La immigració que sosté el país, una realitat incòmoda.

 Avui s'ha aprovat pel Consell de Ministres ha aprovat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada per PODEMOS, amb el recolzament de molts Moviments Socials i aprovada pel Congrés dels Diputats per tots els grups, excepte Vox.

Avui és un gran dia per la Solidaritat i pels Drets Humans a l’Estat espanyol.

A l’Estat espanyol, la immigració no és una amenaça, és un pilar invisible. Sense les persones migrants, l’economia senzillament no camina. Ho diuen les dades, però sobretot ho diu la vida quotidiana. Els camps collits, les cures garantides, les cuines obertes, els hotels nets, els hospitals funcionant i les ciutats vives. A Catalunya, i de manera molt concretament a les Comarques Gironines, aquesta realitat és encara més evident.

Les persones migrants treballen on el sistema necessita mà d’obra constant, flexible i sovint silenciada. Agricultura, hostaleria, logística, cures, neteja, construcció i sanitat, sectors clau que es mantenen dempeus gràcies a milers de treballadors i treballadores vingudes del Marroc, l’Àfrica subsahariana, l’Amèrica Llatina, l’Europa de l’Est o l’Àsia. A les Comarques Gironines, la campanya agrària, el turisme de temporada i les residències de gent gran serien impensables sense aquesta força de treball.

I tanmateix, el relat institucional sovint parla de la immigració com un “problema”. Una perversió discursiva que serveix per amagar el veritable conflicte en un model econòmic que explota la mà d’obra migrant mentre li nega drets bàsics.

La precarietat laboral no és un accident, és una estratègia estructural. Contractes temporals encadenats, jornades parcials forçades, sous de misèria i, en molts casos, economia submergida. Les persones migrants -especialment les que no tenen regularització administrativa- es veuen empeses a acceptar condicions que no acceptaria ningú més. No per voluntat, sinó per supervivència.

A les Comarques Gironines, aquesta realitat es concentra en el camp, l’hostaleria i els serveis. Treballar moltes hores, cobrar poc, callar molt. El racisme laboral és real, a igual feina, pitjors condicions. I quan algú s’organitza o reclama, sovint la resposta és clara “hi ha cua”.

En l’Habitatge, portes tancades, preus desorbitats i racisme immobiliari

Si el treball és precari, l’accés a l’habitatge és directament un mur. A Catalunya, i especialment a les Comarques Gironines, la pressió turística, l’especulació immobiliària i la manca de parc públic han convertit l’habitatge en un luxe. Per a les persones migrants, el problema es multiplica.

Hi ha racisme explícit -pisos que “ja s’han llogat” quan truques amb accent- i racisme estructural. Nòmines insuficients, exigències impossibles, avals inassolibles. El resultat és el sobrehabitatge, habitacions rellogades, assentaments informals o l’expulsió cap a municipis perifèrics sense serveis. Treballen aquí, però no poden viure aquí.

La veritat incòmoda

La Sanitat Pública, que hauria de ser l’orgull col·lectiu, viu una situació crítica. Retallades acumulades, manca de personal i saturació constant. I aquí, una altra contradicció: moltes persones migrants treballen dins del sistema sanitari -infermeres, auxiliars, netejadores, cuidadores- mentre elles mateixes tenen dificultats per accedir-hi amb normalitat.

Barreres administratives, por a ser assenyalades, desconeixement de drets o saturació dels CAP’s fan que l’accés a la salut no sigui realment universal. Un fracàs polític que colpeja especialment els cossos més precaritzats.

La immigració no col·lapsa els serveis públics. Els col·lapsa el neoliberalisme, l’especulació, les privatitzacions i la manca de voluntat política. Les persones migrants contribueixen més del que reben, en treball, en impostos, en cures i en vida comunitària. A pobles i barris de les Comarques Gironines, són ells i elles les que mantenen escoles obertes, comerços vius i carrers amb futur.

El problema no és qui arriba, sinó qui acumula. No és la diversitat, sinó la desigualtat. I mentre l’extrema dreta assenyala cap avall, des de l’esquerra cal dir-ho clar. Sense drets per a les persones migrants, no hi ha drets per a ningú.

La immigració no és el futur, és el present que ja ens sosté. El que falta no és gent, és justícia social.

Energia neta i educació ambiental els reptes urgents a Catalunya.

Demà 26 de gener concentra dues commemoracions que interpel·len directament les polítiques públiques, el Dia Internacional de l’Energia Neta i el Dia Mundial de l’Educació Ambiental. En el context actual, després de setmanes marcades per temperatures anormalment altes, manca de precipitacions i episodis meteorològics cada cop més extrems, aquestes dates adquireixen una rellevància especial també a Catalunya i, de manera molt clara, a les Comarques Gironines.

La crisi climàtica ja no és una qüestió abstracta. A Girona, l’afectació de la sequera sobre els aqüífers, la reducció del cabal del Ter, les restriccions d’aigua recurrents i la pressió sobre el sector agrícola i ramader són exemples concrets d’un problema que ja condiciona l’economia i la vida quotidiana i malgrat això, la resposta institucional continua sent insuficient i massa sovint condicionada per interessos privats.

Catalunya disposa d’un enorme potencial per avançar cap a un model d’energia renovable descentralitzat. Tanmateix, la realitat mostra una dependència persistent de grans operadors energètics i una implantació de renovables que sovint genera conflicte territorial. A les Comarques de Girona, projectes eòlics i solars han aixecat oposició no pas per rebuig a les renovables, sinó per la manca de participació real del territori i l’absència de retorn social.

L’energia neta no pot convertir-se en una nova forma d’extractivisme verd. Sense una aposta clara per les Comunitats Energètiques Locals, per l’autoconsum compartit i per un lideratge decidit del sector públic, la transició corre el risc de reproduir les mateixes desigualtats del model fòssil. El debat no és només com produïm l’energia, sinó qui la controla i amb quin objectiu.

L’educació ambiental és una peça clau per afrontar aquests reptes amb criteri i responsabilitat col·lectiva. A Catalunya, malgrat iniciatives puntuals i el compromís de molts centres educatius, continua sent una matèria transversal poc estructurada i amb recursos limitats. A les Escoles i Instituts de Girona, la sensibilització ambiental sovint depèn de projectes concrets o de la voluntat del professorat, més que d’una estratègia educativa sòlida i continuada.

Una educació ambiental rigorosa hauria d’explicar les causes estructurals del canvi climàtic, el paper del model econòmic i la necessitat de polítiques públiques valentes. Reduir-la a consells individuals o activitats simbòliques és desaprofitar una eina fonamental per formar una ciutadania crítica i compromesa amb el territori.

Una crisi climàtica amb impacte social

Els efectes del canvi climàtic tampoc no són socialment neutres a casa nostra. La pobresa energètica continua afectant milers de llars, també a Girona, mentre els costos de l’energia es mantenen elevats. Les persones amb menys recursos són les que pateixen més les restriccions, la precarietat habitacional i la vulnerabilitat davant els episodis extrems i aquesta realitat ens obliga a abordar la transició ecològica des d’una perspectiva de justícia social, posant al centre l’accés universal a l’energia, a l’aigua i a un entorn saludable.

El 26 de gener no hauria de ser només una data al calendari. A Catalunya, i especialment a les Comarques Gironines, hauria de servir per reforçar el debat públic i exigir polítiques coherents amb la magnitud del repte climàtic, l’energia neta i educació ambiental no poden quedar relegades a declaracions institucionals o programes a mitjà termini que mai no acaben d’arribar. El moment exigeix decisions estructurals, planificació democràtica i compromís amb el territori. El futur climàtic del país no es jugarà en els discursos, sinó en les polítiques que es prenguin avui.

El canvi climàtic com a lluita de classes

Els episodis climàtics extrems d’aquestes darreres setmanes han deixat una evidència incontestable. El canvi climàtic no afecta tothom igual. Les persones amb menys recursos viuen en habitatges mal aïllats, treballen en sectors exposats a la intempèrie, pateixen la pobresa energètica i tenen menys capacitat de resposta davant les catàstrofes.

Parlar d’energia neta i educació ambiental sense parlar de justícia social és pura propaganda. La crisi climàtica és també una crisi de desigualtat, i només es podrà afrontar amb polítiques valentes. Nacionalització del sector energètic, inversió pública massiva, planificació democràtica de la transició i una educació ambiental crítica, laica i emancipadora.

Aquest 26 de gener no necessita més discursos buits ni actes simbòlics. Necessita ruptures. Ruptura amb el capitalisme fòssil, amb el greenwashing institucional, amb la submissió als lobbies energètics i amb un model educatiu que evita assenyalar els veritables responsables.

L’energia neta i l’educació ambiental no poden ser simples efemèrides en un calendari institucional. Han de ser eines de lluita, de consciència i d’organització col·lectiva. Perquè el planeta no s’està escalfant sol, l’estan cremant i encara hi ha qui en treu benefici i perquè el planeta no s’està morint per manca de sol o de vent. S’està morint per excés de capitalisme. 

Quan els Grups Mediàtics es Converteixen en Poderosos Actors Polítics.

En les ombres de les capitals democràtiques, on els parlaments i les urnes haurien de marcar les regles del joc polític, s’hi ha erigit un altre tipus de poder: el dels grups mediàtics i financers. Aquestes entitats, amb el control de ràdios, televisions, portals digitals, publicitat i influències corporatives, s’han transformat en veritables instruments de pressió sobre governs, institucions públiques i opinió ciutadana, diluint la frontera entre informació i propaganda.

A l’Estat espanyol, els grans conglomerats com Mediaset i Atresmedia, amb les seves cadenes de televisió i xarxes de ràdio, han anat consolidant una hegemonia informativa que va molt més enllà de l’entreteniment. A través de l’ús de formats sensacionals, tertúlies polaritzants i tractaments informatius que sovint reprodueixen narracions estandarditzades del poder econòmic i polític, aquests grups contribueixen a crear un espai mediàtic hostil a discursos crítics amb l’estatus quo.

Tot plegat no és mera coincidència, sinó una peça central d’un sistema on els interessos financers, empresarials i mediàtics es retroalimenten. Quan les grans empreses publicitàries i els capitals privats dictaminen -per mitjà del mercat i de patrocinis- què és “noticiable” i què no, la llibertat de premsa es converteix en una adolescència malalta de dependències corporatives.

L’Alarmant Estat del “Quart Poder”

Els mitjans de comunicació, lluny d’actuar com a poder independent que fiscalitza els grans interessos econòmics i polítics, s’han convertit -en massa casos- en actors de pressió, instruments de poder econòmic i coartadors de la llibertat informativa real. Tant si parlem dels tribunals entre grups mediàtics i governs a Mèxic, com de la concentració televisiva a Espanya, o de la saturació de continguts digitals d’eco ideològic, el resultat és una esfera pública capturada per grups amb interessos extraparlamentaris.

Per defensar una democràcia genuïna, cal revertir aquesta captura mediàtica avui i Promoure regulacions antimonopoli reals que desfragmentin els oligopolis mediàtics. Garantir transparència plena de finançament en mitjans digitals i tradicionals. Imposar obligacions de pluralisme i servei públic reals, no merament formals, i Fortalir mitjans comunitaris i cooperatius com a contrapesos al poder concentrat.

Només així la informació i el debat públic podran ser eines de llibertat, i no armes de pressió al servei del capital i dels grups oligàrquics. 

I no és un cas aïllat. Un dels exemples més notoris a nivell mundial, i d’aquesta dinàmica és el grup Salinas i la seva cadena TV AZTECA a Mèxic. L’imperi mediàtic de la família Salinas, amb interessos que travessen bancs, telecomunicacions i mitjans de comunicació, ha exercit una influència persistent sobre els governs de torn. Les seves línies editorials -constantment acusades de promocionar l’agenda de poderosos i de minimitzar o criminalitzar les protestes socials- exhibeixen com un instrument mediàtic es pot convertir en plataforma per modelar percepcions i definir l’agenda política.

El Cas de Mèxic i Grupo Salinas

A Mèxic, el fenomen del control dels mitjans per grans grups econòmics ha estat documentat com una peça central del sistema polític. Les dues principals empreses de televisió -Televisa i TV Azteca- han estat històricament acusades d’ajustar la seva cobertura informativa per alinear-la amb interessos polítics o econòmics dels seus propietaris i aliats. Durant dècades, els principals noticiaris van actuar més com a altaveus del règim que no pas com a watchdog del poder, dissuadint una cobertura crítica de temes claus i marginalitzant veus dissidents.

TV Azteca, part del conglomerat Grupo Salinas, és un exemple paradigmàtic d’aquesta simbiosi entre poder mediàtic i pressions polítiques. A més del seu paper com a cadena televisiva, la influència de Grupo Salinas transcedeix el mer mercat de l’audiovisual, amb participacions en bancs, crèdit al consum i telecomunicacions, capacitat de litigació contra l’Estat i litigis fiscals de milers de milions aspectes que l’apropen a un poder paral·lel, capaç de desafiar públicament les institucions i la justícia mexicana.

Aquest trencament de fronteres entre informació, interessos econòmics i pressió política explica per què, en ocasions, TV Azteca ha arribat a manipular l’agenda pública -per exemple, evitant la transmissió o relegant debats presidencials- per prioritzar beneficis o influir en les percepcions electorals.

Una gran part d’aquests vincles entre els grans mitjans i la política no són casuals, sinó estructurals i a Mèxic és habitual que alts dirigents mediàtics ocupin càrrecs o comissions legislatives relacionades directament amb regulacions de ràdio i televisió, alimentant un procés de captura regulatòria.

El resultat d’aquest sistema és una democràcia buidada de contingut on els Governs sotmesos al xantatge mediàtic amb una Ciutadania desinformada o intoxicada, una Esquerra permanentment a la defensiva amb una Dreta econòmica actuant sense passar per les urnes 

Els mitjans dominants són avui oligarquies comunicatives, no contrapoders.

 Sense trencar el poder dels oligopolis mediàtics no hi haurà justícia social ni democràcia real. Cal desmantellar la concentració mediàtica, expropiar l’oligopoli informatiu i construir sobirania comunicativa popular.

La informació no pot continuar sent una arma del capital. Ha de tornar a ser una eina d’emancipació.

 

La Premsa Digital i Pamflets Informatius. Quan la “Notícia” Es Converteix en Arma.

Aquesta influència no es limita a les grans cadenes. L’ecosistema digital està ple de portals, blocs i comptes altament segmentats que actuen com a cascades d’informació tendenciosa, amplificant missatges polítics a favor de determinats actors econòmics o ideològics. Des de mitjans digitals que operen amb interessos ocults i finançament no transparent, fins a plataformes que reprodueixen rumors i notícies distorsionades amb l’objectiu de desestabilitzar o reforçar narratives convenients, l’espai de la informació pública s’ha convertit en un camp minat.

Aquestes fonts -que sovint es presenten com a “alternatives” o “independents”- no escapen de la lògica de la influència política tot al contrari, n’usen les eines més modernes com els algoritmes, segmentació de l’audiència i rebot d’eco en xarxes socials. El resultat és una fragmentació de l’atenció pública que facilita la manipulació i impedeix -per manca de consens informatiu- un debat polític profund i basat en dades contrastades.

El que conflueix en tots aquests casos és una mateixa tendència a on els mitjans com a instruments de pressió sobre els governs. Ja siguin mitjans tradicionals o digitals, quan aquests no actuen com a vigilants crítics del poder sinó com a aliats dels interessos privats o com a catalitzadors de narratives interessades, la democràcia es debilita.

Els governs -inclòs l’espanyol i els de moltes autonomies- sovint cedeixen davant la pressió mediàtica facilitant desregularitzacions, prioritzant interessos empresarials o modificant discursos polítics per evitar escàndols i caure en l’impopularitat. És l’anomenat efecte spin, on més que informar, els mitjans configuren un marc interpretatiu que condiciona al mateix electorat.

Cap a Una Autèntica Sobirania Informativa

Des d’una perspectiva crítica d’esquerres cal denunciar no només els casos específics de manipulació o pressió, sinó la lògica estructural que ho permet un sistema econòmic que prioritza la propietat privada dels mitjans de comunicació i la concentració de capitals que, al seu torn, orienten continguts, narratives i línies editorials.

Una democràcia sana requereix mitjans veritablement independents, transparència de finançament, regulacions que evitin oligopolis mediàtics i mecanismes que garanteixin el pluralisme. Cal reconquerir l’espai públic de la informació perquè no estigui permanentment segrestat per interessos privats amb capacitat de coaccionar governs i influenciar consciències.

Perquè quan la informació es converteix en arma de pressió, la ciutadania deixa de ser protagonista i es transforma en espectadora d’un espectacle polític on el guió l’escriuen els poderosos.

El Poder Mediàtic com a Braç de Pressió Política i Econòmic

La democràcia -com l’espai on la ciutadania decideix lliurement sobre la política i les polítiques públiques- i avui es troba sotmesa a una nova mena d’oligarquia, la dels grups mediàtics i financers que, amb una concentració de poder econòmic i de capacitat d’influència sense control real, modelen el relat, orienten l’opinió pública i condicionen els governs establets.

El Duopoli Mediàtic a l’Estat Espanyol amb Mediaset i Atresmedia

L’Estat espanyol ofereix un retrat semblant, tot i que adaptat al seu context europeu. Mediaset i Atresmedia dominen de facto el paisatge informatiu audiovisual i controlen al voltant del 58 % de l’audiència televisiva i gairebé el 90 % dels ingressos publicitaris de la televisió en obert, transformant-se en actors quasi hegemònics.

Aquest “duopoli” no només afecta l’economia del sector mediàtic, sinó que el converteix automàticament en un agent de pressió política. Quan un parell de conglomerats poden decidir què informa la majoria de la població i amb quin enfocament, es destrueix el pluralisme i es situa el debat polític dins d’un marc controlat. Aquest monopoli informatiu és inherentment antipopular i no reflecteix la diversitat social, sinó la perspectiva dels sectors econòmics dominants que controlen aquests grups empresarials.

A més, Mediaset ha estat acusat de sensacionalisme sistemàtic i de prioritzar entreteniment superficial sobre debat crític, degradant la política a simple espectacle i debilitant l’anàlisi rigorosa de temes públics.

Per la seva banda, Atresmedia ha patit sancions antimonopoli i es troba sota escrutini per possibles abusos de la concentració de mercat, així com per alegacions de biaixos ideològics en determinats continguts de les seves cadenes més consumides.

A l’era digital, el panorama s’ha fragmentat però no ha perdut centralitat. Molts portals i pamflets online operen com ecosistemes d’informació tendenciosa, reproduint narratives ideològiques al servei d’interessos particulars que no sempre són transparents. Aquests mitjans, tot i aparentar una independència crítica, sovint es veuen atrapats en xarxes de finançament que depenen de publicitat oficial o privada, algunes vegades condicionada a una línia d’informació concreta.

La proliferació d’aquests portals no representa una ampliació saludable del pluralisme i crea una esfera informativa on cadascú consumeix només la versió que reforça les seves creences, debilitant el debat públic basat en evidències i desinformant quan convé als poders dominants.

La Banya d’Àfrica sota pressió.

La Banya d’Àfrica -Somàlia, Etiòpia, Eritrea i Djibouti- és un punt estratègic del planeta. Aquí convergent rutes marítimes vitals, recursos naturals, interessos militars i conflictes interns. Però darrere de cada port, carretera o base militar, hi ha un patró clar. El continent sota pressió constant dels imperis externs.

Somàlia, la llibertat robada. Somàlia és l’exemple paradigmàtic del que succeeix quan un país és deixat sense sobirania. Des de la caiguda del règim de Siad Barre el 1991, el país ha estat un estat fallit, un espai on totes les potències juguen a imposar el seu ordre. Els Estats Units, França i altres potències hi mantenen bases, financen milícies locals i operen amb drons sota el pretext de la lluita antiterrorista i grups jihadistes, com Al-Shabaab, creixen no per religió, sinó perquè la societat ha estat abandonada, i la guerra és un negoci i els recursos naturals, incloent pesqueres i petroli potencial, són explotats per interessos externs amb beneficis gairebé inexistents per al poble somali.

Somàlia és la prova viva que el caos és instrumental i no casual i que serveix per justificar la presència militar i econòmica estrangera, mentre la població pateix fam, desplaçaments i violència constant.

L’Etiòpia es un estat fracturat i diferent, és un estat històricament poderós, amb capitals antigues, cultura i tradicions polítiques pròpies però avui mostra la cara de l’explotació i de la ingerència externa. El conflicte a Tigray ha exposat com les potències externes poden influir en guerres internes. Armes, finançament i assessorament estratègic arriben d’actors externs que divideixen per governar. El control de recursos -com l’aigua del riu Nil a través del GERD (Grand Ethiopian Renaissance Dam)- és un punt de tensió no només amb Sudan i Egipte, sinó amb interessos globals que pressionen els països africans sobre qui controla la seva energia i a on l’estat intenta mantenir unitat, però la fractura ètnica i regional, amplificada per actors externs, posa a prova la sobirania i la capacitat de govern.

Etiòpia és un cas de poderós que lluita per existir dins d’un sistema global que li imposa restriccions i interferències constants.

Eritrea, amb un règim autoritari i estat militaritzat, ha estat acusada d’aïllament i repressió, però la realitat és més complexa. La seva política independent i sovint contradictòria amb la influència occidental la converteix en una peça incòmoda en la regió. Eritrea ha estat involucrada en conflictes regionals per defensar interessos estratègics al Mar Roig i el Corredor d’Àfrica Oriental i el país controla accés marítim clau, important per al comerç i la presència militar global, i això el converteix en un actor que Occident intenta margina però no pot ignorar.

Eritrea és un exemple d’un estat que ha intentat ser sobirà sota la pressió de tots els blocs globals, pagant un alt preu internament, però mantenint certa autonomia estratègica.

Djibouti és el paradigma de la geopolítica militar i econòmica global en miniatura. En uns pocs quilòmetres quadrats hi conviuen bases militars dels Estats Units, França, Xina, Japó i altres potències. Les rutes marítimes que passen per aquí són vitals per al comerç global i el tràfic de recursos estratègics i la seva sobirania és limitada, però el país obté ingressos econòmics directes de la presència militar, encara que a canvi d’una dependència estructural.

Djibouti mostra la cara més dura del neocolonialisme com, territori petit, però crucial, i convertint-se en actiu estratègic global.

El patró comú de tots aquets pobles, són la intervenció, el saqueig i la resistència

En tots aquests països, el fil és clar, la Intervenció militar i política. França, Estats Units, l’OTAN, l’ONU, i també actors emergents com Rússia i la Xina, per l’Explotació de recursos naturals com: els peixos, el petroli, els ports, les infraestructures i els minerals. La Governança es limitada quan els estats intenten gestionar-se, però depenen de capitals externs, ajuda condicionada i aliances militars.

Molts països busquen allunyar-se de l’hegemonia occidental, tot i les contradiccions. Rússia i els seus mercenaris, la Xina amb infraestructures i crèdits, i aliances africanes regionals són percebudes com alternatives al xantatge de França, Estats Units i la Unió Europea. La sobirania real encara és incipient, però l’estratègia de diversificar aliances és un pas cap a l’autonomia política i econòmica. La Banya d’Àfrica és, doncs, un punt de tensió global, però també un espai de resistència i reapropriació del poder per part dels estats africans.

El Congo. El cor saquejat d’Àfrica.

 

La República Democràtica del Congo no és només un país, és un continent en miniatura, un laboratori del saqueig global i un símbol del que passa quan les riqueses naturals converteixen un estat en presoner dels interessos externs.

El Congo és immens, selva tropical, rius poderosos, terres fèrtils, minerals estratègics però la seva grandesa és la seva maledicció. Or, diamants, coltan, cobalt, urani, bauxita i tot és explotat per empreses estrangeres, mercenaris, governs còmplices i xarxes criminals. I els qui haurien de protegir el poble -les institucions de l’Estat- sovint es veuen subornades, dividides o col·lapsades.

El Congo no ha conegut la pau real des de la colonització belga. La independència formal de 1960 va ser només un truco històric. El control real de les riqueses, i la manipulació de les elits, mai no va marxar. Bèlgica encara manté lligams amb l’elit econòmica i financera, promovent interessos comercials estrangers i les potències occidentals, sota la bandera de “protecció de drets humans” o “lluita contra el terrorisme”, han intervingut militarment, parcialment a través de l’ONU (MONUSCO), però sovint reforçant el caos més que la seguretat, i la Xina, els Estats Units i Europa competeixen per contractes mineres, infraestructures i zones d’influència, convertint el Congo en un territori de negoci geopolític més que en un estat sobirà. Cada decisió política és condicionada: qui arriba al poder depèn tant dels votants com dels interessos externs. El resultat? Una sotmesa sobirania disfressada de democràcia.

El Congo és el gran dipòsit mundial de recursos essencials, el cobalt i coltan materials clau per a bateries, telèfons i tecnologia electrònica. L’Or i diamants son fonts de luxe global, però no de desenvolupament local. L’urani i la bauxita energia i indústria, saquejades sense retorn. La mineria legal i il·legal es troba sovint controlada per grups armats i xarxes mafioses. Els minerals financen guerres, compren armes i perpetuen l’absència d’un estat fort.

Les comunitats locals no reben res més que misèria. Contaminació, desplaçaments i morts mentrestant, multinacionals i elits locals s’enriqueixen, mantenint el cicle de pobresa i saqueig.

Els Conflictes armats i caos estructural

L’est de Congo és sinònim de guerra permanent, milícies i grups rebels controlen mines, carreteres i pobles sencers i les forces estatals, mal preparades i mal pagades, sovint cooperan amb grups criminals i les intervencions internacionals con la MONUSCO (de la ONU), i les empreses de seguretat privades no solucionen res, reforcen les tensions i legitimen violència.

Els conflictes no són “tribals” són econòmics i polítics, el resultat de dècades de saqueig i intervenció. La guerra permanent és el negoci que alimenta tot el continent.

El Congo ha conegut dictadures llargues. Mobutu Sese Seko, Joseph Kabila, Félix Tshisekedi. Pel que fa a Mobutu va exemplificar la cleptocràcia total, recolzada per Occident mentre que Kabila va intentar mantenir un equilibri entre interessos interns i externs, però l’estat va seguir col·lapsant i Tshisekedi lluita per consolidar poder, però encara depèn d’aliances amb multinacionals i mercats globals, però el patró és clar “qui controla els minerals controla el país”, i qui controla el país pot prometre democràcia mentre perpetua la pobresa i la repressió.

El Congo no és només víctima. Els governs intenten diversificar aliances. Rússia, Xina i països africans ofereixen alternatives a la tutoria occidental amb aliances regionals. La comunitat de l’Àfrica Central busca coordinar seguretat i comerç sense dependre només de l’ONU o de l’Occident amb autonomia estratègica. Hi ha intents de regular l’explotació minera i crear valor intern, encara que tímids i dificultats enormes i el Congo comença a entendre que la seva riquesa pot ser força política, si és aprofitada amb sobirania i unitat.

Malgrat tot, el Congo és resistència viva. Comunitats camperoles i tribals mantenen pràctiques ancestrals que desafien multinacionals i militars. Moviments socials, feministes i juvenils pressionen per educació, salut i drets bàsics, i Artistes i intel·lectuals denuncien saqueig i corrupció, construint consciència política interna i internacional.

El Congo no és només un país saquejat, és un exemple de dignitat i sobirania latent, un lloc on la gent encara lluita per decidir el seu futur, malgrat imperis, mercenaris i xarxes criminals.

Mali. Un país assetjat.

Mali és molt més que la guerra que la televisió ens mostra. No és només l’escenari d’atacs jihadistes o cops militars. És un país de història mil·lenària, pobles resistents, riqueses immenses i sobirania constantment segrestada. 

Situat al centre del Sahel, Mali és la porta d’Àfrica occidental. Però aquesta situació estratègica és un verí geopolític. Els interessos estrangers mai no han mirat el país com un actor sobirà sinó que l’han vist com a camp d’extracció i tapadora del Sahel.

França hi manté un interès militar permanent des de la descolonització, sota el discurs de la lluita contra el terrorisme i la protecció de «l’ordre francòfon», els Estats Units hi han desplegat de drons, assessors militars i xarxes de vigilància, amb l’argument de combatre grups jihadistes, però sense atendre les causes estructurals de la violència i la Unió Europea i el Fondo Monetario Internacional (FMI) imposen polítiques de deute i austeritat, mentre fons d’inversió europeus exploten terres agrícoles i recursos naturals i el resultat és que Mali és un país formalment independent però realment controlat per interessos exteriors que decideixen qui governa i quins projectes es poden desenvolupar.

Riqueses explotades, pobles empobrits

Mali és ric. Molt ric. I això és precisament la seva maledicció de les riqueses naturals no serveixen al poble, sinó a corporacions i inversors externs. Mali, es un dels principals productors d’or d’Àfrica, però gairebé tot el metall és exportat per multinacionals que paguen salaris miserables i deixen una contaminació devastadora.

L’Agricultura i recursos naturals en les terres fèrtils són cada vegada més acaparades per fons estrangers, mentre milions de malians depenen de l’agricultura de subsistència i l’Aigua i energia amb els rius i recursos hídrics del Niger són explotats sense retorn significatiu a la població local.

La mineria il·legal, sovint controlada per grups armats i xarxes criminals, finança conflictes i manté un cicle d’inseguretat permanent. Qui es beneficia realment? No és el poble malien, sinó els interessos exteriors i les elits col·laboracionistes.

Des del 2012, Mali ha estat la zona zero del Sahel. El nord del país, conegut com Azawad, és ocupat per diferents grups rebels i jihadistes i la població civil pateix els atacs de tots: milícies, exèrcit oficial, grups insurgents i forces estrangeres i el terrorisme és una conseqüència, no una causa i neix de la marginalització, la pobresa, la corrupció i la intervenció exterior.

Els jihadistes no van arribar per casualitat. Van créixer en un entorn on l’Estat era absent, els serveis socials inexistents i la violència estructural constant. Les intervencions militars occidentals, com l’operació francesa Barkhane, no han resolt res, sinó que  han multiplicat els desplaçaments, radicalitzat la població i augmentat la inseguretat.

El fracàs dels governs civils ha estat sovint utilitzat com a excusa per a intervencions, dictadures i cops militars. Mali ha viscut diversos cops en menys de deu anys. El cop de 2012 va ser una resposta a la incapacitat del govern de controlar el nord i gestionar el desastre humanitari, i entre el 2020 i 2021, dos cops consecutius, dirigits per l’exèrcit, van mostrar la frustració davant la corrupció, el fracàs de les forces internacionals i la inacció de l’antic govern.

Aquests cops no poden entendre’s sense la pressió externa i la influència francesa i dels organismes internacionals condiciona cada moviment polític i per a molts malians, aquests cops no són un retrocés de la democràcia, sinó un intent de recuperar sobirania mínima davant dels interessos estrangers.

Aliances i blocs globals

Mali actual mira més enllà de l’Occident. Els cops militars i la frustració amb França i la Unió Europea han portat a buscar alternatives com Rússia que a través del grup Wagner (ara Africa Corps), ha guanyat influència militar, i amb això el país intenta reclamar un marge de maniobra contra la intervenció occidental i les aliances regionals dins del Sahel i amb països del Sud global ofereixen un marc per recuperar sobirania econòmica i política, encara que amb molts riscos i Mali es mou entre blocs sense deixar-se dominar, buscant una sortida fora del xantatge occidental. És un gest de dignitat, encara que perillosament contradictori.

Malgrat tot, Mali no és només conflicte. És també cultura, història i resistència. Les comunitats del nord i del sud continuen mantenint llengües, pràctiques agrícoles i tradicions que desafien la imposició externa, els moviments socials i civils, sovint invisibilitzats, treballen per restituir drets, educació i serveis bàsics i la joventut comença a organitzar-se políticament, buscant alternatives que no depenguin del deute ni de les potències estrangeres.

Mali és, en definitiva, un exemple clar de com la sobirania robada no es rendeix fàcilment, i és aquest esperit el que pot, algun dia, trencar les cadenes del neocolonialisme.

Àfrica sota setge. Tres regions i una mateixa ferida

El Sahel. La frontera del foc. Mali, Burkina Faso, Níger, Txad és avui el laboratori més cru del fracàs occidental a l’Àfrica. Durant dècades, aquesta franja ha estat sotmesa a polítiques extractives, fronteres artificials i governs titella. Quan tot això ha esclatat, Occident ha respost amb soldats.

França hi va desplegar l’operació Barkhane amb el discurs de la lluita antiterrorista i el resultat és: més violència, més desplaçaments, més radicalització, i cap estabilitat. Els grups jihadistes no són la causa primera, sinó la conseqüència en comunitats abandonades, jovent sense futur, terres saquejades, i estats desmantellats pel deute i l’austeritat.

Quan Mali, Burkina Faso i Níger trenquen amb França, no és només un cop militar, és un crit de ruptura amb el neocolonialisme. Amb totes les contradiccions, aquests processos expressen una voluntat clara: “prou de ser el pati del darrere” d’Europa.

El Sahel mira avui cap a aliances regionals, amb Rússia com a contrapès militar, i els BRICS com a possible sortida al xantatge occidental. No és romanticisme, és desesperació organitzada.

Àfrica Central, el cor saquejat del continent

Si hi ha un lloc on el capitalisme global mostra el seu rostre més obscè, és la República Democràtica del Congo. El coltan, cobalt, or, diamants i sense el Congo, no hi ha mòbils, ni cotxes elèctrics, ni transició verda però el poble congolès viu entre milícies armades, empreses multinacionals, i una violència estructural que ve de lluny.

La guerra permanent a l’est del país no és tribal ni ancestral. És econòmica. Les milícies existeixen perquè hi ha minerals a explotar i rutes a controlar. I darrere, interessos occidentals, regionals, i també asiàtics.

A Camerun, la República Centreafricana o el Gabon, el patró es repeteix amb presidents eterns, exèrcits repressius, pobles silenciats, i capitals estrangeres dictant les regles.

Àfrica Central és el cor obert del sistema mundial i batega perquè el Nord global visqui còmode. I això no és casualitat, és estructura.

La Banya d’Àfrica la geopolítica en estat pur

La Banya d’Àfrica -Somàlia, Etiòpia, Eritrea, Djibouti- és un nus estratègic global. Aquí conflueixen les rutes marítimes clau, interessos militars, conflictes interns, i presència directa de totes les potències.

Djibouti és un cas extrem que en pocs quilòmetres quadrats conviuen bases militars dels EUA, França, la Xina i altres potències. Àfrica convertida en quarter general del món.

Somàlia ha estat devastada per dècades d’intervencions “humanitàries” i militars que han deixat un estat fallit, una població exhausta, i grups armats que s’alimenten del buit creat.

Etiòpia, amb conflictes interns profunds, mostra una altra cara del problema amb un estat fort, però fracturat per tensions ètniques i geopolítiques, on les potències juguen a dividir per governar.

 La Banya d’Àfrica no és inestable per naturalesa. És inestable perquè massa mans hi volen posar bandera.

El fil que uneix el Sahel, l’Àfrica Central i la Banya d’Àfrica és clar amb el saqueig de recursos, imposició de models econòmics, militarització permanent, i criminalització de qualsevol sobirania real, però també hi ha un altre fil, més silenciós com els pobles que ja no creuen en Occident, jovent que rebutja el paternalisme europeu, governs que busquen alternatives fora del dòlar i del FMI.

L’Àfrica no s’està radicalitzant, s’està despertant i aquestes regions no busquen un nou amo. Busquen espai per respirar. Si el segle XXI ha de ser multipolar, Àfrica no vol ser espectadora i vol ser subjecte polític i  això, per a l’imperi, és intolerable.

Com que he escrit molt sobre la problemàtica de les Ameriques i de les polítiques imperialistes de Donald Trump, ara vull començar uns escrits sobre l'Àfrica que conec i de la seva posició en la política global.

Començaré per una recopilació genèrica d'Àfrica i en els propers escrits els dedicaré primer a les Zones com el Sahel, l’Àfrica Central, Banya d’Àfrica, i tot seguit per altres amb determinació als país clau com el  Congo, Mali, Nigèria, Ghana, Sudan, et). Espero que siguin del vostre interès.

Àfrica no és pobra. Àfrica ha estat empobrida.

Aquesta és la primera veritat que cal deixar clara abans de parlar de l’Àfrica actual. Un continent immens, jove, ric en terres fèrtils, minerals estratègics, energia, biodiversitat i cultures mil·lenàries, convertit deliberadament en un camp d’extracció global, en una reserva de mà d’obra barata i en un espai de guerra permanent al servei d’interessos externs.

El colonialisme clàssic va desaparèixer formalment, però el colonialisme real mai no va marxar. Avui opera sota formes més sofisticades com el deute, tractats comercials desiguals, presència militar “antiterrorista”, ONG instrumentalitzades, multinacionals extractives i el control de les elits locals.

França continua exercint un domini neocolonial brutal a través del franc CFA, una moneda colonial que encara sotmet catorze països africans a la tutela del Tresor francès. Els Estats Units han convertit Àfrica en un tauler militar, amb AFRICOM, bases encobertes, drons i operacions “de seguretat” que sovint desestabilitzen més del que protegeixen. La Unió Europea utilitza l’Àfrica com a mur de contenció migratori i paga governs i milícies perquè facin la feina bruta que Europa no vol assumir, i el  FMI i el Banc Mundial imposen polítiques d’austeritat, privatitzacions i retallades que destrueixen serveis públics i sobirania. La dependència no és un accident, és una arquitectura planificada.

Terres riques, pobles empobrits

Àfrica concentra una part fonamental de les riqueses del planeta amb Coltan, cobalt i liti (essencials per a bateries, mòbils i transició energètica), Or, diamants, urani, bauxita, petroli i gas al Golf de Guinea, el Sahel, el nord d’Àfrica, i Terres agrícoles fèrtils, acaparades per fons d’inversió estrangers però aquestes riqueses no serveixen els pobles africans. Serveixen a les multinacionals occidentals, empreses xineses (amb una lògica diferent però no exempta de tensions), elits locals corruptes, i xarxes criminals globals.

La mineria il·legal -especialment al Congo, Mali, Burkina Faso, Nigèria- finança guerres, compra armes i destrueix comunitats senceres. El petroli, lluny de portar desenvolupament, ha estat sinònim de corrupció, repressió i violència, com a Nigèria o Sudan del Sud.

Els grups armats no neixen del no-res. Són fills del colonialisme, del saqueig i de la misèria imposada.

Al Sahel, la descomposició de l’Estat després de dècades d’imposicions externes ha obert la porta a grups jihadistes. A la República Democràtica del Congo, desenes de milícies operen per controlar mines i rutes comercials i a  Somàlia, el fracàs de l’Estat és el resultat de dècades d’intervencions estrangeres.

El terrorisme és utilitzat com a excusa perfecta per a intervencions militars estrangeres, presència de mercenaris, retallades de drets, i consolidació de governs autoritaris. És un cercle pervers: el caos justifica la intervenció, i la intervenció genera més caos.

Dictadures, cops militars i sobirania segrestada

Els cops militars recents a Mali, Burkina Faso, Níger o Guinea no poden llegir-se només com a autoritarisme. Són també una reacció amb totes les seves contradiccions contra el jou neocolonial, especialment el francès i aquests processos tenen dues cares: D’una banda, expressen el cansament popular davant dècades de submissió i de l’altra, poden derivar en noves dictadures, repressió interna i substitució d’un amo per un altre. La qüestió clau no és militar vs civil, sinó sobirania real vs dependència eterna.

Àfrica està en una cruïlla històrica i molts països africans s’allunyen del bloc occidental, cansats de promeses buides, saqueig i menyspreu, i miren cap a els  BRICS, especialment la Xina i Rússia, com a alternatives al monopoli occidental i a Aliances Sud-Sud, amb Amèrica Llatina i Àsia en Projectes de desdolarització, comerç en monedes locals i bancs regionals.

La Xina no és un actor innocent, però ofereix infraestructures, crèdit sense imposicions ideològiques, i una relació percebuda com menys humiliant que la occidental. Per a molts governs africans, no és una qüestió d’ideologia, sinó de supervivència i marge de maniobra.

 Un continent que resisteix malgrat tot, Àfrica no és només víctima. És resistència, dignitat i futur. Moviments socials,  comunitats camperoles, dones organitzades, jovent conscient i polititzat, i intel·lectuals anticolonials lluiten cada dia per recuperar la sobirania robada.

Àfrica no necessita salvadors. Necessita que la deixin decidir i potser aquest és el gran temor de les potències imperials que el continent que van saquejar durant segles s’aixequi, parli i trenqui les cadenes.

Acord històric entre la Unió Europea i el Mercosur

Després de més de 25 anys de negociacions, la Unió Europea i els quatre països del Mercat Comú del Sud (Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai) han signat aquest gener de 2026 un ambiciós acord de lliure comerç que crearà una de les majors zones de comerç del món, amb més de 700 milions de consumidors i una part significativa del PIB global.

Tot i això, experts i sectors socials qüestionen des de diversos angles la presentació oficial de l’acord com una “victòria geoeconòmica independent” de l’Europa continental. El tractat no s’ha gestat en un buit global, sinó en un context de tensions comercials i estratègiques entre potències com els Estats Units, la Xina i la Unió Europea. Alguns analistes assenyalen que més que una sortida del domini marcat per Washington -que operaria en gran part mitjançant acords bilaterals i l’ús del dòlar com a moneda de referència-, l’acord Unió Europea -Mercosur podria ser una reconfiguració dels fluxos comercials dins del marc econòmic global existent, amb la Unió Europea buscant diversificar proveïdors i socis davant l’ascens del proteccionisme nord-americà.

La importància del no lliure control sobre el Dòlar és relativa

Contràriament a narratives simplistes que presenten l’acord com una “zona fora del control dels Estats Units o del dòlar”, cal matisar. El tractat reduirà barreres i tarificacions, però no modifica el sistema monetari global ni trenca l’hegemonia del dòlar en el comerç internacional. Les empreses europees i sud-americanes seguiran sovint fent servir el dòlar o altres divises internacionals per a pagaments entre continents, i els fluxos comercials continuaran interconnectats amb les grans plataformes financeres globals. Així, l’obertura de mercat que preveu l’acord representa principalment una ampliació geogràfica de l’intercanvi, no pas una “independència monetària”-

Un dels punts més polèmics de l’acord és l’impacte previst i ja criticat massivament sobre l’agricultura i la ramaderia europees. Un ampli segment de la pagesia espanyola, especialment dels sectors cítric, boví i avícola, ha expressat preocupacions profundes i ha participat en protestes (tractors, manifestacions) contra el pacte.

Arguments clau contra l’acord des del sector agrari amb una Competència desigual. Els agricultors valencians i d’altres regions acusen que productes sud-americans podrien entrar amb costos de producció clarament inferiors i controls menys estrictes (sobre usos de pesticides, normes sanitàries i benestar animal), cosa que la Unió Europea no podria contrarestar només amb barreres tècniques reguladores. Els Riscos fitosanitaris que s’expressa alarma per possibles plagues o malalties no presents a Europa (dietes, Huanglongbing en cítrics) que podrien arribar amb productes importats i el Dèficit comercial preexistent on Espanya ja registra un dèficit comercial considerable amb els països del Mercosur en productes agraris, una situació que podria intensificar-se si no es reforcen mecanismes de protecció.

Les organitzacions agràries com La Unió i AVA-ASAJA han qüestionat la eficàcia real de les salvaguardes anunciades per Brussel·les, argumentant que sovint aquestes mesures arriben “massa tard” i després que el dany ja s’hagi produït.

No tot és Agricultura, també es un impuls Industrial i de Serveis.

Malgrat les advertències del sector agrari, el govern espanyol i representants de la Comissió Europea sostenen que l’acord obre oportunitats importants per a altres sectors com les Exportacions industrials. Maquinària, equips elèctrics, vehicles, productes químics i farmacèutics espanyols es beneficiaran de la supressió progressiva d’aranzels, millorant l’accés al mercat sud-americà, en Serveis oberts com els sectors de transport, telecomunicacions, digitalització i serveis ambientals veuran barreres menys estrictes per operar i exportar a la regió del Mercosur i la Protecció de denominacions d’origen.  El tractat reforça la protecció de 344 indicacions geogràfiques europees (incloses moltíssimes espanyoles), fet que podria millorar la competitivitat de vins, olis i productes tradicionals al mercat sud-americà.

La signatura de l’acord Unió Europea - Mercosur marca un moment clau en la política comercial exterior de la Unió Europea, però no representa automàticament una sortida neta dels condicionants del comerç global dominat pel dòlar o les grans potències. Més aviat, es tracta d’una expansió de l’obertura comercial amb adaptacions estratègiques davant un escenari global canviant, on la Unió Europea busca diversificar els seus socis davant pressions comercials i competència amb els Unió Europea o la Xina.

Pel que fa als agricultors i ramaders espanyols, la percepció majoritària és que els riscos competitius i estructurals no s’han abordat del tot, malgrat els mecanismes de salvaguarda i fons compensatoris previstos, i que alguns sectors vitals podrien sortir perjudicats.

Altres sectors econòmics -especialment industrials i de serveis- podrien treure’n avantatge, però la roda de negociació continua oberta pel que fa a la ratificació parlamentària i l’aplicació efectiva de les clàusules protectores.

 

La circulació de les divises al món, el final de l’era del dòlar i el pànic nord-americà.

Durant més de set dècades, el dòlar dels Estats Units ha estat molt més que una moneda, ha estat una eina de poder global. Des dels acords de Bretton Woods fins al sistema del petrodòlar, el dòlar ha permès als Estats Units finançar dèficits infinits, imposar sancions unilaterals, controlar fluxos comercials i condicionar economies senceres sense necessitat de disparar un sol tret. La moneda com a arma. La divisa com a imperi.

Però aquest ordre monetari global fa aigües i avui, el món entra en una fase accelerada de desdolarització, no per romanticisme ideològic, sinó per supervivència econòmica i sobirania política. Cada vegada més països -especialment al Sud Global- han entès que dependre del dòlar és acceptar una subordinació estructural als interessos de Washington.

El sorgiment i consolidació  del bloc dels BRICS i les seves monedes locals  -acords energètics fora del dòlar - Bancs de desenvolupament alternatius al FMI i el Banc Mundial  Propostes de monedes de compensació pròpies. Aquest procés no és sobtat, però sí irreversible. Xina paga petroli en iuans. Rússia ven gas fora del sistema SWIFT. Brasil i Argentina comercien en real i peso. Àfrica i Àsia busquen vies pròpies. El dòlar ja no és imprescindible; és, cada cop més, problemàtic i   això té conseqüències directes. Menys demanda de bons del Tresor nord-americà, més pressió inflacionària interna als Estats Units i un qüestionament frontal del seu lideratge econòmic.

El gran temor de Donald Trump, la recessió i derrota política

Aquí entra en escena Donald Trump, no com a estrateg global, sinó com a símptoma d’un sistema en decadència. Donald Trump entén -instintivament, encara que no ho admeti- que una recessió econòmica derivada de la pèrdua d’hegemonia del dòlar pot tenir conseqüències polítiques devastadores als Estats Units.

Menys creixement, més inflació, més endeutament, menys credibilitat internacional. I, sobretot, més malestar social intern. El somni americà fa temps que és un miratge, però una crisi profunda pot convertir-lo en revolta política.

Per això Donald Trump opta pel xantatge, l’amenaça i l’aïllament amb aranzels, guerres comercials, pressió militar, discurs nacionalista i menyspreu pels organismes multilaterals. No és força; és por.

La política exterior trumpista -en bona mesura compartida per sectors amplis de l’establishment- està portant els Estats Units cap a un descrèdit global sense precedents. Aliats tradicionals desconfien. Països de l’OTAN qüestionen compromisos. Acords bilaterals trontollen. El dret internacional es converteix en paper mullat quan incomoda Washington.

El món ja no veu els Estats Units com a garant d’estabilitat, sinó com a factor de desordre. Un estat disposat a trencar pactes, abandonar aliances i sacrificar la cooperació global per mantenir un privilegi monetari que s’esvaeix.

La crisi del dòlar no és només financera. És política, moral i sistèmica. El que està en joc no és quina moneda lidera el món, sinó quin model de relacions internacionals s’imposa en un de coerció i domini, o un de pluralitat i sobirania.

Els Estats Units, sota Donald Trump, han escollit resistir el canvi amb arrogància i amenaces. Però la història és clara, cap imperi monetari cau per un sol cop, sinó per la suma de decisions errònies, contradiccions internes i pobles que deixen de creure en el relat.

I el relat del dòlar com a centre del món… ja no convenç ningú.

Principio del formulario