La llibertat de premsa en dubte fins quan la dreta global decideix qui pot parlar.

La llibertat de premsa, aquesta pedra angular de qualsevol democràcia que es vulgui sana, està entrant en una fase d’erosió accelerada. No és un fenomen aïllat, ni local, ni circumstancial, és una estratègia global de la dreta i l’extrema dreta per controlar el relat públic, disciplinar els mitjans i expulsar del debat les veus que incomoden el poder. 

Javier Ruiz i Camila Zuluaga

Espanya, Colòmbia, Argentina, El Salvador o Hongria comparteixen un mateix patró. Quan el poder polític o econòmic es radicalitza, el periodisme crític es converteix en un objectiu a silenciar.

Espanya, el cas Javier Ruiz, un avís per a navegants

L’acomiadament fulminant de Javier Ruiz de la Cadena SER no és només un moviment empresarial, és un símptoma. Tres dècades de trajectòria, una veu reconeguda en l’anàlisi econòmica, i una sortida sense ni tan sols poder acomiadar-se dels oients. La decisió, inesperada i abrupta, ha estat llegida per molts professionals com una maniobra que respon a un clima mediàtic cada vegada més hostil a les veus crítiques amb la dreta política i econòmica.

Javier Ruiz, que sovint posava el focus en les desigualtats, en les polítiques fiscals regressives i en els abusos del poder corporatiu, era una veu incòmoda en un ecosistema mediàtic que es desplaça cap a la moderació calculada o directament cap a la submissió editorial. El seu fitxatge per La Séptima com a director editorial pot ser una oportunitat, però el missatge que queda és inquietant. Si incomodes, ets prescindible.

Colòmbia,  Camila Zuluaga i la desaparició d’un espai incòmode

A Colòmbia, el cas de Camila Zuluaga és encara més explícit. El seu programa a Blu Radio, una franja de tres hores d’anàlisi, investigació i entrevistes incisives era un dels pocs espais on el poder polític i econòmic rebia preguntes que no estaven pactades ni maquillades. Durant vuit anys, Camila Zuluaga va construir un espai que incomodava, que qüestionava, que feia periodisme.

La seva desaparició, justificada per Caracol TV amb arguments comercials, té una dimensió política que ningú pot ignorar. En un país on el nou govern colombià ha promès mà dura, reestructuració institucional i un control més estricte del relat mediàtic, eliminar un espai crític és una manera de preparar el terreny.

Periodistes com María Jimena Duzán han lamentat públicament la decisió, recordant que el programa era “un espai periodístic important on hi havia investigació, anàlisi i notícies”. Quan les veus més respectades del periodisme colombià alerten, és que alguna cosa greu s’està movent.

Un patró global quan el poder vol controlar la narrativa

Aquestes no són excepcions. Són peces d’un trencaclosques global:

Argentina,  el govern de Javier Milei ha atacat públicament periodistes, ha desfinançat mitjans públics i ha convertit la crítica en “enemiga de la llibertat”.

El Salvador,  Nayib Bukele ha perseguit mitjans independents com El Faro, utilitzant espionatge, pressió fiscal i campanyes de desprestigi.

Hongria, Viktor Orbán ha convertit la premsa en un apèndix del govern, absorbint mitjans i eliminant la dissidència.

Turquia, Recep Tayyip Erdoğan (Erdogan) manté empresonats periodistes i controla la major part del paisatge mediàtic.

En tots aquests casos, el mecanisme és el mateix, reduir la pluralitat, expulsar les veus crítiques i convertir la informació en propaganda.

Per què la dreta i l’extrema dreta ataquen la premsa?

Perquè la premsa crítica és un obstacle, perquè la informació lliure és una amenaça, perquè el periodisme independent és l’últim mur entre el poder i la impunitat i quan el relat es controla, la realitat es manipula, i  quan la realitat es manipula, la democràcia es degrada. La dreta radical ho sap i per això actua.

Quan un periodista és acomiadat, silenciat o intimidat, no és només una persona qui perd la feina. És la societat qui perd una veu, és la ciutadania qui perd informació i és la democràcia qui perd defenses.

La llibertat de premsa no és un luxe, és una infraestructura democràtica. I quan es desmantella com passa a Espanya, Colòmbia i tants altres llocs el que s’està desmantellant és la capacitat de la societat per resistir l’autoritarisme.

La batalla per la llibertat de premsa és la batalla per la veritat, per la justícia social, per la democràcia real i quan la dreta i l’extrema dreta ataquen els periodistes, no estan atacant individus sinó que estan atacant la possibilitat d’un futur democràtic i per això, és una batalla que no podem permetre’ns perdre.