Avui, Dia Internacional de l’Objecció de Consciència.

 Coincidint amb el Dia Internacional de l’Objecció de Consciència, cal recordar aquells homes i dones que van decidir plantar cara a un sistema autoritari, repressiu i profundament patriarcal que considerava la guerra, la disciplina militar i l’obediència cega com a valors intocables.

L’objecció de consciència no va ser només una negativa individual a empunyar un fusell, sino que varem ser una de les expressions més valentes de desobediència civil contra un Estat que, durant dècades, va imposar la militarització obligatòria de milers de joves a l’Estat espanyol.

Durant els anys del Servei Militar Obligatori, la coneguda “mili”, centenars de milers de joves van ser obligats a interrompre estudis, feines i projectes de vida per servir en casernes sovint marcades per la humiliació, els abusos de poder i una cultura de submissió. La mili no era presentada com una elecció, sinó com un deure sagrat envers la “pàtria”. Qui s’hi oposava era assenyalat, perseguit i castigat.

Els primers objectors de consciència van ser tractats gairebé com enemics interiors i molts van acabar empresonats, jutjats per tribunals militars o condemnats socialment en una Espanya encara marcada per les estructures heretades del franquisme, negar-se a vestir l’uniforme era qüestionar l’autoritat mateixa de l’Estat i això tenia un preu altíssim.

El moviment antimilitarista, especialment fort a Catalunya, al País Basc i en altres territoris amb una llarga tradició de lluites socials, va començar a créixer als anys setanta i vuitanta. Les campanyes d’insubmissió van posar en evidència la contradicció d’un sistema que es definia com a democràtic però que continuava empresonant joves per motius de consciència, on la resposta estatal va ser dura: judicis, multes, antecedents penals i presó, però la desobediència es va estendre com una onada imparable.

Molts joves van preferir la presó abans que participar en una estructura militar i aquella decisió, lluny de ser un acte de covardia com afirmaven alguns sectors reaccionaris, era una demostració de compromís profund amb la vida i amb la pau. Els insubmisos van denunciar que els exèrcits no protegeixen els pobles, sinó sovint els interessos econòmics, geopolítics i empresarials de les grans potències.

La pressió social i política va acabar fent insostenible el model del Servei Militar Obligatori. L’any 2001 es va suspendre definitivament la mili a l’Estat espanyol, però el final del servei obligatori no va significar el final del militarisme. Els pressupostos de defensa continuen augmentant any rere any, mentre es retallen recursos en sanitat, educació o habitatge. Els governs europeus tornen a parlar de rearmament, d’augmentar la despesa militar i fins i tot de recuperar fórmules de mobilització obligatòria davant dels nous conflictes internacionals.

Avui, quan el món viu guerres devastadores a Ucraïna, Palestina, Sudan o altres territoris convertits en taulers geopolítics, el missatge de l’objecció de consciència continua sent més necessari que mai, davant d’un planeta saturat d’armes, fronteres militaritzades i discursos d’odi, l’objecció representa la defensa radical de la vida humana.

Els governs parlen de seguretat mentre venen armes a règims autoritaris, parlen de pau mentre alimenten indústries militars multimilionàries, i on els grans blocs internacionals utilitzen els conflictes per reforçar interessos econòmics i estratègics mentrestant, les víctimes sempre són les mateixes, la població civil, la classe treballadora, els infants i els pobles condemnats a viure sota les bombes.

Recordar avui els objectors i insubmisos és també recordar que hi ha una altra manera d’entendre el món, una manera basada en la solidaritat entre pobles, la diplomàcia, la justícia social i la defensa dels drets humans. Aquells joves que es van negar a fer la mili no només rebutjaven un uniforme, sino que rebutjaven formar part d’una maquinària de guerra.

La història els ha acabat donant la raó i sense la seva valentia, sense les mobilitzacions populars i sense els moviments pacifistes, probablement avui encara existirien lleves obligatòries. El seu llegat és un advertiment davant dels nous discursos bel·licistes que tornen a créixer a Europa i arreu del món.

La Pau no es construeix amb tancs ni amb míssils, la Pau es construeix amb drets socials, educació, memòria i justícia i davant dels tambors de guerra que tornen a sonar, l’objecció de consciència continua sent una eina digna, legítima i profundament humana contra la barbàrie.

El Món Rural a Catalunya. Resistència, Despoblament i la necessitat urgent d’un nou Contracte Territorial.

A l'article anterior, he posat de manifest el problema dels boscos, i avui vull posar en context la despoblació del Món Rural, i aquesta és la meva reflexió. 

A Catalunya, sovint parlem de país pensant en les seves àrees metropolitanes, en els seus pols industrials o en la seva projecció internacional, però hi ha una altra Catalunya més extensa del que sembla, més silenciosa del que hauria que sosté bona part del territori, de la identitat i de l’equilibri ecològic, el món rural, un món que avui es troba en una cruïlla històrica marcada per la fragilitat, la resistència i una incertesa creixent.

Les Comarques Gironines són un exemple paradigmàtic d’aquesta realitat dual, per una banda, zones dinàmiques com el Gironès o l’Alt Empordà, amb certa activitat econòmica vinculada al turisme i als serveis, i de l’altra, territoris com el Ripollès, la Garrotxa interior o parts del Pla de l’Estany, on el despoblament, l’envelliment i la pèrdua d’activitat productiva són una realitat palpable i aquesta fractura territorial no és casual, és el resultat de dècades de polítiques desequilibrades.

El despoblament no és només una qüestió demogràfica sinó que és una conseqüència directa de la manca d’oportunitats. A molts municipis petits, els joves no marxen per voluntat, sinó per necessitat, l’accés a l’Habitatge és limitat i paradoxalment, en pobles buits, la connectivitat digital és irregular, i els Serveis Públics Bàsics es van retallant o centralitzant. Tancar una Escola Rural, reduir un CAP o eliminar una línia de Transport Públic no és només una decisió administrativa, és una condemna lenta al territori I mentrestant, el relleu generacional en sectors clau com l’agricultura i la ramaderia està en risc crític.

A Catalunya, més del 60% els titulars d’explotacions agràries tenen més de 55 anys, i a les Comarques Gironines, aquesta dada es tradueix en una realitat inquietant amb explotacions familiars que no tenen continuïtat, terres que s’abandonen i una pèrdua progressiva de sobirania alimentària.

La pagesia, que ha estat històricament el pilar del món rural, es troba avui atrapada en una paradoxa insostenible. D’una banda, se li exigeix produir amb criteris de qualitat, sostenibilitat i benestar animal, i de l’altra, se la sotmet a una pressió constant de preus baixos imposats per grans distribuïdores i mercats globalitzats. El resultat és clar, i moltes explotacions no són viables econòmicament, tot i ser imprescindibles socialment.

A la Garrotxa, per exemple, la ramaderia extensiva clau per a la gestió del paisatge i la prevenció d’incendis pateix una rendibilitat mínima. Al Baix Empordà, l’especulació immobiliària i la pressió turística dificulten l’accés a la terra. Al Ripollès, la manca d’infraestructures i oportunitats laborals accelera la marxa dels joves i aquestes són realitats diverses, però amb un denominador comú, l’abandonament institucional estructural.

Aquest afebliment del teixit productiu rural no és només econòmic, és també social i cultural. Quan tanca una explotació, no només es perd una activitat econòmica, es perd coneixement, es perden vincles, es perd comunitat, i quan un poble baixa dels 500 habitants, sovint entra en una espiral de decadència difícil de revertir, però  malgrat tot, el món rural resisteix. Ho fa a través de cooperatives, de projectes d’economia social, de joves que decideixen tornar o no marxar i reinventar el territori.

A les Comarques Gironines, hi ha iniciatives inspiradores amb projectes agroecològics, circuits curts de comercialització, recuperació d’oficis tradicionals, turisme responsable i models energètics comunitaris, però aquestes experiències, tot i ser valuoses, no poden sostenir soles el pes d’un sistema que necessita una transformació profunda i és aquí on la política ha fallat i continua fallant. Les estratègies per al Món Rural han estat fragmentades, insuficients i, massa sovint, subordinades a interessos urbans o corporatius i no hi ha hagut una aposta clara per un model de país equilibrat territorialment i sense aquesta aposta, el futur del Món Rural queda a mercè de la inèrcia.

Per això és imprescindible impulsar un Pla Estratègic Nacional per al Món Rural, amb una mirada integral, valenta i transformadora, i no un conjunt de mesures disperses, sinó un veritable contracte territorial que reconegui el valor estratègic del món rural i actuï en conseqüència i aquest pla hauria d’incloure, com a mínim:

Relleu generacional i accés a la terra, felicitant la incorporació de joves amb polítiques actives amb bancs de terres, crèdits tous, formació específica i acompanyament tècnic i també garantir l’accés a l’habitatge en municipis rurals, evitant l’especulació i fomentant la rehabilitació.

Serveis Públics de qualitat, blindant  l’accés a la Sanitat, l’Educació i el Transport Públic  i apostar decididament per la connectivitat digital com a dret bàsic. Sense serveis, no hi ha vida possible. Regular els preus en origen, limitar el poder de les grans distribuïdores i fomentar els circuits curts de comercialització i apostar per la compra pública de proximitat (escoles, hospitals, residències).

Impulsar Cooperatives, projectes d’Energia Renovable Comunitària, Indústria Agroalimentària de proximitat i Turisme sostenible, generant ocupació més enllà del sector primari. Aplicar mesures fiscals que compensin els desavantatges del món rural: reduccions d’impostos, incentius a l’activitat econòmica i suport a l’emprenedoria, i construir les polítiques amb el territori, no des dels despatxos donant la veu real als Municipis, als Consells Comarcals i als actors locals.

Però més enllà de les mesures concretes, el que cal és un canvi de paradigma i el Món Rural no pot continuar sent vist com un espai subsidiari, dependent o residual. És un pilar fonamental per afrontar reptes globals com la crisi climàtica, la sobirania alimentària o la cohesió social.

Catalunya no pot permetre’s perdre el seu Món Rural i les Comarques Gironines no poden convertir-se en un territori dual, amb zones massificades i zones abandonades, cal cosir el país, reequilibrar-lo, repensar-lo. El futur no es decidirà només a les ciutats sinó també es decidirà als camps, als boscos, als pobles petits. I allà, avui, el temps corre en contra.

Encara hi som a temps, però ja no hi ha marge per a la indiferència.

 

 Els boscos de l’Estat espanyol, de Catalunya i especialment de les Comarques Gironines viuen avui una situació contradictòria i mai hi havia hagut tanta superfície forestal com ara, però tampoc mai els boscos havien estat tan vulnerables.

L’abandonament rural, la desaparició progressiva de la pagesia i la manca d’una política forestal potent han convertit moltes masses forestals en autèntics polvorins a l’espera d’una espurna. 

A l’Estat espanyol, més del 55% del territori forestal pateix risc alt o molt alt d’incendi durant els mesos d’estiu, a Catalunya, on prop del 65% del territori és superfície forestal, la situació és encara més delicada i a les Comarques Gironines, amb grans masses boscoses a l’Empordà, les Gavarres, les Guilleries, l’Albera o la Garrotxa, acumulen una gran densitat vegetal que dificulta qualsevol actuació d’extinció.

Els grans incendis dels darrers anys han deixat una lliçó clara, i no n’hi ha prou amb apagar focs, cal prevenir-los i durant massa temps les administracions han actuat més des de l’emergència que des de la planificació forestal.

Catalunya i Girona davant el risc d’incendis

Aquest 2026 la Generalitat ha anunciat una nova estratègia de gestió forestal sostenible basada en la prevenció dels grans incendis i en l’adaptació dels boscos al canvi climàtic, i entre les mesures previstes hi ha la creació de 14 eixos de contenció per limitar la propagació dels grans focs, actuacions sobre milers d’hectàrees forestals i un increment de la inversió pública d’uns 36,8 milions d’euros. També s’han activat noves convocatòries d’ajuts per a propietaris forestals privats amb l’objectiu de reduir la càrrega de combustible vegetal, millorar camins forestals i crear zones estratègiques de baixa combustibilitat.

A les Comarques Gironines, la Diputació de Girona continua desenvolupant línies d’ajuts per a la gestió forestal, conservació de boscos madurs i ús de biomassa forestal de proximitat, però la pregunta continua sent inevitable: arribem tard?

Moltes de les actuacions preventives encara depenen de subvencions insuficients, de propietaris privats que no sempre poden assumir els costos, i d’una estructura forestal massa fragmentada, i en molts municipis gironins encara hi ha urbanitzacions envoltades de massa forestal sense prou franges de protecció, camins deteriorats o punts d’aigua insuficients.

Els Bombers i els Agents Rurals fa anys que alerten que els incendis de sisena generació poden superar la capacitat humana d’extinció i la realitat és que l’emergència climàtica està canviant completament el comportament dels focs forestals.

El gran problema. Els boscos abandonats

Durant dècades, el bosc mediterrani era un espai treballat. Hi havia llenyataires, carboners, pastors i pagesos i la biomassa s’aprofitava i el sotabosc es mantenia net de forma natural. Avui, gran part d’aquest món rural ha desaparegut i el resultat és un bosc continu, dens i sense gestió. Un incendi ja no troba obstacles naturals i quan arriba el vent i la calor extrema, el foc es converteix en una bomba impossible de controlar.

La paradoxa és evident, tenim més superfície forestal que fa cinquanta anys, però tenim menys bosc viu i gestionat i sovint es parla dels incendis com si fossin inevitables, però molts experts insisteixen que una bona política forestal podria reduir enormement els grans focs. Gestionar els boscos no és destruir-los, és precisament garantir-ne la supervivència.

El canvi climàtic ja és aquí

Les temperatures extremes, les sequeres prolongades i la manca d’humitat converteixen cada estiu en una temporada de risc permanent i el canvi climàtic ha deixat de ser una previsió de futur i ja condiciona la vida quotidiana dels territoris mediterranis. Els hiverns són més curts, les pluges més irregulars i les onades de calor més llargues i això debilita els boscos, afavoreix plagues i multiplica el risc d’incendis devastadors.

Molts científics alerten que el Mediterrani és una de les zones del planeta més vulnerables a l’escalfament global. A Catalunya i les Comarques Gironines es troben en primera línia d’aquesta crisi ambiental.

L’Agenda 2030 planteja objectius de sostenibilitat, reducció d’emissions i protecció dels ecosistemes i sobre el paper, els objectius són necessaris i urgents però la realitat sovint xoca amb la lentitud política i amb interessos econòmics contradictoris. Es parla de transició ecològica mentre es continua afavorint un model basat en el creixement urbanístic, l’especulació turística i les grans infraestructures. Es reclama protegir els boscos però moltes zones rurals continuen sense serveis, sense relleu generacional i sense inversions suficients.

La lluita contra els incendis no es pot limitar a comprar més helicòpters cada estiu. Cal una política integral de territori: recuperar activitat agrària, incentivar la gestió forestal, potenciar la biomassa, protegir el món rural i reforçar els serveis públics ambientals.

Quan arriba el juny, la muntanya canvia de silenci els pagesos miren el cel amb inquietud, els Agents Rurals revisen camins i els Bombers preparen una altra temporada d’incendis, i a moltes zones forestals de Girona, les brigades ja han començat a netejar franges, desbrossar camins i revisar punts d’aigua, però el bosc continua esperant molt més que això.

Es necessita gent que el visqui, que el treballi i que el protegeixi cada dia de l’any perquè un bosc abandonat és un territori condemnat a cremar tard o d’hora i cada vegada que el foc devora una muntanya no només desapareixen arbres, pero també desapareixen animals, paisatges, memòria col·lectiva i part de la vida rural que encara resisteix.

La prevenció no fa titulars espectaculars, però és l’única eina real per evitar tornar a veure pobles encerclats pel fum, milers d’hectàrees cremades i muntanyes convertides en cendra i els boscos mediterranis no necessiten només discursos institucionals, necessiten una aposta política valenta, sostinguda i permanent, perquè protegir els boscos és també protegir el nostre futur.

Principio del formulario

 

Blindar la Sanitat Pública a la Constitució, una necessitat democràtica i social.

 L’acord adoptat pel Consell de Ministres per avançar en la protecció del sistema Sanitari Públic torna a situar damunt la taula un debat imprescindible.

Pot continuar la Salut de la ciutadania depenent dels interessos del mercat i de les polítiques de privatització impulsades durant dècades?

La resposta, cada vegada més evident per a una gran part de la societat, és que no. La Sanitat Pública no pot ser considerada una simple despesa pressupostària, sinó un dret fonamental, una eina d’igualtat i un pilar bàsic de cohesió social, i per això, cada vegada hi ha més veus que reclamen blindar-la constitucionalment, impedint qualsevol procés de desmantellament, externalització o negoci especulatiu amb els recursos sanitaris. 

Durant anys, especialment després de la crisi econòmica del 2008, les polítiques neoliberals aplicades tant des de governs estatals com autonòmics han impulsat retallades, privatitzacions parcials i derivacions massives cap a empreses sanitàries privades. Tot plegat sota el discurs de la “modernització”, de la “col·laboració publicoprivada” o de la “gestió eficient”, però la realitat viscuda per milers de professionals sanitaris i milions de pacients ha estat molt diferent.

Mentre es retallaven llits hospitalaris, personal mèdic i serveis d’atenció primària, moltes administracions augmentaven milions d’euros en concerts sanitaris amb grans grups empresarials, un model que ha acabat convertint la salut en un negoci altament rendible per a determinades corporacions privades.

Els casos de Ribera Salud o Quirónsalud han estat sovint utilitzats com a exemple d’aquesta expansió del model privatitzat. Empreses que han crescut enormement gràcies a concessions públiques, derivacions de pacients i acords amb governs autonòmics, especialment en territoris on les polítiques liberals han defensat una reducció progressiva del pes de la Sanitat Pública.

El problema no és només ideològic, és també econòmic i funcional i molts dels hospitals i centres privats depenen directament dels recursos públics per mantenir part de la seva activitat, I en nombroses ocasions, els casos més complexos, costosos o urgents acaben sent derivats als hospitals públics, que assumeixen la major càrrega assistencial i les situacions de màxima gravetat, i això genera una contradicció evident, ja que es privatitzen beneficis mentre es socialitzen les despeses més elevades.

Els Serveis Públics d’Urgències continuen absorbint una part molt important de l’atenció crítica, dels trasllats medicalitzats i de les intervencions d’alt cost, mentre determinades empreses privades mantenen models centrats en l’activitat més rendible i es que el resultat és, que la ciutadania acaba pagant dues vegades, una amb impostos per sostenir el sistema públic i altre amb diners públics desviats a concerts i concessions privades.

Aquesta situació també obre interrogants polítics i ètics importants que durant anys s’ha denunciat l’existència de portes giratòries entre governs autonòmics, alts càrrecs de sanitat i grans empreses hospitalàries. Exconsellers, assessors o responsables polítics han acabat ocupant càrrecs de responsabilitat en empreses privades del sector sanitari després d’haver impulsat reformes o adjudicacions favorables durant la seva etapa institucional.

Aquestes pràctiques deterioren la confiança ciutadana i alimenten la percepció que la Salut Pública ha estat utilitzada com una oportunitat de negoci per a determinats interessos econòmics i quan els criteris de mercat entren als hospitals, el pacient deixa de ser vist com una persona amb drets i passa a convertir-se en un número dins d’un balanç comptable.

Blindar la sanitat pública a la Constitució Espanyola hauria de significar diverses coses molt concretes con Garantir per llei un finançament públic suficient i estable, Prohibir privatitzacions estructurals dels serveis essencials, Reforçar l’atenció primària com a eix central del sistema, Limitar les derivacions sistemàtiques a empreses privades, Impedir portes giratòries entre governs i corporacions sanitàries, i Assegurar que la gestió sanitària respongui a criteris mèdics i socials, i no empresarials.

La pandèmia de la COVID-19 ja va demostrar qui sostenia realment el país en els moments més difícils, hospitals públics saturats, professionals exhausts i centres d’atenció primària convertits en primera línia de resistència social, i va quedar clar que sense una sanitat pública forta, universal i ben finançada, qualsevol societat queda exposada a la desigualtat i a la vulnerabilitat.

Defensar la Sanitat Pública no és una qüestió partidista. És defensar el dret a ser atès independentment del compte bancari, del barri on es viu o de la situació laboral, I és entendre que la Salut no pot dependre de la rendibilitat econòmica ni de fons d’inversió.

Avui més que mai, cal exigir que la Sanitat Pública deixi de ser moneda de canvi de les polítiques neoliberals i es converteixi en un dret blindat constitucionalment, intocable davant governs, mercats i interessos privats.

 

Avui, 12 de maig, se celebra el Dia Internacional de la Infermeria,  jornada de reconeixement i homenatge a totes aquelles professionals que, amb esforç, vocació i compromís humà, sostenen una part fonamental del sistema sanitari. 

A les Comarques Gironines, milers d’infermeres i infermers desenvolupen cada dia una tasca imprescindible als Hospitals, CAPs, Residències, Serveis d’Emergència, Centres Sociosanitaris i Atenció domiciliària. 

La infermeria és molt més que una professió sanitària, és una vocació basada en la cura, l’acompanyament i l’atenció constant a les persones en moments especialment difícils de la seva vida, i els professionals d’infermeria són sovint la primera mirada de tranquil·litat, la mà que acompanya i la veu que dona suport davant la malaltia, el dolor o la vulnerabilitat.

Aquest 12 de maig és també una oportunitat per reivindicar la importància social i humana d’una feina que requereix una enorme preparació tècnica, però també una gran sensibilitat, empatia i capacitat de sacrifici. La pandèmia i les diferents crisis sanitàries viscudes en els darrers anys van posar encara més en evidència el paper essencial de la infermeria i la necessitat de dignificar les seves condicions laborals, salarials i professionals.

Des d'aquest bloc, el meu espai de relat i opinio, vull expressar el meu més sincer reconeixement a totes les infermeres i infermers que, amb professionalitat i dedicació, treballen cada dia per garantir una atenció sanitària digna i de qualitat per a tota la ciutadania.

Cal continuar apostant per una sanitat pública forta, humana i ben dotada de recursos, on els professionals de la infermeria disposin de les eines i el reconeixement que mereixen. Sense infermeria no hi ha cures, i sense cures no hi ha salut ni societat justa.

En aquest Dia Internacional de la Infermeria, gràcies a totes les infermeres i infermers de totes les poblacions gironines per la vostra entrega, compromís i humanitat.

El fenomen dels policies infiltrats.

 El fenomen dels policies infiltrats en moviments socials, sindicats i partits polítics d’esquerres no és ni nou ni excepcional. És, de fet, una pràctica que travessa dècades d’història de l’Estat espanyol, adaptant-se als contextos polítics i socials de cada moment. Però en els darrers anys, les denúncies públiques han fet emergir amb força una realitat incòmoda i la infiltració no s’ha limitat als moviments independentistes, sinó que s’ha estès també a espais de militància social, sindical i política d’esquerres.

A Girona, amb un teixit associatiu més petit però molt actiu, l’impacte emocional es encara més intens i quan un moviment és reduït, cada persona compta, cada vincle és més proper. La presència d’un infiltrat no només recull informació, sinó que desarticula dinàmiques, altera decisions, i introdueix conflictes latents.

A Barcelona, el cas va esclatar amb força mediàtica. Activistes que durant anys havien compartit assemblees, manifestacions i fins i tot espais personals amb companys que, de sobte, es revelaven com a agents encoberts, i no era només una qüestió de vigilància, sinó que era una ruptura profunda de la confiança col·lectiva. Les assemblees, que haurien de ser espais de seguretat política, es convertien en escenaris de sospita.

A Madrid, centre polític de l’Estat, les infiltracions han estat vinculades a espais de mobilització social, habitatge, feminisme i antiracisme, en els moviments que, lluny de representar una amenaça violenta, han estat motors de reivindicació democràtica i això obre una pregunta incòmoda. Quin és el criteri real de seguretat que justifica aquestes operacions?

A Granada, Màlaga o Salamanca, els casos denunciats comparteixen un mateix patró amb infiltracions de llarga durada, construcció d’identitats falses, participació activa en moviments socials i, en alguns casos, relacions personals amb militants i aquest tipus d’operacions planteja qüestions ètiques i polítiques de gran profunditat. No es tracta només d’obtenir informació, sinó d’intervenir en la vida interna dels col·lectius i quan un agent participa en decisions, proposa accions o influeix en el rumb d’un moviment, deixa de ser un observador per convertir-se en un actor polític encobert.

Partits i Sindicats les línies creuades

Una de les qüestions més greus és l’extensió d’aquestes pràctiques a Sindicats i Partits d’Esquerres. Històricament, la infiltració s’havia justificat sota el paraigua de la “Seguretat de l’Estat” davant possibles amenaces violentes, però quan aquesta lògica s’aplica a organitzacions sindicals o partits legals, el debat canvia radicalment.

La presència d’infiltrats en sindicats pot afectar negociacions laborals, estratègies de mobilització i fins i tot processos interns democràtics, però en els partits polítics, la qüestió és encara més delicada quan es tracta d’espais que participen en el sistema democràtic, amb representació institucional i legitimitat pública.

Una qüestió de drets democràtics

El debat de fons no és només policial, sinó profundament democràtic. Fins a quin punt és legítim que l’Estat infiltri agents en moviments socials no violents? Quin control judicial i polític existeix sobre aquestes operacions? i sobretot tot, quines garanties tenen les persones militants que els seus drets fonamentals d’associació, expressió, i participació política no estan sent vulnerats?

Aquestes preguntes no tenen respostes simples, però el que sí és clar és que les denúncies a ciutats com Barcelona, Girona o Madrid han obert una escletxa en el relat oficial i han posat sobre la taula la necessitat de transparència, control democràtic i garanties reals.

Potser l’impacte més profund d’aquestes infiltracions no és la informació recollida, sinó la desconfiança sembrada, i quan qualsevol company pot ser un agent, quan qualsevol debat pot estar monitoritzat, la política col·lectiva es debilita i és aquí on rau la paradoxa. En nom de la seguretat, es pot estar erosionant allò més essencial d’una democràcia viva en que la confiança entre ciutadans que s’organitzen per transformar la realitat.

Perquè, al final, la pregunta no és només qui s’infiltra. 

La pregunta és:

Quin tipus de societat estem construint quan la sospita es converteix en norma?

Estat policial a Catalunya?

 Hi ha preguntes que incomoden perquè obliguen a mirar de cara una realitat que massa sovint es vol maquillar sota discursos institucionals de convivència, seguretat o modernització democràtica, però la pregunta és legítima i cada vegada més present en molts espais socials, educatius i laborals del país.

S’està consolidant un model d’Estat policial a Catalunya?

Des de fa anys, especialment a les Comarques Gironines, nombrosos col·lectius socials, associacions culturals, moviments juvenils, entitats antiracistes, assemblees laborals i plataformes de defensa dels serveis públics denuncien una vigilància constant, desproporcionada i, sovint, intimidatòria, i ja no es tracta únicament de la presència policial en manifestacions o mobilitzacions concretes, sinó que el problema és molt més profund, que és la normalització del control preventiu sobre qualsevol espai d’organització col·lectiva.

A Girona, Salt, Figueres o Banyoles, moltes entitats socials han vist com activitats comunitàries, reunions obertes o assemblees de treballadors acaben sota observació policial, identificacions o presència preventiva d’unitats de seguretat i el missatge implícit és clar,  organitzar-se genera sospita i això és especialment greu en una societat que es diu democràtica.

La criminalització silenciosa dels moviments socials no sempre arriba en forma de grans titulars i sovint es construeix de manera subtil. Fitxers policials, seguiments, infiltracions conegudes en moviments socials, controls administratius constants o una presència policial que busca desgastar psicològicament els col·lectius i Catalunya ha conegut en els darrers anys diversos casos d’agents infiltrats en moviments socials, sindicals i polítics, fet que ha generat una enorme preocupació entre activistes i organitzacions de drets humans.

La qüestió és preocupant perquè el focus no sembla estar posat únicament en la persecució del delicte, sinó també en la supervisió de la dissidència i quan una assemblea de treballadors de l’educació, de la sanitat o del sector industrial és observada com si fos un problema d’ordre públic,  quan els sindicats combatius passen a ser tractats amb desconfiança institucional, quan entitats de barri o col·lectius juvenils es converteixen en objecte de control permanent, la frontera entre seguretat i repressió comença a difuminar-se perillosament.

En aquest context, el debat sobre el nou pla pilot impulsat per la Generalitat en 14 centres educatius ha fet augmentar encara més la tensió social per la manca de consens amb una part important de famílies, alumnat i professorat que ha provocat una oposició notable en diversos centres, i el problema no és només el contingut del projecte, sinó també la manera com les institucions gestionen el desacord.

Cada vegada és més habitual que els conflictes socials o educatius deixin de ser tractats des del diàleg i la participació democràtica per acabar derivant-se cap a protocols de control, seguretat i vigilància, en lloc d’escoltar els claustres, les AMPAS/AFA o les assemblees d’estudiants, massa sovint es respon amb burocràcia coercitiva, advertiments o presència policial preventiva.

És una deriva preocupant.

L’escola pública hauria de ser un espai de pensament crític, participació i construcció col·lectiva, no un laboratori de control social ni un terreny d’imposició vertical de polítiques educatives i quan una administració perd la capacitat de convèncer i només sap gestionar el conflicte des de l’autoritat, el problema deixa de ser educatiu i es converteix en polític.

També és simptomàtic que aquest increment del control coincideixi amb una etapa de fort malestar social amb una presisten precarietat laboral, crisi de l’habitatge, deteriorament dels serveis públics, augment de les desigualtats i desafecció política. Històricament, quan creixen les tensions socials, alguns governs opten per reforçar els mecanismes de seguretat en lloc d’afrontar les causes profundes dels conflictes i és aquí on apareix la gran contradicció catalana.

Mentre es reivindica Catalunya com un país avançat, democràtic i socialment plural, es toleren pràctiques de control que generen por i autocensura entre sectors organitzats de la ciutadania. La democràcia no es mesura només per la celebració d’eleccions, sinó també per la capacitat de garantir drets civils, llibertat d’organització i discrepància política sense intimidacions. Cap societat madura hauria de veure com una assemblea sindical, una protesta estudiantil o una entitat social són percebudes institucionalment com una amenaça.

Perquè quan la política deixa pas al control, quan el debat es substitueix per la vigilància i quan la protesta és observada com un problema de seguretat, el risc no és només perdre drets individuals, el risc és acabar normalitzant una cultura autoritària incompatible amb una democràcia real i participativa.

I la pregunta, aleshores, deixa de ser exagerada.

Estem avançant cap a un Estat policial a Catalunya?

O potser ja fa temps que algunes pràctiques pròpies d’aquest model han començat a instal·lar-se silenciosament entre nosaltres?

P.P.-VOX: la “prioritat nacional” o la guerra contra els pobres disfressada de política.

El pacte entre el Partit Popular i VOX sota el nom de “prioritat nacional” no és una simple deriva ideològica, sinó que és una declaració de guerra i no contra cap enemic extern, sinó contra una part de la pròpia societat. Contra els més vulnerables, contra els qui tenen menys veu i contra els qui són més fàcils de convertir en boc expiatori i això no és política pública, això és propaganda d’odi convertida en programa de govern. 

El pacte de “prioritat nacional” -prioritat nazi-onal-, no busca resoldre cap problema real, no crea habitatge, no millora els salaris, no reforça la sanitat ni l’educació. I el seu únic objectiu és dividir, construir un relat on la culpa de tot recau sobre els últims de la fila: les persones migrants, però la realitat i la que es pot mesurar amb dades, desmunta aquest relat de dalt a baix.

A les Comarques Gironines, gairebé el 28% de la població ha nascut a l’estranger, següent el percentatge més alt de Catalunya, i aquest creixement no és cap “invasió”, sinó que és una resposta a una economia que necessita mà d’obra per sostenir sectors sencers com l’agricultura, la ramaderia, l’industria agroalimentària, el turisme o la cura de persones. De fet, el creixement demogràfic a les comarques gironines depèn directament d’aquesta població que sense ella, el territori perdria habitants any rere any .

I si baixem al detall, la realitat és encara més clara.

A Salt, un dels municipis més assenyalats pels discursos racistes, hi conviuen més de 35.000 persones (34,491 habitants segons dades de l'INI al 2025), de fins a 89 nacionalitats diferents, i la població estrangera supera el 40% . 

A Figueres amb una població de 50.000 persones (49,689 habitants segons dades de l'INI al 2025), i aquesta xifra se situa al voltant del 29%, i aquestes dades no són una anomalia, sinó que són el reflex del model econòmic que tenim. Municipis amb fort pes del turisme, del camp o de serveis precaris acumulen més població migrant perquè és allà on es concentra el treball més dur i pitjor pagat i es aquí on el relat de VOX i el Partit Popular es desmunta definitivament, i aquestes persones no estan “vivint de les ajudes”, sinó que estan sostenint l’economia. I ho fan, en molts casos, des de la precarietat més absoluta amb contractes temporals, economia submergida, sous baixos i accés limitat a drets.

Cal dir-ho clar,  les persones en situació irregular, blanc principal del discurs de la dreta, no tenen accés normalitzat a prestacions socials i no poden treballar legalment, no cotitzen en condicions normals i sovint queden fora de moltes ajudes, i dir que són privilegiats és una falsedat deliberada. El problema real no és la immigració. El problema és la desigualtat.

Tan a  Salt, com a Figueres o a qualsevol municipi gironí amb alta diversitat, el que trobem no és un “excés d’immigració”, sinó dèficits estructurals per la manca d’habitatge digne, serveis públics tensionats, desigualtats educatives i precarietat laboral, problemes que no ha creat la població migrant, sinó dècades de desinversió i polítiques neoliberals i per això assenyalar-ho implicaria tocar interessos reals, i això, ni el Partit Popular ni VOX ho faran i és molt més fàcil crear un enemic intern.

La història ens adverteix i el pastor Martin Niemöller (A l'inici de la seva activitat religiosa, va recolzar la política anticomunista, antisemita i nacionalista, però, el 1933, va reaccionar contra aquestes idees després que Hitler desenvolupés una política totalitària d'homogeneïtzació que pretenia imposar sobre les esglésies protestants el paràgraf ario jueus). Ja va descriure aquest mecanisme amb una lucidesa aterridora, primer assenyalen uns, després uns altres i fins que ja no queda ningú per defensar-se i aquest és exactament el camí que s’està obrint.

Mentrestant, figures com Santiago Abascal ataquen organitzacions com Càritas, que són sovint l’última xarxa de suport per a milers de famílies (també autòctones) que viuen en la pobresa i això revela la veritable agenda que no només volen excloure, volen desmantellar qualsevol estructura de solidaritat, i en aquest relat apareixen portaveus com Ignacio Garriga o Bertrand Ndongo, que actuen com a legitimadors d’un discurs que els utilitza i ja ho analitzava Malcolm X, que el sistema sempre busca figures que ajudin a normalitzar l’opressió des de dins.

Però el problema central no és VOX, és el Partit Popular que és qui ha decidit fer aquest pas i qui ha acceptat convertir el racisme en política pública i es perquè això és el que és la “prioritat nacional” el racisme institucional amb etiqueta institucional.

A les comarques gironines, la realitat és tossuda. La classe treballadora sigui nascuda aquí o fora comparteix els mateixos problemes, sous baixos, habitatge inaccessible, precarietat i manca d’oportunitats i dividir-la només beneficia els de sempre. La “prioritat nacional” no és una solució, és una estafa política, una cortina de fum per evitar parlar del veritable conflicte, que es el de classe.

Quan la política es construeix sobre l’odi, el següent pas sempre és més exclusió, més repressió i menys democràcia, perquè avui assenyalen els migrants, demà, seran uns altres i quan ens n’adonem, potser ja serà massa tard.

 

La lluita Sindical, i la Memòria con a eina.

Aprofitant aquets Primer de Maig passo un recull que al meu pare ha estat i es fins avui el moviment obrer i sindical. Hi ha relats que no comencen als llibres d’història, sinó als carrers, a les fabriques i llocs de treball, i el moviment obrer a l’Estat espanyol i especialment a Catalunya neix entre el soroll dels telers, la suor de les fàbriques i la dignitat tossuda de qui no vol viure agenollat i aquesta, no és una història amable, és una història de fam, de repressió i de resistència i també d’organització, de consciència i de revolta.

Portada del llibre de; Història del Moviment Obrer Espanyol.

Quan al segle XIX la industrialització arriba amb força a Catalunya, especialment a Barcelona, no ho fa sola, porta amb ella jornades interminables, salaris miserables i una explotació brutal especialment de dones i infants, i és aquí on neix la primera llavor del sindicalisme.

L’any 1839, les teixidores de Barcelona, dones invisibilitzades per la història oficial vàrem impulsar una de les primeres associacions obreres documentades. Aquell gest no era només laboral, sinó que  era profundament polític. Era posar nom col·lectiu a un mal compartit i aquelles dones no només teixien roba, teixien consciència i vàrem dir prou.

Poc després, el 1854, la vaga de les selfactines (les màquines de filar automàtiques) esdevé una de les primeres grans mobilitzacions obreres amb el lema “Associació o mort” que ressonava com una declaració de principis. No es demanava caritat, es reclamava drets.

A diferència d’altres territoris europeus, el moviment obrer català i espanyol es desenvolupa amb una forta influència de l’anarquisme amb les idees de Mikhail Bakunin arrelen amb força entre els treballadors, que veuen en l’Estat no una eina d’emancipació sinó un instrument de dominació i així neix el 1910 la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), hereva de dècades d’associacionisme i lluita. La CNT no només organitza vagues,  construeix una alternativa de societat basada en el suport mutu, l’autogestió i la democràcia directa, i a Barcelona es converteix en un pol de lluita obrera. La ciutat crema literalment en episodis com la Setmana Tràgica de 1909, quan la protesta contra la guerra colonial es barreja amb la ràbia acumulada contra l’Església i les elits.

El 1919, la vaga de La Canadenca marca un punt d’inflexió, i durant setmanes, Barcelona queda paralitzada per una vaga iniciada en una empresa elèctrica i el resultat: jornada laboral de 8 hores, una conquesta històrica a nivell europeu, que no va ser un regal, va ser arrencada.

Durant la Segona República, el moviment obrer viu un moment d’ebullició però també de divisió, i mentre sectors socialistes aposten per reformes des de dins de l’Estat, l’anarquisme manté la seva aposta per la revolució social.

Amb l’esclat de la Guerra Civil (1936), la revolució obrera es fa realitat en molts punts de Catalunya. Fàbriques col·lectivitzades, transports autogestionats, terres socialitzades i durant mesos, el poder real passa a mans de la classe treballadora organitzada, però aquesta experiència és derrotada, no només pel feixisme de Francisco Franco, sinó també per les tensions internes dins del bàndol republicà.

Amb el franquisme, silenci, por i resistència

Amb la victòria franquista, el moviment obrer és brutalment reprimit. Sindicats il·legalitzats, militants empresonats o assassinats, qualsevol forma d’organització perseguida, però fins i tot en la foscor, la resistència continua i al 20 de novembre de 1964 és la data que es dona com a fundacional de Comissions Obreres a Catalunya, en la parròquia de Sant Medi, a Barcelona, i allí uns 300 sindicalistes de diverses branques de producció es van constituir en comissió obrera central, però abans, en el 1958, s'havien començat a organitzar les comissions obreres en algunes fàbriques.

Comissiones Obreres (CCOO), neix inicialment com a moviment clandestí dins del sindicalisme vertical franquista, i també la CNT intenta reorganitzar-se, tot i la repressió constant. Les vagues tornen i les fàbriques tornen a ser espais de lluita.

La Transició espanyola obre una nova etapa, però no sense costos i els grans sindicats entren en una dinàmica de pacte social. Es legalitzen, es institucionalitzen i, en molts casos, es moderen.

Els Pactes de la Moncloa (1977) simbolitzen aquest gir cap l’estabilitat a canvi de contenció salarial, però per a molts sectors del sindicalisme combatiu, això suposa una renúncia. El moviment obrer perd part de la seva força transformadora i esdevé, en part, gestor del conflicte més que motor de canvi.

El segle XXI ha portat noves formes d’explotació: Precarietat, Externalitzacions, Falsos Autònoms, Plataformes Digitals i el Treball s’ha fragmentat, i amb ell, la capacitat de resposta col·lectiva, però la lluita no ha desaparegut, nomes ha canviat de forma. Els Riders organitzant-se, vagues feministes, moviments pel dret a l’habitatge, sindicats alternatius recuperant pràctiques assembleàries i a Catalunya, el llegat anarquista i combatiu encara batega, sovint fora dels grans focus.

La història del moviment obrer no és un relat tancat, sinó que és una eina i recordar les teixidores de 1839, no és un exercici de nostàlgia, sinó un acte polític. Elles van començar una cadena que arriba fins avui.

El sindicalisme d’arrel anarquista ens recorda que la llibertat no es delega, es construeix, i que els drets no es concedeixen, es conquereixen i que, davant d’un sistema que continua explotant, l’organització col·lectiva segueix sent l’arma més poderosa perquè, al capdavall, la història del moviment obrer és això: 

La Història de la gent que va decidir no obeir.

Els Drets Laborals sota setge i Sindicalisme sota sospita.

 En els darrers deu anys, l’Estat espanyol ha viscut una contradicció profunda, mentre la precarietat s’ha estès i les desigualtats s’han accentuat, el sindicalisme (la principal eina històrica de defensa col·lectiva) ha estat progressivament qüestionat, limitat i, en alguns casos, directament criminalitzat.

Aquest Primer de Maig no arriba en un context de fortalesa obrera, sinó en un escenari on la mobilització social sovint percebuda com una amenaça i no com un dret democràtic fonamental.

Els grans sindicats han jugat un paper ambivalent. D’una banda, han estat actors clau en la negociació de reformes laborals i en la contenció d’alguns dels pitjors efectes de la crisi, però de l’altra banda també han estat acusats (crec que sense motiu) d’haver acceptat massa sovint el marc imposat per governs i patronals.

La dinàmica de concertació social ha anat substituint la confrontació, i això ha tingut un cost, com la desmobilització d’una part de la classe treballadora i la percepció que els sindicats majoritaris han perdut capacitat de pressió real en sectors com l’ensenyament, la sanitat o el transport, mentre les vagues dels darrers anys han estat constants, però sovint fragmentades i amb dificultats per aconseguir victòries estructurals i només cal recordar les vagues del professorat a Catalunya contra la precarietat i la manca de recursos, les mobilitzacions sanitàries arreu de l’Estat en defensa de la Sanitat Pública, les protestes del sector del Metall a Cadis o a Galícia, o les lluites de Riders, Treballadores de la Llar, Las Kellys (col·lectiu format per cambreres de pisos)  i altres sectors invisibilitzats on aquestes lluites mostren que el conflicte laboral no ha desaparegut, sinó simplement s’ha desplaçat cap a formes més precàries i menys protegides.

El cas de “les 6 de La Suiza”

Hi ha un cas que simbolitza millor aquesta deriva és el de les conegudes com “les 6 de La Suiza”, sis sindicalistes de la CNT que van ser condemnades a tres anys i mig de presó per participar en protestes laborals en defensa d’una treballadora embarassada que denunciava abusos i en que en qualsevol democràcia hauria de ser considerat acció sindical legítima -piquets, concentracions, pressió col·lectiva- va ser reinterpretat com a delicte de coaccions greus i obstrucció a la justícia i la desproporció és evident amb condemnes de presó efectiva, indemnitzacions econòmiques elevadíssimes, i un llarg procés judicial de vuit anys i tot plegat, malgrat que hi havia indicis que el negoci ja es trobava en dificultats abans del conflicte laboral.

Amb l’ingrés a presó el juliol de 2025 i l’indult posterior el març de 2026 no resolen la qüestió de fons com han assenyalar diversos col·lectius, I el problema no és només la condemna, sinó el precedent que es pot anar a la presó per fer sindicalisme i aquest cas no és una anècdota, és un advertiment.

La crítica que emergeix des de sectors sindicals i socials és clara on el sistema judicial no és neutral i menys quan es tracta de conflictes laborals, la balança tendeix a inclinar-se cap als interessos empresarials i això s’ha demostrat en el  cas de La Suiza al estar qualificat per organitzacions sindicals com una expressió d’una justícia “classista i antisindical”, on es confon deliberadament el dret de protesta amb la coacció i amb aquest biaix no només es manifesta en condemnes com aquesta, sinó també en l’ús de la Llei Mordassa contra mobilitzacions, sancions administratives als piquets informatius, i la persecució de formes a la protesta col·lectiva.

Navantia i la doble vara de mesurar

En paral·lel, casos com els treballadors de Navantia posen sobre la taula una altra contradicció quan el conflicte afecta empreses públiques, la resposta repressiva no desapareix, a Navantia, com a empresa estatal, hauria de ser exemple de bones pràctiques laborals, però les mobilitzacions dels seus treballadors -especialment en sectors com el naval- han estat sovint respostes amb processos judicials i pressió institucional i la paradoxa és evident, l’Estat actua com a empresari i com a jutge i massa sovint, ho fa en contra dels seus propis treballadors.

El dret a vaga, reconegut formalment, ha estat progressivament limitat en la pràctica amb uns serveis mínims abusius, amb la judicialització de conflictes, i la criminalització mediàtica de les protestes i això ha generat un clima de por i autocensura i no és casualitat que moltes lluites laborals siguin avui més locals, més fragmentades i menys visibles.

Un Primer de Maig per recuperar el sentit

Aquest Primer de Maig arriba, doncs, en un moment clau i no es tracta només de reivindicar millores salarials o laborals, sinó de defensar quelcom més profund, el dret a organitzar-se, a protestar i a lluitar perquè quan fer sindicalisme pot comportar presó, ja no estem només davant d’un conflicte laboral, sinó que estem davant d’un problema democràtic.

El moviment obrer ha conquerit drets al llarg de dècades, con la jornada de 8 hores, convenis col·lectius, protecció social gràcies a la mobilització i al conflicte i sense això, aquests drets no haurien existit mai, i avui, la pregunta és clara:

Volem un sindicalisme domesticat o un sindicalisme capaç de plantar cara?

En els darrers deu anys s'ha demostrat que el sindicalisme continua sent necessari, però també que està sota pressió entre la institucionalització i la repressió i el marge d’acció s’ha reduït. Casos com el de les 6 de La Suiza no són només una injustícia concreta són un símbol d’una deriva preocupant.

Aquest 1 de maig no hauria de ser només una commemoració, sinó que hauria de ser un punt d’inflexió, perquè sense drets sindicals reals, no hi ha democràcia real.

VISCA L'1 DE MAIG

«Acabar amb Trump», una possibilitat cada vegada més propera.

Després dels desfases permanents de Donald Trump en la presa de decisions que afecten tot el planeta, en els EUA s'està plantejant la possibilitat de la destitució del president, però la decisió no és fàcil.

El sistema nord-americà, la legalitat i la política dinàmica operen de manera interdependent i cap estratègia pot prosperar sense l'altra. 

El debat sobre com desplaçar Donald Trump de la Casa Blanca, en un escenari hipotètic de crisi institucional i obre un camp complex on conflueixen dret constitucional, càlcul polític i correlació de forces, i més que una qüestió de voluntat es tracta d'un entramat de procediments estrictament definits per l'arquitectura legal dels Estats Units, l'activació dels quals depèn tant de proves com de majories polítiques difícils d'assolir.

Al centre d'aquesta anàlisi hi ha el judici polític com a eina constitucional, mecanisme previst a la Carta Magna per destituir un president per "traïció, suborn o altres delictes i faltes greus". El procés, que comença a la Cambra de Representants i culmina al Senat, no és merament jurídic, sinó profundament polític i la història recent ens ha demostrat que fins i tot quan hi ha fonaments legals, la destitució efectiva depèn de la disposició dels legisladors a trencar alineaments partidaris. En aquest sentit, qualsevol intent de remoure Donald Trump per aquesta via requeriria no només evidència sòlida, sinó una fractura significativa dins de la seva pròpia base política.

Una altra via que emergeix en el debat és la invocació de l'Esmena 25 de la Constitució, (La Vint-i-cinquena esmena de la Constitució dels Estats Units tracta sobre la successió del president dels Estats Units, i estableix els procediments que han de seguir-se per ocupar el càrrec de vicepresident en cas de trobar-se'n aquest vacant, a més del que ha de fer-se de trobar-se el president inhabilitat per a continuar en el seu càrrec i reemplaça el text ambigu de l'Article II, Secció 1, Clàusula 6 de la Constitució, que no estableix expressament si el vicepresident es converteix en el president, o si actua com a president en funcions (provisional) si el president mor, renuncia, és destituït del seu càrrec, o és incapaç per alguna raó de complir amb les obligacions del càrrec. La Vint-i-cinquena esmena va ser ratificada el 1967.) particularment la secció quarta, que permet declarar el president incapaç d'exercir les seves funcions. Aquest mecanisme, menys explorat a la pràctica, traslladaria el protagonisme al vicepresident i al gabinet, els quals haurien de certificar aquesta incapacitat. A més, implicaria un acte d'enorme cost polític per als membres de l'Executiu, que quedarien exposats a acusacions de traïció o cop institucional.

Paral·lelament, alguns sectors contemplen l'ús de processos judicials ordinaris com a via indirecta de pressió política. Investigacions penals o civils podrien debilitar la posició del president, erosionar-ne la legitimitat i generar condicions per a la seva sortida, ja sigui per renúncia o per pèrdua de suport polític. No obstant això, el sistema nord-americà ha estat tradicionalment reticent a judicialitzar directament la figura presidencial, cosa que introdueix límits pràctics a aquesta estratègia.

Més enllà dels mecanismes formals, hi ha una dimensió menys codificada però igualment rellevant, que és la pressió política sostinguda com a catalitzador d'una sortida negociada. En contextos històrics comparables, l'aïllament progressiu del president, per part del seu partit, d'actors econòmics clau i de l'opinió pública, ha estat determinant, i això es pot traduir en una pèrdua de governabilitat tal que la permanència al càrrec es torni insostenible, obrint la porta a una renúncia com a solució de compromís. Aquest és el camp on, actualment, ja s'estan movent importants sectors polítics i econòmics, inclosos republicans i donants del mateix Donald Trump.

Aquest tipus d'escenaris remet inevitablement al precedent de Richard Nixon, la dimissió del qual no va ser producte exclusiu d'un procés legal, sinó del col·lapse del suport polític després de l'escàndol de Watergate. La lliçó subjacent és que, al sistema nord-americà, la legalitat i la política dinàmica operen de manera interdependent: cap estratègia no pot prosperar sense l'altra.

Tot i això, en el cas de Donald Trump, qualsevol intent de remoció afrontaria un element addicional, la polarització extrema i la seva figura no només divideix l'electorat, sinó que reconfigura les lleialtats dins de les institucions, i això complica la construcció de consensos amplis, indispensables per activar qualsevol dels mecanismes disponibles.

L'anàlisi de les possibles estratègies per posar fi a Donald Trump de la Casa Blanca revela una tensió estructural entre estabilitat institucional i rendició de comptes en un sistema que està dissenyat per evitar destitucions precipitades i aquesta mateixa rigidesa pot dificultar respostes ràpides davant de crisis profundes.

I la una única via que es perfila és la d’una convergència de factors que, si s'alineen i que podrien fer viable un desenllaç que, en condicions normals, resulta extraordinari, però que a mesura que Donald Trump adopta decisions, podria passar del que és teòric al real.

Llei de Regularització d’Immigrants, una nova estafa al Poble Sahrauí

El desistiment de l’Estat espanyol en la nova Llei de Regularització d’Immigrants és una nova pàgina de vergonya política que no pot passar desapercebuda. Deixar fora el poble sahrauí tractant-lo, de facto, com un col·lectiu apàtrida sense drets no és només una injustícia administrativa i és la continuïtat d’una traïció històrica.

Parlem de persones que, no fa tant, eren formalment ciutadans d’una província espanyola. El Sàhara Occidental no és una abstracció jurídica, és un territori que l’Estat va abandonar de manera irresponsable després dels Acords de Madrid de 1975 i deixant la població sahrauí a mercè de l’ocupació i la repressió. Des d’aleshores, l’Estat espanyol ha preferit mirar cap a una altra banda, amagant-se darrere d’ambigüitats diplomàtiques mentre el dret internacional continua reconeixent el dret d’autodeterminació del poble sahrauí.

La decisió d’excloure’ls dels processos de regularització és, per tant, profundament cínica. No es tracta només d’una qüestió migratòria, sinó d’una responsabilitat històrica que Espanya es nega a assumir. És inadmissible que persones amb vincles damb l’administració espanyola, amb una memòria compartida i amb drets morals evidens, siguin avui condemnades a la precarietat legal i social i aquí és on la crítica ha de ser clara i sense matisos. El govern de Pedro Sánchez no només ha perpetuat aquesta injustícia, sinó que l’ha institucionalitzat. Sota una retòrica progressista, s’ha consolidat una política migratòria selectiva, que decideix qui és digne de drets i qui queda fora i el que és més greu és amb la complicitat activa de SUMAR, que lluny de plantar cara, ha acceptat aquesta exclusió amb un silenci que la fa corresponsable.

No podem desvincular aquesta decisió de la subordinació creixent de la política exterior espanyola als interessos del règim marroquí. El gir sobre el Sàhara Occidental, alineant-se amb les tesis de Mohammed VI, no és només una qüestió geopolítica sinó que té conseqüències directes sobre la vida de milers de persones, i quan es blanqueja una monarquia autoritària i es prioritzen acords migratoris o comercials, el preu el paguen els més vulnerables.

El poble sahrauí torna a quedar atrapat en un buit legal i polític. Primer, abandonats com a ciutadans, i ara, exclosos com a migrants. Aquesta doble negació és una forma de violència institucional que deslegitima qualsevol discurs de drets humans que el govern espanyol pretengui defensar.

Cal dir-ho clar, no és només una mala llei, és una decisió política conscient, i com a tal, té responsables. La regularització sense el poble sahrauí no és una regularització justa, és una regularització mutilada, condicionada per interessos externs i per una manca absoluta de valentia política.

Si l’Estat espanyol vol recuperar un mínim de credibilitat, hauria de començar per reconèixer el que és evident i que el poble sahrauí no és aliè, no és extern, no és prescindible. És part d’una història compartida que no es pot esborrar amb un decret ni amb un silenci còmplice i mentre això no passi, cada nova llei que els exclogui serà una nova forma de colonització.