MUFACE. Un privilegi per a funcionaris

Sé que amb aquesta article-informació, donaré al descobert certs privilegis que funcionaris públics en temes de Salut. Amb aquest article-informació, sé que molts funcionaris no estaran d'acord amb el que exposo, però amb el criteri que tots els espanyols som iguals (segons la constitució):

La Constitució espanyola de 1978 és la norma suprema de l'ordenament jurídic espanyol, a la qual estan subjectes tots els poders públics i ciutadans d'Espanya4 des de la seva entrada en vigor el 29 de desembre de 1978

Capítol segon. Drets i llibertats, Article 14.

Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Per això, crec que els funcionaris que tinguin un sistema de Sanitat Privada (Mutualidad General de Funcionarios Civiles del Estado) (MUFACE), i paral·lela a la Sanitat Pública (Sistema Nacional de Salud) (SNS), és una prova evident de desigualtat i privilegi.

La història de la Mutualitat General de Funcionaris Civils de l'Estat (MUFACE) es remunta a la Llei 29/1975, de 27 de juny, data en què es crea un organisme únic d'adscripció obligatòria per a tots els funcionaris civils, uns mesos abans de la mort del dictador (Franco va morir, el 20 de novembre de 1975), 

Els funcionaris d'aquella època, tots addictes al Moviment Nacional (encara que avui tots demòcrates), es van valer del poder d'aquell moment  de la feble situació política i social que vivia Espanya el 1975  i va ser aprofitada per constituir MUFACE i així tenir com a mínim un privilegi que el règim els deixaria per al futur. (Mestres, Jutges, fiscals, Administratius, et, sempre funcionaris civils de l'Administració Pública, et), però avui es dona la circumstància que els que van iniciar MUFACE tenen 70-75 anys complerts, això vol dir que és inviable l'envelliment de la població mutualista. Els costos elevats de l'actual gestió sanitària i es per això, la proposa d’acabar amb el sistema (que és lògic i d'acord amb la Constitució), ja que l’actual MUFACE no és sostenible a causa dels múltiples pacients en situacions crítiques de malaltia, i per això les Mútues actuals i amb criteris econòmics (de beneficis), no volien accedir a donar serveis mèdics als actuals mutualistes de MUFACE.

El Consell de Ministres ha autoritzat la licitació del concert de MUFACE per als anys 2025, 2026 i 2027, pel qual s'ofereix cobertura sanitària a través d'asseguradores a part dels funcionaris que presten serveis a Espanya i 123 països, i aquesta nova licitació representa una millora del concert sanitari per als propers tres anys amb un pressupost estimat de 4.429 milions d'euros. Els sobres amb les ofertes s'obriran el proper 5 de març i la vigència del concert serà de l'1 d'abril del 2025 al 31 de desembre del 2027.

Hospital Públic Josep Trueta de Girona

La meva proposta per a la integració de MUFACE en un sistema de Sanitat Pública i Universal

L’establiment de la Sanitat a Espanya es regeix per un model mixt en què conviuen el Sistema Nacional de Salut (SNS) i règims especials com el de MUFACE (Mutualitat General de Funcionaris Civils de l'Estat), i aquest sistema genera desigualtats i dificulta la universalització real del dret a la salut. Aquesta proposta que  plantejo es la de la integració de MUFACE dins d’un model de Sanitat Pública i Universal, garantint l'equitat i l'eficiència en l'accés als serveis de salut.

La sistema actual, es de desigualtat en la cobertura sanitària, ia que els funcionaris afiliats a MUFACE poden triar entre la Sanitat Pública o Assegurances Privades finançades amb fons públics, mentre que la majoria de la població només accedeix a la Sistema Nacional de Salud (SNS), comportant els desviació de recursos públics, ja que es destinen fons a asseguradores privades per a l’atenció de funcionaris en detriment de l’enfortiment del SNS.

La fragmentació del sistema y la coexistència de diferents règims dificulta la gestió integrada i equitativa de la sanitat en deteriorament del SNS amb un infrafinançament i la fugida de recursos cap a la Sanitat Privada debilitant la qualitat i la capacitat d'atenció de la Sanitat Pública.

Els objectius de la Reforma, es la de Integrar MUFACE al Sistema Nacional de Salut, i garantir una sanitat pública, universal i de qualitat per a tota la ciutadania resignant els recursos actualment destinats a asseguradores privades per reforçar a la Pública amb una millorar de la planificació i l'eficiència del sistema sanitari.

Les mesures que proposo per la integració de MUFACE al SNS, es la transició progressiva incorporant gradualment dels beneficiaris de MUFACE al SNS, establint un període de adaptació i garantint la qualitat assistencial i posar fi dels concerts amb asseguradores privades. Els fons destinats a empreses de salut privada,  es redirigiran al reforç del SNS, millorant infraestructures, equipament i contractació de personal.

La unificació de l'accés a la sanitat a tots els ciutadans, inclosos els funcionaris, seran atesos en igualtat de condicions als centres de salut i hospitals públics amb una reforma legislativa i modificant la normativa que regula MUFACE per a la seva integració a la Sanitat Pública.

Amb els diners que se posen a disposició de la Sanitat Privada, es pot reforçar el personal sanitari i la eliminació de la dualitat de sistemes que afavorirà una gestió millor dels recursos humans i l'estabilitat laboral dels professionals sanitaris, i crear un Comitè de Seguiment per avaluar la transició i garantir l'equitat en l'accés a la Sanitat.

Els beneficis de la Integració de MUFACE al SNS, es la de la reducció de desigualtats a l'accés a la sanitat. L’optimització dels recursos sanitaris i augment de l’eficiència del sistema. El reforç del Sistema Nacional de Salut, beneficiant tota la població. Una major transparència i control de la despesa pública, y una millora de les condicions laborals del personal sanitari.

La meva conclusió, es la de la inclusió de MUFACE en un sistema Sanitari Públic i Universal és una mesura necessària per garantir l'equitat i l'eficiència en la prestació de serveis de salut. La Sanitat ha de ser un dret garantit en igualtat de condicions per a tota la ciutadania, sense excepcions ni privilegis. La transició s'ha de fer de manera progressiva i planificada, assegurant la qualitat assistencial i l'enfortiment del Sistema Nacional de Salut.

PODEMOS i la V Assemblea Ciutadana, i l'aportació a l'esquerra del PSOE-SUMAR.

PODEMOS ha anunciat la convocatòria de la seva V Assemblea Ciutadana, que culminarà entre l'11 i 12 d'abril del 2025. Aquest procés busca renovar la direcció del partit i preparar-se davant d'un possible avenç electoral, motivat per la "debilitat" i "paràlisi" de l'actual Govern. La Secretària General, Ione Belarra, ia ha confirmat la intenció de presentar-se a la reelecció, emfatitzant la necessitat d'una esquerra forta i autònoma que no se subordini al PSOE.

Amb el seu anunci, Belarra va destacar la importància de mantenir una postura crítica davant del Govern i va reafirmar el compromís de PODEMOS amb polítiques progressistes. Així mateix, va agrair el suport d'Irene Montero, que continuarà sent una figura clau dins del partit.

Andrés Medrano, Portaveu de l'Equip Tècnic de PODEM CATALUNYA

La V Assemblea Ciutadana es presenta com una oportunitat perquè PODEMOS redefineixi la seva estratègia i enforteixi la seva posició dins de l'espectre polític espanyol. Després de la ruptura amb Sumar el desembre del 2023, el partit busca consolidar la seva identitat i oferir una alternativa sòlida a l'esquerra del PSOE.

La celebració d’aquesta assemblea i la possible reelecció de Belarra podrien influir en la dinàmica de l’esquerra espanyola, especialment en relació amb Sumar i altres formacions progressistes. PODEMOS aspira a exercir un paper determinant en la configuració de polítiques que tractin desafiaments com l'habitatge, la desigualtat i el canvi climàtic, mantenint la seva autonomia i evitant la subordinació al PSOE.

Ione Belarra anuncia la seva candidatura a la reelecció com a líder de PODEMOS

PODEMOS, la veu crítica i combativa amb autonomia política.

Després de la ruptura amb Sumar, PODEMOS ha reforçat el seu discurs de ser una esquerra autònoma i no subordinada al PSOE. Ione Belarra i Irene Montero insisteixen en la necessitat de mantenir una veu crítica dins l’espai progressista.

La radicalitat en les demandes de PODEMOS posa el focus en polítiques més rupturistes com el control dels preus de l'habitatge, l'augment de la despesa pública en serveis socials, el feminisme radical, l'ecologisme combatiu i la defensa dels drets de la classe treballadora sense concessions. Alguns consideren que la seva postura intransigent el pot aïllar políticament i reduir la seva capacitat d'influència al Govern. A més, la manca d'aliances àmplies en pot limitar l'impacte electoral.

Sumar ha demostrat eficàcia en temes laborals amb Yolanda Díaz al capdavant del Ministeri de Treball, però PODEMOS manté un discurs més ferm i radical, buscant canvis estructurals profunds, encara que amb menys capacitat actual per implementar polítiques des del Govern. Si l'objectiu és una esquerra capaç d'influir en el Govern i d'aconseguir reformes, PODEMOS és l'opció més efectiva i representa una esquerra més combativa i crítica, sense por de confrontar el PSOE o el mateix sistema, però tot depèn de quina mena de transformació política espera la ciutadania de l'esquerra espanyola.

Amb PODEMOS hi ha una Memòria actualitzada.  Entès!, que PODEMOS ha jugat un paper crucial a transformar el panorama polític espanyol des de la seva irrupció el 2014. La seva capacitat per mantenir un discurs crític, fins i tot dins del Govern de coalició, ha estat clau per posar al centre del debat temes com la justícia social, l'habitatge, el feminisme i la defensa dels drets de la classe treballadora.

L'estratègia actual de PODEMOS ha optat per una estratègia de reafirmació de la seva autonomia davant del PSOE i altres actors de l'esquerra i s'enfoca (després de la ruptura amb Sumar el desembre del 2023) d'enfortir la seva posició política amb la celebració de la V Assemblea Ciutadana com a claus del procés. El seu impacte al futur del partit és de la relació amb altres actors polítics i partits de l'esquerra i el seu paper davant del PSOE, Sumar.

Ione Belarra i Irene Montero 

Amb la direcció d'Ione Belarra i Irene Montero, PODEMOS vol mantenir una veu crítica contra la gestió del Govern de coalició, assenyalant les insuficiències en temes com l'habitatge, la sanitat i la transició ecològica i reconectar amb la base militant i els moviments socials, recuperant l'esperit combatiu del 15M i les lluites socials de l'última dècada. 

PODEMOS busca ser el partit que no es conforma amb reformes superficials, sinó que impulsa canvis estructurals a la societat espanyola.

Les polítiques clau i els èxits de PODEMOS ha estat l'impulsor d'algunes de les lleis més progressistes de l'última dècada con la Llei d'Habitatge encara que amb limitacions, PODEMOS ha lluitat per incloure mesures de control als lloguers i protecció contra desnonaments. Amb la Llei de Llibertat Sexual (Llei del Sol Sí és Sí), va iniciar-se una fita important en la lluita feminista centrada en el consentiment com a base legal en casos de violència sexual.

També ha participat amb la seva aportació a l'augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) defensant increments significatius que beneficiaran milions de treballadors i amb la Transició Ecològica justa amb impuls de polítiques per combatre la crisi climàtica des d'una perspectiva de justícia social, encara que, PODEMOS critica que moltes d'aquestes mesures han estat descafeïnes.

Reptes i Oportunitats

El principal repte de PODEMOS és reconstruir el seu espai polític en un escenari més fragmentat i per això busca recuperar el vot de l'esquerra desencantada, que percep Sumar i el PSOE com a massa moderats, però també s'enfronta al desafiament de mobilitzar els joves i les classes populars, mantenint un discurs radical i connectat amb les preocupacions reals de la ciutadania. El futur electoral de PODEMOS dependrà de la seva capacitat de ser vist com una alternativa creïble i no només com un partit testimonial o de protesta.

PODEMOS, segueix sent un referent de l'esquerra, de l'esquerra que no és rendeix, la que defensa amb fermesa els drets de la classe treballadora, les dones, els joves, els migrants i els que més pateixen les desigualtats del sistema i el seu paper com a consciència crítica del Govern i el seu compromís continua sent un actor imprescindible, més enllà de les paraules.

La V Assemblea Ciutadana, punt d'inflexió.

La V Assemblea Ciutadana, que se celebrarà l'abril del 2025, és clau per al futur del partit. Ione Belarra ha anunciat la candidatura a la reelecció, amb el suport d'Irene Montero. El seu lideratge representa la continuïtat d'una línia política ferma i crítica i s'espera que l'Assemblea sigui un espai de debat intern sobre l'estratègia que cal seguir, el paper de PODEMOS a l'esquerra i la relació amb altres forces progressistes. L'objectiu és redefinir el full de ruta de PODEMOS, és enfortir l'organització i la capacitat per disputar el poder institucional i als carrers. Aquesta Assemblea podria marcar una nova etapa, en què PODEMOS busqui no només resistir, sinó créixer electoralment i recuperar protagonisme.

PODEMOS cerca amb aquesta assemblea de reforçar aliances amb moviments feministes, ecologistes, antiracistes i sindicals, apostant per un model de partit més connectat amb el carrer i menys dependent de la política institucional.

La geopolítica de D. Trump a l'Àfrica, serà d'una lluita per temes crucials sobre l'ajuda exterior i dels programes de desenvolupament, i sobre l’espoliació dels seus recursos naturals.

L'impacte de la política de Donald Trump en el continent africà pot variar en funció de diversos factors, com les prioritats de la seva administració i de la seva orientació en matèria de política exterior, basant-nos en el que va passar durant el seu primer mandat (2017-2021) i les seves postures polítiques conegudes fins avui.

Es podem preveure alguns dels impactes con la reducció a l’ajuda exterior i als programes de desenvolupament amb canvis en les relacions comercials i la competència geopolítica de l’Àfrica amb la Xina i Rússia. La seguretat i lluita contra el terrorisme, les polítiques migratòries estrictes, i l’impacte en qüestions de canvi climàtic seran les àrees mes perjudicades.

L'espoli de matèries primeres i dels seus recursos naturals, seran les monedes de canvi  que la política africana farà prevaldra i a que es un tema complex amb el tracte de l'imperialisme dels Estats Units sobre l’Àfrica.

Bandera de l'Oficina d'Ajuda Nord-americana als països pobres.

L'Africa i les polítiques d’exclusió i d'ajuts del Govern dels Estats Units, i el tancament de les Onegés que hi donen suport.

La relació entre Àfrica i el Govern dels Estats Units (EUA) és complexa i ha evolucionat al llarg del temps, influenciada per factors geopolítics, econòmics, i humanitaris. Aquesta relació inclou tant polítiques d’ajut i suport com mesures d’exclusió i, en alguns casos, el tancament d'ONGs que operen al continent. A continuació, analitzo aquests aspectes en detall.

Els Estats Units han estat un dels principals donants d’ajuda internacional a l’Àfrica, tant en termes humanitaris com de desenvolupament. Aquest ajut ha estat motivat per diversos interessos:

Els programes com el PEPFAR (President's Emergency Plan for AIDS Relief) han estat claus en la lluita contra el VIH/SIDA a l’Àfrica subsahariana. Altres iniciatives se centren en la seguretat alimentària, la salut materna infantil, l’educació i el desenvolupament agrícola.

L’ajut sovint ha està vinculat a interessos polítics i militars. Àrees com el Sahel o la Banya d’Àfrica són estratègiques per als EUA pel control del terrorisme, la seguretat marítima i l’accés a recursos naturals. Això explica la presència de comandaments militars com AFRICOM, que coordinen operacions militars i de seguretat. Molts ajuts van acompanyats de condicions relacionades amb reformes democràtiques, drets humans o polítiques econòmiques neoliberals, fet que ha generat tensions amb alguns governs africans.

Cimera de la Unió Africana

En les polítiques d’exclusió i tancament d’ONGs i ha on es redueix l’ajuda, les poblacions vulnerables són les més afectades. Això pot agreujar crisis humanitàries, especialment en contextos de conflicte o emergències sanitàries, però malgrat els programes d’ajuda, els EUA també han adoptat polítiques que poden ser vistes com d’exclusió o de pressió, amb impactes directes sobre les ONGs que treballen a l’Àfrica.

Fins ara les  ONGs que rebien fons dels EUA i han estat forçades a tancar o reduir operacions, bé per decisions del propi govern nord-americà o per pressió dels governs locals que consideren aquestes organitzacions com una amenaça a la seva sobirania o estabilitat política. Això s’ha vist, per exemple, en països com Etiòpia, Egipte, o Sudan, i en algunes de les polítiques d’exclusió també s’han centrat en la migració, amb restriccions per a refugiats o programes de visats que han limitat la mobilitat de ciutadans africans, així com l’accés a oportunitats educatives o professionals als EUA.

En temes de Seguretat i Lluita contra el Terrorisme, en el primer mandat, Trump es vàrem intensificar les operacions militars en zones afectades per grups terroristes com Al-Shabaab a Somàlia. Si manté aquest enfocament, els EUA podrien continuar donant suport militar als governs africans, però amb menys èmfasi en l’estabilització i la construcció d’institucions democràtiques.

Trump vol implementar restriccions migratòries per a diversos països africans, com Nigèria, Sudan i Eritrea. Aquestes polítiques podrien continuar, afectant la mobilitat, les remeses i les relacions diplomàtiques que podem augmentar amb la retirada dels  EUA de l’Acord de París durant el seu primer mandat, minvant el lideratge global dels EUA en la lluita contra el canvi climàtic. Això és especialment rellevant per a l'Àfrica, ja que el continent és un dels més vulnerables als efectes del canvi climàtic, tot i ser un dels que menys hi contribueix. 

Mineria infantil d'extracció de liti a Nigèria

La conclusió en que arribo, es que el conjunt de la política de Trump cap a l'Àfrica, es d’una menor cooperació en temes de desenvolupament i drets humans i un enfocament més centrat en la seguretat i el comerç amb una relació menys previsible amb les nacions africanes. No obstant això, l'impacte final dependrà de com els governs africans s’adaptin a aquests canvis i de les decisions del Congrés nord-americà, que sovint modera les polítiques presidencials.

Aquesta dinàmica ofereix oportunitats per als països africans, però també comporta riscos relacionats amb la dependència, la corrupció i la desestabilització. L’explotació de recursos naturals a l’Àfrica està estretament vinculada amb la presència de grups armats, que actuen tant com a actors directes dels conflictes com a "guàrdies" dels interessos econòmics. Aquest fenomen no només té causes internes, sinó que està profundament connectat amb el sistema econòmic global.

La joventut a la política? – Aquesta es la qüestió.

Davant de la propera incertesa a la governabilitat d'Espanya, vull fer una reflexió sobre la participació de la joventut a la política. És sabut que els joves ara com ara tenen molts problemes tant laborables com per adquisició d’un habitatge ia  sigui per llogar o de propietat, i es per això que faig una crida a les organitzacions i associacions juvenils perquè s'involucrin a la governabilitat del país, governabilitat que ells mateixos podem gestionar  proposant i aportant arguments i mesures per a les seves possibles solucions.

Consell Joventut Espanya - CJE (07-12-2023)

Importància de la participació juvenil en la política

La participació de la joventut en la política és un tema fonamental per al desenvolupament de societats democràtiques i inclusives. Els joves representen una part important de la població i aporten noves idees, perspectives fresques i energia per afrontar els reptes socials, econòmics i ambientals. Tot i això, la seva implicació política presenta diversos desafiaments i oportunitats.

Els joves aporten idees innovadores que poden revitalitzar els processos polítics tradicionals, i adquirint el compromís com a futurs líders i ciutadans actius, la seva implicació assegura que les decisions actuals considerin les necessitats de les generacions futures. La participació juvenil contribueix a defensar els drets humans, la igualtat i la justícia social en àmbits com el canvi climàtic, la diversitat i la inclusió.

La participació institucional dels joves mitjançant el vot, la militància en partits polítics, la presentació de candidatures o la participació en òrgans de govern estudiantils, així com l’activisme i moviments socials, els joves solen ser protagonistes com les protestes pel canvi climàtic o les mobilitzacions per la igualtat de gènere. L'ús de xarxes socials i plataformes digitals permet als joves organitzar-se, expressar-se i influir en l'opinió pública a nivell global, i Implicació en onegés, associacions juvenils o projectes de desenvolupament comunitari.

Les barreres i desafiaments per a la participació juvenil, com la desafecció política a on molts joves perceben la política tradicional com a llunyana, corrupta o poc representativa dels seus interessos i sovint amb la manca d’oportunitats reals a les estructures polítiques que no ofereixen espais perquè els joves puguin influir de manera efectiva en la presa de decisions. La manca de formació en competències cíviques i polítiques pot limitar la capacitat dels joves per participar activament amb els desigualtats socials, factors com la pobresa, la discriminació o la manca de recursos tecnològics poden dificultar la participació d'alguns col·lectius juvenils.

Des dels partits, organitzacions i associacions, cal fomentar estratègies per la participació juvenil promouen una educació cívica i política a l'escola per despertar l'interès i la consciència crítica. Cal la creació d’espais de participació, i impulsar consells de joventut, assemblees ciutadanes i fòrums oberts per donar veu als joves en la presa de decisions, i adaptar les estructures polítiques perquè segueixen més accessibles i representants per als joves potenciant l’ús d’eines tecnològiques per facilitar la comunicació i la mobilització juvenil.

Els joves ja son exemples de participació destacada amb els moviments globals liderats per joves per lluitar contra el canvi climàtic. Els joves van jugar un paper clau en les protestes per la democràcia al món àrab (la Primavera Àrab del 2011), o en les lluites feministes juvenils, com el moviment #MeToo o les vagues feministes globals.

Conclusió

Tot i els desafiaments, la participació dels joves en els partits polítics continua sent clau per al futur de la democràcia. Per tal d’atraure i retenir la joventut, els partits han d’adaptar-se als nous temps, ser més inclusius i connectar amb les preocupacions reals d’aquesta generació. Alhora, és important que els joves entenguin que la política institucional pot ser una eina poderosa per aconseguir canvis socials profunds.

La participació de la joventut en la política és essencial per construir societats més democràtiques, justes i sostenibles. Tot i els obstacles, els joves continuen demostrant la seva capacitat per liderar canvis socials significatius. Per tal de potenciar aquesta participació, cal un compromís tant de les institucions com de la societat per escoltar, valorar i donar espai a la veu juvenil.

Gabriel Boric. President de Xile.

En molts països, joves polítics han arribat a tenir un paper destacat, com Gabriel Boric (actual president de Xile) o figures emergents en parlaments d’arreu del món.

Luis de Guindos, des de Lehman Brothers al rescat bancari amb el Govern de M. Rajoy del P.P. (una estafa a la ciutadania), avui ha estat entrevistat a l'Hora de la 1.

Avui a la televisió pública (TVE), s'ha entrevistat Luis de Guindos actual Vicepresident del Banc Central Europeu. La seva entrevista m'ha semblat d'un dels homes tapats de Estats Units a Europa, tot i que no s'ha volgut posicionar a preguntes dels periodistes, però sí que ha volgut deixar clar que els Estats Units per a Europa han fet moltíssim. Que els Estats Units han estat una garantia per a Europa per acabar més o menys bé la Primera i Segona Guerra Mundial i que Europa és on han nascut totes les Ideologies perjudicials com el Nazisme, Comunisme, i el Feixisme, però també se li ha recordat que a Europa també va néixer la Democràcia i Liberalisme 

De Guindos, no ha estat capaç de mencionar els Estats Units com a bressol i abric d'una de les primeres revolucions liberals, i del Ku Klux Klan ( societat secreta amb un fort caràcter racista i xenòfob) a part del seu intervencionisme a nivell mundial.

També s'ha parlat de la bombolla Immobiliària dels els anys,  2009, 2010 i 2011 i 2012 fins que es va sanejar i la constitució del Banc Dolent de la SAREB, manifesta que ara com ara a Espanya “No hi ha una bombolla de crèdit”.

Sobre l’extensió de la hola proteccionista d’Europa, la seva opinió ha estat la de “Aplicar receptes serioses a propostes complexes”, cosa com els ciutadans espanyols no havíem apreciat aquesta recepta quan va ser Ministre d'Economia i Competitivitat y posteriorment com a Ministre d'Indústria, Energia i Turisme.

Sobre d’idoneïtat d'aquesta entrevista, vull donar la meva opinió sobre l'home que ens va portar al rescat bancari del 9 de juny de 2012, y el Banc d'Espanya el novembre del 2019 eleva a 65.725 milions d'euros el cost de les ajudes al sector financer durant la crisi, y que ens va dir-nos que:  “No ens costaria ni un euro als ciutadans espanyols”. 

Luis de Guindos

Vist el currículum de Luis de Guindos en temes econòmics tinc la necessitat de fer un repàs a la seva vida politicoeconòmica.

