Bolívia davant l’abisme.

 Bolívia travessa, segons denuncien nombrosos sectors socials mobilitzats, un dels moments de major tensió política i social dels darrers anys. Les carreteres bloquejades, els cabildos populars, les marxes obreres, camperoles i indígenes, així com les denúncies creixents de repressió, dibuixen un país profundament dividit i immers en una crisi de governabilitat que amenaça d’agreujar-se i la figura del president Rodrigo Paz es troba al centre de la tempesta política.

Diverses organitzacions socials, sindicats i moviments populars reclamen la seva dimissió, acusant el govern d’aplicar polítiques d’ajust econòmic que han afectat especialment els treballadors, les comunitats camperoles, els pobles indígenes i els sectors més vulnerables de la societat boliviana.

Part de la portada d'avui del diari de Bolívia, EL DIARIO.

La situació al departament de Santa Cruz s’ha convertit en un dels principals focus del conflicte. A San Julián, els bloquejos de carreteres han provocat importants tensions entre diferents sectors de la població. La mobilització de joves cruceñistes per intentar trencar els bloquejos és una mostra del grau de polarització política i social que viu actualment Bolívia i el que inicialment podia semblar una protesta contra determinades decisions governamentals s’ha anat transformant en una confrontació de caràcter més ampli, amb implicacions polítiques, territorials i socials.

La crisi actual a un simple enfrontament entre govern i oposició seria una simplificació excessiva, i al darrere les protestes hi ha un malestar acumulat durant anys. Molts ciutadans consideren que les promeses de desenvolupament, justícia social i millora de les condicions de vida no han arribat a materialitzar-se de manera efectiva per a les classes populars.

A cada concentració i a cada punt de bloqueig, els treballadors, els camperols, comunitats indígenes i sectors populars expressen una mateixa preocupació on la sensació que les seves demandes no són escoltades i que les decisions que afecten el seu futur continuen prenent-se lluny dels seus interessos. L’augment del cost de la vida, les dificultats econòmiques, la manca d’oportunitats per als joves i les desigualtats persistents alimenten una protesta que va molt més enllà de les disputes partidistes.

La possibilitat que el govern decreti un Estat d’Excepció ha encès encara més els ànims i diverses organitzacions socials alerten que una resposta basada principalment en la repressió podria agreujar el conflicte.

La història de Bolívia i de tota l’Amèrica Llatina demostra que les crisis socials profundes difícilment es resolen mitjançant la força i quan les reivindicacions populars són contestades amb mesures extraordinàries, el risc és que augmenti la confrontació i es deteriori encara més la confiança ciutadana en les institucions i per aquest motiu, des de diferents sectors del moviment obrer s’exigeix que la Central Obrera Boliviana (COB) assumeixi un paper més actiu i contundent.

Les veus que reclamen una vaga general consideren que les mobilitzacions disperses, malgrat la seva força, necessiten una coordinació nacional capaç de convertir el descontentament social en una acció col·lectiva efectiva. Per a molts militants sindicals i socials, la vaga general continua sent una de les eines històriques més poderoses de la classe treballadora per defensar els seus drets i pressionar els governs. Ara bé, la mobilització per si sola tampoc solucionarà els problemes estructurals que arrossega Bolívia.

El país necessita espais de diàleg real, mecanismes de participació democràtica i solucions capaces d’atendre les demandes econòmiques, socials i territorials de la seva població. La confrontació permanent corre el risc de conduir el país cap a una espiral d’inestabilitat de conseqüències imprevisibles.

Bolívia es troba, doncs, davant una cruïlla històrica. D’una banda, un govern qüestionat per amplis sectors socials i l’altra, una mobilització popular que demostra una extraordinària capacitat d’organització i resistència. Entre tots dos pols es desenvolupa una lluita pel futur del país que marcarà els pròxims anys.

La pregunta que plana sobre l’horitzó bolivià és si els dirigents polítics seran capaços d’escoltar el clam dels carrers i trobar una sortida democràtica al conflicte o si, per contra, la polarització continuarà aprofundint les fractures existents. Mentrestant, a les carreteres bloquejades, a les places i a les comunitats de tot el país, milers de bolivians continuen escrivint una nova pàgina de la llarga tradició de lluites socials que ha caracteritzat la història de Bolívia.

Quan un poble s’aixeca per defensar la seva dignitat, la repressió mai no és una solució i només la justícia social i la democràcia poden obrir el camí cap a una Pau duradora.

El dia 5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient. Defensar la Terra Mare és defensar la vida.

 Cada 5 de juny, coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient, la humanitat rep una nova oportunitat per reflexionar sobre la relació que manté amb el planeta que l'acull. No es tracta només d'una jornada simbòlica ni d'un conjunt d'actes institucionals plens de bones paraules, és, sobretot, un crit d'alerta davant una realitat que cada vegada es fa més evident. La Terra està patint una pressió sense precedents provocada per un model econòmic que anteposa el benefici privat a la preservació de la vida. 

Els mars, els boscos, les muntanyes, els rius, les platges i les espècies animals que comparteixen amb nosaltres aquest planeta constitueixen un patrimoni comú que hauria de ser protegit com un bé universal, pero tanmateix, la realitat és ben diferent. La contaminació, la sobreexplotació dels recursos naturals, la destrucció dels ecosistemes i el canvi climàtic continuen avançant mentre els grans centres de poder econòmic acumulen beneficis milionaris.

El mar, font de vida i regulador climàtic essencial, es troba amenaçat per la contaminació dels plàstics, els vessaments industrials, la sobrepesca i l'augment de la temperatura de les seves aigües. Milions de tones de residus acaben cada any als oceans on les tortugues, cetacis, aus marines i milers d'espècies moren atrapades entre deixalles o ingerint microplàstics que després acaben també a la cadena alimentària humana.

Les nostres platges, que durant segles han estat espais naturals de convivència entre la terra i el mar, pateixen una degradació constant amb un urbanisme especulatiu, i la construcció massiva amb l'abandonament de residus que transformen aquests ecosistemes fràgils en simples mercaderies al servei de la rendibilitat econòmica. Cada ampolla abandonada, cada bossa de plàstic llençada irresponsablement i cada abocament il·legal representen una agressió directa al patrimoni natural col·lectiu.

Els boscos com autèntics pulmons verds del planeta, continuen desapareixent a un ritme alarmant amb uns incendis forestals, cada vegada més freqüents i devastadors, que es veuencada cop mes agreujats per l'augment de les temperatures i per una deficient planificació forestal. Moltes zones boscoses són abandonades perquè la seva gestió no resulta rendible per als interessos privats, mentre els recursos públics sovint es destinen més a reparar els desastres que a prevenir-los.

En aquest context, l'Amazònia ocupa un lloc central on l’Amazònia és coneguda com el gran pulmó verd del planeta on els seus milions d'hectàrees absorbeixen enormes quantitats de diòxid de carboni i contribueixen a regular els equilibris climàtics globals, pero no obstant això, la desforestació impulsada per interessos agroindustrials, mineres i grans corporacions continua destruint aquest ecosistema fonamental. Cada arbre talat representa una pèrdua irreparable per a tota la humanitat.

Les muntanyes tampoc escapen a aquesta situació. Les grans serralades del món acumulen reserves d'aigua dolça essencials per a milions de persones pero l'escalfament global està accelerant el retrocés de les glaceres i alterant els cicles hidrològics naturals i on les comunitats que depenen d'aquestes fonts d'aigua ja comencen a patir-ne les conseqüències.

Un dels signes més preocupants del canvi climàtic és la descongelació accelerada dels gels polars i dels grans icebergs. Tant a l'Àrtic com a l'Antàrtida, la pèrdua de massa de gel evidencia que el planeta s'està escalfant a una velocitat superior a la prevista fa només unes dècades. L'augment del nivell dels oceans, les alteracions meteorològiques extremes, les sequeres prolongades i les inundacions devastadores són manifestacions visibles d'aquest procés.

Els animals, que constitueixen una part indispensable de l'equilibri ecològic, també pateixen les conseqüències d'aquesta crisi ambiental on centenars d'espècies es troben amenaçades o en perill d'extinció a causa de la destrucció dels seus hàbitats naturals. Quan desapareix una espècie, no només es perd una forma de vida, sinó que es debilita tot l'ecosistema del qual forma part.

Davant d'aquesta situació, la qüestió dels residus esdevé fonamental. L'abandonament de deixalles en espais naturals continua sent una pràctica massa habitual. Els boscos, les rieres, els marges de carreteres i les platges acumulen tones de residus que podrien haver estat reciclats o gestionats adequadament. El reciclatge no és una moda ni una obligació burocràtica, és una responsabilitat col·lectiva envers les generacions futures.

Tanmateix, cal plantejar una reflexió crítica sobre el model actual de gestió dels residus. En nombrosos països, serveis essencials relacionats amb la recollida de deixalles, el tractament de residus o la gestió forestal han estat progressivament externalitzats cap a grans multinacionals i massa sovint, allò que hauria de ser un servei públic orientat a la protecció ambiental es converteix en una activitat orientada principalment a l'obtenció de beneficis econòmics. Quan el medi ambient es converteix en un negoci, existeix el risc que els interessos financers acabin imposant-se sobre els criteris ecològics.

Des d'una perspectiva social i ecologista, la protecció de la natura hauria de ser una responsabilitat compartida i democràtica, amb una forta participació de les comunitats locals, dels municipis i de les institucions públiques. Els recursos naturals no són una mercaderia, sino que constitueixen un patrimoni col·lectiu que pertany al conjunt de la societat i a les generacions que encara han de venir.

En aquest sentit, els pobles indígenes ofereixen una lliçó que el món industrialitzat hauria d'escoltar amb més atenció. Moltes cultures originàries conceben la Terra Mare no com una propietat susceptible de ser explotada, sinó com un ésser viu del qual formem part, i aquesta visió ancestral defensa una relació basada en el respecte, la reciprocitat i la convivència harmoniosa amb la natura. Allò que per a alguns és simplement un recurs econòmic, per a moltes comunitats indígenes és un espai sagrat que garanteix la continuïtat de la vida.

El Dia Mundial del Medi Ambient hauria de servir, doncs, per recordar que no existeix justícia social sense justícia ambiental, i no hi haurà futur digne per als pobles si els oceans continuen contaminant-se, si els boscos desapareixen, si les glaceres es fonen i si les espècies animals són expulsades dels seus hàbitats. 

Defensar el medi ambient és defensar la salut, l'aigua, l'alimentació, la biodiversitat i la dignitat humana, és defensar la Terra Mare davant la depredació, l'especulació i la indiferència, i és entendre que el planeta no és una herència rebuda dels nostres avantpassats, sinó un préstec que hem de retornar, en les millors condicions possibles, a les generacions futures.

Perquè protegir la natura no és una opció. És una necessitat urgent, i també és un acte de responsabilitat, de solidaritat i d'amor per la vida.

La DEMOCRÀCIA sota setge amb les ingerències extrangeres en les Eleccións en el Món.

 La dreta i la ultradreta ja no dissimulen i redibuixen el mapa polític mundial amb nous atacs a VENEÇUELA, EL PERU, MÈXIC, COLÒMBIA, CUBA, BRASIL, HÚNGRIA, ESPANYA, XIPRE, PORTUGAL, REGNE UNIT entre d'altres en el punt de mira dels estats imperialistes

La democràcia es fonamenta sobre un principi elemental: que sigui el poble qui decideixi lliurement el seu futur, amb sufragi universal, eleccions lliures i la sobirania popular com a pilars fonamentals de qualsevol sistema democràtic digne d'aquest nom. Al llarg de les darreres dècades, aquests principis han estat repetidament vulnerats per potències estrangeres que han intentat influir, manipular o alterar els resultats electorals d'altres països per defensar els seus interessos geopolítics, econòmics o militars. 

Les ingerències externes en processos electorals no són un fenomen nou, formen part de la història contemporània des de l'inici de la Guerra Freda i, fins i tot, abans, però no obstant això, la seva sofisticació ha crescut exponencialment amb el desenvolupament de les noves tecnologies, les xarxes socials, la ciberguerra i els sistemes de vigilància digital.

Entre 1946 i 2000 els Estats Units van intervenir de manera directa o indirecta en almenys 81 processos electorals arreu del món i en el mateix període, la Unió Soviètica ho va fer en aproximadament 36 ocasions. Aquestes dades desmenteixen qualsevol relat simplista que presenti les ingerències electorals com una pràctica exclusiva d'una sola potència.

Durant la Guerra Freda, Washington va justificar aquestes intervencions sota el pretext de combatre l'expansió del comunisme, Moscou, per la seva banda, les legitimava com a part de la lluita contra l'imperialisme occidental, però en realitat, ambdues superpotències van convertir nombrosos països en escenaris de confrontació geopolítica, sovint ignorant la voluntat dels seus pobles.

Els Estats Units, con gran exportador de la ingerència electoral constitueixen probablement el cas més documentat d'intervenció electoral exterior i durant dècades, la CIA va finançar partits polítics, sindicats, mitjans de comunicació i campanyes electorals en nombrosos països, i com L'objectiu era impedir victòries electorals de forces considerades hostils als interessos nord-americans.

Un dels exemples més coneguts és el de la Itàlia de 1948. Els Estats Units van desplegar una enorme operació política, mediàtica i financera per evitar la victòria del Partit Comunista Italià. Milions de dòlars van ser canalitzats cap als sectors democristians, mentre es desenvolupava una intensa campanya de propaganda.

A Amèrica Llatina, la història és encara més extensa. Guatemala, Xile, Nicaragua, El Salvador, Brasil o República Dominicana van viure diferents formes d'intervenció política nord-americana i en alguns casos, aquestes actuacions no es van limitar a processos electorals sinó que van desembocar en cops d'estat, guerres civils o dictadures militars.

