Camins i bifurcacions del moviment indígena equatorià

El resultat de la primera volta de les presidencials van posar de nou en el primer pla al moviment indígena equatorià i a Yaku Pérez, que va disputar vot a vot amb el banquer Guillermo Lasso el pas a la segona volta. Els clivajes a l'interior d'Pachakutik, una mena de braç polític-electoral del moviment indígena, no són senzills i no es poden reduir a «classistes» vs. «Etnicistes». Al mateix temps, els enfrontaments amb el govern de Rafael Correa expliquen part dels seus posicionaments i les seves divisions internes.

Diverses vegades donat per mort i miraculosament ressuscitat al llarg de trenta anys, el moviment indígena equatorià i la seva principal organització, la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (Conaie), segueixen sorprenent i desconcertant. En la més recent mostra del seu poder, Yaku Pérez, candidat de Pachakutik, organització electoral afavorida per la Conaie, va estar a punt de passar a la segona volta, amb gairebé el 20% dels vots, en un empat amb el polític i banquer conservador Guillermo Lasso, qui es projecta per competir amb Andrés Arauz l'11 d'abril vinent. En qualsevol cas, la votació de primera volta ha estat un èxit aclaparador per Pachakutik, carregat d'implicacions polítiques futures, i li donarà al partit un fort bloc parlamentari.

Unànimement aclamat pel pensament progressista i d'esquerres llatinoamericans com un moviment democratitzador, una renovació de les lluites emancipadores i una expressió de la lluita contra el racisme i el colonialisme intern, sobtadament el conflicte de la Conaie amb el govern de Rafael Correa (2007- 2017) la va transformar per a una part d'aquestes esquerres en una mena eina de l'Imperi, una expressió de l'etnicisme excloent i una arma geopolítica de l' «ambientalisme liberal». Amb la possibilitat del possible pas de Yaku Pérez a la segona volta contra el candidat recolzat per Rafael Correa, aquestes acusacions es van tornar particularment violentes, de vegades barrejades amb expressions que limiten el racisme obert, com quan es denuncia que es va canviar el nom a « yaku » (aigua, en kichwa, adoptat legalment el 2017).

Des de 1990, la Conaie i el moviment indígena han patit, com tot el país, importants canvis socials, culturals i econòmics. Entre ells, destaquen una accentuació de la urbanització de les seves bases socials, una àmplia diversificació ocupacional dels seus dirigents, una major penetració dels serveis estatals i un important, tot i que encara limitat, augment de l'escolarització. La presència d'ONG, de partits que competeixen per aconseguir candidats indígenes, d'oficines i entitats públiques que ofereixen beques o projectes socials de variat tipus, s'han mantingut i probablement crescut, encara que aquesta era una tendència ja present des de la dècada de 1980. L'antic aïllament relatiu de les àrees indígenes és una relíquia del passat, tot i que subsisteix parcialment, sobretot a l'Amazònia. Però, al mateix temps, els pobles indígenes segueixen sent les poblacions més empobrides, abandonades i amb pitjors indicadors socials de país.

Tradicionalment, el moviment indígena equatorià va ser descentralitzat i heterogeni, tant en termes ideològics com organitzatius. Des de la dècada de 1970, la barreja indissociable de discursos classistes («som pobres») i ètnics («som nacionalitats indígenes») es va associar a demandes ecologistes, aprofitant les oportunitats internacionals i nacionals existents. Més lentament, i de manera més desigual, el feminisme va penetrar també en les comunitats, tot i que no s'han format, com a Bolívia, organitzacions supralocals formades exclusivament per dones indígenes. Al mateix temps, un persistent conservadorisme moral, propi de gairebé totes les zones rurals, entremesclat amb la influència de les esglésies evangèliques i catòlica, han limitat, per exemple, la incorporació de les agendes de drets reproductius en el si de les organitzacions indígenes.

El conflicte entre la Conaie i el govern de Rafael Correa va travessar totes les fractures ideològiques, socials i organitzatives del moviment indígena. No és veritat que hi hagi predominat una sola d'elles. Vull dir que ni els dirigents més «classistes» o els més «ètnics» van tenir una posició comuna (a favor o contra) enfront de Correa. Tot just un exemple. Carlos Viteri, un reconegut intel·lectual indígena amazònic, oriünd de Sarayacu, imbuït d'un fort discurs ètnic, es va tornar un militant del correísmo. La seva comunitat d'origen gaudeix de fama mundial per la seva radical oposició a l'explotació petroliera en el seu territori des dels anys vuitanta. Viteri, però, va ser el parlamentari encarregat de fer l'informe va visibilitzar l'explotació petroliera al Yasuní el 2013. L'èmfasi en els valors de l'etnicitat pot perfectament combinar-se amb les bondats de l'extractivisme.

No hi ha, doncs, cap evidència que els canvis socials, generacionals o el conflicte amb Correa obeeixin a una accentuació del caràcter «etnicista» del moviment. Les tendències ètniques i classistes segueixen convivint i mutant al seu interior. L'aixecament popular d'octubre de 2019, per exemple, va tenir una agenda essencialment econòmica i d'aquestes mobilitzacions contra el govern de Lenin Moreno va sortir enfortit el lideratge de Leonidas Iza, dirigent kichwa de la província de Cotopaxi, conegut per l'èmfasi «classista» de la seva agenda. L'esbós de programa econòmic que, sota el lideratge de la Conaie, es va gestar en els mesos posteriors a aquest aixecament, reprèn tots els temes propis d'una agenda redistributiva.

Yaku Pérez va ser el líder més visible de les tendències internes que s'oposaven més radicalment al govern de Correa. La raó és bastant simple. Dirigent de l'organització rural d'una zona de la Serra sud de relativament recent procés de mestissatge (dues generacions), l'amenaça d'una concessió minera en el seu territori ho va acostar a la Conaie, que tenia una llarga trajectòria d'oposició a les activitats extractives, sobretot a l'Amazònia. Pérez va arribar a ser president de la filial serrana de la Conaie, l'organització indígena més nombrosa de país. Després, com prefecte electe, va pugnar per aconseguir una consulta popular que prohibís tota mineria metàl·lica a gran escala a la província de l'Azuay. Tot i que la Cort Constitucional va negar les seves comandes, una consulta més limitada, que prohibeix les activitats de mineria metàl·lica a les capçaleres de cinc rius a la capital, Conca, acaba d'obtenir 80% dels vots ja cap govern futur li serà fàcil ignorar semblant veredicte.

Aquesta lluita anti minera va desencadenar un procés intern de recuperació i reinvenció de les identitats ancestrals cañari en aquestes comunitats. Aquestes identitats contribuïen pràcticament a la seva lluita i també els atorgaven un orgull i una sensació que era possible oferir alternatives econòmiques i de vida arrelades en la tradició i el passat local. L'obsessió de govern de Correa per impulsar la mineria metàl·lica a gran escala en un país (i unes regions) sense tradició minera, el va portar a una persecució sistemàtica als dirigents socials, entre ells Yaku Pérez, que va estar quatre vegades a la presó. Però no era un atac personal: la Fiscalia General de l'Estat va reconèixer que entre 2009 i 2014 hi va haver 400 processos judicials per any per delictes contra la seguretat de l'Estat, entre ells, més d'un centenar per any per delictes de sabotatge i terrorisme. No hi ha un antecedent semblant en la història equatoriana del segle XX. Com un dels principals damnificats d'aquesta onada repressiva, per Yaku Pérez, per tal del govern de Correa s'imposava com una qüestió de supervivència. Aquest és el context de la seva famosa frase a la segona volta de 2017 entre Guillem Lasso i Lenin Moreno: «preferesc un banquer a una dictadura».

No veig com es pot anomenar aquesta mobilització ecologista «ambientalisme liberal». Cap liberal que jo conegui està en contra de la mineria a l'Equador. Tampoc sembla lícit suposar que la política oposada, la de Rafael Correa, de concessionari aquests jaciments miners a empreses xineses, pugui ser qualificat en si mateixa de nacional-popular. El grup ecologista més proper a Yaku Pérez és Acció Ecològica, àmpliament reconegut a l'Equador i el món com la més combativa de les organitzacions de l'ecologisme popular. En la campanya per a les eleccions del 7 de febrer passat, Pérez va fer una proposta radical, però viable: optimitzar l'explotació petroliera en les regions on ja existeix, però no ampliar la frontera extractiva. Respectar, amb una conducta ambiental vigilant, els contractes miners actualment en explotació i acabar amb els que només estan en fase d'exploració.

El conflicte intern recent més conegut en el moviment indígena va passar en el moment de la selecció del candidat de Pachakutik per a les últimes eleccions presidencials. Jaume Vargas, dirigent shuar de l'Amazònia sud i president de la Conaie, i Leonidas Iza es van queixar públicament del procés de selecció, que en la seva opinió va estar organitzat per afavorir a Pérez. Vargas s'associa, com la majoria dels dirigents shuar, als corrents més «ètniques», mentre Iza està més a prop de les «classistes». De nou, les etiquetes ideològiques flueixen amb facilitat a la calor de combinacions sempre canviants i sempre presents. Cap gir reconeixible, només una constant negociació i convivència de dues dimensions d'una identitat política en tensió.

Aquest tipus de disputes internes per candidatures és tradicional i freqüent en Pachakutik. No obstant això, la gran massivitat de la votació en zones indígenes a favor de Pérez a 2021 desmenteix que hi hagi hagut una divisió significativa en les bases de la Conaie. Aquestes van semblar sentir-se bé representades electoralment per Pérez. Va ser, per tant, un conflicte entre dirigents, sepultat per una allau de vots. Aquesta disputa, però, especialment amb Iza, segurament tornarà a aparèixer en el futur. Però és clar que el pes polític de Yaku Pérez s'ha potenciat enormement dins de la Conaie després d'obtenir gairebé el 20% dels vots. Ha sorgit per primera vegada una figura individual que potencia electoralment el pes social i organitzatiu de la Conaie a escala nacional. La situació sembla comparable a la d'Evo Morales a Bolívia després de les eleccions de 2002, quan aquest va obtenir més de 21% dels vots i va quedar en segon lloc de manera sorprenent. El pes polític personal de Pérez a les internes no tindrà equivalents.

El gran desafiament del moviment indígena, com a referent indiscutit de les organitzacions i el moviment popular equatorià, serà administrar sàviament aquesta victòria electoral i navegar sobre aquest immens capital polític. Després de diversos intents, a la fi aquest moviment va aconseguir interposar reeixidament com una tercera opció política entre el "correísmo" i la dreta tradicional. I ho va fer gràcies a una altra tradició antiga: combinar la mobilització de carrer (l'aixecament d'octubre de 2019) i la participació electoral.

Les conflictives relacions amb el "correísmo" seran, sens dubte, un component crucial d'aquesta difícil navegació. Serà Andrés Aráuz l'artífex d'un gir generacional cap a una política més oberta enfront dels moviments socials per part del "correísmo"? Fins ara no hi ha cap indici en aquesta direcció, però és clar que, si vol guanyar en segona volta, tindrà l'imperatiu de prendre distàncies del seu mentor, que va ser el seu únic suport polític en primera volta, però que es torna el seu principal passiu en la segona.

Un altre dels grans desafiaments de Pachakutik d'aquí a més serà precisar de manera més detallada les agendes programàtiques que es van esbossar en la recent campanya i en els documents del programa econòmic tant de l'aixecament d'octubre de 2019 com de la «Minka per la vida», nom donat a l'agenda econòmica i social de Pérez. És clar que un fort compromís ambiental és fonamental per guiar la tasca parlamentària o de govern, però no és suficient. Yaku Pérez compte per aquesta tasca no només amb la seva experiència personal i les seves inclinacions individuals, sinó amb trenta anys d'experiència col·lectiva acumulada.

Texto original de; Pablo Ospina Peralta-Nueva Sociedad.