Luis de Guindos, membre de l'Opus Dei i del Partit Popular (P.P.), ha tingut una dilatada carrera al món de l'empresa privada, i com a dirigent polític en organitzacions governamentals, però va saltar a la palestra per ser una persona noticiable, quan treballava com a president executiu a Espanya i Portugal de la firma LEHMAN BROHTERS, companyia americana global de serveis financers, destacant en la  banca d'inversió, gestió d'actius financers i inversions en renta fixa, banca comercial, gestió d'inversions i serveis bancaris en general. LEHMAN BROHTERS va canviar l'economia mundial. El totpoderós banc d'inversions americà va col·lapsar el 15 de setembre del 2008 i va ser incapaç de suportar el tsunami de pèrdues que li va generar la seva elevada exposició a un mercat immobiliari saturat d'hipoteques escombraries. Des d'aquell dia, l'economia mundial no ha tornat a ser la mateixa. Tot va canviar de sobte també per als ciutadans espanyols a qui van fer fallir les Caixes d'Estalvis.

Va prendre possessió del càrrec de Ministre al Govern de M. Rajoy el 22 de desembre de 2011, i entra altres comeses en el seu haver, el febrer del 2018 va ser proposat per Espanya com a candidat per a la vicepresident del Banc Central Europeu. El Consell de Govern del BCE va donar el vistiplau a Guindos el 7 de març del 2018. L'1 de juny va prendre possessió per a un mandat de vuit anys no renovables.

Perquè em veig obligat a fer menció a aquesta entrevista de la TVE.

A banda dels directors i periodistes que han tingut en aquesta entrevista un paper normal i d'acord amb el programa i la seva informació, he de mencionar la falta y que no s'ha debatut amb més profunditat el perquè el poble espanyol ha hagut de fer-se càrrec de la socialització de les pèrdues o despeses sobre la crisi bancària de l'any 2012, i el perquè no se socialitzen els guanys fins als 65.725 milions d'euros manllevats, quan cada any guanyen importants i esgarrifants quantitats de diners.

El més immoral que no acceptin l'impost a la banca.

La Democràcia, amb data de caducitat?

 Des de fa anys es profetitza una fi de la democràcia liberal que fins avui encara no ha arribat, però amb incerteses a partir de “l'entronament” de Donald Trump als Estats Units i amb la seva política imperialista - Actitud i doctrina dels qui propugnen o practiquin l'extensió del domini d'un país sobre un altre o altres per mitjà de la força militar, econòmica o política-.

Tot en aquest món té el principi i un final, 

la democràcia n'és l'excepció? 

La tecnologia avança a un ritme exponencial i, alhora, la desconfiança i la pèrdua de fe a les institucions democràtiques augmenten any rere any. Les democràcies modernes s'enfronten a una crisi de confiança, de participació i de representació, proposant alternatives com la democràcia participativa i noves modalitats de deliberació.

Davant d'aquesta realitat, per què no entendre l'auge tecnològic com una oportunitat per “salvar” novament la democràcia, reformant-la, tal com ha passat en altres moments de la història?. Tot i els seus alts i baixos, la democràcia ha persistit i evolucionat al llarg del temps. Si ha aconseguit perdurar-se i adaptant-se a les necessitats socials canviants, potser avui ens trobem davant d'un altre punt d'inflexió en què la tecnologia pugui exercir un rol clau. Només ens hem d'endinsar en la filosofia del multimilionari i actual polític de Donald Trump, Elon Musk.

Elon Musk i Donald Trump 

L'Índex de Democràcia Global elaborat per la Unitat d'Intel·ligència de The Economist atorga una puntuació a la situació democràtica de cada país, classificant-los en quatre categories: democràcia plena, democràcia deficient, règim híbrid i règim autoritari. Aquesta classificació es basa en el sistema electoral i el pluralisme polític, les llibertats civils, el funcionament del seu Govern, la participació política i la cultura política.

En la darrera edició, tan sols vint-i-quatre països van ser qualificats com a “democràcies plenes”, entre ells hi ha Corea del Sud. Un país que malgrat ser considerat un model democràtic consolidat, ha enfrontat grans desafiaments i tensions a l'últim temps. Aquest exemple deixa al descobert algunes de les limitacions i tensions que travessa el sistema democràtic actual.

La democràcia representativa que coneixem avui va sorgir com a resposta a les necessitats de societats cada cop més complexes. Des de la democràcia directa a l'antiga Atenes, passant per les repúbliques primerenques, fins a les democràcies liberals contemporànies, el sistema polític ha anat evolucionant.

Si bé en un començament només hi participava una elit (homes, propietaris, lliures), amb el temps es va aconseguir la inclusió de pràcticament tota la població en els processos electorals. Tot i això, en aquest sistema representatiu, el problema rau en el fet que molts representants no semblen encarnar realment la voluntat de l'electorat; és culpa de certs actors amb poder i diners que sabotegen el sistema, o és un problema estructural? Si la democràcia ha hagut de reconfigurar-se una vegada i una altra, per què no pensar en una transformació més profunda?

La proposta és imaginar un sistema democràtic que prescindeixi del poder legislatiu en la seva forma tradicional i el substitueixi per mecanismes de consulta directa, principalment referèndums, recolzats en el potencial de la tecnologia. D'aquesta manera, la participació ciutadana s'incrementaria de manera continuada, sense intermediaris que no representin adequadament el sentir de la població.

Evidentment això planteja grans reptes: des de la necessitat de comptar amb infraestructura tecnològica segura i fiable, fins al risc de manipulació mediàtica o populista com passa actualment amb les notícies falses. Tot i això, moltes d'aquestes problemàtiques ja existeixen en les democràcies actuals, i diversos països han acumulat experiència en afrontar-les. La clau seria integrar salvaguardes que redueixin l'impacte de la desinformació i el populisme, alhora que es reforcen els mecanismes de deliberació col·lectiva,

D'altra banda, també sorgeix l'interrogant sobre el rol de l'oposició en aquest nou esquema. Al model democràtic tradicional, l'estabilitat es veu afavorida per la possibilitat que forces polítiques alternatives puguin accedir al poder en eleccions futures, cosa que garanteix el pluralisme i la renovació.

El desafiament més gran, però, és cultural i educatiu. L'educació s'hauria de reorientar, no tant a la mera acumulació de coneixements (avui àmpliament disponibles), sinó a la formació de ciutadans crítics, responsables i constructius. Un sistema educatiu que no només transmeti informació, sinó que ensenyi els individus a comprendre el seu rol com a partícips actius de la societat, a pensar per si mateixos i cooperar en la resolució de problemes comuns, asseuria la base per a una democràcia més sòlida i resistent a les distorsions.

Aquesta idea no és nova: el filòsof xinès Confucio ja ressaltava la importància de l'autocultiu moral com a fonament per a una família harmoniosa, un país ordenat i, per tant, un món en pau. Això implica que des del governant fins al ciutadà han de prendre el cultiu de si mateixos com a base, com sostenia Confucio.

Si bé hom podria pensar que la manca d'educació i de ciutadans compromesos és un problema contemporani, la solució tecnològica podria servir com un incentiu per millorar aquesta situació, ja que en atorgar més responsabilitat a la ciutadania es fa més evident la necessitat de comptar amb individus ben informats.

La pregunta no és si la democràcia es pot transformar, perquè la història mostra que sempre ho fa, sinó com i cap a on. La tecnologia ofereix eines que, ben emprades, podrien acostar-nos a una participació més directa, informada i inclusiva.

Alhora, una revolució educativa, orientada cap a la formació de millors ciutadans, podria preparar el terreny cultural i intel·lectual necessari per sostenir aquest canvi. És en aquesta confluència entre el potencial tecnològic i l'evolució cultural on es podria trobar la següent etapa de la democràcia.

En darrer terme, la transició cap a un model democràtic recolzat en la participació directa i la tecnologia no es pot entendre sense considerar les bretxes digitals i les desigualtats d'accés. Abans de poder implementar amb eficàcia mecanismes digitals massius de participació, cal garantir que tots els ciutadans, independentment del seu origen socioeconòmic, nivell educatiu o ubicació geogràfica, tinguin accés a les eines tecnològiques i la connectivitat bàsica. Tot i això, qualsevol intent de democratització digital corre el risc d'exacerbar desigualtats existents, creant una elit encara més reduïda que controli l'agenda política.

A més de la inclusió tecnològica, un altre aspecte fonamental és la transparència. L'ús d'algorismes per processar vots, classificar propostes o presentar informació requereix la creació de sistemes auditablement justos, lliures de biaixos i manipulacions. Això implica establir estàndards internacionals, regulacions clares i òrgans de supervisió independents capaços de monitoritzar el funcionament d'aquestes noves formes de participació.

Alhora, seria ingenu creure que la tecnologia, per si sola, resoldrà tots els problemes del sistema democràtic. La cultura política, l'ètica pública i el compromís ciutadà són encara pilars centrals. Per això, la reforma educativa proposada no és un mer complement sinó la columna vertebral d'aquesta transformació. La construcció d'una ciutadania crítica i activa, capaç de navegar amb responsabilitat el mar d'informació disponible, és un requisit previ perquè aquestes eines tecnològiques no es converteixin en simples miratges.

Per concloure, allò plantejat no pretén erigir-se com una resposta definitiva, sinó com una possible direcció cap a la propera etapa de la democràcia. La tecnologia no s'ha d'interpretar només com una amenaça, sinó com una eina que, amb la preparació cultural adequada, una infraestructura tecnològica sòlida i un compromís ètic ferm, pot contribuir a revitalitzar i enriquir la participació política.

Considerar aquests escenaris, així com altres futurs models, ens permet començar a reorientar les societats actuals cap a una transició que, en tenir en compte tots els seus membres, pugui estendre els seus beneficis de manera més equitativa i universal. Com ha demostrat la història, les democràcies es transformen constantment, i avui comptem amb recursos capaços d'apropar la presa de decisions a la ciutadania, impulsant així la construcció d'un món més just, inclusiu i conscient dels seus desafiaments.

EUA, amb “TOLERANCIA ZERO” a Migracions, Separació Familiar. Arrestos, Exportacions i Restriccions de Vises, de Residència i Asil.

Amb aquest escrit, vull denunciar les deportacions calumnioses que fins ara s'han traslladat a diversos països amb migrants en grillons i emmanillats a les persones que Donald Trump vol treure dels EUA.

Emmanillats, amb grillons i una cadena: Així viatgen els deportats pel govern de Donald Trump

Les deportacions (d’avui) no arriben als nivells de l'administració d'Obama al punt màxim (2012), però Trump ha ampliat les prioritats de deportació per incloure gairebé qualsevol immigrant indocumentat, “no només aquells amb antecedents criminals”, i es enforteix la col·laboració amb agències locals que permetia a policies locals actuar com a agents migratoris.

L'administració de Donald Trump, ja va intentar eliminar el programa d'Acció Diferida per als Arribats a la Infància (DACA), que protegia de la deportació certs immigrants portats de nens als EUA, però la Cort Suprema va bloquejar la mesura el 2020 , i també intenta acabar amb l'Estatut de Protecció Temporal (TPS) per a diversos països, cosa que posa en risc de deportació milers de persones.

La política de "Zero Tolerància" i la Separació Familiar, ja es va implementar el 2018, l'administració va implementar la política de "Zero Tolerància", que va resultar en la separació de milers de famílies a la frontera en enjudiciar penalment els pares que creuaven il·legalment, i la política va ser altament controvèrsia i, a causa de la pressió pública. Avui Trump, no ha aturat les separacions familiars, encara que moltes famílies ja havien estat afectades, segons les seves últimes paraules encara que les Corts dels Estats Units estan manifestant la seva inconstitucionalitat sobre els menors d'immigrants nascuts als EUA.

Edifici de la Cort Suprema dels Estats Units

Les restriccions a l'Asil i acords amb altres països que es va implementar el programa Queda't a Mèxic (MPP), i que obligava els sol·licitants d'asil a esperar a Mèxic mentre els seus casos eren processats als EUA.

Amb aquest procés, es van signar acords amb Guatemala, El Salvador i Hondures perquè aquests països acollissin migrants que buscaven asil als EUA.

Tot i que Trump ha endurit les polítiques migratòries i va augmentar l'aplicació de la llei, el nombre total de deportacions no ha superat el rècord de Barack Obama, que va deportar més de 3 milions de persones en els dos mandats, i no obstant, la retòrica de Trump i les seves polítiques generen un ambient més hostil cap als immigrants indocumentats i van portar a un augment en batudes i detencions i espera repatriar més d'11 milions de migrants que Trump pretén deportar. Menys del 4% dels indocumentats tenen antecedents criminals i gairebé vuit de cada deu porten més de cinc anys als Estats Units.

