EUROPA copia els murs de la por.

La recent aprovació per part de la Unió Europea d’un nou marc polític que permet externalitzar centres d’internament per a persones migrants fora del territori europeu confirma una deriva preocupant quan Europa abandona progressivament el discurs dels drets humans per abraçar una política basada en la por, la criminalització de la pobresa i la normalització del càstig com a resposta a un fenomen tan humà i antic com la migració. 

Centre de Confinament, a Tecoluca (El Salvador).

Durant dècades, Europa havia volgut presentar-se davant del món com el gran espai de les llibertats, de la democràcia i de la protecció de la dignitat humana, però avui, aquesta mateixa Europa sembla disposada a construir una arquitectura institucional que converteix milers de persones en simples expedients administratius, en cossos sense drets atrapats darrere murs, tanques i camps d’internament cada vegada més allunyats de l’escrutini públic.

No és casualitat que aquesta nova política arribi en un moment en què les forces de la dreta radical i l’extrema dreta guanyen influència en nombrosos governs europeus. Partits com el Rassemblement National a França, liderat políticament per Jordan Bardella, han començat a reivindicar obertament models repressius inspirats en experiències autoritàries com la del president salvadorenc Nayib Bukele.

El cas de El Salvador és especialment revelador. Bukele ha construït la seva imatge internacional a través d’una política de “mà dura” contra les bandes criminals, sustentada en un règim d’excepció permanent, detencions massives sense garanties judicials i la construcció del conegut Centro de Confinamiento del Terrorismo, convertit en símbol propagandístic del seu model penitenciari.

Però darrere de les imatges espectaculars de milers de presos rapats i encadenats hi ha una realitat molt més inquietant. Organitzacions internacionals han denunciat reiteradament detencions arbitràries, desaparicions temporals, tortures, vulneració sistemàtica del dret de defensa i un procés de concentració de poder que molts analistes ja defineixen com una autocràcia electoral.

Malgrat aquestes denúncies, el model Bukele s’està convertint en objecte d’admiració per sectors polítics que prefereixen governar mitjançant la por abans que afrontar les causes estructurals dels conflictes socials.

A l’Amèrica Llatina, figures com el populista ultraconservador Abelardo de la Espriella a Colòmbia o Keiko Fujimori al Perú han proposat replicar aquest model de megapresons com a resposta als problemes de seguretat.

I ara Europa sembla voler seguir el mateix camí.

La nova política migratòria europea converteix els migrants en l’enemic intern perfecte, ja no es parla de refugiats que escapen de guerres, de persones desplaçades per la pobresa extrema, del saqueig econòmic global o del canvi climàtic. Ara el llenguatge institucional els descriu com un problema de seguretat, com una amenaça a controlar, com un flux a contenir.

Resulta especialment cínic que moltes de les causes que obliguen milions de persones a abandonar els seus països siguin conseqüència directa de polítiques econòmiques imposades durant dècades per les grans potències occidentals, les seves multinacionals i els acords comercials desiguals que han condemnat regions senceres del Sud Global a la dependència permanent.

Europa, que no ha dubtat a intervenir militarment en nombrosos conflictes internacionals, aixecar fronteres econòmiques injustes o mantenir relacions privilegiades amb règims autoritaris quan convé als seus interessos geopolítics, pretén ara rentar-se la consciència convertint les víctimes d’aquest sistema en persones indesitjables.

Els centres d’internament externs que avui aprova la Unió Europea no són simples instal·lacions administratives, pero representen un precedent molt perillós la institucionalització d’un sistema que deshumanitza persones vulnerables i les situa fora de l’espai de protecció jurídica efectiva.

Quan una democràcia comença a construir murs en lloc de ponts, quan substitueix la solidaritat pel càstig i quan converteix la dignitat humana en moneda electoral, alguna cosa profunda s’està trencant en el seu interior.

La història europea hauria d’haver ensenyat una lliçó fonamental i cada vegada que un sistema polític identifica un col·lectiu vulnerable com a problema a neutralitzar, la democràcia retrocedeix.

Les persones migrants no són delinqüents i Europa no pot continuar presentant-se com a referent moral mentre adopta mecanismes que recorden cada vegada més a models autoritaris que vulneren drets fonamentals.

Defensar els drets humans no és una opció ideològica, és, simplement, l’última frontera que separa la civilització de la barbàrie.

 

Marco Rubio i el retorn de l’intervencionisme nord-americà a l’Amèrica Llatina, desprès de les eleccions a Colombia.

Acabada l'elecció presidencial a Colòmbia, de la qual ha estat declarat com a guanyador Abelardo de l'Espriella, després del recompte oficial, la Procuradoria colombiana ha informat d'una coincidència del 99,997% amb un avantatge de menys de l'1% sobre Ivan Cepeda.

L’arribada de Marco Rubio a la secretaria d’Estat dels Estats Units ha suposat la reactivació d’una política exterior que molts pobles de l’Amèrica Llatina coneixen massa bé amb el vell esquema del control, la ingerència i la imposició d’interessos nord-americans sobre la sobirania dels països del sud del continent. Lluny d’una diplomàcia basada en la cooperació entre iguals, Rubio representa la continuïtat d’una tradició imperial que considera Amèrica Llatina com el “pati del darrere” de Washington, una concepció hereva directa de la Doctrina Monroe del segle XIX.

Des d’una mirada crítica i d’esquerres, la figura de Marco Rubio encarna una forma agressiva de neocolonialisme contemporani. El seu discurs públic combina una retòrica sobre la "democràcia” i la “llibertat” mentre impulsa sancions econòmiques, pressions diplomàtiques i amenaces directes contra governs que no s’alineen amb els interessos geopolítics dels Estats Units. Aquesta contradicció no és nova i durant dècades, Washington ha justificat cops d’Estat, bloquejos i desestabilització sota la bandera de la defensa de la democràcia, quan en realitat l’objectiu principal ha estat garantir el control econòmic, energètic i militar de la regió.

La seva obsessió amb Cuba és especialment significativa. Rubio, fill de l’exili cubà conservador de Miami, ha convertit l’illa en un objectiu central de la seva agenda. Aquest 2026 ha impulsat noves sancions econòmiques contra empreses cubanes estratègiques i ha reiterat públicament que l’objectiu dels Estats Units és provocar un canvi de règim a l’Havana. Diversos mitjans han recollit declaracions seves afirmant que “cal canviar les persones que governen Cuba”, un llenguatge que molts interpreten com una legitimació directa de la ingerència externa.

Cuba no és un cas aïllat. La política exterior que representa Rubio s’inscriu dins una estratègia més àmplia de restauració de l’hegemonia nord-americana sobre el continent, especialment en un moment en què creix la influència econòmica de Xina i la presència diplomàtica de Rússia a la regió.

Països d’Amèrica Llatina on Marco Rubio o la diplomàcia nord-americana sota la seva influència han intervingut o pressionat políticament.

Cuba.-  Sancions econòmiques constants, bloqueig reforçat, pressió per afavorir un canvi de règim i criminalització de dirigents cubans.

Veneçuela.- Suport explícit a sectors opositors, desconeixement de governs progressistes, sancions petrolieres i aval a estratègies de canvi polític.

Colòmbia.- Intervenció indirecta en processos electorals i pressions sobre actors polítics crítics amb Washington; polèmica recent pel cas de l’activista Beto Coral.

Nicaragua.- Sancions i ofensiva diplomàtica contra el govern sandinista, acusacions permanents i suport a l’aïllament internacional.

Bolívia.- Històric suport nord-americà a sectors conservadors contraris als governs populars i vigilància sobre els recursos estratègics com el liti.

Hondures.- Pressions polítiques vinculades a interessos militars i migratoris, mantenint una influència directa sobre governs afins.

El Salvador.- Relació marcada per condicionaments sobre seguretat i política migratòria.

Panamà.- Control històric sobre infraestructures estratègiques i vigilància geopolítica permanent pel canal interoceànic.

Haití.- Influència determinant en governs provisionals, missions d’intervenció i control sobre la política interna.

Argentina i Equador.-  Enfortiment d’aliances amb governs liberals o conservadors favorables als interessos nord-americans.

I des que Donald Trump va ordenar el tancament d'USAID, el mapa polític d'Amèrica Llatina ha experimentat canvis significatius i en aquest període, van ser elegits governs de centredreta a:

Perú — Keiko Fujimori,  Xile — José Antonio Kast, Bolívia — Rodrigo Paz, 

Equador — Daniel Noboa, Hondures — Salvador Nasralla i 

Colòmbia — Abelardo De La Espriella

La història d’Amèrica Llatina està marcada per dècades d’intervencionisme dels Estats Units des del cop contra Salvador Allende a Xile fins al suport a dictadures militars a Argentina, Brasil o Guatemala. Avui, Marco Rubio sembla voler actualitzar aquell mateix manual menys marines desembarcant a les costes, però més sancions, més pressió financera i més guerra híbrida.

Els pobles llatinoamericans han pagat massa vegades el preu de la dominació externa i davant aquesta nova ofensiva, la defensa de la sobirania, l’autodeterminació i la cooperació solidària entre pobles continua sent una tasca imprescindible per a totes les forces democràtiques i progressistes del continent.

Quan Washington parla de llibertat per a Amèrica Llatina, massa sovint el que realment reclama és obediència.

Colòmbia queda dividida després d’unes eleccions marcades per la mínima diferència i la polèmica en el recompte.

Colòmbia ha tornat a viure una jornada electoral carregada d’incertesa i màxima tensió política després d’una segona volta presidencial que ha deixat el país pràcticament partit en dos blocs irreconciliables.

Amb el 99,98 % del precompte electoral, el candidat de la dreta populista, Abelardo de la Espriella, apareix com a vencedor provisional amb el 49,66 % dels sufragis davant del 48,70 % obtingut pel candidat progressista Iván Cepeda. La diferència és mínima: poc més de 245.000 vots en una elecció que reflecteix una fractura política i social profunda dins del país sud-americà.

Malgrat que De la Espriella ja s’ha proclamat president electe i ha rebut felicitacions immediates de dirigents internacionals com Donald Trump, Javier Milei i Santiago Abascal, el resultat encara no té validesa jurídica definitiva.

Des del bloc progressista, Iván Cepeda ha anunciat la impugnació de 33.000 meses electorals abans que s’iniciï l’escrutini oficial, insistint que el precompte només és una dada informativa i no vinculant. La coalició del canvi ha reiterat que esperarà el recompte definitiu de les actes, únic procediment legal que determinarà qui ocuparà finalment la presidència.

Per la seva banda, el president sortint, Gustavo Petro, ha denunciat públicament greus irregularitats en el procés. Petro assegura que els advocats encarregats de supervisar l’escrutini no han pogut accedir al centre electoral de Corferias, a Bogotá, i ha exigit a la policia i a les autoritats judicials que garanteixin la transparència del procés democràtic.

El mandatari també ha afirmat disposar d’evidències sobre canvis sospitosos en adreces IP dels servidors del sistema informàtic de la Registraduría, organisme electoral colombià, fet que segons ell podria indicar vulneracions en la seguretat del sistema. Per aquest motiu ha reclamat la revisió completa de totes les meses i un nou recompte general dels vots.

En aquest context d’alta tensió institucional, Iván Cepeda ha volgut remarcar el compromís democràtic del moviment progressista afirmant que “el Pacte Històric i l’Aliança per la Vida som demòcrates; lluny de nosaltres qualsevol arbitrarietat”.

Aquestes eleccions deixen una fotografia inequívoca, una Colòmbia profundament polaritzada, amb dues visions de país enfrontades i amb un resultat encara pendent de validació definitiva. Les pròximes hores seran decisives per determinar no només qui governarà, sinó també fins a quin punt les institucions electorals podran garantir confiança i estabilitat en un moment especialment delicat per al futur democràtic del país.

Colòmbia demà, votara sense por, i amb esperança

Demà, el poble de Colombia afronta una jornada electoral que pot marcar profundament el seu futur polític, social i democràtic. No es tracta només d’escollir un president, sino que es tracta de decidir quin camí vol seguir un país que arrossega dècades de desigualtat, violència política, exclusió social i una lluita constant entre els interessos de les elits tradicionals i les aspiracions de les majories populars. 

Aquestes eleccions arriben en un moment especialment delicat. La polarització política és evident, la tensió social és alta i diversos organismes internacionals han advertit d’un clima electoral complex, marcat per amenaces contra activistes socials, periodistes i sectors vinculats als moviments progressistes.

En aquest context, el primer missatge ha de ser clar. Els colombians i colombianes han d’anar a votar amb serenitat, amb llibertat i sense deixar-se intimidar per la por. La democràcia només és real quan la ciutadania pot expressar-se sense coaccions, sense campanyes de desinformació i sense el pes històric de la violència que massa vegades ha condicionat la vida política colombiana.

Però també és impossible ignorar que en aquestes eleccions hi ha projectes profundament diferents en disputa. D’una banda, sectors que representen la continuïtat d’un model basat en polítiques de seguretat repressiva, concentració econòmica i una mirada conservadora que històricament ha deixat milions de persones al marge, i d’altra, emergeix amb força la proposta del Pacto Histórico, una aliança que representa l’esperança de consolidar reformes socials, aprofundir els acords de pau, ampliar drets i construir una Colòmbia més justa i inclusiva.

La candidatura formada per Iván Cepeda i Aida Quilcué simbolitza, per a molts sectors populars, alguna cosa més que una opció electoral, representa la continuïtat d’un projecte polític que ha intentat posar al centre les víctimes del conflicte, els pobles indígenes, els treballadors, la pagesia, la defensa dels drets humans i una nova manera d’entendre la democràcia colombiana.

Iván Cepeda no és un nom qualsevol dins la història recent del país. La seva trajectòria ha estat marcada durant anys per la defensa dels drets humans, la denúncia del paramilitarisme i la recerca persistent de la veritat sobre les víctimes del conflicte i al seu costat, Aida Quilcué representa les lluites històriques dels pobles originaris, la defensa del territori i la dignitat de les comunitats que durant massa temps han estat invisibilitzades.

Demà, cada vot serà una declaració de principis.

Que ningú es quedi a casa. Que ningú voti amb por. Que la democràcia colombiana parli fort. I que sigui el poble, i només el poble, qui decideixi el futur de Colòmbia.

Lloc de votació a Girona

B&Co Working Place – Carrer de Santa Coloma, 99 – 17005 GIRONA

Amb els Sindicats absents, Treballadors abandonats

Els principals sindicats espanyols, CCOO i UGT fa temps que han deixat de ser el mur de contenció de la classe treballadora. El que abans era una força de pressió, una veu incòmoda i un instrument de defensa col·lectiva, avui sembla una estructura burocratitzada, acomodada i més pendent de mantenir privilegis que de plantar cara als abusos laborals.

Durant tot el govern de Pedro Sánchez, ni una sola vaga general. Ni una, i això, malgrat que els problemes que afecten els treballadors no han fet més que multiplicar-se. 

El silenci sindical és tan sorollós que ja ningú pot fingir que no el sent. 

Durant dècades, el sindicalisme a l’Estat espanyol va ser presentat com una eina imprescindible de defensa col·lectiva de la classe treballadora. Organitzacions històriques com Comissions Obreres (CCOO) o la Unió General de Treballadors (UGT) van protagonitzar lluites que van marcar conquestes socials fonamentals: convenis col·lectius, millores salarials, seguretat laboral, negociació davant la patronal i mobilitzacions massives que van permetre avançar en drets socials i laborals.

Però observant la realitat actual, una pregunta es fa cada vegada més evident: continuen avui els grans sindicats defensant realment els treballadors o s’han convertit en estructures excessivament institucionalitzades i allunyades de la realitat quotidiana de la classe obrera?

Durant tot el mandat del Govern presidit per Pedro Sánchez no s’ha convocat cap vaga general per part dels grans sindicats majoritaris i això succeeix en un context on els problemes estructurals que afecten milions de treballadors no només persisteixen, sinó que en molts casos s’agreugen de manera silenciosa.

L’Habitatge, una emergència que els sindicats ignoren

La crisi de l’habitatge és brutal. Treballadors expulsats de les ciutats, obligats a viure a desenes de quilòmetres del seu lloc de feina, hipotecant temps, diners i salut. I què han fet els sindicats?. Res que hagi tingut impacte real, cap mobilització massiva, cap pressió sostinguda, i cap proposta ambiciosa. La crisi de l’habitatge no és només un problema social, sinó que tambè és un problema laboral. Però els sindicats actuen com si no fos amb ells.

Un dels exemples més evidents és la crisi de l’habitatge. Avui milers de treballadors es veuen expulsats de les grans ciutats on es concentra bona part de l’activitat econòmica. Els preus del lloguer a ciutats com Madrid, Barcelona, València o Girona fan impossible que moltes persones treballadores puguin viure a prop del seu centre de treball. Això obliga milers de famílies a assumir desplaçaments diaris interminables, augmentant despeses, esgotament físic i reduint notablement la qualitat de vida. Malgrat això, aquesta qüestió central per al món laboral gairebé no ocupa espai en l’agenda sindical.

La Salut Laboral, un sistema que deixa el treballador a la desesperada.

La Salut Laboral hauria de ser un terreny de batalla sindical però quan un treballador pateix un accident, una malaltia professional o una baixa, sovint es troba sol davant d’un laberint de mútues, retards i sospites injustificades.
Les mútues protegeixen l’empresa. Les administracions miren cap a una altra banda i els sindicats?. Callen.

No hi ha pressió real per reduir els temps d’espera, per garantir diagnòstics ràpids, per protegir el treballador davant de l’arbitrarietat i aixó ens demostra que és una renúncia en tota regla.

El Transport, una necessitat bàsica que ningú defensa

Sense un transport digne, no hi ha feina digna, però els treballadors continuen patint retards, saturació, preus abusius i creixents,  connexions insuficients i i dependència absoluta d’infraestructures insuficients Els sindicats podrien convertir el transport laboral en una reivindicació central, però no ho fan i és com si la mobilitat dels treballadors no formés part de les seves preocupacions.

Hores extres impagades, un l’abús normalitzat

Milers d’empreses continuen beneficiant-se de jornades laborals prolongades sense remuneració justa. La patronal continua obtenint enormes beneficis gràcies a una pràctica il·legal que perjudica directament aquells que sostenen amb el seu esforç diari el funcionament de l’economia. La inspecció laboral continua sent insuficient i les organitzacions sindicals semblen haver reduït considerablement la seva capacitat de confrontació.

Les hores extres no pagades són un escàndol estructural i milers de treballadors regalen hores a la patronal, sota pressió o per por de perdre la feina. I els sindicats? On són?

Pensionistes amb més de 40 anys cotitzats i els sacrificats de sempre

Els treballadors que han cotitzat més de quaranta anys i es jubilen anticipadament pateixen penalitzacions injustes. Han sostingut el sistema durant dècades i, quan arriba el moment de descansar, se’ls castiga. Els sindicats haurien de defensar-los amb dents i ungles. Però no ho fan.

Els pensionistes, que van ser el cor del moviment sindical, avui són tractats com un tema secundari, i aquest asumpte mereix un capítol apart la situació dels pensionistes, pero el deixo aquí per constancia.

Milers de treballadors que van començar a treballar molt joves, que han cotitzat més de quaranta anys i que es veuen obligats a acceptar penalitzacions per accedir a una jubilació anticipada continuen reclamant justícia social. Resulta difícil entendre com aquells que han sostingut durant dècades el sistema públic de pensions continuen essent castigats econòmicament, i tampoc aquí es percep una mobilització clara i contundent dels grans sindicats.

El sindicalisme está domesticat?

La sensació creixent és que una part important del sindicalisme espanyol ha deixat de ser una eina de lluita per convertir-se en un actor institucional excessivament acomodat a les taules permanents de diàleg social, allunyant-se progressivament del conflicte real que viu la majoria treballadora.

Un sindicat no pot limitar-se a signar acords puntuals o aparèixer en rodes de premsa institucionals. Ha d’estar present en el conflicte diari en al centre de treball, en la precarietat de l’Habitatge, en la defensa de la Salut Pública, en la lluita contra l’explotació silenciosa de les hores extres i en la defensa d’unes Pensions realment dignes.

Potser ha arribat el moment de preguntar-nos si el sindicalisme majoritari a Espanya necessita una profunda regeneració interna. Perquè quan els treballadors deixen de sentir-se representats, quan desapareix la protesta i quan la mobilització es substitueix per la burocràcia, es corre un risc enorme que la classe treballadora quedi òrfena d’instruments reals de defensa col·lectiva.

Quan una democràcia on el treballador perd capacitat d’organitzar-se i defensar-se sempre acaba reforçant aquells que concentren el poder econòmic.

I perquè sense sindicats combatius no existeix equilibri social I sense equilibri social, la desigualtat acaba imposant la seva pròpia llei.

EUROPA, als peus de Donald Trump. (Amb comptades excepcions).

Durant dècades, la idea d’Europa va voler presentar-se davant del món com un projecte polític singular, un espai construït sobre les cendres del feixisme i de dues guerres mundials devastadores, una arquitectura institucional que, almenys en teoria, havia de representar la Defensa dels Drets Humans, el Multilateralisme, la Cooperació entre pobles i un model social capaç de diferenciar-se del capitalisme salvatge practicat pels Estats Units, però aquella Europa sembla avui una caricatura de si mateixa.

La realitat política actual del continent europeu mostra una fotografia inquietant amb una Comissió Europea convertida progressivament en una estructura burocràtica subordinada als interessos geopolítics de Washington, i amb una majoria de governs disposats a obeir sense massa resistència els designis de l’administració de Donald Trump, i una deriva ideològica que situa la guerra, la militarització i l’enduriment contra la immigració com els nous pilars del projecte europeu.

Europa ja no sembla governar-se des de Brussel·les i moltes de les seves decisions semblen redactades als despatxos del Pentàgon o condicionades pels interessos estratègics de la OTAN.

La submissió militar, es gastar més per obeir millor com l’exigència permanent dels Estats Units perquè Europa incrementi la despesa militar fins a xifres properes al 5% del PIB representa probablement un dels majors actes de submissió política que ha viscut el continent des de la fi de la Guerra Freda i Països com Polònia, Alemanya, Països Baixos o els estats bàltics han assumit sense pràcticament debat intern aquesta agenda bel·licista impulsada des de Washington.

Els governs europeus estan desviant centenars de milers de milions d’euros cap a la indústria armamentística mentre milions de ciutadans pateixen precarietat laboral, habitatge inaccessible, deteriorament de la sanitat pública i un progressiu empobriment de les classes treballadores.

La pregunta és inevitable.

Com pot justificar-se aquesta carrera armamentista mentre es retallen drets socials conquistats després de dècades de lluita obrera?

Europa sembla haver decidit que fabricar míssils és avui més prioritari que construir hospitals.

L’Economia Europea sota tutela nord-americana

La submissió no es limita al terreny militar. La guerra econòmica global impulsada pels Estats Units, especialment contra Xina, està trobant a Europa un soci obedient encara que això signifiqui perjudicar greument la seva pròpia economia productiva.

Les sancions comercials, les restriccions tecnològiques, la ruptura de canals energètics tradicionals i la dependència creixent del gas nord-americà estan debilitant sectors industrials sencers, especialment a Alemanya, motor històric de l’economia europea. Europa ha renunciat a la seva autonomia estratègica i en lloc de construir un model propi, ha acceptat convertir-se en satèl·lit econòmic d’un imperi que exigeix lleialtat absoluta.

I el resultat és devastador. Inflació persistent, desindustrialització progressiva, menor competitivitat i una dependència cada cop més gran d’un aliat que prioritza exclusivament els seus interessos nacionals.

La gran hipocresia europea amb la immigració

Un altre dels terrenys on Europa està assumint polítiques pròpies de l’extrema dreta nord-americana és el tractament de la immigració con la fortificació de fronteres, els acords vergonyosos amb tercers països per externalitzar la repressió migratòria, la criminalització constant de les persones migrants i la normalització d’un discurs cada vegada més xenòfob estan transformant el Mediterrani en una enorme fossa comuna.

Frontex ha passat de ser un organisme de control fronterer a convertir-se en símbol d’una Europa que abandona la seva retòrica humanitària quan es tracta de persones pobres que fugen de guerres, fam o emergències climàtiques, i resulta pervers observar com les mateixes potències europees que participen en intervencions militars, explotació de recursos i imposició econòmica al Sud Global després aixequen murs per impedir l’arribada de les víctimes d’aquest mateix sistema.

Qui s’agenolla i qui resisteix?

La majoria de governs europeus semblen haver acceptat el paper de subordinat.

Polònia representa avui un dels aliats més fidels de Washington, Alemanya, malgrat les contradiccions internes, continua alineada amb la disciplina atlàntica. Itàlia, sota governs cada vegada més escorats a la dreta, ha assumit polítiques migratòries i militars plenament compatibles amb les exigències nord-americanes i els Països Baixos i diversos països nòrdics també mantenen una adhesió gairebé automàtica a les estratègies dictades per Washington.

Però existeixen excepcions com Espanya, que amb contradiccions evidents, ha intentat en diverses ocasions mantenir certes posicions diferenciades, especialment en qüestions relacionades amb el conflicte a Gaza o amb alguns debats sobre autonomia diplomàtica. També Irlanda ha expressat posicions més crítiques respecte a determinades polítiques exteriors occidentals.

Alguns sectors polítics a França continuen defensant una autonomia europea menys dependent dels Estats Units, tot i que les seves institucions continuen profundament vinculades al marc atlàntic, per la Unió Europea travessa una crisi moral i la gran tragèdia no és només geopolítica.

La Unió Europea està abandonant progressivament els principis que teòricament justificaven la seva existència con la defensa dels drets humans desapareix quan hi ha negocis armamentístics pel mig i la democràcia queda subordinada als mercats financers.

La solidaritat internacional es transforma en murs, deportacions i acords amb governs autoritaris perquè facin la feina bruta i el continent que va prometre “mai més” després del feixisme sembla avui caminar en direcció contrària.

Europa necessita rebel·lar-se i el gran repte del segle XXI no és obeir Washington. No és augmentar pressupostos militars. No és blindar fronteres contra persones desesperades.

El gran repte és construir sobirania popular, independència política i justícia social. Europa necessita recuperar el control de les seves decisions i necessita deixar de comportar-se com una colònia política dels Estats Units.

Europa necessita entendre que seguir els designis de l’imperialisme nord-americà només condueix a més guerres, més desigualtat i més autoritarisme perquè quan un continent renuncia a pensar per si mateix, deixa de ser un projecte polític i es converteix simplement en territori ocupat, encara que l’ocupació no necessiti tancs.

Avui Europa no està governada pels seus pobles. Avui Europa s’acosta perillosament a convertir-se en una extensió obedient de l’imperi i davant aquesta realitat, callar significa ser còmplice i avui Europa viu massa sovint agenollada davant Donald Trump i el pitjor és que molts dels seus dirigents ja ni tan sols intenten dissimular-ho.

Estats Units i Iran, i quan la PAU es negocia sota els interessos de sempre.

En la política internacional sovint es construeixen grans titulars que pretenen transmetre victòries diplomàtiques, estabilitat i esperança, però massa vegades, darrere aquestes imatges de consens i de suposats acords històrics, s’hi amaguen les mateixes estructures de poder que han provocat els conflictes. El recent memoràndum d’entesa entre els Estats Units d'Amèrica i Iran per aturar les hostilitats, n'és un exemple evident.

Des de la La Casa Blanca, el govern nord-americà ha presentat aquest acord com una gran victòria diplomàtica, gairebé com el començament d’una nova etapa d’estabilitat a l’Orient Mitjà, però la realitat és molt més complexa i obliga a observar els fets amb prudència, perquè el que s’ha anunciat sembla més aviat una pausa estratègica que no pas una resolució real del conflicte.

Naturalment, qualsevol aturada de les hostilitats és una notícia positiva, cada guerra que s’atura significa menys morts, menys destrucció i menys patiment per a milions de persones que gairebé mai decideixen els conflictes que acaben patint i aquesta confrontació no només ha incrementat la tensió regional, sinó que ha tornat a demostrar com les guerres impulsades pels grans blocs de poder tenen conseqüències globals con l’encariment de l’energia, alteració del comerç internacional i una economia mundial cada cop més vulnerable davant els interessos geoestratègics de les grans potències.

Però la gran pregunta continua intacta:

què s’ha resolt realment?

El conflicte entre Washington i Teheran mai no ha estat únicament una qüestió de bloquejos marítims o disputes puntuals al golf Pèrsic. Fa dècades que la desconfiança entre ambdós governs està marcada per l’hegemonia nord-americana a la regió, la resistència iraniana a sotmetre’s a aquest ordre imposat i, sobretot, pel debat permanent al voltant del programa nuclear iranià, i  precisament aquí és on apareixen totes les ombres de l’acord.

Es parla de controls, de mecanismes de verificació i de compromisos perquè Iran no desenvolupi armament nuclear, però com acostuma a passar en la diplomàcia de les grans potències, els punts realment importants queden ajornats per a futures negociacions. No hi ha garanties concretes, només declaracions d’intencions.

La història recent ens ensenya una lliçó clara en arribar a acords preliminars és relativament fàcil pero fer-los complir quan entren en joc els interessos militars, energètics i econòmics és una altra història molt diferent i aquí apareix un altre actor impossible d’ignorar, Israel.

Perquè cap anàlisi seriosa sobre Orient Mitjà pot ignorar el paper central que exerceix Israel com a aliat estratègic dels Estats Units a la regió. Les tensions entre Washington, Tel-Aviv i Teheran formen part d’un equilibri permanentment inestable, i un sol incident militar, una operació preventiva o una nova escalada regional poden fer saltar pels aires aquest fràgil enteniment.

Resulta especialment preocupant observar com aquests acords responen sovint més a urgències polítiques internes que no pas a veritables voluntats de Pau. Per a Donald Trump, la continuïtat del conflicte s’havia convertit en un problema intern com l’augment dels preus energètics afectava directament el consum, les empreses i una opinió pública nord-americana cada cop més cansada de guerres llunyanes que mai no milloren les condicions de vida de la població treballadora.

Aquí apareix una contradicció que l’esquerra internacional que porta dècades denunciant. Massa sovint les guerres no es mantenen ni s’aturen per criteris humanitaris, sinó en funció dels cicles electorals, dels mercats energètics i dels interessos econòmics de les grans corporacions.

Encara més inquietant és comprovar com es presenta com una gran victòria el simple retorn a una situació anterior al conflicte com reobrir l’Estret d'Ormuz, restaurar rutes comercials o reduir temporalment la tensió no equival a construir una pau duradora, i és simplement tornar al punt d’inici després d’haver provocat una crisi que mai no hauria d’haver esclatat.

També convé cal observar les conseqüències internes dins Iran i lluny d’afeblir el règim, aquest tipus de confrontacions solen reforçar els sectors més radicals. La història ens mostra repetidament que quan un país és sotmès a pressió externa, els governs utilitzen aquesta amenaça per alimentar discursos nacionalistes, justificar mesures autoritàries i consolidar estructures de poder internes encara més dures.

I aquesta és una contradicció que Occident sembla repetir constantment en moltes de les intervencions que pretenen provocar canvis polítics acaben reforçant exactament allò que deien voler debilitar.

Des d’una mirada progressista i antimilitarista, la conclusió és clara. El món necessita menys diplomàcia subordinada als interessos del petroli, menys hegemonies militars disfressades de defensa de la democràcia i menys guerres convertides en instruments de negociació geopolítica. La Pau no pot continuar sent una mercaderia temporal al servei dels grans centres de poder econòmic.

Aquest memoràndum no representa encara cap victòria de la Pau que és, simplement, una pausa en un tauler internacional on les grans potències continuen decidint el futur dels pobles sense consultar mai els pobles mateixos i mentre el capitalisme global segueixi utilitzant la guerra com a eina d’influència i control, la veritable estabilitat continuarà sent una promesa llunyana.

No hi haurà PAU real mentre la geopolítica continuï estant governada pels interessos militars, energètics i financers d’una minoria privilegiada.

Tenim que per a les guerres.

 

Els Dimecres el Congrés dels Diputats i quan la Democràcia es converteix en espectacle.

La política institucional espanyola viu des de fa temps una degradació preocupant i el que hauria de ser l’espai central del debat democràtic, el lloc on es confronten idees, projectes de país i propostes per millorar la vida de la ciutadania, s’ha anat transformant progressivament en una mena de teatre permanent, un circ mediàtic on la crispació, la desqualificació i l’insult substitueixen massa sovint el debat serè i la responsabilitat política. 

El Congreso de los Diputados, institució que representa formalment la sobirania popular, ofereix cada setmana una imatge cada vegada més deteriorada davant d’una ciutadania cansada, decebuda i profundament desconfiada amb la política institucional i les sessions de control al govern s’han convertit en un escenari repetitiu on l’objectiu principal sembla no ser construir alternatives, sinó erosionar l’adversari a qualsevol preu.

La dreta espanyola, representada principalment pel Partido Popular i l’extrema dreta de Vox, han assumit des de fa temps una estratègia de confrontació total. Els seus discursos no busquen aportar solucions reals davant problemes estructurals com la crisi de l’habitatge, la precarització laboral, el deteriorament dels serveis públics o l’emergència climàtica. El seu paper sembla reduït a bloquejar, desgastar i alimentar una confrontació constant, utilitzant la por, la desinformació i una agressivitat verbal que degrada profundament la qualitat democràtica.

Cada intervenció sembla competir per veure qui eleva més el to, qui genera més titulars incendiaris o qui aconsegueix major viralitat a les xarxes socials i la política convertida en espectacle, on el soroll acaba substituint completament les idees. Davant aquesta ofensiva constant, el govern de coalició entre el Partido Socialista Obrero Español i Sumar mostra signes evidents de desgast. La legislatura ha estat marcada per una resistència permanent davant l’assetjament de l’oposició conservadora, però també per una creixent sensació de fatiga política.

El govern, que inicialment despertava expectatives de transformació social profunda, sembla avui excessivament condicionat per equilibris interns, concessions constants i una certa incapacitat per impulsar reformes estructurals valentes davant els grans reptes socials del país. La resistència, legítima en molts moments, comença a transmetre la sensació d’un executiu que més que avançar intenta simplement aguantar.

En aquest escenari emergeix novament el paper de PODEMOS, que malgrat la seva pèrdua de centralitat institucional continua mantenint una veu clarament diferenciada en la defensa de polítiques socials, en la denúncia de les desigualtats creixents i en la necessitat d’un gir real cap a polítiques redistributives.

PODEMOS insisteix en qüestions que continuen sent essencials per a milions de persones com la regulació efectiva dels lloguers, la defensa radical de la sanitat pública, la protecció del sistema públic de pensions, una fiscalitat més justa, la reducció de la jornada laboral, la necessitat d’enfortir l’educació pública i una política exterior desvinculada de l’actual escalada militar internacional, mentre al Parlament creixen els insults, al carrer creix la frustració social.

El curs polític 2026-2027 ja es presenta com un dels més tensos dels darrers anys i a mesura que s’apropin les Eleccions Municipals de 2027, diversos processos Electorals Autonòmics i posteriorment les Eleccions Generals, la tensió institucional anirà inevitablement en augment i aixó no s’intueix cap voluntat de desescalada.

S’espera un final de curs extraordinàriament dur, un curs polític marcat per la crispació extrema, per una oposició cada vegada més agressiva, per discursos faltons, per acusacions constants, per una degradació progressiva del respecte institucional i per una estratègia permanent de confrontació electoral anticipada.

La dreta intentarà convertir qualsevol debat parlamentari en un camp de batalla mentre que l’extrema dreta continuarà aprofundint en la polarització social, alimentant discursos d’odi, criminalitzant moviments socials i tensionant encara més una convivència ja prou castigada, però el veritable termòmetre no serà només el que passi dins el Congrés serà el carrer, perquè mentre els diputats s’insulten dins les institucions, fora creix un malestar social profundament acumulat i en els pròxims mesos podem veure un augment molt important de manifestacions, vagues i concentracions socials protagonitzades per sectors cada vegada més castigats.

El professorat reclama recursos i dignitat davant un sistema educatiu saturat, els educadors socials denuncien abandonament institucional i precarietat crònica, els professionals sanitaris continuen alertant del deteriorament progressiu de la sanitat pública després d’anys de retallades estructurals, els treballadors industrials afronten deslocalitzacions, automatització i pèrdua de drets laborals, el sector dels serveis continua suportant temporalitat extrema, baixos salaris i sobrecàrrega laboral i milers de funcionaris reclamen actualitzacions salarials i millors condicions davant una administració pública tensionada.

La conflictivitat social augmentarà i  aquí apareix la gran contradicció del moment polític actual. Mentre gran part de l’energia institucional es consumeix en lluites partidistes estèrils, els problemes reals de la majoria social continuen esperant respostes urgents.

La política espanyola sembla haver oblidat que governar no consisteix a destruir l’adversari, sinó a construir condicions dignes per a la vida col·lectiva i si el Parlament continua degradant-se com fins ara, serà inevitable que el carrer recuperi protagonisme.

Quan la política institucional deixa de representar les necessitats socials, la història ens recorda una veritat molt simple i els pobles acaben parlant per si mateixos i moltes vegades, quan el carrer parla, és perquè les institucions han deixat d’escoltar.

El curs 2026-2027 no serà només un any electoral, pot convertir-se en un punt d’inflexió sobre quin model de democràcia volem construir. Una democràcia subordinada a l’insult permanent, al tacticisme electoral i als interessos partidistes, o una democràcia realment orientada al benestar col·lectiu, a la justícia social i a la defensa d’una ciutadania cada vegada més cansada de contemplar com la seva vida quotidiana queda relegada mentre al Parlament continua, setmana rere setmana, el mateix vell espectacle i cada vegada amb menys dignitat.

Els governs invisibles del Món. Quan la democràcia queda sotmesa als poders econòmics global

Mentre milions de persones arreu del planeta continuem patint les conseqüències de la pobresa estructural, la precarietat laboral, l’emergència climàtica, les guerres per recursos i l’augment constant de les desigualtats, existeix una arquitectura internacional de poder que opera sovint al marge del control democràtic i de la voluntat popular, no parlem només dels governs escollits a les urnes, sinó d’aquells espais opacs on es defineixen bona part de les grans decisions econòmiques i geopolítiques del planeta. El Group of Seven (antic G-8 abans de l’expulsió de Russia), el Group of Twenty, el World Economic Forum a Davos i el conegut Bilderberg Meeting.

Aquestes trobades, presentades sovint com a fòrums de debat internacional o espais de coordinació global, són en realitat, des d’una mirada crítica i d’esquerres, instruments de consolidació d’un model econòmic profundament desigual, són espais on els grans interessos financers, les multinacionals, els fons d’inversió, les corporacions energètiques i les indústries militars comparteixen taula amb dirigents polítics que, en teoria, haurien de representar la ciutadania, però que massa sovint acaben actuant en funció d’agendes alienes a l’interès general.

La gran contradicció és evident i mentre a les societats democràtiques se’ns repeteix constantment que el poder resideix en el poble, la realitat és que una part substancial de les decisions que condicionen la vida de milions de persones no es prenen als parlaments, sinó en sales tancades, lluny del debat públic, lluny del control ciutadà i lluny de qualsevol mecanisme real de rendició de comptes.

El Group of Seven, el G-7, reunit aquests dies a França, torna a escenificar aquesta paradoxa. Set de les economies més poderoses del planeta que històricament responsables d’una part important del colonialisme econòmic global, de les polítiques extractives al Sud Global i de la imposició d’un model neoliberal que ha debilitat serveis públics i drets socials, es presenten davant del món com a guardians de l’estabilitat internacional. Però de quina estabilitat parlem?

Parlem d’un ordre mundial on les grans fortunes acumulen nivells de riquesa obscens mentre centenars de milions de persones no poden accedir a drets bàsics, parlem d’un sistema que normalitza que grans empreses tecnològiques i financeres tinguin més capacitat d’influència sobre les decisions públiques que molts estats sobirans, i tambè parlem d’un capitalisme globalitzat que converteix governs en simples gestors dels interessos privats dels mercats.

El fòrum de Davos, organitzat anualment pel World Economic Forum, simbolitza perfectament aquesta realitat. Líders polítics, grans empresaris, bancs internacionals, CEOs de multinacionals i grans fortunes es reuneixen sota discursos grandiloqüents sobre sostenibilitat, futur compartit o responsabilitat global, però rere aquest llenguatge amable s’amaga sovint la defensa d’un model econòmic que manté intactes les estructures de privilegi.

Encara més opac resulta el Bilderberg Meeting, un club exclusiu que des de mitjan segle XX reuneix anualment polítics, empresaris, membres de grans bancs, responsables de serveis d’intel·ligència i figures influents dels grans mitjans de comunicació occidentals. Sense actes públiques, sense transparència, sense compareixences clares, i diuen que oficialment només debaten idees. Però resulta legítim preguntar-se fins a quin punt aquestes trobades condicionen futures decisions polítiques o defineixen perfils de lideratges convenients per a determinats interessos econòmics globals.

La història contemporània ens mostra massa exemples de dirigents polítics que semblen ascendir meteòricament dins dels seus països comptant amb simpaties evidents dels grans centres financers internacionals. Governs que adopten reformes laborals regressives, privatitzacions massives, retallades socials o polítiques favorables als grans capitals acostumen a rebre el suport implícit o explícit d’aquests centres de poder global.

No és casualitat. El poder econòmic global no necessita presentar-se a unes eleccions. No necessita guanyar majories parlamentàries. El seu poder resideix en influir sobre aquells que sí es presenten i escullen perfils polítics dòcils, financen determinats projectes, orienten discursos mediàtics i marquen les línies vermelles del que és acceptable dins del sistema.

Quan un govern qüestiona els privilegis dels grans capitals, planteja nacionalitzacions estratègiques, defensa una fiscalitat redistributiva real o limita el poder de les multinacionals, ràpidament apareixen les pressions dels mercats, les agències de qualificació, les fugides de capitals o les campanyes mediàtiques de desgast.

Aquest és el gran dèficit democràtic del nostre temps.

Des d’una perspectiva d’esquerres transformadora, cal denunciar sense ambigüitats aquesta governança paral·lela global. Les grans decisions econòmiques internacionals haurien de debatre’s dins organismes multilaterals realment democràtics i transparents, no en clubs exclusius reservats a una elit econòmica que ningú ha escollit.

La ciutadania mundial necessita més sobirania popular i menys plutocràcia internacional. Necessitem governs que responguin als pobles, no als mercats financers I necessitem institucions internacionals orientades a la cooperació, la justícia social i la redistribució de la riquesa, no fòrums on les elits planifiquen com preservar un sistema que els beneficia.

Perquè la gran pregunta continua intacta:

Qui governa realment el món?

Els pobles o els consells d’administració?

Potser ha arribat el moment de deixar de mirar només els parlaments i començar a observar aquells salons tancats on, massa sovint, es decideix silenciosament el futur col·lectiu de la humanitat.

Els pobles voten, i les elits no tene que imposer-se. No hi ha democràcia real, mentre el poder econòmic global decideixi més que la voluntat popular.

Parem-ho, que si que és pot.

La PAU, després de mort i la barbàrie, i en pregunto: perquè ha servit aquesta guerra?.

Avui el món assisteix, aparentment, a una notícia que molts titularan com una gran victòria diplomàtica i els Estats Units d'Amèrica i Iran anuncien un nou acord que hauria de portar a la reobertura de l’estret d’Estret d'Ormuz, punt neuràlgic del comerç mundial del petroli, després de setmanes d’una tensió extrema que ha mantingut el món pendent d’una possible escalada regional de conseqüències devastadores.

El president Donald Trump ho celebrava amb la seva habitual arrogància i una frase que resumeix millor que cap altra l’autèntic sentit d’aquesta suposada Pau: “Que flueixi el petroli!”, i  és aquí on apareix la gran pregunta moral i política que el món hauria de fer-se avui i per què ara la pau?

Perquè durant mesos, i anys, la guerra, la destrucció i la mort semblaven no importar. Durant gairebé dos anys hem contemplat amb impotència el GENOCIDI sistemàtic sobre la població civil de Gaza, Hospitals bombardejats, Camps de Refugiats destruïts. Nens enterrats sota tones de ciment i la Fam utilitzada com a arma de guerra, Infraestructures civils deliberadament eliminades sota la mirada passiva quan no còmplice d’Occident.

Hem vist també la persecució constant dels colons israelians contra la població palestina de West Bank, amb desallotjaments forçats, humiliacions quotidianes i una expansió territorial que vulnera de manera flagrant qualsevol principi de legalitat internacional i hem assistit a la incursió militar d’Israel sobre Lebanon, amb nous bombardejos al sud de Beirut, ampliant una guerra regional que ja ha convertit l’Orient Mitjà en un immens camp de ruïnes.

Hem contemplat com els mateixos Estats Units d'Amèrica, autoproclamats guardians de la democràcia mundial, intervenien directament en l’escalada contra Iran, alimentant una vegada més una geopolítica imperial basada no en la defensa dels pobles, sinó en el control energètic, les aliances militars i els interessos estratègics i per això avui, davant aquest anunci de Pau, és legítim desconfiar, perquè quan els mateixos actors que han sostingut la guerra decideixen asseure’s a negociar, sovint no ho fan per consciència humanitària.

Ho fan perquè els mercats pressionen, ho fan perquè el petroli no pot deixar de circular, ho fan perquè l’economia global no tolera la inestabilitat quan afecta els beneficis dels grans capitals i mentres tant, les víctimes reals no apareixen a la fotografia.

No hi són els infants palestins morts sota les bombes, no hi són les famílies libaneses obligades a fugir, no hi són els milers de civils iranians que viuen sota l’amenaça constant d’un atac exterior i no hi són tampoc aquells israelians que, des de dins mateix d’Israel, han denunciat la deriva militarista del govern i la instrumentalització permanent de la por.

El món continua funcionant sota una lògica cruel de les guerres duren mentre siguin rendibles i la Pau arriba només quan els poderosos calculen que continuar matant ja no resulta convenient és la tragèdia permanent del nostre temps.

Les grans potències ens parlen de diplomàcia després d’haver alimentat el conflicte, ens demanen celebrar acords que arriben després de milers de morts que podrien haver estat evitades i ens demanen aplaudir una normalitat que es construeix sobre cementiris encara oberts.

Potser el veritable problema del nostre món no és només l’existència de guerres, el problema és haver acceptat com a normal que la vida humana valgui menys que un barril de petroli mentre els governs continuïn convertint la geopolítica en un mercat i la guerra en una eina de negoci, la Pau serà sempre provisional, fràgil i profundament injusta.

La humanitat necessita menys exèrcits, menys aliances militars, menys imperis que decideixin el futur dels pobles des de despatxos llunyans. Necessitem construir un món on la dignitat humana estigui per damunt de qualsevol frontera, bandera o interès econòmic.

Des d’una mirada d’esquerres, humanista i antimilitarista, no podem acceptar que la Pau arribi només quan convé als poders econòmics. La Pau no pot ser un instrument dels imperis. Ha de ser un dret dels pobles.

Els palestins tenen dret a viure sense ocupació, els libanesos tenen dret a viure sense bombes, els iranians tenen dret a viure sense amenaces, els israelians tenen dret a viure sense por i els pobles del món tenen dret a no ser ostatges de guerres que mai han decidit.

La història ens ensenya que darrere de cada guerra hi ha discursos de seguretat, però darrere de gairebé totes hi ha negocis. El militarisme sempre promet ordre i només entrega cementiris i potser la pregunta no és com hem arribat fins aquí, sinó per què continuem acceptant-ho.

Quants infants han de morir perquè un barril de petroli torni a circular?

Quantes ciutats han de ser esborrades perquè els mercats respirin tranquils?

Quan la Pau arriba després de tanta destrucció, no és una victòria, sinó que és la prova amarga que tot aquest horror es podia haver evitat i  això, precisament això, és el que fa més mal.

Perquè cap acord signat a Geneva podrà retornar la vida a aquells que mai haurien d’haver mort i perquè la veritable Pau no arriba quan torna a fluir el petroli, i la veritable Pau comença quan deixem de considerar acceptable que els pobles siguin sacrificats en nom del poder.

Les Eleccions al PERÚ, amb un resultat electoral que redefineix la nova geopolítica hemisfèrica.

Gairebé una setmana de la segona volta per la presidència del Perú, l'Oficina Nacional de Processos Electorals (ONPE) ha processat el 100% de les actes. Per l'ajustat del resultat, 4.209 vots d'avantatge de la dretana Keiko Fujimori sobre l'esquerra Roberto Sánchez, la definició queda supeditada a l'anàlisi de 1.551 actes observades (aquelles que presenten alguna incidència material).

El Perú torna a trobar-se al mateix abisme que els anys 2016 i 2021, una nacio partida en dos, un resultat que es decidirà vot a vot i un mapa polític fracturat entre un sud que vota massivament l’esquerra i una resta del país que oscil·la entre la por, la incertesa i el cansament. Amb el 100 % de les actes escrutades, la diferència entre Keiko Fujimori i Roberto Sánchez és inferior als 4.209 vots. Aquest és el tercer procés presidencial consecutiu que acaba dins d’un marge inferior a un punt percentual i no és casualitat, és un símptoma però aquesta vegada l’empat no només expressa una crisi interna, I té profundes implicacions hemisfèriques. 

Roberto Sánchez no és un outsider ni un tecnòcrata neutral. Va ser ministre en el convuls govern de Pedro Castillo, que va acabar en col·lapse institucional, un intent d’autocop d’Estat i una fractura política que encara avui no cicatritza. La batalla que molts creien tancada l’any 2022 torna a lliurar-se avui, amb el Perú dividit exactament per la meitat.

Mentre el Perú es paralitza en un empat interminable, el món continua canviant. La captura de Nicolás Maduro per part dels Estats Units ha marcat un gir estratègic i Washington ha decidit reordenar el seu hemisferi. La doctrina que l’exministre d’Afers Exteriors Francisco Tudela reclamava el 2022 ja no és només un debat acadèmic, sino que s’ha convertit en política vigent i mentre els Estats Units reforcen el flanc atlàntic-caribeny, la Xina es consolida el Pacífic. El port de Port de Chancay, que redueix en deu dies el trànsit comercial entre Sud-amèrica i Àsia, no és només una infraestructura mercantil, sino que és un node geopolític de primer ordre que reorienta exportacions brasileres i andines cap al Pacífic i concedeix a la Xina un centre logístic que, com advertia Tudela, podria servir a objectius estratègics molt més complexos i així, el Perú, gairebé sense voler-ho, s’ha convertit en el punt de fractura entre dues grans potències globals.

Una eventual victòria de Keiko Fujimori alinearia el Perú amb Washington en el discurs, però no en l’estructura econòmica. La Xina compra prop del 63 % de la producció minera peruana i controla el port més estratègic del país i ens trobaríem davant un govern pro-estatunidenc administrant una economia profundament dependent de Pequín, una contradicció que limitaria enormement qualsevol marge de maniobra.

En canvi, una victòria de Roberto Sánchez situaria un hereu polític del castillisme al poder just quan els Estats Units han demostrat que no toleraran projectes que percebin com amenaces hemisfèriques. El precedent veneçolà podria activar-se si el Perú es convertís en un laboratori de prova, fins a quin punt arriba avui la capacitat de Washington per condicionar governs elegits democràticament que decideixin acostar-se a la Xina.

Amb aquest empat electoral no és només un drama domèstic, sinó que és l’avantsala d’un reordenament geopolític on el Perú, per primera vegada en dècades, deixa de ser espectador per convertir-se en una peça estratègica global, pero el més inquietant és que aquest reordenament arriba mentre el país continua sense resoldre la seva pròpia fractura interna.

El món ja ha mogut fitxa. Ara falta saber si el Perú serà actor o víctima d’aquest gran moviment geopolític.