Equador davant les ombres de narcotràfic que planen sobre el president Daniel Noboa.

 El president de l’Equador, Daniel Noboa, es troba al centre d’una tempesta política i mediàtica que qüestiona la seva integritat, les seves connexions empresarials i la coherència del seu discurs contra el narcotràfic. Les revelacions sobre la seva vinculació societària amb empreses esmentades en investigacions internacionals, així com acusacions procedents de figures del crim organitzat, han obert un debat incòmode en un país colpejat per la violència i la infiltració del narcotràfic en les estructures econòmiques.

La primera gran esquerda en el relat presidencial prové dels Pandora Papers, la investigació global coordinada pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ). Segons documents filtrats, Daniel Noboa i el seu germà John Noboa apareixen com a socis-propietaris de Lanfranco Holdings S.A., una empresa offshore amb seu a Panamà.

La condició d’empresa offshore no és en si mateixa il·legal, però en un context llatinoamericà marcat per l’evasió fiscal i l’opacitat financera, la seva existència alimenta sospites. Més encara quan aquesta societat és accionista majoritària -amb el 51%- de Noboa Trading Co., una exportadora de bananes que ha estat assenyalada en investigacions policials per presumptes enviaments de cocaïna amagada en contenidors amb destinació a Europa.

La pregunta que molts ciutadans es fan és directa. Un president que declara una “guerra total” al narcotràfic i mantenir estructures empresarials vinculades a operacions sota sospita, encara que no existeixi fins ara una sentència judicial que impliqui directament el mandatari, la dimensió política del cas és innegable.

Bananas i cocaïna amb tres interceptacions

Segons documents policials equatorians i investigacions periodístiques, contenidors vinculats a l’empresa Noboa Trading haurien estat interceptats almenys tres vegades amb cocaïna amagada entre caixes de plàtans destinades al mercat europeu. Les operacions van ser detectades per la policia nacional equatoriana en coordinació amb autoritats internacionals.

La revista d’investigació Raya va ser la primera a posar el focus en la connexió societària, i posteriorment, l’Agència Pública va aprofundir en la trama empresarial que uneix Lanfranco Holdings amb Noboa Trading. Tot i que l’entorn presidencial ha defensat que l’empresa és gestionada per altres membres de la família i que el president no té responsabilitat directa en les operacions quotidianes, la coincidència entre discurs polític i interessos empresarials obre un dilema ètic de gran calat.

Durant el debat presidencial celebrat el 23 de març a Quito, la candidata correista Luisa González va acusar frontalment Noboa. “Van exportar plàtans barrejats amb drogues”. La frase, contundent, va sacsejar el debat públic i va posar el president a la defensiva.

Fins al desembre de 2024, el CEO de Noboa Trading era Roberto Ponce Noboa, oncle del president. Aquesta continuïtat familiar en la direcció empresarial reforça la percepció d’un conglomerat econòmic estretament lligat al poder polític.

L’Equador viu una de les seves etapes més convulses, amb una escalada de violència vinculada a bandes com Los Lobos i altres organitzacions criminals. En aquest context, la línia que separa responsabilitat jurídica i responsabilitat política esdevé especialment fina. Encara que la presumpció d’innocència sigui un principi fonamental, el conflicte d’interessos potencial és evident.

L’acusació des d’Espanya. El cas Villavicencio

A les ombres empresarials s’hi ha afegit una acusació explosiva. Wilmer Chavarría, conegut com a “Pipo” i assenyalat com a capo del grup criminal Los Lobos, va declarar davant la Fiscalia espanyola en el marc d’un procés d’extradició que el president Noboa hauria ordenat l’assassinat del candidat presidencial Fernando Villavicencio.

Chavarría, actualment reclòs en una presó de Saragossa, va llançar aquesta acusació sense aportar proves públiques conegudes fins ara. La gravetat de l’afirmació és innegable, però també ho és el context hi ha prové d’un presumpte líder criminal immers en un procés judicial. Les autoritats equatorianes han rebutjat categòricament la denúncia i no existeix cap resolució judicial que la sustenti. Tanmateix, el simple fet que aquestes acusacions emergeixin en un escenari internacional erosiona la imatge exterior del país i alimenta la narrativa d’un Estat penetrat per interessos foscos.

Des de la seva arribada al poder, Daniel Noboa ha projectat una imatge de fermesa davant el crim organitzat, decretant estats d’excepció i militaritzant presons. Però la credibilitat d’aquesta estratègia depèn també de la netedat de les pròpies estructures econòmiques del president.

El debat no és només jurídic, sinó moral i polític. Pot un cap d’Estat mantenir vincles empresarials en sectors com l’exportació bananera històricament utilitzats pel narcotràfic per infiltrar cocaïna a Europa? Pot la ciutadania confiar plenament en un lideratge que apareix en documents offshore revelats pels Pandora Papers?

Una elecció sota sospita

Ecuador viu una crisi de seguretat sense precedents i una polarització profunda on les ombres que planen sobre Daniel Noboa no equivalen a una condemna judicial, però sí que constitueixen un factor de desgast democràtic.

En absència de sentències fermes, la presumpció d’innocència és obligada. Però la política exigeix també exemplaritat i quan la frontera entre poder econòmic, offshore i narcotràfic apareix, encara que sigui indirectament, en el cercle d’un president en exercici, la confiança pública es converteix en el bé més fràgil.

La guerra d’Ucraïna. De la invasió del 24 de febrer de 2022 a l’esgotament d’Europa.

El 24 de febrer de 2022, les tropes de la Federació Russa, sota les ordres de Vladímir Putin, creuaven la frontera d’Ucraïna amb l’objectiu declarat de “desmilitaritzar i desnazificar” el país. En realitat, el món assistia a l’inici d’una guerra d’invasió en territori europeu que trencava tots els equilibris geopolítics construïts després de la fi de la Guerra Freda. 

Concentració de la ciutadania gironina en solidaritat amb Ucraïna.

Des dels primers bombardejos sobre Kíiv, Khàrkiv o Mariúpol, fins a les llargues batalles al Donbàs i al sud del país, la guerra ha evolucionat cap a un conflicte d’alta intensitat, amb fronts estabilitzats, ofensives i contraofensives, i una devastació humana i material d’enormes proporcions. La resistència ucraïnesa, liderada pel president Volodímir Zelenski, va frustrar el pla inicial d’una caiguda ràpida de la capital. Rússia es va replegar del nord per concentrar-se a l’est i al sud, on el conflicte es va cronificar.

La guerra ha passat per diverses fases: l’intent de presa de Kíiv, la destrucció de Mariúpol, l’annexió unilateral de territoris ocupats per part de Moscou, les ofensives ucraïneses a Kherson i Khàrkiv, l’ús massiu de drons i míssils contra infraestructures energètiques i, finalment, una guerra d’atrinxerament amb milers de morts i ferits.

Mentrestant, l’OTAN i la Unió Europea han incrementat el suport militar i financer a Ucraïna, mentre Rússia ha reforçat la seva economia de guerra. Els Estats Units han esdevingut el principal proveïdor d’armament, alimentant un debat incòmode sobre el negoci armamentístic i l’interès geopolític nord-americà en el debilitament estratègic de Rússia.

L’ambició imperial i la geopolítica del segle XXI

L’arrel del conflicte no pot deslligar-se de l’ambició de Putin de reconstruir l’esfera d’influència russa en l’espai postsoviètic. La nostàlgia d’una gran potència hereva de l’antiga Unió Soviètica ha estat un element central del discurs del Kremlin. Ucraïna, per la seva dimensió històrica, cultural i estratègica, ha estat vista com una peça clau, però la guerra també ha evidenciat els interessos dels Estats Units, que han reforçat la seva influència a Europa mitjançant l’exportació d’armament i gas natural liquat. La indústria militar ha multiplicat beneficis, mentre el continent europeu ha assumit el cost energètic i inflacionari del conflicte.

A Europa, la manca d’una veu diplomàtica pròpia i cohesionada ha estat evident. Les divergències internes, la dependència energètica i la subordinació estratègica han dificultat una iniciativa de pau sòlida. La guerra ha mostrat una Europa dividida entre el suport incondicional a Kíiv,  i la por a una escalada major, i en aquest context, les declaracions de Donald Trump prometent una “pau en 24 hores” han sonat més a consigna electoral que a proposta realista. La diplomàcia no es construeix amb eslògans, sinó amb compromisos ferms i multilaterals. Alhora, la diplomàcia russa ha mantingut una línia dura, amb escassa voluntat de negociació real mentre consolida posicions sobre el terreny.

El balanç és devastador. Desenes de milers de morts, centenars de milers de ferits, milions de desplaçats interns i refugiats. Ciutats destruïdes, infraestructures arrasades, generacions marcades pel trauma. La guerra no és només una qüestió de fronteres; és una fractura humana. Famílies separades, infants escolaritzats en països estrangers, dones assumint el pes de l’exili, homes mobilitzats al front. El cost moral és incalculable.

Solidaritat des de les Comarques Gironines

Davant la tragèdia, la societat civil de les  Comarques Gironines ha respost amb una onada de solidaritat exemplar. Ajuntaments, entitats socials, parròquies, associacions de veïns i particulars han organitzat campanyes de recollida d’aliments, medicaments, roba d’abric i material sanitari. ONG’s locals han coordinat enviaments humanitaris cap a la frontera polonesa i directament a Ucraïna.

Moltes famílies gironines han obert les seves llars per acollir refugiats. La xarxa de voluntariat ha estat clau per facilitar allotjament, escolarització, traducció i suport psicològic. Centres educatius han integrat infants ucraïnesos amb programes d’acompanyament lingüístic. Professionals sanitaris han ofert atenció especialitzada.

La solidaritat ciutadana ha superat sovint la capacitat institucional. Les donacions particulars han estat el motor principal de l’ajuda. S’han organitzat concerts solidaris, mercats benèfics i activitats culturals per recaptar fons. Aquesta mobilització ha demostrat que, davant la barbàrie, la societat civil pot actuar amb humanisme i compromís.

La inutilitat de la guerra i la manca de diplomàcia

Després de tres anys de conflicte, el mapa gairebé no ha variat substancialment en proporció al cost humà. La guerra ha consolidat un escenari d’esgotament, amb línies de front estancades i una espiral de violència.

La inutilitat de la guerra és evident: no hi ha vencedors clars, només pobles ferits. Rússia no ha aconseguit sotmetre Ucraïna; Ucraïna no ha recuperat completament els territoris ocupats. Europa s’ha empobrit energèticament i els Estats Units han reforçat la seva indústria armamentística.

La diplomàcia ha estat feble, intermitent i subordinada als interessos militars. Les conferències internacionals no han generat acords vinculants. El dret internacional ha quedat erosionat.  La pau exigeix valentia política: alto el foc, negociació supervisada internacionalment, garanties de seguretat per a Ucraïna i un marc estable per a Rússia que no impliqui expansió imperial. Sense diplomàcia activa, la guerra pot cronificar-se durant anys.

La guerra d’Ucraïna simbolitza el fracàs col·lectiu de la política internacional. Ambició imperial, interessos geoestratègics, negoci armamentístic i desunió europea han convergit en una tragèdia humana.

Des de les Comarques Gironines, la ciutadania ha demostrat que el camí és un altre: solidaritat, acollida i ajuda humanitària, i cal aixecar la veu.

NO A LA GUERRA.
ATUREM LES GUERRES.
MÉS DIPLOMÀCIA, MÉS HUMANISME, i MÉS PAU.

O canviem el sistema de la política de Joventut o el sistema els expulsa.

Hi ha una pregunta que plana sovint sobre qualsevol debat públic.

Per què la joventut no s’implica prou en política?

Però potser la pregunta correcta seria una altra.

Quina política s’està oferint a la joventut?

Perquè no es pot exigir compromís a qui només rep precarietat, salaris baixos, dificultats per emancipar-se i portes tancades als espais de decisió.

La joventut espanyola no és apàtica. És escèptica, i té motius.

Participants a la tertúlia de polítics joves en rtve 24 hores.

A la indústria, molts joves encadenen contractes temporals, subcontractacions i jornades irregulars. Reformes laborals maquillades, externalitzacions i empreses multiservei han consolidat un model on el risc normalment sempre recau sobretot al treballador jove. No es pot construir un projecte vital amb salaris mileuristes, torns canviants i impossibilitat de planificar el futur.

Però si mirem cap al camp, la situació encara és més dura. Els joves agricultors i ramaders pateixen una doble pressió. Els preus baixos imposats per grans distribuïdores i l’augment constant dels costos (energia, fertilitzants, maquinària). L’accés a la terra és caríssim, el crèdit és restrictiu i les ajudes sovint arriben tard o mal distribuïdes. El resultat és clar. Despoblament rural, abandonament d’explotacions familiars i una mitjana d’edat del sector agrari que no deixa de créixer. Sense relleu generacional, el món rural s’afebleix i el país es desequilibra territorialment.

Cooperativisme juvenil. Una alternativa real

Davant aquest panorama, la resposta no pot ser la resignació. Una de les vies més sòlides és el cooperativisme juvenil. Les cooperatives permeten compartir riscos, recursos i coneixement, reforcen el poder de negociació davant els intermediaris i posen el treball per davant del benefici especulatiu.

A l’Estat espanyol existeixen experiències d’èxit com el grup cooperatiu basc Mondragón Corporación Cooperativa, que demostren que es pot competir al mercat sense renunciar a la democràcia interna ni a la redistribució dels beneficis. També organitzacions com Asociación Agraria - Jóvenes Agricultores (ASAJA)  i la Coordinadora de Agricultores y Ganaderos (COAG) han denunciat reiteradament la manca de polítiques efectives per garantir la incorporació de joves al camp.

El cooperativisme juvenil no és només una fórmula econòmica, és una escola de democràcia. En un context on la política institucional sembla llunyana, les cooperatives poden ser espais d’aprenentatge col·lectiu i d’arrelament al territori, però perquè això sigui viable cal suport públic amb crèdits tous, accés prioritari a terres públiques, assessorament tècnic i avantatges fiscals per a projectes col·lectius impulsats per joves.

El mur de l’Administració pública

Un altre dels grans dèficits és l’accés a llocs de responsabilitat dins l’Administració pública. Les oposicions són llargues, exigents i sovint incompatibles amb la necessitat immediata de treballar per subsistir. A més, els espais de direcció continuen ocupats majoritàriament per generacions que no cedeixen pas.

La joventut no només vol ser executora, vol participar en la presa de decisions però els partits polítics, inclosos els d’esquerres, sovint reprodueixen estructures jeràrquiques tancades. Es parla molt de renovació, però es practica poc.

Cal establir quotes reals de participació juvenil en òrgans de decisió, processos de mentoratge intergeneracional i mecanismes que permetin compatibilitzar estudis, feina i militància política sense que això suposi precaritzar encara més la vida dels joves.

Una esquerra que ofereixi futur, no discursos

Si l’esquerra vol reconectar amb la joventut, ha de fer una aposta clara per Garantir feina estable amb salaris dignes i control efectiu de la temporalitat. Impulsar un pla específic per al relleu generacional al camp. Facilitar habitatge públic de lloguer assequible. Donar suport real al cooperativisme juvenil, i Democratitzar l’Administració i els partits.

No es tracta de paternalismes ni de discursos èpics. Es tracta de condicions materials. La joventut no necessita que li expliquin què ha die pensar, necessita oportunitats reals per construir la seva vida amb dignitat i quan els joves surten al carrer per defensar el clima, el feminisme o els serveis públics, estan demostrant que la consciència política existeix. El que falta és un sistema que no els expulsi.

Una democràcia que no integra la seva joventut està condemnada a l’esgotament i una esquerra que no sigui capaç d’oferir estabilitat, arrelament i participació real corre el risc de perdre una generació sencera.

La implicació juvenil no es demana, es construeix, i es construeix amb drets, amb feina digna, amb accés a la terra, amb cooperació i amb poder real de decisió.

Si volem un país amb futur, la joventut no pot ser espectadora. Ha de ser protagonista. I això exigeix canvis estructurals, no promeses de campanya. 

El trist destí de l’Esquerra a Espanya, entre la fragmentació i l’oportunitat històrica.

La història no espera que els polítics dubtin massa. Quan una societat entra en una cruïlla decisiva, el temps polític s’accelera i el marge d’error s’esgota. A l’Estat espanyol, les esquerres semblem  haver oblidat aquesta lliçó elemental de quan no s’aconsegueix fer causa comuna, el destí col·lectiu canvia sense esperar miracles.

15M. Dia de reflexió, i acampada a Sol

Des del cicle obert pel 15M, amb l’aparició de noves forces com PODEMOS, semblava possible una renovació profunda del mapa polític progressista. Aquell moment contenia una energia social transformadora i una crítica al règim del 78, denúncia de les desigualtats, exigència de democràcia real i voluntat de construir un nou contracte social, però amb el pas dels anys, aquella empenta s’ha vist erosionada per personalismes, disputes internes, escissions, canvis de bàndol i una batalla constant per l’hegemonia simbòlica dins del mateix espai ideològic.

Mentrestant, el bloc conservador amb el Partido Popular i VOX ha sabut simplificar el debat en consignes emocionalment potents, explotant pors i frustracions. El resultat és una polarització creixent on els arguments han estat substituïts massa sovint per insults, difamacions i una dinàmica de blocs irreconciliables.

El fracàs de la innovació discursiva

Un dels errors estructurals de l’esquerra ha estat renunciar a la innovació profunda del seu relat. En lloc d’actualitzar el projecte de transformació social en clau del segle XXI, com la transició ecològica justa, sobirania tecnològica, modernització industrial, cures, intel·ligència artificial, nova política fiscal, sovint s’ha preferit la drecera emocional o la defensa d’estructures partidàries anquilosades.

La política s’ha convertir en un camp de batalla intern més que en un espai de construcció d’estratègia nacional, i així el debat s’ha reduir a la disputa per sigles, lideratges i quotes de poder, mentre els grans reptes estructurals quedaven sense resposta.

Els darrers anys de govern de coalició entre el PSOE i Sumar han deixat avenços socials innegables en alguns àmbits, però també la sensació d’una manca d’estratègia integral. Espanya continua sense una agenda industrial ambiciosa, sense una aposta decidida per la recerca aplicada, sense una coordinació sòlida entre sector públic en matèria tecnològica. No formem prou enginyers, no invertim el necessari en innovació i no articulem una política de modernització d’Estat a llarg termini i si no actuem ara, la bretxa no serà només econòmica, serà una bretxa de cures, de cohesió social i, en última instància, de civilització democràtica.

Les polítiques que realment definiran el futur

El futur de les polítiques públiques no es decidirà en debats superficials ni en batalles de xarxes socials. Es decidirà en qüestions estructurals amb una Sanitat sostenible, una Educació pertinent i adaptada als nous temps, un Estat del Benestar complet, una política d’Habitatge que garanteixi dignitat i estabilitat a les noves generacions i en aquest context, les propostes de PODEMOS sovint invisibilitzades en el soroll mediàtic apunten cap a una redefinició del propòsit comú. No es tracta de temes “glamurosos” per a la plaça pública, sinó de decisions estratègiques per a les pròximes dècades amb una fiscalitat justa, serveis públics forts, control democràtic de sectors estratègics, protecció social universal.

Crida l’atenció que altres sectors de l’esquerra que avui puntegen en enquestes hagin dedicat tan poca reflexió al que serà, probablement, el desafiament més gran dels propers anys com adaptar l’Estat espanyol a un món multipolar, tecnològicament competitiu i socialment tensionat, sense trair els principis d’igualtat i justícia social.

Espanya necessita acords mínims de país. Necessita abandonar les guerres intestines i assumir que el progrés exigeix responsabilitat compartida. No es tracta d’uniformitzar el pensament, sinó de construir una agenda comuna que permeti competir al món sense renunciar als drets socials.

La corrupció, la desocupació i la precarietat continuen sent ferides obertes. Però la resposta no pot ser la resignació ni el tacticisme electoral, requereix una nova negociació ciutadana, una reflexió profunda dels partits i una reconstrucció de la confiança entre política i societat.

Quan acudim a les urnes, no només escollim governs, decidim si volem continuar atrapats en una discussió eterna o si assumim que la política pot deixar de ser espectacle per convertir-se en estratègia nacional.

Encara som a temps. Encara podem triar un progressisme útil, modernitzador i responsable, però la història no espera els qui dubten massa. Espanya ja ha gastat bona part del seu marge d’error. Si ha l’esquerra no som capaços d’estar a l’altura del moment, el rumb el marcaran altres i potser durant dècades.

És hora de decidir si volem ser espectadors de la nostra pròpia decadència o protagonistes d’una nova etapa de transformació col·lectiva.

SI QUE ES POT

La democràcia vigilada, del 23 F.

La Transició espanyola no va ser un camí net i pactat en igualtat de condicions. El franquisme sociològic, judicial, policial i militar continuava intacte. El govern d’Adolfo Suárez estava assetjat per la crisi econòmica, la pressió de l’exèrcit, el terrorisme d’ETA i l’extrema dreta, i una inestabilitat parlamentària creixent.

El 29 de gener de 1981, Suárez dimitia. Aquell 23 de febrer el Congrés votava la investidura del seu successor, Leopoldo Calvo-Sotelo. I és en aquell moment quan es desencadena el que havia estat preparat des de feia mesos.

L’assalt al Congrés amb Tejero que entra en escena. A les 18:23 hores, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero irrompia al Congrés dels Diputats amb uns 200 agents armats. “¡Quieto todo el mundo!”,  cridà, mentre disparava trets a l’aire. Els diputats es tiraven a terra. Només tres figures restaven assegudes: Adolfo Suárez, el vicepresident Manuel Gutiérrez Mellado que intentà plantar cara als colpistes i el líder comunista Santiago Carrillo.

La imatge televisiva, repetida fins a la sacietat, ha construït un relat heroic i dramàtic. Però la pregunta central encara es, si  Tejero va actuar sol?

Milans del Bosch va moure fitxa i va posar els tancs a València. Mentre el Congrés era segrestat, a València, el capità general de la III Regió Militar, Jaime Milans del Bosch, treia els tancs al carrer i declarava l’estat d’excepció. Era el gest que podia inclinar la balança: si altres regions militars s’hi sumaven, el cop triomfava.

Però la majoria dels capitans generals esperaven ordres. I aquí apareix una peça clau, el general Alfonso Armada. Armada no era un militar qualsevol. Havia estat secretari general de la Casa del Rei i preceptor de Joan Carles I. Era un home de confiança de la Zarzuela. La seva proposta no era un cop purament franquista, sinó un “govern de concentració nacional” presidit per ell mateix, amb participació de tots els partits, inclosos socialistes i comunistes. Una mena de “cop constitucional”.

Segons diverses investigacions i testimonis posteriors, Armada va intentar presentar-se al Congrés aquella mateixa nit amb una llista de govern preparada. Però Tejero, que aspirava a un govern militar dur, s’hi va oposar. Aquí es produí una fractura dins del mateix intent colpista.

La tesi crítica sosté que l’operació Armada no era improvisada, sinó una maniobra acordada amb sectors de l’Estat per forçar una recentralització i frenar l’avenç autonòmic, el poder sindical i la inestabilitat política. El cop “dur” de Tejero hauria estat el braç executiu que justificava una solució “moderada” liderada per Armada.

El paper del rei, salvador o actor ambigu?

A la una de la matinada del 24 de febrer, el rei Joan Carles I aparegué per televisió vestit d’uniforme militar, defensant l’ordre constitucional i desautoritzant el cop. Aquella imatge el convertí en “salvador de la democràcia”, però amb els anys han emergit dubtes per què Armada, home de confiança del rei, estava implicat?. Per què diversos capitans generals esperaven “ordres del rei” abans de posicionar-se?. Per què determinades converses i documents continuen classificats?, i per què la investigació judicial va ser limitada i no es van explorar totes les connexions polítiques?

Diversos periodistes i historiadors han suggerit que el rei podria haver donat inicialment suport a una “solució Armada” per estabilitzar el sistema, però que davant el risc d’un cop descontrolat optà per frenar-lo i salvar la institució. No hi ha prova documental definitiva que acrediti una implicació directa del monarca en la planificació, però tampoc s’ha permès un accés complet als arxius que dissiparia tots els dubtes.

Aquella nit, l’alerta obrera i llibertària

Mentre a Madrid es decidia el futur institucional, a moltes ciutats l’angoixa es feia palpable. Sindicats, partits d’esquerra i moviments socials ens posaven en alerta. Jo mateix, amb un company de la CNT, ens vàrem preparar per si calia creuar la frontera cap a França. Aquella reacció no era exagerada la memòria de 1936 i de la repressió franquista encara era viva. Molts militants sabíem que, si el cop triomfava, les llistes negres podien reactivar-se en qüestió d’hores. La por no era abstracta. Era concreta, física, històrica.

El cop fracassà. Tejero, Milans i Armada foren jutjats i condemnats. La monarquia sortí reforçada. El règim del 78 consolidà la seva legitimitat. I el 23F es convertí en mite fundacional com la prova que la democràcia espanyola havia superat la seva prova de foc, però el silenci documental, les contradiccions i la protecció institucional han mantingut oberta la sospita que el 23F no va ser només un intent de cop d’uns militars nostàlgics, sinó una operació complexa amb complicitats d’Estat per redreçar el rumb polític.

Què va passar realment?

Possiblement el 23F va ser, un intent real de cop militar. Una operació política per forçar un govern de concentració. Una maniobra que se’n va anar de les mans, i finalment, una oportunitat perquè la Corona es presentés com a garant indispensable del sistema. El que és indiscutible és que aquell dia va marcar un abans i un després. Va disciplinar l’esquerra institucional avui al PSOE,  i va frenar determinades aspiracions rupturistes i va consolidar el paper arbitral del monarca.

Sense l’accés complet als arxius de la Casa Reial i de l’Estat Major, el 23F continuarà sent una història a mig explicar. La democràcia madura no tem la veritat. La necessita i aquella nit, mentre els tancs circulaven per València i els diputats eren segrestats, molts militants com vosaltres vau recordar que la llibertat no és un regal sinó una conquesta fràgil.

Potser el 23F no va ser només un cop fracassat. Potser va ser també un advertiment dels poders profunds de l’Estat que continuaven intactes i disposats a intervenir quan el rumb s’allunyava dels seus límits, i això, quaranta cinc anys després, encara interpel·la la nostra memòria col·lectiva.

Principio del formulario

 

L’Argentina com a laboratori de l’extrema dreta amb 12 hores de treball.

En les darreres setmanes, l’Argentina ha estat sacsejada per una de les reformes laborals més profundes dels últims decennis, una reestructuració impulsada pel govern de Javier Milei i els seus aliats al Parlament que ha provocat protestes massives i una vaga general de país sencer. 

El govern de Javier Milei ha fet un pas que no és només una reforma laboral sinó una declaració de guerra contra la classe treballadora. La nova normativa que permet jornades de fins a 12 hores diàries no és una “modernització”. És una regressió històrica.

La jornada de 8 hores no va ser un regal. Va ser sang, repressió i lluita obrera. Va ser el límit que separava la vida del treball, la dignitat de l’explotació absoluta. Trencar aquest límit és obrir la porta a una nova era de subordinació i això és exactament el que representa aquesta reforma que es batejada com a Llei de Modernització Laboral, és la possibilitat de estendre la jornada laboral diària de 8 hores fins a 12 hores mitjançant mecanismes com els “bancs d’hores”, on les hores extra no es remunerarien directament, sinó que es compensarien amb temps lliure. A més d’aquesta extensió, la reforma inclou abaratiment dels acomiadaments, endriscament dels salaris davant de malalties o accidents (que inicialment reduïa la paga, article que després va ser retirat), limites al dret de vaga imposant serveis mínims alts, i restriccions a l’acció sindical i als convenis col·lectius amplis.

No és casualitat que aquests canvis s’estiguin debatent mentre el país viu una vaga record de 24 h i tensions socials importants: els sindicats, amb la Confederació General del Treball (CGT) al capdavant, consideren que es tracta d’una retallada històrica de drets i d’un atac directe als fonaments de la protecció laboral que regeix des de fa gairebé un segle.

Una reforma que reflecteix una agenda de dreta dura

Des d’una perspectiva crítica, aquesta reforma no sorgeix en un buit polític, sinó com a expressió d’una agenda ideològica ultraliberal i, en molts aspectes, pròxima a l’extrema dreta. El discurs oficial reclama “modernitzar” el mercat laboral per fer-lo més atractiu als inversors i, així, combatre l’elevada informalitat i l’atur.

Però, en la pràctica, la flexibilització extrema de les condicions de treball, la reducció de capacitat de negociació dels treballadors i l’ampliació del control patronal s’adiuen amb una visió neoliberal radical, on l’estat protegeix menys els drets socials i més els interessos empresarials.

Aquest tipus de polítiques que desregulen el mercat de treball, debiliten els sindicats i prioritzen la “flexibilitat” a costa de seguretat laboral ha estat històricament defensat per sectors econòmics dominants, com ara associacions empresarials de la CEOE a Espanya, que desitgen reduir “costos laborals” i reforçar el control empresarial sobre l’organització del treball, i si projectem aquesta lògica al context espanyol, on la CEOE de Garamendi ya ha expressat reiteradament el seu desig d’una major flexibilitat laboral i contractació més "competitiva", les similituds són inquietants, menys protecció laboral, més hores de feina, més precarietat, tot amb la retòrica de “competitivitat” i “creixement econòmic”.

Si en un hipotètic govern de l’Estat espanyol format per Partit Popular (PP) amb Vox com a soci parlamentari, aquesta vaga d’idees ja presentada en discursos de sectors dirigents podria tenir conseqüències similars a les vistes a Buenos Aires, en augment del temps de treball com a norma de flexibilització, retallada de drets sindicals i de vaga, rebaixes salarials o compensacions en espècies o formes alternatives de salari, pressió sobre les pensions públiques per a una “reforma” a la baixa i privatització parcial, transferència de pes de la seguretat social cap a esquemes individualitzats o mercatitzats.

Aquestes tendències no són simples hipotètics: són la direcció en què tendeix la retòrica neoliberal i extrema dreta arreu del món, des de l’Argentina de Milei fins a les proposals més radicals de les elits econòmiques europees. Allà on s’estén la lògica d’abolir les restriccions laborals ”en nom de la “competitivitat”, la classe treballadora acaba pagant la factura amb hores més llargues, drets menys garantits i un futur laboral més precaritzat.

El que està en joc no és només una qüestió d’hores. És una qüestió de model de societat. Les 12 hores de treball diari signifiquen menys temps per viure, per cuidar, per formar-se, per participar políticament. Signifiquen més cansament, més dependència, menys capacitat de protesta.

Signifiquen una ciutadania més vulnerable. L’ofensiva laboral a l’Argentina ens mostra fins on pot arribar un projecte polític quan combina extrema dreta cultural amb neoliberalisme econòmic radical.

La pregunta no és si pot passar aquí, la pregunta és si estem disposats a organitzar-nos per impedir-ho, perquè els drets no cauen del cel.
Es defensen, o  es perden.

PERU. Una ingovernabilitat estructural.

El Perú es troba davant una disjuntiva històrica, amb una reforma constitucional profunda i amb una repetició de cicle. El cas del Perú és d’una crisi política sostinguda i de llarga durada i des d'abans d'ahir i desprès d’un ple extraordinari, i de una moció de censura conra Jose Jerí, José María Balcázar de 83 anys és el nou president del Perú. Balcázar governarà pels propers cinc mesos fins el 28 de juliol i el substituirà un nou mandatari elegit a les urnes el proper 12 d'abril.

A la dreta el nou president del Peru, José María Balcázar.

En el Perú, no és només la caiguda de presidents, sinó una combinació de Institucions febles i amb poc consens amb un Congrés fragmentat i amb capacitat de destituir presidències, amb una profunda desconfiança ciutadana envers l’elit política, i amb grans cicatrius estructurals com la desigualtat i la inseguretat.

Tot plegat genera una sensació profunda que el país és ingovernable vist des de fora cosa que també és criticada per analistes locals, que assenyalen que la crisi no és inevitable, sinó resultat d’un model econòmic i polític excloent i d’una classe política desconnectada de la societat.

La redefinició de la relació Executiu–Legislatiu amb el reforç real dels partits polítics i amb  nou pacte territorial que inclogui les regions oblidades es el que pot produir un canvi estructural, el país continuarà en un bucle de presidents efímers, protestes recurrents i descrèdit institucional. La ingovernabilitat peruana no és accidental És el resultat d’un sistema que combina neoliberalització econòmica amb fragilitat democràtica. I mentre aquest desequilibri no es resolgui, el Perú seguirà sent una democràcia formal amb una estabilitat permanentment precària.

De Fujimori a l’actualitat. Una història de crisi permanent.

La figura política de Alberto Fujimori va marcar profundament el Perú. Arribà al poder el 1990 en un context de crisi econòmica i violència insurgent. El seu govern esdevingué autoritari, incloent autocop militar de 1992, amb l’aixecament del poder judicial i del legislatiu. Tot i estabilitzar algunes dinàmiques econòmiques, deixà un llegat de debilitament institucional, corrupció i debilitament del sistema de pesos i contrapesos que encara ara influeix en la política peruana. Fujimori acabà fugint a l’estranger el 2000 enmig d’un escàndol de corrupció i abusos; posteriorment fou extradit i condemnat per violacions de drets humans i corrupció.

Des de la caiguda del règim de Alberto Fujimori, el Perú no ha aconseguit reconstruir un sistema polític estable. El que aparentment va ser la fi d’una dictadura híbrida amb trets autoritaris, corrupció sistèmica i militarització del poder no va donar pas a una democràcia consolidada, sinó a una institucionalitat feble, fragmentada i permanentment tensionada.

El fujimorisme va deixar dues herències contradictòries, un model econòmic neoliberal consolidat, i un sistema polític amb mecanismes de destitució presidencial extremadament laxes.

Pedro Castillo. La ruptura social que el sistema no va tolerar.

L’elecció de Pedro Castillo el 2021 va representar una esquerda profunda en l’arquitectura política tradicional. Mestre rural i Sindicalista, amb suport majoritari a les regions andines, Pedro Castillo simbolitzava l’entrada dels sectors històricament exclosos al centre del poder, però el sistema no estava preparat per absorbir aquesta ruptura i suposà un moment esperançador per a amplis sectors populars, especialment en zones rurals.

Des del primer dia, va governar assetjat per un Congrés hostil i sense majoria real fet que dificultà l’aprovació de qualsevol política coherent i generà una confrontació permanent amb els mitjans de comunicació alineats amb l’elit econòmica. Investigacions judicials constants. Inestabilitat ministerial crònica.

Des de l’inici, el seu mandat es veié immers en investigacions de corrupció i intents reiterats de destituir-lo. Quan, el 7 de desembre de 2022, anuncià la dissolució del Congrés i un govern d’emergència (una decisió considerada un autocop), va ser immediatament destituït i arrestat.

La seva destitució va desencadenar protestes massives, especialment al sud andí, amb una repressió que va deixar desenes de morts, i amb una fractura territorial que es va fer evident. Aquest període va ser violent i traumàtic, i un clima de confrontació social i política sense precedents recents. 

Dina Boluarte. Governar sense legitimitat i amb l’erosió de credibilitat

Després de la destitució de Pedro Castillo, la seva vicepresidenta Dina Boluarte assumí la presidència, convertint-se en la primera dona en ocupar el càrrec. Però la seva gestió no resolgué la crisi i la seva figura fou vista com una continuadora del statu quo polític, aliant-se amb la dreta i el Congrés opositor en lloc de convocar eleccions anticipades o abordar la fractura social que encara bategava després dels aldarulls.

La seva governança es va caracteritzà per una aprovada massiva de mocions de censura i una oposició frontal del Congrés. Elevadíssimes taxes de desaprovació (per sota del 5 %). Crítiques de violacions de drets humans durant les protestes, amb forces de seguretat acusades de repressió desproporcionada. Acusacions de corrupció i diversió de recursos i amb aquest context desembocà en la destitució de Boluarte a l’octubre de 2025 per “incapacitat moral permanent”, convertint-la en un retrat dramàtic de la incapacitat del sistema per estabilitzar-se.

El seu govern es va caracteritzar per la repressió de protestes, desaprovació popular persistència de la inseguretat i de l’economia informal. La seva destitució va confirmar que el problema no era només el lideratge, sinó el sistema mateix.

José Jerí i la institucionalització provisional i la continuïtat de la crisi

Amb la sortida de Boluarte, el president del Congrés, José Jerí, que va simbolitzar l’extrem de la descomposició i fou triat president interí. La seva arribada al poder fou molt controvertida i fugissera i nomes ha durar només quatre mesos abans que el Congrés l’enderroqués per una antiga pràctica política peruana -la destitució per “incapacitat moral”- arran d’un escàndol per reunions clandestines amb empresaris xinesos (el cas dit Chifagate).

La seva presidència, tot i breu, resumí els mals del règim amb l’absència de legitimació popular real per governar. Crisi de credibilitat i investigacions per corrupció. Continuïtat de protestes i malestar social i en aquest febrer de 2026, amb ell destituït, el Congrés ha designat un nou president interí fins a les eleccions de l’abril de 2026.

El Perú ha normalitzat la provisionalitat. Els presidents ja no governen, sobreviuen políticament, i José María Balcázar de 83 anys, de l'agrupació política esquerrà Perú Lliure és el nou president del Perú des d'abans d'ahir a la nit, en un ple extraordinari després de la moció de censura contra José Jerí pels seus sospitosos vincles amb empresaris xinesos i un grup de dones que haurien estat afavorides amb contractacions amb l'Estat.

El cas del Perú és una crisi política sostinguda i de llarga durada. No és només la caiguda de presidents, sinó una combinació de Institucions febles i amb poc consens amb un Congrés fragmentat i amb capacitat de destituir presidències, amb una profunda desconfiança ciutadana envers l’elit política amb cicatrius estructurals com la desigualtat i la inseguretat i tot plegat genera una sensació profunda que el país és ingovernable des de fora, cosa que també és criticada per analistes locals, que assenyalen que la crisi no és inevitable, sinó resultat d’un model econòmic i polític excloent i d’una classe política desconnectada de la societat.

El Perú no viu només una crisi de govern, sinó una crisi estructural de règim polític heretada del fujimorisme i aprofundida per la fragmentació parlamentària. El descontentament popular no és conjuntural, és territorial, és social i també és institucional. La ingovernabilitat es mantindrà mentre no hi hagi una Reforma Constitucional clara, amb un reforç dels partits polítics i una legitimitat electoral sòlida amb un gran Pacte Social ampli. Si no es produeix aquest canvi estructural, el país continuarà en un bucle de presidents efímers, protestes recurrents i descrèdit institucional i la ingovernabilitat peruana no serà un accidental sinó el resultat d’un sistema que combina neoliberalització econòmica amb fragilitat democràtica, i mentre aquest desequilibri no es resolgui, el Perú seguirà sent una democràcia formal amb una estabilitat permanentment precària.

Gustavo Petro, un esquerrà al Govern de Colòmbia

El 19 de juny de 2022, en unes eleccions presidencials polaritzades, Gustavo Petro va guanyar la presidència de Colòmbia amb el 50,51 % dels vots al cap de la segona volta, convertint-se en el primer president d’esquerres en la història del país i representant una ruptura amb el tradicional bipartidisme centrat entre corrents conservadores i liberals. La seva victòria va ser liderada pel Pacto Histórico, una aliança de formacions d’esquerra, centre-esquerra i moviments socials que va impulsar un programa basat en la redistribució de la riquesa, l’ecologia, la justícia social i la pau.

Durant la seva gestió, la coalició es va consolidar i, el 2025, els partits integrants es van fusionar per formar un únic partit denominat Pacto Histórico, donant un perfil més institucional i unitari a la força política que porta Petro al govern. 

Gustavo Petro, actual president de Colombia.

Els encerts i avenços destacats del govern de Petro (2022–2026)

Des de el govern de Gustavo Petro ha promogut reformes en el sistema tributari i de pensions amb l’objectiu de reduir desigualtats, expandir la base fiscal i finançar programes socials, i tot i que algunes d’aquestes reformes han trobat resistències polítiques importants.

El govern de Gustavo Petro ha impulsat substancialment un augment del salari mínim, decretant un increment del 23 % per a 2026, per sobre de la inflació, en una maniobra que va generar controvèrsia però també va ser vista com un gest de suport als treballadors formals i també el govern ha entregar formalment més de 82.500 hectàrees a comunitats rurals i va establir Zones de Reserva Campesina, consolidant una part de l’anhelada reforma agrària i assegurant títols de propietat a milers de famílies.

En les polítiques mediambientals ha destacat per la reducció significativa de la desforestació i per l’adhesió a compromisos internacionals com l’Acord d’Escazú, que combina protecció ambiental amb drets humans.

Política de Pau Total.

La de Pau Total.Una de les iniciatives més distintives del mandat Gustavo Petro ha estat la proposta de “Paz Total”, una política pública destinada a gestionar el conflicte armat intern amb un enfocament negociador ampli i no només militar. Aquesta política busca obrir diàlegs amb múltiples actors armats i promoure programes de reparació, substitució de cultius il·legals i integració social.

Tot i que la política ha tingut avenços parcials, també ha estat font de fortes crítiques i que alguns analistes consideren que, en certs territoris, mentre la violència es reduïa en algunes xifres, altres grups criminals s’han enfortit i el control estatal ha estat insuficient. Addicionalment, Gustavo Petro va acceptar la proposta d’una comissió independent per investigar l’ELN sobre possibles vincles amb el narcotràfic, obrint espai per a un debat formal i internacional al respecte.

Crítiques, conflictes i debats interns.

Un dels punts més febles del mandat ha estat la persistència i en alguns casos l’augment de la violència armada i la inseguretat ciutadana, especialment en àrees rurals i perifèriques la qual cosa ha estat aprofitada per l’oposició per assenyalar l’absència d’un enfocament efectiu en matèria de seguretat amb algunes operacions militars, com un bombardeig que va matar menors integrats en una estructura armada, van provocar indignació i debat sobre l’ètica i la gestió d’aquestes accions.

També el mandat ha estat marcat per tensions amb el Congrés i els tribunals, incloent la suspensió temporal de mesures com el decret d’emergència econòmica o l’aturada de reformes. La percepció de corrupció del país ha empitjorat en un índex global, fet que alguns observadors atribueixen a escàndols vinculats a institucions i gestió de contractes públics en alguns sectors, com els casos recents, com la mort d’un nen per falta de proveïment de medicaments crònics essencials, han posat de manifest la fragilitat i ineficiències del sistema de salut, generant controvèrsia sobre la resposta i responsabilitats de l’administració.

El Pacte Histórico i la transició cap a 2026.

Sota l’hegemonia de Gustavo Petro, el Pacto Histórico ha evolucionat de coalició a partit polític estructurat, integrant formacions com el Polo Democrático Alternativo, la Unió Patriòtica i el Partit Comunista, entre d’altres, consolidant un bloc progressista amb presència institucional més estable.

El 26 d’octubre de 2025, en una primària interna del Pacto Histórico, Iván Cepeda va ser elegit amb una majoria ampla com a candidat del partit per a les eleccions presidencials de 2026. Aquest resultat va ser reconegut públicament pel mateix Gustavo Petro i va simbolitzar un pas important en la transició del lideratge de la esquerra colombiana.

Iván Cepeda. Candidat del PACTE HISTÒRIC 

Iván Cepeda Castro és senador i un referent històric de l’esquerra colombiana.

Iván Cepeda es i ha estat una peça clau en els processos de pau i ha participant com a facilitador en els diàlegs amb les FARC i l’ELN i és conegut com a defensor dels drets humans i de les víctimes del conflicte armat, a més, Iván Cepeda ha mantingut una postura permanent contra figures de la dreta tradicional, especialment en la seva denúncia política i judicial contra Álvaro Uribe, a qui ha acusat de vulneracions de drets humans i que ha estat un dels punts de confrontació política més intensos de la seva carrera.

Cepeda com a candidat per a les presidencials de 2026, Iván Cepeda representa tant la continuïtat com una reinterpretació de l’herència de Gustavo Petro, continuïtat del projecte social i de justícia i que manté un enfocament fort en drets humans, pau i reforma social i buscar el reequilibri de narratives internes buscant de distanciar-se en certs punts de les polítiques més polèmiques del mandat de Gustavo Petro, tot advocant per un discurs que pugui ampliar el suport més enllà de la base progressista tradicional.

Cap a un front ampli de l’esquerra el Pacto Histórico planeja articular aliances amb sectors més centrats, després de la primària, amb l’objectiu d’obtenir una major força electoral per a 2026 i presentar un projecte de govern més transversal.

El mandat de Gustavo Petro es sens dubte, un període de transformacions profundes i debat intens. Ha impulsat polítiques ambicioses en termes socials, mediambientals i de pau, però també ha afrontat crítiques rellevants en seguretat, gestió institucional i resultats econòmics. Els resultats seran objecte d’avaluació pels propers anys i marcaran la narrativa política de Colòmbia.

Iván Cepeda, com a candidat de l’esquerra, és vist com una figura amb credibilitat moral i d’acumulació política, però haurà de superar reptes importants, inclosa la percepció pública sobre seguretat i la necessitat d’aparentar pragmatisme sense perdre identitat. El seu rol com a defensor dels drets humans i com a crit de la tradició política colombiana especialment contra les pràctiques de l’era Álvaro Uribe Vélez el posiciona com una figura moderna de la política progressista, però amb un camí que encara requereix ampliar aliances i relats per guanyar una majoria social.

Álvaro Uribe, expresident de Colombia.

Antonio Garamendi i la insolidaritat patronal davant l’augment del Salari Mínim.

L’oposició frontal del president de la CEOE, Antonio Garamendi, a l’increment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) aprovat pel Govern torna a posar damunt la taula una qüestió de fons i es discuteix quin paper juga realment la patronal en la nostra democràcia social? .

La CEOE, representa el teixit productiu amb responsabilitat col·lectiva o actua com a mur de contenció davant qualsevol millora dels drets laborals? 

L’augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI)  no és cap caprici ideològic és una eina de redistribució bàsica en un context d’encariment de la vida, d’habitatge desbocat i de pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars. Negar-se sistemàticament a avalar aquesta mesura no és només una discrepància tècnica: és una actitud insolidària amb els treballadors i treballadores que sostenen l’economia real del país.

La patronal com a instrument de pressió i es qui juga quan la CEOE es posiciona contra cada avenç social -ja sigui la reforma laboral, la pujada de cotitzacions o l’increment del salari mínim- el missatge implícit és clar, la millora de les condicions de vida de la classe treballadora es percep com una amenaça, no com una inversió en cohesió social i estabilitat econòmica.

Amb aquesta actitud, es pot arribar a pensar que la patronal actua més com a instrument de pressió per mantenir marges de benefici que no pas com un actor compromès amb el bé comú i aquí rau la contradicció fonamental. Sense treballadors no hi ha empreses. Sense força de treball no hi ha producció, ni serveis, ni beneficis. Les empreses no existeixen en el buit; existeixen gràcies a l’esforç quotidià de milions de persones.

Dir que “les empreses creen riquesa” és cert només a mitges. La riquesa la crea el treball. El capital l’organitza, però no el genera per si sol. Aquesta obvietat sembla diluir-se en el discurs de determinats sectors empresarials que presenten qualsevol increment salarial com un atac al sistema productiu. 

No podem tornar a la dependència estructural com anys passats.

L’Estat espanyol ja va viure durant dècades una dependència estructural de la gran empresa. Durant la dictadura de Francisco Franco, es van consolidar grans conglomerats econòmics sota el paraigua del règim. Posteriorment, en el període de la Transició, molts d’aquests poders econòmics van mantenir una posició privilegiada, sovint per damunt de l’administració pública.

No es tracta d’una crítica indiscriminada a tot l’empresariat -hi ha empresaris compromesos amb el diàleg social i la responsabilitat col·lectiva-, però sí d’assenyalar una cultura empresarial que encara arrossega inèrcies de poder excessiu i escassa corresponsabilitat social.

La democràcia no pot tornar a un esquema on la política econòmica quedi subordinada a les exigències de la patronal. El diàleg social és necessari, però no pot convertir-se en un dret de veto permanent contra qualsevol avenç laboral.

El paper dels Sindicats i el Govern

El Govern té la responsabilitat d’equilibrar interessos. I els sindicats, de defensar sense ambigüitats la millora de les condicions de vida dels treballadors. El sosteniment institucional del diàleg social no pot implicar concessions constants a una patronal que, en qüestions clau, manté una actitud d’oposició sistemàtica.

L’augment del salari mínim no és una agressió a l’empresa, és una garantia mínima de dignitat. En un país amb beneficis empresarials elevats en molts sectors estratègics, resulta difícil justificar que una part dels treballadors continuï vivint en la precarietat.

Com pot ser que el president de la patronal es mostri tan insolidari amb la classe treballadora que, en definitiva, sosté el sistema productiu?

Les empreses sense treballadors no existeixen. Els empresaris sense plantilla no generen activitat. Aquesta és una veritat econòmica elemental.

La cohesió social no s’aconsegueix pressionant a la baixa els salaris, sinó compartint el creixement. L’estabilitat econòmica no es construeix des de la confrontació permanent amb els drets laborals, sinó des del reconeixement que la prosperitat ha de ser compartida.

Quan la CEOE rebutja l’augment del salari mínim, no només discrepa d’una mesura concreta, envia un missatge polític i social i aquest missatge és que, davant el dilema entre benefici i dignitat, prioritza el primer però la història econòmica ens recorda una cosa essencial, els països més forts no són els que tenen salaris més baixos, sinó els que garanteixen drets, estabilitat i poder adquisitiu a la seva ciutadania.

Sense treballadors dignament remunerats, no hi ha mercat intern sòlid, ni cohesió, ni futur compartit.

Potser és hora que la patronal entengui que la responsabilitat social no és una concessió, sinó una condició per a la legitimitat democràtica. perquè sense treball, no hi ha empresa. I sense justícia social, no hi ha democràcia econòmica.