«Acabar amb Trump», una possibilitat cada vegada més propera.

Després dels desfases permanents de Donald Trump en la presa de decisions que afecten tot el planeta, en els EUA s'està plantejant la possibilitat de la destitució del president, però la decisió no és fàcil.

El sistema nord-americà, la legalitat i la política dinàmica operen de manera interdependent i cap estratègia pot prosperar sense l'altra. 

El debat sobre com desplaçar Donald Trump de la Casa Blanca, en un escenari hipotètic de crisi institucional i obre un camp complex on conflueixen dret constitucional, càlcul polític i correlació de forces, i més que una qüestió de voluntat es tracta d'un entramat de procediments estrictament definits per l'arquitectura legal dels Estats Units, l'activació dels quals depèn tant de proves com de majories polítiques difícils d'assolir.

Al centre d'aquesta anàlisi hi ha el judici polític com a eina constitucional, mecanisme previst a la Carta Magna per destituir un president per "traïció, suborn o altres delictes i faltes greus". El procés, que comença a la Cambra de Representants i culmina al Senat, no és merament jurídic, sinó profundament polític i la història recent ens ha demostrat que fins i tot quan hi ha fonaments legals, la destitució efectiva depèn de la disposició dels legisladors a trencar alineaments partidaris. En aquest sentit, qualsevol intent de remoure Donald Trump per aquesta via requeriria no només evidència sòlida, sinó una fractura significativa dins de la seva pròpia base política.

Una altra via que emergeix en el debat és la invocació de l'Esmena 25 de la Constitució, (La Vint-i-cinquena esmena de la Constitució dels Estats Units tracta sobre la successió del president dels Estats Units, i estableix els procediments que han de seguir-se per ocupar el càrrec de vicepresident en cas de trobar-se'n aquest vacant, a més del que ha de fer-se de trobar-se el president inhabilitat per a continuar en el seu càrrec i reemplaça el text ambigu de l'Article II, Secció 1, Clàusula 6 de la Constitució, que no estableix expressament si el vicepresident es converteix en el president, o si actua com a president en funcions (provisional) si el president mor, renuncia, és destituït del seu càrrec, o és incapaç per alguna raó de complir amb les obligacions del càrrec. La Vint-i-cinquena esmena va ser ratificada el 1967.) particularment la secció quarta, que permet declarar el president incapaç d'exercir les seves funcions. Aquest mecanisme, menys explorat a la pràctica, traslladaria el protagonisme al vicepresident i al gabinet, els quals haurien de certificar aquesta incapacitat. A més, implicaria un acte d'enorme cost polític per als membres de l'Executiu, que quedarien exposats a acusacions de traïció o cop institucional.

Paral·lelament, alguns sectors contemplen l'ús de processos judicials ordinaris com a via indirecta de pressió política. Investigacions penals o civils podrien debilitar la posició del president, erosionar-ne la legitimitat i generar condicions per a la seva sortida, ja sigui per renúncia o per pèrdua de suport polític. No obstant això, el sistema nord-americà ha estat tradicionalment reticent a judicialitzar directament la figura presidencial, cosa que introdueix límits pràctics a aquesta estratègia.

Més enllà dels mecanismes formals, hi ha una dimensió menys codificada però igualment rellevant, que és la pressió política sostinguda com a catalitzador d'una sortida negociada. En contextos històrics comparables, l'aïllament progressiu del president, per part del seu partit, d'actors econòmics clau i de l'opinió pública, ha estat determinant, i això es pot traduir en una pèrdua de governabilitat tal que la permanència al càrrec es torni insostenible, obrint la porta a una renúncia com a solució de compromís. Aquest és el camp on, actualment, ja s'estan movent importants sectors polítics i econòmics, inclosos republicans i donants del mateix Donald Trump.

Aquest tipus d'escenaris remet inevitablement al precedent de Richard Nixon, la dimissió del qual no va ser producte exclusiu d'un procés legal, sinó del col·lapse del suport polític després de l'escàndol de Watergate. La lliçó subjacent és que, al sistema nord-americà, la legalitat i la política dinàmica operen de manera interdependent: cap estratègia no pot prosperar sense l'altra.

Tot i això, en el cas de Donald Trump, qualsevol intent de remoció afrontaria un element addicional, la polarització extrema i la seva figura no només divideix l'electorat, sinó que reconfigura les lleialtats dins de les institucions, i això complica la construcció de consensos amplis, indispensables per activar qualsevol dels mecanismes disponibles.

L'anàlisi de les possibles estratègies per posar fi a Donald Trump de la Casa Blanca revela una tensió estructural entre estabilitat institucional i rendició de comptes en un sistema que està dissenyat per evitar destitucions precipitades i aquesta mateixa rigidesa pot dificultar respostes ràpides davant de crisis profundes.

I la una única via que es perfila és la d’una convergència de factors que, si s'alineen i que podrien fer viable un desenllaç que, en condicions normals, resulta extraordinari, però que a mesura que Donald Trump adopta decisions, podria passar del que és teòric al real.

Llei de Regularització d’Immigrants, una nova estafa al Poble Sahrauí

El desistiment de l’Estat espanyol en la nova Llei de Regularització d’Immigrants és una nova pàgina de vergonya política que no pot passar desapercebuda. Deixar fora el poble sahrauí tractant-lo, de facto, com un col·lectiu apàtrida sense drets no és només una injustícia administrativa i és la continuïtat d’una traïció històrica.

Parlem de persones que, no fa tant, eren formalment ciutadans d’una província espanyola. El Sàhara Occidental no és una abstracció jurídica, és un territori que l’Estat va abandonar de manera irresponsable després dels Acords de Madrid de 1975 i deixant la població sahrauí a mercè de l’ocupació i la repressió. Des d’aleshores, l’Estat espanyol ha preferit mirar cap a una altra banda, amagant-se darrere d’ambigüitats diplomàtiques mentre el dret internacional continua reconeixent el dret d’autodeterminació del poble sahrauí.

La decisió d’excloure’ls dels processos de regularització és, per tant, profundament cínica. No es tracta només d’una qüestió migratòria, sinó d’una responsabilitat històrica que Espanya es nega a assumir. És inadmissible que persones amb vincles damb l’administració espanyola, amb una memòria compartida i amb drets morals evidens, siguin avui condemnades a la precarietat legal i social i aquí és on la crítica ha de ser clara i sense matisos. El govern de Pedro Sánchez no només ha perpetuat aquesta injustícia, sinó que l’ha institucionalitzat. Sota una retòrica progressista, s’ha consolidat una política migratòria selectiva, que decideix qui és digne de drets i qui queda fora i el que és més greu és amb la complicitat activa de SUMAR, que lluny de plantar cara, ha acceptat aquesta exclusió amb un silenci que la fa corresponsable.

No podem desvincular aquesta decisió de la subordinació creixent de la política exterior espanyola als interessos del règim marroquí. El gir sobre el Sàhara Occidental, alineant-se amb les tesis de Mohammed VI, no és només una qüestió geopolítica sinó que té conseqüències directes sobre la vida de milers de persones, i quan es blanqueja una monarquia autoritària i es prioritzen acords migratoris o comercials, el preu el paguen els més vulnerables.

El poble sahrauí torna a quedar atrapat en un buit legal i polític. Primer, abandonats com a ciutadans, i ara, exclosos com a migrants. Aquesta doble negació és una forma de violència institucional que deslegitima qualsevol discurs de drets humans que el govern espanyol pretengui defensar.

Cal dir-ho clar, no és només una mala llei, és una decisió política conscient, i com a tal, té responsables. La regularització sense el poble sahrauí no és una regularització justa, és una regularització mutilada, condicionada per interessos externs i per una manca absoluta de valentia política.

Si l’Estat espanyol vol recuperar un mínim de credibilitat, hauria de començar per reconèixer el que és evident i que el poble sahrauí no és aliè, no és extern, no és prescindible. És part d’una història compartida que no es pot esborrar amb un decret ni amb un silenci còmplice i mentre això no passi, cada nova llei que els exclogui serà una nova forma de colonització.

El Partit Popular i Vox segellen el pacte de govern a Extremadura amb un conflicte declarat a la immigració.

 

L’acord de govern a Extremadura entre el Partido Popular i VOX no és només un pacte institucional, sinó que és un gir ideològic profund que consolida un model reaccionari, excloent i socialment regressiu en una de les regions històricament més castigades per les desigualtats estructurals de l’Estat.

El fet que VOX hagi marcat l’agenda en matèria migratòria i social evidencia una deriva preocupant amb la construcció d’un relat que assenyala les persones migrants i vulnerables com a problema, quan en realitat són elles les que sostenen bona part de l’economia agrària extremenya. Sense la mà d’obra migrant, el camp des de la recollida fins a la ramaderia extensiva simplement no funcionaria. Paradoxalment, aquells que garanteixen la producció són ara criminalitzats, precaritzats i abandonats institucionalment.

Aquest discurs no és casual. Respon a una estratègia clàssica de les dretes i l’extrema dreta, el de dividir la classe treballadora, generar por i competir pels recursos escassos entre els de baix, mentre es protegeixen els privilegis dels de sempre. A Extremadura, això es tradueix en la perpetuació d’un model quasi feudal, on els grans propietaris els “senyorets” continuen acumulant terra, subvencions i poder, mentre jornalers, molts d’ells migrants, viuen en condicions de precarietat estructural.

L’atac a les polítiques d’acollida i inclusió no només és injust des d’un punt de vista ètic; és també profundament irresponsable des d’una perspectiva econòmica i territorial. En una comunitat marcada per la despoblació, la manca d’oportunitats i l’escassa industrialització, expulsar o desincentivar la presència de població migrant és, directament, apostar per l’abandonament del territori. És accelerar el buidatge rural i condemnar pobles sencers a la desaparició.

En aquest context, programes com el Programa de Recuperació i Utilització Educativa de Pobles Abandonats (PRUEPA) representen una alternativa diametralment oposada al model que imposa la dreta. El PRUEPA aposta per recuperar el territori, donar-li vida a través de l’educació, la convivència i la sostenibilitat. Però aquest tipus d’iniciatives xoquen frontalment amb una visió que prioritza l’exclusió i el curt termini per sobre del desenvolupament integral i comunitari.

La devesa extremenya, sovint presentada com un exemple d’equilibri ecològic, és també l’escenari d’una contradicció profunda i un ecosistema preservat gràcies al treball humà sovint invisible i precaritzat que ara es veu amenaçat per polítiques que neguen drets als qui el sostenen. Sense drets laborals, sense accés a serveis bàsics, sense reconeixement social, el model agroramader esdevé una forma d’explotació moderna que perpetua desigualtats històriques.

Aquest acord PP-VOX no només agreuja les condicions de vida de les persones més vulnerables, també suposa una renúncia a qualsevol projecte de transformació real per a Extremadura. En lloc d’apostar per la reindustrialització, la diversificació econòmica o la justícia social, es recorre al discurs de l’odi i a polítiques regressives que només beneficien una minoria.

Des d’una perspectiva d’esquerra transformadora, la resposta ha de ser clara i cal trencar amb aquest model. Cal reivindicar una Extremadura digna, amb drets per a tothom, amb una reforma agrària real que redistribueixi la terra i el poder, amb polítiques públiques que posin la vida al centre i no el benefici privat i cal, sobretot, reconstruir la solidaritat de classe, perquè només des de la unitat entre treballadors siguin d’on siguin es pot plantar cara a aquest projecte reaccionari.

El que està en joc no és només el futur d’una comunitat, sinó el model de societat que volem construir i davant d’un govern que exclou, divideix i precaritza, només hi ha una resposta possible:

Organització, Lluita i Justícia Social.

El 16 d'abril. Dia Internacional contra l'esclavatge, contra Infància robada, i contra l’esclavitud invisible que sosté el sistema.

 El 16 d'abril és el Dia Internacional contra l'esclavatge infantil, una efemèride impulsada en un primer moment per l'anomenat Moviment Cultural Cristià, i recolzat després per moltes organitzacions que treballen pels drets dels infants. Potser sembla impossible imaginar-se que en aquests temps hi hagi esclavitud infantil, però lamentablement és una realitat que afecta més de 200 milions de nens a nivell mundial.

L'esclavatge infantil es manifesta a través de diferents formes de sotmetiment, entre elles, el Treball forçós, la Tracta infantil, l’Esclavatge domèstic, el Matrimoni forçat, el Reclutament per ser soldats i combatents, o l’Explotació sexual.

En ple Segle XXI, mentre Europa es reivindica com a referent mundial en drets humans, hi ha una realitat que incomoda i que sovint queda fora del relat oficial i milions d’infants arreu del món continuen treballant en condicions que, sense eufemismes, són d’explotació i esclavitud i no es tracta d’un problema llunyà ni anecdòtic, és estructural.

Segons dades d’organismes internacionals, més de 200 milions de nens i nenes treballen actualment al món, molts d’ells en feines perilloses, sense accés a l’educació i sotmesos a jornades extenuants i lluny de disminuir, aquest fenomen s’ha cronificat en el marc d’un sistema econòmic global que prioritza el benefici per damunt de la vida.

El discurs dominant acostuma a presentar el treball infantil com una conseqüència inevitable de la pobresa, però aquesta lectura és, com a mínim, incompleta. La pobresa no és una fatalitat, és el resultat d’un model econòmic que genera desigualtat de manera sistemàtica i en aquest model, la mà d’obra infantil barata, vulnerable i invisible continua sent funcional.

Europa, sovint, es mira al mirall amb una certa autocomplaença i les xifres oficials indiquen que el treball infantil és residual al continent però aquesta dada amaga una veritat incòmoda i Europa no ha eliminat l’explotació infantil, l’ha internalitzat. Importem productes fabricats en condicions indignes mentre mantenim intacta la nostra imatge de societat avançada, i a més, dins les nostres pròpies fronteres, la realitat tampoc és tan idíl·lica com voldríem pensar. 

No veurem nens treballant en fàbriques als nostres barris i carrers però sí que veiem infants que creixen en entorns de precarietat, amb menys oportunitats educatives i amb un futur condicionat des del primer moment, i això, encara que no ho vulguem anomenar així, també és una forma de violència estructural i des d’una perspectiva d’esquerres, aquesta situació no es pot abordar amb pedaços ni amb discursos benintencionats i cal una intervenció decidida.

La infància explotada no és una anomalia del sistema, és una de les seves conseqüències més crues i davant d’això, la neutralitat no és una opció. O es defensa una societat que posi la vida de la gent al centre, o es continua sostenint un model que condemna milions d’infants a perdre-la abans d’hora.

Girona diu NO a la militarització de la joventut.

 Aquest matí, durant la inauguració de l’EXPOJOVE de Girona, hem alçat la veu amb ràbia i dignitat davant d’un fet intolerable de la presència de l’exèrcit en un espai destinat a joves.

Conjuntament amb la Plataforma Aturem les Guerres, ens hem concentrat a la Devesa i ens hem manifestat davant l’estand del Centre Docent de Formació Militar al Palau Firal.

No acceptarem que es vengui la guerra com una sortida professional per a la joventut. No acceptarem que, mentre se’ns nega un futur digne i feina estable, habitatge, drets, se’ns ofereixi com “orientació i alternativa” empunyar un uniforme i formar part d’un engranatge de violència global.

Això és militaritzar la pobresa i reclutar des de la desesperació i per això denunciem amb tota contundència la complicitat de les institucions que permeten aquesta presència. Qui autoritza aquests estands és responsable de normalitzar la guerra entre joves. Qui calla, també.

En un context internacional marcat per l’escalada bèl·lica, el rearmament i els interessos geopolítics de les grans potències, el que cal és Educació per la PAU, no fires amb exèrcits fent campanya.

Perquè la joventut no és carn de canó.
Perquè la guerra no és cap opció, i
Perquè davant la seva propaganda, hi haurà resistència.

14 d'abril. Memòria, dignitat i ruptura amb una monarquia esgotada.

 Cada 14 d'abril, el calendari no només ens recorda una data històrica i ens interpel·la com a societat. La proclamació de la Segona República el 1931 no va ser un simple relleu institucional, fou l'expressió d'un poble que, força de privilegis heretats i d'una monarquia desconnectada de la realitat social, decidí obrir pas a un projecte democràtic, laic i profundament reformador. Aquell dia, el regnat d'Alfons XIII va acabar sense necessitat de violència massiva, empès per la voluntat popular.

Avui, 95 anys després, la pregunta és inevitable:

què ha canviat realment?

La monarquia actual, encarnada a Felip VI, no deixa de ser hereva d'un sistema que mai no va ser sotmès a una autèntica decisió democràtica per part de la ciutadania. La Constitució del 1978 va blindar la figura del rei en un context de transició condicionada pels poders del franquisme. No es va votar monarquia o república, es va votar un paquet tancat sota pressió històrica, i aquesta anomalia democràtica continua pesant com una llosa, però si la manca de legitimitat d'origen ja és greu, encara ho és més la deriva ètica de la institució. 

El regnat emèrit de Joan Carles I ha deixat al descobert allò que durant dècades es va voler amagar: comissions opaques, comptes en paradisos fiscals, amistats perilloses i una impunitat garantida per la seva condició de cap de l'Estat. No parlem d’errors individuals, sinó d’un model basat en la inviolabilitat, és a dir, en l’absència de control democràtic.

La monarquia, per definició, és incompatible amb els principis més bàsics de la plena democràcia.

Com es pot justificar que la prefectura de l'Estat es transmeti per consanguinitat en ple segle XXI?

Quin mèrit democràtic legitima algú pel fet d'haver nascut en una família determinada? Aquest anacronisme no sols és injustificable, sinó que perpetua una idea profundament anticalitat del poder i mentrestant, el poble espanyol -divers, plural i cada cop més conscient- observa amb escepticisme creixent una institució que no ha sabut renovar-se ni rendir comptes. Les enquestes, tot i que sovint silenciades o minimitzades, mostren una tendència clara especialment entre les generacions més joves, el suport a la república creix de manera sostinguda.

Resulta significatiu que, més enllà de les diferències partidistes entre dretes i esquerres, hi hagi un malestar transversal amb la monarquia. No és tant una qüestió ideològica com una qüestió democràtica. La ciutadania vol decidir. Vol votar. Voleu triar la forma d'Estat, i aquest dret, bàsic en qualsevol democràcia madura, continua sent negat.

La divisió dels partits polítics, atrapats en càlculs electorals i equilibris institucionals, ha impedit fins ara obrir aquest debat de manera seriosa però la història ens ensenya que quan les institucions deixen de representar la societat, tard o d'hora són superades per ella.

El 14 d'abril no és pas una nostàlgia. És una reivindicació. És el recordatori que una altra Espanya va ser possible, una Espanya que va apostar per l'educació pública, els drets socials, la igualtat de gènere i la justícia social. Una Espanya que, malgrat el seu tràgic final, va deixar una empremta inesborrable.

Avui, més que mai, cal reprendre aquest esperit i no pas com un exercici romàntic, sinó com una exigència democràtica. La construcció d'una República democràtica i social no és una utopia sinó un deute històric, perquè la veritable estabilitat no es construeix sobre privilegis heretats, sinó sobre la sobirania popular. I perquè cap país que aspiri a ser plenament democràtic no pot acceptar que la seva prefectura de l'Estat sigui, simplement, qüestió de sang.

El futur no pot continuar lligat al passat, i potser, com el 1931, torni a ser el poble qui marqui el camí.

Donald Trump i la humiliació d’un imperi.

La política erràtica dels Estats Units en el conflicte amb l’Iran evidencia la pèrdua de credibilitat global i accelera el declivi moral d’una potència que ja no lidera, sinó que imposa. 

La pausa anunciada per Donald Trump en l’escalada militar contra l’Iran no és un gest de responsabilitat, sinó una mostra més d’improvisació i en un món cada cop més inestable, els Estats Units deixen de ser un actor fiable i es consoliden una imatge de potència erràtica i perillosa.

La història de les grans potències no es construeix només amb victòries o derrotes militars, sinó amb la seva capacitat de mantenir una mínima coherència política i moral, i en aquest sentit, els Estats Units viuen avui una de les seves etapes més humiliants. No per Vietnam, ni per l’Iraq, ni per l’Afganistan, la seva humiliació més gran és tenir Donald Trump com a president.

Els darrers moviments en el conflicte amb l’Iran en són una prova clara. Després d’una escalada bèl·lica impulsada conjuntament amb Benjamin Netanyahu, Donald Trump ha anunciat una nova pausa de dues setmanes en els atacs. Una decisió que arriba després d’amenaces extremes i sense cap estratègia coherent al darrere, i això  no és diplomàcia, és improvisació, i tabpoc és lideratge, és volatilitat.

Aquest comportament erràtic té conseqüències profundes i en la política internacional, la confiança és un actiu essencial, i avui els Estats Units l’han dilapidat. Cap aliat pot confiar en un govern capaç d’impulsar una ofensiva en ple procés de negociació i, simultàniament, presentar-se com a mediador i aquesta contradicció no només debilita la seva posició, sinó que deslegitima qualsevol intent de lideratge global.

La guerra amb l’Iran -preparada durant mesos i executada sense trencar formalment les converses- marca un abans i un després i  ja no es tracta només d’una intervenció més en la llarga llista d’operacions militars nord-americanes, sinó d’una ruptura oberta amb les normes bàsiques del dret internacional. La idea que tot s’hi val ha deixat de ser una acusació per convertir-se en una realitat palpable.

En aquest escenari, el paper d’Israel reforça una dinàmica de confrontació permanent mentre que el govern de Netanyahu manté l’expansió del conflicte més enllà de l’Iran, amb la mirada posada en altres fronts com el Líban, i amb una dependència absoluta del suport militar nord-americà, que sense aquest suport, difícilment podria sostenir la seva estratègia.

El resultat és un món més inestable, amb conflictes oberts i una ciutadania global cada cop més escèptica. Els Estats Units han deixat de ser percebuts com un actor fiable, fins i tot pels seus propis aliats i això no és fruit d’un error puntual, sinó d’una manera de governar basada en la força, la propaganda i el menyspreu per les normes internacionals i Donald Trump no és una excepció anecdòtica i és el símptoma d’una crisi més profunda, la d’un sistema polític que ha substituït la diplomàcia per l’espectacle i la responsabilitat per la improvisació. El seu estil impulsiu i simplista no només afecta la política interna nord-americana, sinó que té un impacte directe sobre la pau mundial.

La veritable humiliació dels Estats Units no és haver perdut guerres. És haver perdut el respecte del món. I això, a diferència d’una derrota militar, no es recupera amb més armes ni amb discursos grandiloqüents.

Quan un imperi deixa de creure en les regles que diu defensar, inicia el seu propi declivi i avui, amb Donald Trump al capdavant, aquest declivi és més visible que mai.

8 d’abril. Dia Internacional del Poble Gitano. Memòria, dignitat i futur del Poble Gitano a l’Estat espanyol.

 Cada 8 d’abril, en el marc del Dia Internacional del Poble Gitano, a Espanya i el món recorden una història de resistència, persecució i dignitat que travessa segles. A l’Estat espanyol, aquesta commemoració pren una dimensió especial, més de 600 anys després de l’arribada del poble gitano a la península, la seva presència forma part indissociable de la nostra identitat col·lectiva.

Commemorar no és només celebrar. És també mirar de cara una història incòmoda. Durant segles, el poble gitano ha estat objecte de polítiques d’exclusió, assimilació forçada i persecució institucional. Una de les expressions més crues d’aquesta repressió la trobem en la Llei de ganduls i maleants, un instrument legal que sota la disfressa de control social criminalitzava la pobresa, la dissidència i, especialment, la identitat gitana. Aquella llei, hereva d’una mirada classista i racista, va legitimar la marginació de milers de persones pel simple fet de ser qui eren.

Avui, quan alguns sectors de la dreta i de l’extrema dreta intenten reescriure la història o blanquejar aquestes polítiques, cal dir-ho clar, el racisme institucional no és una anècdota del passat, sinó una estructura que encara deixa rastre. Els discursos d’odi, la criminalització de la pobresa o l’estigmatització mediàtica del poble gitano no són errors aïllats, sinó la continuïtat d’una mirada que es resisteix a reconèixer la diversitat com una riquesa, però el poble gitano no és només víctima d’aquesta història. És també protagonista d’una lluita persistent per la igualtat, la dignitat i el reconeixement. Des dels barris obrers fins als espais culturals, des del món associatiu fins a les institucions, cada cop més persones gitanes participen activament en la construcció d’una societat més justa.

Cal posar en valor aquesta incorporació plena a la societat civil i política. La presència de persones gitanes en sindicats, moviments socials, universitats i administracions públiques no és una concessió, és un dret, i també és una oportunitat col·lectiva, perquè una democràcia que inclou, que escolta i que representa la seva diversitat és una democràcia més forta.

La integració -o millor dit, la convivència en igualtat- no passa per l’assimilació ni per la pèrdua d’identitat, passa pel reconeixement mutu, per la garantia efectiva de drets i per la lluita contra les desigualtats estructurals i això implica polítiques públiques valentes com l’accés a l’habitatge digne, educació inclusiva, ocupació de qualitat i una tolerància zero davant qualsevol forma de discriminació.

En aquest sentit, el 8 d’abril no és només una data simbòlica. És un recordatori del camí recorregut, però també de tot el que queda per fer. És una crida a construir una societat on ningú sigui jutjat pel seu origen, sinó reconegut per la seva dignitat.

El poble gitano forma part de nosaltres,  i no com una minoria a integrar, sinó com una peça essencial del mosaic social, cultural i polític de l’Estat espanyol, i reconèixer-ho no és un gest de tolerància sinó és un acte de justícia i potser és aquí on rau el veritable sentit d’aquesta jornada i no en la commemoració del passat, sinó en el compromís amb un futur compartit.

Un futur on la paraula “igualtat” deixi de ser una promesa i es converteixi, finalment, en una realitat.

El Cooperativisme com a eina social davant del Capitalisme i Neoliberalisme en temps de guerra.

 En un món travessat per la guerra i la incertesa des de la devastació a Gaza sota el genocidi d’Israel, fins al conflicte enquistat entre Rússia i Ucraïna, o l’escalada de tensió amb Iran amb la implicació dels Estats Units i actors regionals com Iemen, l’economia global s’ensorra cada cop més en una lògica de destrucció, especulació i desigualtat.

Les guerres no només maten, també empobreixen, precaritzen i trenquen els teixits socials. 

En temps de guerra, apostar pel cooperativisme és apostar per la Pau. És construir alternatives des de baix, des de la classe treballadora, amb objectius clars de desenvolupament personal, col·lectiu i social. És resistir a la barbàrie amb solidaritat, és en definitiva, sembrar futur enmig del caos i per això  exposo el cas del cooperativisme.

Davant d’aquest escenari, el capitalisme i el neoliberalisme han demostrat, una vegada més, la seva incapacitat estructural per garantir una vida digna. El sistema, basat en l’acumulació de riquesa en poques mans, aprofita els conflictes per enriquir complexos militars, corporacions energètiques i grans fons d’inversió. La guerra és negoci, i la Pau, massa sovint, no cotitza en borsa.

És en aquest context que el cooperativisme emergeix no només com una alternativa econòmica, sinó com una eina de resistència i transformació social. L’economia social, arrelada en els principis de solidaritat, democràcia i equitat, posa la vida al centre, i no el benefici.

El cooperativisme no és una utopia, és una pràctica real, concreta i històrica. Des de cooperatives d’habitatge que garanteixen l’accés a un sostre digne sense especulació, fins a supermercats cooperatius on els consumidors esdevenen protagonistes del procés econòmic. També trobem cooperatives de treball en sectors com la construcció, la pintura, les reparacions o els serveis socials, que trenquen amb la jerarquia empresarial tradicional i aposten per l’autogestió i la corresponsabilitat.

En l’àmbit educatiu i sanitari, les cooperatives poden generar espais més humans, més propers i més arrelats al territori. Centres culturals cooperatius, Escoles autogestionades o Clíniques comunitàries poden esdevenir pilars d’una nova societat basada en el bé comú, i aquest model no només redistribueix la riquesa, sinó que també construeix comunitat, i els treballadors deixen de ser peces intercanviables per esdevenir subjectes actius del seu propi desenvolupament, i el treball deixa de ser alienant per convertir-se en una eina de realització personal i col·lectiva.

En contraposició, el neoliberalisme ha impulsat la privatització dels serveis públics, la desregulació laboral i la mercantilització de drets fonamentals com l’habitatge, la salut o l’educació que l’han convertit la vida en un producte, i les persones en clients o recursos.

El cooperativisme, en canvi, proposa una altra lògica amb una vida digna, la de la justícia social, la de la democràcia econòmica, i no es tracta només de gestionar millor els recursos, sinó de canviar les regles del joc i de construir una economia al servei de les persones, i no a l’inrevés.

Perquè mentre el capitalisme construeix murs i armes, el cooperativisme construeix ponts i comunitats, i potser, en aquests ponts, hi trobarem la sortida a un món que sembla haver oblidat el valor de la vida.

Principio del formulario

Aquest és la constatat de la presència de marques significatives de les Empreses de l'Economia Social a diferents sectors a l’Estat i com exemples són en el Sector Agroalimentari (Actel, Agrocat, Cooperativa d'Ivars,  Coren, Central Lechera Asturiana, Hojiblanca, Kaiku...), sector cooperatives d'Habitatges (Larcovi Sal), Energia, ( Som Energia, Enercoop), en Educació (Col·legis Gredos San Diego), Cooperatives de Crèdit (Caja Mar Caixa Rural, Caixa Laboral), Sanitat (Asisa), Maquinària (Optimus, Copreci, Orkli, Danobat Group), Comercialització Majorista, Distribució (Bon Àrea, Eroski, Consum) i Atenció a les Persones, Dependència (Suara).

La religió no pot imposar les seves creences als jutjats.

 Abogados Cristianos, Hazte Oír, Opus Dei, El Yunque, ni VOX, no respecten res, ni la voluntat duna persona que no té les seves creences, ni els seus drets, ni el dolor de la família.

L'únic que els importa és imposar les seves creences a través de tergiversar les lleis perquè ara no existeixen -los Cruzados ni la Santa Inquisición-, usen els jutges i advocats perquè la foguera sigui el jutjat.

L'eutanàsia és una decisió personal, un dret, i no es pot tolerar que des de creences religioses es tractin de retallar drets. L'avortament és una decisió personal, la dona és propietària del seu cos i de la seva vida, ningú no pot obligar una dona a tenir un fill contra la seva voluntat.

Permetre que organitzacions ultrareligioses com Abogados Cristianos, Hazte Oír, Opus Dei, El Yunque, qüestionin els drets i diuen que  és un error i un horror, i quan des de la dreta i l'ultracatolicisme intenten imposar les creences prohibint l'avortament o l'eutanàsia, o el matrimoni entre persones del mateix sexe estan atacant els drets de tots per imposar les seves creences.

Europa no és ni cristiana com crida la ultradreta, ni musulmana, política i religió són coses diferents, les creences o són personals o són un perill per a la convivència en societat, i a Espanya es aconfesional segons la Constitució de 1978.

Quan organitzacions com Abogados Cristianos, Hazte Oír, intenten imposar per via judicial les seves creences es cometen un abús contra tots els que no pensem com ells i fan un mal ús de les lleis i dels jutjats. Cal respectar les creences religioses de tots sempre que aquestes creences respectin els qui no creuen o creuen en una altra cosa.

Els drets no obliguen a res, no són una imposició, són una decisió personal, el dret al divorci no obliga a divorciar-se, però dóna l'opció a qui no vol continuar casat.

La resistència des de la dreta i de la religió als drets és una constant i sempre és un endarreriment, una involució quan aconsegueixen imposar-se.

Entre la llei, el carrer i la hipocresia Institucional, el Racisme estructural i lluita de classes esta entre la persecució i la resistència.

La detenció i posterior posada en llibertat de l’activista de PODEMOS, Serigne Mbayé i sis persones més a Madrid no pot ser llegida com un episodi puntual. És, en realitat, la punta visible d’un iceberg molt més profund, el racisme estructural que travessa les institucions de l’Estat.

Aquest tipus d’actuacions no són anomalies. Formen part d’una dinàmica sostinguda en el temps en què determinats cossos -especialment els racialitzats- són percebuts com a sospitosos per defecte. La detenció d’activistes migrants, especialment aquells vinculats a moviments socials o forces polítiques d’esquerres, respon també a una voluntat de desactivació política.

Quan un migrant organitzat alça la veu, incomoda. Quan denuncia, molesta. I quan ho fa des d’una estructura política, es converteix en objectiu. 

Amb la visita de Serigne Mbayé a Girona i Salt

Ahir, a Madrid, la detenció i posterior posada en llibertat de l’activista de PODEMOS, Serigne Mbayé i sis persones més no és un fet aïllat, és en realitat, el reflex d’un sistema que continua criminalitzant la pobresa, la migració i la dissidència política quan aquesta qüestiona els privilegis establerts.

El racisme avui no es presenta només amb insults o agressions evidents. És més subtil, més perillós, més estructural. Es troba en les lleis, en les pràctiques policials, en els discursos polítics i en la normalització mediàtica de la sospita permanent sobre determinats cossos. És el racisme que permet que una persona negra sigui identificada pel seu color de pell abans que pel seu comportament. És el racisme que converteix barris sencers en espais sota vigilància.

Quan parlem del racisme dels partits de dreta, no parlem només de declaracions incendiàries. Parlem d’una arquitectura política basada en la por. Formacions com Vox o sectors del Partido Popular han construït un relat en què la immigració és presentada com una amenaça: a la seguretat, a la identitat, a l’economia. Però aquesta narrativa ignora deliberadament una realitat incòmoda: sense la població migrant, molts sectors econòmics col·lapsarien.

Qui cuida les persones grans? Qui sosté el treball domèstic invisibilitzat? Qui treballa en la neteja, en l’hostaleria precària, en el camp?

La resposta és clara i milers de persones migrants, moltes d’elles sense papers, que sostenen amb el seu esforç una part essencial del sistema de benestar que després se’ls nega.

La negativa sistemàtica a la regularització d’estrangers no és només una decisió administrativa, és una forma de violència estructural. Manté persones en una situació de vulnerabilitat extrema, exposades a l’explotació laboral, sense drets plens, sense veu. És una eina de control. És una manera de dir: “et necessitem, però no et reconeixem”, i en aquest context, el racisme policial esdevé la cara visible d’aquest engranatge. Les identificacions per perfil ètnic, les detencions arbitràries, les actuacions desproporcionades no són errors puntuals: responen a una lògica. La lògica de la sospita sobre el cos migrant. La lògica del control social sobre els més febles.

El cas de Serigne Mbayé no és només el d’un activista detingut. És el d’una veu incòmoda que denuncia aquestes injustícies. És el d’una persona que ha posat nom i rostre a una lluita col·lectiva: la de milers de migrants que exigeixen drets, dignitat i reconeixement.

I aquí rau la contradicció més gran del nostre temps: una societat que es vol democràtica, però que tolera pràctiques discriminatoris; que es declara garant dels drets humans, però que els administra segons l’origen; que necessita la immigració, però la rebutja políticament.

El racisme no és només una actitud individual. És una estructura. I com a tal, només pot ser combatut amb polítiques valentes: regularització, igualtat de drets, fi de les pràctiques policials discriminatòries i un canvi radical en el discurs polític.

Perquè no hi ha democràcia real mentre una part de la societat viu amb por.

Perquè no hi ha justícia social mentre hi ha ciutadans de primera i de segona.

I perquè, al final, la lluita contra el racisme no és només la lluita dels migrants, és la lluita per la dignitat de tots i totes. 

24 de març de 1976 – 2026. 50 anys d’impunitat, memòria i resistència a l’Argentina.

Fa cinquanta anys, l’Argentina despertava sota les botes. El cop d’estat del 24 de març de 1976 no va ser només una irrupció militar, sinó que va ser un projecte polític, econòmic i social planificat. Un cop cívic-militar que va comptar amb el suport de sectors empresarials, financers i mediàtics, amb l’objectiu clar de desarticular el moviment obrer i disciplinar tota una societat.

Al capdavant d’aquell règim hi havia figures com Jorge Rafael Videla, però la responsabilitat no es pot limitar als uniformes. El terror va ser una eina sistemàtica al servei d’un model econòmic neoliberal emergent, alineat amb els interessos dels Estats Units i sota l’ombra de l’Operació Còndor, que va convertir el continent en un escenari de persecució i extermini de tota dissidència.

El règim va desplegar un sistema de terror organitzat i més de 600 centres clandestins de detenció, tortura i extermini repartits pel país. Espais com - Escuela de Mecánica de la Armada – (ESMA) es van convertir en símbols de l’horror.

Es calcula que 30.000 persones van ser desaparegudes. Joves, en la seva majoria, molts d’ells d’entre 15 i 25 anys. Estudiants, sindicalistes, militants polítics, treballadors, i no era casualitat, sinó que es tractava de destruir el teixit combatiu de la classe obrera, de sembrar la por per garantir la submissió laboral i social.

Sis províncies van quedar sota el control del Segon Cos de l’Exèrcit, que actuava com un veritable govern paral·lel, amb capacitat absoluta per detenir, torturar i assassinar sense cap mena de control judicial. L’Estat es convertia així en el principal terrorista.

Els nens robats. Una ferida oberta

Un dels crims més cruels va ser l’apropiació sistemàtica de nadons. Es calcula que uns 500 nens i nenes van ser robats a mares detingudes desaparegudes. Molts d’ells van ser entregats a famílies vinculades al règim o a sectors afins.

Gràcies a la lluita incansable de - les Abuelas de Plaza de Mayo -, s’han pogut recuperar més de 130 identitats, però encara avui, desenes d’homes i dones viuen sense saber qui són realment.

On són els cossos dels desapareguts?. Molts van ser llançats vius al mar en els anomenats “vols de la mort”. Altres enterrats en fosses comunes, cremats o ocultats en llocs encara desconeguts. L’absència és una forma de tortura que s’allarga en el temps i ha no hi ha cos, no hi ha dol complet, no hi ha tancament.

El cop no es pot entendre sense el seu rerefons econòmic. Va ser un atac directe contra els drets laborals, contra els sindicats i contra qualsevol forma d’organització popular. L’objectiu era clar,  instaurar un model econòmic favorable al gran capital, reduint salaris, eliminant drets i reprimint qualsevol resistència. Empreses i sectors econòmics van col·laborar activament amb la dictadura, facilitant llistes de treballadors “conflictius” que posteriorment eren segrestats i desapareguts. El terrorisme d’Estat es va convertir en una eina per garantir beneficis privats.

L’escut de les Ameriques. La geopolítica i dominació

En el context de la Guerra Freda, l’Argentina va ser concebuda com una peça clau dins l’estratègia continental dels Estats Units. “L’escut de les Ameriques” no era altra cosa que un dispositiu de control militar i ideològic per evitar qualsevol avanç de moviments populars o d’esquerres i el resultat, es clar: dictadures coordinades, repressió massiva i una generació sencera marcada per la por i la desaparició.

Cinquanta anys després, la lluita continua. Els judicis per delictes de lesa humanitat han permès condemnar molts responsables, però la memòria no és només judicial, és política, social i col·lectiva i les Madres de Plaza de Mayo continuen caminant, exigint veritat i justícia. Cada dijous, cada nom, cada fotografia, és un acte de resistència, perquè recordar no és només mirar enrere. És denunciar que aquell terror no va ser un excés, sinó un projecte i és advertir que les estructures de poder que el van fer possible, en molts casos, encara persisteixen.

50 anys després, l’Argentina no oblida. Ni ha d’oblidar. Els 30.000 desapareguts no són una xifra, són vides arrabassades, són històries interrompudes, són lluites que continuen i mentre no se sàpiga on són tots els cossos, mentre hi hagi identitats robades, mentre hi hagi impunitat, la democràcia seguirà tenint un deute.

Memòria, veritat i justícia. 

Avui i sempre.

Les converses del Pla de Pau a Colòmbia. Memòria d’una guerra.

Durant més de mig segle, la guerra interna de Colòmbia ha sigut una de les més llargues i doloroses d’Amèrica Llatina. El conflicte armat, iniciat formalment el 1964, va implicar l’Estat colombià, les guerrilles marxistes com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC-EP), la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), diversos grups paramilitars i actors vinculats al narcotràfic. Aquesta guerra ha deixat centenars de milers de morts i milions de desplaçats, amb la població civil com a principal víctima, però, després de dècades de combats, massacres i persecucions polítiques, la idea de la pau ha tornar a obrir-se camí. 

Els intents de negociació no van començar al segle XXI. Ja a finals dels anys noranta, el president Andrés Pastrana va intentar negociar amb les FARC entre 1998 i 2002. Les converses es van celebrar a la zona desmilitaritzada de San Vicente del Caguán, al departament del Caquetá. Aquell procés, però, va fracassar. El govern acusava la guerrilla d’aprofitar el territori per reforçar-se militarment, mentre les FARC denunciaven que l’Estat continuava la guerra de manera encoberta, i finalment, el 2002, les negociacions es van trencar i el país va entrar en una nova etapa de guerra total. Aquella ruptura va facilitar l’ascens polític d’un home que marcaria profundament la història del conflicte, l’ex-president Álvaro Uribe Vélez.

Álvaro Uribe va arribar al poder amb un discurs de “seguretat democràtica”, que es basava en la derrota militar de les guerrilles. Durant el seu mandat del 2002 al 2010, l’exèrcit va intensificar les operacions militars, però també van aparèixer greus denúncies de violacions dels drets humans, com els anomenats “falsos positius”, civils assassinats per militars i presentats com a guerrillers morts en combat, però per a molts sectors socials i de l’esquerra llatinoamericana, aquell període va representar la consolidació d’una aliança entre poder militar, elits econòmiques i paramilitarisme.

El gran gir de les converses modernes de pau va arribar amb el govern del president Juan Manuel Santos tot haver estat ministre de Defensa d’Uribe, Santos va iniciar una estratègia diferent i va negociar el final del conflicte. Les primeres reunions secretes es van celebrar el 2011 prop de la frontera amb Veneçuela. Posteriorment, les converses es van traslladar a la Havana (Cuba), i les La negociacions varen  tenir suport internacional de, Cuba, Noruega, Xile i Veneçuela. Aquesta arquitectura diplomàtica era clau i va permetre generar confiança entre dos enemics que s’havien combatut durant mes de cinquanta anys.

Els interlocutors de la negociació per part del Govern colombià entre altres hi havia com representants destacats, Humberto de la Calle, com cap de l'equip negociador del Govern amb les FARC-EP.  Sergio Jaramillo, i Frank Pearl, com Alts Comissionats per a la Pau de Colòmbia, mentre que per part ee la Guerrilla de les FARC, els principals negociadors eren dirigents històrics com, Rodrigo Londoño (conegut per Timochenko), comandant en cap de l'Estat Major de les extintes Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble (FARC-EP), i actual  president del partit polític Força Alternativa Revolucionària (actualment anomenat Comunes), Jesús Santrich, conegut per l'àlie de Jesús, va ser un guerriller i polític colombià, també va ser cap de les FARC-EP, de les seves dissidències Segona Marquetalia i integrant de la Cambra de Representants de Colòmbia amb el partit Comunes i Iván Márquez, comandant de la Segona Marquetalia particip en política amb el partit Comunes i retornat a la guerrilla amb les Disidencias de les FARC-E., tots ells antics comandants guerrillers que portaven dècades en la lluita armada.

L’acord històric de 2016

Després de quatre anys de negociacions, el 24 d’agost de 2016 es va anunciar l’acord final de pau a l’Havana i el 26 de setembre de 2016, es va signar solemnement a Cartagena de Indias amb els punts principals sobre la Reforma rural i redistribució de terres, la Participació política de l’antiga guerrilla, la Fi de les hostilitats i desarmament, la Substitució dels cultius de coca i un Sistema de veritat, justícia i reparació. Aquest sistema va donar lloc a la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP), encarregada d’investigar crims de guerra comesos per guerrilles, paramilitars i també per l’exèrcit.

El conflicte colombià havia deixat una ferida profunda. Entre 1958 i 2012, més de 218.000 persones van morir, dels quals un  81% eren civils i milions de persones van ser desplaçades de les seves terres. A les morts de combatents s’hi afegien els líders sindicals assassinats, els activistes socials perseguits i les comunitats indígenes i Afrodescendents atacades.

Després de l’acord de pau, un nou drama va aparèixer. L’assassinat sistemàtic de líders socials en zones rurals on la guerrilla s’havia retirat. Investigacions acadèmiques mostren que aquestes morts van augmentar després de 2016, especialment entre dirigents comunitaris i defensors de drets humans en moltes de les zones rurals que ja havien patit especialment el conflicte siguem els Departaments més afectats els de Caquetá, Putumayo, Guaviare, Meta, Nariño i el Chocó. En ciutats i municipis varen esdevenir escenaris de combats, segrestos, massacres i operacions militars.

Una de les grans polèmiques del procés de pau va ser l’oposició frontal de l’expresident Álvaro Uribe Vélez. Uribe va denunciar els acords com una “rendició davant el terrorisme”. Però els sectors socials i progressistes van respondre amb una altra lectura - Uribe representava l’oligarquia agrària, les estructures militars i els interessos vinculats al narcotràfic i al paramilitarisme que s’havien beneficiat durant anys de la guerra-, i la seva oposició va contribuir a la derrota del referèndum de pau del 2 d’octubre de 2016, que va rebutjar l’acord per un marge mínim. Posteriorment el govern va renegociar el text i el Congrés el va aprovar pro la pau avui es una pau incompleta tot el desarmament de les FARC el 2017, el conflicte no va desaparèixer del tot i alguns factors que han mantingut la violència com les dissidències guerrilleres, el narcotràfic, els paramilitars i els assassinat de líders socials. El conflicte colombià ha provocat més de 450.000 morts en sis dècades, segons estimacions recents. 

Fins avui amb el govern progressista de Gustavo Petro les perspectives de futur ha intentat impulsar una nova estratègia anomenada “Pau Total”, negociant també amb altres grups armats. La gran pregunta del futur és si Colòmbia serà capaç de transformar el model agrari, de reduir la desigualtat rural, de protegir els líders socials i de trencar el poder del narcotràfic que sense aquestes transformacions estructurals, molts analistes d’esquerres adverteixen que la pau pot quedar reduïda a un simple silenci d’armes.

El procés de pau colombià no ha sigut només una negociació entre guerrilla i govern, sinó que es també una lluita contra un sistema internacional que durant dècades havia tolerat la guerra com a instrument de control territorial, econòmic i geopolític. 

La història d’aquest procés ens deixa una lliçó profunda en que la pau no es construeix només amb signatures diplomàtiques, sinó amb:

 justícia social, reforma agrària i democràcia real.