ALIATS O ADVERSARIS POLÍTICS?, a la política actual a l'estat espanyol. (I)

Dins la panoràmica de política actual a l'estat espanyol, vull fer una reflexió en veu alta per donar la meva opinió en una situació anòmala en què avui ens trobem.

Aquest primer escrit, seguit de dos més, és el de: 

ALIATS O ADVERSARIS POLÍTICS? 

El panorama polític espanyol es troba en una constant redefinició, caracteritzat per un sistema multipartidista en què la línia entre aliats i adversaris polítics és sovint difusa i canviant. La fragmentació del Congrés dels Diputats, la polarització ideològica i la necessitat de pactes han transformat la dinàmica tradicional dels blocs polítics, donant lloc a aliances pragmàtiques i rivalitats volàtils. En aquest context, cal preguntar-se:

Quins grups es posicionen com a aliats o adversaris polítics a l'Espanya d'avui?

El bloc progressista i els seus matisos

El PSOE, com a partit de govern, lidera el bloc progressista amb el suport de Sumar i altres formacions d'esquerra, com ara Esquerra Unida, Compromís i els Comuns. No obstant això, dins aquest bloc hi ha tensions importants. La relació entre Sumar i PODEMOS ha estat particularment conflictiva, amb diferències estratègiques i organitzatives que han generat una fractura visible. La integració de PODEMOS a Sumar no ha estat fluida, i les disputes sobre el lideratge i la direcció política han portat a una separació creixent. PODEMOS, que en el passat va ser un soci clau a la coalició, ha passat a una posició més crítica amb el govern, denunciant la pèrdua d'ambició en polítiques socials i l'acostament del PSOE a posicions més moderades. Aquesta tensió s'ha reflectit en votacions clau i en la postura pública dels dirigents de totes dues formacions.

D'altra banda, els partits nacionalistes i regionalistes, com ara ERC, EH Bildu o el BNG, han mostrat certa sintonia amb el govern de coalició en qüestions progressistes i en la defensa de drets socials. Tot i això, el seu suport està condicionat per l'agenda territorial i l'autodeterminació, cosa que genera una relació de conveniència més que d'aliança ferma. ERC, en particular, ha oscil·lat entre donar suport a l'estabilitat del govern i mantenir una postura de crítica davant de la falta d'avenços en el conflicte català. La relació entre ERC i el PSOE ha estat complexa, amb moments de col·laboració i d'altres de distanciament, especialment quan els republicans han sentit que l'Executiu no complia els seus compromisos en matèria de finançament o reconeixement nacional.

EH Bildu, per part seva, ha sorprès en consolidar-se com un soci més fiable per al govern en qüestions socials i laborals. El seu paper ha estat clau en l'aprovació de mesures progressistes, cosa que li ha permès projectar una imatge de partit útil a Madrid sense renunciar a la identitat independentista. El BNG, tot i que amb menys pes parlamentari, ha seguit una estratègia similar, donant suport a les polítiques socials de l'Executiu mentre manté la seva agenda nacionalista.

La majoria d’investidura, formada per aquests partits juntament amb altres actors com Junts per Catalunya, Coalició Canària i partits minoritaris, no sempre actua de manera cohesionada. Junts, en particular, ha mantingut una postura oscil·lant, negociant cada suport amb fortes demandes. La formació liderada per Carles Puigdemont ha condicionat el suport a mesures concretes sobre Catalunya i ha adoptat una estratègia més impredictible que la d'ERC. El PNB, encara que històricament pragmàtic, ha oscil·lat entre el suport i la crítica al govern, depenent dels seus interessos específics, especialment en matèria fiscal i autogovern.

Coalició Canària, encara que amb un perfil conservador en certs aspectes, ha adoptat una posició pragmàtica en la negociació amb el govern, buscant garantir inversions i beneficis per al seu territori a canvi del suport parlamentari.

La dreta i la batalla per l'hegemonia

El PP i Vox representen el bloc conservador, encara que amb diferències notables. Mentre que el PP busca una imatge de moderació i capacitat de govern, Vox manté una postura més radical, defensant el centralisme i un discurs obertament confrontaria contra el feminisme, la immigració i l'autonomisme. La relació entre tots dos és de necessitat electoral, però també de tensió, ja que Vox ha mostrat disposició a condicionar governs autonòmics i municipals a canvi d’imposar la seva agenda.

Ciutadans, en franc declivi, ha perdut la capacitat d'influir en l'espectre polític i ha quedat relegat a un paper marginal. Mentrestant, partits regionalistes de tall conservador, com Coalició Canària o el PNB, han mantingut una posició ambivalent, donant suport al govern en certs aspectes però alineant-se amb la dreta en altres.

Aliats o adversaris segons el context

Un dels fenòmens més cridaners a la política espanyola actual és la flexibilitat dels alineaments. La necessitat de sumar suports per a la governabilitat obliga a negociar amb formacions que, en altres contextos, serien considerades adversàries. Això es tradueix en acords puntuals entre partits d'espectres oposats per aprovar lleis o pressupostos.

En definitiva, la dinàmica política a Espanya ja no respon a un esquema binari d'aliats i adversaris fixos, sinó que es mou en un terreny d'aliances canviants i d'estratègies pragmàtiques. En aquest entorn, la clau per als partits rau en la seva capacitat d'adaptació i en la seva habilitat per negociar sense perdre la identitat davant d'un electorat cada cop més exigent i polaritzat.