(Aquesta informació la faig en un to crític, en el social i d'esquerres en el polític, però diferenciant entre els fets documentats i la interpretació política dels fets.).
Amb aquesta informació que ofereixo, he contrastat la situació amb informació recent, i hi ham una base sòlida per fer un relat crític. En el cas de Veneçuela, especialment, Reuters ha informat que les ordres retardades, la confusió en la cadena de comandament i la manca d’equipament bàsic van dificultar la resposta dels equips de rescat.
En el cas de Colòmbia, el terratrèmol de magnitud 7,4 del 10 d’agost continua provocant un balanç provisional que creix ràpidament. Fonts consultades avui situen les víctimes mortals per sobre de les 250, amb milers de ferits i desapareguts, mentre continuen les operacions de rescat.
Un terratrèmol no és de dretes ni d’esquerres. La terra
no pregunta a qui votes, quants diners tens ni de quin barri vens. Quan
tremola, tremola per a tothom, però les conseqüències d’un terratrèmol sí
que tenen una dimensió social i política, perquè no és el mateix patir un
sisme en un país que disposa d’un sistema públic d’emergències preparat, amb
bombers suficients, hospitals equipats, protecció civil, infraestructures
resistents, serveis sanitaris potents i plans d’evacuació, que patir-lo en
societats on els serveis públics han estat debilitats durant anys i això és el
que ens obliguen a mirar els terratrèmols que han colpejat Veneçuela i,
ara, Colòmbia.
Veneçuela. Una tragèdia que no acaba amb el terratrèmol.
El 24 de juny de 2026, dos terratrèmols molt potents van
sacsejar Veneçuela. La magnitud de la catàstrofe va superar ràpidament la
capacitat ordinària del país.
Les dades han anat augmentant amb els dies. A principis
de juliol, les autoritats veneçolanes situaven la xifra de morts en 3.685 i
gairebé 18.000 persones havien quedat sense llar i altres organismes humanitaris han ofert posteriorment
balanços encara més elevats. Metges Sense Fronteres parlava de més de 3.500
morts i més de 16.700 ferits, mentre que la Creu Roja assenyalava que desenes
d'hospitals i nombrosos centres d'atenció primària havien quedat afectats, pero
al darrere de cada número hi ha una persona. Un pare, una mare o un fill. Una
família que ha perdut la casa, una persona que encara espera trobar un familiar
i en definitiva una vida que no tornarà.
Però hi ha una altra dada que resulta especialment
preocupant: segons informacions de Reuters, els retards en les ordres
militars, la confusió en la cadena de comandament i la manca d'equipament bàsic
van dificultar la resposta davant els terratrèmols i això no és simplement
una qüestió tècnica, és una qüestió d'Estat.
Per què no hi ha
prou recursos quan arriba la catàstrofe?
Calen gossos de rescat, càmeres de localització, equips
d'escolta, grues, maquinària pesada, ambulàncies, helicòpters, hospitals de
campanya, medicaments, comunicacions, generadors elèctrics, aigua potable i
centenars de professionals especialitzats i no es poden improvisar el dia
després i quan un edifici cau, les primeres hores són decisives, cada minut pot
significar la diferència entre trobar una persona viva o trobar-ne el cos.
Per això resulta tan greu comprovar que, en una
emergència d'aquestes dimensions, siguin els voluntaris, els veïns, els bombers
i l'ajuda internacional els qui hagin d'assumir una part enorme de la resposta.
Els equips de rescat es preparen abans del desastre, no després. La solidaritat popular és admirable, però la
solidaritat popular no pot substituir l'Estat i Colòmbia torna a posar-nos davant del mateix
mirall.
Un terratrèmol no és de dretes ni d’esquerres. La terra no
pregunta a qui votes, quants diners tens ni de quin barri vens. Quan tremola,
tremola per a tothom, però les conseqüències d’un terratrèmol sí que tenen
una dimensió social i política, perquè no és el mateix patir un sisme en un
país que disposa d’un sistema públic d’emergències preparat, amb bombers
suficients, hospitals equipats, protecció civil, infraestructures resistents,
serveis sanitaris potents i plans d’evacuació, que patir-lo en societats on els
serveis públics han estat debilitats durant anys i això és el que ens obliguen
a mirar els terratrèmols que han colpejat Veneçuela i, ara, Colòmbia.
I quan encara no s'havia tancat la ferida veneçolana, la
terra ha tornat a tremolar, el 10 d'agost, un terratrèmol de magnitud
7,4 va sacsejar l'oest de Colòmbia, amb epicentre al departament del
Chocó. El balanç encara és provisional i continua augmentant. Les
informacions publicades el 12 d'agost situen ja les víctimes
mortals per sobre dels dos centenars, amb centenars o milers de ferits i un
nombre molt elevat de persones desaparegudes.
Cali, Pereira, Manizales, Quibdó i altres zones han
patit danys importants i s'han esfondrat edificis, s'han produït danys en
hospitals i infraestructures i diversos aeroports han patit afectacions, i una vegada més apareix la mateixa pregunta:
Estaven realment preparats els serveis públics per
respondre a una catàstrofe d'aquestes dimensions?
Els equips de rescat treballen contra rellotge, els bombers
busquen supervivents entre les runes, els voluntaris ajuden a retirar runa, els
hospitals treballen sota una enorme pressió, i la Creu Roja colombiana
ha mobilitzat voluntaris i equips per participar en les tasques de recerca,
rescat i avaluació dels danys, però quan una societat arriba al moment de la
tragèdia i descobreix que necessita desesperadament més recursos dels que té,
ja és massa tard per preguntar-se què ha passat.
I la pregunta incòmoda és quant costa mantenir un Estat
preparat?
Aquí és on la discussió deixa de ser exclusivament
sismològica i es converteix en política que durant dècades, bona part de l'Amèrica
Llatina ha estat sotmesa a polítiques que han presentat la despesa pública
com un problema i la privatització com una solució.
Ens han repetit que cal reduir l'Estat, que cal aprimar
les administracions, que el sector privat és més eficient, que la despesa
social és excessiva i que cal contenir els pressupostos, però hi ha una
pregunta que gairebé mai no apareix en aquests discursos:
Qui salva la gent
quan arriba una catàstrofe?. El mercat?. Una empresa privada?. Un fons
d'inversió? O Una asseguradora?
No. Quan cau un edifici, qui entra a la runa són els bombers,
quan hi ha ferits, qui obre les portes són els hospitals, quan desapareixen
persones, qui les busca són els equips d'emergència, quan falta aigua, qui ha
de garantir-la és l'administració pública i quan una família ho perd tot, és
l'Estat qui ha d'estar al seu costat. No es pot estalviar en allò que
salva vides.
La inversió pública en emergències no és una despesa. És
una assegurança col·lectiva, en Invertir
en bombers és salvar vides, i invertir en hospitals públics és salvar vides, invertir
en protecció civil és salvar vides, invertir en habitatge segur és salvar vides,
invertir en infraestructures resistents és salvar vides, invertir en formació i
equips de rescat és salvar vides i invertir en serveis públics és també reduir
les desigualtats davant d'una catàstrofe, perquè els rics sempre tenen més
possibilitats de protegir-se, pero els pobres, no.
Nota sobre les xifres: els balanços són molt canviants. En
Veneçuela, les fonts humanitàries i periodístiques han donat xifres diferents a
mesura que avançava el recompte; per això he evitat presentar una única xifra
definitiva. En Colòmbia, el recompte del terratrèmol del 10 d'agost també
continuava augmentant avui, 12 d'agost.
