La Base #82 - Estallido social en Ecuador

El equipo de La Base analiza el paro nacional y la protesta del movimiento indígena y la ciudadanía ecuatoriana por mejoras en las condiciones de vida frente al gobierno del banquero Guillermo Lasso-Estallido social en Ecuador https://youtu.be/V3oVEoae07Y a través de

@YouTube

L'Equador està sumit en una nova crisi social i política.

La República de l'Equador porta des del 13 de juny protestes encapçalades per comunitats indígenes per exigir al govern de Guillermo Lasso reformes socials i econòmiques, en el marc d'una economia colpejada per la inflació entre elles hi ha, la disminució en el preu dels combustibles i una inversió més gran social en sectors com salut i educació, i mesures per esmorteir la creixent desocupació.

Al principi, les manifestacions es van iniciar a la regió del nord de Pichincha, que inclou la capital, Quito, però ja l'estan secundant les 24 províncies equatorianes. Diverses ciutats es troben incomunicades a diversos punts pel bloqueig de carreteres provocant desproveïment d'alguns productes.

Durant les jornades de protesta han bloquejat carreteres a diversos punts del país, i els enfrontaments amb les forces de seguretat han deixat fins aquest dimarts quatre morts i desenes de ferits enmig de violents xocs entre policia i manifestants.

Esclat social a l'Equador, davant del neoliberalisme autoritari.

La República de l'Equador viu una greu crisi política contra el govern de Guillermo Lasso i el detonant definitiu de la protesta social ha estat l'eliminació del subsidi als combustibles, vigent des de fa 40 anys.

Amèrica Llatina viu un moment de canvi transcendental. La victòria recent de Gustavo Petro i Francia Márquez a Colòmbia se suma a l'arribada de Gabriel Boric al govern xilè i pot ser el preludi del triomf de Lula al Brasil que confirmaria el gir regional de tall progressista i l'evidència del declivi de l'agenda neoliberal .

Indígenes davant de la Basílica del Voto Nacional a Quito

Els esclats socials que han sacsejat la regió des de l'any 2019 han influït de manera decisiva en l'impuls dels canvis esmentats. Els aixecaments populars del moment es van enfrontar a l'estratègia autoritària i repressiva de governs com el de Duque, Piñera, Moreno, i ara Lasso amb una única estratègia possible per imposar els ajustaments econòmics brutals amb expressions de les noves extremes dretes.

Però no tot han estat victòries a la regió i mentre se celebra el triomf a Colòmbia, una nova onada de violència institucional i d'autoritarisme castiga un país que ha esdevingut la representació regional de la captura corporativa. La República de l'Equador, primer en mans de Lenin Moreno (lliurat a la voluntat dels Estats Units i dels interessos del capital transnacional) i ara governat per un càrtel bancari personalitzat a Guillermo Lasso, es troba sumit en una deriva de repressió, desinstitucionalització i vulneració de drets humans que és recrueix dia a dia.

Guillermo Lasso

El govern de Lasso, el principal banquer del país que va guanyar les eleccions l'abril del 2021, ha aguditzat la crisi estructural ja iniciada per l'ajust neoliberal implementat pel govern anterior i aprofundit durant la pandèmia, donant continuisme a les polítiques fons monetaristes, cosa esperable , però també ha anat molt més enllà, agreujant els problemes de privatització, pobresa, inseguretat, desinstitucionalització i primacia del lucre personal, amb un traspàs sense precedents dels béns públics a mans privades que evidenciada entre altres actuacions en els reiterats intents de vendre el Banc del Pacífic, banc que és una institució financera estatal de l'Equador.

Davant la manca de voluntat d'acord del govern i la situació insostenible de les majories socials, es va convocar la protestes per diverses organitzacions que van trucar a un Atur Nacional per reivindicar el decàleg esmentat, i inicialment va acabar amb la detenció del president de la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE), Leonidas Iza, acusat de paralització de serveis públics en un procés ple d'irregularitats, sense ordre judicial, sense el procés degut, sense defensa tècnica immediata i sense informació. A més, per al seu trasllat es va organitzar un impressionant operatiu policial i militar, aturant-lo en una base aèria. Finalment, després de la posada a disposició judicial, se'l va deixar en llibertat amb l'obligació presentar-se en fiscalia dues vegades per setmana, prohibició de sortir del país i audiència fixada per al 4 de juli, per ser jutjat.

La detenció de Leónidas Iza va accelerar l'esclat. El tedi, descontentament, cansament i patiment popular es van combinar amb la indignació i el sentiment de greuge per la utilització il·legal de l'aparell judicial contra el líder indígena, com va passar el 2019 contra determinats líders de la Revolució Ciutadana. Després del seu alliberament, Leonidas Iza va afirmar que es mantindria mobilitzada fins que el Govern donés respostes concretes a les demandes.

Leónidas Iza

La Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE) vol arribar a un acord amb el Govern, però exigeix que es redueixin els preus dels combustibles, que estan augmentant exponencialment després de la fi dels subsidis de l'era COVID, s'apliquin controls dels preus als productes agrícoles i s'estableixin més pressupostos per a l'educació.

L'organització ha presentat una llista de deu demandes perquè el govern equatorià compleixi:

1. Fixar un límit a l'augment dels preus dels combustibles i implementar subsidis per als sectors vulnerables;

2. Subministrar alleugeriment del deute i ajut econòmic, imposar una moratòria mínima d'un any sobre desallotjaments i execucions hipotecàries;

3. Establir preus justos en els productes agrícoles a tres regions del país perquè milions de petites i mitjanes granges puguin continuar produint de manera sostenible; subsidi agrícola; i la no subscripció de Tractats de Lliure Comerç que destrueixin la producció nacional;

4. Implementar forts drets laborals amb inversió pública i polítiques socials per combatre la precarietat laboral i la llibertat sindical;

5. Derogació immediata dels Decrets Executius 95 i 151, que tenen com a objectiu ampliar projectes miners i incrementar la producció petroliera en territoris indígenes; realitzar auditories i distribució de reparació integral per impactes socioambientals causats per projectes extractius;

6. Honrar els 21 drets col·lectius dels Pobles Indígenes, com el dret al bilingüisme; educació intercultural, justícia indígena, accés al Consentiment Lliure, Previ i Informat i autodeterminació;

7. Aturar la privatització de sectors estratègics crítics com ara la salut, el transport i l'energia hidroelèctrica;

8. Implementar polítiques de control de preus per evitar l'especulació de preus a les cadenes de supermercats;

9. Promulgar la reforma de salut i educació. Abordar les preocupacions pressupostàries crítiques per als hospitals; experimentant escassetat de personal i subministraments. Garantir als joves l'accés a l'educació superior i una millor infraestructura a les escoles, col·legis i universitats públiques;

10. Garantir la seguretat, la protecció i la creació de polítiques públiques efectives per controlar l'onada de narcotràfic, violència, segrest i crim organitzat que s'ha incrementat a l'Equador.

Els líders indígenes han proposat aquesta llista de demandes a Lasso per atendre les seves necessitats essencials i respectar els seus drets establerts legalment de rebutjar projectes extractius que arruïnen les seves terres i fonts d'aigua.

Katy Mochao, membre de l'equip de comunicacions de CONFENIAE, afirma: "Estem ferms a la nostra llista mínima de 10 demandes, que no resol tots els problemes, però és un pas important per garantir condicions de vida dignes. El missatge a la comunitat internacional és trencar el circ mediàtic i unir-se i solidaritzar-se amb la nostra lluita. No som res del que diu el govern. Som persones que hem vingut a protestar pacíficament per qüestions fonamentals, per tenir les condicions mínimes per a una vida digna".

Colòmbia gira a l'esquerra amb Gustavo Petro i Francia Márquez.

La victòria de Gustavo Petro a Colòmbia consolida el viratge de Llatinoamèrica a l'esquerra política, que es podria aprofundir si guanya Lula al Brasil a l'octubre.

Gustavo Petro

Deu països i 345 milions de persones tindran governs d'esquerra un cop assumeixi Gustavo Petro la presidència de Colòmbia. Si Lula recupera el poder al Brasil a l'octubre, 212 milions d'habitants se sumaran a aquesta xifra. Però això no sembla significar que necessàriament es formarà un front comú al continent, ja que les esquerres són de diferent tenor, unes progressistes, altres més populistes i algunes més definitivament autoritàries.

Gustavo Petro, previsiblement s'ubiqués entre el mandatari xilè Gabriel Boric i el mexicà Andrés Manuel López Obrador que tenen tints progressistes i d'esquerra moderna i que recolza les reivindicacions de grups històricament desplaçats, com indígenes i afrodescendents, que recolza el feminisme i la lluita contra el canvi climàtic, i per això en els seus primers mesos al Govern seran clau per saber com es relacionarà, amb la premsa i amb les organitzacions de la societat civil, així com actuarà a la política internacional.

Entre els propòsits de Petro, és avançar en la transició energètica, proposar reformes agràries sobre l'agroindustrialització, així com promoure una indústria de noves tecnologies".

Älvaro Leyra

Entre els previs acords que ja està prenent Gustavo Petro per habilitzar la composició del seu nou Govern, i dissabte passat Gustavo Petro ja va confirmar a Älvaro Leyra, que serà el seu primer ministre del seu gabinet que ser el Canceller (Ministre d'Afers Exteriors). Leyva va ser ministre de Mines i Energia, congressista i president del partit Conservador. "Serà una Cancelleria de la pau", va dir Petro sobre qui a més va exercir com a facilitador de les negociacions amb l'antiga guerrilla de les Farc.

Avui, la Comissió de la Veritat a Colòmbia presentarà i després de cinc anys de treball, el seu informe final per aclarir el que va passar enmig del conflicte armat que ha colpejat aquest país per més de cinquanta anys, i dijous dia 30 s'analitzarà el paper de la comissió de la veritat en els processos de postacords i s'analitzarà el paper de la Comissió de la Veritat.

Gustavo Petro i Francia Márquez, un gran triomf electoral,

però encara cal controlar el poder.

La victòria electoral de la fórmula presidencial Petro-Márquez a les recents eleccions presidencials colombianes és una fita històrica, sense cap dubte, inimaginable fins fa poc temps... però la batalla encara no està guanyada.

Ha estat un gran triomf de les nadies i els nadies, dels quals després del resultat de la primera volta van comprendre que una aliança a la segona volta dels diferents corrents de la dreta que s'havien presentat inicialment separats podia impedir com el 2018 l'arribada d'un govern d'esquerres a Colòmbia.

L'enfonsament de l'uribisme, expressió màxima de la conjunció dels interessos de terratinents i grans empresaris sense escrúpols, multinacionals, forces armades, poderosos grups narco paramilitars i grups mediàtics, no garantia perquè la dreta fos derrota.

Rofolfo Hernández

El fenomen de Rodolfo Hernández es va fabricar en pocs mesos i les diferents famílies de la dreta s'hi van aferrar després dels resultats de la primera volta en un intent desesperat per conservar l'ordre establert, l'ordre de sempre.

El programa del Pacte Històric no ho va ser tot, ni el carisma i l'experiència política de Petro, exalcalde de la capital, alcalde d'una ciutat de més de set milions d'habitants com Bogotà.

La presència al costat de Petro, d'una combativa lluitadora social negra de llarga trajectòria com Francia Márquez, tan reconeguda per la seva llarga batalla a favor de les minories socials, va ser de vital importància per mobilitzar camperols i indígenes, aquestes i aquests activistes mediambientals que cada dia es juguen la vida lluitant contra la desforestació, contra les macro mines a cel obert, defensant la terra davant dels atropellaments dels latifundistes i els seus grups armats.

Márquez va aconseguir il·lusionar i mobilitzar igualment la comunitat LGTBI, el moviment feminista. Amb la seva inqüestionable valentia i el seu historial va poder transmetre il·lusió a sectors socials als quals encara no havia assolit convèncer el discurs de Petro.

I el 7 d'agost, és el gran dia fixat perquè Gustavo Petro i Francia Márquez assumeixin la presidència i vicepresidència de Colòmbia, on el Pacte Històric (coalició amb moltes ànimes) necessitarà consolidar-se per poder enfrontar-se a una oposició avui dividida, però, així i tot, poderosa, i haurà de mantenir i ampliar la seva base social, guanyar-se aquesta part de l'electorat intoxicat i prejudicis que tem al canvi, que tem al comunisme, sobre el qual encara intentarà recolzar-se la dreta, els poders fàctics, per impedir que Gustavo Petro i Francia Márquez aconsegueixin efectivament controlar el poder real a Colòmbia.

Palau de Nariño, seu de la presidència de Colòmbia.

Dia 20 de juny - Dia Mundial del Refugiat.

Commemoren l'inici de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats del 1951. Com cada any, els 20 de juny se celebra el Dia Mundial del Refugiat.

Dia Mundial del Refugiat que té com a objectiu principal el de visibilitzar, i ajudar les persones que viuen en condició de refugiats, i desplaçats a causa dels conflictes armats, de violència i persecució, perquè cessi la discriminació, la violència i la intolerància entre els éssers humans. 

Les 10 coses que has de saber sobre els refugiats

Per primer cop, hi ha més de 100 milions de persones desplaçades per la força. Aquest rècord es produeix després d'una dècada d'augment constant de les xifres que mostren que aquest nombre de persones s'ha duplicat en menys d'una dècada.

1. Per primera vegada, hi ha més de 100 milions de persones desplaçades per la força.

Aquesta xifra (i), fins als primers mesos del 2022, inclou desplaçats per la força dins dels seus propis països (persones desplaçades internament), sol·licitants d'asil, veneçolans desplaçats a l'estranger i el nom més alt registrat— com a resultat de la persecució, els conflictes, la violència o les violacions dels drets humans. Aquest rècord es produeix després d'una dècada constant de les xifres que mostren que el nom de persones desplaçades per la força s'ha duplicat en menys d'una dècada.

2. Tres de cada quatre refugiats romanen desplaçats durant cinc anys o més.

Després d'una crisi, els refugiats ja no ocupen els titulars noticiosos, però molts romanen desplaçats durant molt de temps, i encara necessiten ajuda. Per exemple, més de deu anys després de l'inici de la guerra a Síria, encara hi ha 6,8 milions de refugiats sirians (i) a 128 països.

3. Els refugiats en situacions prolongades necessiten alguna cosa més que ajuda humanitària temporal.

Habitatge, aliments, aigua i ajut mèdic d'emergència són essencials a l'hora de convertir-se en una persona desplaçada per la força. Quan aquest desplaçament no té un terme clar a la vista, cal crear llocs de treball que ajudin els refugiats a ser autosuficients; comptar amb plans educatius a llarg termini que permetin als fills desenvolupar les seves habilitats per a un futur millor -ja sigui al seu país d'origen de la seva comunitat d'acollida-, i disposar de marcs jurídics i polítiques que poden fer tot això possible.

El Banc Mundial treballa amb els països amfitrions (i) per incloure els refugiats de llarga durada als sistemes nacionals de suport a la salut i l'educació, i per facilitar l'accés al mercat laboral formal.

4. Quatre de cada zinc dels refugiats viuen en països en desenvolupament.

Aquests països ja tenien dificultats per assolir els seus propis objectius de desenvolupament quan van començar a rebre refugiats de nacions veïnes. Respondre a l'arribada sobtada de nouvinguts en situació vulnerable planteja un desafiament als governs amfitrions i exerceix més pressió en la capacitat de prestar serveis bàsics i d'infraestructura. El Banc Mundial ajuda els països a gestionar aquestes noves circumstàncies (i) perquè puguin continuar reduint la pobresa a l'àmbit nacional i, alhora, proporcionar un entorn acceptable per als refugiats.

5. Educar tots els nens refugiats representaria el 5% de la despesa pública en educació.

Al voltant de la meitat dels refugiats a tot el món són menors de divuit anys, i una proporció considerable pateix desplaçament durant cada any d'escolaritat. L'educació és la clau per a un futur esperançador on es puguin tornar autosuficients i contribuir a les seves comunitats. Segons un informe del 2021 de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i el Banc Mundial, el cost d'incloure els nens refugiats als sistemes educatius nacionals (i) representaria menys del 5% del cost existent educació pública als països en desenvolupament on viu el 82% dels refugiats del món.

6. El desplaçament afecta homes i dons de maneres diferents.

Aquestes diferències són presents des de primerenca edat: les nenes refugiades tenen menys probabilitats que els nens d'acabar l'escola i, igual que les dones, corren més risc de patir violència de gènere. Les dones es veuen afectades també per altres desigualtats com, per exemple, el requisit a alguns països amfitrions de procediments addicionals per emetre proves legals d'identificació a les dones perquè puguin obrir un compte bancari, accedir a serveis socials o de salut, o posseir legalment una propietat. El Banc Mundial ha publicat una sèrie de documents de recerca sobre les dimensions de gènere del desplaçament forçat (i) per ampliar estudis d'alta qualitat que poden ajudar a orientar les polítiques a aquesta àrea.

7. El sector privat compleix una funció important als llocs on viuen refugiats.

Les empreses poden ser una font de feina. Poden proporcionar suport als emprenedors i fer inversions que beneficiïn els refugiats i les comunitats que els reben. I poden oferir béns i serveis orientats a les necessitats dels refugiats. Alhora, els refugiats aportin habilitats i talents i impulsin l'ocupació i, en qualitat de clients, representin ingressos per a les empreses.

La Corporació Financera Internacional (IFC) del Grup Banc Mundial treballa amb els seus associats per crear llocs de treball impulsant l'accés al finançament i l'activitat empresarial; millorar la prestació de serveis bàsics com els d'educació i energia; promoure polítiques favorables a les empreses, i treballa amb els seus associats per crear llocs de treball impulsant l'accés al finançament i l'activitat empresarial; millorar la prestació de serveis bàsics com els d'educació i energia; promoure polítiques favorables a les empreses a les zones que allotgen refugiats, i intercanviar ensenyaments.

8. La presència de refugiats pot aportar beneficis a les comunitats acollides.

A Uganda, la presència de refugiats ha millorat considerablement l'accés de les comunitats amfitrions als serveis socials; a altres països africans, va contribuir a millorar les condicions econòmiques de tots a mitjà i llarg termini i, al Perú, la presència de més d'1 milió de veneçolans ha ajudat a millorar les condicions del mercat laboral local, reduir les taxes de delinqüència, augmentar els nivells de confiança entre els veïns i millorar la satisfacció amb els serveis públics. Aquests i altres estudis (i) mostren que les polítiques inclusives que atorguen als refugiats el dret al treball, la llibertat de moviment, l'accés als serveis socials, així com a la propietat, poden promoure la integració social i econòmica sense causar-ne una resposta negativa.

9. No tenim prou estadístiques sobre els refugiats.

Podem trobar fàcilment nombres totals sobre refugiats globalment i nacional (vegeu l'informe Tendències globals d'ACNUR), però obtenir un panorama precís d'aquesta crisi és difícil a causa d'obstacles per obtenir dades de qualitat sobre les condicions econòmiques i socials dels refugiats i comunitats d'acollida. Necessitem més i millors dades per saber què funciona, què no funciona, quines polítiques s'han de formular i quines mesures s'han d'adoptar en cada situació. El Banc Mundial treballa amb l'ACNUR (i) i altres associats recopilant i analitzant dades (i) per ajudar a orientar les polítiques i millorar els programes de desenvolupament que poden beneficiar totes les persones afectades pel desplaçament forçat.

10. La tornada sol ser l'objectiu principal dels refugiats i les comunitats amfitrions, però pot ser complicat aconseguir-ho.

Molts conflictes han resultat difícils de resoldre, convertint-se a vegades en situacions prolongades. Els qui assoleixen sortir de la crisi experimenten condicions econòmiques i socials i de seguretat precàries durant molts anys. Entre els que retornen, reprendre el seu mode de vida anterior és un repte: alguns han de tornar a fugir o es converteixen en desplaçats al seu propi país, ja que les seves terres i propietats poden estar ocupades per altres persones o el conflicte original torna a sorgir.

Per a una institució de desenvolupament com el Banc (i), el "punt final" de la tasca amb els refugiats no és el lloc on viuen -l'exili o el país d'origen- sinó de si continuen sent vulnerables i encara necessiten suport específic.

Més recentment, els nostres esforços també s'orienten a evitar la necessitat d'un "punt de partida" posant un èmfasi més gran en la prevenció i abordant les causes fonamentals del conflicte per crear societats més estables, de manera que les persones no hagin d'escapar-se dels seus països.

PER UNA SOLA TERRA - Dia Mundial del Medi Ambient

 El 5 de juny, és el dia instaurat per les Nacions Unides per alertar sobre la degradació ambiental i donar a conèixer les necessitats de preservar i millorar el medi ambient. Es va escollir aquesta data perquè aquest dia s'havia iniciat la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà, celebrada a Estocolm el 1972, a partir de la qual es va crear el Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA).

Aquest dia no hauria de ser l'únic per destacar que la protecció i la salut del medi ambient és una qüestió important, que afecta el benestar dels pobles i el desenvolupament econòmic a tot el món, sinó que hauria de ser el recordatori a cada dia de l'any. Hem de conservar la natura perquè només tenim una sola Terra, i la celebració d'aquest dia ens brinda l'oportunitat d'ampliar els coneixements per a una opinió il·lustrada i una conducta responsable de les persones, les empreses i les comunitats en la preservació i millora del medi ambient.

Els humans tenim punts d'inflexió en el desenvolupament de les polítiques ambientals als territoris, i per això en aquest dia, s'insta als governs i a les organitzacions del sistema de les Nacions Unides que emprenguin cada any, aquell dia, activitats d'abast mundial en què es reafirmi la preocupació per la preservació i el millorament del medi ambient, amb la finalitat d'aprofundir la consciència ecològica.

La pràctica totalitat de les comunitats d'indígenes, són els que es mobilitzen més amb els seus coneixements del medi ambient, amb les seves experiències de la vida diària que comparteixen amb capacitació les seves avaluacions per preservar les reserves de la biosfera, amb la conservació i salvaguardant dels ecosistemes naturals,  la seva diversitat biològica, adoptant decisions gestionant els recursos naturals, i promovent un desenvolupament innovador que sigui ambientalment sostenible apropiat des del punt de vista social i de la cultura.

Cecilia Requena 

* La publicació Mongabay Latam (a la qual col·laboro esporàdicament), va parlar amb Cecília Requena, senadora de l'Estat Plurinacional de Bolívia que té una llarga lluita per la defensa del medi ambient. Ara s'enfronta al poder que té la mineria descontrolada que va ingressar al parc nacional Madidi, al nord de la Paz.

* Les autoritats nacionals de Bolívia tenen un discurs doble sobre la defensa ambiental, i Requena diu que no hi ha polítiques públiques que defensin les àrees protegides i que ara el país sud-americà no pot sortir d'un model extractivista.

Eren els inicis d'abril d'aquest any, quan Cecília Requena, que té dos anys com a senadora a Bolívia va rebre a la publicació Montabay. Cecilia havia rebut a la seva oficina, de la ciutat de La Paz, denúncies d'una ferotge incursió minera en un dels parcs naturals més bio diversos del món. Es tracta d'un espai de la zona de Madidi, una de les àrees protegides més grans de Bolívia i que es troba al nord de la Paz, i no va dubtar a anar a la zona. Va agafar les seves coses i va arribar al lloc en conflicte. Va estar diversos dies i va rebre més i més denúncies. Totes contra la brutal extracció d'or que mata el bosc tropical. Va arribar a llocs de màxima protecció i va veure com les mans de l'home destrossen la casa dels pobles indígenes.

L'últim dia d'inspecció, Requena va decidir arribar a la comunitat de Chushuara. Li havien dit que en aquella zona un grup de colonitzadors van lligar dirigents indígenes. La senadora i la comissió que la va acompanyar arribaven a una de les vores del riu Beni. Estaven per ancorar la seva embarcació i van ser rebuts amb una dinamita. Estaven impactats. Van decidir seguir i com una altra resposta els van llançar grans pedres. Els estranys no volien que arribessin a terra ferma, però van aconseguir fer-ho. A terra van ser agredits. Una dona tenia un matxet i un home una arma de foc. Els visitants tenien temor i intentaren robar-los els seus telèfons mòbils i els van insultar. Al final van decidir anar-se'n. Els agressors són els que defensen la mineria abusiva que acaba amb aquestes terres. Dies abans van expulsar els mateixos comuners d'aquesta zona.

Han canviat moltes coses, unes per bé i altres per mal. Per malament, la situació és molt pitjor avui que antany, però, per altra banda, la consciència ara és molt més gran. Abans érem marginals, érem gairebé ridículs per a molta gent, érem bojos, delirants. No entenien gaire bé què ens animava a aquesta lluita, i avui hi ha més consciència, és un tema d'agenda pública i això em sembla un gran avenç amb institucionalitat mundial, per exemple, els convenis de canvi climàtic, de biodiversitat i alhora , la paradoxa, el desastre és més gran. Aquest desastre potser alimenta més consciència.

La pregunta és:

arribarem a temps?

Aquesta consciència serà efectiva a temps?

Aquesta és una pregunta que hi és com una espasa de Dàmocles.

Avui tenim més consciència, però no necessàriament més acció, no hi ha una consciència que es verifiqui en fets. Aquest és el problema, això és el que ens falta. En cas de Bolívia, per exemple, que s'expressi en polítiques públiques. El que veig és que hi ha més discurs, fins i tot hi ha gent que instrumentalitza el discurs ambiental, però amb una màscara per amagar altres coses. El que és substancial, que són les polítiques públiques o les pràctiques de les empreses, això no està canviat prou profund i ràpid, al contrari, estem anant, en el cas de Bolívia, en sentit contrari. Estem desforestant més, estem contaminant més l'aigua, estem aprofundint l'extractivisme, contribuïm a accelerar el desastre.

És fàcil la combinació entre política i defensa ambiental?

Gairebé diria que m'he introduït al món de la política, per dues causes: he treballat des del voluntariat i des de la ciutadania per la democràcia i la vida, l'ecologia, l'ambientalisme, i ho veig molt natural. És clar que el tema ambiental és també profundament polític en el sentit que són decisions que involucren i afecten interessos i això implica economia i poder. M'agradaria veure'l des de l'àmbit del bé comú, que és el que oblidem. Es parla molt de poder, d'interessos i s'oblida allò que per mi és orientador: quin és el bé comú, quin és l'interès general. En el cas de la democràcia això va venir com a part de la lluita per la democràcia, i que sa lluitat moltíssim.

He sigut part de diversos col·lectius he entès que sense democràcia de qualitat és molt difícil defensar la vida, perquè no es respecten drets humans, no es respecten garanties, llibertats, no hi ha accés a la informació. La resposta és que és molt natural connectar les coses amb la política, però amb la política partidària és més difícil perquè té les seves pròpies lògiques. Però també veig indispensable que la política partidària de l'esquerra es pren molt seriosament aquest tema, i a l'actual aliança política a la qual pertanyo, un dels seus principals objectius es la qüestió ambiental, no com un sector més que ens uneix, sinó com un eix, i per això és part d'aquesta lluita.

No és gens fàcil. Mai no ha estat fàcil, mai. Els activistes sempre ens diuen que estem a contracorrent. Per això a mi m'impressiona molt l'adversitat, per això no em canso ni em cansaran, perquè sempre vam estar en l'adversitat. En les coses és més difícil perquè toquem interessos més clarament, però també tenim una mica més de poder i cal agrair a la gent que ens va donar el seu vot per ser aquí. Podem fer visibles les causes a través nostre, abans teníem menys capacitat de fer-ho. Per això és menys difícil.

I si ens estimem la vida, protegim la natura.

Que sí que es pot.