El fenomen dels policies infiltrats.

 El fenomen dels policies infiltrats en moviments socials, sindicats i partits polítics d’esquerres no és ni nou ni excepcional. És, de fet, una pràctica que travessa dècades d’història de l’Estat espanyol, adaptant-se als contextos polítics i socials de cada moment. Però en els darrers anys, les denúncies públiques han fet emergir amb força una realitat incòmoda i la infiltració no s’ha limitat als moviments independentistes, sinó que s’ha estès també a espais de militància social, sindical i política d’esquerres.

A Girona, amb un teixit associatiu més petit però molt actiu, l’impacte emocional es encara més intens i quan un moviment és reduït, cada persona compta, cada vincle és més proper. La presència d’un infiltrat no només recull informació, sinó que desarticula dinàmiques, altera decisions, i introdueix conflictes latents.

A Barcelona, el cas va esclatar amb força mediàtica. Activistes que durant anys havien compartit assemblees, manifestacions i fins i tot espais personals amb companys que, de sobte, es revelaven com a agents encoberts, i no era només una qüestió de vigilància, sinó que era una ruptura profunda de la confiança col·lectiva. Les assemblees, que haurien de ser espais de seguretat política, es convertien en escenaris de sospita.

A Madrid, centre polític de l’Estat, les infiltracions han estat vinculades a espais de mobilització social, habitatge, feminisme i antiracisme, en els moviments que, lluny de representar una amenaça violenta, han estat motors de reivindicació democràtica i això obre una pregunta incòmoda. Quin és el criteri real de seguretat que justifica aquestes operacions?

A Granada, Màlaga o Salamanca, els casos denunciats comparteixen un mateix patró amb infiltracions de llarga durada, construcció d’identitats falses, participació activa en moviments socials i, en alguns casos, relacions personals amb militants i aquest tipus d’operacions planteja qüestions ètiques i polítiques de gran profunditat. No es tracta només d’obtenir informació, sinó d’intervenir en la vida interna dels col·lectius i quan un agent participa en decisions, proposa accions o influeix en el rumb d’un moviment, deixa de ser un observador per convertir-se en un actor polític encobert.

Partits i Sindicats les línies creuades

Una de les qüestions més greus és l’extensió d’aquestes pràctiques a Sindicats i Partits d’Esquerres. Històricament, la infiltració s’havia justificat sota el paraigua de la “Seguretat de l’Estat” davant possibles amenaces violentes, però quan aquesta lògica s’aplica a organitzacions sindicals o partits legals, el debat canvia radicalment.

La presència d’infiltrats en sindicats pot afectar negociacions laborals, estratègies de mobilització i fins i tot processos interns democràtics, però en els partits polítics, la qüestió és encara més delicada quan es tracta d’espais que participen en el sistema democràtic, amb representació institucional i legitimitat pública.

Una qüestió de drets democràtics

El debat de fons no és només policial, sinó profundament democràtic. Fins a quin punt és legítim que l’Estat infiltri agents en moviments socials no violents? Quin control judicial i polític existeix sobre aquestes operacions? i sobretot tot, quines garanties tenen les persones militants que els seus drets fonamentals d’associació, expressió, i participació política no estan sent vulnerats?

Aquestes preguntes no tenen respostes simples, però el que sí és clar és que les denúncies a ciutats com Barcelona, Girona o Madrid han obert una escletxa en el relat oficial i han posat sobre la taula la necessitat de transparència, control democràtic i garanties reals.

Potser l’impacte més profund d’aquestes infiltracions no és la informació recollida, sinó la desconfiança sembrada, i quan qualsevol company pot ser un agent, quan qualsevol debat pot estar monitoritzat, la política col·lectiva es debilita i és aquí on rau la paradoxa. En nom de la seguretat, es pot estar erosionant allò més essencial d’una democràcia viva en que la confiança entre ciutadans que s’organitzen per transformar la realitat.

Perquè, al final, la pregunta no és només qui s’infiltra. 

La pregunta és:

Quin tipus de societat estem construint quan la sospita es converteix en norma?

Estat policial a Catalunya?

 Hi ha preguntes que incomoden perquè obliguen a mirar de cara una realitat que massa sovint es vol maquillar sota discursos institucionals de convivència, seguretat o modernització democràtica, però la pregunta és legítima i cada vegada més present en molts espais socials, educatius i laborals del país.

S’està consolidant un model d’Estat policial a Catalunya?

Des de fa anys, especialment a les Comarques Gironines, nombrosos col·lectius socials, associacions culturals, moviments juvenils, entitats antiracistes, assemblees laborals i plataformes de defensa dels serveis públics denuncien una vigilància constant, desproporcionada i, sovint, intimidatòria, i ja no es tracta únicament de la presència policial en manifestacions o mobilitzacions concretes, sinó que el problema és molt més profund, que és la normalització del control preventiu sobre qualsevol espai d’organització col·lectiva.

A Girona, Salt, Figueres o Banyoles, moltes entitats socials han vist com activitats comunitàries, reunions obertes o assemblees de treballadors acaben sota observació policial, identificacions o presència preventiva d’unitats de seguretat i el missatge implícit és clar,  organitzar-se genera sospita i això és especialment greu en una societat que es diu democràtica.

La criminalització silenciosa dels moviments socials no sempre arriba en forma de grans titulars i sovint es construeix de manera subtil. Fitxers policials, seguiments, infiltracions conegudes en moviments socials, controls administratius constants o una presència policial que busca desgastar psicològicament els col·lectius i Catalunya ha conegut en els darrers anys diversos casos d’agents infiltrats en moviments socials, sindicals i polítics, fet que ha generat una enorme preocupació entre activistes i organitzacions de drets humans.

La qüestió és preocupant perquè el focus no sembla estar posat únicament en la persecució del delicte, sinó també en la supervisió de la dissidència i quan una assemblea de treballadors de l’educació, de la sanitat o del sector industrial és observada com si fos un problema d’ordre públic,  quan els sindicats combatius passen a ser tractats amb desconfiança institucional, quan entitats de barri o col·lectius juvenils es converteixen en objecte de control permanent, la frontera entre seguretat i repressió comença a difuminar-se perillosament.

En aquest context, el debat sobre el nou pla pilot impulsat per la Generalitat en 14 centres educatius ha fet augmentar encara més la tensió social per la manca de consens amb una part important de famílies, alumnat i professorat que ha provocat una oposició notable en diversos centres, i el problema no és només el contingut del projecte, sinó també la manera com les institucions gestionen el desacord.

