El desmuntatge de l’Imperi del Dòlar. La Xina ven el deute nord-americà, el petrodòlar cau i l’ordre unipolar entra en combustió.

Quan l’imperi tremola, els mercats callen i els pobles observen, però ja durant dècades, se’ns ha venut una mentida com a dogma: que l’economia dels Estats Units era eterna, que el dòlar era intocable i que el deute nord-americà era el refugi segur del planeta i aquesta narrativa, repetida pels mitjans financers, les universitats neoliberals i els organismes internacionals, ha servit per legitimar guerres, sancions, espolis i submissió global.

Avui, però, el relat fa aigües i amb la venda sostinguda de Bons del Tresor dels Estats Units per part de la Xina no és una notícia més. És un símptoma avançat d’un col·lapse estructural per l’ordre econòmic mundial construït al voltant del privilegi nord-americà d’endeutar-se sense límit, imprimir diners sense conseqüències i viure per sobre de les seves possibilitats a costa de la resta del món. Parla de poder, imperi i resistència.

Els Estats Units ja no són una potència industrial com ho van ser. El seu poder no prové de la producció, sinó de la finançarització extrema,   del control del sistema monetari internacional, i la força militar com a garant final del negoci i el seu model és simple i pervers perquè gasten més del que ingressen. Financen el dèficit amb deute i el deute està denominat en la seva pròpia moneda i la resta del món compra aquest deute perquè necessita dòlars però això no és economia sana, és colonialisme financer i quan un país del Sud Global té deute, se l’ofega. Quan els Estats Units tenen deute, se’ls rescata amb confiança cega però la Xina diu ja s'ha acabat.

La Xina mou fitxa i passa de creditor submís a actor sobirà.

La Xina ha estat durant anys un dels grans pilars del finançament nord-americà però  Pequín ha entès una veritat fonamental que un Imperi endeutat és un imperi feble i la reducció dels Bons del Tresor nord-americans en mans xineses respon a una estratègia clara de protegir-se davant una possible crisi del dòlar, reduir la dependència d’un sistema hostil, i i desamericanitzar les seves reserves.

Aquest moviment és també una resposta directa a les sancions unilaterals, amb una guerra comercial per l’ús del dòlar com a arma política. Els Estats Units han convertit la seva moneda en un instrument de càstig. I quan una moneda esdevé una arma, deixa de ser neutral i fiable.

El dòlar no val perquè representi una economia justa o productiva. Val perquè fins ara controla el comerç internacional, domina els mercats energètics, i està sostingut per la força militar més gran del món però aquesta confiança és psicològica. I la confiança, quan es trenca, no es recupera amb discursos.

La inflació interna, la impressió massiva de diners i l’ús abusiu del sistema SWIFT han accelerat un procés imparable cap la desdolarització progressiva del món. El dòlar encara no ha caigut però ja no és intocable i això, per a un imperi, és letal.

El Petrodòlar el gran engany del Segle XX i el BRICS el gir cap a la multidivisa

El petrodòlar ha estat el mecanisme més brutal de dominació econòmica global i gràcies a ell tots els països han necessitat dòlars, tots han depès del sistema bancari nord-americà, i tots han estat vulnerables a sancions, però avui, aquest pacte implícit s’esquerda.

Els Emirats Àrabs Units i altres actors del Golf exploren vies de comerç energètic en altres monedes, especialment amb la Xina. No és una revolució sobtada, però sí una traïció estratègica al cor del sistema nord-americà. Quan el petroli es ven en iuans, en rupies o en sistemes híbrids el dòlar perd demanda estructural i els Estats Units perden capacitat de xantatge i el món respira una mica més lliure.

Els BRICS no són una aliança perfecta ni exempta de contradiccions però representen una cosa essencial i posa la fi del monopoli occidental sobre l’economia mundial. El comerç en multimoneda trenca la dependència del dòlar, debilita el poder del FMI, i obre espais de sobirania econòmica. No és casualitat que els Estats Units reaccionin amb nerviosisme, sancions i amenaces. Quan l’imperi perd el control del diner, perd el control del món.

Bancarrota? No formal, però sí política i moral. Parlar de “bancarrota” no és només una qüestió comptable. És una qüestió històrica i els Estats Units no poden reduir el seu deute sense col·lapsar el seu model, no poden deixar d’imprimir diners sense provocar recessió, i no poden perdre l’hegemonia sense recórrer a la força i Això no és estabilitat és agonia imperial.

Quan cau l’imperi, no plorem cal organitzem-nos i des de l’esquerra, no podem caure ni en el triomfalisme ingenu ni en la nostàlgia d’un ordre injust. El declivi del dòlar no garanteix un món millor, però fa possible imaginar-lo i el veritable perill no és que els Estats Units perdin poder. El perill és que intentin mantenir-lo a qualsevol preu amb guerres, cops d’estat, bloquejos i caos i cal denunciar el xantatge financer, trencar la submissió monetària, i construir alternatives econòmiques al servei dels pobles.

Quan el dòlar deixa de manar, comença la batalla per decidir qui mana després.