Del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista a l’Audiència Nacional. La continuïtat d’una magistratura sota sospita.

 La història de la magistratura espanyola no es pot entendre sense analitzar les seves continuïtats amb el règim franquista. Quan es parla de la Transició espanyola, sovint es presenta com un procés modèlic, pacífic i exemplar, però darrere d’aquell relat oficial s’amaga una realitat molt més incòmoda. I moltes de les estructures de poder de la dictadura van sobreviure pràcticament intactes dins del nou règim constitucional sorgit de la Constitució de 1978.

Una de les expressions més evidents d’aquesta continuïtat es troba en el pas del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) a l’actual Audiencia Nacional.

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP), creat l’any 1963, va ser una eina essencial de repressió política del franquisme. El règim necessitava rentar la seva imatge internacional davant d’Europa i dels Estats Units, especialment després de les dècades més fosques de la postguerra i per això es va substituir parcialment la repressió militar per una repressió judicial aparentment “civilitzada”, però igualment brutal en el fons.

Aquest tribunal especial tenia com a objectiu perseguir sindicalistes, estudiants, comunistes, anarquistes, militants obrers, intel·lectuals i qualsevol veu dissident contra la dictadura. Les seves sentències es basaven sovint en els atestats elaborats per la temuda Brigada Politicosocial franquista, coneguda per l’ús sistemàtic de la tortura, les detencions arbitràries i la persecució ideològica. Les denúncies de maltractaments i tortures rarament eren investigades i el simple informe policial es convertia pràcticament en prova suficient per condemnar.

Durant els seus anys d’existència, el TOP va processar milers de persones per delictes que avui formarien part dels drets fonamentals més bàsics con la reunió,  la vaga, llibertat d’expressió, associació política o llibertat sindical. El règim criminalitzava qualsevol oposició sota l’acusació de propaganda il·legal, associació il·lícita o alteració de l’ordre públic.

Quan mor el dictador Francisco Franco i arriba la Transició, el discurs oficial va vendre una ruptura democràtica que mai no va ser completa. El TOP es dissol formalment el 1977, però molts dels seus magistrats, funcionaris i estructures passen automàticament a integrar la nova Audiència Nacional creada aquell mateix any i és aquí on apareix una de les grans contradiccions de la democràcia espanyola. Aquells jutges formats sota els principis del nacionalcatolicisme franquista, que havien jurat fidelitat als Principios Fundamentales del Movimiento, van esdevenir de la nit al dia magistrats “demòcrates”, teòricament independents i neutrals, sense haver passat mai per cap procés de depuració, revisió o autocrítica.

A diferència del que va passar en altres països europeus després de règims autoritaris o feixistes, a l’Estat espanyol no hi va haver una ruptura real amb els aparells judicials del franquisme, ni es van exigir responsabilitats polítiques ni morals, no es va qüestionar la cultura jurídica heretada ni es van anul·lar massivament les sentències repressives del règim. Es va optar pel silenci, per l’amnèsia institucional i pel conegut “pacte de l’oblit”.

Aquest origen condiciona encara avui la percepció d’una part important de la societat sobre la imparcialitat de la judicatura espanyola i moltes sentències contemporànies continuen despertant dubtes profunds sobre la neutralitat ideològica d’una part de la magistratura, especialment en casos relacionats amb drets civils, llibertats polítiques, moviments socials, sindicalisme, independentisme o protestes populars.

La crítica no és contra la justícia com a principi democràtic imprescindible, sinó contra una estructura judicial que mai no va ser plenament democratitzada. La independència judicial no pot ser només un concepte formal inscrit en una constitució, necessita també una legitimitat històrica, social i democràtica, i  aquesta legitimitat queda afeblida quan les institucions arrosseguen herències no resoltes d’un règim dictatorial.

La Constitució de 1978 va portar drets i llibertats innegables respecte a la dictadura, però també va blindar moltes estructures de poder anteriors. L’Estat va canviar de vestit, però una part dels seus fonaments van romandre intactes. La magistratura espanyola és, probablement, un dels exemples més evidents d’aquesta continuïtat.

Encara avui, quan sectors populars qüestionen certes resolucions judicials, no ho fan únicament per discrepància política puntual, sinó perquè existeix una memòria històrica viva que connecta l’actual sistema judicial amb un passat repressiu que mai no va ser depurat ni afrontat col·lectivament.

 La democràcia no només consisteix a votar cada quatre anys, també exigeix revisar les estructures heretades, democratitzar els poders de l’Estat i garantir que mai més la justícia pugui ser utilitzada com una eina de persecució ideològica contra el poble.

Sense veritat, sense memòria i sense una revisió profunda dels aparells de l’Estat sorgits del franquisme, la ferida continuarà oberta.

ÀFRICA. MEMÒRIA, DIGNITAT I LA FERIDA QUE EL MÓN ENCARA NO VOL MIRAR.

 Cada 25 de maig, el món recorda el Dia d'Àfrica. Per a alguns apareix al calendari internacional com una data simbòlica més; per a milions de persones representa una jornada de memòria, resistència i dignitat. És la veu d'un continent que durant segles va ser saquejat, dividit, esclavitzat i explotat, i que encara avui continua lluitant per ocupar el lloc que pertany a la història humana.

L´origen d´aquesta commemoració neix d´una voluntat de llibertat. El 1958, durant el Congrés dels Estats Africans, representants de nombrosos pobles i països es van reunir per proclamar una cosa que avui sembla evident però que aleshores era una autèntica declaració revolucionària, Àfrica havia de pertànyer als africans. Aquells homes i dones que es trobaven sota l'ombra dels imperis colonials van aixecar una bandera comuna contra la dominació estrangera i van proposar la celebració del Dia de la Llibertat Africana. Anys després, el 25 de maig del 1963, coincidint amb la creació de l'Organització per a la Unitat Africana, aquella data adoptaria el nom amb què avui la coneixem con el Dia d'Àfrica.

La història africana moderna ha estat també una història de conquestes socials i de resistència col·lectiva i les darreres dècades han portat transformacions importants, creixement econòmic a diverses regions, noves infraestructures, desenvolupament empresarial i un paper cada vegada més rellevant de les dones en la vida pública i econòmica. Milers de dones africanes han trencat barreres històriques i han passat a ocupar espais de lideratge polític, científic, cultural i empresarial.

La descolonització va ser igualment un dels majors triomfs polítics del segle XX. Molts pobles van conquerir formalment la seva independència i van enderrocar banderes estrangeres que durant generacions havien decidit els seus destins, però la pregunta que segueix ressonant és incòmoda: 

va acabar realment el colonialisme o simplement va canviar de rostre?

Perquè la història ensenya que les cadenes no sempre són visibles. Després de la retirada de les administracions colonials van arribar els deutes externs, les imposicions financeres, el control de recursos estratègics, les multinacionals extractives i les noves dependències econòmiques i el vell colonialisme d'uniforme militar va ser substituït a massa llocs per un colonialisme de mercats, interessos geopolítics i relacions desiguals, i precisament per això la recent resolució debatuda a l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides sobre la condemna de l'esclavitud exercida contra els pobles africans i del trànsit transatlàntic d'esclaus adquireix una transcendència moral i política enorme.

La proposta, impulsada per Ghana juntament amb desenes de països africans, caribenys i llatinoamericans, buscava reconèixer un dels més grans crims de lesa humanitat de la història. La deportació forçosa i esclavització de milions de persones africanes durant segles que aproximadament 12,5 milions d'éssers humans van ser arrencats violentament de casa seva, convertits en mercaderia i sotmesos a una maquinària industrial de patiment. Karl Marx, Friedrich Engels i Frantz Fanon van assenyalar des de perspectives diferents com l'acumulació de riquesa a Europa va estar estretament vinculada a processos històrics d'explotació colonial i esclavista.

La resolució pretenia ser un gest de memòria històrica, pero el resultat de la votació va acabar convertint-se també en un mirall polític. Els vots contraris i les nombroses abstencions van provocar una profunda indignació entre els qui consideren que el reconeixement històric no pot quedar subordinat a interessos estratègics o econòmics.

La crítica des de posicions d'esquerra i anticapitalista apareix gairebé inevitablement quan es parla de reparar injustícies històriques mitjançant disculpes formals, restitució de patrimoni espoliat, lluita contra el racisme estructural o possibles mesures de justícia reparadora sorgeixen resistències evidents, pero resulta difícil no preguntar-se si encara hi ha poders econòmics i polítics incapaços de mirar de cara l'origen històric de determinades desigualtats globals.

L'esclavatge africà no pertany únicament al passat. Parlar-ne avui és parlar també de qui extreu matèries primeres i qui acumula beneficis, de qui fabrica i qui consumeix, de qui posa els cossos i qui recull la riquesa. És parlar d'una divisió internacional del treball les arrels històriques del qual continuen projectant ombres molt llargues.

També és parlar de les dones i les nenes africanes que van patir una violència específica com l'esclavitud sexual, violacions sistemàtiques i explotació reproductiva i les seves històries van ser durant segles relegades a notes al marge de la història oficial.

Aquest dia d'Àfrica, la commemoració no es pot limitar a discursos institucionals o fotografies diplomàtiques, que també ha de ser un acte de memòria incòmoda, un acte d'indignació davant de les ferides que encara no han estat reparades i davant de les formes contemporànies de desigualtat.

Àfrica no és una terra condemnada a la pobresa ni un escenari permanent de conflictes que altres relaten des de la distància. Àfrica és memòria, cultura, resistència i futur. La veritable qüestió que continua oberta és si el món està disposat a acceptar una relació basada en igualtat i justícia o si continuarà defensant, amb nous noms i noves formes, velles estructures de dominació.

Els pobles africans fa dècades que diuen una cosa que encara travessa continents sencers. 

La independència no acaba quan cau una bandera colonial, sinò que comença realment quan un poble pot decidir lliurement sobre el seu propi destí.

Bolívia i quan la terra parla.

 Bolívia torna a caminar sobre una corda tensa. La història d'aquest país andí, aixecat entre muntanyes, mines i pobles originaris que han resistit segles de dominació, sembla entrar una vegada més en un d'aquells moments on el soroll de la política deixa d'escoltar-se únicament als parlaments i comença a escoltar-se a les carreteres, a les places ia la veu cansada dels qui esperen una garrafa, un dipòsit de combustible.

El govern de Rodrigo Paz Pereira, de nacionalitat bolibiana-espanyola (nascut a Santiago de Compostel·la d’Espanya),  va arribar prometent un canvi de rumb després de dues dècades de predomini del Movimiento al Socialismo – Instrumento Político por la Soberanía de los Pueblos (MAS-IPSP).

Ens els seus discursos parlava d'obertura econòmica, inversions i una nova etapa política, però només uns mesos després de la seva arribada al poder, una part important de la societat boliviana l'acusa de representar una orientació liberal que prioritza els interessos del mercat sobre les necessitats populars.

Als carrers, els conflictes ja no parlen només d'ideologies, asino que parlen d'una cosa més bàsica: del preu del pa, del combustible que no arriba, de famílies que veuen com el salari compra menys cada mes i de petits agricultors que observen amb incertesa el futur. Les protestes s'han estès amb bloquejos i mobilitzacions protagonitzades per sindicats, pagesos, miners i organitzacions socials

Bolívia té una particularitat que la fa diferent a Amèrica Llatina ja sota la seva terra descansen riqueses que podrien transformar el destí de diverses generacions. El liti, considerat el mineral estratègic del segle XXI, i el ferro del Cerro Mutún apareixen novament al centre de la discussió nacional.

Des d'una visió crítica d'esquerres molts moviments socials bolivians tornen a plantejar una pregunta antiga:

per a qui són els recursos naturals?

Perquè la història llatinoamericana coneix massa bé aquesta resposta, primer va ser la plata de Potosí, després l'estany, més tard el gas i avui són el liti i el ferro. Riqueses que surten del subsòl mentre massa vegades la pobresa roman a la superfície.

Els sectors mobilitzats denuncien que hi ha el risc de repetir una vella estructura que es la d’exportar riquesa i socialitzar les dificultats i quan això passa, les organitzacions obreres i camperoles tornen a ocupar l’espai polític.

La històrica Central Obrera Boliviana (COB) apareix una altra vegada com un dels símbols de resistència social, acompanyada per sectors indígenes i organitzacions comunitàries i entre ells destaquen grups identificats amb els anomenats Ponchos Rojos, que durant anys han representat una expressió de mobilització i defensa indígena a Bolívia.

Mentrestant, la figura d'Evo Morales continua dividint profundament el país ja que les causes judicials i la tensió política al voltant de la seva figura han convertit la situació en un altre focus de conflicte. Els seus seguidors parlen de persecució política i els seus adversaris sostenen que ha de respondre davant de la justícia.

Potser la singularitat boliviana més gran és precisament aquesta ja  quepocs països d'Amèrica Llatina la identitat indígena, sindical i popular ocupa un lloc tan central en la vida política. Bolívia no és només un Estat, és també una suma de pobles, memòries i resistències que han sobreviscut a dictadures, privatitzacions, cops i crisis econòmiques i quan aquestes veus s'aixequen, la discussió deixa de ser només sobre qui governa i comença a ésser sobre qui decideix el destí de la terra, de l'aigua, de les mines i de la dignitat.

Perquè a Bolívia, moltes vegades la història no comença als palaus, sino que comença als camins i quan els camins s'omplen de gent, l'Amèrica Llatina sol escoltar.

Espanya arrossega des de fa dècades un debat que apareix i desapareix segons les crisis polítiques, econòmiques i socials:

una societat del segle XXI pot continuar governant-se amb un marc constitucional nascut en circumstàncies excepcionals del segle XX?

La pregunta no pretén negar la importància històrica de la Constitució del 1978 ni el seu paper durant la sortida de la dictadura franquista. Aquella Constitució va significar per a milions de persones la fi d'un llarg període de repressió, censura i absència de llibertats polítiques i va permetre la legalització de partits, el reconeixement de drets fonamentals i l'inici d'un sistema democràtic, però reconèixer-ne el valor històric no significa convertir-la en un text intocable o sagrat. Cap llei no ha de quedar congelada en el temps, i encara menys una Constitució que ha de representar la voluntat de generacions senceres que canvien, evolucionen i plantegen noves necessitats. 

L'Espanya de 1978 era un país diferent del d'avui, era un país amb por d'un possible retorn autoritari, amb una societat molt menys diversa, amb una economia industrial diferent i amb unes estructures socials allunyades de la realitat actual, i avui Espanya és una societat que afronta nous desafiaments com la precarietat Laboral, la crisi d'accés a l'Habitatge i l'envelliment amb desigualtats creixents i una concentració econòmica que posa en qüestió la qualitat democràtica i per això, parlar d'una nova Espanya constituent no s'hauria d'entendre com un atac a la democràcia, sinó com una ampliació.

La Constitució del 1978 va néixer en un context marcat per pactes i renúncies i va ser el resultat d'una negociació complexa entre sectors provinents del franquisme reformista i forces democràtiques de diferent orientació ideològica, i molts la consideren una eina de reconciliació nacional, però d'altres sostenen que també va arrossegar importants limitacions derivades d'aquell equilibri de forces.

Entre les crítiques que es plantegen des de sectors socials i progressistes apareix la idea que certs elements van quedar pràcticament blindats davant del debat ciutadà com l'Estructura de l'Estat, el paper de la Monarquia, alguns aspectes del sistema Judicial o determinats mecanismes econòmics han estat gairebé inalterables i una democràcia madura ho hauria de poder discutir tot.

La qüestió entre Monarquia o República és un dels debats pendents que durant dècades ha estat presentat com un assumpte incòmode, gairebé prohibit, quan en realitat hauria de formar part de la normalitat democràtica. No és necessàriament posicionar-se a favor o en contra d'una institució concreta, sinó preguntar-se si una prefectura de l'Estat hereditària respon als principis d'igualtat política del segle XXI.

La idea Republicana planteja que tots els càrrecs públics haurien de derivar de la voluntat popular i no del naixement, i els que defensen la Monarquia argumenten estabilitat institucional i història compartida, però precisament una nova Constitució podria permetre que fos la ciutadania qui decidís lliurement mitjançant un procés democràtic i transparent.

Perquè una Democràcia forta no tem preguntar, però potser el gran desafiament no es troba únicament en la forma de l'Estat, la veritable qüestió és el contingut social d'una nova Constitució, en què durant massa temps nombrosos drets socials han quedat definits com a principis generals més que no pas com a drets exigibles. En teoria hi ha a la pràctica milions de persones troben enormes dificultats per exercir-los.

L'Habitatge és probablement l'exemple més evident.

La Constitució actual reconeix el dret a gaudir d'un Habitatge digne, però durant dècades Espanya ha viscut una forta especulació immobiliària, processos de gentrificació, creixement de fons d'inversió i enormes dificultats per accedir a lloguers assequibles per a una gran part de la joventut l'emancipació es retarda per motius econòmics.

Què significa reconèixer un dret si aquest no es pot fer efectiu?

Una nova Constitució podria transformar l’accés al Habitatge en un dret plenament garantit mitjançant mecanismes concrets, amb la Prohibició de l’especulació sobre béns bàsics, amb la Creació d’un parc públic ampli d’habitatge i la Limitació de pràctiques abusives. La Protecció davant de desnonaments sense alternativa habitacional i la Consideració de l'Habitatge com a funció social i no exclusivament com a mercaderia.

La Salut Pública constitueix un altre pilar fonamental. La pandèmia va demostrar tant la fortalesa com les debilitats del Sistema Sanitari espanyol on els professionals sanitaris van sostenir estructures que feia anys que patien retallades, privatitzacions parcials i manca d'inversió. Blindar constitucionalment la Sanitat Pública significaria impedir processos de deteriorament progressiu mitjançant garanties clares com l'accés universal real, el finançament mínim obligatori, la prohibició de privatitzacions estructurals de serveis essencials, el reforç d'Atenció Primària, la Salut Mental i la Investigació. La Salut no hauria de dependre del nivell econòmic duna persona.

De la mateixa manera, s'haurien de protegir les Pensions Públiques. Les generacions que van construir Escoles,  Carreteres, Hospitals i sistemes productius no es poden convertir en una variable pressupostària secundària. La discussió sobre les pensions sol reduir-se a costos i sostenibilitat econòmica, però poques vegades es parla de la seva dimensió humana i una societat també es mesura per com tracta els qui la van aixecar. Blindar constitucionalment les Pensions implicaria garantir poder adquisitiu, finançament suficient i protecció davant de retallades conjunturals.

L'Educació Pública també hauria d'adquirir un paper central perquè una democràcia sòlida necessita ciutadans formats i crítics on l'educació no pot dependre del codi postal ni de les possibilitats econòmiques familiars, on s'hauria de garantir una Educació Pública gratuïta, inclusiva, laica i amb accés universal des de les primeres etapes fins a la Universitat, i juntament amb això caldria incorporar nous drets ropis del nostre temps.

El dret a un Medi Ambient saludable, el dret a la protecció digital i de dades personals, el dret a la desconnexió tecnològica, l'accés universal a internet, la igualtat efectiva entre homes i dones, la protecció davant de qualsevol forma de discriminació amb una democràcia participativa mitjançant consultes ciutadanes i mecanismes més directes d'intervenció política.

Un altre gran debat afecta la justícia.

La percepció social sobre la Independència Judicial travessa moments complexos, i una nova reflexió constitucional podria obrir discussions sobre més transparència, despolitització d'òrgans institucionals, accés igualitari a la justícia i modernització d'estructures on la Justícia ha de ser percebuda com a imparcial no només en les seves resolucions, sinó també en el seu funcionament i legitimitat social, perquè una democràcia les perd força. poder econòmic o polític.

Espanya potser necessita una mica més profund que una simple reforma d'articles concrets. Necessita preguntar-se quin projecte comú vol construir per a les properes generacions.

