Brasil i Mèxic. L'últim assalt de la dreta contra l'Amèrica Llatina del Progrés.

Cada vegada que un poble de l'Amèrica Llatina decideix avançar cap a un model més just, més igualitari i amb un Estat capaç de protegir els drets socials, les alarmes s'encenen en determinats centres de poder polític, financer i econòmic i no és cap novetat. La història del continent està plena d'episodis d'intervencions, pressions, bloquejos, cops d'Estat i campanyes de desestabilització i avui, els objectius polítics són clars: Brasil i Mèxic. 

Les dues grans economies llatinoamericanes governades per forces progressistes que han apostat per reforçar els serveis públics, augmentar els drets laborals, reduir la pobresa i mantenir una política exterior més autònoma respecte de Washington, però aquesta autonomia incomoda els sectors més conservadors dels Estats Units, especialment aquells que continuen entenent l'Amèrica Llatina com el seu espai d'influència preferent.

El Brasil, la dreta busca la revenja. Luiz Inácio Lula da Silva va derrotar democràticament Jair Bolsonaro i va retornar el Brasil al centre de la política internacional amb una agenda basada en la cooperació, la protecció de l'Amazònia, el reforç dels BRICS i la recuperació dels programes socials.

Tanmateix, el bolsonarisme no ha desaparegut I continua disposant d'una important base política, mediàtica, religiosa i empresarial. Amb Jair Bolsonaro condicionat pels processos judicials que afronta, el moviment treballa per preservar la seva influència a través d'altres dirigents, entre els quals figura el seu fill i senador Flávio Bolsonaro.

La dreta brasilera intentarà presentar les pròximes eleccions com un plebiscit entre el progrés social i un discurs basat en l'ordre, el nacionalisme conservador i el liberalisme econòmic.

A Mèxic els adversaris polítics  volem impedir la consolidació de MORENA de Claudia Sheinbaum que va assumir el relleu d'Andrés Manuel López Obrador amb la voluntat de consolidar la Quarta Transformació, aprofundint en les polítiques socials i en el protagonisme de l'Estat en àmbits estratègics.

És prematur anticipar qui encapçalarà la candidatura presidencial de MORENA en el pròxim cicle electoral, però el que sembla clar és que Sheinbaum exercirà una influència decisiva en aquest procés i buscarà preservar la unitat del moviment que va impulsar López Obrador (AMLO)

L'oposició, per la seva banda, intenta reconstruir una alternativa després dels seus darrers revessos electorals I la nova ingerència ja no arriba amb uniformes sinó dels EUA. Les intervencions del segle XXI difícilment adopten la forma dels antics cops d'Estat militars, i avui, la influència es manifesta també a través de la diplomàcia, dels mercats, de les xarxes socials, dels grans conglomerats mediàtics i de les campanyes de desinformació.

En aquest context, diversos responsables polítics nord-americans han expressat obertament una oposició molt dura als governs progressistes de la regió. Entre ells destaca el secretari d'Estat, Marco Rubio, que ha mantingut una línia especialment crítica envers diversos governs d'esquerres llatinoamericans.

És legítim interpretar aquestes posicions com a part d'una estratègia política dels Estats Units a la regió, però ara bé, no hi ha proves públiques que permetin afirmar que Washington dirigeixi o financi candidatures concretes al Brasil o a Mèxic, i aquesta distinció és important per preservar un debat rigorós, i no com ha passat a Colòmbia amb l’elecció de Abelardo de la Espriella, amb denuncies de frau electoral, per participació i influència d'Israel i dels Estats Units.

Les batalles no son només ideològicas, sinó que el que es discuteix no és només qui ocuparà la presidència, sinó quin poder “ocult”  i fàctic dominarà el país. El que està en joc es si l'Amèrica Llatina  continuarà avançant cap a societats amb més protecció social, més sobirania econòmica i més capacitat per decidir el seu propi destí, o bé si tornarà a polítiques de privatització, desregulació i subordinació als interessos dels grans poders econòmics.

Per això aquestes eleccions transcendeixen les fronteres del Brasil i de Mèxic i el seu resultat tindrà conseqüències per al conjunt del continent. Lula i Sheinbaum parteixen amb avantatge, però res no està decidit

A hores d'ara, Lula da Silva continua sent una de les figures polítiques més influents del Brasil, encara que el panorama electoral dependrà de l'evolució econòmica, de les aliances polítiques i dels candidats que finalment concorrin.

A Mèxic, MORENA manté una posició institucional i electoral molt sòlida, però qualsevol projecció sobre unes eleccions futures continua sent oberta i en democràcia, les victòries no s'hereten, sinó que s'han de tornar a guanyar a les urnes i la sobirania dels pobles no és negociable

Cap govern estranger, cap potència econòmica ni cap grup de pressió hauria de decidir el futur dels pobles llatinoamericans. Brasil i Mèxic tenen dret a construir el seu propi camí sense ingerències externes i els seus ciutadans decidiran si volen continuar aprofundint en projectes progressistes o apostar per alternatives conservadores.

La democràcia només és autèntica quan la voluntat popular preval sobre qualsevol pressió exterior, i aquesta és, probablement, la batalla més important que afrontarà l'Amèrica Llatina durant els pròxims anys.

Què estem fent amb la nostra Mare Terra?. Avui faig una reflexió personal, però també col·lectiva. Una reflexió sincera, necessària i contundent.

Aquest article no neix avui només perquè aquests dies els incendis tornen a devastar boscos i pobles de l'Estat espanyol. El podria haver escrit en qualsevol altre moment de l'any, perquè el problema és permanent i cada vegada més greu. L'escric com una crida a la consciència de totes i tots. Ens hi juguem molt més que el paisatge que ens envolta, ens hi juguem el futur del planeta, la qualitat de vida de les generacions presents i el llegat que deixarem als nostres fills, filles, nets i netes.

Durant massa temps hem explotat els recursos naturals com si fossin infinits, hem convertit el benefici econòmic immediat en la mesura de totes les coses i hem ignorat els advertiments de la comunitat científica i dels moviments ecologistes. Avui ja no podem mirar cap a una altra banda i si no som capaços d'adoptar mesures valentes, compartides i consensuades a escala mundial, posant la vida i el bé comú per davant dels interessos econòmics, la Terra continuarà degradant-se fins a un punt de no retorn. I quan la Terra emmalalteix, també ho fa la humanitat.

Encara hi som a temps, però el temps s'esgota. La responsabilitat és de tots, però sobretot d'aquells governs i grans poders econòmics que continuen anteposant els beneficis d'una minoria al futur del conjunt del planeta.

Quan la Terra diu prou

Cada any arriba una data que hauria de fer-nos reflexionar molt més del que ho fa. El 30 de juliol, el Dia de la Sobrecapacitat de la Terra, ens recorda que la humanitat ja ha consumit tots els recursos naturals que el planeta és capaç de regenerar en un any. A partir d'aquell moment, vivim ecològicament a crèdit, hipotecant el futur de les generacions que vindran.

No és només una efemèride ambiental. És el reflex d'un model econòmic que ha convertit el creixement il·limitat i el benefici privat en dogmes intocables, ignorant els límits físics del planeta. La Terra té una capacitat limitada per regenerar boscos, aigua, sòls fèrtils, biodiversitat i recursos naturals. En canvi, el nostre model de producció i consum continua actuant com si aquests recursos fossin infinits.

El problema no és la ciutadania que intenta arribar a final de mes. La responsabilitat principal recau en un sistema econòmic que incentiva el consum desmesurat, l'obsolescència programada, la dependència dels combustibles fòssils, la sobreexplotació dels ecosistemes i una economia globalitzada que prioritza els beneficis de les grans corporacions per damunt de l'interès general.

És cert que cadascú de nosaltres pot adoptar hàbits més sostenibles amb reduir residus, reutilitzar, consumir productes de proximitat, estalviar energia o apostar pel transport públic, però seria profundament injust carregar tota la responsabilitat sobre les espatlles dels ciutadans mentre els grans focus de contaminació continuen operant amb una regulació insuficient.

La crisi ecològica exigeix decisions polítiques valentes. Cal transformar el model energètic, apostar decididament per les energies renovables, protegir els serveis públics, impulsar una economia circular, reforçar el transport col·lectiu i garantir una fiscalitat ambiental que faci que qui més contamina assumeixi també una part més gran dels costos.

L'endemà d'aquesta jornada, el 31 de juliol, se celebra el Dia Mundial de les Guardes Forestals, un reconeixement a homes i dones que treballen, moltes vegades amb discreció i escassos recursos, per protegir els nostres boscos, espais naturals i parcs protegits.

La seva feina va molt més enllà d'actuar quan es declara un incendi. Fan prevenció, vigilància, conservació del patrimoni natural, seguiment dels ecosistemes i educació ambiental i representen una de les primeres línies de defensa davant una emergència climàtica que cada estiu ens recorda la seva duresa.

Malauradament, massa sovint aquests professionals pateixen manca de personal, d'inversions i de planificació. La prevenció continua sent la gran oblidada de moltes administracions i quan arriben els grans incendis, tots reclamem més mitjans, però els boscos es protegeixen durant els dotze mesos de l'any, no només quan apareixen les flames.

Precisament aquesta era la reflexió que plantejava en l'article que vaig publicar el passat 13 de juliol, titulat "El foc no entén d'ideologies, però d'irresponsabilitat política sí" (https://josepmondelraval.blogspot.com/2026/07/el-foc-no-enten-dideologies-pero-la.html). Hi defensava que els grans incendis no són només conseqüència de les altes temperatures o de la sequera, també són el resultat de dècades de manca de gestió forestal, d'abandonament del món rural i de polítiques que sovint han prioritzat altres interessos abans que la protecció del territori.

Aquella reflexió continua plenament vigent. El canvi climàtic incrementa el risc, però la vulnerabilitat dels nostres boscos també depèn de les decisions polítiques. Invertir en prevenció, en gestió forestal sostenible, en personal especialitzat i en coordinació entre administracions és molt més eficient que limitar-se a actuar quan el desastre ja és inevitable.

La crisi climàtica i la sobreexplotació dels recursos naturals són dues cares d'un mateix problema, per això les respostes també han de ser compartides, i no n'hi ha prou amb apel·lar a la responsabilitat individual si no s'afronten les causes estructurals que ens han conduït fins aquí.

Necessitem governs capaços de posar la vida, la justícia social i la sostenibilitat al centre de les seves polítiques. Protegir el medi ambient no és un luxe ni un caprici. És una obligació envers les generacions presents i futures. Els serveis públics, la recerca científica, la gestió forestal, l'agricultura sostenible i una transició ecològica justa han de deixar de considerar-se una despesa per convertir-se en una inversió imprescindible.

La Terra fa temps que ens envia senyals inequívocs. Cada any que avancem el Dia de la Sobrecapacitat és una advertència més. Cada incendi devastador ens recorda les conseqüències de la inacció i la pregunta ja no és si podem continuar vivint per sobre dels límits del planeta. La resposta és evident. 

La veritable pregunta és si tindrem la voluntat política i la responsabilitat col·lectiva per canviar de rumb abans que sigui massa tard.

Cuba continua sota setge. Les noves sancions dels Estats Units són un càstig contra tot un poble.

Quan semblava que la Guerra Freda havia quedat enrere, els Estats Units continuen mantenint una de les polítiques més anacròniques, injustes i ineficaces de la política internacional amb un bloqueig econòmic, comercial i financer contra Cuba. Una política que ja supera les sis dècades i que, lluny de promoure la democràcia o els drets humans, continua castigant la vida quotidiana d'onze milions de cubans i cubanes. 

Flotilla "La nostra América" cap a Cuba, en arribar a l'Havana, el 24 de març de 2026

Les noves sancions anunciades pel Departament del Tresor nord-americà contra nou entitats i dues persones cubanes són una nova volta de rosca en aquesta estratègia d'asfíxia econòmica. El secretari d'Estat, Marco Rubio, ha justificat aquestes mesures afirmant que les entitats sancionades contribueixen al control del govern cubà sobre sectors estratègics i intenten esquivar sancions anteriors, però la realitat és molt diferent.

Cada nova sanció dificulta encara més l'accés de Cuba a combustible, medicaments, equips hospitalaris, tecnologia, aliments, peces de recanvi i finançament internacional, i les conseqüències no les pateixen els dirigents polítics, sinó els hospitals, les escoles, els treballadors, els pensionistes, les famílies i els infants.

És profundament contradictori que un país que es presenta com a defensor de la democràcia mantingui una política de càstig col·lectiu que la immensa majoria de la comunitat internacional rebutja any rere any a l'Assemblea General de les Nacions Unides. Durant dècades, gairebé tots els estats membres han votat a favor de posar fi al bloqueig, mentre els Estats Units han quedat pràcticament aïllats en aquesta qüestió.

Cal recordar que aquest bloqueig no afecta únicament les relacions comercials entre els Estats Units i Cuba. El seu caràcter extraterritorial també condiciona empreses, bancs i governs de tercers països, que sovint renuncien a operar amb Cuba per por de represàlies financeres o sancions nord-americanes com últimament el tancament comercial i de representació de la multinacional espanyola de turisme MELIA. Aquesta situació limita greument la capacitat de desenvolupament de l'illa.

En aquest context, la flotilla internacional que va arribar a Cuba el passat 24 de març de 2026 va representar molt més que una simple visita i va simbolitzar la solidaritat de nombrosos col·lectius i organitzacions que denuncien el bloqueig i reclamen el respecte a la sobirania dels pobles. Aquella arribada va enviar un missatge clar: Cuba no està sola i moltes persones arreu del món continuen rebutjant les polítiques de coerció econòmica.

Les sancions contra Cuba formen part d'una estratègia més àmplia dels Estats Units basada en la utilització de mesures econòmiques contra governs amb els quals mantenen profundes discrepàncies polítiques i amb aquesta política també afecta altres països i continua generant un intens debat internacional sobre la seva eficàcia, la seva legalitat i, sobretot, sobre les conseqüències humanitàries que comporta.

Cap societat no pot desenvolupar-se amb normalitat quan se li restringeix l'accés als mercats internacionals, al sistema financer o a productes essencials. Les dificultats econòmiques de Cuba tenen causes diverses, tant internes com externes, però és innegable que el bloqueig nord-americà contribueix a agreujar-les i condiciona de manera significativa les possibilitats de recuperació econòmica.

La política de sancions dels Estats Units no ha aconseguit els objectius polítics que proclamava i no ha provocat el canvi de sistema a Cuba ni ha afavorit una normalització institucional, en canvi, ha incrementat les dificultats quotidianes de milions de persones i ha consolidat un conflicte diplomàtic que sembla no tenir fi.

El món necessita més cooperació, més diàleg i més respecte entre estats sobirans, no més bloquejos ni més sancions que recauen sobre la població civil i les diferències polítiques s'han de resoldre mitjançant la diplomàcia, la negociació i el respecte al dret internacional, no a través de l'asfíxia econòmica.

Mentre els Estats Units continuïn utilitzant el seu poder financer com una eina de pressió política, serà difícil parlar d'un ordre internacional basat en la igualtat entre nacions, i el poble cubà mereix decidir lliurement el seu futur sense bloquejos, sense ingerències externes i sense haver de suportar les conseqüències d'un conflicte geopolític que dura massa temps.

Posar fi al bloqueig contra Cuba no significa renunciar al debat polític ni ignorar els reptes interns de l'illa, significa defensar un principi fonamental en el que cap poble hauria de ser castigat col·lectivament com a instrument de pressió política.

LLUITEM, I AJUDEM PERQUÈ 

CUBA SIGUI UN POBLE LLIURE.

Pablo Iglesias perseguit per Marco Rubio. Quan la dissidència es converteix en objectiu polític dels Estats Units.

La història ens ensenya que quan els poders polítics i econòmics se senten qüestionats, sovint intenten convertir la discrepància en una amenaça. Al llarg del segle XX, el macartisme als Estats Units va perseguir milers de persones sota l'acusació de simpatitzar amb el comunisme, erosionant drets fonamentals com la llibertat d'expressió, la llibertat ideològica i el pluralisme polític. Avui, molts observadors veuen amb preocupació que determinats discursos tornen a situar l'esquerra transformadora sota sospita. 

Les declaracions i iniciatives impulsades pel secretari d'Estat dels Estats Units, Marco Rubio, contra governs, dirigents i moviments polítics progressistes de diversos països són interpretades per molts sectors com una nova expressió d'una política exterior basada en la confrontació ideològica. Aquesta orientació afecta especialment aquells que qüestionen l'hegemonia geopolítica nord-americana, defensen un ordre internacional més multipolar o mantenen posicions crítiques amb les polítiques econòmiques neoliberals.

En aquest context, figures com Pablo Iglesias, fundador de PODEMOS, exvicepresident del Govern d'Espanya i actual director de Canal Red, s'han convertit en objecte d'una intensa confrontació política i mediàtica. També altres dirigents europeus, com l'exlíder laborista britànic Jeremy Corbyn, han estat objecte de campanyes molt dures de crítica i deslegitimació, i sens dubte, cadascun d'aquests casos respon a contextos diferents i no poden equiparar-se automàticament, però comparteixen un element comú “representen projectes polítics que desafien determinats consensos econòmics i geopolítics establerts”.

La democràcia només és plena quan totes les opcions polítiques que respecten els principis democràtics poden expressar-se en igualtat de condicions i quan el debat polític és substituït per la desqualificació permanent, la sospita o la criminalització de l'adversari, és la qualitat democràtica la que es debilita.

En els darrers anys, s'ha consolidat un discurs que associa amb excessiva facilitat qualsevol posició crítica amb l'OTAN, amb determinades polítiques dels Estats Units o amb el model econòmic dominant a una presumpta amenaça per a la seguretat occidental, i amb aquest marc interpretatiu es contribueix a polaritzar el debat públic i dificulta la discussió serena sobre qüestions tan rellevants com la despesa militar, les desigualtats socials, la sobirania dels pobles o la política internacional.

Des d'una perspectiva d'esquerres, resulta preocupant que les diferències ideològiques puguin acabar sent presentades com un problema de seguretat, perquè la lluita política este que desenvolupar-se a les urnes, als parlaments i als mitjans de comunicació, no mitjançant narratives que deslegitimin de manera preventiva l'adversari polític.

Aquesta tendència també es produeix en un context internacional marcat per l'augment de les polítiques de control fronterer, la securitització dels moviments migratoris i l'expansió de discursos que prioritzen la confrontació geopolítica per damunt de la cooperació internacional i alguns analistes interpreten que aquestes dinàmiques contribueixen a reforçar una visió del món basada en la por, la confrontació permanent i la identificació d'enemics interns i externs.

L'esquerra europea té avui el repte de defensar amb fermesa les llibertats democràtiques, els drets socials i la pau, i això implica rebutjar qualsevol intent de limitar el pluralisme polític o d'identificar les idees transformadores amb una amenaça per al sistema democràtic simplement perquè qüestionen els interessos dels grans poders econòmics o militars.

La democràcia no consisteix a garantir únicament la llibertat de qui pensa igual que nosaltres. La seva força resideix, precisament, en protegir el dret a discrepar i quan la dissidència política es converteix en objectiu de sospita permanent, el risc no és només per a l'esquerra,  és per al conjunt de la societat.

Des del meu posicionament reivindico una Europa sobirana, social i profundament democràtica, que sigui capaç de defensar la seva autonomia política davant qualsevol ingerència exterior, vingui d'on vingui, i que es comprometi amb el respecte als drets humans, la llibertat d'expressió i el pluralisme polític com a pilars irrenunciables de qualsevol democràcia madura.

La meva solidaritat amb el company Pablo Iglesias i amb tots els citats a la vergonyosa llista de Marco Rubio.

Salut i endavant amb la lluita.

QUE SI ES POT.

El bloqueig. Arma contra els pobles

Quan els Estats Units parlen de democràcia i drets humans mentre imposen bloquejos i sancions econòmiques, és inevitable preguntar-se:

de quina diplomàcia estem parlant? 

Cuba és probablement el cas més conegut. Des de fa més de sis dècades pateix un bloqueig econòmic, comercial i financer que dificulta l'accés a aliments, medicaments, combustible, tecnologia i finançament internacional. Però Cuba no és un cas aïllat. Washington aplica també severes sancions contra Veneçuela, l'Iran, Síria, Corea del Nord i Rússia, així com mesures coercitives contra Belarús, Nicaragua, Myanmar, l'Afganistan i altres països i en molts casos, aquestes sancions també afecten empreses i governs de tercers estats que mantenen relacions comercials amb aquests països.

Aquestes mesures es presenten com una defensa de la democràcia, però la realitat és que sovint acaben castigant la població civil. Les restriccions dificulten la compra de medicaments, aliments, equips sanitaris, combustible i matèries primeres, agreujant la pobresa i les desigualtats. Els pobles són els primers a pagar les conseqüències d'una estratègia basada en la pressió econòmica.

En el cas de Cuba, l'enduriment de les sancions, defensat per sectors de l'administració nord-americana i per figures com Marco Rubio, respon més a interessos geopolítics que a una veritable voluntat de promoure la democràcia. L'objectiu continua sent provocar l'asfíxia econòmica per afavorir un canvi polític intern.

Aquesta política no és nova. Els Estats Units també han utilitzat embargaments i sancions contra països com l'Iraq, Líbia o Iugoslàvia en diferents períodes històrics, amb conseqüències devastadores per a les seves poblacions i lluny de construir Pau, aquestes estratègies han contribuït a generar més pobresa, inestabilitat i conflictes.

Cada any, l'Assemblea General de les Nacions Unides reclama de manera aclaparadora la fi del bloqueig contra Cuba. Igualment, nombroses organitzacions humanitàries i la Santa Seu han defensat que els conflictes internacionals només poden resoldre's mitjançant el diàleg, la cooperació i el respecte al dret internacional.

Des d'una perspectiva d'esquerres, la defensa dels drets humans ha de ser coherent. No es pot condemnar només la violència mentre s'utilitza la fam, la pobresa o l'aïllament econòmic com a eines de pressió política. Les sancions unilaterals s'han convertit en una forma de guerra econòmica que castiga sobretot els sectors més vulnerables.

 Cap poble hauria de veure condicionat el seu futur per interessos geopolítics o econòmics de les grans potències. El respecte a la sobirania, la cooperació entre estats, la solidaritat internacional i el diàleg continuen sent les úniques eines capaces de construir un món més just. El bloqueig i les sancions només perpetuen el sofriment i allunyen qualsevol possibilitat d'una Pau duradora.

  

El foc no entén d'ideologies, però d'irresponsabilitat política sí.

 Cada estiu assistim al mateix drama. Milers d'hectàrees de bosc desapareixen sota les flames, famílies desallotjades, pobles amenaçats, bombers i brigades forestals jugant-se la vida i un patrimoni natural que trigarà dècades a recuperar-se i quan les flames s'apaguen arriben les visites institucionals, les declaracions solemnes i les promeses d'inversions, però, passat l'estiu, el silenci torna a imposar-se. 

Els grans incendis forestals no són només una conseqüència de la calor extrema, sinó també són el resultat de molts anys de manca de previsió, d'infrafinançament dels serveis públics dedicats a la prevenció i d'una gestió forestal insuficient. Governar significa anticipar-se als problemes, no limitar-se a reaccionar quan ja és massa tard.

En diverses comunitats autònomes governades pel Partit Popular i Vox, els sindicats, professionals del sector forestal i col·lectius ecologistes han denunciat reiteradament la manca de recursos humans, materials i econòmics destinats a la prevenció dels incendis. Massa sovint es prioritzen altres polítiques mentre la gestió dels boscos queda relegada a un segon pla.

La prevenció no consisteix únicament a comprar més helicòpters o avions quan arriba l'estiu, sinó que significa mantenir els boscos durant tot l'any, netejar el sotabosc, recuperar camins forestals, reforçar les brigades permanents, impulsar la ramaderia extensiva, ordenar el territori i desenvolupar una autèntica política forestal basada en criteris científics, però hi ha un altre element que alguns sectors polítics continuen menystenint el canvi climàtic.

Negar o relativitzar el paper del canvi climàtic no farà disminuir les temperatures ni evitarà les sequeres cada vegada més llargues. Les dades científiques mostren que els períodes de calor extrema són més freqüents i intensos, que els boscos acumulen més estrès hídric i que qualsevol espurna pot convertir-se en un incendi de dimensions devastadores.

Quan determinats dirigents polítics prefereixen alimentar debats ideològics en lloc d'afrontar aquesta realitat, no només s'allunyen de l'evidència científica, sinó que també dificulten que les administracions adoptin les polítiques d'adaptació necessàries.

Quan l'aigua també es converteix en una tragèdia.

El canvi climàtic no només crema els boscos, també descarrega una força devastadora en forma de pluges torrencials.

Les inundacions que han afectat la Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa i la Regió de Múrcia són un recordatori que els fenòmens meteorològics extrems són cada vegada més freqüents. La DANA que va colpejar especialment el País Valencià va provocar víctimes mortals, enormes pèrdues materials i una profunda commoció social.

Aquests episodis posen de manifest la necessitat de reforçar la planificació urbanística, protegir les zones inundables, modernitzar els sistemes de drenatge, millorar la coordinació dels serveis d'emergència i invertir en sistemes d'alerta precoç. Adaptar-se al canvi climàtic ja no és una opció política, sinó és una necessitat per protegir la població.

Els fenòmens meteorològics extrems no poden evitar-se completament, però les seves conseqüències poden reduir-se si hi ha governs que planifiquen, escolten la comunitat científica i destinen recursos suficients a la prevenció.

Menys propaganda i més responsabilitat.

És legítim que existeixin diferències ideològiques sobre molts aspectes de la política, però el que resulta difícil d'entendre és que encara avui hi hagi responsables públics que qüestionin o minimitzin la necessitat d'impulsar polítiques decidides davant del canvi climàtic.

Els boscos no voten i els rius tampoc, però tots dos ens recorden, any rere any, que la natura no negocia amb els discursos polítics però la ciutadania necessita governs que actuïn amb responsabilitat, que reforcin els serveis públics, que incrementin els recursos destinats a la prevenció forestal, que protegeixin el medi natural i que assumeixin que la lluita contra el canvi climàtic és també una política de protecció civil, de salut pública i de seguretat col·lectiva.

Els incendis i les inundacions no són inevitables en totes les seves conseqüències, però el que sí que és evitable és la manca de previsió, la insuficiència pressupostària i la temptació de convertir la gestió ambiental en una batalla ideològica.

Protegir els nostres boscos, els nostres pobles i les nostres vides exigeix molt més que discursos. Exigeix inversions, planificació i valentia política. Perquè quan un govern retalla la prevenció, qui acaba pagant el preu és tota la societat.

Quan l'Església Espanyola perd l'autoritat moral.

Les paraules del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, acusant el Govern espanyol d'actuar com una «banda de lladres» arran dels casos de corrupció que afecten persones del seu entorn polític, no només són desafortunades. Són profundament imprudents, improcedents i carregades d'una enorme manca d'autocrítica.

Naturalment, qualsevol institució té dret a denunciar la corrupció, també l'Església. Però abans d'assenyalar amb el dit els altres convé mirar-se al mirall i aquest mirall reflecteix una institució que encara avui arrossega una greu crisi de credibilitat per la seva actuació davant els abusos sexuals comesos durant dècades per membres del clergat, pels silencis institucionals, pels encobriments i per una autocrítica que, per a moltes víctimes, continua arribant tard i de manera insuficient.

Resulta difícil acceptar lliçons d'ètica d'una jerarquia eclesiàstica que encara no ha acabat d'assumir totes les seves responsabilitats morals. L'autoritat moral no s'atorga per decret ni per la dignitat del càrrec. Es guanya amb coherència, humilitat i exemplaritat. I aquesta exemplaritat ha estat massa sovint absent.

Sorprèn també que la contundència verbal del senyor Argüello aparegui amb tanta facilitat davant la política institucional mentre, durant massa anys, el to va ser molt més discret quan es tractava de denunciar injustícies que afectaven directament els més vulnerables o de reconèixer errors propis. El llenguatge de l'Evangeli és el de la compassió, la justícia i el servei; no pas el de la desqualificació política.

Aquestes declaracions tornen a posar damunt la taula un debat que a Espanya continua sent una assignatura pendent amb la necessitat d'una separació real entre l'Església i l'Estat.

Fa més d'un any ja defensava aquesta idea en l'article «Enderroquem el Concordat amb la Santa Seu. El pacte que, amb aroma de franquisme, encara privilegia l'Església a l'Estat espanyol», publicat l’11 d’abril de 2025 amb: 

https://josepmondelraval.blogspot.com/2025/04/enderroquem-el-concordat-amb-la-santa.html

En aquell article denunciava que els acords vigents amb la Santa Seu són d'una etapa històrica que una democràcia madura hauria d'haver superat fa temps, i encara més tenint en compte que a l'Estat espanyol és un Estat aconfessional segons la nostra Constitució al seu article 16.3.

No és acceptable que una confessió religiosa continuï gaudint de privilegis fiscals, econòmics, educatius i institucionals que la situen en una posició de privilegi respecte a la resta de conviccions religioses o filosòfiques presents en la nostra societat. Un Estat social i democràtic de dret ha de garantir la llibertat religiosa, però també la neutralitat institucional. La laïcitat no és una amenaça per a la fe és la millor garantia perquè totes les creences siguin igualment respectades.

L'Església Catòlica desenvolupa una valuosa tasca social a través de moltes parròquies, comunitats i entitats que treballen diàriament amb persones vulnerables i aquesta realitat mereix reconeixement, però aquesta feina no pot servir per esquivar el debat sobre els privilegis institucionals ni per evitar una revisió crítica del paper que la jerarquia eclesiàstica ha tingut al llarg de la història contemporània espanyola.

Quan alguns bisbes decideixen intervenir en la confrontació partidista, també han d'acceptar que la ciutadania valori les seves paraules amb el mateix esperit crític amb què ells jutgen els representants públics. Ningú no és propietari exclusiu de la moral.

La regeneració democràtica exigeix exemplaritat de totes les institucions, des de governs, dels partits polítics, dels sindicats, de les empreses, dels mitjans de comunicació i també de les confessions religioses. L'ètica no pot ser selectiva ni utilitzar-se com una arma llancívola només contra l'adversari polític.

Potser ha arribat el moment que la Conferència Episcopal dediqui menys esforços a intervenir en el debat partidista i més a culminar la seva pròpia regeneració interna. La societat espanyola necessita institucions transparents, responsables i capaces de reconèixer els seus errors abans de convertir-se en jutges dels errors dels altres.

Perquè només qui practica la coherència està en condicions de reclamar-la als altres. I aquesta és una lliçó que també interpel·la l'Església.

Noves denúncies contra Israel i una nova imatge que sacseja el món per tortures i maltractaments a palestins.

La guerra a Gaza continua deixant imatges que commouen la consciència internacional i alimenten les acusacions de GENOCIDI contra el govern israelià de Benjamin Netanyahu. 

La publicació d'una fotografia que mostra un detingut palestí de Gaza semi despullat, amb els ulls embenats i lligat cap per avall a una barra de ferro, ha provocat una nova onada d'indignació internacional. El mateix Exèrcit israelià ha confirmat l'autenticitat de la imatge i ha admès que els fets “no s'ajusten als seus valors i reglaments”, anunciant l'obertura d'una investigació interna.

Per a molts analistes, la fotografia del detingut humiliat simbolitza la deshumanització que pateix la població palestina i alimenta les acusacions que Israel està actuant amb una crueltat incompatible amb els principis més bàsics dels drets humans.

Tot i això, les explicacions oficials arriben enmig d'un context molt més ampli de denúncies de violacions sistemàtiques dels drets humans contra la població palestina i diverses organitzacions humanitàries consideren que aquesta fotografia no és un cas aïllat, sinó una nova evidència dels maltractaments i les tortures que, segons nombrosos informes, es produeixen en centres de detenció israelians.

La imatge ha estat atribuïda al batalló Netzah Yehuda, una unitat que ja havia estat assenyalada anteriorment per presumptes abusos contra palestins. El fet que les autoritats militars reconeguin l'autenticitat de la fotografia reforça les demandes d'una investigació internacional independent.

Les crítiques a Netanyahu i a la política israeliana, no s’han fet esperar i també s'han dirigit directament contra el govern, a qui nombroses veus acusen de mantenir una estratègia militar desproporcionada a Gaza. Organitzacions de drets humans i sectors de la comunitat internacional denuncien que la destrucció massiva d'infraestructures civils, el bloqueig de subministraments essencials i el gran nombre de víctimes palestines constitueixen una greu vulneració del dret internacional humanitari.

El paper i responsabilitat dels Estats Units davant el GENOCIDI al poble Palestí.

Les crítiques no es limiten a Israel. També posa el focus en el suport polític i militar que els Estats Units i s'assenyala el paper de principal  aliat polític i militar de l'Estat israelià.

Diversos sectors i analistes denuncien que el suport diplomàtic i militar nord-americà i consideren que l’administració nord-americana ha permès, amb la seva protecció diplomàtica i el manteniment de l’ajuda militar, que el govern de Netanyahu actuï amb una àmplia sensació d’impunitat i que continuï les seves operacions sense una pressió internacional efectiva per aturar els abusos.

Les crides a un alto el foc permanent i a una investigació internacional independent sobre possibles crims de guerra s’han intensificat en les darreres setmanes, mentre creix la pressió sobre Washington perquè condicioni el seu suport a Israel al respecte estricte dels drets humans i del dret internacional.

 Washington té una gran responsabilitat política important perquè, malgrat les reiterades denúncies de violacions dels drets humans, ha mantingut el seu suport a Israel i ha bloquejat o suavitzat iniciatives internacionals que reclamaven mesures més contundents.

Donald Trump no pot decidir el nostre futur.

La democràcia no admet amos. Cap país sobirà ha d'acceptar que un dirigent estranger pretengui condicionar les seves decisions polítiques, econòmiques o militars, i tanmateix, això és precisament el que sembla voler Donald Trump cada vegada que intenta convertir la seva visió del món en una obligació per a la resta d'estats.

L'actitud del president dels Estats Units davant d'Espanya representa una manera d'entendre les relacions internacionals basada en la força, la pressió i l'amenaça. Trump actua sovint com si fos el propietari del món, convençut que qualsevol govern que discrepi de les seves prioritats ha de ser assenyalat, castigat o sotmès a una intensa pressió política i diplomàtica.

En aquest context, és legítim reconèixer que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha mantingut una posició de fermesa davant les pretensions d'incrementar la despesa militar i davant qualsevol intent d'imposar des de Washington les prioritats polítiques dels Estats Units. Espanya és un estat sobirà, i les seves decisions han de respondre exclusivament a la voluntat democràtica de la seva ciutadania i a les institucions que la representen.

Això no significa compartir totes les polítiques del govern del PSOE-Sumar. Personalment, discrepo de moltes de les seves decisions en matèria econòmica, social o territorial. La crítica al govern és legítima i necessària en qualsevol democràcia, però una cosa és discrepar de les polítiques d'un executiu i una altra de ben diferent és permetre que un govern estranger intenti influir o condicionar les decisions d'un país sobirà.

La defensa de la sobirania nacional no és patrimoni de cap ideologia. És un principi democràtic fonamental. Quan un dirigent estranger pretén marcar l'agenda política d'un altre estat, està traspassant una línia que no hauria de creuar-se mai. Les discrepàncies entre governs s'han de resoldre mitjançant el diàleg, el respecte mutu i la diplomàcia, mai des de la intimidació o la superioritat.

Europa necessita una veu pròpia. Necessita governs capaços de defensar els interessos dels seus pobles sense convertir-se en simples executors de les estratègies geopolítiques de les grans potències. La pau, la justícia social, la cooperació internacional i la defensa dels serveis públics han de prevaldre per damunt d'una cursa permanent cap al rearmament que només beneficia la indústria armamentística.

Donald Trump representa una manera de fer política basada en la confrontació, el nacionalisme agressiu i la imposició i aquest model no pot convertir-se en la norma de les relacions internacionals. El respecte entre estats és una condició indispensable per preservar la convivència, la democràcia i la pau.

Espanya pot tenir governs millors o pitjors. Els ciutadans poden premiar-los o castigar-los a les urnes, però aquesta decisió només correspon al poble espanyol. Ni Donald Trump ni cap altre líder estranger tenen cap legitimitat per intentar condicionar el rumb polític del nostre país.

La sobirania d'un poble no es negocia, no s'imposa des de l'exterior i no pot quedar sotmesa als interessos d'una potència estrangera. Defensar aquest principi és defensar la democràcia.

La Prioritat Social. Patriotisme al servei de la ciutadania.

Durant massa anys, el debat polític a l'Estat espanyol ha estat condicionat per un concepte de "prioritat nacional" ara presentat per el Partit Popular i Vox que, sovint ha servit per justificar polítiques d'exclusió, retallades socials i una concepció limitada del patriotisme, però hi ha una altra manera d'entendre l'amor pel país que es  situant les persones al centre de totes les decisions polítiques.

El veritable patriotisme no consisteix a aixecar banderes mentre augmenta la pobresa, ni a pronunciar discursos grandiloqüents mentre milers de famílies no poden pagar un habitatge digne o esperen mesos per ser visitades per un especialista de la sanitat pública. El patriotisme real és garantir que qualsevol persona, independentment del lloc on hagi nascut o de la seva condició social, pugui viure amb dignitat, seguretat i esperança. 

La gran prioritat de qualsevol govern progressista ha de ser la Prioritat Social. És a dir, orientar tota la política econòmica i pressupostària cap al benestar col·lectiu, fent que la riquesa generada pel país reverteixi en benefici de la majoria social i no d'una minoria privilegiada.

Això implica una fiscalitat profundament més justa. El que no és acceptable que mentre milions de treballadors i treballadores contribueixen puntualment amb els seus impostos, les grans fortunes, alguns grans patrimonis i nombrosos fons especulatius continuïn disposant de mecanismes per reduir la seva aportació fiscal. Qui més es beneficia del sistema econòmic també ha d'assumir una major responsabilitat en el seu sosteniment.

Els grans patrimonis immobiliaris i els fons d'inversió que acumulen milers d'habitatges no poden continuar condicionant el dret constitucional a un habitatge digne. L'habitatge no és una mercaderia qualsevol, és un dret fonamental i quan l'especulació converteix les ciutats en espais inaccessibles per a la seva pròpia població, és el deure dels poders públics intervenir amb determinació.

Cal impulsar una política valenta que inclogui mesures com la limitació de l'especulació immobiliària, una fiscalitat específica sobre els habitatges permanentment buits en mans de grans tenidors, l'ampliació decidida del parc públic de lloguer, la construcció massiva d'habitatge social, la rehabilitació energètica dels edificis i la protecció efectiva dels petits llogaters davant pràctiques abusives.

La Prioritat Social també significa reforçar els Serveis Públics. L'Educació pública és la millor eina d'igualtat d'oportunitats. Cada euro invertit en escoles, instituts, universitats, formació professional, recerca científica i cultura és una inversió directa en el futur del país.

El mateix succeeix amb la Sanitat Pública. Les llargues llistes d'espera, la manca de professionals i la progressiva externalització de serveis no són inevitables, sinó que són conseqüència de decisions polítiques. Un govern compromès amb la ciutadania ha de situar la salut pública com una de les seves principals prioritats pressupostàries, reforçant l'atenció primària, la salut mental, la recerca biomèdica i les condicions laborals dels professionals sanitaris.

La Política Social no pot limitar-se a gestionar emergències. Ha de prevenir-les. Cal garantir unes Pensions Públiques dignes, ampliar els Serveis de Dependència, reforçar els Serveis Socials municipals, assegurar una Protecció efectiva a la Infància, combatre la pobresa energètica i desenvolupar polítiques actives perquè ningú quedi enrere.

La Inversió Pública també ha de transformar el Territori. Les infraestructures no poden respondre únicament als interessos econòmics dels grans centres financers. Cal una planificació equilibrada que connecti pobles i ciutats, potenciï el Transport Públic ferroviari, modernitzi les Xarxes de Rodalies, millori les Carreteres locals, desplegui les Telecomunicacions d'alta capacitat i garanteixi Serveis Públics de qualitat tant a les grans àrees metropolitanes com al Món Rural.

La transició ecològica constitueix igualment una oportunitat per crear ocupació estable i de qualitat. La lluita contra el canvi climàtic ha d'anar acompanyada d'inversions públiques en energies renovables, rehabilitació energètica, mobilitat sostenible, protecció dels recursos hídrics i economia circular. La sostenibilitat només serà justa si també és social.

La política laboral ha de continuar avançant cap a salaris dignes, estabilitat contractual, reducció de la precarietat, igualtat efectiva entre dones i homes, conciliació familiar i una reducció progressiva de la jornada laboral que permeti repartir millor la productivitat generada pels avenços tecnològics.

Una altra gran prioritat ha de ser la lluita contra el frau fiscal i els paradisos fiscals. Cada euro ocultat és un euro menys per construir escoles, hospitals, residències públiques o habitatges socials. La justícia fiscal és una qüestió de democràcia.

En aquest context també resulta necessari obrir un debat serè sobre les prioritats pressupostàries de l'Estat. Mentre Europa viu una nova cursa d'augment de la despesa militar, convé preguntar-nos quin model de seguretat volem construir. La millor defensa d'un país és una societat cohesionada, amb educació de qualitat, sanitat universal, habitatge assequible, ocupació estable, serveis públics robustos i institucions democràtiques fortes. Sense negar les necessitats de defensa pròpies d'un Estat, molts ciutadans consideren legítim defensar que una part més gran dels recursos públics es destini a polítiques socials abans que a increments continuats de la despesa militar.

La Prioritat Social també significa apostar per una administració moderna, transparent i lliure de corrupció. Cada cas de corrupció representa hospitals que no es construeixen, escoles que no s'amplien i serveis públics que deixen de funcionar adequadament. La regeneració democràtica és inseparable de la justícia social.

Finalment, un govern d'esquerres, humanista i patriòtic ha d'entendre que la seva principal missió no és protegir els privilegis d'una minoria, sinó ampliar els drets de la majoria. La força d'un país no es mesura pel nombre de milionaris que concentra, ni per la grandesa dels seus pressupostos militars, sinó per la qualitat de vida de la seva gent.

La Prioritat Social no és una utopia. És un model de país que posa la dignitat humana per damunt dels interessos especulatius, que defensa la redistribució de la riquesa, que protegeix els serveis públics i que concep la política com una eina al servei del bé comú.

Aquest és el patriotisme que necessita el segle XXI es un patriotisme social, democràtic, solidari i profundament humanista. Un patriotisme que faci de l'Estat un instrument perquè totes les persones puguin viure amb dignitat, llibertat i igualtat d'oportunitats. 

L'OTAN no defensa la PAU, defensa la indústria de la guerra com a projecte polític.

 Cada cimera de l'OTAN es presenta davant l'opinió pública com una reunió destinada a garantir la seguretat internacional, però rere els discursos solemnes, les fotografies oficials i les declaracions sobre la defensa de la democràcia, s'amaga una realitat molt menys amable com la consolidació d'un model polític, econòmic i militar que converteix la guerra en un immens negoci.

La cimera d'enguany torna a posar damunt la taula una exigència clara,  gastar encara més diners en armes, i no en hospitals, no en habitatge públic, no en educació, no en la lluita contra el canvi climàtic i no en serveis socials.

Mentre milions de persones arreu del món continuen patint les conseqüències de la guerra, de la pobresa, de l'emergència climàtica i de les retallades socials, els dirigents de l'OTAN es tornen a reunir en una nova cimera amb un objectiu que sembla haver esdevingut prioritari, en incrementar encara més la despesa militar dels seus Estats membres.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a exigir als governs europeus que incrementin la despesa militar fins a nivells sense precedents, i no és una petició innocent. És una aposta estratègica que reforça el lideratge militar dels Estats Units i, alhora, beneficia una poderosa indústria armamentística que mou centenars de milers de milions d'euros cada any.

I davant d'aquesta estratègia apareix la figura del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, assumint amb entusiasme el paper de portaveu d'aquest projecte militarista. La figura del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, ha estat objecte de crítiques per part de diversos sectors pacifistes i de l'esquerra europea, que consideren que l'organització manté una forta alineació amb les prioritats estratègiques dels Estats Units. Aquesta percepció alimenta el debat sobre fins a quin punt els països europeus disposen d'una política de seguretat realment autònoma o continuen condicionats pel lideratge nord-americà.

La proposta impulsada pel president nord-americà Donald Trump perquè els aliats augmentin significativament la inversió en defensa representa una aposta decidida per aprofundir en una lògica de rearmament. Des d'una perspectiva d'esquerres, aquesta orientació mereix una crítica profunda perquè prioritza la capacitat militar per damunt de les necessitats socials, sanitàries, educatives i ambientals.

Des de la seva fundació el 1949, l'OTAN ha evolucionat d'una aliança concebuda en el context de la Guerra Freda cap a una organització amb una capacitat d'intervenció molt més àmplia. Les operacions desenvolupades a l'antiga Iugoslàvia, l'Afganistan o Líbia continuen generant un debat intens sobre els seus resultats i sobre les conseqüències humanitàries i geopolítiques que van comportar i mentrestant, Europa continua convertint-se en un enorme portaavions militar dels interessos atlàntics.

Quan esclata una guerra, les primeres víctimes són sempre les persones civils, però també hi ha qui obté grans beneficis. Els fabricants de míssils, de blindats, de munició, de drons, de sistemes electrònics i de tecnologia militar. Les guerres destrueixen pobles sencers, però també poden generar contractes multimilionaris per al sector de la defensa.

A Espanya aquesta realitat també és ben visible amb La Base Naval de Rota, la Base Aèria de Morón, el Centre d'Operacions de Torrejón o el Quarter General de Bétera formen part d'una xarxa militar estratègica dins l'Aliança Atlàntica.

Europa corre el risc de convertir-se en una gran plataforma logística i militar al servei d'una estratègia global de confrontació permanent mentre que el territori espanyol és una peça rellevant de l'arquitectura militar occidental

Les bases militars s'expandeixen, els pressupostos de defensa augmenten any rere any i la indústria de les armes consolida una influència creixent sobre les decisions polítiques i aquest son els actors principals con:

Mons (Bèlgica) Quarter General Suprem de les Forces Aliades a Europa (SHAPE). Brussel·les (Bèlgica)  Seu política de l'OTAN. Ramstein (Alemanya) Base principal aèria nord-americana i centre logístic europeu. Stuttgart (Alemanya)  Comandament dels EUA per a Europa i Àfrica. Aviano (Itàlia) Base aèria estratègica. Sigonella (Sicília)  Base naval i de drons. Nàpols (Itàlia) Comandament Aliat Conjunt. Incirlik (Turquia)  Base d'importància estratègica. Lask (Polònia)  Plataforma de desplegament cap a l'est europeu i Mihail Kogălniceanu (Romania) En procés d'ampliació com una de les principals bases de l'Aliança.

Les principals instal·lacions militars relacionades amb l'OTAN a Espanya i com país amb més pes estratègic dins l'Aliança amb Base Naval de Rota (Cadis). Base Aèria de Morón (Sevilla). Quarter General Terrestre d'Alta Disponibilitat de Bétera (País Valencià). Centre d'Operacions Aèries Combinades de Torrejón de Ardoz (Madrid). Base de Retamares (Madrid). Arsenal de Cartagena i amb diverses instal·lacions logístiques repartides pel territori estatal.

I a l'Estat espanyol es disposa d'una indústria militar amb una forta presència internacional com Navantia, Indra, Airbus Defence and Space, Santa Bárbara Sistemas, Expal Systems, Escribano Mechanical & Engineering, GMV i Sener

 I les Empreses amb activitat al sector de defensa a Catalunya que participen en projectes de defensa, aeroespai o tecnologies de doble ús com GTD, Mier Comunicaciones i Pangea Aerospace (amb activitat principal en propulsió espacial) així com diverses empreses de components electrònics, sistemes òptics, programari i materials avançats que participen en programes europeus de defensa.

La PAU no es construeix amb més armes i la pregunta que hauria de formular-se qualsevol societat democràtica és senzilla:

fins on estem disposats a arribar en aquesta carrera armamentística?

La història europea ens recorda que les grans acumulacions d'armes rarament han garantit una PAU duradora per si soles. La prevenció dels conflictes, la diplomàcia, el dret internacional, el desarmament progressiu i la cooperació entre pobles continuen sent eines essencials per reduir el risc de noves guerres.

Des d'una perspectiva d'esquerres, defensar la PAU implica qüestionar un model que converteix la guerra en una oportunitat econòmica i quan la indústria armamentística obté beneficis creixents en un context de conflictes oberts, és legítim preguntar-se quin paper juguen els interessos econòmics en les decisions polítiques.

Europa necessita menys dependència de la lògica militar i més capacitat per construir una arquitectura de seguretat basada en la cooperació internacional, la resolució pacífica dels conflictes i la defensa efectiva dels drets humans, perquè la millor inversió per al futur no és fabricar més armes, sinó construir més justícia social, més democràcia i més PAU.

Quan la dreta assumeix el relat de l'extrema dreta i de Vox, el Partit Popular obre la porta a un viatge d’una Espanya més excloent.

 Hi ha moments en la història política d'un país que es marquen punts d'inflexió i no perquè es produeixi un cop d'Estat, ni perquè es derogui la Constitució, sinó perquè una força política decideix abandonar els seus propis límits per assumir el relat d'una altra i això és, precisament, el que molts observadors interpretem que està succeint a Espanya amb el Partit Popular.

Durant anys, el Partit Popular ha intentat presentar-se com una força conservadora de govern diferenciada de l'extrema dreta però avui, aquesta frontera és cada vegada més difusa i una part del seu discurs incorpora nous plantejaments que fins fa poc eren patrimoni exclusiu de l'extrema dreta i fa que la política espanyola travessi un moment de gran i profunda transformació.

Allò que fa només uns anys semblava una excepció dins del panorama institucional s'ha convertit en una possibilitat cada vegada més normalitzada on la col·laboració entre el Partit Popular i Vox (com a fórmula de govern) va més enllà dels pactes concrets, i el que resulta realment rellevant és el desplaçament del debat polític cap a posicions cada vegada més conservadores i, en alguns aspectes, obertament reaccionàries.

Els exemples són prou clars i coneguts. Castella i Lleó, Aragó i Extremadura han estat escenaris de governs i acords entre el Partit Popular i Vox i han situat l'extrema dreta en una posició d'influència institucional i alimentan el debat politic sobre quin model d'Estat es vol construir. 

Avui a Andalusia, encapçalada per Juanma Moreno, s'han posat de manifest coincidències importants en matèries com la immigració, la memòria democràtica, la igualtat, l'educació o les polítiques mediambientals i això es una prova del que volem fer al anar més enllà del repartiment de responsabilitats institucionals. El que preocupa és la influència política que Vox que exerceix sobre l'agenda pública obrin i alimentant el debat sobre fins a quin punt el Partit Popular necessita o assumeix el relat de Vox per consolidar la seva hegemonia política.

Un dels exemples més significatius i evidents, és el concepte de la denominada "prioritat nacional", que es convertit en un dels principals eixos del discurs defensat per Vox sota una aparença de protecció dels interessos dels ciutadans, espanyols. Aquest plantejament divideix la societat entre persones que mereixen més drets i persones que en mereixen menys segons el seu origen o la seva situació administrativa i aquest discurs estableix una jerarquia entre persones segons el seu origen o la seva situació administrativa i la solidaritat deixa de ser un principi universal per convertir-se en un privilegi reservat a uns quants.

Sota aquest plantejament, l'accés a determinats recursos públics, ajudes socials o polítiques d'ocupació hauria d'afavorir preferentment les persones amb nacionalitat espanyola. Els seus defensors argumenten que es tracta de protegir els ciutadans de l'Estat, però tanmateix, nombroses organitzacions socials, juristes i entitats de defensa dels drets humans alerten que aquest tipus de propostes poden entrar en conflicte amb els principis d'igualtat i de no-discriminació reconeguts per la legislació espanyola i pels tractats internacionals.

Davant l'ofensiva del Partit Popular i Vox, l'única alternativa és una esquerra valenta.

Cada vegada que el Partit Popular i Vox consoliden un nou pacte institucional, no només canvien governs, canvia la manera d'entendre la societat i s'imposa un model que substitueix la solidaritat per la competència entre persones, que converteix la por en una eina electoral i que pretén fer creure que els problemes de la majoria treballadora tenen un culpable fàcil, el més feble.

La denominada "prioritat nacional" és l'expressió política d'aquest modeli es presenta com una solució als problemes socials, però, en realitat, desvia l'atenció de les causes profundes de la precarietat. Les retallades dels serveis públics, l'especulació amb l'habitatge, la concentració de la riquesa i unes polítiques fiscals que sovint afavoreixen els qui més tenen.

Quan falten metges als CAP, no és perquè hi hagi massa pacients. Quan una família espera mesos una intervenció quirúrgica, no és perquè existeixi una societat diversa. Quan milers de joves no poden emancipar-se, no és perquè hi hagi persones vulnerables que també necessiten un sostre. El problema és un altre, per els anys d'infrafinançament dels serveis públics, privatitzacions, manca de planificació i una concepció de l'Estat que considera els drets socials una despesa en lloc d'una inversió col·lectiva.

La dreta necessita construir enemics perquè així evita parlar dels privilegis econòmics que protegeix. És més senzill alimentar la confrontació entre persones treballadores que afrontar debats sobre salaris insuficients, evasió fiscal, especulació immobiliària o desigualtats creixents.

Els d’esquerres no pot caure en aquesta trampa i hem de recuperar la iniciativa amb propostes que millorin la vida quotidiana de la gent.

Cal una sanitat pública forta, amb més professionals, estabilitat laboral, reforç de l'atenció primària, reducció de les llistes d'espera, una aposta decidida per la salut mental i una gestió orientada exclusivament a l'interès general.

Cal un gran parc públic d'habitatge assequible, capaç de garantir que treballar permeti també viure amb dignitat. L'habitatge no pot continuar sent un instrument d'especulació mentre milers de famílies destinen una part desproporcionada dels seus ingressos al lloguer.

Cal reforçar els serveis socials, reduir els terminis de la dependència, ampliar les places públiques de residències, garantir una atenció digna a les persones grans i desplegar polítiques efectives contra la pobresa i l'exclusió.

Però també cal parlar de fiscalitat. Sense recursos públics no hi ha drets socials i qui més capacitat econòmica té ha de contribuir de manera proporcional al sosteniment dels serveis que cohesionen la societat. La justícia fiscal és una condició perquè la igualtat d'oportunitats sigui alguna cosa més que un eslògan.

Aquest és el debat que alguns prefereixen evitar i mentre es parla insistentment d'identitats i fronteres, es parla menys dels beneficis extraordinaris d'algunes grans empreses, de l'encariment de l'habitatge, de la precarietat laboral o de les dificultats que pateixen moltes famílies per arribar a final de mes.

L'esquerra hem de tornar als barris, als centres de treball, als moviments socials, als sindicats, a les associacions veïnals i a tots aquells espais on la política encara significa organitzar-se per defensar drets col·lectius i no n'hi ha prou amb respondre als discursos de la dreta, cal construir una esperança creïble basada en resultats concrets.

La millor resposta davant la "prioritat nacional" és una prioritat social per que cap infant creixi en la pobresa, que cap persona gran sigui abandonada, que cap treballador o treballadora hagi de renunciar a un tractament mèdic, que cap jove hagi d'abandonar el seu poble o la seva ciutat perquè no pot pagar un habitatge.

La història ens recorda que els grans avenços socials no van ser concessions espontànies del poder. Van ser el resultat de la mobilització ciutadana, de l'organització popular i de governs disposats a ampliar drets.

La sanitat pública, les pensions, l'educació universal o els drets laborals són conquestes col·lectives que avui continuen necessitant ser defensades.

Per això, davant l'avenç d'un projecte polític que posa l'accent en la confrontació i en la restricció de drets, l'esquerra ha de respondre amb més democràcia, més igualtat, més serveis públics i més justícia social.

No es tracta només de guanyar unes eleccions. Es tracta de decidir quin país volem deixar a les futures generacions, un país que aixeca murs entre persones o un país que construeix ponts, un país que converteix els drets en privilegis o un país que entén que la dignitat humana no depèn del lloc on has nascut, sinó de la voluntat col·lectiva de garantir oportunitats, llibertats i una vida digna per a tothom.

Perquè quan la política deixa de protegir la majoria social, la democràcia es debilita i quan la política posa les persones al centre, la democràcia es fa més forta.