La hipocresia reaccionària del Partit Popular i Vox, davant la regularització de la immigracio i quan els hereus del franquisme neguen drets als qui avui busquen dignitat.

Partido Popular i Vox no han tardat ni vint-i-quatre hores a posar en marxa la seva maquinària de propaganda basada en la por, la manipulació i el racisme institucional. 

El seu pretext és la regularització de persones migrants, pero la realitat és molt més profunda i te a veure als que tenen por per aquells que avui sostenen l’economia des de la invisibilitat deixin de ser esclaus moderns.

La dreta espanyola torna a mostrar, una vegada més, la seva veritable cara i la proposta de regularització extraordinària de milers de persones migrants que viuen, treballen i sostenen sectors sencers de l’economia a l’Estat espanyol ha provocat una reacció furibunda del nou de Alberto Núñez Feijóo i d’un Partit Popular que, lluny de construir una alternativa política pròpia, continua presoner dels sectors més reaccionaris del vell aparell conservador i de la pressió ultra de Vox.

Una vegada més, la màscara cau i quan semblava que la societat espanyola avançava cap a una mínima reparació democràtica amb la regularització de centenars de milers de persones migrants explotades durant anys per un sistema econòmic depredador, la dreta i l’extrema dreta han reaccionat exactament com sempre han fet al llarg de la història, defensant privilegis, sembrant odi i atacant els sectors més vulnerables de la societat.

El suposat nou lideratge d’Alberto Núñez Feijóo ja no enganya ningú. Darrere d’una falsa aparença de moderació, el Partit Popular continua sotmès als sectors més obscurs de la dreta espanyola, als guardians ideològics d’una Espanya autoritària que mai no ha trencat realment amb el llegat del franquisme.

Feijóo  ja no lidera res, simplement administra un partit segrestat per la nostàlgia franquista i per la competició permanent amb Vox per veure qui construeix el discurs més xenòfob, més excloent i més perillós.

Cada vegada que a l’Estat espanyol s’obre un debat sobre drets socials, memòria democràtica o ampliació de garanties per als sectors més vulnerables, amb una dreta política que respon de manera previsible activant la por, recuperant discursos excloents i situant els sectors més febles com a responsables dels problemes col·lectius.

Però el nivell màxim d’hipocresia apareix quan aquests sectors qüestionen també l’aplicació de la denominada Llei de Néts, posant en dubte que molts descendents d’espanyols residents fora del país puguin accedir a drets de nacionalitat i aquí arriba la gran pregunta que el Partit Popular  i Vox no volen escoltar.

Mentrestant, els mateixos partits que criminalitzen la immigració callen davant l’explotació laboral que pateixen milers de treballadors migrants als camps, a l’hostaleria, a la construcció o en les cures. Els volen invisibles, sense papers, sense drets i vulnerables perquè així resulten més fàcils d’explotar. Aquesta és la seva autèntica política migratòria amb mà d’obra barata, por social i divisió entre pobres perquè ningú qüestioni els privilegis de les elits econòmiques.

La regularització no és caritat. És justícia social. És reconèixer que cap societat democràtica pot sostenir-se mantenint centenars de milers de persones en situació d’irregularitat administrativa mentre contribueixen diàriament a generar riquesa col·lectiva.

Quan Partit Popular i Vox ataquen els migrants no estan defensant Espanya, estan defensant un model de país basat en l’exclusió, en la memòria selectiva i en l’herència ideològica d’un passat autoritari que mai no han condemnat de manera real.

 I perquè hi ha néts que viuen fora d’Espanya?

La resposta és simple i brutal. Perquè els seus avis van haver de fugir d’un règim criminal que durant quaranta anys va sembrar repressió, exili, assassinats i persecució sota la dictadura de Francisco Franco, i perquè centenars de milers de famílies republicanes, sindicalistes, intel·lectuals, pagesos, obrers i militants democràtics van ser expulsats del seu propi país i van reconstruir les seves vides a Mèxic, Argentina, Veneçuela, França, Cuba o Xile ja que la dictadura franquista els condemnava a la presó, a la tortura o directament a la mort.

I qui són els que avui volen negar  els drets als seus descendents?

Exactament els hereus polítics del franquisme i responsables d’aquella barbàrie i no s’ha d’oblidar mai que el mateix Partido Popular prové directament d’Alianza Popular, una estructura creada per antics ministres de la dictadura franquista com Manuel Fraga (amb mans brutes de sang), Laureano López Rodó, Federico Silva Muñoz, Gonzalo Fernández de la Mora, Licinio de la Fuente o Cruz Martínez Esteruelas, tots ells homes del règim franquista i que mai no han respost políticament pel sosteniment de quaranta anys de dictadura.

Parlem clar, doncs des de d’una dreta construïda per polítics del franquisme ara pretenen negar drets als descendents d’aquells espanyols que precisament van haver d’exiliar-se per culpa del règim que els seus fundadors van defensar. És una perversió històrica intolerable.

Mentrestant, els mateixos partits que criminalitzen la immigració callen davant l’explotació laboral que pateixen milers de treballadors migrants als camps, a l’hostaleria, a la construcció o en les cures. Els volen invisibles, sense papers, sense drets i vulnerables perquè així resulten més fàcils d’explotar i aquesta és la seva autèntica política migratòria, mà d’obra barata, por social i divisió entre pobres perquè ningú qüestioni els privilegis de les elits econòmiques.

S’està intentant blanquejar una continuïtat històrica que mai no ha desaparegut del tot i quan sectors hereus del vell franquisme pretenen decidir qui mereix drets i qui no, la societat democràtica té l’obligació moral de respondre.

La dignitat humana no pot estar sotmesa a interessos partidistes i els drets no poden dependre de discursos d’odi i la memòria històrica no pot continuar sent manipulada per aquells mateixos sectors polítics que mai no han volgut condemnar plenament el passat del qual provenen.

La democràcia real no es mesura per la força dels qui exclouen, es mesura per la capacitat col·lectiva de protegir els qui més necessiten drets, justícia i reconeixement i aquesta batalla, avui, continua plenament oberta.

El Partit Popular i VOX preparen el terreny per intoxicar les eleccions.-

A l’Estat espanyol s’està començant a desplegar una operació política extraordinàriament perillosa, i no es tracta simplement de discrepàncies ideològiques, ni d’una oposició parlamentària legítima. El que estem veient és una estratègia calculada de manipulació massiva basada en la mentida, en la fabricació deliberada d’enemics interns i en la intoxicació permanent de l’opinió pública.

Els dirigents del Partido Popular i de l’extrema dreta representada per Vox han iniciat una ofensiva política destinada a sembrar dubtes sobre la legitimitat de futures eleccions generals, utilitzant un discurs absolutament fals sobre una suposada manipulació electoral vinculada a la regularització de persones migrants.

La dreta espanyola assaja el manual de la desinformació, i el Partit Popular  i VOX sembren dubtes sobre una falsa “tupinada electoral”

L’Estat espanyol comença a entrar en una dinàmica política preocupant, perillosa i profundament antidemocràtica i el que estem observant aquests darrers dies amb les declaracions de dirigents del Partido Popular i de Vox no és un simple debat polític o una confrontació ideològica legítima, és, directament, la posada en marxa d’una estratègia deliberada de desinformació basada en la mentida, la por i la criminalització de sectors vulnerables de la societat, especialment la població migrant.

Les acusacions llançades per sectors de la dreta espanyola insinuant que una eventual regularització extraordinària de persones migrants podria ser utilitzada per alterar futurs processos electorals no només són falses, sinó que constitueixen un atac frontal contra la convivència democràtica i cal recordar un fet elemental que determinats sectors polítics i alguns altaveus mediàtics intenten ocultar deliberadament. A les eleccions generals espanyoles no poden votar les persones immigrants sense nacionalitat espanyola. Només poden participar aquelles persones que han completat un llarg procés legal de nacionalització, complint anys de residència, requisits administratius estrictes i jurament constitucional. El nombre de nous nacionalitzats que eventualment podrien incorporar-se al cens electoral és limitat i en cap cas permet parlar seriosament d’una hipotètica manipulació electoral.

Encara resulta més greu escoltar insinuacions sobre una possible intervenció irregular de funcionaris consulars o estructures administratives en l’organització del vot exterior. Aquestes afirmacions, repetides sense proves, entren en el terreny de la teoria conspirativa i de la intoxicació política planificada. El sistema electoral espanyol compta amb mecanismes de control, juntes electorals independents i procediments reglats que fan pràcticament impossible qualsevol operació fraudulenta d’aquest tipus.

La legislació electoral espanyola és inequívoca. Les persones migrants sense nacionalitat espanyola no voten a les eleccions generals, i només poden fer-ho ciutadans que hagin completat un llarg i estricte procés de nacionalització, sotmès a controls administratius i terminis legals que poden durar anys. Per tant, afirmar que una regularització administrativa d’immigrants pot alterar resultats electorals és una falsedat deliberada construïda per alimentar la xenofòbia i fabricar por social.

Però la maquinària de la mentida no s’atura aquí. Des de determinats altaveus mediàtics afins a la dreta reaccionària s’està començant a difondre una segona narrativa igualment irresponsable insinuan que funcionaris consulars o estructures diplomàtiques podrien intervenir irregularment en el vot exterior.

Això no només és fals i és una acusació gravíssima contra les institucions públiques sense cap prova, construïda únicament amb l’objectiu d’anar erosionant la confiança ciutadana en el sistema democràtic. És exactament el mateix manual que l’extrema dreta internacional ha utilitzat durant anys.

Però el problema va molt més enllà d’Espanya. A Colombia, a Argentina, a Brazil o a Bolivia hem vist durant els darrers anys com sectors econòmics poderosos, grans conglomerats mediàtics i forces de l’extrema dreta han desplegat campanyes massives de manipulació informativa destinades a desacreditar governs progressistes i moviments populars.

A Bolivia, les falses denúncies de frau electoral van servir per justificar la desestabilització institucional que va acabar amb la caiguda del govern de Evo Morales.

A Brazil, una ofensiva judicial, mediàtica i política constant va erosionar durant anys l’espai progressista vinculat a Luiz Inácio Lula da Silva i al Partido dos Trabalhadores.

A Argentina, la frustració social ha estat canalitzada cap a projectes ultraliberals i d’extrema dreta encapçalats per Javier Milei després d’anys de desgast institucional i campanyes permanents de descrèdit contra els sectors populars.

Aquest patró es repeteix sempre amb una metodologia molt concreta. Primer es construeix un relat fals, després es multiplica a través de plataformes digitals, mitjans afins i xarxes de desinformació, desprès si cal per procediments judicials i finalment es genera desconfiança social cap a les institucions democràtiques i això, senzillament, no es pot tolerar.

Estan atacant la democràcia mateixa i quan un partit necessita mentir sistemàticament per construir el seu projecte polític, quan necessita convertir persones migrants en bocs expiatoris i quan necessita desacreditar les institucions abans que el poble voti, estem deixant d’estar davant adversaris democràtics normals estem davant una estratègia profundament autoritària.

Cal denunciar-ho sense por, perquè la democràcia no mor només amb tancs als carrers. La democràcia també mor quan els poderosos converteixen la mentida en doctrina política i quan sectors de la dreta decideixen que si no poden guanyar honestament, intentaran enverinar la societat fins destruir la credibilitat del sistema.

Espanya no pot permetre repetir errors que altres pobles ja han patit. Defensar la democràcia exigeix avui una actitud activa davant la desinformació organitzada, davant les campanyes d’odi i davant aquells que pretenen convertir la mentida en estratègia de govern.

Perquè quan la veritat desapareix del debat públic, el feixisme sempre troba una porta oberta.

 

 

Escac (Jaque) a la democràcia. Venen temps de compromís, resistència i transformació

Avui vivim un dels moments més delicats de les darreres dècades. El món està entrant en una nova etapa marcada per la confrontació global, l’autoritarisme creixent i una ofensiva sense precedents contra les democràcies populars. El que alguns analistes anomenen crisi internacional, nosaltres ho hem de definir amb claredat, estem davant d’un autèntic escac (jaque) a la democràcia mundial.

No és una crisi casual i no és un fenomen espontani, és el resultat directe d’un sistema econòmic i polític que veu en la participació popular, en la sobirania dels pobles i en les polítiques socials una amenaça als seus privilegis acumulats durant dècades per les grans potències econòmiques i militars.

L’eix format per Donald Trump i Benjamin Netanyahu s’ha convertit avui en una referència internacional per a les noves dretes i extrema-dretes radicals i per als projectes reaccionaris que pretenen imposar un nou ordre global basat en la guerra, en la intimidació i en la destrucció progressiva dels espais democràtics.

Avui aquest “duet” ja no amaguen les seves intencions. Intervenen militarment quan els convé. Utilitzen bloquejos econòmics per castigar governs sobirans. Financen processos de desestabilització política, manipulen la informació internacional i    quan els governs no responen als seus interessos.

Ho hem vist durant anys a Cuba, pero tambè ho hem vist a l’Argentina, Guatemala, Perú, Xile, i Bolivia, recentment Veneçuela, i ho continuem observant avui a Colòmbia, però la batalla geopolítica s’intensifica, i els pròxims objectius són clars, Mèxic i Brasil. Dos països decisius on les alternatives progressistes encara mantenen capacitat de resistència davant els interessos del capital financer internacional i mentre això passa a l’Amèrica Llatina, a Europa assistim a un procés igualment preocupant.

Les institucions europees, en molts casos, han abandonat la defensa dels drets socials i han acceptat una subordinació política i estratègica creixent davant els interessos dels grans centres de poder atlàntics. Les decisions econòmiques, les polítiques migratòries, l’increment del militarisme i la renúncia progressiva a polítiques socials ens indiquen que el vell continent està entrant en una deriva profundament ultra-conservadora.

I a Espanya la situació no és aliena a aquest procés. Observem amb enorme preocupació com sectors econòmics, mediàtics i judicials operen cada vegada amb menys dissimulació per condicionar el debat polític on es pretén desgastar l’esquerra transformadora. Es criminalitzen les propostes que qüestionen els privilegis establerts i es judicialitza la política quan els resultats electorals no satisfan determinats interessos i això no és una anècdota, aix`és una estratègia.

Quan els poders econòmics decideixen qui pot governar i quines polítiques són acceptables, la democràcia deixa de ser un espai de sobirania popular i es converteix en una estructura buida, limitada a administrar interessos privats i davant d’aquesta situació, no podem respondre amb prudència excessiva ni amb simples discursos institucionals. Ha arribat l’hora del compromís i tambè ha arribat el moment de prendre decisions fortes.

Necessitem una esquerra que torni a connectar amb la vida quotidiana de la majoria social. Una esquerra capaç de defensar amb valentia el dret a l’habitatge, salaris dignes, pensions públiques fortes, serveis sanitaris universals, educació pública de qualitat, control democràtic dels sectors estratègics i una fiscalitat que redistribueixi realment la riquesa i no podem continuar acceptant que els pressupostos militars creixin mentre milions de persones no poden accedir a un habitatge digne.

No podem acceptar que es normalitzi la guerra com a mecanisme de control internacional, no podem acceptar que la democràcia sigui segrestada pels interessos financers i per això avui la tasca de l’esquerra no és simplement resistir.

La nostra responsabilitat és organitzarnos millor per construir poder popular i crear més consciència col·lectiva. Enfortir els moviments socials i recuperar els barris, els sindicats, els espais comunitaris i tornar a situar la política com a eina real de transformació social.

La història ens ensenya avui una lliçó molt clara: que quan l’autoritarisme avança i les esquerres dubten, els pobles paguen el preu més alt.

Avui ens volen resignats, ens volen dividits i ens volen silenciosos, pero la nostra resposta ha de ser exactament la contrària amb més organització, més mobilització, més consciència crítica, més democràcia i més justícia social.

Perquè davant l’escac que avui pateix la democràcia mundial, nosaltres tenim l’obligació política i moral de defensar una alternativa basada en la dignitat, en la solidaritat i en el poder dels pobles.

No és temps d’esser simples espectadors. És temps de comprometre’ns, és temps de lluitar i és temps de transformar-ho tot.

EUROPA copia els murs de la por.

La recent aprovació per part de la Unió Europea d’un nou marc polític que permet externalitzar centres d’internament per a persones migrants fora del territori europeu confirma una deriva preocupant quan Europa abandona progressivament el discurs dels drets humans per abraçar una política basada en la por, la criminalització de la pobresa i la normalització del càstig com a resposta a un fenomen tan humà i antic com la migració. 

Centre de Confinament, a Tecoluca (El Salvador).

Durant dècades, Europa havia volgut presentar-se davant del món com el gran espai de les llibertats, de la democràcia i de la protecció de la dignitat humana, però avui, aquesta mateixa Europa sembla disposada a construir una arquitectura institucional que converteix milers de persones en simples expedients administratius, en cossos sense drets atrapats darrere murs, tanques i camps d’internament cada vegada més allunyats de l’escrutini públic.

No és casualitat que aquesta nova política arribi en un moment en què les forces de la dreta radical i l’extrema dreta guanyen influència en nombrosos governs europeus. Partits com el Rassemblement National a França, liderat políticament per Jordan Bardella, han començat a reivindicar obertament models repressius inspirats en experiències autoritàries com la del president salvadorenc Nayib Bukele.

El cas de El Salvador és especialment revelador. Bukele ha construït la seva imatge internacional a través d’una política de “mà dura” contra les bandes criminals, sustentada en un règim d’excepció permanent, detencions massives sense garanties judicials i la construcció del conegut Centro de Confinamiento del Terrorismo, convertit en símbol propagandístic del seu model penitenciari.

Però darrere de les imatges espectaculars de milers de presos rapats i encadenats hi ha una realitat molt més inquietant. Organitzacions internacionals han denunciat reiteradament detencions arbitràries, desaparicions temporals, tortures, vulneració sistemàtica del dret de defensa i un procés de concentració de poder que molts analistes ja defineixen com una autocràcia electoral.

Malgrat aquestes denúncies, el model Bukele s’està convertint en objecte d’admiració per sectors polítics que prefereixen governar mitjançant la por abans que afrontar les causes estructurals dels conflictes socials.

A l’Amèrica Llatina, figures com el populista ultraconservador Abelardo de la Espriella a Colòmbia o Keiko Fujimori al Perú han proposat replicar aquest model de megapresons com a resposta als problemes de seguretat.

I ara Europa sembla voler seguir el mateix camí.

La nova política migratòria europea converteix els migrants en l’enemic intern perfecte, ja no es parla de refugiats que escapen de guerres, de persones desplaçades per la pobresa extrema, del saqueig econòmic global o del canvi climàtic. Ara el llenguatge institucional els descriu com un problema de seguretat, com una amenaça a controlar, com un flux a contenir.

Resulta especialment cínic que moltes de les causes que obliguen milions de persones a abandonar els seus països siguin conseqüència directa de polítiques econòmiques imposades durant dècades per les grans potències occidentals, les seves multinacionals i els acords comercials desiguals que han condemnat regions senceres del Sud Global a la dependència permanent.

Europa, que no ha dubtat a intervenir militarment en nombrosos conflictes internacionals, aixecar fronteres econòmiques injustes o mantenir relacions privilegiades amb règims autoritaris quan convé als seus interessos geopolítics, pretén ara rentar-se la consciència convertint les víctimes d’aquest sistema en persones indesitjables.

Els centres d’internament externs que avui aprova la Unió Europea no són simples instal·lacions administratives, pero representen un precedent molt perillós la institucionalització d’un sistema que deshumanitza persones vulnerables i les situa fora de l’espai de protecció jurídica efectiva.

Quan una democràcia comença a construir murs en lloc de ponts, quan substitueix la solidaritat pel càstig i quan converteix la dignitat humana en moneda electoral, alguna cosa profunda s’està trencant en el seu interior.

La història europea hauria d’haver ensenyat una lliçó fonamental i cada vegada que un sistema polític identifica un col·lectiu vulnerable com a problema a neutralitzar, la democràcia retrocedeix.

Les persones migrants no són delinqüents i Europa no pot continuar presentant-se com a referent moral mentre adopta mecanismes que recorden cada vegada més a models autoritaris que vulneren drets fonamentals.

Defensar els drets humans no és una opció ideològica, és, simplement, l’última frontera que separa la civilització de la barbàrie.

 

Marco Rubio i el retorn de l’intervencionisme nord-americà a l’Amèrica Llatina, desprès de les eleccions a Colombia.

Acabada l'elecció presidencial a Colòmbia, de la qual ha estat declarat com a guanyador Abelardo de l'Espriella, després del recompte oficial, la Procuradoria colombiana ha informat d'una coincidència del 99,997% amb un avantatge de menys de l'1% sobre Ivan Cepeda.

L’arribada de Marco Rubio a la secretaria d’Estat dels Estats Units ha suposat la reactivació d’una política exterior que molts pobles de l’Amèrica Llatina coneixen massa bé amb el vell esquema del control, la ingerència i la imposició d’interessos nord-americans sobre la sobirania dels països del sud del continent. Lluny d’una diplomàcia basada en la cooperació entre iguals, Rubio representa la continuïtat d’una tradició imperial que considera Amèrica Llatina com el “pati del darrere” de Washington, una concepció hereva directa de la Doctrina Monroe del segle XIX.

Des d’una mirada crítica i d’esquerres, la figura de Marco Rubio encarna una forma agressiva de neocolonialisme contemporani. El seu discurs públic combina una retòrica sobre la "democràcia” i la “llibertat” mentre impulsa sancions econòmiques, pressions diplomàtiques i amenaces directes contra governs que no s’alineen amb els interessos geopolítics dels Estats Units. Aquesta contradicció no és nova i durant dècades, Washington ha justificat cops d’Estat, bloquejos i desestabilització sota la bandera de la defensa de la democràcia, quan en realitat l’objectiu principal ha estat garantir el control econòmic, energètic i militar de la regió.

La seva obsessió amb Cuba és especialment significativa. Rubio, fill de l’exili cubà conservador de Miami, ha convertit l’illa en un objectiu central de la seva agenda. Aquest 2026 ha impulsat noves sancions econòmiques contra empreses cubanes estratègiques i ha reiterat públicament que l’objectiu dels Estats Units és provocar un canvi de règim a l’Havana. Diversos mitjans han recollit declaracions seves afirmant que “cal canviar les persones que governen Cuba”, un llenguatge que molts interpreten com una legitimació directa de la ingerència externa.

Cuba no és un cas aïllat. La política exterior que representa Rubio s’inscriu dins una estratègia més àmplia de restauració de l’hegemonia nord-americana sobre el continent, especialment en un moment en què creix la influència econòmica de Xina i la presència diplomàtica de Rússia a la regió.

Països d’Amèrica Llatina on Marco Rubio o la diplomàcia nord-americana sota la seva influència han intervingut o pressionat políticament.

Cuba.-  Sancions econòmiques constants, bloqueig reforçat, pressió per afavorir un canvi de règim i criminalització de dirigents cubans.

Veneçuela.- Suport explícit a sectors opositors, desconeixement de governs progressistes, sancions petrolieres i aval a estratègies de canvi polític.

Colòmbia.- Intervenció indirecta en processos electorals i pressions sobre actors polítics crítics amb Washington; polèmica recent pel cas de l’activista Beto Coral.

Nicaragua.- Sancions i ofensiva diplomàtica contra el govern sandinista, acusacions permanents i suport a l’aïllament internacional.

Bolívia.- Històric suport nord-americà a sectors conservadors contraris als governs populars i vigilància sobre els recursos estratègics com el liti.

Hondures.- Pressions polítiques vinculades a interessos militars i migratoris, mantenint una influència directa sobre governs afins.

El Salvador.- Relació marcada per condicionaments sobre seguretat i política migratòria.

Panamà.- Control històric sobre infraestructures estratègiques i vigilància geopolítica permanent pel canal interoceànic.

Haití.- Influència determinant en governs provisionals, missions d’intervenció i control sobre la política interna.

Argentina i Equador.-  Enfortiment d’aliances amb governs liberals o conservadors favorables als interessos nord-americans.

I des que Donald Trump va ordenar el tancament d'USAID, el mapa polític d'Amèrica Llatina ha experimentat canvis significatius i en aquest període, van ser elegits governs de centredreta a:

Perú — Keiko Fujimori,  Xile — José Antonio Kast, Bolívia — Rodrigo Paz, 

Equador — Daniel Noboa, Hondures — Salvador Nasralla i 

Colòmbia — Abelardo De La Espriella

La història d’Amèrica Llatina està marcada per dècades d’intervencionisme dels Estats Units des del cop contra Salvador Allende a Xile fins al suport a dictadures militars a Argentina, Brasil o Guatemala. Avui, Marco Rubio sembla voler actualitzar aquell mateix manual menys marines desembarcant a les costes, però més sancions, més pressió financera i més guerra híbrida.

Els pobles llatinoamericans han pagat massa vegades el preu de la dominació externa i davant aquesta nova ofensiva, la defensa de la sobirania, l’autodeterminació i la cooperació solidària entre pobles continua sent una tasca imprescindible per a totes les forces democràtiques i progressistes del continent.

Quan Washington parla de llibertat per a Amèrica Llatina, massa sovint el que realment reclama és obediència.

Colòmbia queda dividida després d’unes eleccions marcades per la mínima diferència i la polèmica en el recompte.

Colòmbia ha tornat a viure una jornada electoral carregada d’incertesa i màxima tensió política després d’una segona volta presidencial que ha deixat el país pràcticament partit en dos blocs irreconciliables.

Amb el 99,98 % del precompte electoral, el candidat de la dreta populista, Abelardo de la Espriella, apareix com a vencedor provisional amb el 49,66 % dels sufragis davant del 48,70 % obtingut pel candidat progressista Iván Cepeda. La diferència és mínima: poc més de 245.000 vots en una elecció que reflecteix una fractura política i social profunda dins del país sud-americà.

Malgrat que De la Espriella ja s’ha proclamat president electe i ha rebut felicitacions immediates de dirigents internacionals com Donald Trump, Javier Milei i Santiago Abascal, el resultat encara no té validesa jurídica definitiva.

Des del bloc progressista, Iván Cepeda ha anunciat la impugnació de 33.000 meses electorals abans que s’iniciï l’escrutini oficial, insistint que el precompte només és una dada informativa i no vinculant. La coalició del canvi ha reiterat que esperarà el recompte definitiu de les actes, únic procediment legal que determinarà qui ocuparà finalment la presidència.

Per la seva banda, el president sortint, Gustavo Petro, ha denunciat públicament greus irregularitats en el procés. Petro assegura que els advocats encarregats de supervisar l’escrutini no han pogut accedir al centre electoral de Corferias, a Bogotá, i ha exigit a la policia i a les autoritats judicials que garanteixin la transparència del procés democràtic.

El mandatari també ha afirmat disposar d’evidències sobre canvis sospitosos en adreces IP dels servidors del sistema informàtic de la Registraduría, organisme electoral colombià, fet que segons ell podria indicar vulneracions en la seguretat del sistema. Per aquest motiu ha reclamat la revisió completa de totes les meses i un nou recompte general dels vots.

En aquest context d’alta tensió institucional, Iván Cepeda ha volgut remarcar el compromís democràtic del moviment progressista afirmant que “el Pacte Històric i l’Aliança per la Vida som demòcrates; lluny de nosaltres qualsevol arbitrarietat”.

Aquestes eleccions deixen una fotografia inequívoca, una Colòmbia profundament polaritzada, amb dues visions de país enfrontades i amb un resultat encara pendent de validació definitiva. Les pròximes hores seran decisives per determinar no només qui governarà, sinó també fins a quin punt les institucions electorals podran garantir confiança i estabilitat en un moment especialment delicat per al futur democràtic del país.

Colòmbia demà, votara sense por, i amb esperança

Demà, el poble de Colombia afronta una jornada electoral que pot marcar profundament el seu futur polític, social i democràtic. No es tracta només d’escollir un president, sino que es tracta de decidir quin camí vol seguir un país que arrossega dècades de desigualtat, violència política, exclusió social i una lluita constant entre els interessos de les elits tradicionals i les aspiracions de les majories populars. 

Aquestes eleccions arriben en un moment especialment delicat. La polarització política és evident, la tensió social és alta i diversos organismes internacionals han advertit d’un clima electoral complex, marcat per amenaces contra activistes socials, periodistes i sectors vinculats als moviments progressistes.

En aquest context, el primer missatge ha de ser clar. Els colombians i colombianes han d’anar a votar amb serenitat, amb llibertat i sense deixar-se intimidar per la por. La democràcia només és real quan la ciutadania pot expressar-se sense coaccions, sense campanyes de desinformació i sense el pes històric de la violència que massa vegades ha condicionat la vida política colombiana.

Però també és impossible ignorar que en aquestes eleccions hi ha projectes profundament diferents en disputa. D’una banda, sectors que representen la continuïtat d’un model basat en polítiques de seguretat repressiva, concentració econòmica i una mirada conservadora que històricament ha deixat milions de persones al marge, i d’altra, emergeix amb força la proposta del Pacto Histórico, una aliança que representa l’esperança de consolidar reformes socials, aprofundir els acords de pau, ampliar drets i construir una Colòmbia més justa i inclusiva.

La candidatura formada per Iván Cepeda i Aida Quilcué simbolitza, per a molts sectors populars, alguna cosa més que una opció electoral, representa la continuïtat d’un projecte polític que ha intentat posar al centre les víctimes del conflicte, els pobles indígenes, els treballadors, la pagesia, la defensa dels drets humans i una nova manera d’entendre la democràcia colombiana.

Iván Cepeda no és un nom qualsevol dins la història recent del país. La seva trajectòria ha estat marcada durant anys per la defensa dels drets humans, la denúncia del paramilitarisme i la recerca persistent de la veritat sobre les víctimes del conflicte i al seu costat, Aida Quilcué representa les lluites històriques dels pobles originaris, la defensa del territori i la dignitat de les comunitats que durant massa temps han estat invisibilitzades.

Demà, cada vot serà una declaració de principis.

Que ningú es quedi a casa. Que ningú voti amb por. Que la democràcia colombiana parli fort. I que sigui el poble, i només el poble, qui decideixi el futur de Colòmbia.

Lloc de votació a Girona

B&Co Working Place – Carrer de Santa Coloma, 99 – 17005 GIRONA

Amb els Sindicats absents, Treballadors abandonats

Els principals sindicats espanyols, CCOO i UGT fa temps que han deixat de ser el mur de contenció de la classe treballadora. El que abans era una força de pressió, una veu incòmoda i un instrument de defensa col·lectiva, avui sembla una estructura burocratitzada, acomodada i més pendent de mantenir privilegis que de plantar cara als abusos laborals.

Durant tot el govern de Pedro Sánchez, ni una sola vaga general. Ni una, i això, malgrat que els problemes que afecten els treballadors no han fet més que multiplicar-se. 

El silenci sindical és tan sorollós que ja ningú pot fingir que no el sent. 

Durant dècades, el sindicalisme a l’Estat espanyol va ser presentat com una eina imprescindible de defensa col·lectiva de la classe treballadora. Organitzacions històriques com Comissions Obreres (CCOO) o la Unió General de Treballadors (UGT) van protagonitzar lluites que van marcar conquestes socials fonamentals: convenis col·lectius, millores salarials, seguretat laboral, negociació davant la patronal i mobilitzacions massives que van permetre avançar en drets socials i laborals.

Però observant la realitat actual, una pregunta es fa cada vegada més evident: continuen avui els grans sindicats defensant realment els treballadors o s’han convertit en estructures excessivament institucionalitzades i allunyades de la realitat quotidiana de la classe obrera?

Durant tot el mandat del Govern presidit per Pedro Sánchez no s’ha convocat cap vaga general per part dels grans sindicats majoritaris i això succeeix en un context on els problemes estructurals que afecten milions de treballadors no només persisteixen, sinó que en molts casos s’agreugen de manera silenciosa.

L’Habitatge, una emergència que els sindicats ignoren

La crisi de l’habitatge és brutal. Treballadors expulsats de les ciutats, obligats a viure a desenes de quilòmetres del seu lloc de feina, hipotecant temps, diners i salut. I què han fet els sindicats?. Res que hagi tingut impacte real, cap mobilització massiva, cap pressió sostinguda, i cap proposta ambiciosa. La crisi de l’habitatge no és només un problema social, sinó que tambè és un problema laboral. Però els sindicats actuen com si no fos amb ells.

Un dels exemples més evidents és la crisi de l’habitatge. Avui milers de treballadors es veuen expulsats de les grans ciutats on es concentra bona part de l’activitat econòmica. Els preus del lloguer a ciutats com Madrid, Barcelona, València o Girona fan impossible que moltes persones treballadores puguin viure a prop del seu centre de treball. Això obliga milers de famílies a assumir desplaçaments diaris interminables, augmentant despeses, esgotament físic i reduint notablement la qualitat de vida. Malgrat això, aquesta qüestió central per al món laboral gairebé no ocupa espai en l’agenda sindical.

La Salut Laboral, un sistema que deixa el treballador a la desesperada.

La Salut Laboral hauria de ser un terreny de batalla sindical però quan un treballador pateix un accident, una malaltia professional o una baixa, sovint es troba sol davant d’un laberint de mútues, retards i sospites injustificades.
Les mútues protegeixen l’empresa. Les administracions miren cap a una altra banda i els sindicats?. Callen.

No hi ha pressió real per reduir els temps d’espera, per garantir diagnòstics ràpids, per protegir el treballador davant de l’arbitrarietat i aixó ens demostra que és una renúncia en tota regla.

El Transport, una necessitat bàsica que ningú defensa

Sense un transport digne, no hi ha feina digna, però els treballadors continuen patint retards, saturació, preus abusius i creixents,  connexions insuficients i i dependència absoluta d’infraestructures insuficients Els sindicats podrien convertir el transport laboral en una reivindicació central, però no ho fan i és com si la mobilitat dels treballadors no formés part de les seves preocupacions.

Hores extres impagades, un l’abús normalitzat

Milers d’empreses continuen beneficiant-se de jornades laborals prolongades sense remuneració justa. La patronal continua obtenint enormes beneficis gràcies a una pràctica il·legal que perjudica directament aquells que sostenen amb el seu esforç diari el funcionament de l’economia. La inspecció laboral continua sent insuficient i les organitzacions sindicals semblen haver reduït considerablement la seva capacitat de confrontació.

Les hores extres no pagades són un escàndol estructural i milers de treballadors regalen hores a la patronal, sota pressió o per por de perdre la feina. I els sindicats? On són?

Pensionistes amb més de 40 anys cotitzats i els sacrificats de sempre

Els treballadors que han cotitzat més de quaranta anys i es jubilen anticipadament pateixen penalitzacions injustes. Han sostingut el sistema durant dècades i, quan arriba el moment de descansar, se’ls castiga. Els sindicats haurien de defensar-los amb dents i ungles. Però no ho fan.

Els pensionistes, que van ser el cor del moviment sindical, avui són tractats com un tema secundari, i aquest asumpte mereix un capítol apart la situació dels pensionistes, pero el deixo aquí per constancia.

Milers de treballadors que van començar a treballar molt joves, que han cotitzat més de quaranta anys i que es veuen obligats a acceptar penalitzacions per accedir a una jubilació anticipada continuen reclamant justícia social. Resulta difícil entendre com aquells que han sostingut durant dècades el sistema públic de pensions continuen essent castigats econòmicament, i tampoc aquí es percep una mobilització clara i contundent dels grans sindicats.

El sindicalisme está domesticat?

La sensació creixent és que una part important del sindicalisme espanyol ha deixat de ser una eina de lluita per convertir-se en un actor institucional excessivament acomodat a les taules permanents de diàleg social, allunyant-se progressivament del conflicte real que viu la majoria treballadora.

Un sindicat no pot limitar-se a signar acords puntuals o aparèixer en rodes de premsa institucionals. Ha d’estar present en el conflicte diari en al centre de treball, en la precarietat de l’Habitatge, en la defensa de la Salut Pública, en la lluita contra l’explotació silenciosa de les hores extres i en la defensa d’unes Pensions realment dignes.

Potser ha arribat el moment de preguntar-nos si el sindicalisme majoritari a Espanya necessita una profunda regeneració interna. Perquè quan els treballadors deixen de sentir-se representats, quan desapareix la protesta i quan la mobilització es substitueix per la burocràcia, es corre un risc enorme que la classe treballadora quedi òrfena d’instruments reals de defensa col·lectiva.

Quan una democràcia on el treballador perd capacitat d’organitzar-se i defensar-se sempre acaba reforçant aquells que concentren el poder econòmic.

I perquè sense sindicats combatius no existeix equilibri social I sense equilibri social, la desigualtat acaba imposant la seva pròpia llei.

EUROPA, als peus de Donald Trump. (Amb comptades excepcions).

Durant dècades, la idea d’Europa va voler presentar-se davant del món com un projecte polític singular, un espai construït sobre les cendres del feixisme i de dues guerres mundials devastadores, una arquitectura institucional que, almenys en teoria, havia de representar la Defensa dels Drets Humans, el Multilateralisme, la Cooperació entre pobles i un model social capaç de diferenciar-se del capitalisme salvatge practicat pels Estats Units, però aquella Europa sembla avui una caricatura de si mateixa.

La realitat política actual del continent europeu mostra una fotografia inquietant amb una Comissió Europea convertida progressivament en una estructura burocràtica subordinada als interessos geopolítics de Washington, i amb una majoria de governs disposats a obeir sense massa resistència els designis de l’administració de Donald Trump, i una deriva ideològica que situa la guerra, la militarització i l’enduriment contra la immigració com els nous pilars del projecte europeu.

Europa ja no sembla governar-se des de Brussel·les i moltes de les seves decisions semblen redactades als despatxos del Pentàgon o condicionades pels interessos estratègics de la OTAN.

La submissió militar, es gastar més per obeir millor com l’exigència permanent dels Estats Units perquè Europa incrementi la despesa militar fins a xifres properes al 5% del PIB representa probablement un dels majors actes de submissió política que ha viscut el continent des de la fi de la Guerra Freda i Països com Polònia, Alemanya, Països Baixos o els estats bàltics han assumit sense pràcticament debat intern aquesta agenda bel·licista impulsada des de Washington.

Els governs europeus estan desviant centenars de milers de milions d’euros cap a la indústria armamentística mentre milions de ciutadans pateixen precarietat laboral, habitatge inaccessible, deteriorament de la sanitat pública i un progressiu empobriment de les classes treballadores.

La pregunta és inevitable.

Com pot justificar-se aquesta carrera armamentista mentre es retallen drets socials conquistats després de dècades de lluita obrera?

Europa sembla haver decidit que fabricar míssils és avui més prioritari que construir hospitals.

L’Economia Europea sota tutela nord-americana

La submissió no es limita al terreny militar. La guerra econòmica global impulsada pels Estats Units, especialment contra Xina, està trobant a Europa un soci obedient encara que això signifiqui perjudicar greument la seva pròpia economia productiva.

Les sancions comercials, les restriccions tecnològiques, la ruptura de canals energètics tradicionals i la dependència creixent del gas nord-americà estan debilitant sectors industrials sencers, especialment a Alemanya, motor històric de l’economia europea. Europa ha renunciat a la seva autonomia estratègica i en lloc de construir un model propi, ha acceptat convertir-se en satèl·lit econòmic d’un imperi que exigeix lleialtat absoluta.

I el resultat és devastador. Inflació persistent, desindustrialització progressiva, menor competitivitat i una dependència cada cop més gran d’un aliat que prioritza exclusivament els seus interessos nacionals.

La gran hipocresia europea amb la immigració

Un altre dels terrenys on Europa està assumint polítiques pròpies de l’extrema dreta nord-americana és el tractament de la immigració con la fortificació de fronteres, els acords vergonyosos amb tercers països per externalitzar la repressió migratòria, la criminalització constant de les persones migrants i la normalització d’un discurs cada vegada més xenòfob estan transformant el Mediterrani en una enorme fossa comuna.

Frontex ha passat de ser un organisme de control fronterer a convertir-se en símbol d’una Europa que abandona la seva retòrica humanitària quan es tracta de persones pobres que fugen de guerres, fam o emergències climàtiques, i resulta pervers observar com les mateixes potències europees que participen en intervencions militars, explotació de recursos i imposició econòmica al Sud Global després aixequen murs per impedir l’arribada de les víctimes d’aquest mateix sistema.

Qui s’agenolla i qui resisteix?

La majoria de governs europeus semblen haver acceptat el paper de subordinat.

Polònia representa avui un dels aliats més fidels de Washington, Alemanya, malgrat les contradiccions internes, continua alineada amb la disciplina atlàntica. Itàlia, sota governs cada vegada més escorats a la dreta, ha assumit polítiques migratòries i militars plenament compatibles amb les exigències nord-americanes i els Països Baixos i diversos països nòrdics també mantenen una adhesió gairebé automàtica a les estratègies dictades per Washington.

Però existeixen excepcions com Espanya, que amb contradiccions evidents, ha intentat en diverses ocasions mantenir certes posicions diferenciades, especialment en qüestions relacionades amb el conflicte a Gaza o amb alguns debats sobre autonomia diplomàtica. També Irlanda ha expressat posicions més crítiques respecte a determinades polítiques exteriors occidentals.

Alguns sectors polítics a França continuen defensant una autonomia europea menys dependent dels Estats Units, tot i que les seves institucions continuen profundament vinculades al marc atlàntic, per la Unió Europea travessa una crisi moral i la gran tragèdia no és només geopolítica.

La Unió Europea està abandonant progressivament els principis que teòricament justificaven la seva existència con la defensa dels drets humans desapareix quan hi ha negocis armamentístics pel mig i la democràcia queda subordinada als mercats financers.

La solidaritat internacional es transforma en murs, deportacions i acords amb governs autoritaris perquè facin la feina bruta i el continent que va prometre “mai més” després del feixisme sembla avui caminar en direcció contrària.

Europa necessita rebel·lar-se i el gran repte del segle XXI no és obeir Washington. No és augmentar pressupostos militars. No és blindar fronteres contra persones desesperades.

El gran repte és construir sobirania popular, independència política i justícia social. Europa necessita recuperar el control de les seves decisions i necessita deixar de comportar-se com una colònia política dels Estats Units.

Europa necessita entendre que seguir els designis de l’imperialisme nord-americà només condueix a més guerres, més desigualtat i més autoritarisme perquè quan un continent renuncia a pensar per si mateix, deixa de ser un projecte polític i es converteix simplement en territori ocupat, encara que l’ocupació no necessiti tancs.

Avui Europa no està governada pels seus pobles. Avui Europa s’acosta perillosament a convertir-se en una extensió obedient de l’imperi i davant aquesta realitat, callar significa ser còmplice i avui Europa viu massa sovint agenollada davant Donald Trump i el pitjor és que molts dels seus dirigents ja ni tan sols intenten dissimular-ho.

Estats Units i Iran, i quan la PAU es negocia sota els interessos de sempre.

En la política internacional sovint es construeixen grans titulars que pretenen transmetre victòries diplomàtiques, estabilitat i esperança, però massa vegades, darrere aquestes imatges de consens i de suposats acords històrics, s’hi amaguen les mateixes estructures de poder que han provocat els conflictes. El recent memoràndum d’entesa entre els Estats Units d'Amèrica i Iran per aturar les hostilitats, n'és un exemple evident.

Des de la La Casa Blanca, el govern nord-americà ha presentat aquest acord com una gran victòria diplomàtica, gairebé com el començament d’una nova etapa d’estabilitat a l’Orient Mitjà, però la realitat és molt més complexa i obliga a observar els fets amb prudència, perquè el que s’ha anunciat sembla més aviat una pausa estratègica que no pas una resolució real del conflicte.

Naturalment, qualsevol aturada de les hostilitats és una notícia positiva, cada guerra que s’atura significa menys morts, menys destrucció i menys patiment per a milions de persones que gairebé mai decideixen els conflictes que acaben patint i aquesta confrontació no només ha incrementat la tensió regional, sinó que ha tornat a demostrar com les guerres impulsades pels grans blocs de poder tenen conseqüències globals con l’encariment de l’energia, alteració del comerç internacional i una economia mundial cada cop més vulnerable davant els interessos geoestratègics de les grans potències.

Però la gran pregunta continua intacta:

què s’ha resolt realment?

El conflicte entre Washington i Teheran mai no ha estat únicament una qüestió de bloquejos marítims o disputes puntuals al golf Pèrsic. Fa dècades que la desconfiança entre ambdós governs està marcada per l’hegemonia nord-americana a la regió, la resistència iraniana a sotmetre’s a aquest ordre imposat i, sobretot, pel debat permanent al voltant del programa nuclear iranià, i  precisament aquí és on apareixen totes les ombres de l’acord.

Es parla de controls, de mecanismes de verificació i de compromisos perquè Iran no desenvolupi armament nuclear, però com acostuma a passar en la diplomàcia de les grans potències, els punts realment importants queden ajornats per a futures negociacions. No hi ha garanties concretes, només declaracions d’intencions.

La història recent ens ensenya una lliçó clara en arribar a acords preliminars és relativament fàcil pero fer-los complir quan entren en joc els interessos militars, energètics i econòmics és una altra història molt diferent i aquí apareix un altre actor impossible d’ignorar, Israel.

Perquè cap anàlisi seriosa sobre Orient Mitjà pot ignorar el paper central que exerceix Israel com a aliat estratègic dels Estats Units a la regió. Les tensions entre Washington, Tel-Aviv i Teheran formen part d’un equilibri permanentment inestable, i un sol incident militar, una operació preventiva o una nova escalada regional poden fer saltar pels aires aquest fràgil enteniment.

Resulta especialment preocupant observar com aquests acords responen sovint més a urgències polítiques internes que no pas a veritables voluntats de Pau. Per a Donald Trump, la continuïtat del conflicte s’havia convertit en un problema intern com l’augment dels preus energètics afectava directament el consum, les empreses i una opinió pública nord-americana cada cop més cansada de guerres llunyanes que mai no milloren les condicions de vida de la població treballadora.

Aquí apareix una contradicció que l’esquerra internacional que porta dècades denunciant. Massa sovint les guerres no es mantenen ni s’aturen per criteris humanitaris, sinó en funció dels cicles electorals, dels mercats energètics i dels interessos econòmics de les grans corporacions.

Encara més inquietant és comprovar com es presenta com una gran victòria el simple retorn a una situació anterior al conflicte com reobrir l’Estret d'Ormuz, restaurar rutes comercials o reduir temporalment la tensió no equival a construir una pau duradora, i és simplement tornar al punt d’inici després d’haver provocat una crisi que mai no hauria d’haver esclatat.

També convé cal observar les conseqüències internes dins Iran i lluny d’afeblir el règim, aquest tipus de confrontacions solen reforçar els sectors més radicals. La història ens mostra repetidament que quan un país és sotmès a pressió externa, els governs utilitzen aquesta amenaça per alimentar discursos nacionalistes, justificar mesures autoritàries i consolidar estructures de poder internes encara més dures.

I aquesta és una contradicció que Occident sembla repetir constantment en moltes de les intervencions que pretenen provocar canvis polítics acaben reforçant exactament allò que deien voler debilitar.

Des d’una mirada progressista i antimilitarista, la conclusió és clara. El món necessita menys diplomàcia subordinada als interessos del petroli, menys hegemonies militars disfressades de defensa de la democràcia i menys guerres convertides en instruments de negociació geopolítica. La Pau no pot continuar sent una mercaderia temporal al servei dels grans centres de poder econòmic.

Aquest memoràndum no representa encara cap victòria de la Pau que és, simplement, una pausa en un tauler internacional on les grans potències continuen decidint el futur dels pobles sense consultar mai els pobles mateixos i mentre el capitalisme global segueixi utilitzant la guerra com a eina d’influència i control, la veritable estabilitat continuarà sent una promesa llunyana.

No hi haurà PAU real mentre la geopolítica continuï estant governada pels interessos militars, energètics i financers d’una minoria privilegiada.

Tenim que per a les guerres.

 

Els Dimecres el Congrés dels Diputats i quan la Democràcia es converteix en espectacle.

La política institucional espanyola viu des de fa temps una degradació preocupant i el que hauria de ser l’espai central del debat democràtic, el lloc on es confronten idees, projectes de país i propostes per millorar la vida de la ciutadania, s’ha anat transformant progressivament en una mena de teatre permanent, un circ mediàtic on la crispació, la desqualificació i l’insult substitueixen massa sovint el debat serè i la responsabilitat política. 

El Congreso de los Diputados, institució que representa formalment la sobirania popular, ofereix cada setmana una imatge cada vegada més deteriorada davant d’una ciutadania cansada, decebuda i profundament desconfiada amb la política institucional i les sessions de control al govern s’han convertit en un escenari repetitiu on l’objectiu principal sembla no ser construir alternatives, sinó erosionar l’adversari a qualsevol preu.

La dreta espanyola, representada principalment pel Partido Popular i l’extrema dreta de Vox, han assumit des de fa temps una estratègia de confrontació total. Els seus discursos no busquen aportar solucions reals davant problemes estructurals com la crisi de l’habitatge, la precarització laboral, el deteriorament dels serveis públics o l’emergència climàtica. El seu paper sembla reduït a bloquejar, desgastar i alimentar una confrontació constant, utilitzant la por, la desinformació i una agressivitat verbal que degrada profundament la qualitat democràtica.

Cada intervenció sembla competir per veure qui eleva més el to, qui genera més titulars incendiaris o qui aconsegueix major viralitat a les xarxes socials i la política convertida en espectacle, on el soroll acaba substituint completament les idees. Davant aquesta ofensiva constant, el govern de coalició entre el Partido Socialista Obrero Español i Sumar mostra signes evidents de desgast. La legislatura ha estat marcada per una resistència permanent davant l’assetjament de l’oposició conservadora, però també per una creixent sensació de fatiga política.

El govern, que inicialment despertava expectatives de transformació social profunda, sembla avui excessivament condicionat per equilibris interns, concessions constants i una certa incapacitat per impulsar reformes estructurals valentes davant els grans reptes socials del país. La resistència, legítima en molts moments, comença a transmetre la sensació d’un executiu que més que avançar intenta simplement aguantar.

En aquest escenari emergeix novament el paper de PODEMOS, que malgrat la seva pèrdua de centralitat institucional continua mantenint una veu clarament diferenciada en la defensa de polítiques socials, en la denúncia de les desigualtats creixents i en la necessitat d’un gir real cap a polítiques redistributives.

PODEMOS insisteix en qüestions que continuen sent essencials per a milions de persones com la regulació efectiva dels lloguers, la defensa radical de la sanitat pública, la protecció del sistema públic de pensions, una fiscalitat més justa, la reducció de la jornada laboral, la necessitat d’enfortir l’educació pública i una política exterior desvinculada de l’actual escalada militar internacional, mentre al Parlament creixen els insults, al carrer creix la frustració social.

El curs polític 2026-2027 ja es presenta com un dels més tensos dels darrers anys i a mesura que s’apropin les Eleccions Municipals de 2027, diversos processos Electorals Autonòmics i posteriorment les Eleccions Generals, la tensió institucional anirà inevitablement en augment i aixó no s’intueix cap voluntat de desescalada.

S’espera un final de curs extraordinàriament dur, un curs polític marcat per la crispació extrema, per una oposició cada vegada més agressiva, per discursos faltons, per acusacions constants, per una degradació progressiva del respecte institucional i per una estratègia permanent de confrontació electoral anticipada.

La dreta intentarà convertir qualsevol debat parlamentari en un camp de batalla mentre que l’extrema dreta continuarà aprofundint en la polarització social, alimentant discursos d’odi, criminalitzant moviments socials i tensionant encara més una convivència ja prou castigada, però el veritable termòmetre no serà només el que passi dins el Congrés serà el carrer, perquè mentre els diputats s’insulten dins les institucions, fora creix un malestar social profundament acumulat i en els pròxims mesos podem veure un augment molt important de manifestacions, vagues i concentracions socials protagonitzades per sectors cada vegada més castigats.

El professorat reclama recursos i dignitat davant un sistema educatiu saturat, els educadors socials denuncien abandonament institucional i precarietat crònica, els professionals sanitaris continuen alertant del deteriorament progressiu de la sanitat pública després d’anys de retallades estructurals, els treballadors industrials afronten deslocalitzacions, automatització i pèrdua de drets laborals, el sector dels serveis continua suportant temporalitat extrema, baixos salaris i sobrecàrrega laboral i milers de funcionaris reclamen actualitzacions salarials i millors condicions davant una administració pública tensionada.

La conflictivitat social augmentarà i  aquí apareix la gran contradicció del moment polític actual. Mentre gran part de l’energia institucional es consumeix en lluites partidistes estèrils, els problemes reals de la majoria social continuen esperant respostes urgents.

La política espanyola sembla haver oblidat que governar no consisteix a destruir l’adversari, sinó a construir condicions dignes per a la vida col·lectiva i si el Parlament continua degradant-se com fins ara, serà inevitable que el carrer recuperi protagonisme.

Quan la política institucional deixa de representar les necessitats socials, la història ens recorda una veritat molt simple i els pobles acaben parlant per si mateixos i moltes vegades, quan el carrer parla, és perquè les institucions han deixat d’escoltar.

El curs 2026-2027 no serà només un any electoral, pot convertir-se en un punt d’inflexió sobre quin model de democràcia volem construir. Una democràcia subordinada a l’insult permanent, al tacticisme electoral i als interessos partidistes, o una democràcia realment orientada al benestar col·lectiu, a la justícia social i a la defensa d’una ciutadania cada vegada més cansada de contemplar com la seva vida quotidiana queda relegada mentre al Parlament continua, setmana rere setmana, el mateix vell espectacle i cada vegada amb menys dignitat.