EUROPA, als peus de Donald Trump. (Amb comptades excepcions).

Durant dècades, la idea d’Europa va voler presentar-se davant del món com un projecte polític singular, un espai construït sobre les cendres del feixisme i de dues guerres mundials devastadores, una arquitectura institucional que, almenys en teoria, havia de representar la Defensa dels Drets Humans, el Multilateralisme, la Cooperació entre pobles i un model social capaç de diferenciar-se del capitalisme salvatge practicat pels Estats Units, però aquella Europa sembla avui una caricatura de si mateixa.

La realitat política actual del continent europeu mostra una fotografia inquietant amb una Comissió Europea convertida progressivament en una estructura burocràtica subordinada als interessos geopolítics de Washington, i amb una majoria de governs disposats a obeir sense massa resistència els designis de l’administració de Donald Trump, i una deriva ideològica que situa la guerra, la militarització i l’enduriment contra la immigració com els nous pilars del projecte europeu.

Europa ja no sembla governar-se des de Brussel·les i moltes de les seves decisions semblen redactades als despatxos del Pentàgon o condicionades pels interessos estratègics de la OTAN.

La submissió militar, es gastar més per obeir millor com l’exigència permanent dels Estats Units perquè Europa incrementi la despesa militar fins a xifres properes al 5% del PIB representa probablement un dels majors actes de submissió política que ha viscut el continent des de la fi de la Guerra Freda i Països com Polònia, Alemanya, Països Baixos o els estats bàltics han assumit sense pràcticament debat intern aquesta agenda bel·licista impulsada des de Washington.

Els governs europeus estan desviant centenars de milers de milions d’euros cap a la indústria armamentística mentre milions de ciutadans pateixen precarietat laboral, habitatge inaccessible, deteriorament de la sanitat pública i un progressiu empobriment de les classes treballadores.

La pregunta és inevitable.

Com pot justificar-se aquesta carrera armamentista mentre es retallen drets socials conquistats després de dècades de lluita obrera?

Europa sembla haver decidit que fabricar míssils és avui més prioritari que construir hospitals.

L’Economia Europea sota tutela nord-americana

La submissió no es limita al terreny militar. La guerra econòmica global impulsada pels Estats Units, especialment contra Xina, està trobant a Europa un soci obedient encara que això signifiqui perjudicar greument la seva pròpia economia productiva.

Les sancions comercials, les restriccions tecnològiques, la ruptura de canals energètics tradicionals i la dependència creixent del gas nord-americà estan debilitant sectors industrials sencers, especialment a Alemanya, motor històric de l’economia europea. Europa ha renunciat a la seva autonomia estratègica i en lloc de construir un model propi, ha acceptat convertir-se en satèl·lit econòmic d’un imperi que exigeix lleialtat absoluta.

I el resultat és devastador. Inflació persistent, desindustrialització progressiva, menor competitivitat i una dependència cada cop més gran d’un aliat que prioritza exclusivament els seus interessos nacionals.

La gran hipocresia europea amb la immigració

Un altre dels terrenys on Europa està assumint polítiques pròpies de l’extrema dreta nord-americana és el tractament de la immigració con la fortificació de fronteres, els acords vergonyosos amb tercers països per externalitzar la repressió migratòria, la criminalització constant de les persones migrants i la normalització d’un discurs cada vegada més xenòfob estan transformant el Mediterrani en una enorme fossa comuna.

Frontex ha passat de ser un organisme de control fronterer a convertir-se en símbol d’una Europa que abandona la seva retòrica humanitària quan es tracta de persones pobres que fugen de guerres, fam o emergències climàtiques, i resulta pervers observar com les mateixes potències europees que participen en intervencions militars, explotació de recursos i imposició econòmica al Sud Global després aixequen murs per impedir l’arribada de les víctimes d’aquest mateix sistema.

Qui s’agenolla i qui resisteix?

La majoria de governs europeus semblen haver acceptat el paper de subordinat.

Polònia representa avui un dels aliats més fidels de Washington, Alemanya, malgrat les contradiccions internes, continua alineada amb la disciplina atlàntica. Itàlia, sota governs cada vegada més escorats a la dreta, ha assumit polítiques migratòries i militars plenament compatibles amb les exigències nord-americanes i els Països Baixos i diversos països nòrdics també mantenen una adhesió gairebé automàtica a les estratègies dictades per Washington.

Però existeixen excepcions com Espanya, que amb contradiccions evidents, ha intentat en diverses ocasions mantenir certes posicions diferenciades, especialment en qüestions relacionades amb el conflicte a Gaza o amb alguns debats sobre autonomia diplomàtica. També Irlanda ha expressat posicions més crítiques respecte a determinades polítiques exteriors occidentals.

Alguns sectors polítics a França continuen defensant una autonomia europea menys dependent dels Estats Units, tot i que les seves institucions continuen profundament vinculades al marc atlàntic, per la Unió Europea travessa una crisi moral i la gran tragèdia no és només geopolítica.

La Unió Europea està abandonant progressivament els principis que teòricament justificaven la seva existència con la defensa dels drets humans desapareix quan hi ha negocis armamentístics pel mig i la democràcia queda subordinada als mercats financers.

La solidaritat internacional es transforma en murs, deportacions i acords amb governs autoritaris perquè facin la feina bruta i el continent que va prometre “mai més” després del feixisme sembla avui caminar en direcció contrària.

Europa necessita rebel·lar-se i el gran repte del segle XXI no és obeir Washington. No és augmentar pressupostos militars. No és blindar fronteres contra persones desesperades.

El gran repte és construir sobirania popular, independència política i justícia social. Europa necessita recuperar el control de les seves decisions i necessita deixar de comportar-se com una colònia política dels Estats Units.

Europa necessita entendre que seguir els designis de l’imperialisme nord-americà només condueix a més guerres, més desigualtat i més autoritarisme perquè quan un continent renuncia a pensar per si mateix, deixa de ser un projecte polític i es converteix simplement en territori ocupat, encara que l’ocupació no necessiti tancs.

Avui Europa no està governada pels seus pobles. Avui Europa s’acosta perillosament a convertir-se en una extensió obedient de l’imperi i davant aquesta realitat, callar significa ser còmplice i avui Europa viu massa sovint agenollada davant Donald Trump i el pitjor és que molts dels seus dirigents ja ni tan sols intenten dissimular-ho.

Estats Units i Iran, i quan la PAU es negocia sota els interessos de sempre.

En la política internacional sovint es construeixen grans titulars que pretenen transmetre victòries diplomàtiques, estabilitat i esperança, però massa vegades, darrere aquestes imatges de consens i de suposats acords històrics, s’hi amaguen les mateixes estructures de poder que han provocat els conflictes. El recent memoràndum d’entesa entre els Estats Units d'Amèrica i Iran per aturar les hostilitats, n'és un exemple evident.

Des de la La Casa Blanca, el govern nord-americà ha presentat aquest acord com una gran victòria diplomàtica, gairebé com el començament d’una nova etapa d’estabilitat a l’Orient Mitjà, però la realitat és molt més complexa i obliga a observar els fets amb prudència, perquè el que s’ha anunciat sembla més aviat una pausa estratègica que no pas una resolució real del conflicte.

Naturalment, qualsevol aturada de les hostilitats és una notícia positiva, cada guerra que s’atura significa menys morts, menys destrucció i menys patiment per a milions de persones que gairebé mai decideixen els conflictes que acaben patint i aquesta confrontació no només ha incrementat la tensió regional, sinó que ha tornat a demostrar com les guerres impulsades pels grans blocs de poder tenen conseqüències globals con l’encariment de l’energia, alteració del comerç internacional i una economia mundial cada cop més vulnerable davant els interessos geoestratègics de les grans potències.

Però la gran pregunta continua intacta:

què s’ha resolt realment?

El conflicte entre Washington i Teheran mai no ha estat únicament una qüestió de bloquejos marítims o disputes puntuals al golf Pèrsic. Fa dècades que la desconfiança entre ambdós governs està marcada per l’hegemonia nord-americana a la regió, la resistència iraniana a sotmetre’s a aquest ordre imposat i, sobretot, pel debat permanent al voltant del programa nuclear iranià, i  precisament aquí és on apareixen totes les ombres de l’acord.

Es parla de controls, de mecanismes de verificació i de compromisos perquè Iran no desenvolupi armament nuclear, però com acostuma a passar en la diplomàcia de les grans potències, els punts realment importants queden ajornats per a futures negociacions. No hi ha garanties concretes, només declaracions d’intencions.

La història recent ens ensenya una lliçó clara en arribar a acords preliminars és relativament fàcil pero fer-los complir quan entren en joc els interessos militars, energètics i econòmics és una altra història molt diferent i aquí apareix un altre actor impossible d’ignorar, Israel.

Perquè cap anàlisi seriosa sobre Orient Mitjà pot ignorar el paper central que exerceix Israel com a aliat estratègic dels Estats Units a la regió. Les tensions entre Washington, Tel-Aviv i Teheran formen part d’un equilibri permanentment inestable, i un sol incident militar, una operació preventiva o una nova escalada regional poden fer saltar pels aires aquest fràgil enteniment.

Resulta especialment preocupant observar com aquests acords responen sovint més a urgències polítiques internes que no pas a veritables voluntats de Pau. Per a Donald Trump, la continuïtat del conflicte s’havia convertit en un problema intern com l’augment dels preus energètics afectava directament el consum, les empreses i una opinió pública nord-americana cada cop més cansada de guerres llunyanes que mai no milloren les condicions de vida de la població treballadora.

Aquí apareix una contradicció que l’esquerra internacional que porta dècades denunciant. Massa sovint les guerres no es mantenen ni s’aturen per criteris humanitaris, sinó en funció dels cicles electorals, dels mercats energètics i dels interessos econòmics de les grans corporacions.

Encara més inquietant és comprovar com es presenta com una gran victòria el simple retorn a una situació anterior al conflicte com reobrir l’Estret d'Ormuz, restaurar rutes comercials o reduir temporalment la tensió no equival a construir una pau duradora, i és simplement tornar al punt d’inici després d’haver provocat una crisi que mai no hauria d’haver esclatat.

També convé cal observar les conseqüències internes dins Iran i lluny d’afeblir el règim, aquest tipus de confrontacions solen reforçar els sectors més radicals. La història ens mostra repetidament que quan un país és sotmès a pressió externa, els governs utilitzen aquesta amenaça per alimentar discursos nacionalistes, justificar mesures autoritàries i consolidar estructures de poder internes encara més dures.

I aquesta és una contradicció que Occident sembla repetir constantment en moltes de les intervencions que pretenen provocar canvis polítics acaben reforçant exactament allò que deien voler debilitar.

Des d’una mirada progressista i antimilitarista, la conclusió és clara. El món necessita menys diplomàcia subordinada als interessos del petroli, menys hegemonies militars disfressades de defensa de la democràcia i menys guerres convertides en instruments de negociació geopolítica. La Pau no pot continuar sent una mercaderia temporal al servei dels grans centres de poder econòmic.

Aquest memoràndum no representa encara cap victòria de la Pau que és, simplement, una pausa en un tauler internacional on les grans potències continuen decidint el futur dels pobles sense consultar mai els pobles mateixos i mentre el capitalisme global segueixi utilitzant la guerra com a eina d’influència i control, la veritable estabilitat continuarà sent una promesa llunyana.

No hi haurà PAU real mentre la geopolítica continuï estant governada pels interessos militars, energètics i financers d’una minoria privilegiada.

Tenim que per a les guerres.

 

Els Dimecres el Congrés dels Diputats i quan la Democràcia es converteix en espectacle.

La política institucional espanyola viu des de fa temps una degradació preocupant i el que hauria de ser l’espai central del debat democràtic, el lloc on es confronten idees, projectes de país i propostes per millorar la vida de la ciutadania, s’ha anat transformant progressivament en una mena de teatre permanent, un circ mediàtic on la crispació, la desqualificació i l’insult substitueixen massa sovint el debat serè i la responsabilitat política. 

El Congreso de los Diputados, institució que representa formalment la sobirania popular, ofereix cada setmana una imatge cada vegada més deteriorada davant d’una ciutadania cansada, decebuda i profundament desconfiada amb la política institucional i les sessions de control al govern s’han convertit en un escenari repetitiu on l’objectiu principal sembla no ser construir alternatives, sinó erosionar l’adversari a qualsevol preu.

La dreta espanyola, representada principalment pel Partido Popular i l’extrema dreta de Vox, han assumit des de fa temps una estratègia de confrontació total. Els seus discursos no busquen aportar solucions reals davant problemes estructurals com la crisi de l’habitatge, la precarització laboral, el deteriorament dels serveis públics o l’emergència climàtica. El seu paper sembla reduït a bloquejar, desgastar i alimentar una confrontació constant, utilitzant la por, la desinformació i una agressivitat verbal que degrada profundament la qualitat democràtica.

Cada intervenció sembla competir per veure qui eleva més el to, qui genera més titulars incendiaris o qui aconsegueix major viralitat a les xarxes socials i la política convertida en espectacle, on el soroll acaba substituint completament les idees. Davant aquesta ofensiva constant, el govern de coalició entre el Partido Socialista Obrero Español i Sumar mostra signes evidents de desgast. La legislatura ha estat marcada per una resistència permanent davant l’assetjament de l’oposició conservadora, però també per una creixent sensació de fatiga política.

El govern, que inicialment despertava expectatives de transformació social profunda, sembla avui excessivament condicionat per equilibris interns, concessions constants i una certa incapacitat per impulsar reformes estructurals valentes davant els grans reptes socials del país. La resistència, legítima en molts moments, comença a transmetre la sensació d’un executiu que més que avançar intenta simplement aguantar.

En aquest escenari emergeix novament el paper de PODEMOS, que malgrat la seva pèrdua de centralitat institucional continua mantenint una veu clarament diferenciada en la defensa de polítiques socials, en la denúncia de les desigualtats creixents i en la necessitat d’un gir real cap a polítiques redistributives.

PODEMOS insisteix en qüestions que continuen sent essencials per a milions de persones com la regulació efectiva dels lloguers, la defensa radical de la sanitat pública, la protecció del sistema públic de pensions, una fiscalitat més justa, la reducció de la jornada laboral, la necessitat d’enfortir l’educació pública i una política exterior desvinculada de l’actual escalada militar internacional, mentre al Parlament creixen els insults, al carrer creix la frustració social.

El curs polític 2026-2027 ja es presenta com un dels més tensos dels darrers anys i a mesura que s’apropin les Eleccions Municipals de 2027, diversos processos Electorals Autonòmics i posteriorment les Eleccions Generals, la tensió institucional anirà inevitablement en augment i aixó no s’intueix cap voluntat de desescalada.

S’espera un final de curs extraordinàriament dur, un curs polític marcat per la crispació extrema, per una oposició cada vegada més agressiva, per discursos faltons, per acusacions constants, per una degradació progressiva del respecte institucional i per una estratègia permanent de confrontació electoral anticipada.

La dreta intentarà convertir qualsevol debat parlamentari en un camp de batalla mentre que l’extrema dreta continuarà aprofundint en la polarització social, alimentant discursos d’odi, criminalitzant moviments socials i tensionant encara més una convivència ja prou castigada, però el veritable termòmetre no serà només el que passi dins el Congrés serà el carrer, perquè mentre els diputats s’insulten dins les institucions, fora creix un malestar social profundament acumulat i en els pròxims mesos podem veure un augment molt important de manifestacions, vagues i concentracions socials protagonitzades per sectors cada vegada més castigats.

El professorat reclama recursos i dignitat davant un sistema educatiu saturat, els educadors socials denuncien abandonament institucional i precarietat crònica, els professionals sanitaris continuen alertant del deteriorament progressiu de la sanitat pública després d’anys de retallades estructurals, els treballadors industrials afronten deslocalitzacions, automatització i pèrdua de drets laborals, el sector dels serveis continua suportant temporalitat extrema, baixos salaris i sobrecàrrega laboral i milers de funcionaris reclamen actualitzacions salarials i millors condicions davant una administració pública tensionada.

La conflictivitat social augmentarà i  aquí apareix la gran contradicció del moment polític actual. Mentre gran part de l’energia institucional es consumeix en lluites partidistes estèrils, els problemes reals de la majoria social continuen esperant respostes urgents.

La política espanyola sembla haver oblidat que governar no consisteix a destruir l’adversari, sinó a construir condicions dignes per a la vida col·lectiva i si el Parlament continua degradant-se com fins ara, serà inevitable que el carrer recuperi protagonisme.

Quan la política institucional deixa de representar les necessitats socials, la història ens recorda una veritat molt simple i els pobles acaben parlant per si mateixos i moltes vegades, quan el carrer parla, és perquè les institucions han deixat d’escoltar.

El curs 2026-2027 no serà només un any electoral, pot convertir-se en un punt d’inflexió sobre quin model de democràcia volem construir. Una democràcia subordinada a l’insult permanent, al tacticisme electoral i als interessos partidistes, o una democràcia realment orientada al benestar col·lectiu, a la justícia social i a la defensa d’una ciutadania cada vegada més cansada de contemplar com la seva vida quotidiana queda relegada mentre al Parlament continua, setmana rere setmana, el mateix vell espectacle i cada vegada amb menys dignitat.

Els governs invisibles del Món. Quan la democràcia queda sotmesa als poders econòmics global

Mentre milions de persones arreu del planeta continuem patint les conseqüències de la pobresa estructural, la precarietat laboral, l’emergència climàtica, les guerres per recursos i l’augment constant de les desigualtats, existeix una arquitectura internacional de poder que opera sovint al marge del control democràtic i de la voluntat popular, no parlem només dels governs escollits a les urnes, sinó d’aquells espais opacs on es defineixen bona part de les grans decisions econòmiques i geopolítiques del planeta. El Group of Seven (antic G-8 abans de l’expulsió de Russia), el Group of Twenty, el World Economic Forum a Davos i el conegut Bilderberg Meeting.

Aquestes trobades, presentades sovint com a fòrums de debat internacional o espais de coordinació global, són en realitat, des d’una mirada crítica i d’esquerres, instruments de consolidació d’un model econòmic profundament desigual, són espais on els grans interessos financers, les multinacionals, els fons d’inversió, les corporacions energètiques i les indústries militars comparteixen taula amb dirigents polítics que, en teoria, haurien de representar la ciutadania, però que massa sovint acaben actuant en funció d’agendes alienes a l’interès general.

La gran contradicció és evident i mentre a les societats democràtiques se’ns repeteix constantment que el poder resideix en el poble, la realitat és que una part substancial de les decisions que condicionen la vida de milions de persones no es prenen als parlaments, sinó en sales tancades, lluny del debat públic, lluny del control ciutadà i lluny de qualsevol mecanisme real de rendició de comptes.

El Group of Seven, el G-7, reunit aquests dies a França, torna a escenificar aquesta paradoxa. Set de les economies més poderoses del planeta que històricament responsables d’una part important del colonialisme econòmic global, de les polítiques extractives al Sud Global i de la imposició d’un model neoliberal que ha debilitat serveis públics i drets socials, es presenten davant del món com a guardians de l’estabilitat internacional. Però de quina estabilitat parlem?

Parlem d’un ordre mundial on les grans fortunes acumulen nivells de riquesa obscens mentre centenars de milions de persones no poden accedir a drets bàsics, parlem d’un sistema que normalitza que grans empreses tecnològiques i financeres tinguin més capacitat d’influència sobre les decisions públiques que molts estats sobirans, i tambè parlem d’un capitalisme globalitzat que converteix governs en simples gestors dels interessos privats dels mercats.

El fòrum de Davos, organitzat anualment pel World Economic Forum, simbolitza perfectament aquesta realitat. Líders polítics, grans empresaris, bancs internacionals, CEOs de multinacionals i grans fortunes es reuneixen sota discursos grandiloqüents sobre sostenibilitat, futur compartit o responsabilitat global, però rere aquest llenguatge amable s’amaga sovint la defensa d’un model econòmic que manté intactes les estructures de privilegi.

Encara més opac resulta el Bilderberg Meeting, un club exclusiu que des de mitjan segle XX reuneix anualment polítics, empresaris, membres de grans bancs, responsables de serveis d’intel·ligència i figures influents dels grans mitjans de comunicació occidentals. Sense actes públiques, sense transparència, sense compareixences clares, i diuen que oficialment només debaten idees. Però resulta legítim preguntar-se fins a quin punt aquestes trobades condicionen futures decisions polítiques o defineixen perfils de lideratges convenients per a determinats interessos econòmics globals.

La història contemporània ens mostra massa exemples de dirigents polítics que semblen ascendir meteòricament dins dels seus països comptant amb simpaties evidents dels grans centres financers internacionals. Governs que adopten reformes laborals regressives, privatitzacions massives, retallades socials o polítiques favorables als grans capitals acostumen a rebre el suport implícit o explícit d’aquests centres de poder global.

No és casualitat. El poder econòmic global no necessita presentar-se a unes eleccions. No necessita guanyar majories parlamentàries. El seu poder resideix en influir sobre aquells que sí es presenten i escullen perfils polítics dòcils, financen determinats projectes, orienten discursos mediàtics i marquen les línies vermelles del que és acceptable dins del sistema.

Quan un govern qüestiona els privilegis dels grans capitals, planteja nacionalitzacions estratègiques, defensa una fiscalitat redistributiva real o limita el poder de les multinacionals, ràpidament apareixen les pressions dels mercats, les agències de qualificació, les fugides de capitals o les campanyes mediàtiques de desgast.

Aquest és el gran dèficit democràtic del nostre temps.

Des d’una perspectiva d’esquerres transformadora, cal denunciar sense ambigüitats aquesta governança paral·lela global. Les grans decisions econòmiques internacionals haurien de debatre’s dins organismes multilaterals realment democràtics i transparents, no en clubs exclusius reservats a una elit econòmica que ningú ha escollit.

La ciutadania mundial necessita més sobirania popular i menys plutocràcia internacional. Necessitem governs que responguin als pobles, no als mercats financers I necessitem institucions internacionals orientades a la cooperació, la justícia social i la redistribució de la riquesa, no fòrums on les elits planifiquen com preservar un sistema que els beneficia.

Perquè la gran pregunta continua intacta:

Qui governa realment el món?

Els pobles o els consells d’administració?

Potser ha arribat el moment de deixar de mirar només els parlaments i començar a observar aquells salons tancats on, massa sovint, es decideix silenciosament el futur col·lectiu de la humanitat.

Els pobles voten, i les elits no tene que imposer-se. No hi ha democràcia real, mentre el poder econòmic global decideixi més que la voluntat popular.

Parem-ho, que si que és pot.

La PAU, després de mort i la barbàrie, i en pregunto: perquè ha servit aquesta guerra?.

Avui el món assisteix, aparentment, a una notícia que molts titularan com una gran victòria diplomàtica i els Estats Units d'Amèrica i Iran anuncien un nou acord que hauria de portar a la reobertura de l’estret d’Estret d'Ormuz, punt neuràlgic del comerç mundial del petroli, després de setmanes d’una tensió extrema que ha mantingut el món pendent d’una possible escalada regional de conseqüències devastadores.

El president Donald Trump ho celebrava amb la seva habitual arrogància i una frase que resumeix millor que cap altra l’autèntic sentit d’aquesta suposada Pau: “Que flueixi el petroli!”, i  és aquí on apareix la gran pregunta moral i política que el món hauria de fer-se avui i per què ara la pau?

Perquè durant mesos, i anys, la guerra, la destrucció i la mort semblaven no importar. Durant gairebé dos anys hem contemplat amb impotència el GENOCIDI sistemàtic sobre la població civil de Gaza, Hospitals bombardejats, Camps de Refugiats destruïts. Nens enterrats sota tones de ciment i la Fam utilitzada com a arma de guerra, Infraestructures civils deliberadament eliminades sota la mirada passiva quan no còmplice d’Occident.

Hem vist també la persecució constant dels colons israelians contra la població palestina de West Bank, amb desallotjaments forçats, humiliacions quotidianes i una expansió territorial que vulnera de manera flagrant qualsevol principi de legalitat internacional i hem assistit a la incursió militar d’Israel sobre Lebanon, amb nous bombardejos al sud de Beirut, ampliant una guerra regional que ja ha convertit l’Orient Mitjà en un immens camp de ruïnes.

Hem contemplat com els mateixos Estats Units d'Amèrica, autoproclamats guardians de la democràcia mundial, intervenien directament en l’escalada contra Iran, alimentant una vegada més una geopolítica imperial basada no en la defensa dels pobles, sinó en el control energètic, les aliances militars i els interessos estratègics i per això avui, davant aquest anunci de Pau, és legítim desconfiar, perquè quan els mateixos actors que han sostingut la guerra decideixen asseure’s a negociar, sovint no ho fan per consciència humanitària.

Ho fan perquè els mercats pressionen, ho fan perquè el petroli no pot deixar de circular, ho fan perquè l’economia global no tolera la inestabilitat quan afecta els beneficis dels grans capitals i mentres tant, les víctimes reals no apareixen a la fotografia.

No hi són els infants palestins morts sota les bombes, no hi són les famílies libaneses obligades a fugir, no hi són els milers de civils iranians que viuen sota l’amenaça constant d’un atac exterior i no hi són tampoc aquells israelians que, des de dins mateix d’Israel, han denunciat la deriva militarista del govern i la instrumentalització permanent de la por.

El món continua funcionant sota una lògica cruel de les guerres duren mentre siguin rendibles i la Pau arriba només quan els poderosos calculen que continuar matant ja no resulta convenient és la tragèdia permanent del nostre temps.

Les grans potències ens parlen de diplomàcia després d’haver alimentat el conflicte, ens demanen celebrar acords que arriben després de milers de morts que podrien haver estat evitades i ens demanen aplaudir una normalitat que es construeix sobre cementiris encara oberts.

Potser el veritable problema del nostre món no és només l’existència de guerres, el problema és haver acceptat com a normal que la vida humana valgui menys que un barril de petroli mentre els governs continuïn convertint la geopolítica en un mercat i la guerra en una eina de negoci, la Pau serà sempre provisional, fràgil i profundament injusta.

La humanitat necessita menys exèrcits, menys aliances militars, menys imperis que decideixin el futur dels pobles des de despatxos llunyans. Necessitem construir un món on la dignitat humana estigui per damunt de qualsevol frontera, bandera o interès econòmic.

Des d’una mirada d’esquerres, humanista i antimilitarista, no podem acceptar que la Pau arribi només quan convé als poders econòmics. La Pau no pot ser un instrument dels imperis. Ha de ser un dret dels pobles.

Els palestins tenen dret a viure sense ocupació, els libanesos tenen dret a viure sense bombes, els iranians tenen dret a viure sense amenaces, els israelians tenen dret a viure sense por i els pobles del món tenen dret a no ser ostatges de guerres que mai han decidit.

La història ens ensenya que darrere de cada guerra hi ha discursos de seguretat, però darrere de gairebé totes hi ha negocis. El militarisme sempre promet ordre i només entrega cementiris i potser la pregunta no és com hem arribat fins aquí, sinó per què continuem acceptant-ho.

Quants infants han de morir perquè un barril de petroli torni a circular?

Quantes ciutats han de ser esborrades perquè els mercats respirin tranquils?

Quan la Pau arriba després de tanta destrucció, no és una victòria, sinó que és la prova amarga que tot aquest horror es podia haver evitat i  això, precisament això, és el que fa més mal.

Perquè cap acord signat a Geneva podrà retornar la vida a aquells que mai haurien d’haver mort i perquè la veritable Pau no arriba quan torna a fluir el petroli, i la veritable Pau comença quan deixem de considerar acceptable que els pobles siguin sacrificats en nom del poder.

Les Eleccions al PERÚ, amb un resultat electoral que redefineix la nova geopolítica hemisfèrica.

Gairebé una setmana de la segona volta per la presidència del Perú, l'Oficina Nacional de Processos Electorals (ONPE) ha processat el 100% de les actes. Per l'ajustat del resultat, 4.209 vots d'avantatge de la dretana Keiko Fujimori sobre l'esquerra Roberto Sánchez, la definició queda supeditada a l'anàlisi de 1.551 actes observades (aquelles que presenten alguna incidència material).

El Perú torna a trobar-se al mateix abisme que els anys 2016 i 2021, una nacio partida en dos, un resultat que es decidirà vot a vot i un mapa polític fracturat entre un sud que vota massivament l’esquerra i una resta del país que oscil·la entre la por, la incertesa i el cansament. Amb el 100 % de les actes escrutades, la diferència entre Keiko Fujimori i Roberto Sánchez és inferior als 4.209 vots. Aquest és el tercer procés presidencial consecutiu que acaba dins d’un marge inferior a un punt percentual i no és casualitat, és un símptoma però aquesta vegada l’empat no només expressa una crisi interna, I té profundes implicacions hemisfèriques. 

Roberto Sánchez no és un outsider ni un tecnòcrata neutral. Va ser ministre en el convuls govern de Pedro Castillo, que va acabar en col·lapse institucional, un intent d’autocop d’Estat i una fractura política que encara avui no cicatritza. La batalla que molts creien tancada l’any 2022 torna a lliurar-se avui, amb el Perú dividit exactament per la meitat.

Mentre el Perú es paralitza en un empat interminable, el món continua canviant. La captura de Nicolás Maduro per part dels Estats Units ha marcat un gir estratègic i Washington ha decidit reordenar el seu hemisferi. La doctrina que l’exministre d’Afers Exteriors Francisco Tudela reclamava el 2022 ja no és només un debat acadèmic, sino que s’ha convertit en política vigent i mentre els Estats Units reforcen el flanc atlàntic-caribeny, la Xina es consolida el Pacífic. El port de Port de Chancay, que redueix en deu dies el trànsit comercial entre Sud-amèrica i Àsia, no és només una infraestructura mercantil, sino que és un node geopolític de primer ordre que reorienta exportacions brasileres i andines cap al Pacífic i concedeix a la Xina un centre logístic que, com advertia Tudela, podria servir a objectius estratègics molt més complexos i així, el Perú, gairebé sense voler-ho, s’ha convertit en el punt de fractura entre dues grans potències globals.

Una eventual victòria de Keiko Fujimori alinearia el Perú amb Washington en el discurs, però no en l’estructura econòmica. La Xina compra prop del 63 % de la producció minera peruana i controla el port més estratègic del país i ens trobaríem davant un govern pro-estatunidenc administrant una economia profundament dependent de Pequín, una contradicció que limitaria enormement qualsevol marge de maniobra.

En canvi, una victòria de Roberto Sánchez situaria un hereu polític del castillisme al poder just quan els Estats Units han demostrat que no toleraran projectes que percebin com amenaces hemisfèriques. El precedent veneçolà podria activar-se si el Perú es convertís en un laboratori de prova, fins a quin punt arriba avui la capacitat de Washington per condicionar governs elegits democràticament que decideixin acostar-se a la Xina.

Amb aquest empat electoral no és només un drama domèstic, sinó que és l’avantsala d’un reordenament geopolític on el Perú, per primera vegada en dècades, deixa de ser espectador per convertir-se en una peça estratègica global, pero el més inquietant és que aquest reordenament arriba mentre el país continua sense resoldre la seva pròpia fractura interna.

El món ja ha mogut fitxa. Ara falta saber si el Perú serà actor o víctima d’aquest gran moviment geopolític.

Defensar la gent gran és defensar la justícia social.

En una societat que presumeix de modernitat, avenços tecnològics i progrés social, existeix una realitat massa sovint invisibilitzada que interpel·la directament la nostra consciència col·lectiva, es el maltractament i l’abús envers la gent gran, fenomen silenciós, persistent i profundament injust que creix paral·lelament a una societat cada cop més individualista, competitiva i agressiva. 

Cada any, coincidint amb el Dia Mundial de Presa de Consciència sobre l’Abús i el Maltractament a les Persones Grans impulsat per l’Organització de les Nacions Unides, es posa damunt la taula una problemàtica que afecta milions de persones arreu del món i però més enllà d’una jornada simbòlica, la realitat quotidiana evidencia que moltes persones grans continuen patint situacions de vulnerabilitat extrema dins del propi entorn familiar, institucional o social.

El maltractament no sempre adopta formes visibles, i no es tracta únicament de violència física. Existeixen formes subtils però devastadores com l’abandonament emocional, la negligència sanitària, la infantilització constant, l’aïllament forçat, la pressió econòmica sobre pensions o patrimoni, i fins i tot l’apropiació indeguda dels seus recursos per part de familiars o tercers que aprofiten la seva fragilitat.

Vivim temps marcats per una profunda deshumanització de les relacions socials. La cultura de la immediatesa, l’obsessió per la productivitat i una economia que converteix les persones en simples elements de rendiment, ha relegat la vellesa a una mena d’espai incòmode. Es valora la joventut, la rapidesa, la capacitat de consumir, mentre que envellir sembla convertir-se en una càrrega que massa sectors prefereixen apartar de la vista.

Les residències geriàtriques, moltes vegades gestionades per grans grups empresarials, han estat també objecte de debat. La mercantilització de les cures ha obert interrogants profunds sobre quin model de societat volem construir i quan l’atenció a les persones grans es converteix en negoci, el risc de precaritzar les cures augmenta i la dignitat humana queda subordinada al benefici, però el problema va més enllà de les institucions. El maltractament sovint es produeix dins les llars, en silenci. Persones grans que viuen soles, dependents dels seus familiars, suportant humiliacions, desatenció o pressions econòmiques per por de quedar completament abandonades en una violència invisible que rarament arriba a denunciar-se.

A Catalunya, com a la resta d’Europa, l’envelliment progressiu de la població obliga a replantejar profundament les polítiques públiques, i no n’hi ha prou amb pensions mínimes o serveis assistencials insuficients, cal construir una cultura del respecte intergeneracional, reforçar els serveis públics d’atenció domiciliària, garantir recursos suficients i, sobretot, recuperar el valor social de l’experiència i la memòria que representa la gent gran.

La manera com una societat tracta la seva vellesa defineix el nivell real de la seva democràcia i del seu compromís ètic i una societat agressiva no és només aquella que exerceix violència directa, sinó també aquella que tolera la indiferència davant el sofriment dels més vulnerables.

La gent gran no necessita compassió paternalista, necessita drets, respecte, autonomia i reconeixement i són les generacions que van construir escoles, hospitals, carreteres, barris, sindicats, drets laborals i conquestes socials que avui moltes vegades es donen per fetes.

Potser ha arribat el moment de fer una reflexió col·lectiva profunda, perquè maltractar la vellesa no és només abandonar persones grans, sinó és també renunciar a la nostra pròpia humanitat.

Una societat que oblida els seus avis i àvies, és una societat que està començant a perdre la seva memòria, la seva dignitat i el seu futur.

Bolívia davant l’abisme.

 Bolívia travessa, segons denuncien nombrosos sectors socials mobilitzats, un dels moments de major tensió política i social dels darrers anys. Les carreteres bloquejades, els cabildos populars, les marxes obreres, camperoles i indígenes, així com les denúncies creixents de repressió, dibuixen un país profundament dividit i immers en una crisi de governabilitat que amenaça d’agreujar-se i la figura del president Rodrigo Paz es troba al centre de la tempesta política.

Diverses organitzacions socials, sindicats i moviments populars reclamen la seva dimissió, acusant el govern d’aplicar polítiques d’ajust econòmic que han afectat especialment els treballadors, les comunitats camperoles, els pobles indígenes i els sectors més vulnerables de la societat boliviana.

Part de la portada d'avui del diari de Bolívia, EL DIARIO.

La situació al departament de Santa Cruz s’ha convertit en un dels principals focus del conflicte. A San Julián, els bloquejos de carreteres han provocat importants tensions entre diferents sectors de la població. La mobilització de joves cruceñistes per intentar trencar els bloquejos és una mostra del grau de polarització política i social que viu actualment Bolívia i el que inicialment podia semblar una protesta contra determinades decisions governamentals s’ha anat transformant en una confrontació de caràcter més ampli, amb implicacions polítiques, territorials i socials.

La crisi actual a un simple enfrontament entre govern i oposició seria una simplificació excessiva, i al darrere les protestes hi ha un malestar acumulat durant anys. Molts ciutadans consideren que les promeses de desenvolupament, justícia social i millora de les condicions de vida no han arribat a materialitzar-se de manera efectiva per a les classes populars.

A cada concentració i a cada punt de bloqueig, els treballadors, els camperols, comunitats indígenes i sectors populars expressen una mateixa preocupació on la sensació que les seves demandes no són escoltades i que les decisions que afecten el seu futur continuen prenent-se lluny dels seus interessos. L’augment del cost de la vida, les dificultats econòmiques, la manca d’oportunitats per als joves i les desigualtats persistents alimenten una protesta que va molt més enllà de les disputes partidistes.

La possibilitat que el govern decreti un Estat d’Excepció ha encès encara més els ànims i diverses organitzacions socials alerten que una resposta basada principalment en la repressió podria agreujar el conflicte.

La història de Bolívia i de tota l’Amèrica Llatina demostra que les crisis socials profundes difícilment es resolen mitjançant la força i quan les reivindicacions populars són contestades amb mesures extraordinàries, el risc és que augmenti la confrontació i es deteriori encara més la confiança ciutadana en les institucions i per aquest motiu, des de diferents sectors del moviment obrer s’exigeix que la Central Obrera Boliviana (COB) assumeixi un paper més actiu i contundent.

Les veus que reclamen una vaga general consideren que les mobilitzacions disperses, malgrat la seva força, necessiten una coordinació nacional capaç de convertir el descontentament social en una acció col·lectiva efectiva. Per a molts militants sindicals i socials, la vaga general continua sent una de les eines històriques més poderoses de la classe treballadora per defensar els seus drets i pressionar els governs. Ara bé, la mobilització per si sola tampoc solucionarà els problemes estructurals que arrossega Bolívia.

El país necessita espais de diàleg real, mecanismes de participació democràtica i solucions capaces d’atendre les demandes econòmiques, socials i territorials de la seva població. La confrontació permanent corre el risc de conduir el país cap a una espiral d’inestabilitat de conseqüències imprevisibles.

Bolívia es troba, doncs, davant una cruïlla històrica. D’una banda, un govern qüestionat per amplis sectors socials i l’altra, una mobilització popular que demostra una extraordinària capacitat d’organització i resistència. Entre tots dos pols es desenvolupa una lluita pel futur del país que marcarà els pròxims anys.

La pregunta que plana sobre l’horitzó bolivià és si els dirigents polítics seran capaços d’escoltar el clam dels carrers i trobar una sortida democràtica al conflicte o si, per contra, la polarització continuarà aprofundint les fractures existents. Mentrestant, a les carreteres bloquejades, a les places i a les comunitats de tot el país, milers de bolivians continuen escrivint una nova pàgina de la llarga tradició de lluites socials que ha caracteritzat la història de Bolívia.

Quan un poble s’aixeca per defensar la seva dignitat, la repressió mai no és una solució i només la justícia social i la democràcia poden obrir el camí cap a una Pau duradora.

El dia 5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient. Defensar la Terra Mare és defensar la vida.

 Cada 5 de juny, coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient, la humanitat rep una nova oportunitat per reflexionar sobre la relació que manté amb el planeta que l'acull. No es tracta només d'una jornada simbòlica ni d'un conjunt d'actes institucionals plens de bones paraules, és, sobretot, un crit d'alerta davant una realitat que cada vegada es fa més evident. La Terra està patint una pressió sense precedents provocada per un model econòmic que anteposa el benefici privat a la preservació de la vida. 

Els mars, els boscos, les muntanyes, els rius, les platges i les espècies animals que comparteixen amb nosaltres aquest planeta constitueixen un patrimoni comú que hauria de ser protegit com un bé universal, pero tanmateix, la realitat és ben diferent. La contaminació, la sobreexplotació dels recursos naturals, la destrucció dels ecosistemes i el canvi climàtic continuen avançant mentre els grans centres de poder econòmic acumulen beneficis milionaris.

El mar, font de vida i regulador climàtic essencial, es troba amenaçat per la contaminació dels plàstics, els vessaments industrials, la sobrepesca i l'augment de la temperatura de les seves aigües. Milions de tones de residus acaben cada any als oceans on les tortugues, cetacis, aus marines i milers d'espècies moren atrapades entre deixalles o ingerint microplàstics que després acaben també a la cadena alimentària humana.

Les nostres platges, que durant segles han estat espais naturals de convivència entre la terra i el mar, pateixen una degradació constant amb un urbanisme especulatiu, i la construcció massiva amb l'abandonament de residus que transformen aquests ecosistemes fràgils en simples mercaderies al servei de la rendibilitat econòmica. Cada ampolla abandonada, cada bossa de plàstic llençada irresponsablement i cada abocament il·legal representen una agressió directa al patrimoni natural col·lectiu.

Els boscos com autèntics pulmons verds del planeta, continuen desapareixent a un ritme alarmant amb uns incendis forestals, cada vegada més freqüents i devastadors, que es veuencada cop mes agreujats per l'augment de les temperatures i per una deficient planificació forestal. Moltes zones boscoses són abandonades perquè la seva gestió no resulta rendible per als interessos privats, mentre els recursos públics sovint es destinen més a reparar els desastres que a prevenir-los.

En aquest context, l'Amazònia ocupa un lloc central on l’Amazònia és coneguda com el gran pulmó verd del planeta on els seus milions d'hectàrees absorbeixen enormes quantitats de diòxid de carboni i contribueixen a regular els equilibris climàtics globals, pero no obstant això, la desforestació impulsada per interessos agroindustrials, mineres i grans corporacions continua destruint aquest ecosistema fonamental. Cada arbre talat representa una pèrdua irreparable per a tota la humanitat.

Les muntanyes tampoc escapen a aquesta situació. Les grans serralades del món acumulen reserves d'aigua dolça essencials per a milions de persones pero l'escalfament global està accelerant el retrocés de les glaceres i alterant els cicles hidrològics naturals i on les comunitats que depenen d'aquestes fonts d'aigua ja comencen a patir-ne les conseqüències.

Un dels signes més preocupants del canvi climàtic és la descongelació accelerada dels gels polars i dels grans icebergs. Tant a l'Àrtic com a l'Antàrtida, la pèrdua de massa de gel evidencia que el planeta s'està escalfant a una velocitat superior a la prevista fa només unes dècades. L'augment del nivell dels oceans, les alteracions meteorològiques extremes, les sequeres prolongades i les inundacions devastadores són manifestacions visibles d'aquest procés.

Els animals, que constitueixen una part indispensable de l'equilibri ecològic, també pateixen les conseqüències d'aquesta crisi ambiental on centenars d'espècies es troben amenaçades o en perill d'extinció a causa de la destrucció dels seus hàbitats naturals. Quan desapareix una espècie, no només es perd una forma de vida, sinó que es debilita tot l'ecosistema del qual forma part.

Davant d'aquesta situació, la qüestió dels residus esdevé fonamental. L'abandonament de deixalles en espais naturals continua sent una pràctica massa habitual. Els boscos, les rieres, els marges de carreteres i les platges acumulen tones de residus que podrien haver estat reciclats o gestionats adequadament. El reciclatge no és una moda ni una obligació burocràtica, és una responsabilitat col·lectiva envers les generacions futures.

Tanmateix, cal plantejar una reflexió crítica sobre el model actual de gestió dels residus. En nombrosos països, serveis essencials relacionats amb la recollida de deixalles, el tractament de residus o la gestió forestal han estat progressivament externalitzats cap a grans multinacionals i massa sovint, allò que hauria de ser un servei públic orientat a la protecció ambiental es converteix en una activitat orientada principalment a l'obtenció de beneficis econòmics. Quan el medi ambient es converteix en un negoci, existeix el risc que els interessos financers acabin imposant-se sobre els criteris ecològics.

Des d'una perspectiva social i ecologista, la protecció de la natura hauria de ser una responsabilitat compartida i democràtica, amb una forta participació de les comunitats locals, dels municipis i de les institucions públiques. Els recursos naturals no són una mercaderia, sino que constitueixen un patrimoni col·lectiu que pertany al conjunt de la societat i a les generacions que encara han de venir.

En aquest sentit, els pobles indígenes ofereixen una lliçó que el món industrialitzat hauria d'escoltar amb més atenció. Moltes cultures originàries conceben la Terra Mare no com una propietat susceptible de ser explotada, sinó com un ésser viu del qual formem part, i aquesta visió ancestral defensa una relació basada en el respecte, la reciprocitat i la convivència harmoniosa amb la natura. Allò que per a alguns és simplement un recurs econòmic, per a moltes comunitats indígenes és un espai sagrat que garanteix la continuïtat de la vida.

El Dia Mundial del Medi Ambient hauria de servir, doncs, per recordar que no existeix justícia social sense justícia ambiental, i no hi haurà futur digne per als pobles si els oceans continuen contaminant-se, si els boscos desapareixen, si les glaceres es fonen i si les espècies animals són expulsades dels seus hàbitats. 

Defensar el medi ambient és defensar la salut, l'aigua, l'alimentació, la biodiversitat i la dignitat humana, és defensar la Terra Mare davant la depredació, l'especulació i la indiferència, i és entendre que el planeta no és una herència rebuda dels nostres avantpassats, sinó un préstec que hem de retornar, en les millors condicions possibles, a les generacions futures.

Perquè protegir la natura no és una opció. És una necessitat urgent, i també és un acte de responsabilitat, de solidaritat i d'amor per la vida.

La DEMOCRÀCIA sota setge amb les ingerències extrangeres en les Eleccións en el Món.

 La dreta i la ultradreta ja no dissimulen i redibuixen el mapa polític mundial amb nous atacs a VENEÇUELA, EL PERU, MÈXIC, COLÒMBIA, CUBA, BRASIL, HÚNGRIA, ESPANYA, XIPRE, PORTUGAL, REGNE UNIT entre d'altres en el punt de mira dels estats imperialistes

La democràcia es fonamenta sobre un principi elemental: que sigui el poble qui decideixi lliurement el seu futur, amb sufragi universal, eleccions lliures i la sobirania popular com a pilars fonamentals de qualsevol sistema democràtic digne d'aquest nom. Al llarg de les darreres dècades, aquests principis han estat repetidament vulnerats per potències estrangeres que han intentat influir, manipular o alterar els resultats electorals d'altres països per defensar els seus interessos geopolítics, econòmics o militars. 

Les ingerències externes en processos electorals no són un fenomen nou, formen part de la història contemporània des de l'inici de la Guerra Freda i, fins i tot, abans, però no obstant això, la seva sofisticació ha crescut exponencialment amb el desenvolupament de les noves tecnologies, les xarxes socials, la ciberguerra i els sistemes de vigilància digital.

Entre 1946 i 2000 els Estats Units van intervenir de manera directa o indirecta en almenys 81 processos electorals arreu del món i en el mateix període, la Unió Soviètica ho va fer en aproximadament 36 ocasions. Aquestes dades desmenteixen qualsevol relat simplista que presenti les ingerències electorals com una pràctica exclusiva d'una sola potència.

Durant la Guerra Freda, Washington va justificar aquestes intervencions sota el pretext de combatre l'expansió del comunisme, Moscou, per la seva banda, les legitimava com a part de la lluita contra l'imperialisme occidental, però en realitat, ambdues superpotències van convertir nombrosos països en escenaris de confrontació geopolítica, sovint ignorant la voluntat dels seus pobles.

Els Estats Units, con gran exportador de la ingerència electoral constitueixen probablement el cas més documentat d'intervenció electoral exterior i durant dècades, la CIA va finançar partits polítics, sindicats, mitjans de comunicació i campanyes electorals en nombrosos països, i com L'objectiu era impedir victòries electorals de forces considerades hostils als interessos nord-americans.

Un dels exemples més coneguts és el de la Itàlia de 1948. Els Estats Units van desplegar una enorme operació política, mediàtica i financera per evitar la victòria del Partit Comunista Italià. Milions de dòlars van ser canalitzats cap als sectors democristians, mentre es desenvolupava una intensa campanya de propaganda.

A Amèrica Llatina, la història és encara més extensa. Guatemala, Xile, Nicaragua, El Salvador, Brasil o República Dominicana van viure diferents formes d'intervenció política nord-americana i en alguns casos, aquestes actuacions no es van limitar a processos electorals sinó que van desembocar en cops d'estat, guerres civils o dictadures militars.

El cas de Xile és especialment simbòlic, ja que abans de l'elecció de l'any 1970, que acabaria portant al poder a Salvador Allende, l'administració nord-americana va finançar operacions destinades a impedir la seva victòria i quan aquestes maniobres van fracassar, es van impulsar estratègies de desestabilització econòmica i política que culminarien amb el cop militar de 1973.

També a Europa es van produir intervencions menys visibles i durant dècades, Washington va mantenir una estreta vigilància sobre els processos polítics de diversos països aliats, especialment quan l'esquerra guanyava força electoral.

La Unió Soviètica i Rússia, tampoc va romandre al marge d'aquestes pràctiques. Des de Moscou es van finançar partits comunistes, moviments sindicals i organitzacions afins a diversos països occidentals, i com objectiu incrementar la influència política soviètica i debilitar els governs alineats amb els Estats Units. Després de la desaparició de l'URSS, la Federació Russa va adaptar aquestes estratègies als nous temps digitals.

Més recentment, governs europeus han denunciat activitats similars dirigides contra processos electorals a França, Alemanya, Moldàvia, Romania i altres estats del continent.

La Xina entra en escena. Durant molts anys, la República Popular de la Xina va mantenir una actitud relativament discreta respecte a les ingerències electorals, però no obstant això, l'expansió global de la seva influència econòmica ha anat acompanyada d'una presència política cada vegada més visible.

Diversos serveis d'intel·ligència occidentals han alertat sobre campanyes d'influència relacionades amb interessos estratègics xinesos, especialment a l'àrea de l'Indo-Pacífic, Taiwan, Austràlia i alguns països africans i asiàtics. Les acusacions inclouen campanyes de desinformació, suport indirecte a determinats candidats i operacions d'influència sobre mitjans de comunicació i sectors econòmics.

La ciberguerra electoral com a nova arma.

Si durant el segle XX la ingerència consistia en maletes plenes de diners, propaganda impresa o operacions clandestines, però en el segle XXI s’ha introduït una nova dimensió, la ciberguerra electoral que permet intervenir a milers de quilòmetres de distància amb costos relativament baixos i un elevat grau d'anonimat.

Hackejos de correus electrònics, filtracions selectives, exèrcits de bots, comptes falsos a xarxes socials, intel·ligència artificial generativa, vídeos manipulats i campanyes massives de desinformació formen part del nou arsenal de les potències globals.

Els casos detectats als Estats Units, França, Alemanya, el Regne Unit, Brasil, Taiwan, Corea del Sud o l'Índia mostren que pràcticament cap democràcia està completament protegida davant aquestes amenaces i per aquest any  2026, amb la mirada posada en les importants cites electorals previstes a Europa durant el 2027, els organismes de seguretat europeus han advertit sobre el risc creixent de campanyes d'influència procedents de múltiples actors estatals i no estatals.

Crítica des de l'esquerra democràtica. Des d'una perspectiva d'esquerres compromesa amb la democràcia, resulta imprescindible rebutjar totes les ingerències externes, independentment del país que les protagonitzi i no és acceptable condemnar les interferències russes mentre es justifiquen les nord-americanes i tampoc és coherent denunciar les operacions de Washington i guardar silenci davant les de Moscou o Pequín.

La sobirania popular no pot ser selectiva i els pobles tenen dret a equivocar-se i tenen dret a encertar, però el que no tenen és l'obligació de veure les seves decisions condicionades per serveis secrets, multinacionals tecnològiques, interessos militars o governs estrangers. La democràcia només és real quan les urnes reflecteixen exclusivament la voluntat dels ciutadans i ciutadanes que hi participen.

En un món cada vegada més interconnectat, la protecció dels processos electorals s'ha convertit en una qüestió central de la sobirania nacional i de la qualitat democràtica i calen mitjans de comunicació independents, transparència en el finançament dels partits, regulació de les plataformes digitals, educació crítica de la ciutadania i mecanismes internacionals de supervisió electoral.

La democràcia no necessita padrins estrangers ni tutors geopolítics i cap bandera, sigui nord-americana, russa, xinesa o de qualsevol altra potència, pugui pesar més que la voluntat expressada per la ciutadania, perquè la democràcia autèntica no s'exporta ni s'imposa i es construeix des de baix, es defensa col·lectivament i pertany exclusivament als pobles.

 

Crida contra els camps de concentració per a migrants impulsats per la Unió Europea.

No en el nostre nom.

La dignitat humana no es negocia, no es deporta i no es tanca darrere de filats ni murs de formigó. Davant l'acord de la Unió Europea que pretén externalitzar les fronteres i establir centres de detenció per a persones migrants en territori africà, alcem la veu amb fermesa.

Denunciem una política basada en la por, la discriminació i la criminalització de la pobresa. Les persones migrants no són una amenaça, són éssers humans que fugen de la guerra, la fam, la persecució, l'espoli econòmic i l'emergència climàtica.

Cridem la ciutadania, les organitzacions socials, els sindicats, els col·lectius antiracistes, els moviments de defensa dels drets humans i totes les persones compromeses amb la justícia social a mobilitzar-se contra aquesta deriva autoritària.

No acceptarem que es construeixin nous murs entre pobles. No acceptarem que es converteixi Àfrica en una gran presó a sou d'Europa. No acceptarem que es vulnerin els drets fonamentals en nom de la seguretat.

Camp d'internament d'immigrants a Àfrica.

 Una vergonya històrica per als drets humans. Europa aixeca murs i Àfrica rep els inmigrans en camps de concentració.

La Unió Europea celebra aquests dies allò que alguns dirigents conservadors i de l’extrema dreta han qualificat de «revolució en la política europea». La dreta i la ultradreta del continent aplaudeixen una reforma migratòria que permetrà l'expulsió accelerada de persones migrants, la creació de centres de retorn fora del territori europeu i l'externalització de les fronteres cap a països africans, però allò que alguns presenten com una victòria de la seguretat és, en realitat, una derrota moral, política i humana de la mateixa Europa.

El projecte europeu va néixer després de la Segona Guerra Mundial sota la promesa de la defensa dels drets humans, la dignitat de les persones i la solidaritat entre pobles, i avui, aquells principis semblen haver estat substituïts per una obsessió creixent pel control, la por i la criminalització de la pobresa.

Quan una persona fuig de la guerra, de la fam, de la persecució política o de les conseqüències del canvi climàtic, no ho fa per caprici, ho fa perquè la seva vida està en risc i no obstant això, la resposta que ofereix ara la Unió Europea consisteix a allunyar aquestes persones de la vista de la ciutadania europea, tancant-les en centres situats a milers de quilòmetres de les fronteres comunitàries.

Poden anomenar-los «centres de retorn», però la realitat és molt més dura. Es tracta d'espais de confinament on homes, dones i fins i tot menors podran ser retinguts mentre es tramita la seva deportació. La història ens ha ensenyat que quan es priva persones de llibertat per la seva condició administrativa, i no per haver comès cap delicte, entrem en un terreny profundament perillós per a qualsevol democràcia.

Especialment greu és la possibilitat de traslladar persones migrants a tercers països africans. Aquesta política converteix governs empobrits en guardians de les fronteres europees a canvi d'ajudes econòmiques i acords comercials. Europa exporta així les seves responsabilitats mentre importa mà d'obra barata quan li convé.

Resulta impossible no observar una profunda contradicció ja que durant dècades, les potències europees han extret recursos naturals d'Àfrica, han condicionat les seves economies a través del deute extern i han mantingut relacions comercials desiguals, i ara, quan les conseqüències d'aquestes dinàmiques empenyen milers de persones a emigrar, la resposta és construir noves barreres i nous mecanismes d'exclusió.

La Europa que defensa la lliure circulació de capitals, mercaderies i inversions nega la lliure circulació dels éssers humans més vulnerables i aixó ens demostra que els diners poden travessar fronteres sense obstacles i les persones pobres, en canvi, són perseguides, detingudes i expulsades.

L'aprovació d'aquest acord també representa una victòria ideològica de l'extrema dreta europea. Durant anys, els seus discursos xenòfobs han anat penetrant progressivament en les institucions comunitàries fins a convertir-se en polítiques oficials. I allò que fa una dècada era defensat únicament pels sectors més radicals avui és assumit per partits conservadors tradicionals i, en alguns casos, tolerat per sectors de la socialdemocràcia.

La conseqüència és una Europa cada vegada més fortificada, més militaritzada i més allunyada dels seus valors fundacionals, una Europa que mira les persones migrants com una amenaça i no com a éssers humans amb drets.

Des de l'esquerra transformadora, la resposta ha de ser clara. Cal rebutjar la normalització de la detenció de persones migrants, oposar-se a la creació de camps fora de la Unió Europea i defensar vies segures i legals per a la migració. Cal reforçar les polítiques d'acollida, de cooperació internacional i de justícia global.

La immigració no és el problema, sinò que el problema és un model econòmic mundial que genera desigualtats immenses, guerres permanents i destrucció ambiental i mentre aquestes causes continuïn existint, milions de persones seguiran buscant una vida millor.

Avui Europa encara és a temps de decidir quin paper vol jugar en la història, o pot convertir-se en una fortalesa envoltada de murs i centres de detenció, o pot recuperar els valors de solidaritat i humanitat que afirma representar I l'acord aprovat aquests dies apunta tristament en la primera direcció i per això constitueix una de les pàgines més fosques de la política migratòria europea dels darrers anys.

Defensem una Europa de la solidaritat, de l'acollida i dels drets humans.

"Dels pobles per als pobles, ni murs, ni deportacions, ni camps de concentració. Drets humans per a tothom!"

Cap persona és il·legal.

Cap ésser humà és descartable.

Organitzem-nos, mobilitzem-nos i resistim.

Per una Europa dels pobles i no de les fronteres.