Donald Trump no pot decidir el nostre futur.

La democràcia no admet amos. Cap país sobirà ha d'acceptar que un dirigent estranger pretengui condicionar les seves decisions polítiques, econòmiques o militars, i tanmateix, això és precisament el que sembla voler Donald Trump cada vegada que intenta convertir la seva visió del món en una obligació per a la resta d'estats.

L'actitud del president dels Estats Units davant d'Espanya representa una manera d'entendre les relacions internacionals basada en la força, la pressió i l'amenaça. Trump actua sovint com si fos el propietari del món, convençut que qualsevol govern que discrepi de les seves prioritats ha de ser assenyalat, castigat o sotmès a una intensa pressió política i diplomàtica.

En aquest context, és legítim reconèixer que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha mantingut una posició de fermesa davant les pretensions d'incrementar la despesa militar i davant qualsevol intent d'imposar des de Washington les prioritats polítiques dels Estats Units. Espanya és un estat sobirà, i les seves decisions han de respondre exclusivament a la voluntat democràtica de la seva ciutadania i a les institucions que la representen.

Això no significa compartir totes les polítiques del govern del PSOE-Sumar. Personalment, discrepo de moltes de les seves decisions en matèria econòmica, social o territorial. La crítica al govern és legítima i necessària en qualsevol democràcia, però una cosa és discrepar de les polítiques d'un executiu i una altra de ben diferent és permetre que un govern estranger intenti influir o condicionar les decisions d'un país sobirà.

La defensa de la sobirania nacional no és patrimoni de cap ideologia. És un principi democràtic fonamental. Quan un dirigent estranger pretén marcar l'agenda política d'un altre estat, està traspassant una línia que no hauria de creuar-se mai. Les discrepàncies entre governs s'han de resoldre mitjançant el diàleg, el respecte mutu i la diplomàcia, mai des de la intimidació o la superioritat.

Europa necessita una veu pròpia. Necessita governs capaços de defensar els interessos dels seus pobles sense convertir-se en simples executors de les estratègies geopolítiques de les grans potències. La pau, la justícia social, la cooperació internacional i la defensa dels serveis públics han de prevaldre per damunt d'una cursa permanent cap al rearmament que només beneficia la indústria armamentística.

Donald Trump representa una manera de fer política basada en la confrontació, el nacionalisme agressiu i la imposició i aquest model no pot convertir-se en la norma de les relacions internacionals. El respecte entre estats és una condició indispensable per preservar la convivència, la democràcia i la pau.

Espanya pot tenir governs millors o pitjors. Els ciutadans poden premiar-los o castigar-los a les urnes, però aquesta decisió només correspon al poble espanyol. Ni Donald Trump ni cap altre líder estranger tenen cap legitimitat per intentar condicionar el rumb polític del nostre país.

La sobirania d'un poble no es negocia, no s'imposa des de l'exterior i no pot quedar sotmesa als interessos d'una potència estrangera. Defensar aquest principi és defensar la democràcia.

La Prioritat Social. Patriotisme al servei de la ciutadania.

Durant massa anys, el debat polític a l'Estat espanyol ha estat condicionat per un concepte de "prioritat nacional" ara presentat per el Partit Popular i Vox que, sovint ha servit per justificar polítiques d'exclusió, retallades socials i una concepció limitada del patriotisme, però hi ha una altra manera d'entendre l'amor pel país que es  situant les persones al centre de totes les decisions polítiques.

El veritable patriotisme no consisteix a aixecar banderes mentre augmenta la pobresa, ni a pronunciar discursos grandiloqüents mentre milers de famílies no poden pagar un habitatge digne o esperen mesos per ser visitades per un especialista de la sanitat pública. El patriotisme real és garantir que qualsevol persona, independentment del lloc on hagi nascut o de la seva condició social, pugui viure amb dignitat, seguretat i esperança. 

La gran prioritat de qualsevol govern progressista ha de ser la Prioritat Social. És a dir, orientar tota la política econòmica i pressupostària cap al benestar col·lectiu, fent que la riquesa generada pel país reverteixi en benefici de la majoria social i no d'una minoria privilegiada.

Això implica una fiscalitat profundament més justa. El que no és acceptable que mentre milions de treballadors i treballadores contribueixen puntualment amb els seus impostos, les grans fortunes, alguns grans patrimonis i nombrosos fons especulatius continuïn disposant de mecanismes per reduir la seva aportació fiscal. Qui més es beneficia del sistema econòmic també ha d'assumir una major responsabilitat en el seu sosteniment.

Els grans patrimonis immobiliaris i els fons d'inversió que acumulen milers d'habitatges no poden continuar condicionant el dret constitucional a un habitatge digne. L'habitatge no és una mercaderia qualsevol, és un dret fonamental i quan l'especulació converteix les ciutats en espais inaccessibles per a la seva pròpia població, és el deure dels poders públics intervenir amb determinació.

Cal impulsar una política valenta que inclogui mesures com la limitació de l'especulació immobiliària, una fiscalitat específica sobre els habitatges permanentment buits en mans de grans tenidors, l'ampliació decidida del parc públic de lloguer, la construcció massiva d'habitatge social, la rehabilitació energètica dels edificis i la protecció efectiva dels petits llogaters davant pràctiques abusives.

La Prioritat Social també significa reforçar els Serveis Públics. L'Educació pública és la millor eina d'igualtat d'oportunitats. Cada euro invertit en escoles, instituts, universitats, formació professional, recerca científica i cultura és una inversió directa en el futur del país.

El mateix succeeix amb la Sanitat Pública. Les llargues llistes d'espera, la manca de professionals i la progressiva externalització de serveis no són inevitables, sinó que són conseqüència de decisions polítiques. Un govern compromès amb la ciutadania ha de situar la salut pública com una de les seves principals prioritats pressupostàries, reforçant l'atenció primària, la salut mental, la recerca biomèdica i les condicions laborals dels professionals sanitaris.

La Política Social no pot limitar-se a gestionar emergències. Ha de prevenir-les. Cal garantir unes Pensions Públiques dignes, ampliar els Serveis de Dependència, reforçar els Serveis Socials municipals, assegurar una Protecció efectiva a la Infància, combatre la pobresa energètica i desenvolupar polítiques actives perquè ningú quedi enrere.

La Inversió Pública també ha de transformar el Territori. Les infraestructures no poden respondre únicament als interessos econòmics dels grans centres financers. Cal una planificació equilibrada que connecti pobles i ciutats, potenciï el Transport Públic ferroviari, modernitzi les Xarxes de Rodalies, millori les Carreteres locals, desplegui les Telecomunicacions d'alta capacitat i garanteixi Serveis Públics de qualitat tant a les grans àrees metropolitanes com al Món Rural.

La transició ecològica constitueix igualment una oportunitat per crear ocupació estable i de qualitat. La lluita contra el canvi climàtic ha d'anar acompanyada d'inversions públiques en energies renovables, rehabilitació energètica, mobilitat sostenible, protecció dels recursos hídrics i economia circular. La sostenibilitat només serà justa si també és social.

La política laboral ha de continuar avançant cap a salaris dignes, estabilitat contractual, reducció de la precarietat, igualtat efectiva entre dones i homes, conciliació familiar i una reducció progressiva de la jornada laboral que permeti repartir millor la productivitat generada pels avenços tecnològics.

Una altra gran prioritat ha de ser la lluita contra el frau fiscal i els paradisos fiscals. Cada euro ocultat és un euro menys per construir escoles, hospitals, residències públiques o habitatges socials. La justícia fiscal és una qüestió de democràcia.

En aquest context també resulta necessari obrir un debat serè sobre les prioritats pressupostàries de l'Estat. Mentre Europa viu una nova cursa d'augment de la despesa militar, convé preguntar-nos quin model de seguretat volem construir. La millor defensa d'un país és una societat cohesionada, amb educació de qualitat, sanitat universal, habitatge assequible, ocupació estable, serveis públics robustos i institucions democràtiques fortes. Sense negar les necessitats de defensa pròpies d'un Estat, molts ciutadans consideren legítim defensar que una part més gran dels recursos públics es destini a polítiques socials abans que a increments continuats de la despesa militar.

La Prioritat Social també significa apostar per una administració moderna, transparent i lliure de corrupció. Cada cas de corrupció representa hospitals que no es construeixen, escoles que no s'amplien i serveis públics que deixen de funcionar adequadament. La regeneració democràtica és inseparable de la justícia social.

Finalment, un govern d'esquerres, humanista i patriòtic ha d'entendre que la seva principal missió no és protegir els privilegis d'una minoria, sinó ampliar els drets de la majoria. La força d'un país no es mesura pel nombre de milionaris que concentra, ni per la grandesa dels seus pressupostos militars, sinó per la qualitat de vida de la seva gent.

La Prioritat Social no és una utopia. És un model de país que posa la dignitat humana per damunt dels interessos especulatius, que defensa la redistribució de la riquesa, que protegeix els serveis públics i que concep la política com una eina al servei del bé comú.

Aquest és el patriotisme que necessita el segle XXI es un patriotisme social, democràtic, solidari i profundament humanista. Un patriotisme que faci de l'Estat un instrument perquè totes les persones puguin viure amb dignitat, llibertat i igualtat d'oportunitats. 

L'OTAN no defensa la PAU, defensa la indústria de la guerra com a projecte polític.

 Cada cimera de l'OTAN es presenta davant l'opinió pública com una reunió destinada a garantir la seguretat internacional, però rere els discursos solemnes, les fotografies oficials i les declaracions sobre la defensa de la democràcia, s'amaga una realitat molt menys amable com la consolidació d'un model polític, econòmic i militar que converteix la guerra en un immens negoci.

La cimera d'enguany torna a posar damunt la taula una exigència clara,  gastar encara més diners en armes, i no en hospitals, no en habitatge públic, no en educació, no en la lluita contra el canvi climàtic i no en serveis socials.

Mentre milions de persones arreu del món continuen patint les conseqüències de la guerra, de la pobresa, de l'emergència climàtica i de les retallades socials, els dirigents de l'OTAN es tornen a reunir en una nova cimera amb un objectiu que sembla haver esdevingut prioritari, en incrementar encara més la despesa militar dels seus Estats membres.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a exigir als governs europeus que incrementin la despesa militar fins a nivells sense precedents, i no és una petició innocent. És una aposta estratègica que reforça el lideratge militar dels Estats Units i, alhora, beneficia una poderosa indústria armamentística que mou centenars de milers de milions d'euros cada any.

I davant d'aquesta estratègia apareix la figura del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, assumint amb entusiasme el paper de portaveu d'aquest projecte militarista. La figura del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, ha estat objecte de crítiques per part de diversos sectors pacifistes i de l'esquerra europea, que consideren que l'organització manté una forta alineació amb les prioritats estratègiques dels Estats Units. Aquesta percepció alimenta el debat sobre fins a quin punt els països europeus disposen d'una política de seguretat realment autònoma o continuen condicionats pel lideratge nord-americà.

La proposta impulsada pel president nord-americà Donald Trump perquè els aliats augmentin significativament la inversió en defensa representa una aposta decidida per aprofundir en una lògica de rearmament. Des d'una perspectiva d'esquerres, aquesta orientació mereix una crítica profunda perquè prioritza la capacitat militar per damunt de les necessitats socials, sanitàries, educatives i ambientals.

Des de la seva fundació el 1949, l'OTAN ha evolucionat d'una aliança concebuda en el context de la Guerra Freda cap a una organització amb una capacitat d'intervenció molt més àmplia. Les operacions desenvolupades a l'antiga Iugoslàvia, l'Afganistan o Líbia continuen generant un debat intens sobre els seus resultats i sobre les conseqüències humanitàries i geopolítiques que van comportar i mentrestant, Europa continua convertint-se en un enorme portaavions militar dels interessos atlàntics.

Quan esclata una guerra, les primeres víctimes són sempre les persones civils, però també hi ha qui obté grans beneficis. Els fabricants de míssils, de blindats, de munició, de drons, de sistemes electrònics i de tecnologia militar. Les guerres destrueixen pobles sencers, però també poden generar contractes multimilionaris per al sector de la defensa.

A Espanya aquesta realitat també és ben visible amb La Base Naval de Rota, la Base Aèria de Morón, el Centre d'Operacions de Torrejón o el Quarter General de Bétera formen part d'una xarxa militar estratègica dins l'Aliança Atlàntica.

Europa corre el risc de convertir-se en una gran plataforma logística i militar al servei d'una estratègia global de confrontació permanent mentre que el territori espanyol és una peça rellevant de l'arquitectura militar occidental

Les bases militars s'expandeixen, els pressupostos de defensa augmenten any rere any i la indústria de les armes consolida una influència creixent sobre les decisions polítiques i aquest son els actors principals con:

Mons (Bèlgica) Quarter General Suprem de les Forces Aliades a Europa (SHAPE). Brussel·les (Bèlgica)  Seu política de l'OTAN. Ramstein (Alemanya) Base principal aèria nord-americana i centre logístic europeu. Stuttgart (Alemanya)  Comandament dels EUA per a Europa i Àfrica. Aviano (Itàlia) Base aèria estratègica. Sigonella (Sicília)  Base naval i de drons. Nàpols (Itàlia) Comandament Aliat Conjunt. Incirlik (Turquia)  Base d'importància estratègica. Lask (Polònia)  Plataforma de desplegament cap a l'est europeu i Mihail Kogălniceanu (Romania) En procés d'ampliació com una de les principals bases de l'Aliança.

