La ultradreta no avança sola. Li estem regalant el terreny.

Les darreres enquestes electorals dibuixen un escenari que hauria de fer saltar totes les alarmes, amb la possibilitat que les forces d’ultradreta i la dreta puguin assolir una majoria absoluta en unes properes eleccions generals a l’Estat espanyol.

Diverses veus crítiques assenyalem que aquest ascens no s’explica tant per la potència del seu discurs basat en el ressentiment, la xenofòbia i la simplificació de problemes complexos, sino per la incapacitat de la socialdemocràcia i de l’esquerra institucional per oferir una alternativa sòlida a la classe treballadora. Per a la classe treballadora i per a les forces d’esquerres, seria una autèntica tragèdia i  hem de tenir el coratge de dir una cosa que sovint costa molt d’escoltar:  la ultradreta no avança només per la força del seu discurs d’odi, les seves mentides o els seus bulos, sinó que avança també perquè una part de l’esquerra institucional li està deixant el camí obert.

Durant anys, molts ciutadans hem votat i participat amb  l’esquerra esperant poguer defensar els nostres drets, els salaris, les pensions, la sanitat pública, l’habitatge, els serveis socials i unes condicions de vida dignes, però quan les promeses electorals no es compleixen, quan els anuncis espectaculars acaben convertits en propaganda, quan els treballadors continuen perdent poder adquisitiu i quan l'administració es converteix en un laberint burocràtic per a les persones més vulnerables, la frustració creix i aquesta frustració té conseqüències polítiques.

Amb una dècada de renúncies divers analistes han denunciat que, durant anys, les forces que es presentem com a representants de la classe treballadora hem acumulat renúncies que hem erosionat la confiança del nostra propi electorat amb promeses que no es compleixen, mesures anunciades amb grans titulars però que després resulten insuficients, i una pèrdua continuada de poder adquisitiu han alimentat la frustració i amb aquest context, la ultradreta no necessita convèncer ningú, li basta amb assenyalar el desencís i presentar-se com l’única veu que “diu les coses clares”.

Una part de la crítica se centra en el rol que jugant el PSOE i SUMAR amb el beneplàcit  de CCOO i UGT, sindicats que, segons aquesta visió, han actuat sovint com a gestors de la derrota obrera i quan aquests aparells avalen polítiques que afecten negativament els treballadors com les mesures de control de baixes mèdiques o la pressió sobre professionals de la sanitat per reduir despesa es genera un buit de representació que la ultradreta aprofita per canalitzar la indignació.

I quan la decepció es converteix en ràbia, la classe treballadora no necessita discursos grandiloqüents, necessita arribar a final de mes, necessita una sanitat pública que funcioni, un habitatge assequible, unes pensions dignes,  uns salaris suficients, i uns serveis socials, educació pública i unes administracions que ajudin en lloc de posar obstacles i quan aquestes necessitats no són ateses, apareix la decepció i quan la decepció es converteix en desesperança, la ràbia busca una sortida i és aquí on entra la ultradreta.

El seu discurs és senzill i pervers, assenyalar l'immigrant, el pobre, el funcionari, les feministes, els sindicats o qualsevol col·lectiu vulnerable com a responsable dels problemes socials i la ultradreta no necessita tenir les solucions, li n'hi ha prou amb aprofitar el malestar provocat per un sistema que no dona respostes i per una esquerra que massa sovint hem deixat de parlar des de la realitat de la gent.

 No els regalem el futur,  construim una alternativa real i recuperen la política de classe.

Per frenar l’ascens de la ultradreta no passa per imitar el seu discurs ni per gestionar millor les seves categories, sinó per reconstruir una alternativa de classe que torni a donar sentit a la política i això implica en: Defensar la Sanitat Pública sense incentius que distorsionin la pràctica mèdica, en Garantir Prestacions Dignes sense laberints burocràtics que desgasten els més vulnerables i Restituint la Confiança que la classe treballadora ha perdut en els projectes que es presenten com a progressistes. Sense aquesta reconstrucció, la ultradreta continuarà ocupant el buit deixat per altres. I les enquestes, més que una sorpresa, seran la conseqüència lògica d’un procés llarg d’abandonament i desencís.

Si realment volem aturar la ultradreta, no podem limitar-nos a copiar-ne el llenguatge ni a intentar gestionar millor els seus marcs ideològics, cal fer exactament el contrari, cal recuperar una política de classe, una política que torni a parlar de salaris, pensions, habitatge, sanitat, educació, serveis públics i drets laborals, una política que no tingui por d'enfrontar-se als grans interessos econòmics, una política que defensi la redistribució de la riquesa i faci pagar més als qui més tenen, una política que recuperi els serveis públics privatitzats i que impedeixi que drets fonamentals es converteixin en negocis i una política que torni a dir clarament que un Treballador no és una mercaderia, una Pensió no és una despesa, una Persona malalta no és un número i una Llar no és simplement un actiu immobiliari.

Per això, davant l'amenaça de la ultradreta, no n'hi ha prou amb demanar el Vot útil. Cal Recuperar la Confiança. Cal Recuperar la Dignitat i cal Recuperar la Lluita Social i sobretot, cal Tornar a Construir una Esquerra que no administri la derrota de la Classe Treballadora, sinó que estigui disposada a lluitar per la victòria.

Moltes vegades som nosaltres mateixos qui, amb les nostres renúncies, li estem regalant el terreny i si no reaccionem, demà no podrem lamentar-nos de les enquestes.