El foc no entén d'ideologies, però d'irresponsabilitat política sí.

 Cada estiu assistim al mateix drama. Milers d'hectàrees de bosc desapareixen sota les flames, famílies desallotjades, pobles amenaçats, bombers i brigades forestals jugant-se la vida i un patrimoni natural que trigarà dècades a recuperar-se i quan les flames s'apaguen arriben les visites institucionals, les declaracions solemnes i les promeses d'inversions, però, passat l'estiu, el silenci torna a imposar-se. 

Els grans incendis forestals no són només una conseqüència de la calor extrema, sinó també són el resultat de molts anys de manca de previsió, d'infrafinançament dels serveis públics dedicats a la prevenció i d'una gestió forestal insuficient. Governar significa anticipar-se als problemes, no limitar-se a reaccionar quan ja és massa tard.

En diverses comunitats autònomes governades pel Partit Popular i Vox, els sindicats, professionals del sector forestal i col·lectius ecologistes han denunciat reiteradament la manca de recursos humans, materials i econòmics destinats a la prevenció dels incendis. Massa sovint es prioritzen altres polítiques mentre la gestió dels boscos queda relegada a un segon pla.

La prevenció no consisteix únicament a comprar més helicòpters o avions quan arriba l'estiu, sinó que significa mantenir els boscos durant tot l'any, netejar el sotabosc, recuperar camins forestals, reforçar les brigades permanents, impulsar la ramaderia extensiva, ordenar el territori i desenvolupar una autèntica política forestal basada en criteris científics, però hi ha un altre element que alguns sectors polítics continuen menystenint el canvi climàtic.

Negar o relativitzar el paper del canvi climàtic no farà disminuir les temperatures ni evitarà les sequeres cada vegada més llargues. Les dades científiques mostren que els períodes de calor extrema són més freqüents i intensos, que els boscos acumulen més estrès hídric i que qualsevol espurna pot convertir-se en un incendi de dimensions devastadores.

Quan determinats dirigents polítics prefereixen alimentar debats ideològics en lloc d'afrontar aquesta realitat, no només s'allunyen de l'evidència científica, sinó que també dificulten que les administracions adoptin les polítiques d'adaptació necessàries.

Quan l'aigua també es converteix en una tragèdia.

El canvi climàtic no només crema els boscos, també descarrega una força devastadora en forma de pluges torrencials.

Les inundacions que han afectat la Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa i la Regió de Múrcia són un recordatori que els fenòmens meteorològics extrems són cada vegada més freqüents. La DANA que va colpejar especialment el País Valencià va provocar víctimes mortals, enormes pèrdues materials i una profunda commoció social.

Aquests episodis posen de manifest la necessitat de reforçar la planificació urbanística, protegir les zones inundables, modernitzar els sistemes de drenatge, millorar la coordinació dels serveis d'emergència i invertir en sistemes d'alerta precoç. Adaptar-se al canvi climàtic ja no és una opció política, sinó és una necessitat per protegir la població.

Els fenòmens meteorològics extrems no poden evitar-se completament, però les seves conseqüències poden reduir-se si hi ha governs que planifiquen, escolten la comunitat científica i destinen recursos suficients a la prevenció.

Menys propaganda i més responsabilitat.

És legítim que existeixin diferències ideològiques sobre molts aspectes de la política, però el que resulta difícil d'entendre és que encara avui hi hagi responsables públics que qüestionin o minimitzin la necessitat d'impulsar polítiques decidides davant del canvi climàtic.

Els boscos no voten i els rius tampoc, però tots dos ens recorden, any rere any, que la natura no negocia amb els discursos polítics però la ciutadania necessita governs que actuïn amb responsabilitat, que reforcin els serveis públics, que incrementin els recursos destinats a la prevenció forestal, que protegeixin el medi natural i que assumeixin que la lluita contra el canvi climàtic és també una política de protecció civil, de salut pública i de seguretat col·lectiva.

Els incendis i les inundacions no són inevitables en totes les seves conseqüències, però el que sí que és evitable és la manca de previsió, la insuficiència pressupostària i la temptació de convertir la gestió ambiental en una batalla ideològica.

Protegir els nostres boscos, els nostres pobles i les nostres vides exigeix molt més que discursos. Exigeix inversions, planificació i valentia política. Perquè quan un govern retalla la prevenció, qui acaba pagant el preu és tota la societat.

Quan l'Església Espanyola perd l'autoritat moral.

Les paraules del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, acusant el Govern espanyol d'actuar com una «banda de lladres» arran dels casos de corrupció que afecten persones del seu entorn polític, no només són desafortunades. Són profundament imprudents, improcedents i carregades d'una enorme manca d'autocrítica.

Naturalment, qualsevol institució té dret a denunciar la corrupció, també l'Església. Però abans d'assenyalar amb el dit els altres convé mirar-se al mirall i aquest mirall reflecteix una institució que encara avui arrossega una greu crisi de credibilitat per la seva actuació davant els abusos sexuals comesos durant dècades per membres del clergat, pels silencis institucionals, pels encobriments i per una autocrítica que, per a moltes víctimes, continua arribant tard i de manera insuficient.

Resulta difícil acceptar lliçons d'ètica d'una jerarquia eclesiàstica que encara no ha acabat d'assumir totes les seves responsabilitats morals. L'autoritat moral no s'atorga per decret ni per la dignitat del càrrec. Es guanya amb coherència, humilitat i exemplaritat. I aquesta exemplaritat ha estat massa sovint absent.

Sorprèn també que la contundència verbal del senyor Argüello aparegui amb tanta facilitat davant la política institucional mentre, durant massa anys, el to va ser molt més discret quan es tractava de denunciar injustícies que afectaven directament els més vulnerables o de reconèixer errors propis. El llenguatge de l'Evangeli és el de la compassió, la justícia i el servei; no pas el de la desqualificació política.

Aquestes declaracions tornen a posar damunt la taula un debat que a Espanya continua sent una assignatura pendent amb la necessitat d'una separació real entre l'Església i l'Estat.

Fa més d'un any ja defensava aquesta idea en l'article «Enderroquem el Concordat amb la Santa Seu. El pacte que, amb aroma de franquisme, encara privilegia l'Església a l'Estat espanyol», publicat l’11 d’abril de 2025 amb: 

https://josepmondelraval.blogspot.com/2025/04/enderroquem-el-concordat-amb-la-santa.html

En aquell article denunciava que els acords vigents amb la Santa Seu són d'una etapa històrica que una democràcia madura hauria d'haver superat fa temps, i encara més tenint en compte que a l'Estat espanyol és un Estat aconfessional segons la nostra Constitució al seu article 16.3.

No és acceptable que una confessió religiosa continuï gaudint de privilegis fiscals, econòmics, educatius i institucionals que la situen en una posició de privilegi respecte a la resta de conviccions religioses o filosòfiques presents en la nostra societat. Un Estat social i democràtic de dret ha de garantir la llibertat religiosa, però també la neutralitat institucional. La laïcitat no és una amenaça per a la fe és la millor garantia perquè totes les creences siguin igualment respectades.

L'Església Catòlica desenvolupa una valuosa tasca social a través de moltes parròquies, comunitats i entitats que treballen diàriament amb persones vulnerables i aquesta realitat mereix reconeixement, però aquesta feina no pot servir per esquivar el debat sobre els privilegis institucionals ni per evitar una revisió crítica del paper que la jerarquia eclesiàstica ha tingut al llarg de la història contemporània espanyola.

Quan alguns bisbes decideixen intervenir en la confrontació partidista, també han d'acceptar que la ciutadania valori les seves paraules amb el mateix esperit crític amb què ells jutgen els representants públics. Ningú no és propietari exclusiu de la moral.

La regeneració democràtica exigeix exemplaritat de totes les institucions, des de governs, dels partits polítics, dels sindicats, de les empreses, dels mitjans de comunicació i també de les confessions religioses. L'ètica no pot ser selectiva ni utilitzar-se com una arma llancívola només contra l'adversari polític.

Potser ha arribat el moment que la Conferència Episcopal dediqui menys esforços a intervenir en el debat partidista i més a culminar la seva pròpia regeneració interna. La societat espanyola necessita institucions transparents, responsables i capaces de reconèixer els seus errors abans de convertir-se en jutges dels errors dels altres.

Perquè només qui practica la coherència està en condicions de reclamar-la als altres. I aquesta és una lliçó que també interpel·la l'Església.

Noves denúncies contra Israel i una nova imatge que sacseja el món per tortures i maltractaments a palestins.

La guerra a Gaza continua deixant imatges que commouen la consciència internacional i alimenten les acusacions de GENOCIDI contra el govern israelià de Benjamin Netanyahu. 

La publicació d'una fotografia que mostra un detingut palestí de Gaza semi despullat, amb els ulls embenats i lligat cap per avall a una barra de ferro, ha provocat una nova onada d'indignació internacional. El mateix Exèrcit israelià ha confirmat l'autenticitat de la imatge i ha admès que els fets “no s'ajusten als seus valors i reglaments”, anunciant l'obertura d'una investigació interna.

Per a molts analistes, la fotografia del detingut humiliat simbolitza la deshumanització que pateix la població palestina i alimenta les acusacions que Israel està actuant amb una crueltat incompatible amb els principis més bàsics dels drets humans.

Tot i això, les explicacions oficials arriben enmig d'un context molt més ampli de denúncies de violacions sistemàtiques dels drets humans contra la població palestina i diverses organitzacions humanitàries consideren que aquesta fotografia no és un cas aïllat, sinó una nova evidència dels maltractaments i les tortures que, segons nombrosos informes, es produeixen en centres de detenció israelians.

La imatge ha estat atribuïda al batalló Netzah Yehuda, una unitat que ja havia estat assenyalada anteriorment per presumptes abusos contra palestins. El fet que les autoritats militars reconeguin l'autenticitat de la fotografia reforça les demandes d'una investigació internacional independent.

Les crítiques a Netanyahu i a la política israeliana, no s’han fet esperar i també s'han dirigit directament contra el govern, a qui nombroses veus acusen de mantenir una estratègia militar desproporcionada a Gaza. Organitzacions de drets humans i sectors de la comunitat internacional denuncien que la destrucció massiva d'infraestructures civils, el bloqueig de subministraments essencials i el gran nombre de víctimes palestines constitueixen una greu vulneració del dret internacional humanitari.

El paper i responsabilitat dels Estats Units davant el GENOCIDI al poble Palestí.

Les crítiques no es limiten a Israel. També posa el focus en el suport polític i militar que els Estats Units i s'assenyala el paper de principal  aliat polític i militar de l'Estat israelià.

Diversos sectors i analistes denuncien que el suport diplomàtic i militar nord-americà i consideren que l’administració nord-americana ha permès, amb la seva protecció diplomàtica i el manteniment de l’ajuda militar, que el govern de Netanyahu actuï amb una àmplia sensació d’impunitat i que continuï les seves operacions sense una pressió internacional efectiva per aturar els abusos.

Les crides a un alto el foc permanent i a una investigació internacional independent sobre possibles crims de guerra s’han intensificat en les darreres setmanes, mentre creix la pressió sobre Washington perquè condicioni el seu suport a Israel al respecte estricte dels drets humans i del dret internacional.

 Washington té una gran responsabilitat política important perquè, malgrat les reiterades denúncies de violacions dels drets humans, ha mantingut el seu suport a Israel i ha bloquejat o suavitzat iniciatives internacionals que reclamaven mesures més contundents.

Donald Trump no pot decidir el nostre futur.

La democràcia no admet amos. Cap país sobirà ha d'acceptar que un dirigent estranger pretengui condicionar les seves decisions polítiques, econòmiques o militars, i tanmateix, això és precisament el que sembla voler Donald Trump cada vegada que intenta convertir la seva visió del món en una obligació per a la resta d'estats.

L'actitud del president dels Estats Units davant d'Espanya representa una manera d'entendre les relacions internacionals basada en la força, la pressió i l'amenaça. Trump actua sovint com si fos el propietari del món, convençut que qualsevol govern que discrepi de les seves prioritats ha de ser assenyalat, castigat o sotmès a una intensa pressió política i diplomàtica.

En aquest context, és legítim reconèixer que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha mantingut una posició de fermesa davant les pretensions d'incrementar la despesa militar i davant qualsevol intent d'imposar des de Washington les prioritats polítiques dels Estats Units. Espanya és un estat sobirà, i les seves decisions han de respondre exclusivament a la voluntat democràtica de la seva ciutadania i a les institucions que la representen.

Això no significa compartir totes les polítiques del govern del PSOE-Sumar. Personalment, discrepo de moltes de les seves decisions en matèria econòmica, social o territorial. La crítica al govern és legítima i necessària en qualsevol democràcia, però una cosa és discrepar de les polítiques d'un executiu i una altra de ben diferent és permetre que un govern estranger intenti influir o condicionar les decisions d'un país sobirà.

La defensa de la sobirania nacional no és patrimoni de cap ideologia. És un principi democràtic fonamental. Quan un dirigent estranger pretén marcar l'agenda política d'un altre estat, està traspassant una línia que no hauria de creuar-se mai. Les discrepàncies entre governs s'han de resoldre mitjançant el diàleg, el respecte mutu i la diplomàcia, mai des de la intimidació o la superioritat.

Europa necessita una veu pròpia. Necessita governs capaços de defensar els interessos dels seus pobles sense convertir-se en simples executors de les estratègies geopolítiques de les grans potències. La pau, la justícia social, la cooperació internacional i la defensa dels serveis públics han de prevaldre per damunt d'una cursa permanent cap al rearmament que només beneficia la indústria armamentística.

Donald Trump representa una manera de fer política basada en la confrontació, el nacionalisme agressiu i la imposició i aquest model no pot convertir-se en la norma de les relacions internacionals. El respecte entre estats és una condició indispensable per preservar la convivència, la democràcia i la pau.

Espanya pot tenir governs millors o pitjors. Els ciutadans poden premiar-los o castigar-los a les urnes, però aquesta decisió només correspon al poble espanyol. Ni Donald Trump ni cap altre líder estranger tenen cap legitimitat per intentar condicionar el rumb polític del nostre país.

La sobirania d'un poble no es negocia, no s'imposa des de l'exterior i no pot quedar sotmesa als interessos d'una potència estrangera. Defensar aquest principi és defensar la democràcia.

La Prioritat Social. Patriotisme al servei de la ciutadania.

Durant massa anys, el debat polític a l'Estat espanyol ha estat condicionat per un concepte de "prioritat nacional" ara presentat per el Partit Popular i Vox que, sovint ha servit per justificar polítiques d'exclusió, retallades socials i una concepció limitada del patriotisme, però hi ha una altra manera d'entendre l'amor pel país que es  situant les persones al centre de totes les decisions polítiques.

El veritable patriotisme no consisteix a aixecar banderes mentre augmenta la pobresa, ni a pronunciar discursos grandiloqüents mentre milers de famílies no poden pagar un habitatge digne o esperen mesos per ser visitades per un especialista de la sanitat pública. El patriotisme real és garantir que qualsevol persona, independentment del lloc on hagi nascut o de la seva condició social, pugui viure amb dignitat, seguretat i esperança. 

La gran prioritat de qualsevol govern progressista ha de ser la Prioritat Social. És a dir, orientar tota la política econòmica i pressupostària cap al benestar col·lectiu, fent que la riquesa generada pel país reverteixi en benefici de la majoria social i no d'una minoria privilegiada.

Això implica una fiscalitat profundament més justa. El que no és acceptable que mentre milions de treballadors i treballadores contribueixen puntualment amb els seus impostos, les grans fortunes, alguns grans patrimonis i nombrosos fons especulatius continuïn disposant de mecanismes per reduir la seva aportació fiscal. Qui més es beneficia del sistema econòmic també ha d'assumir una major responsabilitat en el seu sosteniment.

Els grans patrimonis immobiliaris i els fons d'inversió que acumulen milers d'habitatges no poden continuar condicionant el dret constitucional a un habitatge digne. L'habitatge no és una mercaderia qualsevol, és un dret fonamental i quan l'especulació converteix les ciutats en espais inaccessibles per a la seva pròpia població, és el deure dels poders públics intervenir amb determinació.

Cal impulsar una política valenta que inclogui mesures com la limitació de l'especulació immobiliària, una fiscalitat específica sobre els habitatges permanentment buits en mans de grans tenidors, l'ampliació decidida del parc públic de lloguer, la construcció massiva d'habitatge social, la rehabilitació energètica dels edificis i la protecció efectiva dels petits llogaters davant pràctiques abusives.

La Prioritat Social també significa reforçar els Serveis Públics. L'Educació pública és la millor eina d'igualtat d'oportunitats. Cada euro invertit en escoles, instituts, universitats, formació professional, recerca científica i cultura és una inversió directa en el futur del país.

El mateix succeeix amb la Sanitat Pública. Les llargues llistes d'espera, la manca de professionals i la progressiva externalització de serveis no són inevitables, sinó que són conseqüència de decisions polítiques. Un govern compromès amb la ciutadania ha de situar la salut pública com una de les seves principals prioritats pressupostàries, reforçant l'atenció primària, la salut mental, la recerca biomèdica i les condicions laborals dels professionals sanitaris.

La Política Social no pot limitar-se a gestionar emergències. Ha de prevenir-les. Cal garantir unes Pensions Públiques dignes, ampliar els Serveis de Dependència, reforçar els Serveis Socials municipals, assegurar una Protecció efectiva a la Infància, combatre la pobresa energètica i desenvolupar polítiques actives perquè ningú quedi enrere.

La Inversió Pública també ha de transformar el Territori. Les infraestructures no poden respondre únicament als interessos econòmics dels grans centres financers. Cal una planificació equilibrada que connecti pobles i ciutats, potenciï el Transport Públic ferroviari, modernitzi les Xarxes de Rodalies, millori les Carreteres locals, desplegui les Telecomunicacions d'alta capacitat i garanteixi Serveis Públics de qualitat tant a les grans àrees metropolitanes com al Món Rural.

La transició ecològica constitueix igualment una oportunitat per crear ocupació estable i de qualitat. La lluita contra el canvi climàtic ha d'anar acompanyada d'inversions públiques en energies renovables, rehabilitació energètica, mobilitat sostenible, protecció dels recursos hídrics i economia circular. La sostenibilitat només serà justa si també és social.

La política laboral ha de continuar avançant cap a salaris dignes, estabilitat contractual, reducció de la precarietat, igualtat efectiva entre dones i homes, conciliació familiar i una reducció progressiva de la jornada laboral que permeti repartir millor la productivitat generada pels avenços tecnològics.

Una altra gran prioritat ha de ser la lluita contra el frau fiscal i els paradisos fiscals. Cada euro ocultat és un euro menys per construir escoles, hospitals, residències públiques o habitatges socials. La justícia fiscal és una qüestió de democràcia.

En aquest context també resulta necessari obrir un debat serè sobre les prioritats pressupostàries de l'Estat. Mentre Europa viu una nova cursa d'augment de la despesa militar, convé preguntar-nos quin model de seguretat volem construir. La millor defensa d'un país és una societat cohesionada, amb educació de qualitat, sanitat universal, habitatge assequible, ocupació estable, serveis públics robustos i institucions democràtiques fortes. Sense negar les necessitats de defensa pròpies d'un Estat, molts ciutadans consideren legítim defensar que una part més gran dels recursos públics es destini a polítiques socials abans que a increments continuats de la despesa militar.

La Prioritat Social també significa apostar per una administració moderna, transparent i lliure de corrupció. Cada cas de corrupció representa hospitals que no es construeixen, escoles que no s'amplien i serveis públics que deixen de funcionar adequadament. La regeneració democràtica és inseparable de la justícia social.

Finalment, un govern d'esquerres, humanista i patriòtic ha d'entendre que la seva principal missió no és protegir els privilegis d'una minoria, sinó ampliar els drets de la majoria. La força d'un país no es mesura pel nombre de milionaris que concentra, ni per la grandesa dels seus pressupostos militars, sinó per la qualitat de vida de la seva gent.

La Prioritat Social no és una utopia. És un model de país que posa la dignitat humana per damunt dels interessos especulatius, que defensa la redistribució de la riquesa, que protegeix els serveis públics i que concep la política com una eina al servei del bé comú.

Aquest és el patriotisme que necessita el segle XXI es un patriotisme social, democràtic, solidari i profundament humanista. Un patriotisme que faci de l'Estat un instrument perquè totes les persones puguin viure amb dignitat, llibertat i igualtat d'oportunitats. 

L'OTAN no defensa la PAU, defensa la indústria de la guerra com a projecte polític.

 Cada cimera de l'OTAN es presenta davant l'opinió pública com una reunió destinada a garantir la seguretat internacional, però rere els discursos solemnes, les fotografies oficials i les declaracions sobre la defensa de la democràcia, s'amaga una realitat molt menys amable com la consolidació d'un model polític, econòmic i militar que converteix la guerra en un immens negoci.

La cimera d'enguany torna a posar damunt la taula una exigència clara,  gastar encara més diners en armes, i no en hospitals, no en habitatge públic, no en educació, no en la lluita contra el canvi climàtic i no en serveis socials.

Mentre milions de persones arreu del món continuen patint les conseqüències de la guerra, de la pobresa, de l'emergència climàtica i de les retallades socials, els dirigents de l'OTAN es tornen a reunir en una nova cimera amb un objectiu que sembla haver esdevingut prioritari, en incrementar encara més la despesa militar dels seus Estats membres.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a exigir als governs europeus que incrementin la despesa militar fins a nivells sense precedents, i no és una petició innocent. És una aposta estratègica que reforça el lideratge militar dels Estats Units i, alhora, beneficia una poderosa indústria armamentística que mou centenars de milers de milions d'euros cada any.

I davant d'aquesta estratègia apareix la figura del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, assumint amb entusiasme el paper de portaveu d'aquest projecte militarista. La figura del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, ha estat objecte de crítiques per part de diversos sectors pacifistes i de l'esquerra europea, que consideren que l'organització manté una forta alineació amb les prioritats estratègiques dels Estats Units. Aquesta percepció alimenta el debat sobre fins a quin punt els països europeus disposen d'una política de seguretat realment autònoma o continuen condicionats pel lideratge nord-americà.

La proposta impulsada pel president nord-americà Donald Trump perquè els aliats augmentin significativament la inversió en defensa representa una aposta decidida per aprofundir en una lògica de rearmament. Des d'una perspectiva d'esquerres, aquesta orientació mereix una crítica profunda perquè prioritza la capacitat militar per damunt de les necessitats socials, sanitàries, educatives i ambientals.

Des de la seva fundació el 1949, l'OTAN ha evolucionat d'una aliança concebuda en el context de la Guerra Freda cap a una organització amb una capacitat d'intervenció molt més àmplia. Les operacions desenvolupades a l'antiga Iugoslàvia, l'Afganistan o Líbia continuen generant un debat intens sobre els seus resultats i sobre les conseqüències humanitàries i geopolítiques que van comportar i mentrestant, Europa continua convertint-se en un enorme portaavions militar dels interessos atlàntics.

Quan esclata una guerra, les primeres víctimes són sempre les persones civils, però també hi ha qui obté grans beneficis. Els fabricants de míssils, de blindats, de munició, de drons, de sistemes electrònics i de tecnologia militar. Les guerres destrueixen pobles sencers, però també poden generar contractes multimilionaris per al sector de la defensa.

A Espanya aquesta realitat també és ben visible amb La Base Naval de Rota, la Base Aèria de Morón, el Centre d'Operacions de Torrejón o el Quarter General de Bétera formen part d'una xarxa militar estratègica dins l'Aliança Atlàntica.

Europa corre el risc de convertir-se en una gran plataforma logística i militar al servei d'una estratègia global de confrontació permanent mentre que el territori espanyol és una peça rellevant de l'arquitectura militar occidental

Les bases militars s'expandeixen, els pressupostos de defensa augmenten any rere any i la indústria de les armes consolida una influència creixent sobre les decisions polítiques i aquest son els actors principals con:

Mons (Bèlgica) Quarter General Suprem de les Forces Aliades a Europa (SHAPE). Brussel·les (Bèlgica)  Seu política de l'OTAN. Ramstein (Alemanya) Base principal aèria nord-americana i centre logístic europeu. Stuttgart (Alemanya)  Comandament dels EUA per a Europa i Àfrica. Aviano (Itàlia) Base aèria estratègica. Sigonella (Sicília)  Base naval i de drons. Nàpols (Itàlia) Comandament Aliat Conjunt. Incirlik (Turquia)  Base d'importància estratègica. Lask (Polònia)  Plataforma de desplegament cap a l'est europeu i Mihail Kogălniceanu (Romania) En procés d'ampliació com una de les principals bases de l'Aliança.

Les principals instal·lacions militars relacionades amb l'OTAN a Espanya i com país amb més pes estratègic dins l'Aliança amb Base Naval de Rota (Cadis). Base Aèria de Morón (Sevilla). Quarter General Terrestre d'Alta Disponibilitat de Bétera (País Valencià). Centre d'Operacions Aèries Combinades de Torrejón de Ardoz (Madrid). Base de Retamares (Madrid). Arsenal de Cartagena i amb diverses instal·lacions logístiques repartides pel territori estatal.

I a l'Estat espanyol es disposa d'una indústria militar amb una forta presència internacional com Navantia, Indra, Airbus Defence and Space, Santa Bárbara Sistemas, Expal Systems, Escribano Mechanical & Engineering, GMV i Sener

 I les Empreses amb activitat al sector de defensa a Catalunya que participen en projectes de defensa, aeroespai o tecnologies de doble ús com GTD, Mier Comunicaciones i Pangea Aerospace (amb activitat principal en propulsió espacial) així com diverses empreses de components electrònics, sistemes òptics, programari i materials avançats que participen en programes europeus de defensa.

La PAU no es construeix amb més armes i la pregunta que hauria de formular-se qualsevol societat democràtica és senzilla:

fins on estem disposats a arribar en aquesta carrera armamentística?

La història europea ens recorda que les grans acumulacions d'armes rarament han garantit una PAU duradora per si soles. La prevenció dels conflictes, la diplomàcia, el dret internacional, el desarmament progressiu i la cooperació entre pobles continuen sent eines essencials per reduir el risc de noves guerres.

Des d'una perspectiva d'esquerres, defensar la PAU implica qüestionar un model que converteix la guerra en una oportunitat econòmica i quan la indústria armamentística obté beneficis creixents en un context de conflictes oberts, és legítim preguntar-se quin paper juguen els interessos econòmics en les decisions polítiques.

Europa necessita menys dependència de la lògica militar i més capacitat per construir una arquitectura de seguretat basada en la cooperació internacional, la resolució pacífica dels conflictes i la defensa efectiva dels drets humans, perquè la millor inversió per al futur no és fabricar més armes, sinó construir més justícia social, més democràcia i més PAU.

Quan la dreta assumeix el relat de l'extrema dreta i de Vox, el Partit Popular obre la porta a un viatge d’una Espanya més excloent.

 Hi ha moments en la història política d'un país que es marquen punts d'inflexió i no perquè es produeixi un cop d'Estat, ni perquè es derogui la Constitució, sinó perquè una força política decideix abandonar els seus propis límits per assumir el relat d'una altra i això és, precisament, el que molts observadors interpretem que està succeint a Espanya amb el Partit Popular.

Durant anys, el Partit Popular ha intentat presentar-se com una força conservadora de govern diferenciada de l'extrema dreta però avui, aquesta frontera és cada vegada més difusa i una part del seu discurs incorpora nous plantejaments que fins fa poc eren patrimoni exclusiu de l'extrema dreta i fa que la política espanyola travessi un moment de gran i profunda transformació.

Allò que fa només uns anys semblava una excepció dins del panorama institucional s'ha convertit en una possibilitat cada vegada més normalitzada on la col·laboració entre el Partit Popular i Vox (com a fórmula de govern) va més enllà dels pactes concrets, i el que resulta realment rellevant és el desplaçament del debat polític cap a posicions cada vegada més conservadores i, en alguns aspectes, obertament reaccionàries.

Els exemples són prou clars i coneguts. Castella i Lleó, Aragó i Extremadura han estat escenaris de governs i acords entre el Partit Popular i Vox i han situat l'extrema dreta en una posició d'influència institucional i alimentan el debat politic sobre quin model d'Estat es vol construir. 

Avui a Andalusia, encapçalada per Juanma Moreno, s'han posat de manifest coincidències importants en matèries com la immigració, la memòria democràtica, la igualtat, l'educació o les polítiques mediambientals i això es una prova del que volem fer al anar més enllà del repartiment de responsabilitats institucionals. El que preocupa és la influència política que Vox que exerceix sobre l'agenda pública obrin i alimentant el debat sobre fins a quin punt el Partit Popular necessita o assumeix el relat de Vox per consolidar la seva hegemonia política.

Un dels exemples més significatius i evidents, és el concepte de la denominada "prioritat nacional", que es convertit en un dels principals eixos del discurs defensat per Vox sota una aparença de protecció dels interessos dels ciutadans, espanyols. Aquest plantejament divideix la societat entre persones que mereixen més drets i persones que en mereixen menys segons el seu origen o la seva situació administrativa i aquest discurs estableix una jerarquia entre persones segons el seu origen o la seva situació administrativa i la solidaritat deixa de ser un principi universal per convertir-se en un privilegi reservat a uns quants.

Sota aquest plantejament, l'accés a determinats recursos públics, ajudes socials o polítiques d'ocupació hauria d'afavorir preferentment les persones amb nacionalitat espanyola. Els seus defensors argumenten que es tracta de protegir els ciutadans de l'Estat, però tanmateix, nombroses organitzacions socials, juristes i entitats de defensa dels drets humans alerten que aquest tipus de propostes poden entrar en conflicte amb els principis d'igualtat i de no-discriminació reconeguts per la legislació espanyola i pels tractats internacionals.

Davant l'ofensiva del Partit Popular i Vox, l'única alternativa és una esquerra valenta.

Cada vegada que el Partit Popular i Vox consoliden un nou pacte institucional, no només canvien governs, canvia la manera d'entendre la societat i s'imposa un model que substitueix la solidaritat per la competència entre persones, que converteix la por en una eina electoral i que pretén fer creure que els problemes de la majoria treballadora tenen un culpable fàcil, el més feble.

La denominada "prioritat nacional" és l'expressió política d'aquest modeli es presenta com una solució als problemes socials, però, en realitat, desvia l'atenció de les causes profundes de la precarietat. Les retallades dels serveis públics, l'especulació amb l'habitatge, la concentració de la riquesa i unes polítiques fiscals que sovint afavoreixen els qui més tenen.

Quan falten metges als CAP, no és perquè hi hagi massa pacients. Quan una família espera mesos una intervenció quirúrgica, no és perquè existeixi una societat diversa. Quan milers de joves no poden emancipar-se, no és perquè hi hagi persones vulnerables que també necessiten un sostre. El problema és un altre, per els anys d'infrafinançament dels serveis públics, privatitzacions, manca de planificació i una concepció de l'Estat que considera els drets socials una despesa en lloc d'una inversió col·lectiva.

La dreta necessita construir enemics perquè així evita parlar dels privilegis econòmics que protegeix. És més senzill alimentar la confrontació entre persones treballadores que afrontar debats sobre salaris insuficients, evasió fiscal, especulació immobiliària o desigualtats creixents.

Els d’esquerres no pot caure en aquesta trampa i hem de recuperar la iniciativa amb propostes que millorin la vida quotidiana de la gent.

Cal una sanitat pública forta, amb més professionals, estabilitat laboral, reforç de l'atenció primària, reducció de les llistes d'espera, una aposta decidida per la salut mental i una gestió orientada exclusivament a l'interès general.

Cal un gran parc públic d'habitatge assequible, capaç de garantir que treballar permeti també viure amb dignitat. L'habitatge no pot continuar sent un instrument d'especulació mentre milers de famílies destinen una part desproporcionada dels seus ingressos al lloguer.

Cal reforçar els serveis socials, reduir els terminis de la dependència, ampliar les places públiques de residències, garantir una atenció digna a les persones grans i desplegar polítiques efectives contra la pobresa i l'exclusió.

Però també cal parlar de fiscalitat. Sense recursos públics no hi ha drets socials i qui més capacitat econòmica té ha de contribuir de manera proporcional al sosteniment dels serveis que cohesionen la societat. La justícia fiscal és una condició perquè la igualtat d'oportunitats sigui alguna cosa més que un eslògan.

Aquest és el debat que alguns prefereixen evitar i mentre es parla insistentment d'identitats i fronteres, es parla menys dels beneficis extraordinaris d'algunes grans empreses, de l'encariment de l'habitatge, de la precarietat laboral o de les dificultats que pateixen moltes famílies per arribar a final de mes.

L'esquerra hem de tornar als barris, als centres de treball, als moviments socials, als sindicats, a les associacions veïnals i a tots aquells espais on la política encara significa organitzar-se per defensar drets col·lectius i no n'hi ha prou amb respondre als discursos de la dreta, cal construir una esperança creïble basada en resultats concrets.

La millor resposta davant la "prioritat nacional" és una prioritat social per que cap infant creixi en la pobresa, que cap persona gran sigui abandonada, que cap treballador o treballadora hagi de renunciar a un tractament mèdic, que cap jove hagi d'abandonar el seu poble o la seva ciutat perquè no pot pagar un habitatge.

La història ens recorda que els grans avenços socials no van ser concessions espontànies del poder. Van ser el resultat de la mobilització ciutadana, de l'organització popular i de governs disposats a ampliar drets.

La sanitat pública, les pensions, l'educació universal o els drets laborals són conquestes col·lectives que avui continuen necessitant ser defensades.

Per això, davant l'avenç d'un projecte polític que posa l'accent en la confrontació i en la restricció de drets, l'esquerra ha de respondre amb més democràcia, més igualtat, més serveis públics i més justícia social.

No es tracta només de guanyar unes eleccions. Es tracta de decidir quin país volem deixar a les futures generacions, un país que aixeca murs entre persones o un país que construeix ponts, un país que converteix els drets en privilegis o un país que entén que la dignitat humana no depèn del lloc on has nascut, sinó de la voluntat col·lectiva de garantir oportunitats, llibertats i una vida digna per a tothom.

Perquè quan la política deixa de protegir la majoria social, la democràcia es debilita i quan la política posa les persones al centre, la democràcia es fa més forta.

Quan la democràcia es tutelada i es posa al servei del poder, l'Estat deixa de ser neutral.

Durant dècades se'ns ha repetit que la separació de poders és la garantia fonamental de la democràcia, que la justícia és independent, que els mitjans de comunicació exerceixen lliurement la seva funció de control, que les forces de seguretat actuen exclusivament al servei de la llei, però la realitat vista des de l'esquerra social, sindical i transformadora, s’ofereix massa exemples que qüestionen aquesta imatge idealitzada.

Hi ha moments en què la democràcia deixa de deteriorar-se de manera silenciosa i mostra, sense màscares, les seves contradiccions. L'Estat espanyol travessa un d'aquests moments. Hi ha una pregunta que cada vegada més persones es fan:

És realment igual la justícia per a tothom a l'Estat espanyol? 

La teoria diu que sí, i la Constitució proclama que totes les persones som iguals davant la llei, però la pràctica, massa sovint, dibuixa un panorama ben diferent. Quan es tracta dels poderosos, dels grans interessos econòmics o de determinats sectors de la dreta política, la maquinària institucional sembla avançar amb una lentitud exasperant i quan l'objectiu són activistes, sindicalistes, moviments socials o dirigents de l'esquerra, la resposta acostuma a ser molt més ràpida, més espectacular i molt més mediàtica.

Una democràcia no es mesura només per la celebració periòdica d'eleccions. Es mesura, sobretot, per la igualtat de tota la ciutadania davant la llei, per la independència efectiva de la justícia, per la pluralitat dels mitjans de comunicació i per la neutralitat dels cossos policials i quan algun d'aquests pilars es debilita, la democràcia perd qualitat.

Els casos de corrupció que han afectat el Partit Popular durant les darreres dècades constitueixen un dels episodis més greus de la història democràtica espanyola. Les trames Gürtel, Púnica, Lezo, Taula, Kitchen o les condemnes derivades del finançament il·legal del partit van demostrar l'existència de xarxes de corrupció que van arribar a les més altes instàncies institucionals. La sentència del cas Gürtel va ser tan contundent que va provocar la moció de censura que va posar fi al govern de Mariano Rajoy.

Tanmateix, la percepció social és que les conseqüències polítiques d'aquests casos han estat limitades, i molts responsables van abandonar temporalment la primera línia, però les estructures de poder del partit van continuar funcionant, i bona part del relat públic va acabar desplaçant el debat cap a altres qüestions.

La renovació pendent del Consell General del Poder Judicial durant anys, bloquejada principalment per la negativa del Partit Popular a renovar-lo mentre no controlés les majories, va generar una greu crisi institucional, i diversos organismes europeus van advertir que aquesta situació deteriorava la confiança en la independència judicial i debilitava la separació de poders.

També resulta preocupant el fenomen conegut com a lawfare, és a dir, la possible utilització instrumental dels tribunals amb finalitats polítiques. Sense afirmar que tota actuació judicial respongui a aquest patró, sí que és legítim observar que determinades investigacions contra dirigents progressistes han tingut una enorme repercussió mediàtica des del primer dia, mentre que altres causes que afectaven responsables conservadors han tingut una projecció pública molt inferior o han trigat anys a arribar a judici.

Un altre element imprescindible és el paper dels mitjans de comunicació.

Els governs autonòmics i municipals gestionen cada any desenes de milions d'euros en campanyes institucionals, convenis de comunicació i publicitat institucional. Aquests recursos públics haurien de distribuir-se sota criteris objectius, transparents i pluralistes. No obstant això, nombroses organitzacions professionals de periodistes han denunciat reiteradament que aquests recursos poden generar dependències econòmiques que condicionin la línia editorial d'alguns mitjans.

Quan un govern reparteix grans quantitats de diners públics entre empreses de comunicació que, posteriorment, mantenen una cobertura especialment favorable a les seves polítiques o minimitzen els seus escàndols, la ciutadania té dret a preguntar-se fins a quin punt aquella informació continua essent completament independent.

La situació esdevé encara més preocupant quan alguns mitjans amplifiquen sistemàticament discursos de l'extrema dreta sobre immigració, ocupació, feminisme o memòria democràtica sense contrastar suficientment les dades, contribuint a normalitzar relats basats en la por, els prejudicis o la desinformació.

La responsabilitat dels mitjans no és actuar com a aparell propagandístic de cap govern, sinó fiscalitzar el poder, sigui quin sigui el seu color polític.

També cal abordar el paper dels cossos policials.

La immensa majoria de professionals de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil desenvolupen la seva feina amb professionalitat i respecte pels drets fonamentals. Això, però, no impedeix denunciar actuacions concretes que han estat qüestionades pels tribunals o per organismes de drets humans. Les càrregues policials contra el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 van provocar centenars de persones ferides i van generar una forta condemna internacional pel seu ús desproporcionat de la força.

Organitzacions com Amnistia Internacional han criticat en diverses ocasions l'aplicació de la coneguda "Llei Mordassa", especialment pel seu impacte sobre el dret de manifestació, la llibertat d'expressió i la protesta social.

No és casualitat que moltes mobilitzacions ecologistes, sindicals, estudiantils o en defensa del dret a l'habitatge acabin envoltades d'importants dispositius policials, mentre que concentracions convocades per grups d'extrema dreta en determinades ocasions han generat una percepció pública de menor intervenció policial. Aquesta percepció, encara que pugui variar segons cada cas concret, alimenta un debat legítim sobre la necessitat que els cossos de seguretat actuïn amb criteris estrictament igualitaris i sense cap mena de biaix ideològic.

Igualment preocupant és la presència reiterada de simbologia franquista o d'extrema dreta protagonitzada per alguns membres individuals dels cossos policials, casos que han transcendit públicament en diferents moments, tot i ser conductes minoritàries, exigeixen una resposta disciplinària contundent perquè erosionen la confiança ciutadana en la neutralitat institucional.

La democràcia necessita institucions imparcials. Necessita una justícia que investigui amb el mateix rigor qualsevol govern, una policia que protegeixi els drets de tota la ciutadania sense discriminacions ideològiques i uns mitjans de comunicació que no depenguin econòmicament del poder polític que haurien de fiscalitzar.

L'esquerra no hem de reclamar privilegis davant la llei. Hem d'exigir exactament el contrari i que desapareguin els privilegis de qualsevol elit política, econòmica o mediàtica.

La lluita contra la corrupció, la defensa dels serveis públics, la transparència institucional, la pluralitat informativa i la garantia efectiva dels drets humans són condicions imprescindibles per construir una democràcia madura i quan la justícia sembla actuar amb dues velocitats, quan la informació deixa de ser un servei públic per convertir-se en una eina de propaganda i quan la repressió recau de manera desproporcionada sobre els moviments socials, la democràcia deixa de ser plena.

Defensar una societat més justa implica denunciar qualsevol ús partidista de les institucions. Perquè la democràcia només és real quan el poder també respon davant la ciutadania, sense excepcions, sense impunitats i sense dobles estàndards.

 

SUMAR. Quan l’ambició personal destrueix l’esperança col·lectiva de l’esquerra.

La política acostuma a tenir una llei inevitable que ningú pot esquivar i tard o d’hora, el temps acaba desemmascarant les operacions artificials i situa cadascú exactament al lloc que li correspon.

Es poden construir relats mediàtics, monopolitzar tertúlies televisives, fabricar lideratges a cop de màrqueting i vendre una imatge amable davant l’opinió pública, però la realitat política sempre acaba imposant-se i avui aquesta realitat deixa una conclusió cada vegada més evident,

Sumar ha fracassat abans fins i tot de consolidar-se.

 

Sumar va néixer prometent ser l’eina definitiva per reunificar l’espai polític de l’esquerra alternativa a l’Estat espanyol. Se’ns venia una nova etapa, una política suposadament més madura, més dialogant, més moderna i més eficaç, però des del primer moment es va veure que aquell projecte no aspirava a construir unitat real, sinó a executar una operació de substitució política i de derrotar a PODEMOS.

No es tractava d’aglutinar sensibilitats diverses ni de construir pluralitat dins l’esquerra transformadora, l’objectiu era un altre. Controlar l’espai polític, Centralitzar el poder, Eliminar contrapoders interns i Apartar qualsevol actor polític que qüestionés l’hegemonia del nou projecte.

La primera gran decisió i el primer moviment de Moviment de Sumar ho va deixar absolutament clar i no va ser construir ponts amb les forces progressistes existents, sinó imposar un veto directe a PODEMOS.

I aquí va començar la seva decadència. No van començar sumant, van començar destruint. No van començar ampliant l’espai polític de canvi,  van començar fragmentant-lo. No van venir a reforçar l’esquerra transformadora, van venir a disputar-ne el control intern però el seu error estratègic, va anar encara més lluny.

Sumar va assumir una concepció profundament ingènua o profundament funcional al sistema segons la qual es podia transformar la societat sense confrontar els poders que l’han dominada durant dècades i van actuar com si els grans grups financers, l’oligarquia empresarial, els monopolis energètics, les elits mediàtiques i els sectors privilegiats haguessin de cedir voluntàriament una part del seu poder simplement perquè algú pronunciava discursos moderats dins les institucions, però la història de les conquestes socials desmenteix aquesta fantasia.

La jornada laboral de vuit hores no va ser un regal, ni la sanitat, ni les pensions, ni els drets laborals no van ser concessions espontànies del capital ni van ser un regal. Cada avanç social ha estat arrencat després de dècades de conflicte, de lluita sindical, de mobilització popular i de confrontació directa contra els interessos de les classes dominants.

Mentre la dreta neoliberal i l’extrema dreta consolidaven les seves estructures autoritària per recuperar el poder, una part de l’esquerra institucional decidia que el seu principal enemic no era el sistema econòmic que genera desigualtat, precarietat i exclusió social i van decidir que l’adversari principal era casa seva.

Sumar va invertir més energia combatent aliats naturals que enfrontant-se als responsables de les privatitzacions, de l’empobriment progressiu de la classe treballadora i del creixement del discurs reaccionari, i aquest ha estat el gran fracàs històric de Sumar.

Quan un projecte polític deixa de tenir com a prioritat la transformació social i converteix tota la seva energia en controlar sigles, quotes institucionals, càrrecs públics i ministeris, deixa de ser una eina col·lectiva i es converteix en una estructura al servei d’ambicions personals.

I avui el resultat és devastador amb una esquerra electoralment més petita i  profundament dividida. Una esquerra socialment debilitada amb una ofensiva conservadora cada vegada més preparada per recuperar el govern i ningú podrà dir que no era previsible.

Moltes veus ja advertim del desastre des del primer moment. La unitat popular no es construeix expulsant qui pensa diferent. La unitat no s’imposa mitjançant vetos. La unitat no consisteix a exigir sacrificis als altres mentre uns quants monopolitzen el poder intern.

La història acostuma a ser especialment severa amb aquells que invoquen constantment la paraula “unitat” mentre treballen exactament per destruir-la. Existeixen errors polítics corregibles, però existeixen errors que modifiquen profundament el futur d’un país.

Si en els pròxims anys el bloc reaccionari format pel Partido Popular i Vox aconsegueix tornar a controlar les institucions, evidentment la responsabilitat principal serà de Sumar,  però també caldrà recordar qui els va facilitar el camí.

Qui es va convertir aliats polítics en enemics. Qui va prioritzar càlculs personals abans que l’interès col·lectiu. Qui va decidir que el sectarisme intern era més important que construir una alternativa sòlida davant l’avenç reaccionari també és el responsable.

L’esquerra no necessita noves operacions de màrqueting electoral fabricades als grans platós de televisió i no necessita lideratges construïts pels mateixos grups mediàtics que mai defensaran una transformació real i tampoc necessita projectes dissenyats en despatxos per tranquil·litzar els mercats. El que es necessita es tornar als seus fonaments històrics d’escoltar la classe treballadora. Reconstruir organització popular i defensar sense concessions els serveis públics. Protegir els drets socials davant el neoliberalisme i garantir justícia fiscal davant les grans fortunes, i defensar un feminisme emancipador, un ecologisme popular i un model econòmic orientat al bé comú.

I entendre una veritat essencial, es que cap sigla política, cap lideratge personal i cap projecte electoral és més important que la necessitat urgent de transformar radicalment una societat profundament desigual.

Perquè la història no oblida i quan en el futur s’analitzi per què l’esquerra espanyola va perdre una oportunitat històrica per consolidar un projecte popular i transformador, Sumar apareixerà com una advertència política i no serà recordat com el projecte que havia d’unir les forces progressistes. Serà recordat com l’operació política que, sota el discurs fals de la unitat, va acabar fent exactament el contrari.

Sumar ha restar força. Ha restar credibilitat i ha restar esperança, però sobretot, ha restar possibilitats reals de continuar construint una societat més justa, més igualitària i alliberada dels interessos de les elits que continuen governant a l’ombra. 

Rodrigo Paz converteix Bolívia en un laboratori autoritari al servei de l’imperialisme dels Estats Units.

No han calgut ni sis mesos perquè la disfressa democràtica caigués definitivament i deixés al descobert la veritable naturalesa del nou règim bolivià. Rodrigo Paz Pereira ha demostrat en temps rècord que darrere del discurs de moderació i falsa estabilitat només s’amagava un projecte de submissió absoluta als interessos del capital internacional i de l’imperialisme nord-americà. El que alguns sectors van voler presentar com una “transició democràtica” s’ha convertit en una ofensiva brutal contra el mateix poble bolivià.

Les primeres decisions del govern han estat una declaració de guerra social. Les receptes neoliberals imposades per Rodrigo Paz amb retallades dels subsidis energètics, liberalització de preus i l’escandalosa importació de combustibles de baixa qualitat que han destruït milers de motors de vehicles utilitzats per treballadors i transportistes han desencadenat una crisi econòmica devastadora. La inflació s’ha disparat, els aliments escassegen, els salaris perden poder adquisitiu cada setmana i les famílies treballadores tornen a viure sota l’amenaça permanent de la pobresa.

Davant aquesta agressió social, el poble ha respost com sempre responen els pobles dignes organitzant-se i sortint al carrer. Sindicats, moviments camperols, organitzacions populars i comunitats indígenes han iniciat mobilitzacions massives contra un govern que ja no representa la majoria, sinó exclusivament els interessos d’una oligarquia disposada a vendre el país peça per peça.

La careta del fals centrisme ha desaparegut ràpidament. Rodrigo Paz s’ha alineat sense complexos amb el bloc reaccionari continental impulsat per Donald Trump, establint aliances polítiques amb figures de l’extrema dreta com Javier Milei o José Antonio Kast. Bolívia ha deixat de ser un projecte de sobirania popular per convertir-se en una peça més dins l’estratègia nord-americana de control sobre l’Amèrica Llatina.

Com tot govern autoritari que tem la veritat, el règim ha començat a silenciar qualsevol observador incòmode i diverses organitzacions de defensa dels drets humans han denunciat obstacles imposats pel govern per impedir investigacions independents sobre la repressió. Quan un govern necessita ocultar el que passa dins les seves fronteres, és perquè ja ha començat a actuar contra el seu propi poble.

La deriva repressiva ha arribat a un nou nivell amb la declaració de l’estat d’excepció i aquesta decisió significa, en la pràctica, suspendre drets civils fonamentals i militaritzar la vida pública. L’exèrcit i les forces policials han rebut carta blanca per actuar contra qualsevol expressió de protesta popular. El govern no governa, imposa, reprimeix i castiga.

El deteriorament polític de Rodrigo Paz sembla irreversible. Però darrere d’ell hi ha interessos molt més grans. Washington no permetrà fàcilment que caigui un govern que ha arribat precisament per revertir els avanços socials i sobiranistes construïts durant els anys de Evo Morales. La seva exclusió política, facilitada amb maniobres judicials i operacions polítiques amb la complicitat de sectors vinculats a Luis Arce, representa un nou exemple del conegut “cop tou”  impedir per vies judicials allò que no poden guanyar a les urnes.

La realitat és incontestable. Amb Evo Morales, Bolívia va experimentar un dels períodes de major estabilitat econòmica, reducció de pobresa i recuperació de sobirania nacional de la seva història recent. La nacionalització dels recursos naturals i el protagonisme de les comunitats indígenes van convertir el país en un referent per a molts pobles del Sud Global i precisament per això es va convertir en objectiu prioritari dels grans poders econòmics internacionals.

Ara el projecte és exactament l’oposat amb  privatitzar empreses públiques, entregar el liti, el gas i els recursos estratègics a multinacionals estrangeres, destruir l’agricultura camperola i sotmetre el país als préstecs condicionats del Fons Monetari Internacional. La recepta és la de sempre com retallar despesa pública, empobrir la majoria i convertir l’Estat en gestor obedient dels interessos corporatius.

Mentrestant, els grans mitjans controlats per les elits intenten criminalitzar Evo Morales per desviar l’atenció del veritable origen del conflicte social. Es construeix un relat artificial on el responsable del caos seria el líder indígena, quan en realitat les protestes són la resposta directa a les polítiques devastadores del govern actual. Evo Morales continua sotmès a persecució judicial i pràcticament confinat a la regió del Chapare, mentre els sectors més radicals del règim amenacen obertament amb intervenir militarment aquesta zona camperola.

El veritable objectiu és clar. Controlar els recursos naturals llatinoamericans en un moment de crisi global del model de dominació dels Estats Units. El liti bolivià, el gas i les reserves estratègiques del continent s’han convertit en objectius centrals d’una nova ofensiva colonial disfressada de democràcia.

Els bloquejos i les mobilitzacions han patit moments de desgast per la repressió i l’esgotament físic dels manifestants, però la tensió social continua intacta. Quan finalitzi aquest període excepcional imposat pel govern, les conseqüències socials de les seves polítiques seran encara més devastadores i aleshores tornarà la resposta popular.

Quan un govern decideix governar per als bancs, per a les multinacionals i per als interessos estrangers, tard o d’hora acaba topant amb la força col·lectiva d’un poble que no està disposat a agenollar-se.

Bolívia viu avui una batalla que va molt més enllà de la seva frontera nacional és la confrontació entre sobirania o submissió, entre justícia social o saqueig neoliberal, entre dignitat popular o colonialisme del segle XXI.

I la història d’Amèrica Llatina ens ha ensenyat una lliçó immutable on els pobles poden caure, poden ser colpejats, poden ser perseguit però quan decideixen aixecar-se, cap imperi és etern.