El cas de Xile és especialment simbòlic, ja que abans de l'elecció de l'any 1970, que acabaria portant al poder a Salvador Allende, l'administració nord-americana va finançar operacions destinades a impedir la seva victòria i quan aquestes maniobres van fracassar, es van impulsar estratègies de desestabilització econòmica i política que culminarien amb el cop militar de 1973.

També a Europa es van produir intervencions menys visibles i durant dècades, Washington va mantenir una estreta vigilància sobre els processos polítics de diversos països aliats, especialment quan l'esquerra guanyava força electoral.

La Unió Soviètica i Rússia, tampoc va romandre al marge d'aquestes pràctiques. Des de Moscou es van finançar partits comunistes, moviments sindicals i organitzacions afins a diversos països occidentals, i com objectiu incrementar la influència política soviètica i debilitar els governs alineats amb els Estats Units. Després de la desaparició de l'URSS, la Federació Russa va adaptar aquestes estratègies als nous temps digitals.

Més recentment, governs europeus han denunciat activitats similars dirigides contra processos electorals a França, Alemanya, Moldàvia, Romania i altres estats del continent.

La Xina entra en escena. Durant molts anys, la República Popular de la Xina va mantenir una actitud relativament discreta respecte a les ingerències electorals, però no obstant això, l'expansió global de la seva influència econòmica ha anat acompanyada d'una presència política cada vegada més visible.

Diversos serveis d'intel·ligència occidentals han alertat sobre campanyes d'influència relacionades amb interessos estratègics xinesos, especialment a l'àrea de l'Indo-Pacífic, Taiwan, Austràlia i alguns països africans i asiàtics. Les acusacions inclouen campanyes de desinformació, suport indirecte a determinats candidats i operacions d'influència sobre mitjans de comunicació i sectors econòmics.

La ciberguerra electoral com a nova arma.

Si durant el segle XX la ingerència consistia en maletes plenes de diners, propaganda impresa o operacions clandestines, però en el segle XXI s’ha introduït una nova dimensió, la ciberguerra electoral que permet intervenir a milers de quilòmetres de distància amb costos relativament baixos i un elevat grau d'anonimat.

Hackejos de correus electrònics, filtracions selectives, exèrcits de bots, comptes falsos a xarxes socials, intel·ligència artificial generativa, vídeos manipulats i campanyes massives de desinformació formen part del nou arsenal de les potències globals.

Els casos detectats als Estats Units, França, Alemanya, el Regne Unit, Brasil, Taiwan, Corea del Sud o l'Índia mostren que pràcticament cap democràcia està completament protegida davant aquestes amenaces i per aquest any  2026, amb la mirada posada en les importants cites electorals previstes a Europa durant el 2027, els organismes de seguretat europeus han advertit sobre el risc creixent de campanyes d'influència procedents de múltiples actors estatals i no estatals.

Crítica des de l'esquerra democràtica. Des d'una perspectiva d'esquerres compromesa amb la democràcia, resulta imprescindible rebutjar totes les ingerències externes, independentment del país que les protagonitzi i no és acceptable condemnar les interferències russes mentre es justifiquen les nord-americanes i tampoc és coherent denunciar les operacions de Washington i guardar silenci davant les de Moscou o Pequín.

La sobirania popular no pot ser selectiva i els pobles tenen dret a equivocar-se i tenen dret a encertar, però el que no tenen és l'obligació de veure les seves decisions condicionades per serveis secrets, multinacionals tecnològiques, interessos militars o governs estrangers. La democràcia només és real quan les urnes reflecteixen exclusivament la voluntat dels ciutadans i ciutadanes que hi participen.

En un món cada vegada més interconnectat, la protecció dels processos electorals s'ha convertit en una qüestió central de la sobirania nacional i de la qualitat democràtica i calen mitjans de comunicació independents, transparència en el finançament dels partits, regulació de les plataformes digitals, educació crítica de la ciutadania i mecanismes internacionals de supervisió electoral.

La democràcia no necessita padrins estrangers ni tutors geopolítics i cap bandera, sigui nord-americana, russa, xinesa o de qualsevol altra potència, pugui pesar més que la voluntat expressada per la ciutadania, perquè la democràcia autèntica no s'exporta ni s'imposa i es construeix des de baix, es defensa col·lectivament i pertany exclusivament als pobles.

 

Crida contra els camps de concentració per a migrants impulsats per la Unió Europea.

No en el nostre nom.

La dignitat humana no es negocia, no es deporta i no es tanca darrere de filats ni murs de formigó. Davant l'acord de la Unió Europea que pretén externalitzar les fronteres i establir centres de detenció per a persones migrants en territori africà, alcem la veu amb fermesa.

Denunciem una política basada en la por, la discriminació i la criminalització de la pobresa. Les persones migrants no són una amenaça, són éssers humans que fugen de la guerra, la fam, la persecució, l'espoli econòmic i l'emergència climàtica.

Cridem la ciutadania, les organitzacions socials, els sindicats, els col·lectius antiracistes, els moviments de defensa dels drets humans i totes les persones compromeses amb la justícia social a mobilitzar-se contra aquesta deriva autoritària.

No acceptarem que es construeixin nous murs entre pobles. No acceptarem que es converteixi Àfrica en una gran presó a sou d'Europa. No acceptarem que es vulnerin els drets fonamentals en nom de la seguretat.

Camp d'internament d'immigrants a Àfrica.

 Una vergonya històrica per als drets humans. Europa aixeca murs i Àfrica rep els inmigrans en camps de concentració.

La Unió Europea celebra aquests dies allò que alguns dirigents conservadors i de l’extrema dreta han qualificat de «revolució en la política europea». La dreta i la ultradreta del continent aplaudeixen una reforma migratòria que permetrà l'expulsió accelerada de persones migrants, la creació de centres de retorn fora del territori europeu i l'externalització de les fronteres cap a països africans, però allò que alguns presenten com una victòria de la seguretat és, en realitat, una derrota moral, política i humana de la mateixa Europa.

El projecte europeu va néixer després de la Segona Guerra Mundial sota la promesa de la defensa dels drets humans, la dignitat de les persones i la solidaritat entre pobles, i avui, aquells principis semblen haver estat substituïts per una obsessió creixent pel control, la por i la criminalització de la pobresa.

Quan una persona fuig de la guerra, de la fam, de la persecució política o de les conseqüències del canvi climàtic, no ho fa per caprici, ho fa perquè la seva vida està en risc i no obstant això, la resposta que ofereix ara la Unió Europea consisteix a allunyar aquestes persones de la vista de la ciutadania europea, tancant-les en centres situats a milers de quilòmetres de les fronteres comunitàries.

Poden anomenar-los «centres de retorn», però la realitat és molt més dura. Es tracta d'espais de confinament on homes, dones i fins i tot menors podran ser retinguts mentre es tramita la seva deportació. La història ens ha ensenyat que quan es priva persones de llibertat per la seva condició administrativa, i no per haver comès cap delicte, entrem en un terreny profundament perillós per a qualsevol democràcia.

Especialment greu és la possibilitat de traslladar persones migrants a tercers països africans. Aquesta política converteix governs empobrits en guardians de les fronteres europees a canvi d'ajudes econòmiques i acords comercials. Europa exporta així les seves responsabilitats mentre importa mà d'obra barata quan li convé.

Resulta impossible no observar una profunda contradicció ja que durant dècades, les potències europees han extret recursos naturals d'Àfrica, han condicionat les seves economies a través del deute extern i han mantingut relacions comercials desiguals, i ara, quan les conseqüències d'aquestes dinàmiques empenyen milers de persones a emigrar, la resposta és construir noves barreres i nous mecanismes d'exclusió.

La Europa que defensa la lliure circulació de capitals, mercaderies i inversions nega la lliure circulació dels éssers humans més vulnerables i aixó ens demostra que els diners poden travessar fronteres sense obstacles i les persones pobres, en canvi, són perseguides, detingudes i expulsades.

L'aprovació d'aquest acord també representa una victòria ideològica de l'extrema dreta europea. Durant anys, els seus discursos xenòfobs han anat penetrant progressivament en les institucions comunitàries fins a convertir-se en polítiques oficials. I allò que fa una dècada era defensat únicament pels sectors més radicals avui és assumit per partits conservadors tradicionals i, en alguns casos, tolerat per sectors de la socialdemocràcia.

La conseqüència és una Europa cada vegada més fortificada, més militaritzada i més allunyada dels seus valors fundacionals, una Europa que mira les persones migrants com una amenaça i no com a éssers humans amb drets.

Des de l'esquerra transformadora, la resposta ha de ser clara. Cal rebutjar la normalització de la detenció de persones migrants, oposar-se a la creació de camps fora de la Unió Europea i defensar vies segures i legals per a la migració. Cal reforçar les polítiques d'acollida, de cooperació internacional i de justícia global.

La immigració no és el problema, sinò que el problema és un model econòmic mundial que genera desigualtats immenses, guerres permanents i destrucció ambiental i mentre aquestes causes continuïn existint, milions de persones seguiran buscant una vida millor.

Avui Europa encara és a temps de decidir quin paper vol jugar en la història, o pot convertir-se en una fortalesa envoltada de murs i centres de detenció, o pot recuperar els valors de solidaritat i humanitat que afirma representar I l'acord aprovat aquests dies apunta tristament en la primera direcció i per això constitueix una de les pàgines més fosques de la política migratòria europea dels darrers anys.

Defensem una Europa de la solidaritat, de l'acollida i dels drets humans.

"Dels pobles per als pobles, ni murs, ni deportacions, ni camps de concentració. Drets humans per a tothom!"

Cap persona és il·legal.

Cap ésser humà és descartable.

Organitzem-nos, mobilitzem-nos i resistim.

Per una Europa dels pobles i no de les fronteres.

Anàlisi de les denúncies de frau i dels escrutinis del 31 de maig a Colòmbia.

 La situació política colombiana després de la primera volta presidencial és complexa perquè coincideixen tres elements. Una forta polarització política, la victòria provisional del candidat conservador i ultradretà Abelardo de la Espriella, les denúncies formulades pel president Gustavo Petro i la manca, fins ara, de proves concloents que acreditin un frau electoral generalitzat. 

Abelardo de la Espriella

Aixi van els escrutinis oficials avui sobe les pasades elecciones a Colombia i segons les dades conegudes fins ara, els escrutinis oficials estan confirmant de manera molt similar els resultats del precompte de la primera volta presidencial del 31 de maig:

Abelardo de la Espriella,  aproximadament 43,7% dels vots mentre que Iván Cepeda, aproximadament 40,9% dels vots.

Les diferències detectades entre el precompte i l'escrutini oficial són mínimes de moment i, segons la Registraduria, se situen al voltant del 0,06%, una xifra considerada normal en processos electorals d'aquesta magnitud.

Quines irregularitats s'han denunciat?

El president Gustavo Petro va plantejar diversos dubtes sobre el procés per possible incorporació irregular d'uns 885.000 o 900.000 electors al cens. Suposades modificacions dels sistemes informàtics utilitzats durant el recompte. Existència de més de 5.000 meses electorals amb resultats estadísticament atípics i possibles casos de compra de vots en alguns territoris.

Fins aquest moment, les principals missions d'observació electoral han afirmat que no han trobat evidències que acreditin un frau generalitzat, ni la Missió d'Observació Electoral (MOE), Organització dels Estats Americans, Unió Europea ni el Centre Carter

Totes aquestes institucions han qualificat el procés de transparent, ordenat i amb garanties democràtiques, encara que han recomanat continuar revisant qualsevol denúncia concreta que es presenti.

 La posició d'Iván Cepeda, inicialment, sectors propers a la candidatura d'Iván Cepeda també van demanar esperar els escrutinis definitius, però tanmateix, després de les verificacions efectuades pels seus apoderats i testimonis electorals, han reconegut públicament que no disposen de proves que demostrin una manipulació massiva dels resultats.

I avui, la situació és la següent. Existeixen denúncies i sospites formulades principalment per Gustavo Petro. Els escrutinis oficials continuen avançant sense alteracions significatives dels resultats provisionals. Els observadors nacionals i internacionals no han detectat indicis de frau sistemàtic i qualsevol impugnació haurà de fonamentar-se en proves concretes mesa per mesa i no en sospites generals.

Des d’una visió crítica des de l'esquerra

Des d'una perspectiva crítica i progressista, es poden sostenir dues idees simultàniament. El d’exigir la màxima transparència i revisar totes les actes sospitoses ja que Colòmbia té una llarga història de violència política, paramilitarisme, clientelisme i persecució de dirigents socials, fet que genera desconfiança en sectors populars i al mateix temps, una acusació de frau necessita proves verificables, i fins avui, ni els observadors internacionals ni les autoritats electorals han confirmat les irregularitats denunciades per Gustavo Petro.

Ara cal observar abans de la segona volta del 21 de juny, que serà probablement una de les més tenses de la història recent de Colòmbia on els elements a seguir seran, l’evolució dels escrutinis definitius. La Investigació de les 5.300 meses assenyalades per Petro. Les Garanties de seguretat en zones rurals. El Finançament de les campanyes i les possibles ingerències estrangeres en el debat polític colombià.

En resum, a data d'avui hi ha denúncies polítiques i sospites, però encara no existeixen proves públiques verificades que permetin afirmar que hi ha hagut un frau electoral generalitzat. Els escrutinis oficials continuen confirmant, amb diferències mínimes, els resultats provisionals coneguts la nit electoral, però hi ha diversos i diferents analistes polítics, periodistes i magistrats que valoren que sí que es van poder manipular els resultats electorals. També s'ha publicat en el digital LA NUEVA PREMSA un resum sobre l'expedient ocult d'Abelardo de l'Espriella i les xarxes subterrànies que desconeix el país

Adjunto el link:

https://www.lanuevaprensa.com.co/component/k2/el-expediente-oculto-de-abelardo-de-la-espriella-y-las-redes-subterraneas-que-el-pais-desconoce?fbclid=IwY2xjawSNUatleHRuA2FlbQIxMQBzcnRjBmFwcF9pZBAyMjIwMzkxNzg4MjAwODkyAAEe3iPguXz68TwKzRRa01PThuoZiii161roGIDlpMg5xxwAv76T5UukB71e3MQ_aem_cMWNvtiPDI4-lI4tE2L10w

La joventut com a mirall d’una societat en crisi no és una frase feta, sinó una constatació cada cop més difícil d’ignorar.

 A Catalunya i a l’Estat espanyol, una generació sencera ha crescut amb la promesa implícita que l’esforç seria suficient per garantir un futur digne, però aquesta promesa s’ha anat esquerdant fins a convertir-se, en molts casos, en una expectativa frustrada. El resultat és una joventut que combina consciència crítica, formació elevada i una precarietat estructural que condiciona totes les dimensions de la vida. 

La amenaça generacional, la manca de vivenda estable. Si hi ha un element que defineix la precarietat juvenil actual és l’accés a l’habitatge, i no es tracta només d’un problema econòmic, sinó d’una autèntica ruptura del contracte social. Lloguers que consumeixen gran part del salari, preus de compra inassolibles i una oferta marcada per l’especulació han convertit l’emancipació en un privilegi i això genera una conseqüència directa que es la prolongació forçada de la dependència familiar i no per elecció cultural, sinó per impossibilitat material. Molts joves no poden construir projectes de vida propis  com la parella, família, mobilitat territorial,  perquè el primer esglaó, el sostre, s’ha convertit en un mur.

Aquesta situació no és accidental ni conjuntural, sinó que respon a dècades de polítiques d’habitatge insuficients, a una aposta clara pel mercat com a regulador principal i a la conversió de la vivenda en actiu financer. El resultat és una generació atrapada.

L’Educació eleva la desigualtat persistent, però paradoxalment, aquesta mateixa generació és una de les més formades de la història. L’accés massiu a la universitat, augment de la formació professional superior i un nivell competencial elevat en molts camps però aquest capital educatiu no es tradueix en mobilitat social.

El sistema educatiu continua reproduint desigualtats d’origen. Les famílies amb més recursos no només poden garantir millor formació, sinó també més accés a xarxes, idiomes, experiències internacionals i temps d’estudi sense pressió econòmica mentrestant, una part important de la joventut estudia en condicions de tensió econòmica constant, treballant alhora per sostenir-se i això genera una contradicció estructural. Es demana excel·lència en un sistema que no garanteix igualtat de condicions quan el mercat laboral no absorbeix aquest talent, el resultat és frustració i desafecció.

Precarietat laboral juvenil amb una normalització de la inestabilitat. El treball juvenil s’ha convertit en sinònim de temporalitat, sous baixos i sobrequalificació, contractes curts, jornades irregulars i dificultat per construir una trajectòria professional coherent són la norma, no l’excepció i aquesta precarietat no només afecta l’economia personal, sinó també la salut mental i les expectatives vitals. La idea de “fer carrera” ha estat substituïda per la de “sobreviure etapa a etapa”.

El més preocupant és la normalització d’aquesta situació es presenta com un trànsit inevitable, quan en realitat és el resultat d’un model productiu basat en sectors de baixa productivitat i en la flexibilització extrema del treball.

La Joventut te una participació política crítica i activa en moviments socials i malgrat aquest context, reduir la joventut a la passivitat seria un error. En les darreres dècades s’ha consolidat una generació altament activa en moviments socials: defensa del clima, feminisme, dret a l’habitatge, antiracisme o mobilitzacions laborals i aquesta participació sovint no es canalitza a través dels partits tradicionals, sinó en formes més horitzontals i flexibles d’organització. Això no implica desinterès polític, sinó desconfiança cap a les estructures institucionals.

És una joventut que no ha deixat de fer política, sinó que ha canviat els seus espais i llenguatges?

Una joventut ideològicament dividida i al mateix temps, seria ingenu parlar d’una joventut homogènia. Existeix una divisió ideològica creixent, d’una banda, sectors progressistes vinculats a moviments socials i a la defensa de drets col·lectius i de l’altra, un augment de discursos reaccionaris o conservadors en determinats segments juvenils, sovint alimentats per la incertesa econòmica i la percepció de pèrdua d’oportunitats.

Les xarxes socials han amplificat aquesta polarització, convertint la política en un espai emocional i sovint reactiu. El debat es fragmenta, i la construcció de consensos es fa més difícil.

El Feminisme, es un eix central de transformació que s’ha convertit en un dels principals espais de consciència i organització juvenil i no només com a moviment per la igualtat de gènere, sinó com a eina d’anàlisi estructural de la societat. Entre les joves, especialment, el feminisme ha articulat una nova manera d’entendre les relacions laborals, afectives i socials i ha posat sobre la taula qüestions com les violències masclistes, la desigualtat salarial i la càrrega de les cures.

Tanmateix, també ha generat reaccions contràries en alguns sectors, evidenciant de nou la polarització ideològica de la generació. Una joventut conscient de la importància del futur malgrat les dificultats, hi ha un element transversal que defineix aquesta generació: la consciència. Consciència climàtica, social, de gènere, de desigualtat i de límits del model econòmic actual.

 És la joventut que entén que el futur no és una extensió automàtica del present, sinó un espai en disputa i aquesta consciència és, alhora, una font de tensió i de possibilitat?

El repte és evident. 

Transformar aquesta consciència en capacitat real del canvi estructural, perquè una generació formada, crítica i activa no hauria de viure permanentment en la precarietat, i si ho fa, el problema no és la joventut, sinó el model de societat que l’envolta.

Colòmbia es dirigeix a una segona volta marcada per la polèmica i les sospites sobre el recompte electoral.

Amb els resultats de la primera volta presidencial encara pendents de verificació definitiva i amb el recompte oficial sense tancar-se al cent per cent, la jornada electoral colombiana ha deixat oberta una profunda controvèrsia política que amenaça de marcar les tres setmanes que resten fins a la segona volta del pròxim 21 de juny.

Segons les dades provisionals difoses pels principals mitjans de comunicació colombians, el candidat de dreta, Abelardo de la Espriella, s'hauria imposat en la primera volta i disputarà la presidència amb el candidat del Pacte Històric, Iván Cepeda. Tanmateix, les primeres reaccions procedents de la Casa de Nariño (seu del govern) han estat de cautela i preocupació.

El president de la República, Gustavo Petro, va manifestar públicament el seu desacord amb els resultats preliminars difosos durant la nit electoral sense arribar a denunciar formalment un frau, Petro va expressar dubtes sobre la fiabilitat d'alguns registres electorals i va advertir que caldrà esperar la verificació completa de les actes abans d'acceptar qualsevol resultat com a definitiu.

Des de les files del Pacte Històric, Iván Cepeda també es va mostrar crític amb les dades facilitades durant les primeres hores del recompte. Amb un to més moderat però igualment ferm, el candidat progressista va reclamar transparència absoluta en el procés electoral i va exigir que totes les incidències denunciades fossin investigades abans de la proclamació oficial dels resultats.