Presó de Guantanamo

Consideració de trasllats a Guantánamo per a Detinguts dels EE.UU.

No hi ha evidència que l'administració de Donald Trump hagi traslladat immigrants indocumentats a la presó de Guantánamo per detenir-los o deportar-los. Tot i això, el 2019 hi va haver informes que el govern va considerar utilitzar la Base Naval de Guantánamo per aturar migrants en cas d'un augment massiu d'arribades a la frontera, però no hi ha registres que immigrants detinguts als EUA hagin estat traslladats a la base. La majoria de les deportacions durant l'era Trump es van fer mitjançant vols directes als països d'origen.

El 2019, mitjans com The New York Times van informar que el govern de Trump va avaluar la possibilitat de fer servir Guantánamo com un centre de detenció per a immigrants. Guantánamo té un centre de detenció d'immigració, separat de la presó per a sospitosos de terrorisme, que ha estat utilitzat en el passat per retenir migrants cubans i haitians als anys 90.

Gustavo Petro i Donald Trump

Gustavo Petro, para els peus a Donalt Trump amb la emigracia a Colombia

La política migratòria dels EUA afecta milers de colombians, encara que Colòmbia no és un focus principal de les mesures més restrictives. Tot i això, hi va haver certs impactes clau. Tot i que la majoria de les deportacions sota Trump es van dirigir a països com Mèxic, Guatemala, Hondures i El Salvador, els colombians també estan afectats, i segons dades de l'ICE (Servei d'Immigració i Control de Duanes dels EUA), les deportacions de colombians aniran a augmentar en comparació amb l'administració de Barack Obama, però en menor proporció que per als migrants centreamericans.

El govern de Trump ha restringit i endurit els requisits per a la visa de turista i la residència permanent (green card), que va afectar alguns colombians que buscaven ingressar o establir-se als EUA la política de "càrrega pública" (Public Charge Rule ) va impedir que alguns colombians obtinguessin la residència si el govern considerava que podrien dependre d'assistència pública.

Gustavo Petro qüestiona les deportacions dels EUA i les compara amb episodis de camps de concentració nazis

El president colombià, Gustavo Petro, va tornar a qüestionar dimecres passat les deportacions d'immigrants des dels Estats Units i va suggerir que podrien comparar-se amb els trens que portaven els jueus cap als camps de concentració nazis de la Segona Guerra Mundial.

La crítica de Petro passa després de la recent tensió diplomàtica que va generar la negativa del govern colombià de rebre vols de deportats en avions militars, desencadenant el rebuig del president Donald Trump i una cruïlla d'amenaces mútues sobre imposició d'aranzels.

Sobre l'episodi amb Trump, va dir que “hi ha una sèrie de lliçons d'ells i de nosaltres. D'ells, suposo, que no han de treure emmanillades les persones que desitgen treure del seu propi país”. En un acte per possessionar la nova canceller, Laura Sarabia, i dos alts funcionaris més, va fer a més la comparació amb els trens alemanys.

El govern colombià va accedir a tornar a rebre immigrants deportats, fins i tot en avions militars, després d'aconseguir un acord amb els Estats Units diumenge després de tenses hores en què el president Trump va amenaçar amb aranzels les importacions colombianes i sancions com a restriccions de visa per als funcionaris colombians. En resposta, Petro també va advertir que imposaria aranzels a les importacions des dels Estats Units.

La tensió diplomàtica, que va durar menys de 24 hores, va generar preocupació als sectors econòmics colombians, especialment de flors i cafè, pel fet que els Estats Units són el principal soci comercial del país i el principal destí de les seves exportacions amb una participació del 29% , segons xifres oficials. Mentre que Colòmbia només representa el 0,5% de les exportacions nord-americanes.

Diego Guevara, Ministeri d'Hisenda i Crèdit Públic

Petro va demanar dimecres al nou ministre d'Hisenda, Diego Guevara, diversificar les exportacions per evitar dependre de cap país.

La vigília van aterrar a Bogotà dos vols de la Força Aèria Colombiana amb 201 deportats a bord, entre ells menors d'edat, provinents del Paso, Texas, i San Diego. El govern va assegurar que en els dos vols van verificar que es garantissin els seus “drets”.

Un tercer avió de la Força Aèria Colombiana va aterrar dimecres a la capital del país amb 105 colombians deportats des dels Estats Units, entre ells 21 menors d'edat, van arribar a Bogotà provinents de San Diego, Califòrnia, va detallar la Cancelleria en un comunicat.

Petro també va qüestionar el tracte que al seu parer van rebre els menors deportats. “Aquí el senyor Trump em dirà a 42 nens colombians que són delinqüents”, va indicar el mandatari, que va advertir que seria una pràctica que s'estendria “a les nostres dones, tot el que sigui llatinoamericà, negre, indígena, serà tractat de delinqüent, es diu col·lectivitzar el crim, se'l va inventar Hitler”.

Després de la disputa diplomàtica amb els Estats Units, Petro va disposar que els deportats provinents de qualsevol país no podrien arribar a Colòmbia emmanillats.

L'aïllament dels Estats Units del Món.-(y II).

L'aïllament als Estats Units no només es pot donar en el seu entorn, del comerç i la diplomàcia, sinó també en la política migratòria i la relació amb països veïns. L'enduriment de la política migratòria amb la implementació de la política de "Tolerància Zero", separant famílies migrants i reforçant el mur a la frontera amb Mèxic, li pot portar molts problemes. La pressió sobre governs llatinoamericans: amenaçant amb sancions i reduccions d'ajuda països com Mèxic, El Salvador, Guatemala i Hondures per frenar la migració, però el deteriorament de les relacions amb Venezuela, últimament ja les va revertir amb un petit l'acostament.

L'aïllacionisme de Trump debilita la imatge dels EUA com a líder mundial, deixant espai perquè potències com la Xina i Rússia ampliessin la seva influència. Molts aliats tradicionals ja han començat a buscar noves aliances comercials i estratègiques davant de la falta de previsibilitat en la política nord-americana. 

Contrast entre un país pròsper i una comunitat en situació de pobresa

La Migració i Relacions amb Amèrica Llatina

Tot i que l'administració de Joe Biden va intentar reconstruir relacions i restaurar el multilateralisme, la petjada de l'aïllacionisme de Trump és probable que reprengui la seva política de confrontació i proteccionisme més radical afectant-lo al seu lideratge global.

Definitivament, l'aïllacionisme dels Estats Units pot afectar el seu lideratge global de diverses maneres. Tot i ser la potència econòmica i militar més gran, un enfocament proteccionista i unilateral pot debilitar la seva influència en àrees clau com la seguretat i la diplomàcia amb la pèrdua d'influència geopolítica. Mentre els EUA es repleguen, altres actors com la Xina i Rússia amplien la seva presència a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia i països aliats, com la UE i el Japó, poden reforçar la seva independència estratègica i reduir la seva dependència de Washington.

El debilitament d'aliances internacionals amb els Estats Units i les seves tenses relacions amb l'OTAN i els socis europeus poden empènyer la UE a enfortir la seva autonomia en defensa i política exterior. A l'Amèrica Llatina, la manca de cooperació pot fer que països de la regió busquin més suport a la Xina.

A Europa, hi ha més incertesa ja que sense un lideratge clar dels EUA, conflictes internacionals es poden tornar més difícils de gestionar, però temes com canvi climàtic, drets humans i salut global podria generar crisis sense una resposta coordinada. Si els Estats Units continuen aïllant-se, podria acabar cedint espais estratègics a altres potències.

Banderes dels Estats Units i la Xina

Els Estats Units perdran influència com a policia del món, davant dos països avui anomenats dels BRICS

Sí, els EUA corren el risc de perdre influència com el "policia del món", especialment davant de països clau dins dels BRICS, com la Xina i Rússia, que estan desafiant obertament la seva hegemonia. L'expansió i consolidació del bloc BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica, amb la incorporació recent d'altres països) representa un intent de crear un ordre multipolar on els Estats Units ja no tinguin el domini absolut i ja hi ha factors que debiliten el rol dels EUA com a Policia Global.

El desafiament de la Xina que ha augmentat la presència econòmica i militar a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, amb la Iniciativa de la franja i la ruta, Beijing està creant una xarxa d'influència global, invertint en infraestructura en països que abans depenien dels EUA o Europa.

Expansió del poder de Rússia, tot i que la guerra a Ucraïna ha demostrat que Rússia no tem desafiar directament Occident i malgrat les sancions dels EUA i la UE, Rússia segueix venent energia a la Xina, l'Índia i altres països, cosa que li permet mantenir la seva economia a la superfície i la seva influència a l'Àfrica i l'Orient Mitjà ha crescut amb l'ús de grups com Wagner i aliances estratègiques amb règims que busquen allunyar-se dels EUA.

El enfortiment dels països del BRICS com a Alternativa Global i l'ampliació dels BRICS amb països com Aràbia Saudita, Iran, Egipte i Unió dels Emirats Àrabs enforteix la seva capacitat de desafiar el dòlar com a moneda dominant. Ja s'han plantejat acords comercials en monedes diferents del dòlar, cosa que podria debilitar la influència econòmica dels EUA.

La cooperació entre membres dels BRICS en defensa, tecnologia i energia representa un contrapès creixent a l'hegemonia occidental i la pèrdua de confiança com els països del Sud Global estan cansats de la intervenció dels EUA en conflictes externs i el seu doble estàndard en drets humans i democràcia. La retirada caòtica de l'Afganistan el 2021 va afeblir la percepció dels EUA com una potència fiable en seguretat.

Amèrica Llatina, Àfrica i Orient Mitjà han començat a diversificar les seves relacions, allunyant-se de la dependència exclusiva de Washington.

Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, (OTAN)

Els factors que poden desencadenar una major confrontació global

L'Escalada de tensió amb la Xina amb Taiwan com a punt crític. Els EUA han incrementat el seu suport militar i diplomàtic a Taiwan, mentre que la Xina ha intensificat les maniobres militars i no descarta una reunificació per la força. La guerra comercial i tecnològica. Washington ha imposat restriccions als semiconductors i la intel·ligència artificial, tractant de frenar el creixement tecnològic xinès, cosa que podria portar a represàlies més agressives i les disputes a l'Indo-Pacífic. La militarització del Mar de la Xina Meridional per part de Beijing i la aliança dels EUA amb Austràlia, el Japó i l'Índia (Quad) augmenten el risc de xocs militars.

La Guerra a Ucraïna i el Bloqueig de Rússia que malgrat les sancions, Rússia segueix resistint i enfortint la seva relació amb la Xina, l'Iran i Corea del Nord, l'OTAN ha enviat armes i suport financer a Ucraïna, però cap país occidental no vol intervenir directament , cosa que demostra els límits de la influència militar dels EUA, i l'extensió del conflicte a altres països (com una crisi a Moldàvia o un xoc a l'Àrtic) podria augmentar el risc d'una guerra més àmplia.

Europa està dividida encara que la UE recolza Ucraïna, països com França i Alemanya han mostrat reserves sobre seguir la línia dura dels EUA contra la Xina i el Sud Global s'allunya. Amèrica Llatina, Àfrica i Orient Mitjà han augmentat la seva cooperació amb la Xina i Rússia, buscant reduir la dependència de Washington, i l'Índia juga un doble joc, tot i que forma part del Quad amb els EUA, segueix comprant petroli rus i té forts llaços amb els BRICS.

S'ha trencat l'ONU?

Cap a un Nou Ordre Mundial?

Si els EUA no aconsegueixen recuperar el seu lideratge o adaptar-se a un món multipolar, el conflicte amb la Xina i Rússia es podria intensificar. Tot i que una guerra directa encara és improbable, el món està entrant en una nova Guerra Freda, on la confrontació econòmica, tecnològica i militar continuarà escalant.

El Món Serà Més Multipolar?

El declivi del lideratge dels EUA no vol dir que desapareixerà com a potència, però sí que el seu rol serà més qüestionat i compartit amb altres actors. La Xina i Rússia, amb el suport dels BRICS, continuaran ampliant la seva influència, mentre que la UE, l'Índia i altres països buscaran més autonomia estratègica.

La gran pregunta és:

EE.UU. intentarà recuperar el paper dominant o s'adaptarà a un món més multipolar?

I La gran pregunta és:

Com respondrà els Estats Units quan el seu domini es vegi amenaçat?