Barcelona, Madrid, Sevilla, València o Palma. També Girona, Alacant, Bilbao, Màlaga, Tarragona i Eivissa. Totes comparteixen una postal. Vida Urbana, Activitat Turística, grans infraestructures, una aparent prosperitat i, tot sovint, persones dormint a la intempèrie.
Als accessos de Bancs, en Caixers automàtics que donen una mínima protecció contra el fred o la pluja. En ruïnes urbanes, edificis a mig fer o abandonats, sota als ponts de les rondas o d’autopista, o en les voreres més fosques dels barris cèntrics i perifèrics.
És una realitat que creix i s’estén, però que gairebé ningú no vol mirar de cara.
Un sostre inabastable, encara que
treballis
Algunes d’aquestes persones treballen. Fan jornades a
temps parcial o complet, sovint en ocupacions precàries. Cuines de bars,
logística, neteja, obra, repartiment amb bicicleta o moto. Algunes altres estan
en situació administrativa irregular i pateixen l’explotació laboral en els
sectors més opacs de l’economia. I també hi ha ciutadans espanyols que han
estat expulsats del mercat de l’habitatge per l’atur, una separació, problemes
de salut mental o una cadena de desnonaments sense alternativa real.
Treballar no garanteix un habitatge. En molts punts de
l’Estat espanyol, llogar una habitació supera els 400 euros mensuals. Un
pis compartit frega els 600 €. I el llogar un pis sencer, fins i tot en
zones que abans es consideraven assequibles, s’ha convertit en una missió
impossible per a qui no tingui nòmina fixa, avaladors o un sou per sobre dels 1.500
euros nets mensuals.
El lloguer mitjà a Barcelona ja frega els 1.200 €,
i a Madrid s’hi acosta, i a la ciutat de Girona, el preu mitjà
de lloguer declarat és de 781,38 €. A Figueres, el preu del
lloguer és de 545,90 €. A OLOT el preu de 520,39 €. Mentre
que, a la zona de la costa, a les poblacions situades entre Sant Feliu de
Guíxols i Palamós, el major augment s’ha experimentat fins arribar al màxim
històric del preu del lloguer fins a 744,94 €. (Cambra
de propietats urbanes de la font de Girona).
I els preus dels lloguers turístics
es poden imaginar a les butxaques dels treballadors. Tot plegat, mentre els
salaris continuen estancats i el 35% de la població viu en situació de
precarietat o pobresa energètica, segons dades de l’INE i de la Xarxa
Europea de Lluita contra la Pobresa.
L’article 47 de la Constitució espanyola afirma que
“tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”. Però
les xifres desmenteixen aquesta promesa. A l’Estat espanyol hi ha prop de 3,8
milions d’habitatges buits, mentre més de 33.000 persones viuen oficialment al
carrer segons les últimes dades oficials (el doble si comptem les situacions
invisibles o intermitents).
El problema, però, no és només d’exclusió extrema. Es
tracta també de la normalització d’una societat on cada cop més persones viuen
amb por de perdre casa seva, d’un desnonament silenciós, d’una pujada de preu
inassumible, o de quedar-se en una situació on l’únic “llit” disponible és un
cartró darrere una entitat bancària.
L’altra ciutat, la invisible
Aquest fenomen no és exclusiu dels grans nuclis
urbans. També es fa visible en municipis mitjans i en indrets turístics, on
l’especulació immobiliària ha expulsat la població resident. A ciutats com
Palma, Girona, Sitges o Eivissa, treballar en el sector serveis no garanteix
poder-hi viure. El preu del lloguer ha estat inflat per la conversió
d’habitatges en apartaments turístics, sovint il·legals o semi-legals, sense
cap control real de les administracions.
A les zones turístiques d’estiu, moltes persones treballadores dormen en cotxes, en tendes improvisades, o es banyen en fonts públiques abans d’anar a treballar a hotels, restaurants o serveis de neteja. Són esclaus contemporanis del model turístic i especulatiu.
L’Estat i els municipis, absents o
impotents
Els Ajuntaments i Comunitats Autònomes reconeixen el
problema, però sovint el limiten a una qüestió d’ordre públic o higiene. Les
“unitats de carrer” i els albergs temporals no arriben ni de lluny a cobrir les
necessitats. Molts serveis d’emergència limiten l’estada a dies puntuals, i
d’altres obliguen a requisits administratius impossibles per a moltes persones
sense llar.
Els fons europeus de recuperació han destinat milions
a projectes de “reconversió urbana” o “millora de l’hàbitat”, però en molts
casos han servit més per renovar façanes i zones turístiques que no pas per
garantir sostre a qui ho necessita. Mentrestant, empreses com Blackstone,
Azora, Cerberus i altres fons voltors continuen acumulant milers de pisos, que
mantenen buits o lloguen a preus prohibits.
Entre la indiferència i
l’estigmatització
La societat, per la seva banda, viu entre la
indiferència i l’estigmatització. Els mitjans de comunicació rarament donen veu
a les persones sense sostre. Moltes d’elles són víctimes de violència,
agressions sexuals, robatoris, multes per dormir al carrer, o fins i tot
detencions per “ocupació d’espai públic”. Dormir a un caixer pot ser motiu de
sanció, però no tenir casa no és cap delicte. Tanmateix, se'ls tracta sovint
com a delinqüents o “molèsties”.
La pregunta incòmoda que ningú vol fer-se és:
Com pot
ser que una societat que genera tanta riquesa toleri que milers de persones no
tinguin un sostre segur on viure?
Entre aquestes persones hi ha dones que fugen de
violències masclistes, joves extutelats sense recursos, persones migrades amb
papers en tràmit, treballadors i treballadores que no arriben a fi de mes,
parelles desnonades, gent gran sense xarxa familiar… No són “casos socials”.
Són éssers humans. I viuen –o millor dit, malviuen– entre nosaltres. Sota el
pont que creuem amb cotxe. Darrere el caixer on traiem diners. En la ruïna que
esquivem en passar pel barri antic. O sota el cel ras d’un banc públic.
Una crisi estructural, no un accident
No és un error del sistema. És el sistema, i mentre es
continuï permetent que el dret a l’habitatge sigui un luxe, aquestes situacions
s’agreujaran. La pobresa habitacional no és una patologia individual, sinó una
malaltia estructural d’un model econòmic que prioritza el benefici immobiliari
sobre la dignitat de les persones.
La solució no és repartir mantes, sinó garantir
habitatge digne, regular el mercat del lloguer, utilitzar els habitatges buits,
acabar amb els fons voltors, i entendre que ningú hauria de dormir al carrer
per no poder pagar.
Perquè si tolerem que això passi, deixem de ser una
societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada