9 d’agost, Dia dels Pobles Indígenes. Set dies per aprendre a mirar, aprendre a escoltar el mar, allà on la terra recorda.

El 2019, mentre el món avançava com si fos un dia qualsevol, jo caminava per un indret on el temps tenia un altre ritme. A Panamà, entre les comunitats Guna i Emberá, el Dia dels Pobles Indígenes no era una data marcada en un calendari, sinó que era un record viu, una promesa, una celebració de resistència.

 A la costa de Guna Yala, el mar semblava respirar amb ells. Les dones, amb les seves molas acolorides, em van explicar que cada dibuix és una història, un fragment de món que es preserva perquè ningú el pugui esborrar i una setmana després, immers em la comunitat Emberá, la selva em va parlar amb una veu diferent. El riu serpentejava com si volgués explicar històries, i els tambors, a la nit, feien vibrar el terra sota els meus peus.

L'any 2019 vaig tenir l'oportunitat de conviure durant una setmana amb les comunitats indigenas dels Guna i Emberá a Panamà. Va ser una experiència que em va marcar, no va ser simplement un viatge, va ser una experiència humana que encara avui recordo amb molta intensitat. Aquells dies em van permetre conèixer una manera d'entendre la vida molt vinculada a la comunitat, al territori i a la natura.

El bosc, els rius, els animals i la terra no eren simplement recursos que es poden explotar, en formaven part de la seva vida i de la seva identitat i vaig comprendre una diferència fonamental entre la nostra societat i moltes comunitats indígenes. Nosaltres parlem de posseir la terra. Ells entenen que formem part de la terra, és una manera de pensar que pot semblar senzilla, però que conté una profunda lliçó per a la humanitat.

Massa sovint parlem dels pobles indígenes com si fossin cultures del passat, com si fossin només una fotografia folklòrica d'altres temps i no és així. Els Guna, els Emberá i els milers de pobles indígenes del món són pobles vius. Tenen llengües pròpies, cultura,  social, coneixements i, sobretot, dret a decidir sobre les seves terres i el seu futur i avui, quan el planeta pateix una crisi climàtica cada vegada més greu, potser hauríem d'escoltar-los més.

Durant molt de temps hem qualificat moltes d'aquestes societats d'endarrerides, mentre nosaltres destruíem boscos, contaminàvem rius i convertíem la natura en un negoci i ara descobrim que molts dels seus coneixements sobre la terra, l'aigua i els ecosistemes poden ser essencials per afrontar el futur.

El 9 d'agost no és només una celebració, i per  això, el Dia Internacional dels Pobles Indígenes no hauria de quedar reduït a discursos institucionals, fotografies o actes simbòlics. Ha de ser un dia per reivindicar els seus drets, territoris, cultures, llengües i llibertat i per recordar que cap poble hauria de ser expulsat de la seva terra en nom del "progrés", i també per entendre que la diversitat cultural és una de les grans riqueses de la humanitat.

Avui, quan recordo aquella setmana de 2019 amb els Guna i els Emberá, penso que vaig tornar de Panamà amb alguna cosa més que fotografies i records. Vaig tornar amb una pregunta:

Qui té realment més coses per ensenyar a qui?

Potser els pobles que durant segles hem considerat "endarrerits" són els que ens poden ajudar a entendre una cosa que nosaltres hem oblidat: Que la terra no és nostra. Nosaltres som part de la terra.

Per això, el Dia Internacional dels Pobles Indígenes no hauria de ser només una celebració. Ha de ser també un compromís amb els seus drets, les seves terres, les seves cultures i la seva llibertat i amb aixo, avui recordo aquella setmana de 2019 amb els Guna i els Emberá amb respecte i gratitud.

Reflexió sobre la creació d’una Plataforma de Pensionistes per participar a les Eleccions Generals.

La idea central és simple però poderosa. 

Per què els PENSIONISTES no ens presentem a les Eleccions Generals, tant al Congrés dels Diputats com al Senat, per defensar directament els nostres drets i garantir la protecció del Sistema Públic de Pensions?

En un context on les amenaces especialment provinents de sectors de la dreta i l’extrema dreta es repeteixen amb insistència, la creació d’una plataforma pròpia podria ser una via democràtica, legítima i necessària per blindar allò que hem construït durant dècades de treball i contribució.

La necessitat d’una veu pròpia al Parlament ja que avui la societat espanyola ha canviat profundament en les darreres dècades. El col·lectiu de Pensionistes és avui:

Un grup massiu, amb més de 10 milions de persones, uns grups organitzats, amb Associacions, Plataformes i Moviments territorials molt actius i un grup políticament conscient, que ha defensat al carrer les pensions, la sanitat i els serveis públics.

I tot i això, no tenim representació directa al Congrés ni al Senat. Les nostres reivindicacions depenen de la voluntat dels partits existents, que sovint utilitzen les Pensions com a moneda electoral o com a instrument de pressió pressupostària i la pregunta és legítima.

Per què no crear una força política pròpia, transversal, centrada en la defensa dels drets dels pensionistes i del sistema públic de benestar?

Una plataforma electoral podria estructurar-se al voltant d’un programa clar, concís i orientat a la defensa del col·lectiu i els seus eixos principals podrien ser aquest set:

1.- Blindatge de les pensions, convertir les pensions en un dret constitucional.

2.- Garantir l’actualització anual segons l’IPC real.

3.- Impedir qualsevol privatització parcial o total del sistema públic.

4.- Accés Universal i gratuït a la Sanitat, Reducció de llistes d’espera i Especial atenció a malalties cròniques i dependència.

5.- Desenvolupar un sistema de Cures digne, Públic i accessible amb la professionalització i regulació del sector de la Dependència i donan suport a cuidadors familiars.

6.- Increment de places en les Residències Públiques i Control estricte de les residències privades i  millorar els Estàndards de qualitat i inspeccions freqüents.

7.- Reforç de la Sanitat Publica, defensar l’Educació Publica i Millora del Transport Públic i l’Accessibilitat.

La creació d’aquesta plataforma (Una eina per defensar drets i garantir el futur), no seria un caprici ni un gest simbòlic. Seria una eina política real, capaç de poder Influir en la legislació, Condicionar pactes i pressupostos, Impedir retrocessos en drets socials i Blindar les pensions governi qui governi.

En un moment en què les amenaces sobre el Sistema Públic de Pensions es repeteixen, la participació directa dels pensionistes en les institucions podria ser el mecanisme més efectiu per assegurar-ne la protecció.

La proposta d’una Plataforma de Pensionistes és, en essència, una crida a la responsabilitat col·lectiva. No es tracta de dividir, sinó de sumar. No es tracta de competir amb altres moviments socials, sinó de representar-nos a nosaltres mateixos amb dignitat i força democràtica.

Els Pensionistes hem estat i som un pilar fonamental de la societat i potser ha arribat el moment de ser també un pilar fonamental de la política institucional.

Quan Washington obre una porta a les aspiracions del Marroc sobre Ceuta i Melilla.

Hi ha decisions que, sense modificar oficialment la política d'un país, envien un missatge polític de gran transcendència, i això és precisament el que ha succeït amb el recent informe del Comitè d'Apropiacions de la Cambra de Representants dels Estats Units, que introdueix un llenguatge inèdit sobre Ceuta i Melilla i reforça, almenys políticament, la posició del Regne del Marroc. Segons fonts del Comitè de Relacions Exteriors, aquests fons inclouen suport directe a unitats de l’exèrcit marroquí que, en els darrers dies, haurien facilitat l’entrada massiva de ciutadans marroquins a Ceuta.

https://www.congress.gov/119/bills/hr8595/BILLS-119hr8595eh.pdf

El document recorda l'antiga amistat entre Washington i Rabat, iniciada amb el Tractat de Pau i Amistat de 1786, i afirma que Ceuta i Melilla són ciutats administrades per Espanya però situades en territori marroquí. Paral·lelament, proposa destinar un mínim de 40 milions de dòlars en programes de cooperació en seguretat i assistència militar al Marroc, alhora que anima el Departament d'Estat a promoure el diàleg entre els governs espanyol i marroquí.

Es tracta d'un text que no té efectes jurídics directes ni altera, per si mateix, la posició oficial dels Estats Units. Però la política internacional també es construeix amb símbols, gestos i missatges. I aquest missatge difícilment passarà desapercebut ni a Rabat ni a Madrid.

Des d'una perspectiva crítica, aquest moviment planteja interrogants profunds. Quin paper han de jugar les grans potències en disputes territorials que afecten tercers estats? És coherent apel·lar al dret internacional en alguns conflictes i, al mateix temps, adoptar formulacions que poden ser interpretades com un suport a les reivindicacions d'una de les parts en altres?

La credibilitat de qualsevol ordre internacional depèn de la coherència i quan els criteris canvien segons els interessos estratègics, la confiança en les institucions internacionals es debilita. Els Estats Units mantenen una estreta relació amb el Marroc per motius geopolítics, militars i econòmics. És una realitat, però aquesta aliança no hauria de traduir-se en gestos que incrementin la tensió sobre una qüestió tan sensible com la sobirania de Ceuta i Melilla.

També és imprescindible actuar amb rigor informatiu. Els episodis recents de pressió migratòria sobre Ceuta han generat inquietud i debat polític, ara bé, a dia d'avui no hi ha proves públiques que permetin afirmar que els fons previstos en aquest informe hagin estat destinats a facilitar aquestes entrades. La crítica política només és sòlida quan es fonamenta en fets contrastats i precisament per això, cal reclamar transparència sobre la destinació de qualsevol ajuda militar, exigir el respecte als drets humans en les polítiques migratòries i defensar que les diferències territorials només poden abordar-se mitjançant el diàleg, la diplomàcia i el dret internacional.

Europa tampoc no pot mirar cap a una altra banda, si Ceuta i Melilla formen part de la frontera exterior de la Unió Europea, qualsevol posicionament d'una potència aliada que afecti aquestes ciutats mereix una resposta política clara. El silenci, en diplomàcia, també comunica.

Des de l'esquerra, la resposta no pot ser alimentar el nacionalisme ni la confrontació entre pobles. El repte és defensar una política internacional basada en la Pau la Cooperació, la Igualtat entre estats i el Respecte al dret internacional, rebutjant tant les imposicions de les grans potències com qualsevol deriva militarista.

El futur de la Mediterrània no es construirà amb més pressió geopolítica ni amb disputes alimentades des de l'exterior. Es construirà amb cooperació, respecte mutu i voluntat de trobar solucions compartides. Quan les grans potències anteposen els seus interessos estratègics als principis que diuen defensar, la primera víctima és sempre la credibilitat del dret internacional. I aquesta és una pèrdua que acaba afectant tots els pobles, sense excepció.

 

Del Sàhara a Ceuta i Melilla. Mig segle d'una estratègia de pressió del Marroc sobre Espanya.

 "La història no s'esborra. Quan s'ignora, i acostuma a repetir-se sota noves formes."

Les imatges d'aquests darrers dies a Ceuta, amb milers de persones entrant de manera irregular al territori espanyol, i els intents registrats també a Melilla, han tornat a ocupar les portades dels mitjans de comunicació, i com sempre, el debat s'ha centrat en la immigració, en la seguretat fronterera i en les relacions diplomàtiques entre Espanya i el Marroc, però limitar el debat a una qüestió migratòria és simplificar una realitat molt més profunda.

Marxa Verda d'entrada al Sàhara Occidental i l'incursió a Ceuta. 

El que avui passa a Ceuta i Melilla és també la conseqüència d'un conflicte històric que Espanya mai no va resoldre adequadament i per entendra l’actualitat cal mirar enrere i cal mirar el del Sàhara Occidental.

El 14 de gener de 1958, el Sàhara Occidental deixava de ser una colònia per convertir-se oficialment en la província número 53 d'Espanya. La seva capital era l'Aaiun i els seus habitants disposaven de documentació espanyola, drets civils i representació a les Corts i jurídicament, aquell territori formava part de l'Estat espanyol.

Aquella situació va canviar radicalment quan el Marroc, sota el regnat d'Hassan II, va decidir impulsar una política d'expansió territorial i el 6 de novembre de 1975, aprofitant la greu crisi institucional provocada per l'agonia del dictador Francisco Franco, el règim marroquí va organitzar la coneguda Marxa Verda. Uns 350.000 civils, protegits per prop de 20.000 militars, van avançar cap al Sàhara Occidental en una operació presentada al món com una mobilització pacífica, però concebuda per forçar políticament la retirada espanyola.

Aquella pressió va culminar amb els Acords de Madrid, signats el 14 de novembre de 1975. Uns acords que, segons el dret internacional i les Nacions Unides, mai no van transferir la sobirania del territori. Espanya abandonava definitivament el Sàhara el 26 de febrer de 1976 i deixant el poble sahrauí davant una guerra, una ocupació militar i un exili que encara avui perduren.

Mig segle després, aquell conflicte continua sense resoldre's i les Nacions Unides continuen considerant el Sàhara Occidental un territori pendent de descolonització, mentre el poble sahrauí espera el referèndum d'autodeterminació promès des de fa dècades i mai celebrat i mentrestant, el Marroc ha consolidat una política exterior basada en els fets consumats.

A les reivindicacions permanents sobre el Sàhara Occidental s'hi han afegit, de manera recurrent, declaracions sobre Ceuta, Melilla, els penya-segats i illots de sobirania espanyola, així com discrepàncies sobre la delimitació d'espais marítims propers a les Canàries, però hi ha una altra realitat que resulta especialment preocupant.

Quan les relacions diplomàtiques amb Espanya es deterioren, el control de les fronteres marroquines acostuma a relaxar-se sobtadament, i les entrades massives a Ceuta o Melilla no són casuals. Han coincidit repetidament amb moments de tensió política entre ambdós governs i la immigració es converteix així en un instrument de pressió diplomàtica i això és inacceptable.

No perquè les persones migrants siguin una amenaça tot al contrari. La immensa majoria són víctimes de la pobresa, de les desigualtats globals, dels conflictes armats o de la manca d'oportunitats i precisament per això és moralment inadmissible que qualsevol govern utilitzi el seu sofriment com una eina de negociació política, però també seria un error ignorar les responsabilitats dels successius governs espanyols.

Durant mes cinquanta anys, tant governs conservadors com socialistes han estat incapaços de construir una política coherent envers el Sàhara Occidental i han prioritzat els interessos econòmics, els acords comercials, la cooperació policial o el control migratori per damunt de la defensa del dret internacional.

Aquestes contradiccions han afeblit la posició d'Espanya i han reforçat la capacitat del Marroc per convertir cada crisi fronterera en una eina de pressió política i des d'una perspectiva d'esquerres, defensar el poble sahrauí no és incompatible amb defensar la sobirania de Ceuta i Melilla.

La solidaritat internacional exigeix reclamar el dret d'autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com estableixen les resolucions de les Nacions Unides, però la defensa dels drets humans també obliga a protegir les fronteres europees amb criteris humanitaris, garantint la dignitat de les persones migrants i combatent les màfies que trafiquen amb la desesperació humana.

Cap Estat democràtic pot acceptar que els fluxos migratoris siguin utilitzats com una arma política, i la resposta, però, tampoc pot limitar-se a reforçar tanques, desplegar més policies o signar nous acords econòmics amb Rabat.

La solució passa per abordar les causes profundes dels desplaçaments humans con la pobresa, les desigualtats, l'espoli econòmic del continent africà, els efectes del canvi climàtic i la manca de vies legals i segures per migrar i  sobretot, passa per recuperar una política exterior basada en el dret internacional.

Espanya manté un deute moral, polític i històric amb el poble sahrauí, un deute que cap govern ha estat capaç d'afrontar amb valentia, i sense una solució justa per al Sàhara Occidental serà molt difícil construir una relació estable amb el Marroc.

Les crisis de Ceuta i Melilla continuaran repetint-se mentre la diplomàcia es basi en el xantatge i no en el respecte mutu, i la història no va començar aquests dies a les platges de Ceuta, va començar fa cinquanta anys, quan Espanya va abandonar una part del seu territori sense culminar el procés de descolonització i va deixar tot un poble a mercè dels interessos geopolítics.

Potser ja és hora que l'Estat espanyol recuperi la memòria, assumeixi la seva responsabilitat històrica i faci de la defensa del dret internacional el principal instrument de la seva política exterior i només així podrem evitar que els errors del passat continuïn marcant el nostre present i futur, i per això,

SOLIDARITAT AMB EL POBLE SAHARAUI

Valentes i Acompanyades. La dignitat de defensar la llibertat de les dones i trinxera imprescindible contra la violència patriarcal i racista.

Hi ha entitats que treballen lluny dels focus mediàtics, sense buscar protagonisme, però que esdevenen imprescindibles per construir una societat més justa i una d'elles és l’Associació Valentes i Acompanyades, una associació amb seu a Salt (Gironès) que, des de fa anys, acompanya dones i joves que han decidit trencar el silenci davant una de les formes més cruels de violència masclista. Els matrimonis forçats.

En un país que sovint presumeix de ser referent en drets socials mentre continua girant l’esquena a les realitats més crues i és una d’aquelles llums que il·luminen allà on les institucions encara fallen i no és només una entitat, és una trinxera de resistència feminista, antiracista i comunitària i això, és la prova viva que la transformació social no arriba des dels despatxos, sinó des del carrer, des de l’acompanyament real i des de la valentia de les dones que decideixen trencar silencis.

En una època en què sovint es banalitza la paraula "llibertat", convé recordar que encara hi ha noies que no poden decidir amb qui volen compartir la seva vida, si volen estudiar, treballar o simplement viure segons els seus propis somnis. Darrere de molts matrimonis imposats s'amaguen històries de coacció, amenaces, por, agressions físiques i psicològiques i una absoluta negació dels drets més elementals de les dones.

En un context on els matrimonis forçats continuen sent una forma extrema de violència masclista, una violència que travessa fronteres, cultures i generacions i aquesta associació fa allò que l’administració sovint no sap o no vol fer, acompanyar les dones que s’atreveixen a denunciar, dones migrants, joves en risc, adolescents que lluiten contra imposicions familiars, dones que han estat obligades a mantenir relacions sexuals, a assumir embarassos no desitjats, a renunciar a la seva llibertat, dones que, malgrat tot, decideixen ser valentes.

I aquí és on l’associació esdevé imprescindible, no només dona suport emocional, sinó que fa intervencions de protecció, facilita eines, recursos i estratègies perquè aquestes dones puguin reconstruir la seva vida, i ho fa des d’una mirada que no culpabilitza, que no paternalista, que no jutja. Ho fa des de la convicció que la llibertat és un dret, no un privilegi.

A més, el seu treball és profundament antiracista. En un país on el discurs xenòfob creix i on massa veus criminalitzen les persones migrants, l’Associació Valentes i Acompanyades ens recorda que la violència masclista no es pot combatre sense combatre també el racisme institucional. Faciliten reagrupaments familiars, treballen per la interculturalitat, i construeixen espais on les dones migrants no només són ateses, sinó escoltades i reconegudes com a subjectes polítics.

L’Associació Valentes i Acompanyades també fan una feina imprescindible de sensibilització amb conferències, xerrades, i espais de formació, perquè la lluita contra els matrimonis forçats no és només una qüestió d’assistència social, sinó que també és una batalla cultural, política i comunitària. I és una batalla que ens interpel·la a totes.

La crueltat que pateixen moltes joves obligades a casar-se, a mantenir relacions sexuals, a assumir embarassos no desitjats, a renunciar a la seva adolescència no és un problema “de comunitats concretes”, com alguns discursos racistes volen fer creure. És un problema de violència patriarcal, i per tant és responsabilitat de tota la societat. I Valentes i Acompanyades ho entén perfectament.

En un moment en què les polítiques públiques sovint es queden en la superfície, aquesta associació és un exemple de com la societat civil pot ser radicalment transformadora i no només acompanya dones, sinó que  desafia estructures de poder, denuncia injustícies, i construeix alternatives reals.

Per això cal defensar-la, visibilitzar-la i reforçar-la, perquè sense espais com aquest, la lluita feminista i antiracista quedaria incompleta. Perquè sense elles, massa dones continuarien soles, i perquè, en definitiva, una societat que no protegeix les seves dones valentes no és una societat lliure.

Per això avui vull expressar el meu reconeixement a totes les professionals i persones voluntàries de Valentes i Acompanyades. La seva feina ens recorda que la solidaritat, la justícia social i el feminisme no són conceptes abstractes,  són compromisos quotidians que fan possible una societat més lliure, més igualitària i més humana.

Perquè cap dona hauria de veure condicionat el seu futur per la por. La violència o una decisió imposada i la llibertat no és negociable, és un dret, i defensar-la és una responsabilitat col·lectiva.

Brasil i Mèxic. L'últim assalt de la dreta contra l'Amèrica Llatina del Progrés.

Cada vegada que un poble de l'Amèrica Llatina decideix avançar cap a un model més just, més igualitari i amb un Estat capaç de protegir els drets socials, les alarmes s'encenen en determinats centres de poder polític, financer i econòmic i no és cap novetat. La història del continent està plena d'episodis d'intervencions, pressions, bloquejos, cops d'Estat i campanyes de desestabilització i avui, els objectius polítics són clars: Brasil i Mèxic. 

Les dues grans economies llatinoamericanes governades per forces progressistes que han apostat per reforçar els serveis públics, augmentar els drets laborals, reduir la pobresa i mantenir una política exterior més autònoma respecte de Washington, però aquesta autonomia incomoda els sectors més conservadors dels Estats Units, especialment aquells que continuen entenent l'Amèrica Llatina com el seu espai d'influència preferent.

El Brasil, la dreta busca la revenja. Luiz Inácio Lula da Silva va derrotar democràticament Jair Bolsonaro i va retornar el Brasil al centre de la política internacional amb una agenda basada en la cooperació, la protecció de l'Amazònia, el reforç dels BRICS i la recuperació dels programes socials.

Tanmateix, el bolsonarisme no ha desaparegut I continua disposant d'una important base política, mediàtica, religiosa i empresarial. Amb Jair Bolsonaro condicionat pels processos judicials que afronta, el moviment treballa per preservar la seva influència a través d'altres dirigents, entre els quals figura el seu fill i senador Flávio Bolsonaro.

La dreta brasilera intentarà presentar les pròximes eleccions com un plebiscit entre el progrés social i un discurs basat en l'ordre, el nacionalisme conservador i el liberalisme econòmic.

A Mèxic els adversaris polítics  volem impedir la consolidació de MORENA de Claudia Sheinbaum que va assumir el relleu d'Andrés Manuel López Obrador amb la voluntat de consolidar la Quarta Transformació, aprofundint en les polítiques socials i en el protagonisme de l'Estat en àmbits estratègics.

És prematur anticipar qui encapçalarà la candidatura presidencial de MORENA en el pròxim cicle electoral, però el que sembla clar és que Sheinbaum exercirà una influència decisiva en aquest procés i buscarà preservar la unitat del moviment que va impulsar López Obrador (AMLO)

L'oposició, per la seva banda, intenta reconstruir una alternativa després dels seus darrers revessos electorals I la nova ingerència ja no arriba amb uniformes sinó dels EUA. Les intervencions del segle XXI difícilment adopten la forma dels antics cops d'Estat militars, i avui, la influència es manifesta també a través de la diplomàcia, dels mercats, de les xarxes socials, dels grans conglomerats mediàtics i de les campanyes de desinformació.

En aquest context, diversos responsables polítics nord-americans han expressat obertament una oposició molt dura als governs progressistes de la regió. Entre ells destaca el secretari d'Estat, Marco Rubio, que ha mantingut una línia especialment crítica envers diversos governs d'esquerres llatinoamericans.

És legítim interpretar aquestes posicions com a part d'una estratègia política dels Estats Units a la regió, però ara bé, no hi ha proves públiques que permetin afirmar que Washington dirigeixi o financi candidatures concretes al Brasil o a Mèxic, i aquesta distinció és important per preservar un debat rigorós, i no com ha passat a Colòmbia amb l’elecció de Abelardo de la Espriella, amb denuncies de frau electoral, per participació i influència d'Israel i dels Estats Units.

Les batalles no son només ideològicas, sinó que el que es discuteix no és només qui ocuparà la presidència, sinó quin poder “ocult”  i fàctic dominarà el país. El que està en joc es si l'Amèrica Llatina  continuarà avançant cap a societats amb més protecció social, més sobirania econòmica i més capacitat per decidir el seu propi destí, o bé si tornarà a polítiques de privatització, desregulació i subordinació als interessos dels grans poders econòmics.

Per això aquestes eleccions transcendeixen les fronteres del Brasil i de Mèxic i el seu resultat tindrà conseqüències per al conjunt del continent. Lula i Sheinbaum parteixen amb avantatge, però res no està decidit

A hores d'ara, Lula da Silva continua sent una de les figures polítiques més influents del Brasil, encara que el panorama electoral dependrà de l'evolució econòmica, de les aliances polítiques i dels candidats que finalment concorrin.

A Mèxic, MORENA manté una posició institucional i electoral molt sòlida, però qualsevol projecció sobre unes eleccions futures continua sent oberta i en democràcia, les victòries no s'hereten, sinó que s'han de tornar a guanyar a les urnes i la sobirania dels pobles no és negociable

Cap govern estranger, cap potència econòmica ni cap grup de pressió hauria de decidir el futur dels pobles llatinoamericans. Brasil i Mèxic tenen dret a construir el seu propi camí sense ingerències externes i els seus ciutadans decidiran si volen continuar aprofundint en projectes progressistes o apostar per alternatives conservadores.

La democràcia només és autèntica quan la voluntat popular preval sobre qualsevol pressió exterior, i aquesta és, probablement, la batalla més important que afrontarà l'Amèrica Llatina durant els pròxims anys.

Què estem fent amb la nostra Mare Terra?. Avui faig una reflexió personal, però també col·lectiva. Una reflexió sincera, necessària i contundent.

Aquest article no neix avui només perquè aquests dies els incendis tornen a devastar boscos i pobles de l'Estat espanyol. El podria haver escrit en qualsevol altre moment de l'any, perquè el problema és permanent i cada vegada més greu. L'escric com una crida a la consciència de totes i tots. Ens hi juguem molt més que el paisatge que ens envolta, ens hi juguem el futur del planeta, la qualitat de vida de les generacions presents i el llegat que deixarem als nostres fills, filles, nets i netes.

Durant massa temps hem explotat els recursos naturals com si fossin infinits, hem convertit el benefici econòmic immediat en la mesura de totes les coses i hem ignorat els advertiments de la comunitat científica i dels moviments ecologistes. Avui ja no podem mirar cap a una altra banda i si no som capaços d'adoptar mesures valentes, compartides i consensuades a escala mundial, posant la vida i el bé comú per davant dels interessos econòmics, la Terra continuarà degradant-se fins a un punt de no retorn. I quan la Terra emmalalteix, també ho fa la humanitat.

Encara hi som a temps, però el temps s'esgota. La responsabilitat és de tots, però sobretot d'aquells governs i grans poders econòmics que continuen anteposant els beneficis d'una minoria al futur del conjunt del planeta.

Quan la Terra diu prou

Cada any arriba una data que hauria de fer-nos reflexionar molt més del que ho fa. El 30 de juliol, el Dia de la Sobrecapacitat de la Terra, ens recorda que la humanitat ja ha consumit tots els recursos naturals que el planeta és capaç de regenerar en un any. A partir d'aquell moment, vivim ecològicament a crèdit, hipotecant el futur de les generacions que vindran.

No és només una efemèride ambiental. És el reflex d'un model econòmic que ha convertit el creixement il·limitat i el benefici privat en dogmes intocables, ignorant els límits físics del planeta. La Terra té una capacitat limitada per regenerar boscos, aigua, sòls fèrtils, biodiversitat i recursos naturals. En canvi, el nostre model de producció i consum continua actuant com si aquests recursos fossin infinits.

El problema no és la ciutadania que intenta arribar a final de mes. La responsabilitat principal recau en un sistema econòmic que incentiva el consum desmesurat, l'obsolescència programada, la dependència dels combustibles fòssils, la sobreexplotació dels ecosistemes i una economia globalitzada que prioritza els beneficis de les grans corporacions per damunt de l'interès general.

És cert que cadascú de nosaltres pot adoptar hàbits més sostenibles amb reduir residus, reutilitzar, consumir productes de proximitat, estalviar energia o apostar pel transport públic, però seria profundament injust carregar tota la responsabilitat sobre les espatlles dels ciutadans mentre els grans focus de contaminació continuen operant amb una regulació insuficient.

La crisi ecològica exigeix decisions polítiques valentes. Cal transformar el model energètic, apostar decididament per les energies renovables, protegir els serveis públics, impulsar una economia circular, reforçar el transport col·lectiu i garantir una fiscalitat ambiental que faci que qui més contamina assumeixi també una part més gran dels costos.

L'endemà d'aquesta jornada, el 31 de juliol, se celebra el Dia Mundial de les Guardes Forestals, un reconeixement a homes i dones que treballen, moltes vegades amb discreció i escassos recursos, per protegir els nostres boscos, espais naturals i parcs protegits.

La seva feina va molt més enllà d'actuar quan es declara un incendi. Fan prevenció, vigilància, conservació del patrimoni natural, seguiment dels ecosistemes i educació ambiental i representen una de les primeres línies de defensa davant una emergència climàtica que cada estiu ens recorda la seva duresa.

Malauradament, massa sovint aquests professionals pateixen manca de personal, d'inversions i de planificació. La prevenció continua sent la gran oblidada de moltes administracions i quan arriben els grans incendis, tots reclamem més mitjans, però els boscos es protegeixen durant els dotze mesos de l'any, no només quan apareixen les flames.

Precisament aquesta era la reflexió que plantejava en l'article que vaig publicar el passat 13 de juliol, titulat "El foc no entén d'ideologies, però d'irresponsabilitat política sí" (https://josepmondelraval.blogspot.com/2026/07/el-foc-no-enten-dideologies-pero-la.html). Hi defensava que els grans incendis no són només conseqüència de les altes temperatures o de la sequera, també són el resultat de dècades de manca de gestió forestal, d'abandonament del món rural i de polítiques que sovint han prioritzat altres interessos abans que la protecció del territori.

Aquella reflexió continua plenament vigent. El canvi climàtic incrementa el risc, però la vulnerabilitat dels nostres boscos també depèn de les decisions polítiques. Invertir en prevenció, en gestió forestal sostenible, en personal especialitzat i en coordinació entre administracions és molt més eficient que limitar-se a actuar quan el desastre ja és inevitable.

La crisi climàtica i la sobreexplotació dels recursos naturals són dues cares d'un mateix problema, per això les respostes també han de ser compartides, i no n'hi ha prou amb apel·lar a la responsabilitat individual si no s'afronten les causes estructurals que ens han conduït fins aquí.

Necessitem governs capaços de posar la vida, la justícia social i la sostenibilitat al centre de les seves polítiques. Protegir el medi ambient no és un luxe ni un caprici. És una obligació envers les generacions presents i futures. Els serveis públics, la recerca científica, la gestió forestal, l'agricultura sostenible i una transició ecològica justa han de deixar de considerar-se una despesa per convertir-se en una inversió imprescindible.

La Terra fa temps que ens envia senyals inequívocs. Cada any que avancem el Dia de la Sobrecapacitat és una advertència més. Cada incendi devastador ens recorda les conseqüències de la inacció i la pregunta ja no és si podem continuar vivint per sobre dels límits del planeta. La resposta és evident. 

La veritable pregunta és si tindrem la voluntat política i la responsabilitat col·lectiva per canviar de rumb abans que sigui massa tard.

Cuba continua sota setge. Les noves sancions dels Estats Units són un càstig contra tot un poble.

Quan semblava que la Guerra Freda havia quedat enrere, els Estats Units continuen mantenint una de les polítiques més anacròniques, injustes i ineficaces de la política internacional amb un bloqueig econòmic, comercial i financer contra Cuba. Una política que ja supera les sis dècades i que, lluny de promoure la democràcia o els drets humans, continua castigant la vida quotidiana d'onze milions de cubans i cubanes. 

Flotilla "La nostra América" cap a Cuba, en arribar a l'Havana, el 24 de març de 2026

Les noves sancions anunciades pel Departament del Tresor nord-americà contra nou entitats i dues persones cubanes són una nova volta de rosca en aquesta estratègia d'asfíxia econòmica. El secretari d'Estat, Marco Rubio, ha justificat aquestes mesures afirmant que les entitats sancionades contribueixen al control del govern cubà sobre sectors estratègics i intenten esquivar sancions anteriors, però la realitat és molt diferent.

Cada nova sanció dificulta encara més l'accés de Cuba a combustible, medicaments, equips hospitalaris, tecnologia, aliments, peces de recanvi i finançament internacional, i les conseqüències no les pateixen els dirigents polítics, sinó els hospitals, les escoles, els treballadors, els pensionistes, les famílies i els infants.

És profundament contradictori que un país que es presenta com a defensor de la democràcia mantingui una política de càstig col·lectiu que la immensa majoria de la comunitat internacional rebutja any rere any a l'Assemblea General de les Nacions Unides. Durant dècades, gairebé tots els estats membres han votat a favor de posar fi al bloqueig, mentre els Estats Units han quedat pràcticament aïllats en aquesta qüestió.

Cal recordar que aquest bloqueig no afecta únicament les relacions comercials entre els Estats Units i Cuba. El seu caràcter extraterritorial també condiciona empreses, bancs i governs de tercers països, que sovint renuncien a operar amb Cuba per por de represàlies financeres o sancions nord-americanes com últimament el tancament comercial i de representació de la multinacional espanyola de turisme MELIA. Aquesta situació limita greument la capacitat de desenvolupament de l'illa.

En aquest context, la flotilla internacional que va arribar a Cuba el passat 24 de març de 2026 va representar molt més que una simple visita i va simbolitzar la solidaritat de nombrosos col·lectius i organitzacions que denuncien el bloqueig i reclamen el respecte a la sobirania dels pobles. Aquella arribada va enviar un missatge clar: Cuba no està sola i moltes persones arreu del món continuen rebutjant les polítiques de coerció econòmica.

Les sancions contra Cuba formen part d'una estratègia més àmplia dels Estats Units basada en la utilització de mesures econòmiques contra governs amb els quals mantenen profundes discrepàncies polítiques i amb aquesta política també afecta altres països i continua generant un intens debat internacional sobre la seva eficàcia, la seva legalitat i, sobretot, sobre les conseqüències humanitàries que comporta.

Cap societat no pot desenvolupar-se amb normalitat quan se li restringeix l'accés als mercats internacionals, al sistema financer o a productes essencials. Les dificultats econòmiques de Cuba tenen causes diverses, tant internes com externes, però és innegable que el bloqueig nord-americà contribueix a agreujar-les i condiciona de manera significativa les possibilitats de recuperació econòmica.

La política de sancions dels Estats Units no ha aconseguit els objectius polítics que proclamava i no ha provocat el canvi de sistema a Cuba ni ha afavorit una normalització institucional, en canvi, ha incrementat les dificultats quotidianes de milions de persones i ha consolidat un conflicte diplomàtic que sembla no tenir fi.

El món necessita més cooperació, més diàleg i més respecte entre estats sobirans, no més bloquejos ni més sancions que recauen sobre la població civil i les diferències polítiques s'han de resoldre mitjançant la diplomàcia, la negociació i el respecte al dret internacional, no a través de l'asfíxia econòmica.

Mentre els Estats Units continuïn utilitzant el seu poder financer com una eina de pressió política, serà difícil parlar d'un ordre internacional basat en la igualtat entre nacions, i el poble cubà mereix decidir lliurement el seu futur sense bloquejos, sense ingerències externes i sense haver de suportar les conseqüències d'un conflicte geopolític que dura massa temps.

Posar fi al bloqueig contra Cuba no significa renunciar al debat polític ni ignorar els reptes interns de l'illa, significa defensar un principi fonamental en el que cap poble hauria de ser castigat col·lectivament com a instrument de pressió política.

LLUITEM, I AJUDEM PERQUÈ 

CUBA SIGUI UN POBLE LLIURE.

Pablo Iglesias perseguit per Marco Rubio. Quan la dissidència es converteix en objectiu polític dels Estats Units.

La història ens ensenya que quan els poders polítics i econòmics se senten qüestionats, sovint intenten convertir la discrepància en una amenaça. Al llarg del segle XX, el macartisme als Estats Units va perseguir milers de persones sota l'acusació de simpatitzar amb el comunisme, erosionant drets fonamentals com la llibertat d'expressió, la llibertat ideològica i el pluralisme polític. Avui, molts observadors veuen amb preocupació que determinats discursos tornen a situar l'esquerra transformadora sota sospita. 

Les declaracions i iniciatives impulsades pel secretari d'Estat dels Estats Units, Marco Rubio, contra governs, dirigents i moviments polítics progressistes de diversos països són interpretades per molts sectors com una nova expressió d'una política exterior basada en la confrontació ideològica. Aquesta orientació afecta especialment aquells que qüestionen l'hegemonia geopolítica nord-americana, defensen un ordre internacional més multipolar o mantenen posicions crítiques amb les polítiques econòmiques neoliberals.

En aquest context, figures com Pablo Iglesias, fundador de PODEMOS, exvicepresident del Govern d'Espanya i actual director de Canal Red, s'han convertit en objecte d'una intensa confrontació política i mediàtica. També altres dirigents europeus, com l'exlíder laborista britànic Jeremy Corbyn, han estat objecte de campanyes molt dures de crítica i deslegitimació, i sens dubte, cadascun d'aquests casos respon a contextos diferents i no poden equiparar-se automàticament, però comparteixen un element comú “representen projectes polítics que desafien determinats consensos econòmics i geopolítics establerts”.

La democràcia només és plena quan totes les opcions polítiques que respecten els principis democràtics poden expressar-se en igualtat de condicions i quan el debat polític és substituït per la desqualificació permanent, la sospita o la criminalització de l'adversari, és la qualitat democràtica la que es debilita.

En els darrers anys, s'ha consolidat un discurs que associa amb excessiva facilitat qualsevol posició crítica amb l'OTAN, amb determinades polítiques dels Estats Units o amb el model econòmic dominant a una presumpta amenaça per a la seguretat occidental, i amb aquest marc interpretatiu es contribueix a polaritzar el debat públic i dificulta la discussió serena sobre qüestions tan rellevants com la despesa militar, les desigualtats socials, la sobirania dels pobles o la política internacional.

Des d'una perspectiva d'esquerres, resulta preocupant que les diferències ideològiques puguin acabar sent presentades com un problema de seguretat, perquè la lluita política este que desenvolupar-se a les urnes, als parlaments i als mitjans de comunicació, no mitjançant narratives que deslegitimin de manera preventiva l'adversari polític.

Aquesta tendència també es produeix en un context internacional marcat per l'augment de les polítiques de control fronterer, la securitització dels moviments migratoris i l'expansió de discursos que prioritzen la confrontació geopolítica per damunt de la cooperació internacional i alguns analistes interpreten que aquestes dinàmiques contribueixen a reforçar una visió del món basada en la por, la confrontació permanent i la identificació d'enemics interns i externs.

L'esquerra europea té avui el repte de defensar amb fermesa les llibertats democràtiques, els drets socials i la pau, i això implica rebutjar qualsevol intent de limitar el pluralisme polític o d'identificar les idees transformadores amb una amenaça per al sistema democràtic simplement perquè qüestionen els interessos dels grans poders econòmics o militars.

La democràcia no consisteix a garantir únicament la llibertat de qui pensa igual que nosaltres. La seva força resideix, precisament, en protegir el dret a discrepar i quan la dissidència política es converteix en objectiu de sospita permanent, el risc no és només per a l'esquerra,  és per al conjunt de la societat.

Des del meu posicionament reivindico una Europa sobirana, social i profundament democràtica, que sigui capaç de defensar la seva autonomia política davant qualsevol ingerència exterior, vingui d'on vingui, i que es comprometi amb el respecte als drets humans, la llibertat d'expressió i el pluralisme polític com a pilars irrenunciables de qualsevol democràcia madura.

La meva solidaritat amb el company Pablo Iglesias i amb tots els citats a la vergonyosa llista de Marco Rubio.

Salut i endavant amb la lluita.

QUE SI ES POT.

El bloqueig. Arma contra els pobles

Quan els Estats Units parlen de democràcia i drets humans mentre imposen bloquejos i sancions econòmiques, és inevitable preguntar-se:

de quina diplomàcia estem parlant? 

Cuba és probablement el cas més conegut. Des de fa més de sis dècades pateix un bloqueig econòmic, comercial i financer que dificulta l'accés a aliments, medicaments, combustible, tecnologia i finançament internacional. Però Cuba no és un cas aïllat. Washington aplica també severes sancions contra Veneçuela, l'Iran, Síria, Corea del Nord i Rússia, així com mesures coercitives contra Belarús, Nicaragua, Myanmar, l'Afganistan i altres països i en molts casos, aquestes sancions també afecten empreses i governs de tercers estats que mantenen relacions comercials amb aquests països.

Aquestes mesures es presenten com una defensa de la democràcia, però la realitat és que sovint acaben castigant la població civil. Les restriccions dificulten la compra de medicaments, aliments, equips sanitaris, combustible i matèries primeres, agreujant la pobresa i les desigualtats. Els pobles són els primers a pagar les conseqüències d'una estratègia basada en la pressió econòmica.

En el cas de Cuba, l'enduriment de les sancions, defensat per sectors de l'administració nord-americana i per figures com Marco Rubio, respon més a interessos geopolítics que a una veritable voluntat de promoure la democràcia. L'objectiu continua sent provocar l'asfíxia econòmica per afavorir un canvi polític intern.

Aquesta política no és nova. Els Estats Units també han utilitzat embargaments i sancions contra països com l'Iraq, Líbia o Iugoslàvia en diferents períodes històrics, amb conseqüències devastadores per a les seves poblacions i lluny de construir Pau, aquestes estratègies han contribuït a generar més pobresa, inestabilitat i conflictes.

Cada any, l'Assemblea General de les Nacions Unides reclama de manera aclaparadora la fi del bloqueig contra Cuba. Igualment, nombroses organitzacions humanitàries i la Santa Seu han defensat que els conflictes internacionals només poden resoldre's mitjançant el diàleg, la cooperació i el respecte al dret internacional.

Des d'una perspectiva d'esquerres, la defensa dels drets humans ha de ser coherent. No es pot condemnar només la violència mentre s'utilitza la fam, la pobresa o l'aïllament econòmic com a eines de pressió política. Les sancions unilaterals s'han convertit en una forma de guerra econòmica que castiga sobretot els sectors més vulnerables.

 Cap poble hauria de veure condicionat el seu futur per interessos geopolítics o econòmics de les grans potències. El respecte a la sobirania, la cooperació entre estats, la solidaritat internacional i el diàleg continuen sent les úniques eines capaces de construir un món més just. El bloqueig i les sancions només perpetuen el sofriment i allunyen qualsevol possibilitat d'una Pau duradora.

  

El foc no entén d'ideologies, però d'irresponsabilitat política sí.

 Cada estiu assistim al mateix drama. Milers d'hectàrees de bosc desapareixen sota les flames, famílies desallotjades, pobles amenaçats, bombers i brigades forestals jugant-se la vida i un patrimoni natural que trigarà dècades a recuperar-se i quan les flames s'apaguen arriben les visites institucionals, les declaracions solemnes i les promeses d'inversions, però, passat l'estiu, el silenci torna a imposar-se. 

Els grans incendis forestals no són només una conseqüència de la calor extrema, sinó també són el resultat de molts anys de manca de previsió, d'infrafinançament dels serveis públics dedicats a la prevenció i d'una gestió forestal insuficient. Governar significa anticipar-se als problemes, no limitar-se a reaccionar quan ja és massa tard.

En diverses comunitats autònomes governades pel Partit Popular i Vox, els sindicats, professionals del sector forestal i col·lectius ecologistes han denunciat reiteradament la manca de recursos humans, materials i econòmics destinats a la prevenció dels incendis. Massa sovint es prioritzen altres polítiques mentre la gestió dels boscos queda relegada a un segon pla.

La prevenció no consisteix únicament a comprar més helicòpters o avions quan arriba l'estiu, sinó que significa mantenir els boscos durant tot l'any, netejar el sotabosc, recuperar camins forestals, reforçar les brigades permanents, impulsar la ramaderia extensiva, ordenar el territori i desenvolupar una autèntica política forestal basada en criteris científics, però hi ha un altre element que alguns sectors polítics continuen menystenint el canvi climàtic.

Negar o relativitzar el paper del canvi climàtic no farà disminuir les temperatures ni evitarà les sequeres cada vegada més llargues. Les dades científiques mostren que els períodes de calor extrema són més freqüents i intensos, que els boscos acumulen més estrès hídric i que qualsevol espurna pot convertir-se en un incendi de dimensions devastadores.

Quan determinats dirigents polítics prefereixen alimentar debats ideològics en lloc d'afrontar aquesta realitat, no només s'allunyen de l'evidència científica, sinó que també dificulten que les administracions adoptin les polítiques d'adaptació necessàries.

Quan l'aigua també es converteix en una tragèdia.

El canvi climàtic no només crema els boscos, també descarrega una força devastadora en forma de pluges torrencials.

Les inundacions que han afectat la Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa i la Regió de Múrcia són un recordatori que els fenòmens meteorològics extrems són cada vegada més freqüents. La DANA que va colpejar especialment el País Valencià va provocar víctimes mortals, enormes pèrdues materials i una profunda commoció social.

Aquests episodis posen de manifest la necessitat de reforçar la planificació urbanística, protegir les zones inundables, modernitzar els sistemes de drenatge, millorar la coordinació dels serveis d'emergència i invertir en sistemes d'alerta precoç. Adaptar-se al canvi climàtic ja no és una opció política, sinó és una necessitat per protegir la població.

Els fenòmens meteorològics extrems no poden evitar-se completament, però les seves conseqüències poden reduir-se si hi ha governs que planifiquen, escolten la comunitat científica i destinen recursos suficients a la prevenció.

Menys propaganda i més responsabilitat.

És legítim que existeixin diferències ideològiques sobre molts aspectes de la política, però el que resulta difícil d'entendre és que encara avui hi hagi responsables públics que qüestionin o minimitzin la necessitat d'impulsar polítiques decidides davant del canvi climàtic.

Els boscos no voten i els rius tampoc, però tots dos ens recorden, any rere any, que la natura no negocia amb els discursos polítics però la ciutadania necessita governs que actuïn amb responsabilitat, que reforcin els serveis públics, que incrementin els recursos destinats a la prevenció forestal, que protegeixin el medi natural i que assumeixin que la lluita contra el canvi climàtic és també una política de protecció civil, de salut pública i de seguretat col·lectiva.

Els incendis i les inundacions no són inevitables en totes les seves conseqüències, però el que sí que és evitable és la manca de previsió, la insuficiència pressupostària i la temptació de convertir la gestió ambiental en una batalla ideològica.

Protegir els nostres boscos, els nostres pobles i les nostres vides exigeix molt més que discursos. Exigeix inversions, planificació i valentia política. Perquè quan un govern retalla la prevenció, qui acaba pagant el preu és tota la societat.

Quan l'Església Espanyola perd l'autoritat moral.

Les paraules del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, acusant el Govern espanyol d'actuar com una «banda de lladres» arran dels casos de corrupció que afecten persones del seu entorn polític, no només són desafortunades. Són profundament imprudents, improcedents i carregades d'una enorme manca d'autocrítica.

Naturalment, qualsevol institució té dret a denunciar la corrupció, també l'Església. Però abans d'assenyalar amb el dit els altres convé mirar-se al mirall i aquest mirall reflecteix una institució que encara avui arrossega una greu crisi de credibilitat per la seva actuació davant els abusos sexuals comesos durant dècades per membres del clergat, pels silencis institucionals, pels encobriments i per una autocrítica que, per a moltes víctimes, continua arribant tard i de manera insuficient.

Resulta difícil acceptar lliçons d'ètica d'una jerarquia eclesiàstica que encara no ha acabat d'assumir totes les seves responsabilitats morals. L'autoritat moral no s'atorga per decret ni per la dignitat del càrrec. Es guanya amb coherència, humilitat i exemplaritat. I aquesta exemplaritat ha estat massa sovint absent.

Sorprèn també que la contundència verbal del senyor Argüello aparegui amb tanta facilitat davant la política institucional mentre, durant massa anys, el to va ser molt més discret quan es tractava de denunciar injustícies que afectaven directament els més vulnerables o de reconèixer errors propis. El llenguatge de l'Evangeli és el de la compassió, la justícia i el servei; no pas el de la desqualificació política.

Aquestes declaracions tornen a posar damunt la taula un debat que a Espanya continua sent una assignatura pendent amb la necessitat d'una separació real entre l'Església i l'Estat.

Fa més d'un any ja defensava aquesta idea en l'article «Enderroquem el Concordat amb la Santa Seu. El pacte que, amb aroma de franquisme, encara privilegia l'Església a l'Estat espanyol», publicat l’11 d’abril de 2025 amb: 

https://josepmondelraval.blogspot.com/2025/04/enderroquem-el-concordat-amb-la-santa.html

En aquell article denunciava que els acords vigents amb la Santa Seu són d'una etapa històrica que una democràcia madura hauria d'haver superat fa temps, i encara més tenint en compte que a l'Estat espanyol és un Estat aconfessional segons la nostra Constitució al seu article 16.3.

No és acceptable que una confessió religiosa continuï gaudint de privilegis fiscals, econòmics, educatius i institucionals que la situen en una posició de privilegi respecte a la resta de conviccions religioses o filosòfiques presents en la nostra societat. Un Estat social i democràtic de dret ha de garantir la llibertat religiosa, però també la neutralitat institucional. La laïcitat no és una amenaça per a la fe és la millor garantia perquè totes les creences siguin igualment respectades.

L'Església Catòlica desenvolupa una valuosa tasca social a través de moltes parròquies, comunitats i entitats que treballen diàriament amb persones vulnerables i aquesta realitat mereix reconeixement, però aquesta feina no pot servir per esquivar el debat sobre els privilegis institucionals ni per evitar una revisió crítica del paper que la jerarquia eclesiàstica ha tingut al llarg de la història contemporània espanyola.

Quan alguns bisbes decideixen intervenir en la confrontació partidista, també han d'acceptar que la ciutadania valori les seves paraules amb el mateix esperit crític amb què ells jutgen els representants públics. Ningú no és propietari exclusiu de la moral.

La regeneració democràtica exigeix exemplaritat de totes les institucions, des de governs, dels partits polítics, dels sindicats, de les empreses, dels mitjans de comunicació i també de les confessions religioses. L'ètica no pot ser selectiva ni utilitzar-se com una arma llancívola només contra l'adversari polític.

Potser ha arribat el moment que la Conferència Episcopal dediqui menys esforços a intervenir en el debat partidista i més a culminar la seva pròpia regeneració interna. La societat espanyola necessita institucions transparents, responsables i capaces de reconèixer els seus errors abans de convertir-se en jutges dels errors dels altres.

Perquè només qui practica la coherència està en condicions de reclamar-la als altres. I aquesta és una lliçó que també interpel·la l'Església.

Noves denúncies contra Israel i una nova imatge que sacseja el món per tortures i maltractaments a palestins.

La guerra a Gaza continua deixant imatges que commouen la consciència internacional i alimenten les acusacions de GENOCIDI contra el govern israelià de Benjamin Netanyahu. 

La publicació d'una fotografia que mostra un detingut palestí de Gaza semi despullat, amb els ulls embenats i lligat cap per avall a una barra de ferro, ha provocat una nova onada d'indignació internacional. El mateix Exèrcit israelià ha confirmat l'autenticitat de la imatge i ha admès que els fets “no s'ajusten als seus valors i reglaments”, anunciant l'obertura d'una investigació interna.

Per a molts analistes, la fotografia del detingut humiliat simbolitza la deshumanització que pateix la població palestina i alimenta les acusacions que Israel està actuant amb una crueltat incompatible amb els principis més bàsics dels drets humans.

Tot i això, les explicacions oficials arriben enmig d'un context molt més ampli de denúncies de violacions sistemàtiques dels drets humans contra la població palestina i diverses organitzacions humanitàries consideren que aquesta fotografia no és un cas aïllat, sinó una nova evidència dels maltractaments i les tortures que, segons nombrosos informes, es produeixen en centres de detenció israelians.

La imatge ha estat atribuïda al batalló Netzah Yehuda, una unitat que ja havia estat assenyalada anteriorment per presumptes abusos contra palestins. El fet que les autoritats militars reconeguin l'autenticitat de la fotografia reforça les demandes d'una investigació internacional independent.

Les crítiques a Netanyahu i a la política israeliana, no s’han fet esperar i també s'han dirigit directament contra el govern, a qui nombroses veus acusen de mantenir una estratègia militar desproporcionada a Gaza. Organitzacions de drets humans i sectors de la comunitat internacional denuncien que la destrucció massiva d'infraestructures civils, el bloqueig de subministraments essencials i el gran nombre de víctimes palestines constitueixen una greu vulneració del dret internacional humanitari.

El paper i responsabilitat dels Estats Units davant el GENOCIDI al poble Palestí.

Les crítiques no es limiten a Israel. També posa el focus en el suport polític i militar que els Estats Units i s'assenyala el paper de principal  aliat polític i militar de l'Estat israelià.

Diversos sectors i analistes denuncien que el suport diplomàtic i militar nord-americà i consideren que l’administració nord-americana ha permès, amb la seva protecció diplomàtica i el manteniment de l’ajuda militar, que el govern de Netanyahu actuï amb una àmplia sensació d’impunitat i que continuï les seves operacions sense una pressió internacional efectiva per aturar els abusos.

Les crides a un alto el foc permanent i a una investigació internacional independent sobre possibles crims de guerra s’han intensificat en les darreres setmanes, mentre creix la pressió sobre Washington perquè condicioni el seu suport a Israel al respecte estricte dels drets humans i del dret internacional.

 Washington té una gran responsabilitat política important perquè, malgrat les reiterades denúncies de violacions dels drets humans, ha mantingut el seu suport a Israel i ha bloquejat o suavitzat iniciatives internacionals que reclamaven mesures més contundents.