Els boscos de l’Estat espanyol, de Catalunya i especialment de les Comarques Gironines viuen avui una situació contradictòria i mai hi havia hagut tanta superfície forestal com ara, però tampoc mai els boscos havien estat tan vulnerables.

L’abandonament rural, la desaparició progressiva de la pagesia i la manca d’una política forestal potent han convertit moltes masses forestals en autèntics polvorins a l’espera d’una espurna. 

A l’Estat espanyol, més del 55% del territori forestal pateix risc alt o molt alt d’incendi durant els mesos d’estiu, a Catalunya, on prop del 65% del territori és superfície forestal, la situació és encara més delicada i a les Comarques Gironines, amb grans masses boscoses a l’Empordà, les Gavarres, les Guilleries, l’Albera o la Garrotxa, acumulen una gran densitat vegetal que dificulta qualsevol actuació d’extinció.

Els grans incendis dels darrers anys han deixat una lliçó clara, i no n’hi ha prou amb apagar focs, cal prevenir-los i durant massa temps les administracions han actuat més des de l’emergència que des de la planificació forestal.

Catalunya i Girona davant el risc d’incendis

Aquest 2026 la Generalitat ha anunciat una nova estratègia de gestió forestal sostenible basada en la prevenció dels grans incendis i en l’adaptació dels boscos al canvi climàtic, i entre les mesures previstes hi ha la creació de 14 eixos de contenció per limitar la propagació dels grans focs, actuacions sobre milers d’hectàrees forestals i un increment de la inversió pública d’uns 36,8 milions d’euros. També s’han activat noves convocatòries d’ajuts per a propietaris forestals privats amb l’objectiu de reduir la càrrega de combustible vegetal, millorar camins forestals i crear zones estratègiques de baixa combustibilitat.

A les Comarques Gironines, la Diputació de Girona continua desenvolupant línies d’ajuts per a la gestió forestal, conservació de boscos madurs i ús de biomassa forestal de proximitat, però la pregunta continua sent inevitable: arribem tard?

Moltes de les actuacions preventives encara depenen de subvencions insuficients, de propietaris privats que no sempre poden assumir els costos, i d’una estructura forestal massa fragmentada, i en molts municipis gironins encara hi ha urbanitzacions envoltades de massa forestal sense prou franges de protecció, camins deteriorats o punts d’aigua insuficients.

Els Bombers i els Agents Rurals fa anys que alerten que els incendis de sisena generació poden superar la capacitat humana d’extinció i la realitat és que l’emergència climàtica està canviant completament el comportament dels focs forestals.

El gran problema. Els boscos abandonats

Durant dècades, el bosc mediterrani era un espai treballat. Hi havia llenyataires, carboners, pastors i pagesos i la biomassa s’aprofitava i el sotabosc es mantenia net de forma natural. Avui, gran part d’aquest món rural ha desaparegut i el resultat és un bosc continu, dens i sense gestió. Un incendi ja no troba obstacles naturals i quan arriba el vent i la calor extrema, el foc es converteix en una bomba impossible de controlar.

La paradoxa és evident, tenim més superfície forestal que fa cinquanta anys, però tenim menys bosc viu i gestionat i sovint es parla dels incendis com si fossin inevitables, però molts experts insisteixen que una bona política forestal podria reduir enormement els grans focs. Gestionar els boscos no és destruir-los, és precisament garantir-ne la supervivència.

El canvi climàtic ja és aquí

Les temperatures extremes, les sequeres prolongades i la manca d’humitat converteixen cada estiu en una temporada de risc permanent i el canvi climàtic ha deixat de ser una previsió de futur i ja condiciona la vida quotidiana dels territoris mediterranis. Els hiverns són més curts, les pluges més irregulars i les onades de calor més llargues i això debilita els boscos, afavoreix plagues i multiplica el risc d’incendis devastadors.

Molts científics alerten que el Mediterrani és una de les zones del planeta més vulnerables a l’escalfament global. A Catalunya i les Comarques Gironines es troben en primera línia d’aquesta crisi ambiental.

L’Agenda 2030 planteja objectius de sostenibilitat, reducció d’emissions i protecció dels ecosistemes i sobre el paper, els objectius són necessaris i urgents però la realitat sovint xoca amb la lentitud política i amb interessos econòmics contradictoris. Es parla de transició ecològica mentre es continua afavorint un model basat en el creixement urbanístic, l’especulació turística i les grans infraestructures. Es reclama protegir els boscos però moltes zones rurals continuen sense serveis, sense relleu generacional i sense inversions suficients.

La lluita contra els incendis no es pot limitar a comprar més helicòpters cada estiu. Cal una política integral de territori: recuperar activitat agrària, incentivar la gestió forestal, potenciar la biomassa, protegir el món rural i reforçar els serveis públics ambientals.

Quan arriba el juny, la muntanya canvia de silenci els pagesos miren el cel amb inquietud, els Agents Rurals revisen camins i els Bombers preparen una altra temporada d’incendis, i a moltes zones forestals de Girona, les brigades ja han començat a netejar franges, desbrossar camins i revisar punts d’aigua, però el bosc continua esperant molt més que això.

Es necessita gent que el visqui, que el treballi i que el protegeixi cada dia de l’any perquè un bosc abandonat és un territori condemnat a cremar tard o d’hora i cada vegada que el foc devora una muntanya no només desapareixen arbres, pero també desapareixen animals, paisatges, memòria col·lectiva i part de la vida rural que encara resisteix.

La prevenció no fa titulars espectaculars, però és l’única eina real per evitar tornar a veure pobles encerclats pel fum, milers d’hectàrees cremades i muntanyes convertides en cendra i els boscos mediterranis no necessiten només discursos institucionals, necessiten una aposta política valenta, sostinguda i permanent, perquè protegir els boscos és també protegir el nostre futur.

Principio del formulario