Les principals instal·lacions militars relacionades amb l'OTAN a Espanya i com país amb més pes estratègic dins l'Aliança amb Base Naval de Rota (Cadis). Base Aèria de Morón (Sevilla). Quarter General Terrestre d'Alta Disponibilitat de Bétera (País Valencià). Centre d'Operacions Aèries Combinades de Torrejón de Ardoz (Madrid). Base de Retamares (Madrid). Arsenal de Cartagena i amb diverses instal·lacions logístiques repartides pel territori estatal.

I a l'Estat espanyol es disposa d'una indústria militar amb una forta presència internacional com Navantia, Indra, Airbus Defence and Space, Santa Bárbara Sistemas, Expal Systems, Escribano Mechanical & Engineering, GMV i Sener

 I les Empreses amb activitat al sector de defensa a Catalunya que participen en projectes de defensa, aeroespai o tecnologies de doble ús com GTD, Mier Comunicaciones i Pangea Aerospace (amb activitat principal en propulsió espacial) així com diverses empreses de components electrònics, sistemes òptics, programari i materials avançats que participen en programes europeus de defensa.

La PAU no es construeix amb més armes i la pregunta que hauria de formular-se qualsevol societat democràtica és senzilla:

fins on estem disposats a arribar en aquesta carrera armamentística?

La història europea ens recorda que les grans acumulacions d'armes rarament han garantit una PAU duradora per si soles. La prevenció dels conflictes, la diplomàcia, el dret internacional, el desarmament progressiu i la cooperació entre pobles continuen sent eines essencials per reduir el risc de noves guerres.

Des d'una perspectiva d'esquerres, defensar la PAU implica qüestionar un model que converteix la guerra en una oportunitat econòmica i quan la indústria armamentística obté beneficis creixents en un context de conflictes oberts, és legítim preguntar-se quin paper juguen els interessos econòmics en les decisions polítiques.

Europa necessita menys dependència de la lògica militar i més capacitat per construir una arquitectura de seguretat basada en la cooperació internacional, la resolució pacífica dels conflictes i la defensa efectiva dels drets humans, perquè la millor inversió per al futur no és fabricar més armes, sinó construir més justícia social, més democràcia i més PAU.

Quan la dreta assumeix el relat de l'extrema dreta i de Vox, el Partit Popular obre la porta a un viatge d’una Espanya més excloent.

 Hi ha moments en la història política d'un país que es marquen punts d'inflexió i no perquè es produeixi un cop d'Estat, ni perquè es derogui la Constitució, sinó perquè una força política decideix abandonar els seus propis límits per assumir el relat d'una altra i això és, precisament, el que molts observadors interpretem que està succeint a Espanya amb el Partit Popular.

Durant anys, el Partit Popular ha intentat presentar-se com una força conservadora de govern diferenciada de l'extrema dreta però avui, aquesta frontera és cada vegada més difusa i una part del seu discurs incorpora nous plantejaments que fins fa poc eren patrimoni exclusiu de l'extrema dreta i fa que la política espanyola travessi un moment de gran i profunda transformació.

Allò que fa només uns anys semblava una excepció dins del panorama institucional s'ha convertit en una possibilitat cada vegada més normalitzada on la col·laboració entre el Partit Popular i Vox (com a fórmula de govern) va més enllà dels pactes concrets, i el que resulta realment rellevant és el desplaçament del debat polític cap a posicions cada vegada més conservadores i, en alguns aspectes, obertament reaccionàries.

Els exemples són prou clars i coneguts. Castella i Lleó, Aragó i Extremadura han estat escenaris de governs i acords entre el Partit Popular i Vox i han situat l'extrema dreta en una posició d'influència institucional i alimentan el debat politic sobre quin model d'Estat es vol construir. 

Avui a Andalusia, encapçalada per Juanma Moreno, s'han posat de manifest coincidències importants en matèries com la immigració, la memòria democràtica, la igualtat, l'educació o les polítiques mediambientals i això es una prova del que volem fer al anar més enllà del repartiment de responsabilitats institucionals. El que preocupa és la influència política que Vox que exerceix sobre l'agenda pública obrin i alimentant el debat sobre fins a quin punt el Partit Popular necessita o assumeix el relat de Vox per consolidar la seva hegemonia política.

Un dels exemples més significatius i evidents, és el concepte de la denominada "prioritat nacional", que es convertit en un dels principals eixos del discurs defensat per Vox sota una aparença de protecció dels interessos dels ciutadans, espanyols. Aquest plantejament divideix la societat entre persones que mereixen més drets i persones que en mereixen menys segons el seu origen o la seva situació administrativa i aquest discurs estableix una jerarquia entre persones segons el seu origen o la seva situació administrativa i la solidaritat deixa de ser un principi universal per convertir-se en un privilegi reservat a uns quants.

Sota aquest plantejament, l'accés a determinats recursos públics, ajudes socials o polítiques d'ocupació hauria d'afavorir preferentment les persones amb nacionalitat espanyola. Els seus defensors argumenten que es tracta de protegir els ciutadans de l'Estat, però tanmateix, nombroses organitzacions socials, juristes i entitats de defensa dels drets humans alerten que aquest tipus de propostes poden entrar en conflicte amb els principis d'igualtat i de no-discriminació reconeguts per la legislació espanyola i pels tractats internacionals.

Davant l'ofensiva del Partit Popular i Vox, l'única alternativa és una esquerra valenta.

Cada vegada que el Partit Popular i Vox consoliden un nou pacte institucional, no només canvien governs, canvia la manera d'entendre la societat i s'imposa un model que substitueix la solidaritat per la competència entre persones, que converteix la por en una eina electoral i que pretén fer creure que els problemes de la majoria treballadora tenen un culpable fàcil, el més feble.

La denominada "prioritat nacional" és l'expressió política d'aquest modeli es presenta com una solució als problemes socials, però, en realitat, desvia l'atenció de les causes profundes de la precarietat. Les retallades dels serveis públics, l'especulació amb l'habitatge, la concentració de la riquesa i unes polítiques fiscals que sovint afavoreixen els qui més tenen.

Quan falten metges als CAP, no és perquè hi hagi massa pacients. Quan una família espera mesos una intervenció quirúrgica, no és perquè existeixi una societat diversa. Quan milers de joves no poden emancipar-se, no és perquè hi hagi persones vulnerables que també necessiten un sostre. El problema és un altre, per els anys d'infrafinançament dels serveis públics, privatitzacions, manca de planificació i una concepció de l'Estat que considera els drets socials una despesa en lloc d'una inversió col·lectiva.

La dreta necessita construir enemics perquè així evita parlar dels privilegis econòmics que protegeix. És més senzill alimentar la confrontació entre persones treballadores que afrontar debats sobre salaris insuficients, evasió fiscal, especulació immobiliària o desigualtats creixents.

Els d’esquerres no pot caure en aquesta trampa i hem de recuperar la iniciativa amb propostes que millorin la vida quotidiana de la gent.

Cal una sanitat pública forta, amb més professionals, estabilitat laboral, reforç de l'atenció primària, reducció de les llistes d'espera, una aposta decidida per la salut mental i una gestió orientada exclusivament a l'interès general.

Cal un gran parc públic d'habitatge assequible, capaç de garantir que treballar permeti també viure amb dignitat. L'habitatge no pot continuar sent un instrument d'especulació mentre milers de famílies destinen una part desproporcionada dels seus ingressos al lloguer.

Cal reforçar els serveis socials, reduir els terminis de la dependència, ampliar les places públiques de residències, garantir una atenció digna a les persones grans i desplegar polítiques efectives contra la pobresa i l'exclusió.

Però també cal parlar de fiscalitat. Sense recursos públics no hi ha drets socials i qui més capacitat econòmica té ha de contribuir de manera proporcional al sosteniment dels serveis que cohesionen la societat. La justícia fiscal és una condició perquè la igualtat d'oportunitats sigui alguna cosa més que un eslògan.

Aquest és el debat que alguns prefereixen evitar i mentre es parla insistentment d'identitats i fronteres, es parla menys dels beneficis extraordinaris d'algunes grans empreses, de l'encariment de l'habitatge, de la precarietat laboral o de les dificultats que pateixen moltes famílies per arribar a final de mes.

L'esquerra hem de tornar als barris, als centres de treball, als moviments socials, als sindicats, a les associacions veïnals i a tots aquells espais on la política encara significa organitzar-se per defensar drets col·lectius i no n'hi ha prou amb respondre als discursos de la dreta, cal construir una esperança creïble basada en resultats concrets.

La millor resposta davant la "prioritat nacional" és una prioritat social per que cap infant creixi en la pobresa, que cap persona gran sigui abandonada, que cap treballador o treballadora hagi de renunciar a un tractament mèdic, que cap jove hagi d'abandonar el seu poble o la seva ciutat perquè no pot pagar un habitatge.

La història ens recorda que els grans avenços socials no van ser concessions espontànies del poder. Van ser el resultat de la mobilització ciutadana, de l'organització popular i de governs disposats a ampliar drets.

La sanitat pública, les pensions, l'educació universal o els drets laborals són conquestes col·lectives que avui continuen necessitant ser defensades.

Per això, davant l'avenç d'un projecte polític que posa l'accent en la confrontació i en la restricció de drets, l'esquerra ha de respondre amb més democràcia, més igualtat, més serveis públics i més justícia social.

No es tracta només de guanyar unes eleccions. Es tracta de decidir quin país volem deixar a les futures generacions, un país que aixeca murs entre persones o un país que construeix ponts, un país que converteix els drets en privilegis o un país que entén que la dignitat humana no depèn del lloc on has nascut, sinó de la voluntat col·lectiva de garantir oportunitats, llibertats i una vida digna per a tothom.

Perquè quan la política deixa de protegir la majoria social, la democràcia es debilita i quan la política posa les persones al centre, la democràcia es fa més forta.

Quan la democràcia es tutelada i es posa al servei del poder, l'Estat deixa de ser neutral.

Durant dècades se'ns ha repetit que la separació de poders és la garantia fonamental de la democràcia, que la justícia és independent, que els mitjans de comunicació exerceixen lliurement la seva funció de control, que les forces de seguretat actuen exclusivament al servei de la llei, però la realitat vista des de l'esquerra social, sindical i transformadora, s’ofereix massa exemples que qüestionen aquesta imatge idealitzada.

Hi ha moments en què la democràcia deixa de deteriorar-se de manera silenciosa i mostra, sense màscares, les seves contradiccions. L'Estat espanyol travessa un d'aquests moments. Hi ha una pregunta que cada vegada més persones es fan:

És realment igual la justícia per a tothom a l'Estat espanyol? 

La teoria diu que sí, i la Constitució proclama que totes les persones som iguals davant la llei, però la pràctica, massa sovint, dibuixa un panorama ben diferent. Quan es tracta dels poderosos, dels grans interessos econòmics o de determinats sectors de la dreta política, la maquinària institucional sembla avançar amb una lentitud exasperant i quan l'objectiu són activistes, sindicalistes, moviments socials o dirigents de l'esquerra, la resposta acostuma a ser molt més ràpida, més espectacular i molt més mediàtica.

Una democràcia no es mesura només per la celebració periòdica d'eleccions. Es mesura, sobretot, per la igualtat de tota la ciutadania davant la llei, per la independència efectiva de la justícia, per la pluralitat dels mitjans de comunicació i per la neutralitat dels cossos policials i quan algun d'aquests pilars es debilita, la democràcia perd qualitat.

Els casos de corrupció que han afectat el Partit Popular durant les darreres dècades constitueixen un dels episodis més greus de la història democràtica espanyola. Les trames Gürtel, Púnica, Lezo, Taula, Kitchen o les condemnes derivades del finançament il·legal del partit van demostrar l'existència de xarxes de corrupció que van arribar a les més altes instàncies institucionals. La sentència del cas Gürtel va ser tan contundent que va provocar la moció de censura que va posar fi al govern de Mariano Rajoy.

Tanmateix, la percepció social és que les conseqüències polítiques d'aquests casos han estat limitades, i molts responsables van abandonar temporalment la primera línia, però les estructures de poder del partit van continuar funcionant, i bona part del relat públic va acabar desplaçant el debat cap a altres qüestions.

La renovació pendent del Consell General del Poder Judicial durant anys, bloquejada principalment per la negativa del Partit Popular a renovar-lo mentre no controlés les majories, va generar una greu crisi institucional, i diversos organismes europeus van advertir que aquesta situació deteriorava la confiança en la independència judicial i debilitava la separació de poders.

També resulta preocupant el fenomen conegut com a lawfare, és a dir, la possible utilització instrumental dels tribunals amb finalitats polítiques. Sense afirmar que tota actuació judicial respongui a aquest patró, sí que és legítim observar que determinades investigacions contra dirigents progressistes han tingut una enorme repercussió mediàtica des del primer dia, mentre que altres causes que afectaven responsables conservadors han tingut una projecció pública molt inferior o han trigat anys a arribar a judici.

Un altre element imprescindible és el paper dels mitjans de comunicació.

Els governs autonòmics i municipals gestionen cada any desenes de milions d'euros en campanyes institucionals, convenis de comunicació i publicitat institucional. Aquests recursos públics haurien de distribuir-se sota criteris objectius, transparents i pluralistes. No obstant això, nombroses organitzacions professionals de periodistes han denunciat reiteradament que aquests recursos poden generar dependències econòmiques que condicionin la línia editorial d'alguns mitjans.

Quan un govern reparteix grans quantitats de diners públics entre empreses de comunicació que, posteriorment, mantenen una cobertura especialment favorable a les seves polítiques o minimitzen els seus escàndols, la ciutadania té dret a preguntar-se fins a quin punt aquella informació continua essent completament independent.

La situació esdevé encara més preocupant quan alguns mitjans amplifiquen sistemàticament discursos de l'extrema dreta sobre immigració, ocupació, feminisme o memòria democràtica sense contrastar suficientment les dades, contribuint a normalitzar relats basats en la por, els prejudicis o la desinformació.

La responsabilitat dels mitjans no és actuar com a aparell propagandístic de cap govern, sinó fiscalitzar el poder, sigui quin sigui el seu color polític.

També cal abordar el paper dels cossos policials.

La immensa majoria de professionals de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil desenvolupen la seva feina amb professionalitat i respecte pels drets fonamentals. Això, però, no impedeix denunciar actuacions concretes que han estat qüestionades pels tribunals o per organismes de drets humans. Les càrregues policials contra el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 van provocar centenars de persones ferides i van generar una forta condemna internacional pel seu ús desproporcionat de la força.

Organitzacions com Amnistia Internacional han criticat en diverses ocasions l'aplicació de la coneguda "Llei Mordassa", especialment pel seu impacte sobre el dret de manifestació, la llibertat d'expressió i la protesta social.

No és casualitat que moltes mobilitzacions ecologistes, sindicals, estudiantils o en defensa del dret a l'habitatge acabin envoltades d'importants dispositius policials, mentre que concentracions convocades per grups d'extrema dreta en determinades ocasions han generat una percepció pública de menor intervenció policial. Aquesta percepció, encara que pugui variar segons cada cas concret, alimenta un debat legítim sobre la necessitat que els cossos de seguretat actuïn amb criteris estrictament igualitaris i sense cap mena de biaix ideològic.

Igualment preocupant és la presència reiterada de simbologia franquista o d'extrema dreta protagonitzada per alguns membres individuals dels cossos policials, casos que han transcendit públicament en diferents moments, tot i ser conductes minoritàries, exigeixen una resposta disciplinària contundent perquè erosionen la confiança ciutadana en la neutralitat institucional.

La democràcia necessita institucions imparcials. Necessita una justícia que investigui amb el mateix rigor qualsevol govern, una policia que protegeixi els drets de tota la ciutadania sense discriminacions ideològiques i uns mitjans de comunicació que no depenguin econòmicament del poder polític que haurien de fiscalitzar.

L'esquerra no hem de reclamar privilegis davant la llei. Hem d'exigir exactament el contrari i que desapareguin els privilegis de qualsevol elit política, econòmica o mediàtica.

La lluita contra la corrupció, la defensa dels serveis públics, la transparència institucional, la pluralitat informativa i la garantia efectiva dels drets humans són condicions imprescindibles per construir una democràcia madura i quan la justícia sembla actuar amb dues velocitats, quan la informació deixa de ser un servei públic per convertir-se en una eina de propaganda i quan la repressió recau de manera desproporcionada sobre els moviments socials, la democràcia deixa de ser plena.

Defensar una societat més justa implica denunciar qualsevol ús partidista de les institucions. Perquè la democràcia només és real quan el poder també respon davant la ciutadania, sense excepcions, sense impunitats i sense dobles estàndards.

 

SUMAR. Quan l’ambició personal destrueix l’esperança col·lectiva de l’esquerra.

La política acostuma a tenir una llei inevitable que ningú pot esquivar i tard o d’hora, el temps acaba desemmascarant les operacions artificials i situa cadascú exactament al lloc que li correspon.

Es poden construir relats mediàtics, monopolitzar tertúlies televisives, fabricar lideratges a cop de màrqueting i vendre una imatge amable davant l’opinió pública, però la realitat política sempre acaba imposant-se i avui aquesta realitat deixa una conclusió cada vegada més evident,

Sumar ha fracassat abans fins i tot de consolidar-se.

 

Sumar va néixer prometent ser l’eina definitiva per reunificar l’espai polític de l’esquerra alternativa a l’Estat espanyol. Se’ns venia una nova etapa, una política suposadament més madura, més dialogant, més moderna i més eficaç, però des del primer moment es va veure que aquell projecte no aspirava a construir unitat real, sinó a executar una operació de substitució política i de derrotar a PODEMOS.

No es tractava d’aglutinar sensibilitats diverses ni de construir pluralitat dins l’esquerra transformadora, l’objectiu era un altre. Controlar l’espai polític, Centralitzar el poder, Eliminar contrapoders interns i Apartar qualsevol actor polític que qüestionés l’hegemonia del nou projecte.

La primera gran decisió i el primer moviment de Moviment de Sumar ho va deixar absolutament clar i no va ser construir ponts amb les forces progressistes existents, sinó imposar un veto directe a PODEMOS.

I aquí va començar la seva decadència. No van començar sumant, van començar destruint. No van començar ampliant l’espai polític de canvi,  van començar fragmentant-lo. No van venir a reforçar l’esquerra transformadora, van venir a disputar-ne el control intern però el seu error estratègic, va anar encara més lluny.

Sumar va assumir una concepció profundament ingènua o profundament funcional al sistema segons la qual es podia transformar la societat sense confrontar els poders que l’han dominada durant dècades i van actuar com si els grans grups financers, l’oligarquia empresarial, els monopolis energètics, les elits mediàtiques i els sectors privilegiats haguessin de cedir voluntàriament una part del seu poder simplement perquè algú pronunciava discursos moderats dins les institucions, però la història de les conquestes socials desmenteix aquesta fantasia.

La jornada laboral de vuit hores no va ser un regal, ni la sanitat, ni les pensions, ni els drets laborals no van ser concessions espontànies del capital ni van ser un regal. Cada avanç social ha estat arrencat després de dècades de conflicte, de lluita sindical, de mobilització popular i de confrontació directa contra els interessos de les classes dominants.

Mentre la dreta neoliberal i l’extrema dreta consolidaven les seves estructures autoritària per recuperar el poder, una part de l’esquerra institucional decidia que el seu principal enemic no era el sistema econòmic que genera desigualtat, precarietat i exclusió social i van decidir que l’adversari principal era casa seva.

Sumar va invertir més energia combatent aliats naturals que enfrontant-se als responsables de les privatitzacions, de l’empobriment progressiu de la classe treballadora i del creixement del discurs reaccionari, i aquest ha estat el gran fracàs històric de Sumar.

Quan un projecte polític deixa de tenir com a prioritat la transformació social i converteix tota la seva energia en controlar sigles, quotes institucionals, càrrecs públics i ministeris, deixa de ser una eina col·lectiva i es converteix en una estructura al servei d’ambicions personals.

I avui el resultat és devastador amb una esquerra electoralment més petita i  profundament dividida. Una esquerra socialment debilitada amb una ofensiva conservadora cada vegada més preparada per recuperar el govern i ningú podrà dir que no era previsible.

Moltes veus ja advertim del desastre des del primer moment. La unitat popular no es construeix expulsant qui pensa diferent. La unitat no s’imposa mitjançant vetos. La unitat no consisteix a exigir sacrificis als altres mentre uns quants monopolitzen el poder intern.

La història acostuma a ser especialment severa amb aquells que invoquen constantment la paraula “unitat” mentre treballen exactament per destruir-la. Existeixen errors polítics corregibles, però existeixen errors que modifiquen profundament el futur d’un país.

Si en els pròxims anys el bloc reaccionari format pel Partido Popular i Vox aconsegueix tornar a controlar les institucions, evidentment la responsabilitat principal serà de Sumar,  però també caldrà recordar qui els va facilitar el camí.

Qui es va convertir aliats polítics en enemics. Qui va prioritzar càlculs personals abans que l’interès col·lectiu. Qui va decidir que el sectarisme intern era més important que construir una alternativa sòlida davant l’avenç reaccionari també és el responsable.

L’esquerra no necessita noves operacions de màrqueting electoral fabricades als grans platós de televisió i no necessita lideratges construïts pels mateixos grups mediàtics que mai defensaran una transformació real i tampoc necessita projectes dissenyats en despatxos per tranquil·litzar els mercats. El que es necessita es tornar als seus fonaments històrics d’escoltar la classe treballadora. Reconstruir organització popular i defensar sense concessions els serveis públics. Protegir els drets socials davant el neoliberalisme i garantir justícia fiscal davant les grans fortunes, i defensar un feminisme emancipador, un ecologisme popular i un model econòmic orientat al bé comú.

I entendre una veritat essencial, es que cap sigla política, cap lideratge personal i cap projecte electoral és més important que la necessitat urgent de transformar radicalment una societat profundament desigual.

Perquè la història no oblida i quan en el futur s’analitzi per què l’esquerra espanyola va perdre una oportunitat històrica per consolidar un projecte popular i transformador, Sumar apareixerà com una advertència política i no serà recordat com el projecte que havia d’unir les forces progressistes. Serà recordat com l’operació política que, sota el discurs fals de la unitat, va acabar fent exactament el contrari.

Sumar ha restar força. Ha restar credibilitat i ha restar esperança, però sobretot, ha restar possibilitats reals de continuar construint una societat més justa, més igualitària i alliberada dels interessos de les elits que continuen governant a l’ombra. 

Rodrigo Paz converteix Bolívia en un laboratori autoritari al servei de l’imperialisme dels Estats Units.

No han calgut ni sis mesos perquè la disfressa democràtica caigués definitivament i deixés al descobert la veritable naturalesa del nou règim bolivià. Rodrigo Paz Pereira ha demostrat en temps rècord que darrere del discurs de moderació i falsa estabilitat només s’amagava un projecte de submissió absoluta als interessos del capital internacional i de l’imperialisme nord-americà. El que alguns sectors van voler presentar com una “transició democràtica” s’ha convertit en una ofensiva brutal contra el mateix poble bolivià.

Les primeres decisions del govern han estat una declaració de guerra social. Les receptes neoliberals imposades per Rodrigo Paz amb retallades dels subsidis energètics, liberalització de preus i l’escandalosa importació de combustibles de baixa qualitat que han destruït milers de motors de vehicles utilitzats per treballadors i transportistes han desencadenat una crisi econòmica devastadora. La inflació s’ha disparat, els aliments escassegen, els salaris perden poder adquisitiu cada setmana i les famílies treballadores tornen a viure sota l’amenaça permanent de la pobresa.

Davant aquesta agressió social, el poble ha respost com sempre responen els pobles dignes organitzant-se i sortint al carrer. Sindicats, moviments camperols, organitzacions populars i comunitats indígenes han iniciat mobilitzacions massives contra un govern que ja no representa la majoria, sinó exclusivament els interessos d’una oligarquia disposada a vendre el país peça per peça.

La careta del fals centrisme ha desaparegut ràpidament. Rodrigo Paz s’ha alineat sense complexos amb el bloc reaccionari continental impulsat per Donald Trump, establint aliances polítiques amb figures de l’extrema dreta com Javier Milei o José Antonio Kast. Bolívia ha deixat de ser un projecte de sobirania popular per convertir-se en una peça més dins l’estratègia nord-americana de control sobre l’Amèrica Llatina.

Com tot govern autoritari que tem la veritat, el règim ha començat a silenciar qualsevol observador incòmode i diverses organitzacions de defensa dels drets humans han denunciat obstacles imposats pel govern per impedir investigacions independents sobre la repressió. Quan un govern necessita ocultar el que passa dins les seves fronteres, és perquè ja ha començat a actuar contra el seu propi poble.

La deriva repressiva ha arribat a un nou nivell amb la declaració de l’estat d’excepció i aquesta decisió significa, en la pràctica, suspendre drets civils fonamentals i militaritzar la vida pública. L’exèrcit i les forces policials han rebut carta blanca per actuar contra qualsevol expressió de protesta popular. El govern no governa, imposa, reprimeix i castiga.

El deteriorament polític de Rodrigo Paz sembla irreversible. Però darrere d’ell hi ha interessos molt més grans. Washington no permetrà fàcilment que caigui un govern que ha arribat precisament per revertir els avanços socials i sobiranistes construïts durant els anys de Evo Morales. La seva exclusió política, facilitada amb maniobres judicials i operacions polítiques amb la complicitat de sectors vinculats a Luis Arce, representa un nou exemple del conegut “cop tou”  impedir per vies judicials allò que no poden guanyar a les urnes.

La realitat és incontestable. Amb Evo Morales, Bolívia va experimentar un dels períodes de major estabilitat econòmica, reducció de pobresa i recuperació de sobirania nacional de la seva història recent. La nacionalització dels recursos naturals i el protagonisme de les comunitats indígenes van convertir el país en un referent per a molts pobles del Sud Global i precisament per això es va convertir en objectiu prioritari dels grans poders econòmics internacionals.

Ara el projecte és exactament l’oposat amb  privatitzar empreses públiques, entregar el liti, el gas i els recursos estratègics a multinacionals estrangeres, destruir l’agricultura camperola i sotmetre el país als préstecs condicionats del Fons Monetari Internacional. La recepta és la de sempre com retallar despesa pública, empobrir la majoria i convertir l’Estat en gestor obedient dels interessos corporatius.

Mentrestant, els grans mitjans controlats per les elits intenten criminalitzar Evo Morales per desviar l’atenció del veritable origen del conflicte social. Es construeix un relat artificial on el responsable del caos seria el líder indígena, quan en realitat les protestes són la resposta directa a les polítiques devastadores del govern actual. Evo Morales continua sotmès a persecució judicial i pràcticament confinat a la regió del Chapare, mentre els sectors més radicals del règim amenacen obertament amb intervenir militarment aquesta zona camperola.

El veritable objectiu és clar. Controlar els recursos naturals llatinoamericans en un moment de crisi global del model de dominació dels Estats Units. El liti bolivià, el gas i les reserves estratègiques del continent s’han convertit en objectius centrals d’una nova ofensiva colonial disfressada de democràcia.

Els bloquejos i les mobilitzacions han patit moments de desgast per la repressió i l’esgotament físic dels manifestants, però la tensió social continua intacta. Quan finalitzi aquest període excepcional imposat pel govern, les conseqüències socials de les seves polítiques seran encara més devastadores i aleshores tornarà la resposta popular.

Quan un govern decideix governar per als bancs, per a les multinacionals i per als interessos estrangers, tard o d’hora acaba topant amb la força col·lectiva d’un poble que no està disposat a agenollar-se.

Bolívia viu avui una batalla que va molt més enllà de la seva frontera nacional és la confrontació entre sobirania o submissió, entre justícia social o saqueig neoliberal, entre dignitat popular o colonialisme del segle XXI.

I la història d’Amèrica Llatina ens ha ensenyat una lliçó immutable on els pobles poden caure, poden ser colpejats, poden ser perseguit però quan decideixen aixecar-se, cap imperi és etern.

 

La hipocresia reaccionària del Partit Popular i Vox, davant la regularització de la immigracio i quan els hereus del franquisme neguen drets als qui avui busquen dignitat.

Partido Popular i Vox no han tardat ni vint-i-quatre hores a posar en marxa la seva maquinària de propaganda basada en la por, la manipulació i el racisme institucional. 

El seu pretext és la regularització de persones migrants, pero la realitat és molt més profunda i te a veure als que tenen por per aquells que avui sostenen l’economia des de la invisibilitat deixin de ser esclaus moderns.

La dreta espanyola torna a mostrar, una vegada més, la seva veritable cara i la proposta de regularització extraordinària de milers de persones migrants que viuen, treballen i sostenen sectors sencers de l’economia a l’Estat espanyol ha provocat una reacció furibunda del nou de Alberto Núñez Feijóo i d’un Partit Popular que, lluny de construir una alternativa política pròpia, continua presoner dels sectors més reaccionaris del vell aparell conservador i de la pressió ultra de Vox.

Una vegada més, la màscara cau i quan semblava que la societat espanyola avançava cap a una mínima reparació democràtica amb la regularització de centenars de milers de persones migrants explotades durant anys per un sistema econòmic depredador, la dreta i l’extrema dreta han reaccionat exactament com sempre han fet al llarg de la història, defensant privilegis, sembrant odi i atacant els sectors més vulnerables de la societat.

El suposat nou lideratge d’Alberto Núñez Feijóo ja no enganya ningú. Darrere d’una falsa aparença de moderació, el Partit Popular continua sotmès als sectors més obscurs de la dreta espanyola, als guardians ideològics d’una Espanya autoritària que mai no ha trencat realment amb el llegat del franquisme.

Feijóo  ja no lidera res, simplement administra un partit segrestat per la nostàlgia franquista i per la competició permanent amb Vox per veure qui construeix el discurs més xenòfob, més excloent i més perillós.

Cada vegada que a l’Estat espanyol s’obre un debat sobre drets socials, memòria democràtica o ampliació de garanties per als sectors més vulnerables, amb una dreta política que respon de manera previsible activant la por, recuperant discursos excloents i situant els sectors més febles com a responsables dels problemes col·lectius.

Però el nivell màxim d’hipocresia apareix quan aquests sectors qüestionen també l’aplicació de la denominada Llei de Néts, posant en dubte que molts descendents d’espanyols residents fora del país puguin accedir a drets de nacionalitat i aquí arriba la gran pregunta que el Partit Popular  i Vox no volen escoltar.

Mentrestant, els mateixos partits que criminalitzen la immigració callen davant l’explotació laboral que pateixen milers de treballadors migrants als camps, a l’hostaleria, a la construcció o en les cures. Els volen invisibles, sense papers, sense drets i vulnerables perquè així resulten més fàcils d’explotar. Aquesta és la seva autèntica política migratòria amb mà d’obra barata, por social i divisió entre pobres perquè ningú qüestioni els privilegis de les elits econòmiques.

La regularització no és caritat. És justícia social. És reconèixer que cap societat democràtica pot sostenir-se mantenint centenars de milers de persones en situació d’irregularitat administrativa mentre contribueixen diàriament a generar riquesa col·lectiva.

Quan Partit Popular i Vox ataquen els migrants no estan defensant Espanya, estan defensant un model de país basat en l’exclusió, en la memòria selectiva i en l’herència ideològica d’un passat autoritari que mai no han condemnat de manera real.

 I perquè hi ha néts que viuen fora d’Espanya?

La resposta és simple i brutal. Perquè els seus avis van haver de fugir d’un règim criminal que durant quaranta anys va sembrar repressió, exili, assassinats i persecució sota la dictadura de Francisco Franco, i perquè centenars de milers de famílies republicanes, sindicalistes, intel·lectuals, pagesos, obrers i militants democràtics van ser expulsats del seu propi país i van reconstruir les seves vides a Mèxic, Argentina, Veneçuela, França, Cuba o Xile ja que la dictadura franquista els condemnava a la presó, a la tortura o directament a la mort.

I qui són els que avui volen negar  els drets als seus descendents?

Exactament els hereus polítics del franquisme i responsables d’aquella barbàrie i no s’ha d’oblidar mai que el mateix Partido Popular prové directament d’Alianza Popular, una estructura creada per antics ministres de la dictadura franquista com Manuel Fraga (amb mans brutes de sang), Laureano López Rodó, Federico Silva Muñoz, Gonzalo Fernández de la Mora, Licinio de la Fuente o Cruz Martínez Esteruelas, tots ells homes del règim franquista i que mai no han respost políticament pel sosteniment de quaranta anys de dictadura.

Parlem clar, doncs des de d’una dreta construïda per polítics del franquisme ara pretenen negar drets als descendents d’aquells espanyols que precisament van haver d’exiliar-se per culpa del règim que els seus fundadors van defensar. És una perversió històrica intolerable.