Les declaracions dels dirigents progressistes han obert un nou debat sobre la solidesa institucional del sistema electoral colombià, un debat que arriba en un moment especialment delicat per al país després de quatre anys de profundes transformacions socials impulsades pel govern de Gustavo Petro.

Un debat cara a cara entre els finalistes

Paral·lelament, Iván Cepeda ha llançat un repte directe al seu rival conservador. El candidat del Pacte Històric ha proposat la celebració d'un debat públic amb Abelardo de la Espriella abans de la segona volta.

Segons Cepeda, els ciutadans tenen dret a escoltar les dues visions de país confrontades de manera directa. El candidat progressista va assenyalar que les condicions del debat podrien ser acordades entre les dues campanyes per garantir un exercici transparent i democràtic.

La confrontació política no només gira entorn de la gestió econòmica o de la seguretat. Un dels punts centrals serà la proposta d'una Assemblea Nacional Constituent impulsada per Gustavo Petro durant la recta final del seu mandat. Aquesta iniciativa compta amb el suport explícit d'Iván Cepeda i pretén reformar diversos aspectes de l'arquitectura institucional colombiana, pero ara bé, l'entrada a la segona volta ha provocat que aquesta proposta quedi temporalment en segon pla, mentre les dues candidatures concentren els seus esforços a ampliar la seva base electoral.

La dreta busca la unitat

Després de conèixer-se els resultats preliminars, els principals sectors conservadors del país han començat a tancar files al voltant de la candidatura d'Abelardo de la Espriella i el suport més destacat ha arribat del Partit Conservador, que ha anunciat oficialment el seu recolzament al candidat de dreta després de la derrota de la seva aspirant inicial, Paloma Valencia. En un comunicat, la formació ha justificat la decisió afirmant que pretén "reafirmar el seu compromís amb la defensa de la democràcia i les institucions".

També queda oberta la incògnita sobre el destí dels vots dels sectors centristes representats per figures com Sergio Fajardo i Claudia López. Aquests electors podrien convertir-se en decisius per determinar el resultat final de la contesa.

La segona volta presidencial es perfila així com un enfrontament entre dos models profundament diferents de país. D'una banda, Iván Cepeda representa la continuïtat de bona part de les reformes socials iniciades durant el govern de Gustavo Petro i l'aposta per una transformació institucional més profunda. De l'altra, Abelardo de la Espriella encarna la reunificació de les diverses sensibilitats de la dreta colombiana, inclosos sectors pròxims a l'uribisme tradicional.

Mentre els resultats definitius continuen pendents de certificació oficial, les sospites expressades pel president Petro i per Iván Cepeda afegeixen una tensió addicional a una campanya que ja es preveia intensa. Les pròximes hores seran determinants per aclarir si les discrepàncies denunciades tenen recorregut institucional o si, finalment, el país accepta els resultats proclamats per les autoritats electorals.

Sigui quin sigui el desenllaç, Colòmbia entra en una de les segones voltes més polaritzades i transcendentals de la seva història recent.

COLOMBIANS: Demà a Votar el tàndem IVÁN CEPEDA – AIDA QUILCUÉ.

 La carrera per succeir el president Gustavo Petro arriba a un moment decisiu i demà, 31 de maig, el poble colombià està cridat a les urnes en unes eleccions que marcaran el futur polític, social i econòmic del país per als pròxims anys.

Les enquestes assenyalen tres grans candidatures amb possibilitats de disputar-se el pas a la segona volta. D'una banda, el tàndem format per Iván Cepeda i Aida Quilcué, representants del Pacte Històric i de la continuïtat del projecte progressista iniciat el 2022. De l'altra, les candidatures conservadores de Abelardo de la Espriella i Paloma Valencia, hereves, amb diferents matisos, de les polítiques impulsades durant dècades per l'uribisme.

Votar el tàndem d'Iván Cepeda-Aida Quilcué, del Pacte Històric, és votar per a les polítiques socials, per al continuisme de Gustavo F. Petro de les polítiques que beneficien la gran part del poble colombià.

Cepeda, del Pacte Històric, és l'aspirant del petrisme i la crida a continuar el camí progressista iniciat per l'actual president el 2022 i És fill del líder comunista Manuel Cepeda Vargas, assassinat el 1994 per paramilitars en col·lusió amb agents de l'Estat.

Els altres candidats que tenen possibilitats de passar a la segona volta són l'ultradreta Abelardo de l'Espriella (dreta radical) i Paloma Valencia (dreta i centredreta) sucerorade les polítiques uribustes.

L'advocat i empresari De l'Espriella es presenta com a 'outsider' i amb una recepta de mà dura, moral conservadora i creixement econòmic que recorda els manuals de Nayib Bukele a El Salvador, Javier Milei a Argentina o Donald Trump als EUA.

València pertany al Centre Democràtic de l'expresident Álvaro Uribe i busca tornar al poder l'uribisme, un corrent de dretes molt influent a Colòmbia. La candidata també ha buscat seduir votants de centre a la seva campanya.

Des d'una perspectiva progressista, aquestes eleccions representen una cruïlla històrica i no es tracta simplement de triar entre persones, sinó entre dos .

Un que aposta per ampliar drets, reduir desigualtats i aprofundir en la justícia social, i un altre que planteja receptes conservadores basades en el mercat, l'autoritat i la concentració del poder.

Colòmbia ha començat en els darrers anys un camí de transformacions que encara és lluny d'haver culminat. Les reformes socials necessiten temps, recursos i estabilitat política per consolidar-se. Per això, per a molts sectors populars, sindicals, estudiantils, camperols i indígenes, el vot a Iván Cepeda i Aida Quilcué representa la possibilitat de continuar avançant cap a una societat més justa, més inclusiva i més democràtica.

Demà, el poble colombià tindrà la paraula i com sempre passa en democràcia, seran les urnes les que decidiran quin futur vol construir Colòmbia.

 Lloc de votació a Girona

B&Co Working Place – Carrer de Santa Coloma, 99 – 17005 GIRONA

SALVEM CUBA. Contra el bloqueig, contra les amenaces i contra l'imperialisme.

Cuba torna a estar en el punt de mira dels sectors més reaccionaris dels Estats Units. Des de Miami, epicentre històric de l'exili anticastrista més radical, es promou una nova ofensiva política, econòmica i mediàtica contra una illa que fa més de seixanta anys que resisteix l'assetjament de la primera potència militar del planeta. 

El poble cubà no necessita salvadors estrangers i no necessita marines desembarcant a les seves costes ni estrategs del Pentàgon decidint el seu futur. El poble cubà el que necessita és que s'acabi d'una vegada el bloqueig econòmic, financer i comercial que Washington manté contra Cuba i que ha provocat enormes dificultats materials per a diverses generacions de cubans.

