Avui, Dia Internacional de l’Objecció de Consciència.

 Coincidint amb el Dia Internacional de l’Objecció de Consciència, cal recordar aquells homes i dones que van decidir plantar cara a un sistema autoritari, repressiu i profundament patriarcal que considerava la guerra, la disciplina militar i l’obediència cega com a valors intocables.

L’objecció de consciència no va ser només una negativa individual a empunyar un fusell, sino que varem ser una de les expressions més valentes de desobediència civil contra un Estat que, durant dècades, va imposar la militarització obligatòria de milers de joves a l’Estat espanyol.

Durant els anys del Servei Militar Obligatori, la coneguda “mili”, centenars de milers de joves van ser obligats a interrompre estudis, feines i projectes de vida per servir en casernes sovint marcades per la humiliació, els abusos de poder i una cultura de submissió. La mili no era presentada com una elecció, sinó com un deure sagrat envers la “pàtria”. Qui s’hi oposava era assenyalat, perseguit i castigat.

Els primers objectors de consciència van ser tractats gairebé com enemics interiors i molts van acabar empresonats, jutjats per tribunals militars o condemnats socialment en una Espanya encara marcada per les estructures heretades del franquisme, negar-se a vestir l’uniforme era qüestionar l’autoritat mateixa de l’Estat i això tenia un preu altíssim.

El moviment antimilitarista, especialment fort a Catalunya, al País Basc i en altres territoris amb una llarga tradició de lluites socials, va començar a créixer als anys setanta i vuitanta. Les campanyes d’insubmissió van posar en evidència la contradicció d’un sistema que es definia com a democràtic però que continuava empresonant joves per motius de consciència, on la resposta estatal va ser dura: judicis, multes, antecedents penals i presó, però la desobediència es va estendre com una onada imparable.

Molts joves van preferir la presó abans que participar en una estructura militar i aquella decisió, lluny de ser un acte de covardia com afirmaven alguns sectors reaccionaris, era una demostració de compromís profund amb la vida i amb la pau. Els insubmisos van denunciar que els exèrcits no protegeixen els pobles, sinó sovint els interessos econòmics, geopolítics i empresarials de les grans potències.

La pressió social i política va acabar fent insostenible el model del Servei Militar Obligatori. L’any 2001 es va suspendre definitivament la mili a l’Estat espanyol, però el final del servei obligatori no va significar el final del militarisme. Els pressupostos de defensa continuen augmentant any rere any, mentre es retallen recursos en sanitat, educació o habitatge. Els governs europeus tornen a parlar de rearmament, d’augmentar la despesa militar i fins i tot de recuperar fórmules de mobilització obligatòria davant dels nous conflictes internacionals.

Avui, quan el món viu guerres devastadores a Ucraïna, Palestina, Sudan o altres territoris convertits en taulers geopolítics, el missatge de l’objecció de consciència continua sent més necessari que mai, davant d’un planeta saturat d’armes, fronteres militaritzades i discursos d’odi, l’objecció representa la defensa radical de la vida humana.

Els governs parlen de seguretat mentre venen armes a règims autoritaris, parlen de pau mentre alimenten indústries militars multimilionàries, i on els grans blocs internacionals utilitzen els conflictes per reforçar interessos econòmics i estratègics mentrestant, les víctimes sempre són les mateixes, la població civil, la classe treballadora, els infants i els pobles condemnats a viure sota les bombes.

Recordar avui els objectors i insubmisos és també recordar que hi ha una altra manera d’entendre el món, una manera basada en la solidaritat entre pobles, la diplomàcia, la justícia social i la defensa dels drets humans. Aquells joves que es van negar a fer la mili no només rebutjaven un uniforme, sino que rebutjaven formar part d’una maquinària de guerra.

La història els ha acabat donant la raó i sense la seva valentia, sense les mobilitzacions populars i sense els moviments pacifistes, probablement avui encara existirien lleves obligatòries. El seu llegat és un advertiment davant dels nous discursos bel·licistes que tornen a créixer a Europa i arreu del món.

La Pau no es construeix amb tancs ni amb míssils, la Pau es construeix amb drets socials, educació, memòria i justícia i davant dels tambors de guerra que tornen a sonar, l’objecció de consciència continua sent una eina digna, legítima i profundament humana contra la barbàrie.