Llatinoamèrica el “pati del darrere” dels Estats Units que es resisteix.

En ple segle XXI, quan el discurs oficial parla de democràcia, drets humans i ordre internacional basat en normes, els Estats Units continuen actuant com una potència colonial clàssica, adaptant els mecanismes d’espoli i dominació als temps moderns. Ja no calen virreis ni governs militars directes, avui l’imperialisme es construeix a través de sancions econòmiques, bloquejos financers, control del sistema de visats, ingerència política, lawfare i pressió diplomàtica, sempre amb un objectiu clar: controlar recursos naturals, rutes estratègiques i governs no alineats. 

Els Estats Units no són una democràcia exportadora de llibertats sinó que es un imperi en decadència que només sap sobreviure robant, sancionant, amenaçant i destruint, i Donald Trump n’és la caricatura perfecta, però també la seva expressió més crua i obscena. Trump no és una anomalia del sistema, és el sistema despullat, sense màscares liberals ni discursos humanitaris.

Amb Trump, l’imperialisme nord-americà ha abandonat tota hipocresia i ha tornat al llenguatge colonial pur els recursos són nostres, els governs s’obeeixen o es derroquen, i els pobles que resisteixen són castigats.

Llatinoamèrica sota atac. Saqueig, Càstig i Submissió

Llatinoamèrica continua sent percebuda per Washington com el seu espai natural d’explotació. Des de la Doctrina Monroe fins a l’actual guerra híbrida, el relat no ha canviat: qualsevol país que decideixi sobirania econòmica, control públic dels recursos o aliances alternatives és automàticament etiquetat com a “amenaça”.

Llatinoamèrica continua sent tractada com una mina oberta i un mercat forçat. Trump Ha intensificar una política històrica i convertir el continent en un espai sense sobirania real, governat per oligarquies servils i multinacionals extractives.

Veneçuela és el cas paradigmàtic. Amb les reserves de petroli més grans del món, el país esta patint Sancions econòmiques devastadores, Confiscació d’actius a l’estranger, Robatori directe de filials petrolieres i Pressió constant per a un canvi de règim i tot això en nom d’una “democràcia” que només sembla legítima quan els resultats electorals beneficien els interessos de les multinacionals nord-americanes.

Veneçuela és el gran enemic perquè va cometre el pecat imperdonable de Controlar el seu petroli, no agenollar-se davant Wall Street i construir aliances fora del jou nord-americà, mentre que Donald Trump ha ordenar el robatori descarat d’actius veneçolans amb sancions que provocant el patiment massiu a la població amb intents oberts de cop d’Estat i reconeixement de titelles polítics sense cap legitimitat popular i tot en nom de la “llibertat”, mentre els seus amics multimilionaris feien negoci amb la fam.

A Colòmbia i amb l’arribada de Gustavo Petro, a la presidència del país, es va començar a trencar el paper de portaavions terrestre dels EUA. Petro parla de pau, de justícia social, de sobirania energètica. I això, per Washington, és una declaració de guerra. Les pressions, les amenaces i la utilització del visat com a arma de xantatge polític són la resposta d’un imperi que no tolera dissidències.

Colòmbia, que fins ara era el tradicional aliat militar dels EUA, viu avui una situació diferent. Amb l’arribada de Gustavo Petro, el país ha iniciat un gir incòmode per a Washington i aposta per la revisió del model extractivista amb l’acostament a governs progressistes i amb l’obertura de relacions amb la Xina i altres actors globals, i la resposta no ha trigat amb pressions diplomàtiques, i advertiments velats contra dirigents, funcionaris i representants que s’allunyen de la línia imposada per Trump.

Groenlàndia és clau a la carrera per les matèries primeres.

Groenlàndia. Del colonialisme del fred, als minerals i al control geoestratègic del segle XXI.

L’obsessió dels EUA amb Groenlàndia no és anecdòtica ni folklòrica. No es tracta d’una excentricitat diplomàtica, sinó d’una estratègia colonial clara. Groenlàndia concentra minerals crítics (terres rares, urani) amb una posició clau en el control de l’Àrtic i amb un futur estratègic en un món marcat pel canvi climàtic

Els Estats Units no amaguen la seva voluntat de desplaçar Europa (i especialment Dinamarca) del control efectiu del territori, militaritzar la zona i garantir-se l’accés exclusiu als recursos. És una nova fase del colonialisme fred, silenciós i revestit de seguretat internacional.

Quan Donald Trump va dir que volia “comprar Groenlàndia”, no ho feia broma i declarava obertament un projecte colonial per ferse amb les terres rares, l’urani, el control de l’Àrtic i la militarització del territori. Groenlàndia no és vista com un poble, sinó com un magatzem de recursos, i es exactament la mateixa lògica que te amb Veneçuela, amb  l’Àfrica ho amb l’Orient Mitjà.

Quan Dolant Trump va dir que volia comprar Groenlàndia com qui compra empreses,  va voler fer història i va verbalitzar el colonialisme pur. Comprar pobles, militaritzar territoris, saquejar minerals i controlar el futur. Groenlàndia no és una nació per a l’imperi dels Estats Units, és un magatzem, un actiu, i un botí exactament igual que vol de Veneçuela igual que l’Àfrica i igual que qualsevol lloc amb recursos.

 Europa. Aliada subordinada, no sobirana i colònia rica, però colònia

La Unió Europea tampoc escapa a l’arrogància imperial. Tot i presentar-se com a aliats, molts països europeus pateixen, Espionatge sistemàtic, Pressions per trencar acords energètics, Sancions indirectes que perjudiquen economies locals i Amenaces diplomàtiques contra polítics crítics.

Els casos de dirigents europeus vetats, espiats o desacreditats per no seguir fil per randa l’agenda atlàntica són cada cop més freqüents. La UE actua sovint com una estructura subordinada, incapaç de defensar una política exterior pròpia davant els interessos de Washington.

Europa no és sobirana, però és obedient i Donald Trump sap humiliar als governs europeus en públic impost sancions perquè s’enfonsin les  economies europees i utilitza l’OTAN com una corretja militar, mentre que Europa paga guerres que no decideix, Europa compra gas més car per obeir i Europa calla mentre és espiada i això no és una aliança, això és vassallatge.

L’imperi cau, i els pobles resisteixen. L’imperialisme nord-americà no és etern i cap imperi ho és. El conflicte actual no és només geopolític, és un xoc entre models de món. D’una banda, un imperi en decadència que necessita saquejar per sobreviure. De l’altra, pobles i governs que reclamen dret a decidir, control dels recursos i dignitat política.

Llatinoamèrica no vol ser colònia i Groenlàndia no vol ser mercaderia.
Europa no hauria de ser un vassall i el món ja no té amo.

La història, un cop més, està en disputa.