Fa gairebé cinquanta anys que milers de sahrauís viuen refugiats als campaments de Tinduf, al desert d'Algèria. Dues o tres generacions han nascut i crescut lluny de la seva terra, entre la precarietat, la dependència de l'ajuda humanitària i l'esperança de poder tornar algun dia al Sàhara Occidental.
Els darrers esdeveniments a les Nacions
Unides han augmentat la incertesa. La MINURSO, creada el 1991
per supervisar l'alto el foc i facilitar el referèndum d'autodeterminació,
afronta la seva retirada després del bloqueig diplomàtic al Consell de
Seguretat. Trenta-cinc anys després, el referèndum continua sense
celebrar-se.
Espanya també té una
responsabilitat històrica. Com a antiga potència colonial, va abandonar el
territori sense culminar-ne la descolonització. El suport del Govern de Pedro
Sánchez a la proposta marroquina d'autonomia ha provocat el rebuig del Front
Polisario i ha obert una ferida política i diplomàtica.
Mentrestant, els refugiats continuen
necessitant aliments, aigua, sanitat i educació. Els infants i els joves
sahrauís no poden continuar sent víctimes d'un conflicte que la comunitat
internacional és incapaç de resoldre.
El Sàhara Occidental no pot
quedar condemnat a l'oblit i la seva solució no pot dependre exclusivament dels
interessos del Marroc, d’Espanya o les grans potències i s’ha de comptar
amb la voluntat lliure del poble sahrauí i amb garanties internacionals.
Cinquanta anys
d'exili són massa anys. La pau només serà possible si va acompanyada de
justícia, descolonització i autodeterminació.
El poble sahrauí
té dret a decidir el seu futur i a viure dignament a la seva terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada