En aquests dies de pre-Nadal, a banda de les creences religioses, he volgut fer un repàs a les religions i les seves participacions (directes o indirectes), en el transcurs de les inestabilitat dels pobles i les seves conseqüències. Les guerres.

Pel meu laïcisme, i amb la meva opinió i objectivitat, vull fer palès informacions que pocs s'atreveixen a posar negre sobre blanc de la fosca participació de les religions en les conteses bel·licistes i aquest és el meu argumentari personal i que m'atreveixo a fer-ho públic.

Les religions i les Esglésies sovint actuen com a agents amb capacitat de mediació i construir ponts entre parts en conflicte, gràcies a la seva legitimitat social i moral i a la seva xarxa comunitària i internacional, però la literatura acadèmica assenyala que els actors religiosos poden tenir legitimitat i palanqueig en processos de mediació que no tenen els diplomàtics tradicionals, però depèn de la confiança entre les parts i de la percepció d’imparcialitat, i de vegades, el diàleg interreligiós s’ha utilitzat com a mecanisme de construcció de confiança i reducció de tensions.

Personatges religioses o Esglésies (com per exemple el Vaticà, comunitats protestants o ortodoxes) han jugat un paper de mediació moral o facilitació d’espais de negociació i reconciliació en diversos contextos com en el conflicte Gaza–Israel / Palestina.

Líders cristians com el patriarca catòlic de Jerusalem, Pierbattista Pizzaballa, han fet crides explícites a actuar com a ponts neutrals per la pau, apel·lant a la reconciliació entre israelians i palestins i dient que els cristians, com a minoria, poden fer de mediadors, i també s’han organitzat visites conjuntes de patriarques cristians a llocs de guerra (com la visita a una església bombardejada a Gaza) que, a més de solidaritat, tenen un impacte simbòlic i de pressió internacional per la pau.

Malgrat aquestes crides, l’Església -especialment el Vaticà o grans denominacions- sovint es manté reticent a intervenir directament en negocis d’estat o militar. Això es deu a la seva voluntat de no perdre la percepció de neutralitat i també perquè pot ser acusada de partidisme si s’identifica amb una sola causa, mentre que les pressions dels lobbys polítics a els Estats Units i Europa, han fet pressió política directa sobre el govern i el Congrés per influir en la política exterior (armes, drets humans, etc.) sobre Israel i Palestina. 

La Guerra per el conflicte d’invasió de Rússia a Ucraïna  tot i que té causes geopolítiques i estratègiques, la religió no és la causa central del conflicte, però ha estat un element rellevant, però ai que L’Església ortodoxa russa (Moscou) ha justificat la invasió (fins i tot la descripció com a “guerra sagrada”), cosa que ha intensificat tensions i fracturat comunitats religioses.

L’Església ortodoxa ucraïnesa i altres denominacions han utilitzat les seves xarxes per assistència humanitària, suport a refugiats i per enfortir la cohesió social dins Ucraïna amb Accions Socials directes i les Esglésies han ofert refugi, ajuda material i suport psicològic, demostrant la seva capacitat de resposta comunitària en temps de guerra.

A diferència de Gaza, aquí emergeix una fractura interna dins de la religió (Ortodòxia), l’Església de Moscou dona suport al govern rus i la seva invasió, mentre que altres autoritats ortodoxes (Constantinoble, parts de l’Església ortodoxa ucrainiana) s’hi oposen. Aquesta divisió limita la capacitat d’actuar com a mediador únic. 

Pastors cristians i el conflicte Estats Units–Veneçuela.

L’Església Catòlica, amb una acció diplomàtica indirecta inclòs el Papa, ha participat en gestos diplomàtics de pau o de crida al diàleg entre governs (crides per reactivar el diàleg entre EUA i Veneçuela, o persuadir actors armats a buscar solucions pacífiques), mentre que els pastors i líders religiosos poden servir de pont de diàleg i influència en l’opinió pública més que com a actors diplomàtics oficials. També poden pressionar governs o societats per evitar confrontacions o sancions inhumanes.

Molts governs mantenen relacions institucionals amb Esglésies per assumptes de cohesió social (educació, assistència sanitària, migrants, drets humans) i aquestes relacions poden influir indirectament en política exterior o interior però no sempre impliquen mediació directa en conflictes armats. 

Crítica i limitacions del paper religiós i la seua neutralitat dubtosa

Quan una Església pren partit clar (per un bàndol), això pot polaritzar encara més el conflicte o de legitimar-la com a mediador i fer que la Religió com a font de justificació. Alguns actors religiosos o líders han justificat o donat legitimitat moral a la guerra o a narratives nacionalistes, la qual cosa dificulta la pau, però moltes religions tenen la Dependència d’estats i les  relacions entre Esglésies i governs sovint es transformen en acords de cooperació social o política, amb conflicte d’interessos entre la missió religiosa i l’estat.

Aspecte	Mediació activa	Acció humanitària	Inacció o complicació
Gaza–Israel	Líders cristians com a ponts de pau; pressions polítiques i diàlegs interreligiosos.	Sí, assistència i solidaritat social.	Esglésies reticents a intervenir directament en política militar.
Ucraïna–Rússia	Suport a refugiats i cohesió social.	Sí, ajuda material i social.	Fractures internes i usos geopolítics de religió.
EUA–Veneçuela	Crides al diàleg i diplomàcia moral del papa.	Influència social.	Limitacions institucionals en política exterior.

La pau no pot ser creïble quan depèn de privilegis.

Les Esglésies no són neutrals, o legitimen l’ordre existent o el qüestionen. La “pau abstracta” és una forma de violència simbòlica i quan la religió s’alia amb l’Estat i el capital abandona els pobres, justifica la guerra, i perd autoritat moral i només una religió des Colonial, antiimperialista, i crítica amb el poder, pot tenir un paper real en la construcció de la pau.

Les Esglésies-institucionals no són agents de pau, sinó actors del sistema i quan callen, legitimen. Quan equidisten, protegeixen el poder. Quan beneeixen governs i exèrcits, traïcionen qualsevol ètica humanista.

La pau real no vindrà dels altars, sinó dels pobles organitzats.
Sense anticapitalisme, no hi ha pau.