La política d'Amèrica Llatina torna a girar cap a l'esquerra - (V) - Gabriel Boric Font, serà president de la República de Xile a partir de l'11 de març del 2022

 El pròxim 11 de març, l'exlíder estudiantil i activista de l'associacionisme social, prendrà possessió com a president de la República de Xile. GABRIEL BORIC FONT d'avantpassats gironins, esperança jove que l'esquerra política Llatinoamèrica. Dirigent del "Frente Amplio Chile" que prengui un nou rumb cap a l'esquerra. Boric és el mandatari més jove a assolir el Palau de la Moneda.

Líders d'Amèrica Llatina celebren la victòria de Gabriel Boric a Xile

Els Mandataris llatinoamericans han felicitat Gabriel Boric, nou president de Xile després de guanyar a la segona volta davant del feixista, José Antonio Kast, conegut com el Bolsonaro xilè,

Els presidents d'Uruguai, Lluis Lacalle Pou, així com "Pepe" José Mujica. També el primer mandatari equatorià, Guillermo Lasso. El president cubà Miguel Díaz-Canel, Pedro Castillo, president de Bolívia.

El president argentí, Alberto Fernández, així com Cristina Fernández, expresidenta (2007-2015) i vicepresidenta de l'Argentina. L'expresident bolivià Evo Morales (2006-2019) també va voler felicitar el pròxim president xilè.

                   

Les passades les eleccions a Xile van ser les més polaritzades que es recorden. D'una banda, Boric era un diputat de trenta-cinc anys i antic líder estudiantil que es defineix com a ecologista, feminista i regionalista, vol ampliar el paper de l'Estat cap a un model de benestar semblant al d'Europa.

D'altra banda, Kast, un advocat catòlic de cinquanta-cinc anys, busca reduir el paper de l'Estat, abaixar impostos, afrontar amb mà dura la migració irregular i prohibir el matrimoni gai i totes les formes d'avortament.

Els analistes van quedar descol·locats: després de l'aixecament popular contra el neoliberalisme i contra la constitució de Pinochet, culminant amb un canvi radical de sentiment i orientació entre els votants xilens.

El nou presidenciable de Xile, que substitueix Sebastián Piñera, de Renovació Nacional, partit polític xilè de centredreta conservadora-liberal, i del que va president del partit del maig del 2001 al març del 2004. Piñera es converteix en el primer president de dreta des del terme del Govern Militar del president Augusto Pinochet Ugarte.

Després del dictador xilè, va ser Michelle Bachelet, que va encapçalar la coalició política NOVA MAJORIA, que agrupava els partits de centreesquerra i esquerra. Bachete és militant del Partit Socialista de Xile, i avui és l'Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans.

Dos militants de l'esquerra xilena han arribat a la presidència de la República: Salvador Allende, entre el 1970 i el 1973, i Michelle Bachelet, en dos períodes, entre el 2006 i el 2010 i entre el 2014 i el 2018.

Reptes de Gabriel Boric

Atès que es preveu que la nova Constitució sigui ratificada el setembre de 2022, Boric haurà de començar a implementar-la per decret o retardar-ne la promulgació fins que canviï l'aritmètica legislativa.

Si escolliu la segona opció, provocarà la indignació i la frustració generalitzades a la classe treballadora. Això podria obrir-li una futurible porta a Kast, que sortiria beneficiat d'una erosió més gran de la confiança en la democràcia liberal.

Amb un Congrés paralitzat i un president socialdemòcrata que podria no estar disposat a governar per decret per evitar que en diguin tirà, les perspectives de transició a un nou ordre sociopolític llueixen ombrívoles. L'olla de pressió està una altra vegada sobre el foc.

Si l'esperança és superar la por i la paràlisi, caldran nous mecanismes polítics per afluixar el control de les forces reaccionàries i reformular radicalment la Constitució. En els darrers mesos, la Convenció Constitucional ha escoltat testimonis d'organitzacions populars que demanen poder de decisió en l'àmbit local i procediments de democràcia directa per descentralitzar el poder, protegir el medi ambient i combatre la corrupció.

El pas d'un model neoliberal a un socialdemòcrata requereix un treball legal intens i de polítiques públiques en lloc de negociacions mortes i immobilitat política.

L'estabilitat que Boric espera serà esquiva. Retardar l'aprovació de reformes socioeconòmiques essencials no evitarà futures erupcions de descontentament popular: només posarà en perill el fràgil statu quo a què està tan aferrada la classe dominant.

La política d'Amèrica Llatina torna a girar cap a l'esquerra - (IV) - Xiomara Castro, Presidenta d'Hondures.

El 27 de gener de 2022, sota la presa de possessió de Xiomara Castro, a Hondures s'enforteix en la democràcia, després del derrocament del 28 de juny de 2009, a l'expresident Manuel Zelaya. Zelaya que va ser l'últim president democràtic i enderrocat per un cop d'estat militar, acompanyat per sectors de la societat civil i de poders polítics hondurenys, així com de l'empresa privada i els sectors del Partit Liberal d'Hondures, els quals van ser els impulsors.

Xiomara Castro

Segons l'última actualització dels resultats emesa pel Consell Nacional Electoral (CNE), i amb el còmput total de les actes, Xiomara Castro, del Partit Llibertat i Refundació (Lliure), es va imposar per 1.716.793 amb el 51,12% dels vots davant de Nasry Asfura, de l'oficialista Partit Nacional, que va aconseguir 1.240.260 el 36,93%. Yani Rosenthal, del Partit Liberal, només va obtenir 335.762 vots, un 9,89%.

La presidenta de la República d'Hondures, que va accedir al poder el dia 27 de gener passat després d'una aclaparadora victòria es va definir d'esquerres. Castro, en assumir el poder d'Hondures, el va descriure com una "tragèdia nacional i de fallida", i va prometre mesures econòmiques per als més pobres.

Amb l'arribada de Xiomara Castro a la presidència d'Hondures, Llatinoamèrica continua desplaçant-se cap a l'esquerra de l'espectre polític, cosa que es podria consolidarse si es confirmen els pronòstics a Colòmbia i el Brasil, amb les possibles victòries de Gustavo Petro i Luiz Inácio Lula Da Silva.

Castro que coneix bé allò que representa l'esquerra llatinoamericana, posa fi a més d'un segle d'un bipartidisme tradicional conservador marcat pels partits Nacional i Liberal. Amb el triomf de Xiomara Castro, Hondures es posarà en línia amb l'esquerra llatinoamericana, dotze anys després que, després del cop d'Estat, i que el seu país fos retirat de l'Aliança Bolivariana dels Pobles de La Nostra Amèrica (ALBA).

Amb el "SI ES POT, SI ES VA POT", milers d'hondurenys van celebrar el retorn de la nova esquerra al poder després de dotze anys de llarga travessia per un desert després del cop d'estat. Des del retorn de la legalitat constitucional a Hondures, i en el seu primer discurs que Xiomara Castro va dirigir al seu poble, les seves primeres paraules van dur adreçades a les dones, amb la seva tradicional frase "Les dones estem trencant les cadenes" després del deute i fallida que ens han deixat els nostres predecessors de dotze anys de dictadura.

El deute va augmentar un 700% i de la pobresa, que es va elevar a 74%", i va afirmar: "Som el país més pobre d'Amèrica Llatina, i això explica les caravanes de migrants que fugen arriscant les vides".

Castro és conscient del deute del seu país, però, tot i això, va anunciar "llum de franc per als més pobres i una reducció del preu dels combustibles".

Castro ha anunciat algunes mesures destinades als més pobres i gestos polítics i socials de gran importància com l'amnistia als presos polítics, i més atenció a les dones del país amb un major índex de feminicidis de la regió. "No us fallaré", va manifestar, i també va dir que: "Defensaré els seus drets fins a la victòria sempre".

ABANS-d'AHIR, PUBLIQUEN LA LLEI QUE CONDEMNA EL COP D'ESTAT DEL 2009.

El divendres dia 4 de febrer, es va derogar el decret legislatiu número 141-2009, de la Llei per a la Reconstrucció de l'Estat Constitucional de Dret i perquè els Fets no es Repeteixin, de separació del president d'Hondures, José Manuel Zelaya, aprovat el diumenge 28 de juny del 2009 i publicat al número 31,950 de La Gaceta, de dimecres 1 de juliol de 2009, després del cop militar, amb acompanyament de civils, entre empresaris i part de polítics rivals del Partit Liberal d'Hondures, oposats a Zelaya.

Zelaya va ser segrestat i detingut el 28 de juny de 200

9, per uns 200 militars i abrigats per «una aliança cívic-militar recolzada pels Estats Units per unir-se al "Socialisme del segle XXI" que llavors promovia el president veneçolà Hugo Chávez», i per voler implantar un model socialista al país, i pel seu apropament a aquesta ideologia i als governs socialistes de la regió. Va ser deportat a Costa Rica, però de forma il·legal, ja que la constitució hondurenya diu expressament que cap ciutadà hondureny pot ser extradit ni lliurat a un Estat estranger.

L'expresident, José Manuel Zelaya.

La política d'Amèrica Llatina torna a girar cap a l'esquerra - (III) - Després del 28 de juliol de 2021, Pedro Castillo, nou President de PERÚ.

Mentre estava escrivint aquest article, el president del Perú, Pedro Castillo, ha remodelat el seu govern per quatre vegades des del passat dia 28 de juliol de 2021.

El primer ministre del Perú, Hèctor Valer dimiteix tres dies després d'assumir el càrrec per un cas de violència masclista, després de saber-se que seria nomenat número dos del país. Valer va agredir la seva dona i la seva filla, una psicòloga que li va fer un test i els seus veïns van recollir firmes per expulsar-lo de l'edifici on vivia a Lima pel seu mal comportament.

El president Pedro Castillo es veu obligat a reformar el gabinet dues vegades en una setmana.

Pedro Castillo

El partit, PERÚ LIBRE, va guanyar les passades eleccions presidencials del 6 de juny en segona volta. PERÚ LIBRE, és el resultat de la fusió dels partits; Partit Polític Nacional Perú Llibertario, i Moviment Polític Regional Perú Libre, que ha arribat al poder del PERÚ, a la mà del PEDRO CASTILLO, de 52 anys, com a president de Govern.

PERÚ LIBRE, és de postulat divers, des de l'esquerra moderada a l'extrema esquerra, amb un aglomerat d'ideologies de totes les esquerres, que va des del Socialisme del segle XXI, Marxisme-leninisme, Antiamericanisme, Antiimperialisme, Conservadorisme Social, fins al Federalista, i amb un eslògan molt clar: «No més pobres en un país ric», i és una Força Nascuda del Poble.

El total de l'escrutini a la segona volta, va ser a favor de Pedro Castillo, exlíder del sindicat nacional de mestres, i líder de PERÚ LIBRE, que va obtenir un total de 2.774.752, davant de l'1.930.762 de FORÇA POPULAR, de Keiko Fujimori, conservadora i de dretes, i filla de l'expresident Alberto Fujimori, avui condemnat per assassinat, segrest, suborn, crim contra la humanitat, i malversació.

A l'Estat espanyol, els resultats van ser, en primer lloc, per al partit RENOVACIÓ POPULAR amb 6.405 vots, seguit per JUNTS PEL PERÚ, amb 4.946. FORÇA POPULAR va aconseguir 4.259 i PERÚ LIBRE, 2.306.

Pedro Castillo en l'Amazones. 

Per fi, Perú ha parit una nova esquerra popular.

A la dècada de 1990, la dictadura d'Albert Fujimori va derrotar les organitzacions subversives armades i, mitjançant una combinació de repressió, violació de drets humans i corrupció desencadenada en tots els nivells de l'estat i la societat, i va imposar una constitució i un model econòmic ultra neoliberals, que han significat un enriquiment il·limitat dels superricosa costa de les immenses majories precaritzades o en una dèbil i insegura integració pel consum i el crèdit, assimilada vagament com a "classe mitjana".

Part d'aquest procés, va ser la descomposició de l'esquerra històrica, fragmentada fins a l'indicible, desorientada davant les noves realitats, especialment, la pèrdua dels seus vincles massius i orgànics amb els sectors populars; enllaços que mai no va poder tornar a recompondre, i és per això que les alternatives electorals contràries a la dreta neoliberal van sorgir d'altres sectors diferents i més o menys nous, com els del nacionalisme d'Humana, que vertiginosament va trair aquestes aspiracions tot just arribades al Govern, i com Verònica Mendoza, sorgida com figura en trencar amb la traïció humanista i la base de la qual és més ampla a la classe mitjana il·lustrada, culta, progressista i ambientalista.

Avui, de sorpresa, sense que ningú el veiés venir, finalment sorgeixen el Perú una esquerra autènticament popular, després de la candidatura de Pedro Castillo. Prova d'això és justament la sorpresa i invisibilitat amb què va guanyar aquestes eleccions a primera volta, pel fet que les mirades d'analistes, mitjans de comunicació i classe mitgeres, ni ho esperaven, ni ho volien.

A tots ells incomoda aquest corrent polític que, a mà i sense permís, sense amb "dades massives" i estratègies que ve des dels Andes profunds, sempre menyspreats amb racisme i classisme, del moviment camperol i urbà, el més important moviment social del país, part d'Alba Moviments al Perú, dels sectors sindicals de professors, que han estat els més combatius i crítics a l'abandonament neoliberal de l'educació en els darrers anys, i que té la capacitat de disputar els turons pobres de Lima, perquè en parla el mateix llenguatge i el mouen els mateixos abandonaments, oblits, descontents i esperança.

Es tracta d'una esquerra popular, autènticament autònoma, sense complexos i que no busca ni accepta xantatges de la dreta. Un exemple és quan el candidat Pedro Castillo, professor , va assenyalar públicament que a Veneçuela no hi ha dictadura i que els veneçolans, sense ingerència externa, han de resoldre ells els seus problemes, mostrant que era un mite innecessari sumar-se a les calúmnies de dreta contra Veneçuela per "ser una esquerra acceptable" al país. Un altre exemple, quan assenyala que, si el congrés, voldrà altament fragmentat i amb majoria de bancades de dreta, no vol donar suport a l'Assemblea Constituent, farà servir les seves facultats presidencials per tancar-lo, cosa que transmet un missatge de voluntat i coratge polític que el fa creïble i dona garanties per sumar-se, sense el temor a indecisions i traïcions posteriors.

"Avui, els grans reptes que enfronta el Perú com a  país són com contenir la pandèmia, l'emergència ambiental, l'emergència per la inseguretat ciutadana, el retorn a la presencialitat escolar, la lluita contra la corrupció i la violència a la dona, els conflictes socials, la reactivació econòmica, la massificació del gas, la segona reforma agrària, els preus justos d'aigua, llum, telèfon i altres".

I amb l'eslògan de; No més pobres en un país ric - que és paraula de mestre-, el Perú inicia una nova etapa d'esperança i benestar pels seus ciutadans, i així:

SÍ QUE ES POT.

La política d'Amèrica Llatina torna a girar cap a l'esquerra - (II) - Fe una política d'esquerres a llatinoamericà, "Sí QUE ES POT".

De la mobilització a la solidaritat: el poder de les lluites a Amèrica Llatina

Arreu del món, hem vist alguns avenços cap als drets humans i la igualtat de gènere, i aquests canvis són el resultat de la pressió i els esforços incansables dels moviments socials i de les associacions veïnals.

A l'última dècada, hem vist sinergies construïdes entre col·lectius de diferents parts del món, especialment aquells d'Amèrica Llatina, Orient Mitjà i Àfrica del Nord, però potser perquè les nostres realitats tenen més en comú del que creiem i perquè els avenços recents, lamentablement, encara s'han de veure, i no es tradueixen en canvis substancials a la vida dels ciutadans, principalment de les dones i les nenes. A Amèrica Llatina i el Carib, igual que a l'Orient Mitjà i al Nord d'Àfrica, encara hi ha moltes amenaces. Potser les més greus siguin les relacionades amb la violència patriarcal.

Aquesta violència, que continua augmentant, especialment contra dones de comunitats històricament marginades i que pateixen múltiples formes de discriminació, com les dones indígenes i negres, dones rurals, treballadores sexuals, lesbianes, bisexuals i transgènere, entre d'altres,  tanmateix a poc a poc i amb l'avenç de la marea rosa - l'esquerra-, sembla que encara que hi ha un estancament, hi ha una volta al respecte mutu i la llibertat amb l'avenç de l'esquerra tradicional, rosa i vermella.

Manifestació de dones, afros descendents, indígenes i  membres LGBT.

L'esperança és l'esquerra.

La revolució popular amb aspectes polítics a llatinoamericà és una bona notícia, i no només per a la mobilització popular, sinó també per a la política i la democràcia.

L'esquerra com a alternativa crítica al model neoliberal pretén avui tornar a ocupar el lloc de gran força democratitzadora que va tenir dècades enrere i que en els darrers anys havia estat pres per diversos "punters mentiders", i per les seves limitacions que la van fer incapaç de renovar-se a la velocitat que exigien els temps.

La novetat, però, com s'assenyalen en els manifestos de la nova presentació pública dels grups de l'esquerra llatina, és la nova organització que es proposa, i amagat a la paraula "front", les organitzacions d'esquerra que uneixen esforços ensenyen que no volen fer un front ni una confluència, com sol passar en la política, i que per contra, el que busquen és jugar el paper de promotores d'un "nou espai ciutadà" que es regeixi pel principi d'un "militant un vot". Això vol dir, perquè la gent comuna i corrent que té una identitat progressista formi un nou referent polític i el manegi democràticament, i que esculli els seus propis dirigents i, alhora, que participi en unes eleccions primàries obertes perquè qualsevol ciutadà, pugui participi en l'elecció dels representants públics.

Líders polítics de l'esquerra llatina.

En termes programàtics hi ha una consigna comuna que unifica tots els grups.

"Unir totes les forces per transformar la política dels pobles". Exactament, això es pretenen des de l'expressió unificada, amb una direcció política, de les lluites socials, que en els darrers anys s'han caracteritzat per la seva dispersió a Llatinoamèrica, i per tirar endavant un procés de canvi profund als països.

La raó de la tornada de l'esquerra li ha causat coïssor a la dreta en les dues varietats, la liberal i l'acarada, perquè no es tracta d'una esquerra domesticada sinó d'una esquerra transformadora, que manté enlaire les seves banderes de reforma social i democràtica, però seria equivocat, per això, pretendre mesurar el potencial d'aquesta proposta pel percentatge que hagin tret en les eleccions passades, perquè el que les esquerres estan proposant no és una suma de les seves fruites sinó una multiplicació de les aspiracions del dels pobles.

I finalment, cal dir també que l'autodestrucció primerenca de la dreta neoliberal de cara al 2022, que l'ha portat a jugar el "treu-te tu per 'posar-me jo", danyant seriosament un espai a l'esquerra que no existia fins fa poc temps. El desafiament està plantejat i ara li toca al nou han d'estar a l'altura de les circumstàncies.

Fe una política d'esquerres a llatinoamericà, 

"Sí QUE ES POT".

La política d'Amèrica Llatina torna a girar cap a l'esquerra - (I)

Després del 28 de juliol de 2021, Pedro Castillo del Perú,  Xiomara Castro, des de 27 de gener de 2022, a Hondures  i Gabriel Boric Font, que serà president de la República de Xile a partir de l'11 de març del 2022, són els actuals líders de l'esquerra, que juntament amb l'expresident del Brasil amb Luiz Inácio Lula da Silva, i a Colòmbia amb Gustavo Petro, exmilitant del M-19, i exalcalde Major de Bogotà i actual senador de la República de Colòmbia podrien tombar la dreta del continent sud-americà.

La pandèmia provoca un augment de la pobresa a nivells sense precedents a les darreres dècades i afecta greument la desigualtat i l'ocupació a tot el nom.

En un nou informe anual, la CEPAL estima que el total de pobres va pujar a 209 milions al tancament del 2020, 22 milions de persones més que l'any anterior. A més, advoca per crear un nou estat de benestar, i la pobresa extrema a Amèrica Llatina van assolir el 2020 nivells que no s'havien vist en els darrers 12 i 20 anys, respectivament, mentre que els índexs de desigualtat a la regió van empitjorar juntament amb les taxes d'ocupació i participació laboral, sobretot de les dones, malgrat les mesures d'emergència de protecció social que han adoptat els països per frenar aquest fenomen alça la pobresa i les tensions socials creixents, a més, exposa les desigualtats estructurals que caracteritzen les societats llatinoamericanes, amb la desprotecció social, així com la injusta divisió sexual del treball, que atempta contra el ple exercici dels drets i l'autonomia de les dones i amb un resultat de la forta recessió econòmica a la regió, que registrarà una caiguda del PIB de -7,7%, amb una taxa de pobresa extrema serà de 12,5% mentre que la taxa de pobresa afectarà el 33,7% de la població i això significa que el nom total de pobres va pujar 209 milions a finals del 2020, afectant 22 milions de persones més que l'any anterior.

2022 promet continuació de marea rosa a eleccions a Amèrica Llatina

Les eleccions recents a Xile, Hondures, Perú i Bolívia han donat lloc a innombrables arguments sobre si Amèrica Llatina està passant per una altra Marea Rosa, el moviment polític que va veure el sorgiment de líders d'esquerra a tot el continent a principis de la dècada del 2000 , inclòs Lula al Brasil, Néstor Kirchner a Argentina, Evo Morales a Bolívia, Rafael Correa a Equador, Hugo Chávez a Veneçuela, i Michelle Bachelet a Xile. La regió va tornar a mostrar aquesta tendència fins i tot abans de l'esclat de la crisi sanitària, amb l'elecció del kirchnerista Alberto Fernández a Argentina el 2019 i Andrés Manuel López Obrador (AMLO) a Mèxic el 2018. Les pròximes eleccions a la regió, particularment a Colòmbia i el Brasil, podrien enfortir l'onada.

La política llatinoamericana ha entrat en una fase decisiva el 2022, ja que els diversos matisos de l'esquerra han llançat conjuntament nous atacs contra les polítiques neoliberals prodreta dels dos governs governants a Colòmbia i el Brasil que van a les eleccions presidencials d'aquest any. . El desgovern absolut en aquests dos països ha portat a protestes i manifestacions massives en els últims mesos i aquestes tindran un impacte a favor dels candidats presidencials d'esquerra en aquests dos països que ja van al davant en les darreres enquestes d'opinió.

Per a l'esquerra llatinoamericana, el 2021 va ser l'any del tomb de l'esquerra. De les eleccions presidencials a cinc països, a quatre països, Perú, Hondures, Xile i Nicaragua, va guanyar l'esquerra i només a l'Equador, el candidat d'esquerra va ser derrotat pel candidat d'extrema dreta, desmentint totes les expectatives dels progressistes. Hi va haver un canvi d'última hora per part dels centristes cap a la dreta i això va conduir a la derrota del candidat d'esquerra molt respectat.

Encoratjats per l'èxit a la batalla electoral per la presidència el 2021, l'esquerra llatinoamericana ha intensificat la seva campanya a tots els països on governa, a favor d'un programa popular per reduir la pobresa i la desigualtat malgrat la gran oposició de la derrotada dreta. Els qui continuen sent molt poderosos en les noves assemblees nacionals i en alguns casos tenen el poder constitucional per bloquejar reformes progressistes. Els presidents d'esquerra acabats de triar a el Perú i Xile enfronten aquest gran problema de com fer per complir les promeses electorals amb tanta oposició de l'establiment arrelat.

Els observadors polítics llatinoamericans no són tan optimistes sobre l'èxit final dels governs roses. Com diu un expert destacat, el Dr. Aparajita Pandey començant amb la política, cada pocs anys el món s'obsessiona amb el començament o la culminació d'una nova marea 'rosa' a Amèrica Llatina. The Pink in the Pink Tide (El rosa en la marea rosa), és un to acceptable de l'original 'vermell' que queda al proverbial pati del darrere nord-americà. Aquest to agradable de rosa és emblemàtic dels governs que sovint s'anomenen de centre esquerre, centrats en els fonaments socialistes, la despesa social i el benestar.

Daniel Ortega i Nicolás Maduro

Els líders d'esquerra sostenen que els líders rosats governants tenen diferents punts de vista sobre molts temes, ja que representen grups de coalició diversos, però hi ha dos temes bàsics en què hi estan d'acord.

Primera oposició ferma a l'hegemonia nord-americana i posició forta davant de l'agenda econòmica neoliberal. Els respectius partits comunistes oficials tenen els seus programes a cada país, així i tot, en general, la majoria, estan amb els governs rosats governants, encara que persegueixen els seus propis programes independents.

Hi ha problemes amb l'estil de funcionament dels governs governants d'esquerra a Nicaragua amb en Daniel Ortega, i Veneçuela amb Nicolàs Maduro, i de fet, els presidents governants de molts països no estan a favor de la manera com ho fan aquests dos presidents.