divendres, 10 de desembre del 2021

EL GRAN EXILI DELS DESPLAÇATS i REFUGIATS. (i, III) - Els Estrangers.

Cada dia ens passen per TV, o surten notícies a la premsa, de les desgràcies que continuen amb el patiment d'immigrants en aquest planeta.

Pasteres que s'enfonsen als mars amb ciutadans subsaharians, amb morts i desapareguts, en definitiva, mort, tragèdies i misèria.

Desplaçats per les guerres, amb abusos, assenyalats i amenaces, que afegits a la gana i la pobresa, són els factors més destacats als continus desplaçaments d'individus als nostres dies.

Però perquè no reflexionem i intentem posar solució a aquests incidents?

Som conscients que, amb la nostra aportació col·lectiva, podem aportar solucions a aquestes catàstrofes humanes?

Prenem consciència com éssers humans, que moltes vegades els veiem com a oportunistes al nostre benestar social, i  com d'aprofitats a la nostra caritat humana. Siguem realistes a les conseqüències amb què conviuen i els seus motius de la seva migració.

Travessa per mar cap al continent europeu.

La terra arriba avui dia 10 de desembre del 2021, a una població de 7.913 milions d'habitants. Avui a les portes de l'any 2022, amb una humanitat urbanitzada, amb fluxos migratoris augmentant l'èxode de població cap a Europa. Després de la primera revolució Industrial, i sobretot després de la Segona Guerra Mundial, el món ha esdevingut un llogaret global.

Gràcies a les telecomunicacions i al neoliberalisme imperant, la complexitat de moviments migratoris està determinada principalment per motius polítics i socioeconòmics.

Les llistes de refugiats augmenten, i ningú no pot fer una llista precisa de motius perquè la immigració continua en moltes entrades i poques sortides, segons estan en viu els conflictes o se solucionen. En els darrers anys els refugiats no han fet més que incrementar-se motivat pels més de 40 conflictes armats que es desenvolupen a països de tot el món.
Naufragi d'immigrants

Àsia, és el continent amb més extensió i més densitat de població amb més de 4.718 milions d'habitants (en l'actualitat). Aquest continent que presumeix de ser el bressol de la civilització en haver sorgit les tres religions - islamisme, judaisme i cristianisme-, a més de l'hinduisme, budisme, és escenari de les atrocitats més grans contra l'ésser humà. Des de la Guerra de Corea o del Vietnam fins a la Segona Guerra Mundial, i amb diferents guerres i conflictes que encara romanen.

Recent els conflictes armats a Àsia; a Myanmar (Birmanya), amb la persecució dels rohingyes. A l'Afganistan amb la població sotmesa a continuades onades de violència, sent el segon país amb més població refugiada de tot el món. Síria, amb més de 9 anys de guerra i que ha esdevingut la guerra més mediàtica d'Àsia. Iraq, amb les ciutats de Mossul i Faluya sota el control de l'estat Islàmic. El conflicte d'Israel i Palestina, que ha deixat més de 5 milions de refugiats i conflicte històric amb una solució difícil. Yemen, en guerres des del 2015 i país amb un 80% de la seva població dependent de l'ajuda humanitària.
Guerra civil a Síria.

I la llista de refugiats, exiliats i desplaçats al món augmenta malgrat la pandèmia.

Tot i la pandèmia, el nombre de refugiats i desplaçats interns al món va continuan creixent el 2021, arribant a un nou rècord d'uns 83,4 milions, segons dades publicades aquest divendres per l'ONU. Es tracta del novè any consecutiu d'augment, un increment que ha fet que avui dia hi hagi més del doble de persones desplaçades de manera forçosa que fa una dècada, quan la xifra estava per sota dels 40 milions.

Al llarg del 2020, el nombre de refugiats i desplaçats interns va créixer un 4% respecte als 79,5 milions que hi havia a finals del 2019, segons l'informe anual de l'agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

"Crec que això és molt significatiu, perquè estem parlant del 2020. Estem parlant de l'any de la covid-19, de l'any en què no ens vam moure, en què vam estar confinats. I malgrat això, hi ha tres milions de persones més que es van veure obligades a fugir per discriminació, persecució i altres formes de violència", va destacar l'alt comissionat de l'ONU per als refugiats, Filippo Grandi.

Les xifres d'ACNUR engloben persones en situacions molt diferents i inclouen refugiats internacionals, demandants d'asil i desplaçats dins dels seus països, així com milions de ciutadans que han deixat casa seva i que no figuren oficialment dins de cap d'aquests grups.

Els espanyols estimem que n'estem informats?

La majoria dels espanyols, diem que estem informats del que passa al món, però també considerem que estem poc informats sobre alguns casos temàtics com la immigració, les guerres, o les diferències dels països. Països rics, països pobres. Diferències notables de les informacions que són bloquejades pels països capitalistes que exploten els països pobres i principalment africans.

Però sabem perquè fugen els ciutadans del país d'origen a un altre?

Quines raons sinistres els pot portar milers de ciutadans a immigrar?

Moltes de les turbulències migratòries tenen un "rerefons de sinistre". Les guerres, les diferències per raons polítiques-ideològiques, l'explotació de pulmons verds i desastres naturals per raons econòmiques, i per brots de guerres ultranacionalistes per raons ètniques-religioses, i totes aquestes raons, són motius de persecució.

Hauríem d'estar ben informats dels fluxos migratoris al món. Saber la separació entre refugiat polític i immigrant econòmic que sempre no és fàcil d'establir, i poder donar la nostra opinió i participar, sempre amb l'acceptació de l'altre en el seu discurs que sigui civilitzadament correcte i reconeixement els moments difícils que han viscut, aquests éssers humans de foscor, de no veure amb claredat el futur. Si no som solidaris, que en algunes de les ocasions ja hem vist que altres ho han estat amb els nostres conciutadans, som una societat injusta i no estem en altura real d'un món que està al límit de la supervivència.
Camp de refugiats d'ACNUR

dijous, 9 de desembre del 2021

EL GRAN EXILI DELS DESPLAÇATS i REFUGIATS. (II) - Els Espanyols.

Cada minut, hi ha persones que ho deixen tot per fugir de la guerra, la persecució o el terror, i són desplaçades a tots els racons del món per la força.

Les protestes recents contra el racisme, que s'estan manifestant principalment a Europa, així com als Estats Units d'Amèrica, posen de manifest com necessitem lluitar desesperadament per un món més inclusiu i igualitari, en un món on ningú es quedi enrere, demostrant amb el nostre 
exercici d'aconseguir canviar les coses.

La meva aportació i contribució amb la societat en aquests temes socials és visibilitzar-los perquè la ciutadania prengui consciència dels traumes humans que petegem persones que pel seu naixement, raça o religió  
i que estan perseguits  injustament per l'odi d'una part de la nostra societat, que avui és declara moderna, però dic també injusta.

Prop d'un milió d'andalusos van emigrar a Catalunya als anys seixanta, i van sortir de la seva terra per aconseguir un futur millor. La crisi de la mineria i la reculada en el sector del raïm els van portar desplaçaments de pobles i ciutats a procurar una vida millor per a ells i els seus familiars. Ja al 1.920, més de 40.000 almeriencs s'hagueren vist obligats a emigrar, preferentment amb destinació a Catalunya.

Van ser els pioners, però no pas els únics. Corrien els anys quaranta i Andalusia estava sumida al malson de la postguerra. La pobresa i la gana, però també la repressió política, van motivar una lenta però constant arribada d'emigrants procedents de tot Andalusia a Catalunya.

Ni tan sols la política sistemàtica d'expulsió d'emigrants duta a terme per les autoritats franquistes als anys cinquanta -entre 1950-55, Barcelona va deportar més de 15.000 emigrants, molts d'ells andalusos, i vàrem aconseguir aturar aquest el flux emigratori. L'immigratori es va disparar fins a cotes mai viscudes al començament dels anys seixanta.

Arribada d'andalusos a Barcelona

L'exili és una migració de caràcter forçós i que es caracteritza que els habitants d'un país han d'abandonar-lo i en casos molt greus és per assegurar-ne la supervivència, ja que són perseguits per raons polítiques per la seva manera de pensar i sels restinga la llibertat d'expressió, o per creences religioses.

A Espanya entre el 28 de gener i el 10 de febrer de 1939 passarem per la frontera unes 500.000 persones que travessessin el Pirineu per diversos passos entre Puigcerdà i el Coll dels Belitres, a Portbou, tot i que la majoria ho feren pel Pertús i el Coll dels Belitres.

Aquelles persones que eren migrants per raons polítiques, foren recloses als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. Un 60% foren retornats, més o menys voluntàriament, a Espanya.

Pas per la frontera francesa

Espanya sempre ha estat un país de migració d'espanyols cap a diferents punts del planeta. La destinació dels emigrants espanyols ha variat durant la història, i la seva destinació ha estat i és principalment Hispanoamèrica, però també els Estats Units, i alguns països d'Àfrica.

L'emigració transoceànica a les Amèriques és la dominant. Cuba Puerto Rico i Argentina, són els principals països que van emigrar els espanyols i el seu trasllat oscil·la (segons dades oficioses, prop de 2.500.000 de persones), i amb el boom del petroli i la persecució donin franquisme, va ser Veneçuela qui va ser el país perceptor de ciutadans espanyols principalment canaris, bascos i gallecs. Altres destins van ser; Brasil, Uruguai, Xile, Perú, Colòmbia, Mèxic, Costa Rica i altres

Emigració en vaixell a Argentina

diumenge, 5 de desembre del 2021

EL GRAN EXILI DELS DESPLAÇATS i REFUGIATS. (I)


Des de la caiguda del mur de Berlín fa trenta-dos anys, la seva desaparició va ser el final d'una història de dramàtics esdeveniments al llarg del segle XX. Amb aquesta fi, va iniciar-se una nova època en què els parlo del ,"nou ordre mundial" de pau i prosperitat. Amb la seva caiguda va  possibilitar el final de la guerra freda amb la reunificació de les dues Alemanyes i la desaparició de la Unió Sovietica.

El Mur de Berlín no només dividia la població alemanya, sinó que dividia tota la ciutadania Europa en dos pols d'influència, la Unió Soviètica i els Estats Units. Aquests esdeveniments van donar pas a canvis polítics a Alemanya, però també noves reglamentacions migratòries. Multituds de ciutadans alemanys es van apinyar a les portes obertes al mur i van passar d'una banda a l'altra de la frontera sense control.

El trànsit de ciutadans alemanys pels passos fronterers de les Alemanyes de l'Est i de l'Oest, van començar amb desplaçaments de ciutadans d'una banda a l'altra. i les descolonitzacions en altres continents principalment a Àfrica.

La descolonització d'Àfrica va ser un procés que va començar la Segona Guerra Mundial i que es va estendre fins als anys setanta. Després de les Guerres Mundials, les colònies, que havien fet una contribució especial a l'esforç bèl·lic dels països de França i Bèlgica, van desaparèixer i els seus Estats van ser sostinguts per les colònies que van començar a exigir compensacions polítiques alhora que el focus del poder al món abandonava les potències colonials i es dirigia cap als Estats Units i la Unió Soviètica, grans guanyadors del conflicte i tots dos amb un enfocament anticolonial.

La independència de les colònies a Àfrica, momentàniament van ser pacífiques encara que amb problemes interètnics a causa del traçat arbitrari de les fronteres. Tot i que es va mantenir la majoria de les seves excolònies dins de la seva esfera d'influència gràcies a la presència. d'importants comunitats de colons blancs en què va marcar bona part del procés.

En algunes excolònies, avui països, se'n va proclamar la independència de manera unilateral per garantir que la minoria blanca mantingués el poder, sent el procés d'independència més tens de l'Àfrica. Sud-àfrica va mantenir un sistema de segregació racial que es va estendre a Namíbia, de fet Namíbia va ser integrada com una part més del territori sud-africà i no com una colònia, quedant escletxes territorials, cosa que va endarrerir alguns països de la seva independència fins a 1990. Namíbia encara era alemanya, havia quedat envoltada per un nou país al qual no volia pertànyer, i un altre dels esforços insuficients va ser amb el Marroc, amb el desig de formar una república nova va arribar a tenir representativitat a la vida política del país amb l'auge del Partit Independentista.

Pel que fa a les colònies espanyoles, Guinea Equatorial va obtenir la seva independència el 1968, mentre que Espanya es va retirar del Sàhara Occidental el novembre del 1975, després de la signatura dels Acords Tripartits de Madrid. Tot i això, després de la sortida de les tropes espanyoles va provocar una fugida massiva de refugiats cap al sud d'Algèria.


El Sàhara Occidental, l'última colònia d'Àfrica, i 16 al món.

Abandonat per Espanya, ocupat pel Marroc i enyorat pels sahrauís, el Sàhara Occidental és el darrer territori a l'Àfrica pendent de descolonització. Els múltiples intents de les Nacions Unides per apropar postures i fer un referèndum han estat en va i, mentre que el Marroc ofereix autonomia i la República Àrab Sahrauí Democràtica demana independència, ja gairebé són dues les generacions nascudes en camps de refugiats que continuen esperant una solució que sembla no arribar-hi.

El Comitè de Descolonització de les Nacions Unides considera que hi ha disset territoris no autònoms, pendents de ser descolonitzats (per ordre alfabètic): Anguilla, Bermudes, Gibraltar, Guam, Illes Caiman, Illes Malvines, Illes Turks i Caicos, Illes Verges Britàniques, Illes Verges dels Estats ...

GLOBALITZACIÓ, RESISTÈNCIA i IMMIGRACIÓ.

La globalització del "nou ordre mundial" deixa desemparats ha molts ciutadans del Nord d'Europa i d'Àfrica, amb un lliure comerç imperialista, països amb policia i sense fronteres, guerres locals pel poder, multinacionals amb matons i amb grups armats que maten, en definitiva una gran barbàrie que defineix l'estat d'actualitat en què viuen diversos milions de ciutadans a països comte el seu gran valor són les matèries primeres. Matèries primeres que són comercialitzades per grans grups financers amb influència dels poders polítics i militars dels països on actuen.


(Continua.)

dissabte, 27 de novembre del 2021

BETTY RUBIO, LIDERESA KICHWA.

 Betty Rubio, líder kichwa i primera presidenta de la Federació de Comunitats Natives del Mig Napo, Curaray i Arabela, a Loreto (Perú), des d'on s'enfronta al narcotràfic, la tala i la mineria il·legal.

Betty Rubio Yvette

El 2018, Betty Rubio es va convertir en la primera presidenta de la Federació de Comunitats Natives del Medi Napo, Curaray i Arabela, a Loreto (Perú), des d'on s'enfronta al narcotràfic, la tala i la mineria il·legal.

La líder kichwa recorda que el seu avi li va advertir dels riscos de la desforestació. Avui forma part d'un projecte de monitors ambientals per a la detecció d'activitats il·lícites a l'Amazònia. 

En una ocasió vaig estar fora per vint-i-quatre dies i no deixava de pensar com estarien els meus fills. Després el meu fill m'explica que a l'escola li diuen: la teva mama no és qualsevol persona, és una lluitadora.  Ell diu que se sent molt orgullós de mi, això em dona alegria. "


La veu de la líder kichwa i mare de sis fills s'entretalla quan recorda com van ser de difícils els viatges que va fer per les 46 comunitats de la seva federació, sobretot amb tres fills en edat escolar que la necessiten.

La líder kichwa recorda que el seu avi li va advertir dels riscos de la desforestació. Avui ella forma part d'un projecte de monitors ambientals per a la detecció d'activitats il·lícites a l'Amazònia.

Al Perú, on només el 4% de les presidències de les comunitats natives de la selva són ocupades per dones, Betty busca animar les seves companyes indígenes perquè assumeixin en carregessin les organitzacions.

Decidir-se i dir: " puc"

Betty Rubio té estatura mitjana, cabell fosc i laci, i la pell torrada de tant caminar pels boscos de l'Amazònia. Ella, com els seus ancestres, és considerada una lluitadora. Després de ser la presidenta de la comunitat de Puerto Arica, al districte de Napo, la líder indígena kichwa va ser proposada el 2018 per assumir la presidència de la Feconamncua.

Des d'aquesta posició s'enfronta a la mineria il·legal, els cultius il·lícits de fulla de coca i la creixent desforestació a la regió Loreto, així com a les intimidacions de miners i fusters il·legals."Sempre —comenta— m'estan trucant per preguntar com és possible que els denunciï. Sento que per aquí parteix el risc per a mi. Ells ja saben qui són les persones que estan ficant pressió perquè s'investigui i es freni".

Què va impulsar aquesta dona de quaranta anys a involucrar-se en els problemes de la seva comunitat ia dirigir una federació històricament liderada per homes?


"El que em va incentivar a assumir aquest càrrec —explica— és veure que cap dona no havia pres la decisió de dir sí que puc. Recordo que hi va haver una dona que ocupava el càrrec de tresorera, però no tenia ni oportunitat per parla-ria les comunitats (la situació) era igual".

Una altra de les seves motivacions van ser les paraules del seu avi, un kichwa que va ser esclavitzat durant la febre del cautxú, època en què milers de pobladors indígenes van ser sotmesos a les més cruels vexacions. Ell presagiava que, amb el pas dels anys, la flora i fauna que ells coneixien s'esgotaria: "Deia: cada cop més, els animals s'acabaran, els peixos, els arbres s'acabaran. Que com més desforestem els arbres, amb el temps no tindrem arbres que ens protegeixin dels forts vents. Jo —lamenta Rubio— ja no conec l'arbre de pal rosa, veig que el meu avi tenia raó".

Monitoratge des de la comunitat

Tom Bewick va conèixer Betty Rubio durant el projecte de monitoratge ambiental que es va implementar a 36 comunitats de quatre pobles indígenes de les conques de l'Amazones i del Napo. Ella va ser una de les cinc dones, d'un grup de 130 comuners, triades per les comunitats natives per participar com a monitores ambientals. El seu ràpid procés d'aprenentatge la va portar a ser capacitadora indígena d'altres monitors; els va ensenyar com fer servir mapes satèl·lits de desforestació en telèfons intel·ligents, per fer patrullatges als territoris de les seves comunitats i així detectar la tala il·legal.

Amb el territori a la recerca de desforestació i il·legalitat, totes les dades se sotmetien a l'avaluació de la comunitat indígena i les seves autoritats. Finalment, feien informes que es lliuraven a les institucions encarregades de fer complir la llei.

Durant el procés, els reports dels monitoratges comunitaris, les dades van ser emmagatzemats al Centre d'Informació i Planificació Territorial (CIPTE) que és el primer centre de dades gestionat per pobladors indígenes.

Dones que coneixen el territori.

El 2019 un estudi dirigit per investigadors de la Universitat de Columbia va concloure que el monitoratge i la tecnologia basats en la comunitat poden reduir la desforestació a l'Amazònia, després de mesurar la participació de les comunitats al monitoratge dels boscos a Loreto. I el juliol del 2021 es va conèixer, després d'un altre estudi, que les comunitats natives que van rebre dades satel·litàries de desforestació, a través de telèfons intel·ligents, van veure 52% menys pèrdua de boscos que les comunitats similars que no van adoptar la tecnologia durant el primer any . Mentre que al segon any de l'estudi, les dades van mostrar que la desforestació es va reduir en un 21%.

Rolando Rodriguez, especialista de CIPTO, recorda un dels casos més recents de tala il·legal i desforestació detectat per les i els monitors ambientals indígenes de la conca del riu Napo, que el març del 2021 —en el segon any de pandèmia pel COVID— 19— van registrar un nou focus de desforestació a la conca del riu Tambor Yacu, després d'una alerta de la plataforma Geo-boscos del Ministeri de l'Ambient.



dimecres, 17 de novembre del 2021

Economia submergida: un llast excessiu.

Quan es planteja la qüestió de les Pensions i Fiscalitat a Espanya, és inevitable tractar de l'Economia Submergida (per tant, el problema de la també anomenada; encoberta, negra, irregular, B, i una infinitat de qualificatius similars), i del frau fiscal, que semblant ens porta a més atur i menys cotitzacions a la Seguretat Social amb perjudici de la Caixa de les Pensions presents i futures.

L'economia encoberta i en conjunt d'activitats ocultes, no accedeixen al mercat en les mateixes condicions que l'economia legal, i moltes vegades il·localitzables per les autoritats inspectores perquè són centres de treball els quals, molts són itinerants, amb baixos costos de producció,  i baixos salaris.

 

L'economia submergida augmenta amb la crisi.

No hi ha dubte que l'economia submergida i el sector informal són un llast excessivament greu. L'evasió fiscal condueix de manera inexorable a un volum menor de recaptació, amb els impactes negatius que això suposa per als pressupostos, i la contribució a la Seguretat Social (Sanitat i Pensions).

A més, inclou els treballadors en qualsevol situació laboral: es considera com a empreses els venedors ambulants, els taxistes i els treballadors a domicili independents, i d'immigrants sense papers o en situació irregular, i amb això ens porta una taxa d'atur molt alta és una de les causes més importants d'economia submergida, però hi ha una tolerància social envers comportaments econòmics informals.

Davant tots aquests obstacles, no és estrany que l'economia submergida es presenti com una alternativa atractiva i relativament eficient, i de vegades pot actuar com a moderadora de tensions socials, contrarestant les deficiències de les institucions, actuant en factors laborals com a treball de les dones immigrants que s'han dedicat, sobretot, al servei domèstic de la cura de persones grans.

No hi ha estadístiques oficials sobre l'economia submergida, però sí que es coneixen informes i estudis amb dades que posen en evidència la magnitud del problema.

Servei d'atenció a gent gran.

           Els efectes als pressupostos de la Seguretat Social.

L'efecte més immediat de l'economia submergida és una reducció dels ingressos públics, que sol comportar un efecte dòmino: la menor recaptació d'impostos i cotitzacions socials provocarà un dèficit fiscal més gran. 

L'Estat, com a proveïdor de serveis públics i responsable del benestar social, es veurà amb més dificultats per complir aquestes funcions, ja que l'economia submergida afecta directament les finances públiques en comportar un menor volum de recaptació.

Però no hi ha cap dubte que els efectes més greus de l'economia submergida els pateixen les persones que s'hi puguin trobar atrapades. Moure's en l'economia submergida comporta inseguretat i vulnerabilitat laboral, inestabilitat a l'ocupació, degradació de les condicions de treball, inexistència de drets socials.

Tot això, unit a la disminució dels salaris davant la mateixa feina sota condicions de regulació de l'ocupació, deriva en la feble inserció al mercat de treball i una posició subordinada a l'estructura ocupacional. En conseqüència, es produeix la marginació social de les persones que treballen a l'economia submergida. 

Taller clandestí a Carabanchel.

Davant aquest panorama, tots hauríem de reflexionar perquè el fenomen de l'economia submergida ens afecta a tots.

dimarts, 16 de novembre del 2021

TINC SETZE ANYS, VULL TENIR MAJORIA D'EDAT, I VULL VOTAR.

Els joves de setze anys, volen tenir la majoria d'edat, i VOLEN VOTAR.

Aquesta és la pregunta que molts adolescents ens fan, i que no tenim resposta.
S'ha especulat molt si es legalitza la majoria d'edat a setze anys, i perquè no.

Que l'actual classe política pensi que els joves a setze anys no poden tenir tots els drets per la majoria d'edat, és perquè sospiten que poden canviar el rol polític actual i es pot acabar la manera actual de fer política, a on uns pocs dominen a la majoria.

Des de fa molts anys la política no passa pel millor moment. Crisi d'abast global els efectes del qual en bona part són devastadors. Frustració social a causa de la precarietat Laboral i Atur juvenil, Economia submergida, Pensions en debat, Responsabilitat Civil i Penal, distorsionada, i el dret pels joves amb el vot captiu.

Missatges d'odi, i discursos que l'única finalitat dels quals és exaltar les emocions de la societat,  polaritzar-la i guiats per la ira, fàcilment manipulables  és en els moments de crisi quan som més vulnerables, però amb grans esquemes socials sense resoldre, com la MAJORIA D'EDAT ALS JOVES DE MÉS DE SETZE ANYS.

El fet que, actualment, vivim en una societat polaritzada, no POLITITZADA i de REPRESENTACIÓ REAL "delegada", és el fet de poca participació política per culpa de la manca de representació real dels ciutadans. Els representants polítics d'avui, són meres comparses i intèrprets dels seus assumptes polítics i personals o derivats de les seves jerarquies polítiques, fent les seves decisions i declaracions piramidals, i sense donar veu a la participació de la base ciutadana.

Moltes persones odien obertament la política actual a causa del menyspreu que els genera el sistema polític vigent. La visió que se'ls mostra en els debats parlamentaris i els mitjans de comunicació, al meu entendre aquest argument de DESPOLITITZACIÓ DE LA CIUTADANIA, és un enorme error, i és precisament desentenent-nos de la política quan ens assegurem que tot seguirà sent igual, i que els altres decidiran per nosaltres.

Si volem canviar les coses, cal participar en política, i és per això que presento la meva opció, de demanar el debat per al vot a partir dels setze anys.

Els joves en moltes circumstàncies de la seva vida, no els hi donem accés a la seva llibertat d'acció vital, i els hi neguem amb prohibicions de les seves decisions que els pot afectar com, el desenvolupament a la seva vida quotidiana, mentre que no es reguli la majoria d'edat.

«Els espanyols adquireixen la plenitud de drets polítics complerts els divuit anys», ¿i perquè no als setze?

La Constitució Espanyola de 1978 es va encarregar d'establir, al llarg del seu articulat, una majoria d'edat que es fixa en els divuit anys, tal com s'indica a l'article 12, el tenor literal del qual és el següent: «Els espanyols són més grans a divuit anys».

Però, ¿per què legalment o irregularment, acceptem que els joves de setze anys siguin responsables?

Les coses que poden fer els joves espanyols a 16 anys.

Els adolescents a partir dels setze anys ja raonen com els adults, i ja se'ls poden considerar madurs.

16 anys, un adolescent és capaç de raonar com un adult, i té la maduresa necessària per actuar com una persona gran, i això vol dir que els adolescents poden prendre decisions meditades, i són capaços de control els seus propis impulsos o de resistir-se a la pressió social.

Paraules clau: Majoria d'edat i capacitat d'obrar.

No ens ha de preocupar que els nostres joves siguin comparativament la mitjana, dels més madurs d'Europa, i ens demanin més drets socials i polítics. Amb aquesta acció, ens diuen i ens demana que ja són majors d'edat i tenen capacitat d'obrar sota la seva responsabilitat.

Els ordenaments jurídics solen establir un límit d'edat, anomenat majoria d'edat, que determina el pas de la capacitat general de la persona a la seva capacitat d'obrar plena, és a dir, la possibilitat d'exercir per si mateixa els drets i les obligacions eminents a la seva persona i béns. Amb tot, la divisió no és tan contundent com pogués semblar, ja que la gent gran pot patir limitacions a la seva capacitat (per exemple, per incapacitació).

Els avenços en qualitat de vida són innegables, i els avenços abiològics són previstos amb una maduresa avançada i llarga durada. Fa dècades, que poder anar a la universitat a setze anys era impensable, i avui ja és una realitat. Treballar encara que sigui d'aprenent (molts de casos sense cap reconeixement), principalment en l'economia submergida, poder-se casar tant civilment com canònicament en unes quantes religions, avortar sense consentiment patern, emancipar-se del llarg familiar, o exercí deports amb categoria superior i a professionals, són clars exemples de què als adolescents de setze anys, ja son major d'edat.

De fet, des de posicions completament antagòniques això no es nega i es reconeix la importància d'un avenç social i econòmic que ha permès el desenvolupament de l'ésser humà en tots els aspectes vitals a una gran velocitat, tant sigui amb l'adolescència com a la vellesa, i això és per reconèixer l'avenç i el desenvolupament multidimensional també de drets, que s'han de garantir a tots els ciutadans amb la seva plenitud.


MENORS o ADULTS?

Els joves en diverses accions de la seva vida, prenem decisions que ens aconsellen que hem de regular la majoria d'edat, encara que en determinats casos, aquesta limitació d'edat ja és favorable al ciutadà, si bé que legalment no és reconeguda per la Constitució, però sí que hi ha fets i accions que reconeixem la seva edat "majoria d'edat", encara el menor tingui els setze anys.

Contreure matrimoni
No cal ser més gran per casar-se d'acord amb la legislació espanyola, sí que caldrà haver complert els setze anys.

Consentiment sexual.

El Codi Penal espanyol fa referència a l'edat de consentiment sexual a setze anys.

Avortament

En el cas de les dones de setze i disset anys, el consentiment per a la interrupció voluntària de l'embaràs els hi correspon exclusivament.

Alcohol.

Comprar i consumir vi i cervesa és permès a partir dels setze anys

Tabac
queda prohibit la venda de tabac a menors de setze anys.

Treballar
A Espanya, es prohibeix l'admissió a la feina dels menors de setze anys.
Els menors de setze anys necessiten una autorització especial.

Conduir un cotxe o una motocicleta

A Espanya, és obligatori esperar a divuit anys per poder treure's el carnet de conduir de turismes.(Ningú ignora que hi ha joves menors de divuit anys que condueixen cotxes a Espanya).
L'A1 només requereix tenir setze anys amb què es poden conduir motocicletes.

Anar a la presó

"No hi ha límit d'edat per ingressar a la presó. La sanció més gran per als menors d'entre 14 i 16 anys és cinc anys d'internament en règim tancat i tres de llibertat vigilada. Entre les persones d'entre 16 i 18, la sanció màxima és de vuit anys d'internament en règim tancat i de tres en llibertat vigilada, amb l'excepció dels delictes de terrorisme, on la sanció pot superar aquests límits.
Amb els arguments exposats i altres que es podrien afegir, des de la meva posició personal, demano als nostres representants polítics que activin amb urgència la sol·licitud de majoria d'edat a setze anys amb tots els drets i deures que s'atorguen a la majoria d'edat, tant Civil, Social i Penal, i així poder corregir aquesta incidència real que s'aprecia a la Societat, una Societat madura i que com a molts drets adquirits anteriorment, es motivi als joves a part dels drets ja reconeguts, la seva aportació a la vida política amb el seu dret al vot.



dimarts, 2 de novembre del 2021

ELS INDÍGENES DE GUATEMALA EN PEU DE GUERRA CONTRA LA MINERIA DEL NÍQUEL

GUATEMALA, UN PAÍS MINER DE L'OR BRUT. 

"EL NÍQUEL".

Amb aquesta descripció, d'aquest darrer conflicte contra els defensors de la terra -els indígenes-, estem davant d'una altra de les agressions als drets humans que han estat vulnerats reiteradament amb les accions que violen el dret a la propietat, a la seguretat integral personal , el dret a la vida, el dret al medi ambient saludable, el dels drets a les minories, i al desallotjament i homicidi, davant una comunitat internacional passiva davant dels fets esdevinguts.

Al municipi de l'Estor, a l'est de Guatemala, l'activitat minera de la companyia minera Guatemala Níquel Co., filial d'una companyia suïssa, ha despertat l'enuig dels pesquers i les comunitats indígenes de la zona.

Es tracta d'un conflicte que s'ha prolongat durant anys des que la minera va començar la seva activitat el 2014.

Guatemala humiliada.

Miners canadencs i russos aixafen el poble Quiché.

El 16 de novembre de 1532, l'invasor Francisco Pizarro, va segrestar l'Inca Atahuallpa exigint diverses tones d'or i plata a canvi de la vida i de la llibertat.

Els pobles originaris, gairebé a l'acte, van reunir i van lliurar la recompensa exigida, però els insaciables invasors habitats pel desig del metall van donar mort a l'Inca, i  així va començar el saqueig sagnant dels pobles a la recerca de minerals, a l'Amèrica del Sud i Amèrica Central

El 23 d'octubre passat, 489 anys després del segrest de l'Inca Atahuallpa, a l'Estor, Izabal, Guatemala, invasors miners, proveïts per la policia militar del bicentenari Estat de Guatemala, van aixafar a la resistència del valent poble Quiché que va intentar frenar l'il·legal saqueig del seu territori i la contaminació d'un dels llacs més grans de Guatemala. El llac Izabal, el més gran de tot Guatemala, ja no abunden els peixos com en el passat, així ho denuncia el president de la zona de la Unió Pesquera, Cristóbal Pop.


Després de la humiliant i violenta repressió estatal, el govern neoliberal de Guatemala va establir estat de queda a tot el Municipi de l'Estor per trenta dies, el mateix que haurà de ser ratificat pel Congrés de la República.

Des de llavors, el conflicte ha estat latent. Pel que parteix de la comunitat es va manifestar pels carrers de l'Estor, un municipi contigu al llac. Les protestes es van tornar violentes i el Govern guatemalenc va decretar l'estat de setge, amb toc de queda i amb la presència de més de mil militars que són algunes de les mesures que han regit a la zona aquesta setmana, i que han estat criticades pels manifestants com una criminalització de la seva lluita, que legitimen, en veure la contaminació es produeix des de la mina.

El conflicte no rresolt que enfronta la comunitat de l'Estor amb una minera.

El conflicte ha dividit a la població. Es tracta duna disputa que enfronta els interessos econòmics amb la cura mediambiental i la preservació de les aigües amb la generació ocupació i de diners que es deriven d'explotació.

"L'empresa no ens afecta. L'empresa minera ajuda la gent del poble perquè, per exemple, alguns treballen allà i altres no, però també se'n beneficien perquè els diners que circulen aquí es queden al poble", diu Emilio Jalal Tzoc, un pescador de la zona.

El conflicte està lluny de decantar-se. El Govern guatemalenc va publicar un comunicat en què va afirmar que l'ordre judicial, un dels reclams més forts de la comunitat, no es aplicable per a la minera.


Despleguen les forces armades en un poblat indígena a Guatemala.

El govern de Guatemala va desplegar centenars de policies i militars al poblat indígena de l'Estor al nord-est del país, on es va declarar l'estat de setge després que la policia dissolgués una protesta contra la minera suïssa.

Un grup d'indígenes s'havien apostat en una carretera des del 4 d'octubre en "resistència" en denunciar que l'empresa Companyia Guatemalenca de Níquel, subsidiària de la firma suïssa Solway Investment Group, que manté operacions malgrat que la justícia va ordenar que fossin suspeses mentre el govern realitza una consulta comunitària.

S'hi comptaven uns 500 soldats i 350 policies que es van obrir pas, en camions, patrulles i fins i tot en vehicles blindats, pels carrers del calorós poblat Maya Quiché, ubicat 315 km al nord-est de la capital.

L'ordre del president Alejandro Giammattei, vigent per 30 dies, limitarà el dret de manifestació, permetrà detencions sense ordre de jutge, un toc de queda, i altres restriccions, va detallar el decret publicat al diari oficial.

Casos de criminalització recents:

Pres per negar-se a abandonar la seva terra per pressió de la Companyia de Níquel (10-02-2018).

Angélica Choc va ser víctima d'atemptat amb trets a casa (16-09-2016).

Exigeixen que cessin els desallotjaments en contra de famílies Quiché a l'Estor Izabal (10-07-2014).

Atac a trets deixa paraplègic German Chub en protestes contra desallotjament de les comunitats Mayas (27-09-2009).

Líder del Barri La Unió Adolfo Ich Chamán, assassinat per Agents de Seguretat de la CGN (27-09-2009).

11 Dones Maya Quiché, víctimes de violacions en grup per personal de seguretat de la minera HMI Nickel, policies i militars (17-01-2007).

Angelica Choc. 
víctima d'atemptat amb trets a casa seva (16-09-2016).

Conflictes Miners a Guatemala

Resistència de la comunitat Quiché contra el Níquel de l'Estor Guatemala (Izabal, al sud de Guatemala) 1959 1999 2021.

La Puya resisteix pacíficament a la mineria Guatemala (San Josep del Golf i Sant Pere Ayampuc) 2006 2011.

Pobladors de Sant Rafael en alerta davant del projecte miner Escobal Guatemala (Municipi Sant Rafael de les Flors, Departament Santa Rosa) 2007 2008.

Comunitats de Chiantla s'oposen via consulta a la mineria Guatemala (Chiantla, Huehuetenango) 2008.

Guatemalencs i salvadorencs s'oposen a projecte Cerro Blanco Guatemala, El Salvador (Asunción Mita (Guatemala) Metapan (El Salvador)) 1997 2007.

Ordre Judicial anul·la llicència social a projecte miner Tajumulco II Guatemala (Municipi de Tajumulco, departament San marcos) 2007.

Comunitats Mam de Cabrican guanyen recurs judicial contra minera Eluvia Guatemala (Cabrican, Departament de Quetzaltenango) 2007.

Municipi de Sant Joan Sacatepéquez contra instal·lació de cimentera al seu territori Guatemala (Municipi de Sant Joan Sacatepéquez) 2005.

Comunitats de Momostenango s'oposen a projectes miners al seu territori Guatemala (Momostenango, departament de Totonicapan) 2005.

Projecte Marlin: Amenaça l'aigua, l'agricultura i la vida a Sant Miquel Ixtahuacan Guatemala (San Miquel d'Ixtahuacan, Departament de Sant Marc) 2000 2004.