EL GRAN EXILI DELS DESPLAÇATS i REFUGIATS. (II) - Els Espanyols.

Cada minut, hi ha persones que ho deixen tot per fugir de la guerra, la persecució o el terror, i són desplaçades a tots els racons del món per la força.

Les protestes recents contra el racisme, que s'estan manifestant principalment a Europa, així com als Estats Units d'Amèrica, posen de manifest com necessitem lluitar desesperadament per un món més inclusiu i igualitari, en un món on ningú es quedi enrere, demostrant amb el nostre exercici d'aconseguir canviar les coses.

La meva aportació i contribució amb la societat en aquests temes socials és visibilitzar-los perquè la ciutadania prengui consciència dels traumes humans que petegem persones que pel seu naixement, raça o religió  i que estan perseguits  injustament per l'odi d'una part de la nostra societat, que avui és declara moderna, però dic també injusta.

Prop d'un milió d'andalusos van emigrar a Catalunya als anys seixanta, i van sortir de la seva terra per aconseguir un futur millor. La crisi de la mineria i la reculada en el sector del raïm els van portar desplaçaments de pobles i ciutats a procurar una vida millor per a ells i els seus familiars. Ja al 1.920, més de 40.000 almeriencs s'hagueren vist obligats a emigrar, preferentment amb destinació a Catalunya.

Van ser els pioners, però no pas els únics. Corrien els anys quaranta i Andalusia estava sumida al malson de la postguerra. La pobresa i la gana, però també la repressió política, van motivar una lenta però constant arribada d'emigrants procedents de tot Andalusia a Catalunya.

Ni tan sols la política sistemàtica d'expulsió d'emigrants duta a terme per les autoritats franquistes als anys cinquanta -entre 1950-55, Barcelona va deportar més de 15.000 emigrants, molts d'ells andalusos, i vàrem aconseguir aturar aquest el flux emigratori. L'immigratori es va disparar fins a cotes mai viscudes al començament dels anys seixanta.

Arribada d'andalusos a Barcelona

L'exili és una migració de caràcter forçós i que es caracteritza que els habitants d'un país han d'abandonar-lo i en casos molt greus és per assegurar-ne la supervivència, ja que són perseguits per raons polítiques per la seva manera de pensar i sels restinga la llibertat d'expressió, o per creences religioses.

A Espanya entre el 28 de gener i el 10 de febrer de 1939 passarem per la frontera unes 500.000 persones que travessessin el Pirineu per diversos passos entre Puigcerdà i el Coll dels Belitres, a Portbou, tot i que la majoria ho feren pel Pertús i el Coll dels Belitres.

Aquelles persones que eren migrants per raons polítiques, foren recloses als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. Un 60% foren retornats, més o menys voluntàriament, a Espanya.

Pas per la frontera francesa

Espanya sempre ha estat un país de migració d'espanyols cap a diferents punts del planeta. La destinació dels emigrants espanyols ha variat durant la història, i la seva destinació ha estat i és principalment Hispanoamèrica, però també els Estats Units, i alguns països d'Àfrica.

L'emigració transoceànica a les Amèriques és la dominant. Cuba Puerto Rico i Argentina, són els principals països que van emigrar els espanyols i el seu trasllat oscil·la (segons dades oficioses, prop de 2.500.000 de persones), i amb el boom del petroli i la persecució donin franquisme, va ser Veneçuela qui va ser el país perceptor de ciutadans espanyols principalment canaris, bascos i gallecs. Altres destins van ser; Brasil, Uruguai, Xile, Perú, Colòmbia, Mèxic, Costa Rica i altres

Emigració en vaixell a Argentina