Rodrigo Paz converteix Bolívia en un laboratori autoritari al servei de l’imperialisme dels Estats Units.

No han calgut ni sis mesos perquè la disfressa democràtica caigués definitivament i deixés al descobert la veritable naturalesa del nou règim bolivià. Rodrigo Paz Pereira ha demostrat en temps rècord que darrere del discurs de moderació i falsa estabilitat només s’amagava un projecte de submissió absoluta als interessos del capital internacional i de l’imperialisme nord-americà. El que alguns sectors van voler presentar com una “transició democràtica” s’ha convertit en una ofensiva brutal contra el mateix poble bolivià.

Les primeres decisions del govern han estat una declaració de guerra social. Les receptes neoliberals imposades per Rodrigo Paz amb retallades dels subsidis energètics, liberalització de preus i l’escandalosa importació de combustibles de baixa qualitat que han destruït milers de motors de vehicles utilitzats per treballadors i transportistes han desencadenat una crisi econòmica devastadora. La inflació s’ha disparat, els aliments escassegen, els salaris perden poder adquisitiu cada setmana i les famílies treballadores tornen a viure sota l’amenaça permanent de la pobresa.

Davant aquesta agressió social, el poble ha respost com sempre responen els pobles dignes organitzant-se i sortint al carrer. Sindicats, moviments camperols, organitzacions populars i comunitats indígenes han iniciat mobilitzacions massives contra un govern que ja no representa la majoria, sinó exclusivament els interessos d’una oligarquia disposada a vendre el país peça per peça.

La careta del fals centrisme ha desaparegut ràpidament. Rodrigo Paz s’ha alineat sense complexos amb el bloc reaccionari continental impulsat per Donald Trump, establint aliances polítiques amb figures de l’extrema dreta com Javier Milei o José Antonio Kast. Bolívia ha deixat de ser un projecte de sobirania popular per convertir-se en una peça més dins l’estratègia nord-americana de control sobre l’Amèrica Llatina.

Com tot govern autoritari que tem la veritat, el règim ha començat a silenciar qualsevol observador incòmode i diverses organitzacions de defensa dels drets humans han denunciat obstacles imposats pel govern per impedir investigacions independents sobre la repressió. Quan un govern necessita ocultar el que passa dins les seves fronteres, és perquè ja ha començat a actuar contra el seu propi poble.

La deriva repressiva ha arribat a un nou nivell amb la declaració de l’estat d’excepció i aquesta decisió significa, en la pràctica, suspendre drets civils fonamentals i militaritzar la vida pública. L’exèrcit i les forces policials han rebut carta blanca per actuar contra qualsevol expressió de protesta popular. El govern no governa, imposa, reprimeix i castiga.

El deteriorament polític de Rodrigo Paz sembla irreversible. Però darrere d’ell hi ha interessos molt més grans. Washington no permetrà fàcilment que caigui un govern que ha arribat precisament per revertir els avanços socials i sobiranistes construïts durant els anys de Evo Morales. La seva exclusió política, facilitada amb maniobres judicials i operacions polítiques amb la complicitat de sectors vinculats a Luis Arce, representa un nou exemple del conegut “cop tou”  impedir per vies judicials allò que no poden guanyar a les urnes.

La realitat és incontestable. Amb Evo Morales, Bolívia va experimentar un dels períodes de major estabilitat econòmica, reducció de pobresa i recuperació de sobirania nacional de la seva història recent. La nacionalització dels recursos naturals i el protagonisme de les comunitats indígenes van convertir el país en un referent per a molts pobles del Sud Global i precisament per això es va convertir en objectiu prioritari dels grans poders econòmics internacionals.

Ara el projecte és exactament l’oposat amb  privatitzar empreses públiques, entregar el liti, el gas i els recursos estratègics a multinacionals estrangeres, destruir l’agricultura camperola i sotmetre el país als préstecs condicionats del Fons Monetari Internacional. La recepta és la de sempre com retallar despesa pública, empobrir la majoria i convertir l’Estat en gestor obedient dels interessos corporatius.

Mentrestant, els grans mitjans controlats per les elits intenten criminalitzar Evo Morales per desviar l’atenció del veritable origen del conflicte social. Es construeix un relat artificial on el responsable del caos seria el líder indígena, quan en realitat les protestes són la resposta directa a les polítiques devastadores del govern actual. Evo Morales continua sotmès a persecució judicial i pràcticament confinat a la regió del Chapare, mentre els sectors més radicals del règim amenacen obertament amb intervenir militarment aquesta zona camperola.

El veritable objectiu és clar. Controlar els recursos naturals llatinoamericans en un moment de crisi global del model de dominació dels Estats Units. El liti bolivià, el gas i les reserves estratègiques del continent s’han convertit en objectius centrals d’una nova ofensiva colonial disfressada de democràcia.

Els bloquejos i les mobilitzacions han patit moments de desgast per la repressió i l’esgotament físic dels manifestants, però la tensió social continua intacta. Quan finalitzi aquest període excepcional imposat pel govern, les conseqüències socials de les seves polítiques seran encara més devastadores i aleshores tornarà la resposta popular.

Quan un govern decideix governar per als bancs, per a les multinacionals i per als interessos estrangers, tard o d’hora acaba topant amb la força col·lectiva d’un poble que no està disposat a agenollar-se.

Bolívia viu avui una batalla que va molt més enllà de la seva frontera nacional és la confrontació entre sobirania o submissió, entre justícia social o saqueig neoliberal, entre dignitat popular o colonialisme del segle XXI.

I la història d’Amèrica Llatina ens ha ensenyat una lliçó immutable on els pobles poden caure, poden ser colpejats, poden ser perseguit però quan decideixen aixecar-se, cap imperi és etern.

 

La hipocresia reaccionària del Partit Popular i Vox, davant la regularització de la immigracio i quan els hereus del franquisme neguen drets als qui avui busquen dignitat.

Partido Popular i Vox no han tardat ni vint-i-quatre hores a posar en marxa la seva maquinària de propaganda basada en la por, la manipulació i el racisme institucional. 

El seu pretext és la regularització de persones migrants, pero la realitat és molt més profunda i te a veure als que tenen por per aquells que avui sostenen l’economia des de la invisibilitat deixin de ser esclaus moderns.

La dreta espanyola torna a mostrar, una vegada més, la seva veritable cara i la proposta de regularització extraordinària de milers de persones migrants que viuen, treballen i sostenen sectors sencers de l’economia a l’Estat espanyol ha provocat una reacció furibunda del nou de Alberto Núñez Feijóo i d’un Partit Popular que, lluny de construir una alternativa política pròpia, continua presoner dels sectors més reaccionaris del vell aparell conservador i de la pressió ultra de Vox.

Una vegada més, la màscara cau i quan semblava que la societat espanyola avançava cap a una mínima reparació democràtica amb la regularització de centenars de milers de persones migrants explotades durant anys per un sistema econòmic depredador, la dreta i l’extrema dreta han reaccionat exactament com sempre han fet al llarg de la història, defensant privilegis, sembrant odi i atacant els sectors més vulnerables de la societat.

El suposat nou lideratge d’Alberto Núñez Feijóo ja no enganya ningú. Darrere d’una falsa aparença de moderació, el Partit Popular continua sotmès als sectors més obscurs de la dreta espanyola, als guardians ideològics d’una Espanya autoritària que mai no ha trencat realment amb el llegat del franquisme.

Feijóo  ja no lidera res, simplement administra un partit segrestat per la nostàlgia franquista i per la competició permanent amb Vox per veure qui construeix el discurs més xenòfob, més excloent i més perillós.

Cada vegada que a l’Estat espanyol s’obre un debat sobre drets socials, memòria democràtica o ampliació de garanties per als sectors més vulnerables, amb una dreta política que respon de manera previsible activant la por, recuperant discursos excloents i situant els sectors més febles com a responsables dels problemes col·lectius.

Però el nivell màxim d’hipocresia apareix quan aquests sectors qüestionen també l’aplicació de la denominada Llei de Néts, posant en dubte que molts descendents d’espanyols residents fora del país puguin accedir a drets de nacionalitat i aquí arriba la gran pregunta que el Partit Popular  i Vox no volen escoltar.

Mentrestant, els mateixos partits que criminalitzen la immigració callen davant l’explotació laboral que pateixen milers de treballadors migrants als camps, a l’hostaleria, a la construcció o en les cures. Els volen invisibles, sense papers, sense drets i vulnerables perquè així resulten més fàcils d’explotar. Aquesta és la seva autèntica política migratòria amb mà d’obra barata, por social i divisió entre pobres perquè ningú qüestioni els privilegis de les elits econòmiques.

La regularització no és caritat. És justícia social. És reconèixer que cap societat democràtica pot sostenir-se mantenint centenars de milers de persones en situació d’irregularitat administrativa mentre contribueixen diàriament a generar riquesa col·lectiva.

Quan Partit Popular i Vox ataquen els migrants no estan defensant Espanya, estan defensant un model de país basat en l’exclusió, en la memòria selectiva i en l’herència ideològica d’un passat autoritari que mai no han condemnat de manera real.

 I perquè hi ha néts que viuen fora d’Espanya?

La resposta és simple i brutal. Perquè els seus avis van haver de fugir d’un règim criminal que durant quaranta anys va sembrar repressió, exili, assassinats i persecució sota la dictadura de Francisco Franco, i perquè centenars de milers de famílies republicanes, sindicalistes, intel·lectuals, pagesos, obrers i militants democràtics van ser expulsats del seu propi país i van reconstruir les seves vides a Mèxic, Argentina, Veneçuela, França, Cuba o Xile ja que la dictadura franquista els condemnava a la presó, a la tortura o directament a la mort.

I qui són els que avui volen negar  els drets als seus descendents?

Exactament els hereus polítics del franquisme i responsables d’aquella barbàrie i no s’ha d’oblidar mai que el mateix Partido Popular prové directament d’Alianza Popular, una estructura creada per antics ministres de la dictadura franquista com Manuel Fraga (amb mans brutes de sang), Laureano López Rodó, Federico Silva Muñoz, Gonzalo Fernández de la Mora, Licinio de la Fuente o Cruz Martínez Esteruelas, tots ells homes del règim franquista i que mai no han respost políticament pel sosteniment de quaranta anys de dictadura.

Parlem clar, doncs des de d’una dreta construïda per polítics del franquisme ara pretenen negar drets als descendents d’aquells espanyols que precisament van haver d’exiliar-se per culpa del règim que els seus fundadors van defensar. És una perversió històrica intolerable.

Mentrestant, els mateixos partits que criminalitzen la immigració callen davant l’explotació laboral que pateixen milers de treballadors migrants als camps, a l’hostaleria, a la construcció o en les cures. Els volen invisibles, sense papers, sense drets i vulnerables perquè així resulten més fàcils d’explotar i aquesta és la seva autèntica política migratòria, mà d’obra barata, por social i divisió entre pobres perquè ningú qüestioni els privilegis de les elits econòmiques.

S’està intentant blanquejar una continuïtat històrica que mai no ha desaparegut del tot i quan sectors hereus del vell franquisme pretenen decidir qui mereix drets i qui no, la societat democràtica té l’obligació moral de respondre.

La dignitat humana no pot estar sotmesa a interessos partidistes i els drets no poden dependre de discursos d’odi i la memòria històrica no pot continuar sent manipulada per aquells mateixos sectors polítics que mai no han volgut condemnar plenament el passat del qual provenen.

La democràcia real no es mesura per la força dels qui exclouen, es mesura per la capacitat col·lectiva de protegir els qui més necessiten drets, justícia i reconeixement i aquesta batalla, avui, continua plenament oberta.