"La història no s'esborra. Quan s'ignora, i acostuma a repetir-se sota noves formes."
Les imatges d'aquests darrers dies a
Ceuta, amb milers de persones entrant de manera irregular al territori
espanyol, i els intents registrats també a Melilla, han tornat a ocupar les
portades dels mitjans de comunicació, i com sempre, el debat s'ha centrat en la
immigració, en la seguretat fronterera i en les relacions diplomàtiques entre
Espanya i el Marroc, però limitar el debat a una qüestió migratòria és
simplificar una realitat molt més profunda.
El que avui passa a Ceuta i Melilla és també la
conseqüència d'un conflicte històric que Espanya mai no va resoldre
adequadament i per entendra l’actualitat cal mirar enrere i cal mirar el del
Sàhara Occidental.
El 14 de gener de 1958, el Sàhara Occidental
deixava de ser una colònia per convertir-se oficialment en la província
número 53 d'Espanya. La seva capital era l'Aaiun i els
seus habitants disposaven de documentació espanyola, drets civils i
representació a les Corts i jurídicament, aquell territori formava part de
l'Estat espanyol.
Aquella situació va canviar radicalment quan el Marroc,
sota el regnat d'Hassan II, va decidir impulsar una política d'expansió
territorial i el 6 de novembre de 1975, aprofitant la greu crisi
institucional provocada per l'agonia del dictador Francisco Franco, el
règim marroquí va organitzar la coneguda Marxa Verda. Uns 350.000
civils, protegits per prop de 20.000 militars, van avançar cap al Sàhara
Occidental en una operació presentada al món com una mobilització pacífica,
però concebuda per forçar políticament la retirada espanyola.
Aquella pressió va culminar amb els Acords de
Madrid, signats el 14 de novembre de 1975. Uns acords que, segons el
dret internacional i les Nacions Unides, mai no van transferir la
sobirania del territori. Espanya abandonava definitivament el Sàhara
el 26 de febrer de 1976 i deixant el poble sahrauí davant una guerra,
una ocupació militar i un exili que encara avui perduren.
Mig segle després, aquell conflicte continua sense
resoldre's i les Nacions Unides continuen considerant el Sàhara
Occidental un territori pendent de descolonització, mentre el poble
sahrauí espera el referèndum d'autodeterminació promès des de fa dècades i mai
celebrat i mentrestant, el Marroc ha consolidat una política
exterior basada en els fets consumats.
A les reivindicacions permanents sobre el Sàhara
Occidental s'hi han afegit, de manera recurrent, declaracions sobre Ceuta,
Melilla, els penya-segats i illots de sobirania espanyola, així com
discrepàncies sobre la delimitació d'espais marítims propers a les Canàries,
però hi ha una altra realitat que resulta especialment preocupant.
Quan les relacions diplomàtiques amb
Espanya es deterioren, el control de les fronteres marroquines acostuma a
relaxar-se sobtadament, i les entrades massives a Ceuta o Melilla no són
casuals. Han
coincidit repetidament amb moments de tensió política entre ambdós governs i la
immigració es converteix així en un instrument de pressió diplomàtica i això és
inacceptable.
No perquè les persones migrants siguin una amenaça tot
al contrari. La immensa majoria són víctimes de la pobresa, de les desigualtats
globals, dels conflictes armats o de la manca d'oportunitats i precisament per
això és moralment inadmissible que qualsevol govern utilitzi el seu sofriment
com una eina de negociació política, però també seria un error ignorar les
responsabilitats dels successius governs espanyols.
Durant mes cinquanta anys, tant
governs conservadors com socialistes han estat incapaços de construir una
política coherent envers el Sàhara Occidental i han prioritzat els interessos
econòmics, els acords comercials, la cooperació policial o el control migratori
per damunt de la defensa del dret internacional.
Aquestes contradiccions han afeblit la posició d'Espanya
i han reforçat la capacitat del Marroc per convertir cada crisi
fronterera en una eina de pressió política i des d'una perspectiva
d'esquerres, defensar el poble sahrauí no és incompatible amb defensar la
sobirania de Ceuta i Melilla.
La solidaritat internacional exigeix
reclamar el dret d'autodeterminació del Sàhara Occidental, tal com estableixen
les resolucions de les Nacions Unides, però la defensa dels drets humans també obliga a
protegir les fronteres europees amb criteris humanitaris, garantint la dignitat
de les persones migrants i combatent les màfies que trafiquen amb la
desesperació humana.
Cap Estat democràtic pot acceptar que els fluxos
migratoris siguin utilitzats com una arma política, i la resposta, però, tampoc
pot limitar-se a reforçar tanques, desplegar més policies o signar nous acords
econòmics amb Rabat.
La solució passa per abordar les causes profundes dels
desplaçaments humans con la pobresa, les desigualtats, l'espoli econòmic del
continent africà, els efectes del canvi climàtic i la manca de vies legals i
segures per migrar i sobretot, passa per
recuperar una política exterior basada en el dret internacional.
Espanya manté un deute moral, polític
i històric amb el poble sahrauí, un deute que cap govern ha estat capaç
d'afrontar amb valentia, i sense una solució justa per al Sàhara Occidental
serà molt difícil construir una relació estable amb el Marroc.
Les crisis de Ceuta i Melilla continuaran repetint-se mentre la diplomàcia es basi en el xantatge i no en el respecte mutu, i la història no va començar aquests dies a les platges de Ceuta, va començar fa cinquanta anys, quan Espanya va abandonar una part del seu territori sense culminar el procés de descolonització i va deixar tot un poble a mercè dels interessos geopolítics.
Potser ja és hora que l'Estat
espanyol recuperi la memòria, assumeixi la seva responsabilitat històrica i
faci de la defensa del dret internacional el principal instrument de la seva
política exterior i només així podrem evitar que els errors del passat
continuïn marcant el nostre present i futur, i per això,
SOLIDARITAT AMB EL POBLE SAHARAUI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada