9 d’agost, Dia dels Pobles Indígenes. Set dies per aprendre a mirar, aprendre a escoltar el mar, allà on la terra recorda.

El 2019, mentre el món avançava com si fos un dia qualsevol, jo caminava per un indret on el temps tenia un altre ritme. A Panamà, entre les comunitats Guna i Emberá, el Dia dels Pobles Indígenes no era una data marcada en un calendari, sinó que era un record viu, una promesa, una celebració de resistència.

 A la costa de Guna Yala, el mar semblava respirar amb ells. Les dones, amb les seves molas acolorides, em van explicar que cada dibuix és una història, un fragment de món que es preserva perquè ningú el pugui esborrar i una setmana després, immers em la comunitat Emberá, la selva em va parlar amb una veu diferent. El riu serpentejava com si volgués explicar històries, i els tambors, a la nit, feien vibrar el terra sota els meus peus.

L'any 2019 vaig tenir l'oportunitat de conviure durant una setmana amb les comunitats indigenas dels Guna i Emberá a Panamà. Va ser una experiència que em va marcar, no va ser simplement un viatge, va ser una experiència humana que encara avui recordo amb molta intensitat. Aquells dies em van permetre conèixer una manera d'entendre la vida molt vinculada a la comunitat, al territori i a la natura.

El bosc, els rius, els animals i la terra no eren simplement recursos que es poden explotar, en formaven part de la seva vida i de la seva identitat i vaig comprendre una diferència fonamental entre la nostra societat i moltes comunitats indígenes. Nosaltres parlem de posseir la terra. Ells entenen que formem part de la terra, és una manera de pensar que pot semblar senzilla, però que conté una profunda lliçó per a la humanitat.

Massa sovint parlem dels pobles indígenes com si fossin cultures del passat, com si fossin només una fotografia folklòrica d'altres temps i no és així. Els Guna, els Emberá i els milers de pobles indígenes del món són pobles vius. Tenen llengües pròpies, cultura,  social, coneixements i, sobretot, dret a decidir sobre les seves terres i el seu futur i avui, quan el planeta pateix una crisi climàtica cada vegada més greu, potser hauríem d'escoltar-los més.

Durant molt de temps hem qualificat moltes d'aquestes societats d'endarrerides, mentre nosaltres destruíem boscos, contaminàvem rius i convertíem la natura en un negoci i ara descobrim que molts dels seus coneixements sobre la terra, l'aigua i els ecosistemes poden ser essencials per afrontar el futur.

El 9 d'agost no és només una celebració, i per  això, el Dia Internacional dels Pobles Indígenes no hauria de quedar reduït a discursos institucionals, fotografies o actes simbòlics. Ha de ser un dia per reivindicar els seus drets, territoris, cultures, llengües i llibertat i per recordar que cap poble hauria de ser expulsat de la seva terra en nom del "progrés", i també per entendre que la diversitat cultural és una de les grans riqueses de la humanitat.

Avui, quan recordo aquella setmana de 2019 amb els Guna i els Emberá, penso que vaig tornar de Panamà amb alguna cosa més que fotografies i records. Vaig tornar amb una pregunta:

Qui té realment més coses per ensenyar a qui?

Potser els pobles que durant segles hem considerat "endarrerits" són els que ens poden ajudar a entendre una cosa que nosaltres hem oblidat: Que la terra no és nostra. Nosaltres som part de la terra.

Per això, el Dia Internacional dels Pobles Indígenes no hauria de ser només una celebració. Ha de ser també un compromís amb els seus drets, les seves terres, les seves cultures i la seva llibertat i amb aixo, avui recordo aquella setmana de 2019 amb els Guna i els Emberá amb respecte i gratitud.