Bolívia i quan la terra parla.

 Bolívia torna a caminar sobre una corda tensa. La història d'aquest país andí, aixecat entre muntanyes, mines i pobles originaris que han resistit segles de dominació, sembla entrar una vegada més en un d'aquells moments on el soroll de la política deixa d'escoltar-se únicament als parlaments i comença a escoltar-se a les carreteres, a les places ia la veu cansada dels qui esperen una garrafa, un dipòsit de combustible.

El govern de Rodrigo Paz Pereira, de nacionalitat bolibiana-espanyola (nascut a Santiago de Compostel·la d’Espanya),  va arribar prometent un canvi de rumb després de dues dècades de predomini del Movimiento al Socialismo – Instrumento Político por la Soberanía de los Pueblos (MAS-IPSP).

Ens els seus discursos parlava d'obertura econòmica, inversions i una nova etapa política, però només uns mesos després de la seva arribada al poder, una part important de la societat boliviana l'acusa de representar una orientació liberal que prioritza els interessos del mercat sobre les necessitats populars.

Als carrers, els conflictes ja no parlen només d'ideologies, asino que parlen d'una cosa més bàsica: del preu del pa, del combustible que no arriba, de famílies que veuen com el salari compra menys cada mes i de petits agricultors que observen amb incertesa el futur. Les protestes s'han estès amb bloquejos i mobilitzacions protagonitzades per sindicats, pagesos, miners i organitzacions socials

Bolívia té una particularitat que la fa diferent a Amèrica Llatina ja sota la seva terra descansen riqueses que podrien transformar el destí de diverses generacions. El liti, considerat el mineral estratègic del segle XXI, i el ferro del Cerro Mutún apareixen novament al centre de la discussió nacional.

Des d'una visió crítica d'esquerres molts moviments socials bolivians tornen a plantejar una pregunta antiga:

per a qui són els recursos naturals?

Perquè la història llatinoamericana coneix massa bé aquesta resposta, primer va ser la plata de Potosí, després l'estany, més tard el gas i avui són el liti i el ferro. Riqueses que surten del subsòl mentre massa vegades la pobresa roman a la superfície.

Els sectors mobilitzats denuncien que hi ha el risc de repetir una vella estructura que es la d’exportar riquesa i socialitzar les dificultats i quan això passa, les organitzacions obreres i camperoles tornen a ocupar l’espai polític.

La històrica Central Obrera Boliviana (COB) apareix una altra vegada com un dels símbols de resistència social, acompanyada per sectors indígenes i organitzacions comunitàries i entre ells destaquen grups identificats amb els anomenats Ponchos Rojos, que durant anys han representat una expressió de mobilització i defensa indígena a Bolívia.

Mentrestant, la figura d'Evo Morales continua dividint profundament el país ja que les causes judicials i la tensió política al voltant de la seva figura han convertit la situació en un altre focus de conflicte. Els seus seguidors parlen de persecució política i els seus adversaris sostenen que ha de respondre davant de la justícia.

Potser la singularitat boliviana més gran és precisament aquesta ja  quepocs països d'Amèrica Llatina la identitat indígena, sindical i popular ocupa un lloc tan central en la vida política. Bolívia no és només un Estat, és també una suma de pobles, memòries i resistències que han sobreviscut a dictadures, privatitzacions, cops i crisis econòmiques i quan aquestes veus s'aixequen, la discussió deixa de ser només sobre qui governa i comença a ésser sobre qui decideix el destí de la terra, de l'aigua, de les mines i de la dignitat.

Perquè a Bolívia, moltes vegades la història no comença als palaus, sino que comença als camins i quan els camins s'omplen de gent, l'Amèrica Llatina sol escoltar.