Des de fa anys es profetitza una fi de la democràcia liberal que fins avui encara no ha arribat, però amb incerteses a partir de “l'entronament” de Donald Trump als Estats Units i amb la seva política imperialista - Actitud i doctrina dels qui propugnen o practiquin l'extensió del domini d'un país sobre un altre o altres per mitjà de la força militar, econòmica o política-.
Tot en aquest món té el principi i un final,
la democràcia n'és l'excepció?
La tecnologia avança a un ritme exponencial i, alhora,
la desconfiança i la pèrdua de fe a les institucions democràtiques augmenten
any rere any. Les democràcies modernes s'enfronten a una crisi de confiança, de
participació i de representació, proposant alternatives com la democràcia
participativa i noves modalitats de deliberació.
Davant d'aquesta realitat, per què no entendre l'auge tecnològic com una oportunitat per “salvar” novament la democràcia, reformant-la, tal com ha passat en altres moments de la història?. Tot i els seus alts i baixos, la democràcia ha persistit i evolucionat al llarg del temps. Si ha aconseguit perdurar-se i adaptant-se a les necessitats socials canviants, potser avui ens trobem davant d'un altre punt d'inflexió en què la tecnologia pugui exercir un rol clau. Només ens hem d'endinsar en la filosofia del multimilionari i actual polític de Donald Trump, Elon Musk.
L'Índex de Democràcia Global elaborat per la Unitat
d'Intel·ligència de The Economist atorga una puntuació a la situació
democràtica de cada país, classificant-los en quatre categories: democràcia
plena, democràcia deficient, règim híbrid i règim autoritari. Aquesta
classificació es basa en el sistema electoral i el pluralisme polític, les
llibertats civils, el funcionament del seu Govern, la participació política i
la cultura política.
En la darrera edició, tan sols vint-i-quatre països
van ser qualificats com a “democràcies plenes”, entre ells hi ha Corea
del Sud. Un país que malgrat ser considerat un model democràtic consolidat,
ha enfrontat grans desafiaments i tensions a l'últim temps. Aquest exemple
deixa al descobert algunes de les limitacions i tensions que travessa el
sistema democràtic actual.
La democràcia representativa que coneixem avui va
sorgir com a resposta a les necessitats de societats cada cop més complexes.
Des de la democràcia directa a l'antiga Atenes, passant per les
repúbliques primerenques, fins a les democràcies liberals contemporànies, el
sistema polític ha anat evolucionant.
Si bé en un començament només hi participava una elit (homes, propietaris, lliures), amb el temps es va aconseguir la inclusió de pràcticament tota la població en els processos electorals. Tot i això, en aquest sistema representatiu, el problema rau en el fet que molts representants no semblen encarnar realment la voluntat de l'electorat; és culpa de certs actors amb poder i diners que sabotegen el sistema, o és un problema estructural? Si la democràcia ha hagut de reconfigurar-se una vegada i una altra, per què no pensar en una transformació més profunda?
La proposta és imaginar un sistema democràtic que prescindeixi del poder legislatiu en la seva forma tradicional i el substitueixi per mecanismes de consulta directa, principalment referèndums, recolzats en el potencial de la tecnologia. D'aquesta manera, la participació ciutadana s'incrementaria de manera continuada, sense intermediaris que no representin adequadament el sentir de la població.
Evidentment això planteja grans
reptes: des de la necessitat
de comptar amb infraestructura tecnològica segura i fiable, fins al risc de
manipulació mediàtica o populista com passa actualment amb les notícies falses.
Tot i això, moltes d'aquestes problemàtiques ja existeixen en les democràcies
actuals, i diversos països han acumulat experiència en afrontar-les. La clau
seria integrar salvaguardes que redueixin l'impacte de la desinformació i el
populisme, alhora que es reforcen els mecanismes de deliberació col·lectiva,
D'altra banda, també sorgeix l'interrogant sobre el rol de l'oposició en aquest nou esquema. Al model democràtic tradicional, l'estabilitat es veu afavorida per la possibilitat que forces polítiques alternatives puguin accedir al poder en eleccions futures, cosa que garanteix el pluralisme i la renovació.
Aquesta idea no és nova: el filòsof xinès Confucio ja
ressaltava la importància de l'autocultiu moral com a fonament per a una
família harmoniosa, un país ordenat i, per tant, un món en pau. Això implica
que des del governant fins al ciutadà han de prendre el cultiu de si mateixos
com a base, com sostenia Confucio.
Si bé hom podria pensar que la manca d'educació i de
ciutadans compromesos és un problema contemporani, la solució tecnològica
podria servir com un incentiu per millorar aquesta situació, ja que en atorgar
més responsabilitat a la ciutadania es fa més evident la necessitat de comptar
amb individus ben informats.
La pregunta no és si la democràcia es pot transformar,
perquè la història mostra que sempre ho fa, sinó com i cap a on. La
tecnologia ofereix eines que, ben emprades, podrien acostar-nos a una
participació més directa, informada i inclusiva.
Alhora, una revolució educativa, orientada cap a la
formació de millors ciutadans, podria preparar el terreny cultural i
intel·lectual necessari per sostenir aquest canvi. És en aquesta confluència
entre el potencial tecnològic i l'evolució cultural on es podria trobar la
següent etapa de la democràcia.
En darrer terme, la transició cap a un model
democràtic recolzat en la participació directa i la tecnologia no es pot
entendre sense considerar les bretxes digitals i les desigualtats d'accés.
Abans de poder implementar amb eficàcia mecanismes digitals massius de
participació, cal garantir que tots els ciutadans, independentment del seu
origen socioeconòmic, nivell educatiu o ubicació geogràfica, tinguin accés a
les eines tecnològiques i la connectivitat bàsica. Tot i això, qualsevol
intent de democratització digital corre el risc d'exacerbar desigualtats
existents, creant una elit encara més reduïda que controli l'agenda política.
A més de la inclusió tecnològica, un altre aspecte
fonamental és la transparència. L'ús d'algorismes per processar vots,
classificar propostes o presentar informació requereix la creació de sistemes
auditablement justos, lliures de biaixos i manipulacions. Això implica establir
estàndards internacionals, regulacions clares i òrgans de supervisió
independents capaços de monitoritzar el funcionament d'aquestes noves formes de
participació.
Alhora, seria ingenu creure que la tecnologia,
per si sola, resoldrà tots els problemes del sistema democràtic. La
cultura política, l'ètica pública i el compromís ciutadà són encara pilars
centrals. Per això, la reforma educativa proposada no és un mer complement
sinó la columna vertebral d'aquesta transformació. La construcció d'una
ciutadania crítica i activa, capaç de navegar amb responsabilitat el mar
d'informació disponible, és un requisit previ perquè aquestes eines
tecnològiques no es converteixin en simples miratges.
Per concloure, allò plantejat no pretén erigir-se com
una resposta definitiva, sinó com una possible direcció cap a la propera etapa
de la democràcia. La tecnologia no s'ha d'interpretar només com una amenaça,
sinó com una eina que, amb la preparació cultural adequada, una infraestructura
tecnològica sòlida i un compromís ètic ferm, pot contribuir a revitalitzar i
enriquir la participació política.
Considerar aquests escenaris, així com altres futurs models, ens permet començar a reorientar les societats actuals cap a una transició que, en tenir en compte tots els seus membres, pugui estendre els seus beneficis de manera més equitativa i universal. Com ha demostrat la història, les democràcies es transformen constantment, i avui comptem amb recursos capaços d'apropar la presa de decisions a la ciutadania, impulsant així la construcció d'un món més just, inclusiu i conscient dels seus desafiaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada