Amèrica Llatina davant l'ombra dels Estats Units.

 Durant dècades, els Estats Units han projectat la seva ombra sobre Llatinoamèrica, una ombra que no sempre ha estat de cooperació, sinó sovint de sospita, ingerència i control. Quan un país de la regió decideix caminar pel seu propi camí sigui Veneçuela, Colòmbia, Brasil o Mèxic i adopta polítiques progressistes, Washington activa un vell mecanisme de convertir-los en “estats narcotraficants”, “riscos per a la seguretat” o “dictadures”, segons el relat que més convé al moment.

El patró és conegut. Quan un govern llatinoamericà decideix nacionalitzar recursos, reduir la dependència dels Estats Units, establir aliances amb altres potències, o simplement governar sense obeir dictats externs, llavors apareixen les etiquetes de sempre: narcotràfic, terrorisme, comunistes, règims il·legítims, dictadura, estat fallit, amenaça per a la seguretat o enemic dels Estats Units i aquest guió ha estat aplicat a Veneçuela, a Bolívia, i ara a a Brasil i Mèxic, quan el govern decideix prioritzar sobirania per sobre d’obediència

Aquesta mateixa setmana, el secretari de Defensa, Pete Hegseth, ha anunciat que la nova Colòmbia governada per Abelardo de la Espriella autoritza operacions militars conjuntes amb els Estats Units contra grups qualificats de “narcoterroristes” i la  pregunta és inevitable:

Quan la lluita contra el narcotràfic deixa de ser una política de seguretat i es converteix en una eina de control geopolític?

Trump i Rubio, el retorn de la doctrina  Monroe.

Tant Donald Trump com Marco Rubio representen avui una concepció de les relacions internacionals basada en la força, la pressió econòmica, el poder militar i la defensa dels interessos estratègics nord-americans.

La mateixa administració parla ara d’una renovació de la doctrina Monroe, fins al punt que alguns dels seus responsables han popularitzat irònicament el terme “Donroe”, en referència a Donald Trump, però els pobles llatinoamericans no són el pati del darrere de ningú, ni de Washington, ni de Pequín, ni de Moscou, ni de cap altra potència.

Donald Trump, el magnat que ha convertir la geopolítica en un espectacle i per la seva banda, esta utilitzat Llatinoamèrica com a escenari per reforçar la seva imatge de duresa. Segons els seus crítics, el seu discurs contra governs progressistes respon a de la necessitat de consolidar suport entre sectors conservadors, la voluntat de desviar l’atenció de escàndols personals, i l’aliança amb grups de poder econòmic, militar i geopolític.

La seva retòrica  presenta als països sencers com a “narcostats”, “amenaces” o “fallits”, sovint sense matisos i això ha reforçat un clima de confrontació que dificulta el diàleg i alimenta la polarització.

Marco Rubio i la obsessió de Cuba, una historia que cal explicar sense manipulacions.

Marco Rubio és, sens dubte, un dels polítics nord-americans més durs contra Cuba, Veneçuela i altres governs que Washington considera adversaris, però també cal separar els fets de la propaganda.

Els seus pares van emigrar de Cuba l’any 1956, és a dir, abans de la Revolució de 1959. Aquesta dada està documentada i va ser investigada, entre d'altres, pel Washington Post. La narrativa segons la qual els seus pares havien fugit de Cuba després de l’arribada de Fidel Castro no correspon a la cronologia documentada, i això no converteix automàticament la família Rubio en partidària de Batista ni permet afirmar, sense proves, que Marco Rubio fos “reclutat per la CIA”.

 Veneçuela, el laboratori de la pressió.

Veneçuela és probablement l’exemple més evident. Durant anys, el govern bolivarià ha estat sotmès a sancions, pressions diplomàtiques i econòmiques i una permanent campanya internacional de deslegitimació. Washington ha presentat el país com una amenaça i ha relacionat les seves autoritats amb el narcotràfic i el crim organitzat.

Però Veneçuela també té una característica que no podem ignorar: és un país amb enormes reserves de petroli i amb una política exterior que ha intentat escapar de l’òrbita tradicional dels Estats Units.

I ara, Colombia

Colòmbia representa un canvi especialment significatiu. El país que durant dècades ha estat un dels principals aliats militars de Washington a Amèrica Llatina ha viscut també una etapa de distanciament amb les polítiques nord-americanes durant el govern de Gustavo Petro.

Ara, amb el nou govern conservador, aquesta relació torna a acostar-se ràpidament a Washington. Els Estats Units han anunciat una ampliació de la cooperació militar i antidroga i han incorporat Colòmbia a l’anomenat “Escut de les Ameriques”, i aquí apareix una contradicció que mereix ser denunciada:

Si Washington considera imprescindible intervenir militarment contra el narcotràfic, per què durant dècades ha mantingut una relació privilegiada amb governs colombians mentre el narcotràfic continuava sent un problema estructural?

Brasil i Mèxic: la Sobirania incomoda.

Brasil i Mèxic són dues peces massa grans per ignorar-les. El Brasil de Lula representa una esquerra institucional que defensa els BRICS, una política exterior més autònoma i un món multipolar. Mèxic, sota la seva actual direcció política, també ha reivindicat una política exterior basada en la sobirania nacional i en la no-intervenció i no són països subordinats políticament a Washington.

I precisament per això, qualsevol intent d'utilitzar la qüestió del narcotràfic, la immigració o la seguretat per condicionar les seves decisions sobiranes ha de ser observat amb màxima preocupació.

No es tracta de negar que el narcotràfic sigui un problema gravíssim, que ho és, però una cosa és combatre les xarxes criminals i una altra molt diferent és convertir la lluita contra les drogues en una doctrina permanent d’intervenció sobre els pobles llatinoamericans.