Els milionaris de la pandèmia

               (torno després d'un parèntesi obligat, aquí estic de nou. Salut.). 

El dramàtic augment de les fortunes dels superrics durant una pandèmia en què han mort milions de persones i d'altres s'han vist empeses a la pobresa és una prova més que vivim en una economia deformada i en una societat malalta.

Un nou informe de Credit Suisse ha revelat que més de cinc milions de persones han esdevingut milionaris en el transcurs de la pandèmia, mentre que el nombre de persones amb un patrimoni superior a 50 milions de dòlars va augmentar en més d'una quarta part. El principal impulsor d'aquest augment impactant de la riquesa ha estat l'increment dels preus de les accions i dels immobles residencials, que han augmentat el patrimoni net agregat de les llars fins a uns 418,3 milers de milions de dòlars. Mentrestant, més de la meitat de la població mundial tenia menys de 10.000 dòlars en actius nets.

La major part de l'augment de la riquesa es va concentrar als països ja rics, amb els Estats Units representant un terç dels nous milionaris. El nombre de milionaris a la Xina va en augment i ja arriba a un de cada dos-cents; però als Estats Units, el 8% de la població ja és milionària.

Com és possible que els països més afectats per la pandèmia siguin també els que han registrat els majors augments de riquesa en el transcurs del darrer any? Una raó destaca per sobre de totes les altres: les compres dels bancs centrals.

En el transcurs de la pandèmia, els bancs centrals han injectat diners nous al sistema financer mundial per valor d'uns 9 milers de milions de dòlars. Això se suma als 10 mil milions de dòlars afegits entre la crisi financera i la pandèmia. El món està inundat de diners dels bancs centrals, i tot està fluint cap amunt en lloc de degotejar cap avall.

Els banquers centrals van argumentar inicialment que la flexibilització quantitativa —com es coneix la política de creació de nou diners per comprar actius com els bons de l'Estat— impulsaria els préstecs en proporcionar als bancs comercials més diners en efectiu. Per descomptat, el problema a què s'enfrontaven els bancs després de la crisi financera no era la manca d'accés a l'efectiu, sinó la manca d'oportunitats d'inversió viables en el context d'una demanda crònicament deficient, exacerbada per l'austeritat.

Al final va quedar clar que la QE (quantitative easing, flexibilització quantitativa en anglès) funcionava, però no de la manera que se'ns havia dit inicialment. En lloc d'impulsar els préstecs, la QE va funcionar mitjançant un efecte de reequilibri de la cartera: en essència, quan els governs van comprar deute públic a llarg termini, van proporcionar als inversors privats diners en efectiu que necessitaven un lloc on anar.

Els inversors van respondre reequilibrant les carteres en detriment del deute públic (que oferia rendiments insignificants gràcies a la demanda més gran dels bancs centrals) i en favor d'altres actius com la renda variable, els bons corporatius i els béns immobles.

Als Estats Units, el resultat d'aquest augment de la demanda d'accions va ser la carrera alcista més llarga (una ratxa d'optimisme i pujada dels preus de les accions) que el món no havia vist mai. L'afluència d'efectiu als bons corporatius d'alt rendiment també havia inflat una bombolla de deute corporatiu: era tan fàcil accedir a l'efectiu —fins i tot per a les empreses més mal gestionades— que els economistes assenyalaven el problema de l'empresa zombi, que només podia permetre el servei dels interessos del seu deute pendent.

El principal impacte del QE al Regne Unit s'ha deixat sentir al mercat de l'habitatge, on els preus s'han disparat fins a situar-se molt per sobre d'on eren abans de la crisi financera del 2008, especialment a Londres, el sud-est i Manchester .

La pandèmia ha estat una recessió com cap altra: en lloc de caure, com a totes les recessions anteriors, els preus de l'habitatge han pujat. Gràcies al tancament d'oficines ia la consegüent emigració de les ciutats, els preus de l'habitatge al camp pugen ara a un ritme al voltant del 14% anual, davant del 7% de les zones urbanes.

A més, amb els tipus d'interès per terra i la possibilitat que els pensionistes cobrin tota la pensió d'una sola vegada, moltes persones grans han decidit comprar segones vivendes per llogar-les als més joves. Els conservadors han creat set-cents mil nous propietaris en el decurs de l'última dècada, apuntalant la base de votants alhora que exacerben la crisi de l'habitatge.

Mancant un control dels lloguers o d'un sistema d'habitatge social que funcioni, els joves es veuen obligats a pagar quantitats exorbitants —sovint la meitat o dos terços dels seus salaris— en concepte de lloguer només pel privilegi de viure a una distància prudencial dels seus treballs.

Mentrestant, grans gestors d'actius internacionals com Blackstone s'aprofiten de l'abundància de diners disponibles al sistema financer internacional per comprar enormes extensions d'immobles per llogar-los ells mateixos. L'auge de l'arrendador corporatiu es va fer evident primer als Estats Units, després a Irlanda i ara és cada cop més visible al Regne Unit.

En altres paraules, ara els Estats més poderosos del sistema mundial capitalista es dediquen a crear milionaris. Els bancs centrals, antidemocràtics i sense retre comptes a ningú, utilitzen el poder de les firmes per inflar les fortunes dels rics; mentrestant, el Tresor del Regne Unit intenta impedir que la gent tingui accés a la paga per malaltia.

El dramàtic augment de les fortunes dels superrics durant una pandèmia en què han mort milions de persones i d'altres s'han vist empeses a la pobresa és una prova més que vivim en una economia deformada i en una societat malalta. Però no n'hi ha prou amb observar la irracionalitat del sistema actual; llevat que els treballadors s'organitzin per demanar comptes als poderosos, l'Estat capitalista continuarà recolzant els interessos dels milionaris per sobre dels milions de persones que hi treballen.

I com que no podem deixar d'ignorar, Espanya, país de Govern progressista i d'economia neoliberal-capitalista, els “espavilats” s'han fet milionaris amb el “tràfic de les màscares”. A tot el Planeta ha estat igual, però sense deixar de culpar també els Banc que han fet els ulls grossos, que també s'han enriquit amb el Trànsit de les Mascaretes.