Cada vegada és més habitual que els conflictes socials o educatius deixin de ser tractats des del diàleg i la participació democràtica per acabar derivant-se cap a protocols de control, seguretat i vigilància, en lloc d’escoltar els claustres, les AMPAS/AFA o les assemblees d’estudiants, massa sovint es respon amb burocràcia coercitiva, advertiments o presència policial preventiva.

És una deriva preocupant.

L’escola pública hauria de ser un espai de pensament crític, participació i construcció col·lectiva, no un laboratori de control social ni un terreny d’imposició vertical de polítiques educatives i quan una administració perd la capacitat de convèncer i només sap gestionar el conflicte des de l’autoritat, el problema deixa de ser educatiu i es converteix en polític.

També és simptomàtic que aquest increment del control coincideixi amb una etapa de fort malestar social amb una presisten precarietat laboral, crisi de l’habitatge, deteriorament dels serveis públics, augment de les desigualtats i desafecció política. Històricament, quan creixen les tensions socials, alguns governs opten per reforçar els mecanismes de seguretat en lloc d’afrontar les causes profundes dels conflictes i és aquí on apareix la gran contradicció catalana.

Mentre es reivindica Catalunya com un país avançat, democràtic i socialment plural, es toleren pràctiques de control que generen por i autocensura entre sectors organitzats de la ciutadania. La democràcia no es mesura només per la celebració d’eleccions, sinó també per la capacitat de garantir drets civils, llibertat d’organització i discrepància política sense intimidacions. Cap societat madura hauria de veure com una assemblea sindical, una protesta estudiantil o una entitat social són percebudes institucionalment com una amenaça.

Perquè quan la política deixa pas al control, quan el debat es substitueix per la vigilància i quan la protesta és observada com un problema de seguretat, el risc no és només perdre drets individuals, el risc és acabar normalitzant una cultura autoritària incompatible amb una democràcia real i participativa.

I la pregunta, aleshores, deixa de ser exagerada.

Estem avançant cap a un Estat policial a Catalunya?

O potser ja fa temps que algunes pràctiques pròpies d’aquest model han començat a instal·lar-se silenciosament entre nosaltres?

P.P.-VOX: la “prioritat nacional” o la guerra contra els pobres disfressada de política.

El pacte entre el Partit Popular i VOX sota el nom de “prioritat nacional” no és una simple deriva ideològica, sinó que és una declaració de guerra i no contra cap enemic extern, sinó contra una part de la pròpia societat. Contra els més vulnerables, contra els qui tenen menys veu i contra els qui són més fàcils de convertir en boc expiatori i això no és política pública, això és propaganda d’odi convertida en programa de govern. 

El pacte de “prioritat nacional” -prioritat nazi-onal-, no busca resoldre cap problema real, no crea habitatge, no millora els salaris, no reforça la sanitat ni l’educació. I el seu únic objectiu és dividir, construir un relat on la culpa de tot recau sobre els últims de la fila: les persones migrants, però la realitat i la que es pot mesurar amb dades, desmunta aquest relat de dalt a baix.

A les Comarques Gironines, gairebé el 28% de la població ha nascut a l’estranger, següent el percentatge més alt de Catalunya, i aquest creixement no és cap “invasió”, sinó que és una resposta a una economia que necessita mà d’obra per sostenir sectors sencers com l’agricultura, la ramaderia, l’industria agroalimentària, el turisme o la cura de persones. De fet, el creixement demogràfic a les comarques gironines depèn directament d’aquesta població que sense ella, el territori perdria habitants any rere any .

I si baixem al detall, la realitat és encara més clara.

A Salt, un dels municipis més assenyalats pels discursos racistes, hi conviuen més de 35.000 persones (34,491 habitants segons dades de l'INI al 2025), de fins a 89 nacionalitats diferents, i la població estrangera supera el 40% . 

A Figueres amb una població de 50.000 persones (49,689 habitants segons dades de l'INI al 2025), i aquesta xifra se situa al voltant del 29%, i aquestes dades no són una anomalia, sinó que són el reflex del model econòmic que tenim. Municipis amb fort pes del turisme, del camp o de serveis precaris acumulen més població migrant perquè és allà on es concentra el treball més dur i pitjor pagat i es aquí on el relat de VOX i el Partit Popular es desmunta definitivament, i aquestes persones no estan “vivint de les ajudes”, sinó que estan sostenint l’economia. I ho fan, en molts casos, des de la precarietat més absoluta amb contractes temporals, economia submergida, sous baixos i accés limitat a drets.

Cal dir-ho clar,  les persones en situació irregular, blanc principal del discurs de la dreta, no tenen accés normalitzat a prestacions socials i no poden treballar legalment, no cotitzen en condicions normals i sovint queden fora de moltes ajudes, i dir que són privilegiats és una falsedat deliberada. El problema real no és la immigració. El problema és la desigualtat.

Tan a  Salt, com a Figueres o a qualsevol municipi gironí amb alta diversitat, el que trobem no és un “excés d’immigració”, sinó dèficits estructurals per la manca d’habitatge digne, serveis públics tensionats, desigualtats educatives i precarietat laboral, problemes que no ha creat la població migrant, sinó dècades de desinversió i polítiques neoliberals i per això assenyalar-ho implicaria tocar interessos reals, i això, ni el Partit Popular ni VOX ho faran i és molt més fàcil crear un enemic intern.

La història ens adverteix i el pastor Martin Niemöller (A l'inici de la seva activitat religiosa, va recolzar la política anticomunista, antisemita i nacionalista, però, el 1933, va reaccionar contra aquestes idees després que Hitler desenvolupés una política totalitària d'homogeneïtzació que pretenia imposar sobre les esglésies protestants el paràgraf ario jueus). Ja va descriure aquest mecanisme amb una lucidesa aterridora, primer assenyalen uns, després uns altres i fins que ja no queda ningú per defensar-se i aquest és exactament el camí que s’està obrint.

Mentrestant, figures com Santiago Abascal ataquen organitzacions com Càritas, que són sovint l’última xarxa de suport per a milers de famílies (també autòctones) que viuen en la pobresa i això revela la veritable agenda que no només volen excloure, volen desmantellar qualsevol estructura de solidaritat, i en aquest relat apareixen portaveus com Ignacio Garriga o Bertrand Ndongo, que actuen com a legitimadors d’un discurs que els utilitza i ja ho analitzava Malcolm X, que el sistema sempre busca figures que ajudin a normalitzar l’opressió des de dins.

Però el problema central no és VOX, és el Partit Popular que és qui ha decidit fer aquest pas i qui ha acceptat convertir el racisme en política pública i es perquè això és el que és la “prioritat nacional” el racisme institucional amb etiqueta institucional.

A les comarques gironines, la realitat és tossuda. La classe treballadora sigui nascuda aquí o fora comparteix els mateixos problemes, sous baixos, habitatge inaccessible, precarietat i manca d’oportunitats i dividir-la només beneficia els de sempre. La “prioritat nacional” no és una solució, és una estafa política, una cortina de fum per evitar parlar del veritable conflicte, que es el de classe.

Quan la política es construeix sobre l’odi, el següent pas sempre és més exclusió, més repressió i menys democràcia, perquè avui assenyalen els migrants, demà, seran uns altres i quan ens n’adonem, potser ja serà massa tard.

 

La lluita Sindical, i la Memòria con a eina.

Aprofitant aquets Primer de Maig passo un recull que al meu pare ha estat i es fins avui el moviment obrer i sindical. Hi ha relats que no comencen als llibres d’història, sinó als carrers, a les fabriques i llocs de treball, i el moviment obrer a l’Estat espanyol i especialment a Catalunya neix entre el soroll dels telers, la suor de les fàbriques i la dignitat tossuda de qui no vol viure agenollat i aquesta, no és una història amable, és una història de fam, de repressió i de resistència i també d’organització, de consciència i de revolta.

Portada del llibre de; Història del Moviment Obrer Espanyol.

Quan al segle XIX la industrialització arriba amb força a Catalunya, especialment a Barcelona, no ho fa sola, porta amb ella jornades interminables, salaris miserables i una explotació brutal especialment de dones i infants, i és aquí on neix la primera llavor del sindicalisme.

L’any 1839, les teixidores de Barcelona, dones invisibilitzades per la història oficial vàrem impulsar una de les primeres associacions obreres documentades. Aquell gest no era només laboral, sinó que  era profundament polític. Era posar nom col·lectiu a un mal compartit i aquelles dones no només teixien roba, teixien consciència i vàrem dir prou.

Poc després, el 1854, la vaga de les selfactines (les màquines de filar automàtiques) esdevé una de les primeres grans mobilitzacions obreres amb el lema “Associació o mort” que ressonava com una declaració de principis. No es demanava caritat, es reclamava drets.

A diferència d’altres territoris europeus, el moviment obrer català i espanyol es desenvolupa amb una forta influència de l’anarquisme amb les idees de Mikhail Bakunin arrelen amb força entre els treballadors, que veuen en l’Estat no una eina d’emancipació sinó un instrument de dominació i així neix el 1910 la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), hereva de dècades d’associacionisme i lluita. La CNT no només organitza vagues,  construeix una alternativa de societat basada en el suport mutu, l’autogestió i la democràcia directa, i a Barcelona es converteix en un pol de lluita obrera. La ciutat crema literalment en episodis com la Setmana Tràgica de 1909, quan la protesta contra la guerra colonial es barreja amb la ràbia acumulada contra l’Església i les elits.

El 1919, la vaga de La Canadenca marca un punt d’inflexió, i durant setmanes, Barcelona queda paralitzada per una vaga iniciada en una empresa elèctrica i el resultat: jornada laboral de 8 hores, una conquesta històrica a nivell europeu, que no va ser un regal, va ser arrencada.

Durant la Segona República, el moviment obrer viu un moment d’ebullició però també de divisió, i mentre sectors socialistes aposten per reformes des de dins de l’Estat, l’anarquisme manté la seva aposta per la revolució social.

Amb l’esclat de la Guerra Civil (1936), la revolució obrera es fa realitat en molts punts de Catalunya. Fàbriques col·lectivitzades, transports autogestionats, terres socialitzades i durant mesos, el poder real passa a mans de la classe treballadora organitzada, però aquesta experiència és derrotada, no només pel feixisme de Francisco Franco, sinó també per les tensions internes dins del bàndol republicà.

Amb el franquisme, silenci, por i resistència

Amb la victòria franquista, el moviment obrer és brutalment reprimit. Sindicats il·legalitzats, militants empresonats o assassinats, qualsevol forma d’organització perseguida, però fins i tot en la foscor, la resistència continua i al 20 de novembre de 1964 és la data que es dona com a fundacional de Comissions Obreres a Catalunya, en la parròquia de Sant Medi, a Barcelona, i allí uns 300 sindicalistes de diverses branques de producció es van constituir en comissió obrera central, però abans, en el 1958, s'havien començat a organitzar les comissions obreres en algunes fàbriques.

Comissiones Obreres (CCOO), neix inicialment com a moviment clandestí dins del sindicalisme vertical franquista, i també la CNT intenta reorganitzar-se, tot i la repressió constant. Les vagues tornen i les fàbriques tornen a ser espais de lluita.

La Transició espanyola obre una nova etapa, però no sense costos i els grans sindicats entren en una dinàmica de pacte social. Es legalitzen, es institucionalitzen i, en molts casos, es moderen.

Els Pactes de la Moncloa (1977) simbolitzen aquest gir cap l’estabilitat a canvi de contenció salarial, però per a molts sectors del sindicalisme combatiu, això suposa una renúncia. El moviment obrer perd part de la seva força transformadora i esdevé, en part, gestor del conflicte més que motor de canvi.

El segle XXI ha portat noves formes d’explotació: Precarietat, Externalitzacions, Falsos Autònoms, Plataformes Digitals i el Treball s’ha fragmentat, i amb ell, la capacitat de resposta col·lectiva, però la lluita no ha desaparegut, nomes ha canviat de forma. Els Riders organitzant-se, vagues feministes, moviments pel dret a l’habitatge, sindicats alternatius recuperant pràctiques assembleàries i a Catalunya, el llegat anarquista i combatiu encara batega, sovint fora dels grans focus.

La història del moviment obrer no és un relat tancat, sinó que és una eina i recordar les teixidores de 1839, no és un exercici de nostàlgia, sinó un acte polític. Elles van començar una cadena que arriba fins avui.

El sindicalisme d’arrel anarquista ens recorda que la llibertat no es delega, es construeix, i que els drets no es concedeixen, es conquereixen i que, davant d’un sistema que continua explotant, l’organització col·lectiva segueix sent l’arma més poderosa perquè, al capdavall, la història del moviment obrer és això: 

La Història de la gent que va decidir no obeir.

