Les converses del Pla de Pau a Colòmbia. Memòria d’una guerra.

Durant més de mig segle, la guerra interna de Colòmbia ha sigut una de les més llargues i doloroses d’Amèrica Llatina. El conflicte armat, iniciat formalment el 1964, va implicar l’Estat colombià, les guerrilles marxistes com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC-EP), la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), diversos grups paramilitars i actors vinculats al narcotràfic. Aquesta guerra ha deixat centenars de milers de morts i milions de desplaçats, amb la població civil com a principal víctima, però, després de dècades de combats, massacres i persecucions polítiques, la idea de la pau ha tornar a obrir-se camí. 

Els intents de negociació no van començar al segle XXI. Ja a finals dels anys noranta, el president Andrés Pastrana va intentar negociar amb les FARC entre 1998 i 2002. Les converses es van celebrar a la zona desmilitaritzada de San Vicente del Caguán, al departament del Caquetá. Aquell procés, però, va fracassar. El govern acusava la guerrilla d’aprofitar el territori per reforçar-se militarment, mentre les FARC denunciaven que l’Estat continuava la guerra de manera encoberta, i finalment, el 2002, les negociacions es van trencar i el país va entrar en una nova etapa de guerra total. Aquella ruptura va facilitar l’ascens polític d’un home que marcaria profundament la història del conflicte, l’ex-president Álvaro Uribe Vélez.

Álvaro Uribe va arribar al poder amb un discurs de “seguretat democràtica”, que es basava en la derrota militar de les guerrilles. Durant el seu mandat del 2002 al 2010, l’exèrcit va intensificar les operacions militars, però també van aparèixer greus denúncies de violacions dels drets humans, com els anomenats “falsos positius”, civils assassinats per militars i presentats com a guerrillers morts en combat, però per a molts sectors socials i de l’esquerra llatinoamericana, aquell període va representar la consolidació d’una aliança entre poder militar, elits econòmiques i paramilitarisme.

El gran gir de les converses modernes de pau va arribar amb el govern del president Juan Manuel Santos tot haver estat ministre de Defensa d’Uribe, Santos va iniciar una estratègia diferent i va negociar el final del conflicte. Les primeres reunions secretes es van celebrar el 2011 prop de la frontera amb Veneçuela. Posteriorment, les converses es van traslladar a la Havana (Cuba), i les La negociacions varen  tenir suport internacional de, Cuba, Noruega, Xile i Veneçuela. Aquesta arquitectura diplomàtica era clau i va permetre generar confiança entre dos enemics que s’havien combatut durant mes de cinquanta anys.

Els interlocutors de la negociació per part del Govern colombià entre altres hi havia com representants destacats, Humberto de la Calle, com cap de l'equip negociador del Govern amb les FARC-EP.  Sergio Jaramillo, i Frank Pearl, com Alts Comissionats per a la Pau de Colòmbia, mentre que per part ee la Guerrilla de les FARC, els principals negociadors eren dirigents històrics com, Rodrigo Londoño (conegut per Timochenko), comandant en cap de l'Estat Major de les extintes Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble (FARC-EP), i actual  president del partit polític Força Alternativa Revolucionària (actualment anomenat Comunes), Jesús Santrich, conegut per l'àlie de Jesús, va ser un guerriller i polític colombià, també va ser cap de les FARC-EP, de les seves dissidències Segona Marquetalia i integrant de la Cambra de Representants de Colòmbia amb el partit Comunes i Iván Márquez, comandant de la Segona Marquetalia particip en política amb el partit Comunes i retornat a la guerrilla amb les Disidencias de les FARC-E., tots ells antics comandants guerrillers que portaven dècades en la lluita armada.

L’acord històric de 2016

Després de quatre anys de negociacions, el 24 d’agost de 2016 es va anunciar l’acord final de pau a l’Havana i el 26 de setembre de 2016, es va signar solemnement a Cartagena de Indias amb els punts principals sobre la Reforma rural i redistribució de terres, la Participació política de l’antiga guerrilla, la Fi de les hostilitats i desarmament, la Substitució dels cultius de coca i un Sistema de veritat, justícia i reparació. Aquest sistema va donar lloc a la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP), encarregada d’investigar crims de guerra comesos per guerrilles, paramilitars i també per l’exèrcit.

El conflicte colombià havia deixat una ferida profunda. Entre 1958 i 2012, més de 218.000 persones van morir, dels quals un  81% eren civils i milions de persones van ser desplaçades de les seves terres. A les morts de combatents s’hi afegien els líders sindicals assassinats, els activistes socials perseguits i les comunitats indígenes i Afrodescendents atacades.

Després de l’acord de pau, un nou drama va aparèixer. L’assassinat sistemàtic de líders socials en zones rurals on la guerrilla s’havia retirat. Investigacions acadèmiques mostren que aquestes morts van augmentar després de 2016, especialment entre dirigents comunitaris i defensors de drets humans en moltes de les zones rurals que ja havien patit especialment el conflicte siguem els Departaments més afectats els de Caquetá, Putumayo, Guaviare, Meta, Nariño i el Chocó. En ciutats i municipis varen esdevenir escenaris de combats, segrestos, massacres i operacions militars.

Una de les grans polèmiques del procés de pau va ser l’oposició frontal de l’expresident Álvaro Uribe Vélez. Uribe va denunciar els acords com una “rendició davant el terrorisme”. Però els sectors socials i progressistes van respondre amb una altra lectura - Uribe representava l’oligarquia agrària, les estructures militars i els interessos vinculats al narcotràfic i al paramilitarisme que s’havien beneficiat durant anys de la guerra-, i la seva oposició va contribuir a la derrota del referèndum de pau del 2 d’octubre de 2016, que va rebutjar l’acord per un marge mínim. Posteriorment el govern va renegociar el text i el Congrés el va aprovar pro la pau avui es una pau incompleta tot el desarmament de les FARC el 2017, el conflicte no va desaparèixer del tot i alguns factors que han mantingut la violència com les dissidències guerrilleres, el narcotràfic, els paramilitars i els assassinat de líders socials. El conflicte colombià ha provocat més de 450.000 morts en sis dècades, segons estimacions recents. 

Fins avui amb el govern progressista de Gustavo Petro les perspectives de futur ha intentat impulsar una nova estratègia anomenada “Pau Total”, negociant també amb altres grups armats. La gran pregunta del futur és si Colòmbia serà capaç de transformar el model agrari, de reduir la desigualtat rural, de protegir els líders socials i de trencar el poder del narcotràfic que sense aquestes transformacions estructurals, molts analistes d’esquerres adverteixen que la pau pot quedar reduïda a un simple silenci d’armes.

El procés de pau colombià no ha sigut només una negociació entre guerrilla i govern, sinó que es també una lluita contra un sistema internacional que durant dècades havia tolerat la guerra com a instrument de control territorial, econòmic i geopolític. 

La història d’aquest procés ens deixa una lliçó profunda en que la pau no es construeix només amb signatures diplomàtiques, sinó amb:

 justícia social, reforma agrària i democràcia real.

Els nens i nenes, les primeres víctimes de la guerra.

Quan esclata una guerra, els governs parlen de fronteres, petroli, seguretat o geopolítica. Però la realitat més brutal és una altra les primeres víctimes no són els generals ni els presidents. 

Són els nens i les nenes.

Nen de Gaza.

Segons la definició de les Nacions Unides i de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, nen o nena és tota persona menor de 18 anys. És a dir des d’un nadó acabat de néixer fins a un adolescent que encara no ha arribat a la mejoría d’edat, i tots ells tenen sobre el paper dret a la protecció especial de la comuntat internacional, però en la pràcticam en moltes guerres actuals, aquest drets s'han convertit en paper mullat.

Avui el món viu una situació dramàtica: gairebé 473 milions de nens i nenes (un de cada sis al planeta) viuen en zones afectades per conflictes armats i aquesta realitat defineix el nostre temps amb una civilització que és capaç de produir riquesa i tecnologia com mai abans, però que continua permetent que els infants morin sota les bombes.

La guerra a Gaza és probablement l’exemple més extrem de destrucció de la infància en el segle XXI. Més de 18.500 nens i nenes morts des de l’inici del conflicte el 2023, mes de 50.000 nens morts o ferits en total i milers més desapareguts sota les runes o sense assistència mèdica.

En un territori amb aproximadament 2,2 milions d’habitants, això significa que una partimportant de tota una generació ha estat destruïda i la guerra també ha provocat més d’1,7 milions de desplaçats, hospitals col·lapsats, escoles bombardejades, fam i desnutrició infantil.

Molts nens han mort mentre dormien, jugaven o buscaven menjar i aigua i en aquest context parlar de "danys collaterals" és una forma de cinisme polític.

Ucraïna. Una generació marcada per la guerra

Des de la invasió russa el 2022, els infants ucraïnesos han crescut en un país sotabombareig  constant i les dades verificades per l’ONU son que 669 nens i nenes morts, 1.854 ferits i més de 2.520 víctimes infantils confirmades. 

Però aquestes xifres probablement són molt més altes perquè moltes zones ocupades no poden ser investigades i les altres conseqüències son de 1.600 escoles destruïdes o danyades, milions de nens desplaçats i una generació amb trauma psicològic profund. 

Segons UNICEF, almenys 16 nens moren o són ferits cada setmana en aquest conflicte.

I la nova guerra amb l’Iran

Els combats recents entre potències i aliats han començat a provocar també víctimes civils.

Un exemple tràgic és el bombardeig d’una escola a Minab on 168 persones, moltes d’elles nenes estudiants, van morir i aquest tipus d’atacs mostren una tendència preocupant per les escoles i hospitals estan deixant de ser espais protegits.

Altres conflictes actius, a mes d'aquests grans escenaris, els nens tambè moren al Sudan , Iemen, Síria, Myanmar, Congo, Etiòpia i en el Sahel Africà i molts ‘aquests conflictes reben poca atenció mediàtica, però provoquen milers de víctimes infantils cada any.

Les guerres no apareixen per accident. Són el resultat de decisions polítiques i els responsables directes o indirectes son el governs en guerra, les potències militars, les aliances militars, la indústria armamentística i la geopolítica del petroli i dels recursos, i tots ells saben perfectament que les bombes sobre ciutats maten a infants, i tot i així continuen l’escalada militar.
 La història ens mostra una veritat incòmoda en que la infància és sovint la moneda de canvi dels interessos geopolítics.

Diplomàcia SÍ, guerra NO. El diàleg com a única via civilitzada.

 En un món que es proclama modern, interconnectat i democràtic, resulta paradoxal que la guerra continuï sent l’eina preferida de moltes potències per resoldre conflictes polítics, econòmics o geoestratègics. La diplomàcia que hauria de ser el mecanisme central de relació entre els pobles queda massa sovint relegada a un paper secundari, subordinada als interessos militars, als negocis armamentístics i a les lluites pel control dels recursos naturals. 

Des d’una mirada crítica i d’esquerres, és inevitable denunciar aquesta deriva. La diplomàcia no és una feblesa. La diplomàcia és, precisament, l’expressió més elevada de la política. El diàleg entre pobles, la negociació, la recerca de solucions compartides. Parlar, escoltar, negociar. Parlar encara més quan el conflicte sembla impossible de resoldre. Aquesta ha estat sempre una de les consignes defensades per l’espai polític de PODEMOS abans de qualsevol guerra, més diplomàcia.

Els conflictes actuals mostren fins a quin punt la diplomàcia ha estat abandonada. El GENOCIDI que pateix el poble palestí a Gaza sota el govern de Benjamin Netanyahu, amb el suport polític i militar dels Estats Units, és un dels exemples més dramàtics de la incapacitat o de la falta de voluntat de la comunitat internacional per imposar el diàleg i el respecte al dret internacional.

Al mateix temps, la guerra iniciada per Vladimir Putin amb la invasió d’Ucraïna el 2022 continua devastant ciutats, economies i vides humanes. Milions de persones desplaçades, milers de morts i una Europa cada cop més militaritzada són el resultat d’un fracàs colossal de la diplomàcia internacional.

En paral·lel, l’escalada de tensions amb Iran, amb accions militars impulsades o avalades per Israel i els Estats Units, mostra com els equilibris geopolítics poden portar el món a un nou conflicte de dimensions imprevisibles.

El cinisme de les grans potències. En aquest escenari, resulta especialment revelador observar els moviments de les grans potències. Líders com Donald Trump i Vladimir Putin, que durant anys s’han presentat com a adversaris en l’escena internacional, acaben coincidint en interessos estratègics vinculats al control dels mercats energètics i del petroli.

La guerra, en aquest sentit, deixa de ser només un conflicte ideològic o territorial i es converteix en un instrument econòmic. El petroli, el gas, les rutes comercials i la influència geopolítica pesen més que les vides humanes. Els pobles pateixen les conseqüències mentre les grans potències negocien el repartiment dels beneficis.

Aquest és el gran drama del nostre temps mentre es parla de seguretat, defensa i aliances militars, rarament es parla de la seguretat real de la gent. La seguretat de poder viure sense bombes, sense fam, sense exili forçat.

La diplomàcia com a alternativa real.

La diplomàcia activa, sincera i permanent podria haver evitat molts dels conflictes que avui sacsegen el món. Negociacions multilaterals reals, mediacions internacionals independents, Conferències de Pau amb participació de totes les parts implicades i amb garanties per als pobles afectats haurien pogut frenar moltes de les guerres actuals però això exigeix voluntat política, i exigeix que els governs posin la vida de les persones per davant dels interessos econòmics o militars. La diplomàcia no és només reunir-se en cimeres o fer declaracions solemnes. És construir ponts, reconèixer les legítimes aspiracions dels pobles, entendre les causes profundes dels conflictes i buscar solucions que no humiliïn ningú.

La història ha demostrat que cap guerra resol realment els conflictes. Les guerres només generen noves guerres, noves rancúnies i noves injustícies. Els morts no tornen, les ciutats destruïdes triguen dècades a reconstruir-se i les ferides socials romanen durant generacions i per això, des d’una perspectiva progressista i pacifista, cal reivindicar amb força una idea tan senzilla com revolucionària que es la diplomàcia ha de tornar a ser l’eina central de la política internacional.

Parlar, parlar i parlar i negociar fins a l’últim moment. Buscar acords encara que siguin difícils i apostar per la mediació internacional abans que per les armes perquè, al cap i a la fi, la humanitat només té dues opcions: la diplomàcia o la barbàrie i davant d’aquesta disjuntiva, la resposta hauria de ser clara i contundent

Diplomàcia SÍ. Guerra NO.

El Poder Financer a Espanya, i la Banca Pública JA.

El poder econòmic esta distribuït entre famílies, fortunes influents, i amb  grans grups que estan dominant la Banca i l’Economia a l’Estat. 

Una de les característiques de l’economia espanyola contemporània és la forta concentració del poder financer i empresarial en un nombre molt reduït de famílies i grups econòmics i aquest fenomen no és nou. Les arrels es troben en el desenvolupament del capitalisme espanyol durant el segle XIX, però es consoliden especialment durant la dictadura de Francisco Franco, quan determinades famílies empresarials i financeres van consolidar grans imperis industrials i bancaris. Moltes d’aquestes famílies continuen avui tenint una gran influència sobre sectors estratègics com la Banca, l’Energia, la Construcció, les Telecomunicacions i les Infraestructures

Una de les dinasties financeres més conegudes és la família Botín, vinculada al banc més internacional de l’Estat. L’entitat és el gegant financer del Banco Santander que durant dècades va estar dirigida per Emilio Botín i actualment està presidida per la seva filla Ana Patricia Botín

El Santander és avui una de les majors institucions financeres del món, amb presència a Europa i Amèrica i la seva expansió va començar especialment als anys noranta amb una estratègia agressiva d’adquisicions.

El segon gran gegant bancari espanyol és el grup del BBVA. Aquest banc és el resultat de la fusió de diverses entitats històriques, el Banco de Bilbao, el Banco de Vizcaya i Argentaria (banca pública privatitzada als anys 90)

Un dels seus dirigents més influents va ser Pedro Toledo Ugarte, Emilio Ybarra. Alfredo Sáenz-Abad i Francisco González Rodríguez. El banc s’ha expandir-se especialment a Amèrica Llatina, i actualment està presidit per Carlos Torres Vila.

A Catalunya, el poder financer ha estat històricament vinculat a les Caixes d’Estalvi, i especialment a La Caixa després de la crisi financera, i d'on van desaparèixer (Caixa de Lleida,  Caixa de la Sagrada Familia, Caixa Rural del Pirineu, Caixa de Crèdit de Granollers, Caixa Rural de Reus, Caixa Rural Provincial de Girona, Caixa Rural de Segre-Cinca , Caixa d'Avicultors de Reus, Caixa Rural Provincial de Girona, Caixa de Pensions de Catalunya i Balears i Caixa de Barcelona, Caixa Rural de Catalunya,  Caixa Rural de Penedès-Garraf, Caixa d'Estalvis de Girona , Caixa Manlleu,  Caixa Sabadell i Caixa Terrassa i Caixa d'Estalvis Unió de Caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa o Unnim).

La Caixa es va transformar-se en banc sota el nom de CaixaBank i una de les figures més influents del sistema financer espanyol és Isidro Fainé que a través del holding Criteria que manté participacions en empreses estratègiques com la Energia, les Telecomunicacions i les Infraestructures, i aquest model converteix el grup en un dels principals centres de poder econòmic del país.

Diverses famílies empresarials també han jugat un paper clau en el desenvolupament del capitalisme espanyol i entre les més influents hi ha la família March, una de les grans fortunes històriques del país. El seu fundador va ser en Juan March Ordinas, considerat per molts historiadors com un dels grans financers que van ajudar el bàndol franquista durant la Guerra Civil. La seva fortuna continua gestionada a través del grup financer Banca March, i també gestiona la Corporació Financera “Alba” - Sociedad d’Inversions, i totes les companyies en què inverteixen tenen la seu social a Espanya, amb l'excepció de Befesa que és una Societat luxemburguesa.

