Estat policial a Catalunya?

 Hi ha preguntes que incomoden perquè obliguen a mirar de cara una realitat que massa sovint es vol maquillar sota discursos institucionals de convivència, seguretat o modernització democràtica, però la pregunta és legítima i cada vegada més present en molts espais socials, educatius i laborals del país.

S’està consolidant un model d’Estat policial a Catalunya?

Des de fa anys, especialment a les Comarques Gironines, nombrosos col·lectius socials, associacions culturals, moviments juvenils, entitats antiracistes, assemblees laborals i plataformes de defensa dels serveis públics denuncien una vigilància constant, desproporcionada i, sovint, intimidatòria, i ja no es tracta únicament de la presència policial en manifestacions o mobilitzacions concretes, sinó que el problema és molt més profund, que és la normalització del control preventiu sobre qualsevol espai d’organització col·lectiva.

A Girona, Salt, Figueres o Banyoles, moltes entitats socials han vist com activitats comunitàries, reunions obertes o assemblees de treballadors acaben sota observació policial, identificacions o presència preventiva d’unitats de seguretat i el missatge implícit és clar,  organitzar-se genera sospita i això és especialment greu en una societat que es diu democràtica.

La criminalització silenciosa dels moviments socials no sempre arriba en forma de grans titulars i sovint es construeix de manera subtil. Fitxers policials, seguiments, infiltracions conegudes en moviments socials, controls administratius constants o una presència policial que busca desgastar psicològicament els col·lectius i Catalunya ha conegut en els darrers anys diversos casos d’agents infiltrats en moviments socials, sindicals i polítics, fet que ha generat una enorme preocupació entre activistes i organitzacions de drets humans.

La qüestió és preocupant perquè el focus no sembla estar posat únicament en la persecució del delicte, sinó també en la supervisió de la dissidència i quan una assemblea de treballadors de l’educació, de la sanitat o del sector industrial és observada com si fos un problema d’ordre públic,  quan els sindicats combatius passen a ser tractats amb desconfiança institucional, quan entitats de barri o col·lectius juvenils es converteixen en objecte de control permanent, la frontera entre seguretat i repressió comença a difuminar-se perillosament.

En aquest context, el debat sobre el nou pla pilot impulsat per la Generalitat en 14 centres educatius ha fet augmentar encara més la tensió social per la manca de consens amb una part important de famílies, alumnat i professorat que ha provocat una oposició notable en diversos centres, i el problema no és només el contingut del projecte, sinó també la manera com les institucions gestionen el desacord.

Cada vegada és més habitual que els conflictes socials o educatius deixin de ser tractats des del diàleg i la participació democràtica per acabar derivant-se cap a protocols de control, seguretat i vigilància, en lloc d’escoltar els claustres, les AMPAS/AFA o les assemblees d’estudiants, massa sovint es respon amb burocràcia coercitiva, advertiments o presència policial preventiva.

És una deriva preocupant.

L’escola pública hauria de ser un espai de pensament crític, participació i construcció col·lectiva, no un laboratori de control social ni un terreny d’imposició vertical de polítiques educatives i quan una administració perd la capacitat de convèncer i només sap gestionar el conflicte des de l’autoritat, el problema deixa de ser educatiu i es converteix en polític.

També és simptomàtic que aquest increment del control coincideixi amb una etapa de fort malestar social amb una presisten precarietat laboral, crisi de l’habitatge, deteriorament dels serveis públics, augment de les desigualtats i desafecció política. Històricament, quan creixen les tensions socials, alguns governs opten per reforçar els mecanismes de seguretat en lloc d’afrontar les causes profundes dels conflictes i és aquí on apareix la gran contradicció catalana.

Mentre es reivindica Catalunya com un país avançat, democràtic i socialment plural, es toleren pràctiques de control que generen por i autocensura entre sectors organitzats de la ciutadania. La democràcia no es mesura només per la celebració d’eleccions, sinó també per la capacitat de garantir drets civils, llibertat d’organització i discrepància política sense intimidacions. Cap societat madura hauria de veure com una assemblea sindical, una protesta estudiantil o una entitat social són percebudes institucionalment com una amenaça.

Perquè quan la política deixa pas al control, quan el debat es substitueix per la vigilància i quan la protesta és observada com un problema de seguretat, el risc no és només perdre drets individuals, el risc és acabar normalitzant una cultura autoritària incompatible amb una democràcia real i participativa.

I la pregunta, aleshores, deixa de ser exagerada.

Estem avançant cap a un Estat policial a Catalunya?

O potser ja fa temps que algunes pràctiques pròpies d’aquest model han començat a instal·lar-se silenciosament entre nosaltres?