Els Drets Laborals sota setge i Sindicalisme sota sospita.

 En els darrers deu anys, l’Estat espanyol ha viscut una contradicció profunda, mentre la precarietat s’ha estès i les desigualtats s’han accentuat, el sindicalisme (la principal eina històrica de defensa col·lectiva) ha estat progressivament qüestionat, limitat i, en alguns casos, directament criminalitzat.

Aquest Primer de Maig no arriba en un context de fortalesa obrera, sinó en un escenari on la mobilització social sovint percebuda com una amenaça i no com un dret democràtic fonamental.

Els grans sindicats han jugat un paper ambivalent. D’una banda, han estat actors clau en la negociació de reformes laborals i en la contenció d’alguns dels pitjors efectes de la crisi, però de l’altra banda també han estat acusats (crec que sense motiu) d’haver acceptat massa sovint el marc imposat per governs i patronals.

La dinàmica de concertació social ha anat substituint la confrontació, i això ha tingut un cost, com la desmobilització d’una part de la classe treballadora i la percepció que els sindicats majoritaris han perdut capacitat de pressió real en sectors com l’ensenyament, la sanitat o el transport, mentre les vagues dels darrers anys han estat constants, però sovint fragmentades i amb dificultats per aconseguir victòries estructurals i només cal recordar les vagues del professorat a Catalunya contra la precarietat i la manca de recursos, les mobilitzacions sanitàries arreu de l’Estat en defensa de la Sanitat Pública, les protestes del sector del Metall a Cadis o a Galícia, o les lluites de Riders, Treballadores de la Llar, Las Kellys (col·lectiu format per cambreres de pisos)  i altres sectors invisibilitzats on aquestes lluites mostren que el conflicte laboral no ha desaparegut, sinó simplement s’ha desplaçat cap a formes més precàries i menys protegides.

El cas de “les 6 de La Suiza”

Hi ha un cas que simbolitza millor aquesta deriva és el de les conegudes com “les 6 de La Suiza”, sis sindicalistes de la CNT que van ser condemnades a tres anys i mig de presó per participar en protestes laborals en defensa d’una treballadora embarassada que denunciava abusos i en que en qualsevol democràcia hauria de ser considerat acció sindical legítima -piquets, concentracions, pressió col·lectiva- va ser reinterpretat com a delicte de coaccions greus i obstrucció a la justícia i la desproporció és evident amb condemnes de presó efectiva, indemnitzacions econòmiques elevadíssimes, i un llarg procés judicial de vuit anys i tot plegat, malgrat que hi havia indicis que el negoci ja es trobava en dificultats abans del conflicte laboral.

Amb l’ingrés a presó el juliol de 2025 i l’indult posterior el març de 2026 no resolen la qüestió de fons com han assenyalar diversos col·lectius, I el problema no és només la condemna, sinó el precedent que es pot anar a la presó per fer sindicalisme i aquest cas no és una anècdota, és un advertiment.

La crítica que emergeix des de sectors sindicals i socials és clara on el sistema judicial no és neutral i menys quan es tracta de conflictes laborals, la balança tendeix a inclinar-se cap als interessos empresarials i això s’ha demostrat en el  cas de La Suiza al estar qualificat per organitzacions sindicals com una expressió d’una justícia “classista i antisindical”, on es confon deliberadament el dret de protesta amb la coacció i amb aquest biaix no només es manifesta en condemnes com aquesta, sinó també en l’ús de la Llei Mordassa contra mobilitzacions, sancions administratives als piquets informatius, i la persecució de formes a la protesta col·lectiva.

Navantia i la doble vara de mesurar

En paral·lel, casos com els treballadors de Navantia posen sobre la taula una altra contradicció quan el conflicte afecta empreses públiques, la resposta repressiva no desapareix, a Navantia, com a empresa estatal, hauria de ser exemple de bones pràctiques laborals, però les mobilitzacions dels seus treballadors -especialment en sectors com el naval- han estat sovint respostes amb processos judicials i pressió institucional i la paradoxa és evident, l’Estat actua com a empresari i com a jutge i massa sovint, ho fa en contra dels seus propis treballadors.

El dret a vaga, reconegut formalment, ha estat progressivament limitat en la pràctica amb uns serveis mínims abusius, amb la judicialització de conflictes, i la criminalització mediàtica de les protestes i això ha generat un clima de por i autocensura i no és casualitat que moltes lluites laborals siguin avui més locals, més fragmentades i menys visibles.

Un Primer de Maig per recuperar el sentit

Aquest Primer de Maig arriba, doncs, en un moment clau i no es tracta només de reivindicar millores salarials o laborals, sinó de defensar quelcom més profund, el dret a organitzar-se, a protestar i a lluitar perquè quan fer sindicalisme pot comportar presó, ja no estem només davant d’un conflicte laboral, sinó que estem davant d’un problema democràtic.

El moviment obrer ha conquerit drets al llarg de dècades, con la jornada de 8 hores, convenis col·lectius, protecció social gràcies a la mobilització i al conflicte i sense això, aquests drets no haurien existit mai, i avui, la pregunta és clara:

Volem un sindicalisme domesticat o un sindicalisme capaç de plantar cara?

En els darrers deu anys s'ha demostrat que el sindicalisme continua sent necessari, però també que està sota pressió entre la institucionalització i la repressió i el marge d’acció s’ha reduït. Casos com el de les 6 de La Suiza no són només una injustícia concreta són un símbol d’una deriva preocupant.

Aquest 1 de maig no hauria de ser només una commemoració, sinó que hauria de ser un punt d’inflexió, perquè sense drets sindicals reals, no hi ha democràcia real.

VISCA L'1 DE MAIG

«Acabar amb Trump», una possibilitat cada vegada més propera.

Després dels desfases permanents de Donald Trump en la presa de decisions que afecten tot el planeta, en els EUA s'està plantejant la possibilitat de la destitució del president, però la decisió no és fàcil.

El sistema nord-americà, la legalitat i la política dinàmica operen de manera interdependent i cap estratègia pot prosperar sense l'altra. 

El debat sobre com desplaçar Donald Trump de la Casa Blanca, en un escenari hipotètic de crisi institucional i obre un camp complex on conflueixen dret constitucional, càlcul polític i correlació de forces, i més que una qüestió de voluntat es tracta d'un entramat de procediments estrictament definits per l'arquitectura legal dels Estats Units, l'activació dels quals depèn tant de proves com de majories polítiques difícils d'assolir.

Al centre d'aquesta anàlisi hi ha el judici polític com a eina constitucional, mecanisme previst a la Carta Magna per destituir un president per "traïció, suborn o altres delictes i faltes greus". El procés, que comença a la Cambra de Representants i culmina al Senat, no és merament jurídic, sinó profundament polític i la història recent ens ha demostrat que fins i tot quan hi ha fonaments legals, la destitució efectiva depèn de la disposició dels legisladors a trencar alineaments partidaris. En aquest sentit, qualsevol intent de remoure Donald Trump per aquesta via requeriria no només evidència sòlida, sinó una fractura significativa dins de la seva pròpia base política.

Una altra via que emergeix en el debat és la invocació de l'Esmena 25 de la Constitució, (La Vint-i-cinquena esmena de la Constitució dels Estats Units tracta sobre la successió del president dels Estats Units, i estableix els procediments que han de seguir-se per ocupar el càrrec de vicepresident en cas de trobar-se'n aquest vacant, a més del que ha de fer-se de trobar-se el president inhabilitat per a continuar en el seu càrrec i reemplaça el text ambigu de l'Article II, Secció 1, Clàusula 6 de la Constitució, que no estableix expressament si el vicepresident es converteix en el president, o si actua com a president en funcions (provisional) si el president mor, renuncia, és destituït del seu càrrec, o és incapaç per alguna raó de complir amb les obligacions del càrrec. La Vint-i-cinquena esmena va ser ratificada el 1967.) particularment la secció quarta, que permet declarar el president incapaç d'exercir les seves funcions. Aquest mecanisme, menys explorat a la pràctica, traslladaria el protagonisme al vicepresident i al gabinet, els quals haurien de certificar aquesta incapacitat. A més, implicaria un acte d'enorme cost polític per als membres de l'Executiu, que quedarien exposats a acusacions de traïció o cop institucional.

Paral·lelament, alguns sectors contemplen l'ús de processos judicials ordinaris com a via indirecta de pressió política. Investigacions penals o civils podrien debilitar la posició del president, erosionar-ne la legitimitat i generar condicions per a la seva sortida, ja sigui per renúncia o per pèrdua de suport polític. No obstant això, el sistema nord-americà ha estat tradicionalment reticent a judicialitzar directament la figura presidencial, cosa que introdueix límits pràctics a aquesta estratègia.

Més enllà dels mecanismes formals, hi ha una dimensió menys codificada però igualment rellevant, que és la pressió política sostinguda com a catalitzador d'una sortida negociada. En contextos històrics comparables, l'aïllament progressiu del president, per part del seu partit, d'actors econòmics clau i de l'opinió pública, ha estat determinant, i això es pot traduir en una pèrdua de governabilitat tal que la permanència al càrrec es torni insostenible, obrint la porta a una renúncia com a solució de compromís. Aquest és el camp on, actualment, ja s'estan movent importants sectors polítics i econòmics, inclosos republicans i donants del mateix Donald Trump.

Aquest tipus d'escenaris remet inevitablement al precedent de Richard Nixon, la dimissió del qual no va ser producte exclusiu d'un procés legal, sinó del col·lapse del suport polític després de l'escàndol de Watergate. La lliçó subjacent és que, al sistema nord-americà, la legalitat i la política dinàmica operen de manera interdependent: cap estratègia no pot prosperar sense l'altra.

Tot i això, en el cas de Donald Trump, qualsevol intent de remoció afrontaria un element addicional, la polarització extrema i la seva figura no només divideix l'electorat, sinó que reconfigura les lleialtats dins de les institucions, i això complica la construcció de consensos amplis, indispensables per activar qualsevol dels mecanismes disponibles.

L'anàlisi de les possibles estratègies per posar fi a Donald Trump de la Casa Blanca revela una tensió estructural entre estabilitat institucional i rendició de comptes en un sistema que està dissenyat per evitar destitucions precipitades i aquesta mateixa rigidesa pot dificultar respostes ràpides davant de crisis profundes.

I la una única via que es perfila és la d’una convergència de factors que, si s'alineen i que podrien fer viable un desenllaç que, en condicions normals, resulta extraordinari, però que a mesura que Donald Trump adopta decisions, podria passar del que és teòric al real.

Llei de Regularització d’Immigrants, una nova estafa al Poble Sahrauí

El desistiment de l’Estat espanyol en la nova Llei de Regularització d’Immigrants és una nova pàgina de vergonya política que no pot passar desapercebuda. Deixar fora el poble sahrauí tractant-lo, de facto, com un col·lectiu apàtrida sense drets no és només una injustícia administrativa i és la continuïtat d’una traïció històrica.

Parlem de persones que, no fa tant, eren formalment ciutadans d’una província espanyola. El Sàhara Occidental no és una abstracció jurídica, és un territori que l’Estat va abandonar de manera irresponsable després dels Acords de Madrid de 1975 i deixant la població sahrauí a mercè de l’ocupació i la repressió. Des d’aleshores, l’Estat espanyol ha preferit mirar cap a una altra banda, amagant-se darrere d’ambigüitats diplomàtiques mentre el dret internacional continua reconeixent el dret d’autodeterminació del poble sahrauí.

La decisió d’excloure’ls dels processos de regularització és, per tant, profundament cínica. No es tracta només d’una qüestió migratòria, sinó d’una responsabilitat històrica que Espanya es nega a assumir. És inadmissible que persones amb vincles damb l’administració espanyola, amb una memòria compartida i amb drets morals evidens, siguin avui condemnades a la precarietat legal i social i aquí és on la crítica ha de ser clara i sense matisos. El govern de Pedro Sánchez no només ha perpetuat aquesta injustícia, sinó que l’ha institucionalitzat. Sota una retòrica progressista, s’ha consolidat una política migratòria selectiva, que decideix qui és digne de drets i qui queda fora i el que és més greu és amb la complicitat activa de SUMAR, que lluny de plantar cara, ha acceptat aquesta exclusió amb un silenci que la fa corresponsable.

No podem desvincular aquesta decisió de la subordinació creixent de la política exterior espanyola als interessos del règim marroquí. El gir sobre el Sàhara Occidental, alineant-se amb les tesis de Mohammed VI, no és només una qüestió geopolítica sinó que té conseqüències directes sobre la vida de milers de persones, i quan es blanqueja una monarquia autoritària i es prioritzen acords migratoris o comercials, el preu el paguen els més vulnerables.

El poble sahrauí torna a quedar atrapat en un buit legal i polític. Primer, abandonats com a ciutadans, i ara, exclosos com a migrants. Aquesta doble negació és una forma de violència institucional que deslegitima qualsevol discurs de drets humans que el govern espanyol pretengui defensar.

Cal dir-ho clar, no és només una mala llei, és una decisió política conscient, i com a tal, té responsables. La regularització sense el poble sahrauí no és una regularització justa, és una regularització mutilada, condicionada per interessos externs i per una manca absoluta de valentia política.

Si l’Estat espanyol vol recuperar un mínim de credibilitat, hauria de començar per reconèixer el que és evident i que el poble sahrauí no és aliè, no és extern, no és prescindible. És part d’una història compartida que no es pot esborrar amb un decret ni amb un silenci còmplice i mentre això no passi, cada nova llei que els exclogui serà una nova forma de colonització.

El Partit Popular i Vox segellen el pacte de govern a Extremadura amb un conflicte declarat a la immigració.

 

L’acord de govern a Extremadura entre el Partido Popular i VOX no és només un pacte institucional, sinó que és un gir ideològic profund que consolida un model reaccionari, excloent i socialment regressiu en una de les regions històricament més castigades per les desigualtats estructurals de l’Estat.

El fet que VOX hagi marcat l’agenda en matèria migratòria i social evidencia una deriva preocupant amb la construcció d’un relat que assenyala les persones migrants i vulnerables com a problema, quan en realitat són elles les que sostenen bona part de l’economia agrària extremenya. Sense la mà d’obra migrant, el camp des de la recollida fins a la ramaderia extensiva simplement no funcionaria. Paradoxalment, aquells que garanteixen la producció són ara criminalitzats, precaritzats i abandonats institucionalment.

Aquest discurs no és casual. Respon a una estratègia clàssica de les dretes i l’extrema dreta, el de dividir la classe treballadora, generar por i competir pels recursos escassos entre els de baix, mentre es protegeixen els privilegis dels de sempre. A Extremadura, això es tradueix en la perpetuació d’un model quasi feudal, on els grans propietaris els “senyorets” continuen acumulant terra, subvencions i poder, mentre jornalers, molts d’ells migrants, viuen en condicions de precarietat estructural.

L’atac a les polítiques d’acollida i inclusió no només és injust des d’un punt de vista ètic; és també profundament irresponsable des d’una perspectiva econòmica i territorial. En una comunitat marcada per la despoblació, la manca d’oportunitats i l’escassa industrialització, expulsar o desincentivar la presència de població migrant és, directament, apostar per l’abandonament del territori. És accelerar el buidatge rural i condemnar pobles sencers a la desaparició.

En aquest context, programes com el Programa de Recuperació i Utilització Educativa de Pobles Abandonats (PRUEPA) representen una alternativa diametralment oposada al model que imposa la dreta. El PRUEPA aposta per recuperar el territori, donar-li vida a través de l’educació, la convivència i la sostenibilitat. Però aquest tipus d’iniciatives xoquen frontalment amb una visió que prioritza l’exclusió i el curt termini per sobre del desenvolupament integral i comunitari.

La devesa extremenya, sovint presentada com un exemple d’equilibri ecològic, és també l’escenari d’una contradicció profunda i un ecosistema preservat gràcies al treball humà sovint invisible i precaritzat que ara es veu amenaçat per polítiques que neguen drets als qui el sostenen. Sense drets laborals, sense accés a serveis bàsics, sense reconeixement social, el model agroramader esdevé una forma d’explotació moderna que perpetua desigualtats històriques.

Aquest acord PP-VOX no només agreuja les condicions de vida de les persones més vulnerables, també suposa una renúncia a qualsevol projecte de transformació real per a Extremadura. En lloc d’apostar per la reindustrialització, la diversificació econòmica o la justícia social, es recorre al discurs de l’odi i a polítiques regressives que només beneficien una minoria.

Des d’una perspectiva d’esquerra transformadora, la resposta ha de ser clara i cal trencar amb aquest model. Cal reivindicar una Extremadura digna, amb drets per a tothom, amb una reforma agrària real que redistribueixi la terra i el poder, amb polítiques públiques que posin la vida al centre i no el benefici privat i cal, sobretot, reconstruir la solidaritat de classe, perquè només des de la unitat entre treballadors siguin d’on siguin es pot plantar cara a aquest projecte reaccionari.

El que està en joc no és només el futur d’una comunitat, sinó el model de societat que volem construir i davant d’un govern que exclou, divideix i precaritza, només hi ha una resposta possible:

Organització, Lluita i Justícia Social.

El 16 d'abril. Dia Internacional contra l'esclavatge, contra Infància robada, i contra l’esclavitud invisible que sosté el sistema.

 El 16 d'abril és el Dia Internacional contra l'esclavatge infantil, una efemèride impulsada en un primer moment per l'anomenat Moviment Cultural Cristià, i recolzat després per moltes organitzacions que treballen pels drets dels infants. Potser sembla impossible imaginar-se que en aquests temps hi hagi esclavitud infantil, però lamentablement és una realitat que afecta més de 200 milions de nens a nivell mundial.

L'esclavatge infantil es manifesta a través de diferents formes de sotmetiment, entre elles, el Treball forçós, la Tracta infantil, l’Esclavatge domèstic, el Matrimoni forçat, el Reclutament per ser soldats i combatents, o l’Explotació sexual.

En ple Segle XXI, mentre Europa es reivindica com a referent mundial en drets humans, hi ha una realitat que incomoda i que sovint queda fora del relat oficial i milions d’infants arreu del món continuen treballant en condicions que, sense eufemismes, són d’explotació i esclavitud i no es tracta d’un problema llunyà ni anecdòtic, és estructural.

Segons dades d’organismes internacionals, més de 200 milions de nens i nenes treballen actualment al món, molts d’ells en feines perilloses, sense accés a l’educació i sotmesos a jornades extenuants i lluny de disminuir, aquest fenomen s’ha cronificat en el marc d’un sistema econòmic global que prioritza el benefici per damunt de la vida.

El discurs dominant acostuma a presentar el treball infantil com una conseqüència inevitable de la pobresa, però aquesta lectura és, com a mínim, incompleta. La pobresa no és una fatalitat, és el resultat d’un model econòmic que genera desigualtat de manera sistemàtica i en aquest model, la mà d’obra infantil barata, vulnerable i invisible continua sent funcional.

Europa, sovint, es mira al mirall amb una certa autocomplaença i les xifres oficials indiquen que el treball infantil és residual al continent però aquesta dada amaga una veritat incòmoda i Europa no ha eliminat l’explotació infantil, l’ha internalitzat. Importem productes fabricats en condicions indignes mentre mantenim intacta la nostra imatge de societat avançada, i a més, dins les nostres pròpies fronteres, la realitat tampoc és tan idíl·lica com voldríem pensar. 

No veurem nens treballant en fàbriques als nostres barris i carrers però sí que veiem infants que creixen en entorns de precarietat, amb menys oportunitats educatives i amb un futur condicionat des del primer moment, i això, encara que no ho vulguem anomenar així, també és una forma de violència estructural i des d’una perspectiva d’esquerres, aquesta situació no es pot abordar amb pedaços ni amb discursos benintencionats i cal una intervenció decidida.

La infància explotada no és una anomalia del sistema, és una de les seves conseqüències més crues i davant d’això, la neutralitat no és una opció. O es defensa una societat que posi la vida de la gent al centre, o es continua sostenint un model que condemna milions d’infants a perdre-la abans d’hora.

Girona diu NO a la militarització de la joventut.

 Aquest matí, durant la inauguració de l’EXPOJOVE de Girona, hem alçat la veu amb ràbia i dignitat davant d’un fet intolerable de la presència de l’exèrcit en un espai destinat a joves.

Conjuntament amb la Plataforma Aturem les Guerres, ens hem concentrat a la Devesa i ens hem manifestat davant l’estand del Centre Docent de Formació Militar al Palau Firal.

No acceptarem que es vengui la guerra com una sortida professional per a la joventut. No acceptarem que, mentre se’ns nega un futur digne i feina estable, habitatge, drets, se’ns ofereixi com “orientació i alternativa” empunyar un uniforme i formar part d’un engranatge de violència global.

Això és militaritzar la pobresa i reclutar des de la desesperació i per això denunciem amb tota contundència la complicitat de les institucions que permeten aquesta presència. Qui autoritza aquests estands és responsable de normalitzar la guerra entre joves. Qui calla, també.

En un context internacional marcat per l’escalada bèl·lica, el rearmament i els interessos geopolítics de les grans potències, el que cal és Educació per la PAU, no fires amb exèrcits fent campanya.

Perquè la joventut no és carn de canó.
Perquè la guerra no és cap opció, i
Perquè davant la seva propaganda, hi haurà resistència.

14 d'abril. Memòria, dignitat i ruptura amb una monarquia esgotada.

 Cada 14 d'abril, el calendari no només ens recorda una data històrica i ens interpel·la com a societat. La proclamació de la Segona República el 1931 no va ser un simple relleu institucional, fou l'expressió d'un poble que, força de privilegis heretats i d'una monarquia desconnectada de la realitat social, decidí obrir pas a un projecte democràtic, laic i profundament reformador. Aquell dia, el regnat d'Alfons XIII va acabar sense necessitat de violència massiva, empès per la voluntat popular.

Avui, 95 anys després, la pregunta és inevitable:

què ha canviat realment?

La monarquia actual, encarnada a Felip VI, no deixa de ser hereva d'un sistema que mai no va ser sotmès a una autèntica decisió democràtica per part de la ciutadania. La Constitució del 1978 va blindar la figura del rei en un context de transició condicionada pels poders del franquisme. No es va votar monarquia o república, es va votar un paquet tancat sota pressió històrica, i aquesta anomalia democràtica continua pesant com una llosa, però si la manca de legitimitat d'origen ja és greu, encara ho és més la deriva ètica de la institució. 

El regnat emèrit de Joan Carles I ha deixat al descobert allò que durant dècades es va voler amagar: comissions opaques, comptes en paradisos fiscals, amistats perilloses i una impunitat garantida per la seva condició de cap de l'Estat. No parlem d’errors individuals, sinó d’un model basat en la inviolabilitat, és a dir, en l’absència de control democràtic.

La monarquia, per definició, és incompatible amb els principis més bàsics de la plena democràcia.

Com es pot justificar que la prefectura de l'Estat es transmeti per consanguinitat en ple segle XXI?

Quin mèrit democràtic legitima algú pel fet d'haver nascut en una família determinada? Aquest anacronisme no sols és injustificable, sinó que perpetua una idea profundament anticalitat del poder i mentrestant, el poble espanyol -divers, plural i cada cop més conscient- observa amb escepticisme creixent una institució que no ha sabut renovar-se ni rendir comptes. Les enquestes, tot i que sovint silenciades o minimitzades, mostren una tendència clara especialment entre les generacions més joves, el suport a la república creix de manera sostinguda.

Resulta significatiu que, més enllà de les diferències partidistes entre dretes i esquerres, hi hagi un malestar transversal amb la monarquia. No és tant una qüestió ideològica com una qüestió democràtica. La ciutadania vol decidir. Vol votar. Voleu triar la forma d'Estat, i aquest dret, bàsic en qualsevol democràcia madura, continua sent negat.

La divisió dels partits polítics, atrapats en càlculs electorals i equilibris institucionals, ha impedit fins ara obrir aquest debat de manera seriosa però la història ens ensenya que quan les institucions deixen de representar la societat, tard o d'hora són superades per ella.

El 14 d'abril no és pas una nostàlgia. És una reivindicació. És el recordatori que una altra Espanya va ser possible, una Espanya que va apostar per l'educació pública, els drets socials, la igualtat de gènere i la justícia social. Una Espanya que, malgrat el seu tràgic final, va deixar una empremta inesborrable.

Avui, més que mai, cal reprendre aquest esperit i no pas com un exercici romàntic, sinó com una exigència democràtica. La construcció d'una República democràtica i social no és una utopia sinó un deute històric, perquè la veritable estabilitat no es construeix sobre privilegis heretats, sinó sobre la sobirania popular. I perquè cap país que aspiri a ser plenament democràtic no pot acceptar que la seva prefectura de l'Estat sigui, simplement, qüestió de sang.

El futur no pot continuar lligat al passat, i potser, com el 1931, torni a ser el poble qui marqui el camí.

Donald Trump i la humiliació d’un imperi.

La política erràtica dels Estats Units en el conflicte amb l’Iran evidencia la pèrdua de credibilitat global i accelera el declivi moral d’una potència que ja no lidera, sinó que imposa. 

La pausa anunciada per Donald Trump en l’escalada militar contra l’Iran no és un gest de responsabilitat, sinó una mostra més d’improvisació i en un món cada cop més inestable, els Estats Units deixen de ser un actor fiable i es consoliden una imatge de potència erràtica i perillosa.

La història de les grans potències no es construeix només amb victòries o derrotes militars, sinó amb la seva capacitat de mantenir una mínima coherència política i moral, i en aquest sentit, els Estats Units viuen avui una de les seves etapes més humiliants. No per Vietnam, ni per l’Iraq, ni per l’Afganistan, la seva humiliació més gran és tenir Donald Trump com a president.

Els darrers moviments en el conflicte amb l’Iran en són una prova clara. Després d’una escalada bèl·lica impulsada conjuntament amb Benjamin Netanyahu, Donald Trump ha anunciat una nova pausa de dues setmanes en els atacs. Una decisió que arriba després d’amenaces extremes i sense cap estratègia coherent al darrere, i això  no és diplomàcia, és improvisació, i tabpoc és lideratge, és volatilitat.

Aquest comportament erràtic té conseqüències profundes i en la política internacional, la confiança és un actiu essencial, i avui els Estats Units l’han dilapidat. Cap aliat pot confiar en un govern capaç d’impulsar una ofensiva en ple procés de negociació i, simultàniament, presentar-se com a mediador i aquesta contradicció no només debilita la seva posició, sinó que deslegitima qualsevol intent de lideratge global.

La guerra amb l’Iran -preparada durant mesos i executada sense trencar formalment les converses- marca un abans i un després i  ja no es tracta només d’una intervenció més en la llarga llista d’operacions militars nord-americanes, sinó d’una ruptura oberta amb les normes bàsiques del dret internacional. La idea que tot s’hi val ha deixat de ser una acusació per convertir-se en una realitat palpable.

En aquest escenari, el paper d’Israel reforça una dinàmica de confrontació permanent mentre que el govern de Netanyahu manté l’expansió del conflicte més enllà de l’Iran, amb la mirada posada en altres fronts com el Líban, i amb una dependència absoluta del suport militar nord-americà, que sense aquest suport, difícilment podria sostenir la seva estratègia.

El resultat és un món més inestable, amb conflictes oberts i una ciutadania global cada cop més escèptica. Els Estats Units han deixat de ser percebuts com un actor fiable, fins i tot pels seus propis aliats i això no és fruit d’un error puntual, sinó d’una manera de governar basada en la força, la propaganda i el menyspreu per les normes internacionals i Donald Trump no és una excepció anecdòtica i és el símptoma d’una crisi més profunda, la d’un sistema polític que ha substituït la diplomàcia per l’espectacle i la responsabilitat per la improvisació. El seu estil impulsiu i simplista no només afecta la política interna nord-americana, sinó que té un impacte directe sobre la pau mundial.

La veritable humiliació dels Estats Units no és haver perdut guerres. És haver perdut el respecte del món. I això, a diferència d’una derrota militar, no es recupera amb més armes ni amb discursos grandiloqüents.

Quan un imperi deixa de creure en les regles que diu defensar, inicia el seu propi declivi i avui, amb Donald Trump al capdavant, aquest declivi és més visible que mai.

8 d’abril. Dia Internacional del Poble Gitano. Memòria, dignitat i futur del Poble Gitano a l’Estat espanyol.

 Cada 8 d’abril, en el marc del Dia Internacional del Poble Gitano, a Espanya i el món recorden una història de resistència, persecució i dignitat que travessa segles. A l’Estat espanyol, aquesta commemoració pren una dimensió especial, més de 600 anys després de l’arribada del poble gitano a la península, la seva presència forma part indissociable de la nostra identitat col·lectiva.

Commemorar no és només celebrar. És també mirar de cara una història incòmoda. Durant segles, el poble gitano ha estat objecte de polítiques d’exclusió, assimilació forçada i persecució institucional. Una de les expressions més crues d’aquesta repressió la trobem en la Llei de ganduls i maleants, un instrument legal que sota la disfressa de control social criminalitzava la pobresa, la dissidència i, especialment, la identitat gitana. Aquella llei, hereva d’una mirada classista i racista, va legitimar la marginació de milers de persones pel simple fet de ser qui eren.

Avui, quan alguns sectors de la dreta i de l’extrema dreta intenten reescriure la història o blanquejar aquestes polítiques, cal dir-ho clar, el racisme institucional no és una anècdota del passat, sinó una estructura que encara deixa rastre. Els discursos d’odi, la criminalització de la pobresa o l’estigmatització mediàtica del poble gitano no són errors aïllats, sinó la continuïtat d’una mirada que es resisteix a reconèixer la diversitat com una riquesa, però el poble gitano no és només víctima d’aquesta història. És també protagonista d’una lluita persistent per la igualtat, la dignitat i el reconeixement. Des dels barris obrers fins als espais culturals, des del món associatiu fins a les institucions, cada cop més persones gitanes participen activament en la construcció d’una societat més justa.

Cal posar en valor aquesta incorporació plena a la societat civil i política. La presència de persones gitanes en sindicats, moviments socials, universitats i administracions públiques no és una concessió, és un dret, i també és una oportunitat col·lectiva, perquè una democràcia que inclou, que escolta i que representa la seva diversitat és una democràcia més forta.

La integració -o millor dit, la convivència en igualtat- no passa per l’assimilació ni per la pèrdua d’identitat, passa pel reconeixement mutu, per la garantia efectiva de drets i per la lluita contra les desigualtats estructurals i això implica polítiques públiques valentes com l’accés a l’habitatge digne, educació inclusiva, ocupació de qualitat i una tolerància zero davant qualsevol forma de discriminació.

En aquest sentit, el 8 d’abril no és només una data simbòlica. És un recordatori del camí recorregut, però també de tot el que queda per fer. És una crida a construir una societat on ningú sigui jutjat pel seu origen, sinó reconegut per la seva dignitat.

El poble gitano forma part de nosaltres,  i no com una minoria a integrar, sinó com una peça essencial del mosaic social, cultural i polític de l’Estat espanyol, i reconèixer-ho no és un gest de tolerància sinó és un acte de justícia i potser és aquí on rau el veritable sentit d’aquesta jornada i no en la commemoració del passat, sinó en el compromís amb un futur compartit.

Un futur on la paraula “igualtat” deixi de ser una promesa i es converteixi, finalment, en una realitat.