ALIATS O ADVERSARIS POLÍTICS?, a la política actual a l'estat espanyol. ( i III).- La construcció de Sumar i el desplaçament d'UNIDAS PODEMOS, origen d’un conflicte.

Dins del bloc progressista, la relació entre Sumar i PODEMOS ha estat una de les més conflictives en els darrers anys. Tot i compartir una base ideològica comuna en defensa de drets socials, polítiques feministes i mesures econòmiques de tall progressista, les diferències estratègiques, organitzatives i de lideratge han convertit la seva relació en una pugna constant. 

L’origen del conflicte.

La construcció de Sumar i el desplaçament de PODEMOS

L'enfrontament entre les dues formacions es va fer evident amb el naixement de Sumar, un projecte liderat per Yolanda Díaz que pretenia aglutinar totes les forces d'esquerra a l'esquerra del PSOE. La idea d'una plataforma unitària no era nova, però PODEMOS veia amb recel la iniciativa de Yolanda Diaz després del desaire que va exercir contra PODEMOS i en què Sumar volia el control total sobre el Moviment Sumar.

Des del primer moment, Sumar va apostar per un lideratge basat en el diàleg amb altres partits com Esquerra Unida, els Comuns, Més Madrid o Compromís, mentre que PODEMOS exigia un protagonisme més gran dins del nou espai. La negativa de Yolanda Díaz a garantir quotes específiques de poder per a PODEMOS va tensar encara més la relació, cosa que va portar a un distanciament progressiu.

Del Govern a la dissolució, per un conflicte intern.

El conflicte entre PODEMOS i Sumar s'arrossega des de la fundació de la nova plataforma electoral el 2023. La formació morada va denunciar des del principi que Sumar no garantia un repartiment equitatiu del poder i que la seva creació responia a un intent de marginar PODEMOS dins de l'esquerra. Les tensions es van agreujar amb l'exclusió d'Irene Montero de les llistes a les eleccions generals del 2023, i la posterior pèrdua de pes de la formació liderada per Ione Belarra a l'Executiu.

El punt d'inflexió va arribar el 2024 amb les eleccions europees i autonòmiques, on PODEMOS va decidir concórrer per separat després de fracassar les negociacions amb Sumar, i des d'aleshores la relació es va tornar insostenible. El resultat va ser un revés per Sumar. PODEMOS quedant amb dues Eurodiputades, l’exministre Irene Montero i coordinadora regional de PODEMOS i exportàveu del partit a l'Assemblea de Madrid, Isa Serra, i tres Eurodiputats per a Sumar, Estrella Galán, Jaume Asens (Comuns) i Vicent Marzà (Compromís). A l'anterior legislatura del 2019, UNIDAS PODEMOS - Canviar Europa va obtenir sis Eurodiputats.

Les diferències estratègiques son, la institucionalisme vs. confrontació

Un dels principals punts de fricció entre Sumar i PODEMOS és el seu enfocament sobre com fer política dins del govern de coalició:

• Sumar aposta per una estratègia de pactes i moderació, intentant consolidar-se com una esquerra responsable, capaç de gestionar sense entrar en xocs directes amb el PSOE. Yolanda Díaz ha intentat donar una imatge d'estabilitat, buscant acords fins i tot amb sectors econòmics i sindicats per aconseguir avenços graduals.

• PODEMOS, en canvi, defensa una posició més combativa i de confrontació amb el PSOE, acusant-lo de frenar les reformes progressistes. Per PODEMOS, l'estratègia de Sumar és massa complaent i acaba diluint les demandes de l'esquerra a favor del pragmatisme institucional.

Aquesta diferència també s'ha vist reflectida en debats clau com ara:

• Llei d'habitatge. Mentre Sumar va apostar per una negociació amb el PSOE per aconseguir avenços graduals en la regulació del lloguer, PODEMOS defensar una postura més dura i crítica, denunciant que la llei final era insuficient.

• Despesa en defensa i OTAN. PODEMOS que  manté una postura ferma contra l'augment del pressupost militar i contra l'adhesió als compromisos de l'OTAN, mentre que Yolanda Díaz ha optat per no confrontar directament amb el PSOE en aquest tema.

• Polítiques feministes. La polèmica sobre la Llei del “Només Sí és Sí” va generar un dels xocs més durs entre ambdues formacions. Sumar va evitar un enfrontament directe amb el PSOE quan es van corregir els efectes no desitjats de la llei, mentre que PODEMOS ho va interpretar com una cessió davant la dreta i una desautorització d'Irene Montero.

Les diferències entre Sumar, els Comuns i PODEM a Catalunya

A Catalunya, la fragmentació de l'esquerra alternativa al PSC ha estat un reflex del conflicte a nivell estatal entre Sumar i PODEM, però amb particularitats pròpies a causa de la presència dels Comuns, que han estat un actor clau a la política catalana des del seu naixement.

Avui dia, l'espai progressista català a l'esquerra del PSC està dividit entre tres grans actors:

·   * Sumar, com la plataforma estatal liderada per Yolanda Díaz, te com a socis i referents a dirigents i militants de els Comuns. Avui Sumar no te presencia pròpia a Catalunya. Sumar a Catalunya es un projecte amb dificultats per consolidar-se.

·  * Catalunya En Comú (els Comuns), té una implantació mitjançant l’espai deixat per Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) que es va dissoldre l’any 2019, després de deixar un deute in-assumible d’un endeutament de l'organització, que puja a 9,2 milions d'euros bona part amb La Caixa i fen insostenible econòmicament   i que va encaminar a ICV cap a la dissolució i els seus militants s'integraran a Catalunya En Comú.

Eren les eleccions municipals del 26 de maig, amb l’esperança que uns bons resultats poguessin engreixar la musculatura institucional a Catalunya En Comú i, de retruc, augmentar els ingressos provinents de les subvencions públiques. Catalunya En Comú va deixa clar en el seu codi ètic que no assumirà el deute d’ICV.

·  * PODEM CATALUNYA, desprès de quedar apartada de la coalició d’En Comú Podem, va quedar afeblit després de la ruptura però continua intentant mantenir la seva estructura pròpia i en dia d’avui pujant en militància i amb bones perspectives futures en la política catalana i municipal. En les darreres eleccions europees, PODEM a Catalunya va quedar per davant de Catalunya en Comú per 7.344 vots de diferencia. PODEM va tenir 110.175 vots i Catalunya en En Comú-Sumar, 102.831.

La relació entre Podem i els Comuns ha estat tensa durant anys. Mentre que els Comuns han defensat un lideratge autònom a Catalunya, PODEM sempre ha intentat mantenir una connexió més forta amb l'estratègia estatal.

ALIATS O ADVERSARIS POLÍTICS?, a la política actual a l'estat espanyol. (II).- PSOE, SUMAR i PODEMOS.

Passo per detallar al meu parer, el panorama polític espanyol actual i la qüestió de si els grups polítics es consideren aliats o adversaris entre si.

El bloc progressista i les seves tensions internes

El PSOE, com a partit de govern, lidera el bloc progressista amb el suport de Sumar i d'altres formacions d'esquerra. Tot i això, aquesta aliança no està exempta de conflictes i diferències estratègiques.

• PSOE i Sumar: una relació de conveniència

La vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, lidera Sumar, un projecte que va néixer amb la intenció d’unificar l’esquerra del PSOE. Tot i que ha permès mantenir l'estabilitat del govern de coalició, la relació amb els socialistes no és sempre fluida. Hi ha diferències en temes com la reforma laboral, la regulació del lloguer o la política fiscal, on Sumar ha intentat marcar perfil propi i distanciar-se del PSOE.

• PODEMOS i el seu distanciament

Des de la conformació del govern, PODEMOS ha mantingut una relació tensa amb Sumar. La formació morada, encapçalada per Ione Belarra i Irene Montero, va quedar fora dels ministeris en aquesta legislatura, cosa que ha generat un distanciament i una pugna dins l'espai de l'esquerra. PODEMOS ha optat per una estratègia més crítica cap al govern i Sumar, presentant-se com a alternativa més combativa dins del bloc progressista.

Diferències entre SUMAR i PODEM

Les diferències entre Sumar i PODEMOS, son d’un conflicte d'estratègia i de lideratge. Dins del bloc progressista PSOE-Sumar, la relació entre Sumar i PODEMOS ha estat una de les més conflictives en els darrers anys. Tot i compartir una base ideològica comuna en defensa de drets socials, polítiques feministes i mesures econòmiques de tall progressista, les diferències estratègiques, organitzatives i de lideratge han convertit la seva relació en una pugna constant. (En el proper article, ampliaré la meva visió sobre les diferències entre Sumar i PODEMOS)

• ERC, EH Bildu i BNG: suport condicionat

Els partits nacionalistes d'esquerra han estat aliats clau a la investidura ia l'aprovació de lleis fonamentals. Tot i això, el seu suport no és incondicional i està subjecte a qüestions territorials i d'autogovern. ERC, per exemple, ha pressionat constantment per avenços en la qüestió catalana, mentre que EH Bildu ha fet servir el seu suport per negociar polítiques socials.

• PNB i Junts: els equilibris de l'independentisme

El PNB manté una postura pragmàtica, negociant amb el govern en funció dels seus interessos a Euskadi, però sense comprometre's a una aliança ferma. Per part seva, Junts ha demostrat ser un actor més imprevisible, amb una estratègia que oscil·la entre la confrontació i el pacte, depenent de l'evolució de la política catalana i de la seva relació amb Carles Puigdemont.

La dreta i la pugna per l'hegemonia

• PP i Vox: aliats incòmodes

El Partit Popular d'Alberto Núñez Feijóo lidera l'oposició amb l'objectiu de recuperar el poder. Tot i això, la seva relació amb Vox és ambigua. A diverses comunitats autònomes i ajuntaments, el PP ha pactat amb l'extrema dreta per governar, però a nivell nacional intenta distanciar-se per mantenir la seva imatge de partit moderat. Vox, en canvi, busca imposar el discurs ultraconservador i confrontar amb el feminisme, la immigració i l'autonomisme.

• Ciutadans i altres actors de la dreta

Ciutadans ha quedat pràcticament fora del tauler polític després de la desfeta electoral, i altres partits de la dreta regionalista, com Coalició Canària o UPN, juguen un paper secundari en la negociació parlamentària.

Aliats o adversaris segons el context

Un dels fenòmens més cridaners a la política espanyola actual és la flexibilitat dels alineaments. La necessitat de sumar suports per a la governabilitat obliga a negociar amb formacions que, en altres contextos, serien considerades adversàries. Així, el PSOE ha aprovat mesures amb EH Bildu o Junts, mentre que el PP ha buscat el suport del PNB i Junts en certes ocasions.

En definitiva, la política espanyola ha deixat de respondre un esquema binari d'aliats i adversaris fixos. La clau per als partits rau en la seva capacitat d'adaptació i en la seva habilitat per negociar sense perdre la identitat davant d'un electorat cada cop més exigent i polaritzat.

ALIATS O ADVERSARIS POLÍTICS?, a la política actual a l'estat espanyol. (I)

Dins la panoràmica de política actual a l'estat espanyol, vull fer una reflexió en veu alta per donar la meva opinió en una situació anòmala en què avui ens trobem.

Aquest primer escrit, seguit de dos més, és el de: 

ALIATS O ADVERSARIS POLÍTICS? 

El panorama polític espanyol es troba en una constant redefinició, caracteritzat per un sistema multipartidista en què la línia entre aliats i adversaris polítics és sovint difusa i canviant. La fragmentació del Congrés dels Diputats, la polarització ideològica i la necessitat de pactes han transformat la dinàmica tradicional dels blocs polítics, donant lloc a aliances pragmàtiques i rivalitats volàtils. En aquest context, cal preguntar-se:

Quins grups es posicionen com a aliats o adversaris polítics a l'Espanya d'avui?

El bloc progressista i els seus matisos

El PSOE, com a partit de govern, lidera el bloc progressista amb el suport de Sumar i altres formacions d'esquerra, com ara Esquerra Unida, Compromís i els Comuns. No obstant això, dins aquest bloc hi ha tensions importants. La relació entre Sumar i PODEMOS ha estat particularment conflictiva, amb diferències estratègiques i organitzatives que han generat una fractura visible. La integració de PODEMOS a Sumar no ha estat fluida, i les disputes sobre el lideratge i la direcció política han portat a una separació creixent. PODEMOS, que en el passat va ser un soci clau a la coalició, ha passat a una posició més crítica amb el govern, denunciant la pèrdua d'ambició en polítiques socials i l'acostament del PSOE a posicions més moderades. Aquesta tensió s'ha reflectit en votacions clau i en la postura pública dels dirigents de totes dues formacions.

D'altra banda, els partits nacionalistes i regionalistes, com ara ERC, EH Bildu o el BNG, han mostrat certa sintonia amb el govern de coalició en qüestions progressistes i en la defensa de drets socials. Tot i això, el seu suport està condicionat per l'agenda territorial i l'autodeterminació, cosa que genera una relació de conveniència més que d'aliança ferma. ERC, en particular, ha oscil·lat entre donar suport a l'estabilitat del govern i mantenir una postura de crítica davant de la falta d'avenços en el conflicte català. La relació entre ERC i el PSOE ha estat complexa, amb moments de col·laboració i d'altres de distanciament, especialment quan els republicans han sentit que l'Executiu no complia els seus compromisos en matèria de finançament o reconeixement nacional.

EH Bildu, per part seva, ha sorprès en consolidar-se com un soci més fiable per al govern en qüestions socials i laborals. El seu paper ha estat clau en l'aprovació de mesures progressistes, cosa que li ha permès projectar una imatge de partit útil a Madrid sense renunciar a la identitat independentista. El BNG, tot i que amb menys pes parlamentari, ha seguit una estratègia similar, donant suport a les polítiques socials de l'Executiu mentre manté la seva agenda nacionalista.

La majoria d’investidura, formada per aquests partits juntament amb altres actors com Junts per Catalunya, Coalició Canària i partits minoritaris, no sempre actua de manera cohesionada. Junts, en particular, ha mantingut una postura oscil·lant, negociant cada suport amb fortes demandes. La formació liderada per Carles Puigdemont ha condicionat el suport a mesures concretes sobre Catalunya i ha adoptat una estratègia més impredictible que la d'ERC. El PNB, encara que històricament pragmàtic, ha oscil·lat entre el suport i la crítica al govern, depenent dels seus interessos específics, especialment en matèria fiscal i autogovern.

Coalició Canària, encara que amb un perfil conservador en certs aspectes, ha adoptat una posició pragmàtica en la negociació amb el govern, buscant garantir inversions i beneficis per al seu territori a canvi del suport parlamentari.

La dreta i la batalla per l'hegemonia

El PP i Vox representen el bloc conservador, encara que amb diferències notables. Mentre que el PP busca una imatge de moderació i capacitat de govern, Vox manté una postura més radical, defensant el centralisme i un discurs obertament confrontaria contra el feminisme, la immigració i l'autonomisme. La relació entre tots dos és de necessitat electoral, però també de tensió, ja que Vox ha mostrat disposició a condicionar governs autonòmics i municipals a canvi d’imposar la seva agenda.

Ciutadans, en franc declivi, ha perdut la capacitat d'influir en l'espectre polític i ha quedat relegat a un paper marginal. Mentrestant, partits regionalistes de tall conservador, com Coalició Canària o el PNB, han mantingut una posició ambivalent, donant suport al govern en certs aspectes però alineant-se amb la dreta en altres.

Aliats o adversaris segons el context

Un dels fenòmens més cridaners a la política espanyola actual és la flexibilitat dels alineaments. La necessitat de sumar suports per a la governabilitat obliga a negociar amb formacions que, en altres contextos, serien considerades adversàries. Això es tradueix en acords puntuals entre partits d'espectres oposats per aprovar lleis o pressupostos.

En definitiva, la dinàmica política a Espanya ja no respon a un esquema binari d'aliats i adversaris fixos, sinó que es mou en un terreny d'aliances canviants i d'estratègies pragmàtiques. En aquest entorn, la clau per als partits rau en la seva capacitat d'adaptació i en la seva habilitat per negociar sense perdre la identitat davant d'un electorat cada cop més exigent i polaritzat.

El Negoci de Guerra.

Buscant informació per la preparació de l'article sobre Armas o Benestar, del dia 7, he trobat i que es pot utilitzar per comprendre més "el per què els països s'han de armar a petició de Trump".

Els interessos de Donald Trump, per proporcionar una economia forta als Estats Units durant el seu mandat, es tradueix en  fer “diners ràpids”, amb contractes a favor de la seva indústria d’armes, amb aportacions de tots els països adjunts a l’OTAN i especialment als europeus.

Avui, aporto algunes de les causes que es poden debatre a la societat, tot i que aquesta avaluació és personal.

Conclusió personal.

Abans de passar la informació obtinguda, voldria començar per la conclusió final, vist els números obtinguts i de les empreses participants i grups financers.

La indústria d'armes, tant a Espanya com a nivell mundial, està dominada per un nombre reduït de grans empreses que tenen un paper crucial en la producció i subministrament d'equips i serveis de defensa. Aquestes empreses han experimentat un creixement significatiu en els seus valors de mercat i els seus beneficis financers en els darrers anys, promogudes per l’augment dels pressupostos de defensa i la creixent demanda d’equips militars en resposta a la incertesa geopolítica mundial.

Aquests augments reflecteixen una tendència global cap a l’augment de la despesa en defensa, impulsada per les preocupacions de seguretat i els canvis en el panorama geopolític.

El retrocés europeu per sobreviure en el nou ordre mundial condueix a més ajustaments de deutes fiscals, amb més despeses militars i menys drets socials. 

Les conseqüències: Espanya augmenta la inversió en defensa fins a un 2% del PIB.

 Indústria militar

La Indústria de les armes.

A nivell global, les empreses que mes destaquen, son: Lockheed Martin. Companyia nord-americana líder mundial en el sector de la defensa i aeroespacial, Boeing Defense, Space and Security. Boeing Division especialitzat en productes i serveis de defensa, Northrop Grumman: companyia nord-americana centrada en la tecnologia aeroespacial i de defensa, i Raytheon Technologies: empresa que ofereix sistemes i serveis als sectors aeroespacials i de defensa.

Aquestes empreses nord-americanes han experimentat un augment significatiu en els seus valors de mercat, superant els tipus borsaris de referència, a causa de conflictes recents com Ucraïna i Gaza.

La Indústria de l’armament a nivell europeu, i destaquen diverses empreses líders del sector de la defensa con la Rheinmetall AG, empresa alemanya que ha experimentat un creixement significatiu. El 2023, els sistemes espanyols Expal S.A.U., especialitzats en la producció de municions adquirides, reforçant la seva presència al mercat europeu.

La Leonardo, companyia italiana que ha experimentat un augment significatiu del seu valor de mercat a causa de l’augment de la despesa en defensa a Europa. Thales, empresa francesa que ha experimentat un creixement notable en resposta a l’augment de la demanda d’equips de defensa a Europa, la BAE Systems, amb seu al Regne Unit, és una de les principals empreses de defensa a Europa, que es beneficia de l’augment dels pressupostos de defensa.

La Indústria Militar a Espanya, es concentra en algunes empreses que dominen el mercat i es concentren amb tres empreses representen aproximadament el 74% de la producció militar d’Espanya.

Airbus. Consorci europeu, en què l’estat espanyol té el 4% de les accions a través de la Societat Espanyola de Participacions Industrials (SEPI), és líder en el sector aeronàutic. A Espanya, Airbus utilitza unes 13.000 persones i va tenir una facturació militar de 4.838 milions d'euros el 2022.

Navantia. Companyia pública propietat de la SEPI, està especialitzada en la construcció naval militar. Té una plantilla de 4.939 persones.

Indra. Empresa transnacional del sector de l’electrònica i la tecnologia, amb una participació del 28% per part del SEPI. Utilitza 57.000 persones a tot el món, amb una facturació de 4.343 milions d'euros el 2023, dels quals 738 milions corresponen a l'abast de la defensa.

Indra va ser la primera empresa espanyola i segona europea, amb el major retorn econòmic del programa d’innovació a Europa Horizon 2020, amb la participació en més de 100 projectes d’R+D dins d’aquesta iniciativa.

Pressupost d’armes a la resta del món

La despesa global en defensa a tot el món arriba a grans xifres. Segons els informes recents (per exemple, SIPRI), la despesa militar mundial s’acosta als 2.200 milions de dòlars a l’any.

Els principals contribuents a la industria militar, són: Els Estats Units, amb un pressupost que supera els 860.000 milions d'euros, seguit de la Xina assignant 277.000 milions d'euros, i seguits per Rússia, amb 102.000 milions d'euros, i la Índia amb 78.300 milions d’euros, i  dintre dels cinc també hi es, Aràbia Saudita amb 71.000 milions d'euros.

La despesa militar als països europeus va destacar el 2023:

Regne Unit, amb 74.900 milions de dòlars (70.000 milions d'euros),  seguit de Alemanya amb 66.800 milions de dòlars (62.400 milions d’euros), França, 61.3 mil milions de dòlars (57.2 mil milions d’euros), Itàlia, 35.500 milions de dòlars (33.100 milions d’euros), Polònia, 31.600 milions de dòlars (29.600 milions d’euros), amb un augment notable del 75% respecte a l’any anterior.

Espanya va romandre 17 a tot el món, amb una despesa de 23.700 milions de dòlars (22,2 mil milions d'euros) el 2023, cosa que representa un augment del 9,8% respecte al 2022 i el 42% en l'última dècada.

Aquests augments reflecteixen una tendència global cap a l’augment de la despesa en defensa, impulsada per les preocupacions de seguretat i els canvis en el panorama geopolític provocat principalment per les guerres a Palestina i Ucraïna.

La conclusió general, es la de un creixement de la indústria d'armes a tot el Mon, i les companyies d'armament assaboreixen el "Rearma Europeu" pel que comporta el negoci de la guerra, a les seves xifres en beneficis econòmics.

MUFACE. L’Estat contra la Constitució.

Després del meu article sobre MUFACE. Un privilegi per a funcionaris, del passat dia 21 de febrer i ha on vaig donar la meva opinió personal, avui ja s'ha acabat el temps de la proposta i el compliment i voldria destacar altres notes d’interès.

El sistema de Salut Privat de MUFACE, pagat dels pressupostos de l’Estat,  i per tant de tots els ciutadans espanyols, es un incompliment en la redacció i l’esperit de la Constitució aprovada en l’any 1978.

Capítol Segon.  Drets i llibertats,  Article 14.

Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Aquest dimecres passat, s’ha obert la licitació de MUFACE, des de la presentació d’ofertes de les asseguradores va acabar el dimarts passat a mitjanit. Només s’han adherit ADESLAS i ASISA, dos dels tres grups que van proporcionar aquest servei de salut als funcionaris en els darrers anys.

Els 13,51% d’usuaris-mutualistes de l’asseguradora DKV  hauran d’optar o adherir-se i traslladar-se al Sistema Públic o a una de les dues empreses d’ADESLAS o ASISA.

Amb la concurrència de les dues asseguradores majoritàries, ADESLAS o ASISA, garanteixen el model almenys tres anys més i entre elles suporten el 63,47 % dels funcionaris. El repte dels funcionaris restant del 29,74% ja opten pel servei públic.

Si es fa una reflexió amb els percentatges i usuaris de MUFACE, i els de la Sanitat Pública (Sistema Nacional de Salud), es donaríem compta que la Sanitat Pública esta “infrafinanciada” davant de la  Privada de MUFACE.

Si tenint en compta que MUFACE te 1.103.292 funcionaris civils i amb familiar  inclosos (1.537.701) en l’any 2023 (ja que no hi he trobat dates oficials al dia d’avui), i per tant el 1,5 milions d’usuaris de la Sanitat Privada, es pressuposten per tres anys  4.808 milions d'euros i el que es destina a la Sanitat Púbica un total de 4.993 milions de euros en el primer semestre de 2024 (9.986 milions de euros anuals), lo que suposen una disminució de la inversió del 12,3% davant dels  números del període de 2023.

Si tenim en compta la població de 48.085.361 (cens de 2023), menys els usuaris de la Sanitat Privada 1.537.701 tenim usuaris del Sistema Nacional de Salud amb 46.547.660. Els usuaris de la Sanitat Publica tenen pressupostat 2.079 euros per usuari. Amb aquest números es veu ben clar la diferencia que hi ha entre els dos models, el Sistema Nacional de Salud-Sanitat Publica esta molt “infradotada” de recursos envers al negoci de MUFACE (la Sanitat Privada).

Per tot això i com a ciutadà de ple drets, demano que al final del contracte dels tres anys acordats el sistema MUFACE (Sanitat Privada) no s’amplia, i que tots els ciutadans espanyols seguin registrats a la llista del Sistema Nacional de Salud-Sanitat Publica

Lluitem per una Sanitat Pública Universal i de Qualitat.

Armes o Benestar

A Espanya, on la gent surt al carrer per anar en contra de l’augment de la despesa en la cistella de la compra, sobre la deficient atenció sanitària, l’augment de l’edat de jubilació,  l’educació o l’habitatge i ara se’ns demana que es gasti més en armament.

No és casualitat que qui hagi causat la incertesa mundial sobre la seguretat, és el president dels Estats Units, Donald Trump, que vol que els països proporcionin una despesa d’armament més gran, cosa que significa donar més inversió a les fàbriques d’armament principalment les dels Estats Units.

És hora de combatre aquesta contradicció.

Els defensors de l'OTAN, defensen que la seva pertinença garanteix la seguretat col·lectiva i la defensa contra les amenaces externes. Es tracta d’un debat amb molta història a Espanya, des del referèndum de 1986 a les protestes actuals contra la presència de bases militars nord -americanes i la participació espanyola en conflictes internacionals.

Els arguments que alguns defensen i tenim contra les bases de l'OTAN a Espanya són principalment la pèrdua de sobirania. Espanya ha de decidir la seva política de defensa sense imposicions externes i no en la participació en conflictes estrangers. L’OTAN ha intervingut en guerres que no han beneficiat a Espanya i que han generat més inestabilitat (Iraq, Líbia, Afganistan) amb risc d’atacs. La presència de bases estrangeres fa que l’objectiu militar d’Espanya en cas de guerra i provoqui una despesa militar excessiva, que prioritza la inversió en defensa en lloc de la salut, l’educació o l’habitatge. 

Alguns defensen una política de neutralitat i autodefensa sense confiar en les aliances militars sovint provocadores dels conflictes de guerra a causa dels seus interessos en les indústries d'armes.

Una indústria militar

El govern d’Espanya té previst dedicar el 2% del PIB al pressupost de defensa segons els compromisos adquirits amb l’OTAN i Europa. La despesa en defensa a Espanya ha passat del 0,9% del PIB el 2019, a l’1,3% el 2023 i a causa de l’extensió dels pressupostos que s’ha mantingut el 2024. Possiblement i amb les expectatives i acords adoptats a Europa, en aquest 2025 augmentarà.

L’ armamentisme a Europa i Espanya és un tema que ha guanyat rellevància en els darrers anys a causa de l’augment de la despesa militar i la militarització al continent. Factors com la guerra a Ucraïna, el creixement de les tensions de l'OTAN i geopolítiques han provocat un augment dels pressupostos de defensa, que ha generat preocupacions en els sectors pacifistes, antimilitaristes i d'esquerres.

La situació actual d’armes a Europa i Espanya, el 2023, la despesa militar dels països europeus de l’OTAN va superar els 350.000 milions d’euros, amb augment de gairebé tots els països i a Espanya el seu pressupost en defensa ha augmentat, amb els plans per assolir el 2% del PIB d’acord amb els compromisos de l’OTAN.

La indústria d'armes europees s'està expandint, amb països com Alemanya, França i Espanya invertint en noves tecnologies militars i els contractes milionaris ja s'han signat per a la compra de combatents, tancs i sistemes de defensa. L'Unió Europea ha promogut iniciatives com el Fons Europeu de Defensa, que finança el desenvolupament i la compra d’armes,  que es fomenta la interoperabilitat militar entre els països i l’exportació d’armes a països tercers.

Les raons per oposar-se a l’armamentisme són l’impacte en la Pau i la Seguretat, és per a una despesa militar més gran que no garanteixi la Pau, però que pot fomentar l’escalada de guerra. A causa de la desviació dels recursos, ja que s’espera que s’inverteixin milers de milions d’armes mentre es redueixi els pressupostos en salut, educació i serveis socials i, pel perill de la militarització de la política i l’enfortiment del complex militar-industrial pot influir en la presa de decisions del govern amb el risc d’ús de la força que, amb més armament, hi ha una major possibilitat d’intervencions militars dins i a l’estranger.

Les alternatives a l’armamentisme, són la Diplomàcia i el Desarmament amb l’enfortiment dels tractats de control d’armes i apostant pel desarmament progressiu amb la inversió en seguretat humana i assignant recursos a la cooperació internacional, desenvolupament sostenible i resolució pacífica de conflictes amb més transparència i control i exigents auditories i debats públics sobre la despesa militar i el comerç d’armes amb alternatives a la participació en estructures militars.

Moviments anti-OTAN a Europa i Espanya

A Espanya, des dels anys 80, hi ha hagut moviments anti-OTAN i pacifistes, amb força especial a Euskadi, Catalunya i Andalusia. Alguns exemples son, el  Referèndum de 1986 amb la campanya del "NO" va mobilitzar milers de persones. A Euskadi, les Illes Canàries i Catalunya van guanyar el "NO".

Les Plataformes contra les bases dels Estats Units, a Rota i  Morón hi ha grups que han estat exigents en dècades. Els Moviments actuals, i coincidències com PODEMOS, Izquierda Unida o la CUP han promogut campanyes per sortir de l'OTAN. També hi ha grups pacifistes que denuncien el paper d’Espanya en les guerres internacionals.

A Europa,  Grècia en el 1980, hi va haver protestes massives contra les bases de l'OTAN i dels Estats Units, a Itàlia, mobilitzacions contra la base de Sigonella i la participació en les missions de l'OTAN. A  Alemanya: protestes contra les bases de l'OTAN i el retorn militar, a França: va deixar l'estructura militar de l'OTAN el 1966 (de Gaulle) i va tornar el 2009, i en els Països Nòrdics: històricament neutral, però Suècia i Finlàndia han entrat recentment a l'OTAN, que ha generat divisions.

En els darrers anys, amb la guerra a Ucraïna, l’OTAN ha reforçat la seva presència a Europa, cosa que ha alimentat el debat sobre si es tracta d’una aliança defensiva o d’una amenaça per a la Pau. 

Per la Pau, contra les Guerres, OTAN NO.

NO A L’ESTRATÈGIA IMPERIALISTA I BEL·LICISTA DE TRUMP

DEFENSEM LA PAU I LA SOBIRANIA DELS POBLES!