Mentrestant, els mateixos partits que criminalitzen la immigració callen davant l’explotació laboral que pateixen milers de treballadors migrants als camps, a l’hostaleria, a la construcció o en les cures. Els volen invisibles, sense papers, sense drets i vulnerables perquè així resulten més fàcils d’explotar i aquesta és la seva autèntica política migratòria, mà d’obra barata, por social i divisió entre pobres perquè ningú qüestioni els privilegis de les elits econòmiques.

S’està intentant blanquejar una continuïtat històrica que mai no ha desaparegut del tot i quan sectors hereus del vell franquisme pretenen decidir qui mereix drets i qui no, la societat democràtica té l’obligació moral de respondre.

La dignitat humana no pot estar sotmesa a interessos partidistes i els drets no poden dependre de discursos d’odi i la memòria històrica no pot continuar sent manipulada per aquells mateixos sectors polítics que mai no han volgut condemnar plenament el passat del qual provenen.

La democràcia real no es mesura per la força dels qui exclouen, es mesura per la capacitat col·lectiva de protegir els qui més necessiten drets, justícia i reconeixement i aquesta batalla, avui, continua plenament oberta.

El Partit Popular i VOX preparen el terreny per intoxicar les eleccions.-

A l’Estat espanyol s’està començant a desplegar una operació política extraordinàriament perillosa, i no es tracta simplement de discrepàncies ideològiques, ni d’una oposició parlamentària legítima. El que estem veient és una estratègia calculada de manipulació massiva basada en la mentida, en la fabricació deliberada d’enemics interns i en la intoxicació permanent de l’opinió pública.

Els dirigents del Partido Popular i de l’extrema dreta representada per Vox han iniciat una ofensiva política destinada a sembrar dubtes sobre la legitimitat de futures eleccions generals, utilitzant un discurs absolutament fals sobre una suposada manipulació electoral vinculada a la regularització de persones migrants.

La dreta espanyola assaja el manual de la desinformació, i el Partit Popular  i VOX sembren dubtes sobre una falsa “tupinada electoral”

L’Estat espanyol comença a entrar en una dinàmica política preocupant, perillosa i profundament antidemocràtica i el que estem observant aquests darrers dies amb les declaracions de dirigents del Partido Popular i de Vox no és un simple debat polític o una confrontació ideològica legítima, és, directament, la posada en marxa d’una estratègia deliberada de desinformació basada en la mentida, la por i la criminalització de sectors vulnerables de la societat, especialment la població migrant.

Les acusacions llançades per sectors de la dreta espanyola insinuant que una eventual regularització extraordinària de persones migrants podria ser utilitzada per alterar futurs processos electorals no només són falses, sinó que constitueixen un atac frontal contra la convivència democràtica i cal recordar un fet elemental que determinats sectors polítics i alguns altaveus mediàtics intenten ocultar deliberadament. A les eleccions generals espanyoles no poden votar les persones immigrants sense nacionalitat espanyola. Només poden participar aquelles persones que han completat un llarg procés legal de nacionalització, complint anys de residència, requisits administratius estrictes i jurament constitucional. El nombre de nous nacionalitzats que eventualment podrien incorporar-se al cens electoral és limitat i en cap cas permet parlar seriosament d’una hipotètica manipulació electoral.

Encara resulta més greu escoltar insinuacions sobre una possible intervenció irregular de funcionaris consulars o estructures administratives en l’organització del vot exterior. Aquestes afirmacions, repetides sense proves, entren en el terreny de la teoria conspirativa i de la intoxicació política planificada. El sistema electoral espanyol compta amb mecanismes de control, juntes electorals independents i procediments reglats que fan pràcticament impossible qualsevol operació fraudulenta d’aquest tipus.

La legislació electoral espanyola és inequívoca. Les persones migrants sense nacionalitat espanyola no voten a les eleccions generals, i només poden fer-ho ciutadans que hagin completat un llarg i estricte procés de nacionalització, sotmès a controls administratius i terminis legals que poden durar anys. Per tant, afirmar que una regularització administrativa d’immigrants pot alterar resultats electorals és una falsedat deliberada construïda per alimentar la xenofòbia i fabricar por social.

Però la maquinària de la mentida no s’atura aquí. Des de determinats altaveus mediàtics afins a la dreta reaccionària s’està començant a difondre una segona narrativa igualment irresponsable insinuan que funcionaris consulars o estructures diplomàtiques podrien intervenir irregularment en el vot exterior.

Això no només és fals i és una acusació gravíssima contra les institucions públiques sense cap prova, construïda únicament amb l’objectiu d’anar erosionant la confiança ciutadana en el sistema democràtic. És exactament el mateix manual que l’extrema dreta internacional ha utilitzat durant anys.

Però el problema va molt més enllà d’Espanya. A Colombia, a Argentina, a Brazil o a Bolivia hem vist durant els darrers anys com sectors econòmics poderosos, grans conglomerats mediàtics i forces de l’extrema dreta han desplegat campanyes massives de manipulació informativa destinades a desacreditar governs progressistes i moviments populars.

A Bolivia, les falses denúncies de frau electoral van servir per justificar la desestabilització institucional que va acabar amb la caiguda del govern de Evo Morales.

A Brazil, una ofensiva judicial, mediàtica i política constant va erosionar durant anys l’espai progressista vinculat a Luiz Inácio Lula da Silva i al Partido dos Trabalhadores.

A Argentina, la frustració social ha estat canalitzada cap a projectes ultraliberals i d’extrema dreta encapçalats per Javier Milei després d’anys de desgast institucional i campanyes permanents de descrèdit contra els sectors populars.

Aquest patró es repeteix sempre amb una metodologia molt concreta. Primer es construeix un relat fals, després es multiplica a través de plataformes digitals, mitjans afins i xarxes de desinformació, desprès si cal per procediments judicials i finalment es genera desconfiança social cap a les institucions democràtiques i això, senzillament, no es pot tolerar.

Estan atacant la democràcia mateixa i quan un partit necessita mentir sistemàticament per construir el seu projecte polític, quan necessita convertir persones migrants en bocs expiatoris i quan necessita desacreditar les institucions abans que el poble voti, estem deixant d’estar davant adversaris democràtics normals estem davant una estratègia profundament autoritària.

Cal denunciar-ho sense por, perquè la democràcia no mor només amb tancs als carrers. La democràcia també mor quan els poderosos converteixen la mentida en doctrina política i quan sectors de la dreta decideixen que si no poden guanyar honestament, intentaran enverinar la societat fins destruir la credibilitat del sistema.

Espanya no pot permetre repetir errors que altres pobles ja han patit. Defensar la democràcia exigeix avui una actitud activa davant la desinformació organitzada, davant les campanyes d’odi i davant aquells que pretenen convertir la mentida en estratègia de govern.

Perquè quan la veritat desapareix del debat públic, el feixisme sempre troba una porta oberta.