El Tribunal Suprem i la Justicia española, entre la imparcialitat Constitucional i la percepció d’una doble vara de mesurar. Una justícia que hauria de ser igual per a tothom.

En una democràcia, la justícia no pot tenir colors polítics, i no hauria de ser d'esquerres ni de dretes, ni favorable als governs ni a les oposicions i la seva obligació és aplicar la llei amb independència, imparcialitat i igualtat i aquesta és la teoria.

Però en la política espanyola de les darreres dècades s'ha anat instal·lant una profunda desconfiança ciutadana envers una part de la judicatura, una desconfiança que no apareix del no-res, sinó que s'alimenta de nomenaments controvertits, bloquejos institucionals, conflictes pel control del Consell General del Poder Judicial, decisions judicials extraordinàriament discutides i la percepció que, davant de situacions semblants, les conseqüències poden ser molt diferents segons qui sigui l'acusat.

El Tribunal Suprem ocupa una posició central en aquest debat i és el màxim òrgan jurisdiccional ordinari d'Espanya i les seves sentències tenen una enorme transcendència política i social i per això, quan una part de la ciutadania percep que la justícia castiga amb contundència determinats sectors polítics mentre sembla més tolerant amb altres, el problema deixa de ser exclusivament jurídic i es converteix en un problema democràtic i aquí apareix una pregunta incòmoda:

Existeix realment una doble vara de mesurar en la justícia espanyola o, almenys, s'ha creat una percepció social tan poderosa que les institucions haurien d'analitzar-ne les causes?

El poder judicial també és poder i durant massa temps s'ha presentat la judicatura com un espai completament allunyat de la política, però els jutges formen part de les institucions de l'Estat i, especialment en els tribunals superiors i les seves decisions poden tenir conseqüències polítiques extraordinàries.

Una sentència contra un dirigent polític pot acabar amb una carrera política, una investigació pot destruir una reputació abans que existeixi una sentència, una mesura cautelar pot alterar una legislatura, una condemna pot modificar la composició d'un parlament i una interpretació jurídica pot determinar fins on pot arribar un govern democràticament elegit i per això, la independència judicial és imprescindible, però també ho és la transparència.

Un Tribunal Suprem amb hegemonia conservadora

Durant mes de 20 anys, la Sala Penal del Tribunal Suprem ha mantingut una majoria conservadora abrumadora, i segons informacions recents, amb magistrats procedents de cultures jurídiques alineades amb el vell ordre institucional i amb una interpretació expansiva del dret penal contra l’esquerra i els independentistes .

Aquesta hegemonia es reforça per un element clau amb el bloqueig del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), controlat de facto pel Partit Popular des de fa anys, que impedeix la renovació de les altes instàncies judicials. El missatge filtrat el 2018 del portaveu del Partit Popular, Ignacio Cosidó del que “controlaremos la Sala Segunda desde detrás”  és una prova explícita de la voluntat de control polític del Tribunal Suprem.

El Tribunal Suprem ha dictat sentències especialment severes contra dirigents de l’esquerra i moviments socials i un dels casos més recent és la condemna de José Luis Ábalos (PSOE) a 24 anys de presó i del seu assessor Koldo García a 19 anys, en el cas de les mascaretes, amb una contundència penal que contrasta amb altres procediments contra la dret i amb la benevolència a la sentencia a Víctor de Aldama.

En el cas Ábalos, el Suprem va permetre que el Partit Popular dirigeixi totes les acusacions populars, excloent VOX, LIBERUM Asociación i altres entitats, cosa que els dona un control processal privilegiat i inèdit en democràcies comparables .

Les grans causes de corrupció que afecten el Partit Popular con la Púnica, Lezo, Kitchen, Montoro, etc.  acumulen dilacions de fins a una dècada, mentre que casos similars contra altres partits es resolen en dos o tres anys, i segons l’anàlisi de Público, cap procediment del PSOE ha patit dilacions comparables, mentre que PODEMOS ha vist com set peces del cas Neurona quedaven arxivades després d’anys d’investigació sense resultats. Aquest patró de lentitud no és neutral i la dilació beneficia els acusats del Partit Popular, que sovint arriben als judicis amb el cas socialment “refredat” o directament prescrit.

A continuació tens un resum estructurat dels casos que mostren benvolença cap al PP i les elits conservadores, i duresa contra l’esquerra i els moviments emancipadors, basat en les dades disponibles.

Casos amb tracte benèvol, dilacions o impunitat vinculats al Patit Popular con el Cas Púnica, 11 anys d’instrucció, diverses peces sense data de judici. Implicats: Francisco Granados, Esperanza Aguirre, empresaris i trames de comissions. La lentitud ha permès que part del cas prescrigui o perdi força probatòria.  Dirigents com Francisco Granados o Esperanza Aguirre continuen sense sentència ferma. 

Cas Lezo, 9 anys sense cap judici celebrat. Implicat: Ignacio González, expresident de Madrid. La peça del Canal de Isabel II és una de les més greus, però continua encallada.

Cas Kitchen, 5 anys entre el tancament de la instrucció i el judici. Operació parapolicial per espiar Bárcenas. Implicats: Fernández Díaz, Cospedal, comissaris de la policia. Cap condemna ferma a les cúpules polítiques.

Cas Montoro, 8 anys d’instrucció encara oberta. Relacionat amb irregularitats en contractacions i gestió ministerial. Encara obert.

Tarjetas Black, Curiosament, resolt en 2 anys, demostrant que la lentitud no és estructural sinó selectiva i altres.

Casos de finançament irregular del Partit Popular, en diverses peces prescrites o arxivades per dilacions de la trama Gürtel i derivades. Algunes han prescrit i altres han acabat amb condemnes menors o parcials. Cap responsabilitat penal directa per a la direcció estatal del partit.

Un Tribunal Suprem amb hegemonia conservadora

Durant mes de 20 anys, la Sala Penal del Tribunal Suprem ha mantingut una majoria conservadora abrumadora, i segons informacions recents, amb magistrats , de procedents de cultures jurídiques alineades amb el vell ordre institucional i amb una interpretació expansiva del dret penal contra l’esquerra i els independentistes .

Aquesta hegemonia es reforça per un element clau amb el bloqueig del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), controlat de facto pel Partit Popuar des de fa anys, que impedeix la renovació de les altes instàncies judicials. El missatge filtrat el 2018 del portaveu del Partit Popuar Ignacio Cosidó del que “controlaremos la Sala Segunda desde detrás”  és una prova explícita de la voluntat de control polític del Tribunal Suprem.

El Tribunal Suprem ha dictat sentències especialment severes contra dirigents de l’esquerra i moviments socials i un dels casos més recent és la condemna de José Luis Ábalos (PSOE) a 24 anys de presó i del seu assessor Koldo García a 19 anys, en el cas de les mascaretes, amb una contundència penal que contrasta amb altres procediments contra la dret i amb la benevolència a la sentencia a Víctor de Aldama.

En el cas Ábalos, el Suprem va permetre que el Partit Popular dirigeixi totes les acusacions populars, excloent VOX, LIBERUM Asociación i altres entitats, cosa que els dona un control processal privilegiat i inèdit en democràcies comparables .

Les grans causes de corrupció que afecten el Partit Popuar con la Púnica, Lezo, Kitchen, Montoro, etc.  acumulen dilacions de fins a una dècada, mentre que casos similars contra altres partits es resolen en dos o tres anys, i segons l’anàlisi de Público, cap procediment del PSOE ha patit dilacions comparables, mentre que PODEMOS ha vist com set peces del cas Neurona quedaven arxivades després d’anys d’investigació sense resultats. Aquest patró de lentitud no és neutral i la dilació beneficia els acusats del Partit Popuar, que sovint arriben als judicis amb el cas socialment “refredat” o directament prescrit.

Casos amb tracte benèvol, dilacions o impunitat vinculats al Partit Popular

Cas Púnica, 11 anys d’instrucció, diverses peces sense data de judici. Dirigents com Francisco Granados o Esperanza Aguirre continuen sense sentència ferma. Cas Lezo, 9 anys sense cap judici celebrat. Cas Kitchen, 5 anys entre el tancament de la instrucció i el judici. Cas Montoro, 8 anys d’instrucció encara oberta. Tarjetas Black, Curiosament, resolt en 2 anys, demostrant que la lentitud no és estructural sinó selectiva. Casos de finançament irregular del Partit Popular, Diverses peces prescrites o arxivades per dilacions.

Aquestes dilacions, segons fonts judicials, no afecten igual altres partits i  cap procediment del PSOE ha patit retards comparables, i els casos contra PODEMOS han estat arxivats després d’anys sense proves concloents .

Casos amb duresa penal contra l’esquerra i moviments emancipador

Cas Ábalos / Koldo,  Condemnes de 24 i 19 anys, ajustades a les peticions de la Fiscalia Anticorrupció, amb una contundència penal excepcional . Procés català,  Condemnes elevades per delictes inexistents en altres democràcies europees; interpretació expansiva de la rebel·lió i sedició. Casos contra moviments socials, Activistes, sindicats i col·lectius antifeixistes han estat investigats amb criteris de seguretat d’Estat con a:

Pablo Hasél, El raper va ser condemnat a una pena de nou mesos de presó pels delictes d'enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona i a institucions estatals" per les seves lletres i missatges a Twitter en què ataca la monarquia i la policia.

Voltonic (Josep Miquel Arenas Beltran), raper mallorquí conegut internacionalment per haver estat condemnat a  l'Estat espanyol a 3 anys i 6 mesos de presó per les lletres de les seves cançons

Les sis de La Suiza (Las seis de La Suiza) és el nom amb el qual es coneix un cas judicial a Espanya que involucrà a sis sindicalistes de la  CNT condemnades de tres anys i mig de presó per una campanya de protesta contra la pastisseria La Suiza, a Xixón, en defensa d'una treballadora embarassada que va denunciar abusos laborals.

Condemna al fiscal general Álvaro García Ortiz, Considerada “injusta” per membres del Govern, en un context de tensió política extrema entre Executiu i Poder Judicial .

La política judicial del Tribunal Suprem espanyol mostra un patró estructural de parcialitat conservadora, reforçat per la majoria conservadora de la Sala Penal, el bloqueig sistemàtic del Consell General del Poder Judicial a la gestió selectiva de les acusacions populars, les dilacions en causes que afecten el Partit Popular i la contundència penal contra l’esquerra i els moviments emancipadors.

Aquest conjunt de factors ha erosionat la confiança ciutadana i ha alimentat la percepció de lawfare com a mecanisme de control polític.

La Justícia espanyola amb arrels franquistas i sota sospita.

 La democràcia espanyola ha crescut amb una paradoxa incrustada en el seu nucli i mentre el poder legislatiu i l’executiu han estat sotmesos a escrutini, debat i alternança, el poder judicial ha mantingut una continuïtat orgànica que el converteix en un actor polític silenciós però determinant. La ciutadania ho percep, ho intueix, ho pateix i  és en aquesta percepció, que la sensació que la justícia no és neutral, que no és equànime, i que no és de tots on neix la fractura de confiança que recorre el país com una esquerda profunda.

La justícia espanyola és vista com un contrapoder democràtic, com un poder conservador, i hereu d’una tradició autoritària que mai va ser del tot desmantellada i aquesta idea, que durant anys va ser patrimoni de minories crítiques, s’ha anat estenent fins a convertir-se en un sentiment social transversal.

 Qui controla, els qui han de controlar el compliment de les lleis?

La pregunta no és menor i en una democràcia, la justícia hauria de representar l’últim refugi davant dels abusos del poder polític, econòmic o institucional i quan un ciutadà és víctima d’una injustícia, hauria de poder acudir als tribunals amb la confiança que serà escoltat i que la decisió dependrà dels fets, de les proves i de la llei, i no de les seves idees, del seu origen social o de la seva proximitat a un determinat poder.

Però aquesta confiança no es construeix només proclamant la independència judicial. S’ha de demostrar cada dia i es precisament aquí on apareix un dels grans problemes de la democràcia espanyola. La percepció d’una justícia excessivament polititzada, especialment en els seus òrgans superiors, una percepció alimentada pels conflictes en la renovació del Consell General del Poder Judicial, pels nomenaments dels alts càrrecs judicials, per determinades resolucions especialment controvertides i per la utilització partidista de la justícia en la batalla política i això no significa que tots els jutges siguin conservadors, ni que totes les sentències siguin polítiques, perque no es injust i jurídicament insostenible afirmar-ho. Hi ha milers de jutges i magistrats que exerceixen la seva funció amb professionalitat i independència.

La Constitució espanyola estableix la separació de poders i garanteix la independència dels jutges i magistrats i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) és l’òrgan de govern del Poder Judicial. La seva existència respon precisament a la necessitat que el govern dels jutges no depengui directament del Govern de torn. La Llei Orgànica del Poder Judicial atribueix al Consell General del Poder Judicial funcions essencials en matèria de nomenaments, ascensos, inspecció i règim disciplinari dels jutges i magistrats, i per tant, el Consell General del Poder Judicial no és un organisme administratiu més i és una peça fonamental de l'Estat democràtic i precisament per això la seva composició és tan important.

Durant anys, la renovació del Consell General del Poder Judicial ha estat un dels grans conflictes institucionals de l'Estat pero el problema va arribar a un extrem especialment greu quan el mandat del CGPJ va expirar i els partits polítics no van ser capaços d'acordar-ne la renovació i el resultat va ser extraordinari i un òrgan constitucional va continuar funcionant durant anys amb el mandat dels seus membres caducat i la situació va provocar una profunda discussió sobre la legitimitat institucional del Consell General del Poder Judicial i sobre la conveniència de limitar les seves facultats mentre es trobava en funcions.

La reforma legal de 2021 va restringir determinades competències del Consell General del Poder Judicial en funcions, especialment els nomenaments discrecionals de la cúpula judicial. El Tribunal Constitucional va considerar constitucional aquesta limitació i posteriorment, el legislador va haver de modificar de nou la normativa per permetre al CGPJ en funcions designar els dos magistrats del Tribunal Constitucional que li corresponien i tot aquest procés ha deixat una ferida institucional, perquè quan els ciutadans veuen que els partits polítics són incapaços durant anys de renovar l'òrgan de govern dels jutges, inevitablement apareix una pregunta:

Si els polítics es barallen tant per controlar la composició del Consell General del Poder Judicial, és perquè el poder judicial és realment dependent dels partits, pero el sistema democràtic hauria de tenir prou transparència i legislar per tenir total dependència de la política i de les elits conservadores que encara queden amb escletxes del franquisme

La Falange Española, de partit únic a la marginalitat.

La Falange Española de las JONS, el partit únic del règim franquista, va arribar a la Transició dividida i exhausta, però la seva simbologia, el seu estil i la seva retòrica van continuar circulant en cercles reduïts però persistents, i avui, els seus hereus de Falange Española de las JONS, mantenen actes, commemoracions del 20-N i presència en xarxes socials. Són petits, però són la memòria viva del franquisme militant.

La ultradreta residual, però persistent i amb la consolidació del sistema de partits, la ultradreta explícita entra en una llarga travessia del desert, pero apareixen sigles diverses com las Juntas Españolas, Falange Española Auténtica, Falange Española Independiente, CEDADE, Círculo Español de Amigos de Europa, Fuerza Nueva, Frente Nacional, i a Catalunya, des de Vic va néixer Plataforma per Catalunya (PxC), fundada per Josep Anglada així com a petits grupuscles neonazis però cap ha aconseguit una presència significativa al Congrés.

Però aquesta marginalitat és enganyosa. Les idees ultradretanes de racisme, nostàlgia franquista, masclisme, anticatalanisme, anticomunisme segueixen circulant en sectors socials concrets, en casernes, en determinats mitjans, en associacions ultracatòliques. El sistema bipartidista (PSOE–PP) que va actuar com a tap,  canalitza el malestar cap a opcions “respectables”, mentre la ultradreta organitzada es manté petita, però no desapareix.

Amb l’entrada al segle XXI, la ultradreta espanyola comença a adoptar formes més semblants a les del seu entorn europeu. Apareixen partits com Democracia Nacional o España 2000, que combinen nostàlgia franquista amb discurs xenòfob i nacionalista radical.

Democracia Nacional impulsa campanyes com “Los españoles primero”, que posen al centre la idea de prioritat nacional, els autòctons per sobre dels migrants, els “de casa” per sobre dels “de fora”. És un lema que, amb els anys, acabarà filtrant-se cap a la dreta institucional i aquest partit se semble molt al partit català fundat per la Silvia Orriols a Ripoll i avui amb arrelament important a Catalunya.

España 2000 es caracteritza per una xenofòbia oberta, amb consignes com “Contra la invasión-remigración”, i per la participació en actes d’homenatge a figures del feixisme internacional, com Mussolini. El seu discurs prepara els militants per una “guerra al carrer”, com actualment fa Hogar Social i l’alter-activisme com formes d’ultradreta que juguen amb una estètica “social”, aparentment preocupada pels “espanyols pobres” amb  una confrontació física amb l’esquerra i amb la immigració.

Malgrat tot, el seu espai natural és el carrer, les manifestacions, les accions de propaganda, més que les institucions, però fan una feina de fons amb normalització de consignes, amb un llenguatge de guerra cultural i més endavant, amb molta més capacitat electoral.

Avui els grups més actius de l’extrema dreta utilitzen TikTok, X, YouTube, Telegram i altres xarxes per difondre missatges que fa cinquanta anys circulaven principalment en pamflets, revistes i mítings. Avui ha canviat la tecnologia, han canviat els símbols i tambe ha canviat el llenguatge, però persisteixen al mateixos elements i altres com l’autoritarisme, nacionalisme excloent, xenofòbia, defensa d'una societat jeràrquica i rebuig de determinats avenços socials.

La influència de VOX en la dreta espanyola i els orígens en el Partit Popular.

 VOX és, en essència, la cristal·lització espanyola de la nova extrema dreta europea, amb una trajectòria marcada per una fundació convulsa, una doctrina ultranacionalista i un llarg historial de purgues internes que han deixat Santiago Abascal com a únic fundador del partit.

VOX neix el desembre de 2013, impulsa per Santiago Abascal, Iván Espinosa de los Monteros, Javier Ortega Smith i altres dissidents del Partit Popular que consideraven que el partit de Mariano Rajoy era massa tou davant l’independentisme i la corrupció.

Els grups que conflueixen en la fundació de VOX, són: La Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES) plataforma nacionalista creada per Santiago Abascal, un petit grup conservador d’independents i exdirigents del Partit Popular com Alejo Vidal-Quadras o Ignacio Camuñas.

Segons la recerca, VOX se autodefinía inicialment com un Partit Popular Autèntic, però ràpidament va evolucionar cap a una formació d’extrema dreta homologable a les de França, Itàlia o Hongria.

La doctrina es la del Nacionalisme, Nativisme i Autoritarisme i amb una ideologia de VOX, segons els estudis de Steven Forti, es fonamenta en cinc pilars. El Nacionalisme espanyol radical, defensa d’una “Espanya una i gran”, oposició frontal a l’autogovern i a qualsevol reforma territorial.

El Nativisme,  discurs contra la immigració, especialment la d’origen musulmà.

l’Autoritarisme, el reforç de l’Estat central, duresa penal, militarisme i exaltació de les forces de seguretat.

Els Valors tradicionalistes. El de la família nuclear, catolicisme cultural, oposició al feminisme i als drets LGTBI.

I el Neoliberalisme econòmic. Amb la reducció d’impostos, privatitzacions i retallada de l’Estat del benestar.

Un tret distintiu de VOX és la seva falta de democràcia interna i el control absolut exercit per Santiago Abascal i això ha provocat un degoteig constant d’expulsions, dimissions i ruptures, que han anat buidant el partit dels seus fundadors i dirigents històrics con els fundadors i dirigents expulsats o apartats. 

Alejo Vidal-Quadras, trenca amb VOX el 2015 per discrepàncies estratègiques. Ignacio Camuñas, que abandona per desacord amb la deriva nacionalista. José Luis González Quirós, critica el gir “falangista” del partit. Cristina Seguí, dimiteix denunciant irregularitats internes. Macarena Olona, surt el 2022, després acusa VOX de ser una “agència de col·locació”. Iván Espinosa de los Monteros, renuncia el 2023, una de les baixes més simbòliques. Rocío Monasterio, apartada de la direcció madrilenya el 2024. Juan García-Gallardo, obligat a dimitir com a vicepresident de Castella i Lleó el 2025, i Javier Ortega Smith,  fundador, expulsat del Comitè Executiu Nacional el 2025 i finalment apartat el 2026 entre altres que estan en proces d'expulsió.

Segons els fundadors, VOX ha evolucionat cap a una estructura hipercentralitzada, amb Abascal convertit en líder indiscutible i un Comitè Executiu Nacional que actua com a instrument disciplinari.

Però sí que hi ha persones dins de l'extrema dreta actual amb antecedents documentats en organitzacions de la dreta radical, es especialment conegut és Jorge Buxadé, que abans de la seva trajectòria a VOXva participar en candidatures vinculades al falangisme.

 VOX en els governs autonòmics i institucions.

Des de 2022, VOX ha entrat en diversos governs autonòmics, sempre com a soci minoritari però determinant en polítiques culturals i de seguretat.

Castella i Lleó (2022–2025).- Primer govern autonòmic amb VOX. Vicepresidència per García-Gallardo. Impuls de mesures contra la violència de gènere (substituïda per “violència intrafamiliar”), retallada de programes LGTBI i reforç de discursos antimmigració. Crisi interna que acaba amb la dimissió del vicepresident.

País Valencià (2023–2026).- Coalició amb el PP. Eliminació de conselleries d’igualtat, reversió de polítiques lingüístiques i culturals. Conflictes constants entre PP i VOX per l’agenda ideològica.

Extremadura (2026).- Entre els 74 punts pactats entre el PP i el VOX a Extremadura, té com a punts forts per a Claves de l'acord l'enduriment de polítiques migratòries i menys impostos.

Aragó (2023–2026).- Participació en el govern amb carteres de cultura i agricultura. Pressió per recentralitzar competències i limitar polítiques feministes.

I en altres institucions com en els Ajuntaments amb una  presència destacada a Madrid, Múrcia, Sevilla i altres capitals.

En el Congrés dels Diputats, com a tercera força el 2019, retrocés el 2023 però mantenint influència mediàtica.

En el Parlament Europeu,  integrat en el grup dels Conservadors i Reformistes (ECR), al costat de Fratelli d’Italia i PiS.

VOX és avui un partit ideològicament radicalitzat, segons els seus propis fundadors amb un internament disciplinari, amb Santiago Abascal com a líder absolut, amb una estratègicament influent, capaç de condicionar governs autonòmics, electoralment irregular, amb pics de suport i retrocessos recents, i plenament integrat en l’extrema dreta europea, tant en discurs com en aliances.

Des de el seu inici, VOX ha alterat de manera decisiva l’espai polític de la dreta espanyola amb la seva irrupció ha obligat el Partit Popular (PP) a modificar estratègies, llenguatge i posicionaments per competir en un terreny que ja no controla plenament, i l’impacte és triple: ideològic, discursiu i institucional i la desplaçat  ideològicament al Partit Popular.

La presència de VOX ha empès al Partit Popular cap a posicions més dures en tres àmbits centrals com la Immigració on el Partit Popular adopta un discurs més securitari, amb referències a fronteres, delinqüència i control migratori, el Feminisme i drets LGTBI on el Partit Popular modera el seu suport a polítiques d’igualtat i assumeix part del marc crític de VOX, especialment en la qüestió de la violència de gènere i amb la Identitat nacional en defensa més contundent de la unitat d’Espanya i retòrica contra concessions territorials.

Aquest gir no és total, però sí significatiu, i respon a la necessitat de retenir votants que VOX ha mobilitzat amb un discurs emocional i nacionalista, amb competència electoral i pressió estratègica.

VOX ha captat segments que abans eren del Partit Popular homes joves, votants rurals i perfils desencantats amb la política tradicional i això força el Partit Popular a endurir el to per no ser percebut com a “tou”, en centrar la campanya en temes de VOX (seguretat, identitat, immigració) i en participar en la batalla cultural, un terreny que abans evitava, mentre que el Partit Popular es veu obligat a equilibrar moderació institucional amb duresa discursiva, generant tensions internes entre sectors moderats i sectors més radicals i amb una Influència en el llenguatge polític

VOX ha introduït un vocabulari que el Partit Popular ha incorporat parcialment temes com “okupació” com a problema central, “agenda ideològica” per referir-se a polítiques progressistes, i “majoria silenciosa” o “Espanya real” com a subjecte polític i això mostra que VOX fixa el marc del debat, i el Partit Popular hi reacciona.

En síntesi, VOX ha transformat la dreta espanyola i el Partit Popular  ja no és el centre de gravetat del seu espai de la dreta, sinó un actor que es mou en un terreny ideològic i discursiu que VOX ha redefinit.

El pont directe entre el franquisme i la dreta actual del Movimiento Nacional al Partit Popular actual.

Alianza Popular (AP) es funda el 9 d’octubre de 1976 com una federació de set Associacions Polítiques. Sis d’aquestes estaven dirigides per exministres de Franco, coneguts com els set magnífics.

Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme. Cruz Martínez Esteruelas, ministre d’Educació. Federico Silva Muñoz, ministre d’Obres Públiques. Licinio de la Fuente, ministre de Treball. Laureano López Rodó, ministre de Planificació i Afers Exteriors. Gonzalo Fernández de la Mora, ideòleg del “franquismo sociológico”, i Enrique Thomas de Carranza, va ser procurador de les Corts franquistes entre 1971 i 1977 i també vocal de la Germandat Nacional d'Alferes Provisionals.

Alianza Popular neix com el partit que vol preservar l’ordre franquista en el nou sistema democràtic, oposant-se a la ruptura i defensant una reforma limitada. La ideologia de Alianza Popular era principalment de carácter Nacionalcatolicisme moderat, en defensa de la unitat d’Espanya com a principi sagrat. Rebuig de l’autogovern català i basc i continuïtat de les elits franquistes en l’administració, judicatura i exèrcit.

El 1989, Alianza Popular es transforma en el Partit Popular (PP). Tot i modernitzar el discurs, el Alianza Popular mai ha fet una condemna explícita del franquisme, i manté vincles biogràfics i ideològics amb el règim a través de dirigents hereus de Manuel Fraga, famílies franquistes, sectors ultracatòlics, i discursos contra la memòria democràtica i una representació de dirigents actuals amb arrelament franquista o connexions ultres   basada en fonts periodístiques i acadèmiques i que no implica que tots siguin franquistes, sinó que tenen vincles biogràfics, familiars o militants amb el franquisme o amb organitzacions ultres com en el Partit Popular (PP), d’avui amb, Alberto Núñez Feijóo, hereu polític de Manuel Fraga. Isabel Díaz Ayuso, que ha blanquejat públicament el franquisme en declaracions. José María Aznar, família franquista i amb el discurs de “franquismo sociológico”. Rafael Hernando, declaracions reivindicatives del règim i Jorge Fernández Díaz,  vinculat a cercles ultracatòlics i del OPUS DEI i proper a Fuerza Nueva.

De la dictadura, a la dreta democràtica

La dreta espanyola va iniciar una transformació d’una part dels antics franquistes va evolucionar cap a posicions democràtiques i agrupant diversos sectors conservadors procedents del franquisme i aquí trobem una de les grans continuïtats polítiques de la història espanyola contemporània. La transformació d'una part de les elits del franquisme en una dreta parlamentària democràtica, i això no significa que el Partit Popular sigui franquista. Significa que una part dels seus fundadors i dirigents inicials provenien directament de les estructures polítiques de la dictadura i la democràcia va canviar les regles del joc, però moltes persones van conservar poder, patrimoni, relacions i influència.

Manuel Fraga, de ministre de Franco a pare fundador del Partit Popular i aquest cas de cambi de chaqueta és probablement el més emblemàtic. Fraga Ibarne, havia estat ministre d'Informació i Turisme de Franco i posteriorment va convertir-se en un dels principals protagonistes de la Transició, va fundar Reforma Democràtica i, el 1976, va impulsar Alianza Popular.

La seva trajectòria representa perfectament aquella dreta que no volia una ruptura revolucionària amb el passat, sinó una reforma controlada del sistema i en el mateix programa fundacional d'Alianza Popular es parlava de construir una «democràcia plena», però simultàniament defensava la via de la reforma i rebutjava la ruptura i aquesta diferència entre reforma i ruptura va ser una de les grans batalles polítiques de la Transició.

Alianza Popular i Fuerza Nueva, dues dretes diferents, però amb un passat comú i aquí cal fer una distinció important. Alianza Popular i Fuerza Nueva no eren la mateixa organització. Fuerza Nueva representava una dreta molt més radical, ultranacionalista, catòlica integrista i directament neofranquista i el seu dirigent indiscutible va ser Blas Piñar i defensava la continuïtat dels principis fonamentals del règim franquista.

La recerca històrica de la Universitat Autònoma de Barcelona ha estudiat precisament Alianza Popular i Fuerza Nueva com dues de les principals forces de la dreta neofranquista durant la Transició. Segons aquest estudi, totes dues defensaven diferents graus d'obertura, però sense plantejar inicialment una ruptura amb les legitimitats del franquisme.

La diferència era fonamental. Manue Fraga volia reformar el sistema mentre que Blas Piñar volia preservar-ne l'essència però tots dos formaven part d'un espai polític que provenia de la dreta del franquisme. Blas Piñar no va voler amagar mai el seu passat polític i reivindicava obertament la memòria franquista, el nacionalcatolicisme i una concepció autoritària de l'Estat.

Mentre Alianza Popular intentava construir una dreta electoral capaç d'adaptar-se al nou sistema, mentre que Fuerza Nueva va representar el sector que considerava la Transició una renúncia als principis del 18 de juliol, i la seva cultura política no ha desapescut englobant-se en altres formacions de la l’extrema dreta.

De la camisa blava al vestit parlamentari

La política actual i els hereus del franquisme i avui en el Partit Popular amb continuïtat institucional i surten noms de Dirigents amb vincles documentats i que apareixen en informacions periodístiques per vincles familiars, ideològics o biogràfics amb el franquisme o amb l’extrema dreta.

Alberto Núñez Feijóo, hereu polític de Fraga. Isabel Díaz Ayuso, ha blanquejat públicament el franquisme en declaracions. José María Aznar, família franquista, discurs de “franquismo sociológico”. Rafael Hernando, declaracions reivindicatives del règim, i Jorge Fernández Díaz,  vinculat a cercles ultracatòlics propers a Fuerza Nueva

Alianza Popular i l’avui Partit Popular han tingut i te una influència decisiva en els nomenaments del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), en la promoció de magistrats conservadors, i amb la consolidació del bloc judicial que s’oposa a reformes territorials i de memòria democràtica.

La Llei de Memòria Democràtica ha trobat resistència en sectors del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que han bloquejat exhumacions, han qüestionat la nul·litat de judicis franquistes, han defensat la “legalitat” del règim i han impedit la retirada de títols nobiliaris franquistes i això mostra que la influència del franquisme no és només biogràfica, sinó estructural

Una pregunta incòmoda que ens hauríem de fer i no és si sería aquesta:

Espanya va tenir una Transició?

La pregunta és fins a quin punt aquella Transició va significar una ruptura real amb les estructures i les cultures polítiques del franquisme, perquè mentre una part de la societat lluitava clandestinament per la llibertat, la democràcia, els drets laborals i les llibertats nacionals, una altra part dels dirigents del règim preparava la seva adaptació al nou temps.

Van passar del Ministeri al partit.Del Movimiento a Alianza Popular. D'Alianza Popular al Partit Popular i  en una altra branca de la dreta radical, del vell nacionalisme franquista i falangista a Vox.

No tots els camins són iguals. No tots els protagonistes són iguals, però existeix una genealogia política que no es pot esborrar canviant unes sigles i la història no desapareix perquè canviï el nom del partit i aquesta és precisament una de les grans tasques de la memòria democràtica. Recordar d'on venim per poder entendre millor cap on anem, perquè una democràcia madura no té por de mirar el seu passat.

El que una democràcia no pot permetre és que el passat dictatorial sigui blanquejat, convertit en nostàlgia o presentat com si mai hagués existit.

El franquisme i la Constitució de 1978. El silenci que no es va trencar.

La Constitució del 78 va ser redactada amb participació directa de exministres franquistes, procuradors reciclats, juristes del Movimiento i això explica la presència de un nacionalisme espanyol centralista, un poder judicial fort i poc controlat, un paper limitat de les autonomies.

Adolfo Suárez amb el grup parlamentari de la UCD, desprès d'aprovar la Constitució.

La Transició espanyola sovint es presenta com un pacte exemplar, un pont entre la dictadura i la democràcia, però aquest relat, repetit fins a la sacietat, oculta una veritat incòmoda. El franquisme no va desaparèixer, va mutar i els mateixos poders econòmics, les mateixes famílies, els mateixos aparells de l’Estat van conservar posicions clau. La ruptura mai va ser ruptura, sino que va ser una negociació per preservar l’ordre existent.

Aquest silenci fundacional amb la renúncia a jutjar crims, en depurar estructures, a revisar privilegis és el que explica bona part de la política espanyola contemporània. No és un passat tancat, sinó que és un present que encara respira.

Les estructures que van sobreviure al “règim del 78”, sovint es fa amb un to abstracte, però la continuïtat és material i concreta amb les estructures que van sobreviure com L’aparell judicial. Magistrats formats durant la dictadura, oposicions dissenyades per reproduir perfils ideològics, una cultura jurídica profundament conservadora.

Les forces de seguretat, amb comandaments que van jurar lleialtat a Franco i que van continuar exercint sense depuració. L’oligarquia econòmica, amb famílies com els March, els Koplowitz, els Entrecanales, que van consolidar fortunes sota el franquisme i van entrar a la democràcia amb posicions reforçades i la premsa hegemònica amb mitjans de comunicació que van néixer o créixer sota la tutela del règim i que van mantenir línies editorials alineades amb l’ordre establert i avui mot subvencionats pels actual dirigents del Partit Popular.

I no es pot entendre la política espanyola actual sense entendre la continuïtat del franquisme. La judicialització de la política. L’estratègia de la dreta mediàtica. La connexió internacional amb moviments ultraconservadors i els casos judicials que actuen com a mecanismes de control com reacció contra qualsevol projecte emancipador.

També la premsa del Movimiento con els diarios com Arriba, Pueblo o El Alcázar van continuar influint en la dreta mediàtica i molts periodistes franquistes van passar als diaris ABC, La Razón, la COPE, o Intereconomía i aquest ecosistema mediàtic és clau per entendre la narrativa de la dreta actual.

L'Església conservadora i l’Opus Dei, el poder tecnocràtic i econòmic del franquisme a la Transició democràcia.

L'Església i l’Opus Dei en el franquisme va ser el grup tecnocràtic que va modernitzar l’economia franquista. Ministres com Laureano López Rodó, ministre sense cartera i promotor dels Plans de desenvolupament, Alberto Ullastres, ministre de Comerç, i Mariano Navarro Rubio, com ministre d'Hisenda van ser clau en el desenvolupament econòmic i segons investigacions periodístiques, l'Opus Dei va influir en la redacció de la Constitució del 78, i va mantenir poder en la judicatura, i va controlar sectors de la banca i la universitat, pero avui encara té influència en magistrats, en les universitats, en empreses importants i del IBEX i en varis cercles polítics conservadors.

però va ser l’Opus Dei qui va governar Espanya?

Aquesta afirmació, formulada així, seria massa simplista, pero el mateix Opus Dei rebutja la idea d'haver funcionat com un partit polític i sosté que els seus membres actuaven individualment en qüestions polítiques i econòmiques, però això no elimina la importància històrica de la seva presència.

Segons la documentació publicada per la mateixa institució, vuit dels 116 ministres nomenats per Franco entre 1939 i 1975 eren membres de l’Opus Dei: Mariano Navarro Rubio, Alberto Ullastres, Gregorio López Bravo, Juan José Espinosa, Faustino García Moncó, Laureano López Rodó, Vicente Mortes i Fernando Herrero Tejedor.

Per tant, més que parlar d’un «Govern de l’Opus Dei», és més rigorós parlar de l’ascens d’una determinada cultura tecnocràtica, catòlica, professional i econòmicament liberal dins de l’aparell franquista, amb una presència destacada de membres de l’Opus Dei, i això és políticament rellevant perquè aquell canvi va ajudar a substituir una part del vell nacionalisme econòmic falangista per una concepció més oberta al capital, al mercat i a la integració internacional.

La influència de l’Opus Dei després del franquisme no es pot mesurar simplement pel nombre de ministres i la seva importància històrica també s’ha relacionat amb la formació d’elits professionals, universitàries i empresarials. La seva presència en universitats, col·legis, residències, professions liberals, empreses i xarxes socials ha contribuït a crear espais d’influència cultural i professional.

I també l'Església va començar a canviar i dins de l'Església també es produïa una transformació. El Concili Vaticà II va obrir les portes a una nova concepció de la relació entre Església i l’Estat i alguns sectors catòlics van començar a defensar els drets dels treballadors, la llibertat, la democràcia i la dignitat humana.

A les parròquies es reunien moviments obrers amb alguns capellans que protegien militants perseguits i en determinats territoris, especialment al País Basc i Catalunya, sectors de l’Església també van adoptar posicions crítiques amb el centralisme i la repressió franquista i així, aquella Església que havia estat un dels pilars ideològics del règim començava a convertir-se, en alguns sectors, en un espai de contestació. Aquesta contradicció és essencial per entendre la Transició.

I així es reparteixen el poder de les elits

Aquesta és probablement la qüestió més important que el poder no sempre apareix en una urna i també existeix en les universitats que formen les futures elits, en els despatxos professionals, en els consells d’administració, en els mitjans de comunicació, en les fundacions, en les escoles, en les relacions personals i en les xarxes econòmiques, pero l’Opus Dei no és només una de les institucions que han participat en la trajectòria durant el franquisme i fins avui, sinó que es mostra perfectament com una organització religiosa pot adquirir una enorme capacitat d’influència social sense convertir-se formalment en partit polític.

Del Movimiento Nacional a la dreta actual.

Des de Alianza Popular, Fuerza Nueva i Falange, aquets son els fils polítics que connecten amb el franquisme i amb la dreta espanyola. Hi ha una part de la història política d'Espanya que encara incomoda, és la història dels homes i dones i de les organitzacions que, després de quaranta anys de dictadura franquista, no van desaparèixer amb la mort del dictador, sinó que van intentar adaptar-se al nou escenari polític i per entendre una part de la  dreta espanyola actual cal mirar enrere.

Fuerza Nueva es crea el 1966 i el 1976 com a partit polític, liderat per Blas Piñar, procurador a les Corts franquistes i defensor radical del règim.

Cal mirar el Movimiento Nacional, les Corts franquistes, les associacions polítiques autoritzades pel règim, els ministres de Franco, Alianza Popular, Fuerza Nueva i les diferents branques de Falange Española i no perquè es pugui afirmar que el Partit Popular actual sigui simplement «el franquisme amb un altre nom», ni perquè tots els seus militants o dirigents siguin franquistes. Això seria històricament incorrecte, però sí perquè existeix una genealogia política documentada que va del franquisme a una part de la dreta de la Transició i, a través d'Alianza Popular, fins al Partit Popular, pero també existeix una altra genealogia, més radical, que passa pels neofranquistes, de Fuerza Nueva i Falange i que avui es troba continuïtats polítiques, culturals o personals en sectors de l'extrema dreta.

El franquisme no va desaparèixer el 20 de novembre de 1975 quan Franco va morir, el sistema polític que havia construït durant quatre dècades no va desaparèixer automàticament. El Movimiento Nacional continuava sent l'estructura política del règim. Les Corts franquistes continuaven existint. Els governadors civils, els alts funcionaris, els militars, els responsables polítics i bona part de l'aparell administratiu continuaven ocupant les seves posicions.

La Transició va ser, per tant, un procés de transformació política en què van conviure forces democràtiques procedents de l'oposició antifranquista amb sectors procedents del mateix règim, i aquí apareix una qüestió fonamental: 

què van fer els polítics franquistes quan van comprendre que la dictadura ja no podia continuar com abans?

Una part va defensar la continuïtat, una altra va defensar una reforma controlada i una altra va intentar adaptar-se al nou sistema democràtic i és en aquest tercer espai on apareix la història d'Alianza Popular.

Les associacions polítiques que en el règim franquista es vàrem autoritzar a partir de 1974, eran unes limitades «associacions polítiques», no eren partits democràtics com els entenem avui i la seva activitat havia de desenvolupar-se dins de la comunitat política del Movimiento Nacional i sota els Principis del Movimiento i les Lleis Fonamentals del règim i per tant, aquella obertura no significava encara reconèixer el pluralisme polític, la sobirania popular ni la llibertat de partits. Era, sobretot, un intent del franquisme de controlar la seva pròpia evolució.

Però aquelles associacions acabarien proporcionant part de l'estructura política sobre la qual es construirien les noves organitzacions de la dreta durant la Transició.

Les Corts franquistes tampoc no eren un parlament democràtic. Els procuradors representaven els diferents estaments i institucions del sistema polític franquista, no una ciutadania que pogués escollir lliurement entre diferents projectes polítics i entre aquests procuradors hi havia persones que posteriorment tindrien un paper destacat en la política democràtica.

Aquesta continuïtat personal és un dels elements més importants per comprendre la Transició, i a que una part dels dirigents de la nova dreta no provenia de l'oposició antifranquista, sino que provenia del mateix règim que s'estava transformant. Alianza Popular, la gran operació política de la dreta franquista reformista i avui el mateix Partit Popular reconeix avui que els seus orígens es remunten a aquella formació i que Manuel Fraga va ser el principal impulsor del projecte, però hi ha una dada històrica que no es pot amagar darrere del llenguatge actual del Partit Popular. 

ELS GUARDIANS DEL VELL ORDRE.

 Avui vull presentar-vos (en edició restringida i en capítols) un resum del lliure que publicare en el 2027 sobre la política espanyola. Un llibre que estic escrivint, pero que si vull compartirlo ara amb els meus seguidors, i te com a títol: 

ELS GUARDIANS DEL VELL ORDRE.

En el llibre m'endinso en la política espanyola des de la transició fins als nostres dies, amb anàlisis propis sobre assumptes que a tots no ens poden impressionar, vista la situació actual i en el moment en què vivim en política. Espero que sigui del vostre interès.

Portada provisional del llibre

La narrativa oficial que se ens presenta de la Transició com una obra mestra del consens, aquest relat és una construcció política interessada, una realitat que les elits franquistes van negociar la seva pròpia supervivència, i ho van fer amb una habilitat que encara avui determina el funcionament de l’Estat.

La renúncia a la ruptura no va ser un accident, sinó que va ser una estratègia de les forces que havien sostingut la dictadura , estructuras econòmiques, judicials, policials i mediàtiques les quals varen imposar un marc de canvi limitat, controlat, i dissenyat per evitar qualsevol redistribució del poder real. La democràcia espanyola va neixa, així, amb un pecat original, peo molt greu. La impunitat com a fonament.

Aquest és el punt de partida imprescindible per entendre per què, dècades després, Espanya continua reaccionant amb hostilitat davant qualsevol projecte emancipador.

Quan el franquisme va entrar en la seva fase terminal (1973–1975), el règim intenta controlar la transició amb una reforma “des de dins” i per això, el 1974 s’autoritza la creació d’Associacions Polítiques dins del Moviment Nacional, com l’únic marc legal permès. Aquestes associacions no eren partits democràtics, sinó fraccions del franquisme.

Tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei, falangistes ortodoxos, monàrquics juancarlistes, immobilistes del búnker, i procuradors de les Corts franquistes que volien conservar poder en la nova etapa.

Els procuradors (designats per Franco, mai elegits) van ser els principals promotors d’aquestes associacions. Molts d’ells acabarien fundant Alianza Popular, el partit que va representar la continuïtat política del franquisme sociològic.

La Transició espanyola pactada és sovint presentada com un èxit modèlic i anatomia d’un acord que va salvar el vell ordre. Documents, testimonis i decisions polítiques mostren una realitat més complexa el que va ser una transició pactada amb els hereus del franquisme que van conservar poder en la judicatura, l’exèrcit, la policia, els mitjans de comunicació, les estructures econòmiques.

Segons arxius desclassificats, entre 1975 i 1977 es van celebrar reunions entre dirigents del Movimiento, representants de la monarquia, alts càrrecs de l’exèrcit, i líders de l’oposició moderada per “La estabilidad del Estado exige la continuidad de las estructuras fundamentales.” (Manifest en un document del 1976), i amb aquest principi es va guiar tota la Transició.

La llei d’Amnistia va alliberar presos polítics, però també va blindar els crims del franquisme, i això va impedir de jutjar torturadors, revisar judicis polítics, depurar jutges i policies, investigar desaparicions. La Transició tambe va instaurar una cultura política basada en la por, amb la por a la ruptura, por a la memòria, por a la justícia, aquesta por va ser útil per a les elits, perquè convertia qualsevol demanda de democratització real en una amenaça.

Això explica per què les víctimes del franquisme continuen sense reparació, les institucions reaccionen amb agressivitat davant moviments emancipadors, la dreta pot reivindicar elements del passat autoritari sense conseqüències, i la memòria democràtica avança amb una lentitud desesperant, perquè la por és el mecanisme que garanteix la continuïtat del vell ordre sota aparença democràtica. 

Les continuïtats franquistes en la política, la judicatura i l’extrema dreta espanyola”

Quan Franco va morir el 20 de novembre de 1975, Espanya va iniciar una Transició que, segons la narrativa oficial, havia de portar el país cap a la democràcia, però sota aquesta superfície, segons múltiples investigacions, hi havia una realitat més complexa. Les estructures del franquisme no van desaparèixer, sinó que es van reciclar.

Per poder documentarme per aquest llibre he contactad, amb testimonis directes de persones que van viure la Transició des de dins. He visitat bibliotecas y arxius per visibilitzar documents originals del Movimiento. He llegit biografies dels procuradors que van fundar Alianza Popular i he pogut indagar en casos judicials concrets que mostren continuïtat ideològica, i la influència de VOX en la judicatura.

Un dels testimonis directes i veu des de dins del règim i de la Transició. “La mayoría de nosotros sabíamos que el Régimen se acababa, pero también sabíamos que nadie nos iba a echar. Teníamos contactos, teníamos poder, y la nueva democracia necesitaba estabilidad. Eso nos salvó.”

Aquest testimoni confirma el que molts historiadors han documentat i que els procuradors franquistes van negociar la seva supervivència política.

Testimoni d’un magistrat retirat. “En los ochenta, muchos jueces que ascendían venían de familias del Régimen. No era ideología, era cultura institucional. La unidad de España era un dogma.”

Aquest magistrat descriu la continuïtat cultural que encara avui es percep en el Tribunal Suprem.

Testimoni d’un militant de Fuerza Nueva. “La democracia fue una traición. Nosotros defendíamos la España de siempre. Muchos compañeros acabaron en partidos nuevos, otros en asociaciones católicas, otros en la judicatura.”

Aquest testimoni és clau i mostra com antics militants ultres van infiltrar-se en estructures institucionals.

Documents e Informes interns del Movimiento Nacional. Aquí un fragment citat per historiadors. “La continuidad del espíritu del Régimen debe garantizarse en la nueva etapa.”

Aquest document és fonamental i mostra que el franquisme va planificar la seva pròpia supervivència.

Circular 12/1974 sobre Associacions Polítiques. “Las asociaciones deberán mantener los principios fundamentales del Movimiento.”, és a dir que els partits polítics del final del franquisme havien de ser franquistes.

I per finalitzar en informes i testimonis, l’Informe del Ministeri de Justícia de 1977. “La depuración de la judicatura no se considera necesaria para la estabilidad del proceso político.” I en aquest document explica per què la judicatura franquista va continuar intacta.

Amb aquest primer capítol, he volgut donar una explicació resumida del que avui i a actualment d'escletxes del franquisme a la nostra societat.

Amèrica Llatina davant l'ombra dels Estats Units.

 Durant dècades, els Estats Units han projectat la seva ombra sobre Llatinoamèrica, una ombra que no sempre ha estat de cooperació, sinó sovint de sospita, ingerència i control. Quan un país de la regió decideix caminar pel seu propi camí sigui Veneçuela, Colòmbia, Brasil o Mèxic i adopta polítiques progressistes, Washington activa un vell mecanisme de convertir-los en “estats narcotraficants”, “riscos per a la seguretat” o “dictadures”, segons el relat que més convé al moment.

El patró és conegut. Quan un govern llatinoamericà decideix nacionalitzar recursos, reduir la dependència dels Estats Units, establir aliances amb altres potències, o simplement governar sense obeir dictats externs, llavors apareixen les etiquetes de sempre: narcotràfic, terrorisme, comunistes, règims il·legítims, dictadura, estat fallit, amenaça per a la seguretat o enemic dels Estats Units i aquest guió ha estat aplicat a Veneçuela, a Bolívia, i ara a a Brasil i Mèxic, quan el govern decideix prioritzar sobirania per sobre d’obediència

Aquesta mateixa setmana, el secretari de Defensa, Pete Hegseth, ha anunciat que la nova Colòmbia governada per Abelardo de la Espriella autoritza operacions militars conjuntes amb els Estats Units contra grups qualificats de “narcoterroristes” i la  pregunta és inevitable:

Quan la lluita contra el narcotràfic deixa de ser una política de seguretat i es converteix en una eina de control geopolític?

Trump i Rubio, el retorn de la doctrina  Monroe.

Tant Donald Trump com Marco Rubio representen avui una concepció de les relacions internacionals basada en la força, la pressió econòmica, el poder militar i la defensa dels interessos estratègics nord-americans.

La mateixa administració parla ara d’una renovació de la doctrina Monroe, fins al punt que alguns dels seus responsables han popularitzat irònicament el terme “Donroe”, en referència a Donald Trump, però els pobles llatinoamericans no són el pati del darrere de ningú, ni de Washington, ni de Pequín, ni de Moscou, ni de cap altra potència.

Donald Trump, el magnat que ha convertir la geopolítica en un espectacle i per la seva banda, esta utilitzat Llatinoamèrica com a escenari per reforçar la seva imatge de duresa. Segons els seus crítics, el seu discurs contra governs progressistes respon a de la necessitat de consolidar suport entre sectors conservadors, la voluntat de desviar l’atenció de escàndols personals, i l’aliança amb grups de poder econòmic, militar i geopolític.

La seva retòrica  presenta als països sencers com a “narcostats”, “amenaces” o “fallits”, sovint sense matisos i això ha reforçat un clima de confrontació que dificulta el diàleg i alimenta la polarització.

Marco Rubio i la obsessió de Cuba, una historia que cal explicar sense manipulacions.

Marco Rubio és, sens dubte, un dels polítics nord-americans més durs contra Cuba, Veneçuela i altres governs que Washington considera adversaris, però també cal separar els fets de la propaganda.

Els seus pares van emigrar de Cuba l’any 1956, és a dir, abans de la Revolució de 1959. Aquesta dada està documentada i va ser investigada, entre d'altres, pel Washington Post. La narrativa segons la qual els seus pares havien fugit de Cuba després de l’arribada de Fidel Castro no correspon a la cronologia documentada, i això no converteix automàticament la família Rubio en partidària de Batista ni permet afirmar, sense proves, que Marco Rubio fos “reclutat per la CIA”.

 Veneçuela, el laboratori de la pressió.

Veneçuela és probablement l’exemple més evident. Durant anys, el govern bolivarià ha estat sotmès a sancions, pressions diplomàtiques i econòmiques i una permanent campanya internacional de deslegitimació. Washington ha presentat el país com una amenaça i ha relacionat les seves autoritats amb el narcotràfic i el crim organitzat.

Però Veneçuela també té una característica que no podem ignorar: és un país amb enormes reserves de petroli i amb una política exterior que ha intentat escapar de l’òrbita tradicional dels Estats Units.

I ara, Colombia

Colòmbia representa un canvi especialment significatiu. El país que durant dècades ha estat un dels principals aliats militars de Washington a Amèrica Llatina ha viscut també una etapa de distanciament amb les polítiques nord-americanes durant el govern de Gustavo Petro.

Ara, amb el nou govern conservador, aquesta relació torna a acostar-se ràpidament a Washington. Els Estats Units han anunciat una ampliació de la cooperació militar i antidroga i han incorporat Colòmbia a l’anomenat “Escut de les Ameriques”, i aquí apareix una contradicció que mereix ser denunciada:

Si Washington considera imprescindible intervenir militarment contra el narcotràfic, per què durant dècades ha mantingut una relació privilegiada amb governs colombians mentre el narcotràfic continuava sent un problema estructural?

Brasil i Mèxic: la Sobirania incomoda.

Brasil i Mèxic són dues peces massa grans per ignorar-les. El Brasil de Lula representa una esquerra institucional que defensa els BRICS, una política exterior més autònoma i un món multipolar. Mèxic, sota la seva actual direcció política, també ha reivindicat una política exterior basada en la sobirania nacional i en la no-intervenció i no són països subordinats políticament a Washington.

I precisament per això, qualsevol intent d'utilitzar la qüestió del narcotràfic, la immigració o la seguretat per condicionar les seves decisions sobiranes ha de ser observat amb màxima preocupació.

No es tracta de negar que el narcotràfic sigui un problema gravíssim, que ho és, però una cosa és combatre les xarxes criminals i una altra molt diferent és convertir la lluita contra les drogues en una doctrina permanent d’intervenció sobre els pobles llatinoamericans.