Un altre de les famílies de mes influencia, es la de la Família Entrecanales vinculada al grup d’infraestructures i energia Acciona. Aquest grup és avui una de les empreses més potents en el sector de les renovables i les infraestructures. Darrerament, el grup Acciona, que s'ha vist immersa en el cas Koldo, sent una de les companyies que més que apareix als informes de la UCO per l'adjudicació d'obra pública

Un altre dels poderosos, es la família Del Pino que controla una part important de l’empresa constructora i d’infraestructures Ferrovial i es una de les grans multinacionals espanyoles en concessions i infraestructures. Del Pino va treure la seu de Ferrovial d'Espanya per impulsar el seu negoci internacional i cotitzar a Wall Street i es va traslladar als Països Baixos, a través de la fusió entre la matriu i Ferrovial International, una societat anònima neerlandesa que ja és titular del 86% dels actius de la companyia. L'empresa estrangera serà la que absorbirà la matriu, però això no tindrà implicacions al nostre país. "Ferrovial Construcción España segueix a Espanya i Cintra segueix com a companyia aquí, amb els seus treballadors".

Sánchez va desacreditar com espanyol a Del Pino i va qüestionar la «legalitat» del trasllat de Ferrovial als Països Baixos.

 

I els nous rics després del franquisme

La família Ortega, també es un gran imperi econòmic i que encara que prové del sector tèxtil, la seva influència econòmica és enorme. El seu fundador Amancio Ortega, també es el Fundador del grup Inditex i avui es  una de les majors fortunes d’Europa.

La majoria d’aquestes fortunes estan connectades amb les grans empreses de l’índex bursàtil espanyol del IBEX 35. Aquest índex inclou empreses de sectors clau de la Banca, Energia, Telecomunicacions, Infraestructures i Construcció i en els seus consells d’administració sovint comparteixen membres, fet que crea una xarxa d’influència econòmica molt concentrada.

Florentino Pérez, de tecnòcrata franquista a magnat de les infraestructures i figura d’influència política i econòmica.  

Florentino Pérez abans d’entrar en política institucional durant els últims anys del franquisme i de la Transició espanyola, va treballar en empreses d’enginyeria i consultoria, però molt aviat va fer el salt a l’administració pública, aprofitant les oportunitats que el final del franquisme obria per a joves tècnics amb perfil tecnocràtic i durant aquest període es va moure dins els cercles tecnocràtics vinculats al reformisme del règim i a sectors de la dreta moderada que pilotaven la transformació institucional cap a la monarquia parlamentària i als anys vuitanta fa el salt a la política partidista i s’integrarà en projectes del centredreta liberal vinculats a figures com Manuel Fraga i Adolfo Suárez.

Va ser candidat amb la formació Unión de Centro Democrático i posteriorment amb Alianza Popular, precedent de l’actual Partido Popular, però no obstant això, la seva carrera política electoral no va tenir gaire èxit. El 1987 es va presentar a les eleccions municipals de Madrid i va perdre davant el socialista Juan Barranco i aquella derrota marcarà un punt d’inflexió.

Després de fracassar electoralment, Florentino Pérez va prendre una decisió estratègica, abandonar la política institucional i dedicar-se al món empresarial, però sense perdre mai els contactes amb les elits polítiques i en el 1993 es converteix en el principal accionista i president de la constructora Actividades de Construcción y Servicios, que acabarà convertint en un dels majors conglomerats d’infraestructures del món.

Encara que ja no exerceix càrrecs públics, Florentino Pérez és considerat una de les figures amb més influència en l’economia espanyola i el negoci principal d’ACS depèn en gran mesura de concessions públiques, contractes d’obra pública i projectes d’infraestructura estatals lo qual implica una relació constant amb governs de diferents colors polítics.

Encara que Florentino Pérez ja no ocupa càrrecs institucionals, la seva influència en l’economia espanyola continua sent notable. El seu paper com a president d’ACS l’ha situat al centre de l’activitat empresarial relacionada amb infraestructures, on el negoci depèn principalment de les concessions públiques, els contractes d’obra pública i els grans projectes estatals. Aquesta situació comporta una relació permanent amb governs de diferents colors polítics, mantenint el contacte amb les elits dirigents i consolidant la seva posició com a figura clau en el capitalisme espanyol contemporani.

També Florentino Pérez, te Influència mediàtica per la seva posició al Real Madrid li dona accés privilegiat a les televisions a la premsa i espais d’opinió pública on el futbol es converteix així també en una plataforma de poder econòmic i social i en aquest context, Florentino Pérez apareix sovint com un exemple paradigmàtic de la figura de l’empresari amb arrels en l’administració pública i gran capacitat d’influència institucional.

La trajectòria de Florentino Pérez reflecteix un fenomen característic de l’economia espanyola de les darreres dècades sobre la interconnexió entre política, obra pública, grans empreses i poder mediàtic i aquesta combinació de capital econòmic, xarxes polítiques i poder simbòlic explica per què continua sent una de les figures més influents del capitalisme espanyol contemporani.

El problema democràtic del poder financer es quan el poder econòmic es concentra en molt poques mans, apareixen diversos riscos d’influència sobre les polítiques públiques, de capacitat de pressió sobre governs, de concentració mediàtica i financera i de desigualtat social i aquest fenomen és el que molts economistes anomenen oligarquia financera i cada vegada més sectors socials plantegen una pregunta fonamental:

Pot existir una democràcia plena si el sistema financer està completament privatitzat i concentrat?

Diversos economistes i moviments socials proposen que cal reforçar la regulació bancària, de limitar les portes giratòries i de recuperar instruments públics de crèdit i això no es pot fer sense una gran Banca Pública

La creació d’un gran Banc Públic podria tenir diversos objectius estratègics con la de Finançar Habitatge Social per reduir la crisi habitacional. La de Impulsar la Reindustrialització donant suport a sectors productius. La de Facilitar Crèdit a Cooperatives i projectes d’economia social i el de Garantir Serveis Bancaris Universals especialment en zones rurals.

La història econòmica d’Espanya mostra una constant concentració del poder financer en molt poques mans i des de les grans famílies bancàries del segle XX fins als actuals gegants financers globals, el sistema ha evolucionat però la seva estructura bàsica s’ha mantingut i per això, el debat sobre la creació d’un gran Banc Públic Estatal no és només una proposta econòmica, sinó també és també un debat sobre democràcia, sobirania econòmica i justícia social. 

Des de la Guerra Civil a l’oligarquia financera de l’actual Banca, el Poder Econòmic i l’herència del franquisme.

Quan el cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 va destruir la República espanyola, no només hi havia generals conspiradors, sinó també hi havia banquers, grans empresaris i famílies financeres que veien en la República una amenaça als seus privilegis. Des del primer moment de la guerra, una part important de l’elit financera espanyola va donar suport econòmic, logístic i institucional al bàndol franquista, que finalment es convertiria en el règim de la dictadura de Francisco Franco i aquella aliança entre capital financer, grans empreses i poder polític autoritari no només va ajudar a guanyar la guerra, sinó que va definir l’estructura del poder econòmic a Espanya durant dècades. Moltes de les grans entitats bancàries actuals són hereves directes d’aquell sistema colpista.

Logo del Banco Hispano Amerciano del 1974 al 1982

Durant la guerra civil, les grans famílies financeres i bancàries van donar suport al bàndol franquista per por a les reformes socials republicanes, per la por a la reforma agrària, la por a la nacionalització d’indústries i per la defensa dels interessos de les grans fortunes. Entre les entitats que van mantenir i facilitar relacions amb el bàndol franquista hi havia bancs com el Banco de Bilbao, el Banco de Vizcaya, el Banco Hispano Americano, el Banco Central i el Banco Urquijo i la Banca March. Aquestes entitats estaven vinculades a les grans famílies financeres de l’època com la família Ybarra, la família Urquijo, la família March i la família Oriol.

Un dels noms més coneguts és el de Juan March Ordinal, un dels grans financers del segle XX a Espanya. March va finançar directament el cop d’estat militar, aportant milions de pessetes per comprar armament i assegurar suport internacional al bàndol franquista, i de fet, diversos historiadors consideren que la contribució de March va ser clau per al triomf del cop militar. (dels March s'ha escrit un llibre " EL ULTIMO PIRATA DEL MEDITERRANEO", que relata la seva participació a la guerra civil i procedència de la seva fortuna).

Després de la victòria franquista del 1939, el règim va establir un sistema econòmic corporatiu en el qual la banca privada va gaudir d’una enorme protecció de l’Estat i durant la dictadura el sistema bancari estava altament regulat i els grans bancs tenien llicències limitades (protecció contra competència), mentre que la banca participava en grans conglomerats industrials.

Els grans bancs es van convertir en pilar del desenvolupament industrial franquista, participant en empreses d’Energia, Siderúrgia, Construcció i Telecomunicacions i els principals bancs durant el franquisme van ser, el Banco Santander, Banco Central, Banco Hispano Americano, Banca March, Banco de Bilbao, Banco de Vizcaya i el Banco Urquijo. Molts directius d’aquests bancs tenien relacions estretes amb el règim franquista i amb el sistema polític corporatiu de la dictadura.

Amb la mort de Francisco Franco el 1975 i l’inici de la Transició, el sistema bancari no va experimentar una ruptura profunda i “la nova democràcia” els va mantenir pràcticament intactes amb les seves estructures del poder financer, de les grans famílies bancàries i de els vincles entre banca i política. Durant els anys 80 i 90, amb la liberalització financera i l’entrada a la Comunitat Europea, es va produir una concentració bancària enorme.

Les fusions van crear els grans bancs actuals com el BBVA (fusió del Banco de Bilbao i Banco de Vizcaya), Banco Santander (absorció de múltiples entitats i entre elles el Banc Hispano Americà i el Banc Central) i CaixaBank (fruit de la transformació de La Caixa i absorció d’altres Caixes). Entre les figures més poderoses de la banca espanyola contemporània destaquen, Emilio Botín, Ana Patricia Botín, Francisco González Rodríguez i Isidro Fainé. Aquestes figures representen la continuïtat del poder financer en mans d’un nombre molt reduït de famílies i executius. 

El col·lapse de les Caixes d’Estalvi

Un dels episodis més importants de la història recent del sistema financer espanyol és la desaparició de la majoria de Caixes d’Estalvi. Les Caixes havien nascut al segle XIX amb una funció social per fomentar l’estalvi popular, finançar projectes locals i invertir en obra social i entre les més importants hi havia La Caixa, la Caja Madrid, la Caja Castilla-La Mancha, la CAM i Novacaixagalicia, però amb el temps, les Caixes van quedar fortament polititzades i els seus consells d’administració estaven integrats per polítics, sindicalistes, empresaris i representants institucionals. Un dels casos més escandalosos va ser el de Bankia, dirigida per l’exministre i exdirector del FMI, Rodrigo Rato.

L’any 2012, Bankia va haver de ser rescatada amb més de 22.424 milions d’euros de diners públics. Altres directius implicats en escàndols van ser en Miguel Blesa (Caja Madrid) i en José Luis Olivas (Bancaja). Aquestes entitats havien estat implicades en la bombolla immobiliària, amb préstecs irresponsables i amb una gran especulació financera i ens van portar a una gran crisi financera del 2008 va demostrar la fragilitat del sistema bancari espanyol.

Entre 2009 i 2014, l’Estat espanyol va destinar més de 64.000 milions d’euros públics al rescat bancari, però la paradoxa és que els bancs van ser rescatats amb diners públics però el control públic del sistema financer no es va reforçar i moltes entitats rescatades van acabar integrades en grans bancs privats, que avui guanyen i han guanyat grans beneficis i fins ara sense tornar els diners prestats per l'Estat, sent com sempre que les pèrdues són socialitzades a càrrec de l'erri públic i els beneficis repartits per als propietaris.

* Segons dades recents del FROB els diners recuperats fins ara, son 6.922 milions d'euros i això representa aproximadament l'11,8% dels diners públics injectats directament en bancs. La recuperació prové principalment de la venda de bancs intervinguts, de la devolució d'ajudes financeres i dels dividends i participacions (com la participació pública a CaixaBank després de l'absorció de Bankia).

Avui el sistema financer espanyol està dominat per molt poques entitats, el Banco Santander, el BBVA, CaixaBank i el Banco Sabadell. Aquestes quatre entitats concentren la major part del crèdit, l’estalvi i les hipoteques del país i aquesta concentració genera diversos problemes per ser menys la competència, amb més poder financer i enys control democràtic

La necessitat d’un gran Banc Públic

Davant aquesta situació, cada vegada més economistes i sectors socials proposem la creació d’un gran Banc Públic Estatal. Un model que existeix en diversos països europeus i amb uns objectius clars d’un banc públic que podrien Finançar els Serveis Públics (crèdit per a sanitat, educació i infraestructures), Donar suport a l’economia productiva especialment a pimes, cooperatives i economia social, i evitar l’exclusió financera per garantint serveis bancaris bàsics a tota la ciutadania i Canalitzar l’estalvi cap a projectes socials com l’Habitatge Públic, Transició Energètica o Desenvolupament Local.

Amb aquesta nova Banca Publica, es podria recuperar la banca com a servei públic i a que la crisi financera i la desaparició de les Caixes han obert un debat que abans semblava impossible però que per a molts sectors socials, la resposta és clara. Quan els bancs tenen beneficis, aquests es privatitzen.
Quan tenen pèrdues, les assumeix la ciutadania.

 La història de la banca espanyola no es pot separar de la història política del país, que des del suport d’una part de l’elit financera al cop d’estat de 1936 fins al rescat bancari del segle XXI, existeix una continuïtat de poder econòmic concentrat en molt poques mans i per això, el debat sobre la creació d’un gran Banc Públic Estatal no és només una qüestió econòmica, sinó que és, sobretot, una qüestió de democràcia i sobirania econòmica.

La llarga ombra del franquisme en les institucions de l’Estat.

A punt de fer vuitanta set anys, després de la fi de la Guerra Civil espanyola ( 1 d'abril de 1939) i gairebé cinquanta anys després de la mort del dictador Francisco Franco (20 de novembre de 1975), la societat espanyola continua arrossegant una realitat que sovint s’intenta ignorar o minimitzar amb la persistència d’estructures de poder que tenen l’origen en el bàndol vencedor de la guerra, el règim franquista.

La dictadura no només va ser un sistema polític autoritari, també va construir una xarxa de poder que va integrar sectors dels Militars, Poder Judicial, Policials, Econòmics i Empresarials. Aquella arquitectura institucional i social va consolidar privilegis, carreres professionals i fortunes que en molts casos han arribat fins als nostres dies a través de Famílies, Xarxes Corporatives i Tradicions Ideològiques.

Amb la mort de Franco el 1975, l’Estat espanyol va iniciar un procés de transició política que culminaria amb l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 (6 de desembre de 1978), i aquell procés va permetre l’arribada de les llibertats democràtiques i la legalització de Partits Polítics i Sindicats, però també es va construir sobre un pacte implícit i evitar una ruptura profunda amb les estructures de l’antic règim.

A diferència del que va passar en altres països europeus després de dictadures o règims autoritaris, a Espanya no es va produir una depuració real dels aparells de l’Estat, molts Funcionaris, Jutges, Militars o comandaments Policials formats durant el franquisme van continuar ocupant posicions clau dins de les institucions, i encara avui, el debat sobre el funcionament d’òrgans com el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que reflecteix tensions profundes sobre el paper del Poder Judicial i la seva orientació ideològica i amb la dificultat recurrent per renovar aquest organisme i amb conflictes entre blocs polítics mostren fins a quin punt la judicatura espanyola continua sent un espai de gran poder corporatiu.

En l’àmbit de la seguretat de l’Estat, cossos històrics com la Guàrdia Civil o la Policia Nacional també han viscut processos d’adaptació a la democràcia, però mantenen una cultura institucional fortament marcada per la seva història i de la mateixa manera determinats sectors de l’Exèrcit Espanyol han protagonitzat polèmiques en els darrers anys amb manifestos o declaracions que revelen la persistència d’una visió ultraconservadora de la política i de la història.

En el terreny polític, la dreta espanyola actual, representada principalment pel Partit Popular i reforçada en els darrers anys per l’ascens de l’extrema dreta de Vox, sovint ha mostrat una gran incomoditat davant el debat sobre la Memòria Històrica. En molts casos s’ha intentat presentar la revisió del passat com una voluntat de “reobrir ferides”, quan en realitat es tracta d’afrontar un deute pendent amb la història i amb les víctimes de la repressió.

El poder econòmic tampoc ha estat aliè a aquesta continuïtat històrica. Moltes grans empreses i grups financers que avui dominen sectors clau de l’economia espanyola -energia, infraestructures, banca o construcció- es van consolidar durant la dictadura gràcies a concessions, monopolis o contractes públics vinculats al règim i amb aquestes relacions entre poder polític i poder econòmic han generat una estructura d’influència que sovint es manifesta en fenòmens com les portes giratòries entre governs i consells d’administració a així, antics ministres o alts càrrecs acaben ocupant llocs destacats en grans empreses, reforçant una cultura política on les elits econòmiques i institucionals es retroalimenten.

En els darrers anys, algunes iniciatives institucionals han intentat abordar aquesta herència. La llei de Memòria Històrica, la retirada de símbols franquistes o la transformació del Valle de los Caídos (amb l'avui Valle de Cuelgamuros) en un Espai de Memòria han obert un debat necessari sobre el passat, però tanmateix, aquests passos encara són insuficients davant la magnitud del llegat històric de la dictadura.

Espanya continua sent un dels països europeus amb més fosses comunes de desapareguts de la Guerra Civil i la repressió posterior, i encara milers de famílies continuen buscant els seus morts, reclamant veritat, justícia i reparació, però la qüestió no és viure ancorats en el passat, sinó entendre que una democràcia madura necessita mirar la seva història amb honestedat. Sense aquest exercici crític, les estructures de poder heretades poden continuar condicionant el funcionament real de les institucions i per això, el debat sobre la continuïtat de les elits procedents del franquisme no és només una discussió històrica, és sobretot, una reflexió sobre la qualitat democràtica de l’Estat i sobre la necessitat de construir institucions més transparents, més plurals i més compromeses amb els valors democràtics.

La història desapareix amb el pas del temps si no es revisa críticament i mentre no es faci aquest exercici col·lectiu de memòria i responsabilitat, la llarga ombra del franquisme continuarà projectant-se sobre la democràcia espanyola.