El Poder Financer a Espanya, i la Banca Pública JA.

El poder econòmic esta distribuït entre famílies, fortunes influents, i amb  grans grups que estan dominant la Banca i l’Economia a l’Estat. 

Una de les característiques de l’economia espanyola contemporània és la forta concentració del poder financer i empresarial en un nombre molt reduït de famílies i grups econòmics i aquest fenomen no és nou. Les arrels es troben en el desenvolupament del capitalisme espanyol durant el segle XIX, però es consoliden especialment durant la dictadura de Francisco Franco, quan determinades famílies empresarials i financeres van consolidar grans imperis industrials i bancaris. Moltes d’aquestes famílies continuen avui tenint una gran influència sobre sectors estratègics com la Banca, l’Energia, la Construcció, les Telecomunicacions i les Infraestructures

Una de les dinasties financeres més conegudes és la família Botín, vinculada al banc més internacional de l’Estat. L’entitat és el gegant financer del Banco Santander que durant dècades va estar dirigida per Emilio Botín i actualment està presidida per la seva filla Ana Patricia Botín

El Santander és avui una de les majors institucions financeres del món, amb presència a Europa i Amèrica i la seva expansió va començar especialment als anys noranta amb una estratègia agressiva d’adquisicions.

El segon gran gegant bancari espanyol és el grup del BBVA. Aquest banc és el resultat de la fusió de diverses entitats històriques, el Banco de Bilbao, el Banco de Vizcaya i Argentaria (banca pública privatitzada als anys 90)

Un dels seus dirigents més influents va ser Pedro Toledo Ugarte, Emilio Ybarra. Alfredo Sáenz-Abad i Francisco González Rodríguez. El banc s’ha expandir-se especialment a Amèrica Llatina, i actualment està presidit per Carlos Torres Vila.

A Catalunya, el poder financer ha estat històricament vinculat a les Caixes d’Estalvi, i especialment a La Caixa després de la crisi financera, i d'on van desaparèixer (Caixa de Lleida,  Caixa de la Sagrada Familia, Caixa Rural del Pirineu, Caixa de Crèdit de Granollers, Caixa Rural de Reus, Caixa Rural Provincial de Girona, Caixa Rural de Segre-Cinca , Caixa d'Avicultors de Reus, Caixa Rural Provincial de Girona, Caixa de Pensions de Catalunya i Balears i Caixa de Barcelona, Caixa Rural de Catalunya,  Caixa Rural de Penedès-Garraf, Caixa d'Estalvis de Girona , Caixa Manlleu,  Caixa Sabadell i Caixa Terrassa i Caixa d'Estalvis Unió de Caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa o Unnim).

La Caixa es va transformar-se en banc sota el nom de CaixaBank i una de les figures més influents del sistema financer espanyol és Isidro Fainé que a través del holding Criteria que manté participacions en empreses estratègiques com la Energia, les Telecomunicacions i les Infraestructures, i aquest model converteix el grup en un dels principals centres de poder econòmic del país.

Diverses famílies empresarials també han jugat un paper clau en el desenvolupament del capitalisme espanyol i entre les més influents hi ha la família March, una de les grans fortunes històriques del país. El seu fundador va ser en Juan March Ordinas, considerat per molts historiadors com un dels grans financers que van ajudar el bàndol franquista durant la Guerra Civil. La seva fortuna continua gestionada a través del grup financer Banca March, i també gestiona la Corporació Financera “Alba” - Sociedad d’Inversions, i totes les companyies en què inverteixen tenen la seu social a Espanya, amb l'excepció de Befesa que és una Societat luxemburguesa.

Un altre de les famílies de mes influencia, es la de la Família Entrecanales vinculada al grup d’infraestructures i energia Acciona. Aquest grup és avui una de les empreses més potents en el sector de les renovables i les infraestructures. Darrerament, el grup Acciona, que s'ha vist immersa en el cas Koldo, sent una de les companyies que més que apareix als informes de la UCO per l'adjudicació d'obra pública

Un altre dels poderosos, es la família Del Pino que controla una part important de l’empresa constructora i d’infraestructures Ferrovial i es una de les grans multinacionals espanyoles en concessions i infraestructures. Del Pino va treure la seu de Ferrovial d'Espanya per impulsar el seu negoci internacional i cotitzar a Wall Street i es va traslladar als Països Baixos, a través de la fusió entre la matriu i Ferrovial International, una societat anònima neerlandesa que ja és titular del 86% dels actius de la companyia. L'empresa estrangera serà la que absorbirà la matriu, però això no tindrà implicacions al nostre país. "Ferrovial Construcción España segueix a Espanya i Cintra segueix com a companyia aquí, amb els seus treballadors".

Sánchez va desacreditar com espanyol a Del Pino i va qüestionar la «legalitat» del trasllat de Ferrovial als Països Baixos.

 

I els nous rics després del franquisme

La família Ortega, també es un gran imperi econòmic i que encara que prové del sector tèxtil, la seva influència econòmica és enorme. El seu fundador Amancio Ortega, també es el Fundador del grup Inditex i avui es  una de les majors fortunes d’Europa.

La majoria d’aquestes fortunes estan connectades amb les grans empreses de l’índex bursàtil espanyol del IBEX 35. Aquest índex inclou empreses de sectors clau de la Banca, Energia, Telecomunicacions, Infraestructures i Construcció i en els seus consells d’administració sovint comparteixen membres, fet que crea una xarxa d’influència econòmica molt concentrada.

Florentino Pérez, de tecnòcrata franquista a magnat de les infraestructures i figura d’influència política i econòmica.  

Florentino Pérez abans d’entrar en política institucional durant els últims anys del franquisme i de la Transició espanyola, va treballar en empreses d’enginyeria i consultoria, però molt aviat va fer el salt a l’administració pública, aprofitant les oportunitats que el final del franquisme obria per a joves tècnics amb perfil tecnocràtic i durant aquest període es va moure dins els cercles tecnocràtics vinculats al reformisme del règim i a sectors de la dreta moderada que pilotaven la transformació institucional cap a la monarquia parlamentària i als anys vuitanta fa el salt a la política partidista i s’integrarà en projectes del centredreta liberal vinculats a figures com Manuel Fraga i Adolfo Suárez.

Va ser candidat amb la formació Unión de Centro Democrático i posteriorment amb Alianza Popular, precedent de l’actual Partido Popular, però no obstant això, la seva carrera política electoral no va tenir gaire èxit. El 1987 es va presentar a les eleccions municipals de Madrid i va perdre davant el socialista Juan Barranco i aquella derrota marcarà un punt d’inflexió.

Després de fracassar electoralment, Florentino Pérez va prendre una decisió estratègica, abandonar la política institucional i dedicar-se al món empresarial, però sense perdre mai els contactes amb les elits polítiques i en el 1993 es converteix en el principal accionista i president de la constructora Actividades de Construcción y Servicios, que acabarà convertint en un dels majors conglomerats d’infraestructures del món.

Encara que ja no exerceix càrrecs públics, Florentino Pérez és considerat una de les figures amb més influència en l’economia espanyola i el negoci principal d’ACS depèn en gran mesura de concessions públiques, contractes d’obra pública i projectes d’infraestructura estatals lo qual implica una relació constant amb governs de diferents colors polítics.

Encara que Florentino Pérez ja no ocupa càrrecs institucionals, la seva influència en l’economia espanyola continua sent notable. El seu paper com a president d’ACS l’ha situat al centre de l’activitat empresarial relacionada amb infraestructures, on el negoci depèn principalment de les concessions públiques, els contractes d’obra pública i els grans projectes estatals. Aquesta situació comporta una relació permanent amb governs de diferents colors polítics, mantenint el contacte amb les elits dirigents i consolidant la seva posició com a figura clau en el capitalisme espanyol contemporani.

També Florentino Pérez, te Influència mediàtica per la seva posició al Real Madrid li dona accés privilegiat a les televisions a la premsa i espais d’opinió pública on el futbol es converteix així també en una plataforma de poder econòmic i social i en aquest context, Florentino Pérez apareix sovint com un exemple paradigmàtic de la figura de l’empresari amb arrels en l’administració pública i gran capacitat d’influència institucional.

La trajectòria de Florentino Pérez reflecteix un fenomen característic de l’economia espanyola de les darreres dècades sobre la interconnexió entre política, obra pública, grans empreses i poder mediàtic i aquesta combinació de capital econòmic, xarxes polítiques i poder simbòlic explica per què continua sent una de les figures més influents del capitalisme espanyol contemporani.

El problema democràtic del poder financer es quan el poder econòmic es concentra en molt poques mans, apareixen diversos riscos d’influència sobre les polítiques públiques, de capacitat de pressió sobre governs, de concentració mediàtica i financera i de desigualtat social i aquest fenomen és el que molts economistes anomenen oligarquia financera i cada vegada més sectors socials plantegen una pregunta fonamental:

Pot existir una democràcia plena si el sistema financer està completament privatitzat i concentrat?

Diversos economistes i moviments socials proposen que cal reforçar la regulació bancària, de limitar les portes giratòries i de recuperar instruments públics de crèdit i això no es pot fer sense una gran Banca Pública

La creació d’un gran Banc Públic podria tenir diversos objectius estratègics con la de Finançar Habitatge Social per reduir la crisi habitacional. La de Impulsar la Reindustrialització donant suport a sectors productius. La de Facilitar Crèdit a Cooperatives i projectes d’economia social i el de Garantir Serveis Bancaris Universals especialment en zones rurals.

La història econòmica d’Espanya mostra una constant concentració del poder financer en molt poques mans i des de les grans famílies bancàries del segle XX fins als actuals gegants financers globals, el sistema ha evolucionat però la seva estructura bàsica s’ha mantingut i per això, el debat sobre la creació d’un gran Banc Públic Estatal no és només una proposta econòmica, sinó també és també un debat sobre democràcia, sobirania econòmica i justícia social. 

Des de la Guerra Civil a l’oligarquia financera de l’actual Banca, el Poder Econòmic i l’herència del franquisme.

Quan el cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 va destruir la República espanyola, no només hi havia generals conspiradors, sinó també hi havia banquers, grans empresaris i famílies financeres que veien en la República una amenaça als seus privilegis. Des del primer moment de la guerra, una part important de l’elit financera espanyola va donar suport econòmic, logístic i institucional al bàndol franquista, que finalment es convertiria en el règim de la dictadura de Francisco Franco i aquella aliança entre capital financer, grans empreses i poder polític autoritari no només va ajudar a guanyar la guerra, sinó que va definir l’estructura del poder econòmic a Espanya durant dècades. Moltes de les grans entitats bancàries actuals són hereves directes d’aquell sistema colpista.

Logo del Banco Hispano Amerciano del 1974 al 1982

Durant la guerra civil, les grans famílies financeres i bancàries van donar suport al bàndol franquista per por a les reformes socials republicanes, per la por a la reforma agrària, la por a la nacionalització d’indústries i per la defensa dels interessos de les grans fortunes. Entre les entitats que van mantenir i facilitar relacions amb el bàndol franquista hi havia bancs com el Banco de Bilbao, el Banco de Vizcaya, el Banco Hispano Americano, el Banco Central i el Banco Urquijo i la Banca March. Aquestes entitats estaven vinculades a les grans famílies financeres de l’època com la família Ybarra, la família Urquijo, la família March i la família Oriol.

Un dels noms més coneguts és el de Juan March Ordinal, un dels grans financers del segle XX a Espanya. March va finançar directament el cop d’estat militar, aportant milions de pessetes per comprar armament i assegurar suport internacional al bàndol franquista, i de fet, diversos historiadors consideren que la contribució de March va ser clau per al triomf del cop militar. (dels March s'ha escrit un llibre " EL ULTIMO PIRATA DEL MEDITERRANEO", que relata la seva participació a la guerra civil i procedència de la seva fortuna).

Després de la victòria franquista del 1939, el règim va establir un sistema econòmic corporatiu en el qual la banca privada va gaudir d’una enorme protecció de l’Estat i durant la dictadura el sistema bancari estava altament regulat i els grans bancs tenien llicències limitades (protecció contra competència), mentre que la banca participava en grans conglomerats industrials.

Els grans bancs es van convertir en pilar del desenvolupament industrial franquista, participant en empreses d’Energia, Siderúrgia, Construcció i Telecomunicacions i els principals bancs durant el franquisme van ser, el Banco Santander, Banco Central, Banco Hispano Americano, Banca March, Banco de Bilbao, Banco de Vizcaya i el Banco Urquijo. Molts directius d’aquests bancs tenien relacions estretes amb el règim franquista i amb el sistema polític corporatiu de la dictadura.

Amb la mort de Francisco Franco el 1975 i l’inici de la Transició, el sistema bancari no va experimentar una ruptura profunda i “la nova democràcia” els va mantenir pràcticament intactes amb les seves estructures del poder financer, de les grans famílies bancàries i de els vincles entre banca i política. Durant els anys 80 i 90, amb la liberalització financera i l’entrada a la Comunitat Europea, es va produir una concentració bancària enorme.

Les fusions van crear els grans bancs actuals com el BBVA (fusió del Banco de Bilbao i Banco de Vizcaya), Banco Santander (absorció de múltiples entitats i entre elles el Banc Hispano Americà i el Banc Central) i CaixaBank (fruit de la transformació de La Caixa i absorció d’altres Caixes). Entre les figures més poderoses de la banca espanyola contemporània destaquen, Emilio Botín, Ana Patricia Botín, Francisco González Rodríguez i Isidro Fainé. Aquestes figures representen la continuïtat del poder financer en mans d’un nombre molt reduït de famílies i executius. 

El col·lapse de les Caixes d’Estalvi

Un dels episodis més importants de la història recent del sistema financer espanyol és la desaparició de la majoria de Caixes d’Estalvi. Les Caixes havien nascut al segle XIX amb una funció social per fomentar l’estalvi popular, finançar projectes locals i invertir en obra social i entre les més importants hi havia La Caixa, la Caja Madrid, la Caja Castilla-La Mancha, la CAM i Novacaixagalicia, però amb el temps, les Caixes van quedar fortament polititzades i els seus consells d’administració estaven integrats per polítics, sindicalistes, empresaris i representants institucionals. Un dels casos més escandalosos va ser el de Bankia, dirigida per l’exministre i exdirector del FMI, Rodrigo Rato.

L’any 2012, Bankia va haver de ser rescatada amb més de 22.424 milions d’euros de diners públics. Altres directius implicats en escàndols van ser en Miguel Blesa (Caja Madrid) i en José Luis Olivas (Bancaja). Aquestes entitats havien estat implicades en la bombolla immobiliària, amb préstecs irresponsables i amb una gran especulació financera i ens van portar a una gran crisi financera del 2008 va demostrar la fragilitat del sistema bancari espanyol.

Entre 2009 i 2014, l’Estat espanyol va destinar més de 64.000 milions d’euros públics al rescat bancari, però la paradoxa és que els bancs van ser rescatats amb diners públics però el control públic del sistema financer no es va reforçar i moltes entitats rescatades van acabar integrades en grans bancs privats, que avui guanyen i han guanyat grans beneficis i fins ara sense tornar els diners prestats per l'Estat, sent com sempre que les pèrdues són socialitzades a càrrec de l'erri públic i els beneficis repartits per als propietaris.

* Segons dades recents del FROB els diners recuperats fins ara, son 6.922 milions d'euros i això representa aproximadament l'11,8% dels diners públics injectats directament en bancs. La recuperació prové principalment de la venda de bancs intervinguts, de la devolució d'ajudes financeres i dels dividends i participacions (com la participació pública a CaixaBank després de l'absorció de Bankia).

Avui el sistema financer espanyol està dominat per molt poques entitats, el Banco Santander, el BBVA, CaixaBank i el Banco Sabadell. Aquestes quatre entitats concentren la major part del crèdit, l’estalvi i les hipoteques del país i aquesta concentració genera diversos problemes per ser menys la competència, amb més poder financer i enys control democràtic

La necessitat d’un gran Banc Públic

Davant aquesta situació, cada vegada més economistes i sectors socials proposem la creació d’un gran Banc Públic Estatal. Un model que existeix en diversos països europeus i amb uns objectius clars d’un banc públic que podrien Finançar els Serveis Públics (crèdit per a sanitat, educació i infraestructures), Donar suport a l’economia productiva especialment a pimes, cooperatives i economia social, i evitar l’exclusió financera per garantint serveis bancaris bàsics a tota la ciutadania i Canalitzar l’estalvi cap a projectes socials com l’Habitatge Públic, Transició Energètica o Desenvolupament Local.

Amb aquesta nova Banca Publica, es podria recuperar la banca com a servei públic i a que la crisi financera i la desaparició de les Caixes han obert un debat que abans semblava impossible però que per a molts sectors socials, la resposta és clara. Quan els bancs tenen beneficis, aquests es privatitzen.
Quan tenen pèrdues, les assumeix la ciutadania.

 La història de la banca espanyola no es pot separar de la història política del país, que des del suport d’una part de l’elit financera al cop d’estat de 1936 fins al rescat bancari del segle XXI, existeix una continuïtat de poder econòmic concentrat en molt poques mans i per això, el debat sobre la creació d’un gran Banc Públic Estatal no és només una qüestió econòmica, sinó que és, sobretot, una qüestió de democràcia i sobirania econòmica.

La llarga ombra del franquisme en les institucions de l’Estat.

A punt de fer vuitanta set anys, després de la fi de la Guerra Civil espanyola ( 1 d'abril de 1939) i gairebé cinquanta anys després de la mort del dictador Francisco Franco (20 de novembre de 1975), la societat espanyola continua arrossegant una realitat que sovint s’intenta ignorar o minimitzar amb la persistència d’estructures de poder que tenen l’origen en el bàndol vencedor de la guerra, el règim franquista.

La dictadura no només va ser un sistema polític autoritari, també va construir una xarxa de poder que va integrar sectors dels Militars, Poder Judicial, Policials, Econòmics i Empresarials. Aquella arquitectura institucional i social va consolidar privilegis, carreres professionals i fortunes que en molts casos han arribat fins als nostres dies a través de Famílies, Xarxes Corporatives i Tradicions Ideològiques.

Amb la mort de Franco el 1975, l’Estat espanyol va iniciar un procés de transició política que culminaria amb l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 (6 de desembre de 1978), i aquell procés va permetre l’arribada de les llibertats democràtiques i la legalització de Partits Polítics i Sindicats, però també es va construir sobre un pacte implícit i evitar una ruptura profunda amb les estructures de l’antic règim.

A diferència del que va passar en altres països europeus després de dictadures o règims autoritaris, a Espanya no es va produir una depuració real dels aparells de l’Estat, molts Funcionaris, Jutges, Militars o comandaments Policials formats durant el franquisme van continuar ocupant posicions clau dins de les institucions, i encara avui, el debat sobre el funcionament d’òrgans com el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que reflecteix tensions profundes sobre el paper del Poder Judicial i la seva orientació ideològica i amb la dificultat recurrent per renovar aquest organisme i amb conflictes entre blocs polítics mostren fins a quin punt la judicatura espanyola continua sent un espai de gran poder corporatiu.

En l’àmbit de la seguretat de l’Estat, cossos històrics com la Guàrdia Civil o la Policia Nacional també han viscut processos d’adaptació a la democràcia, però mantenen una cultura institucional fortament marcada per la seva història i de la mateixa manera determinats sectors de l’Exèrcit Espanyol han protagonitzat polèmiques en els darrers anys amb manifestos o declaracions que revelen la persistència d’una visió ultraconservadora de la política i de la història.

En el terreny polític, la dreta espanyola actual, representada principalment pel Partit Popular i reforçada en els darrers anys per l’ascens de l’extrema dreta de Vox, sovint ha mostrat una gran incomoditat davant el debat sobre la Memòria Històrica. En molts casos s’ha intentat presentar la revisió del passat com una voluntat de “reobrir ferides”, quan en realitat es tracta d’afrontar un deute pendent amb la història i amb les víctimes de la repressió.

El poder econòmic tampoc ha estat aliè a aquesta continuïtat històrica. Moltes grans empreses i grups financers que avui dominen sectors clau de l’economia espanyola -energia, infraestructures, banca o construcció- es van consolidar durant la dictadura gràcies a concessions, monopolis o contractes públics vinculats al règim i amb aquestes relacions entre poder polític i poder econòmic han generat una estructura d’influència que sovint es manifesta en fenòmens com les portes giratòries entre governs i consells d’administració a així, antics ministres o alts càrrecs acaben ocupant llocs destacats en grans empreses, reforçant una cultura política on les elits econòmiques i institucionals es retroalimenten.

En els darrers anys, algunes iniciatives institucionals han intentat abordar aquesta herència. La llei de Memòria Històrica, la retirada de símbols franquistes o la transformació del Valle de los Caídos (amb l'avui Valle de Cuelgamuros) en un Espai de Memòria han obert un debat necessari sobre el passat, però tanmateix, aquests passos encara són insuficients davant la magnitud del llegat històric de la dictadura.

Espanya continua sent un dels països europeus amb més fosses comunes de desapareguts de la Guerra Civil i la repressió posterior, i encara milers de famílies continuen buscant els seus morts, reclamant veritat, justícia i reparació, però la qüestió no és viure ancorats en el passat, sinó entendre que una democràcia madura necessita mirar la seva història amb honestedat. Sense aquest exercici crític, les estructures de poder heretades poden continuar condicionant el funcionament real de les institucions i per això, el debat sobre la continuïtat de les elits procedents del franquisme no és només una discussió històrica, és sobretot, una reflexió sobre la qualitat democràtica de l’Estat i sobre la necessitat de construir institucions més transparents, més plurals i més compromeses amb els valors democràtics.

La història desapareix amb el pas del temps si no es revisa críticament i mentre no es faci aquest exercici col·lectiu de memòria i responsabilitat, la llarga ombra del franquisme continuarà projectant-se sobre la democràcia espanyola.

Crònica d’una dependència que persisteix i d’un clam que no s’apaga. OTAN NO, BASES FORA.

 El crit ressona des de fa dècades: “OTAN NO, bases fora!”. No és una consigna nova ni una nostàlgia dels anys vuitanta. És una ferida oberta en la memòria col·lectiva d’un país que, des de l’adhesió a l’OTAN el 1982, viu en una contradicció permanent entre sobirania proclamada i subordinació real.

L’Estat espanyol va entrar a l´Organització del Tractat de l´Atlàntic Nord (l’OTAN) sota el govern de la UCD, i es va convertir en el 16è membre de l'OTAN el 30 de maig del 1982, però fou amb el referèndum de 1986, impulsat pel govern de Felipe González, quan es va consolidar la permanència amb tres condicions. No integració en l’estructura militar integrada. Prohibició d’armes nuclears i Reducció progressiva de la presència militar nord-americana. Quaranta anys després, aquelles condicions són paper mullat, i Espanya es va incorporar a l’estructura militar integrada el 1999. L‘OTAN avui és plenament  en el territori espanyol, i la seva transparència sobre armament és nul·la i les bases nord-americanes no només no han desaparegut, sinó que han reforçat el seu paper estratègic.

A la Base Naval de Rota (Cadis), els destructors nord-americans del sistema Aegis formen part de l’escut antimíssils de l’OTAN. A la base aèria de Morón de la Frontera (Sevilla), opera una força de resposta ràpida dels Estats Units preparada per intervenir a l’Àfrica o al Pròxim Orient. Aquestes instal·lacions no són simples espais logístics. Són plataformes des d’on es projecten operacions militars que sovint no han estat debatudes ni aprovades per la ciutadania espanyola. La presència nord-americana, reforçada mitjançant convenis bilaterals amb Estats Units, situa l’Estat espanyol com a peça subordinada dins l’estratègia global de Washington.

Des de sectors de l’esquerra social i política es denuncia que aquestes bases converteixen el territori en objectiu potencial en cas d’escalada bèl·lica. A més, es qüestiona el model econòmic associat, dependència laboral local d’una activitat militar que no genera desenvolupament sostenible sinó precarietat i subordinació.

Les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq el 2003, les protestes contra la intervenció a Líbia o les actuals concentracions per la pau a Ucraïna i Palestina mostren un fil conductor que la majoria social rebutja la participació en guerres que percep com a alienes als seus interessos.

A ciutats com Girona, Barcelona o Madrid, col·lectius pacifistes i moviments socials continuen exigint la sortida de l’OTAN i el tancament de les bases. Argumenten que la despesa militar (en augment constant) es fa a costa de drets socials, habitatge, sanitat i educació. La crítica és clara. l’OTAN no és una estructura defensiva neutral, sinó una aliança militar al servei dels interessos estratègics dels Estats Units, amb una expansió cap a l’est que ha contribuït a tensions globals.

Defensa europea. Alternativa o nova militarització?

Davant la dependència estructural, emergeix un debat. Pot Europa articular una defensa pròpia desvinculada de l’hegemonia nord-americana?

La idea d’un exèrcit europeu, impulsada des de sectors de la Unió Europea, planteja una arquitectura militar autònoma. Però des d’una perspectiva d’esquerres, el debat no pot limitar-se a qui comanda les armes, sinó a quin model de seguretat es vol construir, una defensa europea podria significar sobirania estratègica, però també pot convertir-se en una simple duplicació de l’OTAN amb segell comunitari. La clau, segons els moviments pacifistes, seria vincular qualsevol estructura defensiva a una política exterior basada en la diplomàcia, la desescalada i la cooperació internacional, no en la cursa armamentista.

El crit “OTAN NO, bases fora” no és només una consigna antimilitarista. És una reivindicació de sobirania popular. Significa reclamar que les decisions sobre la Guerra i la Pau no siguin preses en despatxos llunyans ni condicionades per aliances asimètriques.

 En un context de rearmament europeu i tensions globals creixents, el debat sobre les bases de Rota i Morón torna amb força i la pregunta de fons és política i moral.

Pot un país que es declara compromès amb la Pau continuar allotjant infraestructures clau d’una potència militar global?

Des de les places fins als parlaments, la resposta continua dividint la societat. Però el clam persisteix, generació rere generació, com una memòria viva de resistència.

– OTAN NO, BASES FORA –

I SI ES POT

Equador davant les ombres de narcotràfic que planen sobre el president Daniel Noboa.

 El president de l’Equador, Daniel Noboa, es troba al centre d’una tempesta política i mediàtica que qüestiona la seva integritat, les seves connexions empresarials i la coherència del seu discurs contra el narcotràfic. Les revelacions sobre la seva vinculació societària amb empreses esmentades en investigacions internacionals, així com acusacions procedents de figures del crim organitzat, han obert un debat incòmode en un país colpejat per la violència i la infiltració del narcotràfic en les estructures econòmiques.

La primera gran esquerda en el relat presidencial prové dels Pandora Papers, la investigació global coordinada pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ). Segons documents filtrats, Daniel Noboa i el seu germà John Noboa apareixen com a socis-propietaris de Lanfranco Holdings S.A., una empresa offshore amb seu a Panamà.

La condició d’empresa offshore no és en si mateixa il·legal, però en un context llatinoamericà marcat per l’evasió fiscal i l’opacitat financera, la seva existència alimenta sospites. Més encara quan aquesta societat és accionista majoritària -amb el 51%- de Noboa Trading Co., una exportadora de bananes que ha estat assenyalada en investigacions policials per presumptes enviaments de cocaïna amagada en contenidors amb destinació a Europa.

La pregunta que molts ciutadans es fan és directa. Un president que declara una “guerra total” al narcotràfic i mantenir estructures empresarials vinculades a operacions sota sospita, encara que no existeixi fins ara una sentència judicial que impliqui directament el mandatari, la dimensió política del cas és innegable.

Bananas i cocaïna amb tres interceptacions

Segons documents policials equatorians i investigacions periodístiques, contenidors vinculats a l’empresa Noboa Trading haurien estat interceptats almenys tres vegades amb cocaïna amagada entre caixes de plàtans destinades al mercat europeu. Les operacions van ser detectades per la policia nacional equatoriana en coordinació amb autoritats internacionals.

La revista d’investigació Raya va ser la primera a posar el focus en la connexió societària, i posteriorment, l’Agència Pública va aprofundir en la trama empresarial que uneix Lanfranco Holdings amb Noboa Trading. Tot i que l’entorn presidencial ha defensat que l’empresa és gestionada per altres membres de la família i que el president no té responsabilitat directa en les operacions quotidianes, la coincidència entre discurs polític i interessos empresarials obre un dilema ètic de gran calat.

Durant el debat presidencial celebrat el 23 de març a Quito, la candidata correista Luisa González va acusar frontalment Noboa. “Van exportar plàtans barrejats amb drogues”. La frase, contundent, va sacsejar el debat públic i va posar el president a la defensiva.

Fins al desembre de 2024, el CEO de Noboa Trading era Roberto Ponce Noboa, oncle del president. Aquesta continuïtat familiar en la direcció empresarial reforça la percepció d’un conglomerat econòmic estretament lligat al poder polític.

L’Equador viu una de les seves etapes més convulses, amb una escalada de violència vinculada a bandes com Los Lobos i altres organitzacions criminals. En aquest context, la línia que separa responsabilitat jurídica i responsabilitat política esdevé especialment fina. Encara que la presumpció d’innocència sigui un principi fonamental, el conflicte d’interessos potencial és evident.

L’acusació des d’Espanya. El cas Villavicencio

A les ombres empresarials s’hi ha afegit una acusació explosiva. Wilmer Chavarría, conegut com a “Pipo” i assenyalat com a capo del grup criminal Los Lobos, va declarar davant la Fiscalia espanyola en el marc d’un procés d’extradició que el president Noboa hauria ordenat l’assassinat del candidat presidencial Fernando Villavicencio.

Chavarría, actualment reclòs en una presó de Saragossa, va llançar aquesta acusació sense aportar proves públiques conegudes fins ara. La gravetat de l’afirmació és innegable, però també ho és el context hi ha prové d’un presumpte líder criminal immers en un procés judicial. Les autoritats equatorianes han rebutjat categòricament la denúncia i no existeix cap resolució judicial que la sustenti. Tanmateix, el simple fet que aquestes acusacions emergeixin en un escenari internacional erosiona la imatge exterior del país i alimenta la narrativa d’un Estat penetrat per interessos foscos.

Des de la seva arribada al poder, Daniel Noboa ha projectat una imatge de fermesa davant el crim organitzat, decretant estats d’excepció i militaritzant presons. Però la credibilitat d’aquesta estratègia depèn també de la netedat de les pròpies estructures econòmiques del president.

El debat no és només jurídic, sinó moral i polític. Pot un cap d’Estat mantenir vincles empresarials en sectors com l’exportació bananera històricament utilitzats pel narcotràfic per infiltrar cocaïna a Europa? Pot la ciutadania confiar plenament en un lideratge que apareix en documents offshore revelats pels Pandora Papers?

Una elecció sota sospita

Ecuador viu una crisi de seguretat sense precedents i una polarització profunda on les ombres que planen sobre Daniel Noboa no equivalen a una condemna judicial, però sí que constitueixen un factor de desgast democràtic.

En absència de sentències fermes, la presumpció d’innocència és obligada. Però la política exigeix també exemplaritat i quan la frontera entre poder econòmic, offshore i narcotràfic apareix, encara que sigui indirectament, en el cercle d’un president en exercici, la confiança pública es converteix en el bé més fràgil.

La guerra d’Ucraïna. De la invasió del 24 de febrer de 2022 a l’esgotament d’Europa.

El 24 de febrer de 2022, les tropes de la Federació Russa, sota les ordres de Vladímir Putin, creuaven la frontera d’Ucraïna amb l’objectiu declarat de “desmilitaritzar i desnazificar” el país. En realitat, el món assistia a l’inici d’una guerra d’invasió en territori europeu que trencava tots els equilibris geopolítics construïts després de la fi de la Guerra Freda. 

Concentració de la ciutadania gironina en solidaritat amb Ucraïna.

Des dels primers bombardejos sobre Kíiv, Khàrkiv o Mariúpol, fins a les llargues batalles al Donbàs i al sud del país, la guerra ha evolucionat cap a un conflicte d’alta intensitat, amb fronts estabilitzats, ofensives i contraofensives, i una devastació humana i material d’enormes proporcions. La resistència ucraïnesa, liderada pel president Volodímir Zelenski, va frustrar el pla inicial d’una caiguda ràpida de la capital. Rússia es va replegar del nord per concentrar-se a l’est i al sud, on el conflicte es va cronificar.

La guerra ha passat per diverses fases: l’intent de presa de Kíiv, la destrucció de Mariúpol, l’annexió unilateral de territoris ocupats per part de Moscou, les ofensives ucraïneses a Kherson i Khàrkiv, l’ús massiu de drons i míssils contra infraestructures energètiques i, finalment, una guerra d’atrinxerament amb milers de morts i ferits.

Mentrestant, l’OTAN i la Unió Europea han incrementat el suport militar i financer a Ucraïna, mentre Rússia ha reforçat la seva economia de guerra. Els Estats Units han esdevingut el principal proveïdor d’armament, alimentant un debat incòmode sobre el negoci armamentístic i l’interès geopolític nord-americà en el debilitament estratègic de Rússia.

L’ambició imperial i la geopolítica del segle XXI

L’arrel del conflicte no pot deslligar-se de l’ambició de Putin de reconstruir l’esfera d’influència russa en l’espai postsoviètic. La nostàlgia d’una gran potència hereva de l’antiga Unió Soviètica ha estat un element central del discurs del Kremlin. Ucraïna, per la seva dimensió històrica, cultural i estratègica, ha estat vista com una peça clau, però la guerra també ha evidenciat els interessos dels Estats Units, que han reforçat la seva influència a Europa mitjançant l’exportació d’armament i gas natural liquat. La indústria militar ha multiplicat beneficis, mentre el continent europeu ha assumit el cost energètic i inflacionari del conflicte.

A Europa, la manca d’una veu diplomàtica pròpia i cohesionada ha estat evident. Les divergències internes, la dependència energètica i la subordinació estratègica han dificultat una iniciativa de pau sòlida. La guerra ha mostrat una Europa dividida entre el suport incondicional a Kíiv,  i la por a una escalada major, i en aquest context, les declaracions de Donald Trump prometent una “pau en 24 hores” han sonat més a consigna electoral que a proposta realista. La diplomàcia no es construeix amb eslògans, sinó amb compromisos ferms i multilaterals. Alhora, la diplomàcia russa ha mantingut una línia dura, amb escassa voluntat de negociació real mentre consolida posicions sobre el terreny.

El balanç és devastador. Desenes de milers de morts, centenars de milers de ferits, milions de desplaçats interns i refugiats. Ciutats destruïdes, infraestructures arrasades, generacions marcades pel trauma. La guerra no és només una qüestió de fronteres; és una fractura humana. Famílies separades, infants escolaritzats en països estrangers, dones assumint el pes de l’exili, homes mobilitzats al front. El cost moral és incalculable.

Solidaritat des de les Comarques Gironines

Davant la tragèdia, la societat civil de les  Comarques Gironines ha respost amb una onada de solidaritat exemplar. Ajuntaments, entitats socials, parròquies, associacions de veïns i particulars han organitzat campanyes de recollida d’aliments, medicaments, roba d’abric i material sanitari. ONG’s locals han coordinat enviaments humanitaris cap a la frontera polonesa i directament a Ucraïna.

Moltes famílies gironines han obert les seves llars per acollir refugiats. La xarxa de voluntariat ha estat clau per facilitar allotjament, escolarització, traducció i suport psicològic. Centres educatius han integrat infants ucraïnesos amb programes d’acompanyament lingüístic. Professionals sanitaris han ofert atenció especialitzada.

La solidaritat ciutadana ha superat sovint la capacitat institucional. Les donacions particulars han estat el motor principal de l’ajuda. S’han organitzat concerts solidaris, mercats benèfics i activitats culturals per recaptar fons. Aquesta mobilització ha demostrat que, davant la barbàrie, la societat civil pot actuar amb humanisme i compromís.

La inutilitat de la guerra i la manca de diplomàcia

Després de tres anys de conflicte, el mapa gairebé no ha variat substancialment en proporció al cost humà. La guerra ha consolidat un escenari d’esgotament, amb línies de front estancades i una espiral de violència.

La inutilitat de la guerra és evident: no hi ha vencedors clars, només pobles ferits. Rússia no ha aconseguit sotmetre Ucraïna; Ucraïna no ha recuperat completament els territoris ocupats. Europa s’ha empobrit energèticament i els Estats Units han reforçat la seva indústria armamentística.

La diplomàcia ha estat feble, intermitent i subordinada als interessos militars. Les conferències internacionals no han generat acords vinculants. El dret internacional ha quedat erosionat.  La pau exigeix valentia política: alto el foc, negociació supervisada internacionalment, garanties de seguretat per a Ucraïna i un marc estable per a Rússia que no impliqui expansió imperial. Sense diplomàcia activa, la guerra pot cronificar-se durant anys.

La guerra d’Ucraïna simbolitza el fracàs col·lectiu de la política internacional. Ambició imperial, interessos geoestratègics, negoci armamentístic i desunió europea han convergit en una tragèdia humana.

Des de les Comarques Gironines, la ciutadania ha demostrat que el camí és un altre: solidaritat, acollida i ajuda humanitària, i cal aixecar la veu.

NO A LA GUERRA.
ATUREM LES GUERRES.
MÉS DIPLOMÀCIA, MÉS HUMANISME, i MÉS PAU.