ÀFRICA. MEMÒRIA, DIGNITAT I LA FERIDA QUE EL MÓN ENCARA NO VOL MIRAR.

 Cada 25 de maig, el món recorda el Dia d'Àfrica. Per a alguns apareix al calendari internacional com una data simbòlica més; per a milions de persones representa una jornada de memòria, resistència i dignitat. És la veu d'un continent que durant segles va ser saquejat, dividit, esclavitzat i explotat, i que encara avui continua lluitant per ocupar el lloc que pertany a la història humana.

L´origen d´aquesta commemoració neix d´una voluntat de llibertat. El 1958, durant el Congrés dels Estats Africans, representants de nombrosos pobles i països es van reunir per proclamar una cosa que avui sembla evident però que aleshores era una autèntica declaració revolucionària, Àfrica havia de pertànyer als africans. Aquells homes i dones que es trobaven sota l'ombra dels imperis colonials van aixecar una bandera comuna contra la dominació estrangera i van proposar la celebració del Dia de la Llibertat Africana. Anys després, el 25 de maig del 1963, coincidint amb la creació de l'Organització per a la Unitat Africana, aquella data adoptaria el nom amb què avui la coneixem con el Dia d'Àfrica.

La història africana moderna ha estat també una història de conquestes socials i de resistència col·lectiva i les darreres dècades han portat transformacions importants, creixement econòmic a diverses regions, noves infraestructures, desenvolupament empresarial i un paper cada vegada més rellevant de les dones en la vida pública i econòmica. Milers de dones africanes han trencat barreres històriques i han passat a ocupar espais de lideratge polític, científic, cultural i empresarial.

La descolonització va ser igualment un dels majors triomfs polítics del segle XX. Molts pobles van conquerir formalment la seva independència i van enderrocar banderes estrangeres que durant generacions havien decidit els seus destins, però la pregunta que segueix ressonant és incòmoda: 

va acabar realment el colonialisme o simplement va canviar de rostre?

Perquè la història ensenya que les cadenes no sempre són visibles. Després de la retirada de les administracions colonials van arribar els deutes externs, les imposicions financeres, el control de recursos estratègics, les multinacionals extractives i les noves dependències econòmiques i el vell colonialisme d'uniforme militar va ser substituït a massa llocs per un colonialisme de mercats, interessos geopolítics i relacions desiguals, i precisament per això la recent resolució debatuda a l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides sobre la condemna de l'esclavitud exercida contra els pobles africans i del trànsit transatlàntic d'esclaus adquireix una transcendència moral i política enorme.

La proposta, impulsada per Ghana juntament amb desenes de països africans, caribenys i llatinoamericans, buscava reconèixer un dels més grans crims de lesa humanitat de la història. La deportació forçosa i esclavització de milions de persones africanes durant segles que aproximadament 12,5 milions d'éssers humans van ser arrencats violentament de casa seva, convertits en mercaderia i sotmesos a una maquinària industrial de patiment. Karl Marx, Friedrich Engels i Frantz Fanon van assenyalar des de perspectives diferents com l'acumulació de riquesa a Europa va estar estretament vinculada a processos històrics d'explotació colonial i esclavista.

La resolució pretenia ser un gest de memòria històrica, pero el resultat de la votació va acabar convertint-se també en un mirall polític. Els vots contraris i les nombroses abstencions van provocar una profunda indignació entre els qui consideren que el reconeixement històric no pot quedar subordinat a interessos estratègics o econòmics.

La crítica des de posicions d'esquerra i anticapitalista apareix gairebé inevitablement quan es parla de reparar injustícies històriques mitjançant disculpes formals, restitució de patrimoni espoliat, lluita contra el racisme estructural o possibles mesures de justícia reparadora sorgeixen resistències evidents, pero resulta difícil no preguntar-se si encara hi ha poders econòmics i polítics incapaços de mirar de cara l'origen històric de determinades desigualtats globals.

L'esclavatge africà no pertany únicament al passat. Parlar-ne avui és parlar també de qui extreu matèries primeres i qui acumula beneficis, de qui fabrica i qui consumeix, de qui posa els cossos i qui recull la riquesa. És parlar d'una divisió internacional del treball les arrels històriques del qual continuen projectant ombres molt llargues.

També és parlar de les dones i les nenes africanes que van patir una violència específica com l'esclavitud sexual, violacions sistemàtiques i explotació reproductiva i les seves històries van ser durant segles relegades a notes al marge de la història oficial.

Aquest dia d'Àfrica, la commemoració no es pot limitar a discursos institucionals o fotografies diplomàtiques, que també ha de ser un acte de memòria incòmoda, un acte d'indignació davant de les ferides que encara no han estat reparades i davant de les formes contemporànies de desigualtat.

Àfrica no és una terra condemnada a la pobresa ni un escenari permanent de conflictes que altres relaten des de la distància. Àfrica és memòria, cultura, resistència i futur. La veritable qüestió que continua oberta és si el món està disposat a acceptar una relació basada en igualtat i justícia o si continuarà defensant, amb nous noms i noves formes, velles estructures de dominació.

Els pobles africans fa dècades que diuen una cosa que encara travessa continents sencers. 

La independència no acaba quan cau una bandera colonial, sinò que comença realment quan un poble pot decidir lliurement sobre el seu propi destí.