CRISPACIÓ I VIOLÈNCIA POLÍTICA A
L'ESTAT ESPANYOL
______________________________________________________
Una crida a la reflexió i al compromís democràtic
Vivim temps difícils, temps que semblen allunyar-nos cada cop més del somni d’una democràcia madura, basada en el respecte, el diàleg i la convivència. A l’Estat espanyol, el clima polític s’ha enverinat fins a extrems que fa només una dècada ens semblaven impensables. La crispació ha arrelat en el discurs públic, en els mitjans de comunicació, a les xarxes socials i fins i tot al cor de les institucions. Els insults han substituït les paraules, les acusacions han enterrat els arguments, i l’odi ha començat a normalitzar-se com a estratègia política. Ens trobem davant d’una deriva que posa en risc els fonaments de la democràcia.
Aquesta situació no és fruit de la casualitat ni tan sols de la passió política. És el resultat d’anys de degradació del debat públic, de la manca de pedagogia democràtica i del creixement d’una estratègia política basada en la por, el menyspreu a l’altre i la confrontació permanent. Es parla cada cop menys de propostes i solucions, i més de qui és el culpable, qui ha de ser assenyalat, qui ha de ser humiliat. I així, pas a pas, la democràcia es va esfilagarsant.
No es tracta només de desacords entre partits. Els desacords són naturals i desitjables en qualsevol societat plural. El problema apareix quan el desacord esdevé deshumanització, quan el qui pensa diferent deixa de ser un adversari polític i passa a ser considerat un enemic de la pàtria, de la democràcia, de la convivència. Aquestes dinàmiques, sovint alimentades des de l’extrema dreta però assumides també per altres sectors, ens aboquen a una espiral perillosa de trencament social.
Els episodis recents de violència política, verbal i simbòlica, en són una mostra clara. Insults dirigits a representants públics pel sol fet de parlar en una llengua cooficial. Amenaces a càrrecs electes. Pintades i agressions en actes polítics. Assetjament digital organitzat. Tot això s’està normalitzant en nom d’una suposada llibertat d’expressió que oblida que, sense respecte, no hi ha llibertat que valgui. La paraula lliure no pot convertir-se en excusa per al menyspreu ni la humiliació.
I, mentrestant, els grans reptes col·lectius —l’emergència climàtica, la desigualtat social, la crisi d’habitatge, la precarietat juvenil, l’envelliment de la població, la salut mental o la transformació digital— queden relegats a un segon pla. Com si la política ja no servís per millorar la vida de la gent, sinó per generar titulars, audiència i enfrontaments estèrils. Ens hem oblidat que el sentit primer de la política és servir el bé comú, no alimentar l’ego ni alimentar la ira.
Aquest context afecta profundament la salut democràtica del nostre país. L’odi no només fa mal als que el reben, empobreix també als que l’expressen i degrada tota la comunitat. La desafecció política creix. El populisme troba terreny fèrtil. I el debat públic esdevé un soroll constant que ens impedeix escoltar-nos, comprendre’ns i trobar camins compartits. Sense escolta, no hi ha comunitat. I sense comunitat, no hi ha democràcia.
És urgent que fem un pas enrere en aquesta escalada de tensió i odi. Que recobrem la capacitat de mirar-nos als ulls i veure-hi una persona, no una amenaça. Que entenguem que la discrepància política no és un problema, sinó una riquesa. Que podem discutir models de país, estratègies econòmiques, polítiques socials o visions territorials sense convertir l’altre en un objectiu a destruir.
Cal que la classe política recuperi la dignitat del servei públic. Que els líders deixin de cridar i comencin a escoltar. Que els partits esdevinguin espais de construcció i no trinxeres. Però també cal que la ciutadania prengui consciència del seu paper fonamental. No podem delegar-ho tot. També nosaltres som responsables del clima social, del que compartim, del que defensem, del que permetem.
És temps de reflexió, no de més retrets. És temps de posar la mirada llarga i pensar quin futur volem per a les properes generacions. Una Espanya trencada per l’odi o una Espanya diversa, plural, capaç de conviure amb respecte? Una societat que imposa amb violència simbòlica o una societat que raona, construeix i escolta? Encara som a temps. Però el temps s’esgota.
Si no parem aquesta escalada d’atacs, Espanya es destrossa. No necessàriament per un conflicte bèl·lic, sinó per un deteriorament profund de la convivència, de la confiança, del respecte. No deixem que això passi. La democràcia és fràgil, però també resilient si la cuidem. Cuidem-la entre totes i tots. No per por del que pot passar, sinó per estima al que encara podem ser.
Josep Mon del Raval (Masmi)
GIRONA, 8 de Juny de 2.025
