El Cooperativisme com a eina social davant del Capitalisme i Neoliberalisme en temps de guerra.

 En un món travessat per la guerra i la incertesa des de la devastació a Gaza sota el genocidi d’Israel, fins al conflicte enquistat entre Rússia i Ucraïna, o l’escalada de tensió amb Iran amb la implicació dels Estats Units i actors regionals com Iemen, l’economia global s’ensorra cada cop més en una lògica de destrucció, especulació i desigualtat.

Les guerres no només maten, també empobreixen, precaritzen i trenquen els teixits socials. 

En temps de guerra, apostar pel cooperativisme és apostar per la Pau. És construir alternatives des de baix, des de la classe treballadora, amb objectius clars de desenvolupament personal, col·lectiu i social. És resistir a la barbàrie amb solidaritat, és en definitiva, sembrar futur enmig del caos i per això  exposo el cas del cooperativisme.

Davant d’aquest escenari, el capitalisme i el neoliberalisme han demostrat, una vegada més, la seva incapacitat estructural per garantir una vida digna. El sistema, basat en l’acumulació de riquesa en poques mans, aprofita els conflictes per enriquir complexos militars, corporacions energètiques i grans fons d’inversió. La guerra és negoci, i la Pau, massa sovint, no cotitza en borsa.

És en aquest context que el cooperativisme emergeix no només com una alternativa econòmica, sinó com una eina de resistència i transformació social. L’economia social, arrelada en els principis de solidaritat, democràcia i equitat, posa la vida al centre, i no el benefici.

El cooperativisme no és una utopia, és una pràctica real, concreta i històrica. Des de cooperatives d’habitatge que garanteixen l’accés a un sostre digne sense especulació, fins a supermercats cooperatius on els consumidors esdevenen protagonistes del procés econòmic. També trobem cooperatives de treball en sectors com la construcció, la pintura, les reparacions o els serveis socials, que trenquen amb la jerarquia empresarial tradicional i aposten per l’autogestió i la corresponsabilitat.

En l’àmbit educatiu i sanitari, les cooperatives poden generar espais més humans, més propers i més arrelats al territori. Centres culturals cooperatius, Escoles autogestionades o Clíniques comunitàries poden esdevenir pilars d’una nova societat basada en el bé comú, i aquest model no només redistribueix la riquesa, sinó que també construeix comunitat, i els treballadors deixen de ser peces intercanviables per esdevenir subjectes actius del seu propi desenvolupament, i el treball deixa de ser alienant per convertir-se en una eina de realització personal i col·lectiva.

En contraposició, el neoliberalisme ha impulsat la privatització dels serveis públics, la desregulació laboral i la mercantilització de drets fonamentals com l’habitatge, la salut o l’educació que l’han convertit la vida en un producte, i les persones en clients o recursos.

El cooperativisme, en canvi, proposa una altra lògica amb una vida digna, la de la justícia social, la de la democràcia econòmica, i no es tracta només de gestionar millor els recursos, sinó de canviar les regles del joc i de construir una economia al servei de les persones, i no a l’inrevés.

Perquè mentre el capitalisme construeix murs i armes, el cooperativisme construeix ponts i comunitats, i potser, en aquests ponts, hi trobarem la sortida a un món que sembla haver oblidat el valor de la vida.

Principio del formulario

Aquest és la constatat de la presència de marques significatives de les Empreses de l'Economia Social a diferents sectors a l’Estat i com exemples són en el Sector Agroalimentari (Actel, Agrocat, Cooperativa d'Ivars,  Coren, Central Lechera Asturiana, Hojiblanca, Kaiku...), sector cooperatives d'Habitatges (Larcovi Sal), Energia, ( Som Energia, Enercoop), en Educació (Col·legis Gredos San Diego), Cooperatives de Crèdit (Caja Mar Caixa Rural, Caixa Laboral), Sanitat (Asisa), Maquinària (Optimus, Copreci, Orkli, Danobat Group), Comercialització Majorista, Distribució (Bon Àrea, Eroski, Consum) i Atenció a les Persones, Dependència (Suara).

La religió no pot imposar les seves creences als jutjats.

 Abogados Cristianos, Hazte Oír, Opus Dei, El Yunque, ni VOX, no respecten res, ni la voluntat duna persona que no té les seves creences, ni els seus drets, ni el dolor de la família.

L'únic que els importa és imposar les seves creences a través de tergiversar les lleis perquè ara no existeixen -los Cruzados ni la Santa Inquisición-, usen els jutges i advocats perquè la foguera sigui el jutjat.

L'eutanàsia és una decisió personal, un dret, i no es pot tolerar que des de creences religioses es tractin de retallar drets. L'avortament és una decisió personal, la dona és propietària del seu cos i de la seva vida, ningú no pot obligar una dona a tenir un fill contra la seva voluntat.

Permetre que organitzacions ultrareligioses com Abogados Cristianos, Hazte Oír, Opus Dei, El Yunque, qüestionin els drets i diuen que  és un error i un horror, i quan des de la dreta i l'ultracatolicisme intenten imposar les creences prohibint l'avortament o l'eutanàsia, o el matrimoni entre persones del mateix sexe estan atacant els drets de tots per imposar les seves creences.

Europa no és ni cristiana com crida la ultradreta, ni musulmana, política i religió són coses diferents, les creences o són personals o són un perill per a la convivència en societat, i a Espanya es aconfesional segons la Constitució de 1978.

Quan organitzacions com Abogados Cristianos, Hazte Oír, intenten imposar per via judicial les seves creences es cometen un abús contra tots els que no pensem com ells i fan un mal ús de les lleis i dels jutjats. Cal respectar les creences religioses de tots sempre que aquestes creences respectin els qui no creuen o creuen en una altra cosa.

Els drets no obliguen a res, no són una imposició, són una decisió personal, el dret al divorci no obliga a divorciar-se, però dóna l'opció a qui no vol continuar casat.

La resistència des de la dreta i de la religió als drets és una constant i sempre és un endarreriment, una involució quan aconsegueixen imposar-se.

Entre la llei, el carrer i la hipocresia Institucional, el Racisme estructural i lluita de classes esta entre la persecució i la resistència.

La detenció i posterior posada en llibertat de l’activista de PODEMOS, Serigne Mbayé i sis persones més a Madrid no pot ser llegida com un episodi puntual. És, en realitat, la punta visible d’un iceberg molt més profund, el racisme estructural que travessa les institucions de l’Estat.

Aquest tipus d’actuacions no són anomalies. Formen part d’una dinàmica sostinguda en el temps en què determinats cossos -especialment els racialitzats- són percebuts com a sospitosos per defecte. La detenció d’activistes migrants, especialment aquells vinculats a moviments socials o forces polítiques d’esquerres, respon també a una voluntat de desactivació política.

Quan un migrant organitzat alça la veu, incomoda. Quan denuncia, molesta. I quan ho fa des d’una estructura política, es converteix en objectiu. 

Amb la visita de Serigne Mbayé a Girona i Salt

Ahir, a Madrid, la detenció i posterior posada en llibertat de l’activista de PODEMOS, Serigne Mbayé i sis persones més no és un fet aïllat, és en realitat, el reflex d’un sistema que continua criminalitzant la pobresa, la migració i la dissidència política quan aquesta qüestiona els privilegis establerts.

El racisme avui no es presenta només amb insults o agressions evidents. És més subtil, més perillós, més estructural. Es troba en les lleis, en les pràctiques policials, en els discursos polítics i en la normalització mediàtica de la sospita permanent sobre determinats cossos. És el racisme que permet que una persona negra sigui identificada pel seu color de pell abans que pel seu comportament. És el racisme que converteix barris sencers en espais sota vigilància.

Quan parlem del racisme dels partits de dreta, no parlem només de declaracions incendiàries. Parlem d’una arquitectura política basada en la por. Formacions com Vox o sectors del Partido Popular han construït un relat en què la immigració és presentada com una amenaça: a la seguretat, a la identitat, a l’economia. Però aquesta narrativa ignora deliberadament una realitat incòmoda: sense la població migrant, molts sectors econòmics col·lapsarien.

Qui cuida les persones grans? Qui sosté el treball domèstic invisibilitzat? Qui treballa en la neteja, en l’hostaleria precària, en el camp?

La resposta és clara i milers de persones migrants, moltes d’elles sense papers, que sostenen amb el seu esforç una part essencial del sistema de benestar que després se’ls nega.

La negativa sistemàtica a la regularització d’estrangers no és només una decisió administrativa, és una forma de violència estructural. Manté persones en una situació de vulnerabilitat extrema, exposades a l’explotació laboral, sense drets plens, sense veu. És una eina de control. És una manera de dir: “et necessitem, però no et reconeixem”, i en aquest context, el racisme policial esdevé la cara visible d’aquest engranatge. Les identificacions per perfil ètnic, les detencions arbitràries, les actuacions desproporcionades no són errors puntuals: responen a una lògica. La lògica de la sospita sobre el cos migrant. La lògica del control social sobre els més febles.

El cas de Serigne Mbayé no és només el d’un activista detingut. És el d’una veu incòmoda que denuncia aquestes injustícies. És el d’una persona que ha posat nom i rostre a una lluita col·lectiva: la de milers de migrants que exigeixen drets, dignitat i reconeixement.

I aquí rau la contradicció més gran del nostre temps: una societat que es vol democràtica, però que tolera pràctiques discriminatoris; que es declara garant dels drets humans, però que els administra segons l’origen; que necessita la immigració, però la rebutja políticament.

El racisme no és només una actitud individual. És una estructura. I com a tal, només pot ser combatut amb polítiques valentes: regularització, igualtat de drets, fi de les pràctiques policials discriminatòries i un canvi radical en el discurs polític.

Perquè no hi ha democràcia real mentre una part de la societat viu amb por.

Perquè no hi ha justícia social mentre hi ha ciutadans de primera i de segona.

I perquè, al final, la lluita contra el racisme no és només la lluita dels migrants, és la lluita per la dignitat de tots i totes. 

24 de març de 1976 – 2026. 50 anys d’impunitat, memòria i resistència a l’Argentina.

Fa cinquanta anys, l’Argentina despertava sota les botes. El cop d’estat del 24 de març de 1976 no va ser només una irrupció militar, sinó que va ser un projecte polític, econòmic i social planificat. Un cop cívic-militar que va comptar amb el suport de sectors empresarials, financers i mediàtics, amb l’objectiu clar de desarticular el moviment obrer i disciplinar tota una societat.

Al capdavant d’aquell règim hi havia figures com Jorge Rafael Videla, però la responsabilitat no es pot limitar als uniformes. El terror va ser una eina sistemàtica al servei d’un model econòmic neoliberal emergent, alineat amb els interessos dels Estats Units i sota l’ombra de l’Operació Còndor, que va convertir el continent en un escenari de persecució i extermini de tota dissidència.

El règim va desplegar un sistema de terror organitzat i més de 600 centres clandestins de detenció, tortura i extermini repartits pel país. Espais com - Escuela de Mecánica de la Armada – (ESMA) es van convertir en símbols de l’horror.

Es calcula que 30.000 persones van ser desaparegudes. Joves, en la seva majoria, molts d’ells d’entre 15 i 25 anys. Estudiants, sindicalistes, militants polítics, treballadors, i no era casualitat, sinó que es tractava de destruir el teixit combatiu de la classe obrera, de sembrar la por per garantir la submissió laboral i social.

Sis províncies van quedar sota el control del Segon Cos de l’Exèrcit, que actuava com un veritable govern paral·lel, amb capacitat absoluta per detenir, torturar i assassinar sense cap mena de control judicial. L’Estat es convertia així en el principal terrorista.

Els nens robats. Una ferida oberta

Un dels crims més cruels va ser l’apropiació sistemàtica de nadons. Es calcula que uns 500 nens i nenes van ser robats a mares detingudes desaparegudes. Molts d’ells van ser entregats a famílies vinculades al règim o a sectors afins.

Gràcies a la lluita incansable de - les Abuelas de Plaza de Mayo -, s’han pogut recuperar més de 130 identitats, però encara avui, desenes d’homes i dones viuen sense saber qui són realment.

On són els cossos dels desapareguts?. Molts van ser llançats vius al mar en els anomenats “vols de la mort”. Altres enterrats en fosses comunes, cremats o ocultats en llocs encara desconeguts. L’absència és una forma de tortura que s’allarga en el temps i ha no hi ha cos, no hi ha dol complet, no hi ha tancament.

El cop no es pot entendre sense el seu rerefons econòmic. Va ser un atac directe contra els drets laborals, contra els sindicats i contra qualsevol forma d’organització popular. L’objectiu era clar,  instaurar un model econòmic favorable al gran capital, reduint salaris, eliminant drets i reprimint qualsevol resistència. Empreses i sectors econòmics van col·laborar activament amb la dictadura, facilitant llistes de treballadors “conflictius” que posteriorment eren segrestats i desapareguts. El terrorisme d’Estat es va convertir en una eina per garantir beneficis privats.

L’escut de les Ameriques. La geopolítica i dominació

En el context de la Guerra Freda, l’Argentina va ser concebuda com una peça clau dins l’estratègia continental dels Estats Units. “L’escut de les Ameriques” no era altra cosa que un dispositiu de control militar i ideològic per evitar qualsevol avanç de moviments populars o d’esquerres i el resultat, es clar: dictadures coordinades, repressió massiva i una generació sencera marcada per la por i la desaparició.

Cinquanta anys després, la lluita continua. Els judicis per delictes de lesa humanitat han permès condemnar molts responsables, però la memòria no és només judicial, és política, social i col·lectiva i les Madres de Plaza de Mayo continuen caminant, exigint veritat i justícia. Cada dijous, cada nom, cada fotografia, és un acte de resistència, perquè recordar no és només mirar enrere. És denunciar que aquell terror no va ser un excés, sinó un projecte i és advertir que les estructures de poder que el van fer possible, en molts casos, encara persisteixen.

50 anys després, l’Argentina no oblida. Ni ha d’oblidar. Els 30.000 desapareguts no són una xifra, són vides arrabassades, són històries interrompudes, són lluites que continuen i mentre no se sàpiga on són tots els cossos, mentre hi hagi identitats robades, mentre hi hagi impunitat, la democràcia seguirà tenint un deute.

Memòria, veritat i justícia. 

Avui i sempre.

Les converses del Pla de Pau a Colòmbia. Memòria d’una guerra.

Durant més de mig segle, la guerra interna de Colòmbia ha sigut una de les més llargues i doloroses d’Amèrica Llatina. El conflicte armat, iniciat formalment el 1964, va implicar l’Estat colombià, les guerrilles marxistes com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC-EP), la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), diversos grups paramilitars i actors vinculats al narcotràfic. Aquesta guerra ha deixat centenars de milers de morts i milions de desplaçats, amb la població civil com a principal víctima, però, després de dècades de combats, massacres i persecucions polítiques, la idea de la pau ha tornar a obrir-se camí. 

Els intents de negociació no van començar al segle XXI. Ja a finals dels anys noranta, el president Andrés Pastrana va intentar negociar amb les FARC entre 1998 i 2002. Les converses es van celebrar a la zona desmilitaritzada de San Vicente del Caguán, al departament del Caquetá. Aquell procés, però, va fracassar. El govern acusava la guerrilla d’aprofitar el territori per reforçar-se militarment, mentre les FARC denunciaven que l’Estat continuava la guerra de manera encoberta, i finalment, el 2002, les negociacions es van trencar i el país va entrar en una nova etapa de guerra total. Aquella ruptura va facilitar l’ascens polític d’un home que marcaria profundament la història del conflicte, l’ex-president Álvaro Uribe Vélez.

Álvaro Uribe va arribar al poder amb un discurs de “seguretat democràtica”, que es basava en la derrota militar de les guerrilles. Durant el seu mandat del 2002 al 2010, l’exèrcit va intensificar les operacions militars, però també van aparèixer greus denúncies de violacions dels drets humans, com els anomenats “falsos positius”, civils assassinats per militars i presentats com a guerrillers morts en combat, però per a molts sectors socials i de l’esquerra llatinoamericana, aquell període va representar la consolidació d’una aliança entre poder militar, elits econòmiques i paramilitarisme.

El gran gir de les converses modernes de pau va arribar amb el govern del president Juan Manuel Santos tot haver estat ministre de Defensa d’Uribe, Santos va iniciar una estratègia diferent i va negociar el final del conflicte. Les primeres reunions secretes es van celebrar el 2011 prop de la frontera amb Veneçuela. Posteriorment, les converses es van traslladar a la Havana (Cuba), i les La negociacions varen  tenir suport internacional de, Cuba, Noruega, Xile i Veneçuela. Aquesta arquitectura diplomàtica era clau i va permetre generar confiança entre dos enemics que s’havien combatut durant mes de cinquanta anys.

Els interlocutors de la negociació per part del Govern colombià entre altres hi havia com representants destacats, Humberto de la Calle, com cap de l'equip negociador del Govern amb les FARC-EP.  Sergio Jaramillo, i Frank Pearl, com Alts Comissionats per a la Pau de Colòmbia, mentre que per part ee la Guerrilla de les FARC, els principals negociadors eren dirigents històrics com, Rodrigo Londoño (conegut per Timochenko), comandant en cap de l'Estat Major de les extintes Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble (FARC-EP), i actual  president del partit polític Força Alternativa Revolucionària (actualment anomenat Comunes), Jesús Santrich, conegut per l'àlie de Jesús, va ser un guerriller i polític colombià, també va ser cap de les FARC-EP, de les seves dissidències Segona Marquetalia i integrant de la Cambra de Representants de Colòmbia amb el partit Comunes i Iván Márquez, comandant de la Segona Marquetalia particip en política amb el partit Comunes i retornat a la guerrilla amb les Disidencias de les FARC-E., tots ells antics comandants guerrillers que portaven dècades en la lluita armada.

L’acord històric de 2016

Després de quatre anys de negociacions, el 24 d’agost de 2016 es va anunciar l’acord final de pau a l’Havana i el 26 de setembre de 2016, es va signar solemnement a Cartagena de Indias amb els punts principals sobre la Reforma rural i redistribució de terres, la Participació política de l’antiga guerrilla, la Fi de les hostilitats i desarmament, la Substitució dels cultius de coca i un Sistema de veritat, justícia i reparació. Aquest sistema va donar lloc a la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP), encarregada d’investigar crims de guerra comesos per guerrilles, paramilitars i també per l’exèrcit.

El conflicte colombià havia deixat una ferida profunda. Entre 1958 i 2012, més de 218.000 persones van morir, dels quals un  81% eren civils i milions de persones van ser desplaçades de les seves terres. A les morts de combatents s’hi afegien els líders sindicals assassinats, els activistes socials perseguits i les comunitats indígenes i Afrodescendents atacades.

Després de l’acord de pau, un nou drama va aparèixer. L’assassinat sistemàtic de líders socials en zones rurals on la guerrilla s’havia retirat. Investigacions acadèmiques mostren que aquestes morts van augmentar després de 2016, especialment entre dirigents comunitaris i defensors de drets humans en moltes de les zones rurals que ja havien patit especialment el conflicte siguem els Departaments més afectats els de Caquetá, Putumayo, Guaviare, Meta, Nariño i el Chocó. En ciutats i municipis varen esdevenir escenaris de combats, segrestos, massacres i operacions militars.

Una de les grans polèmiques del procés de pau va ser l’oposició frontal de l’expresident Álvaro Uribe Vélez. Uribe va denunciar els acords com una “rendició davant el terrorisme”. Però els sectors socials i progressistes van respondre amb una altra lectura - Uribe representava l’oligarquia agrària, les estructures militars i els interessos vinculats al narcotràfic i al paramilitarisme que s’havien beneficiat durant anys de la guerra-, i la seva oposició va contribuir a la derrota del referèndum de pau del 2 d’octubre de 2016, que va rebutjar l’acord per un marge mínim. Posteriorment el govern va renegociar el text i el Congrés el va aprovar pro la pau avui es una pau incompleta tot el desarmament de les FARC el 2017, el conflicte no va desaparèixer del tot i alguns factors que han mantingut la violència com les dissidències guerrilleres, el narcotràfic, els paramilitars i els assassinat de líders socials. El conflicte colombià ha provocat més de 450.000 morts en sis dècades, segons estimacions recents. 

Fins avui amb el govern progressista de Gustavo Petro les perspectives de futur ha intentat impulsar una nova estratègia anomenada “Pau Total”, negociant també amb altres grups armats. La gran pregunta del futur és si Colòmbia serà capaç de transformar el model agrari, de reduir la desigualtat rural, de protegir els líders socials i de trencar el poder del narcotràfic que sense aquestes transformacions estructurals, molts analistes d’esquerres adverteixen que la pau pot quedar reduïda a un simple silenci d’armes.

El procés de pau colombià no ha sigut només una negociació entre guerrilla i govern, sinó que es també una lluita contra un sistema internacional que durant dècades havia tolerat la guerra com a instrument de control territorial, econòmic i geopolític. 

La història d’aquest procés ens deixa una lliçó profunda en que la pau no es construeix només amb signatures diplomàtiques, sinó amb:

 justícia social, reforma agrària i democràcia real.

Els nens i nenes, les primeres víctimes de la guerra.

Quan esclata una guerra, els governs parlen de fronteres, petroli, seguretat o geopolítica. Però la realitat més brutal és una altra les primeres víctimes no són els generals ni els presidents. 

Són els nens i les nenes.

Nen de Gaza.

Segons la definició de les Nacions Unides i de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, nen o nena és tota persona menor de 18 anys. És a dir des d’un nadó acabat de néixer fins a un adolescent que encara no ha arribat a la mejoría d’edat, i tots ells tenen sobre el paper dret a la protecció especial de la comuntat internacional, però en la pràcticam en moltes guerres actuals, aquest drets s'han convertit en paper mullat.

Avui el món viu una situació dramàtica: gairebé 473 milions de nens i nenes (un de cada sis al planeta) viuen en zones afectades per conflictes armats i aquesta realitat defineix el nostre temps amb una civilització que és capaç de produir riquesa i tecnologia com mai abans, però que continua permetent que els infants morin sota les bombes.

La guerra a Gaza és probablement l’exemple més extrem de destrucció de la infància en el segle XXI. Més de 18.500 nens i nenes morts des de l’inici del conflicte el 2023, mes de 50.000 nens morts o ferits en total i milers més desapareguts sota les runes o sense assistència mèdica.

En un territori amb aproximadament 2,2 milions d’habitants, això significa que una partimportant de tota una generació ha estat destruïda i la guerra també ha provocat més d’1,7 milions de desplaçats, hospitals col·lapsats, escoles bombardejades, fam i desnutrició infantil.

Molts nens han mort mentre dormien, jugaven o buscaven menjar i aigua i en aquest context parlar de "danys collaterals" és una forma de cinisme polític.

Ucraïna. Una generació marcada per la guerra

Des de la invasió russa el 2022, els infants ucraïnesos han crescut en un país sotabombareig  constant i les dades verificades per l’ONU son que 669 nens i nenes morts, 1.854 ferits i més de 2.520 víctimes infantils confirmades. 

Però aquestes xifres probablement són molt més altes perquè moltes zones ocupades no poden ser investigades i les altres conseqüències son de 1.600 escoles destruïdes o danyades, milions de nens desplaçats i una generació amb trauma psicològic profund. 

Segons UNICEF, almenys 16 nens moren o són ferits cada setmana en aquest conflicte.

I la nova guerra amb l’Iran

Els combats recents entre potències i aliats han començat a provocar també víctimes civils.

Un exemple tràgic és el bombardeig d’una escola a Minab on 168 persones, moltes d’elles nenes estudiants, van morir i aquest tipus d’atacs mostren una tendència preocupant per les escoles i hospitals estan deixant de ser espais protegits.

Altres conflictes actius, a mes d'aquests grans escenaris, els nens tambè moren al Sudan , Iemen, Síria, Myanmar, Congo, Etiòpia i en el Sahel Africà i molts ‘aquests conflictes reben poca atenció mediàtica, però provoquen milers de víctimes infantils cada any.

Les guerres no apareixen per accident. Són el resultat de decisions polítiques i els responsables directes o indirectes son el governs en guerra, les potències militars, les aliances militars, la indústria armamentística i la geopolítica del petroli i dels recursos, i tots ells saben perfectament que les bombes sobre ciutats maten a infants, i tot i així continuen l’escalada militar.
 La història ens mostra una veritat incòmoda en que la infància és sovint la moneda de canvi dels interessos geopolítics.

Diplomàcia SÍ, guerra NO. El diàleg com a única via civilitzada.

 En un món que es proclama modern, interconnectat i democràtic, resulta paradoxal que la guerra continuï sent l’eina preferida de moltes potències per resoldre conflictes polítics, econòmics o geoestratègics. La diplomàcia que hauria de ser el mecanisme central de relació entre els pobles queda massa sovint relegada a un paper secundari, subordinada als interessos militars, als negocis armamentístics i a les lluites pel control dels recursos naturals. 

Des d’una mirada crítica i d’esquerres, és inevitable denunciar aquesta deriva. La diplomàcia no és una feblesa. La diplomàcia és, precisament, l’expressió més elevada de la política. El diàleg entre pobles, la negociació, la recerca de solucions compartides. Parlar, escoltar, negociar. Parlar encara més quan el conflicte sembla impossible de resoldre. Aquesta ha estat sempre una de les consignes defensades per l’espai polític de PODEMOS abans de qualsevol guerra, més diplomàcia.

Els conflictes actuals mostren fins a quin punt la diplomàcia ha estat abandonada. El GENOCIDI que pateix el poble palestí a Gaza sota el govern de Benjamin Netanyahu, amb el suport polític i militar dels Estats Units, és un dels exemples més dramàtics de la incapacitat o de la falta de voluntat de la comunitat internacional per imposar el diàleg i el respecte al dret internacional.

Al mateix temps, la guerra iniciada per Vladimir Putin amb la invasió d’Ucraïna el 2022 continua devastant ciutats, economies i vides humanes. Milions de persones desplaçades, milers de morts i una Europa cada cop més militaritzada són el resultat d’un fracàs colossal de la diplomàcia internacional.

En paral·lel, l’escalada de tensions amb Iran, amb accions militars impulsades o avalades per Israel i els Estats Units, mostra com els equilibris geopolítics poden portar el món a un nou conflicte de dimensions imprevisibles.

El cinisme de les grans potències. En aquest escenari, resulta especialment revelador observar els moviments de les grans potències. Líders com Donald Trump i Vladimir Putin, que durant anys s’han presentat com a adversaris en l’escena internacional, acaben coincidint en interessos estratègics vinculats al control dels mercats energètics i del petroli.

La guerra, en aquest sentit, deixa de ser només un conflicte ideològic o territorial i es converteix en un instrument econòmic. El petroli, el gas, les rutes comercials i la influència geopolítica pesen més que les vides humanes. Els pobles pateixen les conseqüències mentre les grans potències negocien el repartiment dels beneficis.

Aquest és el gran drama del nostre temps mentre es parla de seguretat, defensa i aliances militars, rarament es parla de la seguretat real de la gent. La seguretat de poder viure sense bombes, sense fam, sense exili forçat.

La diplomàcia com a alternativa real.

La diplomàcia activa, sincera i permanent podria haver evitat molts dels conflictes que avui sacsegen el món. Negociacions multilaterals reals, mediacions internacionals independents, Conferències de Pau amb participació de totes les parts implicades i amb garanties per als pobles afectats haurien pogut frenar moltes de les guerres actuals però això exigeix voluntat política, i exigeix que els governs posin la vida de les persones per davant dels interessos econòmics o militars. La diplomàcia no és només reunir-se en cimeres o fer declaracions solemnes. És construir ponts, reconèixer les legítimes aspiracions dels pobles, entendre les causes profundes dels conflictes i buscar solucions que no humiliïn ningú.

La història ha demostrat que cap guerra resol realment els conflictes. Les guerres només generen noves guerres, noves rancúnies i noves injustícies. Els morts no tornen, les ciutats destruïdes triguen dècades a reconstruir-se i les ferides socials romanen durant generacions i per això, des d’una perspectiva progressista i pacifista, cal reivindicar amb força una idea tan senzilla com revolucionària que es la diplomàcia ha de tornar a ser l’eina central de la política internacional.

Parlar, parlar i parlar i negociar fins a l’últim moment. Buscar acords encara que siguin difícils i apostar per la mediació internacional abans que per les armes perquè, al cap i a la fi, la humanitat només té dues opcions: la diplomàcia o la barbàrie i davant d’aquesta disjuntiva, la resposta hauria de ser clara i contundent

Diplomàcia SÍ. Guerra NO.

El Poder Financer a Espanya, i la Banca Pública JA.

El poder econòmic esta distribuït entre famílies, fortunes influents, i amb  grans grups que estan dominant la Banca i l’Economia a l’Estat. 

Una de les característiques de l’economia espanyola contemporània és la forta concentració del poder financer i empresarial en un nombre molt reduït de famílies i grups econòmics i aquest fenomen no és nou. Les arrels es troben en el desenvolupament del capitalisme espanyol durant el segle XIX, però es consoliden especialment durant la dictadura de Francisco Franco, quan determinades famílies empresarials i financeres van consolidar grans imperis industrials i bancaris. Moltes d’aquestes famílies continuen avui tenint una gran influència sobre sectors estratègics com la Banca, l’Energia, la Construcció, les Telecomunicacions i les Infraestructures

Una de les dinasties financeres més conegudes és la família Botín, vinculada al banc més internacional de l’Estat. L’entitat és el gegant financer del Banco Santander que durant dècades va estar dirigida per Emilio Botín i actualment està presidida per la seva filla Ana Patricia Botín

El Santander és avui una de les majors institucions financeres del món, amb presència a Europa i Amèrica i la seva expansió va començar especialment als anys noranta amb una estratègia agressiva d’adquisicions.

El segon gran gegant bancari espanyol és el grup del BBVA. Aquest banc és el resultat de la fusió de diverses entitats històriques, el Banco de Bilbao, el Banco de Vizcaya i Argentaria (banca pública privatitzada als anys 90)

Un dels seus dirigents més influents va ser Pedro Toledo Ugarte, Emilio Ybarra. Alfredo Sáenz-Abad i Francisco González Rodríguez. El banc s’ha expandir-se especialment a Amèrica Llatina, i actualment està presidit per Carlos Torres Vila.

A Catalunya, el poder financer ha estat històricament vinculat a les Caixes d’Estalvi, i especialment a La Caixa després de la crisi financera, i d'on van desaparèixer (Caixa de Lleida,  Caixa de la Sagrada Familia, Caixa Rural del Pirineu, Caixa de Crèdit de Granollers, Caixa Rural de Reus, Caixa Rural Provincial de Girona, Caixa Rural de Segre-Cinca , Caixa d'Avicultors de Reus, Caixa Rural Provincial de Girona, Caixa de Pensions de Catalunya i Balears i Caixa de Barcelona, Caixa Rural de Catalunya,  Caixa Rural de Penedès-Garraf, Caixa d'Estalvis de Girona , Caixa Manlleu,  Caixa Sabadell i Caixa Terrassa i Caixa d'Estalvis Unió de Caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa o Unnim).

La Caixa es va transformar-se en banc sota el nom de CaixaBank i una de les figures més influents del sistema financer espanyol és Isidro Fainé que a través del holding Criteria que manté participacions en empreses estratègiques com la Energia, les Telecomunicacions i les Infraestructures, i aquest model converteix el grup en un dels principals centres de poder econòmic del país.

Diverses famílies empresarials també han jugat un paper clau en el desenvolupament del capitalisme espanyol i entre les més influents hi ha la família March, una de les grans fortunes històriques del país. El seu fundador va ser en Juan March Ordinas, considerat per molts historiadors com un dels grans financers que van ajudar el bàndol franquista durant la Guerra Civil. La seva fortuna continua gestionada a través del grup financer Banca March, i també gestiona la Corporació Financera “Alba” - Sociedad d’Inversions, i totes les companyies en què inverteixen tenen la seu social a Espanya, amb l'excepció de Befesa que és una Societat luxemburguesa.

Un altre de les famílies de mes influencia, es la de la Família Entrecanales vinculada al grup d’infraestructures i energia Acciona. Aquest grup és avui una de les empreses més potents en el sector de les renovables i les infraestructures. Darrerament, el grup Acciona, que s'ha vist immersa en el cas Koldo, sent una de les companyies que més que apareix als informes de la UCO per l'adjudicació d'obra pública

Un altre dels poderosos, es la família Del Pino que controla una part important de l’empresa constructora i d’infraestructures Ferrovial i es una de les grans multinacionals espanyoles en concessions i infraestructures. Del Pino va treure la seu de Ferrovial d'Espanya per impulsar el seu negoci internacional i cotitzar a Wall Street i es va traslladar als Països Baixos, a través de la fusió entre la matriu i Ferrovial International, una societat anònima neerlandesa que ja és titular del 86% dels actius de la companyia. L'empresa estrangera serà la que absorbirà la matriu, però això no tindrà implicacions al nostre país. "Ferrovial Construcción España segueix a Espanya i Cintra segueix com a companyia aquí, amb els seus treballadors".

Sánchez va desacreditar com espanyol a Del Pino i va qüestionar la «legalitat» del trasllat de Ferrovial als Països Baixos.

 

I els nous rics després del franquisme

La família Ortega, també es un gran imperi econòmic i que encara que prové del sector tèxtil, la seva influència econòmica és enorme. El seu fundador Amancio Ortega, també es el Fundador del grup Inditex i avui es  una de les majors fortunes d’Europa.

La majoria d’aquestes fortunes estan connectades amb les grans empreses de l’índex bursàtil espanyol del IBEX 35. Aquest índex inclou empreses de sectors clau de la Banca, Energia, Telecomunicacions, Infraestructures i Construcció i en els seus consells d’administració sovint comparteixen membres, fet que crea una xarxa d’influència econòmica molt concentrada.

Florentino Pérez, de tecnòcrata franquista a magnat de les infraestructures i figura d’influència política i econòmica.  

Florentino Pérez abans d’entrar en política institucional durant els últims anys del franquisme i de la Transició espanyola, va treballar en empreses d’enginyeria i consultoria, però molt aviat va fer el salt a l’administració pública, aprofitant les oportunitats que el final del franquisme obria per a joves tècnics amb perfil tecnocràtic i durant aquest període es va moure dins els cercles tecnocràtics vinculats al reformisme del règim i a sectors de la dreta moderada que pilotaven la transformació institucional cap a la monarquia parlamentària i als anys vuitanta fa el salt a la política partidista i s’integrarà en projectes del centredreta liberal vinculats a figures com Manuel Fraga i Adolfo Suárez.

Va ser candidat amb la formació Unión de Centro Democrático i posteriorment amb Alianza Popular, precedent de l’actual Partido Popular, però no obstant això, la seva carrera política electoral no va tenir gaire èxit. El 1987 es va presentar a les eleccions municipals de Madrid i va perdre davant el socialista Juan Barranco i aquella derrota marcarà un punt d’inflexió.

Després de fracassar electoralment, Florentino Pérez va prendre una decisió estratègica, abandonar la política institucional i dedicar-se al món empresarial, però sense perdre mai els contactes amb les elits polítiques i en el 1993 es converteix en el principal accionista i president de la constructora Actividades de Construcción y Servicios, que acabarà convertint en un dels majors conglomerats d’infraestructures del món.

Encara que ja no exerceix càrrecs públics, Florentino Pérez és considerat una de les figures amb més influència en l’economia espanyola i el negoci principal d’ACS depèn en gran mesura de concessions públiques, contractes d’obra pública i projectes d’infraestructura estatals lo qual implica una relació constant amb governs de diferents colors polítics.

Encara que Florentino Pérez ja no ocupa càrrecs institucionals, la seva influència en l’economia espanyola continua sent notable. El seu paper com a president d’ACS l’ha situat al centre de l’activitat empresarial relacionada amb infraestructures, on el negoci depèn principalment de les concessions públiques, els contractes d’obra pública i els grans projectes estatals. Aquesta situació comporta una relació permanent amb governs de diferents colors polítics, mantenint el contacte amb les elits dirigents i consolidant la seva posició com a figura clau en el capitalisme espanyol contemporani.

També Florentino Pérez, te Influència mediàtica per la seva posició al Real Madrid li dona accés privilegiat a les televisions a la premsa i espais d’opinió pública on el futbol es converteix així també en una plataforma de poder econòmic i social i en aquest context, Florentino Pérez apareix sovint com un exemple paradigmàtic de la figura de l’empresari amb arrels en l’administració pública i gran capacitat d’influència institucional.

La trajectòria de Florentino Pérez reflecteix un fenomen característic de l’economia espanyola de les darreres dècades sobre la interconnexió entre política, obra pública, grans empreses i poder mediàtic i aquesta combinació de capital econòmic, xarxes polítiques i poder simbòlic explica per què continua sent una de les figures més influents del capitalisme espanyol contemporani.

El problema democràtic del poder financer es quan el poder econòmic es concentra en molt poques mans, apareixen diversos riscos d’influència sobre les polítiques públiques, de capacitat de pressió sobre governs, de concentració mediàtica i financera i de desigualtat social i aquest fenomen és el que molts economistes anomenen oligarquia financera i cada vegada més sectors socials plantegen una pregunta fonamental:

Pot existir una democràcia plena si el sistema financer està completament privatitzat i concentrat?

Diversos economistes i moviments socials proposen que cal reforçar la regulació bancària, de limitar les portes giratòries i de recuperar instruments públics de crèdit i això no es pot fer sense una gran Banca Pública

La creació d’un gran Banc Públic podria tenir diversos objectius estratègics con la de Finançar Habitatge Social per reduir la crisi habitacional. La de Impulsar la Reindustrialització donant suport a sectors productius. La de Facilitar Crèdit a Cooperatives i projectes d’economia social i el de Garantir Serveis Bancaris Universals especialment en zones rurals.

La història econòmica d’Espanya mostra una constant concentració del poder financer en molt poques mans i des de les grans famílies bancàries del segle XX fins als actuals gegants financers globals, el sistema ha evolucionat però la seva estructura bàsica s’ha mantingut i per això, el debat sobre la creació d’un gran Banc Públic Estatal no és només una proposta econòmica, sinó també és també un debat sobre democràcia, sobirania econòmica i justícia social.