Reflexió sobre la creació d’una Plataforma de Pensionistes per participar a les Eleccions Generals.

La idea central és simple però poderosa. 

Per què els PENSIONISTES no ens presentem a les Eleccions Generals, tant al Congrés dels Diputats com al Senat, per defensar directament els nostres drets i garantir la protecció del Sistema Públic de Pensions?

En un context on les amenaces especialment provinents de sectors de la dreta i l’extrema dreta es repeteixen amb insistència, la creació d’una plataforma pròpia podria ser una via democràtica, legítima i necessària per blindar allò que hem construït durant dècades de treball i contribució.

La necessitat d’una veu pròpia al Parlament ja que avui la societat espanyola ha canviat profundament en les darreres dècades. El col·lectiu de Pensionistes és avui:

Un grup massiu, amb més de 10 milions de persones, uns grups organitzats, amb Associacions, Plataformes i Moviments territorials molt actius i un grup políticament conscient, que ha defensat al carrer les pensions, la sanitat i els serveis públics.

I tot i això, no tenim representació directa al Congrés ni al Senat. Les nostres reivindicacions depenen de la voluntat dels partits existents, que sovint utilitzen les Pensions com a moneda electoral o com a instrument de pressió pressupostària i la pregunta és legítima.

Per què no crear una força política pròpia, transversal, centrada en la defensa dels drets dels pensionistes i del sistema públic de benestar?

Una plataforma electoral podria estructurar-se al voltant d’un programa clar, concís i orientat a la defensa del col·lectiu i els seus eixos principals podrien ser aquest set:

1.- Blindatge de les pensions, convertir les pensions en un dret constitucional.

2.- Garantir l’actualització anual segons l’IPC real.

3.- Impedir qualsevol privatització parcial o total del sistema públic.

4.- Accés Universal i gratuït a la Sanitat, Reducció de llistes d’espera i Especial atenció a malalties cròniques i dependència.

5.- Desenvolupar un sistema de Cures digne, Públic i accessible amb la professionalització i regulació del sector de la Dependència i donan suport a cuidadors familiars.

6.- Increment de places en les Residències Públiques i Control estricte de les residències privades i  millorar els Estàndards de qualitat i inspeccions freqüents.

7.- Reforç de la Sanitat Publica, defensar l’Educació Publica i Millora del Transport Públic i l’Accessibilitat.

La creació d’aquesta plataforma (Una eina per defensar drets i garantir el futur), no seria un caprici ni un gest simbòlic. Seria una eina política real, capaç de poder Influir en la legislació, Condicionar pactes i pressupostos, Impedir retrocessos en drets socials i Blindar les pensions governi qui governi.

En un moment en què les amenaces sobre el Sistema Públic de Pensions es repeteixen, la participació directa dels pensionistes en les institucions podria ser el mecanisme més efectiu per assegurar-ne la protecció.

La proposta d’una Plataforma de Pensionistes és, en essència, una crida a la responsabilitat col·lectiva. No es tracta de dividir, sinó de sumar. No es tracta de competir amb altres moviments socials, sinó de representar-nos a nosaltres mateixos amb dignitat i força democràtica.

Els Pensionistes hem estat i som un pilar fonamental de la societat i potser ha arribat el moment de ser també un pilar fonamental de la política institucional.

Quan Washington obre una porta a les aspiracions del Marroc sobre Ceuta i Melilla.

Hi ha decisions que, sense modificar oficialment la política d'un país, envien un missatge polític de gran transcendència, i això és precisament el que ha succeït amb el recent informe del Comitè d'Apropiacions de la Cambra de Representants dels Estats Units, que introdueix un llenguatge inèdit sobre Ceuta i Melilla i reforça, almenys políticament, la posició del Regne del Marroc. Segons fonts del Comitè de Relacions Exteriors, aquests fons inclouen suport directe a unitats de l’exèrcit marroquí que, en els darrers dies, haurien facilitat l’entrada massiva de ciutadans marroquins a Ceuta.

https://www.congress.gov/119/bills/hr8595/BILLS-119hr8595eh.pdf

El document recorda l'antiga amistat entre Washington i Rabat, iniciada amb el Tractat de Pau i Amistat de 1786, i afirma que Ceuta i Melilla són ciutats administrades per Espanya però situades en territori marroquí. Paral·lelament, proposa destinar un mínim de 40 milions de dòlars en programes de cooperació en seguretat i assistència militar al Marroc, alhora que anima el Departament d'Estat a promoure el diàleg entre els governs espanyol i marroquí.

Es tracta d'un text que no té efectes jurídics directes ni altera, per si mateix, la posició oficial dels Estats Units. Però la política internacional també es construeix amb símbols, gestos i missatges. I aquest missatge difícilment passarà desapercebut ni a Rabat ni a Madrid.

Des d'una perspectiva crítica, aquest moviment planteja interrogants profunds. Quin paper han de jugar les grans potències en disputes territorials que afecten tercers estats? És coherent apel·lar al dret internacional en alguns conflictes i, al mateix temps, adoptar formulacions que poden ser interpretades com un suport a les reivindicacions d'una de les parts en altres?

La credibilitat de qualsevol ordre internacional depèn de la coherència i quan els criteris canvien segons els interessos estratègics, la confiança en les institucions internacionals es debilita. Els Estats Units mantenen una estreta relació amb el Marroc per motius geopolítics, militars i econòmics. És una realitat, però aquesta aliança no hauria de traduir-se en gestos que incrementin la tensió sobre una qüestió tan sensible com la sobirania de Ceuta i Melilla.

També és imprescindible actuar amb rigor informatiu. Els episodis recents de pressió migratòria sobre Ceuta han generat inquietud i debat polític, ara bé, a dia d'avui no hi ha proves públiques que permetin afirmar que els fons previstos en aquest informe hagin estat destinats a facilitar aquestes entrades. La crítica política només és sòlida quan es fonamenta en fets contrastats i precisament per això, cal reclamar transparència sobre la destinació de qualsevol ajuda militar, exigir el respecte als drets humans en les polítiques migratòries i defensar que les diferències territorials només poden abordar-se mitjançant el diàleg, la diplomàcia i el dret internacional.

Europa tampoc no pot mirar cap a una altra banda, si Ceuta i Melilla formen part de la frontera exterior de la Unió Europea, qualsevol posicionament d'una potència aliada que afecti aquestes ciutats mereix una resposta política clara. El silenci, en diplomàcia, també comunica.

Des de l'esquerra, la resposta no pot ser alimentar el nacionalisme ni la confrontació entre pobles. El repte és defensar una política internacional basada en la Pau la Cooperació, la Igualtat entre estats i el Respecte al dret internacional, rebutjant tant les imposicions de les grans potències com qualsevol deriva militarista.

El futur de la Mediterrània no es construirà amb més pressió geopolítica ni amb disputes alimentades des de l'exterior. Es construirà amb cooperació, respecte mutu i voluntat de trobar solucions compartides. Quan les grans potències anteposen els seus interessos estratègics als principis que diuen defensar, la primera víctima és sempre la credibilitat del dret internacional. I aquesta és una pèrdua que acaba afectant tots els pobles, sense excepció.

 

Del Sàhara a Ceuta i Melilla. Mig segle d'una estratègia de pressió del Marroc sobre Espanya.

 "La història no s'esborra. Quan s'ignora, i acostuma a repetir-se sota noves formes."

Les imatges d'aquests darrers dies a Ceuta, amb milers de persones entrant de manera irregular al territori espanyol, i els intents registrats també a Melilla, han tornat a ocupar les portades dels mitjans de comunicació, i com sempre, el debat s'ha centrat en la immigració, en la seguretat fronterera i en les relacions diplomàtiques entre Espanya i el Marroc, però limitar el debat a una qüestió migratòria és simplificar una realitat molt més profunda.

Marxa Verda d'entrada al Sàhara Occidental i l'incursió a Ceuta. 

El que avui passa a Ceuta i Melilla és també la conseqüència d'un conflicte històric que Espanya mai no va resoldre adequadament i per entendra l’actualitat cal mirar enrere i cal mirar el del Sàhara Occidental.

El 14 de gener de 1958, el Sàhara Occidental deixava de ser una colònia per convertir-se oficialment en la província número 53 d'Espanya. La seva capital era l'Aaiun i els seus habitants disposaven de documentació espanyola, drets civils i representació a les Corts i jurídicament, aquell territori formava part de l'Estat espanyol.

Aquella situació va canviar radicalment quan el Marroc, sota el regnat d'Hassan II, va decidir impulsar una política d'expansió territorial i el 6 de novembre de 1975, aprofitant la greu crisi institucional provocada per l'agonia del dictador Francisco Franco, el règim marroquí va organitzar la coneguda Marxa Verda. Uns 350.000 civils, protegits per prop de 20.000 militars, van avançar cap al Sàhara Occidental en una operació presentada al món com una mobilització pacífica, però concebuda per forçar políticament la retirada espanyola.

Aquella pressió va culminar amb els Acords de Madrid, signats el 14 de novembre de 1975. Uns acords que, segons el dret internacional i les Nacions Unides, mai no van transferir la sobirania del territori. Espanya abandonava definitivament el Sàhara el 26 de febrer de 1976 i deixant el poble sahrauí davant una guerra, una ocupació militar i un exili que encara avui perduren.

Mig segle després, aquell conflicte continua sense resoldre's i les Nacions Unides continuen considerant el Sàhara Occidental un territori pendent de descolonització, mentre el poble sahrauí espera el referèndum d'autodeterminació promès des de fa dècades i mai celebrat i mentrestant, el Marroc ha consolidat una política exterior basada en els fets consumats.

A les reivindicacions permanents sobre el Sàhara Occidental s'hi han afegit, de manera recurrent, declaracions sobre Ceuta, Melilla, els penya-segats i illots de sobirania espanyola, així com discrepàncies sobre la delimitació d'espais marítims propers a les Canàries, però hi ha una altra realitat que resulta especialment preocupant.

Quan les relacions diplomàtiques amb Espanya es deterioren, el control de les fronteres marroquines acostuma a relaxar-se sobtadament, i les entrades massives a Ceuta o Melilla no són casuals. Han coincidit repetidament amb moments de tensió política entre ambdós governs i la immigració es converteix així en un instrument de pressió diplomàtica i això és inacceptable.

No perquè les persones migrants siguin una amenaça tot al contrari. La immensa majoria són víctimes de la pobresa, de les desigualtats globals, dels conflictes armats o de la manca d'oportunitats i precisament per això és moralment inadmissible que qualsevol govern utilitzi el seu sofriment com una eina de negociació política, però també seria un error ignorar les responsabilitats dels successius governs espanyols.

Durant mes cinquanta anys, tant governs conservadors com socialistes han estat incapaços de construir una política coherent envers el Sàhara Occidental i han prioritzat els interessos econòmics, els acords comercials, la cooperació policial o el control migratori per damunt de la defensa del dret internacional.

Aquestes contradiccions han afeblit la posició d'Espanya i han reforçat la capacitat del Marroc per convertir cada crisi fronterera en una eina de pressió política i des d'una perspectiva d'esquerres, defensar el poble sahrauí no és incompatible amb defensar la sobirania de Ceuta i Melilla.

La solidaritat internacional exigeix reclamar el dret d'autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com estableixen les resolucions de les Nacions Unides, però la defensa dels drets humans també obliga a protegir les fronteres europees amb criteris humanitaris, garantint la dignitat de les persones migrants i combatent les màfies que trafiquen amb la desesperació humana.

Cap Estat democràtic pot acceptar que els fluxos migratoris siguin utilitzats com una arma política, i la resposta, però, tampoc pot limitar-se a reforçar tanques, desplegar més policies o signar nous acords econòmics amb Rabat.

La solució passa per abordar les causes profundes dels desplaçaments humans con la pobresa, les desigualtats, l'espoli econòmic del continent africà, els efectes del canvi climàtic i la manca de vies legals i segures per migrar i  sobretot, passa per recuperar una política exterior basada en el dret internacional.

Espanya manté un deute moral, polític i històric amb el poble sahrauí, un deute que cap govern ha estat capaç d'afrontar amb valentia, i sense una solució justa per al Sàhara Occidental serà molt difícil construir una relació estable amb el Marroc.

Les crisis de Ceuta i Melilla continuaran repetint-se mentre la diplomàcia es basi en el xantatge i no en el respecte mutu, i la història no va començar aquests dies a les platges de Ceuta, va començar fa cinquanta anys, quan Espanya va abandonar una part del seu territori sense culminar el procés de descolonització i va deixar tot un poble a mercè dels interessos geopolítics.

Potser ja és hora que l'Estat espanyol recuperi la memòria, assumeixi la seva responsabilitat històrica i faci de la defensa del dret internacional el principal instrument de la seva política exterior i només així podrem evitar que els errors del passat continuïn marcant el nostre present i futur, i per això,

SOLIDARITAT AMB EL POBLE SAHARAUI