El 2026, l’any del mirall trencat

El 2026 no serà un any “nou”. Serà un any conseqüència. El resultat directe de dècades de neoliberalisme, d’un ordre internacional en descomposició i d’una globalització que ha concentrat poder i ha socialitzat el patiment. Un any on el món es mira al mirall i no es reconeix.

Un món més desigual i més conscient on les desigualtats socials i econòmiques no només persistiran, sinó que es faran més visibles i més difícils d’amagar. Augment de la pobresa energètica i alimentària a Europa. Classes mitjanes en retrocés definitiu. Joventut atrapada entre feines precàries, habitatges inaccessibles i futur incert. Sud Global cada cop més explotat, però també més articulat políticament i la tendència clau del 2026 la desigualtat deixa de ser una dada estadística i es converteix en conflicte obert. Vagues, protestes, disturbis urbans, ocupacions i noves formes d’organització comunitària. 

El 2026 serà un any crític en la batalla pel relat on la Intel·ligència artificial generant notícies falses indistingibles de la realitat amb manipulació emocional a través de xarxes, especialment en processos electorals i criminalització de la protesta social mitjançant relats de “caos” i “desordre”.

Els governs parlaran de “seguretat informativa”, però sovint serà una excusa per el control de continguts crítics, limitar veus dissidents, blindar interessos corporatius i  confondre deliberadament llibertat d’expressió amb desinformació, i usar-ho com a arma política.

El 2026 marcarà un punt d’inflexió emocional respecte al canvi climàtic i no perquè els governs actuïn, sinó perquè les sequeres seran estructurals, les inundacions més devastadores i les migracions climàtiques deixaran de ser “futures” i seran present especialment al Mediterrani, a l’Àfrica i a l’Amèrica Central. Mentre el clima empitjora, molts estats rearmaran en lloc d’invertir en adaptació climàtica i serveis públics.

Ocupacions, extractivisme i noves formes de colonialisme

El 2026 consolidarà una realitat incòmoda i el colonialisme no ha desaparegut, només ha canviat de forma amb l’explotació de recursos crítics (liti, cobalt, aigua) en macroprojectes energètics sense consentiment social i la militarització de territoris per protegir interessos empresarials. Des de Palestina fins a l’Amazònia, passant pel Sahel o zones indígenes d’Amèrica Llatina i la resposta emergent amb resistències locals, aliances internacionals de pobles i una narrativa anticolonial que torna amb força.

El 2026 no serà l’any de la pau, por ser un any de conflictes oberts que s’allarguen i es cronifiquen, amb guerres per delegació entre potències amb l’ús normalitzat de mercenaris, drons i ciberatacs i amb silencis còmplices davant genocidis i ocupacions. La comunitat internacional continuarà sent selectivament indignada i amb un Escenari probable de més despesa militar, menys diplomàcia real i una població global cada cop més anestesiada però també més cansada.

El 2026 pot ser també un any de recomposició on les esquerres institucionals estaran en crisi de credibilitat encara que tinguin projectes valents i radicals i que tornin a connectar amb la base social amb l’augmentarà la demanda de sobirania econòmica, amb serveis públics forts, control democràtic dels recursos i pau i desmilitarització i/o l’esquerra recupera el conflicte social com a motor polític o  el buit l’omplirà l’autoritarisme.

El 2026 no serà neutre, serà un any que obliga a posicionar-se. Neutralitat = complicitat. Silenci = renúncia. Moderació buida = derrota, però també pot ser l’any de presa de consciència. Any de reorganització popular. Any de sembrar alternatives reals i si el 2026 no serà l’any on tot canviï, però pot ser l’any on decidim cap a on anem.

2026, serà un planeta governat per l’avarícia, vigilat per la por i sacsejat per la dignitat.

El 2026 no arriba com una promesa, sinó com una acusació. Una acusació directa a un sistema global que ha fracassat moralment, políticament i humanament. Un món governat per elits econòmiques, consells d’administració i aparells militars que han decidit que la vida val menys que el benefici. Aquest no és un article de previsió amable. És un avís.

El capitalisme del 2026 ja no amaga la seva naturalesa extractiva i depredadora hi ha trencat el contracte social i ha convertit la desigualtat en model de negoci on milions de persones treballen i continuen sent pobres que les classes mitjanes desapareixen com a subjecte polític, que el  Sud Global segueix sent saquejat sota noves formes de colonialisme financer i el Nord Global aixeca murs, fronteres i discursos d’odi.

Les grans fortunes no només acumulen riquesa,  acumulen poder polític sinó que decideixen governs, guerres, relats mediàtics i prioritats globals. El 2026 confirma una veritat incòmoda. La pobresa no és un error del sistema, és la seva condició de funcionament.

La batalla central del 2026 no es lliura només amb armes, sinó amb relats amb fake news industrialitzades amb IA al servei de la manipulació emocional amb mitjans corporatius actuant com a aparells ideològics del poder i la criminalització sistemàtica de la dissidència.

Els governs parlen de “seguretat” mentre censuren veus crítiques. Les plataformes parlen de “neutralitat” mentre amplifiquen l’odi i silencien la justícia social però el missatge dominant és clar: pensar és perillós, protestar és sospitós, organitzar-se és una amenaça.

La Crisi climàtica, les Guerres i  col·lapse anunciat que ningú vol evitar

El 2026 ja no permet el negacionisme. El planeta respon amb sequera, foc, inundacions i migracions massives però els culpables no són els pobles, són les multinacionals fòssils, són els estats que protegeixen els seus interessos i són els governs que parlen de transició verda mentre financen l’extractivisme. La crisi climàtica és una qüestió de classe. Qui menys contamina és qui més pateix i el  2026 revela una obscenitat. Els mateixos que destrueixen el planeta es preparen per sobreviure-hi.

Les  Guerres, ocupacions i genocidis son la hipocresia internacional en directe i el 2026 consolida la normalització de l’horror amb guerres eternes sense titulars, ocupacions militars justificades com a “seguretat”. Genocidis relativitzats segons qui sigui la víctima, i drets humans utilitzats com a arma selectiva. Les grans potències no busquen pau, busquen control geopolític. Les guerres són negocis amb la reconstrucció que es un altre negoci. La mort, una externalitat acceptable. El 2026 confirma que l’ordre internacional no està trencat i funciona exactament com va ser dissenyat.

El món del 2026 és un mapa de territoris sacrificats amb Pobles indígenes expulsats per macroprojectes. Regions militaritzades per protegir mines, ports i corredors comercials, i Sobiranies nacionals segrestades pel deute i les institucions financeres, però també és un mapa de resistència amb Comunitats que s’organitzen, Pobles que no accepten desaparèixer i Xarxes internacionals de solidaritat que desborden fronteres. El 2026 demostra que, malgrat tot, la dignitat continua sent indomable.

Les Esquerres, els pobles i el futur son una línia vermella per 2026

Aquest any posa l’esquerra davant el seu últim mirall, o es limita a gestionar la misèria, o torna a ser eina de transformació real. No hi ha espai per a ambigüitats, o estàs amb els pobles, o estàs amb el capital, o construeixes pau, o legitimes la guerra. El 2026 no necessita discursos moderats, sinó que necessita coratge polític, conflicte social i organització popular.

El món no s’enfonsa per manca de recursos, sinó per excés de cobdícia. No falta tecnologia, falta justícia, no falta producció, falta repartiment. El 2026 no serà recordat pel que va passar, sinó pel que vam permetre que passés i davant d’això, només hi ha una opció legítima:

 Desobeir, organitzar-se i construir un futur fora de la lògica del capital i la guerra.

El desmuntatge de l’Imperi del Dòlar. La Xina ven el deute nord-americà, el petrodòlar cau i l’ordre unipolar entra en combustió.

Quan l’imperi tremola, els mercats callen i els pobles observen, però ja durant dècades, se’ns ha venut una mentida com a dogma: que l’economia dels Estats Units era eterna, que el dòlar era intocable i que el deute nord-americà era el refugi segur del planeta i aquesta narrativa, repetida pels mitjans financers, les universitats neoliberals i els organismes internacionals, ha servit per legitimar guerres, sancions, espolis i submissió global.

Avui, però, el relat fa aigües i amb la venda sostinguda de Bons del Tresor dels Estats Units per part de la Xina no és una notícia més. És un símptoma avançat d’un col·lapse estructural per l’ordre econòmic mundial construït al voltant del privilegi nord-americà d’endeutar-se sense límit, imprimir diners sense conseqüències i viure per sobre de les seves possibilitats a costa de la resta del món. Parla de poder, imperi i resistència.

Els Estats Units ja no són una potència industrial com ho van ser. El seu poder no prové de la producció, sinó de la finançarització extrema,   del control del sistema monetari internacional, i la força militar com a garant final del negoci i el seu model és simple i pervers perquè gasten més del que ingressen. Financen el dèficit amb deute i el deute està denominat en la seva pròpia moneda i la resta del món compra aquest deute perquè necessita dòlars però això no és economia sana, és colonialisme financer i quan un país del Sud Global té deute, se l’ofega. Quan els Estats Units tenen deute, se’ls rescata amb confiança cega però la Xina diu ja s'ha acabat.

La Xina mou fitxa i passa de creditor submís a actor sobirà.

La Xina ha estat durant anys un dels grans pilars del finançament nord-americà però  Pequín ha entès una veritat fonamental que un Imperi endeutat és un imperi feble i la reducció dels Bons del Tresor nord-americans en mans xineses respon a una estratègia clara de protegir-se davant una possible crisi del dòlar, reduir la dependència d’un sistema hostil, i i desamericanitzar les seves reserves.

Aquest moviment és també una resposta directa a les sancions unilaterals, amb una guerra comercial per l’ús del dòlar com a arma política. Els Estats Units han convertit la seva moneda en un instrument de càstig. I quan una moneda esdevé una arma, deixa de ser neutral i fiable.

El dòlar no val perquè representi una economia justa o productiva. Val perquè fins ara controla el comerç internacional, domina els mercats energètics, i està sostingut per la força militar més gran del món però aquesta confiança és psicològica. I la confiança, quan es trenca, no es recupera amb discursos.

La inflació interna, la impressió massiva de diners i l’ús abusiu del sistema SWIFT han accelerat un procés imparable cap la desdolarització progressiva del món. El dòlar encara no ha caigut però ja no és intocable i això, per a un imperi, és letal.

El Petrodòlar el gran engany del Segle XX i el BRICS el gir cap a la multidivisa

El petrodòlar ha estat el mecanisme més brutal de dominació econòmica global i gràcies a ell tots els països han necessitat dòlars, tots han depès del sistema bancari nord-americà, i tots han estat vulnerables a sancions, però avui, aquest pacte implícit s’esquerda.

Els Emirats Àrabs Units i altres actors del Golf exploren vies de comerç energètic en altres monedes, especialment amb la Xina. No és una revolució sobtada, però sí una traïció estratègica al cor del sistema nord-americà. Quan el petroli es ven en iuans, en rupies o en sistemes híbrids el dòlar perd demanda estructural i els Estats Units perden capacitat de xantatge i el món respira una mica més lliure.

Els BRICS no són una aliança perfecta ni exempta de contradiccions però representen una cosa essencial i posa la fi del monopoli occidental sobre l’economia mundial. El comerç en multimoneda trenca la dependència del dòlar, debilita el poder del FMI, i obre espais de sobirania econòmica. No és casualitat que els Estats Units reaccionin amb nerviosisme, sancions i amenaces. Quan l’imperi perd el control del diner, perd el control del món.

Bancarrota? No formal, però sí política i moral. Parlar de “bancarrota” no és només una qüestió comptable. És una qüestió històrica i els Estats Units no poden reduir el seu deute sense col·lapsar el seu model, no poden deixar d’imprimir diners sense provocar recessió, i no poden perdre l’hegemonia sense recórrer a la força i Això no és estabilitat és agonia imperial.

Quan cau l’imperi, no plorem cal organitzem-nos i des de l’esquerra, no podem caure ni en el triomfalisme ingenu ni en la nostàlgia d’un ordre injust. El declivi del dòlar no garanteix un món millor, però fa possible imaginar-lo i el veritable perill no és que els Estats Units perdin poder. El perill és que intentin mantenir-lo a qualsevol preu amb guerres, cops d’estat, bloquejos i caos i cal denunciar el xantatge financer, trencar la submissió monetària, i construir alternatives econòmiques al servei dels pobles.

Quan el dòlar deixa de manar, comença la batalla per decidir qui mana després.

La XINA a la COLÒMBIA de Gustabo Petro.

Amb la recent inestabilitat a la zona de Llatinoamèrica després de la incursió, i assalta de les forces armades ianquis a Veneçuela, l'assassinat a militars (veneçolans i cubans), i el segrest del president, Nicolas Maduro i la seva esposa Cilia Flores, confrontant amb la decadència de l'Imperi dels Estats Units, el petrodòlar amenaçat, XINA s'abasteix COLÒMBIA des del mandat de Gustabo Petro.

Amb aquests ressorts en què ens ha portat la globalització, passo informació sobre l'economia de la XINA a COLOMBIA.

En les darreres dues dècades, la Xina ha passat de ser un actor perifèric a convertir-se en un soci clau de l’Amèrica Llatina. Aquesta relació no és només comercial respon a una estratègia global de Pequín per consolidar influència política, garantir recursos estratègics i construir aliances en un món cada cop més multipolar.

En aquest procés, Colòmbia està experimentant un aproximament significatiu amb la Xina, especialment en termes econòmics i d’inversió internacional. El Govern colombià va signar un acord de cooperació dins de la Belt and Road Initiative (BRI) amb el Govern xinès, una iniciativa global de Beijing per potenciar infraestructures i connexions comercials amb més de 150 països. Aquest pas es va fer oficial a partir d’una visita del president Gustavo Petro a Pequín, on es va formalitzar una agenda conjunta per avançar en projectes d’infraestructura, energia renovable, tecnologia i comerç.

A més, Colòmbia s’ha convertit recentment en membre prospectiu del Banc Asiàtic d’Inversions en Infraestructures (AIIB), cosa que obre la porta a més finançament per a grans projectes d’infraestructura i desenvolupament, i les estadístiques comercials mostren que la Xina s’ha consolidat com un soci clau en el comerç de Colòmbia. En certs períodes de 2025, les importacions colombianes provinents de la Xina han superat les dels Estats Units, convertint-la en un soci (partner) clau. A llarg termini, han augmentat les exportacions -per exemple, productes agrícoles o alimentaris-, tot i que amb oscil·lacions segons els sectors i anys.

Aquest encaix comercial amb la Xina es produeix en un moment en què Colòmbia busca diversificar la seva dependència comercial tradicional amb els Estats Units, obrint espais amb potències asiàtiques i altres socis internacionals per assolir desenvolupament i inversions alternatives. 

Geopolítica. Les aliances en un escenari multipolar i una relació estratègica en expansió  entre La Xina i l’Amèrica Llatina.

La Xina veu l’Amèrica Llatina com un espai fonamental per equilibrar la influència històrica dels Estats Units a l’hemisferi occidental. Sense una presència militar directa, Pequín ha optat per una diplomàcia basada en el Respecte formal a la sobirania nacional (discurs molt ben rebut per governs crítics amb l’intervencionisme nord-americà), les Relacions privilegiades amb països com Brasil, Veneçuela, Colòmbia, Cuba, Bolívia, Nicaragua, Argentina o Xile i en el Suport diplomàtic en fòrums internacionals (ONU, OMC, BRICS), especialment en qüestions com Taiwan, Hong Kong o el model xinès de governança, i diversos països llatinoamericans han signat acords dins de la Iniciativa de la Franja i la Ruta, integrant-se en un projecte geopolític global que va molt més enllà de les infraestructures.

La Inversió i presència xinesa a Colòmbia entre en primer lloc amb la ruta marítima directa des de la Xina al port de  Buenaventura. A començaments del 2025, la naviliera estatal Cosco Shipping (una de les més grans del món i controlada pel govern xinès) va establir una ruta marítima directa entre Shanghái i el port de Buenaventura, amb vaixells que poden transportar grans volums de contenidors des de la Xina fins al Pacífic colombià.

La connexió directa des de la Xina a Colòmbia es redueix els temps de trànsit (uns 25–30 dies depenent de la ruta) i facilita tant importacions xineses com exportacions colombianes, posant a Buenaventura com un punt estratègic d’entrada per a mercaderies asiàtiques que després es distribueixen internament o cap al mercat andí.

A més, hi ha estudis (amb participació o interès xinès) per construir una línia ferroviària entre Buenaventura i Cartagena, la qual reduiria costos de transport intern i impulsaria el comerç entre Pacífic i Atlàntic, competint amb el Canal de Panamà com a corredor logístic. Tot i que no tots els projectes estan completats, Buenaventura ja funciona com a porta de connexió directa entre la Xina i Colòmbia, i l’interès xinès en infraestructura logística (ruta directa, possibles nous corrents ferroviaris) podria transformar profundament la distribució de mercaderies al país.

Al port de Cartagena, empreses navilieres xineses com Cosco Shipping i China Shipping operen línies i utilitzen terminals per al tràfic de contenidors sencer. El port és una de les principals vies d’entrada i sortida de mercaderies (tant per importació com exportació) entre Colòmbia, Xina i altres regions d’Àsia, i el port de Cartagena és un hub portuari global eficient, capaç de gestionar grans volums de càrrega i connectar amb més de 600 ports en tot el món. Xinesos i altres operadors utilitzen aquesta infraestructura clau per al comerç internacional, però no hi ha dades públiques clares que els inversors xinesos controlin o liderin financers directament el desenvolupament principal del port (com sí passa a Buenaventura amb Cosco).  

Cooperació sense bases militars.

A diferència d’altres potències, la Xina manté una estratègia de baixa visibilitat militar a la regió. No hi ha bases xineses, però sí la Venda d’equipament policial i militar (vehicles, drons, sistemes de vigilància). També ja Cooperació en seguretat interna, control fronterer i gestió d’emergències, i Formació tècnica i intercanvis militars puntuals.

Aquesta presència genera inquietud a Washington, que interpreta qualsevol avenç xinès com una amenaça estratègica, tot i que Pequín insisteix que el seu paper és “defensiu i cooperatiu”. La Ciberseguretat i tecnologia, és el nou camp de batalla en un dels àmbits més sensibles és el tecnològic. Empreses com Huawei, ZTE o Hikvision tenen una presència massiva a la regió amb el desplegament de xarxes 4G i 5G amb sistemes de càmeres intel·ligents per a seguretat urbana i en Infraestructures digitals per a governs i empreses públiques.

Els Estats Units alerten sobre possibles riscos d’espionatge o control de dades, mentre que molts governs llatinoamericans defensen aquestes aliances per cost, rapidesa i manca d’alternatives occidentals competitives. La ciberseguretat s’ha convertit així en un espai de disputa geopolítica, on l’Amèrica Llatina es troba sovint atrapada entre dues grans potències tecnològiques, i mirant al futur amb oportunitats i tensions. La relació Xina–Amèrica Llatina continuarà creixent, però no sense contradiccions con les oportunitats d’inversió, finançament i diversificació de socis, els riscos de dependència econòmica i endeutament, amb les pressions creixents dels EUA perquè els països “triïn bàndol”, i amb un debat intern sobre sobirania digital, medi ambient i model de desenvolupament.

La Xina no només compra i ven a l’Amèrica Llatina, construeix influència, aliances i futur, i ho fa amb una estratègia pragmàtica, silenciosa i a llarg termini, que redefineix l’equilibri global. Per als països llatinoamericans, el repte no és tant la presència xinesa en si, sinó com negociar-la en benefici propi.

Amèrica Llatina i principalment Colòmbia en transició en la diversificació estratègica com vincle amb la Xina no és només comercial, sinó una peça clau en l’estratègia de política exterior de Colòmbia i per una Seguretat complexa en un l’entorn de seguretat que combina les amenaces internes (grups armats, narcotràfic) i l’impacte de dinàmiques regionals -especialment la situació a Veneçuela i el paper dels Estats Units- que obliguen Bogotà a gestionar múltiples fronts amb una Geopolítica regional on Colòmbia es troba al mig d’una reconfiguració de poder global, on la competència entre superpotències (Els Estats Units i la Xina) també està remodelant l’escena política i econòmica a l’Amèrica Llatina. 

La seguretat internacional i els vincles amb els Estats Units han ocupat la primera línia de les notícies recents. Els últims mesos han estat caracteritzats per una tensió creixent entre Bogotà i Washington sota l’administració de Donald Trump, i aquestes tensions han arribar a un punt àlgid quan Trump va ordenar una operació militar a Veneçuela el passat dia 3 de gener per detenir el president Nicolás Maduro, i va suggerir una possible intervenció similar a Colòmbia acusant el Govern de Petro de facilitar l’exportació de cocaïna. Aquestes afirmacions i amenaces van provocar protestes massives a Colòmbia contra la intervenció nord-americana, amb manifestants denunciant el que consideren una política imperialista dels Estats Units a Amèrica Llatina.

Tot i això, ahir hi va haver un gir diplomàtic sorprenent, Donald Trump ha convidat el president Petro a la Casa Blanca per intentar estabilitzar la relació entre ambdós països després de mesos de retrets, sancions personals i acusacions mútues. És un intent de aproximació tot i les diferències marcades, mentre que paral·lelament, el Govern colombià ha reafirmat la seva voluntat de seguir cooperant amb els Estats Units en la lluita contra el narcotràfic, cosa que indica que, malgrat les diferències, aquesta col·laboració segueix sent important per a la seguretat regional i la reducció del poder dels cartels. 

Veneçuela

Veneçuela, la Xina i l’imperi. Quan la sobirania es converteix en delicte.

Hi ha països als quals no se’ls perdona una cosa molt concreta, voler decidir per si mateixos. Veneçuela és un d’ells. I la seva aliança estratègica amb la Xina ha estat, per a Washington, una línia vermella intolerable. No per democràcia, no per drets humans -paraules buides en boca imperial- sinó perquè trenca el monopoli polític, energètic i financer que els Estats Units han exercit durant dècades sobre Amèrica Llatina.

Quan un país decideix vendre el seu petroli fora del dòlar, quan aposta per infraestructures públiques i no per privatitzacions dictades pel FMI, quan entra en l’òrbita dels BRICS i mira cap a Pequín en lloc de cap a Wall Street, passa automàticament a la llista negra de l’imperi.

I aleshores comença la guerra. Una guerra que no sempre porta uniforme.

Però avui ja arribat l’era del neoimperialisme descarat amb la intervenció militar a Veneçuela i el secrets del seu president Nicolas Maduro i la seva esposa Cilia Flores.

Contra Veneçuela no hi ha hagut mai pau. Hi ha hagut guerra econòmica, sancions criminals, bloqueig financer, sabotatges interns, intents de cop d’Estat, mercenaris, intents d’assassinat, i una campanya mediàtica global dissenyada per presentar la víctima com a culpable.

Cap d’aquests mecanismes és nou. Els Estats Units els han aplicat a Cuba, Xile, Nicaragua, Grenada, Panamà, Iraq, Líbia o Síria. El manual és conegut. Asfixiar econòmicament. Demonitzar el govern. Finançar l’oposició obedient. Criminalitzar judicialment el lideratge i Preparar el terreny per a una “solució final”.

La persecució judicial internacional contra Nicolás Maduro no és una anècdota legal, és una estratègia política deliberada. Convertir un cap d’Estat en “delinqüent” és la condició prèvia per justificar qualsevol barbaritat posterior.

Així es va fer amb Manuel Noriega, també es va fer amb Saddam Hussein, i també així es va fer amb Muammar al-Gaddafi.

Quan un president és presentat com a “narcotraficant” o “terrorista”, l’imperi es dona a si mateix la llicència moral per detenir-lo, segrestar-lo o eliminar-lo, encara que hagi estat escollit pel seu poble i això no és dret internacional, és colonialisme judicial.

Veneçuela, la Xina i els BRICS

La Xina i Veneçuela, no és només un front geopolític clàssic -és una guerra pel que queda de dignitat a l’Amèrica Llatina i al Sud Global. Durant anys, Veneçuela i la Xina han construït una aliança de resistència en inversions massives en infraestructures socials i productives, cooperació militar defensiva i acords energètics que desafien el monopoli del dòlar- incloent pagaments de petroli en iens, una jugada estratègica i disruptiva contra el sistema financer del capitalisme global ianqui. Una aliança que parla de sobirania, de multipolaritat i de ruptura amb el xantatge històric dels Estats Units.

Veneçuela, país castigat durant dècades per sancions, bloquejos i intents de cop d’Estat teledirigits des de Washington, ha trobat a Pequín no un amo, sinó un soci. I això, en el món actual, ja és una revolució.

Mentre els Estats Units impulsen l’FMI, sancions, bloquejos econòmics i tipus d’interès per asfixiar els governs sobirans, Pequín aposta per relacions de mutu respecte amb estats que volen decidir per si mateixos. La Xina -que ha convertit la cooperació amb Veneçuela en un exemple de intercanvi sud-sud- entén que només una economia veritablement sobirana pot construir infraestructures al servei de la gent i no dels bancs internacionals.

En contrast amb l’hegemonia destructiva de Washington, la Xina ha ofert a Veneçuela una aliança basada en cooperació i sobirania real amb infraestructures, crèdit per a projectes de país, tecnologia i un acord clau per liquidar petroli en iens, escapant així al control absolut del dòlar i debilitant l’aparell financer que ha sostingut l’imperialisme durant dècades.

Aquests acords energètics i financers amb la Xina, posats com un far per altres països del Sud Global, han donat a Veneçuela eines reals per resistir l’aïllament econòmic i construir alternatives reals al model neoliberal tradicional.

