Gustavo Petro, un esquerrà al Govern de Colòmbia

El 19 de juny de 2022, en unes eleccions presidencials polaritzades, Gustavo Petro va guanyar la presidència de Colòmbia amb el 50,51 % dels vots al cap de la segona volta, convertint-se en el primer president d’esquerres en la història del país i representant una ruptura amb el tradicional bipartidisme centrat entre corrents conservadores i liberals. La seva victòria va ser liderada pel Pacto Histórico, una aliança de formacions d’esquerra, centre-esquerra i moviments socials que va impulsar un programa basat en la redistribució de la riquesa, l’ecologia, la justícia social i la pau.

Durant la seva gestió, la coalició es va consolidar i, el 2025, els partits integrants es van fusionar per formar un únic partit denominat Pacto Histórico, donant un perfil més institucional i unitari a la força política que porta Petro al govern. 

Gustavo Petro, actual president de Colombia.

Els encerts i avenços destacats del govern de Petro (2022–2026)

Des de el govern de Gustavo Petro ha promogut reformes en el sistema tributari i de pensions amb l’objectiu de reduir desigualtats, expandir la base fiscal i finançar programes socials, i tot i que algunes d’aquestes reformes han trobat resistències polítiques importants.

El govern de Gustavo Petro ha impulsat substancialment un augment del salari mínim, decretant un increment del 23 % per a 2026, per sobre de la inflació, en una maniobra que va generar controvèrsia però també va ser vista com un gest de suport als treballadors formals i també el govern ha entregar formalment més de 82.500 hectàrees a comunitats rurals i va establir Zones de Reserva Campesina, consolidant una part de l’anhelada reforma agrària i assegurant títols de propietat a milers de famílies.

En les polítiques mediambientals ha destacat per la reducció significativa de la desforestació i per l’adhesió a compromisos internacionals com l’Acord d’Escazú, que combina protecció ambiental amb drets humans.

Política de Pau Total.

La de Pau Total.Una de les iniciatives més distintives del mandat Gustavo Petro ha estat la proposta de “Paz Total”, una política pública destinada a gestionar el conflicte armat intern amb un enfocament negociador ampli i no només militar. Aquesta política busca obrir diàlegs amb múltiples actors armats i promoure programes de reparació, substitució de cultius il·legals i integració social.

Tot i que la política ha tingut avenços parcials, també ha estat font de fortes crítiques i que alguns analistes consideren que, en certs territoris, mentre la violència es reduïa en algunes xifres, altres grups criminals s’han enfortit i el control estatal ha estat insuficient. Addicionalment, Gustavo Petro va acceptar la proposta d’una comissió independent per investigar l’ELN sobre possibles vincles amb el narcotràfic, obrint espai per a un debat formal i internacional al respecte.

Crítiques, conflictes i debats interns.

Un dels punts més febles del mandat ha estat la persistència i en alguns casos l’augment de la violència armada i la inseguretat ciutadana, especialment en àrees rurals i perifèriques la qual cosa ha estat aprofitada per l’oposició per assenyalar l’absència d’un enfocament efectiu en matèria de seguretat amb algunes operacions militars, com un bombardeig que va matar menors integrats en una estructura armada, van provocar indignació i debat sobre l’ètica i la gestió d’aquestes accions.

També el mandat ha estat marcat per tensions amb el Congrés i els tribunals, incloent la suspensió temporal de mesures com el decret d’emergència econòmica o l’aturada de reformes. La percepció de corrupció del país ha empitjorat en un índex global, fet que alguns observadors atribueixen a escàndols vinculats a institucions i gestió de contractes públics en alguns sectors, com els casos recents, com la mort d’un nen per falta de proveïment de medicaments crònics essencials, han posat de manifest la fragilitat i ineficiències del sistema de salut, generant controvèrsia sobre la resposta i responsabilitats de l’administració.

El Pacte Histórico i la transició cap a 2026.

Sota l’hegemonia de Gustavo Petro, el Pacto Histórico ha evolucionat de coalició a partit polític estructurat, integrant formacions com el Polo Democrático Alternativo, la Unió Patriòtica i el Partit Comunista, entre d’altres, consolidant un bloc progressista amb presència institucional més estable.

El 26 d’octubre de 2025, en una primària interna del Pacto Histórico, Iván Cepeda va ser elegit amb una majoria ampla com a candidat del partit per a les eleccions presidencials de 2026. Aquest resultat va ser reconegut públicament pel mateix Gustavo Petro i va simbolitzar un pas important en la transició del lideratge de la esquerra colombiana.

Iván Cepeda. Candidat del PACTE HISTÒRIC 

Iván Cepeda Castro és senador i un referent històric de l’esquerra colombiana.

Iván Cepeda es i ha estat una peça clau en els processos de pau i ha participant com a facilitador en els diàlegs amb les FARC i l’ELN i és conegut com a defensor dels drets humans i de les víctimes del conflicte armat, a més, Iván Cepeda ha mantingut una postura permanent contra figures de la dreta tradicional, especialment en la seva denúncia política i judicial contra Álvaro Uribe, a qui ha acusat de vulneracions de drets humans i que ha estat un dels punts de confrontació política més intensos de la seva carrera.

Cepeda com a candidat per a les presidencials de 2026, Iván Cepeda representa tant la continuïtat com una reinterpretació de l’herència de Gustavo Petro, continuïtat del projecte social i de justícia i que manté un enfocament fort en drets humans, pau i reforma social i buscar el reequilibri de narratives internes buscant de distanciar-se en certs punts de les polítiques més polèmiques del mandat de Gustavo Petro, tot advocant per un discurs que pugui ampliar el suport més enllà de la base progressista tradicional.

Cap a un front ampli de l’esquerra el Pacto Histórico planeja articular aliances amb sectors més centrats, després de la primària, amb l’objectiu d’obtenir una major força electoral per a 2026 i presentar un projecte de govern més transversal.

El mandat de Gustavo Petro es sens dubte, un període de transformacions profundes i debat intens. Ha impulsat polítiques ambicioses en termes socials, mediambientals i de pau, però també ha afrontat crítiques rellevants en seguretat, gestió institucional i resultats econòmics. Els resultats seran objecte d’avaluació pels propers anys i marcaran la narrativa política de Colòmbia.

Iván Cepeda, com a candidat de l’esquerra, és vist com una figura amb credibilitat moral i d’acumulació política, però haurà de superar reptes importants, inclosa la percepció pública sobre seguretat i la necessitat d’aparentar pragmatisme sense perdre identitat. El seu rol com a defensor dels drets humans i com a crit de la tradició política colombiana especialment contra les pràctiques de l’era Álvaro Uribe Vélez el posiciona com una figura moderna de la política progressista, però amb un camí que encara requereix ampliar aliances i relats per guanyar una majoria social.

Álvaro Uribe, expresident de Colombia.

