DIA MUNDIAL DE L’HÀBITAT. Habitatge adequat per a tothom.

Demá 5 d’octubre, se celebra el Dia Mundial de l’Hàbitat, i arriba en un moment especialment significatiu on les Nacions Unides han escollit enguany un lema que sembla senzill però que conté una enorme càrrega social «Habitatge adequat per a tothom». L’ONU ens recorda que una llar adequada és una qüestió de dignitat, seguretat i benestar, i reclama polítiques públiques capaces de convertir aquest dret en una realitat.

A l’Estat espanyol, aquesta reivindicació internacional coincideix amb una realitat molt més concreta. Persones que treballen i no poden pagar un lloguer, famílies que viuen amb la por permanent de perdre casa seva, joves obligats a retardar projectes de vida i treballadors que han de marxar dels seus barris perquè els salaris ja no permeten assumir els preus de l’habitatge I per això, aquest Dia Mundial de l’Hàbitat no pot quedar reduït a una commemoració institucional, quan l’habitatge ha passat a ocupar el centre del conflicte social. 

Les darreres mobilitzacions ho han posat sobre la taula. L’acampada de la Puerta del Sol de Madrid,  que va arribar a reunir centenars de tendes, s’ha convertit en un dels símbols més visibles d’aquesta protesta. La mobilització va mantenir-se mentre es discutien els decrets d’habitatge i, després que aquests decaiguessin al Congrés el 2 d’octubre, els manifestants van expressar decepció i indignació, però la Puerta del Sol no és l’única expressió d’aquest malestar.

Arreu de l’Estat s’han produït mobilitzacions i iniciatives dels moviments d’habitatge. A Catalunya, el Sindicat de Llogateres també ha impulsat accions per pressionar davant el debat sobre les mesures contra els desnonaments i les polítiques d’habitatge i el més important d’aquest procés és que l’habitatge deixa de ser contemplat únicament com una qüestió individual.

No és només que una persona no pugui pagar el seu lloguer. És que existeix un problema estructural que afecta salaris, ocupació, emancipació, natalitat, mobilitat laboral i qualitat de vida.

Decret rere decret, però el problema continua i el debat sobre els decrets d’habitatge ha demostrat també els límits de les solucions parcials. Els Moviments Socials han reclamat mesures més àmplies que permetin garantir una alternativa habitacional davant dels desnonaments i millorar l’accés a l’habitatge. El mateix Sindicat d’Inquilines va reclamar el vot favorable als decrets, tot considerant-los insuficients, i va advertir que la mobilització continuaria independentment del resultat parlamentari, i aquí apareix la pregunta fonamental:

Què passa quan les institucions no aconsegueixen donar una resposta proporcional a la dimensió del problema?

La resposta social està apareixent en forma d’organització. Sindicats d’Habitatge, Sindicats de Llogateres, Plataformes Veïnals, Moviments Socials i persones afectades estan construint xarxes de solidaritat. Les marxes populars i les acampades expressen una mateixa idea: l’habitatge no pot continuar sent tractat exclusivament com una mercaderia.

Del dret a l’habitatge i l’estabilitat vital, es més que la reivindicació de simplement «volem un pis». És molt més profunda.

Un habitatge adequat significa també estabilitat i per això, el debat hauria d’incorporar mesures estructurals com l’augment del parc públic de lloguer, protecció davant els desnonaments sense alternativa habitacional, regulació efectiva dels lloguers allà on correspongui, recuperació d’habitatges buits per a finalitats socials, promoció de cooperatives d’habitatge i una política pública que prioritzi l’ús residencial per damunt de l’especulació.

També significa vincular habitatge i treball, perquè no és coherent reclamar que els treballadors acceptin qualsevol feina i, al mateix temps, que hagin de destinar una part desproporcionada dels seus ingressos a pagar una habitació o un pis i en aquest context apareix una proposta que fins fa poc podia semblar extraordinària, com la d’una Vaga General per l’Habitatge.

La Vaga General, no nomes seria una simple protesta sinó que te que estat al mateix nivell que altres grans reivindicacions laborals i socials. La seva convocatòria requerira una organització àmplia, coordinació entre moviments d’habitatge i organitzacions sindicals, amb objectius concrets i una participació social suficient, però amb el simple fet que aquesta possibilitat formi part del debat mostra fins a quin punt l’habitatge ha deixat de ser un problema privat a pasar a ser una qüestió col·lectiva. 

Sense habitatge estable no hi ha treball estable. Sense salaris suficients no hi ha emancipació. I sense emancipació no hi ha projecte de vida i l’Habitatge adequat per a tothom no hauria de ser un lema, sinó que hauria de ser una realitat.

TREBALLAR PER VIURE, NO VIURE PER TREBALLAR - La patronal no pot mirar cap a un altre costat

Hi ha una pregunta que el president de la patronal, Antonio Garamendi, hauria de respondre:

de què serveix tenir una feina si el salari no permet pagar un habitatge digne?

El president de la patronal, Antonio Garamendi, parla sovint del Mercat Laboral, de la Productivitat, de la Competitivitat i de les dificultats que tenen les empreses per trobar Treballadors, però hi ha una qüestió que ja no es pot ignorar:

com pot una persona treballar si no pot permetre’s viure a prop del seu lloc de feina?

Aquesta és una de les grans contradiccions del Mercat Laboral actual. Empreses que denuncien manca de mà d’obra conviuen amb una realitat en què milers de treballadors no poden accedir a un habitatge digne pels salaris que perceben. El problema no és simplement trobar feina, el problema és poder viure dignament del treball.

Durant anys, el debat sobre el Mercat Laboral s'ha centrat gairebé exclusivament en els Salaris, la Productivitat i la Competitivitat de les empreses, pero tanmateix, hi ha una realitat que cada vegada resulta més evident. Sense Habitatge Digne no hi ha Treball Digne, i aquesta és una qüestió que el president de la patronal, Antonio Garamendi, no pot continuar ignorant.

Les empreses reclamen mà d'obra, però milers de treballadors es troben atrapats en una situació paradoxal. Se'ls ofereix una feina, però no poden acceptar-la perquè els lloguers són inassumibles o perquè no troben cap habitatge disponible a prop del lloc de treball. Aquesta realitat afecta especialment els Joves, les famílies treballadores i els empleats dels sectors amb salaris més baixos i resulta contradictori escoltar constantment que falten treballadors en determinades activitats mentre els empresaris guarden silenci davant una emergència residencial que impedeix a moltes persones desplaçar-se allà on hi ha oportunitats laborals. El problema ja no és només trobar feina, el problema és poder viure allà on hi ha feina.

La patronal acostuma a defensar que el mercat acabarà regulant-se per si mateix, però la realitat demostra el contrari. Els preus de l'habitatge continuen creixent molt per sobre dels salaris, i aquesta situació està provocant una fractura social profunda. Cada vegada hi ha més treballadors pobres, persones que tenen ocupació però que no poden accedir a un habitatge digne sense dedicar-hi una part desproporcionada dels seus ingressos.

Davant d'aquesta situació, els Sindicats tenen motius per situar l'Habitatge al centre de la reivindicació laboral, i no seria estrany que arribessin a plantejar una Vaga General vinculada al Dret a l'Habitatge, perquè la manca de sostre assequible ja és també una qüestió laboral. Quan un treballador no pot viure prop de la seva feina, quan ha de destinar més de la meitat del salari al lloguer o quan es veu obligat a renunciar a una ocupació per manca d'habitatge, estem davant d'un problema que afecta directament el món del treball.

Antonio Garamendi  i la patronal haurien d'entendre que la defensa dels interessos empresarials no pot desvincular-se de les condicions de vida dels treballadors, i sense habitatge assequible no hi ha mobilitat laboral, no hi ha estabilitat en les plantilles i no hi ha cohesió social. Ignorar aquesta realitat és una irresponsabilitat que acaba perjudicant tant els treballadors com les mateixes empreses.

L'habitatge ha deixat de ser una qüestió secundària i s'ha convertit en un dels principals obstacles per al desenvolupament econòmic i per a la dignitat de la classe treballadora. Qui representi el món empresarial i no reconegui aquesta evidència corre el risc de quedar allunyat dels problemes reals que pateixen milions de persones cada dia.

El dret al treball i el dret a l'habitatge són inseparables i quan un falla, l'altre també es debilita. I aquesta és una veritat que cap patronal, per poderosa que sigui, pot continuar ignorant.

 I per això cal una VAGA GENERAL

Yolanda Díaz i Delcy Rodríguez i dues esquerres, dues maneres d’entendre el poder.

Quan una ideologia arriba al poder, es continua transformant el poder o acaba transformant-se ella mateixa? 

Hi ha comparacions polítiques que poden semblar impossibles a primera vista i, tanmateix, permeten reflexionar sobre una qüestió comuna, pero el què passa quan una dirigent d'esquerres passa de representar un projecte polític de transformació a convertir-se en una peça central de les estructures de poder.

Yolanda Díaz i Delcy Rodríguez provenen de tradicions polítiques molt diferents, no són trajectòries equivalents ni representen el mateix model polític, però totes dues permeten parlar de la relació entre ideologia, poder i transformació social.

Yolanda Díaz procedeix de la tradició comunista i de l'esquerra gallega i va arribar al Govern espanyol com una de les figures principals d'Unidas Podemos. Pablo Iglesias la va situar com a vicepresidenta segona el 2021, però Yolanda Díaz mai no va militar formalment a PODEMOS. Posteriorment va impulsar Sumar i es va distanciar políticament de PODEMOS.

Aquí apareix una de les grans discussions de l'esquerra espanyola: fins a quin punt es pot mantenir un projecte de transformació quan s'entra plenament en la lògica institucional? Per als seus partidaris, Yolanda Díaz ha representat una esquerra capaç de convertir reivindicacions laborals en polítiques de govern. Per als seus crítics, el procés de Sumar va significar l'allunyament d'una part important de la cultura política que havia representat el naixement de PODEMOS.

El cas de Delcy Rodríguez és molt diferent. La seva trajectòria està vinculada directament al chavisme i a la tradició revolucionària veneçolana. Filla del dirigent marxista Jorge Antonio Rodríguez, es va incorporar a les estructures del poder chavista durant el govern d'Hugo Chávez i posteriorment va ocupar responsabilitats de primer nivell amb Nicolás Maduro, ministra, canceller, presidenta de l'Assemblea Nacional Constituent i vicepresidenta.

Delcy Rodríguez representa, per tant, una esquerra que es reivindica explícitament hereva del procés bolivarià, però la seva trajectòria també mostra una contradicció característica dels processos polítics que acumulen molts anys de poder i la distància que pot arribar a existir entre l'ideari revolucionari original i les pràctiques concretes d'un Estat consolidat. Fonts periodístiques han assenyalat, alhora, la seva defensa del chavisme i l'aplicació durant els darrers anys de mesures econòmiques més ortodoxes i una relació més estreta amb el sector privat.

És aquí on la comparació resulta interessant. Yolanda Díaz representa la transformació d'una part de l'esquerra espanyola dins de les institucions democràtiques. Delcy Rodríguez representa la continuïtat d'un projecte revolucionari dins d'un Estat profundament polaritzat.

Una va passar del govern de coalició a construir un espai propi, Sumar, mentre l'altra ha mantingut la seva trajectòria dins del nucli del poder chavista. La qüestió de fons, però, és la mateixa per a qualsevol esquerra: què queda de la ideologia quan arriba el moment d'administrar el poder?

Per als qui varem viure el naixement de PODEMOS com una ruptura amb la política tradicional, la trajectòria posterior de Yolanda Díaz pot ser llegida com un debat sobre la institucionalització d'aquell projecte. En el cas veneçolà, el debat és encara més profund i fins a quin punt un moviment que es proclama revolucionari pot mantenir els seus principis mentre governa durant dècades i afronta una economia, una oposició i unes relacions internacionals extraordinàriament conflictives.

No són dues històries iguals. Però sí dues històries que plantegen una mateixa pregunta incòmoda:

Quan una ideologia arriba al poder, continua transformant el poder o acaba transformant-se ella mateixa?

Amb la pressió de PODEMOS, Sumar fa un pols al PSOE sobre l’Habitatge.

Demà el Consell de Ministres esdevindrà segurament molt més que una reunió quotidiana dels dimarts i ordinària del govern. En les últimes setmanes, el debat sobre l'habitatge i els desnonaments ha tornat a ocupar el centre de la política espanyola, i la decisió de Sumar de pressionar el PSOE perquè adopti mesures més ambicioses ha evidenciat una tensió que travessa l'executiu, no obstant això, darrere d'aquest moviment hi ha una realitat difícil d'ignorar i  moltes de les propostes que avui es plantegen sobre la taula tenen l'origen en les reivindicacions que PODEMOS ha defensat durant anys.

Maricarmen de 87 anys amb cadira de rodes després de mesos de lluita

El Consell de Ministres de demá arriba envoltat d'una tensió política que té un nom molt concret, l’habitatge. El desnonament de Maricarmen, una dona de 87 anys expulsada de l'habitatge on havia viscut durant dècades, ha convertit una crisi social que fa anys que s'arrossega en una qüestió política de primer ordre.

Després dels darrers anys al Govern i sense que hagi fet cap esforç per posar l'habitatge al centre de la seva gestió, Sumar ha decidit elevar la pressió sobre el PSOE. El soci minoritari del Govern ha advertit que no vol un decret descafeïnat i ha arribat a plantejar que els seus ministres no assisteixin al Consell de Ministres si demá no s'hi porta un paquet de mesures efectives. Entre les seves demandes hi ha la pròrroga dels lloguers, la protecció davant els desnonaments, mesures contra els fons voltor, la regulació dels usos especulatius de l'habitatge i la renovació dels contractes de lloguer, però el debat té una altra peça política que no es pot ignorar, PODEMOS.

Irene Montero ha situat el problema en un terreny encara més exigent. La dirigent de PODEMOS no ha garantit el suport de la seva formació al decret mentre no es conegui el contingut definitiu i ha reclamat al PSOE que prohibeixi els desnonaments quan no existeixi una alternativa habitacional I també ha qüestionat que el Govern negociï amb Junts i PNV unes mesures que, segons ha defensat, podrien acabar convertint el decret en un simple pedaç.

Aquesta posició de PODEMOS té una conseqüència política important i el Govern no només necessita arribar a un acord intern entre PSOE i Sumar. Necessita també aconseguir els suports parlamentaris necessaris per aprovar posteriorment el decret. RTVE assenyala que, a més de Junts i PNV, el Govern necessita negociar amb PODEMOS.

La qüestió fonamental és, per tant, què entendrà el Govern per una política d'habitatge efectiva I per a PODEMOS i Irene Montero, el punt de partida és clar. L’habitatge no pot ser tractat únicament com un mercat, ha de ser considerat un dret i d'aquí que Irene Montero hagi situat entre les seves prioritats la regulació dels lloguers, l'actuació sobre els fons voltor, la limitació de la compra especulativa d'immobles i, especialment, la prohibició dels desnonaments sense alternativa habitacional.

El cas de Maricarmen ha funcionat com un símbol d'aquesta batalla i després del seu desnonament, milers de persones han sortit al carrer a Madrid i en altres capitals de l’Estat per reclamar mesures urgents sobre habitatge. Segons la Delegació del Govern, unes 25.000 persones van participar en la manifestació del dissabte 26 de setembre, mentre que els convocants van donar una xifra molt superior. Tant ayer com avui i segurament fins demà, hi ha seguidors que han acampat la Porta del Sol de Mardrid esperant els acords del Consell de Ministres

En aquest context, la pressió de Sumar sobre el PSOE representa un conflicte dins del mateix Govern de coalició, però l'actuació de PODEMOS introdueix una altra dimensió, la d'una força que, des de fora de l'Executiu, condiciona el debat parlamentari i exigeix concreció abans de comprometre el seu vot.

I aquí és on Irene Montero ha adquirit un protagonisme destacat en aquesta batalla política I la seva actuació ha consistit a posar condicions concretes, reclamar una protecció efectiva davant els desnonaments i advertir que la crisi de l'habitatge no es resoldrà únicament amb un decret. Irene Montero també ha defensat la necessitat de mobilització social fins i tot en el cas que s'aprovi una norma amb mesures importants.

Demá, per tant, no estarà simplement en joc l'aprovació d'un decret, estarà en joc fins a quin punt el Govern està disposat a convertir el dret a l'habitatge en polítiques capaces de protegir les persones davant dels desnonaments, limitar l'especulació i garantir una alternativa habitacional.

Sumar pressiona des de dins, pero PODEMOS pressiona des del Parlament i des del carrer. I el PSOE haurà de decidir fins on està disposat a arribar.

La crisi de l'habitatge ha deixat de ser una qüestió secundària. El cas de Maricarmen ha posat davant dels ulls de tota la societat una realitat que afecta milers de famílies i tenir una casa no sempre significa tenir garantit el dret a continuar-hi vivint.

Ara toca veure si demá el Govern respon amb mesures estructurals o amb un nou pedaç.

Acampada organitzada pel Sindicat d'Inquilins

23 de setembre. Eleccions al Marroc.

La jornada del 23 de setembre renova els 395 escons de la Cambra de Representants, però com recorden tots els analistes el govern real del Marroc no es decideix a les urnes, sinó al palau reial i això fa que les eleccions siguin, en la pràctica, un mecanisme de selecció d’elits, i no un canvi de rumb polític profund.

Els marroquins escolliran els 395 diputats de la Cambra de Representants. No és una elecció directa del primer ministre hi ha que el resultat parlamentari condiciona qui pot formar govern, però el sistema polític marroquí manté un paper molt important de la monarquia de Mohammed VI que es qui escull el primer ministre (d’entre el partit més votat), el ministre d’Interior, el ministre d’Exteriors, i el ministre de Defensa.

Hi ha dos partits que tenen possibilitats de formar govern al Marroc, l’Agrupació Nacional d’Independents (RNI), i com a líder,  Aziz Akhannouch, actual primer ministre. De perfil: liberal/conservador i centrista, pro-monarquia, pro-empresariat. Amb expectatives favorables per repetir victòria o quedar segon i en el 2021 va guanyar amb 102 escons.

I el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), de perfil d’influència directa del cercle del rei, fundat per Fouad Ali El Himma, amic íntim de Mohamed VI, de perfil tecnocràtic, centralista, molt alineat amb el palau i amb expectatives: podria superar el RNI segons analistes.

També es presenten, el partit Istiqlal i com a líder en  Nizar Baraka de perfil: nacionalista conservador, històric i amb l’expectatives de mantenir-se com a soci de coalició.

Partit Justícia i Desenvolupament (PJD),  islamista moderat que  va governar 10 anys fins al 2021; ara en declivi. Les seves expectatives previstas son de de cap sorpresa i resultats modestos, l’Unió Socialista de Forces Populars (USFP), partit històric de l’esquerra marroquina amb un paper secundari i amb discurs social, i el Partit del Progrés i el Socialisme (PPS), de l’esquerra reformista i amb una influència limitada però coherent amb l’esquerra.

Què pot passar el 23-S?

Aquí cal ser prudent. No hi ha una enquesta pública fiable que permeti dir "aquest partit obtindrà X%". Una simulació que circula en mitjans polítics marroquins planteja, però, un escenari amb el PAM aproximadament 91 diputats, Istiqlal: 81, el RNI entre 63 i 69 i el PJD entre 66 i 76.

Aquesta dada no és un sondeig i no s'ha de presentar com una predicció electoral que el sistema electoral marroquí, a més, dificulta les majories absolutes i afavoreix un Parlament fragmentat i un  dels grans interrogants és precisament l'abstenció. Entre els joves existeix una forta desconfiança envers els partits i només una petita proporció dels joves de 18-24 anys figura en el cens electoral, mentre que l'atur juvenil continua sent molt elevat.

Ceuta entra directament en la campanya

Aquest és probablement l'aspecte més interessant de les eleccions des d'una perspectiva crítica. La crisi de Ceuta de juliol de 2026, quan més de 70.000 persones van intentar entrar massivament a la ciutat, ha tingut conseqüències polítiques al Marroc i a Espanya. L’Agencia de noticies “Reuters” assenyala que l'episodi va posar de manifest el malestar d'una part important de la joventut marroquina i la manca d'expectatives econòmiques.

Però no hi ha proves que els partits polítics marroquins organitzessin o provoquessin aquella mobilització. La relació que sí es pot documentar és una altra. La crisi migratòria ha estat incorporada al debat electoral i alguns partits han utilitzat la qüestió de Ceuta i Melilla per reforçar el discurs nacional com per exemple

El RNI/Akhannouch ha mantingut una posició molt més discreta sobre Ceuta, probablement també per la necessitat de preservar les relacions amb Espanya.

El PAM/Ouahbi ha reivindicat el que considera el "dret històric i geogràfic" del Marroc sobre Ceuta i Melilla.

Istiqlal/Baraka ha afirmat que el Marroc no renunciarà a cap territori que considera propi, PJD/Benkirane ha utilitzat un discurs més contundent sobre la qüestió territorial, el USFP/Lachgar ha mantingut una posició més moderada i ha demanat evitar una escalada amb Espanya.

PPS/Benabdallah, malgrat ser un partit d'esquerres, també manté la reivindicació territorial marroquina sobre Ceuta i Melilla i la coalició de l'esquerra ha relacionat directament l'èxode juvenil cap a Ceuta amb la frustració social i la falta d'expectatives.

Des d'una perspectiva d'esquerres, el més rellevant de les eleccions no és només qui guanyarà, sinó el que revela la crisi de Ceuta i el problema de fons és una contradicció del model marroquí. El país ha experimentat una important modernització econòmica, industrial i d'infraestructures, però aquesta transformació no ha beneficiat de la mateixa manera tota la població. L'atur juvenil i la precarietat continuen sent problemes importants I es aquí que apareix Ceuta com un símbol.

I un últim element important, es que avui mateix, 21 de setembre, el Marroc ha reforçat extraordinàriament la frontera de Ceuta amb més de 3.000 efectius, vehicles policials, canons d'aigua i barreres, davant el temor que es pugui produir un nou intent de pas massiu coincidint amb la jornada electoral.

Per tant, Ceuta no és un element marginal d'aquestes eleccions, hi ha entrat en plena campanya, però tambè convé diferenciar tres coses: 

La mobilització migratòria de juliol. El malestar social que l'alimenta, i la utilització política posterior de la qüestió territorial que no són necessàriament el mateix fenomen.

Rússia un país que vota sota l’ombra de la guerra. Eleccions a la Duma Estatal.

Els russos acudeixen a partir d’avui i durant uns dies a les urnes per escollir la nova Duma Estatal, la cambra baixa del Parlament rus. Rússia porta més de quatre anys de guerra a Ucraïna i el poder polític es troba cada vegada més concentrat al voltant del Kremlin i de Vladímir Putin.

A Moscou, els carrers semblen més vigilats que de costum i a Vladivostok, els cartells oficials repeteixen el mateix lema patriòtic i a Grozni, els col·legis electorals obren amb una puntualitat militar i la jornada electoral a Rússia comença amb un silenci espès, gairebé físic. Tot el país es mou al ritme d’un ritual democràtic que, per a molts, ja no té res de democràtic. 

Avui a les 8 del matí els col·legis electorals han obrert les portes per les eleccions a la Duma Estatal que han començar oficialment. Foto: Olga YUSHKOVA.

Des de l’inici de la invasió d’Ucraïna, el govern rus ha anat estrenyent el control sobre la societat. La guerra ho impregna tot, els informatius, les converses de cafè, les lleis aprovades a contrarellotge i amb aquest clima, les eleccions a la Duma Estatal es presenten com una demostració de força del Kremlin més que no pas com una competició política real.

El partit del president, Rússia Unida, arriba a les urnes sense oposició significativa i els resta de formacions que podrien haver articulat un discurs alternatiu com els liberals, pacifistes, federalistes,  han estat desqualificades, multades o directament expulsades del procés electoral. El cas més sonat és el d’un partit liberal pacifista, exclòs de les paperetes després d’una resolució administrativa que, segons observadors independents, respon més a criteris polítics que no pas legals.

Les eleccions tenen lloc durant tres dies i incorporen també el vot electrònic, i el resultat polític, està fortament condicionat abans que els ciutadans dipositin el seu vot. Rússia Unida, el partit associat al president Vladímir Putin, controla actualment aproximadament dos terços de la Duma i afronta unes eleccions sense una oposició parlamentària significativa.

Un dels episodis més significatius és l'exclusió de Yàbloko, l'únic partit registrat que defensava explícitament una posició contrària a la guerra. El Tribunal Suprem rus va anul·lar el mes d’agost la seva inscripció a les eleccions. Les autoritats van argumentar, entre altres qüestions, presumptes irregularitats relacionades amb drets d’autor, finançament exterior i despeses electorals. Yàbloko ha anunciat la seva intenció de recórrer la decisió i això redueix considerablement l’espai electoral per expressar un rebuig polític a la guerra. Els principals partits que continuen presents a les urnes inclosos els comunistes i el  Partit Liberal Democràtic de Rússia (LDPR), mantenen posicions favorables o compatibles amb les polítiques fonamentals del Kremlin, (segons l’Associated Press).

A Moscou, alguns votants expliquen en veu baixa que han rebut notificacions “insistents” animant-los a participar en el vot electrònic. A Sant Petersburg, hi ha qui sospita que l’abstenció podria ser monitorada. Tot plegat alimenta la sensació que el govern observa, registra i interpreta cada gest.

Rússia, un país que vota, però no tria.

A Rússia, el futur de la Duma no es decideix només davant les urnes. També es decideix en qui controla els mitjans, qui pot presentar-se a les eleccions, qui pot expressar-se sense por i qui controla les eines digitals a través de les quals els ciutadans es comuniquen.

Quan les urnes tanquin, el resultat és previsible i Rússia Unida mantindra la majoria. Els analistes internacionals parlen d’unes eleccions sense competència real, d’un parlament que reflecteix més la voluntat del Kremlin que no pas la pluralitat del país, però el relat oficial insisteix en la idea d’estabilitat, unitat i patriotisme en temps de guerra.

Aquest és, probablement, un dels aspectes més reveladors d’aquestes eleccions i la qüestió no és només qui guanyarà els escons, sinó quin espai queda per a la dissidència en una Rússia cada vegada més sotmesa al control polític i tecnològic del Kremlin.

El control no descansa.

 Quan falten pocs mesos per complir la meitat del seu segon mandat, la gestió de Donald Trump es perfila com una de les més disruptives en matèria de política exterior de les últimes dècades.

Si l'ordre internacional de postguerra es pot pensar com un joc les regles del qual els Estats Units van escriure i el tauler del qual va presidir durant vuit dècades, Donald Trump actua com el jugador que, en plena partida, decideix que ja no li convé jugar segons aquestes regles i comença a moure les peces com vulgui.

Aranzels sense distincions, tensions obertes amb aliats en cims de l'OTAN i el G7, una ofensiva militar que combina la reafirmació de la Doctrina Monroe a Amèrica Llatina amb bombardejos a l'Orient Mitjà i Àfrica, i la retirada sistemàtica d'organismes multilaterals. Totes aquestes accions conformen un quadre que, a primer cop d'ull, sembla trencar amb els pilars tradicionals de l'ordre internacional que els Estats Units van construir i van liderar des del 1945.

L'interrogant, doncs, és si aquesta ruptura és real o aparent. Els Estats Units encara tenen una gran strategy coherent, o el sistema polític domèstic s'ha fragmentat al punt de tornar impossible sostenir-ne una i l’argument de Jeffrey Friedman a “Is US grand strategy dead?” (2022) ofereix un bon punt de partida. L'autor sosté que, contrari a la tesi majoritària, el deep engagement, l'estratègia dominant des de la postguerra, va sobreviure intacta a la primera presidència de Donald Trump.

Aleshores cal preguntar-se si aquesta continuïtat es manté davant l'evidència d'un segon mandat molt més audaç i per abordar aquesta pregunta cal anar primer a les bases i què s'entén per grand strategy, en què consisteix el deep engagement i quins són els quatre pilars constitutius.

Sobre aquesta base es contrasta l'argument de Jeffrey Friedman amb l'evidència empírica del nou Donald Trump, pilar per pilar, per indagar finalment si el que emergeix és un gir cap a una altra estratègia identificable, o si més aviat exposa els límits de la tipologia amb què la disciplina sol ordenar el debat.

 La gira del Secretari d'Estat dels Estats Units, Marco Rubio, per Colòmbia, l'Equador i el Perú va tancar amb un missatge contundent.

Marco Rubio

Washington està redissenyant el seu mapa d'aliances a Sud-amèrica per aixecar un bloc conservador centrat en la seguretat i el fre a la influència de la Xina. A la regió i aquesta estratègia reviu una versió moderna de realisme perifèric, on la Casa Blanca ofereix xecs en blanc i suport polític, a canvi de lleialtat absoluta i mà dura a la regió. El recorregut de Marco Rubio pels tres països va deixar acords concrets i un fort alineament ideològic.

El recent electe president de Colombia, Abelardo de l'Espriella, i Marco Rubio van segellar la fi de quatre anys de distanciament entre els dos països. L'agenda es va centrar a reprendre la cooperació en seguretat, rigidesa en política antidrogues (semblant als acords del 2000) i recursos naturals, tornant a Bogotà un seient com a aliat prioritari del govern de Donald Trump.

Daniel Noboa president d'Equador,  va assegurar un compromís de 45 milions de dòlars en fons de seguretat nord-americans, i com que a la geopolítica les coincidències són pràcticament inexistents, Marco Rubio va prendre el podi al país amb què Mèxic va trencar relacions després de l'assalt a la seva ambaixada, per llançar un dard directe a Ciutat de Mèxic, acusant-la de no fer prou contra els càrtels.

La gira va tancar amb la confirmació del govern de Fujimori, presidenta de la República del Perú d'unir-se formalment a l'Escut de les Amèriques. Perú se suma al grup que diu que busca combatre de manera coordinada el crim organitzat transnacional, el narcotràfic i el narcoterrorisme a la regió, i, és clar, formar aliances amb governs d'ideologies similars i aturar la influència de la Xina.

Amb ull a la prospectiva regional, s'entreveu un intent de reconfiguració profunda. L’eix andí s’està consolidant com un bloc inflexible alineat amb Washington. Això augmentarà la pressió geopolítica sobre Mèxic i dividirà Sud-amèrica i Centreamèrica entre els que accepten la tutela de seguretat i “amistat” nord-americana i els que busquen mantenir llaços comercials amb la Xina.

En els propers anys, la neutralitat deixarà de ser una opció a la diplomàcia llatinoamericana.

Els Estats Units i Isreal. La connexió de l’Extrema Dreta Global amb els Evangelismes.

En el nou mapa polític internacional està prenent forma una aliança que va molt més enllà de les relacions diplomàtiques tradicionals i els Estats Units i Israel ocupen una posició central en una xarxa política on conflueixen sectors de la dreta radical, moviments ultraconservadors, nacionalismes identitaris i corrents autoritàries d’arreu del món així com la religió.

No es tracta d’afirmar que els pobles nord-americà o israelià siguin responsables d’aquesta deriva, ni que totes les seves institucions comparteixin aquestes idees. El problema és la instrumentalització política de determinats conflictes, identitats i pors per part de governs i moviments de dreta radical i l'Evangelisme.

Durant dècades, Washington ha considerat Israel un aliat estratègic fonamental a l’Orient Mitjà i aquesta relació inclou cooperació militar, intel·ligència, tecnologia i suport diplomàtic, però en els darrers anys aquesta aliança ha adquirit una dimensió política cada vegada més profunda, especialment amb l’ascens de sectors de la dreta nacionalista i cristiana dels Estats Units.

Una part d’aquest espai polític ha convertit Israel en un símbol de la seva pròpia batalla cultural en defensa de les fronteres, militarització, lluita contra l’islamisme, nacionalisme religiós i rebuig de les polítiques migratòries i multiculturals i al mateix temps, sectors de la dreta radical europea han trobat en aquesta narrativa un referent. La defensa incondicional d’Israel és presentada, en alguns casos, com una defensa d’Occident davant una suposada amenaça migratòria, cultural o religiosa I així es una qüestió complexa com el GENOCIDI d’ israel al poble palestí que és transformada en una peça de la seva guerra ideològica i aquí apareix una contradicció enorme.

Alguns moviments que proclamen la defensa de la civilització occidental utilitzen el conflicte de Gaza per alimentar discursos contra la immigració, contra els refugiats i contra les minories musulmanes i d’aquesta manera, el patiment d’un poble acaba convertit en combustible per a una determinada agenda política, pero la connexió no sempre és formal ni organitzada com una única estructura. És sobretot una convergència d’interessos i discursos de nacionalisme, militarisme, autoritarisme, securitització de les fronteres, islamofòbia i defensa d’un ordre internacional basat en la força.

També existeix una poderosa dimensió mediàtica i digital amb xarxes socials, plataformes de propaganda i influenciadors polítics contribueixen a construir un relat global en què els conflictes internacionals són utilitzats per dividir les societats on la por substitueix el debat i l’adversari polític és convertit en enemic i es per això, des de l’esquerra, la qüestió no és estar contra els pobles dels Estats Units o d’Israel, sino que és denunciar la utilització política de la força, de la religió, del nacionalisme i de la guerra per consolidar projectes de poder i alimentar el posicionament polititc de l’extrema dreta gobal.

 Quan la religió es converteix en instrument de poder amb l’Evangelismes, l’Econòmia i l’Extrema Dreta

La religió ha format part de la història de la humanitat com una expressió de fe, esperança i comunitat, però també, en nombrosos moments històrics, ha estat utilitzada com una eina de poder polític i social. En les darreres dècades, als Estats Units ha crescut amb força una aliança entre determinats sectors de l’evangelisme conservador, grans interessos econòmics i la dreta política i cal deixar clar, d’entrada, que no tots els cristians evangèlics comparteixen aquesta orientació política. El món evangèlic és plural i milions de persones viuen la seva religió al marge de les lluites partidistes amb la crítica, i per tant, s’adreça sobretot als sectors que han convertit la religió en una estructura d’influència política.

Als Estats Units, una part important de l’evangelisme conservador ha trobat en Donald Trump un instrument polític i és una paradoxa aparent ja que Donald Trump no representa precisament el model tradicional de moral cristiana que aquests sectors proclamen, però la política ha creat una aliança basada en interessos comuns. La defensa del conservadorisme social, l’oposició als drets reproductius, el rebuig de determinades polítiques d’igualtat i l’immigració pero sobretot, una concepció nacionalista i autoritària del poder.

En aquesta arquitectura també hi intervenen grans fortunes, empresaris, grups financers, mitjans de comunicació i xarxes de pressió política. La religió pot convertir-se així en una extraordinària eina de mobilització electoral i milions de persones són convocades no només com a creients, sinó com a soldats d'una batalla cultural contra un suposat enemic intern i un dels elements centrals d’aquesta ideologia és el fort suport d'una part de l’evangelisme nord-americà a l’Estat d’Israel on determinats sectors defensen Israel no solament per raons polítiques o geoestratègiques, sinó també per interpretacions teològiques de la Bíblia. 

El problema comença quan algú diu parlar en nom de Déu per aconseguir poder sobre els altres i encara més quan darrere d’aquest discurs religiós apareixen diners, grans fortunes, interessos empresarials, xarxes polítiques i projectes de poder. La democràcia ha de garantir la llibertat religiosa. Però també ha de mantenir una mirada crítica sobre qualsevol estructura que pretengui convertir una creença privada en una obligació política col·lectiva.

Perquè una cosa és tenir fe i una altra, molt diferent, és utilitzar la fe dels altres per aconseguir poder i aquesta diferència és essencial per entendre el paper que determinats sectors de l’evangelisme conservador han tingut en la política nord-americana i en l’ascens de les noves dretes i d’una extrema dreta global.

IRENE MONTERO. Una dona d’Esquerres preparada per Governar.

 Irene Montero ahir va fer un el pas envadant al postularse com a Candidata de PODEMOS a la Presidencia del Govern d’Espanya, i ho fa sense por, a més, plantejant unes primàries obertes a tota la ciutadania que hi vulgui participar. No serà una candidatura decidida entre despatxos, sinó una proposta que haurà de guanyar-se el suport de la gent.

Irene Montero té darrere seu una trajectòria política que l’avala i la seva candidatura no és simplement una aspiració personal, sinó que és una aposta política per tornar a posar les classes treballadores i les majories socials al centre de l’acció de govern.

Irene Montero dirigent de PODEMOS, Eurodiputada i exMinistra d’Igualtat, va anunciar ahir que vol ser candidata a la Presidència del Govern d’Espanya a les pròximes eleccions generals, però ho va fer amb una condició especialment significativa. Vol sotmetre’s a unes primàries obertes a tothom, no només a la militància de PODEMOS. Qualsevol persona que vulgui participar-hi podrà fer-ho, i també podrà presentar-se.  És una manera d’entendre la política que connecta amb una idea fonamental de l’esquerra en que el poder polític no pot ser patrimoni d’unes poques persones ni decidir-se en despatxos tancats. Irene Montero no arriba a aquest moment per casualitat.

La seva trajectòria política ha estat vinculada des de molt jove a la defensa dels drets socials. Psicòloga de formació, amb estudis a la Universitat Autònoma de Madrid i formació de postgrau en psicologia de l’educació, va iniciar també una trajectòria investigadora vinculada a la inclusió educativa. Abans d’arribar a les institucions va treballar i va participar en els moviments socials, construint una experiència política molt vinculada al carrer i a les reivindicacions de les classes populars i després va arribar la institució.

Diputada al Congrés, Portaveu Parlamentària de PODEMOS. Ministra d’Igualtat del Govern d’Espanya. Des d’aquest Ministeri va impulsar mesures de gran impacte social i polític, entre elles la reforma de la legislació sobre violències sexuals, la Llei Trans, la reforma de la llei de l’avortament, pero per a alguns, la seva etapa ministerial és motiu de crítica. Per a altres, és precisament la demostració que una dona procedent dels moviments socials pot arribar al Consell de Ministres i intentar transformar les lleis des de les institucions.

Però Irene Montero no es va quedar a Madrid. El 2024 va fer el salt al Parlament Europeu, on va ser escollida eurodiputada de PODEMOS i va assumir la vicepresidència del grup de l’Esquerra Europea. Avui continua desenvolupant aquesta responsabilitat mentre manté un paper central dins de PODEMOS, és en definitiva, una trajectòria que combina formació acadèmica, experiència laboral, activisme social, responsabilitat institucional i compromís polític.

I aquí arribem al que considero més important. Irene Montero no es presenta simplement com una candidata més. Es presenta com una possible referència d’una esquerra que vol recuperar la capacitat de parlar a les majories socials amb als treballadors, als joves que no poden accedir a un habitatge, a les famílies que arriben amb dificultats a final de mes, als pensionistes, als serveis públics, a les dones, a les persones migrants i a totes aquelles persones que veuen com la riquesa es concentra cada vegada en menys mans.

En el seu acte de presentació, sota el lema «Paz, casa, trabajo», va situar qüestions com l’Habitatge, els Salaris, la reducció de la Jornada Laboral, la Sanitat Pública, la lluita contra l’Emergència Climàtica i la Defensa de la Pau al centre del seu projecte i això és precisament el que fa que la seva candidatura sigui políticament rellevant.

Irene Montero vol ser candidata, però no vol ser-ho per designació. Vol que la ciutadania decideixi I aquesta és la diferència entre una candidatura construïda des de dalt i una candidatura que pretén néixer des de baix. PODEMOS afronta ara un repte enorme en recuperar confiança, ampliar el seu espai social i tornar a convertir-se en una eina útil per a les classes populars, i Irene Montero ha decidit assumir aquest repte en primera persona.

No serà fàcil. La dreta i l’extrema dreta l’atacaran, els poders econòmics pressionaran i  probablement també hi haurà disputes dins de la mateixa esquerra, però la política necessita persones disposades a donar la cara i Irene Montero ha fet un pas endavant.

Ara correspondrà a la ciutadania, a la militància i a totes les persones que vulguin participar en aquestes primàries decidir si volen que aquest pas es converteixi en un projecte per governar Espanya. Des de la meva perspectiva, és una oportunitat per tornar a posar al centre de la política allò que mai no hauria d’haver deixat d’estar-hi amb la Gent Treballadora, els Drets Socials, els Serveis Públics, la Igualtat, la Pau i una Vida Digna per a la majoria. Irene Montero ja ha fet el pas i ara comença el camí.

PODEMOS, amb la gent, amb més força contra el capitalisme, contra la dreta i l’extrema dreta.

QUE SI QUE ES POT.

 

Avui, DIA INTERNACIONAL DEL PERIODISME. Explicar la veritat també pot costar la Vida.

En el Dia Internacional del Periodisme no hauríem de limitar-nos a fer un homenatge simbòlic als periodistes, sinó que hauríem de recordar que, arreu del món, exercir el periodisme amb rigor, independència i compromís amb la veritat continua sent una professió de risc.

El periodisme és molt més que transmetre notícies, és investigar, contrastar fonts, posar preguntes incòmodes, donar veu a qui no en té i explicar allò que alguns voldrien mantenir ocult. En una societat democràtica, un periodisme lliure és imprescindible perquè la ciutadania pugui conèixer la realitat i prendre decisions amb criteri i però aquesta feina té un preu terrible en molts llocs del planeta.

Entre 2022 i 2025, almenys 391 periodistes i treballadors de mitjans van morir mentre exercien o en circumstàncies relacionades amb la seva feina, segons les dades del Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ). La xifra és esfereïdora: gairebé quatre-centes persones que havien escollit informar, investigar i explicar el que estava passant i darrere de cada número hi ha una persona, una família, uns companys i una història.

El 2024 va ser, segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ). l'any més mortífer per als periodistes des que aquesta organització va començar a recopilar dades el 1992, 124 periodistes i treballadors de mitjans assassinats. El 2025 la xifra encara va augmentar fins als 129, un nou rècord i una part molt important d'aquestes morts es produeix en zones de guerra. Ucraïna, Sudan, Gaza, Myanmar, Síria, Haití i altres escenaris de conflicte s'han convertit en territoris on informar pot significar jugar-se la vida, i aquí hem de recordar especialment els periodistes palestins de Gaza. El Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ) va documentar 85 periodistes i treballadors de mitjans morts el 2024 en el conflicte d'Israel i Gaza, i almenys 86 el 2025 per foc israelià, segons les seves dades.

Els periodistes, són professionals que han continuat treballant mentre queien bombes, mentre perdien familiars i mentre els seus mitjans eren destruïts. Molts han informat del conflicte pràcticament sense possibilitat de sortir del territori, pero també hem de mirar cap a altres llocs. A Sudan, per exemple, la guerra ha obligat centenars de periodistes a fugir o amagar-se. UNESCO assenyalava el 2025 que almenys nou periodistes havien estat assassinats en l'exercici de la seva professió des de l'inici de la guerra i que aproximadament un miler havien estat desplaçats, però els periodistes no només moren a les guerres.

També són assassinats per grups criminals, narcotraficants, màfies, organitzacions armades i estructures corruptes que volen impedir que es coneguin els seus negocis i els seus crims. Mèxic, Haití, Guatemala i diversos països d'Amèrica Llatina continuen mostrant fins a quin punt el crim organitzat pot convertir la llibertat d'informació en un objectiu, i  encara hi ha una altra forma de violència, les amenaces.

Amenaces de mort, agressions físiques, persecució judicial, espionatge, assetjament a les xarxes socials, campanyes de difamació, detencions i pressions polítiques o empresarials. Tot això té l’objectiu de provocar por i aconseguir que el periodista deixi de preguntar, investigar o publicar. Per això la llibertat de premsa no consisteix únicament en permetre que existeixin mitjans de comunicació, També significa garantir que els periodistes puguin treballar sense por i sense censura.

I hi ha una dada especialment preocupant, i la UNESCO assenyala que nou de cada deu assassinats de periodistes continuen sense resoldre's. La impunitat és una invitació perquè els assassins tornin a actuar i per això, avui no només hem de recordar els periodistes assassinats. Hem de defensar els que continuen treballant.

Entre tots, hem de defensar el periodisme d'investigació davant la propaganda, hem de defensar la informació contrastada davant les notícies falses, hem de defensar els professionals davant les amenace i  hem de defensar els periodistes que entren en una zona de guerra per explicar-nos què hi està passant, pero també hem de defensar-los davant els governs, les empreses, les grans fortunes, les màfies i qualsevol poder que pretengui convertir la informació en una mercaderia al seu servei.

Sense periodisme lliure no hi ha democràcia plena.

Quan maten un periodista, no només maten una persona, intenten matar una informació, intenten matar una investigació, i també intenten matar una part de la veritat i per això, en aquest Dia Internacional del Periodisme el millor homenatge que podem fer als periodistes assassinats és exigir veritat, justícia i protecció per als qui continuen informant, perquè quan un periodista pot preguntar, investigar i publicar sense por, la democràcia respira i quan un periodista és assassinat per explicar la veritat, tots perdem una mica de llibertat.

La Internacional Reaccionària.

 El món està canviant i no precisament per avançar cap a més democràcia, més drets i més justícia social. Avui assistim a l’ascens d’una Internacional Reaccionària que travessa fronteres, llengües i continents. Una aliança política, econòmica i mediàtica que té un objectiu clar de fer retrocedir els drets conquerits per les classes treballadores i posar la democràcia al servei dels interessos dels poderosos.

A Europa no volem ser súbdits de Washington, ni de Moscou, ni de Pequín, volem una Europa Sobirana, Democràtica, Social i de Pau, capaç de defensar els nostres interessos sense convertir-se en una potència militar subordinada a cap altra, perquè el rearmament no porta automàticament més seguretat. Porta més negoci per a la indústria militar i menys recursos per a les necessitats de la gent. Cada euro destinat a armes és un euro que no va a l’Habitatge Públic, a la Sanitat, a l’Educació, a les Pensions o als Serveis Socials.

La batalla central, recuperar la Diplomàcia com a espai de racionalitat

Si el dogma substitueix la diplomàcia, la política exterior es converteix en un camp de batalla simbòlica on les decisions es prenen per agradar a audiències internes, no per estabilitzar el sistema internacional i La Internacional Reaccionària ho entén perfectament i sap que la polarització és rendible, que la indignació és una arma i que la guerra cultural és més efectiva que qualsevol tractat.

Des de l’esquerra, la resposta no pot ser una simple inversió del dogma. Hem de saber fer una reconstrucció del sentit comú democràtic, una defensa de la diplomàcia com a espai de racionalitat i una aposta per aliances globals que no es basin en identitats rígides, sinó en projectes compartits de justícia social, sostenibilitat i drets humans.

Des de l’esquerra, és imprescindible reconèixer que la rigidesa identitària no és patrimoni exclusiu de la dreta. En molts casos, sectors progressistes han respost a l’ofensiva reaccionària amb simetries dogmàtiques que, tot i ser comprensibles en un context d’agressió, acaben reforçant la lògica de blocs i dificulten la construcció de diplomàcies pragmàtiques.

La Internacional Reaccionària prospera precisament quan l’esquerra renuncia a la construir aliances flexibles, basades en interessos compartits més que en identitats tancades,  com defensar la diplomàcia com a eina de desescalada, no com a escenari de reafirmació moral i reivindicar la complexitat, enfront de la simplificació dogmàtica que domina el debat global.

La veritable seguretat és tenir una feina digna, una casa, una pensió suficient, una sanitat pública i una vida amb futur, i l’Esquerra no podem callar davant aquesta ofensiva reaccionària, l’esquerra no pot limitar-se a resistir.

Hem de combatre-la i hem de recuperar el carrer, els barris, els centres de treball i la capacitat d’organització popular.

Hem de defensar la Immigració com una qüestió de Drets Humans i no com una arma electoral. Hem de defensar el Feminisme, els Drets Laborals, els Serveis Públics i una Fiscalitat en què paguin més els qui més tenen. I hem de combatre les mentides d’un Sistema Mediàtic i Digital que converteix l’odi en negoci i la por en vots.

PERQUÈ EL FUTUR NO PERTANY ALS IMPERIS.
EL FUTUR PERTANY ALS POBLES.

Què celebra Milei quan reivindica el model econòmic de la dictadura xilena de Pinochet?

Santiago de Xile ha estat aquests dies l’escenari d’una trobada de la dreta radical internacional. Al davant, Javier Milei, convertit en un dels principals referents de l’extrema dreta mundial i el discurs no deixa lloc a dubtes. 

La Guerra contra l’Esquerra, contra els Moviments Socials, contra els Serveis Públics i contra qualsevol Projecte Polític que defensi la Igualtat i la Justícia Social. 

“Impresentable”, es el terme elegit per definir la darrera intervenció de Javier Milei al Fòrum Madrid que es va dur a terme a Santiago de Xile. La cita de la ultradreta, afavorida per la Fundació Disenso i integrants del partit espanyol Vox, va funcionar com a escenari d'un nou capítol de la “batalla cultural” oficialista. Javier Milei no va fer més que refregar el relat reaccionari del “miracle” econòmic xilè un conte d'estabilitat i creixement fonamentat sobre el terror del cop militar del 1973 del dictador Augusto Pinochet.

En primer lloc, el president va ometre dir que la “pax pinochetista” es va edificar sobre la repressió brutal del moviment obrer. Organitzat per les patronals xilenes al costat de l'ambaixada nord-americana, el setembre de 1973 les Forces Armades xilenes van prendre per assalt les dependències del poder estatal, estenent l'ocupació militar als cordons industrials, els barris populars, universitats i centres d'estudi per derrotar el procés revolucionari, un dels més avançats de obrer, com els cordons industrials. Segons l'Institut Nacional de Drets Humans (INDH) de Xile, les víctimes de la dictadura superen les 40.000 persones, de les quals més de 3.000 van ser assassinades o desaparegudes entre el 1973 i el 1990, la llarga nit de 17 anys que va durar el règim militar.

A la persecució i la tortura s'hi va sumar una política econòmica obertament reaccionària. Els anomenats Chicago Boys (el grup de tecnòcrates economistes xilens modelats a la Universitat de Chicago) ia través del “Projecte Xile” (finançat per la Fundació Ford i el govern dels EUA), la dictadura va executar una reestructuració de l'organització social i productiva del país, segons el model neoliberal, que com transferència d'ingressos cap a les corporacions més concentrades i la liquidació via privatitzacions dels béns públics.

Una altra farsa del relat de Javier Milei  parla de “llibertat”, però és la llibertat del mercat, dels grans capitals i dels qui més tenen. Una llibertat que deixa enrere els treballadors, els pensionistes, els joves i les famílies que no poden pagar un habitatge.

I a Santiago ha anat encara més lluny, reivindicant la seva particular “batalla cultural” i utilitzant Xile i el seu passat recent per atacar l’esquerra. No podem acceptar que es blanquegi una dictadura que va assassinar, torturar, empresonar i fer desaparèixer milers de persones.

El missatge és clar: Milei, Vox, Kast i altres forces de la dreta radical estan construint una internacional de l’extrema dreta i I mentre ells s’organitzen, l’esquerra no pot continuar dividida, mirant-se el melic i discutint entre ella.

Que ningú s’enganyi i el que es va reunir a Santiago no és només la dreta. És un projecte internacional per recuperar el poder i destruir drets conquistats durant dècades i els de l’esquerra hem a de plantar cara.

NI UN PAS ENRERE.
CONTRA L’EXTREMA DRETA, i  EL FEIXISME, ORGANITZACIÓ I LLUITA.

La llibertat de premsa en dubte fins quan la dreta global decideix qui pot parlar.

La llibertat de premsa, aquesta pedra angular de qualsevol democràcia que es vulgui sana, està entrant en una fase d’erosió accelerada. No és un fenomen aïllat, ni local, ni circumstancial, és una estratègia global de la dreta i l’extrema dreta per controlar el relat públic, disciplinar els mitjans i expulsar del debat les veus que incomoden el poder. 

Javier Ruiz i Camila Zuluaga

Espanya, Colòmbia, Argentina, El Salvador o Hongria comparteixen un mateix patró. Quan el poder polític o econòmic es radicalitza, el periodisme crític es converteix en un objectiu a silenciar.

Espanya, el cas Javier Ruiz, un avís per a navegants

L’acomiadament fulminant de Javier Ruiz de la Cadena SER no és només un moviment empresarial, és un símptoma. Tres dècades de trajectòria, una veu reconeguda en l’anàlisi econòmica, i una sortida sense ni tan sols poder acomiadar-se dels oients. La decisió, inesperada i abrupta, ha estat llegida per molts professionals com una maniobra que respon a un clima mediàtic cada vegada més hostil a les veus crítiques amb la dreta política i econòmica.

Javier Ruiz, que sovint posava el focus en les desigualtats, en les polítiques fiscals regressives i en els abusos del poder corporatiu, era una veu incòmoda en un ecosistema mediàtic que es desplaça cap a la moderació calculada o directament cap a la submissió editorial. El seu fitxatge per La Séptima com a director editorial pot ser una oportunitat, però el missatge que queda és inquietant. Si incomodes, ets prescindible.

Colòmbia,  Camila Zuluaga i la desaparició d’un espai incòmode

A Colòmbia, el cas de Camila Zuluaga és encara més explícit. El seu programa a Blu Radio, una franja de tres hores d’anàlisi, investigació i entrevistes incisives era un dels pocs espais on el poder polític i econòmic rebia preguntes que no estaven pactades ni maquillades. Durant vuit anys, Camila Zuluaga va construir un espai que incomodava, que qüestionava, que feia periodisme.

La seva desaparició, justificada per Caracol TV amb arguments comercials, té una dimensió política que ningú pot ignorar. En un país on el nou govern colombià ha promès mà dura, reestructuració institucional i un control més estricte del relat mediàtic, eliminar un espai crític és una manera de preparar el terreny.

Periodistes com María Jimena Duzán han lamentat públicament la decisió, recordant que el programa era “un espai periodístic important on hi havia investigació, anàlisi i notícies”. Quan les veus més respectades del periodisme colombià alerten, és que alguna cosa greu s’està movent.

Un patró global quan el poder vol controlar la narrativa

Aquestes no són excepcions. Són peces d’un trencaclosques global:

Argentina,  el govern de Javier Milei ha atacat públicament periodistes, ha desfinançat mitjans públics i ha convertit la crítica en “enemiga de la llibertat”.

El Salvador,  Nayib Bukele ha perseguit mitjans independents com El Faro, utilitzant espionatge, pressió fiscal i campanyes de desprestigi.

Hongria, Viktor Orbán ha convertit la premsa en un apèndix del govern, absorbint mitjans i eliminant la dissidència.

Turquia, Recep Tayyip Erdoğan (Erdogan) manté empresonats periodistes i controla la major part del paisatge mediàtic.

En tots aquests casos, el mecanisme és el mateix, reduir la pluralitat, expulsar les veus crítiques i convertir la informació en propaganda.

Per què la dreta i l’extrema dreta ataquen la premsa?

Perquè la premsa crítica és un obstacle, perquè la informació lliure és una amenaça, perquè el periodisme independent és l’últim mur entre el poder i la impunitat i quan el relat es controla, la realitat es manipula, i  quan la realitat es manipula, la democràcia es degrada. La dreta radical ho sap i per això actua.

Quan un periodista és acomiadat, silenciat o intimidat, no és només una persona qui perd la feina. És la societat qui perd una veu, és la ciutadania qui perd informació i és la democràcia qui perd defenses.

La llibertat de premsa no és un luxe, és una infraestructura democràtica. I quan es desmantella com passa a Espanya, Colòmbia i tants altres llocs el que s’està desmantellant és la capacitat de la societat per resistir l’autoritarisme.

La batalla per la llibertat de premsa és la batalla per la veritat, per la justícia social, per la democràcia real i quan la dreta i l’extrema dreta ataquen els periodistes, no estan atacant individus sinó que estan atacant la possibilitat d’un futur democràtic i per això, és una batalla que no podem permetre’ns perdre.