Rússia un país que vota sota l’ombra de la guerra. Eleccions a la Duma Estatal.

Els russos acudeixen a partir d’avui i durant uns dies a les urnes per escollir la nova Duma Estatal, la cambra baixa del Parlament rus. Rússia porta més de quatre anys de guerra a Ucraïna i el poder polític es troba cada vegada més concentrat al voltant del Kremlin i de Vladímir Putin.

A Moscou, els carrers semblen més vigilats que de costum i a Vladivostok, els cartells oficials repeteixen el mateix lema patriòtic i a Grozni, els col·legis electorals obren amb una puntualitat militar i la jornada electoral a Rússia comença amb un silenci espès, gairebé físic. Tot el país es mou al ritme d’un ritual democràtic que, per a molts, ja no té res de democràtic. 

Avui a les 8 del matí els col·legis electorals han obrert les portes per les eleccions a la Duma Estatal que han començar oficialment. Foto: Olga YUSHKOVA.

Des de l’inici de la invasió d’Ucraïna, el govern rus ha anat estrenyent el control sobre la societat. La guerra ho impregna tot, els informatius, les converses de cafè, les lleis aprovades a contrarellotge i amb aquest clima, les eleccions a la Duma Estatal es presenten com una demostració de força del Kremlin més que no pas com una competició política real.

El partit del president, Rússia Unida, arriba a les urnes sense oposició significativa i els resta de formacions que podrien haver articulat un discurs alternatiu com els liberals, pacifistes, federalistes,  han estat desqualificades, multades o directament expulsades del procés electoral. El cas més sonat és el d’un partit liberal pacifista, exclòs de les paperetes després d’una resolució administrativa que, segons observadors independents, respon més a criteris polítics que no pas legals.

Les eleccions tenen lloc durant tres dies i incorporen també el vot electrònic, i el resultat polític, està fortament condicionat abans que els ciutadans dipositin el seu vot. Rússia Unida, el partit associat al president Vladímir Putin, controla actualment aproximadament dos terços de la Duma i afronta unes eleccions sense una oposició parlamentària significativa.

Un dels episodis més significatius és l'exclusió de Yàbloko, l'únic partit registrat que defensava explícitament una posició contrària a la guerra. El Tribunal Suprem rus va anul·lar el mes d’agost la seva inscripció a les eleccions. Les autoritats van argumentar, entre altres qüestions, presumptes irregularitats relacionades amb drets d’autor, finançament exterior i despeses electorals. Yàbloko ha anunciat la seva intenció de recórrer la decisió i això redueix considerablement l’espai electoral per expressar un rebuig polític a la guerra. Els principals partits que continuen presents a les urnes inclosos els comunistes i el  Partit Liberal Democràtic de Rússia (LDPR), mantenen posicions favorables o compatibles amb les polítiques fonamentals del Kremlin, (segons l’Associated Press).

A Moscou, alguns votants expliquen en veu baixa que han rebut notificacions “insistents” animant-los a participar en el vot electrònic. A Sant Petersburg, hi ha qui sospita que l’abstenció podria ser monitorada. Tot plegat alimenta la sensació que el govern observa, registra i interpreta cada gest.

Rússia, un país que vota, però no tria.

A Rússia, el futur de la Duma no es decideix només davant les urnes. També es decideix en qui controla els mitjans, qui pot presentar-se a les eleccions, qui pot expressar-se sense por i qui controla les eines digitals a través de les quals els ciutadans es comuniquen.

Quan les urnes tanquin, el resultat és previsible i Rússia Unida mantindra la majoria. Els analistes internacionals parlen d’unes eleccions sense competència real, d’un parlament que reflecteix més la voluntat del Kremlin que no pas la pluralitat del país, però el relat oficial insisteix en la idea d’estabilitat, unitat i patriotisme en temps de guerra.

Aquest és, probablement, un dels aspectes més reveladors d’aquestes eleccions i la qüestió no és només qui guanyarà els escons, sinó quin espai queda per a la dissidència en una Rússia cada vegada més sotmesa al control polític i tecnològic del Kremlin.

El control no descansa.

 Quan falten pocs mesos per complir la meitat del seu segon mandat, la gestió de Donald Trump es perfila com una de les més disruptives en matèria de política exterior de les últimes dècades.

Si l'ordre internacional de postguerra es pot pensar com un joc les regles del qual els Estats Units van escriure i el tauler del qual va presidir durant vuit dècades, Donald Trump actua com el jugador que, en plena partida, decideix que ja no li convé jugar segons aquestes regles i comença a moure les peces com vulgui.

Aranzels sense distincions, tensions obertes amb aliats en cims de l'OTAN i el G7, una ofensiva militar que combina la reafirmació de la Doctrina Monroe a Amèrica Llatina amb bombardejos a l'Orient Mitjà i Àfrica, i la retirada sistemàtica d'organismes multilaterals. Totes aquestes accions conformen un quadre que, a primer cop d'ull, sembla trencar amb els pilars tradicionals de l'ordre internacional que els Estats Units van construir i van liderar des del 1945.

L'interrogant, doncs, és si aquesta ruptura és real o aparent. Els Estats Units encara tenen una gran strategy coherent, o el sistema polític domèstic s'ha fragmentat al punt de tornar impossible sostenir-ne una i l’argument de Jeffrey Friedman a “Is US grand strategy dead?” (2022) ofereix un bon punt de partida. L'autor sosté que, contrari a la tesi majoritària, el deep engagement, l'estratègia dominant des de la postguerra, va sobreviure intacta a la primera presidència de Donald Trump.

Aleshores cal preguntar-se si aquesta continuïtat es manté davant l'evidència d'un segon mandat molt més audaç i per abordar aquesta pregunta cal anar primer a les bases i què s'entén per grand strategy, en què consisteix el deep engagement i quins són els quatre pilars constitutius.

Sobre aquesta base es contrasta l'argument de Jeffrey Friedman amb l'evidència empírica del nou Donald Trump, pilar per pilar, per indagar finalment si el que emergeix és un gir cap a una altra estratègia identificable, o si més aviat exposa els límits de la tipologia amb què la disciplina sol ordenar el debat.

 La gira del Secretari d'Estat dels Estats Units, Marco Rubio, per Colòmbia, l'Equador i el Perú va tancar amb un missatge contundent.

Marco Rubio

Washington està redissenyant el seu mapa d'aliances a Sud-amèrica per aixecar un bloc conservador centrat en la seguretat i el fre a la influència de la Xina. A la regió i aquesta estratègia reviu una versió moderna de realisme perifèric, on la Casa Blanca ofereix xecs en blanc i suport polític, a canvi de lleialtat absoluta i mà dura a la regió. El recorregut de Marco Rubio pels tres països va deixar acords concrets i un fort alineament ideològic.

El recent electe president de Colombia, Abelardo de l'Espriella, i Marco Rubio van segellar la fi de quatre anys de distanciament entre els dos països. L'agenda es va centrar a reprendre la cooperació en seguretat, rigidesa en política antidrogues (semblant als acords del 2000) i recursos naturals, tornant a Bogotà un seient com a aliat prioritari del govern de Donald Trump.

Daniel Noboa president d'Equador,  va assegurar un compromís de 45 milions de dòlars en fons de seguretat nord-americans, i com que a la geopolítica les coincidències són pràcticament inexistents, Marco Rubio va prendre el podi al país amb què Mèxic va trencar relacions després de l'assalt a la seva ambaixada, per llançar un dard directe a Ciutat de Mèxic, acusant-la de no fer prou contra els càrtels.

La gira va tancar amb la confirmació del govern de Fujimori, presidenta de la República del Perú d'unir-se formalment a l'Escut de les Amèriques. Perú se suma al grup que diu que busca combatre de manera coordinada el crim organitzat transnacional, el narcotràfic i el narcoterrorisme a la regió, i, és clar, formar aliances amb governs d'ideologies similars i aturar la influència de la Xina.

Amb ull a la prospectiva regional, s'entreveu un intent de reconfiguració profunda. L’eix andí s’està consolidant com un bloc inflexible alineat amb Washington. Això augmentarà la pressió geopolítica sobre Mèxic i dividirà Sud-amèrica i Centreamèrica entre els que accepten la tutela de seguretat i “amistat” nord-americana i els que busquen mantenir llaços comercials amb la Xina.

En els propers anys, la neutralitat deixarà de ser una opció a la diplomàcia llatinoamericana.

Els Estats Units i Isreal. La connexió de l’Extrema Dreta Global amb els Evangelismes.

En el nou mapa polític internacional està prenent forma una aliança que va molt més enllà de les relacions diplomàtiques tradicionals i els Estats Units i Israel ocupen una posició central en una xarxa política on conflueixen sectors de la dreta radical, moviments ultraconservadors, nacionalismes identitaris i corrents autoritàries d’arreu del món així com la religió.

No es tracta d’afirmar que els pobles nord-americà o israelià siguin responsables d’aquesta deriva, ni que totes les seves institucions comparteixin aquestes idees. El problema és la instrumentalització política de determinats conflictes, identitats i pors per part de governs i moviments de dreta radical i l'Evangelisme.

Durant dècades, Washington ha considerat Israel un aliat estratègic fonamental a l’Orient Mitjà i aquesta relació inclou cooperació militar, intel·ligència, tecnologia i suport diplomàtic, però en els darrers anys aquesta aliança ha adquirit una dimensió política cada vegada més profunda, especialment amb l’ascens de sectors de la dreta nacionalista i cristiana dels Estats Units.

Una part d’aquest espai polític ha convertit Israel en un símbol de la seva pròpia batalla cultural en defensa de les fronteres, militarització, lluita contra l’islamisme, nacionalisme religiós i rebuig de les polítiques migratòries i multiculturals i al mateix temps, sectors de la dreta radical europea han trobat en aquesta narrativa un referent. La defensa incondicional d’Israel és presentada, en alguns casos, com una defensa d’Occident davant una suposada amenaça migratòria, cultural o religiosa I així es una qüestió complexa com el GENOCIDI d’ israel al poble palestí que és transformada en una peça de la seva guerra ideològica i aquí apareix una contradicció enorme.

Alguns moviments que proclamen la defensa de la civilització occidental utilitzen el conflicte de Gaza per alimentar discursos contra la immigració, contra els refugiats i contra les minories musulmanes i d’aquesta manera, el patiment d’un poble acaba convertit en combustible per a una determinada agenda política, pero la connexió no sempre és formal ni organitzada com una única estructura. És sobretot una convergència d’interessos i discursos de nacionalisme, militarisme, autoritarisme, securitització de les fronteres, islamofòbia i defensa d’un ordre internacional basat en la força.

També existeix una poderosa dimensió mediàtica i digital amb xarxes socials, plataformes de propaganda i influenciadors polítics contribueixen a construir un relat global en què els conflictes internacionals són utilitzats per dividir les societats on la por substitueix el debat i l’adversari polític és convertit en enemic i es per això, des de l’esquerra, la qüestió no és estar contra els pobles dels Estats Units o d’Israel, sino que és denunciar la utilització política de la força, de la religió, del nacionalisme i de la guerra per consolidar projectes de poder i alimentar el posicionament polititc de l’extrema dreta gobal.

 Quan la religió es converteix en instrument de poder amb l’Evangelismes, l’Econòmia i l’Extrema Dreta

La religió ha format part de la història de la humanitat com una expressió de fe, esperança i comunitat, però també, en nombrosos moments històrics, ha estat utilitzada com una eina de poder polític i social. En les darreres dècades, als Estats Units ha crescut amb força una aliança entre determinats sectors de l’evangelisme conservador, grans interessos econòmics i la dreta política i cal deixar clar, d’entrada, que no tots els cristians evangèlics comparteixen aquesta orientació política. El món evangèlic és plural i milions de persones viuen la seva religió al marge de les lluites partidistes amb la crítica, i per tant, s’adreça sobretot als sectors que han convertit la religió en una estructura d’influència política.

Als Estats Units, una part important de l’evangelisme conservador ha trobat en Donald Trump un instrument polític i és una paradoxa aparent ja que Donald Trump no representa precisament el model tradicional de moral cristiana que aquests sectors proclamen, però la política ha creat una aliança basada en interessos comuns. La defensa del conservadorisme social, l’oposició als drets reproductius, el rebuig de determinades polítiques d’igualtat i l’immigració pero sobretot, una concepció nacionalista i autoritària del poder.

En aquesta arquitectura també hi intervenen grans fortunes, empresaris, grups financers, mitjans de comunicació i xarxes de pressió política. La religió pot convertir-se així en una extraordinària eina de mobilització electoral i milions de persones són convocades no només com a creients, sinó com a soldats d'una batalla cultural contra un suposat enemic intern i un dels elements centrals d’aquesta ideologia és el fort suport d'una part de l’evangelisme nord-americà a l’Estat d’Israel on determinats sectors defensen Israel no solament per raons polítiques o geoestratègiques, sinó també per interpretacions teològiques de la Bíblia. 

El problema comença quan algú diu parlar en nom de Déu per aconseguir poder sobre els altres i encara més quan darrere d’aquest discurs religiós apareixen diners, grans fortunes, interessos empresarials, xarxes polítiques i projectes de poder. La democràcia ha de garantir la llibertat religiosa. Però també ha de mantenir una mirada crítica sobre qualsevol estructura que pretengui convertir una creença privada en una obligació política col·lectiva.

Perquè una cosa és tenir fe i una altra, molt diferent, és utilitzar la fe dels altres per aconseguir poder i aquesta diferència és essencial per entendre el paper que determinats sectors de l’evangelisme conservador han tingut en la política nord-americana i en l’ascens de les noves dretes i d’una extrema dreta global.

IRENE MONTERO. Una dona d’Esquerres preparada per Governar.

 Irene Montero ahir va fer un el pas envadant al postularse com a Candidata de PODEMOS a la Presidencia del Govern d’Espanya, i ho fa sense por, a més, plantejant unes primàries obertes a tota la ciutadania que hi vulgui participar. No serà una candidatura decidida entre despatxos, sinó una proposta que haurà de guanyar-se el suport de la gent.

Irene Montero té darrere seu una trajectòria política que l’avala i la seva candidatura no és simplement una aspiració personal, sinó que és una aposta política per tornar a posar les classes treballadores i les majories socials al centre de l’acció de govern.

Irene Montero dirigent de PODEMOS, Eurodiputada i exMinistra d’Igualtat, va anunciar ahir que vol ser candidata a la Presidència del Govern d’Espanya a les pròximes eleccions generals, però ho va fer amb una condició especialment significativa. Vol sotmetre’s a unes primàries obertes a tothom, no només a la militància de PODEMOS. Qualsevol persona que vulgui participar-hi podrà fer-ho, i també podrà presentar-se.  És una manera d’entendre la política que connecta amb una idea fonamental de l’esquerra en que el poder polític no pot ser patrimoni d’unes poques persones ni decidir-se en despatxos tancats. Irene Montero no arriba a aquest moment per casualitat.

La seva trajectòria política ha estat vinculada des de molt jove a la defensa dels drets socials. Psicòloga de formació, amb estudis a la Universitat Autònoma de Madrid i formació de postgrau en psicologia de l’educació, va iniciar també una trajectòria investigadora vinculada a la inclusió educativa. Abans d’arribar a les institucions va treballar i va participar en els moviments socials, construint una experiència política molt vinculada al carrer i a les reivindicacions de les classes populars i després va arribar la institució.

Diputada al Congrés, Portaveu Parlamentària de PODEMOS. Ministra d’Igualtat del Govern d’Espanya. Des d’aquest Ministeri va impulsar mesures de gran impacte social i polític, entre elles la reforma de la legislació sobre violències sexuals, la Llei Trans, la reforma de la llei de l’avortament, pero per a alguns, la seva etapa ministerial és motiu de crítica. Per a altres, és precisament la demostració que una dona procedent dels moviments socials pot arribar al Consell de Ministres i intentar transformar les lleis des de les institucions.

Però Irene Montero no es va quedar a Madrid. El 2024 va fer el salt al Parlament Europeu, on va ser escollida eurodiputada de PODEMOS i va assumir la vicepresidència del grup de l’Esquerra Europea. Avui continua desenvolupant aquesta responsabilitat mentre manté un paper central dins de PODEMOS, és en definitiva, una trajectòria que combina formació acadèmica, experiència laboral, activisme social, responsabilitat institucional i compromís polític.

I aquí arribem al que considero més important. Irene Montero no es presenta simplement com una candidata més. Es presenta com una possible referència d’una esquerra que vol recuperar la capacitat de parlar a les majories socials amb als treballadors, als joves que no poden accedir a un habitatge, a les famílies que arriben amb dificultats a final de mes, als pensionistes, als serveis públics, a les dones, a les persones migrants i a totes aquelles persones que veuen com la riquesa es concentra cada vegada en menys mans.

En el seu acte de presentació, sota el lema «Paz, casa, trabajo», va situar qüestions com l’Habitatge, els Salaris, la reducció de la Jornada Laboral, la Sanitat Pública, la lluita contra l’Emergència Climàtica i la Defensa de la Pau al centre del seu projecte i això és precisament el que fa que la seva candidatura sigui políticament rellevant.

Irene Montero vol ser candidata, però no vol ser-ho per designació. Vol que la ciutadania decideixi I aquesta és la diferència entre una candidatura construïda des de dalt i una candidatura que pretén néixer des de baix. PODEMOS afronta ara un repte enorme en recuperar confiança, ampliar el seu espai social i tornar a convertir-se en una eina útil per a les classes populars, i Irene Montero ha decidit assumir aquest repte en primera persona.

No serà fàcil. La dreta i l’extrema dreta l’atacaran, els poders econòmics pressionaran i  probablement també hi haurà disputes dins de la mateixa esquerra, però la política necessita persones disposades a donar la cara i Irene Montero ha fet un pas endavant.

Ara correspondrà a la ciutadania, a la militància i a totes les persones que vulguin participar en aquestes primàries decidir si volen que aquest pas es converteixi en un projecte per governar Espanya. Des de la meva perspectiva, és una oportunitat per tornar a posar al centre de la política allò que mai no hauria d’haver deixat d’estar-hi amb la Gent Treballadora, els Drets Socials, els Serveis Públics, la Igualtat, la Pau i una Vida Digna per a la majoria. Irene Montero ja ha fet el pas i ara comença el camí.

PODEMOS, amb la gent, amb més força contra el capitalisme, contra la dreta i l’extrema dreta.

QUE SI QUE ES POT.

 

Avui, DIA INTERNACIONAL DEL PERIODISME. Explicar la veritat també pot costar la Vida.

En el Dia Internacional del Periodisme no hauríem de limitar-nos a fer un homenatge simbòlic als periodistes, sinó que hauríem de recordar que, arreu del món, exercir el periodisme amb rigor, independència i compromís amb la veritat continua sent una professió de risc.

El periodisme és molt més que transmetre notícies, és investigar, contrastar fonts, posar preguntes incòmodes, donar veu a qui no en té i explicar allò que alguns voldrien mantenir ocult. En una societat democràtica, un periodisme lliure és imprescindible perquè la ciutadania pugui conèixer la realitat i prendre decisions amb criteri i però aquesta feina té un preu terrible en molts llocs del planeta.

Entre 2022 i 2025, almenys 391 periodistes i treballadors de mitjans van morir mentre exercien o en circumstàncies relacionades amb la seva feina, segons les dades del Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ). La xifra és esfereïdora: gairebé quatre-centes persones que havien escollit informar, investigar i explicar el que estava passant i darrere de cada número hi ha una persona, una família, uns companys i una història.

El 2024 va ser, segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ). l'any més mortífer per als periodistes des que aquesta organització va començar a recopilar dades el 1992, 124 periodistes i treballadors de mitjans assassinats. El 2025 la xifra encara va augmentar fins als 129, un nou rècord i una part molt important d'aquestes morts es produeix en zones de guerra. Ucraïna, Sudan, Gaza, Myanmar, Síria, Haití i altres escenaris de conflicte s'han convertit en territoris on informar pot significar jugar-se la vida, i aquí hem de recordar especialment els periodistes palestins de Gaza. El Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ) va documentar 85 periodistes i treballadors de mitjans morts el 2024 en el conflicte d'Israel i Gaza, i almenys 86 el 2025 per foc israelià, segons les seves dades.

