El 2026 no serà un any “nou”. Serà un any conseqüència. El resultat directe de dècades de neoliberalisme, d’un ordre internacional en descomposició i d’una globalització que ha concentrat poder i ha socialitzat el patiment. Un any on el món es mira al mirall i no es reconeix.
Un món més desigual i més conscient on les desigualtats socials i econòmiques no només persistiran, sinó que es faran més visibles i més difícils d’amagar. Augment de la pobresa energètica i alimentària a Europa. Classes mitjanes en retrocés definitiu. Joventut atrapada entre feines precàries, habitatges inaccessibles i futur incert. Sud Global cada cop més explotat, però també més articulat políticament i la tendència clau del 2026 la desigualtat deixa de ser una dada estadística i es converteix en conflicte obert. Vagues, protestes, disturbis urbans, ocupacions i noves formes d’organització comunitària.
Els governs
parlaran de “seguretat informativa”, però sovint serà una excusa per el
control de continguts crítics, limitar veus dissidents, blindar interessos
corporatius i confondre deliberadament
llibertat d’expressió amb desinformació, i usar-ho com a arma política.
El 2026 marcarà un punt d’inflexió emocional respecte al canvi climàtic i no perquè
els governs actuïn, sinó perquè les sequeres seran estructurals, les inundacions
més devastadores i les migracions climàtiques deixaran de ser “futures”
i seran present especialment al Mediterrani, a l’Àfrica i
a l’Amèrica Central. Mentre el clima empitjora, molts estats rearmaran
en lloc d’invertir en adaptació climàtica i serveis públics.
Ocupacions,
extractivisme i noves formes de colonialisme
El 2026 consolidarà una realitat incòmoda i el colonialisme no ha desaparegut,
només ha canviat de forma amb l’explotació de recursos crítics (liti,
cobalt, aigua) en macroprojectes energètics sense consentiment
social i la militarització de territoris per protegir interessos
empresarials. Des de Palestina fins a l’Amazònia, passant pel Sahel
o zones indígenes d’Amèrica Llatina i la resposta emergent amb
resistències locals, aliances internacionals de pobles i una narrativa
anticolonial que torna amb força.
El 2026 no serà l’any de la pau, por ser un any de conflictes oberts
que s’allarguen i es cronifiquen, amb guerres per delegació entre
potències amb l’ús normalitzat de mercenaris, drons i ciberatacs i amb silencis
còmplices davant genocidis i ocupacions. La comunitat internacional continuarà
sent selectivament indignada i amb un Escenari probable de més
despesa militar, menys diplomàcia real i una població global cada cop més
anestesiada però també més cansada.
El 2026 pot ser també un any de recomposició on les esquerres
institucionals estaran en crisi de credibilitat encara que tinguin projectes
valents i radicals i que tornin a connectar amb la base social amb l’augmentarà
la demanda de sobirania econòmica, amb serveis públics forts, control
democràtic dels recursos i pau i desmilitarització i/o l’esquerra recupera el
conflicte social com a motor polític o el buit l’omplirà l’autoritarisme.
El 2026 no serà neutre, serà un any que obliga a posicionar-se. Neutralitat
= complicitat. Silenci = renúncia. Moderació buida = derrota, però també
pot ser l’any de presa de consciència. Any de reorganització popular. Any de
sembrar alternatives reals i si el 2026 no serà l’any on tot canviï, però pot
ser l’any on decidim cap a on anem.
2026,
serà un planeta governat per l’avarícia, vigilat per la por i sacsejat per la
dignitat.
El 2026 no arriba com una promesa, sinó com una acusació. Una acusació
directa a un sistema global que ha fracassat moralment, políticament i
humanament. Un món governat per elits econòmiques, consells d’administració i
aparells militars que han decidit que la vida val menys que el benefici. Aquest
no és un article de previsió amable. És un avís.
El capitalisme del 2026 ja no amaga la seva
naturalesa extractiva i depredadora hi ha trencat el contracte social i ha
convertit la desigualtat en model de negoci on milions de persones
treballen i continuen sent pobres que les classes mitjanes desapareixen com a
subjecte polític, que el Sud Global
segueix sent saquejat sota noves formes de colonialisme financer i el Nord
Global aixeca murs, fronteres i discursos d’odi.
Les grans fortunes
no només acumulen riquesa, acumulen
poder polític sinó que decideixen governs, guerres, relats mediàtics i
prioritats globals. El 2026 confirma una veritat incòmoda. La pobresa no és un
error del sistema, és la seva condició de funcionament.
La batalla central del 2026 no es lliura només amb armes, sinó
amb relats amb fake news industrialitzades amb IA al
servei de la manipulació emocional amb mitjans corporatius actuant com a
aparells ideològics del poder i la criminalització sistemàtica de la
dissidència.
Els governs parlen
de “seguretat” mentre censuren veus crítiques. Les plataformes
parlen de “neutralitat” mentre amplifiquen l’odi i silencien la justícia social
però el missatge dominant és clar: pensar és perillós, protestar és
sospitós, organitzar-se és una amenaça.
La Crisi climàtica, les Guerres i col·lapse anunciat que ningú vol evitar
El 2026 ja no permet el negacionisme. El
planeta respon amb sequera, foc, inundacions i migracions massives però els
culpables no són els pobles, són les multinacionals fòssils, són els estats que
protegeixen els seus interessos i són els governs que parlen de transició verda
mentre financen l’extractivisme. La crisi climàtica és una qüestió de classe.
Qui menys contamina és qui més pateix i el 2026 revela una obscenitat. Els
mateixos que destrueixen el planeta es preparen per sobreviure-hi.
Les Guerres,
ocupacions i genocidis son la hipocresia internacional en directe i el 2026
consolida la normalització de l’horror amb guerres eternes sense
titulars, ocupacions militars justificades com a “seguretat”. Genocidis
relativitzats segons qui sigui la víctima, i drets humans utilitzats com
a arma selectiva. Les grans potències no busquen pau, busquen control
geopolític. Les guerres són negocis amb la reconstrucció que es un altre
negoci. La mort, una externalitat acceptable. El 2026 confirma que
l’ordre internacional no està trencat i funciona exactament com va ser
dissenyat.
El món del 2026 és un mapa de territoris
sacrificats amb Pobles indígenes expulsats per macroprojectes. Regions
militaritzades per protegir mines, ports i corredors comercials, i Sobiranies
nacionals segrestades pel deute i les institucions financeres, però també
és un mapa de resistència amb Comunitats que s’organitzen, Pobles
que no accepten desaparèixer i Xarxes internacionals de solidaritat que
desborden fronteres. El 2026 demostra que, malgrat tot, la dignitat
continua sent indomable.
Les Esquerres, els pobles i el futur son una línia vermella per 2026
Aquest any posa l’esquerra davant el seu últim mirall, o es limita a
gestionar la misèria, o torna a ser eina de transformació real. No hi ha espai
per a ambigüitats, o estàs amb els pobles, o estàs amb el capital, o
construeixes pau, o legitimes la guerra. El 2026 no necessita discursos
moderats, sinó que necessita coratge polític, conflicte social i
organització popular.
El món no s’enfonsa per manca de recursos, sinó per excés de cobdícia. No falta tecnologia, falta justícia, no falta producció, falta repartiment. El 2026 no serà recordat pel que va passar, sinó pel que vam permetre que passés i davant d’això, només hi ha una opció legítima:
Desobeir, organitzar-se i construir un futur fora de la lògica del capital i la guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada