DIA MUNDIAL DE L’HÀBITAT. Habitatge adequat per a tothom.

Demá 5 d’octubre, se celebra el Dia Mundial de l’Hàbitat, i arriba en un moment especialment significatiu on les Nacions Unides han escollit enguany un lema que sembla senzill però que conté una enorme càrrega social «Habitatge adequat per a tothom». L’ONU ens recorda que una llar adequada és una qüestió de dignitat, seguretat i benestar, i reclama polítiques públiques capaces de convertir aquest dret en una realitat.

A l’Estat espanyol, aquesta reivindicació internacional coincideix amb una realitat molt més concreta. Persones que treballen i no poden pagar un lloguer, famílies que viuen amb la por permanent de perdre casa seva, joves obligats a retardar projectes de vida i treballadors que han de marxar dels seus barris perquè els salaris ja no permeten assumir els preus de l’habitatge I per això, aquest Dia Mundial de l’Hàbitat no pot quedar reduït a una commemoració institucional, quan l’habitatge ha passat a ocupar el centre del conflicte social. 

Les darreres mobilitzacions ho han posat sobre la taula. L’acampada de la Puerta del Sol de Madrid,  que va arribar a reunir centenars de tendes, s’ha convertit en un dels símbols més visibles d’aquesta protesta. La mobilització va mantenir-se mentre es discutien els decrets d’habitatge i, després que aquests decaiguessin al Congrés el 2 d’octubre, els manifestants van expressar decepció i indignació, però la Puerta del Sol no és l’única expressió d’aquest malestar.

Arreu de l’Estat s’han produït mobilitzacions i iniciatives dels moviments d’habitatge. A Catalunya, el Sindicat de Llogateres també ha impulsat accions per pressionar davant el debat sobre les mesures contra els desnonaments i les polítiques d’habitatge i el més important d’aquest procés és que l’habitatge deixa de ser contemplat únicament com una qüestió individual.

No és només que una persona no pugui pagar el seu lloguer. És que existeix un problema estructural que afecta salaris, ocupació, emancipació, natalitat, mobilitat laboral i qualitat de vida.

Decret rere decret, però el problema continua i el debat sobre els decrets d’habitatge ha demostrat també els límits de les solucions parcials. Els Moviments Socials han reclamat mesures més àmplies que permetin garantir una alternativa habitacional davant dels desnonaments i millorar l’accés a l’habitatge. El mateix Sindicat d’Inquilines va reclamar el vot favorable als decrets, tot considerant-los insuficients, i va advertir que la mobilització continuaria independentment del resultat parlamentari, i aquí apareix la pregunta fonamental:

Què passa quan les institucions no aconsegueixen donar una resposta proporcional a la dimensió del problema?

La resposta social està apareixent en forma d’organització. Sindicats d’Habitatge, Sindicats de Llogateres, Plataformes Veïnals, Moviments Socials i persones afectades estan construint xarxes de solidaritat. Les marxes populars i les acampades expressen una mateixa idea: l’habitatge no pot continuar sent tractat exclusivament com una mercaderia.

Del dret a l’habitatge i l’estabilitat vital, es més que la reivindicació de simplement «volem un pis». És molt més profunda.

Un habitatge adequat significa també estabilitat i per això, el debat hauria d’incorporar mesures estructurals com l’augment del parc públic de lloguer, protecció davant els desnonaments sense alternativa habitacional, regulació efectiva dels lloguers allà on correspongui, recuperació d’habitatges buits per a finalitats socials, promoció de cooperatives d’habitatge i una política pública que prioritzi l’ús residencial per damunt de l’especulació.

També significa vincular habitatge i treball, perquè no és coherent reclamar que els treballadors acceptin qualsevol feina i, al mateix temps, que hagin de destinar una part desproporcionada dels seus ingressos a pagar una habitació o un pis i en aquest context apareix una proposta que fins fa poc podia semblar extraordinària, com la d’una Vaga General per l’Habitatge.

La Vaga General, no nomes seria una simple protesta sinó que te que estat al mateix nivell que altres grans reivindicacions laborals i socials. La seva convocatòria requerira una organització àmplia, coordinació entre moviments d’habitatge i organitzacions sindicals, amb objectius concrets i una participació social suficient, però amb el simple fet que aquesta possibilitat formi part del debat mostra fins a quin punt l’habitatge ha deixat de ser un problema privat a pasar a ser una qüestió col·lectiva. 

Sense habitatge estable no hi ha treball estable. Sense salaris suficients no hi ha emancipació. I sense emancipació no hi ha projecte de vida i l’Habitatge adequat per a tothom no hauria de ser un lema, sinó que hauria de ser una realitat.