El Sàhara Occidental i Palestina, són els pobles de moneda de canvi entre els mercaders dels Estats Units d'Amèrica, Israel, i del Marroc, contra els interessos dels ciutadans del Sàhara, i de Palestina.

El Sàhara Occidental, moneda de canvi entre mercaders. 
Ja des de fa anys eren ben coneguts els vincles, no només comercials sinó també militars i d'intel·ligència, entre Rabat i Tel-Aviv.

Volen el desert i mar del Sàhara, per cobrir grans projectes.

Es veia venir. Després Egipte (1979) i Jordània (1994), el camí obert pels anomenats Acords d'Abraham (2020) ha accelerat el procés de reconeixement d'Israel per part de països àrabs, amb Emirats Àrabs Units, Bahrain i el Sudan per davant. I ara el Marroc se suma a la llista en un moviment del més cru perfil mercantilista. Així, amb una compensació tan atractiva com el reconeixement nord-americà a la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental ocupat, cal interpretar el que ja abans va fer Abu Dhabi (a canvi de garanties de seguretat per part de Washington i dels sofisticats caces F- 35) i Khartum (com a via obligada per sortir de la llista de països promotors de terrorisme).

I és ben evident que als actors implicats en aquestes obscenes operacions poc els ha importat que suposin un menyspreu a l'ONU, al dret internacional i, menys encara, als palestins.

Ja des de fa anys eren ben coneguts els vincles, no només comercials sinó també militars i d'intel·ligència, entre Rabat i Tel-Aviv. Fins i tot en 1994 tots dos van decidir obrir seccions d'interessos en les respectives capitals, a la calor dels llavors esperançadors Acords d'Oslo (finalment tancades el 2000, després de l'esclat de la segona Intifada).

Campaments de Tindouf.

Per Marroc- el monarca és president de Comitè Al Qods, creat per l'OCI fa més de cinquanta anys com un òrgan més en defensa de la causa palestina i en el qual participen quinze països musulmans-, el control no només efectiu sinó també formal del Sàhara ocupat és una prioritat nacional. I d'aquí que, davant el gest de Trump, no hagi tingut cap inconvenient en pagar el preu de reconèixer Israel, encara que tingui una opinió pública netament pro Palestina i pugui suposar algun enrenou puntual en un conflicte que s'ha reactivat recentment. Al capdavall, Rabat sent que el temps corre a favor seu, com a resultat del cansament de la població ocupada i de la qual habita els campaments de Tindouf i, molt més, per la seva aclaparadora superioritat militar i diplomàtica enfront del seu adversari sahrauí.

Vincle militar

Vist així, reconèixer a Israel és una contraprestació assumible, entenent que Joe Biden difícilment podrà revertir la decisió del seu antecessor, encara que només sigui perquè llavors hauria de fer el mateix amb el reconeixement nord-americà dels Alts de Golan sirians com a territori israelià; cosa impossible d'imaginar. Es tracta a més d'un gest que reforça el vincle que Rabat manté amb Washington des de fa dècades, vist (al costat d'Espanya) com el guardià de la porta de Gibraltar i com un aliat rellevant en la lluita contra el terrorisme internacional. Un vincle cada cop més notori en el terreny militar, amb recents adquisicions marroquins de caces F-16, carros de combat M1 Abrams, míssils contra carro TOW, helicòpters d'atac Apache, drons MQ-9 Reaper i diversos canons, coets i míssils (incloent-hi el Harpoon Bloc II). I encara que se sol entendre que aquest impressionant rearmament respon a la clàssica competència amb una Algèria que també s'afanya per sumar punts com a líder regional, queden molts dubtes pel camí sobre com una economia en crisi com la marroquina podrà finançar aquest dispendi i com afecta aquesta carrera armamentística a Espanya.

Per la seva banda, Trump segueix esgotant els seus últims dies a la Casa Blanca no només per complicar encara més la gestió al seu successor, sinó també per sumar suposats «èxits» en política exterior que li serveixin en el seu intent de tornar a la presidència. Un afany que per a Israel es tradueix en regals, ja que es veu recompensat amb el reconeixement per part de països àrabs no només sense haver de cedir res substancial a canvi, sinó fins i tot amb avenços com els citats Alts de Golan i la totalitat de Jerusalem com propis.

Més bases electorals en mans de Netanyahu en vigílies de tornar a les urnes. I pel camí resulta irrellevant per als actors implicats en aquest mercadeig si l'ONU queda encara més afeblia, si s'obre encara més la porta al fet que altres tinguin comportaments igualment contraris a el dret internacional (qui li diu ara a Putin que l'annexió de Crimea és inacceptable?) i si es fa totalment visible l'abandonament dels palestins.

Espanya, desairada i confosa.

Com potència administradora del territori sahrauí Espanya queda en una posició delicada davant d'una política de fets consumats sobre els quals, tot indica, no ha estat ni consultada. Amb el temps ha quedat clar el gir des d'una posició de «neutralitat activa», després de la qual s'amagava el càlcul que el retard en la solució del problema mantenia entretingut al Marroc en altres temes diferents a Ceuta i Melilla, a una altra en la que es percep un notable acostament a les posicions marroquines per entendre que, més important que el futur d'uns sahrauís creixentment abandonats a la seva sort, és la col·laboració marroquina en la repressió de el narcotràfic, l'emigració irregular i la lluita contra el terrorisme.

No és fàcil per a cap Govern espanyol convèncer amb aquests arguments a una opinió pública majoritàriament prosahrauí. D'aquí la insistència a escudar-se en l'ONU com a marc de resolució (sabent l'improbable que alguna cosa així succeeixi), al temps que es va fent amagar el creixent biaix favorable a Rabat. Res d'això ha servit ni per resoldre el conflicte ni tampoc per defensar millor els interessos nacionals, a l'atzar de les no sempre compartides decisions de Rabat. Per contra, el Marroc augmenta el seu pes a Washington, el seu poder militar comença a inquietar i Espanya sembla cada vegada més impotent. I la postergació de la RAN només mostra la confusió regnant.

USA, Israel, el Marroc, Sàhara, Palestina

Igual que la guerra de l'Iraq va marcar una profunda divisió entre els governs que van recolzar la invasió i els que la van rebutjar, avui toca posicionar-se a favor dels pobles palestí i sahrauí, a favor del dret internacional i dels drets humans a favor d'Israel, USA i la llei del més fort.

Per fi es van confirmar els rumors: els Estats Units d'Amèrica reconeixen al Marroc la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental; a canvi, el Marroc reconeix oficialment a Israel i tots dos estableixen relacions diplomàtiques plenes. En aquesta ocasió, Mohammad VI ha sabut gestionar bé els temps.

La decisió de Trump difícilment podrà ser revocada pel nou president demòcrata, estretament lligat al Marroc gràcies als Clinton i molt dependent del poderós lobby jueu.

Tot i això, no podrà evitar els efectes negatius d'aquesta decisió: la pèrdua de prestigi i el descontentament que ha generat entre els seus súbdits i la població dels països àrabs, podria arribar a generar dificultats polítiques i fins i tot altercats al carrer al règim; l'impacte mediàtic que la decisió tindrà al voltant de la qüestió sahrauí, és contrari a l'estratègia de silenci i ocultació que el Majzen venia mantenint; l'extensa xarxa de solidaritat internacional que genera la causa palestina, trobarà ara més motius per empatitzar amb la lluita del poble sahrauí, oferint noves oportunitats de mobilització i incidència política; igualment, aquest acord suposa una dificultat afegida perquè els seus aliats occidentals segueixin defensant la "legitimitat democràtica" de la postura marroquina sobre el Sàhara Occidental.