El capitalisme-neoliberal el gran derrotat.

El progressista en tots els vessants, amb el nacionalisme i independentisme, són els factors recurrents per a un canvi de política a l'Estat espanyol, mirant cap a un revisionisme de la Constitució del 1.978, minvant la forma i direcció de l'Estat amb la disjuntiva de; Monarquia o República.   

Amb biaixos ideològics.

En primer lloc, la construcció dels instruments de mesura política no son innòcues, i l'avaluació dels espais polítics i de llibertats civils permeten  certa discrecionalitat a l'hora de l'elaboració de les puntuacions i escales que es fan presents en l'elaboració i en la inclusió de les categories de «llibertat econòmica i propietat privada» així com a parts constitutives de les «llibertats civils».

Independentment de la posició de respecte a la llibertat econòmica -el que de per si constitueix una polèmica entre la dreta i l'esquerra - són molts els que considerem que seria més correcta la seva utilització com un component de la direcció de les polítiques públiques en l'avaluació d'un Govern, en lloc d'un indicador de qualitat de la democràcia i per això els governs haurien de ser governs forts amb una àmplia representació a les Cambres de representants, per així poder desenvolupar les polítiques que hagin presentat en els diferents programes electorals, i donar fidel compliment als seus votants.

Els Partits Polítics de formar un govern mitjançant un pacta, els aporta en algunes ocasions que votin diferent davant de proposicions i lleis que presenta un dels Partits, i no només és per reivindicar-se als seus principis, sinó que és en moltes ocasions per guardar distàncies de l'altre partit de govern, i perquè la ciutadania als vegi diferents en els seus planejaments i no s'enquadren en la mateixa tendència política, encara que això demostri poca coherència, sense passar per ser una burla a la ciutadania sense justificar el diferent sentit del seu vot i quedant-se "tan amples".

L'humanisme, i els drets, són els principals indicadors de la qualitat democràtica d'un país.

A l'estat espanyol, tenim una tècnica de Política, en Gestió i Comunicació molt mesura a la pensada política del governant, però amb baixos fits del coneixement i disciplines habitualment dissociats a les propostes de la gestió pública que es vol comunicar a la ciutadania amb la intenció d'argumentar la interrelació, convergència i complementarietat dels processos socials del canvi que es vol comunicar.

 27 DE FEBRER DE 2021

QUARANTA-CINC ANYS DE RESISTÈNCIA, AL SÀHARA

PROU DE LA BRUTAL REPRESSIÓ DEL RÈGIM MARROQUÍ AL SÀHARA

Coincidint amb la retirada d'Espanya del Sàhara Occidental, la nit del 27 al 28 de febrer de 1976, es va reunir el Consell Nacional Sahrauí, màxima representació de la voluntat popular després de l'autodissolució de la Yemaà, signada un mes abans a Guelta Zemmur, va ser proclamada oficialment la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), en el poblat de Bir Lehlú, al nord-est de país. Es compleix, per tant, el 45 aniversari de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).

Amb motiu de tan important celebració, voldria un cop més, expressar el meu més profund afecte i solidaritat amb el Poble germà sahrauí. I avui més que mai, amb la necessitat de tot el suport davant la greu situació que travessa, després de la declaració de l'estat de guerra, del passat 13 de novembre, a conseqüència de la violació de l'alto el foc per part de l'exèrcit marroquí al peu del canó del Guerguerat, comprometent-me a seguir donant suport a la consolidació i desenvolupament de l'Estat Sahrauí.

En aquesta data tan important per a la lluita del poble sahrauí, és un motiu d'orgull pel seu coratge i resistència, i denuncio l'actual repressió i constant violació als drets humans que es produeixen impunement als territoris ocupats del Sàhara Occidental per part de les forces marroquines d'ocupació, que s'intenta ocultar a l'opinió pública.

En aquests quaranta-cinc anys d'ocupació i colonització, el règim marroquí, no ha aconseguit els seus objectius inicials d'extermini del poble sahrauí, ni posteriorment amb la seva repressió més dura i inhumana, d'impedir que dones i nens d'aquest heroic poble es manifesten diàriament per la seva llibertat i independència.

Marroc ha fracassat en el seu intent, amb desenes de milers de colons marroquins, homogeneïtzar-la resta del Marroc suprimint la seva pròpia i diferent identitat nacional. La població sahrauí que viu sota ocupació marroquina, diàriament alcen la veu i protesten pacíficament per la seva precària situació.

Centenars de presos polítics donen fe que el Marroc ha fracassat al Sàhara Occidental.

Record també, una vegada més aquesta important data, el dret inalienable i permanent del Poble Sahrauí a la lliure determinació i el seu dret a la sobirania sobre els seus recursos naturals; recordem el veredicte del Tribunal de Justícia de la UE sobre l'aplicació d'aquests acords al Sàhara Occidental.

D'acord amb les Resolucions aprovades per l'Assemblea General de les Nacions Unides, els informes del secretari general, i la mateixa Audiència Nacional de la justícia espanyola, acrediten ratificant que la potència administradora del Sàhara Occidental segueix sent Espanya i com a tal, fins que finalitzi el període de la descolonització, manté la seva responsabilitat legal i política en aquesta tragèdia. No obstant això, l'Estat Espanyol no assumeix la seva responsabilitat en el Sàhara Occidental, prioritzant unes relacions comercials i polítiques constantment sotmeses al xantatge migratori i econòmic de la monarquia alauita, i el seu Rei "comentador dels creients", ancorat en la més profunda edat mitjana.

En aquests quaranta-cinc anys, d'acord amb el més estricte respecte al Dret Internacional, ha quedat de manifest que l'ocupació marroquina del Sàhara Occidental és il·legal, i que no va tenir ni pot tenir efectes jurídics o polítics. L'Estat sahrauí que representa avui com ahir la determinació i voluntat de tot un poble per exercir el dret a decidir lliurement el seu futur, dret reconegut per la legalitat internacional del qual, cap país d'aquesta Comunitat Internacional que es representa a les NNUU, pot prescindir o renunciar unilateralment de tal dret per molts acords que pugui aconseguir amb el Marroc.

Exigesc al Govern espanyol que intervingui urgentment davant del Govern del Marroc, perquè cessi la brutal repressió que el règim marroquí estan duent a terme contra la població civil als territoris ocupats del Sàhara Occidental, exigint el cessament immediat d'aquesta criminal violència i garantint la protecció del poble sahrauí i el respecte dels drets humans més elementals.

És important assenyalar la crida feta per la Unió Africana, per mobilitzar tots els esforços dels països membres, i en particular del seu Consell de Pau i Seguretat, perquè prengui totes les mesures necessàries, de manera urgent, intensificant les gestions per respectar la legalitat internacional, les fronteres colonials, buscant una solució urgent i definitiva del conflicte que respecti el Dret internacional.

Posem als balcons de les nostres cases, en els Ajuntaments i Parlaments la bandera de l'Estat sahrauí que representa avui com ahir la determinació i voluntat de tot un poble. La bandera de la RASD és l'ensenya nacional. La franja superior negra simbolitza el patiment de tants anys d'ocupació, la intermèdia blanca més ampla representa la voluntat de pau, la inferior verda indica l'esperança de futur, el triangle vermell que toca els tres colors recorda la sang que hauran de vessar els sahrauís en el seu camí des del sofriment a l'esperança, el quart minvant i l'estrella de cinc puntes sobre la banda blanca, un gest de pau cap al món àrab.

Visca la República Àrab Sahrauí Democràtica!

Marxa Dignitat Sahrauí 22M

Els joves haurien d'acostumar-se més amb la natura, com un desafiament més que sa de resoldre.

Només l'experiència i entendre a la natura ens permetera ser més empàtics amb ella. El problema és que els éssers més joves estan cada vegada més a les ciutats i menys al camp. Tornar a la naturalesa és necessari per ser compassius amb el món i aturar la crisi climàtica.

No em sembla bé que un bosc es transformi en una plantació i que, d'un moment a l'altre, en certs llocs desapareguessin els animals que ell sempre havia vist en els viatges que acostum a fer.

Els pesticides -que més tard es demostraria van tenir devastadores conseqüències en la salut de les persones- no eren blanc de crítiques, ni tampoc els desmunts de bosc natiu per a la creació de prades per l'agroindústria, però com viatjador esvalotador, no veia amb bons ulls els aprenentatges adquirits a la vida.

Des de molt jove, estic costum de pujar a un autobús, a un tren, o a un avió i marxar a algun lloc per visitar lluny de la ciutat. La memòria de la meva infància aferrada a la terra, dels meus pares, recol·lectant fruits en el camp dels meus oncles i avis, a la localitat de Brunyola, província de Girona, va ser l'inici de la meva afecció a la natura.

Episodis de la meva vida és el que em van fer canviar de rumb de la meva vida cap a la conservació. Després de molts anys laborals i de tanta ciutat i despatxos avui tinc un nou concepte associat a la urgència d'educar les persones més empàtiques i compassives amb la natura per aconseguir i recuperar els ecosistemes i la salut de la planeta.

Molt aviat em vaig adonar i des de fa uns vint anys aproximadament, que el que estava aprenent de la manera de viure no m'agradava. I no només no m'agradava, sinó que moltes vegades em semblava que estava malament. D'alguna manera em vaig començar a adonar-me que ens estem ensenyant amb la natura i això era el principi de la fi de la nostra civilització com a espècie humana. Només estem per passar les hores, sense tenir en compte l'impacte negatiu que rebia el nostre planeta.

Des de noi m'ha agradat molt viatjar a diferents parts rurals per acampar i jo veia, en aquells anys de jove, que la destrucció de la coberta vegetal era progressiva i com a éssers humans, en general, no fèiem res per evitar la seva destrucció. Veia l'ús de màquines i tractors que arrasaven amb la muntanya natural i convertir-lo el convertien en cultius de producció agressiva. Ja en aquest temps es parlava dels efectes devastadors que tenien els pesticides en la salut de les persones i en les flors i plantes, però no se sabia de l'impacte global que suposaria com ja se sap sobre el canvi climàtic del planeta. Els pagesos sempre han negat i injuriat críticament aquestes idees i deien que era alarmistes i exagerat i que això no era cert. Record haver tingut grans discussions amb els meus amics i familiars sobre aquest tema.

El desinterès de les persones amb la natura té a veure d'alguna manera amb la crisi climàtica en què estem immersos. Bona part de la població humana en aquest moment pot racionalment llegir sobre el canvi climàtic, però no som conscients d'interioritzar les conseqüències del que està passant.

Els huracans, les tempestes i els incendis són una cosa que algunes vegades veiem a la televisió o la pantalla de l'ordinador, però no ho veiem amb alguna cosa que tingui una rellevància molt concreta en el medi en què ens movem i e perquè la major part de les persones només ens movem a les ciutats, els jardins i no sortim a camp ni a la muntanya.

Quan un es va a viure a camp i es queda sense aigua perquè se li gelen les canonades, i en un atac d'histèria diem: "jo estic acostumat quan obro l'aixeta i surt aigua i l'aigua se'n va pel desguàs no volem saber on es va, ni volem saber d'on ve", però clar és un tema que ens ha d'interessar i que hem de saber.

Tota l'aigua ve de la natura. Aquesta pregunta tan senzilla, d'on ve l'aigua, ens la fem algunes vegades, però la veritat, és que la resposta de tots és que ve de la clau, i no volem saber més. Aquesta espècie de ceguesa voluntària, de no veure les conseqüències del que fem sobre l'entorn que ens envolta, crec que té molt a veure amb la crisi climàtica que nosaltres mateixos estem provocant.

Els científics, periodistes, líders ambientals, i els naturalistes, no han sabut transmetre i explicar el que significa la crisi climàtica.

Quan vaig començar a escriure aquest article, no m'he preocupat perquè sigui citat a les xarxes socials, però sí que em preocupa que periodistes de diferents mitjans no tinguin accés a ell, i això per a mi seria una millora increïble, i això seria bo, però no és suficient.

Estem vivint un moment molt complex, on així com hi ha gent que té una preocupació molt concreta per informar el món el que està passant, però també hi ha un corrent de persones que propaguen tota mena de rumors infundats. El treball del periodisme seriós, ben fundat, és el de més importància perquè no es pot deixar el camp buit als xarlatans.

Veiem que certs compromisos governamentals en el món no s'han complert tot i que els terminis i promeses. Per exemple, l'any 2020 els països signants de les metes d'Aichi havien de protegir el 10% dels seus oceans i alguns països no van complir amb aquesta meta.

¿Es pot ser optimista malgrat aquests incompliments?

Fa uns 10 o 12 anys, es va dir que per a l'any 2020 s'anaven a reduir les emissions de diòxid de carboni en un 20 per cent, i es va generar un propi compromís voluntari dels estats i per a mi resultava molt obvi que no hi havia la més mínima possibilitat que es complís i entre altres coses perquè s'estava donant moltíssim suport a la construcció i a on els locals, pisos i hotels tots funcionen amb aire condicionat i amb un alt consum d'energia. Per a mi em resultava molt clar que amb aquest model de desenvolupament no era sostenible com que es disminuís les emissions tòxiques per a la naturalesa, i aquesta és la tragèdia del canvi climàtic en mans de polítics.

Els acords de París estableix un marc global per evitar un canvi climàtic perillós mantenint l'escalfament global molt per sota dels 2 ° C i prosseguint els esforços per limitar-lo a 1,5 ° C. També aspira a reforçar la capacitat dels països per fer front als efectes del canvi climàtic i als recolzar-los en els seus esforços.

L'Acord de París és el primer acord universal i jurídicament vinculant sobre el canvi climàtic, adoptat en la Conferència sobre el Clima de París (COP21) el desembre de 2015.

La UE i els seus Estats membres es troben entre les prop de 190 parts de l'Acord de París. La UE va ratificar formalment l'Acord el 5 d'octubre de 2016, cosa que va permetre que entrés en vigor el 4 de novembre de 2016. Perquè l'Acord entrés en vigor, almenys 55 països que representessin a l'almenys el 55% de les emissions mundials havien de dipositar els seus instruments de ratificació.

El 2015, l'ONU va aprovar l'Agenda 2030 sobre el Desenvolupament Sostenible, una oportunitat perquè els països i les seves societats emprenguin un nou camí amb el qual millorar la vida de tots, sense deixar ningú enrere. L'Agenda compta amb 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, que inclouen des de l'eliminació de la pobresa fins al combat al canvi climàtic, l'educació, la igualtat de la dona, la defensa el medi ambient o el disseny de les nostres ciutats.

En aquest lloc vam mostrar la informació sobre quins són aquests objectius i els esforços que l'ONU i els seus socis estan duent a terme per construir un món millor.

La pandèmia per COVID-19 ha agreujat les desigualtats ja existents en el pla econòmic, de gènere i social, però aquesta crisi ha demostrat també l'important que és la solidaritat mundial per assegurar-nos que ningú es quedi enrere.

L'«Objectiu de la informació és de reduir les desigualtats, i examinar les mesures ambicioses que s'han adoptat per encaminar al món cap a l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible.

17 objectius per transformar el nostre món.

1: Fi de la pobresa.

2: Fam zero.

3: Salut i benestar.

4: Educació de qualitat.

5: Igualtat de gènere.

6: Aigua neta i sanejament.

7: Energia assequible i no contaminant.

8: Treball decent i creixement econòmic.

9: Indústria, innovació i infraestructures.

10: Reducció de les desigualtats.

11: Ciutats i comunitats sostenibles.

12: Producció i consum responsable.

13: Acció pel Clima.

14: Vida Submarina.

15: Vida d'ecosistemes terrestres.

16: Pau, Justícia i Institucions sòlides.

 Camins i bifurcacions del moviment indígena equatorià

El resultat de la primera volta de les presidencials van posar de nou en el primer pla al moviment indígena equatorià i a Yaku Pérez, que va disputar vot a vot amb el banquer Guillermo Lasso el pas a la segona volta. Els clivajes a l'interior d'Pachakutik, una mena de braç polític-electoral del moviment indígena, no són senzills i no es poden reduir a «classistes» vs. «Etnicistes». Al mateix temps, els enfrontaments amb el govern de Rafael Correa expliquen part dels seus posicionaments i les seves divisions internes.

Diverses vegades donat per mort i miraculosament ressuscitat al llarg de trenta anys, el moviment indígena equatorià i la seva principal organització, la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (Conaie), segueixen sorprenent i desconcertant. En la més recent mostra del seu poder, Yaku Pérez, candidat de Pachakutik, organització electoral afavorida per la Conaie, va estar a punt de passar a la segona volta, amb gairebé el 20% dels vots, en un empat amb el polític i banquer conservador Guillermo Lasso, qui es projecta per competir amb Andrés Arauz l'11 d'abril vinent. En qualsevol cas, la votació de primera volta ha estat un èxit aclaparador per Pachakutik, carregat d'implicacions polítiques futures, i li donarà al partit un fort bloc parlamentari.

