La joventut com a mirall d’una societat en crisi no és una frase feta, sinó una constatació cada cop més difícil d’ignorar.

 A Catalunya i a l’Estat espanyol, una generació sencera ha crescut amb la promesa implícita que l’esforç seria suficient per garantir un futur digne, però aquesta promesa s’ha anat esquerdant fins a convertir-se, en molts casos, en una expectativa frustrada. El resultat és una joventut que combina consciència crítica, formació elevada i una precarietat estructural que condiciona totes les dimensions de la vida. 

La amenaça generacional, la manca de vivenda estable. Si hi ha un element que defineix la precarietat juvenil actual és l’accés a l’habitatge, i no es tracta només d’un problema econòmic, sinó d’una autèntica ruptura del contracte social. Lloguers que consumeixen gran part del salari, preus de compra inassolibles i una oferta marcada per l’especulació han convertit l’emancipació en un privilegi i això genera una conseqüència directa que es la prolongació forçada de la dependència familiar i no per elecció cultural, sinó per impossibilitat material. Molts joves no poden construir projectes de vida propis  com la parella, família, mobilitat territorial,  perquè el primer esglaó, el sostre, s’ha convertit en un mur.

Aquesta situació no és accidental ni conjuntural, sinó que respon a dècades de polítiques d’habitatge insuficients, a una aposta clara pel mercat com a regulador principal i a la conversió de la vivenda en actiu financer. El resultat és una generació atrapada.

L’Educació eleva la desigualtat persistent, però paradoxalment, aquesta mateixa generació és una de les més formades de la història. L’accés massiu a la universitat, augment de la formació professional superior i un nivell competencial elevat en molts camps però aquest capital educatiu no es tradueix en mobilitat social.

El sistema educatiu continua reproduint desigualtats d’origen. Les famílies amb més recursos no només poden garantir millor formació, sinó també més accés a xarxes, idiomes, experiències internacionals i temps d’estudi sense pressió econòmica mentrestant, una part important de la joventut estudia en condicions de tensió econòmica constant, treballant alhora per sostenir-se i això genera una contradicció estructural. Es demana excel·lència en un sistema que no garanteix igualtat de condicions quan el mercat laboral no absorbeix aquest talent, el resultat és frustració i desafecció.

Precarietat laboral juvenil amb una normalització de la inestabilitat. El treball juvenil s’ha convertit en sinònim de temporalitat, sous baixos i sobrequalificació, contractes curts, jornades irregulars i dificultat per construir una trajectòria professional coherent són la norma, no l’excepció i aquesta precarietat no només afecta l’economia personal, sinó també la salut mental i les expectatives vitals. La idea de “fer carrera” ha estat substituïda per la de “sobreviure etapa a etapa”.

El més preocupant és la normalització d’aquesta situació es presenta com un trànsit inevitable, quan en realitat és el resultat d’un model productiu basat en sectors de baixa productivitat i en la flexibilització extrema del treball.

La Joventut te una participació política crítica i activa en moviments socials i malgrat aquest context, reduir la joventut a la passivitat seria un error. En les darreres dècades s’ha consolidat una generació altament activa en moviments socials: defensa del clima, feminisme, dret a l’habitatge, antiracisme o mobilitzacions laborals i aquesta participació sovint no es canalitza a través dels partits tradicionals, sinó en formes més horitzontals i flexibles d’organització. Això no implica desinterès polític, sinó desconfiança cap a les estructures institucionals.

És una joventut que no ha deixat de fer política, sinó que ha canviat els seus espais i llenguatges?

Una joventut ideològicament dividida i al mateix temps, seria ingenu parlar d’una joventut homogènia. Existeix una divisió ideològica creixent, d’una banda, sectors progressistes vinculats a moviments socials i a la defensa de drets col·lectius i de l’altra, un augment de discursos reaccionaris o conservadors en determinats segments juvenils, sovint alimentats per la incertesa econòmica i la percepció de pèrdua d’oportunitats.

Les xarxes socials han amplificat aquesta polarització, convertint la política en un espai emocional i sovint reactiu. El debat es fragmenta, i la construcció de consensos es fa més difícil.

El Feminisme, es un eix central de transformació que s’ha convertit en un dels principals espais de consciència i organització juvenil i no només com a moviment per la igualtat de gènere, sinó com a eina d’anàlisi estructural de la societat. Entre les joves, especialment, el feminisme ha articulat una nova manera d’entendre les relacions laborals, afectives i socials i ha posat sobre la taula qüestions com les violències masclistes, la desigualtat salarial i la càrrega de les cures.

Tanmateix, també ha generat reaccions contràries en alguns sectors, evidenciant de nou la polarització ideològica de la generació. Una joventut conscient de la importància del futur malgrat les dificultats, hi ha un element transversal que defineix aquesta generació: la consciència. Consciència climàtica, social, de gènere, de desigualtat i de límits del model econòmic actual.

 És la joventut que entén que el futur no és una extensió automàtica del present, sinó un espai en disputa i aquesta consciència és, alhora, una font de tensió i de possibilitat?

El repte és evident. 

Transformar aquesta consciència en capacitat real del canvi estructural, perquè una generació formada, crítica i activa no hauria de viure permanentment en la precarietat, i si ho fa, el problema no és la joventut, sinó el model de societat que l’envolta.