Guerra mediàtica contra l’Esquerra. Quan la Democràcia queda segrestada pels poders de sempre.

 A l’Estat espanyol hi ha una realitat que ja no es pot amagar darrere de titulars aparentment neutrals ni de tertúlies disfressades de pluralitat en la gran part de la premsa escrita, les ràdios i les televisions estan condicionades pels interessos econòmics, financers i ideològics de les elits conservadores espanyoles i també de capitals estrangers vinculats als grans grups empresarials.

No és una intuïció, no és una teoria conspirativa, és una constatació política i social que milions de ciutadans hem pogut observar durant les darreres dècades. 

Durant anys, el bipartidisme PP-PSOE va funcionar com una estructura estable per garantir la governabilitat del règim sorgit de la Constitució de 1978,  però l’aparició de noves forces polítiques, especialment PODEMOS, va alterar els equilibris tradicionals del poder, i quan PODEMOS va començar a aparèixer com una possible primera força progressista, aproximadament entre 2014 i 2016, es van encendre totes les alarmes als grans centres de poder econòmic, mediàtic i judicial.

Per primera vegada des de la Transició, existia la possibilitat real que el bipartidisme quedés superat i que la política espanyola entrés en una nova etapa basada en governs de coalició, pactes plurals i una major representació de les classes populars, i és aquí on va començar una de les campanyes de manipulació informativa més agressives de la història recent d’Espanya.

Dia rere dia, televisions, diaris i emissores de ràdio van convertir determinats dirigents de l’esquerra transformadora en objectius permanents. Les portades es construïen amb filtracions policials interessades, informes sense recorregut judicial, denúncies sense proves i rumors amplificats com si fossin sentències fermes.

Els principals assenyalats van ser Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero, Miguel Urbán i molts altres dirigents vinculats a PODEMOS. Durant anys es van publicar acusacions sobre finançament il·legal, connexions internacionals inventades, comptes inexistents a paradisos fiscals o informes policials sense cap validesa jurídica, i moltes d’aquestes causes acabaven arxivades, però el mal mediàtic ja estava fet.

La tècnica es clara, primer es destruïa la reputació a les portades i després, quan els tribunals no trobaven proves, la rectificació ocupava una petita columna amagada en pàgines interiors. El titular fals es convertia en veritat social abans que la justícia pogués actuar i aquest mateix mecanisme també va afectar dirigents de l’independentisme català com Xavier Trias va ser víctima d’una falsa informació sobre comptes bancaris a Suïssa publicada en plena campanya electoral, o Artur Mas i altres dirigents independentistes van ser objecte de filtracions i operacions polítiques sota el paraigua de l’anomenada “policia patriòtica” i els anys han demostrat que moltes d’aquelles informacions eren falses o manipulades, però ningú va assumir responsabilitats, ni determinats periodistes, ni determinats directors de mitjans, ni tampoc els aparells policials i judicials que van alimentar aquell ecosistema de guerra bruta.

Amb l’entrada de PODEMOS al Govern de coalició espanyol, la pressió encara es va intensificar més i  ja no es tractava només de frenar una força emergent,  es tractava d’intentar fer caure el primer govern de coalició progressista de la història recent i es va activar una maquinària mediàtica permanent basada en la crispació, la desinformació i el descrèdit constant. Qualsevol rumor es convertia en notícia d’obertura. Qualsevol denúncia sense fonament es presentava com un escàndol d’Estat i tot servia per desgastar el govern i especialment el sector més transformador de l’executiu.

I ara aquest mateix esquema ha acabat afectant directament el PSOE i l’entorn del president Pedro Sánchez. Les actuacions al voltant del cas de Begoña Gómez, les investigacions sobre David Sánchez o els intents de vincular figures com José Luis Rodríguez Zapatero a tota mena de sospites formen part d’una estratègia de desgast polític permanent.

No es tracta de defensar que cap càrrec públic estigui exempt de ser investigat. La justícia ha d’actuar sempre que hi hagi indicis reals, pero el problema és quan determinats jutges, fiscals i sectors policials i grans mitjans actuen de manera sincronitzada per construir condemnes mediàtiques abans que existeixin proves sòlides.

Una part important de la ciutadania percep avui que existeixen jutges i fiscals que no semblen imparcials, policies judicials que filtren interessadament documents i determinats sectors de la UCO o la UDEF convertits en actors polítics, i quan això passa, la democràcia entra en una zona molt perillosa.

No és casualitat que moltes d’aquestes operacions acabin sempre dirigides contra forces progressistes, moviments socials, sindicalistes o sectors que qüestionen els privilegis econòmics tradicionals i la història recent d’Espanya està plena d’exemples.

Des de les mentides sobre els atemptats de l’11-M, quan el govern de José María Aznar va intentar atribuir falsament l’autoria a ETA malgrat les evidències de terrorisme jihadista, fins a les maniobres polítiques per conservar el poder a qualsevol preu, aquells dies van marcar una de les pàgines més greus de manipulació institucional de la democràcia espanyola i diversos dirigents del Partit Popular van participar activament en aquella estratègia de desinformació.

També cal recordar el conegut “Tamayazo” a la Comunitat de Madrid, que va impedir un govern progressista i va obrir la porta a Esperanza Aguirre. Aquell episodi, envoltat d’interessos econòmics i pressions polítiques, continua sent un dels símbols de com els poders fàctics han intervingut històricament en la política espanyola.

La dreta espanyola sap que avui ho té més difícil per governar en solitari per la seva dependència de VOX, el partit d’extrema dreta, genera por i rebuig en una part important de la societat que encara manté viva la memòria del franquisme i de la repressió, per això necessiten altres instruments de poder. La por mediàtica, la judicialització de la política i la construcció constant d’un clima de desconfiança social.

No és casualitat que molts descendents polítics, ideològics i socials del franquisme continuïn ocupant espais de poder en sectors judicials, policials, econòmics i mediàtics, i tampoc és casualitat que la gran patronal i determinades elits financeres donin suport a aquesta ofensiva conservadora.

Quan els grans grups mediàtics deixen d’informar per convertir-se en actors polítics, la democràcia es deteriora i quan els jutges entren en el combat partidista, la separació de poders queda tocada, i quan les policies judicials actuen sota interessos ideològics, l’Estat de dret perd credibilitat.

La ciutadania necessitem informació veraç, plural i independent, necessitem periodisme honest i no propaganda disfressada de neutralitat. Necessitem una justícia realment imparcial i unes institucions allunyades de les lluites partidistes, perquè una democràcia no mor només amb tancs pels carrers, també pot degradar-se lentament entre portades manipulades, filtracions interessades i mentides repetides mil vegades fins convertir-les en veritats aparentment indiscutibles.

I davant d’això, el silenci no és neutralitat. És complicitat.