Blindar la Sanitat Pública a la Constitució, una necessitat democràtica i social.

 L’acord adoptat pel Consell de Ministres per avançar en la protecció del sistema Sanitari Públic torna a situar damunt la taula un debat imprescindible.

Pot continuar la Salut de la ciutadania depenent dels interessos del mercat i de les polítiques de privatització impulsades durant dècades?

La resposta, cada vegada més evident per a una gran part de la societat, és que no. La Sanitat Pública no pot ser considerada una simple despesa pressupostària, sinó un dret fonamental, una eina d’igualtat i un pilar bàsic de cohesió social, i per això, cada vegada hi ha més veus que reclamen blindar-la constitucionalment, impedint qualsevol procés de desmantellament, externalització o negoci especulatiu amb els recursos sanitaris. 

Durant anys, especialment després de la crisi econòmica del 2008, les polítiques neoliberals aplicades tant des de governs estatals com autonòmics han impulsat retallades, privatitzacions parcials i derivacions massives cap a empreses sanitàries privades. Tot plegat sota el discurs de la “modernització”, de la “col·laboració publicoprivada” o de la “gestió eficient”, però la realitat viscuda per milers de professionals sanitaris i milions de pacients ha estat molt diferent.

Mentre es retallaven llits hospitalaris, personal mèdic i serveis d’atenció primària, moltes administracions augmentaven milions d’euros en concerts sanitaris amb grans grups empresarials, un model que ha acabat convertint la salut en un negoci altament rendible per a determinades corporacions privades.

Els casos de Ribera Salud o Quirónsalud han estat sovint utilitzats com a exemple d’aquesta expansió del model privatitzat. Empreses que han crescut enormement gràcies a concessions públiques, derivacions de pacients i acords amb governs autonòmics, especialment en territoris on les polítiques liberals han defensat una reducció progressiva del pes de la Sanitat Pública.

El problema no és només ideològic, és també econòmic i funcional i molts dels hospitals i centres privats depenen directament dels recursos públics per mantenir part de la seva activitat, I en nombroses ocasions, els casos més complexos, costosos o urgents acaben sent derivats als hospitals públics, que assumeixen la major càrrega assistencial i les situacions de màxima gravetat, i això genera una contradicció evident, ja que es privatitzen beneficis mentre es socialitzen les despeses més elevades.

Els Serveis Públics d’Urgències continuen absorbint una part molt important de l’atenció crítica, dels trasllats medicalitzats i de les intervencions d’alt cost, mentre determinades empreses privades mantenen models centrats en l’activitat més rendible i es que el resultat és, que la ciutadania acaba pagant dues vegades, una amb impostos per sostenir el sistema públic i altre amb diners públics desviats a concerts i concessions privades.

Aquesta situació també obre interrogants polítics i ètics importants que durant anys s’ha denunciat l’existència de portes giratòries entre governs autonòmics, alts càrrecs de sanitat i grans empreses hospitalàries. Exconsellers, assessors o responsables polítics han acabat ocupant càrrecs de responsabilitat en empreses privades del sector sanitari després d’haver impulsat reformes o adjudicacions favorables durant la seva etapa institucional.

Aquestes pràctiques deterioren la confiança ciutadana i alimenten la percepció que la Salut Pública ha estat utilitzada com una oportunitat de negoci per a determinats interessos econòmics i quan els criteris de mercat entren als hospitals, el pacient deixa de ser vist com una persona amb drets i passa a convertir-se en un número dins d’un balanç comptable.

Blindar la sanitat pública a la Constitució Espanyola hauria de significar diverses coses molt concretes con Garantir per llei un finançament públic suficient i estable, Prohibir privatitzacions estructurals dels serveis essencials, Reforçar l’atenció primària com a eix central del sistema, Limitar les derivacions sistemàtiques a empreses privades, Impedir portes giratòries entre governs i corporacions sanitàries, i Assegurar que la gestió sanitària respongui a criteris mèdics i socials, i no empresarials.

La pandèmia de la COVID-19 ja va demostrar qui sostenia realment el país en els moments més difícils, hospitals públics saturats, professionals exhausts i centres d’atenció primària convertits en primera línia de resistència social, i va quedar clar que sense una sanitat pública forta, universal i ben finançada, qualsevol societat queda exposada a la desigualtat i a la vulnerabilitat.

Defensar la Sanitat Pública no és una qüestió partidista. És defensar el dret a ser atès independentment del compte bancari, del barri on es viu o de la situació laboral, I és entendre que la Salut no pot dependre de la rendibilitat econòmica ni de fons d’inversió.

Avui més que mai, cal exigir que la Sanitat Pública deixi de ser moneda de canvi de les polítiques neoliberals i es converteixi en un dret blindat constitucionalment, intocable davant governs, mercats i interessos privats.