La Constitució de 1978 va ser la resposta a una època, i potser la nova Espanya constituent hagi de ser la resposta a una altra, una Espanya més Social, més Participativa i més Democràtica, una Espanya on els Drets no siguin promeses escrites sinó realitats garantides, una Espanya on l'Habitatge no sigui un privilegi, on la Salut no sigui un negoci i on les Pensions no siguin una incertesa de pedra i on haurien de ser contractes vius entre la societat i el seu futur.

Les tres cares de l’extrema dreta en un mateix mirall.

 Hi ha moments en la història en què la política deixa de presentar-se amb una sola cara, es transforma, i es vesteix amb llenguatges diferents, adoptan tons aparentment moderats o gestos de confrontació oberta, però rere la superfície pot acabar compartint una mateixa direcció estratègica i des d'una mirada crítica d'esquerres, hi ha qui interpreta que una part de la dreta espanyola actual es presenta amb tres rostres diferents: 

Alberto Núñez Feijóo, Santiago Abascal i Isabel Díaz Ayuso. 

Per alguns representen sensibilitats diverses, per altres, tres velocitats d’un mateix projecte. Una versió més institucional, una altra més agressiva i una tercera més mediàtica i combativa, però la crítica que emergeix des dels sectors progressistes i transformadors sosté que, darrere dels matisos, hi ha una agenda compartida, amb una reducció del paper públic, concentració de poder econòmic, debilitament de drets socials conquistats durant dècades i construcció d’un relat basat en la confrontació permanent.

La història espanyola ens ha ensenyat que les desigualtats no apareixen de cop, arriben lentament. Primer es qüestiona la necessitat de reforçar els serveis públics, després es presenta la privatització com a eficient i més tard es converteixen els drets en privilegis i els problemes socials en culpabilitats individuals i quan la Sanitat Pública es debilita, quan l’Habitatge es converteix en una mercaderia inaccessible o quan el Treball perd estabilitat i drets, els grans poders econòmics rarament són els perjudicats.

També hi ha una altra característica d’aquest temps i es la política de la por. La por a l'altre, la por al diferent, la por a la Immigració, la por als Moviments Socials, la por a qualsevol transformació que qüestioni estructures de poder històriques. La por és una eina antiga i quan una societat té por, deixa de mirar cap amunt, cap als qui acumulen riquesa i influència, i comença a mirar lateralment, buscant enemics entre els seus iguals, però els grans avenços socials mai van néixer de la por, van néixer de la unió.

El sufragi universal, els Drets Laborals, les Pensions Públiques, la Sanitat, l'Educació Pública, la jornada de vuit hores o les llibertats democràtiques van arribar perquè moltes persones diferents van entendre que soles eren febles, però juntes podien transformar la realitat.

La paraula "barbàrie" pot semblar excessiva, però la barbàrie no sempre arriba amb uniformes o discursos grandiloqüents, a vegades arriba en forma de normalització de la desigualtat, d'insensibilitat davant la pobresa o de la idea que alguns drets són prescindibles, tambè arriba quan es deixa de considerar la societat com un projecte compartit i es converteix en una competició entre individus i per això, des d’una opinió situada clarament a l’esquerra, la resposta no hauria de ser només electoral, sinó que hauria de ser social i col·lectiva.

Els Sindicats, Moviments Veïnals, Entitats Culturals, Associacions, Joves, Pensionistes, Treballadors i Treballadores junts amb una ciutadania activa capaç de recordar que la democràcia no consisteix només a votar cada quatre anys, sinó a construir comunitat cada dia.

Davant dels discursos que divideixen, hi ha una altra possibilitat, la de la solidaritat i davant de l'individualisme, la de la fraternitat, i davant de qualsevol temptació autoritària, una idea senzilla però poderosa:

Els drets que avui semblen garantits, però van ser conquestes d'ahir, i només continuaran existint si la societat decideix defensar-los.

 Les eleccions al Senat continuen sent, probablement, una de les grans paradoxes de la política espanyola. Es parla molt del Congrés dels Diputats, dels governs, dels pactes i de les majories parlamentàries, però el Senat queda sovint en un segon pla, com si fos una institució secundària i tanmateix, la seva composició té conseqüències polítiques reals i, precisament per això, potser és el moment d’obrir un debat seriós:

té sentit que les forces progressistes i d’esquerres es presentin separades a les eleccions al Senat? 

L’actual sistema electoral del Senat és diferent del del Congrés. A la majoria de províncies s’escullen quatre senadors i cada ciutadà pot votar fins a tres candidats i aquest model ha beneficiat històricament les grans formacions amb vot més concentrat i ha castigat les opcions que divideixen un mateix espai polític. El resultat ha estat repetidament el mateix, mentre els sectors conservadors han concentrat amb més eficàcia el seu vot, els espais progressistes han acabat dispersant-lo entre diverses candidatures i això ha provocat una situació que molts votants d’esquerres han observat amb frustració durant anys.

Milers i milers de vots progressistes han quedat parcialment desaprofitats perquè s’han repartit entre candidatures diferents que, en essència, compartien objectius socials semblants com la defensa dels serveis públics, ampliació de drets socials, polítiques laborals més protectores o una major redistribució de la riquesa i la divisió ha acabat convertint una suma potencialment guanyadora en una derrota matemàtica.

Una candidatura única d’esquerres al Senat, organitzada per províncies i construïda des del consens, podria convertir-se en una eina electoral de gran eficàcia i aixó no significaria necessàriament dissoldre les identitats polítiques de cadascú ni renunciar als programes propis al Congrés. Es tractaria d’una fórmula específica per a una cambra amb unes normes específiques i si el sistema beneficia la concentració del vot, la resposta política podria ser la concentració de l’esforç.

La història política ofereix exemples de pactes electorals que han funcionat quan s’ha entès que el mecanisme institucional exigia intel·ligència col·lectiva i la dreta espanyola, en diferents moments, ha sabut concentrar espais i generar dinàmiques de vot útil. En canvi, a l’esquerra han aparegut sovint debats sobre sigles, lideratges i diferències estratègiques que, encara que legítims, han acabat debilitant el resultat global.

El debat de fons és si és més important mantenir una diferenciació absoluta entre projectes o aprofitar cada escletxa institucional per impedir que milers de vots acabin sense traducció efectiva, perquè un vot que no es transforma en representació és, en termes pràctics, una oportunitat perduda.

També existeixen riscos. Una candidatura unitària no pot convertir-se en un simple repartiment de cadires o en una operació de despatxos. Hauria de néixer de processos oberts, participatius i transparents. La ciutadania acostuma a detectar ràpidament quan una aliança respon a una voluntat transformadora i quan respon únicament a càlculs electorals.

En un moment de creixement de discursos reaccionaris i d’una fragmentació política cada vegada més accentuada, potser la pregunta no és si les esquerres poden permetre’s anar juntes al Senat, sinó si poden continuar permetent-se anar separades. Quan les normes del joc estan definides, ignorar-les no acostuma a ser una mostra de coherència i de vegades és simplement regalar avantatge a l’adversari.

Potser ha arribat l’hora de pensar menys en les sigles i més en els resultats, perquè hi ha ocasions en què sumar no és només afegir: és multiplicar.

Hi ha èpoques en què la política mundial sembla girar al voltant d’un únic centre de gravetat i durant dècades aquest centre es va presentar gairebé com a exclusivament occidental on els Estats Units, els grans organismes financers i les grans potències europees, però avui el mapa és diferent i en el segle XXI ja no parla només en anglès, també parla en mandarí i en aquest escenari, el paper de Xi Jinping ha esdevingut una de les figures més influents i determinants de la política internacional. 

Des d’una mirada d’esquerres, hi ha una realitat difícil de negar com el creixement i la consolidació de Xina han alterat l’ordre mundial i han qüestionat un model unipolar que durant molt temps va situar una sola potència com a centre de decisió econòmica, militar i cultural. El lideratge xinès defensa un discurs basat en la cooperació, la multipolaritat i la reforma de les institucions globals per donar més pes als països del Sud Global.

Per a molts sectors progressistes del món, aquest fet té una lectura positiva i durant dècades, nombrosos països d’Àfrica, Amèrica Llatina o Àsia van viure sota les condicions imposades pels grans centres financers occidentals, amb préstecs condicionats, privatitzacions, retallades socials i dependència econòmica. L’aparició d’una Xina forta ha ofert a molts d’aquests països una altra finestra de negociació i d’inversió.

La mirada d’esquerres crítica no pot convertir-se en una mirada acrítica on la cooperació internacional no pot ser només una paraula bonica en discursos diplomàtics que també s’ha de mesurar en drets socials, laborals i democràtics. Xi Jinping ha impulsat una Xina tecnològicament poderosa, amb grans infraestructures, desenvolupament industrial i una capacitat econòmica extraordinària, però també existeixen debats sobre la concentració del poder polític, el control de la dissidència i el paper de l’Estat en la vida pública.

La qüestió de fons potser no és si Xi Jinping és el líder del futur o no. La pregunta més important és quin futur s’està construint. Perquè el món no necessita simplement substituir una hegemonia per una altra. Si abans el problema era un món dominat per guerres preventives, intervencions militars i interessos financers globals, l’alternativa tampoc hauria de ser una competència entre grans blocs que converteixi els pobles en peces d’un tauler geopolític.

Des d’una esquerra humanista, el repte hauria de ser un altre: construir una cooperació real entre pobles, on l’economia serveixi les persones i no les persones l’economia. Una Xina forta podria tenir un paper important en aquesta transformació si posa al centre la justícia social global, la reducció de desigualtats, la lluita climàtica i la pau.

Avui, quan les guerres, els conflictes comercials i les tensions internacionals marquen l’agenda, Xi Jinping apareix com un actor central entre grans potències globals. La Xina busca presentar-se com una força estabilitzadora i un pol de cooperació internacional.

La història ens ha ensenyat una lliçó on les locomotores econòmiques poden arrossegar pobles cap al progrés o cap a noves dependències i el veritable debat no és qui condueix el tren, sinó cap a quina direcció viatja el món. 

Gaza, Cisjordània i la humiliació de la Flotilla. La dignitat humana no es pot emmanillar.

 Hi ha moments en la història on la política deixa de ser una discussió de fronteres, diplomàcia o interessos geoestratègics i passa a ser una qüestió essencialment humana, i el tracte vexatori exercit pel ministre israelià Itamar Ben-Gvir contra els participants de la Flotilla internacional, entre els quals hi havia diversos ciutadans espanyols i activistes pacifistes, pertany precisament a aquests moments. Les imatges d'activistes agenollats, immobilitzats i exposats públicament no només han generat indignació internacional sinó que han obert una pregunta molt més profunda quan la humiliació pública es converteix en eina política, 

què queda de la dignitat humana? 

Des d'una mirada d'esquerres i humanista, la qüestió és clara. Es pot discutir una estratègia militar, es poden discutir polítiques de seguretat o es poden debatre decisions d'Estat pero el que no s’hauria d'admetre en cap democràcia és la normalització de la humiliació de persones civils que participaven en una missió de protesta i ajuda humanitària. La força d'una democràcia no es mesura en la seva capacitat per sotmetre els qui pensen diferent, sinó en la seva capacitat per preservar els drets dels qui discrepen.

Diverses institucions europees i governs entre ells l’espanyol han condemnat aquestes escenes, considerant-les incompatibles amb el tracte digne que exigeix el dret internacional i també des d'Espanya s'han produït reaccions molt dures davant les imatges difoses per les diferents asociacions de drets humans.

La Flotilla és només la superfície visible d'una ferida molt més gran i la tragèdia de Gaza i l'augment de la tensió a Cisjordània no poden observar-se aïlladament. Gaza continua sotmesa a una realitat devastadora amb destrucció massiva, desplaçaments, manca d'aliments, col·lapse sanitari i una població civil atrapada entre la guerra i la supervivència i mentrestant, a Cisjordània les tensions i els episodis de violència mantenen oberta una situació de gran fragilitat social i política i és aquí on apareix una altra qüestió incòmoda: el fracàs dels plans de pau i de les promeses internacionals.

Durant dècades s'han repetit conferències, resolucions, fulls de ruta i discursos diplomàtics però per a moltes persones palestines la paraula "pau" ha anat perdent significat quan la vida quotidiana continua marcada per la inseguretat, la por i la precarietat.

Els integrants de la Flotilla independentment de la posició política concreta de cadascú representaven una forma de protesta civil al intentar trencar simbòlicament un bloqueig i recordar al món que darrere dels mapes i les negociacions hi ha persones. Es pot discrepar de l'eficàcia d'aquestes accions o de la seva utilitat política, però convertir activistes pacífics en objecte d'escarni públic transmet un missatge perillós i que la solidaritat pot ser tractada com una provocació.

Cal també una precisió important, una crítica dura a les actuacions d'un govern o d'uns dirigents polítics no és una crítica a una població sencera. Els pobles israelià i palestí són molt més amplis i diversos que els seus governs i dins d'Israel existeixen també moviments pacifistes, organitzacions de drets humans i ciutadans que rebutgen polítiques que consideren injustes. La defensa dels drets humans només és coherent si és universal.

Potser l'error més greu d'aquest conflicte és haver convertit la societat civil palestina en una víctima permanent de les estratègies dels poderosos i quan moren infants, quan famílies senceres perden casa seva o quan la desesperació substitueix qualsevol horitzó de futur, la derrota no és només palestina. És una derrota col·lectiva de la humanitat.

Quan un govern arriba a creure que pot humiliar persones davant les càmeres i transformar-ho en un espectacle, el problema ja no és únicament Gaza o Cisjordània.

El problema és quin tipus de món s'està construint davant els nostres ulls.

CUBA, UN POBLE EN RESISTÈNCIA.

A Cuba, la resistència no és només una paraula, sino que es una manera de viure i és el pa compartit entre veïns quan falta electricitat, és la bicicleta que substitueix el combustible, és el metge que continua atenent malgrat la manca de medicaments, és la mare que fa miracles per alimentar la família, i és també la dignitat d’un poble que, després de dècades de bloqueig econòmic, amenaces i sancions imposades pels Estats Units, continua dret.

L’última decisió del president Donald Trump d’ampliar les mesures d’emergència nacional” contra Cuba, castigant els països que enviïn petroli a l’illa, no és només una acció diplomàtica o comercial, sinó que és una forma de pressió política que acaba repercutint directament sobre la vida quotidiana de milions de persones. Quan falta petroli, s’aturen transports, hospitals, fàbriques i generadors elèctrics. Quan hi ha apagades constants, el poble és qui les pateix.

Però Cuba continua resistint i aquesta resistència no és abstracta ni propagandística, té rostre humà, té noms, carrers i barris, té gent gran asseguda davant de casa durant les apagades nocturnes, joves organitzant activitats culturals comunitàries i famílies compartint allò poc que tenen i enmig de les dificultats, emergeix una societat acostumada a sobreviure col·lectivament.

Les paraules de la diputada i intel·lectual Llanisca Lugo resumeixen bé aquest esperit: la situació ha despertat “una força de viure i de defensar la vida en comunitat”, i precisament aquí rau una de les grans diferències entre la societat cubana i el model individualista dominant en moltes parts del món. Quan els recursos escassegen, a Cuba encara persisteix una cultura del suport mutu, heretada tant de la revolució com de la necessitat.

No es pot entendre la situació actual de Cuba sense parlar del bloqueig econòmic imposat des de fa més de seixanta anys. Un bloqueig que afecta l’accés a tecnologia, medicaments, matèries primeres i finançament internacional. Sovint, des d’Europa, s’explica la realitat cubana només a partir dels errors interns del govern cubà, que també existeixen i són debatuts per molts cubans però poques vegades s’explica amb la mateixa intensitat el pes brutal de les sancions externes.

Resulta paradoxal que els mateixos governs occidentals que parlen constantment de “llibertat” siguin capaços d’aplicar mesures que asfixien econòmicament un poble sencer amb les sancions que no les pateixen els dirigents polítics sinó que les pateix la gent corrent, el poble treballador, els barris populars, els hospitals i les escoles i mentrestant, des de molts mitjans de comunicació internacionals, Cuba és sovint presentada com una simple peça geopolítica, però darrere dels titulars hi ha persones que continuen defensant la seva sobirania i la seva identitat nacional.

Molts cubans critiquen aspectes del seu govern, exigeixen reformes i volen més oportunitats, però això no significa que acceptin ingerències externes ni que vulguin veure el seu país convertit en una colònia econòmica.

La història de Cuba ha estat marcada per la resistència, contra el colonialisme espanyol, contra la dependència nord-americana del segle XX, contra invasions, sabotatges i bloquejos i ara, novament, la resistència pren forma davant d’una nova ofensiva econòmica.

Des dels carrers de L'Havana fins als pobles més humils de l’interior, hi ha cansament, sí, pero hi ha desesperança en molts sectors, especialment entre la joventut que emigra buscant futur, però també hi ha orgull, memòria i consciència col·lectiva.

Cuba no és perfecta i cap poble ho és, però reduir la realitat cubana a caricatures simplistes és una injustícia. La resistència cubana és avui també una denúncia contra un món on les grans potències continuen utilitzant l’economia com una arma de càstig polític i mentre això passi, mentre continuïn les sancions i les pressions, molts cubans seguiran repetint el mateix missatge: “No ens rendirem.”

Perquè a Cuba, resistir no és només aguantar, resistir és continuar vivint, compartint i lluitant per la dignitat col·lectiva enmig de les dificultats, i

 VISCA CUBA LLIURE

Avui, Dia Internacional de l’Objecció de Consciència.

 Coincidint amb el Dia Internacional de l’Objecció de Consciència, cal recordar aquells homes i dones que van decidir plantar cara a un sistema autoritari, repressiu i profundament patriarcal que considerava la guerra, la disciplina militar i l’obediència cega com a valors intocables.

L’objecció de consciència no va ser només una negativa individual a empunyar un fusell, sino que varem ser una de les expressions més valentes de desobediència civil contra un Estat que, durant dècades, va imposar la militarització obligatòria de milers de joves a l’Estat espanyol.

Durant els anys del Servei Militar Obligatori, la coneguda “mili”, centenars de milers de joves van ser obligats a interrompre estudis, feines i projectes de vida per servir en casernes sovint marcades per la humiliació, els abusos de poder i una cultura de submissió. La mili no era presentada com una elecció, sinó com un deure sagrat envers la “pàtria”. Qui s’hi oposava era assenyalat, perseguit i castigat.

Els primers objectors de consciència van ser tractats gairebé com enemics interiors i molts van acabar empresonats, jutjats per tribunals militars o condemnats socialment en una Espanya encara marcada per les estructures heretades del franquisme, negar-se a vestir l’uniforme era qüestionar l’autoritat mateixa de l’Estat i això tenia un preu altíssim.

El moviment antimilitarista, especialment fort a Catalunya, al País Basc i en altres territoris amb una llarga tradició de lluites socials, va començar a créixer als anys setanta i vuitanta. Les campanyes d’insubmissió van posar en evidència la contradicció d’un sistema que es definia com a democràtic però que continuava empresonant joves per motius de consciència, on la resposta estatal va ser dura: judicis, multes, antecedents penals i presó, però la desobediència es va estendre com una onada imparable.

Molts joves van preferir la presó abans que participar en una estructura militar i aquella decisió, lluny de ser un acte de covardia com afirmaven alguns sectors reaccionaris, era una demostració de compromís profund amb la vida i amb la pau. Els insubmisos van denunciar que els exèrcits no protegeixen els pobles, sinó sovint els interessos econòmics, geopolítics i empresarials de les grans potències.

La pressió social i política va acabar fent insostenible el model del Servei Militar Obligatori. L’any 2001 es va suspendre definitivament la mili a l’Estat espanyol, però el final del servei obligatori no va significar el final del militarisme. Els pressupostos de defensa continuen augmentant any rere any, mentre es retallen recursos en sanitat, educació o habitatge. Els governs europeus tornen a parlar de rearmament, d’augmentar la despesa militar i fins i tot de recuperar fórmules de mobilització obligatòria davant dels nous conflictes internacionals.

Avui, quan el món viu guerres devastadores a Ucraïna, Palestina, Sudan o altres territoris convertits en taulers geopolítics, el missatge de l’objecció de consciència continua sent més necessari que mai, davant d’un planeta saturat d’armes, fronteres militaritzades i discursos d’odi, l’objecció representa la defensa radical de la vida humana.

Els governs parlen de seguretat mentre venen armes a règims autoritaris, parlen de pau mentre alimenten indústries militars multimilionàries, i on els grans blocs internacionals utilitzen els conflictes per reforçar interessos econòmics i estratègics mentrestant, les víctimes sempre són les mateixes, la població civil, la classe treballadora, els infants i els pobles condemnats a viure sota les bombes.

Recordar avui els objectors i insubmisos és també recordar que hi ha una altra manera d’entendre el món, una manera basada en la solidaritat entre pobles, la diplomàcia, la justícia social i la defensa dels drets humans. Aquells joves que es van negar a fer la mili no només rebutjaven un uniforme, sino que rebutjaven formar part d’una maquinària de guerra.

La història els ha acabat donant la raó i sense la seva valentia, sense les mobilitzacions populars i sense els moviments pacifistes, probablement avui encara existirien lleves obligatòries. El seu llegat és un advertiment davant dels nous discursos bel·licistes que tornen a créixer a Europa i arreu del món.

La Pau no es construeix amb tancs ni amb míssils, la Pau es construeix amb drets socials, educació, memòria i justícia i davant dels tambors de guerra que tornen a sonar, l’objecció de consciència continua sent una eina digna, legítima i profundament humana contra la barbàrie.

El Món Rural a Catalunya. Resistència, Despoblament i la necessitat urgent d’un nou Contracte Territorial.

A l'article anterior, he posat de manifest el problema dels boscos, i avui vull posar en context la despoblació del Món Rural, i aquesta és la meva reflexió. 

A Catalunya, sovint parlem de país pensant en les seves àrees metropolitanes, en els seus pols industrials o en la seva projecció internacional, però hi ha una altra Catalunya més extensa del que sembla, més silenciosa del que hauria que sosté bona part del territori, de la identitat i de l’equilibri ecològic, el món rural, un món que avui es troba en una cruïlla històrica marcada per la fragilitat, la resistència i una incertesa creixent.

Les Comarques Gironines són un exemple paradigmàtic d’aquesta realitat dual, per una banda, zones dinàmiques com el Gironès o l’Alt Empordà, amb certa activitat econòmica vinculada al turisme i als serveis, i de l’altra, territoris com el Ripollès, la Garrotxa interior o parts del Pla de l’Estany, on el despoblament, l’envelliment i la pèrdua d’activitat productiva són una realitat palpable i aquesta fractura territorial no és casual, és el resultat de dècades de polítiques desequilibrades.

El despoblament no és només una qüestió demogràfica sinó que és una conseqüència directa de la manca d’oportunitats. A molts municipis petits, els joves no marxen per voluntat, sinó per necessitat, l’accés a l’Habitatge és limitat i paradoxalment, en pobles buits, la connectivitat digital és irregular, i els Serveis Públics Bàsics es van retallant o centralitzant. Tancar una Escola Rural, reduir un CAP o eliminar una línia de Transport Públic no és només una decisió administrativa, és una condemna lenta al territori I mentrestant, el relleu generacional en sectors clau com l’agricultura i la ramaderia està en risc crític.

A Catalunya, més del 60% els titulars d’explotacions agràries tenen més de 55 anys, i a les Comarques Gironines, aquesta dada es tradueix en una realitat inquietant amb explotacions familiars que no tenen continuïtat, terres que s’abandonen i una pèrdua progressiva de sobirania alimentària.

La pagesia, que ha estat històricament el pilar del món rural, es troba avui atrapada en una paradoxa insostenible. D’una banda, se li exigeix produir amb criteris de qualitat, sostenibilitat i benestar animal, i de l’altra, se la sotmet a una pressió constant de preus baixos imposats per grans distribuïdores i mercats globalitzats. El resultat és clar, i moltes explotacions no són viables econòmicament, tot i ser imprescindibles socialment.

A la Garrotxa, per exemple, la ramaderia extensiva clau per a la gestió del paisatge i la prevenció d’incendis pateix una rendibilitat mínima. Al Baix Empordà, l’especulació immobiliària i la pressió turística dificulten l’accés a la terra. Al Ripollès, la manca d’infraestructures i oportunitats laborals accelera la marxa dels joves i aquestes són realitats diverses, però amb un denominador comú, l’abandonament institucional estructural.

Aquest afebliment del teixit productiu rural no és només econòmic, és també social i cultural. Quan tanca una explotació, no només es perd una activitat econòmica, es perd coneixement, es perden vincles, es perd comunitat, i quan un poble baixa dels 500 habitants, sovint entra en una espiral de decadència difícil de revertir, però  malgrat tot, el món rural resisteix. Ho fa a través de cooperatives, de projectes d’economia social, de joves que decideixen tornar o no marxar i reinventar el territori.

A les Comarques Gironines, hi ha iniciatives inspiradores amb projectes agroecològics, circuits curts de comercialització, recuperació d’oficis tradicionals, turisme responsable i models energètics comunitaris, però aquestes experiències, tot i ser valuoses, no poden sostenir soles el pes d’un sistema que necessita una transformació profunda i és aquí on la política ha fallat i continua fallant. Les estratègies per al Món Rural han estat fragmentades, insuficients i, massa sovint, subordinades a interessos urbans o corporatius i no hi ha hagut una aposta clara per un model de país equilibrat territorialment i sense aquesta aposta, el futur del Món Rural queda a mercè de la inèrcia.

Per això és imprescindible impulsar un Pla Estratègic Nacional per al Món Rural, amb una mirada integral, valenta i transformadora, i no un conjunt de mesures disperses, sinó un veritable contracte territorial que reconegui el valor estratègic del món rural i actuï en conseqüència i aquest pla hauria d’incloure, com a mínim:

Relleu generacional i accés a la terra, felicitant la incorporació de joves amb polítiques actives amb bancs de terres, crèdits tous, formació específica i acompanyament tècnic i també garantir l’accés a l’habitatge en municipis rurals, evitant l’especulació i fomentant la rehabilitació.

Serveis Públics de qualitat, blindant  l’accés a la Sanitat, l’Educació i el Transport Públic  i apostar decididament per la connectivitat digital com a dret bàsic. Sense serveis, no hi ha vida possible. Regular els preus en origen, limitar el poder de les grans distribuïdores i fomentar els circuits curts de comercialització i apostar per la compra pública de proximitat (escoles, hospitals, residències).

Impulsar Cooperatives, projectes d’Energia Renovable Comunitària, Indústria Agroalimentària de proximitat i Turisme sostenible, generant ocupació més enllà del sector primari. Aplicar mesures fiscals que compensin els desavantatges del món rural: reduccions d’impostos, incentius a l’activitat econòmica i suport a l’emprenedoria, i construir les polítiques amb el territori, no des dels despatxos donant la veu real als Municipis, als Consells Comarcals i als actors locals.

Però més enllà de les mesures concretes, el que cal és un canvi de paradigma i el Món Rural no pot continuar sent vist com un espai subsidiari, dependent o residual. És un pilar fonamental per afrontar reptes globals com la crisi climàtica, la sobirania alimentària o la cohesió social.

Catalunya no pot permetre’s perdre el seu Món Rural i les Comarques Gironines no poden convertir-se en un territori dual, amb zones massificades i zones abandonades, cal cosir el país, reequilibrar-lo, repensar-lo. El futur no es decidirà només a les ciutats sinó també es decidirà als camps, als boscos, als pobles petits. I allà, avui, el temps corre en contra.

Encara hi som a temps, però ja no hi ha marge per a la indiferència.

 

 Els boscos de l’Estat espanyol, de Catalunya i especialment de les Comarques Gironines viuen avui una situació contradictòria i mai hi havia hagut tanta superfície forestal com ara, però tampoc mai els boscos havien estat tan vulnerables.

L’abandonament rural, la desaparició progressiva de la pagesia i la manca d’una política forestal potent han convertit moltes masses forestals en autèntics polvorins a l’espera d’una espurna. 

A l’Estat espanyol, més del 55% del territori forestal pateix risc alt o molt alt d’incendi durant els mesos d’estiu, a Catalunya, on prop del 65% del territori és superfície forestal, la situació és encara més delicada i a les Comarques Gironines, amb grans masses boscoses a l’Empordà, les Gavarres, les Guilleries, l’Albera o la Garrotxa, acumulen una gran densitat vegetal que dificulta qualsevol actuació d’extinció.

Els grans incendis dels darrers anys han deixat una lliçó clara, i no n’hi ha prou amb apagar focs, cal prevenir-los i durant massa temps les administracions han actuat més des de l’emergència que des de la planificació forestal.

Catalunya i Girona davant el risc d’incendis

Aquest 2026 la Generalitat ha anunciat una nova estratègia de gestió forestal sostenible basada en la prevenció dels grans incendis i en l’adaptació dels boscos al canvi climàtic, i entre les mesures previstes hi ha la creació de 14 eixos de contenció per limitar la propagació dels grans focs, actuacions sobre milers d’hectàrees forestals i un increment de la inversió pública d’uns 36,8 milions d’euros. També s’han activat noves convocatòries d’ajuts per a propietaris forestals privats amb l’objectiu de reduir la càrrega de combustible vegetal, millorar camins forestals i crear zones estratègiques de baixa combustibilitat.

A les Comarques Gironines, la Diputació de Girona continua desenvolupant línies d’ajuts per a la gestió forestal, conservació de boscos madurs i ús de biomassa forestal de proximitat, però la pregunta continua sent inevitable: arribem tard?

Moltes de les actuacions preventives encara depenen de subvencions insuficients, de propietaris privats que no sempre poden assumir els costos, i d’una estructura forestal massa fragmentada, i en molts municipis gironins encara hi ha urbanitzacions envoltades de massa forestal sense prou franges de protecció, camins deteriorats o punts d’aigua insuficients.

Els Bombers i els Agents Rurals fa anys que alerten que els incendis de sisena generació poden superar la capacitat humana d’extinció i la realitat és que l’emergència climàtica està canviant completament el comportament dels focs forestals.

El gran problema. Els boscos abandonats

Durant dècades, el bosc mediterrani era un espai treballat. Hi havia llenyataires, carboners, pastors i pagesos i la biomassa s’aprofitava i el sotabosc es mantenia net de forma natural. Avui, gran part d’aquest món rural ha desaparegut i el resultat és un bosc continu, dens i sense gestió. Un incendi ja no troba obstacles naturals i quan arriba el vent i la calor extrema, el foc es converteix en una bomba impossible de controlar.

La paradoxa és evident, tenim més superfície forestal que fa cinquanta anys, però tenim menys bosc viu i gestionat i sovint es parla dels incendis com si fossin inevitables, però molts experts insisteixen que una bona política forestal podria reduir enormement els grans focs. Gestionar els boscos no és destruir-los, és precisament garantir-ne la supervivència.

El canvi climàtic ja és aquí

Les temperatures extremes, les sequeres prolongades i la manca d’humitat converteixen cada estiu en una temporada de risc permanent i el canvi climàtic ha deixat de ser una previsió de futur i ja condiciona la vida quotidiana dels territoris mediterranis. Els hiverns són més curts, les pluges més irregulars i les onades de calor més llargues i això debilita els boscos, afavoreix plagues i multiplica el risc d’incendis devastadors.

Molts científics alerten que el Mediterrani és una de les zones del planeta més vulnerables a l’escalfament global. A Catalunya i les Comarques Gironines es troben en primera línia d’aquesta crisi ambiental.

L’Agenda 2030 planteja objectius de sostenibilitat, reducció d’emissions i protecció dels ecosistemes i sobre el paper, els objectius són necessaris i urgents però la realitat sovint xoca amb la lentitud política i amb interessos econòmics contradictoris. Es parla de transició ecològica mentre es continua afavorint un model basat en el creixement urbanístic, l’especulació turística i les grans infraestructures. Es reclama protegir els boscos però moltes zones rurals continuen sense serveis, sense relleu generacional i sense inversions suficients.

La lluita contra els incendis no es pot limitar a comprar més helicòpters cada estiu. Cal una política integral de territori: recuperar activitat agrària, incentivar la gestió forestal, potenciar la biomassa, protegir el món rural i reforçar els serveis públics ambientals.

Quan arriba el juny, la muntanya canvia de silenci els pagesos miren el cel amb inquietud, els Agents Rurals revisen camins i els Bombers preparen una altra temporada d’incendis, i a moltes zones forestals de Girona, les brigades ja han començat a netejar franges, desbrossar camins i revisar punts d’aigua, però el bosc continua esperant molt més que això.

Es necessita gent que el visqui, que el treballi i que el protegeixi cada dia de l’any perquè un bosc abandonat és un territori condemnat a cremar tard o d’hora i cada vegada que el foc devora una muntanya no només desapareixen arbres, pero també desapareixen animals, paisatges, memòria col·lectiva i part de la vida rural que encara resisteix.

La prevenció no fa titulars espectaculars, però és l’única eina real per evitar tornar a veure pobles encerclats pel fum, milers d’hectàrees cremades i muntanyes convertides en cendra i els boscos mediterranis no necessiten només discursos institucionals, necessiten una aposta política valenta, sostinguda i permanent, perquè protegir els boscos és també protegir el nostre futur.

Principio del formulario