Les polítiques impulsades durant dècades per les administracions nord-americanes, siguin republicanes o demòcrates, han tingut un objectiu clar de provocar el col·lapse de l'economia cubana per forçar un canvi de règim favorable als interessos dels Estats Units pero aquesta estratègia ha fracassat una vegada rere l'altra, però continua vigent perquè respon a una lògica imperial que considera l'Amèrica Llatina com el seu pati del darrere.

En aquest context destaca el paper de l'actual dirigent republicà Marco Rubio, una de les figures més influents de l'ala dura anticubana. La seva trajectòria política ha estat marcada per una obsessió constant amb Cuba, i qualsevol projecte polític que qüestioni l'hegemonia nord-americana a la regió.

Des dels sectors més extremistes de Miami es continua alimentant la fantasia d'una intervenció que imposi des de l'exterior el model polític i econòmic que ells desitgen, però la història ens ensenya que les invasions, els bloquejos i les operacions encobertes no porten democràcia ni llibertat, porten sofriment, destrucció i dependència.

També preocupa el discurs bel·licista que acompanya l'actual escalada militar global mentre el món presencia un augment sense precedents de la despesa armamentista, alguns sectors de Washington semblen disposats a intensificar la confrontació amb qualsevol país que no s'alineï amb els seus interessos geopolítics. Cuba, malgrat les seves limitacions econòmiques i la seva reduïda capacitat militar, continua sent presentada com una amenaça ideològica que cal derrotar.

Resulta difícil no veure una enorme contradicció. Els mateixos dirigents que proclamen la defensa de la llibertat mantenen sancions que afecten l'accés a medicaments, tecnologia, inversions i recursos essencials per a la població cubana amb les conseqüències d'aquestes mesures no les pateixen els dirigents polítics; les pateixen els treballadors, els pensionistes, els estudiants i les famílies de l'illa.

Des d'una perspectiva internacionalista i solidària, la defensa de Cuba no significa ignorar els seus problemes interns ni renunciar al debat sobre el seu futur, sino que significa defensar el principi fonamental que cap poble ha de ser sotmès a la fam, al bloqueig o a l'amenaça militar per part d'una potència estrangera.

Avui, més que mai, cal aixecar la veu per exigir la fi del bloqueig. Cal rebutjar qualsevol intent d'intervenció militar. Cal denunciar les polítiques de confrontació impulsades pels sectors més reaccionaris dels Estats Units i cal recordar que el futur de Cuba només correspon decidir-lo al poble cubà.

 Salvem Cuba. Salvem-la de l'asfíxia econòmica. Salvem-la de les amenaces militars. Salvem-la de l'imperialisme.

Perquè la sobirania dels pobles no es negocia i perquè cap nació del món hauria de viure sota el càstig permanent imposat per una potència estrangera.

Guerra mediàtica contra l’Esquerra. Quan la Democràcia queda segrestada pels poders de sempre.

 A l’Estat espanyol hi ha una realitat que ja no es pot amagar darrere de titulars aparentment neutrals ni de tertúlies disfressades de pluralitat en la gran part de la premsa escrita, les ràdios i les televisions estan condicionades pels interessos econòmics, financers i ideològics de les elits conservadores espanyoles i també de capitals estrangers vinculats als grans grups empresarials.

No és una intuïció, no és una teoria conspirativa, és una constatació política i social que milions de ciutadans hem pogut observar durant les darreres dècades. 

Durant anys, el bipartidisme PP-PSOE va funcionar com una estructura estable per garantir la governabilitat del règim sorgit de la Constitució de 1978,  però l’aparició de noves forces polítiques, especialment PODEMOS, va alterar els equilibris tradicionals del poder, i quan PODEMOS va començar a aparèixer com una possible primera força progressista, aproximadament entre 2014 i 2016, es van encendre totes les alarmes als grans centres de poder econòmic, mediàtic i judicial.

Per primera vegada des de la Transició, existia la possibilitat real que el bipartidisme quedés superat i que la política espanyola entrés en una nova etapa basada en governs de coalició, pactes plurals i una major representació de les classes populars, i és aquí on va començar una de les campanyes de manipulació informativa més agressives de la història recent d’Espanya.

Dia rere dia, televisions, diaris i emissores de ràdio van convertir determinats dirigents de l’esquerra transformadora en objectius permanents. Les portades es construïen amb filtracions policials interessades, informes sense recorregut judicial, denúncies sense proves i rumors amplificats com si fossin sentències fermes.

Els principals assenyalats van ser Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero, Miguel Urbán i molts altres dirigents vinculats a PODEMOS. Durant anys es van publicar acusacions sobre finançament il·legal, connexions internacionals inventades, comptes inexistents a paradisos fiscals o informes policials sense cap validesa jurídica, i moltes d’aquestes causes acabaven arxivades, però el mal mediàtic ja estava fet.

La tècnica es clara, primer es destruïa la reputació a les portades i després, quan els tribunals no trobaven proves, la rectificació ocupava una petita columna amagada en pàgines interiors. El titular fals es convertia en veritat social abans que la justícia pogués actuar i aquest mateix mecanisme també va afectar dirigents de l’independentisme català com Xavier Trias va ser víctima d’una falsa informació sobre comptes bancaris a Suïssa publicada en plena campanya electoral, o Artur Mas i altres dirigents independentistes van ser objecte de filtracions i operacions polítiques sota el paraigua de l’anomenada “policia patriòtica” i els anys han demostrat que moltes d’aquelles informacions eren falses o manipulades, però ningú va assumir responsabilitats, ni determinats periodistes, ni determinats directors de mitjans, ni tampoc els aparells policials i judicials que van alimentar aquell ecosistema de guerra bruta.

Amb l’entrada de PODEMOS al Govern de coalició espanyol, la pressió encara es va intensificar més i  ja no es tractava només de frenar una força emergent,  es tractava d’intentar fer caure el primer govern de coalició progressista de la història recent i es va activar una maquinària mediàtica permanent basada en la crispació, la desinformació i el descrèdit constant. Qualsevol rumor es convertia en notícia d’obertura. Qualsevol denúncia sense fonament es presentava com un escàndol d’Estat i tot servia per desgastar el govern i especialment el sector més transformador de l’executiu.

I ara aquest mateix esquema ha acabat afectant directament el PSOE i l’entorn del president Pedro Sánchez. Les actuacions al voltant del cas de Begoña Gómez, les investigacions sobre David Sánchez o els intents de vincular figures com José Luis Rodríguez Zapatero a tota mena de sospites formen part d’una estratègia de desgast polític permanent.

No es tracta de defensar que cap càrrec públic estigui exempt de ser investigat. La justícia ha d’actuar sempre que hi hagi indicis reals, pero el problema és quan determinats jutges, fiscals i sectors policials i grans mitjans actuen de manera sincronitzada per construir condemnes mediàtiques abans que existeixin proves sòlides.

Una part important de la ciutadania percep avui que existeixen jutges i fiscals que no semblen imparcials, policies judicials que filtren interessadament documents i determinats sectors de la UCO o la UDEF convertits en actors polítics, i quan això passa, la democràcia entra en una zona molt perillosa.

No és casualitat que moltes d’aquestes operacions acabin sempre dirigides contra forces progressistes, moviments socials, sindicalistes o sectors que qüestionen els privilegis econòmics tradicionals i la història recent d’Espanya està plena d’exemples.

Des de les mentides sobre els atemptats de l’11-M, quan el govern de José María Aznar va intentar atribuir falsament l’autoria a ETA malgrat les evidències de terrorisme jihadista, fins a les maniobres polítiques per conservar el poder a qualsevol preu, aquells dies van marcar una de les pàgines més greus de manipulació institucional de la democràcia espanyola i diversos dirigents del Partit Popular van participar activament en aquella estratègia de desinformació.

També cal recordar el conegut “Tamayazo” a la Comunitat de Madrid, que va impedir un govern progressista i va obrir la porta a Esperanza Aguirre. Aquell episodi, envoltat d’interessos econòmics i pressions polítiques, continua sent un dels símbols de com els poders fàctics han intervingut històricament en la política espanyola.

La dreta espanyola sap que avui ho té més difícil per governar en solitari per la seva dependència de VOX, el partit d’extrema dreta, genera por i rebuig en una part important de la societat que encara manté viva la memòria del franquisme i de la repressió, per això necessiten altres instruments de poder. La por mediàtica, la judicialització de la política i la construcció constant d’un clima de desconfiança social.

No és casualitat que molts descendents polítics, ideològics i socials del franquisme continuïn ocupant espais de poder en sectors judicials, policials, econòmics i mediàtics, i tampoc és casualitat que la gran patronal i determinades elits financeres donin suport a aquesta ofensiva conservadora.

Quan els grans grups mediàtics deixen d’informar per convertir-se en actors polítics, la democràcia es deteriora i quan els jutges entren en el combat partidista, la separació de poders queda tocada, i quan les policies judicials actuen sota interessos ideològics, l’Estat de dret perd credibilitat.

La ciutadania necessitem informació veraç, plural i independent, necessitem periodisme honest i no propaganda disfressada de neutralitat. Necessitem una justícia realment imparcial i unes institucions allunyades de les lluites partidistes, perquè una democràcia no mor només amb tancs pels carrers, també pot degradar-se lentament entre portades manipulades, filtracions interessades i mentides repetides mil vegades fins convertir-les en veritats aparentment indiscutibles.

I davant d’això, el silenci no és neutralitat. És complicitat.

 

Del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista a l’Audiència Nacional. La continuïtat d’una magistratura sota sospita.

 La història de la magistratura espanyola no es pot entendre sense analitzar les seves continuïtats amb el règim franquista. Quan es parla de la Transició espanyola, sovint es presenta com un procés modèlic, pacífic i exemplar, però darrere d’aquell relat oficial s’amaga una realitat molt més incòmoda, i moltes de les estructures de poder de la dictadura van sobreviure pràcticament intactes dins del nou règim constitucional sorgit de la Constitució de 1978.

Una de les expressions més evidents d’aquesta continuïtat es troba en el pas del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) a l’actual Audiencia Nacional.

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP), creat l’any 1963, va ser una eina essencial de repressió política del franquisme. El règim necessitava rentar la seva imatge internacional davant d’Europa i dels Estats Units, especialment després de les dècades més fosques de la postguerra i per això es va substituir parcialment la repressió militar per una repressió judicial aparentment “civilitzada”, però igualment brutal en el fons.

Aquest tribunal especial tenia com a objectiu perseguir sindicalistes, estudiants, comunistes, anarquistes, militants obrers, intel·lectuals i qualsevol veu dissident contra la dictadura. Les seves sentències es basaven sovint en els atestats elaborats per la temuda Brigada Politicosocial franquista, coneguda per l’ús sistemàtic de la tortura, les detencions arbitràries i la persecució ideològica. Les denúncies de maltractaments i tortures rarament eren investigades i el simple informe policial es convertia pràcticament en prova suficient per condemnar.

Durant els seus anys d’existència, el TOP va processar milers de persones per delictes que avui formarien part dels drets fonamentals més bàsics con la reunió,  la vaga, llibertat d’expressió, associació política o llibertat sindical. El règim criminalitzava qualsevol oposició sota l’acusació de propaganda il·legal, associació il·lícita o alteració de l’ordre públic.

Quan mor el dictador Francisco Franco i arriba la Transició, el discurs oficial va vendre una ruptura democràtica que mai no va ser completa. El TOP es dissol formalment el 1977, però molts dels seus magistrats, funcionaris i estructures passen automàticament a integrar la nova Audiència Nacional creada aquell mateix any i és aquí on apareix una de les grans contradiccions de la democràcia espanyola. Aquells jutges formats sota els principis del nacionalcatolicisme franquista, que havien jurat fidelitat als Principios Fundamentales del Movimiento, van esdevenir de la nit al dia magistrats “demòcrates”, teòricament independents i neutrals, sense haver passat mai per cap procés de depuració, revisió o autocrítica.

A diferència del que va passar en altres països europeus després de règims autoritaris o feixistes, a l’Estat espanyol no hi va haver una ruptura real amb els aparells judicials del franquisme, ni es van exigir responsabilitats polítiques ni morals, no es va qüestionar la cultura jurídica heretada ni es van anul·lar massivament les sentències repressives del règim. Es va optar pel silenci, per l’amnèsia institucional i pel conegut “pacte de l’oblit”.

Aquest origen condiciona encara avui la percepció d’una part important de la societat sobre la imparcialitat de la judicatura espanyola i moltes sentències contemporànies continuen despertant dubtes profunds sobre la neutralitat ideològica d’una part de la magistratura, especialment en casos relacionats amb drets civils, llibertats polítiques, moviments socials, sindicalisme, independentisme o protestes populars.

La crítica no és contra la justícia com a principi democràtic imprescindible, sinó contra una estructura judicial que mai no va ser plenament democratitzada. La independència judicial no pot ser només un concepte formal inscrit en una constitució, necessita també una legitimitat històrica, social i democràtica, i  aquesta legitimitat queda afeblida quan les institucions arrosseguen herències no resoltes d’un règim dictatorial.

La Constitució de 1978 va portar drets i llibertats innegables respecte a la dictadura, però també va blindar moltes estructures de poder anteriors. L’Estat va canviar de vestit, però una part dels seus fonaments van romandre intactes. La magistratura espanyola és, probablement, un dels exemples més evidents d’aquesta continuïtat.

Encara avui, quan sectors populars qüestionen certes resolucions judicials, no ho fan únicament per discrepància política puntual, sinó perquè existeix una memòria històrica viva que connecta l’actual sistema judicial amb un passat repressiu que mai no va ser depurat ni afrontat col·lectivament.

 La democràcia no només consisteix a votar cada quatre anys, també exigeix revisar les estructures heretades, democratitzar els poders de l’Estat i garantir que mai més la justícia pugui ser utilitzada com una eina de persecució ideològica contra el poble.

Sense veritat, sense memòria i sense una revisió profunda dels aparells de l’Estat sorgits del franquisme, la ferida continuarà oberta.