6,6 milions de refugiats sirians al món i més de 10,9 milions de desplaçats interiors.

"Després de viure dotze anys en una guerra, amb atacs i bombardejos diaris, ara els ha arribat aquest terratrèmol devastador". 

S'estima que més de 5.500 morts. A Síria la majoria de la població necessitaran alguna ajuda humanitària. Activistes i rescatistes han denunciat la falta d'ajuda de l'ONU al nord-oest sirià controlat per forces contràries al president Bashar al-Ásad.

En aquesta zona hi va haver 11 morts a Síria.

Són més de 1.000 les milícies armades de l'oposició a Síria, i la majoria no reconeixen l'autoritat de Bashar al-Ásad.

Síria és un dels estats fallits, de l'Orient Mitjà i a on conviuen dos governs.

Des del 29 de febrer de 2020: el Govern sirià dirigit pel president Bashar al-Ásad, i també és el president del Partit Baaz Àrab Socialista de Síria, controla un 66% dels territoris sirians, mentres que els grups apinyats i controlades per les Forces Democràticas Sirianes (FDS) tenen un 25%. La resta són d'una aliança militar de milícies kurdes, àrabs, assiris, armenis, torcamans i circassians que participen en la guerra civil siriana en col·laboració com la Federació del Nord de Síria, i controlen la resta del país.

Entre els seus membres mas destacables es troben les Unitats de Protecció Popular, facció armada oficial de Comité Suprem Kurd de Rojava. Aquesta milícia és l'ala armada del Partit de la Unió Democràtica i està agermanat al Partit dels Treballadors del Kurdistan i les YPG Internacionals o Unitats de Protecció Popular Internacional, que han comptat amb el suport militar dels EUA i la major part de potències occidentals.

El president sirià Bashar al-Ásad 

Els grups rebels armats de Síria.

Són més de 1.000 les milícies armades de l'oposició a Síria, i la majoria no reconeixen l'autoritat de les forces polítiques a l'estranger, amb un paraigua ideològic ampli amb grups laics, islamistes i gihadistes.

Els armats que operen a Síria contra el règim de Bashar al-Äsad, de vegades, fins i tot actuen amb noms diferents i els seus milicians oscil·len d'un grup a l'altre. 

Les brigades normalment actuen en solitari, i de vegades llancen operacions conjuntes, i en algunes, s'hi enfronten entre ells. La majoria dels grups no reconeixen les organitzacions polítiques a l'exili, i a molts, l'únic que els uneix és el seu principal enemic: el règim sirià. 

Des de la militarització de les revoltes, seguir la pista als grups armats s'ha convertit en un laberint.

Síria, encapçala les persones desplaçades de les fronteres per país d'origen, i desplaçats forçosos, i ha licitat respecte als darrers anys.

La xifra de desplaçats forçosos va superar el 2022 de l'any anterior, i segons dades de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), l'any 2022 va acabar amb més persones fora de casa a causa de la persecució, situacions de conflicte o violacions de drets humans.

I ara els terratrèmols.

Síria no se'n surt del perill, amb una guerra duradora, ara uns terratrèmols que han perjudicat més i de valent a tot el país, amb més de 5.500 morts.

Mentre en els territoris dominats pel govern de Bashar al-Äsad, estan rebent ajuts de l'ONU, ACNUR I DE LA COMUNITAT INTERNACIONAL, els territoris sota els paraigües dels grups armats estan se'n desentesos fins avui de l'ajuda humanitària. Fins ara els cascos, bancs no han pogut establerta basa d'ajuda humanitària perquè els rebels volem controlar-ne el destí.

En la seu de les Nacions Unides, s'espera, que després dels terratrémols i amb les vies de reconstrucció del país, la guerra de guerrilla arribe a la seua fi, i que el Govern "legítim", de Bashar al-Äsad i se senti amb els rebels per posar fi a aquesta llarga agonia de la guerra entre germans.

Sahrauís, els oblidats per Espanya, i desemparats per l'ONU.

Espanya deixa a la seva sort els sahrauís davant del Marroc, després de quaranta-sis anys. El Sàhara que va ser colònia espanyola des del 1884 fins al 1976, va ser ocupada il·legalment pel Marroc i Mauritània a finals de 1975. La invasió anomenada "MARXA VERDA", que amb fotos d'HASSAN II a la mà i banderes dels dos països van conquistar les terres del Sàhara.

El reconeixement de la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental per part del president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, obre una crisi en la política espanyola amb serioses repercussions en l'àmbit nacional amb els socis de PODEMOS i alguns partits que van fer possible el govern d'esquerres. També hi ha hagut reccions internacionals contra aquesta decisió unilateral i propiciada des dels EUA, en el mandat de Donald Trump, que modifica radicalment la seva posició en relació amb el conflicte. 

Marxa Verda

El gener de 1976 i després que el general de l'exèrcit espanyol, Federico Gómez de Salazar, governador del Sàhara, i el príncep de llavors Joan Carles I, van portar la colònia espanyola (província), i amb traïció, no van ser capaços de defensar els ciutadans espanyols a terres del Sàhara i la invasió ja era un fet. Marroc apoderar-se de la part més fèrtil del territori i construir un mur gegant de sorra vigilat per una quantitat superior als 100.000 soldats.

Els residents sahrauís que veuran poder fugir de l'exercit marroquí es van instaurar i fins avui als campaments de Tinduf al sud-oest d'Algèria, on viuen en condicions de pobresa, vulnerabilitat i amb ajudes humanitàries. A Tinduf, van constituir la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).

Des de l'inici de la democràcia a Espanya, els diferents governs han defensat el dret d'autodeterminació dels sahrauís, en concordança amb les tesis de l'Organització de Nacions Unides (ONU), però malgrat les promeses, els successius governs espanyols no s'han atrevit a encarar-se amb l'ocupació del territori per part marroquina, i ha acabat amb el reconeixement de facto de la sobirania del Marroc sobre el Sàhara.

Mur que separa la zona ocupada pel Marroc amb la zona alliberada dels sahrauís.

Sánchez espiat per Pegasus: les claus de l'acord amb el Marroc?.

Des de la revelació que els telèfons de Pedro Sánchez han estat infectats pel sistema Pegasus ha suposat un tomb en les relacions d'Espanya amb el poble sahrauí. L'escàndol de presumpte espionatge i la deriva de les relacions amb el Marroc, tot fa pensar que en les dades robades, hi ha temes en "perill", i de gran importància en la política internacional d'Espanya, i el Govern ha explicat que les "intrusions externes", van ser produïdes per un atac des de l'estranger.

La rapidesa i l'obscurantisme amb què Pedro Sánchez ha pres la decisió de cedir davant del Marroc, la qual li ha portat problemes fins i tot amb una part del seu propi govern, i el fet va ser el Marroc qui hi hagi anunci formalment a l'opinió pública afegeix encara més ombres al cas.

La decisió del govern espanyol suposa un canvi de moviment al tauler internacional amb serioses repercussions per a uns temps turbulents en què es deixa els sahrauís a terra de ningú i com a víctimes d'una segona traïció. El president espanyol ha repetit gairebé les mateixes paraules del general Gómez de Salazar, gairebé cinc dècades enrere: "No hi ha hagut capitulació".

Pedro Sánchez i el rei Mohamed IV.

Elecció del secretari general del Front Polisario, al seu XVI Congrés.

Del 20 al 23 del gener passat, es va celebrar als Campaments de Dajla, el XVI Congrés del Front POLISARIO. En aquesta trobada (que se celebra cada tres anys), és la reunió més important del cicle polític del moviment d'alliberament nacional sahrauí i que té com a objectiu anunciar nous nomenaments clau, inclòs el del líder (secretari general) de la formació.

La reelecció de Ghali

Brahim Ghali, històric líder i un dels fundadors del Front POLISARIO, ha estat reelegit en un tercer mandat com a secretari general i president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).

Ghali, considerat una de les veus més dures i influents del lideratge sahrauí, ha obtingut 1.253 vots, davant dels 563 obtinguts per Bachir Mustafà Sayed, dels 2.097 congressistes reunits i amb dret a vot.

En els darrers anys, el conflicte sahrauí ha experimentat un canvi qualitatiu, però ara s'enfronta a una greu situació a causa dels bloquejos continus del Procés de Pau liderat per l'ONU per trobar una solució permanent que garanteixi el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació i la independència, i la decisió d'Espanya de deixar els sahrauís a la seva sort davant dels Marroquis i altres desafiaments externs.

Brahim Ghali

"La lluita armada no està exclosa"

"El Front Polisario no pot continuar tractant de la mateixa manera amb els esforços de les Nacions Unides, tret que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides assumeixi la seva responsabilitat i compromís d'implementar totes les disposicions descrites al Pla d'Arranjament ratificat per les dues parts els 1991″, i no descarta l'opció militar contra el Marroc, i així es va dir al Congrés del POLISARI, davant del bloqueig de la situació actual del poble sahrauí. "La lluita armada no està exclosa" per fer valer el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació, així va declarar el primer ministre de la República Àrab Sahrauí Democràtica.

La intenció del Polisario d'apostar per la via armada s'evidencia en el lema que ha triat per al congrés: "escalar la lluita per expulsar l'ocupant i imposar la sobirania". El front Polisario, fundat el 1973, s'anomena moviment d'alliberament nacional que apel·la per la independència del Sàhara Occidental, excolònia espanyola.

"La principal opció, que sempre hem defensat i que està sempre sobre la taula, és la d´una solució pacífica a través d´un referèndum d´autodeterminació del poble sahrauí reconegut per molts anys per la comunitat internacional", i també pel Marroc". "No obstant això, la implementació d'aquest pla no s'ha dut a terme fins ara", afegeix, i assenyala "Hem estat esperant durant molts anys i aquesta continua sent la nostra primera opció tot i que en els darrers anys hi ha hagut un revés a aquest sentit".

Unes 740.000 persones s'han vist forçades a abandonar casa seva a Myanmar (Birmània).

Famílies desplaçades de Myanmar lluiten per sobreviure i estan sent forçades a abandonar casa seva des del cop d'estat de l'1 de febrer de 2021. Els rohingyes són els principals afectats, i estan buscant la seva seguretat en boscos de la zona de sud-est del país, al mig dels combats entre les Forces Armades de Myanmar i grups armats.

Bosc a la zona sud-est de Myanmar

Perillós punt mort a MYANMAR (Birmània).

El passat dia 1 de febrer es varen complir dos anys del darrer cop d'estat a Myanmar. Un cop d'estat on els militars van prendre el poder i que varen provocar protestes ciutadanes al llarg de tot el territori i va sumir la nació asiàtica al caos, inclosos assassinats, desaparicions forçades, tortures, violacions i altres formes de violència i abús sexual.

El cop d'estat que es va saldar amb l'arrest de l'exlíder i exconsellera d'Estat de Myanmar, Aung San Suu Kyi, i altres membres prominents del seu partit, la Lliga Nacional per a la Democràcia, després de vèncer les darreres eleccions del novembre de 2020, comicis anul·lats per la Junta Militar, i han fet una fugida de més de 740.000 musulmans d'ètnia rohingya a Bangladesh a causa d'una brutal campanya militar en contra.

Aung San Suu Kyi.

Què està passant a Myanmar?

"A Myanmar s'han eliminat pràcticament els drets individuals" i aquesta en un d'excepció durant un dos sota l'autoritat del comandant en cap, el general Min Aung Hlaing.

Els temps foscos estan tornant a Myanmar, amb unes forces armades usant cada vegada més tàcites letals i armes que normalment es veuen al camp de batalla contra persones que protesten pacíficament.

Una nova investigació d'Amnistia Internacional ha revelat que sembla que les forces de seguretat implementar estratègies planejades i sistemàtiques que inclouen l'ús creixent de mitjans letals. Molts dels homicidis documentats constitueixen execucions extrajudicials.

Forces de seguretat contra manifestants

Ajuda humanitària i l'educació.

La Junta Militar de Myanmar ha convertit en arma de control el poble birmà l'ajuda humanitària, un poble que està desesperat i necessita l'ajuda urgent dels que es diuen ser els amics de Myanmar. Mentre el conflicte s'agreuja, ACNUR amplia abast d'assistència per a persones desplaçades, mentre que el país s'enfronta una crisi humanitària cada cop més profunda Les repercussions globals del cop a Myanmar amb la possibilitat creixent d'una guerra civil, cosa que podria tenir greus conseqüències regionals i fins i tot mundials.

Amb la situació actual, hi ha poques esperances de salvar la liberalització política. Les repercussions globals del cop a Myanmar sense reforma econòmica, i el desenvolupament birmans aconseguits després d'una dècada de govern civil, han estat boicotats per les restriccions a l'educació. "Els militars entraven a les aules i de vegades enganxaven professors i alumnes".

Els militars van reobrir les escoles el juny del 2021, gairebé cinc mesos després del cop, però segons la Federació de professors de Myanmar, només es va matricular el 10% dels alumnes, i hi ha 65 centres d'aprenentatge per a immigrants a la regió de Mae Sot , a Tailàndia, que imparteixen educació a 11.156 estudiants de Myanmar d'entre 3 i 18 anys. Dos anys després del motí al país asiàtic, l'accés a l'escolarització és precari, especialment per als que van fugir.

Centre d'ajuda humanitària.

A l'estat de Kayah s'ha anat acumulant una crisi humanitària des que va esclatar el nou conflicte armat. Amb sis dels set municipis de l'estat afectats per intensos combats, desenes de milers de persones s'han vist forçades a abandonar casa seva. Algunes han buscat seguretat en llocs de culte i centres comunitaris, mentre que d'altres s'amaguen a la selva.

A tot Myanmar s'han produït patrons similars d'enfrontaments entre les Forces Armades de Myanmar, grups ètnics i altres grups armats locals, seguits d'onades de nous desplaçaments. Des de la presa del poder per part dels militars, unes 740.000 persones s'han vist forçades a fugir dels atacs aeris, els bombardejos i l'incendi de llogarrets, més de la meitat al sud-est del país, sent els estats de Kayah i Kayin els més afectats.

Fa 150 anys que es va proclamar la Primera República Espanyola.

Després del 12 d'octubre passat (quatre mesos) sense estar actiu al bloc per temes personals. Avui inicio el retorn amb un tema que molts tenim en l'oblit. 

LA PROCLAMACIÓ DE LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA.

El dia 11 DE FEBRER de 1873, es van complir cent cinquanta anys de la proclamació de la Primera República, un aniversari desafortunadament en l'oblit col·lectiu.

L'11 de febrer de 1873 es proclamava la Primera República, una República obrera i pagesa, amb guerres imperials a Amèrica Llatina, amb el negoci amb el tràfic d'esclaus a Àfrica, amb desnonaments de pagesos pel latifundisme i l'explotació dels treballadors per la burgesia, van ser els puntals de la monarquia militar d'Isabel II.

Més enllà de la necessitat de superar, Monarquia o República, cal construir un model basat en la justícia social i en la lluita dels pobles amb la bandera d'una societat igualitària i de la lliure participació, davant del que avui tenim desigualtat creixent, és on augmenta la pobresa de treballadors i treballadores, i creixen les grans fortunes i el frau fiscal dels més rics és a l'ordre del dia, la lluita republicana ha d'anar acompanyat de les lluites socials pels drets humans bàsics , com la baralla per un habitatge digne o per una sanitat i educació públics de qualitat i millor finançades, amb un feminisme com a element emancipador davant una estructura de domini heteropatriarcal, amb una cultura de la pau com a resposta als conflictes bèl·lics i l'aposta per una transformació social i econòmica en clau ecologista, sabent que el capitalisme és incompatible amb la continuïtat de la vida.