PRESENTACIÓ DEL PROJECTE POLÍTIC - HORITZÓ 2027.

Aquesta presentació és un resum del projecte inicial del llibre ELS GUARDIANS DEL VELL ORDRE que  anat elaborant i actualitzant durant els darrers dies, amb la voluntat de continuar desenvolupant-lo fins al final del cicle electoral de 2027, incloent-hi les eleccions municipals, les autonòmiques que corresponguin i les eleccions generals.

ELS GUARDIANS DEL VELL ORDRE

Autor: Josep Mon del Raval (Masmi)

Publicació prevista: 2027

Drets: © Josep M. Masmiquel (Josep Mon del Raval)

Contacte: jmmasmiquel@gmail.com

DEDICATÒRIA

A totes les persones que busquen la veritat enmig del soroll.

A les víctimes silenciades.

I a la memòria que encara espera ser escoltada.

PRÒLEG

Aquest llibre neix d’una convicció profunda que tinc amb la història de PODEMOS amb les seves victòries, les seves contradiccions i les seves ferides és també la història d’un país que va intuir la possibilitat real d’un canvi democràtic profund, i que va veure com els poders de sempre s’hi van abocar per impedir-lo. És un relat que pertany a totes les persones que van creure que Espanya podia deixar enrere les ombres del franquisme sociològic, la impunitat dels poders ocults i la resignació davant les desigualtats.

Aquest pròleg és per vosaltres militants, que vau sostenir assemblees, cercles, campanyes i carrers i simpatitzants, que vau donar suport quan el vent bufava en contra a les noves generacions que mereixeu un futur que no sigui una còpia degradada del passat, a les forces del treball, que manteniu viu el país mentre altres acumulen privilegis i als pensionistes, que heu defensat amb dignitat el dret a una vida plena després de dècades de feina sense oblidar-me dels moviments socials, que sou la consciència crítica i persistent de la democràcia.

ÍNDEX GENERAL

Podeu llegir tots els capítols amb l'enllaç:

https://josepmondelraval.blogspot.com/

El projecte del llibre parteix d’una idea central que la política ha de tornar a estar al servei de la ciutadania i no dels interessos econòmics, financers o de les elits de poder. La democràcia, la justícia social, els serveis públics, la igualtat, la transparència i la participació ciutadana constitueixen els seus principis fonamentals.

Un dels grans reptes dels pròxims comicis serà determinar fins a quin punt la ultradreta condicionarà el futur polític de l’Estat. L’eventual arribada d’un govern format pel Partit Popular i VOX podria representar, des d’una perspectiva d’esquerres, un canvi profund en les polítiques socials, els serveis públics, els drets laborals, les pensions, l’habitatge i la igualtat.

Per això és necessari que la ciutadania conegui amb claredat què representa cada alternativa política i quines conseqüències poden tenir les seves decisions electorals. No es tracta només de votar contra algú, sinó de votar a favor d’un model de societat.

En aquest context, PODEMOS ha de reivindicar la seva credibilitat com una força política vinculada als problemes reals de la majoria social com per unes pensions dignes, sanitat pública, habitatge accessible, educació, dependència, igualtat, protecció social i defensa dels serveis públics. El llibre que s’està desenvolupant incorpora precisament aquests àmbits com a eixos fonamentals.

La defensa de les pensions i de l’Estat del benestar ha de tenir un paper central. Els treballs elaborats sobre la contribució fiscal dels pensionistes posen de manifest que aquest col·lectiu no és simplement receptor de recursos públics, sinó que també contribueix a la Hisenda pública mitjançant l’IRPF, l’IVA i altres impostos.

Tot aquest treball que he elaborat s’ha d’entendre com  procés de l’historia que la vella política del franquisme ha tingut i te encara influencia en aquest pais i encara no està del tot acabat. L’objectiu és continuar ampliant-lo, contrastant propostes i incorporant les necessitats de la ciutadania fins arribar a l’horitzó electoral de 2027 i poder gaudir altre vegada d’un projecta progressista a les institucions de l’Estat.

El repte és aconseguir que la ciutadania sigui conscient del moment polític que viu l’Estat i que participi activament en la construcció del seu futur i PODEMOS ha de ser una força al servei de la gent, de les classes populars i treballadores i dels sectors que més necessiten la protecció de les institucions. No podem deixar passar l’oportunitat de construir una alternativa social i democràtica.

El 2027 no només estarà en joc qui governi. També estarà en joc quin model de societat volem per als pròxims anys.

La ciutadania té la paraula. I la responsabilitat de les forces progressistes és oferir-li una alternativa clara, creïble i compromesa amb els drets socials.

QUE SI QUE ES POT.

PODEMOS. El partit que van intentar destruir des de l’Estat.

Hi ha moments en la història política d'un país en què una força política deixa de ser simplement un partit i es converteix en una possibilitat de canvi i a  Espanya, aquesta possibilitat va tenir un nom molt clar, PODEMOS.

PODEMOS des de el seu naixement va trencar el mapa polític construït durant dècades al voltant del bipartidisme del Partit Popular i el PSOE, i va portar al Congrés les veus dels desnonats, dels precaris, dels joves sense futur, dels treballadors empobrits, de les dones que reclamaven igualtat, dels pensionistes, dels moviments socials i d'una part de la ciutadania que havia deixat de confiar en una política concebuda massa sovint des de les institucions i massa poc des dels carrers i  això, precisament això, va provocar una reacció ferotge contra el partit i els seus dirigents.

Quan una força política qüestiona els privilegis econòmics, reclama serveis públics, defensa una fiscalitat més progressiva, parla de nacionalitzar sectors estratègics, denuncia les portes giratòries, qüestiona l'austeritat i exigeix una democratització profunda de l'Estat, deixa de ser vista pels poders econòmics i polítics tradicionals com una simple competidora electoral i es converteix en una amenaça per a l'ordre establert majoritàriament provinent del franquista enquistat en les institucions

No seria rigorós afirmar que tota la policia, tota la judicatura o tots els mitjans de comunicació formessin part d'una conspiració contra PODEMOS, i seria injust i històricament imprecís, però també seria ingenu negar que hi va haver estructures i actors concrets de l'Estat que van participar en operacions de desprestigi polític contra PODEMOS i els seus dirigents.

Les investigacions sobre l'anomenada policia patriòtica, les filtracions del Ministeri de l'Interior durant els governs del Partit Popular i el cas Villarejo han deixat una documentació inquietant i amb un dels episodis més coneguts va ser l'anomenat informe PISA (Pablo Iglesias Sociedad Anónima) utilitzat per alimentar acusacions contra PODEMOS sobre la seva suposada finançament irregular. Investigacions periodístiques i judicials han assenyalat que aquell informe va ser difós sense autoria coneguda i que posteriorment diverses denúncies relacionades amb aquestes acusacions van ser arxivades.

Pero hi ha alguna cosa encara més greu i son les converses enregistrades de Villarejo mostren que l'objectiu de determinats sectors era aconseguir informació que permetés fabricar un escàndol contra Pablo Iglesias i PODEMOS. En una conversa amb María Dolores de Cospedal, Villarejo parlava explícitament de material contra PODEMOS i del denominat informe PISA i això no és una qüestió d'opinió. Són fets documentats que mereixen ser mes investigats i explicats, pero a banda d’aquets, ja altres casos com El cas Dina, quan la informació privada es converteix en arma política en que  l'Audiència Nacional ha condemnat a Villarejo a tres anys i mig de presó per revelació de secrets després d'haver accedit sense autorització al contingut d'una targeta de mòbil pertanyent a Dina Bousselham, antiga assessora de Pablo Iglesias, i haver-ne distribuït informació a periodistes i aquestes realitats  m'obliga a formular una pregunta incòmoda:

Quants vots va perdre Podemos com a conseqüència d'aquestes i altres campanyes?

I encara una altra:

Quin hauria estat el resultat de la política espanyola si una part d'aquella maquinaria de desprestigi no hagués existit?

Això no ho sabrem mai, però podem imaginar-ho. El pecat original de Podemos va ser haver entrat a les institucions, PODEMOS no va néixer per administrar el sistema tal com estava, sinó que va néixer per transformar-lo i el 15-M havia posat sobre la taula una crítica profunda contra el sistema polític i econòmic i PODEMOS va convertir una part d'aquella indignació social en representació institucional I va demostrar que les institucions podien servir també per defensar els de baix.

Quan finalment va entrar al Govern de coalició amb el PSOE, el seu paper va ser determinant en diverses polítiques socials i no totes les mesures del Govern van ser exclusivament de PODEMOS seria incorrecte atribuir-les en exclusiva a una sola formació, però és indiscutible que PODEMOS va pressionar, negocià i situà moltes d'aquestes polítiques al centre de l'agenda governamental.

El llegat social de PODEMOS al Govern entre les principals conquistes d'aquella etapa podem destacar l'Ingrés Mínim Vital. L'augment del Salari Mínim Interprofessional. La reforma laboral. La protecció dels treballadors durant la pandèmia. La revalorització de les pensions. La protecció dels llogaters. La protecció davant la pobresa energètica. La Llei d'igualtat de tracte i no-discriminació. La Llei de llibertat sexual. L'ampliació de drets socials i civils

Pero PODEMOS sempre va ser presentada per la dreta espanyola ja fos l'econòmica, la judicial o de les forces de l’Estat, com una força d’amenaça per a la democràcia va contribuir a aprovar algunes de les mesures socials més importants de les darreres dècades, pero també PODEMOS ha guanyar batalles des de fora del Govern.

La història de PODEMOS no es pot reduir als ministeris que va ocupar i moltes de les seves iniciatives van néixer abans d'arribar al Govern i moltes altres van ser impulsades des del Congrés, des dels ajuntaments, des dels moviments socials i des de la pressió ciutadana i el seu gran valor històric va ser haver convertit qüestions que abans semblaven impossibles en assumptes de debat nacional.

l’Habitatge com a dret i no simplement com a mercaderia, pensions dignes, sanitat i educació públiques, fiscalitat progressiva, lluita contra els desnonaments, renda mínima, feminisme, drets LGTBI, defensa dels serveis públics, limitació de les portes giratòries, democratització de les institucions, memòria democràtica, i denúncia dels privilegis econòmics i polítics.

PODEMOS va demostrar que allò que durant anys havia estat qualificat d'utòpic podia convertir-se en política pública.

El “cop d’estat tou” de les forces franquistas i feixistes contra PODEMOS no va ser només contra el partit, sinó contra la possibilitat que la gent corrent governi el seu propi destí,  però la història avui encara no està tancada. 

Del franquisme a l’oligopoli mediàtic de la democràcia.

En una democràcia, la llibertat de premsa és un dret fonamental, però la llibertat formal de publicar no significa necessàriament que existeixi un sistema mediàtic realment plural i cal ferse unes  preguntas resultan ser imprescindibles:

Qui és propietari dels grans diaris, televisions i emissores de ràdio?

Qui els financia?

Quins interessos empresarials tenen els seus accionistes?

Quina publicitat institucional reben? i

Quina relació mantenen amb bancs, grans empreses, governs i partits polítics?

A Espanya, aquesta qüestió té una dimensió històrica especialment important perquè una part considerable de l'estructura empresarial i mediàtica de la dictadura franquista no va desaparèixer amb la mort de Franco. 

Durant la dictadura franquista, evidentment, no existia una llibertat de premsa comparable a la d'una democràcia. La censura, la repressió, la persecució dels periodistes dissidents i el control polític dels mitjans formaven part de l'estructura del règim i la premsa era i es utilitzada com una eina de legitimació política del franquisme.

Entre els grans instruments de comunicació del règim hi havia la Prensa del Movimiento, propietat de l'Estat franquista, que agrupava nombroses capçaleres, pero també existien empreses privades de comunicació que operaven dins aquell sistema polític i econòmic i entre les empreses que han estat estudiades per la seva continuïtat durant el franquisme i la Transició hi trobem:

La Prensa Española, editora d'ABC, el Grupo Godó, editor de La Vanguardia. Editorial Católica, relacionada amb Ya. Grupo Correo, origen de l'actual Vocento. Grupo PRISA, posteriorment editor d'El País. Grupo Zeta, editor d'El Periódico de Catalunya i Grupo 16, editor de Diario 16.

La investigació sobre el període 1975-1989 assenyala que diverses d'aquestes empreses mantenien connexions amb persones i sectors vinculats al règim anterior, pero això no significa que tots els seus periodistes fossin franquistes ni que totes les seves publicacions defensessin sempre les mateixes posicions.

La democratització política no va comportar necessàriament una ruptura econòmica amb totes les estructures de poder que havien existit durant la dictadura, i la Transició va permetre recuperar llibertats polítiques fonamentals, però va ser també una transició pactada en molts àmbits i el món de la comunicació no va quedar al marge d'aquest procés. Algunes empreses periodístiques procedents del franquisme van continuar existint i posteriorment es van modernitzar, fusionar o integrar en nous conglomerats i un exemple especialment significatiu és la trajectòria que conduiria a Vocento.

El Grupo Correo i Prensa Española acabarien fusionant-se, i d'aquesta operació naixeria Vocento i així, dues tradicions empresarials conservadores de la premsa espanyola van acabar integrades en un mateix gran grup.  Un estudi acadèmic sobre la Transició destaca precisament aquesta continuïtat empresarial, i avui Vocento controla o participa en nombrosos mitjans, entre els quals ABC, El Correo, El Diario Vasco, El Norte de Castilla, Diario Montañés, Las Provincias, Diario Sur i altres capçaleres territorials. La seva estructura actual és societària i cotitzada, amb accionistes significatius i una composició del consell en què apareixen famílies històricament vinculades al grup.

Un altre cas fonamental és el Grupo PRISA, propietari del diari El País i de la Cadena SER, entre altres negocis. El País va néixer durant la Transició com una alternativa moderna a la premsa tradicional i durant dècades va exercir una enorme influència política i cultural, però PRISA tampoc no ha estat una empresa aliena al capital financer.

La seva estructura accionarial actual és molt més complexa que la dels primers anys. En documentació corporativa de PRISA apareixen, entre altres accionistes significatius, Joseph Oughourlian, Vivendi, Rucandio, Global Alconaba, Control Empresarial de Capitales, inversors qataris i Banco Santander i això ens mostra una transformació important en que la premsa ja no depèn únicament d'una família periodística o d'un empresari; pot dependre internacionals i aquest fenomen té conseqüències sobre la independència econòmica dels mitjans.

Un altre dels grans conglomerats és Atresmedia, el grup inclou Antena 3, La Sexta, Onda Cero, Europa FM i diverses empreses de producció audiovisual. Atresmedia és una societat cotitzada i la seva informació sobre accionistes significatius es publica d'acord amb les exigències de transparència del mercat i la seva estructura està estretament vinculada al Grupo Planeta, un dels grans conglomerats empresarials i editorials de l'Estat.

Aquesta concentració és extraordinàriament important perquè una mateixa estructura empresarial participa simultàniament en l’edició de llibres, premsa, televisió, ràdio i producció audiovisual i això significa que una determinada visió editorial pot multiplicar-se a través de diferents canals.

Una notícia pot aparèixer en un diari, convertir-se en tema d'una tertúlia radiofònica i acabar com a titular d'un informatiu televisiu i així es construeix la seva agenda informativa.

L'altre gran operador televisiu privat és Mediaset España, integrat en MFE-MediaForEurope i la seva història està relacionada amb el grup empresarial Fininvest (de la familia de Silvio Berlusconi).

Altres actors fonamentals, son la Unidad Editorial controlada pel grup italià RCS MediaGroup i propietària del El Mundo, Marca, Expansión i diverses revistes i altres productes editorials.

El  Grupo Godó, amb La Vanguardia i RAC1 i existeix per una burgesia mediàtica catalana, amb les seves pròpies tradicions, interessos i relacions amb el poder econòmic i polític.

La Cadena COPE i TV13 manté una vinculació institucional amb la Conferència Episcopal Espanyola.

I després apareixen els anomenats «pseudomitjans». Durant els últims anys ha aparegut un altre fenomen, els anomenats pseudomitjans, portals digitals i plataformes que funcionen amb una estructura molt diferent de la premsa tradicional i alguns poden realitzar investigacions periodístiques legítimes, però d'altres han estat acusats de difondre rumors, informacions no contrastades, manipulacions o campanyes polítiques i aquí cal introduir una distinció fonamental. una informació falsa no es converteix en certa perquè la publiqui un diari important, i  una informació d'un mitjà petit tampoc es converteix automàticament en falsa perquè sigui ideològicament contrari.

 i aquí apareix una qüestió que l'esquerra hauria de plantejar de manera clara:

Per què permetem que una part enorme de la informació política i social que rep la ciutadania sigui distribuïda per conglomerats empresarials que tenen interessos econòmics molt més amplis que el periodisme?

No es tracta de negar el dret a la propietat privada, sinó que es tracta de preguntar-nos si la democràcia pot funcionar correctament quan existeix una concentració extraordinària del poder comunicatiu.

El Poder Econòmic del franquisme i la seva ombra sobre la Democràcia espanyola.

La mort de Francisco Franco el novembre de 1975 va posar fi a la dictadura física, pero no la política i això no va significar automàticament la desaparició de totes les estructures econòmiques, socials i de poder construïdes durant trenta-sis anys de règim autoritari.

El franquisme havia construït una economia fortament intervinguda per l'Estat, però al mateix temps havia protegit la propietat privada i havia afavorit determinats sectors empresarials i financers. El Banc d'Espanya documenta que durant el règim els bancs i les caixes estaven sotmesos a importants mecanismes d'intervenció i que els anomenats circuits privilegiats de finançament canalitzaven enormes quantitats de recursos cap als sectors considerats estratègics pel Govern i això ens obliga a distingir dues coses: una dictadura política pot desaparèixer sense que desaparegui immediatament el poder econòmic que es va beneficiar d'aquella dictadura.

Des d'una perspectiva d'esquerres, el franquisme no pot ser analitzat únicament com un sistema de repressió política, sino també de ser un sistema de distribució desigual del poder econòmic. La dictadura va destruir les organitzacions obreres democràtiques, va perseguir sindicalistes, va prohibir els sindicats de classe i va eliminar durant dècades la capacitat de negociació col·lectiva que havia existit abans de la Guerra Civil i al mateix temps, es va desenvolupar una estructura empresarial i financera que actuava dins d'un marc fortament controlat per l'Estat.

Era un sistema en què el poder polític determinava quins sectors eren prioritaris, quines activitats rebien finançament i quines empreses eren considerades estratègiques i el mateix Banc d'Espanya explica que durant una part important del franquisme l'assignació de recursos estava sotmesa a aquests mecanismes privilegiats, per això, quan avui parlem de les grans fortunes espanyoles, de les grans empreses o de la banca, hem de recordar que moltes d'aquestes estructures tenen una història molt més antiga que la democràcia actual.

La banca va ocupar una posició central dins d'aquesta estructura i no perquè tots els bancs fossin «franquistes» en sentit ideològic, una afirmació que seria històricament massa simplista, sinó perquè el sistema financer estava profundament condicionat pel règim. La documentació històrica del Banc d'Espanya mostra l'existència d'una banca fortament regulada i protegida, amb importants barreres a la competència i una intensa intervenció estatal durant les primeres dècades del franquisme i algunes de les grans entitats bancàries que avui coneixem tenen arrels anteriors a Franco, però van operar durant la dictadura i posteriorment van experimentar processos de transformació, absorció i fusió.

De les elits franquistes a les elits de la Democràcia.

Una de les crítiques més importants que pot formular l'esquerra és que una part de les elits econòmiques va aconseguir adaptar-se al nou sistema i alguns dirigents i empresaris vinculats al món franquista van abandonar progressivament el llenguatge polític del règim i van adoptar el llenguatge de la democràcia, del liberalisme econòmic i de la modernització europea i això no significa que totes aquelles persones fossin franquistes després de 1975 i el que demostra que el capital té una extraordinària capacitat d'adaptació als canvis polítics.

L'empresari que havia negociat amb un ministeri franquista podia continuar negociant amb un govern democràtic i els bancs en els que havia operat dins de les regulacions del franquisme podia continuar concedint crèdit en la nova economia liberalitzada i els grans grups empresarials podien transformar les seves relacions amb l'Estat sense desaparèixer. Aquest fenomen és molt diferent del canvi d'un règim polític.

Durant els anys vuitanta i noranta es va produir una profunda transformació de l'economia espanyola. La reconversió industrial va provocar enormes costos socials, especialment en territoris industrials i entre la classe treballadora i posteriorment van arribar importants processos de privatització. RTVE assenyala que durant els anys vuitanta es van produir grans reconversions industrials i que les privatitzacions es van prolongar durant els anys noranta i des d'una perspectiva d'esquerres, aquí apareix una pregunta fonamental:

Què va passar amb els actius construïts durant dècades amb recursos públics quan van passar a mans privades?

Les investigacions sobre les elits espanyoles mostren una continuïtat notable entre el poder econòmic franquista i el capitalisme actual. Les xarxes d’empreses, judicatura, banca i mitjans que es van consolidar durant la dictadura no van ser depurades durant la Transició, sinó que es van adaptar al nou marc democràtic sense perdre influència i les famílies com els March, Koplowitz, Oriol, Entrecanales, Botín, Urquijo i altres sagues de la burgesia franquista van mantenir posicions clau gràcies a matrimonis estratègics, clubs exclusius, fundacions privades, control de consells d’administració, i relacions privilegiades amb l’Estat.

Aquestes famílies, que ja apareixien en escàndols fiscals durant el franquisme, van continuar apareixent en casos com el Falciani (2015), demostrant que la renovació de les elits ha estat mínima i durant la Transició, cap d’aquests privilegis va ser revisat. Al contrari,  els bancs franquistes van ser protagonistes de trames com Filesa, que mostrava intercanvis de personal entre banca i Estat, i que implicava entitats que avui formen part del gran oligopoli bancari espanyol.

La privatització massiva de l’economia entre 1985 i 1969 amb més de 120 empreses públiques venudes i ingressos de més de 45.000 milions d’euros va reforçar encara més el poder dels grups financers hereus del franquisme. 

La gran batalla de l'esquerra del segle XXI no és només recordar el passat, sinó entendre que aquell passat va contribuir a construir les estructures de poder del present i la memòria democràtica ha d'incloure també la memòria econòmica i cal saber qui es va beneficiar de la dictadura, quines estructures empresarials van sobreviure i com es van transformar els grans grups financers i empresarials i quin paper van tenir en la construcció de la nova economia i aquesta investigació ha de fer-se amb documents, noms, dates i dades, no amb acusacions genèriques.

El Banc d'Espanya disposa precisament d'arxius històrics que permeten investigar aquestes relacions i conserva documentació sobre bancs, institucions i particulars que van interactuar amb el sistema financer espanyol durant dècades.

Arrels franquistes en el poder de l’Església.

Les organitzacions de l’Església tradicional que arrosseguen herències del franquisme  des de l’Opus Dei fins als Guerrilleros de Cristo Rey continuen exercint una influència política i cultural que distorsiona la democràcia espanyola, mantenint vives estructures de poder del vell nacionalcatolicisme. Aquesta persistència no és anecdòtica, sino que és un mecanisme de continuïtat històrica que connecta el règim franquista amb formes actuals de pressió política ultraconservadora.

La dictadura franquista va convertir el catolicisme en fonament ideològic de l’Estat, legitimant el règim com una “cruzada” contra el comunisme i la impietat i amb la jerarquia eclesiàstica que va avalar el cop d’Estat de 1936 i va proporcionar al franquisme una cobertura moral i simbòlica que va durar dècades.

Durant dècades, una part de l’Església catòlica espanyola no va ser simplement una institució religiosa, sinó també un dels pilars socials, culturals i polítics del règim franquista. La dictadura va trobar en sectors de l’Església una important font de legitimació moral, mentre que determinades estructures eclesiàstiques i grups vinculats al catolicisme conservador van adquirir una enorme capacitat d’influència sobre l’educació, la vida social, la política i les elits econòmiques.

Aquesta història no es pot explicar afirmant que tota l’Església va actuar de la mateixa manera, hi  va haver capellans, religiosos, comunitats cristianes i moviments catòlics que van defensar els treballadors, els drets humans, les llibertats democràtiques i la lluita contra la dictadura, però també és innegable que importants sectors de la jerarquia eclesiàstica van mantenir una relació privilegiada amb el règim.

Després de la Guerra Civil, el franquisme va construir un sistema polític profundament vinculat al nacionalcatolicisme i l’Església va recuperar privilegis que la República havia qüestionat i va passar a ocupar un lloc central en la moral pública, en l’educació i la vida quotidiana.

La religió catòlica va formar part de l’aparell ideològic de la dictadura, l’escola, la família, la sexualitat, el matrimoni i la moral social van quedar sotmesos a una concepció fortament conservadora i per a les classes populars, i això significava que la dictadura no només controlava la política i els sindicats, sinó també bona part de la vida social, i la repressió política podia anar acompanyada d’una repressió moral i cultural.

L’Opus Dei i les noves elits del poder ocupa un lloc particular en aquesta història i no és correcte presentar-la simplement com una organització franquista, perquè la seva trajectòria és més complexa i va incloure persones amb diferents posicions polítiques, però sí que és legítim analitzar críticament el paper que alguns dels seus membres van tenir en les estructures de poder durant el franquisme tardà.

Especialment durant els anys cinquanta i seixanta, tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei han ocupat i encare ocupant importants responsabilitats dins de l’Estat i han participar en la transformació econòmica del règim i en el canvi econòmic, que no va significar la democratització de la política i el franquisme va continuar sent una dictadura, encara que evolucionés des de l'autarquia cap a una economia més oberta i tecnocràtica.

Des d'una perspectiva d'esquerres, aquesta és una qüestió fonamental en modernitzar l’economia i democratitzar la societat. La Transició democràtica va aconseguir establir institucions democràtiques, però no va produir una ruptura completa amb totes les estructures socials i econòmiques construïdes durant el franquisme i una part de les antigues elits econòmiques ha continuat ocupant posicions de poder, i també de mantenir importants privilegis institucionals de l’Església, especialment en matèria educativa, fiscal i de finançament.

Perquè una democràcia que desconeix les estructures de poder que va heretar del franquisme corre el risc de continuar sotmesa a elles i des de l’esquerra s'ha de reivindicar una ruptura democràtica basada en drets, justícia social, memòria, laïcitat i igualtat, i no contra la religió, sinó contra qualsevol forma de poder que pretengui estar per damunt de la ciutadania.

De la porra franquista del l’Estat profund al naixement d’un aparell de seguretat ideològicament monolític.

Quan Franco guanya la guerra, no només imposa un règim sinó que va construir un ecosistema de forces armades i policials dissenyat per perpetuar-lo, aquest ecosistema inclou a l’Exèrcit  com la columna vertebral del règim, amb generals premiats per la seva lleialtat. La Guàrdia Civil com policia rural, moral i política, amb funcions de control social, la Policia Armada, com la porra urbana, especialitzada en dissidència i tortura i el CESID,  hereu directe dels serveis d’informació franquistes, creat el 1977 però amb personal format en la persecució de “rojos”.

Aquestes institucions no eren neutrals,  eren el franquisme i la seva cultura interna es basava en l’ultranacionalisme espanyol, catolicisme integrista, anticomunisme militant, jerarquia vertical sense dissidència, percepció de l’Estat com a propietat de les forces armades.  

La Transició va ser presentada com un pacte exemplar, però en realitat va ser una operació quirúrgica per salvar l’aparell franquista i no hi va haver depuració, no hi va haver revisió de comandaments ni hi va haver ruptura i el resultat: Generals franquistes continuen al comandament l’Exèrcit. La Guàrdia Civil manté la seva estructura ideològica. La Policia Armada es renombra com “Policia Nacional” però manté els mateixos quadres i el CESID continua operant amb mentalitat de guerra freda interna, pero la democràcia neix amb un estat profund franquista incrustat en el seu cor.

El 23 de febrer de 1981 és el moment en què el franquisme intenta recuperar el poder i intenta un cop d’Estat que revela la veritat dels seus actors principals (tots franquistes). Antonio Tejero, Guàrdia Civil. Milans del Bosch, general de l’Exèrcit. Alfonso Armada, general i home de confiança de la Casa Reial i els  Agents del CESID, implicats en la trama segons documents desclassificats. El cop d’Estat no va ser obra de quatre nostàlgics, sino que va ser una operació amb suport intern en sectors de l’Exèrcit, la Guàrdia Civil i el CESID amb un  missatge era clar  “La democràcia és tolerable mentre no toqui els privilegis del franquisme.”

Després del cop, el govern opta per no depurar i la por d’un nou intent militar pesa més que la necessitat de democratitzar i això consolida amb una cultura interna hostil a l’esquerra, una percepció de les forces armades com a guardians de la “unitat d’Espanya”, i una capacitat de pressió política a través de manifestos, filtracions i informes ha on la democràcia va quedar condicionada per un estat profund que mai ha estat desmantellat.

Actitud dels governs d’esquerres amb el aparell de l’Estat en les forces armades.

El PSOE arriba al poder amb Felipe González (1982–1996) amb un aparell policial i militar franquista fins al moll de l’os i amb una resistència interna a reformes democràtiques, amb hostilitat a la professionalització de l’exèrcit i amb un CESID que mantenía pràctiques opaques i espionatge intern. La guerra bruta del GAL mostra fins a quin punt l’Estat profund condiciona el govern.

Amb en José Luis Rodríguez Zapatero (2004–2011), va ser percebut com l’enemic ideològic i manifestos militars contra la Llei de Memòria Històrica, filtracions policials contra ministres, resistència a polítiques feministes i territorials i hostilitat a qualsevol gest cap al diàleg amb ETA, i ara en Zapatero en paga les consecuencias de les seves políticas publicas que va portar a tràmit en el seu mandat.

I en Pedro Sánchez (2018 fins avui), la tensió ha augmentat amb la dependència de forces plurinacionals, amb la reforma del CNI després de Pegasus, amb la derogació parcial de la Llei Mordassa, i la Memòria democràtica com a política d’Estat.

Manifestos de militars retirats contra el govern.  Filtracions policials utilitzades per desgastar l’executiu, resistència interna a canvis en la Guàrdia Civil (cas Pérez de los Cobos) i la hostilitat oberta a PODEMOS, percebut com una amenaça ideològica amb informes policials sense base, campanyes mediàtiques alimentades per filtracions, resistència a la seva presència en els Ministeris d’Interior i Defensa.

En definitiva, avui a l’Estat espanyol, se viu en una democràcia amb arrels franquistes, com la  història de l’Exèrcit, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i el CNI és la història d’una democràcia construïda sobre estructures franquistes no depurades, malgrat reformes i modernitzacions pero persisteix una cultura interna conservadora, persisteix la hostilitat als governs d’esquerres, persisteix la capacitat d’intervenció política, persisteix una memòria institucional que mai ha assumit el seu passat autoritari i la democràcia espanyola és, encara avui, una democràcia Vigilada.

La persistència del franquisme sociològic continua operant en la justícia espanyola.

La Transició espanyola ha estat presentada durant dècades com un exercici exemplar de reconciliació i modernització democràtica, però sota aquesta narrativa oficial s’hi amagava una realitat menys amable -el franquisme que no ha desaparegut-, sinó que s’ha reorganitzar, mutar i trobar noves vies d’intervenció política i avui, gairebé cinquanta-un anys després de la mort del dictador, el seu llegat continua operant a través d’associacions, fundacions, grups de pressió, plataformes mediàtiques i fins i tot col·lectius paramilitars, parapolicials i judicials.

Aquest ecosistema reaccionari actua com una estructura paral·lela del poder, capaç d’influir en l’agenda pública, pressionar institucions, perseguir judicialment activistes i dirigents d’esquerres, i mantenir viva una cultura política autoritària que mai va ser desmantellada del tot.

El franquisme no va ser només un règim, sinó que va ser un aparell organitzat, amb milers de quadres, funcionaris, procuradors a les Corts, dirigents del Moviment Nacional, membres de la Falange, de les Germandats, dels sindicats verticals i de les organitzacions juvenils i quan va arribar la Transició, la majoria d’aquests quadres no van ser depurats, van continuar ocupant càrrecs en l’administració, en la judicatura, en la policia, en l’exèrcit i en els espais de poder econòmic.

Molts d’ells van ser fundadors o promotors d’organitzacions que actuen com a “braç civil” del franquisme i aquestes organitzacions no són homogènies. Algunes operen com a lobbies ultraconservadors, altres com a plataformes de persecució judicial, altres com a grups de carrer, i altres com a fundacions de memòria franquista. Però totes comparteixen tres elements en comú. Una ideologia reaccionària basada en el nacionalcatolicisme, l’autoritarisme i l’anticomunisme, una estratègia d’intervenció política que combina pressió mediàtica, judicial i social i una connexió directa o indirecta amb antics quadres del franquisme o amb la cultura política de la dictadura.

A continuació presento un resum d’una panoràmica crítica dels principals actors franquistas i feixistes com són:

Hazte Oír.- Lobby ultraconservador especialitzat en campanyes mediàtiques contra drets LGTBI, feminisme i educació sexual. Ha funcionat com una estructura de pressió sobre el PP i Vox, i ha impulsat campanyes de desinformació amb estètica i discurs pròxims al nacionalcatolicisme.

Manos Limpias.- Sindicat parapolicial creat per antics funcionaris franquistes. Ha utilitzat l’estratègia de les querelles massives contra dirigents d’esquerres, moviments socials i càrrecs públics. És un instrument de guerra judicial.

Abogados Cristianos.- Organització jurídica ultracatòlica que actua com a policia moral. Presenta denúncies contra artistes, activistes feministes, col·lectius LGTBI i qualsevol expressió cultural que considerin “ofensiva”. Reprodueixen la lògica del delicte de blasfèmia propi del franquisme.

Fundación Francisco Franco.- La més explícita: preserva la memòria del dictador, difon propaganda franquista i manté xarxes de simpatitzants. És la prova viva que Espanya és l’únic país d’Europa on una fundació dedicada a exaltar una dictadura feixista opera legalment.

CEDADE (Cercle Espanyol d’Amics d’Europa).- Històric grup neonazi, amb connexions internacionals. Tot i que formalment dissolt, molts dels seus antics membres han passat a estructures actuals de l’extrema dreta.

Desokupa.- Empresa paramilitar que actua com a força de xoc contra moviments socials i persones vulnerables. Utilitza estètica feixista, retòrica de “defensa de la propietat” i pràctiques d’intimidació pròpies de grups d’extrema dreta.

Bastión Frontal.- Grup juvenil neonazi vinculat a agressions, actes de violència política i mobilitzacions contra migrants. És la cara més explícita del feixisme de carrer.

I altres grups històrics o actuals com la Germandat Nacional Universitària, Germandat Sacerdotal Espanyola, els Guerrillers de Crist Rei, Acció Universitària Nacional, Batalló Basc Espanyol, Grups Armats Socials, i L’Enclusa. Tots ells formen part d’un continuum ideològic que va del nacionalcatolicisme al neonazisme, passant per l’anticomunisme militant.

La seva funció política es la de mantenir viva la cultura del franquisme, perseguit a moviments de l’esquerra i els moviments socials mitjançant denúncies, campanyes mediàtiques, difamació i pressió judicial. Això genera un clima de por, autocensura i criminalització.

Blanquejar el llegat del franquisme i difondre la idea que el franquisme va ser “necessari”, “ordenat” o “modernizador”., i així erosionar la memòria democràtica i dificulta la reparació de les víctimes i servir de laboratori ideològic per a la dreta institucional.

Moltes de les seves campanyes acaben convertint-se en propostes de VOX o en línies discursives del Partit Popular i són el ecosistema cultural que alimenta la dreta política.

I això ens obliga a defensar una idea fonamental que ni el feixisme dels carrers, ni el neofranquistes cultural, ni la persecució política disfressada de batalla judicial poden tenir més força que la democràcia i la resposta és més democràcia, més drets, més justícia social, més memòria i més poder per a la ciutadania perquè davant dels qui volen tornar al passat, l'esquerra ha de respondre mirant cap al futur amb una República social, democràtica i solidària al servei de la majoria.

El Tribunal Suprem i la Justicia española, entre la imparcialitat Constitucional i la percepció d’una doble vara de mesurar. Una justícia que hauria de ser igual per a tothom.

En una democràcia, la justícia no pot tenir colors polítics, i no hauria de ser d'esquerres ni de dretes, ni favorable als governs ni a les oposicions i la seva obligació és aplicar la llei amb independència, imparcialitat i igualtat i aquesta és la teoria.

Però en la política espanyola de les darreres dècades s'ha anat instal·lant una profunda desconfiança ciutadana envers una part de la judicatura, una desconfiança que no apareix del no-res, sinó que s'alimenta de nomenaments controvertits, bloquejos institucionals, conflictes pel control del Consell General del Poder Judicial, decisions judicials extraordinàriament discutides i la percepció que, davant de situacions semblants, les conseqüències poden ser molt diferents segons qui sigui l'acusat.

El Tribunal Suprem ocupa una posició central en aquest debat i és el màxim òrgan jurisdiccional ordinari d'Espanya i les seves sentències tenen una enorme transcendència política i social i per això, quan una part de la ciutadania percep que la justícia castiga amb contundència determinats sectors polítics mentre sembla més tolerant amb altres, el problema deixa de ser exclusivament jurídic i es converteix en un problema democràtic i aquí apareix una pregunta incòmoda:

Existeix realment una doble vara de mesurar en la justícia espanyola o, almenys, s'ha creat una percepció social tan poderosa que les institucions haurien d'analitzar-ne les causes?

El poder judicial també és poder i durant massa temps s'ha presentat la judicatura com un espai completament allunyat de la política, però els jutges formen part de les institucions de l'Estat i, especialment en els tribunals superiors i les seves decisions poden tenir conseqüències polítiques extraordinàries.

Una sentència contra un dirigent polític pot acabar amb una carrera política, una investigació pot destruir una reputació abans que existeixi una sentència, una mesura cautelar pot alterar una legislatura, una condemna pot modificar la composició d'un parlament i una interpretació jurídica pot determinar fins on pot arribar un govern democràticament elegit i per això, la independència judicial és imprescindible, però també ho és la transparència.

Un Tribunal Suprem amb hegemonia conservadora

Durant mes de 20 anys, la Sala Penal del Tribunal Suprem ha mantingut una majoria conservadora abrumadora, i segons informacions recents, amb magistrats procedents de cultures jurídiques alineades amb el vell ordre institucional i amb una interpretació expansiva del dret penal contra l’esquerra i els independentistes .

Aquesta hegemonia es reforça per un element clau amb el bloqueig del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), controlat de facto pel Partit Popular des de fa anys, que impedeix la renovació de les altes instàncies judicials. El missatge filtrat el 2018 del portaveu del Partit Popular, Ignacio Cosidó del que “controlaremos la Sala Segunda desde detrás”  és una prova explícita de la voluntat de control polític del Tribunal Suprem.

El Tribunal Suprem ha dictat sentències especialment severes contra dirigents de l’esquerra i moviments socials i un dels casos més recent és la condemna de José Luis Ábalos (PSOE) a 24 anys de presó i del seu assessor Koldo García a 19 anys, en el cas de les mascaretes, amb una contundència penal que contrasta amb altres procediments contra la dret i amb la benevolència a la sentencia a Víctor de Aldama.

En el cas Ábalos, el Suprem va permetre que el Partit Popular dirigeixi totes les acusacions populars, excloent VOX, LIBERUM Asociación i altres entitats, cosa que els dona un control processal privilegiat i inèdit en democràcies comparables .

Les grans causes de corrupció que afecten el Partit Popular con la Púnica, Lezo, Kitchen, Montoro, etc.  acumulen dilacions de fins a una dècada, mentre que casos similars contra altres partits es resolen en dos o tres anys, i segons l’anàlisi de Público, cap procediment del PSOE ha patit dilacions comparables, mentre que PODEMOS ha vist com set peces del cas Neurona quedaven arxivades després d’anys d’investigació sense resultats. Aquest patró de lentitud no és neutral i la dilació beneficia els acusats del Partit Popular, que sovint arriben als judicis amb el cas socialment “refredat” o directament prescrit.

A continuació tens un resum estructurat dels casos que mostren benvolença cap al PP i les elits conservadores, i duresa contra l’esquerra i els moviments emancipadors, basat en les dades disponibles.

Casos amb tracte benèvol, dilacions o impunitat vinculats al Patit Popular con el Cas Púnica, 11 anys d’instrucció, diverses peces sense data de judici. Implicats: Francisco Granados, Esperanza Aguirre, empresaris i trames de comissions. La lentitud ha permès que part del cas prescrigui o perdi força probatòria.  Dirigents com Francisco Granados o Esperanza Aguirre continuen sense sentència ferma. 

Cas Lezo, 9 anys sense cap judici celebrat. Implicat: Ignacio González, expresident de Madrid. La peça del Canal de Isabel II és una de les més greus, però continua encallada.

Cas Kitchen, 5 anys entre el tancament de la instrucció i el judici. Operació parapolicial per espiar Bárcenas. Implicats: Fernández Díaz, Cospedal, comissaris de la policia. Cap condemna ferma a les cúpules polítiques.

Cas Montoro, 8 anys d’instrucció encara oberta. Relacionat amb irregularitats en contractacions i gestió ministerial. Encara obert.

Tarjetas Black, Curiosament, resolt en 2 anys, demostrant que la lentitud no és estructural sinó selectiva i altres.

Casos de finançament irregular del Partit Popular, en diverses peces prescrites o arxivades per dilacions de la trama Gürtel i derivades. Algunes han prescrit i altres han acabat amb condemnes menors o parcials. Cap responsabilitat penal directa per a la direcció estatal del partit.

Un Tribunal Suprem amb hegemonia conservadora

Durant mes de 20 anys, la Sala Penal del Tribunal Suprem ha mantingut una majoria conservadora abrumadora, i segons informacions recents, amb magistrats , de procedents de cultures jurídiques alineades amb el vell ordre institucional i amb una interpretació expansiva del dret penal contra l’esquerra i els independentistes .

Aquesta hegemonia es reforça per un element clau amb el bloqueig del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), controlat de facto pel Partit Popuar des de fa anys, que impedeix la renovació de les altes instàncies judicials. El missatge filtrat el 2018 del portaveu del Partit Popuar Ignacio Cosidó del que “controlaremos la Sala Segunda desde detrás”  és una prova explícita de la voluntat de control polític del Tribunal Suprem.

El Tribunal Suprem ha dictat sentències especialment severes contra dirigents de l’esquerra i moviments socials i un dels casos més recent és la condemna de José Luis Ábalos (PSOE) a 24 anys de presó i del seu assessor Koldo García a 19 anys, en el cas de les mascaretes, amb una contundència penal que contrasta amb altres procediments contra la dret i amb la benevolència a la sentencia a Víctor de Aldama.

En el cas Ábalos, el Suprem va permetre que el Partit Popular dirigeixi totes les acusacions populars, excloent VOX, LIBERUM Asociación i altres entitats, cosa que els dona un control processal privilegiat i inèdit en democràcies comparables .

Les grans causes de corrupció que afecten el Partit Popuar con la Púnica, Lezo, Kitchen, Montoro, etc.  acumulen dilacions de fins a una dècada, mentre que casos similars contra altres partits es resolen en dos o tres anys, i segons l’anàlisi de Público, cap procediment del PSOE ha patit dilacions comparables, mentre que PODEMOS ha vist com set peces del cas Neurona quedaven arxivades després d’anys d’investigació sense resultats. Aquest patró de lentitud no és neutral i la dilació beneficia els acusats del Partit Popuar, que sovint arriben als judicis amb el cas socialment “refredat” o directament prescrit.

Casos amb tracte benèvol, dilacions o impunitat vinculats al Partit Popular

Cas Púnica, 11 anys d’instrucció, diverses peces sense data de judici. Dirigents com Francisco Granados o Esperanza Aguirre continuen sense sentència ferma. Cas Lezo, 9 anys sense cap judici celebrat. Cas Kitchen, 5 anys entre el tancament de la instrucció i el judici. Cas Montoro, 8 anys d’instrucció encara oberta. Tarjetas Black, Curiosament, resolt en 2 anys, demostrant que la lentitud no és estructural sinó selectiva. Casos de finançament irregular del Partit Popular, Diverses peces prescrites o arxivades per dilacions.

Aquestes dilacions, segons fonts judicials, no afecten igual altres partits i  cap procediment del PSOE ha patit retards comparables, i els casos contra PODEMOS han estat arxivats després d’anys sense proves concloents .

Casos amb duresa penal contra l’esquerra i moviments emancipador

Cas Ábalos / Koldo,  Condemnes de 24 i 19 anys, ajustades a les peticions de la Fiscalia Anticorrupció, amb una contundència penal excepcional . Procés català,  Condemnes elevades per delictes inexistents en altres democràcies europees; interpretació expansiva de la rebel·lió i sedició. Casos contra moviments socials, Activistes, sindicats i col·lectius antifeixistes han estat investigats amb criteris de seguretat d’Estat con a:

Pablo Hasél, El raper va ser condemnat a una pena de nou mesos de presó pels delictes d'enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona i a institucions estatals" per les seves lletres i missatges a Twitter en què ataca la monarquia i la policia.

Voltonic (Josep Miquel Arenas Beltran), raper mallorquí conegut internacionalment per haver estat condemnat a  l'Estat espanyol a 3 anys i 6 mesos de presó per les lletres de les seves cançons

Les sis de La Suiza (Las seis de La Suiza) és el nom amb el qual es coneix un cas judicial a Espanya que involucrà a sis sindicalistes de la  CNT condemnades de tres anys i mig de presó per una campanya de protesta contra la pastisseria La Suiza, a Xixón, en defensa d'una treballadora embarassada que va denunciar abusos laborals.

Condemna al fiscal general Álvaro García Ortiz, Considerada “injusta” per membres del Govern, en un context de tensió política extrema entre Executiu i Poder Judicial .

La política judicial del Tribunal Suprem espanyol mostra un patró estructural de parcialitat conservadora, reforçat per la majoria conservadora de la Sala Penal, el bloqueig sistemàtic del Consell General del Poder Judicial a la gestió selectiva de les acusacions populars, les dilacions en causes que afecten el Partit Popular i la contundència penal contra l’esquerra i els moviments emancipadors.

Aquest conjunt de factors ha erosionat la confiança ciutadana i ha alimentat la percepció de lawfare com a mecanisme de control polític.

La Justícia espanyola amb arrels franquistas i sota sospita.

 La democràcia espanyola ha crescut amb una paradoxa incrustada en el seu nucli i mentre el poder legislatiu i l’executiu han estat sotmesos a escrutini, debat i alternança, el poder judicial ha mantingut una continuïtat orgànica que el converteix en un actor polític silenciós però determinant. La ciutadania ho percep, ho intueix, ho pateix i  és en aquesta percepció, que la sensació que la justícia no és neutral, que no és equànime, i que no és de tots on neix la fractura de confiança que recorre el país com una esquerda profunda.

La justícia espanyola és vista com un contrapoder democràtic, com un poder conservador, i hereu d’una tradició autoritària que mai va ser del tot desmantellada i aquesta idea, que durant anys va ser patrimoni de minories crítiques, s’ha anat estenent fins a convertir-se en un sentiment social transversal.

 Qui controla, els qui han de controlar el compliment de les lleis?

La pregunta no és menor i en una democràcia, la justícia hauria de representar l’últim refugi davant dels abusos del poder polític, econòmic o institucional i quan un ciutadà és víctima d’una injustícia, hauria de poder acudir als tribunals amb la confiança que serà escoltat i que la decisió dependrà dels fets, de les proves i de la llei, i no de les seves idees, del seu origen social o de la seva proximitat a un determinat poder.

Però aquesta confiança no es construeix només proclamant la independència judicial. S’ha de demostrar cada dia i es precisament aquí on apareix un dels grans problemes de la democràcia espanyola. La percepció d’una justícia excessivament polititzada, especialment en els seus òrgans superiors, una percepció alimentada pels conflictes en la renovació del Consell General del Poder Judicial, pels nomenaments dels alts càrrecs judicials, per determinades resolucions especialment controvertides i per la utilització partidista de la justícia en la batalla política i això no significa que tots els jutges siguin conservadors, ni que totes les sentències siguin polítiques, perque no es injust i jurídicament insostenible afirmar-ho. Hi ha milers de jutges i magistrats que exerceixen la seva funció amb professionalitat i independència.

La Constitució espanyola estableix la separació de poders i garanteix la independència dels jutges i magistrats i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) és l’òrgan de govern del Poder Judicial. La seva existència respon precisament a la necessitat que el govern dels jutges no depengui directament del Govern de torn. La Llei Orgànica del Poder Judicial atribueix al Consell General del Poder Judicial funcions essencials en matèria de nomenaments, ascensos, inspecció i règim disciplinari dels jutges i magistrats, i per tant, el Consell General del Poder Judicial no és un organisme administratiu més i és una peça fonamental de l'Estat democràtic i precisament per això la seva composició és tan important.

Durant anys, la renovació del Consell General del Poder Judicial ha estat un dels grans conflictes institucionals de l'Estat pero el problema va arribar a un extrem especialment greu quan el mandat del CGPJ va expirar i els partits polítics no van ser capaços d'acordar-ne la renovació i el resultat va ser extraordinari i un òrgan constitucional va continuar funcionant durant anys amb el mandat dels seus membres caducat i la situació va provocar una profunda discussió sobre la legitimitat institucional del Consell General del Poder Judicial i sobre la conveniència de limitar les seves facultats mentre es trobava en funcions.

La reforma legal de 2021 va restringir determinades competències del Consell General del Poder Judicial en funcions, especialment els nomenaments discrecionals de la cúpula judicial. El Tribunal Constitucional va considerar constitucional aquesta limitació i posteriorment, el legislador va haver de modificar de nou la normativa per permetre al CGPJ en funcions designar els dos magistrats del Tribunal Constitucional que li corresponien i tot aquest procés ha deixat una ferida institucional, perquè quan els ciutadans veuen que els partits polítics són incapaços durant anys de renovar l'òrgan de govern dels jutges, inevitablement apareix una pregunta:

Si els polítics es barallen tant per controlar la composició del Consell General del Poder Judicial, és perquè el poder judicial és realment dependent dels partits, pero el sistema democràtic hauria de tenir prou transparència i legislar per tenir total dependència de la política i de les elits conservadores que encara queden amb escletxes del franquisme

La Falange Española, de partit únic a la marginalitat.

La Falange Española de las JONS, el partit únic del règim franquista, va arribar a la Transició dividida i exhausta, però la seva simbologia, el seu estil i la seva retòrica van continuar circulant en cercles reduïts però persistents, i avui, els seus hereus de Falange Española de las JONS, mantenen actes, commemoracions del 20-N i presència en xarxes socials. Són petits, però són la memòria viva del franquisme militant.

La ultradreta residual, però persistent i amb la consolidació del sistema de partits, la ultradreta explícita entra en una llarga travessia del desert, pero apareixen sigles diverses com las Juntas Españolas, Falange Española Auténtica, Falange Española Independiente, CEDADE, Círculo Español de Amigos de Europa, Fuerza Nueva, Frente Nacional, i a Catalunya, des de Vic va néixer Plataforma per Catalunya (PxC), fundada per Josep Anglada així com a petits grupuscles neonazis però cap ha aconseguit una presència significativa al Congrés.

Però aquesta marginalitat és enganyosa. Les idees ultradretanes de racisme, nostàlgia franquista, masclisme, anticatalanisme, anticomunisme segueixen circulant en sectors socials concrets, en casernes, en determinats mitjans, en associacions ultracatòliques. El sistema bipartidista (PSOE–PP) que va actuar com a tap,  canalitza el malestar cap a opcions “respectables”, mentre la ultradreta organitzada es manté petita, però no desapareix.

Amb l’entrada al segle XXI, la ultradreta espanyola comença a adoptar formes més semblants a les del seu entorn europeu. Apareixen partits com Democracia Nacional o España 2000, que combinen nostàlgia franquista amb discurs xenòfob i nacionalista radical.

Democracia Nacional impulsa campanyes com “Los españoles primero”, que posen al centre la idea de prioritat nacional, els autòctons per sobre dels migrants, els “de casa” per sobre dels “de fora”. És un lema que, amb els anys, acabarà filtrant-se cap a la dreta institucional i aquest partit se semble molt al partit català fundat per la Silvia Orriols a Ripoll i avui amb arrelament important a Catalunya.

España 2000 es caracteritza per una xenofòbia oberta, amb consignes com “Contra la invasión-remigración”, i per la participació en actes d’homenatge a figures del feixisme internacional, com Mussolini. El seu discurs prepara els militants per una “guerra al carrer”, com actualment fa Hogar Social i l’alter-activisme com formes d’ultradreta que juguen amb una estètica “social”, aparentment preocupada pels “espanyols pobres” amb  una confrontació física amb l’esquerra i amb la immigració.

Malgrat tot, el seu espai natural és el carrer, les manifestacions, les accions de propaganda, més que les institucions, però fan una feina de fons amb normalització de consignes, amb un llenguatge de guerra cultural i més endavant, amb molta més capacitat electoral.

Avui els grups més actius de l’extrema dreta utilitzen TikTok, X, YouTube, Telegram i altres xarxes per difondre missatges que fa cinquanta anys circulaven principalment en pamflets, revistes i mítings. Avui ha canviat la tecnologia, han canviat els símbols i tambe ha canviat el llenguatge, però persisteixen al mateixos elements i altres com l’autoritarisme, nacionalisme excloent, xenofòbia, defensa d'una societat jeràrquica i rebuig de determinats avenços socials.