La DEMOCRÀCIA sota setge amb les ingerències extrangeres en les Eleccións en el Món.

 La dreta i la ultradreta ja no dissimulen i redibuixen el mapa polític mundial amb nous atacs a VENEÇUELA, EL PERU, MÈXIC, COLÒMBIA, CUBA, BRASIL, HÚNGRIA, ESPANYA, XIPRE, PORTUGAL, REGNE UNIT entre d'altres en el punt de mira dels estats imperialistes

La democràcia es fonamenta sobre un principi elemental: que sigui el poble qui decideixi lliurement el seu futur, amb sufragi universal, eleccions lliures i la sobirania popular com a pilars fonamentals de qualsevol sistema democràtic digne d'aquest nom. Al llarg de les darreres dècades, aquests principis han estat repetidament vulnerats per potències estrangeres que han intentat influir, manipular o alterar els resultats electorals d'altres països per defensar els seus interessos geopolítics, econòmics o militars. 

Les ingerències externes en processos electorals no són un fenomen nou, formen part de la història contemporània des de l'inici de la Guerra Freda i, fins i tot, abans, però no obstant això, la seva sofisticació ha crescut exponencialment amb el desenvolupament de les noves tecnologies, les xarxes socials, la ciberguerra i els sistemes de vigilància digital.

Entre 1946 i 2000 els Estats Units van intervenir de manera directa o indirecta en almenys 81 processos electorals arreu del món i en el mateix període, la Unió Soviètica ho va fer en aproximadament 36 ocasions. Aquestes dades desmenteixen qualsevol relat simplista que presenti les ingerències electorals com una pràctica exclusiva d'una sola potència.

Durant la Guerra Freda, Washington va justificar aquestes intervencions sota el pretext de combatre l'expansió del comunisme, Moscou, per la seva banda, les legitimava com a part de la lluita contra l'imperialisme occidental, però en realitat, ambdues superpotències van convertir nombrosos països en escenaris de confrontació geopolítica, sovint ignorant la voluntat dels seus pobles.

Els Estats Units, con gran exportador de la ingerència electoral constitueixen probablement el cas més documentat d'intervenció electoral exterior i durant dècades, la CIA va finançar partits polítics, sindicats, mitjans de comunicació i campanyes electorals en nombrosos països, i com L'objectiu era impedir victòries electorals de forces considerades hostils als interessos nord-americans.

Un dels exemples més coneguts és el de la Itàlia de 1948. Els Estats Units van desplegar una enorme operació política, mediàtica i financera per evitar la victòria del Partit Comunista Italià. Milions de dòlars van ser canalitzats cap als sectors democristians, mentre es desenvolupava una intensa campanya de propaganda.

A Amèrica Llatina, la història és encara més extensa. Guatemala, Xile, Nicaragua, El Salvador, Brasil o República Dominicana van viure diferents formes d'intervenció política nord-americana i en alguns casos, aquestes actuacions no es van limitar a processos electorals sinó que van desembocar en cops d'estat, guerres civils o dictadures militars.

El cas de Xile és especialment simbòlic, ja que abans de l'elecció de l'any 1970, que acabaria portant al poder a Salvador Allende, l'administració nord-americana va finançar operacions destinades a impedir la seva victòria i quan aquestes maniobres van fracassar, es van impulsar estratègies de desestabilització econòmica i política que culminarien amb el cop militar de 1973.

També a Europa es van produir intervencions menys visibles i durant dècades, Washington va mantenir una estreta vigilància sobre els processos polítics de diversos països aliats, especialment quan l'esquerra guanyava força electoral.

La Unió Soviètica i Rússia, tampoc va romandre al marge d'aquestes pràctiques. Des de Moscou es van finançar partits comunistes, moviments sindicals i organitzacions afins a diversos països occidentals, i com objectiu incrementar la influència política soviètica i debilitar els governs alineats amb els Estats Units. Després de la desaparició de l'URSS, la Federació Russa va adaptar aquestes estratègies als nous temps digitals.

Més recentment, governs europeus han denunciat activitats similars dirigides contra processos electorals a França, Alemanya, Moldàvia, Romania i altres estats del continent.

La Xina entra en escena. Durant molts anys, la República Popular de la Xina va mantenir una actitud relativament discreta respecte a les ingerències electorals, però no obstant això, l'expansió global de la seva influència econòmica ha anat acompanyada d'una presència política cada vegada més visible.

Diversos serveis d'intel·ligència occidentals han alertat sobre campanyes d'influència relacionades amb interessos estratègics xinesos, especialment a l'àrea de l'Indo-Pacífic, Taiwan, Austràlia i alguns països africans i asiàtics. Les acusacions inclouen campanyes de desinformació, suport indirecte a determinats candidats i operacions d'influència sobre mitjans de comunicació i sectors econòmics.

La ciberguerra electoral com a nova arma.

Si durant el segle XX la ingerència consistia en maletes plenes de diners, propaganda impresa o operacions clandestines, però en el segle XXI s’ha introduït una nova dimensió, la ciberguerra electoral que permet intervenir a milers de quilòmetres de distància amb costos relativament baixos i un elevat grau d'anonimat.

Hackejos de correus electrònics, filtracions selectives, exèrcits de bots, comptes falsos a xarxes socials, intel·ligència artificial generativa, vídeos manipulats i campanyes massives de desinformació formen part del nou arsenal de les potències globals.

Els casos detectats als Estats Units, França, Alemanya, el Regne Unit, Brasil, Taiwan, Corea del Sud o l'Índia mostren que pràcticament cap democràcia està completament protegida davant aquestes amenaces i per aquest any  2026, amb la mirada posada en les importants cites electorals previstes a Europa durant el 2027, els organismes de seguretat europeus han advertit sobre el risc creixent de campanyes d'influència procedents de múltiples actors estatals i no estatals.

Crítica des de l'esquerra democràtica. Des d'una perspectiva d'esquerres compromesa amb la democràcia, resulta imprescindible rebutjar totes les ingerències externes, independentment del país que les protagonitzi i no és acceptable condemnar les interferències russes mentre es justifiquen les nord-americanes i tampoc és coherent denunciar les operacions de Washington i guardar silenci davant les de Moscou o Pequín.

La sobirania popular no pot ser selectiva i els pobles tenen dret a equivocar-se i tenen dret a encertar, però el que no tenen és l'obligació de veure les seves decisions condicionades per serveis secrets, multinacionals tecnològiques, interessos militars o governs estrangers. La democràcia només és real quan les urnes reflecteixen exclusivament la voluntat dels ciutadans i ciutadanes que hi participen.

En un món cada vegada més interconnectat, la protecció dels processos electorals s'ha convertit en una qüestió central de la sobirania nacional i de la qualitat democràtica i calen mitjans de comunicació independents, transparència en el finançament dels partits, regulació de les plataformes digitals, educació crítica de la ciutadania i mecanismes internacionals de supervisió electoral.

La democràcia no necessita padrins estrangers ni tutors geopolítics i cap bandera, sigui nord-americana, russa, xinesa o de qualsevol altra potència, pugui pesar més que la voluntat expressada per la ciutadania, perquè la democràcia autèntica no s'exporta ni s'imposa i es construeix des de baix, es defensa col·lectivament i pertany exclusivament als pobles.

 

Crida contra els camps de concentració per a migrants impulsats per la Unió Europea.

No en el nostre nom.

La dignitat humana no es negocia, no es deporta i no es tanca darrere de filats ni murs de formigó. Davant l'acord de la Unió Europea que pretén externalitzar les fronteres i establir centres de detenció per a persones migrants en territori africà, alcem la veu amb fermesa.

Denunciem una política basada en la por, la discriminació i la criminalització de la pobresa. Les persones migrants no són una amenaça, són éssers humans que fugen de la guerra, la fam, la persecució, l'espoli econòmic i l'emergència climàtica.

Cridem la ciutadania, les organitzacions socials, els sindicats, els col·lectius antiracistes, els moviments de defensa dels drets humans i totes les persones compromeses amb la justícia social a mobilitzar-se contra aquesta deriva autoritària.

No acceptarem que es construeixin nous murs entre pobles. No acceptarem que es converteixi Àfrica en una gran presó a sou d'Europa. No acceptarem que es vulnerin els drets fonamentals en nom de la seguretat.

Camp d'internament d'immigrants a Àfrica.

 Una vergonya històrica per als drets humans. Europa aixeca murs i Àfrica rep els inmigrans en camps de concentració.

La Unió Europea celebra aquests dies allò que alguns dirigents conservadors i de l’extrema dreta han qualificat de «revolució en la política europea». La dreta i la ultradreta del continent aplaudeixen una reforma migratòria que permetrà l'expulsió accelerada de persones migrants, la creació de centres de retorn fora del territori europeu i l'externalització de les fronteres cap a països africans, però allò que alguns presenten com una victòria de la seguretat és, en realitat, una derrota moral, política i humana de la mateixa Europa.

El projecte europeu va néixer després de la Segona Guerra Mundial sota la promesa de la defensa dels drets humans, la dignitat de les persones i la solidaritat entre pobles, i avui, aquells principis semblen haver estat substituïts per una obsessió creixent pel control, la por i la criminalització de la pobresa.

Quan una persona fuig de la guerra, de la fam, de la persecució política o de les conseqüències del canvi climàtic, no ho fa per caprici, ho fa perquè la seva vida està en risc i no obstant això, la resposta que ofereix ara la Unió Europea consisteix a allunyar aquestes persones de la vista de la ciutadania europea, tancant-les en centres situats a milers de quilòmetres de les fronteres comunitàries.

Poden anomenar-los «centres de retorn», però la realitat és molt més dura. Es tracta d'espais de confinament on homes, dones i fins i tot menors podran ser retinguts mentre es tramita la seva deportació. La història ens ha ensenyat que quan es priva persones de llibertat per la seva condició administrativa, i no per haver comès cap delicte, entrem en un terreny profundament perillós per a qualsevol democràcia.

Especialment greu és la possibilitat de traslladar persones migrants a tercers països africans. Aquesta política converteix governs empobrits en guardians de les fronteres europees a canvi d'ajudes econòmiques i acords comercials. Europa exporta així les seves responsabilitats mentre importa mà d'obra barata quan li convé.

Resulta impossible no observar una profunda contradicció ja que durant dècades, les potències europees han extret recursos naturals d'Àfrica, han condicionat les seves economies a través del deute extern i han mantingut relacions comercials desiguals, i ara, quan les conseqüències d'aquestes dinàmiques empenyen milers de persones a emigrar, la resposta és construir noves barreres i nous mecanismes d'exclusió.

La Europa que defensa la lliure circulació de capitals, mercaderies i inversions nega la lliure circulació dels éssers humans més vulnerables i aixó ens demostra que els diners poden travessar fronteres sense obstacles i les persones pobres, en canvi, són perseguides, detingudes i expulsades.

L'aprovació d'aquest acord també representa una victòria ideològica de l'extrema dreta europea. Durant anys, els seus discursos xenòfobs han anat penetrant progressivament en les institucions comunitàries fins a convertir-se en polítiques oficials. I allò que fa una dècada era defensat únicament pels sectors més radicals avui és assumit per partits conservadors tradicionals i, en alguns casos, tolerat per sectors de la socialdemocràcia.

La conseqüència és una Europa cada vegada més fortificada, més militaritzada i més allunyada dels seus valors fundacionals, una Europa que mira les persones migrants com una amenaça i no com a éssers humans amb drets.

Des de l'esquerra transformadora, la resposta ha de ser clara. Cal rebutjar la normalització de la detenció de persones migrants, oposar-se a la creació de camps fora de la Unió Europea i defensar vies segures i legals per a la migració. Cal reforçar les polítiques d'acollida, de cooperació internacional i de justícia global.

La immigració no és el problema, sinò que el problema és un model econòmic mundial que genera desigualtats immenses, guerres permanents i destrucció ambiental i mentre aquestes causes continuïn existint, milions de persones seguiran buscant una vida millor.

Avui Europa encara és a temps de decidir quin paper vol jugar en la història, o pot convertir-se en una fortalesa envoltada de murs i centres de detenció, o pot recuperar els valors de solidaritat i humanitat que afirma representar I l'acord aprovat aquests dies apunta tristament en la primera direcció i per això constitueix una de les pàgines més fosques de la política migratòria europea dels darrers anys.

Defensem una Europa de la solidaritat, de l'acollida i dels drets humans.

"Dels pobles per als pobles, ni murs, ni deportacions, ni camps de concentració. Drets humans per a tothom!"

Cap persona és il·legal.

Cap ésser humà és descartable.

Organitzem-nos, mobilitzem-nos i resistim.

Per una Europa dels pobles i no de les fronteres.

Anàlisi de les denúncies de frau i dels escrutinis del 31 de maig a Colòmbia.

 La situació política colombiana després de la primera volta presidencial és complexa perquè coincideixen tres elements. Una forta polarització política, la victòria provisional del candidat conservador i ultradretà Abelardo de la Espriella, les denúncies formulades pel president Gustavo Petro i la manca, fins ara, de proves concloents que acreditin un frau electoral generalitzat. 

Abelardo de la Espriella

Aixi van els escrutinis oficials avui sobe les pasades elecciones a Colombia i segons les dades conegudes fins ara, els escrutinis oficials estan confirmant de manera molt similar els resultats del precompte de la primera volta presidencial del 31 de maig:

Abelardo de la Espriella,  aproximadament 43,7% dels vots mentre que Iván Cepeda, aproximadament 40,9% dels vots.

Les diferències detectades entre el precompte i l'escrutini oficial són mínimes de moment i, segons la Registraduria, se situen al voltant del 0,06%, una xifra considerada normal en processos electorals d'aquesta magnitud.

Quines irregularitats s'han denunciat?

El president Gustavo Petro va plantejar diversos dubtes sobre el procés per possible incorporació irregular d'uns 885.000 o 900.000 electors al cens. Suposades modificacions dels sistemes informàtics utilitzats durant el recompte. Existència de més de 5.000 meses electorals amb resultats estadísticament atípics i possibles casos de compra de vots en alguns territoris.

Fins aquest moment, les principals missions d'observació electoral han afirmat que no han trobat evidències que acreditin un frau generalitzat, ni la Missió d'Observació Electoral (MOE), Organització dels Estats Americans, Unió Europea ni el Centre Carter

Totes aquestes institucions han qualificat el procés de transparent, ordenat i amb garanties democràtiques, encara que han recomanat continuar revisant qualsevol denúncia concreta que es presenti.

 La posició d'Iván Cepeda, inicialment, sectors propers a la candidatura d'Iván Cepeda també van demanar esperar els escrutinis definitius, però tanmateix, després de les verificacions efectuades pels seus apoderats i testimonis electorals, han reconegut públicament que no disposen de proves que demostrin una manipulació massiva dels resultats.

I avui, la situació és la següent. Existeixen denúncies i sospites formulades principalment per Gustavo Petro. Els escrutinis oficials continuen avançant sense alteracions significatives dels resultats provisionals. Els observadors nacionals i internacionals no han detectat indicis de frau sistemàtic i qualsevol impugnació haurà de fonamentar-se en proves concretes mesa per mesa i no en sospites generals.

Des d’una visió crítica des de l'esquerra

Des d'una perspectiva crítica i progressista, es poden sostenir dues idees simultàniament. El d’exigir la màxima transparència i revisar totes les actes sospitoses ja que Colòmbia té una llarga història de violència política, paramilitarisme, clientelisme i persecució de dirigents socials, fet que genera desconfiança en sectors populars i al mateix temps, una acusació de frau necessita proves verificables, i fins avui, ni els observadors internacionals ni les autoritats electorals han confirmat les irregularitats denunciades per Gustavo Petro.

Ara cal observar abans de la segona volta del 21 de juny, que serà probablement una de les més tenses de la història recent de Colòmbia on els elements a seguir seran, l’evolució dels escrutinis definitius. La Investigació de les 5.300 meses assenyalades per Petro. Les Garanties de seguretat en zones rurals. El Finançament de les campanyes i les possibles ingerències estrangeres en el debat polític colombià.

En resum, a data d'avui hi ha denúncies polítiques i sospites, però encara no existeixen proves públiques verificades que permetin afirmar que hi ha hagut un frau electoral generalitzat. Els escrutinis oficials continuen confirmant, amb diferències mínimes, els resultats provisionals coneguts la nit electoral, però hi ha diversos i diferents analistes polítics, periodistes i magistrats que valoren que sí que es van poder manipular els resultats electorals. També s'ha publicat en el digital LA NUEVA PREMSA un resum sobre l'expedient ocult d'Abelardo de l'Espriella i les xarxes subterrànies que desconeix el país

Adjunto el link:

https://www.lanuevaprensa.com.co/component/k2/el-expediente-oculto-de-abelardo-de-la-espriella-y-las-redes-subterraneas-que-el-pais-desconoce?fbclid=IwY2xjawSNUatleHRuA2FlbQIxMQBzcnRjBmFwcF9pZBAyMjIwMzkxNzg4MjAwODkyAAEe3iPguXz68TwKzRRa01PThuoZiii161roGIDlpMg5xxwAv76T5UukB71e3MQ_aem_cMWNvtiPDI4-lI4tE2L10w

La joventut com a mirall d’una societat en crisi no és una frase feta, sinó una constatació cada cop més difícil d’ignorar.

 A Catalunya i a l’Estat espanyol, una generació sencera ha crescut amb la promesa implícita que l’esforç seria suficient per garantir un futur digne, però aquesta promesa s’ha anat esquerdant fins a convertir-se, en molts casos, en una expectativa frustrada. El resultat és una joventut que combina consciència crítica, formació elevada i una precarietat estructural que condiciona totes les dimensions de la vida. 

La amenaça generacional, la manca de vivenda estable. Si hi ha un element que defineix la precarietat juvenil actual és l’accés a l’habitatge, i no es tracta només d’un problema econòmic, sinó d’una autèntica ruptura del contracte social. Lloguers que consumeixen gran part del salari, preus de compra inassolibles i una oferta marcada per l’especulació han convertit l’emancipació en un privilegi i això genera una conseqüència directa que es la prolongació forçada de la dependència familiar i no per elecció cultural, sinó per impossibilitat material. Molts joves no poden construir projectes de vida propis  com la parella, família, mobilitat territorial,  perquè el primer esglaó, el sostre, s’ha convertit en un mur.

Aquesta situació no és accidental ni conjuntural, sinó que respon a dècades de polítiques d’habitatge insuficients, a una aposta clara pel mercat com a regulador principal i a la conversió de la vivenda en actiu financer. El resultat és una generació atrapada.

L’Educació eleva la desigualtat persistent, però paradoxalment, aquesta mateixa generació és una de les més formades de la història. L’accés massiu a la universitat, augment de la formació professional superior i un nivell competencial elevat en molts camps però aquest capital educatiu no es tradueix en mobilitat social.

El sistema educatiu continua reproduint desigualtats d’origen. Les famílies amb més recursos no només poden garantir millor formació, sinó també més accés a xarxes, idiomes, experiències internacionals i temps d’estudi sense pressió econòmica mentrestant, una part important de la joventut estudia en condicions de tensió econòmica constant, treballant alhora per sostenir-se i això genera una contradicció estructural. Es demana excel·lència en un sistema que no garanteix igualtat de condicions quan el mercat laboral no absorbeix aquest talent, el resultat és frustració i desafecció.

Precarietat laboral juvenil amb una normalització de la inestabilitat. El treball juvenil s’ha convertit en sinònim de temporalitat, sous baixos i sobrequalificació, contractes curts, jornades irregulars i dificultat per construir una trajectòria professional coherent són la norma, no l’excepció i aquesta precarietat no només afecta l’economia personal, sinó també la salut mental i les expectatives vitals. La idea de “fer carrera” ha estat substituïda per la de “sobreviure etapa a etapa”.

El més preocupant és la normalització d’aquesta situació es presenta com un trànsit inevitable, quan en realitat és el resultat d’un model productiu basat en sectors de baixa productivitat i en la flexibilització extrema del treball.

La Joventut te una participació política crítica i activa en moviments socials i malgrat aquest context, reduir la joventut a la passivitat seria un error. En les darreres dècades s’ha consolidat una generació altament activa en moviments socials: defensa del clima, feminisme, dret a l’habitatge, antiracisme o mobilitzacions laborals i aquesta participació sovint no es canalitza a través dels partits tradicionals, sinó en formes més horitzontals i flexibles d’organització. Això no implica desinterès polític, sinó desconfiança cap a les estructures institucionals.

És una joventut que no ha deixat de fer política, sinó que ha canviat els seus espais i llenguatges?

Una joventut ideològicament dividida i al mateix temps, seria ingenu parlar d’una joventut homogènia. Existeix una divisió ideològica creixent, d’una banda, sectors progressistes vinculats a moviments socials i a la defensa de drets col·lectius i de l’altra, un augment de discursos reaccionaris o conservadors en determinats segments juvenils, sovint alimentats per la incertesa econòmica i la percepció de pèrdua d’oportunitats.

Les xarxes socials han amplificat aquesta polarització, convertint la política en un espai emocional i sovint reactiu. El debat es fragmenta, i la construcció de consensos es fa més difícil.

El Feminisme, es un eix central de transformació que s’ha convertit en un dels principals espais de consciència i organització juvenil i no només com a moviment per la igualtat de gènere, sinó com a eina d’anàlisi estructural de la societat. Entre les joves, especialment, el feminisme ha articulat una nova manera d’entendre les relacions laborals, afectives i socials i ha posat sobre la taula qüestions com les violències masclistes, la desigualtat salarial i la càrrega de les cures.

Tanmateix, també ha generat reaccions contràries en alguns sectors, evidenciant de nou la polarització ideològica de la generació. Una joventut conscient de la importància del futur malgrat les dificultats, hi ha un element transversal que defineix aquesta generació: la consciència. Consciència climàtica, social, de gènere, de desigualtat i de límits del model econòmic actual.

 És la joventut que entén que el futur no és una extensió automàtica del present, sinó un espai en disputa i aquesta consciència és, alhora, una font de tensió i de possibilitat?

El repte és evident. 

Transformar aquesta consciència en capacitat real del canvi estructural, perquè una generació formada, crítica i activa no hauria de viure permanentment en la precarietat, i si ho fa, el problema no és la joventut, sinó el model de societat que l’envolta.

Colòmbia es dirigeix a una segona volta marcada per la polèmica i les sospites sobre el recompte electoral.

Amb els resultats de la primera volta presidencial encara pendents de verificació definitiva i amb el recompte oficial sense tancar-se al cent per cent, la jornada electoral colombiana ha deixat oberta una profunda controvèrsia política que amenaça de marcar les tres setmanes que resten fins a la segona volta del pròxim 21 de juny.

Segons les dades provisionals difoses pels principals mitjans de comunicació colombians, el candidat de dreta, Abelardo de la Espriella, s'hauria imposat en la primera volta i disputarà la presidència amb el candidat del Pacte Històric, Iván Cepeda. Tanmateix, les primeres reaccions procedents de la Casa de Nariño (seu del govern) han estat de cautela i preocupació.

El president de la República, Gustavo Petro, va manifestar públicament el seu desacord amb els resultats preliminars difosos durant la nit electoral sense arribar a denunciar formalment un frau, Petro va expressar dubtes sobre la fiabilitat d'alguns registres electorals i va advertir que caldrà esperar la verificació completa de les actes abans d'acceptar qualsevol resultat com a definitiu.

Des de les files del Pacte Històric, Iván Cepeda també es va mostrar crític amb les dades facilitades durant les primeres hores del recompte. Amb un to més moderat però igualment ferm, el candidat progressista va reclamar transparència absoluta en el procés electoral i va exigir que totes les incidències denunciades fossin investigades abans de la proclamació oficial dels resultats.

Les declaracions dels dirigents progressistes han obert un nou debat sobre la solidesa institucional del sistema electoral colombià, un debat que arriba en un moment especialment delicat per al país després de quatre anys de profundes transformacions socials impulsades pel govern de Gustavo Petro.

Un debat cara a cara entre els finalistes

Paral·lelament, Iván Cepeda ha llançat un repte directe al seu rival conservador. El candidat del Pacte Històric ha proposat la celebració d'un debat públic amb Abelardo de la Espriella abans de la segona volta.

Segons Cepeda, els ciutadans tenen dret a escoltar les dues visions de país confrontades de manera directa. El candidat progressista va assenyalar que les condicions del debat podrien ser acordades entre les dues campanyes per garantir un exercici transparent i democràtic.

La confrontació política no només gira entorn de la gestió econòmica o de la seguretat. Un dels punts centrals serà la proposta d'una Assemblea Nacional Constituent impulsada per Gustavo Petro durant la recta final del seu mandat. Aquesta iniciativa compta amb el suport explícit d'Iván Cepeda i pretén reformar diversos aspectes de l'arquitectura institucional colombiana, pero ara bé, l'entrada a la segona volta ha provocat que aquesta proposta quedi temporalment en segon pla, mentre les dues candidatures concentren els seus esforços a ampliar la seva base electoral.

La dreta busca la unitat

Després de conèixer-se els resultats preliminars, els principals sectors conservadors del país han començat a tancar files al voltant de la candidatura d'Abelardo de la Espriella i el suport més destacat ha arribat del Partit Conservador, que ha anunciat oficialment el seu recolzament al candidat de dreta després de la derrota de la seva aspirant inicial, Paloma Valencia. En un comunicat, la formació ha justificat la decisió afirmant que pretén "reafirmar el seu compromís amb la defensa de la democràcia i les institucions".

També queda oberta la incògnita sobre el destí dels vots dels sectors centristes representats per figures com Sergio Fajardo i Claudia López. Aquests electors podrien convertir-se en decisius per determinar el resultat final de la contesa.

La segona volta presidencial es perfila així com un enfrontament entre dos models profundament diferents de país. D'una banda, Iván Cepeda representa la continuïtat de bona part de les reformes socials iniciades durant el govern de Gustavo Petro i l'aposta per una transformació institucional més profunda. De l'altra, Abelardo de la Espriella encarna la reunificació de les diverses sensibilitats de la dreta colombiana, inclosos sectors pròxims a l'uribisme tradicional.

Mentre els resultats definitius continuen pendents de certificació oficial, les sospites expressades pel president Petro i per Iván Cepeda afegeixen una tensió addicional a una campanya que ja es preveia intensa. Les pròximes hores seran determinants per aclarir si les discrepàncies denunciades tenen recorregut institucional o si, finalment, el país accepta els resultats proclamats per les autoritats electorals.

Sigui quin sigui el desenllaç, Colòmbia entra en una de les segones voltes més polaritzades i transcendentals de la seva història recent.

COLOMBIANS: Demà a Votar el tàndem IVÁN CEPEDA – AIDA QUILCUÉ.

 La carrera per succeir el president Gustavo Petro arriba a un moment decisiu i demà, 31 de maig, el poble colombià està cridat a les urnes en unes eleccions que marcaran el futur polític, social i econòmic del país per als pròxims anys.

Les enquestes assenyalen tres grans candidatures amb possibilitats de disputar-se el pas a la segona volta. D'una banda, el tàndem format per Iván Cepeda i Aida Quilcué, representants del Pacte Històric i de la continuïtat del projecte progressista iniciat el 2022. De l'altra, les candidatures conservadores de Abelardo de la Espriella i Paloma Valencia, hereves, amb diferents matisos, de les polítiques impulsades durant dècades per l'uribisme.

Votar el tàndem d'Iván Cepeda-Aida Quilcué, del Pacte Històric, és votar per a les polítiques socials, per al continuisme de Gustavo F. Petro de les polítiques que beneficien la gran part del poble colombià.

Cepeda, del Pacte Històric, és l'aspirant del petrisme i la crida a continuar el camí progressista iniciat per l'actual president el 2022 i És fill del líder comunista Manuel Cepeda Vargas, assassinat el 1994 per paramilitars en col·lusió amb agents de l'Estat.

Els altres candidats que tenen possibilitats de passar a la segona volta són l'ultradreta Abelardo de l'Espriella (dreta radical) i Paloma Valencia (dreta i centredreta) sucerorade les polítiques uribustes.

L'advocat i empresari De l'Espriella es presenta com a 'outsider' i amb una recepta de mà dura, moral conservadora i creixement econòmic que recorda els manuals de Nayib Bukele a El Salvador, Javier Milei a Argentina o Donald Trump als EUA.

València pertany al Centre Democràtic de l'expresident Álvaro Uribe i busca tornar al poder l'uribisme, un corrent de dretes molt influent a Colòmbia. La candidata també ha buscat seduir votants de centre a la seva campanya.

Des d'una perspectiva progressista, aquestes eleccions representen una cruïlla històrica i no es tracta simplement de triar entre persones, sinó entre dos .

Un que aposta per ampliar drets, reduir desigualtats i aprofundir en la justícia social, i un altre que planteja receptes conservadores basades en el mercat, l'autoritat i la concentració del poder.

Colòmbia ha començat en els darrers anys un camí de transformacions que encara és lluny d'haver culminat. Les reformes socials necessiten temps, recursos i estabilitat política per consolidar-se. Per això, per a molts sectors populars, sindicals, estudiantils, camperols i indígenes, el vot a Iván Cepeda i Aida Quilcué representa la possibilitat de continuar avançant cap a una societat més justa, més inclusiva i més democràtica.

Demà, el poble colombià tindrà la paraula i com sempre passa en democràcia, seran les urnes les que decidiran quin futur vol construir Colòmbia.

 Lloc de votació a Girona

B&Co Working Place – Carrer de Santa Coloma, 99 – 17005 GIRONA

SALVEM CUBA. Contra el bloqueig, contra les amenaces i contra l'imperialisme.

Cuba torna a estar en el punt de mira dels sectors més reaccionaris dels Estats Units. Des de Miami, epicentre històric de l'exili anticastrista més radical, es promou una nova ofensiva política, econòmica i mediàtica contra una illa que fa més de seixanta anys que resisteix l'assetjament de la primera potència militar del planeta. 

El poble cubà no necessita salvadors estrangers i no necessita marines desembarcant a les seves costes ni estrategs del Pentàgon decidint el seu futur. El poble cubà el que necessita és que s'acabi d'una vegada el bloqueig econòmic, financer i comercial que Washington manté contra Cuba i que ha provocat enormes dificultats materials per a diverses generacions de cubans.

Les polítiques impulsades durant dècades per les administracions nord-americanes, siguin republicanes o demòcrates, han tingut un objectiu clar de provocar el col·lapse de l'economia cubana per forçar un canvi de règim favorable als interessos dels Estats Units pero aquesta estratègia ha fracassat una vegada rere l'altra, però continua vigent perquè respon a una lògica imperial que considera l'Amèrica Llatina com el seu pati del darrere.

En aquest context destaca el paper de l'actual dirigent republicà Marco Rubio, una de les figures més influents de l'ala dura anticubana. La seva trajectòria política ha estat marcada per una obsessió constant amb Cuba, i qualsevol projecte polític que qüestioni l'hegemonia nord-americana a la regió.

Des dels sectors més extremistes de Miami es continua alimentant la fantasia d'una intervenció que imposi des de l'exterior el model polític i econòmic que ells desitgen, però la història ens ensenya que les invasions, els bloquejos i les operacions encobertes no porten democràcia ni llibertat, porten sofriment, destrucció i dependència.

També preocupa el discurs bel·licista que acompanya l'actual escalada militar global mentre el món presencia un augment sense precedents de la despesa armamentista, alguns sectors de Washington semblen disposats a intensificar la confrontació amb qualsevol país que no s'alineï amb els seus interessos geopolítics. Cuba, malgrat les seves limitacions econòmiques i la seva reduïda capacitat militar, continua sent presentada com una amenaça ideològica que cal derrotar.

Resulta difícil no veure una enorme contradicció. Els mateixos dirigents que proclamen la defensa de la llibertat mantenen sancions que afecten l'accés a medicaments, tecnologia, inversions i recursos essencials per a la població cubana amb les conseqüències d'aquestes mesures no les pateixen els dirigents polítics; les pateixen els treballadors, els pensionistes, els estudiants i les famílies de l'illa.

Des d'una perspectiva internacionalista i solidària, la defensa de Cuba no significa ignorar els seus problemes interns ni renunciar al debat sobre el seu futur, sino que significa defensar el principi fonamental que cap poble ha de ser sotmès a la fam, al bloqueig o a l'amenaça militar per part d'una potència estrangera.

Avui, més que mai, cal aixecar la veu per exigir la fi del bloqueig. Cal rebutjar qualsevol intent d'intervenció militar. Cal denunciar les polítiques de confrontació impulsades pels sectors més reaccionaris dels Estats Units i cal recordar que el futur de Cuba només correspon decidir-lo al poble cubà.

 Salvem Cuba. Salvem-la de l'asfíxia econòmica. Salvem-la de les amenaces militars. Salvem-la de l'imperialisme.

Perquè la sobirania dels pobles no es negocia i perquè cap nació del món hauria de viure sota el càstig permanent imposat per una potència estrangera.

Guerra mediàtica contra l’Esquerra. Quan la Democràcia queda segrestada pels poders de sempre.

 A l’Estat espanyol hi ha una realitat que ja no es pot amagar darrere de titulars aparentment neutrals ni de tertúlies disfressades de pluralitat en la gran part de la premsa escrita, les ràdios i les televisions estan condicionades pels interessos econòmics, financers i ideològics de les elits conservadores espanyoles i també de capitals estrangers vinculats als grans grups empresarials.

No és una intuïció, no és una teoria conspirativa, és una constatació política i social que milions de ciutadans hem pogut observar durant les darreres dècades. 

Durant anys, el bipartidisme PP-PSOE va funcionar com una estructura estable per garantir la governabilitat del règim sorgit de la Constitució de 1978,  però l’aparició de noves forces polítiques, especialment PODEMOS, va alterar els equilibris tradicionals del poder, i quan PODEMOS va començar a aparèixer com una possible primera força progressista, aproximadament entre 2014 i 2016, es van encendre totes les alarmes als grans centres de poder econòmic, mediàtic i judicial.

Per primera vegada des de la Transició, existia la possibilitat real que el bipartidisme quedés superat i que la política espanyola entrés en una nova etapa basada en governs de coalició, pactes plurals i una major representació de les classes populars, i és aquí on va començar una de les campanyes de manipulació informativa més agressives de la història recent d’Espanya.

Dia rere dia, televisions, diaris i emissores de ràdio van convertir determinats dirigents de l’esquerra transformadora en objectius permanents. Les portades es construïen amb filtracions policials interessades, informes sense recorregut judicial, denúncies sense proves i rumors amplificats com si fossin sentències fermes.

Els principals assenyalats van ser Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero, Miguel Urbán i molts altres dirigents vinculats a PODEMOS. Durant anys es van publicar acusacions sobre finançament il·legal, connexions internacionals inventades, comptes inexistents a paradisos fiscals o informes policials sense cap validesa jurídica, i moltes d’aquestes causes acabaven arxivades, però el mal mediàtic ja estava fet.

La tècnica es clara, primer es destruïa la reputació a les portades i després, quan els tribunals no trobaven proves, la rectificació ocupava una petita columna amagada en pàgines interiors. El titular fals es convertia en veritat social abans que la justícia pogués actuar i aquest mateix mecanisme també va afectar dirigents de l’independentisme català com Xavier Trias va ser víctima d’una falsa informació sobre comptes bancaris a Suïssa publicada en plena campanya electoral, o Artur Mas i altres dirigents independentistes van ser objecte de filtracions i operacions polítiques sota el paraigua de l’anomenada “policia patriòtica” i els anys han demostrat que moltes d’aquelles informacions eren falses o manipulades, però ningú va assumir responsabilitats, ni determinats periodistes, ni determinats directors de mitjans, ni tampoc els aparells policials i judicials que van alimentar aquell ecosistema de guerra bruta.

Amb l’entrada de PODEMOS al Govern de coalició espanyol, la pressió encara es va intensificar més i  ja no es tractava només de frenar una força emergent,  es tractava d’intentar fer caure el primer govern de coalició progressista de la història recent i es va activar una maquinària mediàtica permanent basada en la crispació, la desinformació i el descrèdit constant. Qualsevol rumor es convertia en notícia d’obertura. Qualsevol denúncia sense fonament es presentava com un escàndol d’Estat i tot servia per desgastar el govern i especialment el sector més transformador de l’executiu.

I ara aquest mateix esquema ha acabat afectant directament el PSOE i l’entorn del president Pedro Sánchez. Les actuacions al voltant del cas de Begoña Gómez, les investigacions sobre David Sánchez o els intents de vincular figures com José Luis Rodríguez Zapatero a tota mena de sospites formen part d’una estratègia de desgast polític permanent.

No es tracta de defensar que cap càrrec públic estigui exempt de ser investigat. La justícia ha d’actuar sempre que hi hagi indicis reals, pero el problema és quan determinats jutges, fiscals i sectors policials i grans mitjans actuen de manera sincronitzada per construir condemnes mediàtiques abans que existeixin proves sòlides.

Una part important de la ciutadania percep avui que existeixen jutges i fiscals que no semblen imparcials, policies judicials que filtren interessadament documents i determinats sectors de la UCO o la UDEF convertits en actors polítics, i quan això passa, la democràcia entra en una zona molt perillosa.

No és casualitat que moltes d’aquestes operacions acabin sempre dirigides contra forces progressistes, moviments socials, sindicalistes o sectors que qüestionen els privilegis econòmics tradicionals i la història recent d’Espanya està plena d’exemples.

Des de les mentides sobre els atemptats de l’11-M, quan el govern de José María Aznar va intentar atribuir falsament l’autoria a ETA malgrat les evidències de terrorisme jihadista, fins a les maniobres polítiques per conservar el poder a qualsevol preu, aquells dies van marcar una de les pàgines més greus de manipulació institucional de la democràcia espanyola i diversos dirigents del Partit Popular van participar activament en aquella estratègia de desinformació.

També cal recordar el conegut “Tamayazo” a la Comunitat de Madrid, que va impedir un govern progressista i va obrir la porta a Esperanza Aguirre. Aquell episodi, envoltat d’interessos econòmics i pressions polítiques, continua sent un dels símbols de com els poders fàctics han intervingut històricament en la política espanyola.

La dreta espanyola sap que avui ho té més difícil per governar en solitari per la seva dependència de VOX, el partit d’extrema dreta, genera por i rebuig en una part important de la societat que encara manté viva la memòria del franquisme i de la repressió, per això necessiten altres instruments de poder. La por mediàtica, la judicialització de la política i la construcció constant d’un clima de desconfiança social.

No és casualitat que molts descendents polítics, ideològics i socials del franquisme continuïn ocupant espais de poder en sectors judicials, policials, econòmics i mediàtics, i tampoc és casualitat que la gran patronal i determinades elits financeres donin suport a aquesta ofensiva conservadora.

Quan els grans grups mediàtics deixen d’informar per convertir-se en actors polítics, la democràcia es deteriora i quan els jutges entren en el combat partidista, la separació de poders queda tocada, i quan les policies judicials actuen sota interessos ideològics, l’Estat de dret perd credibilitat.

La ciutadania necessitem informació veraç, plural i independent, necessitem periodisme honest i no propaganda disfressada de neutralitat. Necessitem una justícia realment imparcial i unes institucions allunyades de les lluites partidistes, perquè una democràcia no mor només amb tancs pels carrers, també pot degradar-se lentament entre portades manipulades, filtracions interessades i mentides repetides mil vegades fins convertir-les en veritats aparentment indiscutibles.

I davant d’això, el silenci no és neutralitat. És complicitat.

 

Del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista a l’Audiència Nacional. La continuïtat d’una magistratura sota sospita.

 La història de la magistratura espanyola no es pot entendre sense analitzar les seves continuïtats amb el règim franquista. Quan es parla de la Transició espanyola, sovint es presenta com un procés modèlic, pacífic i exemplar, però darrere d’aquell relat oficial s’amaga una realitat molt més incòmoda, i moltes de les estructures de poder de la dictadura van sobreviure pràcticament intactes dins del nou règim constitucional sorgit de la Constitució de 1978.

Una de les expressions més evidents d’aquesta continuïtat es troba en el pas del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) a l’actual Audiencia Nacional.

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP), creat l’any 1963, va ser una eina essencial de repressió política del franquisme. El règim necessitava rentar la seva imatge internacional davant d’Europa i dels Estats Units, especialment després de les dècades més fosques de la postguerra i per això es va substituir parcialment la repressió militar per una repressió judicial aparentment “civilitzada”, però igualment brutal en el fons.

Aquest tribunal especial tenia com a objectiu perseguir sindicalistes, estudiants, comunistes, anarquistes, militants obrers, intel·lectuals i qualsevol veu dissident contra la dictadura. Les seves sentències es basaven sovint en els atestats elaborats per la temuda Brigada Politicosocial franquista, coneguda per l’ús sistemàtic de la tortura, les detencions arbitràries i la persecució ideològica. Les denúncies de maltractaments i tortures rarament eren investigades i el simple informe policial es convertia pràcticament en prova suficient per condemnar.

Durant els seus anys d’existència, el TOP va processar milers de persones per delictes que avui formarien part dels drets fonamentals més bàsics con la reunió,  la vaga, llibertat d’expressió, associació política o llibertat sindical. El règim criminalitzava qualsevol oposició sota l’acusació de propaganda il·legal, associació il·lícita o alteració de l’ordre públic.

Quan mor el dictador Francisco Franco i arriba la Transició, el discurs oficial va vendre una ruptura democràtica que mai no va ser completa. El TOP es dissol formalment el 1977, però molts dels seus magistrats, funcionaris i estructures passen automàticament a integrar la nova Audiència Nacional creada aquell mateix any i és aquí on apareix una de les grans contradiccions de la democràcia espanyola. Aquells jutges formats sota els principis del nacionalcatolicisme franquista, que havien jurat fidelitat als Principios Fundamentales del Movimiento, van esdevenir de la nit al dia magistrats “demòcrates”, teòricament independents i neutrals, sense haver passat mai per cap procés de depuració, revisió o autocrítica.

A diferència del que va passar en altres països europeus després de règims autoritaris o feixistes, a l’Estat espanyol no hi va haver una ruptura real amb els aparells judicials del franquisme, ni es van exigir responsabilitats polítiques ni morals, no es va qüestionar la cultura jurídica heretada ni es van anul·lar massivament les sentències repressives del règim. Es va optar pel silenci, per l’amnèsia institucional i pel conegut “pacte de l’oblit”.

Aquest origen condiciona encara avui la percepció d’una part important de la societat sobre la imparcialitat de la judicatura espanyola i moltes sentències contemporànies continuen despertant dubtes profunds sobre la neutralitat ideològica d’una part de la magistratura, especialment en casos relacionats amb drets civils, llibertats polítiques, moviments socials, sindicalisme, independentisme o protestes populars.

La crítica no és contra la justícia com a principi democràtic imprescindible, sinó contra una estructura judicial que mai no va ser plenament democratitzada. La independència judicial no pot ser només un concepte formal inscrit en una constitució, necessita també una legitimitat històrica, social i democràtica, i  aquesta legitimitat queda afeblida quan les institucions arrosseguen herències no resoltes d’un règim dictatorial.

La Constitució de 1978 va portar drets i llibertats innegables respecte a la dictadura, però també va blindar moltes estructures de poder anteriors. L’Estat va canviar de vestit, però una part dels seus fonaments van romandre intactes. La magistratura espanyola és, probablement, un dels exemples més evidents d’aquesta continuïtat.

Encara avui, quan sectors populars qüestionen certes resolucions judicials, no ho fan únicament per discrepància política puntual, sinó perquè existeix una memòria històrica viva que connecta l’actual sistema judicial amb un passat repressiu que mai no va ser depurat ni afrontat col·lectivament.

 La democràcia no només consisteix a votar cada quatre anys, també exigeix revisar les estructures heretades, democratitzar els poders de l’Estat i garantir que mai més la justícia pugui ser utilitzada com una eina de persecució ideològica contra el poble.

Sense veritat, sense memòria i sense una revisió profunda dels aparells de l’Estat sorgits del franquisme, la ferida continuarà oberta.

ÀFRICA. MEMÒRIA, DIGNITAT I LA FERIDA QUE EL MÓN ENCARA NO VOL MIRAR.

 Cada 25 de maig, el món recorda el Dia d'Àfrica. Per a alguns apareix al calendari internacional com una data simbòlica més; per a milions de persones representa una jornada de memòria, resistència i dignitat. És la veu d'un continent que durant segles va ser saquejat, dividit, esclavitzat i explotat, i que encara avui continua lluitant per ocupar el lloc que pertany a la història humana.

L´origen d´aquesta commemoració neix d´una voluntat de llibertat. El 1958, durant el Congrés dels Estats Africans, representants de nombrosos pobles i països es van reunir per proclamar una cosa que avui sembla evident però que aleshores era una autèntica declaració revolucionària, Àfrica havia de pertànyer als africans. Aquells homes i dones que es trobaven sota l'ombra dels imperis colonials van aixecar una bandera comuna contra la dominació estrangera i van proposar la celebració del Dia de la Llibertat Africana. Anys després, el 25 de maig del 1963, coincidint amb la creació de l'Organització per a la Unitat Africana, aquella data adoptaria el nom amb què avui la coneixem con el Dia d'Àfrica.

La història africana moderna ha estat també una història de conquestes socials i de resistència col·lectiva i les darreres dècades han portat transformacions importants, creixement econòmic a diverses regions, noves infraestructures, desenvolupament empresarial i un paper cada vegada més rellevant de les dones en la vida pública i econòmica. Milers de dones africanes han trencat barreres històriques i han passat a ocupar espais de lideratge polític, científic, cultural i empresarial.

La descolonització va ser igualment un dels majors triomfs polítics del segle XX. Molts pobles van conquerir formalment la seva independència i van enderrocar banderes estrangeres que durant generacions havien decidit els seus destins, però la pregunta que segueix ressonant és incòmoda: 

va acabar realment el colonialisme o simplement va canviar de rostre?

Perquè la història ensenya que les cadenes no sempre són visibles. Després de la retirada de les administracions colonials van arribar els deutes externs, les imposicions financeres, el control de recursos estratègics, les multinacionals extractives i les noves dependències econòmiques i el vell colonialisme d'uniforme militar va ser substituït a massa llocs per un colonialisme de mercats, interessos geopolítics i relacions desiguals, i precisament per això la recent resolució debatuda a l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides sobre la condemna de l'esclavitud exercida contra els pobles africans i del trànsit transatlàntic d'esclaus adquireix una transcendència moral i política enorme.

La proposta, impulsada per Ghana juntament amb desenes de països africans, caribenys i llatinoamericans, buscava reconèixer un dels més grans crims de lesa humanitat de la història. La deportació forçosa i esclavització de milions de persones africanes durant segles que aproximadament 12,5 milions d'éssers humans van ser arrencats violentament de casa seva, convertits en mercaderia i sotmesos a una maquinària industrial de patiment. Karl Marx, Friedrich Engels i Frantz Fanon van assenyalar des de perspectives diferents com l'acumulació de riquesa a Europa va estar estretament vinculada a processos històrics d'explotació colonial i esclavista.

La resolució pretenia ser un gest de memòria històrica, pero el resultat de la votació va acabar convertint-se també en un mirall polític. Els vots contraris i les nombroses abstencions van provocar una profunda indignació entre els qui consideren que el reconeixement històric no pot quedar subordinat a interessos estratègics o econòmics.

La crítica des de posicions d'esquerra i anticapitalista apareix gairebé inevitablement quan es parla de reparar injustícies històriques mitjançant disculpes formals, restitució de patrimoni espoliat, lluita contra el racisme estructural o possibles mesures de justícia reparadora sorgeixen resistències evidents, pero resulta difícil no preguntar-se si encara hi ha poders econòmics i polítics incapaços de mirar de cara l'origen històric de determinades desigualtats globals.

L'esclavatge africà no pertany únicament al passat. Parlar-ne avui és parlar també de qui extreu matèries primeres i qui acumula beneficis, de qui fabrica i qui consumeix, de qui posa els cossos i qui recull la riquesa. És parlar d'una divisió internacional del treball les arrels històriques del qual continuen projectant ombres molt llargues.

També és parlar de les dones i les nenes africanes que van patir una violència específica com l'esclavitud sexual, violacions sistemàtiques i explotació reproductiva i les seves històries van ser durant segles relegades a notes al marge de la història oficial.

Aquest dia d'Àfrica, la commemoració no es pot limitar a discursos institucionals o fotografies diplomàtiques, que també ha de ser un acte de memòria incòmoda, un acte d'indignació davant de les ferides que encara no han estat reparades i davant de les formes contemporànies de desigualtat.

Àfrica no és una terra condemnada a la pobresa ni un escenari permanent de conflictes que altres relaten des de la distància. Àfrica és memòria, cultura, resistència i futur. La veritable qüestió que continua oberta és si el món està disposat a acceptar una relació basada en igualtat i justícia o si continuarà defensant, amb nous noms i noves formes, velles estructures de dominació.

Els pobles africans fa dècades que diuen una cosa que encara travessa continents sencers. 

La independència no acaba quan cau una bandera colonial, sinò que comença realment quan un poble pot decidir lliurement sobre el seu propi destí.

Bolívia i quan la terra parla.

 Bolívia torna a caminar sobre una corda tensa. La història d'aquest país andí, aixecat entre muntanyes, mines i pobles originaris que han resistit segles de dominació, sembla entrar una vegada més en un d'aquells moments on el soroll de la política deixa d'escoltar-se únicament als parlaments i comença a escoltar-se a les carreteres, a les places ia la veu cansada dels qui esperen una garrafa, un dipòsit de combustible.

El govern de Rodrigo Paz Pereira, de nacionalitat bolibiana-espanyola (nascut a Santiago de Compostel·la d’Espanya),  va arribar prometent un canvi de rumb després de dues dècades de predomini del Movimiento al Socialismo – Instrumento Político por la Soberanía de los Pueblos (MAS-IPSP).

Ens els seus discursos parlava d'obertura econòmica, inversions i una nova etapa política, però només uns mesos després de la seva arribada al poder, una part important de la societat boliviana l'acusa de representar una orientació liberal que prioritza els interessos del mercat sobre les necessitats populars.

Als carrers, els conflictes ja no parlen només d'ideologies, asino que parlen d'una cosa més bàsica: del preu del pa, del combustible que no arriba, de famílies que veuen com el salari compra menys cada mes i de petits agricultors que observen amb incertesa el futur. Les protestes s'han estès amb bloquejos i mobilitzacions protagonitzades per sindicats, pagesos, miners i organitzacions socials

Bolívia té una particularitat que la fa diferent a Amèrica Llatina ja sota la seva terra descansen riqueses que podrien transformar el destí de diverses generacions. El liti, considerat el mineral estratègic del segle XXI, i el ferro del Cerro Mutún apareixen novament al centre de la discussió nacional.

Des d'una visió crítica d'esquerres molts moviments socials bolivians tornen a plantejar una pregunta antiga:

per a qui són els recursos naturals?

Perquè la història llatinoamericana coneix massa bé aquesta resposta, primer va ser la plata de Potosí, després l'estany, més tard el gas i avui són el liti i el ferro. Riqueses que surten del subsòl mentre massa vegades la pobresa roman a la superfície.

Els sectors mobilitzats denuncien que hi ha el risc de repetir una vella estructura que es la d’exportar riquesa i socialitzar les dificultats i quan això passa, les organitzacions obreres i camperoles tornen a ocupar l’espai polític.

La històrica Central Obrera Boliviana (COB) apareix una altra vegada com un dels símbols de resistència social, acompanyada per sectors indígenes i organitzacions comunitàries i entre ells destaquen grups identificats amb els anomenats Ponchos Rojos, que durant anys han representat una expressió de mobilització i defensa indígena a Bolívia.

Mentrestant, la figura d'Evo Morales continua dividint profundament el país ja que les causes judicials i la tensió política al voltant de la seva figura han convertit la situació en un altre focus de conflicte. Els seus seguidors parlen de persecució política i els seus adversaris sostenen que ha de respondre davant de la justícia.

Potser la singularitat boliviana més gran és precisament aquesta ja  quepocs països d'Amèrica Llatina la identitat indígena, sindical i popular ocupa un lloc tan central en la vida política. Bolívia no és només un Estat, és també una suma de pobles, memòries i resistències que han sobreviscut a dictadures, privatitzacions, cops i crisis econòmiques i quan aquestes veus s'aixequen, la discussió deixa de ser només sobre qui governa i comença a ésser sobre qui decideix el destí de la terra, de l'aigua, de les mines i de la dignitat.

Perquè a Bolívia, moltes vegades la història no comença als palaus, sino que comença als camins i quan els camins s'omplen de gent, l'Amèrica Llatina sol escoltar.