Antonio Garamendi i la insolidaritat patronal davant l’augment del Salari Mínim.

L’oposició frontal del president de la CEOE, Antonio Garamendi, a l’increment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) aprovat pel Govern torna a posar damunt la taula una qüestió de fons i es discuteix quin paper juga realment la patronal en la nostra democràcia social? .

La CEOE, representa el teixit productiu amb responsabilitat col·lectiva o actua com a mur de contenció davant qualsevol millora dels drets laborals? 

L’augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI)  no és cap caprici ideològic és una eina de redistribució bàsica en un context d’encariment de la vida, d’habitatge desbocat i de pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars. Negar-se sistemàticament a avalar aquesta mesura no és només una discrepància tècnica: és una actitud insolidària amb els treballadors i treballadores que sostenen l’economia real del país.

La patronal com a instrument de pressió i es qui juga quan la CEOE es posiciona contra cada avenç social -ja sigui la reforma laboral, la pujada de cotitzacions o l’increment del salari mínim- el missatge implícit és clar, la millora de les condicions de vida de la classe treballadora es percep com una amenaça, no com una inversió en cohesió social i estabilitat econòmica.

Amb aquesta actitud, es pot arribar a pensar que la patronal actua més com a instrument de pressió per mantenir marges de benefici que no pas com un actor compromès amb el bé comú i aquí rau la contradicció fonamental. Sense treballadors no hi ha empreses. Sense força de treball no hi ha producció, ni serveis, ni beneficis. Les empreses no existeixen en el buit; existeixen gràcies a l’esforç quotidià de milions de persones.

Dir que “les empreses creen riquesa” és cert només a mitges. La riquesa la crea el treball. El capital l’organitza, però no el genera per si sol. Aquesta obvietat sembla diluir-se en el discurs de determinats sectors empresarials que presenten qualsevol increment salarial com un atac al sistema productiu. 

No podem tornar a la dependència estructural com anys passats.

L’Estat espanyol ja va viure durant dècades una dependència estructural de la gran empresa. Durant la dictadura de Francisco Franco, es van consolidar grans conglomerats econòmics sota el paraigua del règim. Posteriorment, en el període de la Transició, molts d’aquests poders econòmics van mantenir una posició privilegiada, sovint per damunt de l’administració pública.

No es tracta d’una crítica indiscriminada a tot l’empresariat -hi ha empresaris compromesos amb el diàleg social i la responsabilitat col·lectiva-, però sí d’assenyalar una cultura empresarial que encara arrossega inèrcies de poder excessiu i escassa corresponsabilitat social.

La democràcia no pot tornar a un esquema on la política econòmica quedi subordinada a les exigències de la patronal. El diàleg social és necessari, però no pot convertir-se en un dret de veto permanent contra qualsevol avenç laboral.

El paper dels Sindicats i el Govern

El Govern té la responsabilitat d’equilibrar interessos. I els sindicats, de defensar sense ambigüitats la millora de les condicions de vida dels treballadors. El sosteniment institucional del diàleg social no pot implicar concessions constants a una patronal que, en qüestions clau, manté una actitud d’oposició sistemàtica.

L’augment del salari mínim no és una agressió a l’empresa, és una garantia mínima de dignitat. En un país amb beneficis empresarials elevats en molts sectors estratègics, resulta difícil justificar que una part dels treballadors continuï vivint en la precarietat.

Com pot ser que el president de la patronal es mostri tan insolidari amb la classe treballadora que, en definitiva, sosté el sistema productiu?

Les empreses sense treballadors no existeixen. Els empresaris sense plantilla no generen activitat. Aquesta és una veritat econòmica elemental.

La cohesió social no s’aconsegueix pressionant a la baixa els salaris, sinó compartint el creixement. L’estabilitat econòmica no es construeix des de la confrontació permanent amb els drets laborals, sinó des del reconeixement que la prosperitat ha de ser compartida.

Quan la CEOE rebutja l’augment del salari mínim, no només discrepa d’una mesura concreta, envia un missatge polític i social i aquest missatge és que, davant el dilema entre benefici i dignitat, prioritza el primer però la història econòmica ens recorda una cosa essencial, els països més forts no són els que tenen salaris més baixos, sinó els que garanteixen drets, estabilitat i poder adquisitiu a la seva ciutadania.

Sense treballadors dignament remunerats, no hi ha mercat intern sòlid, ni cohesió, ni futur compartit.

Potser és hora que la patronal entengui que la responsabilitat social no és una concessió, sinó una condició per a la legitimitat democràtica. perquè sense treball, no hi ha empresa. I sense justícia social, no hi ha democràcia econòmica.

 

Torna el malson del bloqueig polític al Consell General del Poder Judicial (CGPJ)

La incapacitat política dels grans partits i la desatenció dels altres que conformen les Corts espanyoles tornen a sotmetre l'òrgan de govern dels jutges (CGPJ) a una altra crisi, i amb la paradoxa d’una administració de justícia sense criteri d'execució, amb judicis pendents eternament sobre causes que impliquen posicions empresarials i polítiques de dretes o altra amb la rapidesa d'un llamp sobre qüestions causals a l'esquerra.

No serà que la Justícia esta polititzada?

El marc general del sistema judicial espanyol té un sistema complex i fragmentat, on existeix una separació teòrica de poders però amb forts llaços i tensions entre el polític i el judicial. El principal òrgan de govern dels jutges, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), porta anys bloquejant-se per discrepàncies polítiques sobre el seu nomenament i això debilita la percepció d’independència judicial, perquè els seus membres són escollits per parlaments dominats pels grans partits i aquesta situació es tradueix en una percepció pública d’una politització del sistema judicial, amb judicis vinculats a fets polítics que s’etiqueten segons l’orientació política dels acusats.

Quan parlem de justícia a l’Estat espanyol, no parlem només de tribunals. Parlem d’un aparell d’Estat que històricament ha protegit els poders econòmics i polítics dominants i aquesta afirmació no és una consigna sinó que és una constatació empírica.

Mentre els dirigents independentistes catalans eren jutjats i condemnats en un temps rècord en el marc del Judici al procés independentista català, amb penes de presó immediates, les macrocauses de corrupció del Partido Popular com el Cas Gürtel  trigant gairebé una dècada a culminar en sentències fermes i això, per què?, crec que el per què es la obediència política que té una resposta ràpida i exemplaritzant, mentre que l’espoli sistemàtic de recursos públics s’eternitza entre recursos, peces separades i dilacions?. El problema no és només jurídic. És estructural com els discursos d’odi de figures com Isabel Medina Peralta (activista neonazi i falangista) generen processos que sovint acaben en recorreguts judicials lents o resultats discrets. L’extrema dreta no és objecte d’un macrojudici estructural; és tractada com una suma d’episodis individuals.

Això no és independència plena; és dependència institucional maquillada, i això explica per què la corrupció sistèmica es jutja lentament i les estructures econòmiques dominants no es veuen amenaçades, però no afirmo que tots els jutges actuïn amb mala fe, però si que es pot veure que el sistema està configurat per protegir un l’statu quo determinat de qui es jutjat i la pregunta no és si hi ha politització. La pregunta és: a favor de qui opera aquesta politització estructural?.

Casos judicials rellevants relacionats amb la dreta i l’extrema dreta

A diferència dels casos judicials amb gran ressò mediàtic contra sectors d’esquerra o nacionalistes (per exemple, els processos relacionats amb el procés independentista a Catalunya), no hi ha grans causes obertes en curs en què dirigents destacats de partits com el PP o Vox estiguin sent jutjats penalment per delictes polítics relacionats amb ideologia o accions pròpies del seu programa polític.

Casos històrics d’àmplia escala con el cas Gürtel el gran escàndol de corrupció que va implicar dirigents i càrrecs del Partido Popular i que va donar lloc a condemnes, però es tracta de casos de corrupció tradicional, suborn i finançament il·legal i no d’una persecució política directa. El procés es va iniciar el 2009 i s’ha anat resolent al llarg de la dècada passada, amb molts dels acusats ja jutjats o sancionats en condemnes fermes des de el 2018-2023 i es el que va provocar la moció de censura que va fer fora Mariano Rajoy. El procés va durar gairebé una dècada fins a condemnes definitives. Lentitud estructural però amb sentència final clara.

Un altre dels casos mediàtics i de llarg recorregut, es el cas Kitchen amb la implicació d’alts càrrecs del Ministeri d’Interior sota governs del Partir Popular que va tenir com objectiu la destrucció de proves del cas Gürtel, encara amb peces separades en fase judicial. Aquest també es un procediment llarg, amb instrucció extensa i dilacions reiterades.

Els grans processos contra l’esquerra sovint se celebren amb més rapidesa o ressò mediàtic que altres causes similars, cosa que alimenta el debat sobre imparcialitat judicial que és real com a percepció, però no és un fenomen monolític de politització homogènia.

Manos Limpias, la Associació de extrema dreta es qui presenta les querelles contra dirigents d’esquerra, inclòs el president del govern. No són causes iniciades per fiscalia sinó per acusació popular, com també el Judici del Procés amb la implicació de líders independentistes catalans. El procés es va iniciar el 2017 i el judici al 2019 amb condemnes de fins a 13 anys. El judici relativament ràpid tenint en compte magnitud política, amb gran impacte mediàtic i institucional.

El Judici pel 9-N contra Artur Mas per desobediència amb Sentència d’Inhabilitació. També va ser amb una tramitació àgil comparada amb macrocauses de corrupció, així com altres causes contra càrrecs municipals de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) per diversos processos per suport al referèndum o mobilitzacions

Reflexió sobre la politització del CGPJ

El debat sobre la politització gira sobretot entorn del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), òrgan amb renovació bloquejada durant anys, designació parlamentària dels seus membres i Associacions judicials amb posicionaments ideològics públics.

Diversos juristes han denunciat una cultura judicial tradicionalment conservadora, especialment en òrgans superiors, però No obstant això hi ha condemnes fermes contra dirigents del Partir Popular. No existeix prova formal d’una instrucció coordinada contra l’esquerra, però si existeix una percepció social forta de doble raser, i tot això no és casualitat. La judicatura espanyola prové d’una tradició històrica mai depurada després del franquisme. No hi va haver ruptura, hi va haver continuïtat, i si la justícia no és percebuda com a neutral, la democràcia es debilita i avui, massa ciutadans i ciutadanes tenim la sensació que el pes de la llei no cau igual sobre tothom.

Personalment faig un resum sobre la situació de la Justícia a Espanya,  que no és perfecta i està marcada per tensions institucionals, nomenaments polítics i una percepció d'amplia de parcialitat.

Mèxic desafia l’imperi dels Estats Units. La solidaritat amb Cuba contra la barbàrie imperial.

L’imperialisme nord-americà torna a mostrar el seu rostre més obscè: xantatge, càstig col·lectiu i violència econòmica contra un poble sencer. El bloqueig criminal imposat a Cuba no és una política exterior, és una guerra no declarada, sostinguda durant més de seixanta anys amb l’únic objectiu de doblegar un projecte sobirà que es va atrevir a dir “NO” a Washington.

En aquest escenari de barbàrie institucionalitzada, Mèxic ha decidit plantar cara a l’imperi. El govern de la presidenta Claudia Sheinbaum ha reafirmat i ampliat la seva ajuda directa a Cuba, desobeint conscientment les traves, sancions i amenaces dels Estats Units, i demostrant que encara existeixen governs que no confonen la diplomàcia amb la submissió.

L’imperialisme dels Estat Units amb el saqueig, bloqueig i mort

Cal dir-ho clar. Els Estats Units actuen com una potència colonial del segle XXI. Utilitzen el dòlar com a arma, els mercats com a presó i les sancions com a eina de tortura econòmica. El bloqueig a Cuba és un exemple extrem però no únic hi ha que el mateix mecanisme s’aplica contra Veneçuela, Iran, Palestina o qualsevol poble que no accepti el jou del capital nord-americà.

Donald Trump no és una anomalia, és l’expressió més grollera i salvatge del sistema imperial. Amb ell, el bloqueig a Cuba es va endurir deliberadament, afegint sancions addicionals, perseguint empreses terceres i criminalitzant qualsevol acte de solidaritat internacional. Tot plegat amb una hipocresia monumental de parlar de “llibertat” “mentre s’ofega un poble fins a l’asfíxia.

Donald Trump no vol democràcia a Cuba. Vol fam, desesperació i col·lapse social, i amb aquesta estratègia de fer patir la població civil per provocar rendició política nomes té un nom, i no és la de la política exterior. És un clar terrorisme econòmic d’Estat i Mèxic diu prou de la sobirania contra el xantatge

Davant aquest escenari, Mèxic ha fet el que molts no s’atreveixen a trencar el silenci còmplice. El govern mexicà ha deixat clar que no acceptarà que Washington decideixi amb qui pot comerciar, cooperar o ser solidari. Aquesta decisió no és simbòlica; és profundament política i profundament incòmoda per a l’imperi.

Mèxic ha mantingut i reforçat l’enviament de productes essencials cap a Cuba, demostrant que la solidaritat no es proclama, es practica i entre els principals subministraments destaquen el Petroli i combustibles (fins ara), imprescindibles per sostenir hospitals, escoles, transport públic i el sistema elèctric, però si que encara avui exporten l’ajuda dels Aliments bàsics com blat de moro, arròs, farina, llegums i oli, en un context en què el bloqueig busca provocar escassetat deliberada, Medicaments, reactius i material sanitari, que els Estats Units intenten impedir fins i tot quan són d’ús vital. Materials industrials i de construcció, necessaris per mantenir infraestructures bàsiques, i també amb Cooperació tècnica i logística, clau per garantir serveis públics i sobirania productiva.

Aquesta ajuda és exactament el que l’imperialisme dels Estats Units odia als pobles que es donen suport entre ells sense passar pel filtre de Washington.

Claudia Sheinbaum, la dignitat davant l’arrogància imperial

La presidenta Claudia Sheinbaum ha assumit una posició que molts líders occidentals han abandonat. La defensa activa de la sobirania i del dret dels pobles a decidir el seu futur. No s’ha plegat als advertiments de Donald Trump ni a les pressions del capital transnacional, i això, en el context actual, és gairebé un acte de rebel·lia.

Mentre Europa calla, mentre governs llatinoamericans miren cap a una altra banda, Mèxic diu a l’imperi que no mana arreu, i aquesta postura recupera la millor tradició internacionalista i antiimperialista d’Amèrica Llatina.

No ens enganyem. El bloqueig a Cuba no es manté només per la força dels Estats Units, sinó també pel silenci còmplice de molts governs. Cada vaixell que no arriba, cada medicament bloquejat, cada transacció impedida és una responsabilitat compartida per aquells que prefereixen no incomodar l’imperi, i es per això el gest de Mèxic és tan important. No es només l’ajuda Cuba i recorda que l’imperialisme nord-americà continua sent una amenaça global i que només es pot combatre amb valentia política, solidaritat real i confrontació directa.

Avui, davant la brutalitat de Donald Trump i del sistema que representa, Mèxic tria la dignitat i aquesta dignitat és una lliçó per a l’esquerra, per als pobles i per a tots aquells que encara creuen que la justícia internacional no és una utopia, sinó una trinxera de lluita.

 

L’auge de l’extrema dreta i la fractura de la dreta tradicional a Espanya

L’escenari polític espanyol de finals de 2025 i principis de 2026 s’ha caracteritzat per l’acceleració del vot cap a opcions de dreta i extrema dreta, així com per la disfunció i les tensions internes dins del bloc conservador, especialment entre el Partit Popular (PP) i Vox. Aquest dinamisme ha tingut un impacte clar en diversos territoris, però amb matisos importants que convé comprendre des d’una perspectiva crítica. 

Extremadura. Victòria del PP però dependència de Vox

A les eleccions autonòmiques de Desembre de 2025 a Extremadura, el Partit Popular de María Guardiola va obtenir el més alt percentatge de vot (al voltant del 43 %, 29 escons sobre 65) i va superar àmpliament al PSOE, que va patir un dels seus pitjors resultats històrics a la comunitat, desplomant-se fins a poc més del 25 % dels vots i 18 diputats. Mentrestant, la formació d’ultradreta Vox va duplicar la seva presència a l’Assemblea (11 escons, gairebé 17 %) respecte a la legislatura anterior.

Aquest increment de Vox, lluny de ser anecdòtic, ha empetitit l’espai polític de les esquerres i centristes, i ha col·locat el Partit Popular en una situació paradoxal tot i guanyar, no va aconseguir la majoria absoluta i ha quedat abocat a dependre dels vots o de l’abstenció de Vox per formar govern.

Les dificultats per tancar un acord entre Guardiola i Vox s’han traduït en un bloqueig de la investidura i la formació de govern, amb Vox suspès de les negociacions i amb discrepàncies profundes sobre línies polítiques que trenquen la suposada unitat del bloc de dreta. És una mostra clara que l’auge de l’extrema dreta no sempre cristal·litza en aliances estables, però sí que condiciona i polaritza la política regional.

Aquest fenomen indica que la dreta tradicional (Partit Popular) ha perdut una part de la seva capacitat de canalitzar el vot conservador cap a projectes moderats. En lloc d’això, Vox ha aconseguit consolidar-se com a actor principal en l’arquitectura de poder de la dreta, imposant les seves demandes ideològiques i estratègiques. Això posa en evidència una erosió del centre polític i una polarització ascendent, que en contextos d’estancament social i crisi econòmica pot traduir-se en discursos populistes i excloents.

Aragó. Vot conservador reforçat i dependència de Vox.

Les eleccions autonòmiques d’Aragó del 8 de febrer de 2026 s’han celebrat en un clima polititzat on la ruptura de l’anterior govern Partit Popular -Vox i el bloqueig pressupostari van portar a comicis anticipats.

Els sondejos i projeccions disponibles indicaven que el Partit Popular tornaria a sortir com a primera força, però novament sense assolir majoria absoluta. Vox va experimentar un creixement significatiu, doblant potencialment la seva representació, situant-se com a clau per a la formació de govern. Es preveia així una majoria parlamentària de dreta (Partit Popular + Vox + altres petits partits conservadors), però aquesta dependència del Partit Popular envers Vox és clara. Aixó mateix de les previsions es el que va passar ahir.

Per la banda del PSOE, liderat per Pilar Alegria, es preveia un retrocediment acusat, possiblement cap al seu pitjor resultat històric a Aragó, una mostra de l’erosió continuada dels partits tradicionals de l’esquerra en favor de blocs més polaritzats que Extremadura

A Aragó es repeteix el patró observat a Extremadura però amb una diferència. El Partit Popular ha sortir reforçat com a primera força però segueix sent incapaç de governar sense Vox. Això no només legitima Vox com a soci necessari, sinó que reconfigura l’equilibri de poder dins de la dreta i posa el focus en la capacitat reial de Vox per influir en l’agenda legislativa i en polítiques concretes.

Polarització, Dependència i Ruptura del Centre

L’evolució recent a Extremadura i Aragó no es pot reduir únicament a un ascens electoral de la dreta o l’extrema dreta. El que veiem és una transformació del centre polític espanyol, amb una doble crisi amb un sistema bipartidista tradicional s’esquerda davant l’auge de Vox i la fragmentació de l’espai progressista, i un Partit Popular que es veu forçat a pactar o dependre de Vox, la qual cosa comporta un trasllat de poder efectiu cap a l’extrema dreta i un endureixement de l’agenda política en comunitats on abans això no era tan evident.

Amb aquest context de polarització política i institucional condueix a bloqueigs i incerteses governamentals, mostrant que l’ascens electoral de l’extrema dreta no és només un fenomen de xifres, sinó que reconfigura la governabilitat regional i nacional, i amb aquest procés es repeteix també a escala estatal, on les tensions entre el Partit Popular i Vox condicionen les estratègies de govern i obliguen a reformular el centre-dreta clàssic per evitar l’estratègia d’aïllament, però sense renunciar necessàriament a acceptar el suport de Vox.

Principio del formulario

 

Final del formulario

 

Per què els sindicats de classe haurien d’oposar-se als Plans Privats de Pensions d’Empresa

En els darrers anys, sota el paraigua del “diàleg social”, els sindicats de classe de l’Estat espanyol han acceptat i pactat amb la patronal la implantació dels anomenats Plans de Pensions d’Ocupació o d’Empresa en nombrosos convenis col·lectius, especialment a les grans empreses. Aquests acords, presentats sovint com una millora social o un complement salarial diferit, obren però un debat de fons que interpel·la directament el paper històric dels sindicats, la sostenibilitat del Sistema Públic de Pensions i el model social que es vol defensar. 

Els sindicats de classe neixen per representar el conjunt de la classe treballadora, no només una part privilegiada d’aquesta. Tanmateix, els Plans de Pensions d’Empresa beneficien principalment els treballadors amb ocupacions estables, salaris mitjans o alts i trajectòries laborals contínues, deixant fora milions de persones amb feines precàries, temporals, subcontractades o directament expulsades del mercat laboral.

Quan els sindicats signen aquests acords, no representen realment tothom, sinó que contribueixen a aprofundir una fractura interna dins la classe treballadora entre qui pot accedir a una previsió privada i qui queda exclusivament dependent d’un Sistema Públic que, paradoxalment, es debilita amb aquests mateixos acords.

La normativa espanyola ofereix a les empreses potents incentius fiscals i de cotització per implantar Plans de Pensions d’Empresa, fet que converteix aquesta eina en un negoci rodó per a la patronal amb deduccions a l’Impost de Societats i a les aportacions empresarials al pla es poden deduir íntegrament de la base imposable amb una Deducció addicional del 10% per a aportacions imputades a treballadors amb salaris inferiors a 27.000 euros anuals, i proporcionalment per a salaris superiors, i també amb Reduccions de cotització a la Seguretat Social on les aportacions empresarials al pla no cotitzen fins a un límit aproximat de 115 € mensuals per treballador (1.380 € anuals), cosa que suposa un estalvi directe per a l’empresa.

Aquestes quantitats que deixen de cotitzar no alimenten la caixa comuna de la Seguretat Social, ni contribueixen al finançament immediat de les Pensions Públiques, la Sanitat, l’Educació o les Polítiques Socials.

Un atac estructural al Sistema Públic de Pensions

Els Plans de Pensions d’Empresa no són neutres, i formen part d’una estratègia neoliberal conscient per desplaçar el centre de gravetat del Sistema de Protecció Social cap a la Previsió Privada. Cada euro que no cotitza és un euro menys per sostenir un sistema públic basat en la solidaritat intergeneracional.

Amb aquest model actual, es debilita la Seguretat Social, i es redueix la capacitat recaptatòria de l’Estat, justifica els discursos alarmistes sobre la “insostenibilitat” de les Pensions Públiques i obre la porta a noves retallades i privatitzacions. Auest model es un cercle pervers que no aporta al Sistema Públic i després s’assenyala com a inviable.

Diversos partits polítics, alineats amb el pensament neoliberal i capitalista, avalen aquest model amb l’argument que cal “complementar” les Pensions Públiques. Però aquest relat amaga una realitat incòmoda, hi ha que no es tracta de complementar, sinó de substituir progressivament.

La promoció activa de la previsió privada respon als interessos del sector financer, les asseguradores i les grans corporacions, no a l’interès general. La suposada llibertat d’elecció individual es converteix, en la pràctica, en una obligació per a qui pot pagar-la i en una condemna a pensions insuficients per a la resta.

La immigració que sosté el país, una realitat incòmoda.

 Avui s'ha aprovat pel Consell de Ministres ha aprovat una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada per PODEMOS, amb el recolzament de molts Moviments Socials i aprovada pel Congrés dels Diputats per tots els grups, excepte Vox.

Avui és un gran dia per la Solidaritat i pels Drets Humans a l’Estat espanyol.

A l’Estat espanyol, la immigració no és una amenaça, és un pilar invisible. Sense les persones migrants, l’economia senzillament no camina. Ho diuen les dades, però sobretot ho diu la vida quotidiana. Els camps collits, les cures garantides, les cuines obertes, els hotels nets, els hospitals funcionant i les ciutats vives. A Catalunya, i de manera molt concretament a les Comarques Gironines, aquesta realitat és encara més evident.

Les persones migrants treballen on el sistema necessita mà d’obra constant, flexible i sovint silenciada. Agricultura, hostaleria, logística, cures, neteja, construcció i sanitat, sectors clau que es mantenen dempeus gràcies a milers de treballadors i treballadores vingudes del Marroc, l’Àfrica subsahariana, l’Amèrica Llatina, l’Europa de l’Est o l’Àsia. A les Comarques Gironines, la campanya agrària, el turisme de temporada i les residències de gent gran serien impensables sense aquesta força de treball.

I tanmateix, el relat institucional sovint parla de la immigració com un “problema”. Una perversió discursiva que serveix per amagar el veritable conflicte en un model econòmic que explota la mà d’obra migrant mentre li nega drets bàsics.

La precarietat laboral no és un accident, és una estratègia estructural. Contractes temporals encadenats, jornades parcials forçades, sous de misèria i, en molts casos, economia submergida. Les persones migrants -especialment les que no tenen regularització administrativa- es veuen empeses a acceptar condicions que no acceptaria ningú més. No per voluntat, sinó per supervivència.

A les Comarques Gironines, aquesta realitat es concentra en el camp, l’hostaleria i els serveis. Treballar moltes hores, cobrar poc, callar molt. El racisme laboral és real, a igual feina, pitjors condicions. I quan algú s’organitza o reclama, sovint la resposta és clara “hi ha cua”.

En l’Habitatge, portes tancades, preus desorbitats i racisme immobiliari

Si el treball és precari, l’accés a l’habitatge és directament un mur. A Catalunya, i especialment a les Comarques Gironines, la pressió turística, l’especulació immobiliària i la manca de parc públic han convertit l’habitatge en un luxe. Per a les persones migrants, el problema es multiplica.

Hi ha racisme explícit -pisos que “ja s’han llogat” quan truques amb accent- i racisme estructural. Nòmines insuficients, exigències impossibles, avals inassolibles. El resultat és el sobrehabitatge, habitacions rellogades, assentaments informals o l’expulsió cap a municipis perifèrics sense serveis. Treballen aquí, però no poden viure aquí.

La veritat incòmoda

La Sanitat Pública, que hauria de ser l’orgull col·lectiu, viu una situació crítica. Retallades acumulades, manca de personal i saturació constant. I aquí, una altra contradicció: moltes persones migrants treballen dins del sistema sanitari -infermeres, auxiliars, netejadores, cuidadores- mentre elles mateixes tenen dificultats per accedir-hi amb normalitat.

Barreres administratives, por a ser assenyalades, desconeixement de drets o saturació dels CAP’s fan que l’accés a la salut no sigui realment universal. Un fracàs polític que colpeja especialment els cossos més precaritzats.

La immigració no col·lapsa els serveis públics. Els col·lapsa el neoliberalisme, l’especulació, les privatitzacions i la manca de voluntat política. Les persones migrants contribueixen més del que reben, en treball, en impostos, en cures i en vida comunitària. A pobles i barris de les Comarques Gironines, són ells i elles les que mantenen escoles obertes, comerços vius i carrers amb futur.

El problema no és qui arriba, sinó qui acumula. No és la diversitat, sinó la desigualtat. I mentre l’extrema dreta assenyala cap avall, des de l’esquerra cal dir-ho clar. Sense drets per a les persones migrants, no hi ha drets per a ningú.

La immigració no és el futur, és el present que ja ens sosté. El que falta no és gent, és justícia social.

Energia neta i educació ambiental els reptes urgents a Catalunya.

Demà 26 de gener concentra dues commemoracions que interpel·len directament les polítiques públiques, el Dia Internacional de l’Energia Neta i el Dia Mundial de l’Educació Ambiental. En el context actual, després de setmanes marcades per temperatures anormalment altes, manca de precipitacions i episodis meteorològics cada cop més extrems, aquestes dates adquireixen una rellevància especial també a Catalunya i, de manera molt clara, a les Comarques Gironines.

La crisi climàtica ja no és una qüestió abstracta. A Girona, l’afectació de la sequera sobre els aqüífers, la reducció del cabal del Ter, les restriccions d’aigua recurrents i la pressió sobre el sector agrícola i ramader són exemples concrets d’un problema que ja condiciona l’economia i la vida quotidiana i malgrat això, la resposta institucional continua sent insuficient i massa sovint condicionada per interessos privats.

Catalunya disposa d’un enorme potencial per avançar cap a un model d’energia renovable descentralitzat. Tanmateix, la realitat mostra una dependència persistent de grans operadors energètics i una implantació de renovables que sovint genera conflicte territorial. A les Comarques de Girona, projectes eòlics i solars han aixecat oposició no pas per rebuig a les renovables, sinó per la manca de participació real del territori i l’absència de retorn social.

L’energia neta no pot convertir-se en una nova forma d’extractivisme verd. Sense una aposta clara per les Comunitats Energètiques Locals, per l’autoconsum compartit i per un lideratge decidit del sector públic, la transició corre el risc de reproduir les mateixes desigualtats del model fòssil. El debat no és només com produïm l’energia, sinó qui la controla i amb quin objectiu.

L’educació ambiental és una peça clau per afrontar aquests reptes amb criteri i responsabilitat col·lectiva. A Catalunya, malgrat iniciatives puntuals i el compromís de molts centres educatius, continua sent una matèria transversal poc estructurada i amb recursos limitats. A les Escoles i Instituts de Girona, la sensibilització ambiental sovint depèn de projectes concrets o de la voluntat del professorat, més que d’una estratègia educativa sòlida i continuada.

Una educació ambiental rigorosa hauria d’explicar les causes estructurals del canvi climàtic, el paper del model econòmic i la necessitat de polítiques públiques valentes. Reduir-la a consells individuals o activitats simbòliques és desaprofitar una eina fonamental per formar una ciutadania crítica i compromesa amb el territori.

Una crisi climàtica amb impacte social

Els efectes del canvi climàtic tampoc no són socialment neutres a casa nostra. La pobresa energètica continua afectant milers de llars, també a Girona, mentre els costos de l’energia es mantenen elevats. Les persones amb menys recursos són les que pateixen més les restriccions, la precarietat habitacional i la vulnerabilitat davant els episodis extrems i aquesta realitat ens obliga a abordar la transició ecològica des d’una perspectiva de justícia social, posant al centre l’accés universal a l’energia, a l’aigua i a un entorn saludable.

El 26 de gener no hauria de ser només una data al calendari. A Catalunya, i especialment a les Comarques Gironines, hauria de servir per reforçar el debat públic i exigir polítiques coherents amb la magnitud del repte climàtic, l’energia neta i educació ambiental no poden quedar relegades a declaracions institucionals o programes a mitjà termini que mai no acaben d’arribar. El moment exigeix decisions estructurals, planificació democràtica i compromís amb el territori. El futur climàtic del país no es jugarà en els discursos, sinó en les polítiques que es prenguin avui.

El canvi climàtic com a lluita de classes

Els episodis climàtics extrems d’aquestes darreres setmanes han deixat una evidència incontestable. El canvi climàtic no afecta tothom igual. Les persones amb menys recursos viuen en habitatges mal aïllats, treballen en sectors exposats a la intempèrie, pateixen la pobresa energètica i tenen menys capacitat de resposta davant les catàstrofes.

Parlar d’energia neta i educació ambiental sense parlar de justícia social és pura propaganda. La crisi climàtica és també una crisi de desigualtat, i només es podrà afrontar amb polítiques valentes. Nacionalització del sector energètic, inversió pública massiva, planificació democràtica de la transició i una educació ambiental crítica, laica i emancipadora.

Aquest 26 de gener no necessita més discursos buits ni actes simbòlics. Necessita ruptures. Ruptura amb el capitalisme fòssil, amb el greenwashing institucional, amb la submissió als lobbies energètics i amb un model educatiu que evita assenyalar els veritables responsables.

L’energia neta i l’educació ambiental no poden ser simples efemèrides en un calendari institucional. Han de ser eines de lluita, de consciència i d’organització col·lectiva. Perquè el planeta no s’està escalfant sol, l’estan cremant i encara hi ha qui en treu benefici i perquè el planeta no s’està morint per manca de sol o de vent. S’està morint per excés de capitalisme. 

Quan els Grups Mediàtics es Converteixen en Poderosos Actors Polítics.

En les ombres de les capitals democràtiques, on els parlaments i les urnes haurien de marcar les regles del joc polític, s’hi ha erigit un altre tipus de poder: el dels grups mediàtics i financers. Aquestes entitats, amb el control de ràdios, televisions, portals digitals, publicitat i influències corporatives, s’han transformat en veritables instruments de pressió sobre governs, institucions públiques i opinió ciutadana, diluint la frontera entre informació i propaganda.

A l’Estat espanyol, els grans conglomerats com Mediaset i Atresmedia, amb les seves cadenes de televisió i xarxes de ràdio, han anat consolidant una hegemonia informativa que va molt més enllà de l’entreteniment. A través de l’ús de formats sensacionals, tertúlies polaritzants i tractaments informatius que sovint reprodueixen narracions estandarditzades del poder econòmic i polític, aquests grups contribueixen a crear un espai mediàtic hostil a discursos crítics amb l’estatus quo.

Tot plegat no és mera coincidència, sinó una peça central d’un sistema on els interessos financers, empresarials i mediàtics es retroalimenten. Quan les grans empreses publicitàries i els capitals privats dictaminen -per mitjà del mercat i de patrocinis- què és “noticiable” i què no, la llibertat de premsa es converteix en una adolescència malalta de dependències corporatives.

L’Alarmant Estat del “Quart Poder”

Els mitjans de comunicació, lluny d’actuar com a poder independent que fiscalitza els grans interessos econòmics i polítics, s’han convertit -en massa casos- en actors de pressió, instruments de poder econòmic i coartadors de la llibertat informativa real. Tant si parlem dels tribunals entre grups mediàtics i governs a Mèxic, com de la concentració televisiva a Espanya, o de la saturació de continguts digitals d’eco ideològic, el resultat és una esfera pública capturada per grups amb interessos extraparlamentaris.

Per defensar una democràcia genuïna, cal revertir aquesta captura mediàtica avui i Promoure regulacions antimonopoli reals que desfragmentin els oligopolis mediàtics. Garantir transparència plena de finançament en mitjans digitals i tradicionals. Imposar obligacions de pluralisme i servei públic reals, no merament formals, i Fortalir mitjans comunitaris i cooperatius com a contrapesos al poder concentrat.

Només així la informació i el debat públic podran ser eines de llibertat, i no armes de pressió al servei del capital i dels grups oligàrquics. 

I no és un cas aïllat. Un dels exemples més notoris a nivell mundial, i d’aquesta dinàmica és el grup Salinas i la seva cadena TV AZTECA a Mèxic. L’imperi mediàtic de la família Salinas, amb interessos que travessen bancs, telecomunicacions i mitjans de comunicació, ha exercit una influència persistent sobre els governs de torn. Les seves línies editorials -constantment acusades de promocionar l’agenda de poderosos i de minimitzar o criminalitzar les protestes socials- exhibeixen com un instrument mediàtic es pot convertir en plataforma per modelar percepcions i definir l’agenda política.

El Cas de Mèxic i Grupo Salinas

A Mèxic, el fenomen del control dels mitjans per grans grups econòmics ha estat documentat com una peça central del sistema polític. Les dues principals empreses de televisió -Televisa i TV Azteca- han estat històricament acusades d’ajustar la seva cobertura informativa per alinear-la amb interessos polítics o econòmics dels seus propietaris i aliats. Durant dècades, els principals noticiaris van actuar més com a altaveus del règim que no pas com a watchdog del poder, dissuadint una cobertura crítica de temes claus i marginalitzant veus dissidents.

TV Azteca, part del conglomerat Grupo Salinas, és un exemple paradigmàtic d’aquesta simbiosi entre poder mediàtic i pressions polítiques. A més del seu paper com a cadena televisiva, la influència de Grupo Salinas transcedeix el mer mercat de l’audiovisual, amb participacions en bancs, crèdit al consum i telecomunicacions, capacitat de litigació contra l’Estat i litigis fiscals de milers de milions aspectes que l’apropen a un poder paral·lel, capaç de desafiar públicament les institucions i la justícia mexicana.

Aquest trencament de fronteres entre informació, interessos econòmics i pressió política explica per què, en ocasions, TV Azteca ha arribat a manipular l’agenda pública -per exemple, evitant la transmissió o relegant debats presidencials- per prioritzar beneficis o influir en les percepcions electorals.

Una gran part d’aquests vincles entre els grans mitjans i la política no són casuals, sinó estructurals i a Mèxic és habitual que alts dirigents mediàtics ocupin càrrecs o comissions legislatives relacionades directament amb regulacions de ràdio i televisió, alimentant un procés de captura regulatòria.

El resultat d’aquest sistema és una democràcia buidada de contingut on els Governs sotmesos al xantatge mediàtic amb una Ciutadania desinformada o intoxicada, una Esquerra permanentment a la defensiva amb una Dreta econòmica actuant sense passar per les urnes 

Els mitjans dominants són avui oligarquies comunicatives, no contrapoders.

 Sense trencar el poder dels oligopolis mediàtics no hi haurà justícia social ni democràcia real. Cal desmantellar la concentració mediàtica, expropiar l’oligopoli informatiu i construir sobirania comunicativa popular.

La informació no pot continuar sent una arma del capital. Ha de tornar a ser una eina d’emancipació.

 

La Premsa Digital i Pamflets Informatius. Quan la “Notícia” Es Converteix en Arma.

Aquesta influència no es limita a les grans cadenes. L’ecosistema digital està ple de portals, blocs i comptes altament segmentats que actuen com a cascades d’informació tendenciosa, amplificant missatges polítics a favor de determinats actors econòmics o ideològics. Des de mitjans digitals que operen amb interessos ocults i finançament no transparent, fins a plataformes que reprodueixen rumors i notícies distorsionades amb l’objectiu de desestabilitzar o reforçar narratives convenients, l’espai de la informació pública s’ha convertit en un camp minat.

Aquestes fonts -que sovint es presenten com a “alternatives” o “independents”- no escapen de la lògica de la influència política tot al contrari, n’usen les eines més modernes com els algoritmes, segmentació de l’audiència i rebot d’eco en xarxes socials. El resultat és una fragmentació de l’atenció pública que facilita la manipulació i impedeix -per manca de consens informatiu- un debat polític profund i basat en dades contrastades.

El que conflueix en tots aquests casos és una mateixa tendència a on els mitjans com a instruments de pressió sobre els governs. Ja siguin mitjans tradicionals o digitals, quan aquests no actuen com a vigilants crítics del poder sinó com a aliats dels interessos privats o com a catalitzadors de narratives interessades, la democràcia es debilita.

Els governs -inclòs l’espanyol i els de moltes autonomies- sovint cedeixen davant la pressió mediàtica facilitant desregularitzacions, prioritzant interessos empresarials o modificant discursos polítics per evitar escàndols i caure en l’impopularitat. És l’anomenat efecte spin, on més que informar, els mitjans configuren un marc interpretatiu que condiciona al mateix electorat.

Cap a Una Autèntica Sobirania Informativa

Des d’una perspectiva crítica d’esquerres cal denunciar no només els casos específics de manipulació o pressió, sinó la lògica estructural que ho permet un sistema econòmic que prioritza la propietat privada dels mitjans de comunicació i la concentració de capitals que, al seu torn, orienten continguts, narratives i línies editorials.

Una democràcia sana requereix mitjans veritablement independents, transparència de finançament, regulacions que evitin oligopolis mediàtics i mecanismes que garanteixin el pluralisme. Cal reconquerir l’espai públic de la informació perquè no estigui permanentment segrestat per interessos privats amb capacitat de coaccionar governs i influenciar consciències.

Perquè quan la informació es converteix en arma de pressió, la ciutadania deixa de ser protagonista i es transforma en espectadora d’un espectacle polític on el guió l’escriuen els poderosos.

El Poder Mediàtic com a Braç de Pressió Política i Econòmic

La democràcia -com l’espai on la ciutadania decideix lliurement sobre la política i les polítiques públiques- i avui es troba sotmesa a una nova mena d’oligarquia, la dels grups mediàtics i financers que, amb una concentració de poder econòmic i de capacitat d’influència sense control real, modelen el relat, orienten l’opinió pública i condicionen els governs establets.

El Duopoli Mediàtic a l’Estat Espanyol amb Mediaset i Atresmedia

L’Estat espanyol ofereix un retrat semblant, tot i que adaptat al seu context europeu. Mediaset i Atresmedia dominen de facto el paisatge informatiu audiovisual i controlen al voltant del 58 % de l’audiència televisiva i gairebé el 90 % dels ingressos publicitaris de la televisió en obert, transformant-se en actors quasi hegemònics.

Aquest “duopoli” no només afecta l’economia del sector mediàtic, sinó que el converteix automàticament en un agent de pressió política. Quan un parell de conglomerats poden decidir què informa la majoria de la població i amb quin enfocament, es destrueix el pluralisme i es situa el debat polític dins d’un marc controlat. Aquest monopoli informatiu és inherentment antipopular i no reflecteix la diversitat social, sinó la perspectiva dels sectors econòmics dominants que controlen aquests grups empresarials.

A més, Mediaset ha estat acusat de sensacionalisme sistemàtic i de prioritzar entreteniment superficial sobre debat crític, degradant la política a simple espectacle i debilitant l’anàlisi rigorosa de temes públics.

Per la seva banda, Atresmedia ha patit sancions antimonopoli i es troba sota escrutini per possibles abusos de la concentració de mercat, així com per alegacions de biaixos ideològics en determinats continguts de les seves cadenes més consumides.

A l’era digital, el panorama s’ha fragmentat però no ha perdut centralitat. Molts portals i pamflets online operen com ecosistemes d’informació tendenciosa, reproduint narratives ideològiques al servei d’interessos particulars que no sempre són transparents. Aquests mitjans, tot i aparentar una independència crítica, sovint es veuen atrapats en xarxes de finançament que depenen de publicitat oficial o privada, algunes vegades condicionada a una línia d’informació concreta.

La proliferació d’aquests portals no representa una ampliació saludable del pluralisme i crea una esfera informativa on cadascú consumeix només la versió que reforça les seves creences, debilitant el debat públic basat en evidències i desinformant quan convé als poders dominants.

La Banya d’Àfrica sota pressió.

La Banya d’Àfrica -Somàlia, Etiòpia, Eritrea i Djibouti- és un punt estratègic del planeta. Aquí convergent rutes marítimes vitals, recursos naturals, interessos militars i conflictes interns. Però darrere de cada port, carretera o base militar, hi ha un patró clar. El continent sota pressió constant dels imperis externs.

Somàlia, la llibertat robada. Somàlia és l’exemple paradigmàtic del que succeeix quan un país és deixat sense sobirania. Des de la caiguda del règim de Siad Barre el 1991, el país ha estat un estat fallit, un espai on totes les potències juguen a imposar el seu ordre. Els Estats Units, França i altres potències hi mantenen bases, financen milícies locals i operen amb drons sota el pretext de la lluita antiterrorista i grups jihadistes, com Al-Shabaab, creixen no per religió, sinó perquè la societat ha estat abandonada, i la guerra és un negoci i els recursos naturals, incloent pesqueres i petroli potencial, són explotats per interessos externs amb beneficis gairebé inexistents per al poble somali.

Somàlia és la prova viva que el caos és instrumental i no casual i que serveix per justificar la presència militar i econòmica estrangera, mentre la població pateix fam, desplaçaments i violència constant.

L’Etiòpia es un estat fracturat i diferent, és un estat històricament poderós, amb capitals antigues, cultura i tradicions polítiques pròpies però avui mostra la cara de l’explotació i de la ingerència externa. El conflicte a Tigray ha exposat com les potències externes poden influir en guerres internes. Armes, finançament i assessorament estratègic arriben d’actors externs que divideixen per governar. El control de recursos -com l’aigua del riu Nil a través del GERD (Grand Ethiopian Renaissance Dam)- és un punt de tensió no només amb Sudan i Egipte, sinó amb interessos globals que pressionen els països africans sobre qui controla la seva energia i a on l’estat intenta mantenir unitat, però la fractura ètnica i regional, amplificada per actors externs, posa a prova la sobirania i la capacitat de govern.

Etiòpia és un cas de poderós que lluita per existir dins d’un sistema global que li imposa restriccions i interferències constants.

Eritrea, amb un règim autoritari i estat militaritzat, ha estat acusada d’aïllament i repressió, però la realitat és més complexa. La seva política independent i sovint contradictòria amb la influència occidental la converteix en una peça incòmoda en la regió. Eritrea ha estat involucrada en conflictes regionals per defensar interessos estratègics al Mar Roig i el Corredor d’Àfrica Oriental i el país controla accés marítim clau, important per al comerç i la presència militar global, i això el converteix en un actor que Occident intenta margina però no pot ignorar.

Eritrea és un exemple d’un estat que ha intentat ser sobirà sota la pressió de tots els blocs globals, pagant un alt preu internament, però mantenint certa autonomia estratègica.

Djibouti és el paradigma de la geopolítica militar i econòmica global en miniatura. En uns pocs quilòmetres quadrats hi conviuen bases militars dels Estats Units, França, Xina, Japó i altres potències. Les rutes marítimes que passen per aquí són vitals per al comerç global i el tràfic de recursos estratègics i la seva sobirania és limitada, però el país obté ingressos econòmics directes de la presència militar, encara que a canvi d’una dependència estructural.

Djibouti mostra la cara més dura del neocolonialisme com, territori petit, però crucial, i convertint-se en actiu estratègic global.

El patró comú de tots aquets pobles, són la intervenció, el saqueig i la resistència

En tots aquests països, el fil és clar, la Intervenció militar i política. França, Estats Units, l’OTAN, l’ONU, i també actors emergents com Rússia i la Xina, per l’Explotació de recursos naturals com: els peixos, el petroli, els ports, les infraestructures i els minerals. La Governança es limitada quan els estats intenten gestionar-se, però depenen de capitals externs, ajuda condicionada i aliances militars.

Molts països busquen allunyar-se de l’hegemonia occidental, tot i les contradiccions. Rússia i els seus mercenaris, la Xina amb infraestructures i crèdits, i aliances africanes regionals són percebudes com alternatives al xantatge de França, Estats Units i la Unió Europea. La sobirania real encara és incipient, però l’estratègia de diversificar aliances és un pas cap a l’autonomia política i econòmica. La Banya d’Àfrica és, doncs, un punt de tensió global, però també un espai de resistència i reapropriació del poder per part dels estats africans.