Els periodistes, són professionals que han continuat treballant mentre queien bombes, mentre perdien familiars i mentre els seus mitjans eren destruïts. Molts han informat del conflicte pràcticament sense possibilitat de sortir del territori, pero també hem de mirar cap a altres llocs. A Sudan, per exemple, la guerra ha obligat centenars de periodistes a fugir o amagar-se. UNESCO assenyalava el 2025 que almenys nou periodistes havien estat assassinats en l'exercici de la seva professió des de l'inici de la guerra i que aproximadament un miler havien estat desplaçats, però els periodistes no només moren a les guerres.

També són assassinats per grups criminals, narcotraficants, màfies, organitzacions armades i estructures corruptes que volen impedir que es coneguin els seus negocis i els seus crims. Mèxic, Haití, Guatemala i diversos països d'Amèrica Llatina continuen mostrant fins a quin punt el crim organitzat pot convertir la llibertat d'informació en un objectiu, i  encara hi ha una altra forma de violència, les amenaces.

Amenaces de mort, agressions físiques, persecució judicial, espionatge, assetjament a les xarxes socials, campanyes de difamació, detencions i pressions polítiques o empresarials. Tot això té l’objectiu de provocar por i aconseguir que el periodista deixi de preguntar, investigar o publicar. Per això la llibertat de premsa no consisteix únicament en permetre que existeixin mitjans de comunicació, També significa garantir que els periodistes puguin treballar sense por i sense censura.

I hi ha una dada especialment preocupant, i la UNESCO assenyala que nou de cada deu assassinats de periodistes continuen sense resoldre's. La impunitat és una invitació perquè els assassins tornin a actuar i per això, avui no només hem de recordar els periodistes assassinats. Hem de defensar els que continuen treballant.

Entre tots, hem de defensar el periodisme d'investigació davant la propaganda, hem de defensar la informació contrastada davant les notícies falses, hem de defensar els professionals davant les amenace i  hem de defensar els periodistes que entren en una zona de guerra per explicar-nos què hi està passant, pero també hem de defensar-los davant els governs, les empreses, les grans fortunes, les màfies i qualsevol poder que pretengui convertir la informació en una mercaderia al seu servei.

Sense periodisme lliure no hi ha democràcia plena.

Quan maten un periodista, no només maten una persona, intenten matar una informació, intenten matar una investigació, i també intenten matar una part de la veritat i per això, en aquest Dia Internacional del Periodisme el millor homenatge que podem fer als periodistes assassinats és exigir veritat, justícia i protecció per als qui continuen informant, perquè quan un periodista pot preguntar, investigar i publicar sense por, la democràcia respira i quan un periodista és assassinat per explicar la veritat, tots perdem una mica de llibertat.

La Internacional Reaccionària.

 El món està canviant i no precisament per avançar cap a més democràcia, més drets i més justícia social. Avui assistim a l’ascens d’una Internacional Reaccionària que travessa fronteres, llengües i continents. Una aliança política, econòmica i mediàtica que té un objectiu clar de fer retrocedir els drets conquerits per les classes treballadores i posar la democràcia al servei dels interessos dels poderosos.

A Europa no volem ser súbdits de Washington, ni de Moscou, ni de Pequín, volem una Europa Sobirana, Democràtica, Social i de Pau, capaç de defensar els nostres interessos sense convertir-se en una potència militar subordinada a cap altra, perquè el rearmament no porta automàticament més seguretat. Porta més negoci per a la indústria militar i menys recursos per a les necessitats de la gent. Cada euro destinat a armes és un euro que no va a l’Habitatge Públic, a la Sanitat, a l’Educació, a les Pensions o als Serveis Socials.

La batalla central, recuperar la Diplomàcia com a espai de racionalitat

Si el dogma substitueix la diplomàcia, la política exterior es converteix en un camp de batalla simbòlica on les decisions es prenen per agradar a audiències internes, no per estabilitzar el sistema internacional i La Internacional Reaccionària ho entén perfectament i sap que la polarització és rendible, que la indignació és una arma i que la guerra cultural és més efectiva que qualsevol tractat.

Des de l’esquerra, la resposta no pot ser una simple inversió del dogma. Hem de saber fer una reconstrucció del sentit comú democràtic, una defensa de la diplomàcia com a espai de racionalitat i una aposta per aliances globals que no es basin en identitats rígides, sinó en projectes compartits de justícia social, sostenibilitat i drets humans.

Des de l’esquerra, és imprescindible reconèixer que la rigidesa identitària no és patrimoni exclusiu de la dreta. En molts casos, sectors progressistes han respost a l’ofensiva reaccionària amb simetries dogmàtiques que, tot i ser comprensibles en un context d’agressió, acaben reforçant la lògica de blocs i dificulten la construcció de diplomàcies pragmàtiques.

La Internacional Reaccionària prospera precisament quan l’esquerra renuncia a la construir aliances flexibles, basades en interessos compartits més que en identitats tancades,  com defensar la diplomàcia com a eina de desescalada, no com a escenari de reafirmació moral i reivindicar la complexitat, enfront de la simplificació dogmàtica que domina el debat global.

La veritable seguretat és tenir una feina digna, una casa, una pensió suficient, una sanitat pública i una vida amb futur, i l’Esquerra no podem callar davant aquesta ofensiva reaccionària, l’esquerra no pot limitar-se a resistir.

Hem de combatre-la i hem de recuperar el carrer, els barris, els centres de treball i la capacitat d’organització popular.

Hem de defensar la Immigració com una qüestió de Drets Humans i no com una arma electoral. Hem de defensar el Feminisme, els Drets Laborals, els Serveis Públics i una Fiscalitat en què paguin més els qui més tenen. I hem de combatre les mentides d’un Sistema Mediàtic i Digital que converteix l’odi en negoci i la por en vots.

PERQUÈ EL FUTUR NO PERTANY ALS IMPERIS.
EL FUTUR PERTANY ALS POBLES.

Què celebra Milei quan reivindica el model econòmic de la dictadura xilena de Pinochet?

Santiago de Xile ha estat aquests dies l’escenari d’una trobada de la dreta radical internacional. Al davant, Javier Milei, convertit en un dels principals referents de l’extrema dreta mundial i el discurs no deixa lloc a dubtes. 

La Guerra contra l’Esquerra, contra els Moviments Socials, contra els Serveis Públics i contra qualsevol Projecte Polític que defensi la Igualtat i la Justícia Social. 

“Impresentable”, es el terme elegit per definir la darrera intervenció de Javier Milei al Fòrum Madrid que es va dur a terme a Santiago de Xile. La cita de la ultradreta, afavorida per la Fundació Disenso i integrants del partit espanyol Vox, va funcionar com a escenari d'un nou capítol de la “batalla cultural” oficialista. Javier Milei no va fer més que refregar el relat reaccionari del “miracle” econòmic xilè un conte d'estabilitat i creixement fonamentat sobre el terror del cop militar del 1973 del dictador Augusto Pinochet.

En primer lloc, el president va ometre dir que la “pax pinochetista” es va edificar sobre la repressió brutal del moviment obrer. Organitzat per les patronals xilenes al costat de l'ambaixada nord-americana, el setembre de 1973 les Forces Armades xilenes van prendre per assalt les dependències del poder estatal, estenent l'ocupació militar als cordons industrials, els barris populars, universitats i centres d'estudi per derrotar el procés revolucionari, un dels més avançats de obrer, com els cordons industrials. Segons l'Institut Nacional de Drets Humans (INDH) de Xile, les víctimes de la dictadura superen les 40.000 persones, de les quals més de 3.000 van ser assassinades o desaparegudes entre el 1973 i el 1990, la llarga nit de 17 anys que va durar el règim militar.

A la persecució i la tortura s'hi va sumar una política econòmica obertament reaccionària. Els anomenats Chicago Boys (el grup de tecnòcrates economistes xilens modelats a la Universitat de Chicago) ia través del “Projecte Xile” (finançat per la Fundació Ford i el govern dels EUA), la dictadura va executar una reestructuració de l'organització social i productiva del país, segons el model neoliberal, que com transferència d'ingressos cap a les corporacions més concentrades i la liquidació via privatitzacions dels béns públics.

Una altra farsa del relat de Javier Milei  parla de “llibertat”, però és la llibertat del mercat, dels grans capitals i dels qui més tenen. Una llibertat que deixa enrere els treballadors, els pensionistes, els joves i les famílies que no poden pagar un habitatge.

I a Santiago ha anat encara més lluny, reivindicant la seva particular “batalla cultural” i utilitzant Xile i el seu passat recent per atacar l’esquerra. No podem acceptar que es blanquegi una dictadura que va assassinar, torturar, empresonar i fer desaparèixer milers de persones.

El missatge és clar: Milei, Vox, Kast i altres forces de la dreta radical estan construint una internacional de l’extrema dreta i I mentre ells s’organitzen, l’esquerra no pot continuar dividida, mirant-se el melic i discutint entre ella.

Que ningú s’enganyi i el que es va reunir a Santiago no és només la dreta. És un projecte internacional per recuperar el poder i destruir drets conquistats durant dècades i els de l’esquerra hem a de plantar cara.

NI UN PAS ENRERE.
CONTRA L’EXTREMA DRETA, i  EL FEIXISME, ORGANITZACIÓ I LLUITA.

La llibertat de premsa en dubte fins quan la dreta global decideix qui pot parlar.

La llibertat de premsa, aquesta pedra angular de qualsevol democràcia que es vulgui sana, està entrant en una fase d’erosió accelerada. No és un fenomen aïllat, ni local, ni circumstancial, és una estratègia global de la dreta i l’extrema dreta per controlar el relat públic, disciplinar els mitjans i expulsar del debat les veus que incomoden el poder. 

Javier Ruiz i Camila Zuluaga

Espanya, Colòmbia, Argentina, El Salvador o Hongria comparteixen un mateix patró. Quan el poder polític o econòmic es radicalitza, el periodisme crític es converteix en un objectiu a silenciar.

Espanya, el cas Javier Ruiz, un avís per a navegants

L’acomiadament fulminant de Javier Ruiz de la Cadena SER no és només un moviment empresarial, és un símptoma. Tres dècades de trajectòria, una veu reconeguda en l’anàlisi econòmica, i una sortida sense ni tan sols poder acomiadar-se dels oients. La decisió, inesperada i abrupta, ha estat llegida per molts professionals com una maniobra que respon a un clima mediàtic cada vegada més hostil a les veus crítiques amb la dreta política i econòmica.

Javier Ruiz, que sovint posava el focus en les desigualtats, en les polítiques fiscals regressives i en els abusos del poder corporatiu, era una veu incòmoda en un ecosistema mediàtic que es desplaça cap a la moderació calculada o directament cap a la submissió editorial. El seu fitxatge per La Séptima com a director editorial pot ser una oportunitat, però el missatge que queda és inquietant. Si incomodes, ets prescindible.

Colòmbia,  Camila Zuluaga i la desaparició d’un espai incòmode

A Colòmbia, el cas de Camila Zuluaga és encara més explícit. El seu programa a Blu Radio, una franja de tres hores d’anàlisi, investigació i entrevistes incisives era un dels pocs espais on el poder polític i econòmic rebia preguntes que no estaven pactades ni maquillades. Durant vuit anys, Camila Zuluaga va construir un espai que incomodava, que qüestionava, que feia periodisme.

La seva desaparició, justificada per Caracol TV amb arguments comercials, té una dimensió política que ningú pot ignorar. En un país on el nou govern colombià ha promès mà dura, reestructuració institucional i un control més estricte del relat mediàtic, eliminar un espai crític és una manera de preparar el terreny.

Periodistes com María Jimena Duzán han lamentat públicament la decisió, recordant que el programa era “un espai periodístic important on hi havia investigació, anàlisi i notícies”. Quan les veus més respectades del periodisme colombià alerten, és que alguna cosa greu s’està movent.

Un patró global quan el poder vol controlar la narrativa

Aquestes no són excepcions. Són peces d’un trencaclosques global:

Argentina,  el govern de Javier Milei ha atacat públicament periodistes, ha desfinançat mitjans públics i ha convertit la crítica en “enemiga de la llibertat”.

El Salvador,  Nayib Bukele ha perseguit mitjans independents com El Faro, utilitzant espionatge, pressió fiscal i campanyes de desprestigi.

Hongria, Viktor Orbán ha convertit la premsa en un apèndix del govern, absorbint mitjans i eliminant la dissidència.

Turquia, Recep Tayyip Erdoğan (Erdogan) manté empresonats periodistes i controla la major part del paisatge mediàtic.

En tots aquests casos, el mecanisme és el mateix, reduir la pluralitat, expulsar les veus crítiques i convertir la informació en propaganda.

Per què la dreta i l’extrema dreta ataquen la premsa?

Perquè la premsa crítica és un obstacle, perquè la informació lliure és una amenaça, perquè el periodisme independent és l’últim mur entre el poder i la impunitat i quan el relat es controla, la realitat es manipula, i  quan la realitat es manipula, la democràcia es degrada. La dreta radical ho sap i per això actua.

Quan un periodista és acomiadat, silenciat o intimidat, no és només una persona qui perd la feina. És la societat qui perd una veu, és la ciutadania qui perd informació i és la democràcia qui perd defenses.

La llibertat de premsa no és un luxe, és una infraestructura democràtica. I quan es desmantella com passa a Espanya, Colòmbia i tants altres llocs el que s’està desmantellant és la capacitat de la societat per resistir l’autoritarisme.

La batalla per la llibertat de premsa és la batalla per la veritat, per la justícia social, per la democràcia real i quan la dreta i l’extrema dreta ataquen els periodistes, no estan atacant individus sinó que estan atacant la possibilitat d’un futur democràtic i per això, és una batalla que no podem permetre’ns perdre.

Vistes les concentracions d'ahir, hem de fernos una pregunta i reflexció urgent.

Es por derrotar a la dreta i la ultradreta?

Perquè si som majoria social, permetem que la dreta i la ultradreta avancin. 

La resposta no és senzilla, però tampoc no és impossible de trobar.

La majoria de la societat continua formada per treballadors i treballadores, pensionistes, joves, famílies que tenen dificultats per arribar a final de mes, persones que reclamen una Sanitat Pública digna, un Habitatge assequible, Educació de qualitat, Pensions suficients i Drets laborals. És a dir, una majoria que té molt més a guanyar amb les polítiques d’esquerres que amb les polítiques de la dreta.

El problema no és que la dreta sigui invencible. El problema és que l'esquerra ha deixat de ser una alternativa capaç d’il·lusionar.

Durant massa temps, una part de l’esquerra institucional ha confós governar amb transformar, administrar amb canviar i gestionar les conseqüències del sistema amb combatre les causes de la desigualtat. La socialdemocràcia ha anat ocupant progressivament l’espai de l’esquerra, fins al punt que moltes vegades ja no sabem on acaba el centre-esquerra i on comença l’esquerra transformadora.

I aquí apareix Sumar, un projecte que, lluny de construir una alternativa sòlida i autònoma, ha acabat integrat en una determinada manera d’entendre la política institucional, una política en què els discursos progressistes poden coexistir perfectament amb unes estructures econòmiques que continuen concentrant la riquesa i el poder, però l’esquerra no pot limitar-se a fer el sistema una mica més suportable.

No és d’esquerres permetre que els bancs acumulin beneficis mentre milers de famílies pateixen problemes per accedir a un habitatge, no és d’esquerres permetre que la sanitat pública es deteriori mentre creixen els negocis privats i no és d’esquerres acceptar la precarietat laboral com una realitat inevitable.

La solidaritat és d’esquerres. Però la justícia social encara ho és més.

Una esquerra transformadora no ha de limitar-se a repartir pedaços, ha de Garantir Drets, ha de recuperar Serveis Públics, ha de defensar l’Habitatge Públic, ha de protegir les Pensions, ha de reforçar la Sanitat i l’Educació Públiques i ha de recuperar capacitat econòmica i política davant dels grans poders financers i empresarials i també ha de defensar sense complexos la classe treballadora.

Perquè mentre nosaltres discutim etiquetes, sigles i càrrecs, la dreta parla a una part de la societat que se sent abandonada, enfadada i insegura com esta passant a Ceuta?

El feixisme del segle XXI no sempre arriba amb uniformes ni discursos explícitament dictatorials i sovint arriba parlant de la Inseguretat, de la Immigració, dels Impostos, de les Pensions o dels Serveis Públics i converteix els més vulnerables en culpables i assenyala el migrant, el pobre o qui pensa diferent com l’enemic.

La política d’esquerres ha de tornar a ser una eina al servei de la gent.

Cal reconstruir una esquerra capaç de sumar, però no una suma basada simplement en sigles i repartiments de càrrecs, cal una unitat construïda des de baix, des de les lluites socials, des de la classe treballadora i des de la defensa dels serveis públics, perquè derrotar el PP i Vox no serà suficient si després continuem deixant intactes les causes que alimenten la frustració social. 

La dreta i la ultradreta poden ser derrotades, i això depèn de nosaltres.

Veneçuela, l’anatomia d’una sobirania desmantellada. En la història, pocs projectes polítics han desafiat amb tanta claredat l’ordre imperial com la Revolució Bolivariana.

Hugo Chávez va encarnar un tipus de lideratge capaç de confrontar directament les estructures globals de poder i va denunciar les guerres de ocupació, les ingerències econòmiques i les operacions encobertes que, sota el pretext de la democràcia, han remodelat el mapa polític del Sud Global i la seva figura va esdevenir un punt d’inflexió en la lluita per la sobirania llatinoamericana. 

Quan Hugo Chávez va intuir que el seu temps s’acabava, va identificar en Nicolás Maduro el continuador natural del projecte, i no per fidelitat personal, sinó per coherència política, Nicolás Maduro va ser, entre tots els dirigents de la cúpula bolivariana, qui va mantenir amb més fermesa la línia antiimperialista i la defensa del control nacional sobre els recursos estratègics. Aquesta coherència, segons la lectura que analitzem, és precisament el que explica la seva desaparició forçada de l’escena política.

El 3 de gener de 2026 marca un punt de ruptura. Els atacs aeris nord-americans sobre Caracas i diversos estats del país, seguits de la captura de Nicolás Maduro i Cilia Flores, constitueixen en aquesta interpretació un segrest d’Estat disfressat d’operació judicial. L’acció no només elimina el president en exercici, sinó que obre la porta a una reconfiguració institucional dirigida des de fora.

Amb Nicolás Maduro fora del país, la vicepresidenta Delcy Rodríguez assumeix la presidència interina sota una agenda definida per Washington amb l’estabilització, “recuperació econòmica” i transició vigilada. El resultat d’aquesta agenda es concreta en un acord petrolier que atorga als Estats Units el control majoritari de més de 65.000 milions de barrils de les reserves veneçolanes i la participació en 17 camps estratègics. En termes analítics, això equival a la pèrdua efectiva del principal instrument de sobirania material del país.

La situació econòmica, lluny de millorar, continua marcada per la inflació i la precarietat i això s’inscriu en un patró més ampli amb els països sotmesos a intervencions externes acostumen a quedar atrapats en dinàmiques de dependència, desindustrialització i control extractiu. La comparació amb el Congo i altres territoris rics en recursos però pobres en sobirania reforça la idea que Veneçuela ha entrat en la categoria de país subordinat a l’explotació energètica, on les elits externes gestionen la riquesa i el poble queda relegat a la misèria.

Un element clau és la desaparició de Veneçuela del focus mediàtic internacional. Durant anys, el país va ser objecte d’una cobertura intensa, sovint orientada a justificar sancions, bloquejos i operacions de desestabilització. Un cop assolit l’objectiu geopolític la neutralització del govern bolivarià i el control del petroli, el país deixa d’interessar. La narrativa humanitària, les campanyes mediàtiques i les pressions diplomàtiques es dissolen i Veneçuela ja no és útil com a instrument de confrontació.

Mentrestant, sectors del chavisme continuen mobilitzats exigint la llibertat de Nicolás Maduro i Cilia Flores i rebutjant la presència nord-americana, la població en general es troba en una situació pitjor que abans i sense sobirania, sense control sobre els recursos i sense cap avantatge internacional. La desestabilització ha complert el seu objectiu, i el país ha quedat en mans de actors externs.

La tesi és clara, la recuperació de la sobirania veneçolana només serà possible si el chavisme original, el que va néixer amb Hugo Chávez i va resistir amb Nicolás Maduro, torna al poder.

En aquesta lectura, la democràcia veneçolana serà chavista o no serà, perquè només la Revolució Bolivariana pot restituir la capacitat del poble per decidir el seu futur.

L’Escut de les Ameriques.

 La reunió del 7 de març de 2026 al Trump National Doral Miami va ser presentada com una cumbre històrica per “restablir la llei i l’ordre” al continent. Però, vista des d’una perspectiva crítica i d’esquerres, el que realment es va consolidar aquell dia va ser una aliança geopolítica excloent, dissenyada per reforçar el poder dels Estats Units i dels governs afins a Donald Trump, mentre es marginaven les principals economies progressistes de la regió Brasil, Mèxic i Colòmbia que no van ser convidades.

La cimera es va celebrar en un resort de luxe propietat de Trump convertit en quarter general imperial, el Doral Miami, que segons la premsa semblava una “fortalesa blindada” . Aquest detall no és menor, ja que simbolitza la fusió entre interessos privats, poder estatal i geopolítica militar. L’escenari no era un espai multilateral neutral, sinó territori de Donald Trump, literalment.

A la reunió hi van assistir 12 líders de dreta de la regió, entre ells Javier Milei, Nayib Bukele, Daniel Noboa, Rodrigo Chaves, Luis Abinader, Santiago Peña i altres caps d’estat alineats amb Washington.

Van quedar fora sense ser convidats, el Brasil, la major economia llatinoamericana. Mèxic, soci comercial central dels Estats Units i Colòmbia, històric aliat en la lluita antidroga. L’exclusió no va ser casual i Donald Trump va justificar la no invitació de Mèxic afirmant que la presidenta Sheinbaum “ha rebutjat l’ajuda dels EUA contra els càrtels” . La cimera era principalment ideològica i l’objectiu declarat, es destruir els càrtels amb força letal

Donald Trump va anunciar la creació del “Escut de les Ameriques”, una coalició militar orientada a “eliminar els càrtels” mitjançant força letal i operacions coordinades entre 17 països  i això inclou la designar càrtels com a organitzacions terroristes, coordinar intel·ligència militar, autoritzar intervencions armades transnacionals, i reforçar la versió trumpista de la Doctrina Monroe .

Des d’una perspectiva crítica, això equival a militaritzar la regió, justificar intervencions, reforçar la dependència dels governs afins, i convertir la lluita antidroga en pretext geopolític.

Durant la cimera, Donald Trump va fer afirmacions que revelen la naturalesa profunda del projecte con el control regional, negociacions opaques i retòrica de dominació, tambe va dir que Cuba “caurà molt aviat” i va insinuar una “toma de control amistosa” de l’illa, va reconèixer formalment el govern de Delcy Rodríguez a Veneçuela, després de la captura de Nicolás Maduro per forces nord-americanes, va advertir que no permetrà “influència estrangera hostil” al Canal de Panamà, al qual va anomenar “el meu canal favorit”, i va equiparar la lluita contra els càrtels amb la guerra contra ISIS, reforçant una narrativa de guerra total. Aquestes declaracions no són pròpies d’una cimera de cooperació regional, sinó d’un projecte de dominació hemisfèrica.

Neocolonialisme i submissió

Diverses veus progressistes van denunciar la cimera com una iniciativa neocolonial i el president cubà Miguel Díaz-Canel la va qualificar de “petita cumbre reaccionària i neocolonial” que compromet els governs de dreta a acceptar l’ús letal de força militar nord-americana en els seus propis països .

Des d’una perspectiva d’esquerres, l’Escut de les Ameriques és, una aliança de dependència, un instrument per reforçar governs autoritaris o ultraliberals, una plataforma per legitimar intervencions, i una manera de marginar projectes sobirans i progressistes.

La reunió del 7 de març no va ser un pas cap a la integració continental, sinó cap a la fragmentació ideològica i l’Escut de les Ameriques es consolida com un bloc militar conservador, subordinat a Washington, orientat a la confrontació, i excloent de les majores economies progressistes. És un projecte que, sota el pretext de la seguretat, reforça l’hegemonia nord-americana, debilita la sobirania regional i obre la porta a una nova fase de ingerència militar i els pobles de Llatinoamèrica, que han resistit dècades d’intervencions, saben que la seguretat real no prové de coalicions armades, sinó de justícia social, democràcia, cooperació i sobirania.

Ni Donald  Trump, ni Subordinació.

Amèrica Llatina no necessita un nou patró. Necessita sobirania.

No necessita més militarització. Necessita desenvolupament social.

No necessita governs seleccionats des de Washington. Necessita democràcies fortes.

No necessita una guerra freda contra la Xina. Necessita relacions comercials diversificades i sobiranes.

No necessita que les seves polítiques socials siguin dictades des de fora. Necessita pobles amb capacitat per decidir.

I la millor manera de defensar l'Amèrica Llatina són els seus pobles, i cap poble lliure hauria d'acceptar que la seva sobirania es decideixi en una sala de reunions des de Miami.

Quan la Solidaritat es converteix en objectiu de l’odi.

 El que està passant a Ceuta no és un episodi aïllat ni una simple expressió de “tensió veïnal”. És el símptoma d’un clima polític i social que fa anys que es construeix al voltant de la por, el racisme i la criminalització de les persones migrants.

El bloqueig d’un vehicle humanitari de la Creu Roja i la crema de les pertinences i dels refugis precaris de persones migrants són fets d’una gravetat extraordinària, no podem normalitzar-los, ni presentar-los com una reacció espontània d’una part de la població. Quan s’impedeix que arribi aigua, menjar o ajuda humanitària a persones que viuen en condicions de màxima vulnerabilitat, el que està en joc no és només un conflicte local: és el dret més elemental a la dignitat humana.

Durant hores, un grup de persones va impedir que un camió humanitari arribés a la zona de la platja del Trampolí. Posteriorment, les flames a Benítez van destruir els refugis precaris on malviuen persones que han quedat atrapades en una situació d’exclusió i abandonament. Entre aquestes persones hi ha menors d’edat, dones i persones LGTBIQ+, col·lectius especialment vulnerables que sovint desapareixen del relat públic perquè mostrar la seva realitat obligaria a parlar de drets humans, d’asil, de pobresa, de desigualtat i de responsabilitat institucional i aquí és on apareix el problema de fons.

Durant massa temps s’ha acceptat que determinats discursos presentin la immigració com una amenaça permanent. Es parla “d’invasió”, de “descontrol”, de “seguretat", de “fronteres desbordades” i de persones migrants com si fossin una massa anònima sense història, sense família i sense drets, però les persones migrants no són una invasió., són persones.

Persones que fugen de guerres, de persecucions, de la pobresa, de la manca d’oportunitats o de situacions de violència. Persones que busquen un futur millor i que, en molts casos, han arribat després d’haver patit un llarg recorregut de precarietat, explotació i vulneracions de drets i convertir-les en un problema de seguretat és una manera deliberada d’evitar parlar de les causes de la migració i quan aquesta deshumanització es repeteix cada dia des de determinats discursos polítics, xarxes socials i espais mediàtics, acaba creant un terreny fèrtil perquè la violència sigui percebuda com una resposta “comprensible”. No ho és.

Cap situació de frustració social pot justificar impedir l’arribada d’ajuda humanitària. Cap discrepància amb les polítiques migratòries pot justificar l’assetjament a ONG. I cap discurs polític sobre immigració pot convertir el racisme en una conducta acceptable.

Hem d’apagar el foc, però també hem d’apagar el discurs que l’alimenta i davant qui pretén convertir la persona migrant en enemiga, hem de recordar una cosa tan senzilla com revolucionària:

CAP PERSONA ÉS IL·LEGAL.
CAP VIDA VAL MENYS.
CAP SOLIDARITAT ÉS UN DELICTE.

El Dia Internacional dels Desapareguts, no és una simple commemoració, sinó que és una data que ens obliga a mirar allò que sovint ens incomoda i que ens supura.

Avui, no és una jornada de celebració, sinó un recordatori persistent que tots els estats i també el nostre arrosseguen de deutes morals que no prescriuen. Les desaparicions no són només absències, sinó que són silencis imposats, són vides truncades, i són famílies condemnades a una espera. 

Avui és una jornada per recordar que darrere de cada persona desapareguda hi ha una vida interrompuda, una família en espera, una pregunta que moltes vegades no te resposta i altres vegades una ferida que passa de generació en generació con en el cas de Catalunya que aquesta espera té nom i cognoms. 

Els desapareguts de la Guerra Civil i del franquisme, I avui encara es una ferida que supura. 

Han passat dècades, però encara avui hi ha famílies que no sabem on són els seus pares, avis, germans, tiets o altres familiars assassinats o desapareguts durant la Guerra Civil i la posterior repressió franquista. Molts van ser detinguts, empresonats, afusellats o executats després de judicis sense garanties. D'altres van desaparèixer després d'haver estat detinguts o traslladats. En molts casos, les famílies només van rebre rumors, una notificació incompleta o ni tan sols això i  després va arribar el silenci, silenci imposat per la por, per la dictadura i per la impossibilitat de preguntar.

Més de 114.000 persones continuen desaparegudes en fosses comunes arreu del país. Homes i dones executats, enterrats clandestinament, esborrats de registres i condemnat a les seves famílies a una recerca interminable. Aquest és el gran capítol pendent de la democràcia espanyola. La restitució de la dignitat dels qui van ser assassinats i ocultats per un règim que va convertir la desaparició en política d’Estat.

Les famílies moltes ja de tercera o quarta generació continuem reclamant el que hauria de ser obvi en un estat democràtic com sería localitzar les fosses, identificar els cossos i retornar-los a casa, reconèixer el crim, i garantir que mai més es repeteixi.

La Memòria Democràtica no és un luxe ideològic, és una obligació i és vergonyós que encara avui hi hagi qui qüestiona la necessitat d’obrir fosses, com si la veritat fos una amenaça i no una reparació.

Pero avui en el món actual  tambe continua generant desapareguts i no són fantasmes del passat, són víctimes d’un present violent i desigual i parlo de persones segrestades per xarxes de trata, obligades a treballs forçats, reclutades per guerrilles o bandes criminals, o simplement arrencades del seu entorn per actors que operen amb impunitat, pero tambe hi ha persones que decideixen desaparèixer i que no són víctimes d’un segrest ni d’un conflicte, sino que són individus que, per motius profunds, opten per tallar amb la vida que tenien. Les causes són múltiples com les ruptures familiars, la Violència domèstica, problemes de salut mental, per la pressió social, o simplement la necessitat radical de començar de zero.

Aquestes desaparicions plantegen un dilema:

Com protegir la llibertat individual sense abandonar les famílies que busquen respostes?

Els cossos policials i els serveis socials sovint es troben atrapats entre dos drets, un amb el dret de la persona a desaparèixer, i l’altre amb el  dret dels familiars a saber si està viva i fora de perill. La societat ha d’aprendre a mirar aquestes desaparicions sense estigma. No són fracassos personals, sinó que són crides d’auxili, decisions extremes o fugides necessàries i calen protocols que respectin la voluntat de la persona sense deixar les famílies en la foscor.

Els desapareguts al mar de la La Mediterrània i l’Atlàntic com a cementiris invisibles

En els darrers anys, el mar s’ha convertit en l’escenari més dramàtic de desaparicions. Les rutes migratòries cap a Ceuta, Melilla, les Illes Canàries i també a la Península són avui una de les més mortíferes del món. Cada any, centenars de persones desapareixen sense deixar rastre com les Barques que s’enfonsen, Motors que fallen, Corrents que arrosseguen, i Silencis administratius que oculten xifres reals.

Les entrades recents a Ceuta, amb joves nedant de nit, exhausts, desesperats, són només la part visible d’un drama molt més profund, i quan el Marroc relaxa el control fronterer, el mar es converteix en una autopista mortal. Quan el reforça, les rutes es desplacen cap a zones encara més perilloses i aquests desapareguts no tenen nom en cap registre oficial. Són vides que s’esborren en un espai sense testimonis.

I les Desaparicions forçoses contemporànies con la tracta, segrest, explotació i guerrilles que el món globalitzat continua produint.

Les desaparicions forçoses no són un fenomen del passat i avui, milers de persones desapareixen per conseqüència de les Xarxes de trata de persones, Treballs forçats en circuits clandestins, Reclutament per guerrilles o bandes criminals, i per Segrestos vinculats a migració irregular.

Aquestes desaparicions tenen un patró comú com la vulnerabilitat, pobresa, desprotecció institucional i violència estructural. Les famílies comparteixen el mateix dolor que les de la Guerra Civil per la incertesa, la manca de respostes i la indiferència de les autoritats. La desaparició forçosa és un crim que no prescriu. I és un indicador de fins a quin punt un Estat protegeix o abandona els seus ciutadans.

Que ningú no torni a ser un desaparegut sense resposta ja que cada desaparegut té un nom, una història i una família i que els desapareguts no són només una pàgina del passat, sinó que són una responsabilitat del present.

I mentre una sola família continuï preguntant on és el seu desaparegut, la democràcia encara tindrà un deure pendent.

Avui, Dia Internacional dels Desapareguts ens recorda que tota desaparició és una fractura social,  sigui per guerra, per violència criminal o per decisió personal, cada absència deixa un buit que la comunitat ha d’aprendre a mirar de cara.

La memòria històrica, la lluita contra la tracta i la comprensió de les desaparicions voluntàries formen un mateix mosaic i es el de les vides que no hi són.

La pregunta no és només on són. La pregunta és, què estem disposats a fer perquè ningú més desaparegui en silenci.

Link de l'INFORME ANUAL DE PERSONAS DESAPARECIDAS.

https://cndes-web.ses.mir.es/publico/Desaparecidos/dam/jcr:a6d5f305-b802-4691-9c29-96d38463fa31/Informe%20anual%202026.pdf