dimarts, 25 de març del 2025

ALIATS O ADVERSARIS POLÍTICS?, a la política actual a l'estat espanyol. (II).- PSOE, SUMAR i PODEMOS.

Passo per detallar al meu parer, el panorama polític espanyol actual i la qüestió de si els grups polítics es consideren aliats o adversaris entre si.

El bloc progressista i les seves tensions internes

El PSOE, com a partit de govern, lidera el bloc progressista amb el suport de Sumar i d'altres formacions d'esquerra. Tot i això, aquesta aliança no està exempta de conflictes i diferències estratègiques.

PSOE i Sumar: una relació de conveniència

La vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, lidera Sumar, un projecte que va néixer amb la intenció d’unificar l’esquerra del PSOE. Tot i que ha permès mantenir l'estabilitat del govern de coalició, la relació amb els socialistes no és sempre fluida. Hi ha diferències en temes com la reforma laboral, la regulació del lloguer o la política fiscal, on Sumar ha intentat marcar perfil propi i distanciar-se del PSOE.

PODEMOS i el seu distanciament

Des de la conformació del govern, PODEMOS ha mantingut una relació tensa amb Sumar. La formació morada, encapçalada per Ione Belarra i Irene Montero, va quedar fora dels ministeris en aquesta legislatura, cosa que ha generat un distanciament i una pugna dins l'espai de l'esquerra. PODEMOS ha optat per una estratègia més crítica cap al govern i Sumar, presentant-se com a alternativa més combativa dins del bloc progressista.

Diferències entre SUMAR i PODEM

Les diferències entre Sumar i PODEMOS, son d’un conflicte d'estratègia i de lideratge. Dins del bloc progressista PSOE-Sumar, la relació entre Sumar i PODEMOS ha estat una de les més conflictives en els darrers anys. Tot i compartir una base ideològica comuna en defensa de drets socials, polítiques feministes i mesures econòmiques de tall progressista, les diferències estratègiques, organitzatives i de lideratge han convertit la seva relació en una pugna constant. (En el proper article, ampliaré la meva visió sobre les diferències entre Sumar i PODEMOS)

ERC, EH Bildu i BNG: suport condicionat

Els partits nacionalistes d'esquerra han estat aliats clau a la investidura ia l'aprovació de lleis fonamentals. Tot i això, el seu suport no és incondicional i està subjecte a qüestions territorials i d'autogovern. ERC, per exemple, ha pressionat constantment per avenços en la qüestió catalana, mentre que EH Bildu ha fet servir el seu suport per negociar polítiques socials.

PNB i Junts: els equilibris de l'independentisme

El PNB manté una postura pragmàtica, negociant amb el govern en funció dels seus interessos a Euskadi, però sense comprometre's a una aliança ferma. Per part seva, Junts ha demostrat ser un actor més imprevisible, amb una estratègia que oscil·la entre la confrontació i el pacte, depenent de l'evolució de la política catalana i de la seva relació amb Carles Puigdemont.

La dreta i la pugna per l'hegemonia

• PP i Vox: aliats incòmodes

El Partit Popular d'Alberto Núñez Feijóo lidera l'oposició amb l'objectiu de recuperar el poder. Tot i això, la seva relació amb Vox és ambigua. A diverses comunitats autònomes i ajuntaments, el PP ha pactat amb l'extrema dreta per governar, però a nivell nacional intenta distanciar-se per mantenir la seva imatge de partit moderat. Vox, en canvi, busca imposar el discurs ultraconservador i confrontar amb el feminisme, la immigració i l'autonomisme.

• Ciutadans i altres actors de la dreta

Ciutadans ha quedat pràcticament fora del tauler polític després de la desfeta electoral, i altres partits de la dreta regionalista, com Coalició Canària o UPN, juguen un paper secundari en la negociació parlamentària.

Aliats o adversaris segons el context

Un dels fenòmens més cridaners a la política espanyola actual és la flexibilitat dels alineaments. La necessitat de sumar suports per a la governabilitat obliga a negociar amb formacions que, en altres contextos, serien considerades adversàries. Així, el PSOE ha aprovat mesures amb EH Bildu o Junts, mentre que el PP ha buscat el suport del PNB i Junts en certes ocasions.

En definitiva, la política espanyola ha deixat de respondre un esquema binari d'aliats i adversaris fixos. La clau per als partits rau en la seva capacitat d'adaptació i en la seva habilitat per negociar sense perdre la identitat davant d'un electorat cada cop més exigent i polaritzat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada