La DEMOCRÀCIA sota setge amb les ingerències extrangeres en les Eleccións en el Món.

 La dreta i la ultradreta ja no dissimulen i redibuixen el mapa polític mundial amb nous atacs a VENEÇUELA, EL PERU, MÈXIC, COLÒMBIA, CUBA, BRASIL, HÚNGRIA, ESPANYA, XIPRE, PORTUGAL, REGNE UNIT entre d'altres en el punt de mira dels estats imperialistes

La democràcia es fonamenta sobre un principi elemental: que sigui el poble qui decideixi lliurement el seu futur, amb sufragi universal, eleccions lliures i la sobirania popular com a pilars fonamentals de qualsevol sistema democràtic digne d'aquest nom. Al llarg de les darreres dècades, aquests principis han estat repetidament vulnerats per potències estrangeres que han intentat influir, manipular o alterar els resultats electorals d'altres països per defensar els seus interessos geopolítics, econòmics o militars. 

Les ingerències externes en processos electorals no són un fenomen nou, formen part de la història contemporània des de l'inici de la Guerra Freda i, fins i tot, abans, però no obstant això, la seva sofisticació ha crescut exponencialment amb el desenvolupament de les noves tecnologies, les xarxes socials, la ciberguerra i els sistemes de vigilància digital.

Entre 1946 i 2000 els Estats Units van intervenir de manera directa o indirecta en almenys 81 processos electorals arreu del món i en el mateix període, la Unió Soviètica ho va fer en aproximadament 36 ocasions. Aquestes dades desmenteixen qualsevol relat simplista que presenti les ingerències electorals com una pràctica exclusiva d'una sola potència.

Durant la Guerra Freda, Washington va justificar aquestes intervencions sota el pretext de combatre l'expansió del comunisme, Moscou, per la seva banda, les legitimava com a part de la lluita contra l'imperialisme occidental, però en realitat, ambdues superpotències van convertir nombrosos països en escenaris de confrontació geopolítica, sovint ignorant la voluntat dels seus pobles.

Els Estats Units, con gran exportador de la ingerència electoral constitueixen probablement el cas més documentat d'intervenció electoral exterior i durant dècades, la CIA va finançar partits polítics, sindicats, mitjans de comunicació i campanyes electorals en nombrosos països, i com L'objectiu era impedir victòries electorals de forces considerades hostils als interessos nord-americans.

Un dels exemples més coneguts és el de la Itàlia de 1948. Els Estats Units van desplegar una enorme operació política, mediàtica i financera per evitar la victòria del Partit Comunista Italià. Milions de dòlars van ser canalitzats cap als sectors democristians, mentre es desenvolupava una intensa campanya de propaganda.

A Amèrica Llatina, la història és encara més extensa. Guatemala, Xile, Nicaragua, El Salvador, Brasil o República Dominicana van viure diferents formes d'intervenció política nord-americana i en alguns casos, aquestes actuacions no es van limitar a processos electorals sinó que van desembocar en cops d'estat, guerres civils o dictadures militars.

El cas de Xile és especialment simbòlic, ja que abans de l'elecció de l'any 1970, que acabaria portant al poder a Salvador Allende, l'administració nord-americana va finançar operacions destinades a impedir la seva victòria i quan aquestes maniobres van fracassar, es van impulsar estratègies de desestabilització econòmica i política que culminarien amb el cop militar de 1973.

També a Europa es van produir intervencions menys visibles i durant dècades, Washington va mantenir una estreta vigilància sobre els processos polítics de diversos països aliats, especialment quan l'esquerra guanyava força electoral.

La Unió Soviètica i Rússia, tampoc va romandre al marge d'aquestes pràctiques. Des de Moscou es van finançar partits comunistes, moviments sindicals i organitzacions afins a diversos països occidentals, i com objectiu incrementar la influència política soviètica i debilitar els governs alineats amb els Estats Units. Després de la desaparició de l'URSS, la Federació Russa va adaptar aquestes estratègies als nous temps digitals.

Més recentment, governs europeus han denunciat activitats similars dirigides contra processos electorals a França, Alemanya, Moldàvia, Romania i altres estats del continent.

La Xina entra en escena. Durant molts anys, la República Popular de la Xina va mantenir una actitud relativament discreta respecte a les ingerències electorals, però no obstant això, l'expansió global de la seva influència econòmica ha anat acompanyada d'una presència política cada vegada més visible.

Diversos serveis d'intel·ligència occidentals han alertat sobre campanyes d'influència relacionades amb interessos estratègics xinesos, especialment a l'àrea de l'Indo-Pacífic, Taiwan, Austràlia i alguns països africans i asiàtics. Les acusacions inclouen campanyes de desinformació, suport indirecte a determinats candidats i operacions d'influència sobre mitjans de comunicació i sectors econòmics.

La ciberguerra electoral com a nova arma.

Si durant el segle XX la ingerència consistia en maletes plenes de diners, propaganda impresa o operacions clandestines, però en el segle XXI s’ha introduït una nova dimensió, la ciberguerra electoral que permet intervenir a milers de quilòmetres de distància amb costos relativament baixos i un elevat grau d'anonimat.

Hackejos de correus electrònics, filtracions selectives, exèrcits de bots, comptes falsos a xarxes socials, intel·ligència artificial generativa, vídeos manipulats i campanyes massives de desinformació formen part del nou arsenal de les potències globals.

Els casos detectats als Estats Units, França, Alemanya, el Regne Unit, Brasil, Taiwan, Corea del Sud o l'Índia mostren que pràcticament cap democràcia està completament protegida davant aquestes amenaces i per aquest any  2026, amb la mirada posada en les importants cites electorals previstes a Europa durant el 2027, els organismes de seguretat europeus han advertit sobre el risc creixent de campanyes d'influència procedents de múltiples actors estatals i no estatals.

Crítica des de l'esquerra democràtica. Des d'una perspectiva d'esquerres compromesa amb la democràcia, resulta imprescindible rebutjar totes les ingerències externes, independentment del país que les protagonitzi i no és acceptable condemnar les interferències russes mentre es justifiquen les nord-americanes i tampoc és coherent denunciar les operacions de Washington i guardar silenci davant les de Moscou o Pequín.

La sobirania popular no pot ser selectiva i els pobles tenen dret a equivocar-se i tenen dret a encertar, però el que no tenen és l'obligació de veure les seves decisions condicionades per serveis secrets, multinacionals tecnològiques, interessos militars o governs estrangers. La democràcia només és real quan les urnes reflecteixen exclusivament la voluntat dels ciutadans i ciutadanes que hi participen.

En un món cada vegada més interconnectat, la protecció dels processos electorals s'ha convertit en una qüestió central de la sobirania nacional i de la qualitat democràtica i calen mitjans de comunicació independents, transparència en el finançament dels partits, regulació de les plataformes digitals, educació crítica de la ciutadania i mecanismes internacionals de supervisió electoral.

La democràcia no necessita padrins estrangers ni tutors geopolítics i cap bandera, sigui nord-americana, russa, xinesa o de qualsevol altra potència, pugui pesar més que la voluntat expressada per la ciutadania, perquè la democràcia autèntica no s'exporta ni s'imposa i es construeix des de baix, es defensa col·lectivament i pertany exclusivament als pobles.