Del Patrimoni del Poble a les Immatriculacions de l'Església Capitalista

Hi ha decisions polítiques que, malgrat prendre's en un despatx i amb aparença de legalitat, deixen una ferida profunda en la memòria col·lectiva d'un país. Les immatriculacions de l'Església Catòlica constitueixen un dels casos més paradigmàtics de com el patrimoni construït durant segles per pobles sencers va acabar registrat a nom d'una institució privada gràcies a un privilegi legal extraordinari. 

L'any 1998, sota el govern del Partit Popular de José María Aznar, es va reformar el Reglament Hipotecari i es va ampliar la capacitat de l'Església Catòlica per inscriure béns al seu nom. Aquest privilegi permetia que un bisbe actués, a efectes pràctics, com una mena de fedatari públic, certificant propietats sense haver d'aportar els mateixos títols acreditatius exigits a qualsevol altre ciutadà o entitat. Aquest mecanisme va estar vigent fins a la reforma hipotecària de 2015. Durant aquest període, l'Església va inscriure prop de 35.000 béns immobles a tot l'Estat.

La magnitud de l'operació és colossal. Segons les dades oficials remeses pel Govern al Congrés, es van registrar 34.961 béns. D'aquests, més de 20.000 corresponien a temples o dependències vinculades al culte, mentre que gairebé 15.000 eren terrenys, habitatges, locals, finques i altres propietats, però la controvèrsia no és només jurídica, sinó que és, sobretot, política, social i moral.

Resulta difícil explicar a una petita població que l'església que els seus avantpassats van aixecar pedra a pedra, o la plaça vinculada al conjunt monumental del municipi, ha passat a ser propietat d'una entitat privada simplement perquè un bisbat la va inscriure en el registre.

Entre els casos més emblemàtics apareixen la Mesquita-Catedral de Còrdova, la Giralda i la Catedral de Sevilla, la Seu de Saragossa, així com diverses catedrals de gran valor històric i cultural repartides per l'Estat.

Els defensors de les immatriculacions afirmen que tot es va fer dins la legalitat vigent i es va fer el gran negoci immobiliari de l'Església, peo també és cert que fins i tot el Govern espanyol va reconèixer que aquestes inscripcions es van realitzar sota una cobertura legal existent.

Però la qüestió central no és si era legal, la qüestió és si era just. La segregació racial també va ser legal en determinats països. El treball infantil va ser legal durant dècades. La legalitat, per si sola, no és una garantia de legitimitat democràtica.

L'Acord de José María Aznar va consolidar un privilegi incompatible amb un Estat que es defineix com a aconfessional. L'Església podia registrar béns amb unes facilitats que cap altra entitat tenia, i aquesta situació va generar una transferència massiva de patrimoni cap a una institució que, a més, gaudeix d'importants exempcions fiscals.

Si es fes una valoració econòmica real de totes aquestes propietats, estaríem parlant probablement de desenes de milers de milions d'euros. Encara que no existeix una taxació oficial global, només el valor històric, turístic, artístic i immobiliari dels principals monuments inclosos situaria el patrimoni afectat en unes xifres extraordinàries. Aquesta estimació és una opinió basada en la magnitud dels béns coneguts, ja que no hi ha una xifra oficial publicada del valor total.

A aquest patrimoni caldria afegir-hi, Esglésies i catedrals, Ermites, Cementiris, Terrenys agrícoles, Solars urbans, Habitatges, Locals comercials, Centres assistencials, Edificis històrics, Obres artístiques associades, i Elements patrimonials integrats als monuments.

Una reivindicació pendent de la democràcia

Des d'una perspectiva progressista i d'esquerres, la gran pregunta és inevitable:

si aquests béns formen part de la història col·lectiva, per què no han de tornar al domini públic?

No es tracta d'impedir el culte religiós ni de perseguir creients. Es tracta de diferenciar entre fe i patrimoni. Una església pot continuar oberta al culte i, al mateix temps, ser propietat pública, com succeeix en diversos països europeus. El patrimoni històric podria ser gestionat conjuntament pels municipis, les comunitats autònomes i les entitats culturals locals, garantint-ne la conservació i assegurant que els beneficis econòmics derivats del turisme reverteixin en la comunitat.

Els ajuntaments, especialment els més petits, haurien de tenir dret a revisar aquestes titularitats quan existeixin indicis fundats que els béns han estat tradicionalment comunals o públics.

La crítica adquireix encara més força quan coincideix amb la realitat actual dels desnonaments. Mentre milers de famílies continuen patint problemes d'accés a l'habitatge i lluiten contra expulsions residencials, una part important de la societat observa amb perplexitat com una de les institucions propietàries de més patrimoni immobiliari continua acumulant recursos.

El que és del poble ha de tornar al poble

Des d’una perspectiva republicana i d’esquerres, no podem acceptar que el patrimoni col·lectiu sigui tractat com una mercaderia o com un instrument d’acumulació patrimonial. L’Església té dret a conservar els béns que li pertanyen legítimament, però no pot reclamar cap privilegi per damunt dels drets dels municipis, de les comunitats locals i de la ciutadania.

El govern de Jose María Aznar va contribuir a obrir una via registral que va facilitar milers d’inscripcions. Els governs posteriors han publicat llistats, però encara cal avançar en la investigació documental, la transparència i la resolució dels conflictes pendents.

La qüestió no és només quants edificis o quantes hectàrees hi ha en joc. La qüestió és si una democràcia està disposada a revisar els privilegis heretats i a reparar les possibles injustícies patrimonials.

Perquè el patrimoni històric no és només un actiu econòmic. És memòria, cultura, identitat i història compartida.

Ni privilegis per a l’Església ni impunitat per a cap institució. Auditoria pública, recuperació dels béns indegudament immatriculats i retorn al poble del patrimoni que legítimament li pertany, perquè la memòria dels nostres pobles no pot ser privatitzada, i perquè allò que les generacions anteriors van construir amb l’esforç de tots no s’ha de convertir, sense garanties ni justificació suficient, en patrimoni exclusiu d’una institució.

 L'esquerra política de Catalunya i de l'Estat espanyol viu una de les seves etapes més contradictòries i mai no s'havia parlat tant d'unitat, de confluències i de sumar forces, però tampoc no havíem vist tantes disputes per les sigles, les llistes electorals, els lideratges i els llocs de representació institucional.

La pregunta és inevitable:

volem una esquerra que transformi la societat o una esquerra que s'acomodi a les institucions?

La història recent de les esquerres a Catalunya i tambè en l'Estat espanyol és també la història de les seves esperances, dels seus encerts i de les seves contradiccions. Des de l'esclat del 15-M fins a l'actual fragmentació de l'espai alternatiu al PSOE, milions de persones van veure en PODEMOS una eina per transformar la política i portar les reivindicacions socials al centre del debat públic. 

Irene Montero

De la il·lusió del canvi, a la fragmentació de l'esquerra i els Comuns l’historia de l’esquerra catalana

A Catalunya, els actuals Comuns no han aparegut del no-res i el seu espai  és l’hereu d'una llarga tradició política que recull influències del Partit dels Socialistes Unificat de Catalunya (PSUC), d'Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), d'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA),  i dels moviments veïnals i de les noves expressions municipalistes sorgides després de la crisi econòmica. Aquest espai va acabar confluint sota el paraigua de Catalunya en Comú, i Barcelona en Comú impulsat principalment per figures com Ada Colau.

L’ història té una genealogia pròpia i no es tracta d'afirmar que totes aquestes organitzacions siguin idèntiques, perquè cadascuna té una història i unes responsabilitats diferents. El que cal analitzar és com les successives reorganitzacions han modificat les prioritats, les estructures de participació i la relació entre els moviments socials i les institucions. Una part d'aquesta tradició va protagonitzar lluites obreres, veïnals, ecologistes i per les llibertats democràtiques. Però l'herència històrica no pot convertir-se en un xec en blanc.

La pregunta que hem de fer als Comuns és si continuen disposats a confrontar els interessos immobiliaris, els poders econòmics i les polítiques que expulsen la gent dels seus barris, o si prioritzen la conservació dels espais institucionals i els equilibris amb altres partits.

La crítica des de PODEM ha de ser clara i cap sigla, per antiga o respectable que sigui la seva trajectòria, no pot reclamar el monopoli de l'esquerra. La legitimitat s'ha de demostrar cada dia, defensant drets, serveis públics i participació popular. PODEMOS  va néixer com una esperança per a milions de persones que estaven cansades de les polítiques d'austeritat, dels privilegis de les elits econòmiques, de la corrupció i d'una socialdemocràcia que havia renunciat a bona part del seu programa transformador. El 15-M havia posat al carrer una exigència clara com la democràcia real, justícia social i participació popular i PODEMOS no va néixer per repartir cadires, va néixer per qüestionar qui manava, qui acumulava la riquesa i qui pagava les conseqüències de les crisis. 

La història d'una esquerra dividida

Yolanda Díaz, de la confiança de PODEMOS a la ruptura. El cas de Yolanda Díaz simbolitza, per a una part important de la militància de PODEMOS, una de les grans decepcions d'aquest cicle polític, i es pot interpretar com una traïció a la confiança política sobre l’operació en que Pablo Iglesias va confiar per donar continuïtat al projecte de Unidas Podemos i no és una qüestió de ressentiment personal, és una qüestió de coherència política.

Mas Madrid també forma part d'aquesta història de separacions i recomposicions i la ruptura entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón va obrir una fractura política que es va materialitzar electoralment amb Mas País el 2019 i posteriorment, Mas Madrid que es va consolidar un espai propi, amb dirigents com Mónica García i Rita Maestre, i una amb estratègia diferenciada de la de PODEMOS.

Aquestes organitzacions han defensat propostes progressistes i han tingut responsabilitats institucionals. Però també és legítim preguntar-se si la multiplicació de sigles ha servit per reforçar l'esquerra o si, en determinades circumstàncies, ha contribuït a dividir els seus votants i a afeblir-ne la capacitat d'intervenció.

El cas d'Errejón va afegir una crisi especialment greu amb les denúncies públiques per comportaments sexuals inadequats i les explicacions posteriors en els diferents espais polítics van obrir interrogants sobre la responsabilitat de les organitzacions davant aquestes acusacions. Cal abordar aquests fets amb rigor, sense confondre responsabilitats polítiques, coneixement previ i responsabilitat individual

 Irene Montero. Feminisme, Drets Socials i Compromís amb les bases

Davant d'aquest panorama, Irene Montero representa avui per a PODEMOS una manera d'entendre la política que reivindica la confrontació democràtica amb els privilegis i la defensa dels drets socials com a prioritats centrals.

La seva trajectòria al capdavant del Ministeri d'Igualtat va estar marcada per iniciatives feministes, per la defensa dels drets LGTBIQ+ i per reformes que van generar una intensa disputa política i social. La seva figura també ha estat objecte d'atacs, controvèrsies i crítiques, algunes de les quals formen part del debat legítim sobre les polítiques públiques però la valoració política no es pot limitar a les polèmiques mediàtiques i cal preguntar-se quins interessos s'han defensat, quins drets s'han posat sobre la taula i quines transformacions s'han intentat impulsar.

Irene Montero s'ha convertit en una referència per a una militància i que considera que PODEMOS es la verdadera esquerra, i amb la seva candidatura i el debat sobre el futur de l'espai de l'esquerra han tornat a posar damunt la taula la qüestió del lideratge i del rumb polític del país.

La memòria que incomoda al franquisme, i l’herencia dels seus nets.

Ni oblit ni impunitat desprès dels cinquanta-un anys de la mort de Franco, no podem acceptar que amb el pas del temps es converteixi en una excusa de no fer justícia. Els morts no poden tornar, però les seves famílies tenim el dret a saber què va passar, i les condemnes injustes s'han de reparar, les fosses s'han d'obrir i els crims s'han d'investigar, pero si guanya la dreta amb l’extrema-dreta el proper 29N., aquesta memoria pot passar a l’oblit.

Vota en sentit comú i contra el franquisme

No es tracta de viure eternament mirant enrere, sinó d'avançar sense mentides. Una societat que amaga el seu passat queda més exposada a repetir-ne els errors, i la democràcia que tolera el blanqueig d'una dictadura corre el risc de debilitar les llibertats que tant va costar conquerir.

Els qui van resistir el franquisme no van lluitar perquè, dècades després, els seus noms continuessin oblidats ni perquè les seves famílies haguessim de demanar permís per recuperar-ne les restes. Hem de lluitar per un país lliure, mes just i digne, i avui, la nostra obligació és continuar aquella lluita dels nostres abans passats per vies democràtiques, amb fermesa i sense complexos.

Perquè no hi ha reconciliació sense veritat, no hi ha justícia sense reparació i no hi ha democràcia plena mentre la impunitat del franquisme continuï formant part de la nostra vida col·lectiva.

I és precisament aquí on la reflexió adquireix una dimensió plenament actual. El creixement de forces polítiques que banalitzen la dictadura, que relativitzen els crims del franquisme o que presenten els avenços democràtics i socials com una amenaça ens hauria de preocupar qualsevol demòcrata. Quan la memòria és feble, el revisionisme troba terreny fèrtil.

Davant aquesta realitat, la defensa de la memòria democràtica és més necessària que mai. No per revenja, sinó per justícia, no per mirar constantment enrere, sinó per construir un futur més digne. Les víctimes del franquisme mereixen veritat, justícia i reparació. I la ciutadania mereix una història explicada amb honestedat, sense silencis imposats ni relats interessats.

Si el 29 de novembre, com es planteja en aquest escenari electoral, s'obre la possibilitat d'un govern de forces que qüestionin els avenços democràtics, la resposta no pot ser la resignació. Caldrà defensar les llibertats, els serveis públics, els drets socials i la memòria de totes les persones que van lluitar contra el feixisme. Perquè la democràcia no consisteix únicament a votar cada quatre anys. També significa garantir que ningú no pugui esborrar la història, justificar la repressió ni convertir les víctimes en culpables.

L’obligació de l'esquerra

Des d'una perspectiva d'esquerres, la memòria democràtica ha de ser una política pública prioritària, no una commemoració ocasional ni una disputa partidista. Calen recursos suficients per localitzar i identificar les persones desaparegudes, obrir les fosses comunes, facilitar l'accés als arxius, anul·lar les condemnes injustes, reconèixer les víctimes i investigar els crims franquistes amb totes les garanties legals.

També cal incorporar aquesta història a les escoles, protegir els espais de memòria i combatre els discursos que blanquegen la dictadura. No n'hi ha prou amb condemnar verbalment el franquisme mentre es retallen recursos per recuperar-ne les víctimes o es permet que els seus símbols i la seva propaganda continuïn ocupant l'espai públic sense una resposta democràtica.

L'esquerra ha de tenir clar que la lluita per la memòria és inseparable de la defensa dels drets laborals, de la igualtat, dels serveis públics i de la justícia social. El franquisme va ser també un sistema de repressió de la classe treballadora i de les organitzacions que defensaven els seus interessos.

La memòria és també una qüestió de classe i recordar qui va patir la repressió significa reconèixer qui va lluitar per les llibertats que avui tenim i avui i en les properes eleccions del 29N., no podem oblidar de qui son els nets que avui poden acabar amb l’esperit de Memoria.

Cal estar alerta i votar amb consiencia. Que si que es podem derrotar en les urnes als nets den franquisme..

7 d’octubre. Dia de la Jornada Mundial pel Treball Decent. Sense treball decent no hi ha vida digna.

Cada 7 d'octubre, els sindicats de tot el món surten als carrers per celebrar la Jornada Mundial pel Treball Decent, una iniciativa impulsada per la Confederació Sindical Internacional (CSI), però més que una celebració, aquesta data és una denúncia, i és el recordatori que, malgrat els avenços tecnològics i l'enorme riquesa acumulada per les grans corporacions, milions de persones continuen treballant en condicions indignes, amb salaris insuficients i sense garanties de seguretat laboral.

Des d'una perspectiva d'esquerres, la reivindicació del treball decent no és simplement una demanda sindical, és una qüestió de justícia social. La feina no pot ser considerada una mercaderia més dins del mercat, sotmesa exclusivament a la llei del benefici. Darrere de cada contracte hi ha una persona, una família i un projecte de vida que mereixen respecte, estabilitat i dignitat. 

La Jornada Mundial pel Treball Decent posa el focus també en la seguretat laboral i cada any, centenars de milers de treballadors moren o pateixen accidents greus a conseqüència de condicions inadequades de treball i aquestes tragèdies no són inevitables ni fruit de la fatalitat. Sovint són la conseqüència directa de la manca d'inversions en prevenció, de la subcontractació excessiva i de la pressió constant per reduir costos, encara que sigui a costa de la salut dels empleats.

També cal denunciar que els salaris han perdut pes davant l'increment del cost de la vida i en molts casos, tenir una feina ja no garanteix escapar de la pobresa. Aquesta realitat representa un fracàs col·lectiu d'un sistema econòmic que permet que persones que treballen quaranta hores setmanals visquin amb angoixa permanent per pagar el lloguer, l'alimentació o els subministraments bàsics, i per això, el moviment sindical continua sent una eina imprescindible.

Al llarg de la història, els drets laborals no han estat regals concedits pels poders econòmics o polítics i la jornada de vuit hores, les vacances pagades, les pensions, la negociació col·lectiva i la seguretat social han estat conquestes arrencades gràcies a la lluita organitzada dels treballadors. Quan els sindicats es mobilitzen cada 7 d'octubre, no només defensen els drets actuals, sinó també la memòria de totes aquelles generacions que van lluitar perquè la feina deixés de ser una forma d'explotació sense límits.

En un context marcat per la globalització, les plataformes digitals i les noves formes de precarietat, la demanda de treball decent és més vigent que mai. No es tracta únicament de crear ocupació, sinó de crear ocupació amb drets. No es tracta només de reduir les xifres de l'atur, sinó de garantir que ningú hagi de triar entre treballar en condicions injustes o quedar exclòs del mercat laboral.

La Jornada Mundial pel Treball Decent ens interpel·la sobre quin model de societat volem construir. Una societat realment democràtica no pot permetre que la riquesa creada per milions de treballadors acabi concentrada en poques mans mentre augmenten les desigualtats.

El treball digne, amb salaris justos, estabilitat i seguretat, no és un privilegi. És un dret fonamental que hauria d'estar al centre de qualsevol projecte polític compromès amb la igualtat, la cohesió social i la dignitat humana. Només així podrem avançar cap a una economia al servei de les persones i no cap a una societat subordinada als interessos dels mercats i del capital.

Avui 5 d'octubre se celebra el Dia Mundial de les Docents i els Docents.

Com cada 5 d'octubre, el món celebra el Dia Mundial dels Docents. Les institucions publiquen missatges d'agraïment, els governs fan declaracions solemnes i les xarxes socials s'omplen de paraules de reconeixement, però darrere dels discursos oficials hi ha una realitat que massa sovint queda amagada. Que la de milers de professionals de la docència que sostenen l'escola pública amb esforç, amb vocació i una dedicació que va molt més enllà de l'horari lectiu, i és oblidada.

 La Docencia, es una de les professions més valuoses dins de qualsevol societat i cal protegir-la, i avui, hauria de ser un dia per recordar una realitat que massa sovint els governs i les administracions educatives prefereixen ignorar.

Sense professionals amb bones condicions laborals, no hi pot haver una educació pública de qualitat.

La situació del Personal Docent tot els avenços aconseguits en dècades,  s'enfronta una vulnerabilitat creixent a causa de l'escassetat de recursos, de la precarietat contractual i laugment sostingut de les exigències pedagògiques i per això, la commemoració d’avui no cerca únicament revisar els èxits passats, sinó renovar el compromís col·lectiu per salvaguardar la dignitat i l'estatus social de l’ensenyament, i donar suport avui als qui constituiexen l'estratègia fonamental per consolidar societats més equitatives, mes justas, resilients i preparades per al futur. El reconeixement real pero no es fa amb discursos, es fa amb pressupost, plantilla, drets laborals i ràtios dignes.

Els professionals de la docència no necessiten només homenatges, necessiten mes recursos, i plantilles suficients amb estabilitat laboral, temps per ensenyar i unes ràtios que permetin educar amb dignitat, i aquesta és la gran contradicció de l’educació pública amb la societat que se li demana cada vegada més a l’escola, però sovint no se li proporcionen els recursos necessaris per assumir totes aquestes responsabilitats.

No es podem exigir miracles als docents mentre mantenim aules massificades.

Les ràtios són una qüestió política i també ideològica. Qui defensa una escola pública forta ha d'entendre que reduir el nombre d’alumnes per aula és una de les millors inversions que es poden fer. Menys alumnes significa més atenció individual, més capacitat per detectar dificultats, millor convivència, més inclusió i més possibilitats d’acompanyar els qui necessiten més suport i per això sorprèn que alguns governs siguin capaços de trobar milions per a grans infraestructures, subvencions o beneficis fiscals, però després considerin difícil incrementar les plantilles docents.

No és una qüestió de falta de diners. És una qüestió de prioritats polítiques i Des de el meu compromis d’esquerra hem de defensar sense complexos que els recursos públics han d’anar allà on són més necessaris,  a les escoles, als instituts, als barris i als alumnes i  això significa més mestres i professors, més educadors socials, més especialistes, més personal d’orientació i més recursos per a l’educació especial i inclusiva.

També significa acabar amb la burocratització excessiva que està robant temps als docents. Un professor hauria d’estar preparant classes, ensenyant i atenent els seus alumnes, no enterrat sota muntanyes de papers, informes i tràmits administratius.

Defensar els docents és defensar l’escola pública, i defensar l’escola pública és defensar la igualtat d’oportunitats. No vull una educació on les famílies amb més recursos puguin comprar individualment allò que el sistema públic no pot oferir, vull una escola pública capaç de garantir que un infant d’un barri treballador tingui exactament les mateixes oportunitats que qualsevol altre i aquest hauria de ser el compromís real del Dia Mundial dels Docents i no més fotografies institucionals, no més discursos buits i no més aplaudiments simbòlics.

Avui en aquest Dia Mundial dels Docents, cal anar més enllà dels elogis fàcils. Cal escoltar les demandes dels professionals, i cal reconèixer la seva feina i apostar per polítiques valentes que reforcin el sistema educatiu públic, i perquè quan es defensa el professorat, no només es defensa un col·lectiu professional, es defensa el dret universal a una educació de qualitat, la igualtat d'oportunitats i la construcció d'una societat més justa.

Els docents no demanen medalles. Demanen temps per educar, recursos per ensenyar i unes ràtios que permetin mirar cada alumne als ulls i ajudar-lo a créixer. En definitiva, demanen les eines necessàries per fer allò que cada dia intenten fer, el de construir un futur millor per a tothom.

 

DIA MUNDIAL DE L’HÀBITAT. Habitatge adequat per a tothom.

Demá 5 d’octubre, se celebra el Dia Mundial de l’Hàbitat, i arriba en un moment especialment significatiu on les Nacions Unides han escollit enguany un lema que sembla senzill però que conté una enorme càrrega social «Habitatge adequat per a tothom». L’ONU ens recorda que una llar adequada és una qüestió de dignitat, seguretat i benestar, i reclama polítiques públiques capaces de convertir aquest dret en una realitat.

A l’Estat espanyol, aquesta reivindicació internacional coincideix amb una realitat molt més concreta. Persones que treballen i no poden pagar un lloguer, famílies que viuen amb la por permanent de perdre casa seva, joves obligats a retardar projectes de vida i treballadors que han de marxar dels seus barris perquè els salaris ja no permeten assumir els preus de l’habitatge I per això, aquest Dia Mundial de l’Hàbitat no pot quedar reduït a una commemoració institucional, quan l’habitatge ha passat a ocupar el centre del conflicte social. 

Les darreres mobilitzacions ho han posat sobre la taula. L’acampada de la Puerta del Sol de Madrid,  que va arribar a reunir centenars de tendes, s’ha convertit en un dels símbols més visibles d’aquesta protesta. La mobilització va mantenir-se mentre es discutien els decrets d’habitatge i, després que aquests decaiguessin al Congrés el 2 d’octubre, els manifestants van expressar decepció i indignació, però la Puerta del Sol no és l’única expressió d’aquest malestar.

Arreu de l’Estat s’han produït mobilitzacions i iniciatives dels moviments d’habitatge. A Catalunya, el Sindicat de Llogateres també ha impulsat accions per pressionar davant el debat sobre les mesures contra els desnonaments i les polítiques d’habitatge i el més important d’aquest procés és que l’habitatge deixa de ser contemplat únicament com una qüestió individual.

No és només que una persona no pugui pagar el seu lloguer. És que existeix un problema estructural que afecta salaris, ocupació, emancipació, natalitat, mobilitat laboral i qualitat de vida.

Decret rere decret, però el problema continua i el debat sobre els decrets d’habitatge ha demostrat també els límits de les solucions parcials. Els Moviments Socials han reclamat mesures més àmplies que permetin garantir una alternativa habitacional davant dels desnonaments i millorar l’accés a l’habitatge. El mateix Sindicat d’Inquilines va reclamar el vot favorable als decrets, tot considerant-los insuficients, i va advertir que la mobilització continuaria independentment del resultat parlamentari, i aquí apareix la pregunta fonamental:

Què passa quan les institucions no aconsegueixen donar una resposta proporcional a la dimensió del problema?

La resposta social està apareixent en forma d’organització. Sindicats d’Habitatge, Sindicats de Llogateres, Plataformes Veïnals, Moviments Socials i persones afectades estan construint xarxes de solidaritat. Les marxes populars i les acampades expressen una mateixa idea: l’habitatge no pot continuar sent tractat exclusivament com una mercaderia.

Del dret a l’habitatge i l’estabilitat vital, es més que la reivindicació de simplement «volem un pis». És molt més profunda.

Un habitatge adequat significa també estabilitat i per això, el debat hauria d’incorporar mesures estructurals com l’augment del parc públic de lloguer, protecció davant els desnonaments sense alternativa habitacional, regulació efectiva dels lloguers allà on correspongui, recuperació d’habitatges buits per a finalitats socials, promoció de cooperatives d’habitatge i una política pública que prioritzi l’ús residencial per damunt de l’especulació.

També significa vincular habitatge i treball, perquè no és coherent reclamar que els treballadors acceptin qualsevol feina i, al mateix temps, que hagin de destinar una part desproporcionada dels seus ingressos a pagar una habitació o un pis i en aquest context apareix una proposta que fins fa poc podia semblar extraordinària, com la d’una Vaga General per l’Habitatge.