Això és el que realment enfureix els senyors de Wall Street que països del Sud puguin dir no al dòlar, no a l’FMI, no a la ingerència, i construir sobirania real amb aliats iguals i no dominants.

El Petroli, energia per al poble i no per Wall Street.

El petroli veneçolà -un dels més abundants del planeta- ha estat durant dècades una maledicció sota domini ianqui. Amb la Xina, aquesta relació canvia de signe. Acords de subministrament a llarg termini, inversions en refinatge, tecnologia i exploració, i -això és clau- intercanvis que no passen pel dòlar. Aquí és on l’imperi  ianqui tremola.

El pagament del petroli en iens (i en altres monedes alternatives al dòlar) no és un simple detall tècnic, és una declaració de guerra econòmica al sistema financer imperial. És dir-li a Washington que el món ja no accepta que una sola moneda, controlada per la Reserva Federal, decideixi qui pot viure i qui pot ofegar-se sota sancions.

Cada barril pagat fora del dòlar és un clau més al taüt del petrodòlar, aquest mecanisme que ha permès als Estats Units viure per sobre de les seves possibilitats mentre bombardegen, sancionen i saquegen pobles sencers.

Donald Trump -amb la seva retòrica grollera, supremacista i colonial- ho va entendre perfectament. Per això va intensificar les sancions, per això va intentar asfixiar PDVSA, per això va apostar per titelles com Guaidó, per por a perdre el control.

Avís final. El món ja ha vist aquesta pel·lícula.

Avui, denunciar no és exagerar. És prevenir i els antecedents existeixen. El patró es repeteix. El perill és real.

El passat dia 3 de gener es va consumar una agressió directa, un segrest polític d’alt nivell, el cap d’Estat de Veneçuela Nicolas Maduro en una intervenció militar oberta contra Veneçuela, i que ningú  digui que no ho sabia. S’havia anunciat pas a pas, sanció a sanció, acusació a acusació i el nom ha estat distret, però això de defensar Veneçuela no és defensar un govern, és defensar un principi que cap potència té dret a decidir qui governa un poble, que el petroli no justifica guerres i  que el món no pot seguir sotmès a una sola moneda, un sol imperi, una sola veu.

Les informacions preliminars confirmen que, en l’operació nord-americana, van morir més de 80 persones, segons informes inicials del govern veneçolà, entre militars (veneçolans i cubans) i civils que defensaven la seva sobirania. Aquest saldo humà -homes i dones que no eren una “amenaça terrorista mundial”- posa en evidència el cinisme amb què l’imperialisme justifica la seva violència: parla de “guerra contra les drogues” mentre colpeja poblacions senceres, obre fronteres per empreses petrolieres i bombardeja ciutats. 

Les forces nord-americanes van segrestar Nicolas Maduro i Cilia Flores a Caracas, sense reconèixer la legitimitat de les institucions veneçolanes ni la voluntat popular expressada legítimament en eleccions. Tots dos van ser portats a Nova York, i ahir dilluns ja van fer la seva primera compareixença judicial davant d’un tribunal federal acusats de “narcoterrorisme”, “conspiració per importar cocaïna” i altres càrrecs mèdia­centricament fabricats per justificar un acte que, en realitat, és una declaració oberta de guerra política i econòmica.

Davant el jutge, Nicolas Maduro va declarar-se totalment innocent i “segrestat”, reafirmant que segueix essent el president de Veneçuela i denunciant aquest procediment com una violació de la seva sobirania i de la dignitat del poble veneçolà. La seva esposa, Cilia Flores, també es va declarar no culpable i ha mostrat signes d’haver estat ferida durant la captura. 

Rebuig global, por i doble moral

La comunitat internacional no s’ha quedat de braços plegats. Líders de països diversos han denunciat que aquest atac contravé el dret internacional, que viola la Carta de les Nacions Unides i que estableix un precedent que pot destrossar el fràgil ordre multilateral.

Fins i tot governs europeus i llatinoamericans han expressat preocupació perquè una potència com els Estats Units decideixi unilateralment sobre la vida o mort d’un poble sobirà.

Però en terra nord-americana, Donald Trump ho celebra com un triomf imperial, com si una corporació financera pogués decidir sobre l’avenir de països sencers i com si el petroli veneçolà fos un botí legítim. 

Veneçuela resisteix, i el món observa. La  batalla de Veneçuela és la batalla del segle XXI. Imperi o multi-polaritat, i en aquesta batalla, la Xina, els BRICS i el Sud Global obren una escletxa d’esperança real, però l’imperi té armes i els pobles tenen memòria i aquesta vegada, no tornaran a passar desapercebuts.

La batalla de Veneçuela és la de tots i aquesta és la batalla entre dues visions de món. Una que l’imperi imposi violència, dictats econòmics i saqueig a la resta de països que no li segueixin les seves observacions, o l'altra un Sud Global que lluiti per un ordre multipolar, sobirà i solidari. 

La captura de Nicolas Maduro no és només un cas legal als Estats Units sinó que és un atac directe a l’autodeterminació de poble veneçolà i al dret de cada nació a decidir el seu futur. La seva resistència, recolzada per aliances com la que teixeix amb la Xina i altres països BRICS, representa una esperança per a tots els pobles que no volen ser marionetes d’un centre imperial.

I com va dir Maduro al tribunal “Estic segrestat, però la nostra causa és lliure.”

Europa ja no em representa I no es una afirmació feta des de la lleugeresa, ni des de la desafecció còmoda, sinó des del dolor polític i moral d’aquells que encara creiem que un altre continent era possible. Un continent de pobles, de drets, de pau i de dignitat. El que avui s’anomena Unió Europea no es això, es una arquitectura institucional buida de cor, subordinada als interessos del capital financer, als dictats geopolítics de Washington i a una lògica militarista que trenca amb qualsevol rastre d’humanisme. 

Una Europa sense unió real

La Unió Europea mai no ha estat una unió de pobles, sinó una confederació d’estats egoistes, incapaços de construir una sobirania compartida que no passi pels mercats. Quan arriben les crisis -econòmiques, sanitàries, migratòries o bèl·liques-, Europa desapareix com a subjecte polític. Cada estat mira cap endins, protegeix els seus interessos nacionals i deixa en evidència la gran mentida fundacional: no hi ha una veu europea, només un cor de veus desafinades sotmeses a les potències dominants.

Alemanya marca el ritme econòmic, França juga a potència militar, els països del nord imposen austeritat i els del sud paguem la factura social. Aquesta no és una unió, és una jerarquia.

Europa s’omple la boca parlant de Drets Humans mentre internalitza fronteres, permet que el Mediterrani sigui una fossa comuna i negocia amb règims autoritaris perquè facin la feina bruta. Milers de persones migrants moren cada any, i Brussel·les respon amb silencis tècnics, informes burocràtics i polítiques de contenció indignes.

Quan els drets humans entren en conflicte amb els interessos econòmics o geoestratègics, Europa sempre tria el benefici, el gas, el petroli i les armes.

La hipocresia militar i la manca d’unanimitat

No hi ha unanimitat sobre la pau perquè no hi ha voluntat de pau. Les intervencions militars es decideixen fora d’Europa, i aquí només es ratifiquen. L’OTAN dicta, i la Unió obeeix. No hi ha debat real, ni control democràtic, ni oposició ferma.

Europa no és un actor de pau, és un actor subsidiari del militarisme nord-americà. Quan convé, es parla de “defensa de la democràcia”; quan no, es mira cap a una altra banda.

No existeix una Europa social real. No hi ha salaris mínims homologables, ni dret universal a l’habitatge, ni pensions garantides, ni serveis públics blindats. Tot queda en recomanacions, en marcs flexibles, en paraules buides. Els drets socials no poden dependre del codi postal. I, tanmateix, a Europa depenen del mercat, del dèficit i de la voluntat política dels governs més conservadors. Aquesta és una Europa classista, que protegeix el capital i abandona la ciutadania.

Gaza, el silenci còmplice davant el genocidi

El cas de Gaza és la taca moral més gran de la Unió Europea en dècades. Davant el genocidi del poble palestí, Europa no només ha estat covarda, ha estat còmplice. No ha trencat relacions amb Israel, no ha imposat sancions, no ha suspès acords comercials ni militars.

Mentre infants són massacrats, hospitals destruïts i un poble sencer condemnat a l’extermini, Europa parla de “contenció”, de “dret a defensar-se” i de “complexitat del conflicte”. Aquesta equidistància és criminal.

Ucraïna, Rússia i el doble raser

La invasió russa d’Ucraïna és una violació del dret internacional, sí però la resposta europea no és pacifista: és bel·licista i subordinada. Més armes, més despesa militar, més dependència de l’OTAN. Cap aposta seriosa per la diplomàcia, cap autocrítica sobre l’expansió militar occidental a l’est d’Europa. Europa no vol la pau, vol posicionar-se dins el tauler imperial.

L’ombra de Trump i l’imperialisme desacomplexat

Les declaracions de Donald Trump sobre Groenlàndia, les amenaces constants sobre Amèrica Llatina, les operacions encobertes, les ingerències i les detencions extraterritorials -reals o anunciades- mostren un imperialisme nord-americà sense màscara. I Europa? calla i obeeix.

Quan els Estats Units assenyalen Veneçuela, Colòmbia o Mèxic, Europa no defensa la sobirania dels pobles, sinó que espera ordres.

OTAN. Sí o No?

La pregunta no és retòrica.  L’OTAN no és compatible amb una Europa de la Pau. Mentre Europa formi part d’una aliança militar liderada pels Estats Units, no hi haurà sobirania, ni neutralitat, ni política exterior pròpia. L’OTAN és una eina d’intervenció, no de defensa. És una estructura de guerra, no de seguretat humana.

Des d’una perspectiva d’esquerra radical, humanista i internacionalista, la resposta és clara. Europa ha de sortir de l’OTAN i construir un sistema de seguretat col·lectiva basat en la diplomàcia, la cooperació i el desarmament.

Aquesta Europa ja no em representa perquè ha renunciat als seus valors fundacionals.  Perquè ha triat el capital davant la vida.  La guerra davant la pau i l’imperi davant els pobles. No es tracta de reformar-la amb maquillatge socialdemòcrata, sinó de refundar-la des de baix o desobeir-la políticament.

Europa només tindrà sentit si esdevé una eina al servei dels pobles, no dels mercats ni dels imperis.

Xina i Rússia. El trencament de l’hegemonia única i el malson de Washington.

En aquest context, la Xina i Rússia emergeixen com a actors clau en la ruptura del món unipolar. No per altruisme, sinó per una coincidència estratègica. Trencar el monopoli dels EUA sobre l’ordre mundial. El que realment espanta els EUA no és la “dictadura” ni els “drets humans”. El que espanta és perdre el monopoli del poder global. 

Xina ofereix inversions, comerç infraestructures sense imposar canvis de règim ni cops d’Estat, i Rússia aporta suport energètic, diplomàtic i militar a governs assetjats, i trenca bloquejos i dona oxigen als països assetjats.

Veneçuela resisteix gràcies a aquest eix i Colòmbia obre escletxes cap a un món multipolar i  això és imperdonable per a un imperi acostumat a manar sol i aquestes aliances han permès, Resistir sancions, Diversificar mercats, Reduir la dependència del dòlar i Blindar sobiranies nacionals. Aquesta nova arquitectura multipolar és el que més tem Washington.

Cancel·lació de visats i  llista negra del segle XXI

Donald Trump una institucionalitzar la llista negra ideològica. La cancel·lació de visats no és burocràcia: és repressió política internacional. Qui no obeeix, qui denuncia l’espoli, qui defensa el seu poble, és expulsat del circuit occidental. És la caça de bruixes del capitalisme tardà.

Donald Trump és el president dels fons voltors, el portaveu de les petrolieres, el defensor dels murs i de les presons i l’enemic declarat dels pobles del Sud Global i amb ell, els EUA van mostrar la seva veritable cara: racista, colonial, depredadora i violenta.

La cancel·lació de visats es l’arma política i càstig ideològic i que s’ha convertit en una eina habitual de coerció. No és una mesura administrativa, sinó un acte polític de càstig. Cancel·lacions contra ministres, contra parlamentaris, contra dirigents socials i contra intel·lectuals crítics. És la nova llista negra del segle XXI. Qui no s’alinea, qui qüestiona l’espoli, qui defensa la sobirania, és expulsat del circuit diplomàtic occidental.

Resistir l’imperi, es construir sobiranies.

El conflicte actual no és només geopolític, és un xoc entre models de món. D’una banda, un imperi en decadència que necessita saquejar per sobreviure. De l’altra, pobles i governs que reclamen dret a decidir, control dels recursos i dignitat política.

Llatinoamèrica no vol ser colònia, Grenlàndia no vol ser mercaderia, Europa no hauria de ser un vassall, i el món ja no accepta un sol amo.

Amb l’imperi no es negocia, se’l combat políticament.
Amb el capitalisme no s’hi pacta, se’l supera.
Amb el colonialisme no s’hi conviu, se’l derrota ideològicament.

Donald Trump no és el futur, és l’últim crit d’un sistema moribund.

Llatinoamèrica el “pati del darrere” dels Estats Units que es resisteix.

En ple segle XXI, quan el discurs oficial parla de democràcia, drets humans i ordre internacional basat en normes, els Estats Units continuen actuant com una potència colonial clàssica, adaptant els mecanismes d’espoli i dominació als temps moderns. Ja no calen virreis ni governs militars directes, avui l’imperialisme es construeix a través de sancions econòmiques, bloquejos financers, control del sistema de visats, ingerència política, lawfare i pressió diplomàtica, sempre amb un objectiu clar: controlar recursos naturals, rutes estratègiques i governs no alineats. 

Els Estats Units no són una democràcia exportadora de llibertats sinó que es un imperi en decadència que només sap sobreviure robant, sancionant, amenaçant i destruint, i Donald Trump n’és la caricatura perfecta, però també la seva expressió més crua i obscena. Trump no és una anomalia del sistema, és el sistema despullat, sense màscares liberals ni discursos humanitaris.

Amb Trump, l’imperialisme nord-americà ha abandonat tota hipocresia i ha tornat al llenguatge colonial pur els recursos són nostres, els governs s’obeeixen o es derroquen, i els pobles que resisteixen són castigats.

Llatinoamèrica sota atac. Saqueig, Càstig i Submissió

Llatinoamèrica continua sent percebuda per Washington com el seu espai natural d’explotació. Des de la Doctrina Monroe fins a l’actual guerra híbrida, el relat no ha canviat: qualsevol país que decideixi sobirania econòmica, control públic dels recursos o aliances alternatives és automàticament etiquetat com a “amenaça”.

Llatinoamèrica continua sent tractada com una mina oberta i un mercat forçat. Trump Ha intensificar una política històrica i convertir el continent en un espai sense sobirania real, governat per oligarquies servils i multinacionals extractives.

Veneçuela és el cas paradigmàtic. Amb les reserves de petroli més grans del món, el país esta patint Sancions econòmiques devastadores, Confiscació d’actius a l’estranger, Robatori directe de filials petrolieres i Pressió constant per a un canvi de règim i tot això en nom d’una “democràcia” que només sembla legítima quan els resultats electorals beneficien els interessos de les multinacionals nord-americanes.

Veneçuela és el gran enemic perquè va cometre el pecat imperdonable de Controlar el seu petroli, no agenollar-se davant Wall Street i construir aliances fora del jou nord-americà, mentre que Donald Trump ha ordenar el robatori descarat d’actius veneçolans amb sancions que provocant el patiment massiu a la població amb intents oberts de cop d’Estat i reconeixement de titelles polítics sense cap legitimitat popular i tot en nom de la “llibertat”, mentre els seus amics multimilionaris feien negoci amb la fam.

A Colòmbia i amb l’arribada de Gustavo Petro, a la presidència del país, es va començar a trencar el paper de portaavions terrestre dels EUA. Petro parla de pau, de justícia social, de sobirania energètica. I això, per Washington, és una declaració de guerra. Les pressions, les amenaces i la utilització del visat com a arma de xantatge polític són la resposta d’un imperi que no tolera dissidències.

Colòmbia, que fins ara era el tradicional aliat militar dels EUA, viu avui una situació diferent. Amb l’arribada de Gustavo Petro, el país ha iniciat un gir incòmode per a Washington i aposta per la revisió del model extractivista amb l’acostament a governs progressistes i amb l’obertura de relacions amb la Xina i altres actors globals, i la resposta no ha trigat amb pressions diplomàtiques, i advertiments velats contra dirigents, funcionaris i representants que s’allunyen de la línia imposada per Trump.

Groenlàndia és clau a la carrera per les matèries primeres.

Groenlàndia. Del colonialisme del fred, als minerals i al control geoestratègic del segle XXI.

L’obsessió dels EUA amb Groenlàndia no és anecdòtica ni folklòrica. No es tracta d’una excentricitat diplomàtica, sinó d’una estratègia colonial clara. Groenlàndia concentra minerals crítics (terres rares, urani) amb una posició clau en el control de l’Àrtic i amb un futur estratègic en un món marcat pel canvi climàtic

Els Estats Units no amaguen la seva voluntat de desplaçar Europa (i especialment Dinamarca) del control efectiu del territori, militaritzar la zona i garantir-se l’accés exclusiu als recursos. És una nova fase del colonialisme fred, silenciós i revestit de seguretat internacional.

Quan Donald Trump va dir que volia “comprar Groenlàndia”, no ho feia broma i declarava obertament un projecte colonial per ferse amb les terres rares, l’urani, el control de l’Àrtic i la militarització del territori. Groenlàndia no és vista com un poble, sinó com un magatzem de recursos, i es exactament la mateixa lògica que te amb Veneçuela, amb  l’Àfrica ho amb l’Orient Mitjà.

Quan Dolant Trump va dir que volia comprar Groenlàndia com qui compra empreses,  va voler fer història i va verbalitzar el colonialisme pur. Comprar pobles, militaritzar territoris, saquejar minerals i controlar el futur. Groenlàndia no és una nació per a l’imperi dels Estats Units, és un magatzem, un actiu, i un botí exactament igual que vol de Veneçuela igual que l’Àfrica i igual que qualsevol lloc amb recursos.

 Europa. Aliada subordinada, no sobirana i colònia rica, però colònia

La Unió Europea tampoc escapa a l’arrogància imperial. Tot i presentar-se com a aliats, molts països europeus pateixen, Espionatge sistemàtic, Pressions per trencar acords energètics, Sancions indirectes que perjudiquen economies locals i Amenaces diplomàtiques contra polítics crítics.

Els casos de dirigents europeus vetats, espiats o desacreditats per no seguir fil per randa l’agenda atlàntica són cada cop més freqüents. La UE actua sovint com una estructura subordinada, incapaç de defensar una política exterior pròpia davant els interessos de Washington.

Europa no és sobirana, però és obedient i Donald Trump sap humiliar als governs europeus en públic impost sancions perquè s’enfonsin les  economies europees i utilitza l’OTAN com una corretja militar, mentre que Europa paga guerres que no decideix, Europa compra gas més car per obeir i Europa calla mentre és espiada i això no és una aliança, això és vassallatge.

L’imperi cau, i els pobles resisteixen. L’imperialisme nord-americà no és etern i cap imperi ho és. El conflicte actual no és només geopolític, és un xoc entre models de món. D’una banda, un imperi en decadència que necessita saquejar per sobreviure. De l’altra, pobles i governs que reclamen dret a decidir, control dels recursos i dignitat política.

Llatinoamèrica no vol ser colònia i Groenlàndia no vol ser mercaderia.
Europa no hauria de ser un vassall i el món ja no té amo.

La història, un cop més, està en disputa.

 En aquests dies de pre-Nadal, a banda de les creences religioses, he volgut fer un repàs a les religions i les seves participacions (directes o indirectes), en el transcurs de les inestabilitat dels pobles i les seves conseqüències. Les guerres.

Pel meu laïcisme, i amb la meva opinió i objectivitat, vull fer palès informacions que pocs s'atreveixen a posar negre sobre blanc de la fosca participació de les religions en les conteses bel·licistes i aquest és el meu argumentari personal i que m'atreveixo a fer-ho públic.

Les religions i les Esglésies sovint actuen com a agents amb capacitat de mediació i construir ponts entre parts en conflicte, gràcies a la seva legitimitat social i moral i a la seva xarxa comunitària i internacional, però la literatura acadèmica assenyala que els actors religiosos poden tenir legitimitat i palanqueig en processos de mediació que no tenen els diplomàtics tradicionals, però depèn de la confiança entre les parts i de la percepció d’imparcialitat, i de vegades, el diàleg interreligiós s’ha utilitzat com a mecanisme de construcció de confiança i reducció de tensions.

Personatges religioses o Esglésies (com per exemple el Vaticà, comunitats protestants o ortodoxes) han jugat un paper de mediació moral o facilitació d’espais de negociació i reconciliació en diversos contextos com en el conflicte Gaza–Israel / Palestina.

Líders cristians com el patriarca catòlic de Jerusalem, Pierbattista Pizzaballa, han fet crides explícites a actuar com a ponts neutrals per la pau, apel·lant a la reconciliació entre israelians i palestins i dient que els cristians, com a minoria, poden fer de mediadors, i també s’han organitzat visites conjuntes de patriarques cristians a llocs de guerra (com la visita a una església bombardejada a Gaza) que, a més de solidaritat, tenen un impacte simbòlic i de pressió internacional per la pau.

Malgrat aquestes crides, l’Església -especialment el Vaticà o grans denominacions- sovint es manté reticent a intervenir directament en negocis d’estat o militar. Això es deu a la seva voluntat de no perdre la percepció de neutralitat i també perquè pot ser acusada de partidisme si s’identifica amb una sola causa, mentre que les pressions dels lobbys polítics a els Estats Units i Europa, han fet pressió política directa sobre el govern i el Congrés per influir en la política exterior (armes, drets humans, etc.) sobre Israel i Palestina. 

La Guerra per el conflicte d’invasió de Rússia a Ucraïna  tot i que té causes geopolítiques i estratègiques, la religió no és la causa central del conflicte, però ha estat un element rellevant, però ai que L’Església ortodoxa russa (Moscou) ha justificat la invasió (fins i tot la descripció com a “guerra sagrada”), cosa que ha intensificat tensions i fracturat comunitats religioses.

L’Església ortodoxa ucraïnesa i altres denominacions han utilitzat les seves xarxes per assistència humanitària, suport a refugiats i per enfortir la cohesió social dins Ucraïna amb Accions Socials directes i les Esglésies han ofert refugi, ajuda material i suport psicològic, demostrant la seva capacitat de resposta comunitària en temps de guerra.

A diferència de Gaza, aquí emergeix una fractura interna dins de la religió (Ortodòxia), l’Església de Moscou dona suport al govern rus i la seva invasió, mentre que altres autoritats ortodoxes (Constantinoble, parts de l’Església ortodoxa ucrainiana) s’hi oposen. Aquesta divisió limita la capacitat d’actuar com a mediador únic. 

Pastors cristians i el conflicte Estats Units–Veneçuela.

L’Església Catòlica, amb una acció diplomàtica indirecta inclòs el Papa, ha participat en gestos diplomàtics de pau o de crida al diàleg entre governs (crides per reactivar el diàleg entre EUA i Veneçuela, o persuadir actors armats a buscar solucions pacífiques), mentre que els pastors i líders religiosos poden servir de pont de diàleg i influència en l’opinió pública més que com a actors diplomàtics oficials. També poden pressionar governs o societats per evitar confrontacions o sancions inhumanes.

Molts governs mantenen relacions institucionals amb Esglésies per assumptes de cohesió social (educació, assistència sanitària, migrants, drets humans) i aquestes relacions poden influir indirectament en política exterior o interior però no sempre impliquen mediació directa en conflictes armats. 

Crítica i limitacions del paper religiós i la seua neutralitat dubtosa

Quan una Església pren partit clar (per un bàndol), això pot polaritzar encara més el conflicte o de legitimar-la com a mediador i fer que la Religió com a font de justificació. Alguns actors religiosos o líders han justificat o donat legitimitat moral a la guerra o a narratives nacionalistes, la qual cosa dificulta la pau, però moltes religions tenen la Dependència d’estats i les  relacions entre Esglésies i governs sovint es transformen en acords de cooperació social o política, amb conflicte d’interessos entre la missió religiosa i l’estat.

Aspecte	Mediació activa	Acció humanitària	Inacció o complicació
Gaza–Israel	Líders cristians com a ponts de pau; pressions polítiques i diàlegs interreligiosos.	Sí, assistència i solidaritat social.	Esglésies reticents a intervenir directament en política militar.
Ucraïna–Rússia	Suport a refugiats i cohesió social.	Sí, ajuda material i social.	Fractures internes i usos geopolítics de religió.
EUA–Veneçuela	Crides al diàleg i diplomàcia moral del papa.	Influència social.	Limitacions institucionals en política exterior.

La pau no pot ser creïble quan depèn de privilegis.

Les Esglésies no són neutrals, o legitimen l’ordre existent o el qüestionen. La “pau abstracta” és una forma de violència simbòlica i quan la religió s’alia amb l’Estat i el capital abandona els pobres, justifica la guerra, i perd autoritat moral i només una religió des Colonial, antiimperialista, i crítica amb el poder, pot tenir un paper real en la construcció de la pau.

Les Esglésies-institucionals no són agents de pau, sinó actors del sistema i quan callen, legitimen. Quan equidisten, protegeixen el poder. Quan beneeixen governs i exèrcits, traïcionen qualsevol ètica humanista.

La pau real no vindrà dels altars, sinó dels pobles organitzats.
Sense anticapitalisme, no hi ha pau.