Europa ja no em representa I no es una afirmació feta des de la lleugeresa, ni des de la desafecció còmoda, sinó des del dolor polític i moral d’aquells que encara creiem que un altre continent era possible. Un continent de pobles, de drets, de pau i de dignitat. El que avui s’anomena Unió Europea no es això, es una arquitectura institucional buida de cor, subordinada als interessos del capital financer, als dictats geopolítics de Washington i a una lògica militarista que trenca amb qualsevol rastre d’humanisme. 

Una Europa sense unió real

La Unió Europea mai no ha estat una unió de pobles, sinó una confederació d’estats egoistes, incapaços de construir una sobirania compartida que no passi pels mercats. Quan arriben les crisis -econòmiques, sanitàries, migratòries o bèl·liques-, Europa desapareix com a subjecte polític. Cada estat mira cap endins, protegeix els seus interessos nacionals i deixa en evidència la gran mentida fundacional: no hi ha una veu europea, només un cor de veus desafinades sotmeses a les potències dominants.

Alemanya marca el ritme econòmic, França juga a potència militar, els països del nord imposen austeritat i els del sud paguem la factura social. Aquesta no és una unió, és una jerarquia.

Europa s’omple la boca parlant de Drets Humans mentre internalitza fronteres, permet que el Mediterrani sigui una fossa comuna i negocia amb règims autoritaris perquè facin la feina bruta. Milers de persones migrants moren cada any, i Brussel·les respon amb silencis tècnics, informes burocràtics i polítiques de contenció indignes.

Quan els drets humans entren en conflicte amb els interessos econòmics o geoestratègics, Europa sempre tria el benefici, el gas, el petroli i les armes.

La hipocresia militar i la manca d’unanimitat

No hi ha unanimitat sobre la pau perquè no hi ha voluntat de pau. Les intervencions militars es decideixen fora d’Europa, i aquí només es ratifiquen. L’OTAN dicta, i la Unió obeeix. No hi ha debat real, ni control democràtic, ni oposició ferma.

Europa no és un actor de pau, és un actor subsidiari del militarisme nord-americà. Quan convé, es parla de “defensa de la democràcia”; quan no, es mira cap a una altra banda.

No existeix una Europa social real. No hi ha salaris mínims homologables, ni dret universal a l’habitatge, ni pensions garantides, ni serveis públics blindats. Tot queda en recomanacions, en marcs flexibles, en paraules buides. Els drets socials no poden dependre del codi postal. I, tanmateix, a Europa depenen del mercat, del dèficit i de la voluntat política dels governs més conservadors. Aquesta és una Europa classista, que protegeix el capital i abandona la ciutadania.

Gaza, el silenci còmplice davant el genocidi

El cas de Gaza és la taca moral més gran de la Unió Europea en dècades. Davant el genocidi del poble palestí, Europa no només ha estat covarda, ha estat còmplice. No ha trencat relacions amb Israel, no ha imposat sancions, no ha suspès acords comercials ni militars.

Mentre infants són massacrats, hospitals destruïts i un poble sencer condemnat a l’extermini, Europa parla de “contenció”, de “dret a defensar-se” i de “complexitat del conflicte”. Aquesta equidistància és criminal.

Ucraïna, Rússia i el doble raser

La invasió russa d’Ucraïna és una violació del dret internacional, sí però la resposta europea no és pacifista: és bel·licista i subordinada. Més armes, més despesa militar, més dependència de l’OTAN. Cap aposta seriosa per la diplomàcia, cap autocrítica sobre l’expansió militar occidental a l’est d’Europa. Europa no vol la pau, vol posicionar-se dins el tauler imperial.

L’ombra de Trump i l’imperialisme desacomplexat

Les declaracions de Donald Trump sobre Groenlàndia, les amenaces constants sobre Amèrica Llatina, les operacions encobertes, les ingerències i les detencions extraterritorials -reals o anunciades- mostren un imperialisme nord-americà sense màscara. I Europa? calla i obeeix.

Quan els Estats Units assenyalen Veneçuela, Colòmbia o Mèxic, Europa no defensa la sobirania dels pobles, sinó que espera ordres.

OTAN. Sí o No?

La pregunta no és retòrica.  L’OTAN no és compatible amb una Europa de la Pau. Mentre Europa formi part d’una aliança militar liderada pels Estats Units, no hi haurà sobirania, ni neutralitat, ni política exterior pròpia. L’OTAN és una eina d’intervenció, no de defensa. És una estructura de guerra, no de seguretat humana.

Des d’una perspectiva d’esquerra radical, humanista i internacionalista, la resposta és clara. Europa ha de sortir de l’OTAN i construir un sistema de seguretat col·lectiva basat en la diplomàcia, la cooperació i el desarmament.

Aquesta Europa ja no em representa perquè ha renunciat als seus valors fundacionals.  Perquè ha triat el capital davant la vida.  La guerra davant la pau i l’imperi davant els pobles. No es tracta de reformar-la amb maquillatge socialdemòcrata, sinó de refundar-la des de baix o desobeir-la políticament.

Europa només tindrà sentit si esdevé una eina al servei dels pobles, no dels mercats ni dels imperis.