El Sàhara Occidental i Palestina, són els pobles de moneda de canvi entre els mercaders dels Estats Units d'Amèrica, Israel, i del Marroc, contra els interessos dels ciutadans del Sàhara, i de Palestina.

El Sàhara Occidental, moneda de canvi entre mercaders. 
Ja des de fa anys eren ben coneguts els vincles, no només comercials sinó també militars i d'intel·ligència, entre Rabat i Tel-Aviv.

Volen el desert i mar del Sàhara, per cobrir grans projectes.

Es veia venir. Després Egipte (1979) i Jordània (1994), el camí obert pels anomenats Acords d'Abraham (2020) ha accelerat el procés de reconeixement d'Israel per part de països àrabs, amb Emirats Àrabs Units, Bahrain i el Sudan per davant. I ara el Marroc se suma a la llista en un moviment del més cru perfil mercantilista. Així, amb una compensació tan atractiva com el reconeixement nord-americà a la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental ocupat, cal interpretar el que ja abans va fer Abu Dhabi (a canvi de garanties de seguretat per part de Washington i dels sofisticats caces F- 35) i Khartum (com a via obligada per sortir de la llista de països promotors de terrorisme).

I és ben evident que als actors implicats en aquestes obscenes operacions poc els ha importat que suposin un menyspreu a l'ONU, al dret internacional i, menys encara, als palestins.

Ja des de fa anys eren ben coneguts els vincles, no només comercials sinó també militars i d'intel·ligència, entre Rabat i Tel-Aviv. Fins i tot en 1994 tots dos van decidir obrir seccions d'interessos en les respectives capitals, a la calor dels llavors esperançadors Acords d'Oslo (finalment tancades el 2000, després de l'esclat de la segona Intifada).

Campaments de Tindouf.

Per Marroc- el monarca és president de Comitè Al Qods, creat per l'OCI fa més de cinquanta anys com un òrgan més en defensa de la causa palestina i en el qual participen quinze països musulmans-, el control no només efectiu sinó també formal del Sàhara ocupat és una prioritat nacional. I d'aquí que, davant el gest de Trump, no hagi tingut cap inconvenient en pagar el preu de reconèixer Israel, encara que tingui una opinió pública netament pro Palestina i pugui suposar algun enrenou puntual en un conflicte que s'ha reactivat recentment. Al capdavall, Rabat sent que el temps corre a favor seu, com a resultat del cansament de la població ocupada i de la qual habita els campaments de Tindouf i, molt més, per la seva aclaparadora superioritat militar i diplomàtica enfront del seu adversari sahrauí.

Vincle militar

Vist així, reconèixer a Israel és una contraprestació assumible, entenent que Joe Biden difícilment podrà revertir la decisió del seu antecessor, encara que només sigui perquè llavors hauria de fer el mateix amb el reconeixement nord-americà dels Alts de Golan sirians com a territori israelià; cosa impossible d'imaginar. Es tracta a més d'un gest que reforça el vincle que Rabat manté amb Washington des de fa dècades, vist (al costat d'Espanya) com el guardià de la porta de Gibraltar i com un aliat rellevant en la lluita contra el terrorisme internacional. Un vincle cada cop més notori en el terreny militar, amb recents adquisicions marroquins de caces F-16, carros de combat M1 Abrams, míssils contra carro TOW, helicòpters d'atac Apache, drons MQ-9 Reaper i diversos canons, coets i míssils (incloent-hi el Harpoon Bloc II). I encara que se sol entendre que aquest impressionant rearmament respon a la clàssica competència amb una Algèria que també s'afanya per sumar punts com a líder regional, queden molts dubtes pel camí sobre com una economia en crisi com la marroquina podrà finançar aquest dispendi i com afecta aquesta carrera armamentística a Espanya.

Per la seva banda, Trump segueix esgotant els seus últims dies a la Casa Blanca no només per complicar encara més la gestió al seu successor, sinó també per sumar suposats «èxits» en política exterior que li serveixin en el seu intent de tornar a la presidència. Un afany que per a Israel es tradueix en regals, ja que es veu recompensat amb el reconeixement per part de països àrabs no només sense haver de cedir res substancial a canvi, sinó fins i tot amb avenços com els citats Alts de Golan i la totalitat de Jerusalem com propis.

Més bases electorals en mans de Netanyahu en vigílies de tornar a les urnes. I pel camí resulta irrellevant per als actors implicats en aquest mercadeig si l'ONU queda encara més afeblia, si s'obre encara més la porta al fet que altres tinguin comportaments igualment contraris a el dret internacional (qui li diu ara a Putin que l'annexió de Crimea és inacceptable?) i si es fa totalment visible l'abandonament dels palestins.

Espanya, desairada i confosa.

Com potència administradora del territori sahrauí Espanya queda en una posició delicada davant d'una política de fets consumats sobre els quals, tot indica, no ha estat ni consultada. Amb el temps ha quedat clar el gir des d'una posició de «neutralitat activa», després de la qual s'amagava el càlcul que el retard en la solució del problema mantenia entretingut al Marroc en altres temes diferents a Ceuta i Melilla, a una altra en la que es percep un notable acostament a les posicions marroquines per entendre que, més important que el futur d'uns sahrauís creixentment abandonats a la seva sort, és la col·laboració marroquina en la repressió de el narcotràfic, l'emigració irregular i la lluita contra el terrorisme.

No és fàcil per a cap Govern espanyol convèncer amb aquests arguments a una opinió pública majoritàriament prosahrauí. D'aquí la insistència a escudar-se en l'ONU com a marc de resolució (sabent l'improbable que alguna cosa així succeeixi), al temps que es va fent amagar el creixent biaix favorable a Rabat. Res d'això ha servit ni per resoldre el conflicte ni tampoc per defensar millor els interessos nacionals, a l'atzar de les no sempre compartides decisions de Rabat. Per contra, el Marroc augmenta el seu pes a Washington, el seu poder militar comença a inquietar i Espanya sembla cada vegada més impotent. I la postergació de la RAN només mostra la confusió regnant.

USA, Israel, el Marroc, Sàhara, Palestina

Igual que la guerra de l'Iraq va marcar una profunda divisió entre els governs que van recolzar la invasió i els que la van rebutjar, avui toca posicionar-se a favor dels pobles palestí i sahrauí, a favor del dret internacional i dels drets humans a favor d'Israel, USA i la llei del més fort.

Per fi es van confirmar els rumors: els Estats Units d'Amèrica reconeixen al Marroc la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental; a canvi, el Marroc reconeix oficialment a Israel i tots dos estableixen relacions diplomàtiques plenes. En aquesta ocasió, Mohammad VI ha sabut gestionar bé els temps.

La decisió de Trump difícilment podrà ser revocada pel nou president demòcrata, estretament lligat al Marroc gràcies als Clinton i molt dependent del poderós lobby jueu.

Tot i això, no podrà evitar els efectes negatius d'aquesta decisió: la pèrdua de prestigi i el descontentament que ha generat entre els seus súbdits i la població dels països àrabs, podria arribar a generar dificultats polítiques i fins i tot altercats al carrer al règim; l'impacte mediàtic que la decisió tindrà al voltant de la qüestió sahrauí, és contrari a l'estratègia de silenci i ocultació que el Majzen venia mantenint; l'extensa xarxa de solidaritat internacional que genera la causa palestina, trobarà ara més motius per empatitzar amb la lluita del poble sahrauí, oferint noves oportunitats de mobilització i incidència política; igualment, aquest acord suposa una dificultat afegida perquè els seus aliats occidentals segueixin defensant la "legitimitat democràtica" de la postura marroquina sobre el Sàhara Occidental.

La participació política de la dona avança a Llatinoamèrica.

Llatinoamèrica ha tingut nou dones mandatàries. La primera triada mitjançant el vot popular va ser Violeta Chamorro, a Nicaragua, que va estar en el poder entre el 1990 i el 1997.

violeta chamorro

Així mateix a Bolivia, Lidia Gueiler va tenir la prefectura de l'Estat, encara que aquesta va ser de manera interina i després de ser designada pel Congrés, no per sufragis.

Llavors, l'arribada de Chamorro al poder va ser el primer pas perquè altres ocupessin el càrrec de caps d'Estat o de Govern dels seus països. No obstant això, les que li van seguir no van ser triades mitjançant el vot.

A l'Equador, Rosalía Arteaga va tenir un mandat de dos dies el 1997, que es va donar enmig d'una crisi política; a la Guaiana, Janet Jagan, qui era primera ministra, va ocupar la cadira presidencial després de la mort del seu espòs.

Geraldine Bustos, professora del programa de Ciències Polítiques de la Universitat de la Sabana, considera que l'ambient per a les dones en la política de la Llatinoamèrica, ha millorat en les dues últimes dècades. No obstant això, "l'avanç és lenta i no hi ha una tendència generalitzada a tota la regió".

Les dones van tornar a les targetes amb Mireya Moscoso a Panamà, en 1999. El seu espòs, Arnulfo Arias Madrid, havia estat mandatari en tres ocasions i el va acompanyar com a vicepresident en aquest període constitucional.

Llatinoamèrica tria a les seves dones.

A Moscoso el va seguir Michelle Bachelet a Xile amb els seus dos mandats al Palau de la Moneda. L'avui Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans va heretar la política del seu pare, el militar Alberto Bachelet, qui es va oposar al cop d'Estat contra Salvador Allende i va morir després de ser detingut per les forces del dictador Augusto Pinochet.

Com Bachelet, Cristina Fernández de Kirchner també va tenir dos mandats i ara és vicepresidenta de la nació. Els seus primers passos en la vida pública van ocórrer de la mà del seu exmarit Néstor Kirchner, que també va ser inquilí de la Casa Rosada. Igualment, en aquesta llista estan Laura Chinchilla a Costa Rica i Dilma Rousseff, la fillola política de Lula da Silva.

Michelle Bachelet

"Una de les meves preocupacions enfront d'aquesta evolució del poder de la dona a Llatinoamèrica és que poques estan fent carrera, si no que es manté una tendència de padrins polítics o de relacions familiars que empenyen les seves aspiracions. Llavors, no és una arribada independent, sinó de relacions amb els homes clientelars tradicionals", assegura Bustos.

Tot i que la representació política en l'àmbit mundial s'ha duplicat en els últims vint-i-cinc anys, les Nacions Unides considera que estan sent "sobrerepresentades". Pel que fa a les vicepresidències es refereix, només cinc de la regió estan ocupades per dones: Colòmbia, Costa Rica, Uruguai, Nicaragua i Veneçuela. Aquestes dues últimes, Rosario Murillo i Delcy Rodríguez, estan acusades de pertànyer a governs il·legítims pels partits opositors dels seus països.

Ramírez, la primera vicepresidenta en la història de país, ha feina per les dones, va liderar la Conversa Nacional al començament d'any i recentment va encapçalar la radicació d'un projecte de llei anticorrupció davant el Congrés.

Argentina és un dels països més destacats de la regió.

Buscant més representació.

Per a gener de 1997 només l'11,7% dels escons parlamentaris del món estaven ocupats per dones; la resta, per homes. Poc més de tretze anys després, aquesta proporció és del 24,9%, d'acord amb la Unió Interparlamentària (IPU). Aquestes xifres evidencien com intenten obrir-se pas en els governs.

A Amèrica, aquesta estadística creix per sobre de la proporció mundial. Per 1997 estava en 12,7% i ara se situa en el 32%, en revisar les dades de la IPU, per la qual cosa es tracta del continent amb els millors índexs de participació. No obstant això, si de subregionals es tracta, el lideratge el tenen països nòrdics, Austràlia i Nova Zelanda.

Hi ha iniciatives en curs per fomentar la representació femenina. A Colòmbia la paritat en les llistes és un dels punts que s'ha discutit al Congrés per a la reforma al Codi electoral i diumenge passat la vicepresidenta Marta Lucía Ramírez va enviar una carta als partits demanant que donin suport a la vinculació i participació política de les dones.

Marta Lucía Ramírez.

A Argentina, des de 2017 es va promulgar la Llei de Paritat de Gènere en Àmbits de Representació Política. En aquest mateix any, a l'Uruguai va ser aprovada una iniciativa legislativa similar. Entretant, el Brasil té una norma que exigeix ​​que mínim el 5% dels fons per a les campanyes dels partits sigui destinat a candidates. Però, diuen les expertes, aquest és només el primer pas.

Sandra Botero, politòloga i professora de la Universitat del Rosari, considera que "la paritat en les llistes ajuda en tant genera mecanismes que obliguen a partits i moviments a impulsar a les candidates que vulguin participar-hi. Però el problema de la representació de les dones en la política és estructural, és el resultat de barreres profundes, de vegades institucionals, fomentades des d'una cultura masclista".

Més enllà de l'obligatorietat de la paritat, Botero considera que és pertinent injectar recursos en les campanyes de les dones, capacitar des de la joventut i fomentar les seves carreres perquè "no hi haurà més oficials electes mentre no hi hagi més candidates".

En 2018 la Registraduria i ONU Dones van publicar l'informe El camí cap a la paritat al Congrés colombià per examinar la representació política de les rere eleccions legislatives d'aquest any i van trobar que la proporció és del 19,7%, deu punts enrere de la mitjana de la regió, xifrat en 29,7%.

Les dones que en els últims anys han aconseguit alçar-se com a governants
a Amèrica Llatina marcant la història dels seus països. 

SOLIDARITAT AMB PALESTINA.

Si en el meu anterior article, baix comentar la situació en el  SÀHARA OCCIDENTAL, Avui i en commemoració al DIA INTERNACIONAL DE SOLIDARITAT amb EL POBLE DE PALESTÍ, passo als següents comentaris perquè ens serveixin de reflexió. Demano des d'aquesta humil pàgina que tots els poders interessats - polítics, militars i econòmics -, resolguin el conflicte en pau.

Fa més de setanta anys que milers de persones del Poble Palestí van haver de fugir de casa seva. El 1948, prop de 750.000 palestins van ser despullats de les seves terres, les seves llars i dels seus records, convertint-se en refugiats.

Avui diumenge dia 29 de novembre es commemora el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí. Aquest any l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient, fa una crida amb especial atenció a Gaza: una franja que tanca milers de mirades i històries per explicar.

El 1948, prop de 750.000 palestins van ser despullats de les seves terres, les seves llars i dels seus records, convertint-se en refugiats. El Poble Palestí continua refugiat i esperant amb anhel la tornada a casa i el reconeixement de la seva tràgica història. Una espera interminable donat que Israel ni reconeix el seu estatus, ni permet el seu retorn a més manté militarment ocupat el territori palestí. Aquesta ocupació que incompleix el Dret Internacional Humanitari i impedeix una resolució pacífica del conflicte.

El Poble Palestí és la població refugiada més antiga del món. Avui, els palestins refugiats són 5,7 milions de persones. Sent especialment greu la situació que es viu a Gaza. Després de tretze anys de bloqueig, aquest 2020, per fi l'ONU ha declarat Gaza com a zona inhabitable.

Durant molt de temps Gaza va estar present en mitjans de comunicació gairebé diàriament per la situació inhumana a la qual s'enfrontava la seva població: bloqueig, escalades de violència, limitació de moviments, escassetat d'aigua potable, atacs a escoles, altíssims nivells d'atur i pobresa, etc. Ara, la situació ha canviat. Les seves històries no ressonen en la consciència col·lectiva com ho feien abans.

Els refugiats de Palestina estan profundament marcats pels conflictes, exacerbats per la falta de progrés polític i les pressions sobre el finançament i les operacions d'UNRWA. Hi ha un sentiment aclaparador de crisi existencial a Palestina.

Avui, Gaza i el Poble Palestí té una de les majors taxes d'atur i pitjor desenvolupament econòmic en el món, tot i el seu potencial, amb retrocés en indústria i agricultura, i té a més de la meitat de la seva població de dos milions vivint per sota el llindar de la pobresa.

Les reiterades advertències sobre el paper provocador, bel·licista i desestabilitzador contra tots els pobles de la regió exercida pels sionistes té la seva comprovació en la terrible situació d'inestabilitat regional.

Després de més de setanta anys de la reivindicació del poble palestí sobre la seva terra, podem comprovar que al món un nombre sempre creixent de governs, entitats públiques, privades i empreses de tota índole es manifesten oberts al reconeixement de l'Estat Palestí exterioritzant l'esperança de la cancel·lació de la injusta condició d'opressió colonial, apartheid, confiscació de territoris i fonts d'aigües amb finalitats d'extermini del poble palestí.

Aquesta política sionista pretén la conducció de les gents palestines cap a un estat de prostració econòmica i social que preludiï la desaparició física d'aquest poble. Aquesta aspiració sionista no té un altre nom que el de genocidi i constitueix un crim de lesa humanitat que fa costat amb la seva responsabilitat tant als ciutadans d'aquest país que pretenen fer els ulls grossos respecte als excessos de la seva "establishment" i també aquesta responsabilitat s'estén a les gents que col·laboren des d'altres parts de món i sobretot des dels Estats Units amb aquest experiment de "genocidi sense gasos" elaborat pels qui haurien d'estar atents a què no es repeteixin els execrables mètodes nazis que van horroritzar al món.

Podem observar que l'impacte del creixent rebuig mundial a aquestes pràctiques ha despertat en el si dels que les defensen una mobilització de lideratge i pressions que evidencien l'intent desesperat dels polítics pro sionistes dels Estats Units i la seva colònia europea (entengui Anglaterra) d'introduir pals a la roda perseguint a les entitats que afavoreixin boicots a Israel.

Les reiterades advertències sobre el paper provocador, bel·licista i desestabilitzador contra tots els pobles de la regió exercida pels sionistes té la seva comprovació en la terrible situació d'inestabilitat regional, on després de la fabricació de subversions de caràcter fonamentalista s'evidencia en el paper de rereguarda real que assumeix Israel. A la Jornada Internacional de Solidaritat amb Palestina expresso la meva convicció que la victòria de la causa Palestina ha d'expressar-se en el reconeixement del seu propi Estat, amb la retirada de les tropes sionistes ocupants i amb la desmilitarització efectiva de tota la regió és la condició ineluctable per garantir no només el dret palestí, sinó la pau de tota la regió i del món.

Israel castiga els palestins limitant l'accés a l'aigua

Un recent informe elaborat per quatre ONG palestines i internacionals denuncia els abusos que Israel comet amb els palestins pel que fa a l'ús de l'aigua. La situació és particularment dramàtica a la Franja de Gaza, on gairebé tota l'aigua que consumeix la població no és potable d'acord amb els barems de l'OMS.

Quatre organitzacions de drets humans palestines i internacionals han elevat aquest mes de novembre una crida urgent a les Nacions Unides exposant la greu crisi d'aigua potable i d'aigües residuals que pateix la Franja de Gaza i que repercuteix negativament, i amb freqüència diària des de fa anys, en més de dos milions de persones.

La crisi, que es remunta moltes dècades en el passat, va empitjorar l'agost de 2020 a conseqüència de mesures punitives addicionals imposades per Israel. El càstig repercuteix directament en les conegudes condicions de sobreexplotació de l'aigua potable, la qualitat és mínima com experimenta cada dia la població palestina.
Una de les conseqüències de l'ocupació és el control l'aigua tant a Cisjordània com, especialment, a la Franja de Gaza. L'exèrcit israelià controla l'extracció d'aigua i ha prohibit als palestins de les zones ocupades disposar de la seva pròpia aigua des de la guerra de 1967. En l'actualitat, Israel controla més del 85 per cent dels recursos aqüífers palestins.

En els últims tretze anys, és a dir des que Hamàs va prendre el control de la franja de Gaza el 2007, la crisi de l'aigua no ha fet més que empitjorar. Entre el 13 i el 31 d'agost passats, Israel va incrementar les mesures de càstig contra la franja imposant una prohibició dels enviaments de petroli que va incidir en la ja existent escassetat d'energia.

L'electricitat va passar a estar disponible entre tres i quatre hores al dia, el que va causar que l'ajuntament de Gaza només pogués subministrar aigua per al 15% de les necessitats de la població. Amb anterioritat a l'agost, el 97% de l'aigua distribuïda a la Franja ja no era potable segons els barems de l'Organització Mundial de la Salut, i el 95% de la població no tenia accés a aigua potable.

El dia d'avui, els residents de la Franja reben un màxim de sis hores seguides d'electricitat abans que s'interrompi el subministrament, el que repercuteix negativament en les plantes sanitàries que processen l'aigua. Això fa que el seu subministrament sigui insuficient fins i tot per mantenir la higiene corporal, com el rentat de mans, en un moment en què la pandèmia de la covid-19 està estenent-se per la Franja.

Des de 1967, quan es va iniciar l'ocupació, els palestins de Cisjordània han vist denegat el seu accés a l'aigua del riu Jordà, i l'exèrcit israelià va destruir almenys 120 pous al llarg de la vall del Jordà el mateix any de 1967. El curs del riu Jordà es veu afectat per la presa d'aigua al Golan ocupat a Síria, enviant l'aigua a poblacions jueves dins de la línia verda, és a dir el que pròpiament és Israel. Al mateix temps, Israel pren per al seu ús al 89% dels recursos d'aigua de la Cisjordània ocupada.

SÀHARA, AVUI EN GUERRA PER CULPA D'UNA TRAÏCIÓ.

 Dedicatòria

Al poble oprimit i els seus pobladors que injustament han estat abandonats.

Reflexions;

Als Governs del Món, perquè amb les seves accions polítiques i de diàleg, facin possibles que les normes de convivència en els pobles agredits siguin reconeguts com a Pobles Sobirans, sense cap mena de submissió imperial.

Als ciutadans, que, amb la seva solidaritat, i fins que no sigui una realitat l'alliberament i reconeixement dels Pobles Agredits, col·laborin en el seu benestar.

El territori de l'Sàhara Occidental està dividit en dos pel "mur de la vergonya" amb una longitut de 2700 quilòmetres i construït per Marroc en els anys 80.

La qüestió pendent.

Estem ja finalitzant l'any 2020, i encara queda pendent aquells acords de l'any 1970, on les Nacions Unides varen aprovar amb la resolució 2711 la celebració al Sàhara un referèndum d'autodeterminació.

Els ciutadans espanyols, i vista la traïció, de la covardia i fugida que Espanya va cometre contra als habitants de la província espanyola del Sàhara, seguim vaig sentir solidaris, davant d'un poble que injustament vàrem ser abandonat a la seva sort, i davant de les pretensions del Marroc que amb 'ajuda dels Estats Units, va culminar amb la Invasió del territori sahrauí amb la Marxa Verda del 6 al 9 de novembre de 1975.

Els antecedents ens situïn mentre el dictador Franco agonitzava, i amb uns polítics incapaços de reaccionar amb l'agonia del dictador, es van signar als acords de Madrid, entre als Governs d'Espanya (Carles Arias Navarro - President de Govern) , el Marroc (Ahmed Osman - Primer Ministre) i Mauritània (Handi Mouknass - Ministra d'Assumptes Exteriors i Cooperació). Varen signar una declaració de principis sobre el Sàhara Espanyol, i amb una declaració política amb diversos annexos secrets, que juntament amb la complicitat d'aquells i aquelles Llavors príncep Joan Carles, que va ser als territoris del Sàhara a donar alè a les tropes i iutadans sahrauís manifestant que Espanya no deixaria mai abandonada a la seva sort aquell poble.

Els Governs de Suárez i de Felipe González no van fer res per preservar els drets humans a les poblacions sahrauís, però si tant en l'avui Rei emèrit Joan Carles com el llavors President del Govern Espanyol Felipe González, vàrem tenir bona relació amb el rei Hassan II, i la mantenen encara avui amb l'actual rei Mohammad VI.

Ja hi ha passat quaranta-cinc anys i la consulta encara no s'ha celebrat, i part del poble sahrauí viu marginat i reprimit sota l'ocupació marroquina i L'altra part del poble, està refugiada enls campaments de Tindouf, a sud- oest d'Algèria.

Les bones paraules de les autoritats espanyoles asl sahrauís, no és l'excusa perquè la responsabilitat d'Espanya sobre el Sàhara no avanci cap a una solució pactada i que encara avui porta conseqüències unilaterals amb l'ocupació dels caladors pesquers del Sàhara, amb l'xxplotació de la principal mina de i de la immigració que surt de país.

Les dimensions internacionals del conflicte de Sàhara occidental i les seves repercussions

La qüestió del Sàhara occidental és actualment un dels temes inscrits en les agendes del Consell de Seguretat i de l'Assemblea General de l'ONU, tot esperant la canalització definitiva del procés de pau per ara estancat. Els observadors coincideixen a considerar que la persistència del conflicte perllonga una situació d'injustícia per al poble d'aquest territori, afecta seriosament la pau i la seguretat de la regió de Magrib.

Signatura dels Acords Tripartits de Madrid el 14 de novembre de 1975.

Un conflicte inacceptable i el Marroc s'apropia de les aigües del Sàhara per disputar el tel·luri a les Canàries.

"El pecat que Espanya va cometre contra el Sàhara segueix sent font de patiment per als que un dia van ser ciutadans espanyols de ple dret".

El conflicte sahrauí, posa en evidència la eradica política exterior del govern d'Espanya. El desert segueix acollint a un poble no reconegut en les seves reclamacions d'independència, i fustigat pel Marroc per al control de les grans riqueses que es guarden en les seves terres i aigües marines.

És pels jaciments submarins, tant els de minerals (tel·luri, cobalt, etc.) com els d'hidrocarburs (gas, petroli). Així interpreten els especialistes que l'anunci del Marroc per apropiar-se unilateralment de les aigües destinades al Sàhara Occidental, un territori l'administració està concedida a Rabat per Nacions Unides, però només pel que fa al continent. L'anunci sobre les dues iniciatives legislatives posades en marxa implica, en cas de consolidar-se, que el Marroc podrà (com ja va fer Espanya) sol·licitar l'expansió de la seva plataforma continental, i això suposa un conflicte d'interessos directe amb Canàries.

També hi ha repercussions cap al sud, on se sap de l'existència d'enormes bosses de petroli i gas en aigües repartides entre el Senegal, Mauritània i el mateix Sàhara Occidental.

Les mines a cel obert de fosfat en la localitat de Bucraa, en el Sàhara Occidental ocupat.

I actualment, les tropes de l'exèrcit sahrauí, estan situades a la franja de Guerguerat amb frontera de Mauritània, on ja fa catorze dies que estan lluitant contra L'exèrcit del Marroc.

"Cal recordar que aquest tipus d'intervencions comencen amb l'enviament oficialment de" assessors militars "i acaben amb l'enviament directe de tropes sobre el terreny. La intervenció nord-americana a Vietnam va començar exactament així".

Tot el que agreuja aquest nou estat de guerra entre l'Exèrcit de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i l'exèrcit marroquí, va començar el 2 de gener de 2018 per una forta explosió en una base militar de l'Exèrcit marroquí al Aaiún ocupat. La base localitzada dins la ciutat ocupada del Aaiún, es considera com un important emmagatzematge de municions de l'exèrcit marroquí.

L'Exèrcit Popular de l'Alliberament Sahrauí (ELPS) inici el 5 de gener de 2018, i des de matinada, el desplegament de les seves unitats militars via terrestre al sud del Sàhara Occidental en presència dels cascos blaus (missió de l'ONU per referèndum a Sàhara Occidental).

Aquest destacament militar sahrauí desplaçat, va comptar també amb experts en dispositius sofisticats per als monitoratges. Formen un lloc de control sense tancar el trànsit, afegeix la mateixa font.

Les maniobres de l'any 2018, van pretendre ser una demostració de força en resposta a una possible agressió militar marroquina. Les forces armades sahrauís van provar estratègies de combat, exercicis de radars i artilleria pesant, i van posar en marxa a l'Exèrcit amb la preparació de les tropes per a un possible atac. Hi va haver algunes escaramusses, però sense gran importància.

El Front Polisario ha denunciat l'enviament de forces del Marroc a la zona del pas fronterer de Guerguerat, catalogat d'"il·legal" pel Front Polisario a la frontera amb Mauritània, i ha avisat que respondrà "amb la força" a qualsevol "agressió", advertint que suposaria" la fi de l'alto el foc "pactat el 1991 i l'inici d'" una nova guerra total a la regió".

El pas fronterer de Guerguerat, catalogat d'"il·legal" pel Polisario, s'ha convertit en les últimes setmanes en escenari de tensions. Activistes sahrauís han acampat a la zona per reclamar la sortida de les tropes marroquines, però les autoritats de l'autoproclamada República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) han denunciat un reforç militar.

El passat diumenge dia 8 a la nit es va produir "una operació de trasllat, a gran escala, d'efectius de l'Exèrcit, la Gendarmeria i altres aparells de seguretat (marroquí) a la zona". La intenció de Rabat era "camuflar" grups de civils per atacar els civils sahrauís.

"La irrupció de qualsevol element marroquina, sigui militar, de seguretat o ciutadà civil en aquesta zona alliberada de la República Àrab Sahrauí Democràtica, coneguda com a 'zona de separació' serà considerada una agressió fragant a la qual la part sahrauí respondrà amb fermesa, en legítima defensa de la seva sobirania nacional", ha advertit.

El Polisario ha assegurat que aquesta hipotètica escalada "suposarà el fi de l'alto el foc i obrirà la porta davant l'esclat d'una nova guerra total a la regió".

El Govern de la RASD ha emplaçat l'ONU a salvaguardar la integritat dels civils sahrauís Guerguerat en previsió d'una "massacre atroç", al mateix temps que s'ha dirigit a les autoritats espanyoles per recordar igualment la seva "responsabilitat política i jurídica" amb l'antiga colònia.

Avui encara prossegueixen als atacs i bombardejos al llarg del mur de la vergonya contra les forces enemigues.

Cal una reflexió on les dues parts enfrontades, arribin a un gran pacte de pau a aquesta zona de l'Àfrica Occidental, amb la intervenció de la MINURSO - MISSIÓ DE LES NACIONS UNIDES PER A REFERÈNDUM DEL SÀHARA OCCIDENTAL.

Crec que de no ser així amb un gran pacte de pau, el conflicte perdurarà en el temps, amb pèrdua de vides humanes, amb sahrauís represaliats i torturats i en definitiva amb un estat bèl·lic permanent.

Per la seva banda, el Marroc, manifesta no accepta ni l'autodeterminació ni la independència del poble sahrauí, i només qualifiquen  els territoris ocupats com una àmplia autonomia.

Mohammed VI anuncia una "reacció severa a les amenaces" i descarta la independència del Sàhara Occidental, i assegura que el seu país segueix "compromès amb l'alto el foc" al Sàhara Occidental.

2 de novembre. - Dia Internacional per posar fi a la impunitat dels crims contra periodistes

El 2 de novembre, és la data destinada a ressaltar la importància de la professió del periodisme en la seva tasca de buscar la veritat i en defensa de la llibertat d'expressió, així com a la denúncia a la impunitat dels crims i assassinats contra els periodistes.

Cal recordar que, en l'actualitat, els periodistes segueixen sent objecte d'atacs, empresonaments, segrestos i assassinats per exercir la seva professió. Per això, la importància d'homenatjar-i reconèixer el paper que tenen en la societat.

La seguretat dels periodistes és vital perquè les societats i les democràcies  tinguin accés a una informació diversa i independent. També ho és per promoure el diàleg intercultural, la pau i el bon govern, però obstat això, en els darrers quinze anys lamentablement, més de 1.300 periodistes han estat assassinats per complir amb la seva tasca d'informar, i en un percentatge força escandalós, els assassins surtin impunes. La impunitat porta a més assassinats i sovint és símptoma d'una recrudescència del conflicte i de l'increment al trencament de la llei i de l'enfonsament del sistema judicial.

Aquestes xifres no inclouen altres crims contra els periodistes com la tortura, les desaparicions, les detencions arbitràries, la intimidació o l'assetjament. A més les, dones periodistes corren més riscos, entre altres, els de patir agressions sexuals.

És preocupant que menys d'un de cada deu casos de crims comesos contra els treballadors dels mitjans de comunicació durant la passada dècada hagi culminat en una condemna. Aquesta impunitat tendeix a encoratjar als autors d'aquests crims, i, al mateix temps, tenen un efecte paralitzador en la societat, incloent-hi els mateixos periodistes. La impunitat genera més impunitat, donant lloc a un cercle viciós.

Quan les agressions als periodistes romanen impunes, s'envia un missatge extremament negatiu: és a dir, per explicar "veritats compromeses" o expressar "opinions indesitjades" podria posar en problemes a la gent comuna. A més, la societat perd així la confiança en el seu propi sistema judicial, el deure és protegir els ciutadans de qualsevol agressió als seus drets. Els autors de crims contra els periodistes són encoratjats pel fet d'agredir als seus objectius sense tenir si més no de donar comptes a la justícia.

Cada vegada són més als atacs a periodistes que cobreixen protestes, i l'ús il·lícit de la Força policíaca conta als Informadors, busquin la durant les manifestacions, s'ha incrementat de manera alarmant. Durant Els últims anys s'han multiplicat al món les agressions de les forces policíaques i de seguretat contra als periodistes que cobreixen les manifestacions de protesta.

Cal recordar que la llibertat d'informar els ciutadans sobre les diverses causes són de vital importància perquè les democràcies prosperin. "La feina dels periodistes és Essencial per informar i donar a conèixer al públic tot el que va seguir notícia, així com Els moviments de protesta". No obstant això calin més esforços perquè la comunitat internacional i les autoritats competents garanteixin el dret a informar i respectin aquests drets fonamentals, no obstaculitzen el Treball dels periodistes que cobreixen les informacions ja siguin l; actes, protestis o manifestacions, encara que tot i aquest reclam, creixent l'amenaça a la llibertat de premsa i d'accés a la informació a Totes les regions de la planeta, ja certs casos, causant violència i lesions permanents, com als patits per diversos periodistes, encegats per bales de goma o bols de pebre, així com la mort per bales.

En el 1.943, Julius Fucik, (escriptor i periodista txecoslovac), que va ser executat pels nazis i partir d'aquesta data, és destinada a ressaltar la importància de la professió del periodisme en la seva tasca de buscar la veritat i en defensa de la llibertat d'expressió. Cal recordar que, en l'actualitat, els periodistes segueixen sent objecte d'atacs, empresonaments, segrestos i assassinats per exercir la seva professió. Per això, la importància d'homenatjar-i reconèixer el paper que tenen en la societat.

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) tem que aquesta impunitat danyi a la societat en el seu conjunt en encobrir greus abusos dels drets humans, corrupció i altres crims. El tipus de notícies que són "silenciades" és exactament el tipus d'informació que l'opinió pública necessita conèixer. Pots llegir històries d'alguns periodistes al lloc de la UNESCO #TruthNeverDies (la veritat mai mor).

Diversos periodistes espanyols han mort en conflictes. La mort de Ricardo Ortega, enviat especial d'Antena 3, el sacerdot i periodista espanyol Luis Espinal Camps "Lucho", va ser torturat i assassinat per paramilitars en un suburbi de la Pau (Bolívia). El fotògraf espanyol del diari 'El País' Juan Antonio Rodríguez  "Juantxu", va ser abatut a trets a Panamà per soldats nord-americans.

El fotògraf català Jordi Pujol Puente, que cobria el conflicte bèl·lic a l'antiga Iugoslàvia per al rotatiu Avui, mor a Sarajevo, la capital de Bòsnia i Hercegovina, en esclatar una granada al pas el vehicle que ocupava. 

