El Món Rural a Catalunya. Resistència, Despoblament i la necessitat urgent d’un nou Contracte Territorial.

A l'article anterior, he posat de manifest el problema dels boscos, i avui vull posar en context la despoblació del Món Rural, i aquesta és la meva reflexió. 

A Catalunya, sovint parlem de país pensant en les seves àrees metropolitanes, en els seus pols industrials o en la seva projecció internacional, però hi ha una altra Catalunya més extensa del que sembla, més silenciosa del que hauria que sosté bona part del territori, de la identitat i de l’equilibri ecològic, el món rural, un món que avui es troba en una cruïlla històrica marcada per la fragilitat, la resistència i una incertesa creixent.

Les Comarques Gironines són un exemple paradigmàtic d’aquesta realitat dual, per una banda, zones dinàmiques com el Gironès o l’Alt Empordà, amb certa activitat econòmica vinculada al turisme i als serveis, i de l’altra, territoris com el Ripollès, la Garrotxa interior o parts del Pla de l’Estany, on el despoblament, l’envelliment i la pèrdua d’activitat productiva són una realitat palpable i aquesta fractura territorial no és casual, és el resultat de dècades de polítiques desequilibrades.

El despoblament no és només una qüestió demogràfica sinó que és una conseqüència directa de la manca d’oportunitats. A molts municipis petits, els joves no marxen per voluntat, sinó per necessitat, l’accés a l’Habitatge és limitat i paradoxalment, en pobles buits, la connectivitat digital és irregular, i els Serveis Públics Bàsics es van retallant o centralitzant. Tancar una Escola Rural, reduir un CAP o eliminar una línia de Transport Públic no és només una decisió administrativa, és una condemna lenta al territori I mentrestant, el relleu generacional en sectors clau com l’agricultura i la ramaderia està en risc crític.

A Catalunya, més del 60% els titulars d’explotacions agràries tenen més de 55 anys, i a les Comarques Gironines, aquesta dada es tradueix en una realitat inquietant amb explotacions familiars que no tenen continuïtat, terres que s’abandonen i una pèrdua progressiva de sobirania alimentària.

La pagesia, que ha estat històricament el pilar del món rural, es troba avui atrapada en una paradoxa insostenible. D’una banda, se li exigeix produir amb criteris de qualitat, sostenibilitat i benestar animal, i de l’altra, se la sotmet a una pressió constant de preus baixos imposats per grans distribuïdores i mercats globalitzats. El resultat és clar, i moltes explotacions no són viables econòmicament, tot i ser imprescindibles socialment.

A la Garrotxa, per exemple, la ramaderia extensiva clau per a la gestió del paisatge i la prevenció d’incendis pateix una rendibilitat mínima. Al Baix Empordà, l’especulació immobiliària i la pressió turística dificulten l’accés a la terra. Al Ripollès, la manca d’infraestructures i oportunitats laborals accelera la marxa dels joves i aquestes són realitats diverses, però amb un denominador comú, l’abandonament institucional estructural.

Aquest afebliment del teixit productiu rural no és només econòmic, és també social i cultural. Quan tanca una explotació, no només es perd una activitat econòmica, es perd coneixement, es perden vincles, es perd comunitat, i quan un poble baixa dels 500 habitants, sovint entra en una espiral de decadència difícil de revertir, però  malgrat tot, el món rural resisteix. Ho fa a través de cooperatives, de projectes d’economia social, de joves que decideixen tornar o no marxar i reinventar el territori.

A les Comarques Gironines, hi ha iniciatives inspiradores amb projectes agroecològics, circuits curts de comercialització, recuperació d’oficis tradicionals, turisme responsable i models energètics comunitaris, però aquestes experiències, tot i ser valuoses, no poden sostenir soles el pes d’un sistema que necessita una transformació profunda i és aquí on la política ha fallat i continua fallant. Les estratègies per al Món Rural han estat fragmentades, insuficients i, massa sovint, subordinades a interessos urbans o corporatius i no hi ha hagut una aposta clara per un model de país equilibrat territorialment i sense aquesta aposta, el futur del Món Rural queda a mercè de la inèrcia.

Per això és imprescindible impulsar un Pla Estratègic Nacional per al Món Rural, amb una mirada integral, valenta i transformadora, i no un conjunt de mesures disperses, sinó un veritable contracte territorial que reconegui el valor estratègic del món rural i actuï en conseqüència i aquest pla hauria d’incloure, com a mínim:

Relleu generacional i accés a la terra, felicitant la incorporació de joves amb polítiques actives amb bancs de terres, crèdits tous, formació específica i acompanyament tècnic i també garantir l’accés a l’habitatge en municipis rurals, evitant l’especulació i fomentant la rehabilitació.

Serveis Públics de qualitat, blindant  l’accés a la Sanitat, l’Educació i el Transport Públic  i apostar decididament per la connectivitat digital com a dret bàsic. Sense serveis, no hi ha vida possible. Regular els preus en origen, limitar el poder de les grans distribuïdores i fomentar els circuits curts de comercialització i apostar per la compra pública de proximitat (escoles, hospitals, residències).

Impulsar Cooperatives, projectes d’Energia Renovable Comunitària, Indústria Agroalimentària de proximitat i Turisme sostenible, generant ocupació més enllà del sector primari. Aplicar mesures fiscals que compensin els desavantatges del món rural: reduccions d’impostos, incentius a l’activitat econòmica i suport a l’emprenedoria, i construir les polítiques amb el territori, no des dels despatxos donant la veu real als Municipis, als Consells Comarcals i als actors locals.

Però més enllà de les mesures concretes, el que cal és un canvi de paradigma i el Món Rural no pot continuar sent vist com un espai subsidiari, dependent o residual. És un pilar fonamental per afrontar reptes globals com la crisi climàtica, la sobirania alimentària o la cohesió social.

Catalunya no pot permetre’s perdre el seu Món Rural i les Comarques Gironines no poden convertir-se en un territori dual, amb zones massificades i zones abandonades, cal cosir el país, reequilibrar-lo, repensar-lo. El futur no es decidirà només a les ciutats sinó també es decidirà als camps, als boscos, als pobles petits. I allà, avui, el temps corre en contra.

Encara hi som a temps, però ja no hi ha marge per a la indiferència.