Unànimement aclamat pel pensament progressista i d'esquerres llatinoamericans com un moviment democratitzador, una renovació de les lluites emancipadores i una expressió de la lluita contra el racisme i el colonialisme intern, sobtadament el conflicte de la Conaie amb el govern de Rafael Correa (2007- 2017) la va transformar per a una part d'aquestes esquerres en una mena eina de l'Imperi, una expressió de l'etnicisme excloent i una arma geopolítica de l' «ambientalisme liberal». Amb la possibilitat del possible pas de Yaku Pérez a la segona volta contra el candidat recolzat per Rafael Correa, aquestes acusacions es van tornar particularment violentes, de vegades barrejades amb expressions que limiten el racisme obert, com quan es denuncia que es va canviar el nom a « yaku » (aigua, en kichwa, adoptat legalment el 2017).

Des de 1990, la Conaie i el moviment indígena han patit, com tot el país, importants canvis socials, culturals i econòmics. Entre ells, destaquen una accentuació de la urbanització de les seves bases socials, una àmplia diversificació ocupacional dels seus dirigents, una major penetració dels serveis estatals i un important, tot i que encara limitat, augment de l'escolarització. La presència d'ONG, de partits que competeixen per aconseguir candidats indígenes, d'oficines i entitats públiques que ofereixen beques o projectes socials de variat tipus, s'han mantingut i probablement crescut, encara que aquesta era una tendència ja present des de la dècada de 1980. L'antic aïllament relatiu de les àrees indígenes és una relíquia del passat, tot i que subsisteix parcialment, sobretot a l'Amazònia. Però, al mateix temps, els pobles indígenes segueixen sent les poblacions més empobrides, abandonades i amb pitjors indicadors socials de país.

Tradicionalment, el moviment indígena equatorià va ser descentralitzat i heterogeni, tant en termes ideològics com organitzatius. Des de la dècada de 1970, la barreja indissociable de discursos classistes («som pobres») i ètnics («som nacionalitats indígenes») es va associar a demandes ecologistes, aprofitant les oportunitats internacionals i nacionals existents. Més lentament, i de manera més desigual, el feminisme va penetrar també en les comunitats, tot i que no s'han format, com a Bolívia, organitzacions supralocals formades exclusivament per dones indígenes. Al mateix temps, un persistent conservadorisme moral, propi de gairebé totes les zones rurals, entremesclat amb la influència de les esglésies evangèliques i catòlica, han limitat, per exemple, la incorporació de les agendes de drets reproductius en el si de les organitzacions indígenes.

El conflicte entre la Conaie i el govern de Rafael Correa va travessar totes les fractures ideològiques, socials i organitzatives del moviment indígena. No és veritat que hi hagi predominat una sola d'elles. Vull dir que ni els dirigents més «classistes» o els més «ètnics» van tenir una posició comuna (a favor o contra) enfront de Correa. Tot just un exemple. Carlos Viteri, un reconegut intel·lectual indígena amazònic, oriünd de Sarayacu, imbuït d'un fort discurs ètnic, es va tornar un militant del correísmo. La seva comunitat d'origen gaudeix de fama mundial per la seva radical oposició a l'explotació petroliera en el seu territori des dels anys vuitanta. Viteri, però, va ser el parlamentari encarregat de fer l'informe va visibilitzar l'explotació petroliera al Yasuní el 2013. L'èmfasi en els valors de l'etnicitat pot perfectament combinar-se amb les bondats de l'extractivisme.

No hi ha, doncs, cap evidència que els canvis socials, generacionals o el conflicte amb Correa obeeixin a una accentuació del caràcter «etnicista» del moviment. Les tendències ètniques i classistes segueixen convivint i mutant al seu interior. L'aixecament popular d'octubre de 2019, per exemple, va tenir una agenda essencialment econòmica i d'aquestes mobilitzacions contra el govern de Lenin Moreno va sortir enfortit el lideratge de Leonidas Iza, dirigent kichwa de la província de Cotopaxi, conegut per l'èmfasi «classista» de la seva agenda. L'esbós de programa econòmic que, sota el lideratge de la Conaie, es va gestar en els mesos posteriors a aquest aixecament, reprèn tots els temes propis d'una agenda redistributiva.

Yaku Pérez va ser el líder més visible de les tendències internes que s'oposaven més radicalment al govern de Correa. La raó és bastant simple. Dirigent de l'organització rural d'una zona de la Serra sud de relativament recent procés de mestissatge (dues generacions), l'amenaça d'una concessió minera en el seu territori ho va acostar a la Conaie, que tenia una llarga trajectòria d'oposició a les activitats extractives, sobretot a l'Amazònia. Pérez va arribar a ser president de la filial serrana de la Conaie, l'organització indígena més nombrosa de país. Després, com prefecte electe, va pugnar per aconseguir una consulta popular que prohibís tota mineria metàl·lica a gran escala a la província de l'Azuay. Tot i que la Cort Constitucional va negar les seves comandes, una consulta més limitada, que prohibeix les activitats de mineria metàl·lica a les capçaleres de cinc rius a la capital, Conca, acaba d'obtenir 80% dels vots ja cap govern futur li serà fàcil ignorar semblant veredicte.

Aquesta lluita anti minera va desencadenar un procés intern de recuperació i reinvenció de les identitats ancestrals cañari en aquestes comunitats. Aquestes identitats contribuïen pràcticament a la seva lluita i també els atorgaven un orgull i una sensació que era possible oferir alternatives econòmiques i de vida arrelades en la tradició i el passat local. L'obsessió de govern de Correa per impulsar la mineria metàl·lica a gran escala en un país (i unes regions) sense tradició minera, el va portar a una persecució sistemàtica als dirigents socials, entre ells Yaku Pérez, que va estar quatre vegades a la presó. Però no era un atac personal: la Fiscalia General de l'Estat va reconèixer que entre 2009 i 2014 hi va haver 400 processos judicials per any per delictes contra la seguretat de l'Estat, entre ells, més d'un centenar per any per delictes de sabotatge i terrorisme. No hi ha un antecedent semblant en la història equatoriana del segle XX. Com un dels principals damnificats d'aquesta onada repressiva, per Yaku Pérez, per tal del govern de Correa s'imposava com una qüestió de supervivència. Aquest és el context de la seva famosa frase a la segona volta de 2017 entre Guillem Lasso i Lenin Moreno: «preferesc un banquer a una dictadura».

No veig com es pot anomenar aquesta mobilització ecologista «ambientalisme liberal». Cap liberal que jo conegui està en contra de la mineria a l'Equador. Tampoc sembla lícit suposar que la política oposada, la de Rafael Correa, de concessionari aquests jaciments miners a empreses xineses, pugui ser qualificat en si mateixa de nacional-popular. El grup ecologista més proper a Yaku Pérez és Acció Ecològica, àmpliament reconegut a l'Equador i el món com la més combativa de les organitzacions de l'ecologisme popular. En la campanya per a les eleccions del 7 de febrer passat, Pérez va fer una proposta radical, però viable: optimitzar l'explotació petroliera en les regions on ja existeix, però no ampliar la frontera extractiva. Respectar, amb una conducta ambiental vigilant, els contractes miners actualment en explotació i acabar amb els que només estan en fase d'exploració.

El conflicte intern recent més conegut en el moviment indígena va passar en el moment de la selecció del candidat de Pachakutik per a les últimes eleccions presidencials. Jaume Vargas, dirigent shuar de l'Amazònia sud i president de la Conaie, i Leonidas Iza es van queixar públicament del procés de selecció, que en la seva opinió va estar organitzat per afavorir a Pérez. Vargas s'associa, com la majoria dels dirigents shuar, als corrents més «ètniques», mentre Iza està més a prop de les «classistes». De nou, les etiquetes ideològiques flueixen amb facilitat a la calor de combinacions sempre canviants i sempre presents. Cap gir reconeixible, només una constant negociació i convivència de dues dimensions d'una identitat política en tensió.

Aquest tipus de disputes internes per candidatures és tradicional i freqüent en Pachakutik. No obstant això, la gran massivitat de la votació en zones indígenes a favor de Pérez a 2021 desmenteix que hi hagi hagut una divisió significativa en les bases de la Conaie. Aquestes van semblar sentir-se bé representades electoralment per Pérez. Va ser, per tant, un conflicte entre dirigents, sepultat per una allau de vots. Aquesta disputa, però, especialment amb Iza, segurament tornarà a aparèixer en el futur. Però és clar que el pes polític de Yaku Pérez s'ha potenciat enormement dins de la Conaie després d'obtenir gairebé el 20% dels vots. Ha sorgit per primera vegada una figura individual que potencia electoralment el pes social i organitzatiu de la Conaie a escala nacional. La situació sembla comparable a la d'Evo Morales a Bolívia després de les eleccions de 2002, quan aquest va obtenir més de 21% dels vots i va quedar en segon lloc de manera sorprenent. El pes polític personal de Pérez a les internes no tindrà equivalents.

El gran desafiament del moviment indígena, com a referent indiscutit de les organitzacions i el moviment popular equatorià, serà administrar sàviament aquesta victòria electoral i navegar sobre aquest immens capital polític. Després de diversos intents, a la fi aquest moviment va aconseguir interposar reeixidament com una tercera opció política entre el "correísmo" i la dreta tradicional. I ho va fer gràcies a una altra tradició antiga: combinar la mobilització de carrer (l'aixecament d'octubre de 2019) i la participació electoral.

Les conflictives relacions amb el "correísmo" seran, sens dubte, un component crucial d'aquesta difícil navegació. Serà Andrés Aráuz l'artífex d'un gir generacional cap a una política més oberta enfront dels moviments socials per part del "correísmo"? Fins ara no hi ha cap indici en aquesta direcció, però és clar que, si vol guanyar en segona volta, tindrà l'imperatiu de prendre distàncies del seu mentor, que va ser el seu únic suport polític en primera volta, però que es torna el seu principal passiu en la segona.

Un altre dels grans desafiaments de Pachakutik d'aquí a més serà precisar de manera més detallada les agendes programàtiques que es van esbossar en la recent campanya i en els documents del programa econòmic tant de l'aixecament d'octubre de 2019 com de la «Minka per la vida», nom donat a l'agenda econòmica i social de Pérez. És clar que un fort compromís ambiental és fonamental per guiar la tasca parlamentària o de govern, però no és suficient. Yaku Pérez compte per aquesta tasca no només amb la seva experiència personal i les seves inclinacions individuals, sinó amb trenta anys d'experiència col·lectiva acumulada.

Texto original de; Pablo Ospina Peralta-Nueva Sociedad.

 Avui fa vuitanta-tres anys que Sant Julià del Llor i Bonmatí va ser declarat municipi independent.

Sant Julià del Llor i Bonmatí és ara mateix el municipi més jove de la comarca de la Selva, ja que es va constituir com a tal l'any 1983, després de segregar-se d'Amer.

Amb aquesta commemoració, sa editat un llibre "Ja som municipi".

La Presentació del llibre "Ja som municipi. Procés de la independència de Sant Julià del Llor i Bonmatí", va anar a càrrec de Josep M. Quer Canaleta. Hi intervenen Marc Garcia Nadal, alcalde de Sant Julià del Llor i Bonmatí; l'autor, i Josep Maria Masmiquel (Josep Món del Raval) i Emili Rams, periodistes en el moment del procés de segregació, i una taula rodona amb la intervenció dels ex-regidors Xavier Piserra i Rogeli Taberner.

Els primers passos per poder-ho aconseguir es varen començar a fer a l’any 1979 quan a les eleccions municipals , les primeres celebrades  en democràcia, Bonmatí i Sant Julià varen presentar  una candidatura conjunta a l’Ajuntament d’Amer. Aquesta candidatura amb el nom Grup Independentista Bonmatí – Sant Julià pretenia poder fer arribar el problemes dels pobles a l’ajuntament d’Amer i al mateix temps obtenir un autonomia econòmica que permetés que tornessin els diners que sortien cap a Amer en forma d’impostos i sortir així de l’abandó administratiu que sofrien tan Bonmatí com Sant Julià.

El resultat d’aquestes eleccions va ser que la candidatura presentada per Bonmatí i Sant Julià va esdevenir la segona força més votada a l’Ajuntament d’Amer, entrant com a regidors: Josep Vidal, Rogeli Taberner i Xavier Pisserra, passant a ser Josep Vidal tinent d’Alcalde de l’Ajuntament d’Amer.

A partir d’aquí, a l’any següent al 1980, Sant Julià del Llor i Bonmatí inicien els tràmit per obtenir la segregació del nucli d’Amer.

El dia 26 d’abril de 1980 és convocada una assemblea popular, en la qual són explicades les possibilitats d'ambdós pobles per governar-se. Hi ha una decisió a prendre entre tres: la primera, constituir-se com una entitat local menor; la segona, començar un projecte de segregació del Municipi d’Amer, i la tercera continuar agregats al mateix municipi. S’acorda per aclamació popular la segona de les decisions i se’n dóna fe notarialment.

El dia 6 d’agost de 1980, és presentada a l’Ajuntament d’Amer la documentació necessària per tal de començar el procés del projecte de segregació.

El Consell d’Estat també ha dictaminat la segregació de Sant Julià i Bonmatí 

Després de quatre anys de lluitar per aquest objectiu, els nuclis de Sant Julià i Bonmatí han aconseguit ja pràcticament la segregació del municipi d’Amer. Aquesta tasca l’ha duta a terme la candidatura independent que, amb l’únic motiu d’aconseguir la segregació, es va presentar com a alternativa a Bommatí i Sant Julià. Va aconseguir gairebé unànimament el suport de la seva gent que expressaven, d’aquesta manera, el desig de dir adéu d’una vegada i per totes als d’Amer. Cal dir, però, que també han trobat suport dins el si de l’Ajuntament a través de totes les forces polítiques que l’integren, llevat del cas del conseller Desoi, independent d’Amer, que en el seu moment va votar «no» a la segregació.

Josep Vidal, Rogeli Taberner i Xavier Pisserra foren els regidors que sortiren escollits per les urnes, els quals anaven en representació dels dos nuclis segregables. Precisament Josep Vidal, ahir a la tarda, es va posar en contacte amb PUNT DIARI per parlar del tema: «Ja ens ho esperàvem», fou el primer que va declarar el regidor de Bonmatí. «Si no haguera estat així, hagués estat una clara injustícia, i per això confio que la Generalitat dirà el sí definitiu». En preguntar- li sobre la tasca que la seva candidatura havia portat a terme durant aquests quatre anys, va dir que «entre altres coses, hem aconseguit que s’igualessin les inversions. 

Això, a part de la feina feta i constant sobre l’expedient de segregació». Justament, en aquest capítol, en Vidal ens comentava que ja hi havia hagut un precedent en la petició segregacionista, ja que al 1912 el Senat va denegar la petició de segregació que ambdós nuclis li van presentar, per tal, després d’ajuntar-se a Bescanó.

El tema de la segregació de Bonmatí ha aixecat molta polèmica a Amer. Des de bon principi, l’oposició a la reivindicació d’aquella colla de ciutadans — aproximadament uns mil— era ben palesa i fins i tot violentà; les discussions entre els veïns eren freqüents, sobretot després dels actes informatius que l’Ajuntament feia, i van aparèixer les típiques pintades al·lusives a la independència i també pancartes demanant-la. Mentrestant, l’expedient passava pels requisits legals, és a dir, l’informe de l’Ajuntament, que en ple extraordinari va decidir informar desfavorablement l’administració competent, tot i que només hi hagué un sol vot en contra (però hi van haver les abstencions suficients com perquè els «sí» no aconseguissin el quòrum necessari que marca la llei per informar favorablement). Vidal va manifestar que «la segregació també beneficiarà Amer. De fet, les nostres reivindicacions són justes perquè Bonmatí i Sant Julià han format sempre un nucli a part i diferent. Ara, la segregació obre noves expectatives i comptem que per a les properes eleccions municipals es puguin presentar diferents candidatures; el caliu ja hi és».

De tota manera, de problemes no els en faltaran pas, als de Bonmatí, perquè actualment ja n’hi ha un de ben polèmic: la carretera que els uneix amb Sant Julià. N’hi ha dues: una és particular i l’altra municipal, però resulta que, segons que va manifestar el regidor Josep Vidal, «la Generalitat, de moment, diu que no hi ha necessitat d’arranjar la municipal —que realment convé de fer-ho— i que no cal duplicar les vies de comunicació».

També per presentar l’expedient de segregació van tenir problemes, ja que un grup de veïns va demanar que s’adjuntés a l’expedient el plec de signatures recollides per tot el poble de la gent que s’hi oposava.

Amb tot, una nova etapa ha començat per a la mil·lenària vila d’Amer. Una nova etapa també per al nou futur municipi Bonmatí-Sant Julià del Llor.