La Vaga General, no nomes seria una simple protesta sinó que te que estat al mateix nivell que altres grans reivindicacions laborals i socials. La seva convocatòria requerira una organització àmplia, coordinació entre moviments d’habitatge i organitzacions sindicals, amb objectius concrets i una participació social suficient, però amb el simple fet que aquesta possibilitat formi part del debat mostra fins a quin punt l’habitatge ha deixat de ser un problema privat a pasar a ser una qüestió col·lectiva. 

Sense habitatge estable no hi ha treball estable. Sense salaris suficients no hi ha emancipació. I sense emancipació no hi ha projecte de vida i l’Habitatge adequat per a tothom no hauria de ser un lema, sinó que hauria de ser una realitat.

TREBALLAR PER VIURE, NO VIURE PER TREBALLAR - La patronal no pot mirar cap a un altre costat

Hi ha una pregunta que el president de la patronal, Antonio Garamendi, hauria de respondre:

de què serveix tenir una feina si el salari no permet pagar un habitatge digne?

El president de la patronal, Antonio Garamendi, parla sovint del Mercat Laboral, de la Productivitat, de la Competitivitat i de les dificultats que tenen les empreses per trobar Treballadors, però hi ha una qüestió que ja no es pot ignorar:

com pot una persona treballar si no pot permetre’s viure a prop del seu lloc de feina?

Aquesta és una de les grans contradiccions del Mercat Laboral actual. Empreses que denuncien manca de mà d’obra conviuen amb una realitat en què milers de treballadors no poden accedir a un habitatge digne pels salaris que perceben. El problema no és simplement trobar feina, el problema és poder viure dignament del treball.

Durant anys, el debat sobre el Mercat Laboral s'ha centrat gairebé exclusivament en els Salaris, la Productivitat i la Competitivitat de les empreses, pero tanmateix, hi ha una realitat que cada vegada resulta més evident. Sense Habitatge Digne no hi ha Treball Digne, i aquesta és una qüestió que el president de la patronal, Antonio Garamendi, no pot continuar ignorant.

Les empreses reclamen mà d'obra, però milers de treballadors es troben atrapats en una situació paradoxal. Se'ls ofereix una feina, però no poden acceptar-la perquè els lloguers són inassumibles o perquè no troben cap habitatge disponible a prop del lloc de treball. Aquesta realitat afecta especialment els Joves, les famílies treballadores i els empleats dels sectors amb salaris més baixos i resulta contradictori escoltar constantment que falten treballadors en determinades activitats mentre els empresaris guarden silenci davant una emergència residencial que impedeix a moltes persones desplaçar-se allà on hi ha oportunitats laborals. El problema ja no és només trobar feina, el problema és poder viure allà on hi ha feina.

La patronal acostuma a defensar que el mercat acabarà regulant-se per si mateix, però la realitat demostra el contrari. Els preus de l'habitatge continuen creixent molt per sobre dels salaris, i aquesta situació està provocant una fractura social profunda. Cada vegada hi ha més treballadors pobres, persones que tenen ocupació però que no poden accedir a un habitatge digne sense dedicar-hi una part desproporcionada dels seus ingressos.

Davant d'aquesta situació, els Sindicats tenen motius per situar l'Habitatge al centre de la reivindicació laboral, i no seria estrany que arribessin a plantejar una Vaga General vinculada al Dret a l'Habitatge, perquè la manca de sostre assequible ja és també una qüestió laboral. Quan un treballador no pot viure prop de la seva feina, quan ha de destinar més de la meitat del salari al lloguer o quan es veu obligat a renunciar a una ocupació per manca d'habitatge, estem davant d'un problema que afecta directament el món del treball.

Antonio Garamendi  i la patronal haurien d'entendre que la defensa dels interessos empresarials no pot desvincular-se de les condicions de vida dels treballadors, i sense habitatge assequible no hi ha mobilitat laboral, no hi ha estabilitat en les plantilles i no hi ha cohesió social. Ignorar aquesta realitat és una irresponsabilitat que acaba perjudicant tant els treballadors com les mateixes empreses.

L'habitatge ha deixat de ser una qüestió secundària i s'ha convertit en un dels principals obstacles per al desenvolupament econòmic i per a la dignitat de la classe treballadora. Qui representi el món empresarial i no reconegui aquesta evidència corre el risc de quedar allunyat dels problemes reals que pateixen milions de persones cada dia.

El dret al treball i el dret a l'habitatge són inseparables i quan un falla, l'altre també es debilita. I aquesta és una veritat que cap patronal, per poderosa que sigui, pot continuar ignorant.

 I per això cal una VAGA GENERAL

Yolanda Díaz i Delcy Rodríguez i dues esquerres, dues maneres d’entendre el poder.

Quan una ideologia arriba al poder, es continua transformant el poder o acaba transformant-se ella mateixa? 

Hi ha comparacions polítiques que poden semblar impossibles a primera vista i, tanmateix, permeten reflexionar sobre una qüestió comuna, pero el què passa quan una dirigent d'esquerres passa de representar un projecte polític de transformació a convertir-se en una peça central de les estructures de poder.

Yolanda Díaz i Delcy Rodríguez provenen de tradicions polítiques molt diferents, no són trajectòries equivalents ni representen el mateix model polític, però totes dues permeten parlar de la relació entre ideologia, poder i transformació social.

Yolanda Díaz procedeix de la tradició comunista i de l'esquerra gallega i va arribar al Govern espanyol com una de les figures principals d'Unidas Podemos. Pablo Iglesias la va situar com a vicepresidenta segona el 2021, però Yolanda Díaz mai no va militar formalment a PODEMOS. Posteriorment va impulsar Sumar i es va distanciar políticament de PODEMOS.

Aquí apareix una de les grans discussions de l'esquerra espanyola: fins a quin punt es pot mantenir un projecte de transformació quan s'entra plenament en la lògica institucional? Per als seus partidaris, Yolanda Díaz ha representat una esquerra capaç de convertir reivindicacions laborals en polítiques de govern. Per als seus crítics, el procés de Sumar va significar l'allunyament d'una part important de la cultura política que havia representat el naixement de PODEMOS.

El cas de Delcy Rodríguez és molt diferent. La seva trajectòria està vinculada directament al chavisme i a la tradició revolucionària veneçolana. Filla del dirigent marxista Jorge Antonio Rodríguez, es va incorporar a les estructures del poder chavista durant el govern d'Hugo Chávez i posteriorment va ocupar responsabilitats de primer nivell amb Nicolás Maduro, ministra, canceller, presidenta de l'Assemblea Nacional Constituent i vicepresidenta.

Delcy Rodríguez representa, per tant, una esquerra que es reivindica explícitament hereva del procés bolivarià, però la seva trajectòria també mostra una contradicció característica dels processos polítics que acumulen molts anys de poder i la distància que pot arribar a existir entre l'ideari revolucionari original i les pràctiques concretes d'un Estat consolidat. Fonts periodístiques han assenyalat, alhora, la seva defensa del chavisme i l'aplicació durant els darrers anys de mesures econòmiques més ortodoxes i una relació més estreta amb el sector privat.

És aquí on la comparació resulta interessant. Yolanda Díaz representa la transformació d'una part de l'esquerra espanyola dins de les institucions democràtiques. Delcy Rodríguez representa la continuïtat d'un projecte revolucionari dins d'un Estat profundament polaritzat.

Una va passar del govern de coalició a construir un espai propi, Sumar, mentre l'altra ha mantingut la seva trajectòria dins del nucli del poder chavista. La qüestió de fons, però, és la mateixa per a qualsevol esquerra: què queda de la ideologia quan arriba el moment d'administrar el poder?

Per als qui varem viure el naixement de PODEMOS com una ruptura amb la política tradicional, la trajectòria posterior de Yolanda Díaz pot ser llegida com un debat sobre la institucionalització d'aquell projecte. En el cas veneçolà, el debat és encara més profund i fins a quin punt un moviment que es proclama revolucionari pot mantenir els seus principis mentre governa durant dècades i afronta una economia, una oposició i unes relacions internacionals extraordinàriament conflictives.

No són dues històries iguals. Però sí dues històries que plantegen una mateixa pregunta incòmoda:

Quan una ideologia arriba al poder, continua transformant el poder o acaba transformant-se ella mateixa?

Amb la pressió de PODEMOS, Sumar fa un pols al PSOE sobre l’Habitatge.

Demà el Consell de Ministres esdevindrà segurament molt més que una reunió quotidiana dels dimarts i ordinària del govern. En les últimes setmanes, el debat sobre l'habitatge i els desnonaments ha tornat a ocupar el centre de la política espanyola, i la decisió de Sumar de pressionar el PSOE perquè adopti mesures més ambicioses ha evidenciat una tensió que travessa l'executiu, no obstant això, darrere d'aquest moviment hi ha una realitat difícil d'ignorar i  moltes de les propostes que avui es plantegen sobre la taula tenen l'origen en les reivindicacions que PODEMOS ha defensat durant anys.

Maricarmen de 87 anys amb cadira de rodes després de mesos de lluita

El Consell de Ministres de demá arriba envoltat d'una tensió política que té un nom molt concret, l’habitatge. El desnonament de Maricarmen, una dona de 87 anys expulsada de l'habitatge on havia viscut durant dècades, ha convertit una crisi social que fa anys que s'arrossega en una qüestió política de primer ordre.

Després dels darrers anys al Govern i sense que hagi fet cap esforç per posar l'habitatge al centre de la seva gestió, Sumar ha decidit elevar la pressió sobre el PSOE. El soci minoritari del Govern ha advertit que no vol un decret descafeïnat i ha arribat a plantejar que els seus ministres no assisteixin al Consell de Ministres si demá no s'hi porta un paquet de mesures efectives. Entre les seves demandes hi ha la pròrroga dels lloguers, la protecció davant els desnonaments, mesures contra els fons voltor, la regulació dels usos especulatius de l'habitatge i la renovació dels contractes de lloguer, però el debat té una altra peça política que no es pot ignorar, PODEMOS.

Irene Montero ha situat el problema en un terreny encara més exigent. La dirigent de PODEMOS no ha garantit el suport de la seva formació al decret mentre no es conegui el contingut definitiu i ha reclamat al PSOE que prohibeixi els desnonaments quan no existeixi una alternativa habitacional I també ha qüestionat que el Govern negociï amb Junts i PNV unes mesures que, segons ha defensat, podrien acabar convertint el decret en un simple pedaç.

Aquesta posició de PODEMOS té una conseqüència política important i el Govern no només necessita arribar a un acord intern entre PSOE i Sumar. Necessita també aconseguir els suports parlamentaris necessaris per aprovar posteriorment el decret. RTVE assenyala que, a més de Junts i PNV, el Govern necessita negociar amb PODEMOS.

La qüestió fonamental és, per tant, què entendrà el Govern per una política d'habitatge efectiva I per a PODEMOS i Irene Montero, el punt de partida és clar. L’habitatge no pot ser tractat únicament com un mercat, ha de ser considerat un dret i d'aquí que Irene Montero hagi situat entre les seves prioritats la regulació dels lloguers, l'actuació sobre els fons voltor, la limitació de la compra especulativa d'immobles i, especialment, la prohibició dels desnonaments sense alternativa habitacional.

El cas de Maricarmen ha funcionat com un símbol d'aquesta batalla i després del seu desnonament, milers de persones han sortit al carrer a Madrid i en altres capitals de l’Estat per reclamar mesures urgents sobre habitatge. Segons la Delegació del Govern, unes 25.000 persones van participar en la manifestació del dissabte 26 de setembre, mentre que els convocants van donar una xifra molt superior. Tant ayer com avui i segurament fins demà, hi ha seguidors que han acampat la Porta del Sol de Mardrid esperant els acords del Consell de Ministres

En aquest context, la pressió de Sumar sobre el PSOE representa un conflicte dins del mateix Govern de coalició, però l'actuació de PODEMOS introdueix una altra dimensió, la d'una força que, des de fora de l'Executiu, condiciona el debat parlamentari i exigeix concreció abans de comprometre el seu vot.

I aquí és on Irene Montero ha adquirit un protagonisme destacat en aquesta batalla política I la seva actuació ha consistit a posar condicions concretes, reclamar una protecció efectiva davant els desnonaments i advertir que la crisi de l'habitatge no es resoldrà únicament amb un decret. Irene Montero també ha defensat la necessitat de mobilització social fins i tot en el cas que s'aprovi una norma amb mesures importants.

Demá, per tant, no estarà simplement en joc l'aprovació d'un decret, estarà en joc fins a quin punt el Govern està disposat a convertir el dret a l'habitatge en polítiques capaces de protegir les persones davant dels desnonaments, limitar l'especulació i garantir una alternativa habitacional.

Sumar pressiona des de dins, pero PODEMOS pressiona des del Parlament i des del carrer. I el PSOE haurà de decidir fins on està disposat a arribar.

La crisi de l'habitatge ha deixat de ser una qüestió secundària. El cas de Maricarmen ha posat davant dels ulls de tota la societat una realitat que afecta milers de famílies i tenir una casa no sempre significa tenir garantit el dret a continuar-hi vivint.

Ara toca veure si demá el Govern respon amb mesures estructurals o amb un nou pedaç.

Acampada organitzada pel Sindicat d'Inquilins

23 de setembre. Eleccions al Marroc.

La jornada del 23 de setembre renova els 395 escons de la Cambra de Representants, però com recorden tots els analistes el govern real del Marroc no es decideix a les urnes, sinó al palau reial i això fa que les eleccions siguin, en la pràctica, un mecanisme de selecció d’elits, i no un canvi de rumb polític profund.

