Del Movimiento Nacional a la dreta actual.

Des de Alianza Popular, Fuerza Nueva i Falange, aquets son els fils polítics que connecten amb el franquisme i amb la dreta espanyola. Hi ha una part de la història política d'Espanya que encara incomoda, és la història dels homes i dones i de les organitzacions que, després de quaranta anys de dictadura franquista, no van desaparèixer amb la mort del dictador, sinó que van intentar adaptar-se al nou escenari polític i per entendre una part de la  dreta espanyola actual cal mirar enrere.

Fuerza Nueva es crea el 1966 i el 1976 com a partit polític, liderat per Blas Piñar, procurador a les Corts franquistes i defensor radical del règim.

Cal mirar el Movimiento Nacional, les Corts franquistes, les associacions polítiques autoritzades pel règim, els ministres de Franco, Alianza Popular, Fuerza Nueva i les diferents branques de Falange Española i no perquè es pugui afirmar que el Partit Popular actual sigui simplement «el franquisme amb un altre nom», ni perquè tots els seus militants o dirigents siguin franquistes. Això seria històricament incorrecte, però sí perquè existeix una genealogia política documentada que va del franquisme a una part de la dreta de la Transició i, a través d'Alianza Popular, fins al Partit Popular, pero també existeix una altra genealogia, més radical, que passa pels neofranquistes, de Fuerza Nueva i Falange i que avui es troba continuïtats polítiques, culturals o personals en sectors de l'extrema dreta.

El franquisme no va desaparèixer el 20 de novembre de 1975 quan Franco va morir, el sistema polític que havia construït durant quatre dècades no va desaparèixer automàticament. El Movimiento Nacional continuava sent l'estructura política del règim. Les Corts franquistes continuaven existint. Els governadors civils, els alts funcionaris, els militars, els responsables polítics i bona part de l'aparell administratiu continuaven ocupant les seves posicions.

La Transició va ser, per tant, un procés de transformació política en què van conviure forces democràtiques procedents de l'oposició antifranquista amb sectors procedents del mateix règim, i aquí apareix una qüestió fonamental: 

què van fer els polítics franquistes quan van comprendre que la dictadura ja no podia continuar com abans?

Una part va defensar la continuïtat, una altra va defensar una reforma controlada i una altra va intentar adaptar-se al nou sistema democràtic i és en aquest tercer espai on apareix la història d'Alianza Popular.

Les associacions polítiques que en el règim franquista es vàrem autoritzar a partir de 1974, eran unes limitades «associacions polítiques», no eren partits democràtics com els entenem avui i la seva activitat havia de desenvolupar-se dins de la comunitat política del Movimiento Nacional i sota els Principis del Movimiento i les Lleis Fonamentals del règim i per tant, aquella obertura no significava encara reconèixer el pluralisme polític, la sobirania popular ni la llibertat de partits. Era, sobretot, un intent del franquisme de controlar la seva pròpia evolució.

Però aquelles associacions acabarien proporcionant part de l'estructura política sobre la qual es construirien les noves organitzacions de la dreta durant la Transició.

Les Corts franquistes tampoc no eren un parlament democràtic. Els procuradors representaven els diferents estaments i institucions del sistema polític franquista, no una ciutadania que pogués escollir lliurement entre diferents projectes polítics i entre aquests procuradors hi havia persones que posteriorment tindrien un paper destacat en la política democràtica.

Aquesta continuïtat personal és un dels elements més importants per comprendre la Transició, i a que una part dels dirigents de la nova dreta no provenia de l'oposició antifranquista, sino que provenia del mateix règim que s'estava transformant. Alianza Popular, la gran operació política de la dreta franquista reformista i avui el mateix Partit Popular reconeix avui que els seus orígens es remunten a aquella formació i que Manuel Fraga va ser el principal impulsor del projecte, però hi ha una dada històrica que no es pot amagar darrere del llenguatge actual del Partit Popular. 

ELS GUARDIANS DEL VELL ORDRE.

 Avui vull presentar-vos (en edició restringida i en capítols) un resum del lliure que publicare en el 2027 sobre la política espanyola. Un llibre que estic escrivint, pero que si vull compartirlo ara amb els meus lectors, i te com a títol: 

ELS GUARDIANS DEL VELL ORDRE.

En el llibre m'endinso en la política espanyola des de la transició fins als nostres dies, amb anàlisis propis sobre assumptes que a tots no ens poden impressionar, vista la situació actual i en el moment en què vivim en política. Espero que sigui del vostre interès.

Portada provisional del llibre

La narrativa oficial que se ens presenta de la Transició com una obra mestra del consens, aquest relat és una construcció política interessada, una realitat que les elits franquistes van negociar la seva pròpia supervivència, i ho van fer amb una habilitat que encara avui determina el funcionament de l’Estat.

La renúncia a la ruptura no va ser un accident, sinó que va ser una estratègia de les forces que havien sostingut la dictadura , estructuras econòmiques, judicials, policials i mediàtiques les quals varen imposar un marc de canvi limitat, controlat, i dissenyat per evitar qualsevol redistribució del poder real. La democràcia espanyola va neixa, així, amb un pecat original, peo molt greu. La impunitat com a fonament.

Aquest és el punt de partida imprescindible per entendre per què, dècades després, Espanya continua reaccionant amb hostilitat davant qualsevol projecte emancipador.

Quan el franquisme va entrar en la seva fase terminal (1973–1975), el règim intenta controlar la transició amb una reforma “des de dins” i per això, el 1974 s’autoritza la creació d’Associacions Polítiques dins del Moviment Nacional, com l’únic marc legal permès. Aquestes associacions no eren partits democràtics, sinó fraccions del franquisme.

Tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei, falangistes ortodoxos, monàrquics juancarlistes, immobilistes del búnker, i procuradors de les Corts franquistes que volien conservar poder en la nova etapa.

Els procuradors (designats per Franco, mai elegits) van ser els principals promotors d’aquestes associacions. Molts d’ells acabarien fundant Alianza Popular, el partit que va representar la continuïtat política del franquisme sociològic.

La Transició espanyola pactada és sovint presentada com un èxit modèlic i anatomia d’un acord que va salvar el vell ordre. Documents, testimonis i decisions polítiques mostren una realitat més complexa el que va ser una transició pactada amb els hereus del franquisme que van conservar poder en la judicatura, l’exèrcit, la policia, els mitjans de comunicació, les estructures econòmiques.

Segons arxius desclassificats, entre 1975 i 1977 es van celebrar reunions entre dirigents del Movimiento, representants de la monarquia, alts càrrecs de l’exèrcit, i líders de l’oposició moderada per “La estabilidad del Estado exige la continuidad de las estructuras fundamentales.” (Manifest en un document del 1976), i amb aquest principi es va guiar tota la Transició.

La llei d’Amnistia va alliberar presos polítics, però també va blindar els crims del franquisme, i això va impedir de jutjar torturadors, revisar judicis polítics, depurar jutges i policies, investigar desaparicions. La Transició tambe va instaurar una cultura política basada en la por, amb la por a la ruptura, por a la memòria, por a la justícia, aquesta por va ser útil per a les elits, perquè convertia qualsevol demanda de democratització real en una amenaça.

