Els moviments per la justícia climàtica.
La irrupció de l'activisme juvenil davant del procés en el canvi climàtic que assola a la Terra, ha revitalitzat el camp d'acció de noves expectatives urgents en el context de la renovada urgència climàtica. Aquests moviments no estan exempts de riscos, com el seu tancament en una dimensió cultural-expressiva o la paràlisi sistemàtica, però la seva persistència resulta clau en el context del fracàs successiu de les cimeres climàtiques globals.
L'escenari actual presenta una profunda divisió. D'una banda, s'observa la convergència entre un procés de dretanització política, una preocupant ceguesa ambiental i un perillós lliscament ideològic d'amplis sectors subalterns, seduïts pel discurs neofeixista, que denuncien els resultats excloents de la globalització neoliberal. D'altra banda, el deteriorament ambiental i l'increment exponencial de les catàstrofes climàtiques tenen el seu correlat en l'augment de les accions de protesta i en l'emergència de noves organitzacions i col·lectius, no pocs d'ells coordinats a escala global, que denuncien la guerra contra la natura i exigeixen a les potències mundials i els decisors polítics canvis dràstics en la política climàtica.
Les arrels dels moviments socials ambientalistes
Durant molt de temps, la història de les lluites i de les formes de resistència col·lectiva va estar associada a les estructures organitzatives de la classe obrera, considerada com l'actor privilegiat del canvi històric, i l'acció organitzada d'aquesta classe era conceptualitzada en termes de «moviment social», en la mesura que aquesta apareixia com l'actor central i, potencialment, com l'expressió privilegiada d'una nova alternativa social, i molt diferent del model capitalista vigent.
No obstant això, i a partir de 1960, la multiplicació de les esferes de conflicte, els canvis en les classes populars i la consegüent pèrdua de centralitat dels conflictes industrials van posar de manifest la necessitat d'ampliar les definicions de les categories analítiques per donar compte es va instituir la categoria -alhora empírica i teòricament de «nous moviments socials», per tal de caracteritzar l'acció dels diferents moviments que expressaven una nova politització de la societat, mitjançant la posada en públic de temàtiques i conflictes que tradicionalment s'havien considerat propis de l'àmbit privat o que apareixien naturalitzats, associats al desenvolupament industrial.
En aquest marc van ser compresos els naixents moviments ecologistes o ambientals que, juntament amb els moviments feministes, pacifistes i estudiantils, il·lustraven l'emergència de noves coordenades culturals i polítiques. Els moviments ecologistes i pacifistes apuntaven les seves crítiques al productivament, que aconseguia tant al capitalisme com a socialisme al mateix temps que apareixien unificats darrere de qüestionar l'ús de l'energia nuclear.
Així, els anys setanta van assenyalar l'ingrés de la qüestió ambiental a l'agenda global. Van sorgir llavors institucions internacionals i noves plataformes d'intervenció -com el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) -, diferents organitzacions de tipus ecologista, els primers partits verds (amb el partit alemany com a model) i nombroses ONG amb tendències i orígens ideològics molt contrastants, des dels més conservadors fins als més radicals.
Als anys vuitanta vam assistir a una inflexió, associada a l'emergència del moviment de justícia ambiental, nascut als Estats Units i vinculat a les lluites de les comunitats afroamericanes, els barris eren els més afectats per les activitats més contaminants, com els abocadors de residus tòxics i la instal·lació de certes indústries. Es tracta d'un enfocament integral que, des de l'origen, posa l'accent en la desigualtat dels costos ambientals, la manca de participació i de democràcia i el racisme ambiental, així com en la injustícia de gènere i el deute ecològica.
Per la seva banda, en la mateixa època neixen les mobilitzacions socioambientals dels països de Sud, que va estudiar els nous conflictes ambientals en els cinc continents, va batejar a aquests moviments com «ecologia popular» o «ecologia dels pobres». Amb això es referia a un corrent que creixia en importància i col·locava l'èmfasi en els conflictes ambientals, que en diversos nivells (local, nacional, global) són causats per la reproducció globalitzada del capital, la nova divisió internacional i territorial de la feina i la desigualtat social. La desigual divisió de la feina, que repercuteix en la distribució dels conflictes ambientals, perjudica sobretot a les poblacions pobres i que presenten major vulnerabilitat. Així mateix, s'afirmava que en molts conflictes ambientals dels pobres s'alineen al costat de la preservació dels recursos naturals no per convicció ecologista, sinó per tal de preservar la seva forma de vida.
No obstant això, tot i que a través de les seves accions els joves han impulsat un fenomen de viralització de la crisi climàtica com a problemàtica més gran, encara no s'ha produït un procés d'alliberament cognitiu massiu, és a dir, de transformació de la consciència, vinculada al dany moral de les expectatives d'èxit, procés que pot activar el passatge del moviment social a la «societat en moviment». De moment, en tant «moviment de moviments», el camp de la justícia climàtica presenta formes plurals, que es tradueixen en diferents nivells d'involucrament i acció, que van des de grans i petites organitzacions que desenvolupen una persistent tasca militant i registren continuïtat en el temps, fins a altres, més fluides i transitòries, que es cristal·litzen en xarxes o aliances fugaces, ja que sorgeixen amb l'objectiu de realitzar una determinada acció i es dissolen després d'ella mateixa, o bé queden en estat de latència.
Mentrestant, els temps es van escurçant de manera indefectible. Com expressa una carta signada per més d'11.000 científics de tot el món, «la crisi climàtica ha arribat i s'està accelerant més ràpidament del que la majoria dels científics esperaven. És més sever del que es preveia, amenaça els ecosistemes naturals i el destí de la humanitat». Els desafiaments requereixen audàcia i severitat, ja que «les reaccions en cadena climàtiques poden causar alteracions significatives en els ecosistemes, les societats i les economies que podrien fer que grans àrees de la terra es tornin inhabitables». Una solució urgent exigeix no només la reducció dràstica de gasos d'efecte hivernacle sinó també una disminució en el metabolisme social, la qual cosa implicaria menys consum de matèria i energia que l'actual.
En suma, la radicalitat en les posicions i demandes que es requereix per transitar la crisi socioecològica sense enormes costos humans i no humans és tal, que ja no n'hi ha prou amb acolorides mobilitzacions globals que des de baix il·lustren les dimensions més expressives de la lluita, ni tampoc amb l'acció de grups de pressió que, en els seus recorreguts pels passadissos del poder, acaben per legitimar tèbies reformes que prioritzen les lleis de mercat (bons de carboni, entre d'altres). Es requereix una acció més rupturista, més confrontat amb el poder global i les seves expressions locals i territorials, si és que veritablement s'aposta al fet que les decisions del planeta i de la humanitat no continuïn segrestades per una elit política i econòmica que, en nom del capital i del progrés, destrueix el teixit mateix de la vida.
És per tot això que hem de tenir més cura de la nostra activitat ambiental per un nou model de vida.
Preserven els boscos, aprofitem l'aigua i reciclem les deixalles per gaudir d'un aire més net i saludable.