Els marroquins escolliran els 395 diputats de la Cambra de Representants. No és una elecció directa del primer ministre hi ha que el resultat parlamentari condiciona qui pot formar govern, però el sistema polític marroquí manté un paper molt important de la monarquia de Mohammed VI que es qui escull el primer ministre (d’entre el partit més votat), el ministre d’Interior, el ministre d’Exteriors, i el ministre de Defensa.

Hi ha dos partits que tenen possibilitats de formar govern al Marroc, l’Agrupació Nacional d’Independents (RNI), i com a líder,  Aziz Akhannouch, actual primer ministre. De perfil: liberal/conservador i centrista, pro-monarquia, pro-empresariat. Amb expectatives favorables per repetir victòria o quedar segon i en el 2021 va guanyar amb 102 escons.

I el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), de perfil d’influència directa del cercle del rei, fundat per Fouad Ali El Himma, amic íntim de Mohamed VI, de perfil tecnocràtic, centralista, molt alineat amb el palau i amb expectatives: podria superar el RNI segons analistes.

També es presenten, el partit Istiqlal i com a líder en  Nizar Baraka de perfil: nacionalista conservador, històric i amb l’expectatives de mantenir-se com a soci de coalició.

Partit Justícia i Desenvolupament (PJD),  islamista moderat que  va governar 10 anys fins al 2021; ara en declivi. Les seves expectatives previstas son de de cap sorpresa i resultats modestos, l’Unió Socialista de Forces Populars (USFP), partit històric de l’esquerra marroquina amb un paper secundari i amb discurs social, i el Partit del Progrés i el Socialisme (PPS), de l’esquerra reformista i amb una influència limitada però coherent amb l’esquerra.

Què pot passar el 23-S?

Aquí cal ser prudent. No hi ha una enquesta pública fiable que permeti dir "aquest partit obtindrà X%". Una simulació que circula en mitjans polítics marroquins planteja, però, un escenari amb el PAM aproximadament 91 diputats, Istiqlal: 81, el RNI entre 63 i 69 i el PJD entre 66 i 76.

Aquesta dada no és un sondeig i no s'ha de presentar com una predicció electoral que el sistema electoral marroquí, a més, dificulta les majories absolutes i afavoreix un Parlament fragmentat i un  dels grans interrogants és precisament l'abstenció. Entre els joves existeix una forta desconfiança envers els partits i només una petita proporció dels joves de 18-24 anys figura en el cens electoral, mentre que l'atur juvenil continua sent molt elevat.

Ceuta entra directament en la campanya

Aquest és probablement l'aspecte més interessant de les eleccions des d'una perspectiva crítica. La crisi de Ceuta de juliol de 2026, quan més de 70.000 persones van intentar entrar massivament a la ciutat, ha tingut conseqüències polítiques al Marroc i a Espanya. L’Agencia de noticies “Reuters” assenyala que l'episodi va posar de manifest el malestar d'una part important de la joventut marroquina i la manca d'expectatives econòmiques.

Però no hi ha proves que els partits polítics marroquins organitzessin o provoquessin aquella mobilització. La relació que sí es pot documentar és una altra. La crisi migratòria ha estat incorporada al debat electoral i alguns partits han utilitzat la qüestió de Ceuta i Melilla per reforçar el discurs nacional com per exemple

El RNI/Akhannouch ha mantingut una posició molt més discreta sobre Ceuta, probablement també per la necessitat de preservar les relacions amb Espanya.

El PAM/Ouahbi ha reivindicat el que considera el "dret històric i geogràfic" del Marroc sobre Ceuta i Melilla.

Istiqlal/Baraka ha afirmat que el Marroc no renunciarà a cap territori que considera propi, PJD/Benkirane ha utilitzat un discurs més contundent sobre la qüestió territorial, el USFP/Lachgar ha mantingut una posició més moderada i ha demanat evitar una escalada amb Espanya.

PPS/Benabdallah, malgrat ser un partit d'esquerres, també manté la reivindicació territorial marroquina sobre Ceuta i Melilla i la coalició de l'esquerra ha relacionat directament l'èxode juvenil cap a Ceuta amb la frustració social i la falta d'expectatives.

Des d'una perspectiva d'esquerres, el més rellevant de les eleccions no és només qui guanyarà, sinó el que revela la crisi de Ceuta i el problema de fons és una contradicció del model marroquí. El país ha experimentat una important modernització econòmica, industrial i d'infraestructures, però aquesta transformació no ha beneficiat de la mateixa manera tota la població. L'atur juvenil i la precarietat continuen sent problemes importants I es aquí que apareix Ceuta com un símbol.

I un últim element important, es que avui mateix, 21 de setembre, el Marroc ha reforçat extraordinàriament la frontera de Ceuta amb més de 3.000 efectius, vehicles policials, canons d'aigua i barreres, davant el temor que es pugui produir un nou intent de pas massiu coincidint amb la jornada electoral.

Per tant, Ceuta no és un element marginal d'aquestes eleccions, hi ha entrat en plena campanya, però tambè convé diferenciar tres coses: 

La mobilització migratòria de juliol. El malestar social que l'alimenta, i la utilització política posterior de la qüestió territorial que no són necessàriament el mateix fenomen.

Rússia un país que vota sota l’ombra de la guerra. Eleccions a la Duma Estatal.

Els russos acudeixen a partir d’avui i durant uns dies a les urnes per escollir la nova Duma Estatal, la cambra baixa del Parlament rus. Rússia porta més de quatre anys de guerra a Ucraïna i el poder polític es troba cada vegada més concentrat al voltant del Kremlin i de Vladímir Putin.

A Moscou, els carrers semblen més vigilats que de costum i a Vladivostok, els cartells oficials repeteixen el mateix lema patriòtic i a Grozni, els col·legis electorals obren amb una puntualitat militar i la jornada electoral a Rússia comença amb un silenci espès, gairebé físic. Tot el país es mou al ritme d’un ritual democràtic que, per a molts, ja no té res de democràtic. 

Avui a les 8 del matí els col·legis electorals han obrert les portes per les eleccions a la Duma Estatal que han començar oficialment. Foto: Olga YUSHKOVA.

Des de l’inici de la invasió d’Ucraïna, el govern rus ha anat estrenyent el control sobre la societat. La guerra ho impregna tot, els informatius, les converses de cafè, les lleis aprovades a contrarellotge i amb aquest clima, les eleccions a la Duma Estatal es presenten com una demostració de força del Kremlin més que no pas com una competició política real.

El partit del president, Rússia Unida, arriba a les urnes sense oposició significativa i els resta de formacions que podrien haver articulat un discurs alternatiu com els liberals, pacifistes, federalistes,  han estat desqualificades, multades o directament expulsades del procés electoral. El cas més sonat és el d’un partit liberal pacifista, exclòs de les paperetes després d’una resolució administrativa que, segons observadors independents, respon més a criteris polítics que no pas legals.

Les eleccions tenen lloc durant tres dies i incorporen també el vot electrònic, i el resultat polític, està fortament condicionat abans que els ciutadans dipositin el seu vot. Rússia Unida, el partit associat al president Vladímir Putin, controla actualment aproximadament dos terços de la Duma i afronta unes eleccions sense una oposició parlamentària significativa.

Un dels episodis més significatius és l'exclusió de Yàbloko, l'únic partit registrat que defensava explícitament una posició contrària a la guerra. El Tribunal Suprem rus va anul·lar el mes d’agost la seva inscripció a les eleccions. Les autoritats van argumentar, entre altres qüestions, presumptes irregularitats relacionades amb drets d’autor, finançament exterior i despeses electorals. Yàbloko ha anunciat la seva intenció de recórrer la decisió i això redueix considerablement l’espai electoral per expressar un rebuig polític a la guerra. Els principals partits que continuen presents a les urnes inclosos els comunistes i el  Partit Liberal Democràtic de Rússia (LDPR), mantenen posicions favorables o compatibles amb les polítiques fonamentals del Kremlin, (segons l’Associated Press).

A Moscou, alguns votants expliquen en veu baixa que han rebut notificacions “insistents” animant-los a participar en el vot electrònic. A Sant Petersburg, hi ha qui sospita que l’abstenció podria ser monitorada. Tot plegat alimenta la sensació que el govern observa, registra i interpreta cada gest.

Rússia, un país que vota, però no tria.

A Rússia, el futur de la Duma no es decideix només davant les urnes. També es decideix en qui controla els mitjans, qui pot presentar-se a les eleccions, qui pot expressar-se sense por i qui controla les eines digitals a través de les quals els ciutadans es comuniquen.

Quan les urnes tanquin, el resultat és previsible i Rússia Unida mantindra la majoria. Els analistes internacionals parlen d’unes eleccions sense competència real, d’un parlament que reflecteix més la voluntat del Kremlin que no pas la pluralitat del país, però el relat oficial insisteix en la idea d’estabilitat, unitat i patriotisme en temps de guerra.

Aquest és, probablement, un dels aspectes més reveladors d’aquestes eleccions i la qüestió no és només qui guanyarà els escons, sinó quin espai queda per a la dissidència en una Rússia cada vegada més sotmesa al control polític i tecnològic del Kremlin.

El control no descansa.

 Quan falten pocs mesos per complir la meitat del seu segon mandat, la gestió de Donald Trump es perfila com una de les més disruptives en matèria de política exterior de les últimes dècades.

Si l'ordre internacional de postguerra es pot pensar com un joc les regles del qual els Estats Units van escriure i el tauler del qual va presidir durant vuit dècades, Donald Trump actua com el jugador que, en plena partida, decideix que ja no li convé jugar segons aquestes regles i comença a moure les peces com vulgui.

Aranzels sense distincions, tensions obertes amb aliats en cims de l'OTAN i el G7, una ofensiva militar que combina la reafirmació de la Doctrina Monroe a Amèrica Llatina amb bombardejos a l'Orient Mitjà i Àfrica, i la retirada sistemàtica d'organismes multilaterals. Totes aquestes accions conformen un quadre que, a primer cop d'ull, sembla trencar amb els pilars tradicionals de l'ordre internacional que els Estats Units van construir i van liderar des del 1945.

L'interrogant, doncs, és si aquesta ruptura és real o aparent. Els Estats Units encara tenen una gran strategy coherent, o el sistema polític domèstic s'ha fragmentat al punt de tornar impossible sostenir-ne una i l’argument de Jeffrey Friedman a “Is US grand strategy dead?” (2022) ofereix un bon punt de partida. L'autor sosté que, contrari a la tesi majoritària, el deep engagement, l'estratègia dominant des de la postguerra, va sobreviure intacta a la primera presidència de Donald Trump.

Aleshores cal preguntar-se si aquesta continuïtat es manté davant l'evidència d'un segon mandat molt més audaç i per abordar aquesta pregunta cal anar primer a les bases i què s'entén per grand strategy, en què consisteix el deep engagement i quins són els quatre pilars constitutius.

Sobre aquesta base es contrasta l'argument de Jeffrey Friedman amb l'evidència empírica del nou Donald Trump, pilar per pilar, per indagar finalment si el que emergeix és un gir cap a una altra estratègia identificable, o si més aviat exposa els límits de la tipologia amb què la disciplina sol ordenar el debat.

 La gira del Secretari d'Estat dels Estats Units, Marco Rubio, per Colòmbia, l'Equador i el Perú va tancar amb un missatge contundent.

Marco Rubio

Washington està redissenyant el seu mapa d'aliances a Sud-amèrica per aixecar un bloc conservador centrat en la seguretat i el fre a la influència de la Xina. A la regió i aquesta estratègia reviu una versió moderna de realisme perifèric, on la Casa Blanca ofereix xecs en blanc i suport polític, a canvi de lleialtat absoluta i mà dura a la regió. El recorregut de Marco Rubio pels tres països va deixar acords concrets i un fort alineament ideològic.

El recent electe president de Colombia, Abelardo de l'Espriella, i Marco Rubio van segellar la fi de quatre anys de distanciament entre els dos països. L'agenda es va centrar a reprendre la cooperació en seguretat, rigidesa en política antidrogues (semblant als acords del 2000) i recursos naturals, tornant a Bogotà un seient com a aliat prioritari del govern de Donald Trump.

Daniel Noboa president d'Equador,  va assegurar un compromís de 45 milions de dòlars en fons de seguretat nord-americans, i com que a la geopolítica les coincidències són pràcticament inexistents, Marco Rubio va prendre el podi al país amb què Mèxic va trencar relacions després de l'assalt a la seva ambaixada, per llançar un dard directe a Ciutat de Mèxic, acusant-la de no fer prou contra els càrtels.

La gira va tancar amb la confirmació del govern de Fujimori, presidenta de la República del Perú d'unir-se formalment a l'Escut de les Amèriques. Perú se suma al grup que diu que busca combatre de manera coordinada el crim organitzat transnacional, el narcotràfic i el narcoterrorisme a la regió, i, és clar, formar aliances amb governs d'ideologies similars i aturar la influència de la Xina.

Amb ull a la prospectiva regional, s'entreveu un intent de reconfiguració profunda. L’eix andí s’està consolidant com un bloc inflexible alineat amb Washington. Això augmentarà la pressió geopolítica sobre Mèxic i dividirà Sud-amèrica i Centreamèrica entre els que accepten la tutela de seguretat i “amistat” nord-americana i els que busquen mantenir llaços comercials amb la Xina.

En els propers anys, la neutralitat deixarà de ser una opció a la diplomàcia llatinoamericana.