Això explica per què les víctimes del franquisme continuen sense reparació, les institucions reaccionen amb agressivitat davant moviments emancipadors, la dreta pot reivindicar elements del passat autoritari sense conseqüències, i la memòria democràtica avança amb una lentitud desesperant, perquè la por és el mecanisme que garanteix la continuïtat del vell ordre sota aparença democràtica. 

Les continuïtats franquistes en la política, la judicatura i l’extrema dreta espanyola”

Quan Franco va morir el 20 de novembre de 1975, Espanya va iniciar una Transició que, segons la narrativa oficial, havia de portar el país cap a la democràcia, però sota aquesta superfície, segons múltiples investigacions, hi havia una realitat més complexa. Les estructures del franquisme no van desaparèixer, sinó que es van reciclar.

Per poder documentarme per aquest llibre he contactad, amb testimonis directes de persones que van viure la Transició des de dins. He visitat bibliotecas y arxius per visibilitzar documents originals del Movimiento. He llegit biografies dels procuradors que van fundar Alianza Popular i he pogut indagar en casos judicials concrets que mostren continuïtat ideològica, i la influència de VOX en la judicatura.

Un dels testimonis directes i veu des de dins del règim i de la Transició. “La mayoría de nosotros sabíamos que el Régimen se acababa, pero también sabíamos que nadie nos iba a echar. Teníamos contactos, teníamos poder, y la nueva democracia necesitaba estabilidad. Eso nos salvó.”

Aquest testimoni confirma el que molts historiadors han documentat i que els procuradors franquistes van negociar la seva supervivència política.

Testimoni d’un magistrat retirat. “En los ochenta, muchos jueces que ascendían venían de familias del Régimen. No era ideología, era cultura institucional. La unidad de España era un dogma.”

Aquest magistrat descriu la continuïtat cultural que encara avui es percep en el Tribunal Suprem.

Testimoni d’un militant de Fuerza Nueva. “La democracia fue una traición. Nosotros defendíamos la España de siempre. Muchos compañeros acabaron en partidos nuevos, otros en asociaciones católicas, otros en la judicatura.”

Aquest testimoni és clau i mostra com antics militants ultres van infiltrar-se en estructures institucionals.

Documents e Informes interns del Movimiento Nacional. Aquí un fragment citat per historiadors. “La continuidad del espíritu del Régimen debe garantizarse en la nueva etapa.”

Aquest document és fonamental i mostra que el franquisme va planificar la seva pròpia supervivència.

Circular 12/1974 sobre Associacions Polítiques. “Las asociaciones deberán mantener los principios fundamentales del Movimiento.”, és a dir que els partits polítics del final del franquisme havien de ser franquistes.

I per finalitzar en informes i testimonis, l’Informe del Ministeri de Justícia de 1977. “La depuración de la judicatura no se considera necesaria para la estabilidad del proceso político.” I en aquest document explica per què la judicatura franquista va continuar intacta.

Amb aquest primer capítol, he volgut donar una explicació resumida del que avui i a actualment d'escletxes del franquisme a la nostra societat.

Amèrica Llatina davant l'ombra dels Estats Units.

 Durant dècades, els Estats Units han projectat la seva ombra sobre Llatinoamèrica, una ombra que no sempre ha estat de cooperació, sinó sovint de sospita, ingerència i control. Quan un país de la regió decideix caminar pel seu propi camí sigui Veneçuela, Colòmbia, Brasil o Mèxic i adopta polítiques progressistes, Washington activa un vell mecanisme de convertir-los en “estats narcotraficants”, “riscos per a la seguretat” o “dictadures”, segons el relat que més convé al moment.

El patró és conegut. Quan un govern llatinoamericà decideix nacionalitzar recursos, reduir la dependència dels Estats Units, establir aliances amb altres potències, o simplement governar sense obeir dictats externs, llavors apareixen les etiquetes de sempre: narcotràfic, terrorisme, comunistes, règims il·legítims, dictadura, estat fallit, amenaça per a la seguretat o enemic dels Estats Units i aquest guió ha estat aplicat a Veneçuela, a Bolívia, i ara a a Brasil i Mèxic, quan el govern decideix prioritzar sobirania per sobre d’obediència

Aquesta mateixa setmana, el secretari de Defensa, Pete Hegseth, ha anunciat que la nova Colòmbia governada per Abelardo de la Espriella autoritza operacions militars conjuntes amb els Estats Units contra grups qualificats de “narcoterroristes” i la  pregunta és inevitable:

Quan la lluita contra el narcotràfic deixa de ser una política de seguretat i es converteix en una eina de control geopolític?

Trump i Rubio, el retorn de la doctrina  Monroe.

Tant Donald Trump com Marco Rubio representen avui una concepció de les relacions internacionals basada en la força, la pressió econòmica, el poder militar i la defensa dels interessos estratègics nord-americans.

La mateixa administració parla ara d’una renovació de la doctrina Monroe, fins al punt que alguns dels seus responsables han popularitzat irònicament el terme “Donroe”, en referència a Donald Trump, però els pobles llatinoamericans no són el pati del darrere de ningú, ni de Washington, ni de Pequín, ni de Moscou, ni de cap altra potència.

Donald Trump, el magnat que ha convertir la geopolítica en un espectacle i per la seva banda, esta utilitzat Llatinoamèrica com a escenari per reforçar la seva imatge de duresa. Segons els seus crítics, el seu discurs contra governs progressistes respon a de la necessitat de consolidar suport entre sectors conservadors, la voluntat de desviar l’atenció de escàndols personals, i l’aliança amb grups de poder econòmic, militar i geopolític.

La seva retòrica  presenta als països sencers com a “narcostats”, “amenaces” o “fallits”, sovint sense matisos i això ha reforçat un clima de confrontació que dificulta el diàleg i alimenta la polarització.

Marco Rubio i la obsessió de Cuba, una historia que cal explicar sense manipulacions.

Marco Rubio és, sens dubte, un dels polítics nord-americans més durs contra Cuba, Veneçuela i altres governs que Washington considera adversaris, però també cal separar els fets de la propaganda.

Els seus pares van emigrar de Cuba l’any 1956, és a dir, abans de la Revolució de 1959. Aquesta dada està documentada i va ser investigada, entre d'altres, pel Washington Post. La narrativa segons la qual els seus pares havien fugit de Cuba després de l’arribada de Fidel Castro no correspon a la cronologia documentada, i això no converteix automàticament la família Rubio en partidària de Batista ni permet afirmar, sense proves, que Marco Rubio fos “reclutat per la CIA”.

 Veneçuela, el laboratori de la pressió.

Veneçuela és probablement l’exemple més evident. Durant anys, el govern bolivarià ha estat sotmès a sancions, pressions diplomàtiques i econòmiques i una permanent campanya internacional de deslegitimació. Washington ha presentat el país com una amenaça i ha relacionat les seves autoritats amb el narcotràfic i el crim organitzat.

Però Veneçuela també té una característica que no podem ignorar: és un país amb enormes reserves de petroli i amb una política exterior que ha intentat escapar de l’òrbita tradicional dels Estats Units.

I ara, Colombia

Colòmbia representa un canvi especialment significatiu. El país que durant dècades ha estat un dels principals aliats militars de Washington a Amèrica Llatina ha viscut també una etapa de distanciament amb les polítiques nord-americanes durant el govern de Gustavo Petro.

Ara, amb el nou govern conservador, aquesta relació torna a acostar-se ràpidament a Washington. Els Estats Units han anunciat una ampliació de la cooperació militar i antidroga i han incorporat Colòmbia a l’anomenat “Escut de les Ameriques”, i aquí apareix una contradicció que mereix ser denunciada:

Si Washington considera imprescindible intervenir militarment contra el narcotràfic, per què durant dècades ha mantingut una relació privilegiada amb governs colombians mentre el narcotràfic continuava sent un problema estructural?

Brasil i Mèxic: la Sobirania incomoda.

Brasil i Mèxic són dues peces massa grans per ignorar-les. El Brasil de Lula representa una esquerra institucional que defensa els BRICS, una política exterior més autònoma i un món multipolar. Mèxic, sota la seva actual direcció política, també ha reivindicat una política exterior basada en la sobirania nacional i en la no-intervenció i no són països subordinats políticament a Washington.

I precisament per això, qualsevol intent d'utilitzar la qüestió del narcotràfic, la immigració o la seguretat per condicionar les seves decisions sobiranes ha de ser observat amb màxima preocupació.

No es tracta de negar que el narcotràfic sigui un problema gravíssim, que ho és, però una cosa és combatre les xarxes criminals i una altra molt diferent és convertir la lluita contra les drogues en una doctrina permanent d’intervenció sobre els pobles llatinoamericans.

 

 

Veneçuela i Colòmbia. Quan una catàstrofe natural posa al descobert les mancances d’un Estat, i quan la Terra tremola, també tremola el model de la Societat.

 (Aquesta informació la faig en un to crític, en el social i d'esquerres en el polític, però diferenciant entre els fets documentats i la interpretació política dels fets.).

Amb aquesta informació que ofereixo, he contrastat la situació amb informació recent, i hi ham una base sòlida per fer un relat crític. En el cas de Veneçuela, especialment, Reuters ha informat que les ordres retardades, la confusió en la cadena de comandament i la manca d’equipament bàsic van dificultar la resposta dels equips de rescat.

En el cas de Colòmbia, el terratrèmol de magnitud 7,4 del 10 d’agost continua provocant un balanç provisional que creix ràpidament. Fonts consultades avui situen les víctimes mortals per sobre de les 250, amb milers de ferits i desapareguts, mentre continuen les operacions de rescat.

Un terratrèmol no és de dretes ni d’esquerres. La terra no pregunta a qui votes, quants diners tens ni de quin barri vens. Quan tremola, tremola per a tothom, però les conseqüències d’un terratrèmol sí que tenen una dimensió social i política, perquè no és el mateix patir un sisme en un país que disposa d’un sistema públic d’emergències preparat, amb bombers suficients, hospitals equipats, protecció civil, infraestructures resistents, serveis sanitaris potents i plans d’evacuació, que patir-lo en societats on els serveis públics han estat debilitats durant anys i això és el que ens obliguen a mirar els terratrèmols que han colpejat Veneçuela i, ara, Colòmbia.

Veneçuela. Una tragèdia que no acaba amb el terratrèmol.

El 24 de juny de 2026, dos terratrèmols molt potents van sacsejar Veneçuela. La magnitud de la catàstrofe va superar ràpidament la capacitat ordinària del país.

Les dades han anat augmentant amb els dies. A principis de juliol, les autoritats veneçolanes situaven la xifra de morts en 3.685 i gairebé 18.000 persones havien quedat sense llar i altres organismes humanitaris han ofert posteriorment balanços encara més elevats. Metges Sense Fronteres parlava de més de 3.500 morts i més de 16.700 ferits, mentre que la Creu Roja assenyalava que desenes d'hospitals i nombrosos centres d'atenció primària havien quedat afectats, pero al darrere de cada número hi ha una persona. Un pare, una mare o un fill. Una família que ha perdut la casa, una persona que encara espera trobar un familiar i en definitiva una vida que no tornarà.

Però hi ha una altra dada que resulta especialment preocupant: segons informacions de Reuters, els retards en les ordres militars, la confusió en la cadena de comandament i la manca d'equipament bàsic van dificultar la resposta davant els terratrèmols i això no és simplement una qüestió tècnica, és una qüestió d'Estat.

Per què no hi ha prou recursos quan arriba la catàstrofe?

Calen gossos de rescat, càmeres de localització, equips d'escolta, grues, maquinària pesada, ambulàncies, helicòpters, hospitals de campanya, medicaments, comunicacions, generadors elèctrics, aigua potable i centenars de professionals especialitzats i no es poden improvisar el dia després i quan un edifici cau, les primeres hores són decisives, cada minut pot significar la diferència entre trobar una persona viva o trobar-ne el cos.

Per això resulta tan greu comprovar que, en una emergència d'aquestes dimensions, siguin els voluntaris, els veïns, els bombers i l'ajuda internacional els qui hagin d'assumir una part enorme de la resposta. Els equips de rescat es preparen abans del desastre, no després. La solidaritat popular és admirable, però la solidaritat popular no pot substituir l'Estat i Colòmbia torna a posar-nos davant del mateix mirall.

Un terratrèmol no és de dretes ni d’esquerres. La terra no pregunta a qui votes, quants diners tens ni de quin barri vens. Quan tremola, tremola per a tothom, però les conseqüències d’un terratrèmol sí que tenen una dimensió social i política, perquè no és el mateix patir un sisme en un país que disposa d’un sistema públic d’emergències preparat, amb bombers suficients, hospitals equipats, protecció civil, infraestructures resistents, serveis sanitaris potents i plans d’evacuació, que patir-lo en societats on els serveis públics han estat debilitats durant anys i això és el que ens obliguen a mirar els terratrèmols que han colpejat Veneçuela i, ara, Colòmbia.

I quan encara no s'havia tancat la ferida veneçolana, la terra ha tornat a tremolar, el 10 d'agost, un terratrèmol de magnitud 7,4 va sacsejar l'oest de Colòmbia, amb epicentre al departament del Chocó. El balanç encara és provisional i continua augmentant. Les informacions publicades el 12 d'agost situen ja les víctimes mortals per sobre dels dos centenars, amb centenars o milers de ferits i un nombre molt elevat de persones desaparegudes.

Cali, Pereira, Manizales, Quibdó i altres zones han patit danys importants i s'han esfondrat edificis, s'han produït danys en hospitals i infraestructures i diversos aeroports han patit afectacions, i  una vegada més apareix la mateixa pregunta:

Estaven realment preparats els serveis públics per respondre a una catàstrofe d'aquestes dimensions?

Els equips de rescat treballen contra rellotge, els bombers busquen supervivents entre les runes, els voluntaris ajuden a retirar runa, els hospitals treballen sota una enorme pressió, i la Creu Roja colombiana ha mobilitzat voluntaris i equips per participar en les tasques de recerca, rescat i avaluació dels danys, però quan una societat arriba al moment de la tragèdia i descobreix que necessita desesperadament més recursos dels que té, ja és massa tard per preguntar-se què ha passat.

I la pregunta incòmoda és quant costa mantenir un Estat preparat?

Aquí és on la discussió deixa de ser exclusivament sismològica i es converteix en política que durant dècades, bona part de l'Amèrica Llatina ha estat sotmesa a polítiques que han presentat la despesa pública com un problema i la privatització com una solució.

Ens han repetit que cal reduir l'Estat, que cal aprimar les administracions, que el sector privat és més eficient, que la despesa social és excessiva i que cal contenir els pressupostos, però hi ha una pregunta que gairebé mai no apareix en aquests discursos:

Qui salva la gent quan arriba una catàstrofe?. El mercat?. Una empresa privada?. Un fons d'inversió? O Una asseguradora?

No. Quan cau un edifici, qui entra a la runa són els bombers, quan hi ha ferits, qui obre les portes són els hospitals, quan desapareixen persones, qui les busca són els equips d'emergència, quan falta aigua, qui ha de garantir-la és l'administració pública i quan una família ho perd tot, és l'Estat qui ha d'estar al seu costat. No es pot estalviar en allò que salva vides.

La inversió pública en emergències no és una despesa. És una assegurança col·lectiva, en Invertir en bombers és salvar vides, i invertir en hospitals públics és salvar vides, invertir en protecció civil és salvar vides, invertir en habitatge segur és salvar vides, invertir en infraestructures resistents és salvar vides, invertir en formació i equips de rescat és salvar vides i invertir en serveis públics és també reduir les desigualtats davant d'una catàstrofe, perquè els rics sempre tenen més possibilitats de protegir-se, pero els pobres, no.

Nota sobre les xifres: els balanços són molt canviants. En Veneçuela, les fonts humanitàries i periodístiques han donat xifres diferents a mesura que avançava el recompte; per això he evitat presentar una única xifra definitiva. En Colòmbia, el recompte del terratrèmol del 10 d'agost també continuava augmentant avui, 12 d'agost.

12 d’agost. Dia Internacional de la Joventut. Per un present i futur d’una societat millor.

Avui la joventut alça la veu i no per demanar permís, sino per reclamar el lloc que li correspon en la construcció d’un país més just, més democràtic i més digne. Els joves son una generació que ha crescut enmig de crisis econòmiques, emergències i climàtiques, desigualtats socials i transformacions tecnològiques i malgrat tot, no s’han rendit. La joventut és, i sempre ha estat, el motor que fa avançar una societat i avui com el Dia Internacional de la Joventut ens recorda que aquest motor no només impulsa el futur, sinó que ja està transformant el present.

Els joves no són únicament les persones que algun dia hauran de prendre el nostra relleu, sinó que avui ja participen, treballen, estudien, lluiten, proposen i construeixen la societat en què vivim. En aquest Dia Internacional de la Joventut, cal reivindicar el paper imprescindible de les noves generacions davant dels grans desafiaments que tenim al davant, una joventut que no vol limitar-se a contemplar el món, sinó que vol participar-hi i transformar-lo.

El joven és una força que no es pot contenir i cada dia desafia el que sembla impossible, en cada mirada que busca horitzons nous, en cada gest que trenca la indiferència. A les entitats socials, els joves impulsen projectes que donen veu a qui no en té, que construeixen comunitats més fortes i que recorden que la solidaritat és una eina poderosa. Als partits polítics, porten idees fresques, debats valents i una voluntat ferma de renovar les estructures que ja no serveixen. Als sindicats, defensen drets laborals que no són només reivindicacions, sinó condicions de dignitat. A les universitats, investiguen, creen, discuteixen i imaginen solucions que encara no existeixen. A la indústria, innoven, emprenen i transformen sectors sencers amb una creativitat que no té por del risc.

A la Girona d'avui, amb la seva història de resistència, cultura i identitat, troba en la joventut un far que apunta cap a una administració més transparent, més participativa i més humana. Joves que volen una ciutat que escolti, que protegeixi, que impulsi. Una ciutat que no tingui por de reinventar-se i més enllà de les fronteres, hi ha joves que viatgen per descobrir, per aprendre, per connectar. Altres que s’endinsen en la Cooperació Internacional, convençuts que el món només avança quan ho fa unit I per això, avui, 12 d’agost, hem de celebrar els joves, però també escoltar-los.

Perquè una societat que confia en la seva joventut és una societat que confia en ella mateixa perquè no te  por de dir que el sistema actual no funciona. No tenem por de denunciar desigualtats que alguns volen invisibilizar i no tenem por de reclamar el que és seu: un futur digne.

La joventut és rebel perquè la realitat ens ha obligat a ser-ho. És radical perquè la moderació no ha resolt res. És valenta perquè el futur depèn de nosaltres, pero no som el futur, som la ruptura necessària del present, no som una promesa, som una força política organitzada i no som una generació perduda, es una generació que no pensa rendir-se i està disposada a transformar aquesta societat sense permís.

VISCA EL 12 D'AGOST.

VISCA LA JOVENTUT.

La ultradreta no avança sola. Li estem regalant el terreny.

Les darreres enquestes electorals dibuixen un escenari que hauria de fer saltar totes les alarmes, amb la possibilitat que les forces d’ultradreta i la dreta puguin assolir una majoria absoluta en unes properes eleccions generals a l’Estat espanyol.

Diverses veus crítiques assenyalem que aquest ascens no s’explica tant per la potència del seu discurs basat en el ressentiment, la xenofòbia i la simplificació de problemes complexos, sino per la incapacitat de la socialdemocràcia i de l’esquerra institucional per oferir una alternativa sòlida a la classe treballadora. Per a la classe treballadora i per a les forces d’esquerres, seria una autèntica tragèdia i  hem de tenir el coratge de dir una cosa que sovint costa molt d’escoltar:  la ultradreta no avança només per la força del seu discurs d’odi, les seves mentides o els seus bulos, sinó que avança també perquè una part de l’esquerra institucional li està deixant el camí obert.

Durant anys, molts ciutadans hem votat i participat amb  l’esquerra esperant poguer defensar els nostres drets, els salaris, les pensions, la sanitat pública, l’habitatge, els serveis socials i unes condicions de vida dignes, però quan les promeses electorals no es compleixen, quan els anuncis espectaculars acaben convertits en propaganda, quan els treballadors continuen perdent poder adquisitiu i quan l'administració es converteix en un laberint burocràtic per a les persones més vulnerables, la frustració creix i aquesta frustració té conseqüències polítiques.

Amb una dècada de renúncies divers analistes han denunciat que, durant anys, les forces que es presentem com a representants de la classe treballadora hem acumulat renúncies que hem erosionat la confiança del nostra propi electorat amb promeses que no es compleixen, mesures anunciades amb grans titulars però que després resulten insuficients, i una pèrdua continuada de poder adquisitiu han alimentat la frustració i amb aquest context, la ultradreta no necessita convèncer ningú, li basta amb assenyalar el desencís i presentar-se com l’única veu que “diu les coses clares”.

Una part de la crítica se centra en el rol que jugant el PSOE i SUMAR amb el beneplàcit  de CCOO i UGT, sindicats que, segons aquesta visió, han actuat sovint com a gestors de la derrota obrera i quan aquests aparells avalen polítiques que afecten negativament els treballadors com les mesures de control de baixes mèdiques o la pressió sobre professionals de la sanitat per reduir despesa es genera un buit de representació que la ultradreta aprofita per canalitzar la indignació.

I quan la decepció es converteix en ràbia, la classe treballadora no necessita discursos grandiloqüents, necessita arribar a final de mes, necessita una sanitat pública que funcioni, un habitatge assequible, unes pensions dignes,  uns salaris suficients, i uns serveis socials, educació pública i unes administracions que ajudin en lloc de posar obstacles i quan aquestes necessitats no són ateses, apareix la decepció i quan la decepció es converteix en desesperança, la ràbia busca una sortida i és aquí on entra la ultradreta.

El seu discurs és senzill i pervers, assenyalar l'immigrant, el pobre, el funcionari, les feministes, els sindicats o qualsevol col·lectiu vulnerable com a responsable dels problemes socials i la ultradreta no necessita tenir les solucions, li n'hi ha prou amb aprofitar el malestar provocat per un sistema que no dona respostes i per una esquerra que massa sovint hem deixat de parlar des de la realitat de la gent.

 No els regalem el futur,  construim una alternativa real i recuperen la política de classe.

Per frenar l’ascens de la ultradreta no passa per imitar el seu discurs ni per gestionar millor les seves categories, sinó per reconstruir una alternativa de classe que torni a donar sentit a la política i això implica en: Defensar la Sanitat Pública sense incentius que distorsionin la pràctica mèdica, en Garantir Prestacions Dignes sense laberints burocràtics que desgasten els més vulnerables i Restituint la Confiança que la classe treballadora ha perdut en els projectes que es presenten com a progressistes. Sense aquesta reconstrucció, la ultradreta continuarà ocupant el buit deixat per altres. I les enquestes, més que una sorpresa, seran la conseqüència lògica d’un procés llarg d’abandonament i desencís.

Si realment volem aturar la ultradreta, no podem limitar-nos a copiar-ne el llenguatge ni a intentar gestionar millor els seus marcs ideològics, cal fer exactament el contrari, cal recuperar una política de classe, una política que torni a parlar de salaris, pensions, habitatge, sanitat, educació, serveis públics i drets laborals, una política que no tingui por d'enfrontar-se als grans interessos econòmics, una política que defensi la redistribució de la riquesa i faci pagar més als qui més tenen, una política que recuperi els serveis públics privatitzats i que impedeixi que drets fonamentals es converteixin en negocis i una política que torni a dir clarament que un Treballador no és una mercaderia, una Pensió no és una despesa, una Persona malalta no és un número i una Llar no és simplement un actiu immobiliari.

Per això, davant l'amenaça de la ultradreta, no n'hi ha prou amb demanar el Vot útil. Cal Recuperar la Confiança. Cal Recuperar la Dignitat i cal Recuperar la Lluita Social i sobretot, cal Tornar a Construir una Esquerra que no administri la derrota de la Classe Treballadora, sinó que estigui disposada a lluitar per la victòria.

Moltes vegades som nosaltres mateixos qui, amb les nostres renúncies, li estem regalant el terreny i si no reaccionem, demà no podrem lamentar-nos de les enquestes.

9 d’agost, Dia dels Pobles Indígenes. Set dies per aprendre a mirar, aprendre a escoltar el mar, allà on la terra recorda.

El 2019, mentre el món avançava com si fos un dia qualsevol, jo caminava per un indret on el temps tenia un altre ritme. A Panamà, entre les comunitats Guna i Emberá, el Dia dels Pobles Indígenes no era una data marcada en un calendari, sinó que era un record viu, una promesa, una celebració de resistència.

 A la costa de Guna Yala, el mar semblava respirar amb ells. Les dones, amb les seves molas acolorides, em van explicar que cada dibuix és una història, un fragment de món que es preserva perquè ningú el pugui esborrar i una setmana després, immers em la comunitat Emberá, la selva em va parlar amb una veu diferent. El riu serpentejava com si volgués explicar històries, i els tambors, a la nit, feien vibrar el terra sota els meus peus.

L'any 2019 vaig tenir l'oportunitat de conviure durant una setmana amb les comunitats indigenas dels Guna i Emberá a Panamà. Va ser una experiència que em va marcar, no va ser simplement un viatge, va ser una experiència humana que encara avui recordo amb molta intensitat. Aquells dies em van permetre conèixer una manera d'entendre la vida molt vinculada a la comunitat, al territori i a la natura.

El bosc, els rius, els animals i la terra no eren simplement recursos que es poden explotar, en formaven part de la seva vida i de la seva identitat i vaig comprendre una diferència fonamental entre la nostra societat i moltes comunitats indígenes. Nosaltres parlem de posseir la terra. Ells entenen que formem part de la terra, és una manera de pensar que pot semblar senzilla, però que conté una profunda lliçó per a la humanitat.

Massa sovint parlem dels pobles indígenes com si fossin cultures del passat, com si fossin només una fotografia folklòrica d'altres temps i no és així. Els Guna, els Emberá i els milers de pobles indígenes del món són pobles vius. Tenen llengües pròpies, cultura,  social, coneixements i, sobretot, dret a decidir sobre les seves terres i el seu futur i avui, quan el planeta pateix una crisi climàtica cada vegada més greu, potser hauríem d'escoltar-los més.

Durant molt de temps hem qualificat moltes d'aquestes societats d'endarrerides, mentre nosaltres destruíem boscos, contaminàvem rius i convertíem la natura en un negoci i ara descobrim que molts dels seus coneixements sobre la terra, l'aigua i els ecosistemes poden ser essencials per afrontar el futur.

El 9 d'agost no és només una celebració, i per  això, el Dia Internacional dels Pobles Indígenes no hauria de quedar reduït a discursos institucionals, fotografies o actes simbòlics. Ha de ser un dia per reivindicar els seus drets, territoris, cultures, llengües i llibertat i per recordar que cap poble hauria de ser expulsat de la seva terra en nom del "progrés", i també per entendre que la diversitat cultural és una de les grans riqueses de la humanitat.

Avui, quan recordo aquella setmana de 2019 amb els Guna i els Emberá, penso que vaig tornar de Panamà amb alguna cosa més que fotografies i records. Vaig tornar amb una pregunta:

Qui té realment més coses per ensenyar a qui?

Potser els pobles que durant segles hem considerat "endarrerits" són els que ens poden ajudar a entendre una cosa que nosaltres hem oblidat: Que la terra no és nostra. Nosaltres som part de la terra.

Per això, el Dia Internacional dels Pobles Indígenes no hauria de ser només una celebració. Ha de ser també un compromís amb els seus drets, les seves terres, les seves cultures i la seva llibertat i amb aixo, avui recordo aquella setmana de 2019 amb els Guna i els Emberá amb respecte i gratitud.

Reflexió sobre la creació d’una Plataforma de Pensionistes per participar a les Eleccions Generals.

La idea central és simple però poderosa. 

Per què els PENSIONISTES no ens presentem a les Eleccions Generals, tant al Congrés dels Diputats com al Senat, per defensar directament els nostres drets i garantir la protecció del Sistema Públic de Pensions?

En un context on les amenaces especialment provinents de sectors de la dreta i l’extrema dreta es repeteixen amb insistència, la creació d’una plataforma pròpia podria ser una via democràtica, legítima i necessària per blindar allò que hem construït durant dècades de treball i contribució.

La necessitat d’una veu pròpia al Parlament ja que avui la societat espanyola ha canviat profundament en les darreres dècades. El col·lectiu de Pensionistes és avui:

Un grup massiu, amb més de 10 milions de persones, uns grups organitzats, amb Associacions, Plataformes i Moviments territorials molt actius i un grup políticament conscient, que ha defensat al carrer les pensions, la sanitat i els serveis públics.

I tot i això, no tenim representació directa al Congrés ni al Senat. Les nostres reivindicacions depenen de la voluntat dels partits existents, que sovint utilitzen les Pensions com a moneda electoral o com a instrument de pressió pressupostària i la pregunta és legítima.

Per què no crear una força política pròpia, transversal, centrada en la defensa dels drets dels pensionistes i del sistema públic de benestar?

Una plataforma electoral podria estructurar-se al voltant d’un programa clar, concís i orientat a la defensa del col·lectiu i els seus eixos principals podrien ser aquest set:

1.- Blindatge de les pensions, convertir les pensions en un dret constitucional.

2.- Garantir l’actualització anual segons l’IPC real.

3.- Impedir qualsevol privatització parcial o total del sistema públic.

4.- Accés Universal i gratuït a la Sanitat, Reducció de llistes d’espera i Especial atenció a malalties cròniques i dependència.

5.- Desenvolupar un sistema de Cures digne, Públic i accessible amb la professionalització i regulació del sector de la Dependència i donan suport a cuidadors familiars.

6.- Increment de places en les Residències Públiques i Control estricte de les residències privades i  millorar els Estàndards de qualitat i inspeccions freqüents.

7.- Reforç de la Sanitat Publica, defensar l’Educació Publica i Millora del Transport Públic i l’Accessibilitat.

La creació d’aquesta plataforma (Una eina per defensar drets i garantir el futur), no seria un caprici ni un gest simbòlic. Seria una eina política real, capaç de poder Influir en la legislació, Condicionar pactes i pressupostos, Impedir retrocessos en drets socials i Blindar les pensions governi qui governi.

En un moment en què les amenaces sobre el Sistema Públic de Pensions es repeteixen, la participació directa dels pensionistes en les institucions podria ser el mecanisme més efectiu per assegurar-ne la protecció.

La proposta d’una Plataforma de Pensionistes és, en essència, una crida a la responsabilitat col·lectiva. No es tracta de dividir, sinó de sumar. No es tracta de competir amb altres moviments socials, sinó de representar-nos a nosaltres mateixos amb dignitat i força democràtica.

Els Pensionistes hem estat i som un pilar fonamental de la societat i potser ha arribat el moment de ser també un pilar fonamental de la política institucional.

Quan Washington obre una porta a les aspiracions del Marroc sobre Ceuta i Melilla.

Hi ha decisions que, sense modificar oficialment la política d'un país, envien un missatge polític de gran transcendència, i això és precisament el que ha succeït amb el recent informe del Comitè d'Apropiacions de la Cambra de Representants dels Estats Units, que introdueix un llenguatge inèdit sobre Ceuta i Melilla i reforça, almenys políticament, la posició del Regne del Marroc. Segons fonts del Comitè de Relacions Exteriors, aquests fons inclouen suport directe a unitats de l’exèrcit marroquí que, en els darrers dies, haurien facilitat l’entrada massiva de ciutadans marroquins a Ceuta.

https://www.congress.gov/119/bills/hr8595/BILLS-119hr8595eh.pdf

El document recorda l'antiga amistat entre Washington i Rabat, iniciada amb el Tractat de Pau i Amistat de 1786, i afirma que Ceuta i Melilla són ciutats administrades per Espanya però situades en territori marroquí. Paral·lelament, proposa destinar un mínim de 40 milions de dòlars en programes de cooperació en seguretat i assistència militar al Marroc, alhora que anima el Departament d'Estat a promoure el diàleg entre els governs espanyol i marroquí.

Es tracta d'un text que no té efectes jurídics directes ni altera, per si mateix, la posició oficial dels Estats Units. Però la política internacional també es construeix amb símbols, gestos i missatges. I aquest missatge difícilment passarà desapercebut ni a Rabat ni a Madrid.

Des d'una perspectiva crítica, aquest moviment planteja interrogants profunds. Quin paper han de jugar les grans potències en disputes territorials que afecten tercers estats? És coherent apel·lar al dret internacional en alguns conflictes i, al mateix temps, adoptar formulacions que poden ser interpretades com un suport a les reivindicacions d'una de les parts en altres?

La credibilitat de qualsevol ordre internacional depèn de la coherència i quan els criteris canvien segons els interessos estratègics, la confiança en les institucions internacionals es debilita. Els Estats Units mantenen una estreta relació amb el Marroc per motius geopolítics, militars i econòmics. És una realitat, però aquesta aliança no hauria de traduir-se en gestos que incrementin la tensió sobre una qüestió tan sensible com la sobirania de Ceuta i Melilla.

També és imprescindible actuar amb rigor informatiu. Els episodis recents de pressió migratòria sobre Ceuta han generat inquietud i debat polític, ara bé, a dia d'avui no hi ha proves públiques que permetin afirmar que els fons previstos en aquest informe hagin estat destinats a facilitar aquestes entrades. La crítica política només és sòlida quan es fonamenta en fets contrastats i precisament per això, cal reclamar transparència sobre la destinació de qualsevol ajuda militar, exigir el respecte als drets humans en les polítiques migratòries i defensar que les diferències territorials només poden abordar-se mitjançant el diàleg, la diplomàcia i el dret internacional.

Europa tampoc no pot mirar cap a una altra banda, si Ceuta i Melilla formen part de la frontera exterior de la Unió Europea, qualsevol posicionament d'una potència aliada que afecti aquestes ciutats mereix una resposta política clara. El silenci, en diplomàcia, també comunica.

Des de l'esquerra, la resposta no pot ser alimentar el nacionalisme ni la confrontació entre pobles. El repte és defensar una política internacional basada en la Pau la Cooperació, la Igualtat entre estats i el Respecte al dret internacional, rebutjant tant les imposicions de les grans potències com qualsevol deriva militarista.

El futur de la Mediterrània no es construirà amb més pressió geopolítica ni amb disputes alimentades des de l'exterior. Es construirà amb cooperació, respecte mutu i voluntat de trobar solucions compartides. Quan les grans potències anteposen els seus interessos estratègics als principis que diuen defensar, la primera víctima és sempre la credibilitat del dret internacional. I aquesta és una pèrdua que acaba afectant tots els pobles, sense excepció.

 

Del Sàhara a Ceuta i Melilla. Mig segle d'una estratègia de pressió del Marroc sobre Espanya.

 "La història no s'esborra. Quan s'ignora, i acostuma a repetir-se sota noves formes."

Les imatges d'aquests darrers dies a Ceuta, amb milers de persones entrant de manera irregular al territori espanyol, i els intents registrats també a Melilla, han tornat a ocupar les portades dels mitjans de comunicació, i com sempre, el debat s'ha centrat en la immigració, en la seguretat fronterera i en les relacions diplomàtiques entre Espanya i el Marroc, però limitar el debat a una qüestió migratòria és simplificar una realitat molt més profunda.

Marxa Verda d'entrada al Sàhara Occidental i l'incursió a Ceuta. 

El que avui passa a Ceuta i Melilla és també la conseqüència d'un conflicte històric que Espanya mai no va resoldre adequadament i per entendra l’actualitat cal mirar enrere i cal mirar el del Sàhara Occidental.

El 14 de gener de 1958, el Sàhara Occidental deixava de ser una colònia per convertir-se oficialment en la província número 53 d'Espanya. La seva capital era l'Aaiun i els seus habitants disposaven de documentació espanyola, drets civils i representació a les Corts i jurídicament, aquell territori formava part de l'Estat espanyol.

Aquella situació va canviar radicalment quan el Marroc, sota el regnat d'Hassan II, va decidir impulsar una política d'expansió territorial i el 6 de novembre de 1975, aprofitant la greu crisi institucional provocada per l'agonia del dictador Francisco Franco, el règim marroquí va organitzar la coneguda Marxa Verda. Uns 350.000 civils, protegits per prop de 20.000 militars, van avançar cap al Sàhara Occidental en una operació presentada al món com una mobilització pacífica, però concebuda per forçar políticament la retirada espanyola.

Aquella pressió va culminar amb els Acords de Madrid, signats el 14 de novembre de 1975. Uns acords que, segons el dret internacional i les Nacions Unides, mai no van transferir la sobirania del territori. Espanya abandonava definitivament el Sàhara el 26 de febrer de 1976 i deixant el poble sahrauí davant una guerra, una ocupació militar i un exili que encara avui perduren.

Mig segle després, aquell conflicte continua sense resoldre's i les Nacions Unides continuen considerant el Sàhara Occidental un territori pendent de descolonització, mentre el poble sahrauí espera el referèndum d'autodeterminació promès des de fa dècades i mai celebrat i mentrestant, el Marroc ha consolidat una política exterior basada en els fets consumats.

A les reivindicacions permanents sobre el Sàhara Occidental s'hi han afegit, de manera recurrent, declaracions sobre Ceuta, Melilla, els penya-segats i illots de sobirania espanyola, així com discrepàncies sobre la delimitació d'espais marítims propers a les Canàries, però hi ha una altra realitat que resulta especialment preocupant.

Quan les relacions diplomàtiques amb Espanya es deterioren, el control de les fronteres marroquines acostuma a relaxar-se sobtadament, i les entrades massives a Ceuta o Melilla no són casuals. Han coincidit repetidament amb moments de tensió política entre ambdós governs i la immigració es converteix així en un instrument de pressió diplomàtica i això és inacceptable.

No perquè les persones migrants siguin una amenaça tot al contrari. La immensa majoria són víctimes de la pobresa, de les desigualtats globals, dels conflictes armats o de la manca d'oportunitats i precisament per això és moralment inadmissible que qualsevol govern utilitzi el seu sofriment com una eina de negociació política, però també seria un error ignorar les responsabilitats dels successius governs espanyols.

Durant mes cinquanta anys, tant governs conservadors com socialistes han estat incapaços de construir una política coherent envers el Sàhara Occidental i han prioritzat els interessos econòmics, els acords comercials, la cooperació policial o el control migratori per damunt de la defensa del dret internacional.

Aquestes contradiccions han afeblit la posició d'Espanya i han reforçat la capacitat del Marroc per convertir cada crisi fronterera en una eina de pressió política i des d'una perspectiva d'esquerres, defensar el poble sahrauí no és incompatible amb defensar la sobirania de Ceuta i Melilla.

La solidaritat internacional exigeix reclamar el dret d'autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com estableixen les resolucions de les Nacions Unides, però la defensa dels drets humans també obliga a protegir les fronteres europees amb criteris humanitaris, garantint la dignitat de les persones migrants i combatent les màfies que trafiquen amb la desesperació humana.

Cap Estat democràtic pot acceptar que els fluxos migratoris siguin utilitzats com una arma política, i la resposta, però, tampoc pot limitar-se a reforçar tanques, desplegar més policies o signar nous acords econòmics amb Rabat.

La solució passa per abordar les causes profundes dels desplaçaments humans con la pobresa, les desigualtats, l'espoli econòmic del continent africà, els efectes del canvi climàtic i la manca de vies legals i segures per migrar i  sobretot, passa per recuperar una política exterior basada en el dret internacional.

Espanya manté un deute moral, polític i històric amb el poble sahrauí, un deute que cap govern ha estat capaç d'afrontar amb valentia, i sense una solució justa per al Sàhara Occidental serà molt difícil construir una relació estable amb el Marroc.

Les crisis de Ceuta i Melilla continuaran repetint-se mentre la diplomàcia es basi en el xantatge i no en el respecte mutu, i la història no va començar aquests dies a les platges de Ceuta, va començar fa cinquanta anys, quan Espanya va abandonar una part del seu territori sense culminar el procés de descolonització i va deixar tot un poble a mercè dels interessos geopolítics.

Potser ja és hora que l'Estat espanyol recuperi la memòria, assumeixi la seva responsabilitat històrica i faci de la defensa del dret internacional el principal instrument de la seva política exterior i només així podrem evitar que els errors del passat continuïn marcant el nostre present i futur, i per això,

SOLIDARITAT AMB EL POBLE SAHARAUI

Valentes i Acompanyades. La dignitat de defensar la llibertat de les dones i trinxera imprescindible contra la violència patriarcal i racista.

Hi ha entitats que treballen lluny dels focus mediàtics, sense buscar protagonisme, però que esdevenen imprescindibles per construir una societat més justa i una d'elles és l’Associació Valentes i Acompanyades, una associació amb seu a Salt (Gironès) que, des de fa anys, acompanya dones i joves que han decidit trencar el silenci davant una de les formes més cruels de violència masclista. Els matrimonis forçats.

En un país que sovint presumeix de ser referent en drets socials mentre continua girant l’esquena a les realitats més crues i és una d’aquelles llums que il·luminen allà on les institucions encara fallen i no és només una entitat, és una trinxera de resistència feminista, antiracista i comunitària i això, és la prova viva que la transformació social no arriba des dels despatxos, sinó des del carrer, des de l’acompanyament real i des de la valentia de les dones que decideixen trencar silencis.

En una època en què sovint es banalitza la paraula "llibertat", convé recordar que encara hi ha noies que no poden decidir amb qui volen compartir la seva vida, si volen estudiar, treballar o simplement viure segons els seus propis somnis. Darrere de molts matrimonis imposats s'amaguen històries de coacció, amenaces, por, agressions físiques i psicològiques i una absoluta negació dels drets més elementals de les dones.

En un context on els matrimonis forçats continuen sent una forma extrema de violència masclista, una violència que travessa fronteres, cultures i generacions i aquesta associació fa allò que l’administració sovint no sap o no vol fer, acompanyar les dones que s’atreveixen a denunciar, dones migrants, joves en risc, adolescents que lluiten contra imposicions familiars, dones que han estat obligades a mantenir relacions sexuals, a assumir embarassos no desitjats, a renunciar a la seva llibertat, dones que, malgrat tot, decideixen ser valentes.

I aquí és on l’associació esdevé imprescindible, no només dona suport emocional, sinó que fa intervencions de protecció, facilita eines, recursos i estratègies perquè aquestes dones puguin reconstruir la seva vida, i ho fa des d’una mirada que no culpabilitza, que no paternalista, que no jutja. Ho fa des de la convicció que la llibertat és un dret, no un privilegi.

A més, el seu treball és profundament antiracista. En un país on el discurs xenòfob creix i on massa veus criminalitzen les persones migrants, l’Associació Valentes i Acompanyades ens recorda que la violència masclista no es pot combatre sense combatre també el racisme institucional. Faciliten reagrupaments familiars, treballen per la interculturalitat, i construeixen espais on les dones migrants no només són ateses, sinó escoltades i reconegudes com a subjectes polítics.

L’Associació Valentes i Acompanyades també fan una feina imprescindible de sensibilització amb conferències, xerrades, i espais de formació, perquè la lluita contra els matrimonis forçats no és només una qüestió d’assistència social, sinó que també és una batalla cultural, política i comunitària. I és una batalla que ens interpel·la a totes.

La crueltat que pateixen moltes joves obligades a casar-se, a mantenir relacions sexuals, a assumir embarassos no desitjats, a renunciar a la seva adolescència no és un problema “de comunitats concretes”, com alguns discursos racistes volen fer creure. És un problema de violència patriarcal, i per tant és responsabilitat de tota la societat. I Valentes i Acompanyades ho entén perfectament.

En un moment en què les polítiques públiques sovint es queden en la superfície, aquesta associació és un exemple de com la societat civil pot ser radicalment transformadora i no només acompanya dones, sinó que  desafia estructures de poder, denuncia injustícies, i construeix alternatives reals.

Per això cal defensar-la, visibilitzar-la i reforçar-la, perquè sense espais com aquest, la lluita feminista i antiracista quedaria incompleta. Perquè sense elles, massa dones continuarien soles, i perquè, en definitiva, una societat que no protegeix les seves dones valentes no és una societat lliure.

Per això avui vull expressar el meu reconeixement a totes les professionals i persones voluntàries de Valentes i Acompanyades. La seva feina ens recorda que la solidaritat, la justícia social i el feminisme no són conceptes abstractes,  són compromisos quotidians que fan possible una societat més lliure, més igualitària i més humana.

Perquè cap dona hauria de veure condicionat el seu futur per la por. La violència o una decisió imposada i la llibertat no és negociable, és un dret, i defensar-la és una responsabilitat col·lectiva.

Brasil i Mèxic. L'últim assalt de la dreta contra l'Amèrica Llatina del Progrés.

Cada vegada que un poble de l'Amèrica Llatina decideix avançar cap a un model més just, més igualitari i amb un Estat capaç de protegir els drets socials, les alarmes s'encenen en determinats centres de poder polític, financer i econòmic i no és cap novetat. La història del continent està plena d'episodis d'intervencions, pressions, bloquejos, cops d'Estat i campanyes de desestabilització i avui, els objectius polítics són clars: Brasil i Mèxic. 

Les dues grans economies llatinoamericanes governades per forces progressistes que han apostat per reforçar els serveis públics, augmentar els drets laborals, reduir la pobresa i mantenir una política exterior més autònoma respecte de Washington, però aquesta autonomia incomoda els sectors més conservadors dels Estats Units, especialment aquells que continuen entenent l'Amèrica Llatina com el seu espai d'influència preferent.

El Brasil, la dreta busca la revenja. Luiz Inácio Lula da Silva va derrotar democràticament Jair Bolsonaro i va retornar el Brasil al centre de la política internacional amb una agenda basada en la cooperació, la protecció de l'Amazònia, el reforç dels BRICS i la recuperació dels programes socials.

Tanmateix, el bolsonarisme no ha desaparegut I continua disposant d'una important base política, mediàtica, religiosa i empresarial. Amb Jair Bolsonaro condicionat pels processos judicials que afronta, el moviment treballa per preservar la seva influència a través d'altres dirigents, entre els quals figura el seu fill i senador Flávio Bolsonaro.

La dreta brasilera intentarà presentar les pròximes eleccions com un plebiscit entre el progrés social i un discurs basat en l'ordre, el nacionalisme conservador i el liberalisme econòmic.

A Mèxic els adversaris polítics  volem impedir la consolidació de MORENA de Claudia Sheinbaum que va assumir el relleu d'Andrés Manuel López Obrador amb la voluntat de consolidar la Quarta Transformació, aprofundint en les polítiques socials i en el protagonisme de l'Estat en àmbits estratègics.

És prematur anticipar qui encapçalarà la candidatura presidencial de MORENA en el pròxim cicle electoral, però el que sembla clar és que Sheinbaum exercirà una influència decisiva en aquest procés i buscarà preservar la unitat del moviment que va impulsar López Obrador (AMLO)

L'oposició, per la seva banda, intenta reconstruir una alternativa després dels seus darrers revessos electorals I la nova ingerència ja no arriba amb uniformes sinó dels EUA. Les intervencions del segle XXI difícilment adopten la forma dels antics cops d'Estat militars, i avui, la influència es manifesta també a través de la diplomàcia, dels mercats, de les xarxes socials, dels grans conglomerats mediàtics i de les campanyes de desinformació.

En aquest context, diversos responsables polítics nord-americans han expressat obertament una oposició molt dura als governs progressistes de la regió. Entre ells destaca el secretari d'Estat, Marco Rubio, que ha mantingut una línia especialment crítica envers diversos governs d'esquerres llatinoamericans.

És legítim interpretar aquestes posicions com a part d'una estratègia política dels Estats Units a la regió, però ara bé, no hi ha proves públiques que permetin afirmar que Washington dirigeixi o financi candidatures concretes al Brasil o a Mèxic, i aquesta distinció és important per preservar un debat rigorós, i no com ha passat a Colòmbia amb l’elecció de Abelardo de la Espriella, amb denuncies de frau electoral, per participació i influència d'Israel i dels Estats Units.

Les batalles no son només ideològicas, sinó que el que es discuteix no és només qui ocuparà la presidència, sinó quin poder “ocult”  i fàctic dominarà el país. El que està en joc es si l'Amèrica Llatina  continuarà avançant cap a societats amb més protecció social, més sobirania econòmica i més capacitat per decidir el seu propi destí, o bé si tornarà a polítiques de privatització, desregulació i subordinació als interessos dels grans poders econòmics.

Per això aquestes eleccions transcendeixen les fronteres del Brasil i de Mèxic i el seu resultat tindrà conseqüències per al conjunt del continent. Lula i Sheinbaum parteixen amb avantatge, però res no està decidit

A hores d'ara, Lula da Silva continua sent una de les figures polítiques més influents del Brasil, encara que el panorama electoral dependrà de l'evolució econòmica, de les aliances polítiques i dels candidats que finalment concorrin.

A Mèxic, MORENA manté una posició institucional i electoral molt sòlida, però qualsevol projecció sobre unes eleccions futures continua sent oberta i en democràcia, les victòries no s'hereten, sinó que s'han de tornar a guanyar a les urnes i la sobirania dels pobles no és negociable

Cap govern estranger, cap potència econòmica ni cap grup de pressió hauria de decidir el futur dels pobles llatinoamericans. Brasil i Mèxic tenen dret a construir el seu propi camí sense ingerències externes i els seus ciutadans decidiran si volen continuar aprofundint en projectes progressistes o apostar per alternatives conservadores.

La democràcia només és autèntica quan la voluntat popular preval sobre qualsevol pressió exterior, i aquesta és, probablement, la batalla més important que afrontarà l'Amèrica Llatina durant els pròxims anys.