Avui 5 d'octubre se celebra el Dia Mundial de les Docents i els Docents.

Com cada 5 d'octubre, el món celebra el Dia Mundial dels Docents. Les institucions publiquen missatges d'agraïment, els governs fan declaracions solemnes i les xarxes socials s'omplen de paraules de reconeixement, però darrere dels discursos oficials hi ha una realitat que massa sovint queda amagada. Que la de milers de professionals de la docència que sostenen l'escola pública amb esforç, amb vocació i una dedicació que va molt més enllà de l'horari lectiu, i és oblidada.

 La Docencia, es una de les professions més valuoses dins de qualsevol societat i cal protegir-la, i avui, hauria de ser un dia per recordar una realitat que massa sovint els governs i les administracions educatives prefereixen ignorar.

Sense professionals amb bones condicions laborals, no hi pot haver una educació pública de qualitat.

La situació del Personal Docent tot els avenços aconseguits en dècades,  s'enfronta una vulnerabilitat creixent a causa de l'escassetat de recursos, de la precarietat contractual i laugment sostingut de les exigències pedagògiques i per això, la commemoració d’avui no cerca únicament revisar els èxits passats, sinó renovar el compromís col·lectiu per salvaguardar la dignitat i l'estatus social de l’ensenyament, i donar suport avui als qui constituiexen l'estratègia fonamental per consolidar societats més equitatives, mes justas, resilients i preparades per al futur. El reconeixement real pero no es fa amb discursos, es fa amb pressupost, plantilla, drets laborals i ràtios dignes.

Els professionals de la docència no necessiten només homenatges, necessiten mes recursos, i plantilles suficients amb estabilitat laboral, temps per ensenyar i unes ràtios que permetin educar amb dignitat, i aquesta és la gran contradicció de l’educació pública amb la societat que se li demana cada vegada més a l’escola, però sovint no se li proporcionen els recursos necessaris per assumir totes aquestes responsabilitats.

No es podem exigir miracles als docents mentre mantenim aules massificades.

Les ràtios són una qüestió política i també ideològica. Qui defensa una escola pública forta ha d'entendre que reduir el nombre d’alumnes per aula és una de les millors inversions que es poden fer. Menys alumnes significa més atenció individual, més capacitat per detectar dificultats, millor convivència, més inclusió i més possibilitats d’acompanyar els qui necessiten més suport i per això sorprèn que alguns governs siguin capaços de trobar milions per a grans infraestructures, subvencions o beneficis fiscals, però després considerin difícil incrementar les plantilles docents.

No és una qüestió de falta de diners. És una qüestió de prioritats polítiques i Des de el meu compromis d’esquerra hem de defensar sense complexos que els recursos públics han d’anar allà on són més necessaris,  a les escoles, als instituts, als barris i als alumnes i  això significa més mestres i professors, més educadors socials, més especialistes, més personal d’orientació i més recursos per a l’educació especial i inclusiva.

També significa acabar amb la burocratització excessiva que està robant temps als docents. Un professor hauria d’estar preparant classes, ensenyant i atenent els seus alumnes, no enterrat sota muntanyes de papers, informes i tràmits administratius.

Defensar els docents és defensar l’escola pública, i defensar l’escola pública és defensar la igualtat d’oportunitats. No vull una educació on les famílies amb més recursos puguin comprar individualment allò que el sistema públic no pot oferir, vull una escola pública capaç de garantir que un infant d’un barri treballador tingui exactament les mateixes oportunitats que qualsevol altre i aquest hauria de ser el compromís real del Dia Mundial dels Docents i no més fotografies institucionals, no més discursos buits i no més aplaudiments simbòlics.

Avui en aquest Dia Mundial dels Docents, cal anar més enllà dels elogis fàcils. Cal escoltar les demandes dels professionals, i cal reconèixer la seva feina i apostar per polítiques valentes que reforcin el sistema educatiu públic, i perquè quan es defensa el professorat, no només es defensa un col·lectiu professional, es defensa el dret universal a una educació de qualitat, la igualtat d'oportunitats i la construcció d'una societat més justa.

Els docents no demanen medalles. Demanen temps per educar, recursos per ensenyar i unes ràtios que permetin mirar cada alumne als ulls i ajudar-lo a créixer. En definitiva, demanen les eines necessàries per fer allò que cada dia intenten fer, el de construir un futur millor per a tothom.