Luis Valtueña, fotògraf de l'Agència Cover, és assassinat a Rwanda al costat de dos cooperants espanyols per un grup de guerrillers "interhamwe" (els que maten junts) quan treballava com a voluntari de l'ONG Metges del Món. També varen ser executats, María Flors Sierra i Manuel Madrazo.

Miguel Gil Moreno de Mora, càmera de televisió que treballava per a l'Agència nord-americana Associated Press (AP) mor a Sierra Leone a l'ésser assolit pels trets dels soldats rebels, quan sortia del cotxe en què viatjava per informar dels combats entre l'exèrcit governamental i la guerrilla de Sierra Leone. 

L'enviat especial a l'Afganistan del diari El Món Julio Fuentes Serrano, mor després de l'atac que va patir una caravana de periodistes quan es dirigien a la capital afganesa del Jalalabad. Al costat d'ell van ser tirotejats tres periodistes -dos de l'agència de notícies Reuters i la corresponsal de "El Corriere della Sera" - i un traductor. 

Julio Anguita Parrado, un dels quatre corresponsals del diari El Món a la guerra de l'Iraq, mor quan un míssil terra-aire va esclatar enmig de centre d'operacions tàctiques.

El 8 d'abril de 2003, el càmera de Telecinco José Couso Permuy, mor a causa de les ferides provocades per l'atac d'un tanc dels EUA a l'hotel 'Palestina' de Bagdad, en què s'allotjava la majoria dels periodistes internacionals que cobrien la informació de la guerra a l'Iraq. El periodista d'Antena 3 Ricardo Ortega mor després de rebre dos trets de bala durant un tiroteig a Puerto Príncipe (Haití). Ortega portava poc més d'una setmana cobrint el conflicte polític al país.

Les dones periodistes estan patint un augment de violència, i la majoria les periodistes llatinoamericanes que pateixen tota mena d'amenaces, atacs, violacions i assassinats, sent especialment complexa la professió periodística a la regió. Les morts i desaparicions a dones periodistes en un clima de violència estructural i impunitat.

Una de les zones més insegures per a les periodistes és Amèrica Llatina i el Carib, tant pel nombre d'atacs perpetrats com per la gravetat d'aquests. L'Observatori de la Llibertat de Premsa a Amèrica Llatina de la Càtedra Unesco de Comunicació de la Universitat de Màlaga ha comptabilitzat 1.068 morts i desaparicions de professionals de la informació a la regió Ruth de Fruits és doctora en Periodisme i coordinadora de la Càtedra Unesco de comunicació de la Universitat de Màlaga (Espanya).

Dictadures cíviques o militars, guerres civils, narcotràfic o inseguretat ciutadana són només alguns dels principals motius que han generat que l'Amèrica Llatina sigui considerada un dels llocs més perillosos per exercir l'ofici més bonic de món, com el va definir Gabriel Garcia Márquez.

Per estudiar les agressions i morts a dones periodistes a la regió cal una anàlisi de les característiques legislatives i socioeconòmiques de la zona, cosa que permet visibilitzar desigualtats entre homes i dones en tots els àmbits, especialment en el de la professió periodística.

L'assassinat més mediàtic de la història recent, va ser la de Yamal Ajmad Jashogyi, periodista progressista saudita, va ser assassinat el 2 d'octubre de 2018 en el consolat d'Aràbia Saudita a Istanbul (Turquia). Era periodista saudita i columnista d'opinió de The Washington Post.

Jashogyi va fugir de l'Aràbia Saudita al setembre de 20174 i des de llavors va escriure articles periodístics crítics amb el govern de país, en particular del poderós príncep hereu de l'Aràbia Saudita, Mohammad bin Salman, i del seu rei, Salman bin Abdulaziz. També va criticar la intervenció saudita al Iemen.

En l'últim informe de la UNESCO s'alerta d'una preocupant tendència de la qual responsabilitza dirigents polítics, policia i forces de seguretat. "No obstant això, els xifres d'aquest informe mostren que calin més esforços, paper que instem a la comunitat internacional i les autoritats competents a garantir el respecte d'aquests drets fonamentals"

Cada vegada són més als atacs a periodistes que cobreixen protestis al món, amb atacs i assassinats, assenyalaments, agressions, detencions, segrestos i ús de munició real i no letal són els aspectes més preocupants per a l'organització.

Cal recordar que la llibertat d'informar els ciutadans sobre les causes dels disturbis i la resposta de les autoritats estatals són de vital importància perquè les democràcies prosperin. "La taverna dels periodistes és essencial per informar i donar a conèixer al públic els moviments de protesta".

El secretari general de les Nacions Unides va demanar aquest dijous a tots els governs del món que alliberin immediatament als periodistes que han estat detinguts per exercir la seva tasca professional. 

Aquesta ha estat la resposta d'António Guterres a una carta que li va enviar el Comitè per a la Protecció dels Periodistes sobre les recents restriccions a la premsa en plena epidèmia del coronavirus, així com sobre la mort de periodistes mentre estaven detinguts.

Vista del parc cementiri als periodistes de Colòmbia a Bogotà.