Hi ha moments en la història on la política deixa de ser una discussió de fronteres, diplomàcia o interessos geoestratègics i passa a ser una qüestió essencialment humana, i el tracte vexatori exercit pel ministre israelià Itamar Ben-Gvir contra els participants de la Flotilla internacional, entre els quals hi havia diversos ciutadans espanyols i activistes pacifistes, pertany precisament a aquests moments. Les imatges d'activistes agenollats, immobilitzats i exposats públicament no només han generat indignació internacional sinó que han obert una pregunta molt més profunda quan la humiliació pública es converteix en eina política,
què queda de la dignitat humana?
Des d'una mirada d'esquerres i
humanista, la qüestió és clara. Es pot discutir una estratègia militar, es
poden discutir polítiques de seguretat o es poden debatre decisions d'Estat
pero el que no s’hauria d'admetre en cap democràcia és la normalització de la
humiliació de persones civils que participaven en una missió de protesta i
ajuda humanitària. La força d'una democràcia no es mesura en la seva
capacitat per sotmetre els qui pensen diferent, sinó en la seva capacitat per
preservar els drets dels qui discrepen.
Diverses institucions europees i governs
entre ells l’espanyol han condemnat aquestes escenes, considerant-les
incompatibles amb el tracte digne que exigeix el dret internacional i també des
d'Espanya s'han produït reaccions molt dures davant les imatges difoses per
les diferents asociacions de drets humans.
La Flotilla és només la
superfície visible d'una ferida molt més gran i la tragèdia de Gaza i
l'augment de la tensió a Cisjordània no poden observar-se aïlladament. Gaza
continua sotmesa a una realitat devastadora amb destrucció massiva,
desplaçaments, manca d'aliments, col·lapse sanitari i una població civil
atrapada entre la guerra i la supervivència i mentrestant, a Cisjordània
les tensions i els episodis de violència mantenen oberta una situació de gran
fragilitat social i política i és aquí on apareix una altra qüestió incòmoda:
el fracàs dels plans de pau i de les promeses internacionals.
Durant dècades s'han repetit
conferències, resolucions, fulls de ruta i discursos diplomàtics però per a
moltes persones palestines la paraula "pau" ha anat perdent
significat quan la vida quotidiana continua marcada per la inseguretat, la por
i la precarietat.
Els integrants de la Flotilla independentment
de la posició política concreta de cadascú representaven una forma de
protesta civil al intentar trencar simbòlicament un bloqueig i recordar al món
que darrere dels mapes i les negociacions hi ha persones. Es pot discrepar de
l'eficàcia d'aquestes accions o de la seva utilitat política, però convertir
activistes pacífics en objecte d'escarni públic transmet un missatge perillós i
que la solidaritat pot ser tractada com una provocació.
Cal també una precisió important, una
crítica dura a les actuacions d'un govern o d'uns dirigents polítics no és una
crítica a una població sencera. Els pobles israelià i palestí són molt més
amplis i diversos que els seus governs i dins d'Israel existeixen també
moviments pacifistes, organitzacions de drets humans i ciutadans que rebutgen
polítiques que consideren injustes. La defensa dels drets humans només és
coherent si és universal.
Potser l'error més greu d'aquest
conflicte és haver convertit la societat civil palestina en una víctima
permanent de les estratègies dels poderosos i quan moren infants, quan famílies
senceres perden casa seva o quan la desesperació substitueix qualsevol horitzó
de futur, la derrota no és només palestina. És una derrota col·lectiva de la
humanitat.
Quan un govern arriba a creure que pot
humiliar persones davant les càmeres i transformar-ho en un espectacle, el
problema ja no és únicament Gaza o Cisjordània.
El problema és quin tipus de món s'està construint davant els nostres ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada