Del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista a l’Audiència Nacional. La continuïtat d’una magistratura sota sospita.

 La història de la magistratura espanyola no es pot entendre sense analitzar les seves continuïtats amb el règim franquista. Quan es parla de la Transició espanyola, sovint es presenta com un procés modèlic, pacífic i exemplar, però darrere d’aquell relat oficial s’amaga una realitat molt més incòmoda, i moltes de les estructures de poder de la dictadura van sobreviure pràcticament intactes dins del nou règim constitucional sorgit de la Constitució de 1978.

Una de les expressions més evidents d’aquesta continuïtat es troba en el pas del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) a l’actual Audiencia Nacional.

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP), creat l’any 1963, va ser una eina essencial de repressió política del franquisme. El règim necessitava rentar la seva imatge internacional davant d’Europa i dels Estats Units, especialment després de les dècades més fosques de la postguerra i per això es va substituir parcialment la repressió militar per una repressió judicial aparentment “civilitzada”, però igualment brutal en el fons.

Aquest tribunal especial tenia com a objectiu perseguir sindicalistes, estudiants, comunistes, anarquistes, militants obrers, intel·lectuals i qualsevol veu dissident contra la dictadura. Les seves sentències es basaven sovint en els atestats elaborats per la temuda Brigada Politicosocial franquista, coneguda per l’ús sistemàtic de la tortura, les detencions arbitràries i la persecució ideològica. Les denúncies de maltractaments i tortures rarament eren investigades i el simple informe policial es convertia pràcticament en prova suficient per condemnar.

Durant els seus anys d’existència, el TOP va processar milers de persones per delictes que avui formarien part dels drets fonamentals més bàsics con la reunió,  la vaga, llibertat d’expressió, associació política o llibertat sindical. El règim criminalitzava qualsevol oposició sota l’acusació de propaganda il·legal, associació il·lícita o alteració de l’ordre públic.

Quan mor el dictador Francisco Franco i arriba la Transició, el discurs oficial va vendre una ruptura democràtica que mai no va ser completa. El TOP es dissol formalment el 1977, però molts dels seus magistrats, funcionaris i estructures passen automàticament a integrar la nova Audiència Nacional creada aquell mateix any i és aquí on apareix una de les grans contradiccions de la democràcia espanyola. Aquells jutges formats sota els principis del nacionalcatolicisme franquista, que havien jurat fidelitat als Principios Fundamentales del Movimiento, van esdevenir de la nit al dia magistrats “demòcrates”, teòricament independents i neutrals, sense haver passat mai per cap procés de depuració, revisió o autocrítica.

A diferència del que va passar en altres països europeus després de règims autoritaris o feixistes, a l’Estat espanyol no hi va haver una ruptura real amb els aparells judicials del franquisme, ni es van exigir responsabilitats polítiques ni morals, no es va qüestionar la cultura jurídica heretada ni es van anul·lar massivament les sentències repressives del règim. Es va optar pel silenci, per l’amnèsia institucional i pel conegut “pacte de l’oblit”.

Aquest origen condiciona encara avui la percepció d’una part important de la societat sobre la imparcialitat de la judicatura espanyola i moltes sentències contemporànies continuen despertant dubtes profunds sobre la neutralitat ideològica d’una part de la magistratura, especialment en casos relacionats amb drets civils, llibertats polítiques, moviments socials, sindicalisme, independentisme o protestes populars.

La crítica no és contra la justícia com a principi democràtic imprescindible, sinó contra una estructura judicial que mai no va ser plenament democratitzada. La independència judicial no pot ser només un concepte formal inscrit en una constitució, necessita també una legitimitat històrica, social i democràtica, i  aquesta legitimitat queda afeblida quan les institucions arrosseguen herències no resoltes d’un règim dictatorial.

La Constitució de 1978 va portar drets i llibertats innegables respecte a la dictadura, però també va blindar moltes estructures de poder anteriors. L’Estat va canviar de vestit, però una part dels seus fonaments van romandre intactes. La magistratura espanyola és, probablement, un dels exemples més evidents d’aquesta continuïtat.

Encara avui, quan sectors populars qüestionen certes resolucions judicials, no ho fan únicament per discrepància política puntual, sinó perquè existeix una memòria històrica viva que connecta l’actual sistema judicial amb un passat repressiu que mai no va ser depurat ni afrontat col·lectivament.

 La democràcia no només consisteix a votar cada quatre anys, també exigeix revisar les estructures heretades, democratitzar els poders de l’Estat i garantir que mai més la justícia pugui ser utilitzada com una eina de persecució ideològica contra el poble.

Sense veritat, sense memòria i sense una revisió profunda dels aparells de l’Estat sorgits del franquisme, la ferida continuarà oberta.