Cuba torna a estar en el punt de mira dels sectors més reaccionaris dels Estats Units. Des de Miami, epicentre històric de l'exili anticastrista més radical, es promou una nova ofensiva política, econòmica i mediàtica contra una illa que fa més de seixanta anys que resisteix l'assetjament de la primera potència militar del planeta.
Les polítiques impulsades durant dècades per les
administracions nord-americanes, siguin republicanes o demòcrates, han tingut
un objectiu clar de provocar el col·lapse de l'economia cubana per forçar un
canvi de règim favorable als interessos dels Estats Units pero aquesta
estratègia ha fracassat una vegada rere l'altra, però continua vigent perquè
respon a una lògica imperial que considera l'Amèrica Llatina com el seu
pati del darrere.
En aquest context destaca el paper de l'actual dirigent
republicà Marco Rubio, una de les figures més influents de l'ala dura
anticubana. La seva trajectòria política ha estat marcada per una obsessió
constant amb Cuba, i qualsevol projecte polític que qüestioni l'hegemonia
nord-americana a la regió.
Des dels sectors més extremistes de Miami es continua
alimentant la fantasia d'una intervenció que imposi des de l'exterior el model
polític i econòmic que ells desitgen, però la història ens ensenya que les
invasions, els bloquejos i les operacions encobertes no porten democràcia ni
llibertat, porten sofriment, destrucció i dependència.
També preocupa el discurs bel·licista que acompanya l'actual
escalada militar global mentre el món presencia un augment sense precedents de
la despesa armamentista, alguns sectors de Washington semblen disposats
a intensificar la confrontació amb qualsevol país que no s'alineï amb els seus
interessos geopolítics. Cuba, malgrat les seves limitacions econòmiques
i la seva reduïda capacitat militar, continua sent presentada com una amenaça
ideològica que cal derrotar.
Resulta difícil no veure una enorme contradicció. Els
mateixos dirigents que proclamen la defensa de la llibertat mantenen sancions que
afecten l'accés a medicaments, tecnologia, inversions i recursos essencials per
a la població cubana amb les conseqüències d'aquestes mesures no les pateixen
els dirigents polítics; les pateixen els treballadors, els pensionistes, els
estudiants i les famílies de l'illa.
Des d'una perspectiva internacionalista i solidària, la
defensa de Cuba no significa ignorar els seus problemes interns ni
renunciar al debat sobre el seu futur, sino que significa defensar el principi
fonamental que cap poble ha de ser sotmès a la fam, al bloqueig o a
l'amenaça militar per part d'una potència estrangera.
Avui, més que mai, cal aixecar la veu per exigir la fi del bloqueig. Cal rebutjar qualsevol intent d'intervenció militar. Cal denunciar les polítiques de confrontació impulsades pels sectors més reaccionaris dels Estats Units i cal recordar que el futur de Cuba només correspon decidir-lo al poble cubà.
Perquè la sobirania dels pobles no es
negocia i perquè cap nació del món hauria de viure sota el càstig permanent
imposat per una potència estrangera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada