Colòmbia gira a l'esquerra amb Gustavo Petro i Francia Márquez.

La victòria de Gustavo Petro a Colòmbia consolida el viratge de Llatinoamèrica a l'esquerra política, que es podria aprofundir si guanya Lula al Brasil a l'octubre.

Gustavo Petro

Deu països i 345 milions de persones tindran governs d'esquerra un cop assumeixi Gustavo Petro la presidència de Colòmbia. Si Lula recupera el poder al Brasil a l'octubre, 212 milions d'habitants se sumaran a aquesta xifra. Però això no sembla significar que necessàriament es formarà un front comú al continent, ja que les esquerres són de diferent tenor, unes progressistes, altres més populistes i algunes més definitivament autoritàries.

Gustavo Petro, previsiblement s'ubiqués entre el mandatari xilè Gabriel Boric i el mexicà Andrés Manuel López Obrador que tenen tints progressistes i d'esquerra moderna i que recolza les reivindicacions de grups històricament desplaçats, com indígenes i afrodescendents, que recolza el feminisme i la lluita contra el canvi climàtic, i per això en els seus primers mesos al Govern seran clau per saber com es relacionarà, amb la premsa i amb les organitzacions de la societat civil, així com actuarà a la política internacional.

Entre els propòsits de Petro, és avançar en la transició energètica, proposar reformes agràries sobre l'agroindustrialització, així com promoure una indústria de noves tecnologies".

Älvaro Leyra

Entre els previs acords que ja està prenent Gustavo Petro per habilitzar la composició del seu nou Govern, i dissabte passat Gustavo Petro ja va confirmar a Älvaro Leyra, que serà el seu primer ministre del seu gabinet que ser el Canceller (Ministre d'Afers Exteriors). Leyva va ser ministre de Mines i Energia, congressista i president del partit Conservador. "Serà una Cancelleria de la pau", va dir Petro sobre qui a més va exercir com a facilitador de les negociacions amb l'antiga guerrilla de les Farc.

Avui, la Comissió de la Veritat a Colòmbia presentarà i després de cinc anys de treball, el seu informe final per aclarir el que va passar enmig del conflicte armat que ha colpejat aquest país per més de cinquanta anys, i dijous dia 30 s'analitzarà el paper de la comissió de la veritat en els processos de postacords i s'analitzarà el paper de la Comissió de la Veritat.

Gustavo Petro i Francia Márquez, un gran triomf electoral,

però encara cal controlar el poder.

La victòria electoral de la fórmula presidencial Petro-Márquez a les recents eleccions presidencials colombianes és una fita històrica, sense cap dubte, inimaginable fins fa poc temps... però la batalla encara no està guanyada.

Ha estat un gran triomf de les nadies i els nadies, dels quals després del resultat de la primera volta van comprendre que una aliança a la segona volta dels diferents corrents de la dreta que s'havien presentat inicialment separats podia impedir com el 2018 l'arribada d'un govern d'esquerres a Colòmbia.

L'enfonsament de l'uribisme, expressió màxima de la conjunció dels interessos de terratinents i grans empresaris sense escrúpols, multinacionals, forces armades, poderosos grups narco paramilitars i grups mediàtics, no garantia perquè la dreta fos derrota.

Rofolfo Hernández

El fenomen de Rodolfo Hernández es va fabricar en pocs mesos i les diferents famílies de la dreta s'hi van aferrar després dels resultats de la primera volta en un intent desesperat per conservar l'ordre establert, l'ordre de sempre.

El programa del Pacte Històric no ho va ser tot, ni el carisma i l'experiència política de Petro, exalcalde de la capital, alcalde d'una ciutat de més de set milions d'habitants com Bogotà.

La presència al costat de Petro, d'una combativa lluitadora social negra de llarga trajectòria com Francia Márquez, tan reconeguda per la seva llarga batalla a favor de les minories socials, va ser de vital importància per mobilitzar camperols i indígenes, aquestes i aquests activistes mediambientals que cada dia es juguen la vida lluitant contra la desforestació, contra les macro mines a cel obert, defensant la terra davant dels atropellaments dels latifundistes i els seus grups armats.

Márquez va aconseguir il·lusionar i mobilitzar igualment la comunitat LGTBI, el moviment feminista. Amb la seva inqüestionable valentia i el seu historial va poder transmetre il·lusió a sectors socials als quals encara no havia assolit convèncer el discurs de Petro.

I el 7 d'agost, és el gran dia fixat perquè Gustavo Petro i Francia Márquez assumeixin la presidència i vicepresidència de Colòmbia, on el Pacte Històric (coalició amb moltes ànimes) necessitarà consolidar-se per poder enfrontar-se a una oposició avui dividida, però, així i tot, poderosa, i haurà de mantenir i ampliar la seva base social, guanyar-se aquesta part de l'electorat intoxicat i prejudicis que tem al canvi, que tem al comunisme, sobre el qual encara intentarà recolzar-se la dreta, els poders fàctics, per impedir que Gustavo Petro i Francia Márquez aconsegueixin efectivament controlar el poder real a Colòmbia.

Palau de Nariño, seu de la presidència de Colòmbia.